Espai de Llibertat - núm. 13 by Espai de Llibertat

espai de llibertaT revista d'esquerres per a la formació, la reflexió i l'agitació políticA Primer trirneslre HHJ9 ~()()

prssctes

Monogràfic: Federalisme

Número 13. Primer trimestre 1999 Director: Jordi Serrana Subdireclor: Santi Castellà Consell de redaccIó David Sempere. Xavier Bretones. Josep Sellarès, Gemma Martín, Jordi Miralles. Ferran Escoda . Montse López, An toni Castells. Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@cje.org

Tel. 93 412 59 28 Fax 933170661 Edita: Fundació Fe rrer I Guàrdia Impremta: Primera ImpreSSió. S.L Sabadell

Disseny: Ferran Cartes ! Montse Plass Maquetació: Fundació Ferrer I Guàrdia Gemma Bellart Assessorament lillguistic. Montse López. Il·lustracions:

Ester Grosche , lluís Centelles. II·/ustració de portada: Ferran Cartes Revista trimestra l. Preu: 500 pIs. Subscripcions. 2000 pts .lany. Dipasl/ legal: 8. 33.262· 1996 ISSN · 1136·158 1

Sumari Editorial Forges

La reflexió El servei civil. Gemma Mar/in

La consigna L'ecooficin a Jordi Miralles

El monogràfic: federalisme Fed eralisme integral: la devolució del poder. Vicenç Molina El federalisme calalà. Jordi Serrano La lliure determinació dels pobles . Santi Castella La consolidació de la democràcia. Josep Sellarès L'entrevista Jordi Llimona . Joan Francesc Pont

L' apunt La transició democràtica: el cas Domènec Martínez . Jordi Serrano Teresa Claramunt Antoni Castells La coHaboració L'abstenció en les eleccions al Parlament de Catalunya David Sempere

Espai de Llibertat és membre de

La creació

l'Associació de Publicacions

Amistat Carme Marti Olivera Connecti on Josep Fonollosa Converses i contes de B. Viterbo Guatemala 1996. Pere Tordera

Periòdiques en Catala.

La línia ed itoria l d'aquesta revista és ellliurepensament. per lant. les opinions del consell de redacció, les trobareu a l' Editorial. la resta d'opinlons seran unlcamenl responsabilitat de qUI les fi rmI.

10 13

15 19

27 33

39 4t

Les recomanacions

Llibres.

La sucursal

Xavi Torrent

editorial,

Polítiques de joventut

Des de fa uns cinc anys existeix una clara desorientació sobre el futur de les polítiques nacionals i municipals de joventut. La Generalitat va encetar les polítiques de joventut des de la pluralitat i l'esforç comú , però un cop instaurat el govern de CiU aquest va optar per afavorir determinades opcions en detriment d'unes altres . A poc a poc els dos últims secretaris generals de Joventut han intentat reconduir les coses, però encara queda molt per fer. Calen totes les energies d'un país per tirar endavant. Mentrestant als ajuntaments també hi ha desconcert. Les polítiques integrals de joventut s'han esgotat. Han topat amb les dificultats d'introduir un discurs generacional en un marc general amb mentalitats antiquades. El que ha fallat és el fonament ideològ ic des del qual vestir unes polítiques de joventut. El Projecte Jove de 1985 estava amarat de discurs de la postmodern itat i va funcionar perfectament des del punt de vista mediàtic , però va sucumbir quan es va pensar, ingènuament, que l'èxit estava assolit i que la maquinària municipal , per si sola, continuaria les polítiques juvenils. A partir del segon projecte jove la força es va esvair. La resta d'ajuntaments van anar a remolc i la desorientació va créixer. Van sorgir plans interdepartamentals municipals i de la Generalitat que no van donar cap fruit. Es necessitaven plans ciutadans i plans nacionals. Cal que les institucions es deixin de mirar el melic i pensin en la població , i no només en elles mateixes. Ara s'han formulat les idees de les polítiques afirmatives . Estem d'acord en plantejar que la condició juvenil és un fet positiu i que les condicions materials en què viuen els joves són millors que 10, 20 o 30 anys enrera. Ara bé , cal dir també que la condició juvenil avui és manifestament millorable . Les dificultats dels joves per emancipar-se no són el producte d'una nova mentalitat juvenil sinó l'efecte, especialment pervers entre els joves, de les politiques neoliberals. Els economistes i polítics d'aquest corrent afirmen que els ciutadans s'han d'acostumar a no tenir feina estable, a no tenir casa estable, a no tenir parella estable . No diuen, però, que ens hem d'acostumar a viure a països com

13 1

Brasil, Xile , l'Amèri ca Central " .. deslruïls per les polítiques neoliberals. Si no hi ha feines fixes , haurem de rec lamar estabilitat en els ingressos, si no hi ha d'haver habitatge fix haurem de reclamar un accés fàcil i barat. No podem acceptar un alur del 50% en els joves de 16 a 19 anys i del 27% en els de 20 a 24 anys (41 % de mitjana). No podem deixar sense esperança d'emancipació a la major part dels joves catalans. No podem accepla r com normal una precarielat laboral del 33% a Espanya quan a Alemanya és del 10% i a França de l 12%. No és raonable acceptar una precarietat laboral juvenil a Catalunya del 70%. Per cada pobre major de 65 anys i ha dos nens o adolescents pobres. La mitjana d'edal del pobre català és de 32 anys i la mitjana de la pobresa extrema de 21 anys. Fa la sensació que el discurs neoliberal enlra a Cata lunya per la via ge neracional. És perillós pensa r que aquests problemes els resol la família. És cert que aquesta denola un grau de so lidaritat notable en l'esfera individual , però en l'esfera col·lecliva aquesta solidarilat significa un xanlalge generaciona l brutal. No accedir a l'emancipació fins passa ls els 30 anys pot portar greus problemes socials. Per all ra banda sabem que en països amb un Estat de benestar més potent (França), l'edat d'emanc ipació dels joves és 5 anys inferior a la catalana. No en va les mesures de l' Estat de benestar que van directament als joves són mo ll superiors a les calalanes i permelen una emancipac ió més ràpida. Cal construir unes noves polítiques juven il s per a una "nova condició juvenil" des dels valors de la modernitat: lI ibertal . igua ltat i fraternitat . Pensar que es pot actuar des de les idees vagues de la fi de la història i des del "no es pot fer res", no és ajudar gens a aquests joves que veuen com les ETT reviuen en ells condicions laborals i d'inserció professiona l de fa 40 anys. Cal tornar a fer política juvenil i sobretot cal fer polítiq ues juvenils d'esquerres i laiques que ajudin a conformar una ampla majoria amb joves Ili urepensadors, crítics i solidaris •

•

el punt de vista de ForgeS

TABLA5 ETERNA5

la refl exiÓ

El servei civil Ni substitut de l'Estat de benestar ni incentiu de la participació

Gemma Martin Vicepresidenta de la Fundació Ferrer i Guà rdi a

Des de 1984,654.7 15 joves han estat declarats objectors de consciència i molts 1 han dut a terme la Prestació Social Substilutòria (PSS) en institucions públiques (ajuntaments, comunitats autònomes, etc.) i en institucions privades (associacions i altres organitzacions no gove rnament als). Com que el 2003 s'haurà acabat la mili obligatòria i, per tant, l'objecció de consciència . comencen a aparèi xer titulars als diaris: Cruz Roja advierte que la falta de objetores lleva al vacio asistencial (El Pais, 23/10/98) El fin de la mili deja solos a los màs necesitados (El Mundo, 19/10/98). I alguns ja pa rl en de la necessitat de crear un Servei Civil vol untari que doni resposta al problema de la desaparició dels objectors . En aquest se ntit ta Comissió de Justícia de l Senat ha ca lculat que es necessiten 60 .000 persones per als serveis socials i que l'E stat perdrà per la desaparició de la PSS 200.000 milions de pessetes. Es proposa la creació d'un servei civil que s'adreci als joves desocupats, i que aq uests a canvi rebin "beneficis socials". La proposta és comparti da pels pa rtits majoritaris i algunes ONGs. Altres consideren que els objectors s'han fet se rvir a les institucions públiques per treure llocs de treba ll i tenir mà d'obra gratuïta. En el fons del plantejament de la

Comissió de Justícia del Senat rau l'a rgum ent que fa refe rència als límits de l'Estat de benestar. Amb els retall s pressuposta ris , a partir de la crisi de t 992, les institucions s'adonen de les seves limitacions i és quan sorgeix la panacea del voluntariat. Per aquesta via s'arriba a teoritza r que els servei s públics , sobretot els adreçats a les persones, són finits i all à on no es pugui arribar amb pressupostos s'arribarà amb els joves voluntaris . Si a més es parla d'atorgar benefici s socials que poden teni r a veure directame nt amb la creació d'expectatives laborals, el criteri estimu lador es torna pervers. Ens se mbla lògic que hi hagi un debat viu sobre el futur de l'Estat de benestar, però en cap cas els poders públics poden renun ciar a la seva funció. AI nostre país , l'Estat de benestar és petit (comparat amb la majoria de països de la UE) i ara el govern proposa rebaixar els impostos. Tothom sap que a menys impostos, menys serveis, però ningú diu res. Han de se r els joves , que a més són els menys beneficiats per l'Estat de ben estar, qui s'ocupin de ls més desafavorits? A Catalunya s'ha proposat un avantprojecte de lle i del Servei Civil Voluntari (aturat actualment dava nt l'oposició de nombroses associacions i del CNJC ). En aquest cas s'argumenta que es tracta d'institucionalitzar un model que permeti establir incentius a la participació social

dels joves. El problema apareix quan es proposen mesures estimuladores individuals, ja que el caràcter altru ista de l'activi tat se'n va en orris . Si el que es vol és enforti r la societat democràtica, el cami no pot ser mai el d'establir registres de ciutadans actius, ni fer certificats amb efectes administratius, ni formalitzar per escrit el compromís cívic. A més, si els joves volen fer activitats altruistes ho faran amb els seus object ius -que no seran necessàriament els mateixos que els de les institucions , i de vegades, fins i tot, seran contradictoris. També s'utilitza l'argument de la creació del Servei Civil Europeu 2 que impulsa la Unió Eu ropea. És cert que la major part de projectes i de legislació europea s'han rebut a Catalunya sense discussió, el nostre endarreriment era tan fort que hom ha adoptat, durant anys, un europeisme con tundent. Ara bé quasi tothom estarà d'acord en què la Unió Europea no té el seu punt fort en els mecanismes de participació democràtica, i que aquest dèficit democràtic és potser el problema numero u. Per aquesta raó pensem que cal mirarse amb lupa aquest tipus de projecte que respon en realitat a un esperit poc participatiu . És bo , però , que encara que sigui per una via inadequada, les institucions comencin a plantejar-se sistemes de promoure la participació . Creiem fermament

que el criteri estimulador ha de ser necessàriament col·lectiu. Cal fomentar la participació a partir de les associacions. Si per aquest camí s'acaben aconseguint coses , com ara que els poders públics es facin càrrec de les assegurances de les associacions que fan activitats socials i culturals per als joves, benvingudes siguin . Nosaltres pensem que Catalu nya té un bon model de participació democràtica. El model català és molt més modern i avançat que el de la resta de l'Estat. A Catalunya, el foment del treball volun tari en associacions ha de partir de la pròpia real itat. Però, per un problema històric de manca d'institucions democràtiques durant decennis, la ciutadania confia menys en l' Estat que a França, per exemple . Aix ò ha configu rat un escenari on la, tradicionalment , ciutadania s'ha organ itzat per intervenir en els afers públics. No cal crear noves institucions, cal solament ajudar a aquelles associacions que amb moltes dificul tats estan realitzant les seves activitats. Per tot això, pensem que el Servei Civil no és una proposta adequada ni per incentivar la participació ni per substituir l'Estat de benestar. Els poders públics han d'aplicar el principi de subsidiarietat que vol dir articular mecanismes de diàleg , de col·laboració i de suport amb les organitzacions no lucratives , que permetin caminar cap a una societat més justa i participativa •

• 1 No es ten en dades sobre Quants objectors han fet la PSS des de 1984, quants han passat a la reserva sense fer- la. quants han obtin guI convalidacions per hores de voluntariat.

2 (1997); "Ef Serve; Civil" Institut Català del Voluntariat, Depa rtament de Benestar Social. Generalitat de Catalunya, Barcelona. pp. 19 a 33.

13 5

la consignA

L'ecooficina

Jordi Miralles. President Fundació Terra

Una oficina és un lloc des del qual es fa un servei , però en termes generals podr;em dir que és l'espai on hom treballa per gestionar alguna cosa. És clar que l'evolució tecnològica pot reduir, per exemple, l'oficina d'un agent de vendes a una habitació d'hotel en la qual hi hagi endollat un ordinador portàtil connectat al servidor central de l'empresa mare . Però, en tot cas , de moment, quan ens diuen que anem a l'oficina d'alg ú acostuma a ser un espai construït en algun habitatge. En una ofi cina convencional hi trobem una decoració i un ambient interior, un mobiliari , unes eines o material ofim àtic, uns consumibles i material de neteja. El terme d'ecooficina o oficina ecològica s'aplica quan els cri teris emprats en l'organització i gestió d'un servei con templen el paràmetre ambiental com un element d'identitat. Malau radament , l'espai arquitectònic sovint és inalterable, ja sigui per qüestions econòmiques o estructurals. Per tant, deixarem aquest apartat. En tot cas, només comentar que la manipulació arquitectònica en termes ecològics aniria dirigida a minimitzar la despesa energ ètica, els residus generats i a oferir un ambient saludable. Ai xò, vol dir incorporar energies renovables, sistemes d'estalvi d'aig ua i de residus, climatització natural, etc. A l'edifici d'Avinyó 44 la Fundació Terra ha rehabilitat la quarta planta per a la seva

oficina , utilitzant la tecnologia més ecològica del moment . Quant als materials no s'ha emprat cap element que conting ui productes nocius per al medi. Aix;, les canonades dels baixants de la pica de mans són de polipropilè, un material alternatiu al plàstic PVC que conté clor (responsable del forat de la capa d'ozó i de les perilloses dioxi nes) . Els tubs de protecció de la instal·lació elèctrica són de polietil è, quan habitualment són també de PVC . Atès que no es disposava de gaires recursos econòmics les parets velles s'han for rat de plafons. Habitualment, aquests són fets de conglomerat de fu sta que conté fenols i altres substàncies no gaire saludables. Tot i que una bona alternativa hagués estat taulons de fusta , vàrem optar per un material reciclat fet de tetrab rik trinxat i premsat anomenat Tectan, que dóna un bon aïllament acústic i tèrmic. El fals sostre s'ha muntat amb plafons registrables de fibrociment fet de fibres de fu sta amb ciment. D'aquesta manera el sostre es pot desmuntar i facilita qualsevol rep aració de les instal·lacions. Finalment, el terra s'ha tapissat amb una moqueta de polipropilè punxonat. Es tracta d'una fibra tèxtil artificial que tot i provenir d'un derivat del petroli és molt fàcilment reciclable . El sistema de climatització és bioclimàtic. És a dir, s'aprofita l'escalfor de l sol per

ficar-la cap a dins a l'hivern i extreure-la cap a fora a l'estiu. Això s'aconsegueix amb les anomenades finestres SAV, que tenen una cambra d'aire amb una obertura a l'exterior i una altra a l'interior de forma que un sistema de venti lació permet xuclar l'aire calent cap a dins a l'hivern i a l'estiu empènyer la radiació que entra amb l'aire més fresc que es capta de la part obaga de l'edifici. Segurament, hagués estat més perfecte utilitzar les anomenades hiperfinestres que no deixen entrar més de 0,5 WJm2 i aïll en totalment el recinte. Tanmateix , es tracta d'una tecnologia alemanya que no està disponible al nostre pa ís. Finalment, el sistema energètic incorpora una central fotovoltaica connectada a la xarxa elèctrica de 2,5 kWh que ens permetrà generar uns 4.000 kWh/any. La idea , doncs, no és pas ser autosuficients (per a això, caldria disposar de bateries que emmagatzemissin l'energia fotovoltaica . Aquestes bateries requereixen una notable inversió) sinó produir d'una forma renovable (sense contaminació) almenys l'equivalent a l'energia elèctrica convencional que consumirem . A fi d'estalviar el màxim d'energia la il ·luminació és de tubs fluorescents TL-5 (els que contenen menys mercuri del mercat i que es poden reciclar) equipats amb balasts electrònic que els fa un 25 % més eficients que les lluminàries normals que van equipades amb balasts magnètics. Per evitar al màxim els residus disposem d'un contenidor per reciclar tot el paper i d'un WC compostador que funciona sense aigua i que converteix els excrements humans en adob. Les possibilitats , doncs, per fer una oficina més ecològica no s'acaben aquí , però, en tot cas, el nostre

local és un petit aparador de tecnologies no gaire habituals al nostre país encara. Tanmateix , per a la majoria de les oficines situades en un espai ja construït que vulguin millorar el seu balanç ambiental caldrà centrar-nos en aquells aspectes en els quals podem intervenir d'una forma més senzi ll a: el mobiliari , les eines i els subministraments. El mobiliari Decidir sobre el mobiliari és un dels aspectes més díficils ja que la major part dels mobles barats es fabriquen amb conglomerat folrat de làmines plàstiques. Tanmateix, una bona alternativa és la fusta natural. A casa nostra no és fàcil de trobar, però hi ha fabricants nòrdics que ofereixen models molt funcionals que no són especialment cars. També hi ha la possibilitat d'emprar taules de vidre amb estructura de metall. Si les heu de comprar poden ser molt cares , però, si encarregueu a un ferrer l'estructura i compreu un vidre laminat d'un centímetre de grossaria a banda, no resulta gaire més car que un escriptori convencional. És clar, que un mobiliari de vidre i metall pot donar a l'oficina un aspecte molt avantguardista que no s'adigui gens amb la decoració o l'arquitectura. En tot cas, no és un aspecte per fer-se gaire càbales, sinó més aviat per reflexionar-hi a l'hora de fer una renovació . Les eines Una de les eines habituals de les oficines actuals és l'equipament informàtic. En aquest cas el criteri és que els equips consumeixin el mínim d'energia possible i no tinguin sistemes lladres d'energia quan suposadament estan apagats . L'ideal serien ordinadors com ara l'lmac d'Apple Computer perquè incorporen en un únic aparell el monitor i la unitat pro-

13 7

O) lI\IV t- RSITA! DL UAR(:r.LO~A

Q) CURS DE GESTiÓ I ADMINISTRACiÓ D'ORGANITZACIONS NO GOVERNAMENTALS

Barcelona , del 12 d'abril al 30 de juny de 1999 Curs d'especialització en la direcció, gestió i administració d'entitats i associacions no governamentals per a persones amb o sense titulació universitària. Director del curs: Dr. Joan-Francesc Pont i Clemente Durada del curs: 66 hores lectives (dilluns i dimecres de 19 a 22 h.) Drets de matrícula: 65.000 ptes.

CURS DE COMPTABILITAT PER A DIRECTIUS I RESPONSABLES D'ASSOCIACIONS I ENTITATS

Barcelona, de 1'11 de maig al 10 de juny de 1999 Curs de formació comptable i financera per a directius, quadres i membres d'associacions o entitats amb o sense titulació universitària. Director del curs : Dr. Alfredo Rocafort i Nicolau Durada del curs: 30 hores lectives (dimarts i dijous de 19 a 22 h.) Drets de matrícula: 25.000 ptes. Informació: Escola Universitària d'Estudis Empresarials Tel. 93.402 .19.92/93.402.19.93 Fax: 93.403.59.06 \11

En col·laboració amb:

El SOL l~scol1l

"i 11 re

cessadora. En tot cas, com que la majoria de les persones no volen embolics i es sotmeten a la tirania del Bill Gates, un dels aspectes a considerar des de l'inici és dissenyar una xarxa. Per a això, només cal un aparell anomenat Hub en el qual s'endollen tots els aparells i permet compartir recursos com ara internet o la impressora. D'aquesta manera no només ens estalviem aparells sinó que a més aconseguim un notable estalvi energètic. Les xarxes modernes , que treballen sobre el protocol Ethernet, són força ràpides a l'hora de transmetre les dades d'una banda a l'altra. Quant a les impressores, primer cal considerar les d'injecció de tinta abans que les làser. La injecció de tinta consumeix menys energia, el paper imprès és més fàci l de reciclar i els tinters es poden reomplir amb kits especifics. Pel que fa al fax i a les fotocopiadores també es poden fer algunes recomanacions . Actualment, hi ha faxs que imprimeixen sobre paper normal , però el millor es disposar d'un modem-fax connectat a un ordinador que potser una màquina que hagi quedat obsoleta . D'aquesta manera no ens caldrà ni tan sols imprimir si el fax és una nota sense gaire importància com és habitual. Pel que fa a les fotocopiadores cal tenir en compte que admetin paper reciclat i és molt interessant que fotocopiïn per les dues cares. Actualment, hi ha fotocopiadores digitals que es poden connectar a la xarxa informàtica que a banda de fotocopiar són impressores làsser. Els subministraments En aquest capítol hauríem de pensar en tots els productes de consum típics d'una oficina. Per no allargar-nos comentaren únicament el cas del tòner de les impressores làser, el paper i els productes de neteja. Actualment , hi ha empreses especialitzades en reomplir els cartutxos de tòner que ofereixen la mateixa garantia que un de nou i ens evitem de convertir en un residu una peça important de la impresso-

ra. Pel que fa al paper, és millor emprar un paper TCF (tolalment lliure de clor) que no pas paper reciclat si tenim impressores d'i njecció de tinta . Tot i que molts dels equips ofimàtics actuals poden treballar amb paper reciclat aquest paper no és el més adient per a una bona conservació dels sensibles mecanismes dels equips ofimàtics. El més important, pel que fa al paper no és tant el tipus que emprem com que no llencem ni un sol full a les escombraries convencionals. A vegades, això vol dir un esforç suplementari perquè ca l emmagatzemar-lo en un contenidor. Tanmateix, un contenidor especial de 120 litres amb rodes no costa més de 10.000 pessetes i ens pot facilitar apropar-nos setmanalment al contenidor de reciclatge més proper. Finalment. pel que fa als productes de neteja sovint no s'hi presta una especial atenció ja sigui perquè ens la fa una empresa externa o bé per rutina. Els productes de neteja majoritàriament són biodegradables, però això no vol dir que no continguin elements tòxics ni gaire favorables per al medi ambient com són els fosfats. Actualment, hi ha línies de productes de neteja ecològics que són pràcticament inocus per al medi. Per acabar advertir que hi ha molts altres aspectes per fer del nostre lloc de treball un lloc més saludable i amb un mínim impacte ambiental. El millor consell és ferse preguntes claus com ara: quanta energia consumeix un determinat aparell , quants components tòxics conté , etc. En definitiva, es tracta de fixar-se en les especificacions del fabricant i demanar-li informació complementària respecte a la política ambiental de l'empresa i del mateix producte que hem adquirit. No hi ha millor estratègia per al canvi ambiental que la de demanar explicacions. Una actitud diferent sempre és el resultat de donar resposta a una pregunta peculiar. Només cal pensar-h i una mica. Els petits canvis són poderosos ~

•

13 9

el mOl1ogl'à fi C

Federalisme integral: la devolució del poder Vicenç Molina . Professor d'estructura social del món contemporani

Es tracta només de la infausta necessitat d'organitzar les relacions de poder al si de la comunitat...de moment! Les condicions materials i espirituals en què, fins ara , s'ha anat desenvolupant l'evolució de l'espècie humana , no permeten encara realitzar el pas definitiu: l'autogovern de cadascú d'acord amb el primer dels drets humans d'abast social i polític , el dret a l'autodeterminació ind·,v·,dual. Quan la humanitat hagi arribat a un grau prou desenvolupat en el procés d'adquisició de les eines bàsiques que permeten l'exercici de l'autogovern no ens caldrà continuar parlant de com redistribu ir millor -o menys pitjor... - cap relació de poder. Però, mentrestant , no tenim cap altra tasca urgent que treballar per l'extensió de la llum que ens ho permeti assolir algun dia. Treballar, doncs, per l'a ugment dels nostres nivells d'observació, consciència i crítica, fonaments de la llibertat. ... 1el govern , i la sobirania? .. Han de raure en l'esfera de tots i de cadascun dels individus que , ll iurement. decideixen viure plegats, efectuar el seu contracte social. I que no tenen altre remei , en comunitats tan nombroses com les del nostre món real , que delegar funcions per tal de garantir unes expectatives raonables de seguretat i d'absència d'abusos , per tal d'evitar la desprotecció dels més febles i d'impu lsar els mecanismes que ajudin a

l'obtenció de la felicitat per als membres de la comunitat. I això , evidentment, serà sempre mi llor fer-ho evitant que aquells individus o institucions encarregats, per delegació, de l'acompliment d'aquestes tasques , acumulin massa atribucions, massa capacitat de gestió , és a dir, massa poder, que pugui pervertir l'arrel de la mateixa feina que els justifica. El federalisme integral és un mètode per impedir els abusos de poder, a base de repartir- lo tant com sigui possible ... El tòpic que ha anat impregnant les velles paraules de lord Acton (el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament) no és debades. Com que no ho és , cal que , mentre n'hi hagi d'haver, de relacions entre persones situades en diferents plans de gestió d'afers púb lics , per tant, en diferents plans de relacions de poder, aquestes siguin el més properes als subjectes que reben les conseqüències directes . De manera que les persones afectades per l'exercici d'un determinat nivell de poder pugu in, a cada oportunitat, opinar, criticar, debatre o rebatre allò que des de la gestió pública se'ls proposa i opinar, criticar, debatre o rebatre sobre aque ll s que protagonitzen cada cas parcia l d'exercici de la gestió pública. El nivell de gestió més proper al ciutadà és el local. La comunitat-base , el poble , la ciutat, el barri o el districte en les grans

conurbacions, ha d'erigir-se en la peça clau de l'organització de la gestió dels afers comunitaris, Tot allò que puguin fer les ciutats no han de fer-ho altres àmbits de significació territorial , històrica, ètnica , cultural o politica. Es tracta d'aplicar els principis de la teoria general de sistemes a l'estructuració del funcionament de les comunitats humanes. El federalisme integral, en tots els racons de la vida social , ens permet de desconcentrar i portar les decisions a l'abast dels seus receptors més immediats. En un món tan ple de xarxes informatitzades, on és possible comunicar-se a temps real entre territoris i persones geogràficament molt allunyats, podriem començar a suprimir certs àmbits intermedis de gestió que no es caracteritzen per res més que per la seva ineficàcia i burocratització, i atribuir les seves capacitats a la comunitat local. I retornar-li a aquesta els poders que han anat a parar a d'altres mans més "sacralitzades" per la tradició o el costum d'interpretació dels usos del dret politic. A l'Europa actual , per exemple, potser n'hi hauria prou amb un increment notori del poder local per compensar els dèficits que la vida social provoca i que, sovint, no són atesos prou bé ni per l'Estat ni per comunitats territorials d'abast mitjà. L'alcalde ha de "manar" molt més , comprometent-se a gestionar al servei dels ciutadans, mentre que els aparells estatals envellits poden començar a pensar en la jubilació. Una Europa federal construïda sobre una xarxa de municipalitats fortes pot ser molt més democràtica, solidària i eficaç , a més de molt més barata per als ciutadans i per a les necessitats solidàries de la resta del món. Només caldria , això si, com sempre, encarregar la gestió a individus de mentalitat progressista i humanista, partidaris del dret a la feficitat dels seus conciutadans, en nom dels

quals se'ls hauria "retornat" el poder. Una esquerra progressista i federalista, una esquerra "de la ciutat", contra la inèrcia funcionarial o fonamentalista dels estats-dinosaure o dels nacionalismes essencialistes . També, com una alternativa a un marc supranacional sense ànima, gairebé sense més alè que el seu entramat financer. Els altres àmbits d'interacció dels individus en societat - el treball, la cultura, les relacions econòmiques, la comunicació- han d'organitzar-se també en un model integralment federal. La desconcentració de les relacions de poder i el retorn d'aquest al seu legitim dipositari , el ciutadà, han d'afectar totes les institucions capaces d'acumular mecanismes d'adquisició de privilegis o de capacitats -informació, béns materials, diners, sistemes de defensa- i que podrien utilitzar-los contra els interessos de la comunitat. Per això, les institucions culturals i econòmiques , els aparells dels serveis de defensa i seguretat, les grans empreses, han de ser "intervingudes" per l'àmbit de gestió que ha recuperat el poder, la comunitat local. El federalisme integral implica un fre a les lleis del capitalisme salvatge mitjançant la intervenció fiscal , reguladora, de vegades "planificadora", procedent del que fins ara era un nivell de poder mínim i que, connectat amb la resta dels poders locals europeus, pot exercir una funció de correcció de les desigualtats i d'afavoriment de la igualtat d'oportunitats amb molt més coneixement de causa que els poders d'abast geogràfic més gran, dotats d'instruments de fiscalització i de control molt més allunyats i menys capaços d'intervenir en el dia a dia de la gestió social i econòmica. De la ciutat

13 11

hauria de sorgi r un nou mode l juridic de control institucion al , de caire loca l, form at pe r representants de tots els sectors de la vida civil i federat amb els seus equivalents de la re sta de ciutats am b interessos i anhels comuns i projectes compartits. Una xarxa d'institucions ciutadanes europees, per exemple, podria esdeve nir un bon sistema per lluitar contra l'especulació del sòl i afavorir el dret a l'habitatge, per organitzar el repartiment de l treball , impulsar el tercer sector, garantir la seguretat pública i ampliar l'horitzó de les llibertats. Per combatre l'exclusió , impulsant la creació -necessàriament local- dels nous jac iments d'ocupació que permetrien verteb rar dins el mercat laboral les necessitats bàsiques encara desateses d'una bona part de la població. El que cal és la volu ntat de fer-ho, és clar. I aquesta voluntat interventora, que garanteixi fins i tot la "democràcia indu strial" - avui hau riem de dir-ne la "democràcia dels serveis"- mitjançan t la participació dels sectors afectats en la gestió econòm ica - treballadors , empresaris, usuaris, respon sables del medi amb ient i de la com unitatnomés pot venir de l'esquerra. I, dissortadament, potser no de tota .. Ens cal , doncs, una esquerra humanista, progressista, interventora i integralment fede ralista. Una esquerra convençuda que el subjecte de tots els drets és l'individu, que els drets humans són pe rsonals i que, per aquest motiu, cal defensar, per damunt de tot, el principi del dret a l'autodeterm inació de l'ind ividu, de què se'n desprèn el necessari complement de la "devoluc ió" als individu s del seu dret a gest ionar el marc de la vida pública que els afecta de ple. I aquest dret no en nega l'exis tència d'altres, com el de l'a utodeterminació de comunitats dotades de prou conscièn-

cia de la seva pròpi a entitat i de prou voluntat política , per exemple, pe rò sí els fa dependre del primer: les com unitats són l'àmbit on es porta a terme la vida en societat per part dels individus que decideixen formar-hi pa rt, no són pas entitats abstractes i atemporals , ahistòriques , situades per damunt dels drets a l'autodeterm inació individual de les persones que hi viuen. I aquestes , en tot cas, hauran de triar quin és l'àmbit on l'exerc ici de la delegació de la gestió dels afers públics els pugui oferir més garanti es d'eficàcia, d'equ itat i de respecte a la llibertat i a la justícia. Com la primera esque rra federalista, el federalisme integ ral pen sa que aquest àmbit és el més proper, el local. En això, no cal fer tampoc massa esforç per senti r-nos còmodes amb el precede nt del republicanisme federa li sta de Pi i Margall : l'autogovern sorgirà d'un "pacte" fed eral, lliure, igual i sinal·lagmàtic (és a dir, que genera el mateix tipus d'obligacions per a totes les parts contractants, amb la idea d'impedir tensions territorials desequ il ibradores o pretensions hegemon istes ). Amb la devolució dels poders a l'escala local, començaríem a poder plasmar el ve ll somni proudhonià : la comuna local, i no l'estat o el mercat. com a marc immed iat de la vida social i com a garant del respecte a la llibertat i al dret a la felicitat de les persones que són veïnes. La xarxa de comunes europees com a embrió de la federació universal de comunes lliures. És a dir, el federa li sme integra l com a mètode. L'esquerra "de les ciutats" com a eina de construcció de l'entorn social i econòm ic d'eq uitat, igualtat d'oportun itats i justícia social , que no vol dir res més - ni menysque un a formulació de socialisme democràtic humanista com a eix equilibrador de la prax i politica. La llibertat i la felicitat de les persones com a finalitat •

•

el monogràfiC

El federalisme català

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat El franquisme ens va ocultar el federalisme català perquè aquest era laic, esquerranós i separatista. Però el que més sorprèn és que 25 anys després la voluntat d'ocultació continuï. A Catalunya , avui , quan es parla de federalisme normalment hi ha dues posicions . Uns parlen del federalisme americà o alemany, és el que anomenen federalisme simètric. Altres parlen de federalisme asimètric i el relacionen amb el procés secessionista del Canadà. Ningú, però , vol parlar del federalisme català (necessàriament asimètric perquè cada persona escull el camí a la felicitat per si mateix). No és casualitat . El nacionalisme conservador no en parla perquè, històricament, té les arrels en el carlisme i el vigatanisme i per tant està enfrontat amb el federalisme laic, democràtic i partidari dels drets humans. L'esquerra tampoc en parla perquè encara no han superat la seva formació nacionalcatòlica i els seus dogmes marxistes de joventut. AI seu torn el federa lisme català té les seves arrels en la Il·lustració catalana, que arrenca dels primers socialistes: Abdó Terrades, Narcís Monturiol , etc. Serà , però, Pi i Margall qui desenvolupi aquesta idea federal. Durant el segle XIX l'esquerra serà federal , de fet tot el pensament democràtic i progressista beurà necessàriament d'aquesta font. El federal Josep Narcís Roca Farreras plantejà, per primera vegada a Catalunya, la idea d'una

Catalunya independent fa més de 100 anys . És durant la I República (1873-74) que hi ha varis intents, encapçalats per Josep Anselm Clavé, de proclamar l'Estat català dins una República federal espanyola. Però les forces clericals i reaccionàries ho impedeixen. La proclamació de la 11 República (193 1) torna a ser una proposta federal. Macià i Companys són hereus d'aquesta tradició federal i amb l'impuls de la classe obrera catalana aconsegueixen recuperar per a Catalunya les institucions de la Generalitat, anihilades l'any 1714. L'Esglèsia catalana i la dreta tornaran , altra volta, a destruir les llibertats nacionals. L'Estatut d'Autonomia de Sau es fonamenta en aquesta idea federalista desenvolupada a l'Estatut de Núria durant la 11 República. De fet aquest té la seva arrel en els projectes federals de l'Estatut per a la colònia de Cuba de finals del XIX. Josep Conangla redacta, per encàrrec de Macià, una constitució per a Catalunya, des de Cuba , que porta el nom de Constitució de l'Havana (1928) . Conangla es declara un seguidor fervent de Pi i Margall. Així doncs, l'Estatut de Sau és la continuació lògica d'aquest procés federal. Ara bé aquest Estatut es va dissenyar en el marc del consens de la transició política a Espanya i té moltes limitacions . No en va les Corts Constituents no es van convocar com a tals. A més en aquella època el títol

13 13

VIII de la Constitució (Estat de les autonomies) es va redactar sota la vigilància de l'Alt Estat Major de l' Exèrcit. Aix i doncs queda encara un gran cami envers el fe deralisme. Ara discutim sobre si hi ha dèficit fiscal a Catalunya . Les dades d'Hisenda continuen essent secretes , per tan t és segur que hi ha un gran dèficit fiscal. Amb aquest tema passa el mateix que amb el de les colònies : quan els historiadors anglesos van estudi ar els fluxos econòmics ent re Gran Bre tanya i les colònies , van arribar a la conclusió que hi havien perdut diners . Es van estudiar les relacions entre Espanya i Cuba. El resultat va ser el mateix. En ambdós casos els historiadors es van adonar que uns quants ciutadans de les metròpolis havien guanyat molts diners amb les colònies . Eren els poderosos (per exemple , traficants d'esclaus com Antonio López , marquès de Comillas) , que feien creure a tothom que mantenir les colònies era rendible. Per a ells, és clar, però això no ho deien . Controlaven les decisions del govern. Pujol va establir una estratèg ia anomenada "Peix al cove". Es tractava de discutir les transferències sense negocia r els diners. Tarradellas, en

canvi , ho havia fet millor. La pregunta que ens hem de fer és: per què Ci U no va demanar quan era el moment el concert econòmic per a Catalunya? Com és que 100 anys després que el reclamés Pi i Margall enca ra no s' ha aconseguit? La raó és senzilla . Tots els polítics saben que hi ha un dèficit fiscal important, però diuen que es compensa amb una balança comercial favorab le a Catalunya. Això vol dir el següent. Tots paguem impostos. Només ens en retornen una part amb serveis, l'altre retorna a les butxaques d'uns quants ciutadans catalans . Aque sta és la raó que ningú s'hagi plantejat de veritat canviar el sistema de finançament. A qu i sap de què va no l'interessa . Per exemple, les autopistes catalanes són de peatge perquè l'Estat ha fet aqui poques inversions, però no podem oblidar que uns quants catalans (Acesa i el seu accionista majoritari La Caixa) hi fan un gran negoci. No és, doncs, un problema de solidaritat amb la resta d'Espanya , el problema és la barra que ten en els ca talan s poderosos. Sol ucionar aq uest estat de coses significa tornar als principis federa listes. I això, es clar, només es pot fer des del lIiurepensament. Un valor que avui és absent del nostre panorama po lític \

ci monogràfi C

La lliure autodeterminació dels pobles Una aproximació des del dret internacional Sant; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgi li Aquest article pretén només recollir uns apunts, bàsics i precipitats , sobre els límits i el contingut del denominat dret a la lliure autodeterminació dels pobles, des d'una aproximació pròpia del Dret internacional i la seva evolució històrica. Per no remuntar-nos massa lluny, podem agafar com a data de partida l'any 1870, quan el precari sistema del Concert Europeu, acordat al Congrés de Viena el 1815, va començar a fer aigües davant les pretensions expansionistes i imperialistes de les grans potències europees. L'ofegament de les identitats pròpies de cada poble sortia ara i contradeia el mapa polític de l'Europa postnapoleònica, que havia estat traçat ignorant la plural itat del vell continent i sense escoltar una realitat pluriètnica, que en vista de la construcció nacionalista del romanticisme havia tingut tant de pes en la derrota de l'imperialisme fran conapoleònic. Els set Estats italians sota dominació napolitana, papal o austríaca, una Polònia dividida entre Rússia i Prússia , l'escassa cohesió dels 39 Estats de la Confederació germànica, eren l'escenari que es combinava amb l'existència de dos grans imperis inintel·ligib les: d'una banda l'Imperi Au stríac que a més dels austríacs absorbia els txecoslovacs, polonesos, hongaresos, croates, serbis i romanesos; i d'altra banda l'Imperi Otomà configurat per turcs, grecs , búlgars. serbi s,

albanesos i romanesos. Els conflictes no es fan esperar i són l'antecedent i un dels més importants desencadenants de la Primera Guerra Mundial, una guerra total que assolarà el continent europeu amb una capacitat de destrucció mai vista fins al moment. Els Estats Units, els darrers en entrar a la guerra , aixecaran la bandera de la lliure autodeterminació dels pobles europeus com a concreció jurídica de l'anomenat principi de les nacionalitats , que havia estat definit per Mazzini amb la coneguda expressió "a cada nació el seu Es/a/ i a cada Es/a/ la seva nació". El president dels Estats Units, W. Wilson, en la seva al ·locució al Senat coneguda com els 14 punts de Wilson , en la qual proposava la seva agenda pol í!ica per a la postguerra mundial , dedicava una especial atenció a les qüestions nacionals, afirmant en el darrer punt la necessitat de "una sacie/a/ general de nacions" per tal d'oferir "garan/ies recíproques d'independència polí/ica i /erri/orial tan/ als petits com als grans Estats'. Sota aquest impu ls wilsonia naixerà la Societat de Nacions, antecedent immediat de les actua ls Nacions Unides. Però en els acords de pau que van prendre les quatre grans potencies mundials, representades per Wilson, Lloyd George, Clemenceau i Orlando, van renunciar a l'apl icaciÓ del principi lI iuredeterminista per la complexitat

13 15

de traçar un mapa polític capaç d'acontentar to ts els pob les europeus . Sota la forma d'un sistema, dispers mitjançant tractats i declaracions unilaterals , de protecció a les min ories nacionals, ètniqu es , rel igioses i lingü ístiques articularan un comp lex equ ilibri europeu. De fet , la protecció a les minories per part de la Societat de Nac ions es pot ve ure com un succedan i del principi de lliure autodetermin ac ió del pobles. Aquest nou orde mundial , el naixement de Polòni a, Txecos lovàquia, Romani a i de l anomenat Regne dels se rbis, croates i eslovens determinava una inversió de les relacions entre les majories i les minories anteriors a la Primera Guerra Mundial. Ara els pob les minoritaris seran els alemanys , els austríacs i els hongaresos. I el sistema de protecció a les minories, on un espanyo l, en Pablo de Azcarate, va tenir un especial protagoni sme com a director de la secció de minories de la Societat de Nacions, es va veure doblement prostituït. D'una banda , des de la Societat de Nacions es va negociar políticament amb els drets de les minories , fug int de la rig orosa aplicac ió juríd ica dels aco rd s, deixant tot el pes en uns Comitès de Minories que no ere n previstos als tractats, i evitant la intervenció del Tribunal Permanent de Justícia Intern acional co m a mecanisme jurídic per a la solució pacífica de les controvè rsies de rivades de l'aplicac ió dels tractats de minories; d'altra banda, l'Al emanya nazi prostitui tambe el sistema en utilitzar les min ories alemanyes al conjunt de l'Eu ropa ce ntral com un element desestabilitzador so bre el qual motivà els seus afanys imperi ali stes i totalitaris. El re su ltat es per tots coneg ut: una Segona Guerra Mundial, mes devastadora i crue l que l'an terior, i on l'expressió llatina Inter arma silent leges (Durant la guerra el Dre t calla) va prendre la seva màx ima cruesa en forma del genoci di que el pob le ju eu i els gitanos va n patir conju ntament amb els que foren persegu its per motius polítics , socia ls i d'ori entació sexual. Derrotat el feixisme , les potències vencedores iniciaren de nOu la tasca de la cons-

trucció d'un ordre internacional capaç d'assolir el mante nime nt de la pau i de la seguretat mundials. La data clau es el 26 de juny de 1945 quan a San Francisco s'aprova per una cinq uantena d'Estats la Carta de les Nacions Un ides . En aq uest nou orde, de segu ida marcat per la guerra freda com a expressió de l'enfrontament polític i militar entre el bloc occidental liderat pels Estats Units i el bloc comun ista liderat per la URSS, la qüestió de les nacionalitats (o dels drets de les minories nacionals) va quedar amagat -co ngelat- sota la política dels blocs politicomilitars ; la consigna era que ningú es mogues pe rquè es podia desequilibrar la partida. I un cop més les veus dels pobles europeus van quedar ofegades sota la gelada capa del fràgil equ ilibri Est-Oest. Però el dret a la lliure autodeterminació dels pobles apareix de nou , amb més força encara , en mans de ls pobles colonials que cerquen alliberar-se de l'opressió imperiali sta dels Estats europeus. Un ampli moviment liberalitzador, la descolon ització, marca rà durant els anys seixanta un ca nvi radi cal en la societat internacional , on s'incorporaran nous Estats amb interessos i pretensions diferents als de les grans potències . La Conferència de Berlin el 1848 havia leg itimat el colonia li sme europeu a l'Àfrica sense preocupar-se gens de la condició dels pobles colonials i dels seus habitants. Es considerava que era un assumpte intern de cada Estat en què el Dret internacional devia abstenir-se d'entrar. El sistema de mandats arti culat per la Societat de Nacions va canv iar poc aquesta filosofia . S'establiren mandats internacionals per a la tutela dels pobles colonials que havien form at part dels perdedors de la Prime ra Guerra Mundi al. Aix í les antigues colònies alemanyes i otomanes passaren a estar sota la tu tela - el mandat- de les potències vencedores , i no es qüestionava la dominació colonial d'Anglaterra, Itàlia , França ... El sistema de mandats no estava pensat per all iberar els pobles coloni als sinó pe r castigar els vençuts i gratificar els vencedors de la Guerra Mundial.

La Carta de les Nacions Unides el 1945 fé u un pas definitiu al internacionalitzar la qüestió del colonialisme. Aquest deixava d'ésser un assumpte de la jurisdicció interna dels Estats , per quedar sotmès a un règim internacional recollit en el Capítol IX de la Carta sota el títol "Declaració relativa als territoris no aut6noms ". Aquest règim es basava en el ''principi que els interessos dels habitants d'aquests territoris estan per sobre de tot" i s'encarregava a les potències la missió sagrada de civilitzar els pobles colonials. Un avanç sens dubte important, però queda lluny de la Carta cap crítica o condemna de la dominació colonial. La lli ure determinació del pobles no és un principi obligatori que regeixi l'activitat dels Estats i de l'ONU , sinó tan sols un afegitó al propòsit o finalitat de fomentar les relacions d'amistat entre el pobles per cercar la pau unive rsal. Però progressivament un canvi de mentalitat anirà prenent lloc en les Nacions Unides, canvi que té la seva màxima expressió en tres textos: En primer lloc, la Resolució 1.514 (XV) de

l'Assemblea General de les Nacions Unides de l'any 1960 coneguda com la carta magna de la descolonització; en segon lloc, l'article 1 dels dos pactes internacionals de ls drets humans (el Pacte internacional dels drets civi ls i polítics , i el Pacte internacional dels drets socials, econòmics i culturals) de 1966; i en tercer lloc, la Resolució 2.625 (XXV) de l'Assemblea General del 1970 on s'incorpora el principi de lliu re autodeterminació als principis del Dret internacional que han de regular les relacions d'amistat i cooperaci6 entre els Estats . La Resolució 1.5 14 (XV) de l'Assemblea General va conclou (e un llarg procés de resolucions, amb l'afirmació en el seu segon ep ígraf que "Tots els pobles tenen dret a la l/iure autodeterminació". Des d'aquest moment es va iniciar un ampli procés descolonitzador fonamentat jurídicament en el principi de la ll iure autodeterminació , al mateix temps que es dotava aq uest principi d'un contingut concret. Però aquesta idea no ens permet deduir que quan la Carta de les Nacions Unides

--';'---=--~

,<.

'- lA "

13 17

parla de pobles faci referència únicament als pobles colonials . L'absència d'una definició completa del sign ificat de poble va fer que en un principi s'establ issin unes falses identificacions que eren: el poble subjecte del dret a la lliure autodeterminació és el poble colonial, o més exactament el poble que ocupa el territori colonia l, i l'exercici de la lli ure autodeterminació és la independència d'aquest poble , la secessió. Així , el dret a la lli ure autodeterminació seria ig ual a dret a la descolonització i aquest seria igual a dret a la secessió; com queda palès en la pràctica de les Nacions Unides fins la fi de la descolonització . Però posteriorment al 1970, la Resolució 2.625 (XXV) va deixar obertes d'altres possibilitats de lliure autodeterminació diferents a la secessió al parlar de "qualsevol altre condició pol/tica lliurement decidida per un poble". A la ca tego ria de pobles colonials es van assimilar progressivament els pobles ocupats , com el poble palestí, i els pob les oprimits, com el poble sud-africà sota l'apartheid . Però, tant en la Carta de les Nacions Unides com en les diverses resolucions de l'Assemblea Ge nera l, així com en l'article 1 comú als pactes dels drets humans. el dret a la lliure determinació és atri buït a " tots els pobles" , i no tan sols als pobles co lonials, ocupats i oprimits. Aquesta idea és la base per a la distinció doctrinal entre l'exercici extern i l'intern de la lliure autodeterm inació. Així. si l'exercici extern coincidia amb la descolonització i s'esgotava amb la secessió o i amb l'associació o integració en d'altres Estats, l'intern s'exercita amb l'idea del Dret de un poble per escol lir lliurement el seu règim polític i econòmic . i suposa un dret d'exercici continu i inesgotable configurat com l'aspecte democràtic de la lliure determinació , encara que aquesta fo rm ulació interna del dret de lliure determ inació com el dret a un govern democràtic encara té una delimitació confusa pròpia d'un procés de formació juridico-normatiu inacabat.

Veiem que els titulars d'aquest dret són externament, els pobles colonials , oprimits o ocupats, i intern ament els pobles que ja són un Estat. Però la di stinció ent re un poble i una minoria nacional territori alm ent concentrada no és gens fàc il , i en molts casos són catego ries coincidents. Llavors, tenen les minories nacionals dret a la lliure autodeterminació? En vista de tots aquests elements podem conclou re que les minories nacionals no són tit ulars del dret a la lliure autodeterminació, en la seva versió externa, amb l'excepció de si es donés una violació mas iva dels drets d'una minoria territorialment ag rup ada, una violació de tal gravetat com el genocidi , la destrucció de la seva identitat ètnica o una discriminació greu i sistemàtica de la mateixa , d'acord amb l'anomenada clàusula del govern representatiu de la Resolució 2.625 (XXV) que diu : "Cap de les disposicions del paràgrafs precedents s'entendrà en el sentit que autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar, total o parcialment. la integri/at territorial dels Estats sobirans i independents que es condueixin de conformitat amb el principi d'igualtat de drets i de la lliure autodeterminació dels pobles abans descrit i estiguin, per tant, dotats d'un govern que representi a totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motius de raça , credo o color". Però en la doct rina més moderna , representada pe l professor Antonio Cassese en la seva obra Self-determination of peopies -a legal reappra isal- (Cambri dge University Press 1995). es tendeix a una interp retació més oberta de la ll iure autodeterminació interna. Com afirma Cassese: "L'au todeterminació ha d'ésser concebuda com la base per al desenvolupament d'estructures constitucionals alternatives. i concedir a aquells amb dret a la lliure determinació una significativa mesura d'autonomia. A més, l'autodeterminació hauria de ser considerada com la concessió als grups amb desavantatge d'un dret a la acció positiva" •

el monogràfiC

Consolidació de la democràcia

Josep Sellarès. Director de rEscola Lliure El Sol AI cap de 20 anys (la meitat de la dictadura franquista) , els progressistes encara patim quan qualsevol de les estructures de la democràcia formal amb què ens hem dotat no funciona com cal (Tribunal Constitucional, Parlaments , etc.). Per què , malgrat que més d'un terç dels votants només ha viscut en democràcia , la percebem tan fràgil? Potser, només potser, perquè encara no som plenament una democràcia. Si, com el nom indica , democràcia vol dir govern del poble , és suficient votar un cop cada 4 anys a un dels tres nive lls de l'Estat? 0 , ca l anar més enllà? I si és així, com? Quines són les institucions que arreu en són escola i garantia? Com podem superar el trauma que un senyor, d'ofici rei , sigui la garantia de la democràcia? Com assolirem l'estatus d'adults demòcrates? Anem als clàssics Fa 200 anys , Alexis Tocquevil le es va admirar de la força i amplitud del fenomen associatiu a la jove democràcia americana , per a el l aquesta era la raó de l'èxit del règim naixent. Ja que la capac itat de la gent per organitzar autònomament la defensa dels seus interessos era la garantia de la seva pervivència. Però , com saben tots els pares i pedagogs, a treballar en equip se n'aprèn a l'escola ; i com hauríem de saber tots els

demòcrates, a ser ciutadans actius se n'aprèn al carrer treballant, disfrutant, i vivint a través d'associacions. Però no sembla que els actuals progressistes hi pensin massa , només citarem alguns exemples: Com és que els pares no són un element central de l'escola a través del consell escolar? I, amb tots els respectes , com és que proporcionalment té infinitament més poder el delegat de l'ajuntament o del personal admin istratiu que no pas els pares? No defensa la mateixa comunitat educativa que sense els pares tot l'esforç que facin és en va? Per què cedir la gestió dels equipaments esportius dels ajuntaments a empreses o a associacions fantasmes , i no a associacions reals? Per què plantegen molts problemes? AI·leluia' Vol dir que són vives. Com és que els centres cívics no s'han ced it, amb caràcter d'urgència, als ateneus dels barris? Per què estan en mans dels conservadors? Potser més que un problema polític, el que hi ha és ineptitud dels po lítics progressistes per articular un discurs integrador. L'Estat en el qual vivim arrossega una cu ltura de súbdits i no de ciutadans , on tot està pensat per apartar el poble del poder, la responsabilitat i la majoria d'edat. I quan les associacions , sobretot les professionals , han arribat a tenir un poder real , com

13 19

el col ·legi de metges, el d'a rquitectes, etc., només se n'han regulat els privilegis, mai les obligac ions i per tant el poder i la re sponsabilitat. (Pe r què si els metges creuen que les hamburgueses só n nefastes no fan res institucionalment?) O el què és pitjor, s'ha arribat a negar el pes d'associacions que influeixen clarament en la redacció de lleis, en la dotació de pressupostos i en l'elecció de cà rrecs. Així, grups de press ió com les elèctriques , la banca, els exportado rs d'armes i d'altres es mouen en la còmoda ombra on els manté la hipocresia de determinats progressistes que no hi veuen més enllà de l nas . I malgrat les mancances i encot illaments, les associacions obren ja els ca mins del futur. Eu ropees molt abans que la idea de una Eu ropa unida comences a fe r camí, avu i les associacio ns comencen a teixir una xa rxa global que an uncia el món futur, global i local alhora. Mancades , però d'una estructuració legal que pensi organ itza r, classificar i marcar drets i deu res, en comp tes de contro lar, limitar i con fondre, són encara fràgils. Ca l doncs començar a fer cami.

Una altra institu ció de la societat civil , les Societats Mercantils, fa 200 anys que busquen articu lar-se i constru eixen sistemes de control , participació i organitzac ió. Pels seus conti nguts revolucionaris seg ur que les associacions trigaran més, però els resultats poden ser encara millors. A mesura que reconstruïm l'Estat de ben estar, i comencem a construir la Societat de l benestar, potser la ja vel la preocupació per la conso lidació de la democràcia fina lment desaparegu i. Ara bé, aleshores, els pares dels alumnes immigrants il· legals podran admin ist rar els pressupostos públics de les escoles, i els se us fills, actius membres dels ateneus i esplais , podran reclamar els drets polítics i econòm ics que van lligats a la ciutada nia , Per arribar-h i uns quants hau ran de perdre molt del seu poder i molts haurem de recuperar part del nostre, Com tot canvi sota un govern representatiu demana rà suor, llàgrimes i temps, però si l'assolim ens haurem dotat d'una eina d'acció formidable \

l'entrevislA

Jordi Llimona Caputxí i escriptor

Joan Francesc Pont. Mar Jorro. Jordi Llimona i Barret va néixer a Barcelona el 1924. El 1942 va ingressar a l'ordre dels Caputxins i el 1950 es va fer sacerdot. Es va llicenciar en teologia a la Universitat Gregoriana de Roma el 1969, i bona part de la seva vida l'ha dedicat a ensenyar filosofia i teologia. Els seus llibres més recents, " Viure" i " La Tolerància" (publicats per Edicions 62) demostren el seu tarannà lliure i el seu humanisme, generadors molt sovint de les ires d'alguns i de les simpaties de molts altres. AI convent dels Caputxins de Sarrià, i convalescent d'una llarga malaltia, el pare Llimona deixa sobre el llit "El segle primer des· prés de Béatrice", dellibanés Amin Maalour per enceta r, quasi sense adonar·nos, una conversa que ha de servir de diàleg entre la laicita t i la religiositat. Recorda els seus temps d 'estudiant a la Universitat Gregoriana. i això el porta a parlar del Concili Vaticà li: Va haver molta gent que no va pair el Concili, perquè no es va desenvolupar, va quedar curt per culpa de la por. L'esperit que hi havia al Concil i, i fins i tot alguna lletra , es van deixar de recollir. Molta gent va quedar desorientada, molts sacerdots es van secularitzar i, a la vegada, hi va haver molta sequera de vocacions. Més tard , alguns van tornar, però la sequera avui encara continua. - L'origen de la crisi creieu que està en què el Concili no va arribar a .. . ? (La pregunta el deixa pensarós. Després d'una breu reflexió, però, respon). - Aquest origen no me l'explico gaire, perquè de vegades hi ha països que són més

desenvolupats, i en canvi tenen vocacions , i aquí ... en li, en tot cas hauria de ser un fet general i no ho és , però potser aquesta societat nostra occidental ha deixat una mica de banda alguns valors i n'ha assumit d'altres. Per tant, no hi ha hagut una pèrdua de valors , sinó que hi ha hagut canvis . Jo sóc creient, però des d'un punt de vista crític, ja que no es té evidència de res . Ara bé , puc comprendre que hi hagi persones que no sigu in creients. A més, també hi ha un cert consumisme i una manera de veure la vida més artificial, que no estimula a pensar en els problemes més importants. L'altre dia vaig veure a la televisió ·on de tant en tant lan coses interessants- un prog rama on parl aven certs individus que havien fet la nostra Guerra Civil (eren o comunistes o anarquistes) i que afi rmave n que l'esperit revolucionari o de canvi era cosa de tots. - Un dels vostres darrers llibres es dedica a la tolerància. Creieu que la tolerància és una virtut cristiana? (Com si la pregunta hagués traït un dels

13 21

seus principis més bàsics, respon la primera frase d'una revolada . Les frases següents, en canvi, les medita). - No , jo crec que la tolerància és una virtut humana i que , per tant , ha de ser pròpia i assumida per totes les cultures . (Pausa) Jo crec que la religiositat ben enfocada és tolerant, i ho ha de ser, exigeix tolerància . El que passa és que generalment la rel igió no n'és, de tolerant, sinó que és molt fona mentalista. I distingeixo entre la religiositat, la creença fi ns i tot critica en la dimensió espiritual de l'home , i la religió com a plasmació , potser molt espú ria , d'aquest esperit, una plasmació certamen t org anitzada però moltes vegades -de fet , generalmentmal aplicada.

- De fet, quan cerqueu els origens de la tolerància els trobeu en quatre moviments : la 1I·lustració, l'enciclopedisme, la Revolució Francesa i la francmaçoneria . Aquests moviments han ... (Aquesta vegada també respon ràpidament, sense donar temps d 'a cabar de formular la pregunta). - Efectivamen t, aquests moviments han influït: l'enciclopedisme; el seg le de les llums, que es deia que era el de la raó, va servir perquè les entitats religioses també prediquessin aquesta raó, i això és important. La Revolució Francesa, malgrat tots els disbarats que persones com Robespierre i els jacobins van fer, dóna pas a una llibertat política , i s' ha de reconèixer que els maçons han treballat pe r la llibertat de consciència . - Durant la Revolució Francesa alguns ca pellans catolics eren francmaçons. Aquesta situació sembla dificil trobar-la avui en dia .. - Certament. Sembla difícil a països com França. La francmaçoneria nòrdica era anticlerical , i la llatina, a part d'anticlerical , fins i tot era anti religiosa. La francmaçoneria no té uns principis anti re ligiosos , sinó anticlericals. L'Església ha combatut la francmaçone ria , i quan hi ha radicalismes es comprèn que hi hagi una reacció

contrària i que es desperti una posició de vegades diferent. Si la francmaçoneria, o qualsevol moviment, no pren una posició formalment antireligiosa , un creient s'hi pot integrar perfectament. Fins i tot, en una org an ització marxista. Així pensava Alfons Ca rles Comín, que era amic meu.

- Alfons Comin propugnava "ser cristiana en el partida y comunista en la iglesia ". Vós defenseu més aviat la lliure realització del cristià i de la persona amb preocupacions socials fora de qualsevol Església o qualsevol Partit (amb majúscules)? (Com si no s'esperés aquesta observació, dubta una mica abans de respondre, i comença vagamen t). - De vegades som una mica utòpics , els poetes , però hem de tocar una mica de peus a terra i, per tant , jo crec que no es pot mantenir cap sistema ideològic , sigu i quin sigui , sense que tingui una continuïtat en la història , sense un cert nivell d'organització, desgraciadament. I dic desgraciadament perquè l'organització mata moltes coses, però és així. Per tan t, comprenc la necessitat d'església , de partits polítics o d'allò en què es vu lgu i creure , perquè és la manera de garantir la conti nuïtat, però el que voldria és que hi hagués prou ... (s 'ho pensa) sentit crític dins l'Església per analitzar els fets que en diuen històrics, per anar sense por i per ser sincers en les posicions. Crec que s'ha de mantenir una posició humil i de recerca. Però això ho veig molt difícil , i menys amb aquest Papa ... Potser en el futur, però sóc pessimista perqu è tenen por i estan molt aficionats a aquesta estructura de poder que és l'Església catòlica. - Definirieu el vostre pensament com el propi d'una religió il·lustrada? - Si , una rel igió critica , oberta a les altres religions i idees . Es una posició on el coneixement només és aproximatiu i parcial , on no podem ser els posseïdors absoluts de la veri tat, on només podem cercar la ve ritat amb l'ajut de la raó.

- Aquesta invocació a la raó uS permet estudiar quatre autors considerats com a "maleïts": Erasme, Voltaire, Spinoza i Locke. - Ja no hi ha llibres "maleïts". Això pertany a l'època en què , entre altres rucades , es prohibien ll ibres. La posició de Voltaire sobre la tolerància és usual, mentre que la de Locke queda una mica més fonamentada. - En aquesta línia, no penseu que l'anomenat cristianisme "progre" o progressista potser ha comès l'error de llegir massa Hegel i Marx i oblidar Voltaire? - (Riu, i diu). Aneu cap al cami de l'anarquisme? ... Però si, és veri tat que s'ha llegit massa Hegel i Marx, o potser han tingut una excessiva influència - fet que ha produït greus derivacions estatalistes i autoritàries, el marxisme i el nazisme- , i ha mancat la lectura, per exemple i dit en un to col·loqu ial, d'uns autors simpàtics com Vo ltaire o Bakunin. En la filosofia hegeliana s'acaba la ll ibertat de consciència i de paraula. Ara , sobre les idees de l'acabament de l'Estat, penso que no es pot prescindir de qualsevol mena d'organització. - Probablement, ha d'existir una organització al servei dels ciutadans i un conlrapès crític per tal que no hi hagi un abús de poder... - (Abans d'acabar el comentari) Ah , si! Si! El que hi ha d'haver és més contrapès cri-

tic, que els parlaments analitzin les coses de verita t, que els parlamentaris tinguin més llibertat de vot... - Creieu que el catolicisme, o el cristianisme en general, ha descobert ja la llibertat de consciència? - Alguns cristians si que la coneixen, però com a doctrina general no massa. Hi ha molts cristians que pot-

ser veuen aquesta llibertat, però a l'estar en una determinada franja de poder no l'exerceixen. (Pausa). Fins i tot crec que no l'han assumida perquè tenen una visió de la fe i de la religiositat més dogmàtica o més doctrinal que no pas experiència existencial, i això fa que segueixin o creguin en les fórmul es i els dogmes. - La gent es refugia en una lectura dogmàtica de la Bíblia o de l'Alcorà i en l'obediència del seu confessor? - Es més fàcil (que no vol dir més humà) dir i fer el que altres ja han dit o han fet, perquè d'aquesta manera no es creen problemes de consciència. - Hi ha una frase en un dels vostres llibres que diu que us trobeu més a prop d'un agnòstic o d 'un ateu obert i tolerant que d'un creient tancat. - (Rapidament) I tant! Amb un agnòstic o amb un ateu obert l'acceptació de les nostres limitacions com a cercadors de la veritat ens agermana , amb la qual cosa pots

13 23

La resposta Un nou servei. Un nou telèfon' que pot resoldre alguns tramits sense haver-se de desplaçar, que dóna resposta i onentació, principalment. sobre temes relacionals

amb

l'Admimstració

Generalitat i també sobre d'altres serveis.

El 01 2 posa, a l'abast de tolhom. infinitat de dades dï nterès.

Només cal telefonar.

012('

atenció ciutadana :,,: I nfoCat

mm Generalitat lUUl

de Catalunya

parlar amb ell, no t'h i trobes incòmode. En canvi, amb un creient dogmàtic no m'hi sento a gust. - Entre els musulmans, els dogmàtics serien els Germans Musulmans i, entre els catòlics , l'Opus Dei ? - Bé, si, es pot fer aquesta comparaciò, malgrat que els de l'Opus no tallin fisicament , el coll a la gent. La mentalitat és aquesta. Hi ha altres fonamentalismes, com Comunione e liberazione ... - Creieu que el que pot unir tots els fonamentalistes és la negació de l'autonomia moral de l'home ? - L'autonomia moral és una autonomia de pensament, intel·lectual , i allò que uneix els fonamentalistes és la negació de tota autonomia . Als "tolerants", en canvi , els uneix la necessitat d'autonomia per poder respirar una mica. - Heu criticat l'exegesi tradicional del compelle intrare, "obliga '/s a entrar", que potser ha estat una de les excuses històriques ... - Això del compelle intrare va se r una errada de qui ho va escriure , perquè ningú, ni tan sols el mateix Déu , pot forçar a entrar a qui no vol fer-ho. - Tolerància amb els intolerants? - (Riu) Crec en la tolerància, i per això penso que amb els intolerants no s' ha de ser tolerant , ja que en cas contra ri seri a com posar-nos una cord a al co ll , i tampoc és això . Però les coses tenen uns cert s limits. encara que és un tema molt difícil. Els límits de la tolerància es troben en la necessitat de preservar la convivència. Qui no sigui tolerant, no ha de ser tolerat. - També heu escrit: "sigues lliure , i, si no n'ets, obre't". La llibertat és l'adhesió a la veritat dels tomistes o és l'exercici del dret a equivocar-se? - Sens dubte , com que som humans i limitats, és l'exercici del dret a equivocarse.

- "Alegra't, i, si tot és trist, acaricia" - Sí, acaricia , man ifesta la teva estimació. De vegades no podràs resoldre alguna cosa , però si ets i et comportes com un humà ... - Què voleu dir quan reivindiqueu el silenci per sentir la paraula de Déu? - El silenci és necessa ri per a tot , és el refugi de la nostra intimitat, és la via per sentir la nostra pròpia paraula i per intui r -no pas per sentir- la parau la de Déu. - Qui és Déu? - (Pausa força llarga) Crec que no es pot definir. Normalment es parla de Déu d'una manera equivocada . O per ser-ne els portaveus o per combatre'l. No es té cap evidència que Déu hagi parlat mai . Déu és una experi ència personal, i per a mi és la ultimitat de tot. La comprensió de Déu està més enllà de la meva capacitat i de la capacitat de qualsevol ésser humà. - Una de les idees que proposeu és la concepció de Déu com a mare. - (Satisfet) Ai, sí ... Déu és mare més que pare. Ja va ser un avenç que el moviment cristià popularitzés Déu com a pare -ja se n'havia parlat en el poble jue u i en altres lIocs-, però s'ha de fer un pas endavant per considerar-lo també com a mare . Déu és pare i mare. Si la nostra part humana és més mare que pare , hi ha més acolliment, més confiança, que no pas en aquesta vivència que ha donat el pare . - En el món de la politica sembla inevitable recordar, per a molts universitaris "ma durs '; que aquest és el convent dels Caputxins de Sarrià on es van tancar... - Ah , sj! Aquella... "reunió" (diu aquesta darrera paraula amb un to irònic i de complicitat). Va ser un moment molt dur, un a gran expe riència per a ells, els estud iants , per als professors que van venir i per als mateixos frares. Fins i tot per als frares que no eren massa partidaris del Sindicat Democràtic , i que van haver de defensar el convent davant la policia ...

13 25

- Els Caputxins de Sarrià van patir represàlies per haver acollit aquesta reunió ? - Bé , ens van tallar el telèfon quinze dies i ens van posar una multa .. què ens podien fer?

- S'explica l'anècdota que vós, en les primeres eleccions democratiques l'any 1977, vau dir que "cadascú votés el que volgués mentre fos català i democràtic", És cert? - Potser no amb aq uestes paraules, Jo no he dit mai que es votés a un o a l'altre, encara que jo sigui del Partit Socialista - d'una manera critica, perquè si existeix el dogmatisme re ligiós, també n'hi ha de partit, s'han comès molts errors i hi ha hagut corrupció, Però en el sentit ampli si que era aquest significat perquè, evident-

meni. cal triar opcions democràtiques i a Catalunya, de manera natural , catalanes. (Innocentment) Si, és clar, no esteu d'acord que el vot ha de se r democràtic i català? - Moltes gràcies' Aquesta xerrada ha servit per confirmar les idees que havia llegit en els vostres llibres .. - Bé, jo sempre intento pensar.. , que no vol dir que el que pensi estigu i bé, - Pera si que ha produït que tingueu un nombre molt alt de seguidors .. , - Més que seguidors, són persones que estan en aquesta líni a, i no pas perquè jo els hagi fet obrir els ulls , sinó perquè han connectat, han trobat una persona que és religios a i que té un pensament semblant cara als altres ,

•

l'a (Hm T

La transició democràtica: el cas Domènec Martínez Jordi Serrana. Di recto r d'Espai de Lli bertat El s últims mesos s'ha parl at molt sobre la transició a Xile. La major part de l'opinió pú blica remarcava a les eno rmes diferències entre els processos de transició a Xile i a Espanya. És evident que les diferències són grans pe rò quasi ni ngú ha vo lgut ex plicar les eno rmes sembl ances. A Catalunya i a Espanya hi va haver un acord general d'acceptar la reconc iliació. Ara bé, l'esquerra es va equivoca r a l'acceptar l'oblit. Mai es pot acceptar l'oblit dels que van lluitar per les llibertats i els drets hu mans. A la fi faran creure a les noves generacions que la democràcia és cosa de quatre politics de dretes i sob retot mercès al rei. Volem avu i aporta r una petita història, és la història d'un amic. Va se r el meu je fe quan militava a la Jove ntut Com un ista de Catalunya , ell n'era el sec retari general i des de ll avors som amics. No fa ga ire un di a que dinàvem pl egats em va dir que havia trobat una foto de Màxima d'Al ema (el primer ministre italià) en un acte de les joventuts comun istes a Barcelona. En aquell din ar van comença r a aparèixer docu ments clandestins, fotografies i records. És, doncs, la petita història d'un moment concret qu e desmitifica la transició espanyola a parti r d'un cas proper. Com us deia Domènec Mart ínez era l'any 1976 el secretari general de la JCC . Com a tal era membre de la di recció de la Unión de Juventudes Com unistas de

España . El dia 17 d'ab ril de 1976 en sorti r d'un sopar a Madrid , la tenebrosa Brigada Política i Social - la policia política del franquisme- va dete nir tota la direcció de l' UJCE - El ia Martínez Caba, José María Dupla , Angel Ezama , José Luís Apa ri cio , Domènec Martínez. Víctor Vinyuales , Concepción Fondo i Rafael Carmona-oEls van aplicar la leg islació antiterrorista i per tant van estar deti nguts i incomunicats durant tres di es a la Dirección General de Segu ridad (revista Rea/idades 6-5- 1976) . Un cop passades aquestes 72 hores el jutge Gómez Chaparro del "Juzgado de Orde n Pú blica número 1" va autoritzar la pròrroga de la detenció cinc dies més. En el transcu rs d'aquests vuit dies els detinguts van se r brutalment torturats. L'editorial de la revista clandesti na de la JCC Jove Guàrdia (10-5- 1976) explicava que a banda de cops per tot el cos i maltractaments de tota mena, se'ls van aplicar altres sistemes de tortu ra, com ara el quiròfan o penj ar-l os pels peus. Els advocats dels detinguts van se r Tomàs Duplà del Moral, José Manuel Moreno, Javier Sauquillo (que van assassinar uns mesos més tard, el gener de 1977 , al despatx d'Atocha) i els més coneg uts José María Mohedano i Cristina Almeida. (Mundo Oiaria 23-4- 1976). El ressò de la detenció va ser molt important. Fins i tot la revista Cuadernos para e/ Oià/ogo va ser segres-

13 27

tada degut a què va dedicar un monogràfic primien les oclavetes i la re vista Jove a la pràctica de la tortura, on s'hi incloïa el Guardia. Encara el busquen ! Domènec cas que ens ocupa. Per la mateixa raó el Martinez i Jordi Castàn n'eren els respondirector de la revista Cambio 16 va ser crisables. El pis era situat al barri de les dat a declarar al Jutjat d'Ordre Públic. Una Fonts de Terrassa . Avui hi viu una família de les noies detingudes, em barassada de que no sap les activitats que fa 24 anys tres mesos, va perdre el fil l unes setmanes s'hi realitzaven. més tard . Et seu company, també detingut, En ta reunió en què varen ser detinguts es preparava la IV Conferència de la no va suportar l'afe r i va morir dos anys després. UJCE. Els detinguts van passar a la presó Domènec Martinez no només va se r de Ca rabanchel i van sortir en ll ibertat el detingut, sinó que van ana r a registrar a 15 de juny de 1976. La con ferència no es casa seva i, entre altres coses. es varen va poder celebrar fins els dies 10 i 11 d'ocendur el llibre tubre de 1976, i es Marinera en tferra va fer al seminari de Rafae l Alberti de Sentmenat. En (perqu è aquest era els documents es com unista ... ). Dies re clamava ''l'ammés ta rd van re nistia total" i la gistra r la casa de ls "creació de goseus pa res un paverns provisionals , rell de vegades i des del primer dia van voler detenir la de la ruptura, al seva dona, Consol Pais Basc. Fernàndez. No ho Catalunya i van poder fer perGalicia". En l'acte què prec isame nt OlreCClo de la UJCE. de cloenda ce lehavia anat a Madrid a brat a Barcelona, al veure que es pod ia fer pel Domènec . Un ba rri del Guinardó, hi va participar, el dirigent en aquella època de la FJCI - org anitgrup de mi litants d'esquerres de Terrassa enca pçalats pe l pare de Domènec zació juvenil del Partit Comunista ItaliàMartinez va enviar una carta al Mini st ro de Màximo d'Alema , avu i primer min ist re Gobernación Manuel Fraga Iribarne. La d'Itàlia. carta s'ha perdut però la resposta no. No tot van ser flors i violes a la trans iVegeu com la carta del Director General ció. Uns lluitaven per la llibe rtat, altres en Adjunto de la Dirección Genera l de contra. La llibertat va se r possible perquè mi lers de persones anòn imes - la major Segu ridad, va acompanyada d'una ta rgeta del ministre. aleshores Sr. Ma nue l Fraga part mo lt joves- van de ixar-hi la pell. Iribarne. Fins l'any 1976 testimonis com aquest n'hi ha a milers per tot aquell qui vulgui La policia buscava a Terrassa l'aparell de propaganda de la JCC, el ll oc on s'imsaber-los •

•

Resposta d'en Domènec Martínez

Benvolgut Jordi , M'has deixat una mica estabornit. Gràcies, primer de lot, per la teva amabilissima i entranyable descripció literària , però crec (no és falsa modèstia) que el ce ntre d'interès hauria d'ésser un altre . Et faig arribar aquests neguits i altres coses. Anem a pams. Havíem parlat d'en Massimo d'Alema , el primer ex-comunista que es converteix en cap de govern en un país occidental , de la seva presència i petita històri a solídària a Barcelona l'any 1976 .. , i la cosa ha derivat en un recordatori (històries no explicades de la transició) nostàlgico-batalleta que em produeix una situació incòmoda. Em primer lloc perquè em re sulta molt víolent personalitzar un cas de maltractament i tortures molt generalitzat durant aquell període (encara que Franco havia mort, i que hi havia ministres com Fraga i Areilza .... ), en segon lloc perquè el que ens varen fer a nosattres és "insignificant" al costat d'altres casos de lluitadors antifranquistes, que encara avui tenen un extraordinari zel per preservar aquests aspectes. D'això vaig parl ar no fa gaire amb una persona tan significada com en Miquel Núñez. Un militant comunista exemplar des dels temps de la JSU . Un cop dit això, afegiria el següent. Si hi ha alguna justificació per recordar ara aquests episodis , ès per reivindicar una vegada més (tal com hem fet en diferents converses) la necessitat de recuperar i

preservar la memòria viva de milers de persones que van lluitar per la llibertat a casa nostra, perquè dia a dia es va perdent per la desaparició biològica dels seus protagonistes. Cal fer un esforç per recuperar la memòria des de les institucions, que tenen l'obligació de fer-ho , i des d'iniciatives i entitats com ara la Fundació Ferrer i Guàrdia, que realitza un magnífic treball en aquesta direcció. (Aquí hi ha matèria per impulsar una iniciativa al Parlament, que permeti dotar econòmicament aquesta proposta , i donar feina a centenars de llicenciats i llicenciades que podrien fer un bon trebal l, recollint milers de testimonis i relats. Un autèntic punt de referència pel treball dels historiadors). Catalunya no es pot permetre el luxe d'entrar amb el nou segle en aquesta assignatura pendent. S'ha dit moltes vegades que si desconeixem d'on venim , correm el perill de repetir els mateixos errors de l passat. Crec que s'ha de preservar la memòria per dos motius fonamentals. Primer perquè la història de la transició (i dels anys de resistència al franquisme) s'ha escrit molt unilateralment, i cal refer-la. Que no ens prenguin , una vegada més , la memòria . Però també per no perdre els referents que cal que coneguin les noves generacions. Fa pocs dies he vist uns cartells (dels joves d'ERC ), amb la lectura següent: 20 anys de Constitució, 20 anys de repressió. Fins i tot he llegit que s'han fet actes per cremar exemplars de la

13 29

I 1)1.\ ..... LLIBERTAT PER DOMENEC MARTlNEI I ELS SEUS COMPANYS

Constitució espa nyola. No he pogut evitar de record ar que els qui cridaven a boicotejar el projecte constituciona l i cremaven exemplars de la Constitució fa 20 anys eren els grups feixi stes i antidemocràtics. (C remar textos de la Constitució, per moll sim bòlic que sigui. em sembla una autèntica incullura ... , com no recordar les imatges de Santiago amb els pinotxetistes cremant llibres i els signes d'un govern constitucional a Xile , els nazis cremant llibres a Berl in .. .). AI contrari, qualsevol persona (i amb més rigor cal demanar-ho als seus di rigents) amb una minima formació avui , hauria de conèixer les trajectòries vitals, les biografies dels diputats i diputades , dels representants que des de l'esquerra i les pos icions democràtiques van defensar i votar la Constitució aleshores, pe r tal d'evitar caure en desqualificacions ince ndiàries . Una cosa que no varen fer en cap moment, els que es varen abstenir o van votar en contra des de posicions d'esquerra (minoritàries però legitimament de-

mocràtiques) . Hi ha coses amb què no es pot jugar, de cap manera . Sé perfectament qu e amb la Constituc ió de 1978 vigent, s' han vulnerat - reiteradament- molts dels seus principis, entre ells la violació dels drets de la persona, dels homes i de les dones. Sé que encara avui, a Espanya i a Catalunya , es produeixen casos de tortures i maltract aments; ara princ ipalment con tra els immigrants, els anomenats "estrangers" o "sense papers", aixi ho denuncia Amni stia Internacional en el se u darrer informe. La diferència és que ara aquests fets es poden denunciar i fins i tot els seus responsables poden se r condemnats i anar a la presó . És igua lment necessari recordar que la Constitució del 1978 (amb totes les seves insuficiències: model d'estat , autonomies, drets socia ls... ) és fruit , sobretot, de la llui ta , el sac rifi ci. l'esforç (i la vida) de mi lers i milers de dones i homes des de fa molts anys. Que és , per tant , una peça fonamen tal per consagrar els drets essencials de

13 31

Intervenció de D'A/ema a ,'acte de cloenda de la IV Conferència de fa UJCE.

les persones. No és el regal de ningú. És el resultat de la lluita i la generositat de diferents generacions. Podem , amb tota legitimitat, proclamar que no ens agrada, que s'ha quedat curta, que cal actualitzar-la , que volem anar més enllà , fins i tot que en volem una altra. Però no podem , jo no vu ll fer-ho, deixar la Constitució de l 78 com un patrimoni (inspirat en la història de revolucions per la llibertat, per la il ·lustració .. .), que acaba a la butxaca o com a bandera de les forces conservadores i reaccionàries. Aquests dies també he recordat que, fa 25 anys, en proclamar-se el 25 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans , jo també era molt crític per la manca d'aplicació real al nostre país i arreu del món . Avui em sembla un text bellíssim que cal convertir en un punt de referència (d'aplicació real) universal. Veure aquests dies en un mateix diari , és a dir en una mateixa seqüència, al dictador Pinotxet detingut i condemnat (el judici moral de què parlava Allende) , al comunis-

ta José Saramago denunciant la injusticia al món , en recollir el Nobel a Suècia , i a José Hierro (un altre poeta-perdedor) guanyar el Cervantes, és una satisfacció que feia molt anys que no experimentava. Un autèntic poema de Nadal. Algú ha dit aquests dies que recuperar la memòria, preservar la memòria , és un indispensable exercici democràtic. No solament a casa nostra sinó arreu del món. (Els Estats Units han reconegut per primera vegada la seva participació i implicació en els genocidis perpetrats per les dictadures d'Amèrica Llatina) . Si parlem de similituds els processos de transició entre Espanya i Xile , i quan d'alguna manera vivim el procés i condemna moral de Pinotxet com el procés que no vàrem poder fer al "nostre" dictador (Franco) tal vegada sigui un bon pretext per posar negre sobre blanc algunes històries. Domènec Martínez

OIUCClO" GU EAAl Df

S!~U ~IOAD

................." .

Excmo , St'li\DI':

En " c l¡, clon C.. n .. I "'onten.Jo dol esc",t.. qUil tll to, .. ¡"\)n li V . C .. ClOn fcch.1 22 .Ie ,. lll".1 .I., 19 7& , '·or i!!.!I per,."n.... qut':!II" J . ecn ,'cprc .."'lt.l"_ l ''~ do A"')(;I\H·"'''t'.5 d~ lo llOcll.lid"J de Tul"'¡UO (Barcelona) - CU"" \lI'I!lm¡¡1 IOl d",u<Jlvo-, t':In!]O el honor.:l" UI!<".,""" " V , E , to .. ig"",,"l ... : "A I¡,,, 12,30 I",.. .. s uol J¡a 19 J e l ¡>. ... ",ju ""'S de abl'd , ",' ".,_ ""b,,') ull tll l"f..,",,,m ll en III CQ,ni;I(" ,j .. , III TIOI' I'IOS .. , p,-"cl:' d.,,,[,, .I .. I.. B'-'!le.da Soc i¡¡1 de .~1roJ,", ,j, ,weros ... ndo "",, I)t'M' t, C."'1I un re!li!l(J'o en el dQnri e , l, o <.I .. DOMINGO M AR TIN EZ GARCIA . _ suo en Iol e,dl" M"7o>,·t , "inne ,·" 88, de!aIllJ" "" MaJI'.d po,. _ eSHH' 'mpl";.... lu .. ,, ".;liv:do.dos de ceI " del"r lIIIub\'crl!'i,'o)' ¡"rr.Q ru.!.d . (l,nl... I... ur';leflC I';" Jcl "",,·~in..,. "f en \lSC Ja 1"0I1 .. n ,lta_ J ..., 'lO" .;"n l·ede lo Lc~' Am.h,,·,·or':!IImo, lue lIh,·,.J,) pur el Cg "" ,...."w Je d:c.ha Dc¡x,nd<"!'H" .. ,.1 01'0 " !unQ M.",J "'lItml\) de en Ir ...... ) ' ·"9 ,slr ... . qec rua lIo~ .., lu" e .. bo po ,' lu"e">I1o."105 Iliee _ tos Ol I.. 11115 m .. , le ~;'n""I,I",se III e\l'·" flSjlOm.l, ." ,t" ol"I .. . , li! I.. ' Iue lue "nv ;old;¡ (:('1'·" .,1 ll Imo . S ,- _ lJr$gUJl"IIJu J""l. JOl In"lrus;, Clon, nu ' ...." ..o 2, u., JI.:nol locll l,d .. J u" funt'io"e" .ie G " '~ "dl" , ) el o '· ;gi" ... l ccn 1:>5 e focto,", ."I ", ·~t'",dcs . ol Iol [k,~.Ja que in'i! _ •• t' ..... b.< t'I scr'licio .

El Jí" 20 de! "¡IIl,lo <ne!' ,Il' ab,·¡J .. Iol" 2 1 ,JO "o,·as. _ ":"0 ¡,,¡ ... ton.. m!! d .. Ió!. m,,,,,, .• ,..." .:t'Jene io que e l ""te,·iOl·. Int!:, ,." ... b,. I.. Jelencion de CONSUEL O FER-.Jl\ NDE.l GARCIA, ,'!! t' II1ter,'og.. tm',0 du la 'tIl Sll1 ol . N.. ,l¡, ue cll u puJo ,.e.dih" ".se deb ido Q 'llit> 1(0 Citada no fH' (>nr""ll"ob:> e n .. u .¡ orn l<~IL" l'o,· h~be ,' rn""ch"J<J Il Mad,'id ,jo"J ., O!stilb:! Je l" _ ,u.l., .. u "sposo. 9 'SII"0~" s u d om, c o1¡"

CI di .. 2 1 Jel,'efe,-iJo mel! Jo obl"¡l n lo 1.45 h"'·105. un n"c ... o [., l" tonem~ de III m 'afll,' p,·oeo.iene, .. qll., 105 Ilnte/""""!J, '11\o."·"50bo I.' p,.;iet,,,,. ol" 'UI re'lIs ll'O " lIn.,J¡"to en I" ""Il~ MoLl,,' j 66, ell"''' P' J,,<..I Je MANUE L MAR Tl NEZ PL ,' Z A, dc~ 'T1ln!iaJo en 1.1 cl!,~J" eft l le en .. I "úmuro 88, 1"'.1,·" .1 .. 1 <.ie le n! _ do en M",¡,·,.l . P "'nl<modos en ci , ,1!lJ" dom ic il, .., I"" h " ,,;-i..,n.l _ "'0" "I"¡"IIW CS. sol1cll .. ,..", dui (O¡",mo ol"!.W,, .• c,;;m 1""'" "f~'~' IU ,,,· uI '·~·!l '.s(ro, d..,ndo Ol: nIL sn"'" lod.1 e l...'l".Io t.l<.'¡] ...:I .• J,u; 1"' _ ,." l , ¡.... "C!ICO' Je I.:r. d'¡'!l ... n~· I O _ llU C! " l!lIulto inf,·uCluOO". , Com!!

"f" ..

""..:.•. 1" • I, BI"Igll.Ja ' lUC Inte"c!I/lb" el ... " " .·"" .. ,.ol .·,rnms:an_ • , '. " '''51151' 1'' el de le n ido qU& la ""111"115"'-" "¡U(' 11" bu"c.. lJo.l ~" l'''''''"'rl\ en el SOlana del clI".h. ,-,JUII· I". nue'"menlc ful' ._ 5U ... JO e l lug.11" ~,... los lu"c'~"""'''JS, l' OSU ]¡ :u!Jo Iqu.ol" ... ",.· I!!. fr·u.... "",..:.o . ;" 1 ",as lo'ar M A' UEL Mi\ RT1\JF¿ PLALA ... u , lc .... ,,_ de hool, .. · con,:,u h",) ¡>..~, ...... dll l"o., · el lugo,· """.l, ,,.,,,ii,, .. ",,,,. 1.1 Imp,'csc,'''' fu"- or" ,1 ... Jo ... "ol"er .., 1.1 C om,ji", iu, li.' "n <:4IIduJ de delemJo, .... "" (,,, , e ...,,,..,lIe pol"(\ ¡menI.,,· ~>(" " "1 .. ...' contllCI.:> tel(li,)n , c,,"' ~,ltc ",'O' su hilO. lo que no Iu, l'.,,,.t.l~ • • n::int.::q, <l'-.J,,,;,, a"" .... OI" J"nuc llLu, Sill que t;1I I.. C"'''III.'r ill _ fue'-i1 OblC IO dc ", .. I",. Ir .. los .1.. 1'lllllb,'lO n , de ob,·". ',0> 'l\I~' Sll J.JaJ '-lue l'<,,,,",,,,c,,, ,," la ' ''I.. d .. Dc¡.>C.'r..lcn c¡~ no 'cni" OI,·., l I. ,,"I.· .. ,,,.,,, ... , ..,,, .. J lI, ,"s i com" ,:onlp lolc"" I" "" K\I.i" ,·a , III,·"Jos d,,'l"'o>;: eHo Jl!mul!stro <IU O en mnqún mo",,,,\!o 1,,,1,,, detone i,," • .. 11""' ''''''' '' l' d" mor .. da, ni mil i"" t",l l o~ .I" .""~ " .. 19"""; corn. 1><",t'''''"·,,I<1 opu"s!" 11 la norm~ l"'1I en l ''"' ur!>', , .. ,,, "'''cs poll _ c,.,I"" .I" C U"I"!,o , "

"I<,

Di".'!! ~l'olI"Je" V , C. nlud,o .. ",," .. .

M,,,l,..'¡,

.I. ,,, ... yc de ¡976 ,

EL DIRECTOR,

~E RAL

I\ D JUNTO,

l'apunT

Teresa Claramunt (1862-1931 ) Antoni Castells. Llicenciat en Ciències Polítíques i Sociologia Teresa Claramunt va néixer a Barbastre l'any 1862. Poc temps després es va traslladar amb la seva família a Sabadell , on quan era encara petita va entrar a treballar en la Indústria Tèxtil , primer fent feines auxiliars i més endavan t com a teixidora. Des de molt jove va ser una destacada militant anarquista , influïda especialment per l'enginyer Tarrida de Màrmol. L'any 1883, amb 21 anys , encapçalà una vaga general en demanda de la jornada laboral de 10 hores, l'anomenada "vaga de les set setmanes", que atesa la intransigència dels grans fabri cants es convertí en un dels con flicte s laborals més durs que tingueren lloc a Sabadell. El 1884 , en un moment de debilítat de l'organització i combativitat dels treballadors, organitzà un grup anarquista de dones a la ciutat que desenvolupà una intensa activitat político-social i contribuí a superar aquesta situació. La vida de Teresa Claramunt va estar plenament dedicada a la lluita per aconseguir una societat millor, més lliure, justa i solidària, esmerçant els majors esforços en aconseguir l'emancipació dels treballadors i de les dones. Participà tant en l'activitat sindical corn en la cultural i en l'educativa. En la seva època més prolífica com a articulista col·laborà en diverses publicacions com El Rebelde que va dirigir; Humanidad Libre; El Productor, que ella fundà el 1901 ; La Tramuntana i La Revista Blanca. Els temes sobre els quals més va

escriure van ser: la repressió que s'exercia contra la classe obrera, la necessitat d'organitzar-se, què significava l'anarquisme, la renovació de l'ensenyament i la dona i la discriminació que patia . També va escriure obres de teatre , algunes de les quals van ser repre sentades per diferents grups teatrals força nombrosos en aquella època. La seva intensa activitat com a propagandista social amb plantejaments clars i rotunds , donà lloc que fos detinguda cada vegada que es produïa un atemptat , tot i la manca de proves inculpatòries, tal com succeí el 1893 i el 1896. Va ser l'única dona que a més d'empresonada fou torturada arrel del Procés de Montjuic. Posteriorment va ser desterrada d'Espanya i residí primer a An glaterra i després a França d'on va tornar el 1898. AI principi del segle participà activament en nombrosos mítings i va ser de nou empresonada com a conseqüència de la vaga de tramviaires de Barcelona del 1901 i després arrel de la Vaga General del 1902. També va ser detinguda durant la Setmana Tràgica de 1909. Confinada a Saragossa , va contribuir a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès i la van tornar a empresona r arrel de la Vaga General de 1911 . El 1924 va regre ssar a Barcelona , però la paràlisi que va contraure en les seves estades a la presó la va all unyar quasi totalment de la vida pública fins a la seva mort, l'any 1929 va ser l' última vegada que va participar en un míting •

•

13 33

DE MOlDE (1)

Barbaras son la leyes escritas por los hom bres, porque a una condición y regla someten todos los seres humanos sin tener en cuenta los diferentes temperamentos, educación, conocimiento , atavismos, etc. Esas leyes, faltas de lógica en su base , son un criadero de infamias e injusticias, originando en la sociedad inquietudes sin cuento, de las cuales resulta un malestar general. los anarquistas , desligados de todo convencionalismo y prejuicio social , no aceptamos ot ras leyes que las de natura, ya que ella, en su inmensa variedad , nos demuestra la unidad mas compacta . Pero las idas muertas tiene algún tiempo dominio en el individuo y he ahi el por qué muchas veces oigo averraciones como las siguientes : "Vo era anarquista; pero desde el hecho del Liceo, dejé de serio . Es anarquista el hombre de talento, ó el que aspira a tenerle; el que empuña un puñal ó un objeto destructor y atenta contra la vida de un prójimo , no debe lIamarse anarquista , porque la anarquia es el orden , es la vida , y el que comete un acto que produce victimas no puede ni debe ser anarquista". Esos anarquistas que dejaron de serio por talo cual causa, y esos ot ros que han forjado un mol de para que de él salgan los anarquistas derechos y perfectos, me hacen mucha gracia. Vo dejé de ser católica, no por las pillerias de algunos curas ó gente católica sinó porque al tener uso de razón comprendi que el catecismo católico era muy inferior a mi moral ya mis aspiraciones y aunque todos los católicos fueran buenos yo seria atea. Soy anarquista porque no podria ser otra cosa mientras mi organismo funcione con la re gu laridad que ha funcionado hasta hoy. Siento amor sin limites, y la infame sociedad actual pon e ante mi noble deseo una valia. Anhelo el gozo, y sólo dolor me rodea . Deseo la vida, y la muerte con su faz fria se presenta a mi vista . Lo bello , lo grande me fascina , y por doquier veo fealdades , pequeñeces y miseria. Amo el trabajo por ser fuente de vida , y los que trabajamos nos roe la anemia , las escaseces nos agobian , el hospital es nuestra recompensa. Creo posible una sociedad mas justa, mas bella, mas humana , que hemos dado por lIamar la sociedad anarquista , acrata ó libertaria; y aunque todos los hombres que se titulan anarquista s cometiesen mil crim enes a diario , continuaria yo lIamandome tal con noble orgullo , aun ante un tribunal a lo Marzo, muriendo convenci da de la pureza del ideal, convencida a la vez que los crímenes perpetrados son resultado de la sociedad actual , porque todos somos hijos del ambiente que nos rodea, y en una sociedad tan corruptora, todo crimen tiene clara explicación y hasta su justificación .

1. Fragment d'u n article de Teresa Clara mu nt publicat al Suplemento de la Revis ta Blanca, núm . 56, el 9 de juny de 1900.

"VICTIMAS DEL CAPITAL" (2)

En el pont de Vilamara, en las inmediaciones de Manresa, la explosión de una caldera de vapor ha sepultado un gran número de mujeres y niñas y algunos hombres. Se sabe positivamente que la màquina no reunia la seguridad que la ley exige y, ademàs, al ser detenido el maquinista cor:fesó que la màquina estaba en mal esta do a consecuencia de la continua presión, pues la mayoria del tiempo trabajaba con mas fuerza de la que su potencia requeria. El burguès estaba ya avisado del peligro ... Las victimas son mujeres y niñas de cinco y seis años y algunos hombres , y no sólo regatean las frases de la mas vil compasión sino que también ocultan las edades de esas tiernas criaturas , que no mas nacer, la fiera burguesa ya les chupaba la sangre , la vida hermosa de la infancia. El número de victimas todavia no lo ha transmitido la prensa y hasta la lIamada liberal , ha escaseado los datos mas sencillos. Luego esos mismos periódicos dedicaron insulsos articulos al bello sexo , tiernas poesias a la infancia. IHipócritas l !Infames! ¿ Es que acaso la mujer obrera no pertenece al mismo sexo que la mujer burguesa? ¿es que acaso el niño que nace en humilde casa no sonrie con la misma inocencia que el que nace en un palacio? Ya lo ves , mujer proletaria , nuestros hijos no inspiran a nadie ningún sentimiento noble . Nosotras, las mujeres obreras , no pertenecemos al sexo débil ,... Ya lo sabéis , obreras, en la sociedad actual exislen dos caslas, dos razas: la de nosotras y nuestros compañeros y la de esos zanganos con Ioda su corte. No lendremos pan , ni dicha, ni vida, ni seguridad para nuestros seres queridos y para nosolras, hasla que desaparezca del Iodo esa maldita raza de parasitos. !A Irabajar, pues, proletarias; nuestra dignidad y amor lo exige l

2. Fragment d'un article de Teresa Claramunt recollit en el llibre La mujer en la

Lucha Social y en la Guerra Civil de España, de Lola !turbe . Editores Mexicanos Unidos, SA Mexica D.F. , 1974.

13 35

la col·l abomciÓ

L'abstenció en les eleccions al Parlament: una altra perspectiva David Sempere. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociolog ia

Recen tment s'ha publicat un estudi de la Fundació Jaum e Bofill realitza t per Joan Font , Jesús Contrea rs i Guillem Ri co que analitza l'abstencionisme a les eleccions al Parlament de Catalu nya 1. Les diagnosis que apunta l'estudi són: 1.L'abstencionisme que es dóna a les eteccio ns autonòmiques respecte a les generals, és mes alt a Cata lu nya que a cap altra comunitat autònoma. 2. El s abs· tencionistes "diferencia ls" són entre 80.000 i 300.000 persones (s'anomenen diferencials perquè vote n a les generals i no a les autonòmiques). 3. Respecte al conjunt de ciutadans de Catalunya , són de l'Àrea Metropolitana, són més joves , tene n menor grau d'escolarització i menys recu rsos. Hi ha mes immigrants (especialment després de 1970). no creients, no potititzats i votants socialistes d'eleccions genera ls. Els autors sostenen que el factor qu e determi na amb més força l'abstencionis me és l'eix nacional (catalanisme-espanyolisme) , de manera que presenten un major índex d'abstenció els que se situen en les posicions d' identificació nacional subjecti va "espanyol" o "més espanyol" i són castel lanoparlants. A partir d'enquestes quantitatives i qualitatives sobre abstencionistes fan una interpretac ió de les causes: 1. aquestes eleccions no els interessen pe rqu è són en ctau catalana (els són llunyanes) 2. els

ciutadans no pe rceben oposició , ni un alt re mode l alternatiu, i per tant no és mobilitzen. Finalment conclouen que els elements que donen lloc a la "singularitat" dels abstencionistes a Catalunya van disminuint, (perd fo rça l'abstencionis me al PSC i es dóna una creixent similitud entre els grups deli nits pel coneixement del cata là) i qu e la ten dència és a normalitzar la situació; de fo rma que l'abstenció al Parlament s'explica rà per la consideració de "segon ordre" que tenen aquestes eleccions i la competi tivitat parti dàri a. En les següe nts líni es intentarem donar una altra perspectiva d'inte rpre tac ió. La nostra tesi sosté que el factor principal que ex plica l'abstenció en aq uestes eleccions és l'e ix esque rra- dreta, que fo namentalment determina un abstencionisme creixent entre ets que s'ubiquen en l'esq uerra de l'eix ideològ ic. Alhora , aquesta realitat és complementàri a a una altra: la manca d'atracti u polític de les ofert es dels parti ts d'esq uerres ve rs el seu electorat, principalment en els joves i en aquells col· lectius que prog ress ivament es van sentint exclosos del sistema (aturats i treball adors precari s). Sense menysten ir la certa força explicativa que té l'eix ca talanismeespanyolisme pe r explica r els comportaments abstencionistes d'una part de la ciutadania de Catalu nya , entenem que és un eix que cal percebre com a secundari.

Pel que fa a l'edat de ls abstencionistes, observem com es prod ueix un augment més que propo rcional (el doble) de l'abste nció dels més joves respecte als ad ults. Els autors exp li quen l'abstenció més gran dels joves a partir de la teori a del cicle vita l en el vot: "Els joves voten menys perquè els processos de socialització i aprenen tatge politic encara estan en marxa, i les seves iden tificacions no estan prou desenvolupades (.. .) Amb el temps, aniran consolidant les identificacions i guanyant interès, fet que es traduirà en una major participació". La nostra percepció és diferent: Si bé el patró d'incorp oració a la participació (cicle vital) és el mateix des de l'adve niment de la democràcia , creiem que és possible que ens trobem davant d'un nou fenomen. I aquest no és un altre que l'endarreriment creixe nt , o fins i tot en algu ns casos la paralització del procés d'emancipació juvenil i de la incorporació de ls joves al món adult i, per tant, a la participació electoral. En aquest sentit, l'alt vo lum de l'abstencionisme més jove creiem que podri a trasllada r- se , en la propera contesa electoral , al grup immediatament més gran (el de 26 a 35 anys) . Pel que fa a la situació ocupaciona l, la relació existent semb la més clara. Els aturats presenten ín dexs d'abstenció molt supe riors als ocu pats, i els estud iants presenten també valors superiors. Aquestes rea litats ens haurien de fer refie· xionar. Pel que fa a l'eix esquerra-dreta, observem diversos fenòmens, de ls quals remarcarem els més rell evants. Hi

ha un incre ment dels abstencionistes en els posicionaments ext rems "esquerra" i "dreta". El que passa , però, és que el grup dels votants d'esque rres té més pes en l'electorat, i per tant , el fet que no es mobilitzin té unes repercussions clares en els resultats. Si analitzem el comportament abstencionista de ls ci utadans que se situen en el marc ideològ ic de l'esquerra advertirem com es va produint un increment prog ressiu de l'abstenció dels posicionats en "l'esquerra" de l'eix polític i un manten iment de l'abstenció en els que es posicionen en el "centre-esq uerra". Segons els autors, l'augment de l'abstenció en els votants d'esqu erra i dreta s'explica , en part , perquè en aquests col.lectius hi ha abstencionistes polítics (no voten perquè són antisistema) i. sobretot , per raons de conjuntura de l'oferta política i el pano rama polític. És aquest últim element, segons la nostra anàli si , el que expressa un dels elements fonamen tals a l'hora d'entendre la manca de participació de ls votants d'esquerres . Un element interessant és analitzar l'abstencionisme diferencial entre els votants de cada partit: Els que registren més abstencion istes diferencials al 1995 són: lC/PSUC, amb unes taxes d'abstencionisme de l 31%. i el PSC , amb un 17%. Les tendències abstencionistes però són diferents: si el PSC ha vis t mantenir i fins i tot reduir a la baixa el nomb re d'abstencionistes, a IC el procés és invers, i ha passat de tenir un 7% d'abstencionistes diferencials el 1984, a un 31% el 1995 , un creixement més que considerab le. Pel que fa a CIU , el nombre d'abstencionistes ha

13 37

crescut lentament fin s arribar a l' 11 %. El PP, que mostra un comportament desigual segons els comicis, sembla que l'any 95 va saber mobilitza r el seu electorat i reduir la taxa d'abstencionisme al 9%. Per últim , ERC , és el partit que menor nombre d'abstencionistes diferencials va registrar. Un aspecte que hem de destacar perquè ens aporta informació complementària , és una anàli si estadística de re gre ssió múltiple realitzat en l'estudi. Aquest anàlisi "aïll a" els facto rs, i ens ind ica quins d'aquests in!lueixen més sobre l'abstenció. Els "factors" que hi tenen influència directa són: "partits d'àmbit estatal", seguit de "PSC" i "IC". Amb menys força, el seguirien els factors "identificació nacional indiferent" i "identificació nacional més o només espanyola". En canvi els fa ctors que no aporten exp licació al fenomen de l'abstenció, són els factors "espanyoli stes d'esquerra", i a distancia, el factor "PP". És ve rs aquests dos elements, la naturalesa no exclusiva ment catalana i la manca d'atractiu polític de les oferte s del PSC i d'IC, que voldríem dirigir la nostra reflexió. Sobretot quan hem pogut observar que el factor "espanyolisme d'esquerres" no és un factor en si mateix explicatiu de l'abstenció. Aix í la conclusió que deduïm amb més nitidesa , és la que fa referèn cia a la manca d'atractiu polític de les ofertes d'IC i del PSC. Creiem que és en aquesta manca d'atractiu i en la incapacitat de mobilització d'IC i del PSC vers al seu electorat, on hem de buscar les explicacions a l'abstencionisme diferencial. Sense menystenir, però sí considerant-lo com un factor secu ndari , el posicionament en "més" o únicament "espanyol" en l'eix nacional de part dels abstencion istes. Ens fa l'efecte que el grui x d'abstencionisme diferencial d'IC i el

PSC és el resultat d'un a manca de propostes creïbles i alternatives d'aquests dos partits re specte a col·lectiu s importants del seu electorat com : els joves i estudiants, els aturats i els ciutadans d'esquerra polititzats. És evident que la dissecció dels problemes ideològics, i fins i tot de partit , que afecten a aquestes dues form acions (IC i PSC) amaga de ben segur una complexitat de factors. Intentarem, però, assenyalar els que ens semblen més rellevants: - pèrdua del perfil esquerra d'aquestes form acions - absència d'oposició rea l dels partits d'esquerra al Parl ament, i per tant , manca d'altern ativa als ulls dels electors - el mite de la sup remacia dels mass-media , com a via única per a la comunicació ent re els partits d'esq uerra i l'electorat. So m conscients que el conflicte esquerra-d reta ha patit una transform ació profunda , i s'expressa, també avui , de formes diferents. Però davant d'aquesta nova re alitat, creiem que l'esquerra, al nostre pais , resta desconcertada. I sembla que l' única conclu sió a què han arribat sigui una fugida endavant. El PSC busca el vot de centre i IC intenta un nou discurs com l'ecosocialisme, que no creiem que sig ui atractiu ni pels votants tradicionals de l'esquerra ni per als suposats nous joves "postmaterialistes" ( ja que en tot cas votaran propostes ecologistes nitide s que no tinguin a veure amb el passat) . Sembla que els partits d'esquerra han ob lidat la premisa esse ncial de qualsevol força política: recollir les necessitats de les capes o sectors socials que els sustenten i vehicu lar-les per oferi r respostes . I com diu en Vicenç Molina, així estem , en aporia 2.. ,

• 1. Font, J. , Conlreras, J. j Rico, G., (1998) ioL'abstenció a les eleccions al Parlament de Calalunya", Co\ecció Polítiq ues . Editorial Mediterrània. Fundació Jau me Bofi ll , Barce lona. 2. Aporia : mot grec que sign ifica absència de cami

la creaciÓ

Amistat Carme Martí

la creacil)

Olivera Connection

Josep Fonollosa. Resum del què s 'ha publicat AI pati de la Fundació Ferrer i Guàrdli. apareix una olivera plantada . En realitat, a sota hi ha amagat el cadàver d'un home, en Germinal Puig Lopes, un vell de Les Gamgues. Els de la Fundació, inicialment, contracten el detectiu Josep Fonollosa, porter de professió, però amb l'aparició del cadàver el cas passa als Mossos . Tot i aixi, en Fonollosa decideix inves tigar pel seu compte. El primer que fa és subornar un tipus del ju tjat que li dona l'adreça del difunt, un pis al mateix carrer Avinyó. En la primera visita un paio jove i poc professional el fot escales avall. Poc després rep les amenaces d'un individu perquè deixi d'investigar. La policia sembla haver donat per inútil el cas. Tanmateix, en Fonollosa no té cap intenció de deixar la investigació quan un vell l'atura a la Via Laietana.

Tercer capítol Estava covençut que el vell podia se r la clau de tot . Però, el que no esperava era sentir una història tan elemental. Potser per això vaig accedir tan fàcilment a seguir-l o. Entre esternuts i mocs regalimant el ve ll em va indicar l'entrada d'un bar al carrer Sant Pere més Baix. Vaig aturar la Vespa i vaig anar darrere el vell constipat cap dins el bar.

L'home estava nerviòs i sense preàmbuls em va etzibar: - Escolti , Fonollosa, tot aquest assumpte de l'olivera té a veure amb la dreta . Per això, els mossos ja han arxivat el cas . - els meus ulls , encara adolorits per les ganyotes del dolor, van parpellejar sorpresos. El vell ho va notar i va aclarir: - Fonollosa, fa anys que el conec . Jo formava part dels grisos en l'època de les pallisses a Via Laietana. Vaja , era el porter de la comissaria . - el cervell em va rebotar contra l'escorça cranial. I va continuar: - Recordi l'Onze de Setembre de 1974, quan va ser detingut. No el van apallissar perquè era massa jove , però el van tancar al costat d'un home alt mig estaborn it. Era en Germinal Puig Lopes . Hau ria d'haver exami nat millor el cadàver el dia de la troballa. Si fos un bon detectiu ara tindria la història de la seva vida, però és millor que torni a la porteria de Via Augu sta i arribi a ésser vell , com jo, que no servir d'aliment dels cucs abans d'hora . El meu astorament ja era majúscul i les seves paraules s'embo licaven entre els meus circui ts sinàptics i m'impedie n momentàniament obrir la boca. Així, que el vell gris va continuar: - Aquest home de Les Garrigues era en realitat fill del president. Sí , sí , un fill no dec/arat , un fill desconegut; ves per on , el resultat d'un polvet de festa major. La ma-

13 41

re era una noia de la comarca que havia quedat prenyada just quan el jove enfilava la carrera política . En Germinal i la seva mare van emigrar a Mataró, el la com a vidua gràcies a uns papers falsificats pel jutge de pau del poble. Aquesta con fessió em semblava de revista del cor, allò dels fills del Julio, però en versió política. Tot i així , entre mocs i mocadors esperava que d'una punyetera vegada anés al fons de l'assessinat, així que no vaig poder sinó interrompre'l: - Miri , senyor exg ri s, suposo que si no s'ha identificat deu ser per alguna raó, però, since rament, l'únic que m'interessa d'en Germinal és perquè el van enterrar sota una olivera a la Ferrer i Guàrdia. L'home es va quedar sorprés de la meva sortida i en un tancar i obrir d'ulls va donar un tomb a la informació. - Germina l, va passar-se la vida de bi blioteca en biblioteca cercant documents per poder esbrinar la seva paternitat. Fa cosa d'uns mesos va encarregar a uns ineptes que prenguessin mostres dels ossos de les tom bes de tota una colla de politics de l'època de la República L'home va encarregar a un laboratori francès proves d'AD N de tots plegats . Així, va poder descobrir que era fill d'en Companys. Va tenir un ensurt tan gran que va fer una carta al Pujol on reclamava tota mena de drets, pensions i altres bestieses ... - Però , com ho sap vostè això , potser li ho va dir? - vaig interrompre. - En realitat , el Germinal i jo anàvem al mateix cl ub d'avis del carrer Lledó. Fa cosa de 2 setmanes vaig anar a casa seva , mentre buscava la jaqueta vaig ensopegar amb un manyoc de papers per terra, els anava a diposita r en una paperera, però just en aquell moment va sortir i perquè no interpretés que estava furgant me'ls vaig posar a la butxaca. Aix ò era un dive ndres , el dilluns següent quan vaig tonar a buscar-lo no hi era, el pis era obert i tot esbude llat. Vaig sortir corrents. En aquell moment vaig recordar-me del manyoc de papers que encara tenia a la butxaca i vaig fugir cagant llets al Tropezón. La lec-

tura dels papers em va treure de dubtes. Eren una fot ocopia de ta carta que adreçava al Pujol i tots els resultats de les proves d'ADN , - I això, que te a veure amb ser assassinat i enterrat sota una olivera al pati de la Ferrer i Guàrdia- vaig tornar a interrompre cada vegada més picat . - Molt senzi ll , en Germinal es proclamava lider natural de l'olivera d'esquerres per raons genètiques. Això , deuria esglaiar algú i el van fer pelar. Sab ien que no el podien deixar a casa seva i el van portar a la Ferrer i Guàrdia. AI capdavall al pati de la palmera del carrer Carabassa , s'hi arriba amb una simple escala. L'oli vera la van robar dels jardins del carrer Gran . A més els que ho van fer devien estar emprenyats per la revista Espa i de Llibertat. I posar-los un mort a casa servia per posar-los la por al cos. Els van regirar la fundació, no? - Sí, bé , però , .. - vaig barbotejar,- no té sentit. El vell gripós em va clavar els ulls i se m'acostà amenaçador: - Escolta , Fonollosa, tu ets un porter merdós , un aprenent de detectiu, que t'ocupes de casos inútils. Ets l'imbécil perfecte perquè mai ningú et cregui. Amb una simp le garrotada t'han tirat escales avall i mi ra com t'han deixat. No hi havia dubte que només un gris podia ser tan imaginatiu . I mentre encara estava clavat a la cadira pensant si m'aixecava i oblidava el tema va treure el manyoc de papers. Vaig començar a llegir-los. Eren plensera ple de dades de la història recent. En Germinal volia fer xantatge a la dreta i a l'esquerra. Cap líder polític es salvava d'algun escàndol , ja fos de diners o de dones. Era evident que aquells papers cantaven per si sols. Però, just quan acabava de llegir-los me'ls arrabassà d'una revolada i s'aixecà tot exclamant: - Espero, Fonollosa , que ara donaràs l'assumpte per acabat si no vols servir d'adob a algun arbre viari. Tot plegat no és més que et deliri final d'un vell que cercant la seva identitat

li van pujar els fums al cap. Si un és cantant pot ser útil reclamar que és fill d'en Julio o de la Terremoto, però en aquest país amb la política no si fa safareig.-Es va aixecar i em deixà plantat al mig de la taula. Quan vaig reaccionar l'home s'havia fet fonedís pels carrers del barri. Encara mig estabornit per la revelació i amb els ossos baldats vaig arrencar la Vespa en direcció a la porteria . El cas estava resolt. En Germinal seria enterrat sense pompes , i la política d'aq uest país podria seguir respirant sense escàndols . AI capdavall , la història ja havia tingut els seus efectes . Espai de Llibertat deixà de publicar l'Olivera Connection i en Germinal Puig Lopes mai figuraria en el compendi d'Història Contemporània que preparava el Serrano. La Ferrer i Guàrdia s'havia tret un bon mort de sobre. Ara , un any després, del darrer episodi qualsevol excusa podia ser bona per aca-

bar amb la teranyina de l' Olivera Connection. El seu autor seguia missing, i el director d'Espai de Llibertat no volia que els futurs lectors de la revista li poguessin recriminar que deixava les creacions inacabades. El temps tot ho esborra, ja ningú es recorda de l'Olivera, i aquest relat, si més no, em servirà a mi, en Josep Fonollosa, porter de la Via Augusta, per fer la meva aportació pels calés rebuts per un cas del qual vaig ser retirat abans de començar. Si aquest final no us ha agradat sempre us quedarà la possibilitat que algun dia pugeu llegir la veritable història en alguna navei ·la curta del Ferran Escoda, probablement publicada en una editorial mexicana quan l'exèrcit zapatista substitueixi el PRI. Sinó, qualsevol de vosal tres pot imaginar el final que vulgui. La vida no és més que una passejada en Vespa tot observant la realitat. La resta són trons que val més no escoltar • • Fi

13 43

la creaciÓ

Converses i contes de B. Viterbo

En cara que el missatge se l'emporti el vent, pot fecundar en qualsevol part de f'univers. SHELLEY En un dels deserts del meu pais , ja us vaig dir que ven ia d'un conte , hi viu un ésser lliure. És un petit ocell que no té ales, diu que nos les ha de meneste r... Que hi han moltes maneres de volar i ell vola amb la imaginaci ó. No en sap re s dels seus origens , va so rtir de l'ou abraçat per les fulles de l'únic arbre d'aq uells paratges. La seva vida va transcó rrer entre les bran ques, les fulles i la lluna que veia i no podia tocar. Un dia es va cansa r de sentir en les seves plomes la soledat. Va agafar el sa rró i un petit farcellet, es va acomiadar de l'arbre prometent-li que un dia to rn ari a amb la lluna entre les ales i un munt d'amics per poder juga r. El viatge fou molt llarg , volava nit i dia fin s que es va senti r atrapat dins d'un núvol gris que no el deixava respirar, aleshores va xocar contra que lcom tan dur que quedà estavell at al terra. En obri r els ulls, va haver d'acostumar la vista a la foscor perquè diu que en el vost re món no es veu el sol amb claredat , una boira ca rregada de fum i un ai re espès , diu , és el vostre cel particular. Va més lluny i afirma que els vostres arbres són de ciment, que els ocells quasi no tenen plomes i són esqu i-

fit s i mal parlats doncs el seu xiu let és esgarrat i no fa música. No el va espantar la ciutat, ell cercava am ics i aix í ho va proclamar: " Busco un am ic, qui vol ser el meu amic?" El s ocells van esc latar a riure sens parar fins que un d'ells li va respondre: "No ens has donat res perquè vulguem ser amics teus. Ets un xirucai re, els amic es fan amb el temps, ta-

noca! " En veu re que no en treuria res d'estar all í, va decid ir d'anar a la lluna per porta rIa a l'arbre. El problema fou que amb tants de núvols , la boira i aquell altre fum, la lluna no es ve ia per enlloc , i no sabia pas quin era el cam í que calia agafar. Li va preguntar a una senyora però aquesta li va contes tar que tots els camins portaven a Roma i és clar, ell no volia ana r a Roma . L'instint el va guiar ben amunt per poder sortir d'aquella fume ra. Va arrib ar a la lluna i la decepció va esdeven ir encara més gran, la lluna era un grapat de pedres , una terra morta . Va tornar al desert amb el seu arb re, el ve ritab le am ic que mai havia va lorat. No li va portar la lluna perquè diu que des de les branques de l'arbre la poden dibu ixar, imag inar- la més bella , poden gronxar-la, acaronar-la ... El petit oce ll es va tallar les ales, no les necess ita per volar. .. És ce rt , ara vola més ll uny, més am unt, all í on ningú no pot arri bar, jo li dic , llibert at •

•

la creaciĂ“

Guatemala 1996 Pere Tordera

ETAPA

Una aproximaciÓ a la participaci6 juvenil en les ONGD

MATE R I ALS OE JOVENTUT

Col·lecció Materials de Joventut Una bona eina per conèixer aspectes nous o poc estudiats de la condició juvenil. Darrers titols publicats

9. El gust juvenil en joc Distribució social del gust especifica ment juvenil entre els estudiants de Terrassa 10. Cultura viva Una recerca sobre les activitats culturals dels joves Trobareu aque sts ll ib res a Qual sevol ll ibreria o bé a la Llibreria de la Diputació, carrer de Londres , 57 • 08036 Barcelona · Tel. 93 402 25 00 a/e: lIibreria@diba.es • web : hltp://www.diba.es

l'ecomanaclonS

llibreS La invenció de l'Home. L'equivoc antropològic en el si de la filosofia política Ferran Sàez Maleu Editorial Pòrtic. Barcelona, 1998. Tal com tota l'antropologia moderna ha comprovat i demostrat, l'autor reconeix que "l'universalisme i!.lustrat, en totes les seves derivacions, xoca de lorma molt violenta amb la diversitat cultural i alimenta l'abisme d'un relativisme ¡nassumible o bé d'un etnocentrisme inacceptable". A partir d'aquesta constatació inicia un procés no de desllorigar aquesta contradicció (acció qu e admet de moment impos-

sible) , sinó d'entendre'n l'origen i la composició. I amb observacions sardóniques i a voltes cru els n'analitza els efectes en el pensament mo-

dern. Per arribar-hi , l'autor inicia un viatge al segle XIV quan els pensadors occidentals enfrontats a l'Altre (eiS indis americans absents dels textos sagrats), van intentar primer deduir-lo de l'esquema cristià derivat de la biblia i la seva interpretació, amb totes les conseqüències politiques,

filosòfiques i cu lturals. I linalment descriure'l i entendre'l aplicant les bases del pensament laic i cientific. En aquest procés, els nostres historiadors progres en surten malparats a nivell professional. Plantejat el part del concepte d'home, el problema és que en aquest procés, en el pensament occidental, s'hi van adherir conceptes molt anteriors com la idea de progrés lligada al pensament cristià que s'inicia amb l'expulsió del paradis ¡ culmina en la salvació; o la del bon salvatge incardinada amb l'edat d'or inicial, també hereva directa de les històries del paradis; o la teoria dels quatre estadis (caça, pasturatge, agricultura i comerç) que al seg le XIX ens du a la creació del subdesenvolupament. Segueix l'evolució d'aquests mites renovats que entraven per la porta del darrere a través d'altres encara més antics, com el de la substancialització de la memòria que ens duria directament al racisme més obtús. O la substitució del qualitativisme aristotèlic, lligat naturalment a l'astrologia, pel quantitativisme newtonià, que ens ha conduit

a l'extravagant i abusiu ús dels factors de correlació estadística . I és que a diferència de la teologia medieval, que plantejava un coneixemen t tinit però un concepte d'home clar i ben estructurat, aquesta acumulació, de vegades contradictòria, de conceptes que construeixen l'home modern, ha permès un creixement infinit del coneixement que ha guanyat totes les batalles a la teologia gracies a la potència del seu utilitarisme , però com que ens entenem molt pitjor i tenim estructures dèbils i trencadisses, ens ha instal ·lat, malgrat nosaltres , al mig d'una incòmoda provisionalitat. Ben estructurat, irònic sovint. lúcid sempre, és un llibre que sap assenyalar amb valor els mites del progrés i sobretot la contradicció que, fantasmagòricament, plana sobre la política de la societat occidental ara que ha de conviure amb l'Altre amb una contradicció en l'esquema de pensament que arrenca amb en Montaigne i desemboca en nosaltres , que generacions d'intel·lectuals dogmàtics han obviat, negat o amagat covardament. (JSC)

13 47

Pere Izqulerdo TugQS

De quan a Viladecans hi havia elefants: el context prehistòric .~

, ,9'.. ---::----------------'---~~__.J .

( ".~

.l!, .....'l

_. __ ,n"

EL SABER SI OCUPA LUGAR Mas de 1.600 mellOS cuadrados en la a\'emda Josep ¡¡¡rradellas de \'lladecans. lin espaclo que et A~l;nta m'en lo ) la Dipulaclòn de Barcelona nan pues!o a dlSPOSIC on de los cludadanos para que pueoan consultar 25.000 libros. 2.500 diSCOS compactos y {deas. fT'as de 130 revlstas y los perlóa cos del dia. Er la nllel'a

biblioteca IfllJniclpa de VI¡¡decars QQ(lIas conectarte a llavés de l'llerne! o u¡ilzar sus ordena· dores, salir a leer al parque o a a lerraza de ea fic o. !.,na bibliOleca pensaoa para rl'a)'oles ~ pequeños: dispone de ludo:eca t' lona de estud'os. Un nuevo eqUlpam ,ento para a ciudad.

VILADECANS

PerĂ˛, no anaves a robar un banc?

, d'on et penses que porto la bateria?

fnsll'uïu-I'os i S('{'('U lliures, associeu-ros i sCl'eu rOl'ls. estimcu-I'os i S(,I'(,U {('fiços

Fundació Francesc Ferrel' i Guàrdia