Issuu

espai de llibertaT revista ct' esquelTcs

pel' a la rOl'mac ió, la l'eflex ió i l'agitac ió políticA Segon 1.I' iIlwsli'(' 2000 ,,00

l'('~'l't ('~

MO ll ogl'àI'ic: Espil'i Luali Lat

Numero 18, Segon lrimestre 2000 Director: Jordi Serrano Subdlfector: Jordi Miralles Consell de redacclo David Sempere, Xavier Bretones, Josep Sella res, Gemma Martín , Santl Castella, Ferra n Escoda, Mon tse Lopez, Antoni Castells Vicenç Molina.

Espai de Llibenal. AV inyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mall ffg@cJe .org Tel 93 4 12 59 28 Fax 933 17066 1 Edita Fu ndaCIÓ Ferrer I Guàrdia Impremta ' Primera Impresslo. S L. Sabadell Disseny Ferran Cartes I Monlse Pla ss MaquetaclO Fundac lo Ferre r i Guàrdia. Assessorament/mgU/sl/e' Montse López .

Revista trimestral. Preu: 500 pts. SubSCrIpcions: 2000 pts.lany. Dipòsit legal: B. 33.262· 1996 ISSN 1136· 158 1 Espai de lliberta t es membre de PublicaCions Periòdiques en Català

r AssociacIó de

La !inla editonal d'aq uesta revista és elll!urepensament , per tant, les opinions del conse ll de redaCCió , les troba reu a l'EditOrial, la resta d·opinions seran únIcament responsabilitat de qui les tlrmi .

Sumari Editorial Forges

La reflexió Amnèsia col·lectiva Jordi Serrana. Antoni Castells

La consigna El silenci dels mòbils Jordi Miralles

El monogràfic : el fet religiós Aprendre a vi ure junts Vicenç Molina Fet religiós i espirituali tat a la Xina Domènec Martínez L'altra espiritualitat : la Mare Terra Jordi Miralles Religiositat i espiritualitat Pere Vila

12 17 22

La col ,laboració Ser d'esquerres, avui Tona Albareda

L'entrevista Pep Riera Jardí Serrana. Jordi Miralles

L'apunt Josep Llunas i Pujals Manuel Vicen te

La creació Cròniques des del Foro Quique Toledo La foto Ernes t Brugué Sense títol Ramon Puig . Weren 's Les recomanacions Llibres. La sucursal Xavi Torrent

45 47

48 49

cdilol'ia/J

Què en queda de tot plegat

Vivim uns dies on el ciutad à es troba , ens trobem . desconcertat. No té res d'estrany. L'economia de les grans empreses multinacionals ho mana tot. Una sola empresa gestiona més diners que l'Estat espanyol. Pot un estat di scutir de tu a tu i posar condicions als interessos econòmics en una economia global? No. D'aquí se'n deriva una de les ca uses de l'abandó del ciutadà de l'esfera de les decisions col·lectives . Sap que hi ha poc a fer. La progressiva concentració de capital formulada per Karl Marx fa més de cent anys . esdevé avui profètica. Està arribant a uns nivells molt perillosos. Un sol grup empresarial controla a Catalunya molts aspectes de la vida quotidiana de la major part de ciutadans : gas, electricitat, telèfon, aigua, peatges, estalvi. préstecs, accés al mercat immobiliàri , etc. Semblava que la liberalit zac ió crearia competència, i ens trobem presoners d'aquest únic grup empresarial , i sense possibilitats de recanvi. Vinculat a la concentració empresarial s'està produint un fenomen que fa perillar la llibertat d'expressió . Recentment hem pogut veure com l'operació entre el BBVA i Telefònica ha creat un grup empresarial en els mitjans de comunicació que fa que només quedin els mitjans públics (en mans dels partits pol ítics que gove rnen) , els de l'església ca tòlica i un sol grup privat en mans dels amícs del govern de Madri d. Televisions, dia ris, emissores de ràdio . revistes, portals. etc .. depenen d'una sola voluntat. En poc temps només ens quedarà Espai de Llibertat! Semblava evident que la major part de ci utadans estarien d'acord en convergir socialment amb Europa. és a dir, d'ampliar l'incipient Estat de benestar als nivells d'Anglaterra , França o Alemanya . Resulta que el capi talisme financer especulatiu només mira el curt termini . Intenta eliminar tots els obstacles a la maximitzaci ó de beneficis . i, per tant. vol el udir tots els im postos . El resultat és clar: minven els impostos directes, augmenten els indirectes i l'únic que podem fer és defen sar l'Estat de benestar, però ningú es pot plantejar la seva ampliació. Com que a més aquestes empreses controlen els mitjans de comun icació, qui pot reivindicar opcions alternatives? El capi talisme financer especulatiu no respon a cap més lògica que els rendi ments econòmiCS a cu rt ter-

18 1

mini, pe r tant és irracional. El mateix sistema és el que posa en crisi països i continents sence rs (Mèxic, Brasi l, Rússia i Àsia , per exemple). Fa un temps els interessos econòmics del capital (els actuals amos del món) tenien com a enemic el comunisme. Desapareguts els anomenats "països de l'Est", ara aq uests mateixos interessos volen acabar amb qu alsevol plantejament que despunti una certa racionalitat crítica amb el pensament únic. Ara més que mai és clara la diferència entre ser de dretes i se r d'esquerres. El que està en perill no són solament unes determinades quotes de seguretat socia l, sinó les llibertats més bàsiques. No té res d'estrany, doncs, que guanyi n politics com Haider a Àustria o que es desenvolupin conflictes com el d'EI Ejido, on el pp ha augmentat el seu su port popular. S'equivoquen els pretesos esquerranosos que pregonen el: "com més malament , millor". En aquests moments es més fàcil que ressorgeixi el feixi sme que no pas les ànsies de lliberta t i justicia. Sembla evident que la ci utadani a d'esquerres està desmoralitzada, desorientada i poc formada. Esperem alguna indicació divina, o ens posem a fer algun a cosa? Cald rà torn ar al carrer a formar, mobilitzar i ani mar. El Movim ent Laic i Progressista existeix per aq uesta raó. Quants se n'adonen? ,

•

el punt de vista de FOI'geS

la l'cfl cxiÓ

Amnèsia col·lectiva

Jordi Serrana. Antoni Castells Espai de llibertat

Vivim en un pais en el qual el poder ha imposat l'amnèsia col·lectiva. Per què? En aquest article fet a dues mans intentarem donar una resposta. Durant la transició -en no produir-se la ruptura democràticaes va utilitzar l'excusa que calia arribar a l'acord de tirar endavant una gran política de reconciliació . No es van reparar els danys personals i col·lectius de la dictadura i no es va fer justícia. Pesava la por a la guerra civil , que estava en la mentalitat de la gent, i es feia servir l'argument que calia superar els traumes del passat i mirar de reconstruir el país. Aquest va ser el decorat que es va muntar per tal d'impedir la participació ciutadana en el debat i en la presa de decisió pol ítica sobre la constitució del nou règim i de les seves lleis més importants: la forma d' Estat. la Constitució , etc., i a més per substitu ir-la pel pacte ent re dos grups , el format pels franquistes que van comprendre en morir Franco , peça clau de la dictadura, que alguna cosa havia de canviar perquè tot canvies el menys possible i el format per aquel ls dirigents polítics i sindicals antifranquis tes que van estar disposats a renunciar als principis i objectiu s pels qua ls havien lluitat -o almenys aixi ho diuen- , en nom del "realisme" i de poder accedir ràpidament a ocupar càrrecs públics. Així es relegà els ciutadan s al paper de simples espectadors i tan sols se'ls con-

sultà per referèndum, en el qual com a màxim podien agafar o deixar el que ja havien decidit les elits: allò seu o el caos i el perill , és clar, de la guerra civil. El pacte de la transició, a més, va incloure l'amnistia dels crims comesos pel franquisme , tot i la magn itud i la persistència en el temp s ja que va seguir empresonanl i assassinant als qui se li oposaven fins al darrer moment. I així els crims dels vencedors no van ser discutits ni jutjats i els botins mai van se r retornats. Amb la reconciliació i l'amnistia es va pactar també l'obtit i una gran amnèsia plana des de ll avors sobre ta societat catatana. Es va pactar realment l'oblit? Pensem que no. Durant 40 anys van expticar la versió feixista i nacionalcalòlica de la història i és la que ha quedat. A més els vencedo rs que havien fet una oslentació indecent de la seva història van continuar

com si res hagués canviat. Els dirigents antifranquistes que van parti cipar en el pacte de la transició van acceptar un oblit asimètric , van obtidar definit ivament ta memòria dets perdedors i dels resistents i van acceptar una mistificació del passat on tots ets bàndols havien fet barbaritats i s'amagava el caràcter feixista dels vencedors i el caràcter democràtic i obrerista dels perdedors . La pregunta que ens hem de fer és la següent: per què aquests dirigents que es proctamaven d'esquerres van acceptar

l'oblit de l'esque rra quan precisament havia arribat el moment de recuperar-la? És evid ent que aquest fet va significar una injusticia per a tots aquells que havien continuat aixecan t la bandera de la llibertat durant els 3 anys de guerra i els 40 posteriors . Havien estat represaliats de forma brutal i ignominiosa i quan fou el moment de reivindicar la seva lluita es van trobar de cop i volta bandejats . la resposta pot incloure diversos components. En primer lloc, la causa fonamental es troba en el fet que en basar- se el nou règim en una reconciliació i una amnistia esbiaixades -els guanyadors de la guerra van conservar, en l'essencial. els fruits econòmics i socials de la seva victòria i se'ls van perdona r els crims. sense una compensació equ ivalent per als perdedors- es fe ia necessari que els ciutadans oblidessin com van desenvolupar-se els fets, perdessi n la memòria i que les noves generacions no poguessin arribar a tenir-la mai. A això, s' hi afegeix la manca de formació i coneixemen ts que tenien els politics d'esquerres de la transició . Hi va haver un tall en la memòria històrica col·lectiva de tal forma qu e es va haver de començar quasi de zero. El s antif ranquistes no coneixien les arrel s del lIiurepensament que va des de Pi i Margall fins a la CNT, passant per lIu is Companys. A més , bona part dels dirigents d'esquerres voli en amagar el passat familiar i, en algu ns casos, el propi passat en el transcu rs de la postguerra . l a simple referència indirecta a personatges significatius de l'esquerra pel seu comportament durant la postguerra més dura, genera, enca ra avui, unes reaccions imprevisibles.

Juntament amb els crims franquistes es van voler esborrar de la memòria tant els que provocaren la Guerra Civil i sostingueren la dictadura : l'exèrcit, l'Església catòlica , i els poders econòmics , com les lluites contra la dictadura i qui les protagonitzà . Si bé no aconseguiren enderrocar-la , si que van donar lloc a mobilitzacions i formes de participació popular que constituïren pràctiques i experiències valuoses per a l'avenç cap a una societat més justa i solidaria i cap a un règim politic més participatiu i democrà tic. També es va voler esborrar de la memòria el règim de llibertats que impl antà la Segona Repúbl ica, les importants transformacions revofucionàries que van desenvolupar- se durant el periode 1936-39 , el protagonisme del moviment obrer i camperol i de les seves organitzacions, etc. Com tam bé la història preceden t; és a dir, la tasca que desenvoluparen els si ndicats, ateneus, coope ratives, etc ., en la preparació politica i sindical dels treballadors i camperols per a la seva emancipació, la dels correnls lIiurepensadors i laics a favor d'un ensenyament lliure i universal i en contra de l'opressió i embrutiment del poble per l'Església ca tòlica i l'actuació d'aquesta semp re a favor del poder i de l'obscurantisme . En definitiva , la transició decretà el segrest de la memòria tant dels crims fran qui stes i dels seus protagonistes, com de tot allò que la dictadura franqui sta va eliminar de la vida politica, sindical , cultural i de l'ensenyament del nostre pais. No només queda abolida la història de l'esquerra durant la Segona República i la Guerra Civil , sinó que amb ella s'oblida tota la tradició

18 5

VIcenç Molina Oliver

De la rac ,

practica Les arrels històriques de l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona I:........... ,b L m\C'''Ic:.n~ d' F'lutll' Fl1Ip".'<.:m ltl~

-----

CI..

•

Un llibre que descriu la tradició humanista d 'aquest centre universitari Per a més infarmaci6 podeu adreçar-vos a: Direcci6 de l'Escola d' Empresarials Av. Diagonal 696 , 08034 Barcelona. Tel. 93 402 44 61. Fax: 93 402 44 74

d'esquerres fin s a la fi del règim franquista. L'esquerra de la transició estava amarada de cultura ca tòlica (u na contradicció en els terme s) i ha estat incapaç d'adonar-se que la trad ició de l'esquerra és lI iurepensadora . Aquesta cu ltura catòlica es pot si mbolitzar en la doble moral: és possible predicar una cosa i fer-ne una altra, l'únic que s'ha de fer és confessar-se de tant en tant. El resultat és que la coherència política queda desdibui xada . En la cu lt ura Iliurepensadora la distància entre el que es pensa i el que es fa ha de se r necessà ri ament més reduïda. Quan aquests dirigents ama rat s de catolicisme han trobat evidènc ies del fil conductor lIiurepensado r de l'esquerra l'han esborrat. Qui s'atreviria a reivindicar a Josep Robrenyo . Ramon Xau radó, Abdó Terrades, An selm Clavé, Pi i Marg all , Narcis Roca Farre ras, Francesc Ferrer i Guàrdia , Lluís Companys o Marcel·1í Massana? Tots tenen un tret en comú: eren lI iurepensadors i la major part anticlericals i components o aliats de les forces que Ifuitaven per la Justícia Social. Ni l'esquerra ni la dreta s' han adonat que l'arrel del liberali sme políti c no era Sagasta (els de l PP encara consideren que és Cànovas del Casti llo) sinó Pi i Margall. Però, és clar, si ll egeixen els arti cles d'aquest sobre els jesuïtes, se'fs hi posen els pèls de punta. Per altra banda, als dirigents de l'esquerra que qu an eren joves es mostraven autogestionari s, sociali stes o comuni stes, un cop passats pel poder, se'ls ha fet molt difícil comprendre la lluita de classes i la importància dels dirigents ob rers de la nostra historia: Josep Muns, Salvador Segui, Buenaventura Durruti , etc. L'altra gran amnèsia de la història és refereix a ta revolució de juliol de 1936 amb les importants i rad icals transformacions econòmi co-socials que portà a terme. Aqui és on en uns dies es condensen la tria entre democràc ia i feixi sme, ciència i superstició, laïcitat i ca tolicisme, classe treballadora i burg esia. Hi ha moments en la historia on s'ha d'escoll ir. Es criti ca alhora els qui van fe r el cop d'estat i els qui s'hi van oposar. Aquesta

és una gran immoralitat política. Com pot se r et mateix lluitar per la justícia i la ltibertat i lluitar en con tra? La revoluci ó del 19 de juli ol de 1936 s'amaga perquè els qui van aturar el cop d'estat van ser el s treba lladors. La burgesi a veia amenaçats els seus interessos i va optar pel feixisme . No ha d'estranyar a ningú que els capitali stes optin sempre pel seu patrim oni i per l'afany de lucre abans que per la cultura , el pais o d'a ltres consideracions morals. Arribats a aquest punt i com que la promiscuïtat ent re la burgesia catalana i els feixiste s és tan evident , s'i ntenta desprestigiar el moviment obrer amb els mateixos argum ents apresos a l'escola franqui sta: l'anarqu isme és el caos , els comunistes són el dimoni - ara es diu que tots eren estalinistes-, etc. Com es pot aturar un cop d'estat feixi sta? Amb floretes? Amb discursos per la ràdio? Amb obres de teatre? Per altra banda es magnifica la politica contra els capellans i sobretot es treu de context presentant-la com una persecució religiosa . No es diu que els ca pellan s no van se r perseguits pel fet de se r catòlics si nó per ser feixistes. La prova és que al Pa is Basc l'Església catòlica va estar al costat de la Constitució republican a i qui es va fer farts de matar capellans va ser Franco. Sembla bastant evident que la guerra es va perdre perquè el bàndol fran quista va rebre el suport pornogràfic de Hitler i Mu ssolini . Fins i tot aquest va aportar tropes regula rs, que ja és fotre-se 'n de les politiques de "no intervenció". Sense el suport d'Itàlia i Alem anya , la República hauria guanyat. De fet Franco a l'inici va plantejar la guerra com una guerra colonial i va fraca ssar. El règim constitucional no va rebre el suport dels països democràtics. França i Anglaterra -especialment- van deixar sola la democràcia espanyola. No és aliè a aquesta qüestió el fet que els interessos de les empreses fran ceses, angleses, etc., a Catalunya es van veure perjudicats per la revolu ció . Però cal tenir present que va ser la revolució precisament la qu e va atu rar el cop d'estat. El s

18 7

governs d'aquests països no van actuar en defensa de la democràcia ni dels interessos dels seus pobles , sinó exclusivament en defensa d'unes poques companyies transnacionals amb interessos a Espanya. Poc després França era anihilada i Londres bombardejat. El que fa riure és que la major part d'aquelles companyies van passar a mans alemanyes o van ser destruïdes per la ineficàcia econòmica dels governs franquistes. Els governs europeus, per molt que es proclamin democràtics, van preferir que la democràcia i la revolució espanyola fossin anihilades amb l'ajut decisiu dels règims nazi-feixistes, per tal d'evitar que servissin d'exemple als seus pobles. No en va el feixisme estava present també en aquests països amb democràcies parlamentàries . El rei d'Anglaterra n'és un bon exemple , Per tal d'amagar aquest fet clau , s'han generat tota mena de cortines de fum . La primera és que Franco ens va salvar d'entrar al bàndol feixista de la Segona Guerra Mundial. Els estudis han confirmat el que tothom es podia imaginar: Espanya no va entrar en el conflicte pel mal concepte que Hitler tenia de Franco . Si hagués estat per ell hi haguéssim entrat de cap. El segon argument és el de magnificar els conflictes a la reraguarda. Hi ha més llibres sobre els fets de maig del 37 que sobre l'organització militar del bàndol feixista. Amb fets de maig o sense , la guerra contra Franco , Hitler o Mussolini no es podia guanyar. El tercer argument és el de negar el caràcter fe ixista del cop d'estat de juliol de 1936. És evident que eXisteix un fenomen comú entre Franco, Mussolini , Hitler i Oollfuss. Ja el 1933 els diaris definien aquest fenomen comú com a fei xisme. Usant tota mena de subterfugis vagament historiogràfics ens volen convèncer que era un rè-

gim "autorita ri" o vés a saber què. A la fi alguns més agosarats ens venen a dir que gràcies a Franco ara a Espanya no tenim a Ieltsin . I embolica que fa fort . Les victimes -morts, exil iats, empresonats , torturats i perdedors en general- passen a ser els culpables. És així com el sistema polític democràtic requereix d'una història en concordança amb els seus interessos i pressupostos, és a dir, necessiten una nova "història oficial". La major part dels acadèmics i professionals de la història del nostre pa is, arnb poques i honroses excepcions, s'ha dedicat a rescriure la història d'acord amb la voluntat i els interessos dels actuals governants. En aquesta tergiversació de la història fins i tot amaguen o neguen l'existència d'interessos de classe oposats i la mateixa lluita de classes , presentant els conflictes com orig inats per petits grups d'activistes amb ànsies de poder. D'aquesta forma i d'acord amb la ideologia conservadora estesa més en llà de les nostres front eres, intenten conforma r el passat a una imatge del que pretenen que sigui el present , entès aquest com la fi de la història. Els con flictes socials han desaparegut, substituïts per la competitivitat individu al en el mercat. Utilitzant l'enfonsament de la URSS i els canvis socials que s'han produït als països occidentals -en primer lloc la pèrdua d'importància del proletariat industrial- pretenen negar que tant en l'actualitat com en el passat, la societat està dividida en explotats i explotadors , i en oprimits i opressors. A les forces reaccionaries els costa d'acceptar públicament que els va lors de la llibertat i el progrés són els valors de l'esquerra, de la revolució, de la llibertat , de l'anarquisme, del socialisme , del comunisme o simplement dels treballadors . Oieune el que vu lgueu •

•

la co nsignA

El silenci dels mòbils

Jordi Miralles President de la Fundació Terra Només durant les festes de Nadal passades es vengueren 2 mi lions d'unitats de telèfons mòbils. De fet, quan aquest petit prodigi tecnològic ha batut tots els rècords d'implantació en el Primer Món apareix l'advertència dels risc potencial per a la salut causat per les ones electromagnètiques que emet. Des de mitjans dels noranta , diversos estudis han posat de manifest el poder carcinogen de l'energia de la radiofreqüència . La recerca en el camp dels anomenats camps electromagnètics - electromagnelic fields (EMF)- de baixa intensitat es va iniciar fa uns 25 anys per part del Govern suec. Actualment. l'evidència dels efectes dels camps electromagnètics de les línies d'alta tensió és estadísticament significativa . Ara bé , en el cas de les ones de radiofreqüència com les que emeten els telèfons mòbils , i que contenen una energia mil vegades inferior, a ningú li semblava que poguessin tenir una influència biològica . Tot i que no hi ha dades concloents, els telèfons mòbils han demostrat que són capaços de modificar les cèl·lules animals. Estudis científics independents han observat que sotmetent rates de laboratori a les ones que generen els telèfons mòbils durant dues hores , aquestes, en modificaven l'ADN cel·lular. Altres recerques han pogut corroborar una relació entre l'ús freqüent del mòbil i l'aparició de càncers al cervell.

Ara bé, els increments epidemiològics de determinades malalties no és gens senzill d'atribuirho a una causa única. Pensem, per exemple que hi ha fumadors d'un paquet al dia que s' han mort de vells i sense càncer de pu lmó. I és que els efectes biològics causats per agents externs nocius depenen de cada individu i no només de patrons fisiològics o moleculars. Més enllà de la controvèrsia sembla clar que uns minuts d'exposició a la radiació d'un telèfon mòbil pot transformar un 5 % de propensió activa al càncer en un 95%. Altre s estudis conclouen que l'ús intensiu del telè fon mòbil multiplica per 2.5 el risc per a la salut. Els telèfons mòbils actuals emeten en la freqüència de 900 MHz o bé de 1.800 MHz (UHF) i tenen una potència elèctrica segons els models entre 0,6 W i 2,0 W. En el cas dels nous telèfons digitals GSM emeten una sèri e de 546 pulsos de radiofreqü ència en un interval de 217 Hz (en altres paraules, ones que colpegen amb intermitència el cervell 217 vegades cada segon) la qual cosa s'ha demostrat que és biològicament més activa que no pas la dels telèfons analògics . L'energia emesa per un telèfon mòbil - anomenada Specific Absorption Ratio (S AR)- i mesurada en watts per quilo de teixit viu irradiat varia segons els models. Per exemple, el conegut Motorola Star Tac emet només 0,10

18 9

l '

Ij,t l'tV II:J

J O .... รง

WJkg en canvi alt res models com el Nokia 6110 és de 0,87 WJkg. AI mercat es troben models que poden arribar a 2,67 WJkg . Tot i que la SAR d'un mòbil s'ha de prendre amb precaució respecte al risc biològic, sí que és una dada que ens pot permetre saber amb qu ina prudència hem d'e mprar el nostre mòbil o quin model hem d'escol lir. Lamentablement , aquesta dada , els fabricants no la subministren. El potencial de risc biològic ca usat pels mòbils té molt a veu re en el fet que el nostre cervell es comporta i actua com un em issor d'ones electromag nètiques (per això ens poden fer un encefalograma). Aix i, doncs, tenir a la vo ra un potent emissor electromagnètic com és ara l'antena d'un mòbil és evident que no pot ser innocu. Si un mòbil quan rep una trucada interfereix una radio o casset portatil, com no ho ha de fer en el nostre cervell? Els estudis cie ntífi cs demostren que els EMF són capaços de trenca r el DNA cel·lu lar i produir modificacions genètiques de substàncies basiques com ara determinades hormones (de totes ell es sembla que la més afectada és la melatonina, responsable que ti nguem la noció del temps al llarg del dia) . Per altra banda , els efectes nocius de les transm iss ions per pulsacions de grans emissors com és ara els radars són conegudes de fa temps. Segurament, encara fa massa pocs anys per predir que les advertències dels científics sobre els efectes de la te lefoni a mòbil en la salut humana poden ser fatals. De fet, en el cas de l'asbest, emprat abastament en el ca mp de la construcció d'habitatges, no ha estat fins aquests darrers anys que se n'ha comprovat la toxicitat; per altra banda . es ca lcu la que els efectes importants no es deixa ran sentir fins d'aquí a 20 o 50 anys. Potser per això. aquestes primeres advertències no ens poden deixar inactius. A hores d'ara. són moltes les persones que pel tipus de treball han de

parlar al llarg del dia més d'una hora pel mòbil. Moltes d'ell es descri uen símptomes com ara maldecaps , brunzits auditius de nit. pèrdua de memòria, tics ocu lars, form igueigs pel cos, mareigs o convulsions. El risc principal en l'ús del mòbil deriva de les ones emeses per l'antena i per això cal apartar-lo del cervell. Curiosament , els telèfons amb una SAR més baixa són precisament els que estan dissenyats amb l'a ntena apartada de l'apare ll , la qual queda més ll uny quan l'usem. Tot i que al mercat es venen algunes fundes que asseguren que protegeixen de la radiació , la millor recomanació que es pot fer és equipar-se amb un telèfon mòbil amb un sistema de "mans lliures" . Un auricular i un micròfon que puguem connectar a l'aparell i mantenir-lo així dins la bossa o apartat de qualsevol part del cos. L'efecte de l'energia de les ones electromagnètiques es redueix amb la distancia i afecta amb major virulència a un organi sme jove en formació que no pas a un adulI. Que els adolescents siguin propietaris d'un telèfon mòbil no és una opció gens assenyada , especialment si hi ha la possibilitat que en facin un ús continua t i superflu . Mentre la recerca científica no aporti dades més concloents i la indústria continui actuant i venen t aparells sense un manual d'ús per prevenir possibles riscos per a la salut humana , cal actuar d'acord amb el principi de maxima precaució. Sigui com vulgui, les autoritats administratives en dive rsos països han començat a formu lar o manifestar la intenció de regular el nivell d'emissions electromag nètiques que rebem , incloses les que provenen dels telèfons mòbils. Tanm ateix , aquesta regulació , de moment , no passa de ser simbòl ica . Per tant , mentre les empreses i els propis governs mantinguin els actuals nivells d'hipocresia. la millor regulació és la que s'auto imposa l'usuari mateix . Una persona previsora val per dues •

•

18 11

el monogràfiC

Aprendre a viure junts

Vicenç Molina Professor d'Ètica Empresarial

La comprensió dels altres , de les seves respectives sensibilitats, de les seves perspectives intel ·lectuals , de les seves opcions ètiques - "comprendre" no vol pas dir "compartir"-, dels seus valors espirituals , de la seva història, és , segurament, l'eina fonamental per tal de poder enfrontar el món profundame nt interrelacionat i interdependent que hem de viu re. I que hauran de viure , encara més, els membres de les generacions més joves. Una concepció de l'educació, doncs , que pretengui esdevenir adequada per a la realització de totes aquelles potencialitats i recursos amb què compten les persones per tal d'assolir la felicitat - sense impedir-ne la dels altres- no pot deixar de plantejar-se, com a eix vertebrador de la seva tasca formad ora , aquestes utilitats referencial s que emmarca rien els objecti us bàsics sota aquest mínim comú denom inador imprescindible : "aprendre a viure junts" ... En aquesta necessitat, en aquesta "urgència" insistia especialment l'informe presentat a la UNESCO, el 1996, per la Comissió Internacional sobre l'Educació per al segle XX I, presidida per Jacq ues Delors. Es tracta, aixi, que els infants i adolescents tinguin garantit l'accés a tot el coneixement, sense exclusions. No cal dir com pot ésser completament obstaculitzat , quan no negat d'arrel , aquest desig de formar en la tolerància i el respecte mutu si

l'ensenyament s'inscriu en metodologies o cosmovisions tancades i excloents o si, com és tan freqüent, actua com a transmissor de barreres dog màtiques i convenciments inamov ibles, fru it de pretension s monopolitzadores de la veritat que, a part d'altament perilloses per a la sa lut espiritual i la pau de l'ànima de qui les pateix , són particularm ent incompatibles amb el caràcter mateix de la rea litat, multiple, plural i disforme. Un procés educatiu que pretengui ajudar a proporcionar les eines de lucidesa amb les quals puguem forjar-nos el camí d'aprendre a viure ju nts no pot , doncs , deixar de fonamentar-se en la laïcitat. La perspectiva laica , que inclou la referència a tots els possibles sistemes d'interpretació de la realitat , sense prioritzar-ne cap en exclusiva i proporcionant els mitjans racionals per jutjar-los tots críti ca ment , esdevé inevitable per poc qu e considerem l'ensenyament des d'u n punt de vista mínimament científi c. La transmissió de crite ris unívocs , monol íti cs, és, no només

atemptatòria contra el dret al respecte a la consciència dels educands , sinó francament disfuncional, in eficaç i impròpia si conside rem l'acció educadora com un principi positiu , formador i fornid or d'instruments d'autodesenvolupament per a les persones. El principi de l'acció educa ti va , doncs , rau en dotar de mitjans les perso-

nes que es formen , sense que això pugui comportar la violentació de la consciència de l'educand , unic subjecte protagonista a qui va destinat tot l'entramat del teixi t educador. El respecte a la consciència dels educands, és a dir, a la llibertat de consciència de les persones, a la base del dret a la seva autodetermi nació com a individus, ha de gene rar més obligacions per a la societat democràtica que no pas el dre t de les diverses comunitats culturals a fer extensives les seves doctrines entre aquells qui són els més inde fensos per manca de capacitat de reacció critica i de bagatge cultu ral. La consciència dels nens en edat escolar, doncs, no hauria de tenir menys pes en els usos socials, legals o jurídics, que la llibertat d'expressió de cadascu na de les diferents tradicions culturals o sistemes de percepció filosòfica de la reali tat, sempre i quan aq uests no qüestionin , d'entrada, la possibilitat dels alt res (... amb els qui també "han de viure junts") i admetin la llibertat de crítica. I això és el que no succeeix . L'ensenyament public (deixant a part la possible eficàcia profes sional dels seus responsables) actualment encara no pot ga rantir l'accés de l'alumnat a ta informació dets di lerents corrents filosòfi co- religiosos i a les diverses tradi cions cu ltura ls, tot i que l'estructura de les matèries tormatives en ciències socials i humanes ho permet i ho contempla. Però hi ha, de fet , mancances en la percepció d'allò que és més propi d'uns determinats contextos cu lturals i que pot resultar més "exòtic" i, per tant , menys "fo rmatiu". Clara contradicció amb els pressupòsits de la

enol

"globalització" que, pe r altra banda , tan recurrents semblen . I, com a conseqüència , notables dèficits en la formació "integral" dels ciutadans del segle XXI. Sí és cert , però, que en una majoria de centres públics -en un context democràtic- s'ha fet l'esforç d'introdui r reflexions de caire pluralista, al marge d'interpretacions unívoques, a l'hora de plantejar la històri a de la cultura , l'evolució de les civilitzacions i els grans interrogants filosòfics i socials. A l'ensenyamen t privat religiós , ta nmateix , és on la contradicció pof resultar més colpidora, on els alu mnes poden veure's sotmesos a una pseudoformació gene radora de mancances i altament defi citària des del punt de vista espiritual. Com justificar l'opció per un esquema d'ensenyament que prioritza una interpretació parcial i impedeix o restringeix severament la fo rmació en la diversitat i la universalitat? Es que , potser, els fi lls són propietat dels pares? Es que, encara , a hores d'ara , la consciència dels infants - sobretot, per taf com són els qui tenen menys defensa- s'ha de fer depend re, patrimonialment, d'allò que poden se r les conviccions (siguin les que siguin) dels seus pares o responsables? En tof cas, la familia o l'àmbit convivencial existent sempre tenen , evidentment , la possibilitat d'influir els infants en el seu marc immediat , però això no hauria de ser pas tan clar a l'hora de decidir la seva adscripció a un tipus d'escola excloent i no integradora, Es que la família o la comunitat de fe ha de tenir més legitimació legal que no pas el dret a l'educació dels infants? Si el subjecte de l'acció educadora és l'edu-

A'LTtu:

CA1~UnA

18 13

cand, la pretesa "llibertat" d'ensenyament , en mans de les famil ies o de les esglésies. fonamentalment, tan verbalitzada per la dreta religiosa arreu del món, contradiu el respecte a la llibertat de consciència dels alumnes . Una opció centrada en la transmissió d'un únic codi de valors i d'una única "veritat" espiritual, anul·la molt sovint el dret a la formació dels infants i dels joves, és un frau pedagògic i resulta inapropiada per al desplegament de les possibilitats culturals de l'ind'lvidu i de la comunitat. No podem organitzar la consciència de ning ll imposant els nostres motlles, ningú no en té el dret. La pedagogia contemporània. d'altra banda, ha acabat, amb la seva investigació epistemològica , atorgant fonament cien tific a la laïcitat de l'ensenyament , com diu Jean Piaget a Psicologia i Pedagogia : "L'educació tra dicional ha tractat sempre el nen com un adult més petit, un ésser que raona I sent com nosaltres , però desproveït, simplement, de coneixements i experiència. D'aquesta manera, en no ser el nen més que un adult ignora nt , la tasca de l'educador no consistia tant a formar el pensament com a 'moblar-lo'. Es considerava que les matèries proporcionades des de fora eren un exercici suficient. Però des que es parteix de la hipòtesi de les variacions estructurals, el problema és molt diferent. Si el pensament del nen és qualitativament diferent del nostre, la finalitat principal de l'educació és formar la raó intel ·lectual i moral ; com que no pot ésser modelada des de fora , el problema és tro-

bar el mitjà i els mètodes més convenients per ajudar el nen a construir-la per si mateix, és a dir, a assolir en el pla intel ,lectual la coherència i l'objectivitat i en el pla moralla reciprocitat". Un ensenyament complet, integra l, ba sat en el respecte a la consciència de l'alumne que es forma i que ha de ser dotad a d'instruments de judici critic no impedirà , en absolut. el coneixement de les formes de percepció religiosa del món ni de les diverses tradicions filos òfiqu es, sense presentar-ne, peró, cap d'elles com un bé espiritual o social positiu que calgui assumir irracionalment. Aqu esta és la base de l'educació laica , que, per tal de ser respectuosa, ha de ser profundament laica. I, per tal de ser-ho, no té més remei que enfrontar-se, si cal i quan cal. amb el monolitisme ideològic dirigista d'un ensenyament públic propi d'estats autoritaris i amb el monolitisme espiritual d'un ensenyament confessional que, sota pretext de representar l'opció ideològica de les famílies , s'imposa a l'educand de forma igualment autoritària. I ha de proporcionar eines , no pas treure'n. Fornir integrament lot el que pugui revertir en la potenciació de les aptituds i possibilitats de l'alumne , fent-lo particip de la comprensió que mereixen les aptituds i possibilitats alienes , I deixant en pau la seva consciència. per tal que pugui triar lliurement. Les linies mestres són definides amb prou nitidesa i contundència per Hermenegildo Giner de los Rios, catedràtic de Filosofia a l'Institut de Barcelona entre

1898 i 1918. eminent representant de la tradició de la Institución Libre de Enseñanza (veure Espai de llibertat 16) , en les propostes adreçades al Patronat d'Escoles de Barcelona . el 1913: "La enseñanza debera ser integral. Es decir, que abrace el desarrollo mental , la pureza de los sentimientos , la disciplina de la voluntad para formar el caracter, y al propio tiempo el desenvolvimiento del organismo, armónicamente ... La neutrali dad de la Escuela en mate ria religiosa debe ser absoluta ... Y por el mismo principio de la neutralidad que se basa en la libertad de la Escuela y la integridad de la personalidad del alumno , tampoco ha de conve rtirse la clase en lugar de controversia religiosa atacando ni defendiendo ésta o la otra religión de las conocidas. La Escuela respeta la conciencia individual y proclama la inviolabi lidad familiar en mate ri a religiosa ; sin hacer propaganda ni en pro ni en contra ; y debiendo enseñar la moral humana , independiente de toda fe confesional y de to do dogma histórico. Estos (els esco lars) tienen derecho a que nadie rompa su seren idad (que es SU salud moral) . ni los perturbe con problemas de lucha, que lIevan consigo dudas, con sus consiguientes tris tezas y melancolías . La pedagogia dogmàtica, lIena de temores y sobresaltos , mata la aleg ría infantil y la plac idez del au la. Enseñar para aprender y saber, y di rigir para vivi r con arreglo a lo aprendido y sabido; en una pa labra : la Escuela ha de servir para la vida . Y la existencia no es li-

bre , si obedece de antemano a un dogma religioso , o social, o político; a un sistema , o a una doctrina. El niño como el adulto , la niña como la mujer, tienen derecho a que se respete la integridad de su conc iencia. Y no hay razón para suprim ir el dogma religioso , sustituyéndolo con el político, o con el social. El progreso no tiene fórmu las definitivas para nada, así como la ciencia no cuenta con todas las verdades infalibles. No hay nada defin itivo en la vida, para todos los tiempos, para todos los luga res , para todos los hombres , etern o e igual. en una palabra, mas que la forma del prog reso, 'la li bertad'; la guia del prog reso, 'la razón'. Todo lo que se oponga a la razón y a la libertad , se opone a la ley del progreso. '" Si l'afirmació del caràcter "neutral" de l'escola no inco rporés l'exigència de l'ensenyament de la "moral humana", ll uny de qualsevol dogmatisme fin alista, i la confiança en la llibertat i la raó co m a ei nes fermenta ls del prog rés individual , social i cultural . podria haver-hi hag ut el perill de caure en un cert relati visme incompatible amb la defensa de l'esperit laic mateix - i de la pròpia democràcia- davant les cosmovisions i les actituds intolerants, violentes o autorità ries. Però en l'arrel de la menta litat institucionista pot detectar-se , amb prou abast, que la intenció de no generar cap ren tat de cervell entre els alu mnes no exclou una opció positiva per aquell conjunt de valors que dibuixen el perfil de l'ètica de mínims de l'humanisme liberal, per sota dels quals la tolerància pot

18 15

veure's seriosament amenaçada pels inlolerants. I aquest és un risc que cap humanisme no pot córrer, com hem pogut tenir la dissortada oportunitat de comprovar-ho al llarg de la història. Risc que els mateixos promotors de la Ins/i/ución coneixien directament. Com qu e no hi ha massa possibilitats, en aquest cas (com en gairebé tots els altres) . de distingir la "forma " i el "fons" de la qüestió, la pedagogia laica implica, metodològicament, el repte de suscitar els valors de l'ètica humanista, sense conformar-se ni limitar-se a la simple transmissió d'informació. Ara bé, el component d'espiritualitat idealista que rau en el moll de l'os del pensament krau sista sí comptava amb matisos de discrepància respecte al projecte ferrerià : la insistència en la inviolabilitat de les consciències i l'absència de judici s previs des del punt de vista ideològic és el que explica les diferències del projecte institucionista amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia , militantment "racionalista" i, en aquest sentit, susceptible d'ésser considerada com a massa parcial a l'hora d'afavorir una determin ada decantació "materiali sta" en el seu codi interpretatiu de la real itat. En la resta d'apreciacions i en les formes d'entendre l'organització de la vida escolar, molt sovint emmarcades en la lluita contra les carències higièniques i materials, pròpies de l'època, no hi podia haver més que coincidències, aix í com en

la defensa d'un marc legal republicà, és a dir, democràtic , afavoridor de la llibertat de pensament. Ha passat molt de temps , sembla, des de la formulació institucional. professional , acadèmica i política , de la laïci tat com a garantia del dret dels infants a una educació integral i humanista. De vegades , sembla que sigui un temps passat debades, perquè molt sovi nt ens hem cregut en l'obligació d'haver de començar, partint de zero, a defensar allò que ja havia comptat am b prou valu oses justificacions i amb alguna incipi ent però molt notable realització estroncada per la lamentable desfeta de la guerra i la dictadura. Però. també en aquest cas, ni som sols, ni els únics , ni els primers a reivindicar un troç de passat que se'ns ha volgu t escaquejar. L'ensenyament laic té la seva pròpia tradició i una proposta actual de recuperació dels se us plantejaments pot entronca r, de ple dret. amb els criteris i els anhels que, des de la Ins/i/ución Libre de Enseñanza i l'Institu tEscola varen forjar un mètode estrenat, amb validesa , pel Patronat d'Escoles de l'Ajuntament de Barcelona \

1. G INER DE lOS RIQS. H ERMENEGILDO. Preceptes pedagógicDS para el profesorado de las escue/as fibres. neutra/es o la/cas de mños y nmas. Ba rcelona-

Palma de Mallorca. Pequeña Biblioteca Calamus Scriptonus. 1979, pàg . 36/40 .

ci monogl'à lïC

Fet religiós i espiritualitat a la Xina Domènec Martínez Sociòleg. Ex resident a Beijing (1987-1989) En ben pocs llocs la invocació al cel (Tian) és una constant tan arrelada a la terra com ho és a la Xina. Es tracta d'una pràctica comuna dels pobles que, com el xinès, ha estat, i enca ra ho és a moltes regions , fonamenta lment agricola. Els xinesos, més enllà dels canvis polítics i ideològics més recents, han establert, a través d'una dilatada història escrita de més de quatre mil anys , elements de culte essencials per relacionar-se amb allò (sempre desconegut i misteriós) que regeix el seu entorn. El cuite al déu del cel i a les potències mítiques . Aquestes referències són molt freqüents a Beijing (Pequín) , la capital , però també es troben a qualsevol altra ciu tat xinesa amb empremtes del seu passat imperial. La plaça de Tiananmen (Porta de la Pau Celestial) o el Tiantan (El Tem ple del Cel), lloc de ce lebracions i d'oracions per a les bones coll ites, són expressions simbòliques de la importància dels rituals i d'altres formes de religiositat a la Xina , i també del paper mediador que s'atorgaven els emperadors entre el Cel i la Terra. Fins i tot avui , els dife rents signes de religiositat tenen una presència molt viva a llocs com Hong Kong , cruïl la i lloc d'intercanvi entre Ori ent i Occident , un centre de confluència pragmàtica entre modernitat i tradicions , un signe dels nous temps . La idea del centre ha estat molt present a la filosofia , l'ètica i l'estètica xinesa, fins i

tot a la Xina actual , on perduren actituds i visions cosmològiques de les antigues cultures xineses. Una idea central . sustentada en l'harmonia entre forces oposades, l'equilibri. la serenitat. l'o rdre i la pau , que ha estat tan reivindicada (la denominació de País o Imperi del Centre , el llegat del confucianisme o el taoisme ... ), com profusament desmentida i violentada a través dels temps. Es la mateixa història d'una civilització que ha alternat llargs períodes de pau i d'estabilitat social , amb grans aportacions científiques i tecnològiques , amb períodes de convulsió i de crisis com a conseqüència de les invasions estrangeres , els governs despòtics i corrupte s, els senyors de la guerra , la fam , les revolucions socials i els desastres ecològics. Una ama lgama d'interessos molt diversos i complexos, com la seva gent i la seva història. que ha marcat el passat i el present de la Xina actual. I és que els grups humans que habiten la Xina són molt diferents de cap a cap d'un enorme territori de notable diversitat geografica i climatica. Des de les àmplies i fèrti ls terres baixes del sud-est: el litoral densament poblat (els grans deltes dels rius que desemboquen a l'est) , fins als extensos deserts i les muntanyes del nordoest (Xinjiang, Tibet. Mongòlia) ; i des dels boscos del nord (Manxu ria) fins a la jungla tropical del sud-oest (Yun nan) . Una geo-

18 17

Segona dutat de: CatAlunya Millora en infraestructures de comunlca(ions Tractament de residus

•

Potencia(ló de les a(tlvltats firals can llong Re(t..pera(iO del Ripoll

aulat dl¡ilal Cablej¡lt de la ciutal

•

Fundació Indüstries de la Informa(ió F2i Salut en x3rx~

Sabadell 2010

Sabadell

200 4

El Parc de Salut A(cés universal Col·laborad6 amb universitats

Neteja de la (iutat

Sabadell

A(tuació als barris Pla de mobilitat (ultura de la prevenció

Consells de participació Nova estructura organitla t iva Informació a l'abasl de tothom Potenciar els (onsells de dist ricte

as '4kws I li cultura Des(enllalitla(ió de les actlyltats (ulturals Polítiques de promoció artfS!I(3 Ciutat educadora l'esport i el lleure Ciutat sostenible Sabadell solidària

Aj untament de Sabadell

Per a la iguallat Dona·home Ciutat jove

grafia i una climalologia singulars: amb les crescudes dels rius, els tilons. els terratrèmols i les tempestes de sorra"., que obl iguen a fer i desfer. any rere any, el paisatge, i a perseverar en les anti gues i les noves oracions i reclamar el favo r dels déus del Cel i de la Terra (els governs) . Religiositat o fitosofia xinesa? Els especialistes han reconegut tradiciona lment tres tendències principals (o tres grans religions) que sintetitzen les normes i els costums de la història de la Xina . D'una banda, el con fucianisme i el taoisme, ambdues autòctones, i la tercera el budisme, importada de l'índia. Con lucianisme i taoisme represen tarien, respectivament, les dues cares del poble xinès : la classe govern ant i el pobl e. D'una banda, una fi losofia d' Estat, una ètica politicosocial; de l'alt ra , un individualisme lúcid i l'ètica de la reconciliaciò interi or de l'individu. D'aquesta manera els confucians, il·lustrats i lletrats , representants de les families dels terratinents relacionats amb la cort , defensaven aferrissadament les convencions i una ètica social fonamentada en els cos tu ms ancestrals; mentre que els taoistes, majoritàriament ermitans, cultivaven l'espontaneïtat i la naturalita t de la persona, una ètica de la saviesa ancestral com a fonamen t de t'ètica personal. El budisme , per la seva banda, va re forçar. amb el domini d'un mètode ascètic, pràctic i espec ulatiu , els valors tant dels uns com dels alt res, accentu ant el culti u de la inte rioritat. Confuci (479 aC) va exercir una enorme infl uència en el pensament, les institucions de govern, la literatura, les arts i els cos tums socials xinesos durant més de dos mil anys. El con fucianisme no es pot considerar una reli gió sinó un sistema ètic. Els elements claus en què es fonamenta la doctrina confuciana són l'equilibri de ls oposats i la seva harmonia. Aquesta harmonia és gran font del món . i s'aprèn amb el coneixement de les tradicions i l'estudi dels ll ibres antics. La influència del I Ching o

Llibre de les Mutacions es considera fonamental en la concepció xinesa de l'univers. Aquest equilibri explicitat amb el grafisme del yin i el yang és dualitat , complementarietat , dinàmica i moviment circular. El taoisme. tampoc pot ser considerat estrictament com una rel igió, sinó com una gu ia metodològica per a l'autoconeixement i el perfeccionament espiritual. No pretén alliçonar si nó obrir nivells superiors de consciència . Lao Tsé va ser de Confuci , i el text clàssic Tao Te Ching. indica el cami, el mètode, és a di r cami i ensenyament. Amb el nom del Tao s'identifica una norma de conducta per aconseguir un ideal de perfecció . Alguns estudiosos han considerat el taoisme com una forma de pensament radicalment diferent al confucianisme . Per experimentar el Ta o és necessari transcendi r els contraris , és a dir, eliminar les dife rències a tots els nivells, la comprensió de la no-diferència . El budisme va penetrar a la Xina pel nord de l'índia i l'Àsia central. Fa dos mil anys la Ruta de la Seda unia l'antiga capital, Xian , amb Occident . Per aqui van entra r els comercian ts i els monjos , també el budisme que es va estendre al llarg del cami de les ciu tats comercia ls. A través de la irradiació exercida per la vida monàstica budista (no sense forts obstacles i oposició), els xinesos van aprendre el valor de la il ·luminació suprema , i la recerca de la immort alitat. És evident que a la Xina . van conviure aquests dife rents codis sòcio-cu lturals, amb el predomini dels uns sobre els altres en funció de les èpoques i de la inclinacIó dels governants. Però les tres formes de re ligiositat feien referència a dos aspectes comuns a totes elles: el cultiu de la saviesa com a art , i l'estil de la representa ció i tra nsmissió: l'estètica.

Religió i República Papu tar Fa cinquanta anys, poc abans del triomf de la revolució maoista , i d'una manera molt simplificada, es pot afirmar que les pràctiques confucianistes eren pròpies

18 19

dels buròcrates, els funcionaris , les classes cultivades i la gent de sòlida posició econòmica , reforçan t d'aquesta manera la seva lleialtat amb el govern i el seu estatus social. Amb el budisme i el taoisme s'identificaven les acti vitats religioses populars més presents als pobles i les celebracions rurals i de cul te als avantpassats . Aq uest sentiment religiós, i de culte ancestral, ha estat present amb més o menys intensitat en secto rs majorita ris de la població durant les darreres dècades. I han aparegut amb més o menys força altres modalitats de religiositat i de culte considerades d'influència estrangera o minoritàries que no podem minimitzar. Un aspecte. però, cal destaca r actualment. Cap d'aquestes grans modalitats religioses (el con fucianisme, taoisme o budisme) reivindica una situació d'exclusivitat o de preponderància respecte a les altres . De fet. és freqüent la presència mixta d'imatges en un mateix temple de culte que els fidels viuen amb una visió molt pràctica de sincretisme dels diferents rituals. Aquest aspecte, en un espai cultural com el nostre, tan marca t pels diferents fo namentali smes i les veritats absolutes (i excloents) religioses i identitàries a través dels segles, no és un tema menor a l'hora d'apropar-nos a la cultura xinesa . Cal fer esment que l'activitat religiosa ha sofert amb especial intensitat els avatars de la Revolució Xinesa. D'una part, al comença ment, mesures de repressió i d'adoctrinament contra el con fu cianisme identificat amb el sistema feudal , o contra el catolicisme qualificat de dependència de potències estrangeres, seguit d'actituds conciliadores en un intent de canali tza r les ene rgies i ca pacitats dels fidels en la construcció de la nova Xina . Posteriorm ent , durant la "revolució cu ltural " (de 1966 a 1976), la pràctica religiosa va se r durament perseguida. Aquesta situació es va perllongar fi ns a la mort de Mao el 1976. Amb la política de reforma econòmica i obe rtura a l'exterior, les coses comencen a canviar. La Constitució de 1982 ofereix,

com a mínim sobre el paper, un nou marc de respec te a les religions "Els ciutadans de la Repúbl ica Popular de la Xina disfruten de llibertat religiosa. Cap organisme estatal, cap orga nització social pot obligar els ciutadans a professar o deixar de professar una religió .. .". Una condició bàsica per a la tolerància i per a la llibertat religiosa és que aquestes estiguin disposades a contribuir a la modernització del país. "En la conslrucció del socia li sme específicament xinès hem d'insistir incondiciona lment en el desenvolupament de la civilització material i espiritual", afirma Deng Xiaoping el 1986. La ideologia oficial no considera ja la religió "opi del poble" sinó un respectable fenomen social i històric. objecte d'estudi científic. Des d'aleshores s'han creat centres d'estudi del budisme, el lamaisme, l'islam i el taoisme; s'ha potenciat l'Associació Patriòtica dels Catòlics Xinesos (l' Església reconeguda oficial i enfrontada al Vaticà) , el Consell de les Esglésies Cristianes que agrupa a les confessions protestants, i s'ha desenvolupat un flo resce nt Centre d'Estudi s Confu cià . Cal afegir que els fets de Tiananmen, la matança dels estudiants el juny de 1989, van ralentir aquesta dinàmica emergent , però no la van aturar. Altrament el pes de les diferents formes de religiosi tat i espiritualitat, en un moment de creixent desideologització, on la febre del diner i el negoci és el que prima entre les noves generacions, guanya nous adeptes. Els problemes actuals del gove rn xinès amb la proliferació de nous fenòmens. com la secta del Falun Gong , un moviment d'inspiració budista que afirma disposar de milions de seg uidors ; la deserció del Karmapa Lama . el tercer del rang del budisme tibetà , i les seves repercu ssions als mitjans de comunicació; o la recent ordenació a la Cated ral de la Immaculada Concepció de Pequín de cinc bi sbes de l'Església Catòlica Patriòtica oposada al Vaticà. són expressions eloqüents dels movi ments tàctics i de la influència de les noves formes de religiositat.

Altres religions minoritàries Cal recordar que aquestes confrontacion s no són noves. És una hi stòria llarga i comp lexa. Va ser una multinacional d'origen espanyol, la Companyia de Jesús , la que va consolidar l'interès dels europeu s per la Xina . L'activital dels missioners catòlics va començar durant l'època Ming , a partir del jesuïta ilalia Matteo Ricci, i va guanyar un gran prestigi fin s el 1692 quan l'emperador Kangxi va tanca r les portes als seguidors de Cri st. Va se r després de l'ocupació per les potències colon ials (e ls ang lesos i els fran cesos) el 1860 , que els missioners van tornar. i van comprometre la seva imatge per la voracitat de les potènci es estrangeres. A començaments del segle XIX van arribar els missioners protestants. El 1948. un any abans de la proclamació de la Repúb lica Popular Xina hi havia tres milions de ca tòlics i un milió de protestants. L'actitud del Vaticà els anys qu aranta i cinquanta , extremadament anticomunista. va propiciar el naixement el 1958 de l' Esg lésia Patri òtica tutelada pel nou règ im i enfrontada a les autoritats de Roma. Finalment , i no menys important. cal fer esment de la presè ncia de l'islam . L'islamisme va arribar a Xina a través . també. de la Ruta de la Seda i per les costes del sud-est xinès . I es va consolidar durant la dinastia Yu an (127 1-1 368) . i aconseguir una influència més duradora que la cristiana. la qua l cosa no vol dir exempta de dificultats. Actualment de les

56 nacionalitats de Xina , 10 professen l'islam amb una població de més de 15 milions (els hui , els uigurs. els kasakos, els kirghisis, els tàrtars ... , entre d'a ltres). Els investigado rs afirmen que normalment les civilitzacions es ca racteritzen per grans centres urbans . documents escrits . avançada metal ·lúrgia de bronze i estats pOlítics altament estratificats. A la Xina . aquests elements van començar a prendre forma durant el tercer mil ·lenni abans de Crist. És a dir la més de 4.500 anys . Des del mes de febrer el poble xinès ha iniciat un nou cicle sota el sig ne del drac , el més important de l'horòscop xinès . Quina importància exerciran les noves formes de religi ositat en un futur cada vegada més globalitzat? Tan sols ens resta una metafora molt concloent: Tots el s riu s de la Xina flu eixen cap a l'Est. Com ho va dibuixar el pintor Hia Kuei durant l'època del Song (segle XII ) "las diez mil millas del Yangtze, desde las alturas tibetanas hasta las Ilan uras del País del Medio y màs allà" •

• "El fac/or religloso en eh/na" en Proceso de CamblD y retDs pendJentes. Semlnario de Investigación pa ra la Paz. Zaragoza , Pignatelli . 1991.

A LEMANY, JOSE J

L I:VY, R OGER.

TremIa sigl05 de la hIstona de eh/na

Barcelona, DeslH1o. 1967 . CHAN1A L. La sabldufla como estética. China: con fuclanlsmo . taofsmo y budismo . Madrid. Akal . 1995. M ONCO . 8 EATAIZ. Vlale de la eh/na. P. Adriano de las Cortes. Madrid. Allanza. 1991 M AILLARD ,

18 21

ci mOllogl'itl1C

L'altra espiritualitat: la Mare Terra

Jordi Miralles President de la Fundació Terra

Des dels inuits, fins als hopis passant pels maoris tots comparteixen que la terra és sag rada . La terra, totes les coses vives, l'aigua , els arbres, les pedres , són la força , l'energia que uneix el món. La terra és femenina i orgànica. Per això, molts dels grups indígenes d'arreu anomenen el planeta "Mare Terra". La seva espiritualita t es basa en la idea central que les persones hem germinat en el seu ventre , que en som part , que ens dóna la vida i que hi retornem per convertir-nos novament en vida. Per aquesta raó, aquestes cultures imposen limitacions a la propietat privada i a l'explotació de determinats recursos naturals. Per a qualsevol occidental pensar que la terra és viva ens fa riure. Per a nosaltres la terra és un bé que la divinitat ens ha posat perquè puguem créixer com a persones. L'espiritualitat in dígena animista es basa en la igualtat de la Vida , en la humilitat dels humans. Una altra idea important per a les cultures indígenes és la integració del passat en el present. Per això els ve ll s són les finestres obertes a les arrels de la identitat de la comunitat. Compartir els coneixements històrics amb el present és el que aporta les bases de la supe rvivènci a futu ra. El passat , per altra banda , no desapareix mai perquè s'incorpora precisament en l'essència de la terra comu na . No és la persona a qui cal recordar, si nó simple-

ment sentir que el seu esperit ha retornat i s'ha unit altra volta al Gran Esperit comú que ens vivifica , "Tot és un cercle. Cadascú és responsable dels propis actes, Tot tornarà ". L'espiritualitat dels pobles indígenes es basa en la natu ra. Les seves forces expressen estats del Gran Esperit que ens agermana . Aque sta cosmologia, a les societats tecnològiques ens pot semblar innocent. Per a nosaltres, un terratrèmol, una tempesta o una erupció volcànica no són res més que el resultat de forces "mecàniques". Un terratrèmol és produeix no perquè els déus s'hagin enfadat, sinó perquè dues plaques tectòniques col·lideixen. Però, més enllà de les explicacions científiques hi ha una realitat espiritual inalienable. Malgrat que podem comprendre el "mecanisme" de les forces de la natura no les podem controlar. La ingenuïtat "mecànica" dels pobles indígenes és superada amb escreix pel respecte per l'entorn comú i la idea que som una espècie més que sobreviu a les forces de l'univers , L'objectivació del coneixement assolida per la societat industrial s'ha fet a costa d'una lerarquització conceptual. Una ¡e rarquització que ha arribat al moll de l'organització social. Per això, a la societat occidental se'ns fa impossible imaginar una organització sense jerarquies. Per això, l'anarquia és el gran ene mic ideològiC. Els

homes estan per sobre de tes dones ; uns pobtes valen més que els altres; els humans estem per sobre de la natura. La natura , en canvi , fun ciona amb sistemes cooperatiu s i amb organitzacions no jeràrquiques. "En el temps actual la gent busca coneixement , no saviesa. El coneixement pertan y al passat; la sav iesa al futur" . La cul tura indígena de la "Mare Terra" ha perdurat en tots aquells pobles que foren aliens al conce pte substancialista que apareix al vol tant dels segles VI i V aC des de l'orient de la Mediterrània fin s a la Xina. Una revolució del pensament que evolucionà en cada espai cultural a partir dels grans mestres espiritu als. Buda a la índia, Confuci i Lao-Tse a la Xina, Zaratrusta a l'Orient Mitjà, el profeta Jeramies a Palestina , el rei Numa Pompili a Roma, o Tales de Milet a Grècia. Dos mil cinc cents anys després, ens caldria avaluar els efectes d'aquesta revolució del pensament en l'àmbit moral global i potser ser més considerats amb la cosmovisió indigena basada en "la Mare Terra". Malauradament, la major part dels pobles indígenes, arreu del món . han estat sotmesos a una pressió cultural i politica prou importa nt com perqu è el seu ll egat cultural no s'hagi pog ut expressar. Les religions dominants no han estat gens res-

pectuoses amb la diversitat espiritual. Tanmateix, davant de la manca de nord moral de la societat industrial sigui cri stiana, budista , musulmana o hinduista, potser ens caldria poua r en la humi litat espiritual dels pobles indigenes anim istes. La saviesa espiritual ind ígena A tall d'exemple aportem algu nes cites de diferents pobles que palesen la força espiritu al del seu llegat cu ltural. D'un cant kuna: "Nosa ltres venim a aquest món per tenir cura d'aquesta illa . Aqu í no podem dir mentides ni esbatussarnos . No hem de ser com les flors. Una flor s'obre al matí i quan passa el migdia ja s'ha marcit. No siguem així" ... "De la Mare Terra vénen totes les coses. No existeix res més necessa ri que ella, sense ella la vida no és possible". Dels pobles indis de l'Amèrica del Nord en trobem bells exemples: "La terra et sent. El cel i la muntanya et veuen. Si ho creus , arribaràs a vell" ... "Les aus han estat sempre importants per a l'indi perquè van on volen, es posen on poden i són lliures . Traiem aquestes plomes a les aus i les utilitzem en la nostra cerimònia perquè les plomes ens reco rden el Creador. L'àliga vola més amunt en el cel que la resta de les aus i per això és més a prop

18 23

del Creador i la seva ploma és la més sagrada de Iotes. És l'au més important i per això pertany a totes les tribus, a tots els pobles" .. . "El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare . Aque sta ens alimenta : ens torna el que hi depositem i també ens dóna les plantes medicinals". L'espiritualitat animista és viva encara en molts racons del planeta , como ho palesa l'espiritualitat dels aborigens australians: "Tots els humans som esperits que només som de pas en aquest món . Tots els esperits són sers que existeixen per sempre . Totes les trobades amb altres persones i totes les experiències són relacions per sempre"... ''Tot en el planeta existeix per una raó. Tot té un propòsit. No hi ha monstres , inadaptats ni accidents. Tan sols hi ha malentesos i misteris que encara no han estat revelats a l'home mortal". El suposat progrés del pensament que es recull en la història de la filosofia occidental potser no és res més que un miratge per poder justificar l'explotació dels ho-

mes sobre les dones i espoliar la Terra per satisfer les ambicions presenls , sense cap respecte pel passat ni el futur. Les religions institucionals no han estat, fins ara, capaces de restablir l'harmonia terrenal. L'espiritualitat indigena potser pot aportar els gens necessaris per superar la plaga fonamentalista que als inicis d'aquest ter· cer mil ·lenni corseca l'essència humana . Tal com expressava un indi lakota "La religió no es pot limitar a sermons i escriptures . És una força interior i exterior i exigeix la integració de territoris i pobles en harmoniosa unitar'. La Mare Terra és comuna a tota la humanitat , els déus són una invenció del Poder \

BA UCHAC. JOSEP. Anlologla. La sa viesa de ¡'indi americà. J.J. de Olafieta Editor. Palma de Mallorca. 1996. M ORGAN. MARLO. Las vaces del desierlo. EdlClones B. Barcelona . 1997. TU RPANA, AR YSTE IDES. Du/eleca. Pana m à .

el monogl'àl'iC

Religiositat i espiritualitat

Pere Vila President d'Esptais Catalans Aquest article no té una voluntat de rigor filosòfic ni científic. Se'm demana que escrigui sobre religion s i davant un tema ambigu i difícil em decideixo a fer un seguit de reflexions i algunes ci tes que no tenen altra voluntat que expressar una evolució personal, els dubtes i les inquietuds sobre la meva existència i la seva possible finalitat. Faré, doncs, un esforç per explicar-me a mi mateix. Jo m'he criat dins una familia ca tòlica convençuda on la vida tenia sentit gràcies a la fe en un déu i una altra vida després de la mort. Un déu que premiava els bons i castigava els dolents a l'altra vida i que mentrestant es dedicava capriciosament a posar-nos a prova. "Els camins del Senyor són inescrutables" se'ns deia. Vaig estudiar el catecisme i el que en deien Història sagrada. Als qu inze anys vaig començar a teni r el que els capellans en deien crisis de fe . Vaig deixar d'anar a missa més per mandra que per una altra cosa i cap als vint anys em vaig adonar que si creia en déu era per la por que em feia morir-me . Que la fe em servia com una assegu rança de vida i vaig preferir encarar aquesta por sense crosses. De tot aquest bagatge cultural i religió s em van quedar bàsicament dues coses. La voluntat de viure segons uns principis ètics en relació a mi mateix i als que m'envolten . I una inquietud. un interès per la religiositat com a fenomen social i com a ex-

periència personal. Sobre el codi ètic no vaig teni r massa problemes d'entrada. La meva aproximació al marxisme , en una versió força dogmàtica com la que vaig conèixer, no era gaire dificil de sobreposar a la fe cristiana , que també tenia format dogmàtic. De tota manera em costava definirme com a ateu , entre altres coses, perquè no en coneixia cap i el concepte que en tenia era el ca tòlic . Llavors em declarava agnòstic, per comoditat , perquè la veritat és que en desconeixia el significat. He buscat al diccionari1 i diu: "terme encunyat pel naturalista anglès Thomas Huxley el 1869( ... ) per indicar l'actitud d'aquell que renuncia a admetre solucions en els problemes que no poden ser tractats amb els mètodes de la ciència positiva i especialment els problemes metafisics i religiosos . Huxley mateix va declarar haver encunyat el terme" com a antítesi de gnòstic de la història de l'Església que pretenia saberne molt de les coses que jo ignorava . Ara m'adono que sense saber-ho vaig afinar bastant identificant-me com a agnòstic. El coneixement de la laïcitat i el lIiurepensament em va arribar tard . Tot i que responia a moltes intuïcions personals, em comporta un gran esfo rç, perquè haig de desmuntar una estru ctura mental amb importants dosis de dogmatisme, tant en el món de les idees com en les meves relacions personals.

18 25

CONEIXES la

WEB de la

Secretaria General de Jover SAPS on adreçar-te per buscar feina!

q~tl'nformació tens més a prop! VOLS compartir pis amb altres companys!

T'INTERESSA treballar a l'estranger! CONNECTA-TH'

http://WWw.gencat.es/joventut Correu electrònic

joventut@correu.gencat.es

Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència ~ ~ Secretaria General de Joventut

.... "'1

Pe rò el cami de la raó no és ca paç d'il ·luminar lots els àmbits de la meva vida. Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. I a aquestes coses intenten donar resposta les religions. El sentit de la vi da , tot el món de les emocions i del desig. Per què amb el benestar material pren més força l'angoixa de vi ure? Per què preferim sovint la submissió a la llibertat personal? Per què em trontolla l'equi libri quan porto un mes sense fer la cabra pel bosc? Per què tantes vegades ens angoixa el silenci? Per què vivint en multituds ens sentim tan sols? Si no hi ha déu , per què haig de ser bo? La llibertat cristiana és la de fe r el bé. La llibe rtat atea no té limits èt ics imposats. Per tant, quin és el cimen t de la convivència? Si tot és opinable i no podem estar segurs de res, en què es basa la nostra escala de va lors? En quin model ètic ed uquem els nasi res fills? Què hi pinto en aquesta vida? Res , sento que no hi pinto res. I paradoxalment d'aquesta negació em ve alhora l'angoixa i la força de viure. L'angoixa que tota la re sponsabi litat és meva. La força del let que sóc jo qui trio el sentit de la meva vida, que m'invento a mi mateix . Si he triat un camí personal d'esforç, lucidesa i compromís social no és per obligació o per temo r al càstig , és només per desig. Perquè em sembla un bon cam i per a la meva pau interior, per a la sa lut mental. I en aquest camí, la raó se'm queda curta. De vegades sento el meu cervell com un cavall desbocat esclau del ll enguatge. Quan miro una posta de sol, és quasi inevi table posar-hi paraules. El llenguatge és un codi per represen tar-nos la realitat, per comunicar amb els altres. I com tots els codis classi fica , si mplifica i m'allunya de la vivència nua de les sensac ions i emocions. I tanmateix la pa u m'arriba quan aco nseg ueixo desconnectar el sorol l de les paraules i sentir, només sentir. I alerta, que no parlo d'evadi r-me . Parlo de no pensar i estar més despert que mai , de recuperar aquesta capaci tat que es té a la infància d'estar amb la ment en blanc , ajagut con-

tem plant el pas dels núvols entre el blau del cel, d'aquells moments en l'amor en què ja no saps qui ets, quan et fons amb l'altre i no té cap importància saber on acabo jo i on comences tu . D'aquesta experiència n'hi ha que en diue n contemplació. èxtasi, mística , tao i altres paraules. Per a uns és la comunió amb déu , per a uns altres aprox imació a l'origen 2. A les cultures orientals és practica habitual , al món occidental és un batec més subterrani. Salvador Pàn iker opina que la confluència entre aq uestes dues grans trajectòries culturals. orient i occident, és el camí combinat de la raó i la mística , la superació de la dicotomia entre natura i cultura , la recuperació de l'harmonia i l'equilibri de la persona . El cami de la llibertat personal és més complex que l'acceptació d'un esquema totalitari . Però el nostre món és cada dia més divers i insegu r. L'angoixa de viure creix amb els marges de llibertat. Potser per això la nostra societat utilitza tants narcòtics. Encara no sabem si el ressorg iment dels fonamenta li smes anuncia el retorn de la barbarie o les últimes fuetades d'un passat totalitari que se sap ferit de mort. El registre del llenguatge que més sap acosta r-se a les fibres misterioses que ens fan tremolar l'ànima és se ns dubte la poesia. Curiosament la manera de parlar més distant de to ta lògica i raó . "L'ún ica seguretat, l'arrelament dels meus dubtes .. )"3 • •

1 . A SBAGNANO. N ICOLA.

Dlccionario de filoso fia.

Fondo de cultura económrca , México. '993.

PANIKEA. SALVADOR

Aproximaclón al origen.

Ed ito ria l Kai rós , Barcelona. 1989 . 3. P ELEGERO. RAI MON .

18 27

la col·labomciÓ

Ser .d'esquerres avuI

Tono Albareda President de Cooperacció

L'esquerra històrica tenia vàrie s ca racteristiques, entre les quals pod riem destacar: - La defensa de la justicia social , en una societat dividida entre amos-rics i pobres-obrers. La defen sa dels pobres i la millora de les seves condicions de vida era un dels trets més importants que la diferenciava de la dreta. Fins al punt que el binomi igualtatllibertat , era resolt massa vegades a favor de la igualtat i contra la llibertat. - L'existència d'una classe social definida i concentrada en centres de treball que permetien la seva organitz ació . - La defensa de l'Estat com a distribuïdor de riquesa i motor d'in iciatives econòmiques. En aquesta situació, l'esquerra tenia la base d'un moviment obre r reivindicatiu i plantejava la refo rma de l' Estat, o bé com un Estat obrer, o bé com un Estat de benestar. En qualsevol cas , l'increment del paper de l'Estat era una reivindicació se mpre present. La situació actual és sensiblement diferent. Els centres de treball són més petits i més dispersos i els treballadors, pel simple fet de ser-ne i de tenir una feina estable, es poden considera r un s privilegiats. Això fa que no es pugu i parlar d'una classe social definida i amb uns interessos especi-

fics i clars. Els "pobres" d'avui serien, als nostres països rics , diferents col·lectius form ats per aturats, joves amb feines precàries, emigrants i dones (discriminades laboralment i socialment). Sembla evident que aquests col· lectius no estan agrupats ni tenen necessàriament els mateixos objectiu s. El fracàs dels Estats obrers i l'acceptació generalitzada que el mercat és l'únic organisme regulador de l'econom ia ha deixat les esquerres sense els seus objectius tradicionals. Acceptar que els bancs central s han de ser independents dels governs i dels parl aments, que s' han de vend re pràcticament totes les empreses controlades per l'Estat, que la borsa és indicador de la bona sa lut de l' economia , en fi , que enriquir-se és bo , independentment que es creï riquesa o s'especu li , aquesta és la ideologia imperant, el pen sament únic davant el qua l l'esquerra diu molt poques coses . Malgrat tot, la pobresa i la margi nació continuen existint a casa nostra. La pobresa i la misèria són la norma a la meitat del món (1 .200 milions de persones amb menys d'un dòlar per dia i 2.800 milions amb només dos dòlars) i, consegüentment, la justicia social continu a sent una utopia que cal reivindicar. Reivindicar la utopia és necessari però no suficient, cal saber què hem de fer i com podem avançar i alguns conceptes és

important tenir-los clars. El binomi igualtatllibertat no es pot plantejar com una contradicció, ans al contrari , la defensa dels Drets Humans, tan t polítics i civils com econòmics, socials i culturals ha de ser el principi fonamental sobre el qual basar els nostres esforços. És import ant record ar que el dret a un treball digne o a l'habitatge estan reconegu ts en la nostra Constitució , igualment, l'alimentació com a dret a la vida és la base dels Drets Humans, i no solament a casa nostra, també arreu del món . Una altra cosa és que si bé hi ha lleis per garantir els drets polítics, no n'hi ha per garantir els econòmics. El mercat s'ha de demostrar que sigui , fin s ara, el millor instrument per crear riquesa, però ha de quedar clar que ni és infal· lible ni és objecte dels Drets Humans (simplement, no és humà). L'esquerra no pot renunciar a controlar el mercat. Si la democràcia és l'expressió de la voluntat popular, és clar que l'economia no pot posar-se per sobre de la democràcia ni , per tant, de la política . No estem en contra de la creació de riquesa , però no podem oblidar que l'especulació no crea riquesa , crea rics però no riquesa. L'única font de creació de riqu esa és el treball humà i els guanys acumulats per l'especulació estan absorbint riquesa mal distribuïda. Avui , la majoria d'intercanvis internacionals de capital són inversions a molt curt termini i exclusívament especulatius. Això atempta contra l'equitat, però també contra l'equilibri del mateix sistema de relacions internacionals. Els partits d'esquerra s'han allunyat dels moviments

socials, especialment al nostre país . És evident que els moviments socials, avui , són dèbils en la majoria de ls casos , i fins i tot les seves reivindicacions són menys evidents avui que en altres èpoques (el moviment sindical i veïnal serien dos exemples clars) però això no justifica que els partits solament recordin els moviments socials durant les campanyes electorals i, encara, amb dificu ltats. La recomposició dels moviments socials és una condició imprescindible per aconseguir una participació ciutadana real i aquesta és imprescindible perquè la democràcia sigui alguna cosa més que el simple exercici del vot. Aquests tres elements, la defensa dels Drets Humans (de tots els drets i per a tothom) , el control del mercat i la lluita contra l'especulació, i l'enfortiment dels moviments socials, haurien de ser els eixos que diferenciïn l'esquerra de la dreta. Sota el prisma d'aquests eixos hi ha varis reptes que cal afrontar, tots igualment importants: - La marginació d'importants sectors de la població. - La situació de la dona. - La pobresa i la desigualtat al món . - La falta de control dels aparells de l'Estat. Segur que falten coses , però també segur que amb aquestes podem començar a treballar i, si més no , seria més divertit i profitós que veure les baralles internes dels nostres estimats partits d'esquerra •

•

18 29

l'entrevistA.

Pep Riera Ex coordinador nacional de la Unió de Pagesos

Jordi Serrana. Jordi Miralles Espai de Llibertat - La unió de pagesos és un sindicat, però què el diferencia d'altres sindicats obrers? - A Catalunya els sindicats pagesos tenen 400 o 500 anys d'història. AI segle XV ja es parla del sindicat dels remences; la paraula sembla que deriva de síndic - els que sabien llegir i escriure que els acompanyaven i els donaven suport . AI seg le XIX els sindicats obrers agafen aquest mot nostre, patrimoni corporatiu dels pagesos. A tot el món , les organitzacions pageses seg ueixen anomenant-se sindicats i no organització professional dels pagesos . Però no hi ha con tradicció: els uns són un si ndica t de classe i nosaltres som un si ndicat d'autònoms més semblant a l'ofici de botiguer o d'artesà . Els que no hi entren - fóra una contradicció- són els terratinents o els rendistes de la terra. De fet. a Catalunya. pràcticament no en queden , abans eren a l'IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre) que encara existeix , però no tenen cap pes . - Però hi ha un antecedent més proper. la Unió de Rabassaires. - Sí, hi ha una línia directa. Cap el 1850, l'IACSI és legalitzat de seguida que es constitueix perquè forma part del sistema i participa en el moviment polític de la Restauració. En canvi , es reprimeixen , i fins i tot es persegueixen de forma sag-

nant , els petits i mitjans pagesos que intenten organ itzar-se. No és fin s el 1906, cinquanta anys després , amb la Ley de Sindicatos Agrícolas (la llei Bugallal) , que es crea el marc legal que reconeix els sindicats pagesos . Curiosament, en aquesta llei , el govern de l'Estat utilitza la paraula sindicat i no organització agrícola o cooperativa. La Mancomunitat i la Generalitat republicana continuaran fent servir el mot. La Unió de Rabassaires, hereva del moviment més esquerrà , més preocupat pel ca nvi social, es constitueix cap el 1920; lluís Companys n'és l'assessor jurídic - més tard fou el primer director del seu òrg an de difusió setmana l La Terra. L'eslògan era la terra per a qui la treballa . Majoritàriament eren rabassaires , parcers, masovers ... les capes socials més fotude s de Catalunya . - Quan constituïu la Unió de Pagesos. manteniu viu el referent històric? - Sí , perquè entre els fund adors de la Unió hi ha un col·lectiu que havia viscut la Repúbl ica , la guerra i la clandestinitat -gent que el 1974 tenia més de seixanta anys . Gràcies a ells es va definir el model unitari i independent respecte als poders econòmics i als partits polítics , encara que després hi havia una estretissima relació, i compartíem totes les plataformes unitàries , l'Assemblea de Catalu nya . etc .

18 31

- Per que l'Administració no reconeix /a rep resentativitat de la Unió de Pagesos? - Aban s deien que no haviem fet eleccions, i ara, com que les hem guanya t, la reconeix formalment. Suposo que CiU i el mateix Jordi Pujol es devien imaginar que el moviment si ndical al camp havia de se r nacionalista de dretes , conve rg enl , però s'oblidaven que històri cament no havia esIai mai així. El si ndicalisme pagès d'abans de la guerra, de la Re públi ca i de la guerra és d'esqu erre s, progressista i en molls aspectes revolu cionari . Les reformes fetes els anys seixanta a França, pactades amb els grans sindicats fran cesos, pel govern del general De Gaulle , que era de dretes, van anar molt més enllà qu e les propostes que hem fel nosa ltres durant aqu ests vinti-cinc anys . Aqu í hi ha hagut mala llet i massa su born ació als poders econòmics -diguem- ne grans indústries- que pesen cada cop més al sector agrari . Nosallres defensem que cal re forçar aquest petit leixit social que ens queda per fe r una política ag rària a la mesura de les nostres necessitats. No he entès mai que un partit nacionali sta - Jordi Pujol, tan coneixedor del territ ori i de la seva gent- no hagi sabut fer una política rural , com han fel a Navarra, o com fan moltes autonomies amb pocs recursos , o que no ten en pas més competències que Catalunya . - En tot cas és un fet diferenciat respecte de la resta d'Espanya? - Si. Aquests darrers anys , el Oeparta-

ment d'Agri cultura ha viscul només de fer arribar les subve ncions europees a la producció de cereals a tant pe r hectàrea i rendiment -els conreus medite rranis no lenim aquestes subvencions, ni de cap mena-o Això es podria domiciliar a Brussel· les i no caldria que hi intervingués . El que haurien de fer és política de modernització o de suport als territoris tan febles que s'estan esqueixant , fóra el més interessa nt. Du rant tota l'etapa Marimon hem perdul totes les su bvencions en aquest sentit. - Les subvencions europees, genera/ment. com funcionen? - No lenen un ca ràcter fin alista, s'exigeix que tinguis les hectàrees i que les sembri s; no controlen que cuidis bé aq uell conreu subvencionat ni que tinguis un rendiment "x". És el que va passar amb el ll i... anava cremat; la subvenció ja era suficient co m pe r donar negoci. Al s Estats Units o al Japó també hi ha aquests tipus de subvencions , pe rò són més coherents que els europeus: són a tant per explotació, no a tant per producció, perquè sinó estarien primant també les grans explotacions. Fins fa poc el sostre d'ajuts era de 100.000 dòlars per família, per explotació. Aquí a Eu ropa no hi ha màxims, no hi ha un sostre; la reina d'Anglaterra , amb totes les terres de la corona , sembla que cobra menys que la duq uesa de Al ba - no sé què cobra, però se'n va cap als 800 milions de pessetes . És un disba rat. Aquests diners repartits pe r exp lotacions petites. a canvi

de seguir visquent al Pallars, a l'Alt Urgel l i a la Cerdanya , tindrien un senti t. - És clar, tothom esta d 'acord en ajudar els pagesos, però no en aquest sentit. - És que a més a més estem parlant de molts diners , de xifres multimilionàri es. No pot ser que es regali diner públic a canvi de no res. Si els donen a canvi de produir, estan beneficiant nomes a l'agricultura més productiva , que és precisament la que menys necessita els ajuts. Els criteris han de se r un s altres, orden ació del territori , de l medi amb ient , després es pot entra r en consideracions més específiques sobre si s'ha d'incen tivar la no utilització de nitrats, de determinats fertilitzants ... tot això es pot incentivar. - Abans apuntaves el conflicte amb el Tercer Món i l'impacte que té sobre la producció: i que d'altra banda sembla que els que exporten més són els americans, no? Com es menja això? - Es menj a malament. El s americans són els que mouen els qu ilos del GATT, primer, i ara en el marc d'aquesta rond a que ha començat a Seattle -amb la diferència que al menys se'ls han manifestat els pagesos, que ja era hora , que feia moltes generacions qu e no ho feien. Un dels arguments morals que fan servir els EUA de cara a la globalització és que així els països del Tercer Món vendran als països ri cs. Però ell s no els compren res, exporten. Després qui està col·locan t mes producció agrària i ramadera a Eu ropa són els Estats Units. I, curiosament, el sego n país exportador de cereals del món és França . Per tant , el Primer Món té la tecnolog ia i la productivi tat. AI Marroc no hi ha pagesos; hi ha jornalers, les mi llors terre s són de la corona i de les famllies que l'envolten , i les arrenden -amb molt bones condicions, per ce rt- a empreses europees. Seguirà el model de l'Am èrica central , la United Fruit que s'hi va anar a instal· lar fa més de ce nt anys, durant els quals l'única cosa que ha deixat a l'Am èrica ce ntral són salari s - però baixos, Ai xí, des de la Un ió de Pagesos, el

que no fem és dir que tornin a posar aranzels a les importacions, perquè som conscients que això de la globalització va endavan t; però sí que diem que amb aquest model , amb tants intermediaris que controlen el mercat mundial de productes ag roalimentari s, és més que dubtós que hi hagi desenvolupament. Si a més a mes hi ent ra el negoci de la multinacional de torn , què pot quedar per al pais productor? - Peró sembla un contrasentit, que en l'ambit dels productes agraris es pagui. per exemple, pels esparrecs amb maionesa un preu molt alt, i en canvi els esparrecs surten de la terra i la maionesa és un ou batut amb oli, una cosa senzilla, assequible. Xoca la diferencia de preu entre la primera matèria i el producte elaborat. - El problema ha estat el model de desenvolupament. Aqu í hi ha ben poques cooperatives transformadores, elaboradores , Totes aquestes empreses conserveres que hi ha a La Rioja , a Nava rra , a Múrcia , que fan unes confitures extraordinàries , són ma rques que treballen molt bé . Aquí a Catalunya una de les coopera tives més agressives -en el bon senti t, d'ex pansióde totes, que era la de Guissona , hi han fet un cop d'estat, una tupinada, l'han convertida en una societat anònima . - En general hi ha hagut un problema de comercialització, - S'hauria d'have r incentivat més l'organització coopera tiva, i la coopera ti va no s' hauria d'have r limitat a recollir el producte i posar-lo a l'abast del comerciant, sinó que hauria d'haver fet també la transformació i la comercialització. És l'exemple del sector de l'avellana , d'una coo perativa de la Selva del Camp , que torren l'avellana , l'e mpaqueten al buit, procuren que l'avell ana sigui de va rietat "negreta", que és la més bona ... és clar, es nota de segui da la diferència amb l'avellana turca; si la ge nt la va coneixent es ven perquè és excel·lent. Un alt re exemple són les cooperatives del sector del vi. Durant moltes generacions aquestes coopera ti ves només

• La resposta Un nou ser.rei. Un nou telèfon ' que pot reso ldre alguns tràmits sense haver-se

de desplaçar, que dóna resposta ¡ orientació, principalment, sobre temes relacionats amb l'Administració de la Generalitat i també sobre d'altres serveis.

El 012 posa, a l'abast de tothom, infinitat de dades d'interès .

..:'" Q)

ro u

c: Q)

Només cal telefonar.

012(

atenció ciutadana . , .nfoCat • •

ífIl'Yl

Generalitat

rum de Catalunya

han aplegat el raïm i han elaborat el vi , pe rò després s'han li mitat a vendre'l a l'engròs als grans comerciants, Ara per pri mera vegada les cooperatives, tot just des de fa uns deu anys, con tracten una nau , i envasen, i fan vins bons. Els del Priorat es comencen a vendre a uns preus boníssims, i a la Terra Alta també. Però això s'hauria d'haver començat a fer fa molts anys. - Algun dia la terra sera per als qui la treballen i no dels qui la conserven per especular? T'ho pots imaginar? - No, no m'ho puc imaginar. Cada cop s'especula més amb la terra , i a Catalunya cada cop val més. I no es paga segons el seu valor de productivitat, sinó per expecta tives, Avui , la construcció d'una via ràp ida , d'una autovia, automàticament acosta el territori i augmenta el valor del terreny, però no per l'agricu ltura , sinó pel que allà s'hi pugui arribar a fer: urbanitzar, - Però això aquí no ho demana cap partit, per progressista que sigui", - Es una proposta que hem adreçat a tots els partits i no hi ha hagut manera, En genera l diuen que hi estan d'acord, però no ho plantegen mai , A Convergència és un tema que li fa pànic, el fons de terres, el banc de terres, - Qué vol dir això del banc de terres? - Voldria dir que , per exemp le, a França (o a Holanda , i a Dinamarca) quan un pagès es jubila i no té cap fill que ho con tinuï. es pot vendre la terra directament a un altre pagès , o bé, en cas que no trobi comprado r, pot anar a la SAFER , que és un organisme amb participació pública , gestionat pels sindicats, que compra la terra , la paga a preu de mercat agrícola, Aleshores un jove que es vol incorporar com a pagès - li exigeixen els estudis pertinents- o bé un pagès que vulgui eixamplar l'explotació, ja sap on ha d'a nar a comprar. Es ben senzill : el pagès que ha de vendre cobra al comptat i a preu de mercat. i el que ha de comprar troba terra ; que aquí no trobes terra ni per arrendar.

- Aquí els pagesos del Baix Llobregat, o del Vallès, o del Maresme no són una mica uns resisten ts, com allò del pobtat gal de l'Astèrix i de l'Obèlix? Darrerament no tant. En el cas del Baix Llobregat hem aconseguit que s'acceptés el parc agrari. En el cas del Maresme , a Mataró mateix , amb l'acord de tots els pagesos , o amb l'impuls de tots els pagesos propietaris, hem aconseguit que terres que estaven qualificades d'urbanitzables, amb la revisió del pla d'ordenació es requalifiquessin com a terres agrícoles , - Amb això només et reserves l'ús del sóI, però els preus no baixen, - No, de baixar no baixen, Per fe r que la terra fos accessible caldria, a més a més, un mecanisme d'intervenció semblant a la SA FER francesa. - Però això, per que no ho fan? - Perquè , d'una banda per a Convergència reviscolar l'eslògan de la terra per a qui la treballa , el tema de la terra, és tabú , D'altra banda els partits de l'oposició , els partits d'esquerres, no se l'han agafat seriosament aquest tema , no hi volen jugar. - Està tot inventat, no ? - Si. A l'època de la República inventàvem aquí, ara ja ens han passat davant altres països , això és clar. La política més progressista que hem tingut pel que fa a la qüestió de la terra era la de la Generalitat republicana , - Pots donar-nos dades de població activa al camp? - Un 30% a la República , un 8% l'any 1974 , un 3% ara, i baixant de manera que no hi pot haver sorpreses, Els pagesos de la meva edat , que no tenen els fills que continuen ", i s'ha acabat. - Però quin seria el percentatge que trobaries normal, a Catalunya, - Hauria estat bé - i em penso que ja no és possible- mantenir com a mínim aquest 3%, procurant reforçar les pa rts del territori

18 35

més febles, on hi ha els incendis forestals ... S'hauria de comptar amb la gent de procedència urbana que s'hi volgués incorpora r, que tinguessin estud is d'agricultura . - Aixi, entre neorurals i pagesos ja no hi ha diferéncia? - No, perquè n'hi ha que s'han incorporat molt bé . Mira , la gran riquesa varietal que trobes ara de formatges de producció artesanal, en part és gràcies als neoru rals .

- Aixó ha estat un fenomen significatiu? - Quantitativament no, perquè tampoc és tanta gent. N'hi ha que han llançat la tovallola molt aviat , per la raó que sigui, però n'hi ha que els tenim incorporats, i que ja són pagesos . - Seria possible, seria raonable tenir unes polítiques actives tant per als que ja hi viuen, com per a d'altres que s 'hi puguin incorporar. sobretot de cara als joves? - Possible si, però no hi ha la voluntat de fer-h o. I recu rsos públics per dedicar a fer experiments d'aquesta mena segur que n'hi ha . Tampoc som un país tan pobre, carai! Es podria pagar, i també es recuperaria, es podrien treure diners d'altres partides , dels incendis forestals, per exemple, perquè si hi hagués més gent al territori també hi hau ria menys riscos_ - lla denominació d'origen? - En el sector del vi és molt potent, és amb el que funciona més bé. L'existència de les denominacions és un a marca , es justifica per diferenciar productes de qualitat. Curiosament , em sembla que la primera va ser la de les Mataró Patatoes, que

deu ser dels anys vint. Encara no existien les denominacions , i ho posen amb la marca _i en anglès , perquè la producció va orientada a l'exportació cap a Anglaterra . Els nostres avis , que òbviament no havien estudiat màrqueting enlloc, ho tenien molt clar: si els compradors són els anglesos .. _ Deurien comença r a tenir competència d'algun altre pais. les seves eren més bones, i van posar-hi com a marca "Mataró", que en aquell moment era capital d'aquest món. I el cert és que els va tuncionar, fins a la guerra . Ar a es tendeix a posar un dibuix d'una marieta: no significa que sigui un producte ecològic, sinó de producciÓ integrada; vol dir que en el procés de producció hi ha un suport lècnic a través de les agrupacions de defensa vegetal , que -sobretot- tenen cura dels tractaments qu ímics. L'ecològica ja és una altra cosa . Generalment els pesticides més antics tenen menys efectes de xoc i són més re siduals, la majoria ja no són al merca t: n'hi ha d'altres de menys antics que també só n residuals i que és millor no utilitzar. - Es tendeix a la producció ecològica? - La progressiva desaparició de determinats productes ho facilitarà; la desinfecció de l sÒl s'haurà de fer per solarització , per vaporització , com es fa a Europa, que és un procediment que no és tòxic, ni resi dual , ni químic. El problema és que té un cost molt elevat de consum d'energia; has de fer vapor d'aigua , per escalfar la terra. - En això no hi ha també un problema de comercialització? Per exemple. si anant a comprar. trobessis determinades coses, potser les compraries.

- En aquests moments , de producció ecotògica no en tenim massa ; n'hi hauria d'haver més per ser a tot arreu. Per poca producció no pots fer campanyes que costen molts diners; hauries de poder anar al supermercat i topar-te amb el producte, enca ra que no t'estessis buscant.

- A Alemanya. es posen d'acord els consumidors per comprar aquest tipus de productes. Són més exigents. - Sí , a Alemanya això funciona molt bé , però tenen unes organitzacions de consumidors molt fortes, amb la seva revista setmanal. Estan molt conscienciats i exigeixen perquè estan molt ben informats. Aquí fun cionaria, segurament , si tinguéssim la xarxa de cooperatives de consum que teníem abans de la guerra, totes sortides del moviment obrer. La Unió de Cooperadors. per exemple , tenia una xarxa estesa per tot Mataró, i això que aleshores només hi havia trenta mil habitants. Segu rament un 30 o 40% del comerç total al detall de Mataró es feia a través de la Unió de Cooperadors . Si aquella xarxa s'hagués pogut mantenir, ara fóra perfecte connectar la cooperativa de consum amb les cooperatives pageses (la fruita, el vi ... ). Aleshores, on s'ha de vendre? - Els productes ecològics que es fan aqui, al final. són per portar-los a Alemanya, oi? - Si, una part de la producció va exportada. Jo tenia un company, el fill d'en Cercós, al Baix Ebre , que es va especialitzar en la producció de citrics eco lògics, i tenia una producció important, però no la pOdia col·locar aquí, la venia al mercat alemany. És un paio preparat , amb estud is . i ho ha fet molt bé. ho està fent. - Qué en penses dels animals i les plantes transgènics? Són el futur de l'agricultura i la ramaderia? - No ho sé . Nosaltres el que diem és que s'ha de fer més investigació, més experimentació i no córrer tant com fan les multinacionals, que quan han fet la inversió vo-

Ien rendibilitzar el producte a corre-cuita . Ja se sap que una part de la producció de tot és híbrida , però no és ef mateix la hibridació --<: reuar dues linies per fer-ne una altra , que és una cosa qu e ve d'antic , i que no suposa riscos- que fa manipulació genètica . El futur, quin pot ser? Això no ho sé. Si a mi em diuen , que amb aquest blat de moro transgènic podràs aplicar tal herbicida en qualsevol estadi del creixement.. Penso que no cal , que hi ha altres tècni ques per tenír la terra neta d'herbes, fin s i tot no deixar-la granar. fet a mà, com es fei a abans. Ara , si em diuen que sortirà un transgènic que , per exemp le, no hi caldrà fer tractaments químics d'insecticides , aleshores, parlem-ne. De moment, els transgènics que es coneixen no són més productius que els híbrids; aleshores, certes comoditats afegides, per a mi són secundàries. Temps a venir es veu rà cap a on s'orienta. - Què aconsellaries a un jove que volgués ser pagès? És molt dur, no? - Que estudiés , que practiqués, i que busqués un padri, pel tema de la terra. És dur en molts aspectes. El 97 o el 98% de pagesos de la meva generació hem nascu t en cases de pag ès , hem après l'ofici de petits; els d'ara a més tenen la formaci ó reglada, que és molt important. - Pe rò aquesta és la raó que els joves no s'hi vulguin quedar? - És un conjunt de causes, hi ha altres problemes, com l'econòmic A les condicions de treball t'hi acostumes de petit, els de la nostra generació hem hagut de treballar força més hores que la mitjana dels altres oficis; pot ser important per a un que s'incorpora ara , i que els seus companys no són pagesos . Abans els matrimonis eren diferents: pagès amb pagesa , ara són mixtes i hi ha una incompatibilitat d'horaris , de vacances. Tot això , que no era massa important fa anys, a la vida modern a ho és força. En molts casos la mateixa família ho desaconsella al fill. Malament rai \

18 37

Eduquem en la diversitat

Jocs d'arreu del món Jocs gegants

•

Demaneu-los

•

s,el

Entorn, sc ci Avinyó, 44 segon 08002 Barcelona Tel.93 302 61 62 Fax 93 301 96 94 cIe: entorn@fonocom.es

Josep Llunas i Pujals (1852-1905)

Manuel Vicente Izquierdo Llicenciat en Històri a Contemporània Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905) fou probableme nt el lider més conegut i influent del moviment obrer i popular de Catalunya entre 1881 i 1896 . De formació republicana , com tots els dirigents de l'anarquisme de la seva època, fou el principal promotor, tant a nivell organitzatiu com doctrinal, del protosindicalisme anarqu ista, i per tant, pot se r considerat com l'origen amb més fonament de l'anarcosindicalisme català del segle XX . Sort i dels ambi ents republicans del Sexenni, entrà a la Primera Internacional i, a partir d'a leshores, desenvolupà una evolució personal en la qual combinà les seves esperances en una societat anarquista fu tura amb una praxi associativa i combativa que fix ava els seus objectius en el present. En aquesta lluita quotidiana, Llunas cercà l'aliança de tot tipus d'elements progressistes ; ja fossi n republicans, lIiurepensadors, maçons o les tres coses a la vegada, fin s i tot va pretendre establir relacion s amb els socialistes durant els primers anys noranta. Ens trobem, doncs, davan t d'un dirigent anarquista de l'últim quart del segle XIX que defen sa l'acció pública , l'organització sindical i la col·laboraci ó amb altres forces d'esquerra; i que, a més, es mostra partidari del sistema econòmic col·lectivista per a la futura societat anarquista i rebutja , d'una forma exp lic ita , l'ús de la violència i l'acció insu rreccional. Cal

destaca r també que en la defensa d'aquest idea ri anarqui sta i d'entesa progressista, Llunas, des del seu internacionalisme, feia servi r gai rebé sem pre la llengua catalana en conferències i mitings, escrits periodístics i literaris, i en la seva obra doctrinal. Del republicanisme a la Internacíonal Com bona part de la primera generació de dirigents obrers internacionalistes ca talans i hispànics , sorg í del món republicà i democràtic dels anys seixanta . En especial, formà part de l'ambient republicà barceloní que dirigí l'Ateneu Català de la Classe Obrera . L'any 1870 , amb només 18 anys, ja militava en el camp federal des de les pàgines del periòdic Lo Pon /on, periòdic més coent que un bitxo. Arribà a la militància internacionalista a través de l'ad hesió de la seva societat d'ofici -la Societat Solidària d'Obrers Impressors- a la Primera Internacional. La seva irrupció com a dirigent intern acionalista destacat arrib à el 1872, quan passà a ser secretari de l'exterior del Consell de la Fede raci ó Local de Barcelona i fou un dels impulsors de la Unió de Noògrafs de tot Espanya, mentre actuava com a corresponsal administratiu de El Condenado. Ara bé, per damunt de tot cal destacar la seva tasca com a sec retari de l'Ateneu Català de la Classe Obrera .

18 39

lIunas i Puja ls era bakuninista i internacionalista però no segui les actituds insurreccionalistes i anti republicanes de la direcció de la FRE . De fet, com alguns altres sindicalistes inte rn acionalistes , s'abocà a la defensa de la Primera República i s'enrolà voluntari en el segon batalló dels Guies de la Dipulació que lluita ren con tra els carlins a Caldes de Montbui . En tornar de la mil icia passà a la clandestinitat. El pronunciament del general Pavia significà l'inici d'una època de repressió del moviment obrer. Malgral això, en un principi es mantingué actiu. tal i com ens ho demostra el seu company Anselmo Lorenzo quan recorda la seva arribada a la Barcelona de 1874. Més endavant. conve nçut que calia el sindica lisme i l'organ ització dels treballadors, fou dels que , trencant amb els clandestini stes de la FRE , fundà el 1881 la renovada FTRE . La Tramontana

Sens dubte, com podem conèixer millor l'activitat i els planlejaments politics i socials de Josep lIunas és a partir de la lectura sistemàtica i detallada de La Tramonlana. La seva llarga durada, des de 1BB1 fins a 1896 , i els seus 717 números són una font documental fonamental no només per conèixer la figura del seu director, sinó també la història de la Catalunya popular d'aquesta època . La Tramonfana , per sobre de doctrines partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents moviments d'oposició. Resulta dificil lrobar un adjectiu que en terme s absoluts la defineixi. Republicanisme, federalisme , lliure pensament, maçoneria , anarquisme, obrerisme, anticleri calisme i catalanisme tenen cabuda en les seves pàgines i la converteixen en el millor exemple de l'existèncIa d'uns àmbits compartits dels diferent s moviments d'oposició a la Restauració. Tradicionalment ha estat qualificada d'anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre se n'ha destacat la llarga durada i l'ús del català. I evide ntment ningú no pot negar que l'anarquisme

va ser la seva tendència predominant, sobretot a panir de 1B87 quan Llunas es conveni en propietari , pe rò, si insistim en la recerca d'una qualificació que la defineixi al llarg de la seva prolongada singladu ra i tingui en compte tota la seva complex ital ideològica , ens decanta riem per considerar-la , sobretot. com una publicació lIiurepensadora. Sota la direcció de Josep lIu nas , col·laboraren en la redacció un grup força estable de conegu ts publicisles de l'època: Eudald Can ibell, Cels Gomis , An selmo Lorenzo , Josep M, Codolosa, Emili Guanyabéns i Antoni Pellicer. Ef ffiurepensament radicaf

El Iliu repensament va se r un dels fenòmens socials i politics amb més èxit a ta Catalunya popular de l'últim terç del seg le XIX. Es trac tava d'un moviment oben a totes les oposicions progressistes al sistema de la Restau ració que trobaven la seva interjecció en la fixació dels seus enemics: l'Església i l' Estat borbònic. D'aquesta manera, el lliurepensament - les seves organitzacions , cercles, actes i escoles- facili tava un marc d'actuació politica, social i cultural als sectors populars margi nats pel sistema . Anarquistes, maçons , tots els sectors del republicanisme , catalanistes progressistes i, fins i tot, espiritistes, formen en les seves fil es i donen cos a una cultura alternativa al sistema De tots els grups lIiurepensadors ca talans cal destaca r per la seva importància i per les seves estretes relacions amb La Tramol1tal1a , el de La Luz, Circulo Libre Pensador de Barcelona, fundat l'any 1885 per un grup de republicans i anarqui stes maçons encapçalats pe r Rossend Arús i Arderiu, Tant La Luz com La Tramontana van aportar al lIiurepensament ca talà el principi de revolució econòmica i social , i li donaren un contingut força radical. Anselmo Lorenzo hi va definir ets objectius: "Ellliurepen sament ha de combatre la religió, l'autoritat i el capita lisme. El nostre enemic no és únicament el capellà sinó també el governan t i el burgès". A La Tramontana

trobem multitud d'exemples d'aquest aiguabarreig lIiurepensador. AI número del 4 de juliol de 1664 . en la llista d'una de les seves subscripcions solidàries podem llegir els següents pseudònims: un anticlerical. un revolucionari , un que espera l'hora . un lIiurepensador, un terrorista dels rojos, un republic à, un descamisat, un anarquista .... No hi falta ningú!. L'anticlericalisme era una de les ca racteristiques més destacades d'aquest lIiurepen sament radical. A les pàgines de La Tramontana ja eren presents tots els recursos utilitzats més tard per la propaganda anticlerical dels primers anys del segle XX : la crítica per antinatural del celibat sacerdotal i. al mateix temps, la denúncia del seu incompliment , que porta els capellans a les pitjors aberracions sexuals: les activitats orgiàstiques dels capellans i frares als convents de monges; els segrestaments mistics als convents ; les violacions de joves i nens per part de capellans i frares : capellans que mantenien relacions sexuals amb les seves majordomes; l'atac als jesuïtes. per ser la "secta més malvada i lucrativa" ; ... El que es feia era utilitzar tots els recursos possibles per despertar la morbositat i les passions més primàries de l'inconscien t col·lectiu contra el gran repressor i vividor: el capellà hipòcrita i castrador. Aquest personificava tots els vicis de la societat i suposava la negació de la ciència i el progrés. Per aquestes campanyes anticlericals La Tramontana va ser perseguida, censurada , suspesa i excomunicada com molles altres publicacions de l'època . Això últim. va ser motiu de primera plana i gran joia. Aque st anticlericalisme era compartit per molles allres publicacions de

caràcter republicà , anarquista o maçònic. De fet, es tractava de l'element més important de cohesió de les forces lIiurepensadores. L'aportació teòrica a l'anarco-col ·lectivisme Josep L1unas és un dels pocs teòrics hispànics l'obra del qual pot ser contrastada amb la dels teòrics de l'anarquisme europeu del moment. Fou el principal exponent dels principis col· lectiviste s adoptats per la FTRE en els seus primers congressos de 1661 i 1662 , quan ell mateix era membre de la Comissió Federal. Durant tota la dècada dels vuitanta i primers anys dels noranta, va desenvolupar la seva doctrina anarco-col ·lectivista a partir de la seva immensa tasca publ icistica hemerogràfica i l'edició d'un gran nombre de llibrets i full etons, d'un gran nivell , tant en castellà, com en català: Estudios filosófico-sociales (1662) , El colectivismo (1662) , Qüestions SOCIals (1891) , Los partidos socialistas españoles (1892), La ley y la clase obrera (1693) i literatura obrerista , pròleg a la novel ·la d'An selmo Lorenzo : Justo Vives (1893) . Foren especialment inlluents i discutits els seus textos presentats als certàmens socialistes que organitzaren els anarquistes el 1665 i el 1890: Organización y aspiraciones de la Federación de Trabajadores de la Región Española (Primer Certamen Socialista, Reus) i Bases científica s en las que se funda el colectivismo (Segundo Certamen Socialista . Barcelona) . També participà de la redacció de Garibaldi, His toria liberal del siglo XIX, obra col·lectiva sota la direcció del seu mestre Rafae l Farga Pellicer. De la seva obra literària , sobretot poètica , cal destacar especialment La

18 41

Revolució, poema en tres cants (1886) , que es pot considerar el primer ll ibre anarquista escrit en català.

Els últims anys (1897-1905)

L'a ny 1896 esclatà una bomba al pas de la processó del Corpus de Barcelona , amb un resultat de sis morts i quarantaquatre ferits. Amb ells també mori La Tramontana. A la segona pàgina del número 717 , en un article titulat "Anarqui stas honrats ... a defensarse l ", Josep Llunas anuncià la seva retirada com a activista. I, malgrat la seva coneguda posició antidinamite ra. fou detingut abans que sort is al carrer aquest últim número del seu setmanari i conduït al castell de Montjuïc, d'on va so rtir sense càrrecs al cap de pocs dies. Molt afectada la seva salut, acabà els últims anys de la seva vida com l'home emprenedor que havia estat sempre, fun dant i dirigint entre 1897 i 1905 les primeres publicacions esportives catalanes: Barcelona Sport i Los Deportes. També el trobem col· laborant, en aquesta última època de la seva vida , a l'Institut Català de les Art s del Llibre, del qual era soci de mèrit després d'haver obtingut un premi en el concurs convocat per aprovar programes per a l'ensenyament professional de l'escola pràctica de l' Institut. També publicà diversos articles professionals en la Revista Gràfica. AI 8 0letin de la Sociedad del Arte de Imprimir de juny de 1905 es publicà un "siempreviva" a la seva memòria ¡ un emocionat record del tipòg raf republicà Francesc Prats en el qual rememorava l'arribada de Llunas a Barcelona quan només era un nen i els seus primers anys en l'Ateneu Català de la Classe Obrera. Recuperació d 'un personatge clau en la història de la Catalunya popular Com la major part dels dirige nts de l'esquerra democràtica i Iliurepensadora del

vuit-cents , Lluna s fou , en començar el segle XX , marginat i aviat oblidat. Durant molts anys la seva memòria es mantingué només pe ls records personals d'uns pocs amics (E.Canibell i A.Lorenzo) o per les aportacions militants dels historiadors del moviments socials (Morato, Reven tó s. Nettlau). La seva revaluació hagué d'esperar bastants dècades i parti de la historiografia universitària. Molt en especial dels estudis de Josep Termes sobre la Primera Internacional a Espanya i de Joaquim Molas sobre la literatu ra popular del XIX, els quals van ressaltar, sobretot , l'ús del cata là, tant a La Tramonlana i La Revolució com en alguns dels seus treballs doctrinaris. Però va ser durant els anys vuitanta, quan la figura de Llunas va començar a adquirir un cert protagonisme, encara que sempre d'una manera col·lateral, en els diferents estudis que des del camp de la història del moviment obrer i popular vingueren a omplir el buit existent a la historiogra fia socia l de la Catalunya contemporània . Així el seu nom el podem trobar en obres que tracten sobre la maçoneria i el Iliurepensament (P. Sanchez), l'educació laica (C. Vilanou) , l'anarquisme i el catalanisme (J. Termes , Pere Gabriel , E. Olivé i J.LL.Marfany), l'art revolucionari (Lily Litvak), la literatura obrerista (J . Mol as), la definició teòrica de l'anarquisme (J, Piqué) , el republicanisme (Àng el Duarte) .. , Fins i tot, Josep Fontana tanca el volum V de la Història de Catalunya d'Edicions 62 , amb uns versos extrets del pregó de La Tramontana: Que no en va , per nostra sort , havem nascu t catalans. y és nostre lema'l progrés, y volem ab molt afany que prosperi nostra terra: que és nostra divisa: AVANTI Fina lment, és a la dècada dels noranta quan es publiquen diferents estudis que tenen a Llunas i Puja ls i La Tramontana com a subjectes d'estudi específic \

la c.'caciÓ

Cròniques des del Foro El microones Ouique Toledo Avui en dia, en aquests temps d'ostentació de les noves tecnologies i d'aclaparador ús del pensament lineal, és més o menys normal trobar-nos que les relaciones interpersonals sofreixen una metamorfosi de repercussions pràcticament incalculables i imprevisibles. Qual sevol diria que qui subscriu està tocat de l'ala, però hi ha coses que cal veure per comprendre el seu abast , I perquè us pugueu fer una idea del què dic, us narraré una sèrie de fets, tots reals i ocorreguts aqui, al Foro, avantguarda cultural de les Espanyes per a la nostra so rt o desgràcia. Aquesta és la història d'una parella de trenta i pocs anys, promesos des de pràcticament l'adolescència i casats segons totes les previsions. Tant ell com ella han programat perfectament les seves vides, i, respectuosos amb els seus plans , ambdós són dos pròspers professionals amb uns

bons sous. Ella com a project manager de no sé quina història , i ell com a director tècnic de no sé què. Els dos presumeixen de se r producte del seu temps, és indubtable , i mesuren el seu èxit social per l'abast de les seves possessions i l'encert de les seves programacions vitals : un àtic en la "zona noble" amb traster, piscina i dues places de garatge ; cada un el seu cotxe , el seu mòbil , dos ordinadors a casa amb connexió a lnternet, agendes electròniques, equip Hi Fi d'alta qualitat, telèfon d' última generació, su percongelador, cuina vitroceràmica , microones, video am b euroconnector, TV digital, i etc. i etc. La convivència de la parella seguia els cànons establerts i convenciona ls. Qualsevol diria que la parella en qüestió seria feliç. Ell am b la seva col·lecció de ll ibres de filo sofi a que mai llegirà però que queden molt escaients en la prestatgeria

18 43

de l'estudi, ella amb la seva enorme col·lecció de centenars de discos de vinil i CD . Els mobles, de disseny naturalment, amb els quals tota la casa està en un ordre quasi perfecte i d'acord amb la fun cionalitat que qualsevol llar moderna necessita. Això es complementava amb una perfecta organització dels assumptes domèstics, mitjançant meticulosos i estudiats quadrants de repartiment de tasques amb un complical sistema de torns (de manera que tots els marrons de la casa estiguessin exactament repartits), els comptes de la casa a mitges amb un rigorós control comp table dissenyat per ambdós -conseqüència lògica de casar-se per ganancialsi els temps de convivència relativament definits dins dels limits d'allò politicament correcte. Però quelcom fallava. D'e ntrada, les jornades de treball eminentment dilatades dificultaven la re lació. Diferents horaris de treball tant per a l'entrada com per a la sortida, i en el dia a dia el temps en comú es reduïa als pocs sopars en què coincidien i a la utilització del microones per escalfar el cafè matinal. Les nits de passió s'ajustaven a la mitjana europea , natu ralment, i els caps de setmana es repartien entre visites als sog res respectius - un autèntic formalisme-, adobat amb algunes copes de divendres amb els amics cultivats durant el seu festeig . Res de noves amistats ni de conèixer els respectius amics i coneguts del treball o dels estudis de cada un , gelosos els dos de preservar la seva intim itat, la seva parcel ·la personal , d'una banda , i recelosos de tenir contacte amb altres persones que els coneixien per referències "de l'altre/a", d'altra banda . Les tardes de diumenge s'amenitzaven mitjançant una sòrdida i silenciosa batalla per la possessió del comandament a distància. Aquesta lluita es va truncar amb l'arribada d'Internet, que facilità la fugida d'ell cap a les noves tecnologies. La competitivitat entre els dos (que si jo guanyo més , que si tu penques menys a la casa, que si em deus tant d'aquestes compres o jo què sé, ...) va donar pas progressivament a una autèntica

guerra de guerrilles, quasi cruel, amb paranys semblants a una pel ·licula tragicòmica, mostra del seu nivell de comunicació en una relació que feia aigües pertol arreu. Però ells en cap moment en van parlar. S'enredaven en les coses quotidianes sense entrar en matèria. Un bonic mati d'aquestes tardors meravelloses que té Madrid. el nostre noi va fer el que en ell era habitual : s'aixecà a l'hora de costum . Després de la neteja matinal. i vestit amb la seva impecable roba de treball , es dirigí a la cuina disposat a la seva litúrgia diària. Va obrir la nevera , es va servir un suc de taronja concenlral amb vi tamines, i, en obrir el microones per escalfar el ca fè amb ll et. va trobar quelcom que variava la rutina establerta duranl tola una vida. Dins del microones hi havia un paper doblegat. Sorprès , el nostre amic va desplegar el paper i va llegir-ne el contingut. Era una nota senzilla i curta . En quatre línies ella venia a dir que la convivènCia era insuportable , que la cosa no donava més de si, i que el millor seria separar-se. Estava ell acabant de llegir la nota quan ella va en trar a la cuina. "Bon dia", es van dir mLltuament. No hi hagué cap més comentari per part de cap dels dos. Ni ell va preguntar el més mínim sobre el paper, ni ella va intentar explicar res. Només silenci. La vida quotidiana continuava tal qual , immergida en la seva rutina permanent. Ell . naturalmenl , ocupà l'habitació dels convidats , mentre que ella dormia en el dormitori principal. Era pràcticament l'únic detall indicatiu que quelcom no anava com havien estipulat. Aixi van passar dos dies. sense altre intercanvi de paraules que la salutació o el comiat de lorn, ambdós automàtics e impersonals. El mati del tercer dia , ella s'aixecà, va fer els seus minuts diaris de fitness. i es preparà per anar a treballar. Ella pensava en les reunion s i els assumptes del dia. repassant menlalment la seva agenda : decididament seria un bon dia. En això esta va quan va obrir el microones per esca lfar-se el cafè i va trobar un sobre amb uns folis escrits pel se u marit. Era una carta en la

la cl'caciÓ

Ernest Brugué

qual el marit , amb el caràcter rigorós que el caracteritzava, exposava, analitzava i exp licava fil per randa (des de la seva òptica, no cal dir-ho) els diferents aspectes de la relació. Finalitzava la missiva amb la proposta d'anar a un conseller matrimonial que pogués orientar-los de ca ra a salvar aquest ntanic sentimental. Uns quants dies després, la parella per fi va parlar un mica de l'assumpte i van arribar a l'acord d'assistir a la consulta, No disposo d'info rmació detallada i sucosa sobre el desenvolupament de les sessions amb l'assessor matrimonial , només conec el resultat immediat de les mateixes: després d'unes quantes cites , la parella va decidir que , en lloc de gastar-se els diners en l'assessor matrimonial i la cascada de retrets mutus que no milloraven les coses en res, era molt millor inversió dedicar aq uests fons a pagar una assisten ta perquè fe s les feines domèstiques, considerades com la més gran causa dels problemes conjugals , i ai-

xi lliurar-se de la dura càrrega del quadrant de repartiment de tasques. Però el temps lliure que els suposava lliurar-se de la cà rrega de les coses de la casa van dedicar-lo a vigilar l'assistenla (no es pot refiar un de ningú) , i, és clar, només podia fer-se els dissabtes al mati, amb la qual cosa no pogueren disposar d'aquest dia per, senzi llam ent, grata r-se junts la panxa. Oüestions com la competitivi tat entre l'un i l'altra. la falta de diàteg , la falt a de creativitat i el costum, més que la imaginació i l'afecte, semblaven quedar per millor ocasió, Ocasió que sembla que no va arribar, perquè fa pocs dies la parella prota gonista d'aquesta història - per fi- va acaba r la seva convivència. M'ag radaria esperar que cada un hagi après quelcom, que en una altra ocasió ho tinguin més clar i no repeteixin els mateixos errors. Però és clar, l'home és l'únic animal capaç d'ensopegar "n" vegades amb la mateixa pedra (quan "n" tendeix a l'infinit i un no dóna més de si) •

•

Sense titol. Ramon Puig , Weren 's

recomanacionS

IliIJrc8

L.:home sense cara

El animal publico

Momentos decisivos

Markus Wolf.

Manuel Delgada. Anagrama , Colección Argumentos 229. Barcelona, 1999.

Fèlix de Azúa. Anagrama. Barcelona , 2000

Quaderns Crema. Barce lona,

1999. L'home sense cara, el mitic Misha, fou el responsable dels serveis secrets exteriors de la tenebrosa Stasi, els serve is d'intel· ligència de la fenescuda República Democràtica Alemanya. Tot i que "intel·ligència militar" és una contradicció en els te rmes , en aquesl cas té molt de sentit. Wolf ens sorprèn amb un llibre que pre~ tén ser una justificació, ideològica, política i cu ltural del seu

regim . I és curiós ja que resulta torça convincen!. Quan tant es parla del llegat del socialisme real , Wolf en fa una anàlisi des de dins tan clara j tan ben esc rita, que seg ur que us fa pensar llargu es estones. H e

Comença amb la frase d'Elias Cane tti "Jo sóc exactament el Que veus - diu la màscara- i tot el què tems darrera", que resumeix la reflexió sobre

l'aparença en front de la realitat. Analitza l'alteritat (la construcció de l'altre) , i com l'urbs és el lloc on l' alteri tat és impossible ja que no hi ha cap identi tat perquè els carrers són llocs de trànsit cultural entre rols co mplementa ri s o fins i tot contradictoris , però en tot cas privats j volguda ment secrets. El carrer apare ix

com a lloc de llibertat absoluta j de ri sc absolut per al poder. Llib re ric en propostes i intuïcions, iI·lumina la raó de ser i

pogut entendre perquè Willy

sobretot el sistema cultural de

BrandI dimiteix per l'escàndol

const ru cció dels outsiders socials (sectes. joves , marginals, etc .) i el seu rol social. Fa una incisiva reflexió sob re l'urbs com a cos social ric , dinàmic i secret , versus la polis, i sobre com la convivència de vegades esclata. i una onada indeturable arrasa tem~ poral ment el poder. retornan t novament al secret el tran seü nt anònim que amb identitat secreta .es dirigeix a un destí desconegut.

de l'espia Guillaume, de què serveixen els espies, i sobretot perqu è es va enfonsar e l comunisme de la forma que

ho va fer. La capacita t de Wolf d'explicar les coses - bon es i dolentes- des de \'anali si de la condició humana , fa que l'escrit sigui molt més que la ju stificació d'una tasca inju sti-

ficable. Wolf és capaç de supe rar als mill ors relats sob re

espies de John Le Carré. (J .S.)

(J .S.C)

La darrera navei·la de Fèlix de Azua incorpora el llenguatge (els jocs amb el llenguatge) com un dels protagonistes del llibre, un llibre definible per la tesi con tinguda a l'inici: "Seria

injusta burlarse de un pasado que siempre es erróneo para los supervivientes y veraz sólo

con los difuntas". Aqu est pas sat, recent i llunya és una data imprecisa en els primers anys seixanta i el lloc és Barcelona.

molt especialment el bar de la Facultat de Dret (ara de la UB , llavors només "la facultat"). L'eslil narratiu deixa el lector que a poc a poc entri en el món dels personatges d'un temps de foscor i de mediocritat anestesiat per una ingestió cons tant de cuba!ibres. Un món , però , en què ja trobem la confusió de catolicisme, de comunisme i de nacionalisme que hauria de caraclerizar l'avorrida Catalunya vint anys després i quasi Quaranta anys després, el pais en què neix la neta d'H elena , aquella estudiant de qui mai sabrem sj va acabar la carrera de Dret.

(J .F.P)

/Ié ACONóW11T UIJ

íNTéf6~ AL Of, éL PRí#tR ANY fi "

1WJ / JA ClAfJ úOE

~OéM

\ (

~'APONARÀ

B/GloSATS

~V~ .

éAH:¿ '-t1~¡¡lJI...NM::;tJ

--tQ1l..L.

JA Sé

~o A~.MlY

tLs f~t,r.lI;SSOS

comrs

oU!

¿'f,JJY

Instl'lIïu-1(J~ i s('{'('lIlIiul'cs. ass(J('iCI/-IIIS i sc{"el/ {o{"/".

cst il/ H'I/-1liS i S('("('II {di('lIs

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdi a