Una casa nova

una casa nova UN CONTE DE L’EQUIP DE LA MURGA

Aquest conte explica la història d’en Dídac i la Carmen, dos infants de 10 anys que viuen al Barri Gòtic de Barcelona. Cadascun, però, dins el mateix bloc de pisos, té una realitat ben diferent a casa seva, i per això la seva amistat els farà adonar-se de moltes coses i els embrancarà en una aventura que els farà aprendre molt sobre les desigualtats existents al seu entorn proper.

La iniciativa va sortir de l’Equip del projecte “La Murga” d’Escoltes Catalans, amb l’objectiu de treballar el 4t món i les desigualtats socials que existeixen molt a prop de casa nostra, amb nens i nenes de 6 a 10 anys. Al final trobareu unes activitats relacionades amb la història, per treballar amb els infants a l’escola, al cau o on s’escaigui.

La història està inspirada en experiències reals viscudes pels participants del projecte de La Murga al llarg dels 15 anys que fa que es realitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

Edita: Escoltes Catalans Text: Equip de La Murga Il·lustarcions: Eduard Roca Disseny i maquetació: estudimagnetic.cat Impresió: Cevagraf SCCL Diposit legal: B-XXXXXX

una casa nova UN CONTE DE L’EQUIP DE LA MURGA IL·LUSTRAT PER EDUARD ROCA

E

n Dídac i la seva família van arribar a Barcelona una tarda de finals d’agost.

Havien viscut sempre en un petit poble de pescadors, però ara, la feina de la mare els havia obligat a traslladar-se a la gran ciutat. Concretament, en un pis força gran i lluminós al barri de la Ribera, ben al centre de la ciutat, i encara prou a prop del mar.

D’entrada, a en Dídac li va semblar que allò no era tan diferent del poble.

Els carrers eren igual d’estrets, hi havia petites botigues de fruita i bars a les cantonades, alguna carnisseria i placetes amb bancs. Al contrari del que li havien dit, la gent sí que es saludava pel carrer quan es creuava. Es coneixien del barri, igual que li passava a ell al poble.

Tot i així, no entenia perquè els carrers semblaven tan bruts, i perquè tot era de color gris. En els seus passejos d’exploració del seu nou entorn, en Dídac s’havia trobat bosses d’escombraries acumulades a les cantonades, i havia notat que alguns llocs feien olor a pipí. Es respirava un aire diferent... va pensar que potser era perquè els edificis eren tan alts, que el cel quedava molt lluny i a l’aire li costava més arribar.

Un vespre, tornant a casa, es va trobar al portal una nena més o menys de la seva edat que semblava buscar alguna cosa per terra. En Dídac va veure que tenia una cara trista, va pensar que feia molts dies que estava trista, però també es va adonar que era molt guapa. S’hi va acostar:

- Has perdut alguna cosa?

- Emmm... no... bé... sí... he perdut una moneda que m’ha donat l’àvia!

- No et preocupis, segur que la trobarem!

En Dídac es va posar a buscar i de seguida va trobar la moneda sota una paperera. Li va donar.

- Moltes gràcies! Com et dius?

- Em dic Dídac, acabo de venir a viure aquí! I tu?

- Jo em dic Carmen, i visc aquí des que vaig néixer.

- Vius amb la teva àvia?

- Sí.

- I on viuen els teus pares?

- Els meus pares no viuen enlloc.

En Dídac no ho va entendre gaire, però va pensar que ell també estaria trist si el pare i la mare no estiguessin amb ell.

- Bé... vaig a comprar pa! – Va dir ella tímidament.

I va marxar.

En Dídac va pujar a casa i li va explicar a la mare que havia conegut la veïna del davant, i que li semblava que no tenia pares. Estava trist.

- Hi ha gent que no té tanta sort com tu, fill. – li va explicar la mare.

Aquell dia, en Dídac se’n va anar a dormir pensant en la Carmen. Va pensar que volia fer-se amic seu, per ajudar-la a somriure.

Així doncs, l’endemà al matí, l’últim dia de les vacances d’estiu, en Dídac el primer que va fer després d’esmorzar va ser sortir per la porta per anar a picar al timbre del pis del davant.

- Bon dia! – va saludar alegrement quan la Carmen li va obrir la porta.

- Hola! – Ella va contestar tímidament, però se li endevinava un petit somriure.

- Vols venir a fer un tomb pel barri? Així m’ensenyes els llocs més bonics!

Sóc nou!

- Ehmm... m’encantaria...de veritat! Però no puc deixar l’àvia sola tanta estona...

- Ah...és clar! – En Dídac va rumiar durant uns instants. No s’anava a donar per vençut tan aviat. – Aleshores... em deixes passar i juguem a casa teva? M’has d’explicar com és l’escola on aniré demà!

La Carmen va dubtar. Finalment, va obrir la porta del tot i li va fer un gest amb el cap com dient “endavant!”.

En Dídac hi va entrar. No s’hi veia gaire perquè el passadís era molt fosc. Al cap d’una estona es va entrebancar amb una caixa i va caure de morros al terra.

- Ai... estàs bé? – li va preguntar la Carmen.

- Sí, sí... tranquil·la! Quantes caixes... què hi guardeu aquí?

- No ho sé... coses de l’àvia. No me les deixa obrir.

- Ah... – En Dídac gairebé no es podia aguantar la curiositat.

Van arribar a la saleta. L’àvia estava asseguda en una butaca vella i acariciava sense parar el gat ratllat que tenia a la falda.

- ¿Quién es este chico, Carmen?

- Nada abuela, el vecino de enfrente que ha venido a verme.

- Ah, está bien... pero llévalo a tu habitación que yo quiero ver la tele.

- Sí, abuela.

Allà hi havia una mica més de llum, però tot i així en Dídac no s’hi acabava de trobar a gust. De seguida va començar a notar aquella picor al nas, aquella que sempre li venia quan entrava en un lloc que estava molt ple de pols, com aquell menjador.

Per això, en Dídac va estar molt content quan van entrar a l’habitació de la Carmen i va veure que allà no li picava tant el nas.

En Dídac va pensar que l’àvia de la Carmen no devia ser com la seva mare, que sempre ho volia tenir tot net i polit i perfecte! Va pensar que si la mare entrés en aquella casa li agafaria un atac de cor que l’haurien de dur a l’hospital. El paper de les parets es desenganxava i el blanc que hi havia hagut algun dia ja era més aviat groc. Els vidres eren plens de pols i gairebé no es veia el que hi havia a fora. Feia olor a tancat, i a pipí de gat. I tot ple de caixes...

- Per què parles en castellà amb la teva àvia? – li va preguntar el Dídac a la Carmen.

- Ella va néixer a prop de Cádiz, saps on és? Al sud d’Espanya. Només fa dos anys que va venir aquí a Barcelona.

- Jo vaig néixer en un poble que es diu Colera, a prop de França. Però ara hem vingut a viure aquí. A tu t’agrada, viure aquí?

- No ho sé, no ho he viscut a cap altre lloc.

- Puc anar al lavabo? – Va preguntar en Dídac

- Ehmmm... sí... és al final del passadís a la dreta.

- Gràcies!

En Dídac va sortir de l’habitació i va enfilar passadís amunt. Era força llarg, aquell pis devia tenir moltes habitacions. De sobte, quan passava per davant la porta de la cuina, va sentir una forta pudor d’escombraries.

Aquesta vegada el va vèncer la curiositat i va entreobrir la porta per mirar. El que va veure el va deixar completament astorat: en un racó de la cuina hi havia una muntanya de bosses d’escombraries més alta que ell. La pudor que feien el marejava una mica així que va sortir de seguida, però encara amb la boca oberta.

- Carmen!!! Carmen!!! – va tornar corrent a l’habitació.

- Escolta... La teva àvia s’enfadarà molt quan vegi que no has llençat les escombraries! La meva mare em castigaria com a mínim dues setmanes sense xocolata!

Com pot ser que no se n’hagi adonat? Si deuen ser les de tota la setmana!

En Dídac va veure que la Carmen s’havia posat trista.

- A l’àvia li és igual que no llenci les

escombraries. L’àvia no fa res perquè gairebé no pot caminar perquè és molt gran. A més a més, està trista perquè enyora el poble i els meus pares. Jo també els enyoro.

Va fer una pausa per sospirar, però omplint-se de forces va continuar: - De vegades ve una senyora a veure’ns que no sé qui és però quan marxa s’enduu algunes bosses. També parla amb l’àvia una estona.

En Dídac es va quedar una estona parat.

No sabia què dir. Al final es va decidir:

- I per què no les llences tu les escombraries? Jo si vols t’hi acompanyo ara!

- Ja ho vaig intentar una vegada, però no vaig trobar cap contenidor. No n’hi ha.

- Apa! Això no pot ser! De contenidors n’hi ha a cada cantonada, m’ho va explicar la mare el primer cop que les vaig haver d’anar a llençar!

- Doncs aquí no.

- Ja veuràs com sí! Va, agafa unes quantes bosses que anem a buscar-ne un!

- Està bé, però no en trobarem...

Van sortir sense que l’àvia se n’adonés, cada un amb 4 bosses a les mans. Van donar una volta a l’illa de cases, però res de res. Van provar a la del costat, però tampoc hi havia cap contenidor. Al final van entrar a una botiga a preguntar, i el botiguer els va dir:

- Uff! Feu bé de preguntar-ho! No n’hi ha gaires de contenidors per aquí! Però mireu, si tireu per aquest carrer i gireu pel tercer a la dreta, al final veureu que hi ha una plaça amb uns contenidors!

- Gràcies senyor! – Van contestar els dos amics.

Quan van arribar a la plaça, ja feia gairebé un quart d’hora que caminaven. La Carmen va observar:

- Realment l’àvia no podria arribar mai fins aquí.

Almenys ara jo sé on són i hi podré venir. Gràcies Dídac. Ara he de marxar que l’àvia m’espera per dinar! Ens veiem demà a l’escola! A l’escola s’hi està bé. Ja ho veuràs, segur que t’agrada!

– Abans de girar-se, la Carmen li va fer un somriure.

En Dídac va tornar a casa content d’haver pogut ajudar a la Carmen a no estar tan trista. Ho va explicar als pares i al seu germà tot dinant.

- Mare, la Carmen no té pares, no sé perquè. I tampoc té una casa bonica com la nostra. La seva àvia no és com tu, no li agrada netejar! La Carmen tampoc riu gaire, i la seva àvia no riu mai. Estan tristes. A més a més, en aquest barri no hi ha contenidors a cada cantonada com tu em vas dir! Hem hagut de caminar un quart d’hora! – Cada cop parlava més fort. Va fer una pausa per respirar i va afegir. - Crec que no podré anar més a jugar a casa la Carmen perquè hi ha molta pols i em pica el nas.

Però jo hi vull anar!

Estava enrabiat. Molt enrabiat.

- Per què no la convides aquí? – li va dir el pare, acariciant-li els cabells.

- Perquè no vol venir. Diu que no pot deixar l’àvia sola. – va contestar en Dídac, amb cara trista.

La mare feia estona que pensava amb una cara molt seriosa de persona gran. Al final va somriure i va dir: - Saps què farem Dídac? Podem ajudar a la Carmen i la seva àvia a netejar el seu pis, així tu hi podràs anar a jugar i les dues estaran més contentes!

Segur!

A en Dídac se li va il·luminar la cara.

- Ho dius de veritat, mare?

- És clar que sí! Els ho dius als teus amics del cau, que segur que voldran ajudarte! Així també els ensenyes la teva nova casa i el teu nou barri! I la teva nova amiga.

– La mare li va picar l’ullet.

- Sí! Quina bona idea! Ara mateix vaig a trucar-los!

En Dídac va trucar l’Anna i en Guim, els seus millors amics, per convidar-los el següent cap de setmana a Barcelona, i ells ho van acceptar de seguida ben contents.

El dia següent, la Carmen no va venir a l’escola. Ni l’altre tampoc. A la tarda, en Dídac va picar al timbre de casa seva.

- Carmen! Sóc jo! En Dídac!

La Carmen va entreobrir la porta i va treure el cap.

- Per què no has vingut a l’escola?

- Va preguntar en Dídac.

- L’àvia està malalta, té la grip i l’he de cuidar. Val més que no entris, que encara t’ho encomanarà.

- Saps que el meu pare és pintor? Què et sembla si venim a pintar algunes parets de casa teva? Aquelles en què el paper ja està caient...

Segur que quedarà molt bonic! Jo també vindré, i uns amics meus del poble! Així els coneixeràs!

- No sé si a l’àvia li agradarà que vingui tanta gent desconeguda...

- Segur que li agradarà. Confia en mi! Ens veiem dissabte!

En Dídac va baixar les escales corrents, emocionat. Es moria de ganes que arribés el dissabte. Abans, però, havien d’anar a comprar pintura, pinzells, escombres, galledes, draps i tot el que necessitarien per arreglar el pis de la Carmen. La mare l’hi va acompanyar.

Per fi va arribar dissabte. En Guim i l’Anna van arribar puntuals, a les 10h, i en Dídac se’ls hi va llençar als braços!

- Quines ganes de veure-us que tenia!

- I nosaltres també! – Va dir l’Anna. – Que estrany que visquis aquí!

- Sí, tot és de color gris! – Va afegir en Guim. – Va, on viu aquesta amiga teva?

Jo ja vinc preparat! – i li va ensenyar la gorra pintor que portava a la motxilla. Tots tres van riure.

- Som-hi! – Va dir en Dídac. – Pare, mare, Gerard! Va, que fem tard!

Així doncs, en Dídac, el pare, la mare, en Gerard, en Guim i l’Anna van trucar al timbre de casa la Carmen.

La Carmen va obrir tímidament i els va saludar amb el millor somriure que li va sortir quan va veure tota aquella gent desconeguda a la porta de casa seva.

- Bon dia...- després va dubtar si acabava d’obrir o no. – Em sembla que a l’àvia no li agradarà gaire això...

- No et preocupis Carmen! – va contestar-li el pare del Dídac. – ja veuràs com al final se n’acabarà alegrant de què haguem vingut!

Dit això, van entrar tots un darrere l’altre i van deixar les eines i els estris de neteja al passadís. Van entrar a saludar l’àvia al menjador.

- Bon dia senyora Asunción! – digué la mare.

L’àvia va aixecar la mirada i va fer un gest amb el cap. Amb això es van donar per saludats i es van posar a la feina. La mare manava, com sempre, i anava organitzant a tothom per espais i repartint el material necessari.

Al cap de 10 minuts, tots estaven ben enfeinats netejant i pintant. L’Anna i en Guim a la cuina, en Dídac i en Gerard al lavabo, el pare pintant el passadís, i la mare supervisant-ho tot!

Al cap d’una estona de passejar-se per allà, la Carmen es va atrevir a preguntar si necessitaven ajuda.

- Oh, i tant! – va dir la mare. Ja pots posar-te amb l’Anna i en Guim que a la cuina hi ha molta feina a netejar!

Van estar-hi tot el matí fins que van parar a fer un descans. El pare tenia molta set i es va acostar al menjador per a demanar-li a l’àvia un got d’aigua. Amb mala cara, l’àvia li va dir que l’agafés de la cuina.

De sobte, en Guim va aparèixer, ja amb gots d’aigua per tothom, i li va preguntar a l’àvia:

- De quin poble és vostè?

L’àvia se’l va mirar estranyada, però al final va dir: - De San Pedro de la Caña.

- Ostres! – va saltar en Guim – Si és el poble on estiuejo jo! La meva mare va néixer allà!

A la senyora Asunción se li van il·luminar els ulls com feia temps que no li passava. Es va quedar una estona sense paraules, completament aturada, sense poder ni moure els llavis.

Quan va reaccionar, el primer que va dir va ser:

- ¿Cómo está el pueblo? Dime... Aún está la iglesia? Aún se puede sentar una en la plaza a charlar con sus amigos? Aún existe la tienda de la señora Gloria? Ay, hijo... Tengo tantas preguntas...

En Guim li va estar explicant detall per detall com havia canviat el poble, mentre la resta seguien treballant. Van estar hores i hores xerrant, i l’àvia de la Carmen cada cop estava més contenta, i la Carmen també.

Quan es va fer de nit, en Dídac va entrar al menjador, suant i esgotat.

- Bé! Em sembla que per avui ja n’hi ha prou de xerrera, Guim! Nosaltres estem esgotats, i de moment, la cuina i el bany han quedat prou nets!

Demà podem fer el passadís...

- No se vayan, no se vayan! – va dir la señora Asunción. – les invito a cenar a todos! – i mentre deia això, es va aixecar de la butaca on semblava que hi estigués enganxada, i es va posar dreta sense adonar-se’n.

El pare i la mare van córrer cap a ella perquè no caigués, però l’àvia es va posar a caminar cap a la cuina. La resta es van quedar al menjador amb la boca oberta. Encara no s’ho creien. Del fons del passadís van sentir:

- Madre del amor hermoso! Pero que piso tan bonito que tengo!

Quan va tornar a entrar al menjador semblava una altra persona, deu anys més jove. Semblava que s’hagués de posar a ballar un tango allà mateix.

Aquella nit van sopar tots junts una pizza a casa de la Carmen i la seva àvia.

La Carmen estava radiant de felicitat. De sobte el seu pis feia més goig que el palau d’un rei, la seva àvia caminava, i ella tenia un munt d’amics al seu voltant!

De sobte, a la Carmen, se li va acudir una idea:

- Crec que això que heu fet avui ha sigut molt bonic. Li heu tornat la vida a casa meva, a la meva àvia i, de retruc, a mi. Segur que hi ha molta més gent a qui li passa això. Podríem anar a ajudar-los a ells també! Vull que tothom tingui tanta sort com la que he tingut jo avui!

- És una idea fantàstica! – va saltar en Dídac. – Podem apuntar-nos al cau del barri, i així segur que coneixerem molta gent que també ens vulgui ajudar!

- Molt bé nois, em sembla genial. – va dir el pare. – Però el primer que farem és portar la senyora Asunción al seu poble el cap de setmana que ve! Què hi dieu?

- Sí! Visca! – Van contestar tots cinc.

L’àvia va dibuixar un somriure d’orella a orella.

FI

ACTIVITAT 1:

Acti vitats

Nom: Un habitatge digne Objectius: - Saber quins són els requisits mínims per a un habitatge digne.

- Prendre consciència de les pròpies necessitats de béns materials.

Desenvolupament de l’activitat: Es mostrarà un mural amb una casa on hi ha diferents nivells de l’1 al 5, dibuixats de dins cap enfora, que vol representar les prioritats que ha de tenir una casa.

Es faran objectes dibuixats a cartolines que els nens hauran de buscar per l’espai on es realitzi la activitat. Després hauran d’escollir a quin espai de la casa situarien cada objecte, recordant que és per importància de dins cap a enfora.

Un cop feta la tria, i promovent la reflexió pròpia dels infants, els caps preguntaran per què han posat cada objecte a cada nivell, així com si consideren convenient algun canvi un cop exposats els diferents arguments.

Objectes: teulada, aigua/aigua corrent, electricitat, desaigües, lavabo, rentadora, assecadora, calefacció, aire condicionat, televisió, cotxe, videojocs, taula, llit, fogons, sofà,...

Activitat 2: Nom: Petites ajudes... grans canvis!

Objectius: - Conèixer que hi ha diferents tipus de societats.

- Fomentar l’empatia, posar-se al lloc de l’altre.

Desenvolupament de l’activitat: L’activitat consisteix en realitzar una anàlisi de les evolucions emocionals, físiques i materials dels personatges del conte.

Cada personatge estarà representat per una circumferència de cartolina amb el seu nom a sota.

Un cop llegit el conte, els infants hauran d’omplir cada circumferència amb les característiques emocionals, de salut, econòmiques i de vivenda que té l’àvia, en Dídac i la Carmen al començament de la història. Cada característica tindrà un espai delimitat (en forma de “formatget”) a la circumferència.

Per exemple: Carmen: Habitatge: bruta, plena de pols, desordenat Emocional: trista, tímida, no té amics Àvia: Habitatge: bruta Emocional: trista, desanimada, sense ganes de fer res Salut: no pot caminar Dídac: Habitatge: net, ordenat Emocional: ha deixat de tenir amics per canviar de residència, avorrit Un cop els infants hagin omplert cada “formatget” de les circumferències, els caps repartiran trossos de formatgets amb diferents accions i esdeveniments que s’hagin produït durant el conte, és a dir, on apareixeran escrits els canvis emocionals, de salut i d’habitatge que viuen els

personatges. Aquests poden estar repetits, ja que la mateixa acció afecta a diferents personatges.

En aquest punt, els infants, hauran d’anar tapant amb els “formatgets” els de l’inici de la història (escrits a les circumferència) segons el desenvolupament de cada personatge durant el conte.

Al final de l’activitat els infants hauran de comprendre com una ajuda altruista pot produir molts i diversos canvis de vida cap a una de millor.

Activitat 3:

Activitat 4:

Nom: Els vigilants!

Nom: El termòmetre de la neteja.

Objectius: - Conèixer l’entorn directe del barri/poble on es troba el cau.

- Caminar de forma segura i civilitzada pel carrer - Sensibilitzar les altres unitats (i mares i pares) de les mancances del barri/poble

Objectius: - Fomentar la recollida i neteja del cau en acabar qualsevol activitat.

- Responsabilitzar els infants de la cura de les seves pròpies coses així com les col·lectives.

Descripció: Juntament amb el conte els arriba als follets una carta de la Carmen i en Dídac on els expliquen que necessiten la seva ajuda per a ser els vigilants del barri/poble X. La seva missió es basa en observar l’entorn del cau fent una caminada amb els caps (20-30’). Hauran de buscar escombraries mal llençades, llocs bruts, places mal cuidades, caques de gos, pisos degradats, etc., i les aniran comptant.

Hauran d’observant si estan més repartides o totes en un lloc determinat. La idea és que els caps facin el recorregut incorporant zones més degradades (si n’hi ha) i zones més cuidades (també si n’hi ha).

Per acabar, els infants prepararan un mural per sensibilitzar la resta de l’agrupament (o les mares i pares) explicant tot allò que han observat i el que creuen que podem fer tots per millorar-ho, per tal d’aconseguir que tots siguem més crítics i conscients del nostre entorn.

Realització: Quan es descriu el barri o al final del conte.

Descripció: Ja que de vegades els infants no són prou conscients que una activitat no acaba fins que queda tot recollit, sovint marxen sense preocuparse per com queda l’espai i el material utilitzat, se’ls farà un mesurador (tipus termòmetre) en el qual hi haurà dos extrems: la casa de la Carmen abans i la casa de la Carmen després que en Dídac i família la netegessin.

Primerament, els infants hauran de fer un dibuix (foli) de com creuen que és la casa de la Carmen quan el Dídac hi va a jugar per primer cop.

Després, un altre dibuix de la casa un cop l’han netejat i pintat els nostres protagonistes. Entre tots faran un mural de com ha quedat la casa.

Els caps ho enganxaran tot a la paret, primer els dibuixos de cadascun d’ells i després el mural, i entremig hi posaran una barra amb nivells (com si fos un termòmetre).

Després de cada activitat es valorarà com ha quedat el material i l’espai, de manera que els follets hauran de mantenir el nivell de neteja i ordre per tal de tenir el termòmetre marcant cap al mural després de cada cau.

Realització: Quan en Dídac va a casa de la Carmen, quan netegen.

Activitat 5:

Activitat 6:

Nom: Escombraries

Nom: Conta’n la teva.

Objectius: - Ser conscients de la producció de deixalles - Incentivar al reciclatge - Treballar en equip

Objectius: - Conèixer-se més entre tots.

- Compartir els diferents rerefons culturals i socioeconòmics a través dels avis.

Descripció: Es tracta de fer el joc de la bomba en fila des del cau fins la zona de reciclatge més propera, on la bomba seran les escombraries, que exploten quan un cap (o infant) compta fins a X. A mesura que siguin menys notaran que els és més dificultós de portar les escombraries fins al seu destí.

Finalment, un cop s’hagin dut totes les bosses fins a la zona de reciclatge, se’ls preguntarà si reciclen a casa i se’ls farà preguntes sobre què va a cada lloc aprofitant els diferents cubells d’escombraries que ja tenim al cau per reciclar. Aquesta activitat permet introduir-ne d’altres relacionades amb la reducció de deixalles i el reciclatge, a part de ferlos entendre la dificultat de la Carmen i l’àvia per a portar escombraries de casa al contenidor adient.

Descripció: Se’ls explica als nens que el proper dia (o cau) vindrà l’àvia de la Carmen perquè vol sentir les històries dels seus avis i àvies, que ells li hauran d’explicar. Els infants hauran de parlar amb els seus avis i àvies o pares i mares i descobrir com van arribar fins a aquell barri/poble per després compartir-ho amb la resta de follets/llops. Es poden recopilar les historietes en un mural per fer-ho més visual, recopilant els orígens de cada membre de la unitat.

Realització: Quan la Carmen i el Dídac surten a llençar les escombraries de casa la Carmen.

Realització: Després del conte.

Com en Dídac, molts nens i nenes arreu de Catalunya i del món van al cau. El cau o agrupament escolta és un punt de trobada al poble o barri. Allà s’hi apleguen infants, joves i caps per dur a terme activitats o preparar-ne de noves, fer excursions, anar de campaments... L’agrupament és un espai de llibertat, d’expressió i d’iniciatives! És també un punt de partida de projectes d’implicació amb l’entorn! Una de les associacions que apleguen caus de Catalunya és Escoltes Catalans.

La proposta que en Dídac fa als seus amics està inspirada en una iniciativa d’Escoltes Catalans: La Murga, pel dret a un habitatge digne. Aquest projecte de cooperació per al desenvolupament es duu a terme al Casc Antic de Barcelona, on viuen el Dídac i la Carmen. Joves d’agrupaments escoltes dediquen en els campaments de primavera a rehabilitar pisos en males condicions i conviure amb la gent que hi viu. Com l’àvia de la Carmen, aquesta convivència pot suposar una empenta molt positiva per seguir endavant! A més, els joves descobreixen com n’és d’important conèixer la realitat que ens envolta.

Si voleu més informació sobre La Murga, podeu visitar: www.escoltes.org/lamurga Si voleu més informació sobre el projecte d’Escoltes Catalans i el cau, podeu visitar: www.escoltes.org