Revista El tinter 2015 - Un Any de Contes by Escola Monsenyor Gibert

EDITORIAL REVISTA

Els contes, un món de fantasia del que no podem prescindir.

El conte és cultura, el conte va d'un lloc a l'altre recollint vivències, experiències, colors, formes ...que després cadascú de nosaltres podem llegir, escoltar, interpretar, recordar...i sovint guardar com un petit tresor.

No hi ha res més bonic que llegir i/o explicar contes, quin regal tan meravellós pel qui el rep. Quan el llegeix i, sobretot, quan l'escolta ,els ulls li brillen, la imaginació li va a molta velocitat, entra en la història, s' imagina els personatges, s' identifica amb ells i plora o riu o s'enrabia o té por o es tranquil·litza. Són moments màgics que queden en un raconet de la memòria i de ben segur que ens aporten uns grans beneficis.

El conte desperta la curiositat dels nens i les nenes i això fa que l'escoltin amb atenció, amb interès, fa que vulguin retenir cadascun dels fets que s' expliquen o es descriuen, fa que el vulguin sentir una i altra vegada...i això tan bonic només passa amb el conte.

Hem d' explicar i llegir molts contes als nostres fills i filles, als nostres alumnes perquè els beneficis pels que expliquen i pels que escolten són incalculables, són extraordinaris.

Avui mateix, expliqueu-los un conte i fixeu-vos bé en els seus ulls, en les seves cares, què bonic, oi?

INDEX

P3 A .........................

El Bosc màgic

pàg. 4 - 6

P3 B .........................

La nena i els animals fantàstics

pàg. 7 - 8

P4 A .........................

Els animals de la granja

pàg. 9 - 11

P4 B .........................

El zoo de les lluites

pàg. 12 - 13

P5 A .........................

L’Aleix i el bosc encantat

pàg. 14 - 17

P5 B .........................

El planeta de la lluna

pàg. 18 - 19

1R A .........................

L’Elmer i els seus amics

pàg. 20 - 22

1R B .........................

La rateta moderna

pàg. 23 - 24

2N A .........................

El banc de peixets i el monstre marí

pàg. 25 - 26

2N B .........................

El Jan a sóta l’aigua

pàg. 27 - 29

3R A .........................

Els quatre amics valents

pàg. 30 - 31

3R B .........................

El llibre màgic

pàg. 32

4T A .........................

L’ogre i el rellotge màgic

pàg. 33 - 36

4T B .........................

La casa encantada

pàg. 37 - 40

5È A .........................

La mar vermella

pàg. 41 - 43

5È B .........................

La màquina de pluja

pàg. 44 - 45

6È A .........................

Mamadou i el tresor perdut

pàg. 46 - 47

6È B .........................

Misteri al castell abandonat

pàg. 48 - 49

EL BOSC MÀGIC – P3A

Hi havia una vegada, en un bosc molt llunyà on hi vivien molts animals, una princesa que es deia Elsa i vivia dins d’una bonica cova. Al bosc hi havia molts arbres i, algun d’ells, feien fruites dolces i boníssimes que a la princesa Elsa li agradava anar a collir per menjar-se-les. Un dia, passejant pel bosc, va anar a parar al costat d’un gran llac amb l’aigua d’un color blau com el cel. De cop i volta va començar a sentir un soroll. Va estar ben en silenci per saber d’on venia i va anar caminant tot seguint el so. Semblava un gat miolant, com aquell que vivia a prop de la seva cova. Quan va arribar al costat d’uns matolls va veure un animalet molt petit, amb unes urpes ben esmolades i plorant. Semblava un gatet, però no ho era. La princesa coneixia tots els animals del bosc, però aquell no l’havia vist mai. Què deuria ser? Se’l va emportar cap a la seva cova perquè va pensar que, si el cuidava ben bé, aquest deixaria de plorar i podrien jugar durant tot el dia. Quan van arribar a la cova li va donar de menjar i de beure, però l’animalet continuava plorant. Va provar de fer-lo dormir perquè potser tenia son. Però va continuar plorant. La princesa Elsa ja no sabia què fer. Estava preocupada perquè no sabia com podia ajudar al seu nou amic. De sobte, una dona vestida amb una llarga capa de color taronja va entrar a la cova. -

Qui ets tu? – va preguntar la princesa.

Sóc la bruixa Pirula, i he vingut perquè t’he vist preocupada i crec que et puc ajudar. Aquest animal es diu lleopard i crec que, si us poguéssiu entendre, podries fer que deixés de plorar.

La bruixa li va explicar a l'Elsa que, just al costat del llac on va trobar el lleopard, hi havia un arbre, el més alt de tots, que feia unes fruites màgiques.

Quan es mengés una de les seves fruites, la princesa Elsa podria entendre i parlar a tots els animals del bosc. La princesa Elsa no va poder dormir en tota la nit. Estava esperant que es fes de dia per anar a buscar aquest arbre màgic que li havia dit la bruixa Pirula. De seguida que va sortir el sol, va anar corrents cap al llac. Quan va arribar va veure que l’arbre era molt més alt del què s’havia imaginat. La princesa no arribava a agafar les fruites. De sobte, un esquirol va aparèixer saltant de branca en branca i, en veure l' Elsa preocupada, va fer caure una de les fruites. La princesa la va recollir i la va tastar. Era dolça i estava fresqueta. De cop, va sentir una veueta que deia “que aprofiti!”. Llavors es va adonar que qui havia parlat havia estat l’esquirol i que ella l’havia entès. Va tornar corrents a la cova per veure si descobria què li passava al lleopard. -

Què et passa lleopard? Perquè plores?

Tinc una punxa clavada a la pota i em fa molt de mal. No puc ni caminar!

La princesa Elsa li va treure la punxa amb molta cura. Per acabar de curar-li la pota, havia sentit a dir que a l’altra banda del bosc hi havia unes plantes màgiques. Creixien molt lluny de la seva cova, dalt d’una muntanya i, com que la princesa no coneixia el camí, tenia por de perdre’s. Va anar a buscar l’esquirol, que coneixia molt bé el bosc, i aquest la va acompanyar. Quan ja portaven molts estona caminant van trobar un riu i es van parar a descansar. Allà hi havia un cavall bevent aigua. S’hi van apropar i li van demanar si havia sentit a parlar d’unes plantes que curaven les ferides. El cavall va dir que sí i es va oferir a acompanyar-los fins el lloc on les plantes creixien. Quan hi van arribar van veure que les plantes tenien unes punxes molt grans i que, si les tocaven, es podien fer mal. El cavall va anar a buscar el seu cavaller que tenia una espasa que podria servir per tallar-les.

El cavaller va anar allà on el cavall li va dir que hi havia les plantes màgiques i amb la seva espasa va tallar-les. Allà va conèixer a la princesa Elsa i ella li va explicar que s'havia menjat una fruita màgica que feia que pogués entendre i parlar amb els animals del bosc. Tots junts van tornar cap a la cova i li van posar les herbes a la pota del lleopard. L'endemà el lleopard ja estava curat i podia córrer i saltar ben bé. L'animal, molt content, va explicar a totes les bèsties del bosc que la princesa els podia entendre i que els podia curar. Quan els animals ho van sentir es van alegrar molt perquè així, quan es feien mal, la princesa Elsa i el cavaller els podrien ajudar. Cada animal necessitava unes plantes diferents per curar-se i el bosc n'era ple. Tan sols calia que els ho expliquessin i la princesa o el cavaller anaven a buscar-les. Va ser així, curant els animals del bosc, com la princesa Elsa i el cavaller es van fer molt amics i es van convertir en els veterinaris del bosc màgic. Des de llavors les persones hem après que els animals i les plantes s'han de cuidar i estimar ja que ens poden ajudar quan ho necessitem. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Text: P3A 6

Il.lustració: Carlos Amérigo

LA NENA I ELS ANIMALS FANTÀSTICS – P3 B

Hi havia una vegada, una nena que es deia Estel, que va anar d’excursió a la muntanya a banyar-se al riu. Va pujar tota contenta a l’autobús. Els pares i les mares que estaven a baix els hi deien adéu. De camí a la muntanya, un policia va fer parar l’autobús per deixar passar unes vaques amb taques de molts COLORS que estaven pasturant. L’Estel no podia deixar de mirar per la finestra... Les vaques eren de COLORS!!!

Una vegada les vaques van passar, el conductor va continuar el camí. De sobte, l’Estel va cridar al conductor: - Para, para!!! Hi havia un goril·la de color LILA que estava menjant-se un gelat de maduixa. Els nens van quedar tan bocabadats, que van voler baixar a conèixer-lo.

El goril·la, molt content, els va presentar el seu amic lleó de la barba VERDA. Van estar jugant una estona amb ells. De cop, van veure que sortia un fum NEGRE de l’autobús i el goril·la LILA va cridar els bombers. Quan van arribar els bombers van apagar el foc amb aigua. L’autobús no funcionava i l’Estel estava trista perquè no podrien arribar al riu i banyar-se.

Un pagès, amb la camisa bruta i el bigoti tort, va sentir els crits de la canalla. Va anar cap allà on eren i els va ajudar. Amb el seu tractor de color ROSA i un remolc molt gran els va portar a tots al riu.

Quan van arribar es van banyar, jugar, saltar i córrer. S’ho van passar molt bé. L’aventura d’aquell viatge i tots els amics que van fer no l’oblidaran mai. Conte contat, ja s’ha acabat!

Text: P3B

Il.lustraci贸: Florence Lepoutre

ELS ANIMALS DE LA GRANJA – P4 A

Hi havia una vegada a la bonica ciutat comtal de Barcelona un príncep i una princesa, tips de l’avorrida vida de palau van decidir marxar per començar una nova vida rural en un petit poble anomenat: Sant Fruitós de Bages. A les afores del poble, a prop del bosc, el príncep i la princesa vivien a una granja amb molts animalets. Els animalets de la granja però, no eren animals com els altres, els agradava molt llegir! Quan era de nit, mentre el príncep i la princesa dormien, s’escapaven silenciosament i anaven pel camí de pedres i herba que arribava a una biblioteca molt bonica i començaven a llegir contes d’aventures misterioses d’amagat. Com es divertien!!! Una nit el príncep i la princesa van decidir anar al teatre. Com era de costum, el ratolinet i el seu amic conillet van encarregar-se d’agafar la clau per poder entrar a la biblioteca sense que ningú s’adonés de les entremaliadures que feien cada nit. Després, van reunir tots els animalets de la granja i van enfilar el camí cap a la biblioteca. S’agrupaven per llegir segons els gustos de cadascú. A l’ocellet i al pollet els emocionaven les històries de misteri que protagonitzaven monstres i fantasmes, tot i sabent que després s’espantaven fins i tot de la seva ombra! Aquella nit estaven tan capbussats en la lectura, que no van adonar-se que s’havia fet molt tard i de sobte, van sentir els crits del porquet que els deia: •

Correu! Veniu! hem de marxar, aviat sortirà el sol!

•

Afanyeu-vos! Marxem! –va dir el pollet.

•

Espera! –va dir l’ocellet- No vols saber què passa amb el monstre?

El cavall i els altres animals tips d’esperar van dir:

•

O baixeu o marxem!!!

I tots van marxar a corre cuita. De tornada cap a la granja, pel camí fosc i silenciós, l’ocellet i el pollet explicaven als seus companys la història que havien llegit a la biblioteca i tots els animalets els escoltaven amb atenció i una mica espantats. Mentre s’endinsaven cap al bosc intentant distreure’s d’aquell conte, qualsevol soroll de la profunditat del bosc els recordava de nou la terrorífica història. De cop i volta, entre ombres, els va semblar veure un zombi i van marxar a cames ajudeu-me! El cavall que era el més valent, els va calmar tot explicant-los que havia estat només el soroll del vent i les branques dels arbres. Els zombis, els monstres i els fantasmes no existeixen, que són fantasies de contes. Els altres animalets més tranquils, van continuar avançant cap a la granja. Tot seguit, unes passes que s’apropaven al seu darrere, els van deixar a tots paralitzats de por i una veu coneguda va dir: •

Què fan els nostres animalets aquí al bosc? Que no estan dormint a la granja? -va dir el príncep.

Eren el príncep i la princesa que a la tornada del teatre, els havien enxampat in fraganti! Tots junts van tornar cap a la granja. Els animalets van confessar als prínceps que els encantava llegir i per això s’escapaven cada nit a la biblioteca a mirar i llegir contes. Els prínceps van quedar ben parats de tenir uns animals que sabien llegir! i en comptes d’enfadar-se van estar molt contents. A partir d’aquell dia, cada dia després de sopar llegien un conte tots plegats a la vora del foc.

CONTE CONTAT, CONTE ACABAT.

Text: P4A 11

Il.lustraci贸: Eli Dom铆nguez

EL ZOO DE LES LLUITES – P4 B

Aquesta és la història d’una família..... que la formaven un pare, una mare i uns germans bessons: l’Anna i en Joan. Vivien en una granja on cuidaven cavalls els quals dormien en un estable envoltats de palla. Un diumenge van sortir d’excursió al zoo i es van endur la mascota familiar un eriçó anomenant SONIC. A l’entrar al zoo van quedar meravellats al veure que en el museu de dins del zoo hi havia una exposició d’ossos de dinosaures. Mentre contemplaven l’exposició un dinosaure amb ulls brillants els va donar la benvinguda. Es van quedar molt sorpresos doncs semblava de veritat, tan de veritat que l’eriçó es va fer una bola perquè és va sentir atac. De la por que va sentir va sortir rodant amb tan mala sort que va anar a parar al recinte dels felins (lleons, guepards, panteres...) punxin als lleons amb les seves pues. El fort rugit dels lleons va despertar a tots els animals que se sentien molt desconcertats creant així una gran batalla entre ells. Els rinoceronts lluitaven contra les panteres, els elefants lluitaven contra els tigres. Mentrestant en Joan i l’Anna buscaven al SONIC, el seu eriçó que va desaparèixer enmig de la batalla, és tot un misteri on es va amagar. Alhora que els pares donaven de menjar als animals perquè es calmessin. Un cop els animals van estar tranquils es van adonar que el zoo no era el lloc ideal perquè convisquessin tots els animals, així que van decidir traslladar als animals a l’Àfrica, a la sabana africana. Desprès de molt pensar van posar als animals en caixes i van començar el seu viatge cap a l’Àfrica. Quan els animals van arribar i van veure aquella sabana amb aquell sol i on feia tanta calor i van veure els altres animals corrent amb llibertat es van sentir molt i molt feliços. Allà van trobar un lloc per a cada família, els lleons darrera dels arbres, els rinoceronts en una esplanada d’herba i als elefants tombats al sol.

Al fer-se de nit la sabana es va il·luminar i la família d’en Joan i de l’Anna van tornar cap al seu poble, a la seva granja. Tot esperant una nova aventura, aquell diumenge havia estat fantàstic i no volien pas que s’acabés, però havien d’anar a dormir que l’endemà tenien que tornar a l’escola, així que el pare els va prometre que el proper cap de setmana anirien al museu espacial on hi havia un coet per anar a la lluna. Així els dos germans van anar a dormir tot contents esperant altre cop el diumenge. Vet aquí un gos, vet aquí un gat conte acabat.

Text: P4B 13

Il.lustració: Lorena / Sandra / Mar / Rosario

L’ALEIX I EL BOSC ENCANTAT – P5A

Hi havia una vegada un nen futbolista que es deia Aleix.

Un dia, estava jugant al camp de futbol quan un amic seu li va xutar tant fort a la cara que li va fer mal. Tot i així el va perdonar. Aquesta falta va fer que tirés un penalt i ho va fer tant fort que la pilota va passar per sobre la porteria i se’n va anar al bosc de darrera. Deien que aquell bosc era màgic i que hi vivia una bruixa dolenta que li deien “la Bruixa de la Por”. L’Aleix, que era molt valent i no tenia por de res, va anar a buscar la seva pilota. Havia caigut al cap de la bruixa i aquesta es va enfadar molt i la va convertir en un arbre de fulles rodonetes. No sempre havia sigut bruixa. Temps enrere era una fada bona però un dia es va portar malament: es va emportar al fill del “Rei del Cel” perquè li fes companyia i també al seu àngel, al que li va treure les ales per a que no marxès. Va ser llavors quan el Rei del Cel, enfurismat, la va convertir en bruixa.

Quan la bruixa va marxar, un tió màgic que estava amagat allí va dir: -

Uff, quina pudor!!! em sembla que m’he fet caca de l’ensurt!!!

Sobre el tió hi havia un ocell sense ales que va piular avisant de l’arribada de l’Aleix. -

Oh, pobre ocellet, què li haurà passat?

De cop i vota el tió va dir: -

Ho ha fet “La bruixa de la por” i només perquè la va despertar amb el seu cant!

Qui parla? Va preguntar l’Aleix sorprès.

Em dic “Tió Caneló”. Què fas aquí?

Estic buscant la meva pìlota.

Doncs és aquest arbre. També ha estat ella.

En aquell moment s’acostava el “Solet”, que era un conillet al que la bruixa també li havia convertit la família en estàtues parladores de pedra. Aviat es van fer amics i li van demanar ajuda per trencar els

encanteris.

L’Aleix va dir que sí. Entre tots recuperarien la pilota, les ales, la família i la caca màgica del Tió Caneló que donava desitjos als animals del bosc. Havien d’anar a buscar “l’ Àngel sense Ales” perquè ell sabia què fer per trencar els encanteris. L’Aleix va agafar el “Tió Caneló” amb l’ocellet a sobre i, amb el “Conillet Solet” fent saltirons al costat van començar la marxa. De sobte, es va trobar al davant el “Drac Mag” i el “Llop Ferotge”, les mascotes de la bruixa que volien portar-los al castell del bosc.

L’ Aleix i els seus amics van córrer però de seguida els van agafar. Tot d’una, es va sentir uns “clop, clop” molt forts i d’entre els arbres va apareixer “el Gegant del Mocador” que va agafar les cues del drac i del llop i després d’unes quantes voltes, els va llençar ben lluny. Li van preguntar com li podien agraïr la seva ajuda i si sabia on trobar “l’Àngel sense Ales”. “El Gegant del Mocador” els va voler acompanyar i va explicar que ell era el fill del “Rei del Cel” i que era gegant perquè la bruixa li havia fet un encanteri, però que ell volia ser normal i tornar a casa. Finalment, tots els amics van arribar al castell del bosc on vivien “l’Àngel sense Ales, “la Bruixa de la Por” i la seva filla, ”la Fada del Bosc”. Van trobar l’àngel que va dir que els ajudaria però que necessitava les seves ales per anar al cel. Estaven amagades en una sala màgica del castell on la porta estava molt alta, a prop del sostre, i ell no arribava. “El Gegant del Mocador”, que era molt alt, va poder trencar la porta i treure les ales i se les va donar. La bruixa va sentir el soroll i va arribar just quan l’àngel començava a volar. El va agafar però “la Fada del Bosc” ho va veure i el va ajudar. La bruixa, molt enfadada amb la seva filla, la va convertir en pedra i l’ àngel va poder marxar.

En arribar al cel, ho va explicar tot al seu rei que li va donar una poció màgica per trencar els encanteris. Però a la poció li faltava un ingredient: una llàgrima de bruixa. Després, va portar la poció fins al castell . A poc a poc,

la bruixa es va calmar i es va posar molt trista quan va veure el

que li havia fet a la seva filla i li va caure una llàgrima de pena. L’Àleix la va recollir i va anar corrents a ficar-la a la poció.

“El Rei del Cel” va veure que per fi la bruixa tenia sentiments i li va treure el càstig i la va tornar a convertir en fada. L’Àleix, amb la poció a la mà, li va posar una gota a cadascú. “La Fada del Bosc” va deixar de ser de pedra, “el Gegant” va tornar a ser normal, “el Conillet” va recuperar la seva família, “l’ Ocellet”, les ales i “el Tió”, la seva caca màgica. Finalment, tots junts, van caminar fins l’arbre de fulles rodonetes que, amb l’última gota de la poció, va tornar a ser una pilota. Tots es van acomiadar i l’Aleix els hi va dir que de tant en tant tornaria al bosc a visitar els seus nous amics. i ... conte contat, ja s’ha acabat!

Text: P5A 17

Il.lustració: Sandy Irias

EL PLANETA DE LA LLUNA - P5 B

Hi havia una vegada en un lloc del cel molt llunyà, un planeta que es deia “El Planeta de la Lluna”. Allà hi vivien un Rei, una Reina i la seva filla la Princesa. A la Princesa li agradaven molt les estrelles i juntament amb el seu amic, el Gat Galàxia, es passava el dia jugant amb elles i comptant-les. Un dia, va arribar al planeta una nau espacial, i de dins en va sortir la Bruixa Júpiter. Una vegada la Bruixa va haver baixat, la seva nau va explotar i llavors es va haver de quedar a viure al planeta de la lluna. La Bruixa Júpiter era molt dolenta i tractava molt malament a tots els nens del planeta. Quan els nens la veien a venir s’amagaven corrents a dins de casa. Un dia, la Bruixa es va trobar amb la princesa, i quan va veure que li agradava jugar amb les estrelles, les va fer desaparèixer. La Princesa es va posar a plorar, i la Bruixa, dolenta com era, es va posar a riure! El Rei i la Reina, quan van sentir plorar a la Princesa, van anar de seguida a veure què passava: -

Què et passa filleta nostra? Li van demanar els seus pares.

La Bruixa Júpiter ha fet desaparèixer les estrelles! Amb què jugaré jo ara? Va dir trista la princesa.

Els Reis van avisar de seguida als Cavallers del Forat Negre perquè busquessin a la Bruixa Júpiter i li fessin tornar les estrelles.

Els Cavallers van buscar per tot el planeta però no la van trobar. Aleshores, van tenir una idea, van preparar una trampa per enxampar-la, però la Bruixa els va veure i es va escapar. Els Cavallers la van perseguir per tot arreu fins que la Bruixa va desaparèixer cell enllà. Van demanar ajuda a la Noia de la Pluja que també vivia al cell i ella els va dir que la Bruixa estava amagada darrera un núvol negre.

Els Cavallers, molt a poc a poc i amb molt de compte, es van apropar al núvol que la Noia de la Pluja els havia dit. Així, van sorprendre a la Bruixa i van aconseguir prendre-li la seva vareta. -

Ara ja no t’escaparàs! Li van dir els Cavallers.

Si us plau, torneu-me la meva vareta! Deia la Bruixa.

Després, la Bruixa es va posar a plorar molt penedida i els Cavallers del Forat Negre van fer un tracte amb ella. -

Et tornarem la teva vareta si ens promets que desfaràs totes les malifetes! Li van dir els Cavallers.

D’acord!, Però... Em podríeu ajudar a tornar al meu planeta? Si us plau! Ela hi va suplicar la Bruixa.

Així va ser com al Planeta de la Lluna tot va tornar a la normalitat. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat! Ah! Per cert!, La Bruixa Júpiter torna a ser al seu planeta i diuen que ha trobat nóvio, “El Monstre de la Carretera”. FÍ

Text: P5B 19

Il.lustració: Mireia Miró / Ester Lladó

L’ELMER I ELS SEUS AMICS – 1RA

Hola amics i amigues: Som els nens i les nenes de la classe de l’Elmer (1rA) i us volem explicar una història increïble que ens ha passat... Vet aquí que una vegada, mentre estàvem a la classe vam veure una estrella fugaç. Ens vam quedar bocabadats! Vam estar parlant sobre què podíem demanar i finalment vàrem desitjar conèixer a l’Elmer. Al cap de poca estona, vàrem sentir un fort terrabastall al pati. Encuriosits i una mica espantats vàrem baixar a descobrir què passava... Quina sorpresa! Sabeu qui hi havia a la pista de l’escola Monsenyor Gibert? L’elefant Elmer! Increïble, meravellós! El nostre desig s’havia fet realitat! Emocionats, vam fer-li molts petons i abraçades. A canvi, ell ens va pujar al seu llom i ens va donar una volta per Sant Fruitós de Bages: vàrem visitar el Bosquet, la Sagrera, el riu d’Or, Sant Benet, la muntanya de Sant Martí, el parc del Patufet i finalment vam anar a la Biblioteca a llegir una estoneta. L’Elmer feia el mateix que nosaltres: aprenia a llegir i a escriure, cantava cançons, jugava al pati amb tots els nens i nenes de l’escola i ens feia riure moltíssim a tots... A ell però, li costaven molt les coses que fem les nenes i els nens de primer. Tot i així, s’esforçava i intentava fer-ho bé. Sabeu quina és la cosa que sap fer millor el nostre amic? Fer gresca, tabola, gatzara i xerinola. És divertidíssim, és el millor bromista del món! De vegades s’amagava i ens feia ensurts, altres dies ens amagava els esmorzars, o les jaquetes, o les motxilles, o la carpeta dels deures, o les llibretes viatgeres... Inclús un dia va agafar pintura vermella i ens va dir que s’havia fet mal! Que trapella! Tot i que l’Elmer estava feliç a la nostra escola, va començar a trobar a faltar a la seva família. Agraït per totes les coses que havia après ens va convidar a casa seva. Així que, vàrem fer les maletes i vam agafar un avió cap a Àfrica. Quan vàrem arribar, la família de l’Elmer ens va fer una petita festa de benvinguda i vam tastar els deliciosos pastissos d’en Llipir, el lleopard. 20

L’endemà, ens van portar d’excursió per la sabana. Camina que caminaràs, vam trobar a la girafa Giri que, gràcies al seu coll i a la seva llarga llengua, va agafar les fulles més tendres per fabricar-nos uns llits comodíssims!!! Després de descansar una estona, vàrem anar al riu a banyar-nos. Allà vam coincidir amb en Coco, el Cocodril i l’Hipo, l’hipopòtam. Quan ens van veure es van posar molt contents i vam passar una bona estona nedant i fent capbussades. Per eixugar-nos, l’Elmer ens va dir que ens assentéssim damunt d’unes roques a pedre el sol. De cop i volta, aquelles pedres es van començar a moure, semblava un terratrèmol! Molt espantats, vam fugir cames ajudeume... De cop, vam escoltar que l’Elmer i uns quants rinoceronts es partien de riure, ens havien fet una broma i ens havien ben enredat! Al cap d’un estona ens vàrem trobar un ramat de nyus que s’estaven disfressant. Ens van deixar disfresses i la Zebri, la zebra ens va pintar uns maquillatges fantàstics! També, vàrem anar a pentinar-nos a la perruqueria d’en Leo el lleó.

Amb aquelles disfresses tant “xulis” vam anar a ballar a la

disco dels monos. Allà ens ho vàrem passar d’allò més bé! A més de ballar, els micos ens van ensenyar a penjar-nos de les lianes, ens va encantar! De liana en liana, vàrem arribar a un lloc meravellós, ple de fades i mags adorables que amb la seva màgia ens van retornar a casa nostra. I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Text: 1rA 22

Il.lustraci贸: Albert Saavedra

LA RATETA MODERNA – 1rB

Hi havia una vegada una rateta anomenada Míriam que vivia en un castell molt gran i bonic a prop de la platja. La Míriam era una rateta molt presumida, guapa, moderna i molt famosa. Tots els animals del poble estaven enamorats d’ella. Un dia a la tarda, mentre la Míriam escombrava les escales del seu castell, escombrant, escombrant, es va trobar un bitllet de 500€. La Míriam es va posar a saltar d’alegria i va començar a pensar què faria amb aquell bitllet. Primer va pensar que es podria comprar una tele molt gran però... no li cabia a l’habitació. Després va pensar que es podria comprar un llit nou però... el que ja tenia hi dormia molt bé. Així que, pensant, pensant va decidir comprar-se un mòbil. Així podria parlar i enviar missatges als seus amics. Cada dia, després d’esmorzar i d’haver-se posat ben bufona la Míriam sortia al balcó i enviava whatsapps als seus amics. Un dia va passar per allà un xai molt elegant i quan va veure la rateta va quedar bocabadat i li va dir: - Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, et voldries casar amb mi? - Quin és l’últim cop que has enviat un whatsapp als teus amics? – va dir la rateta. - Ai rateta, rateta però si no tinc ni mòbil! – li va contestar el xai. - Apa! Vés, vés! Que m’avorriries sense mòbil! – va dir la rateta. I el xai se’n va anar tot trist. Al cap d’una estona va passar per allà un peix de coloraines molt ben plantat i quan va veure la rateta es va quedar ben embobat i li va preguntar: - Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, que et voldries casar amb mi? - Quin és l’últim mòbil que t’has comprat? – li va dir la rateta.

- Un mòbil??? Com vols que escrigui whatsapps amb les meves aletes? – va respondre el peix. - Fuig, fuig! Que m’avorriria amb tu! – li va dir la Míriam i el peix va marxar cap al mar tot disgustat! També va passar per allà un gat molt fi, un llop molt guapo, una girafa molt alta, una tortuga molt lenta,... però cap d’aquests pretendents va acabar d’agradar a la rateta. Fins que un dia es va acostar al castell un àliga molt atractiva, ben vestida, amable i que estava tan distreta amb el mòbil que ni es va fixar amb la rateta. Quan la Míriam va veure aquella au tan distingida es va desmaiar de l’enamorament. Quan l’àliga va veure que la Míriam queia va sortir volant a rescatar-la i quan va veure aquella rateta tan preciosa se’n va ben enamorar. L’àliga i la rateta es van casar i van ser molt feliços i es van enviar molts missatges amb el mòbil. Conte contat, conte acabat!

Text: 1rB 24

Il.lustració: Griselda Rocamora

EL BANC DE PEIXETS I EL MONSTRE MARÍ – 2NA

En un país del món, hi vivia un monstre marí que era una mala bèstia. Tenia tentacles com un pop i una aleta per nedar ràpid. El seu cap era ovalat. Tenia una boca molt gran, com la d’una balena, i les dents molt esmolades. Al mig del cap només hi tenia un ull, però que hi veia com una dotzena! Era de molts colors que li servien per camuflar-se i poder fer el que li donés la gana. Tot el seu cos era llefiscós. Els animals del mar el trobaven fastigós.

Un dia va entrar en una cova submarina i hi va quedar atrapat.

A dins la cova hi havia un banc de peixets. Tots eren molt semblants però un d’ells era diferent. Era daurat, força espavilat i més aviat lent.

Quan els peixets van veure el monstre van tenir molta por. I la por els va donar tanta força que van sortir de cop esmicolant la pedra de l’entrada de la cova.

El monstre es va pensar que havien fet el forat de sortida més gran per ell, per salvar-lo. -Volen ser amics meus, va pensar.

Els peixets van sortir nedant a tota velocitat, i el monstre marí al seu darrera per què els volia donar les gràcies. -Ei, amics, gràcies per ajudar-me! Només el va sentir el peixet daurat, era l’últim, era més lent i nedava més a poc a poc. -El monstre ens vol donar les gràcies i vol ser el nostre amic.

Quan ho va explicar als altres peixets no s’ho van creure. El banc de peixets anava nedant pel fons de l’oceà. El peixet daurat una mica més endarrere. I darrera de tot hi anava el monstre marí que els volia agrair la seva ajuda. De cop, els peixets es van quedar parats flotant a l’aigua. Davant seu hi havia un tauró mort de gana. Quan el tauró afamat va veure aquella bèstia marina nedant darrera d’un peixet daurat, que nedava darrera del banc de peixets .. va fugir d’allà! Des d’aquell dia el monstre i tots els peixets van ser més amics.

Si un dia, en algun mar, veus un lent peixet daurat potser darrera seu també veuràs un monstre amic. I qui no s’ho vulgui creure que ho vagi a veure.

Text: 2NA 26

Il.lustració: David Téllez

EL JAN A SOTA L’AIGUA – 2NB

Vet aquí que una vegada un xicot anomenat Jan vivia feliç a casa seva vora el mar. En Jan era xerraire, bromista i divertit. Tenia molts amics i tothom se l’estimava.

Feia temps un molinet màgic li havia regalat una casa ben bonica amb un hort ple de les millors d’hortalisses i molts arbres fruiters... I una barca nova. En Jan era feliç, tenia tot el que necessitava.

Cada dia, de bon matí, sortia a la mar amb la seva barca. Li agradava molt anar a pescar i en tornant passava pel mercat per vendre el peix. Però el que li agradava més de tot era navegar, sentir el sol i el vent a la cara, el gust salat de l’aigua i sobretot descobrir llocs nous. Un preciós dia d’estiu, navegant navegant va arribar a una illa desconeguda. Mai s’havia allunyat tant de la costa! Aquella illa tenia palmeres i sorra fina. En Jan va decidir quedar-s’hi una bona estona. Va lligar la barca i se’n va anar a investigar. Com que era una illa molt petita aviat va acabar de donar la volta, va banyar-se una mica, i com que tenia gana va obrir un coco, es va veure aquella aigua tant dolça i va menjar-ne tot el que va voler. L’airet era suau i les onades s’arrossegaven per la sorra. El Jan, amb la panxa plena va començar a tenir son i va decidir fer una migdiada.

Mentre en Jan dormia, la barca es va deslligar i poc a poc va anar marxant. Quan es va despertar va buscar la barca per tot arreu i res. Havia desaparegut! De sobte va veure sortir bombolles de l’aigua i va aparèixer un peix molt gran. Tenia el cos recobert d’escates brillants i les seves aletes eren tan grans que

es cargolaven amb l’aigua. -

Què et passa Jan? Perquè estàs tant preocupat? – va dir el peixot.

La meva barca ha desaparegut – li va dir en Jan.

Puja a la meva esquena i t’ajudaré a buscar-la. Com que sé que t’agrada descobrir llocs nous, abans et portaré a fer un petit viatge pel fons del mar.

Però aquell peix no era un animal qualsevol! Era un peix màgic! Va esquitxar en Jan amb un polsim blau i lila que li va donar el poder de respirar sota l’aigua. Van voltar junts per el fons del mar on viuen les algues verdes i les ostres amb perles. Es van trobar crancs caminant de costat, estrelles de mar i eriçons punxeguts. Les anemones vermelloses amb el seu peix pallasso. I dofins que nedaven molt de pressa amb taurons que els ensenyaven les dents. El Jan estava molt emocionat. No s’havia imaginat mai que el fons del mar fos tant bonic.

Desprès de navegar força estona van arribar a la casa del peixarro. Era un vaixell enfonsat ple de corall blanc i de peixets de colors. D’entremig d’unes pedres el peix va treure una capseta i li va donar al Jan. A dins hi havia pols d’estrella de mar color blau i lila.

- Quan vulguis tornar només has de agafar una mica de polsim i posar-te’l sobre el cap. Podràs nedar fins aquí i respirar dins de l’aigua. - Moltes gràcies amic ! Desprès van començar a pujar i a pujar. Quan va treure el cap de l’aigua va veure que havien anat a parar a una altra illa. Allà, sobre la sorra blanca i fina hi havia la barca perduda.

El Jan va prometre al peix que baixaria a visitar-lo i se’n va anar cap a casa perquè ja s’estava fent fosc.

Aquell dia no havia pescat res, però portava dins de la butxaca una capsa màgica amb polsim d’estrella.

I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.

Text: 2NB 29

Il.lustració: Antonio Aroca

ELS QUATRE AMICS VALENTS – 3RA

Hi havia una vegada una fada anomenada Ainalí que vivia en el bosc més bonic i màgic que hagi existit mai. Un dia mentre anava volant per sobre d’ uns tarongers florits, de sobte, va veure una princesa que corria com el vent i que l’ empaitava un caçador amb intencions de matar-la. La fada ràpidament va treure la vareta màgica i flufff !! Va convertir en un cigró a aquell caçador. I així va ser com la princesa i la fada es van fer amigues. Totes dues per celebrar-ho, van decidir anar al circ que havia arribat al poble més proper. En arribar al circ van veure engabiat, un goril·la que estava molt ensopit i trist. Van decidir alliberar-lo i de nom li van posar King kong. Ara ves per on, ja eren tres amics! A la tornada, van trobar pel camí un cavaller malferit que es deia Jon. Sense pensar-s’ho ni un moment van decidir ajudar-lo. El King kong el va agafar com si res i junts van marxar. Per arribar ràpid a casa van agafar una drecera i de sobte es van topar amb una bruixa, un ogre, un diable i un trol. Feien cara de pocs amics i tenien males intencions. La fada va fer cop de vareta a la bruixa i la va convertir en un cactus. El goril·la va agafar l’ ogre i el va llençar tan lluny que encara vola. El cavaller Jon, tot i tenir poca força, va clavar un cop d’ espasa al diable, que va quedar malparat. I la princesa Blancaneus va xisclar tan fort que el trol va desaparèixer per sempre més sota terra. Entre tots quatre se’n van sortir d’allò més bé! Després de l’ ensurt i per refer-se, van decidir estar-se uns dies junts al bosc. Hi estaven tan bé, que s’ hi van quedar. I sabeu què? Doncs que la Blancaneus i en Jon es van casar. I van tenir una nena que li van posar de nom Tarongina, que era com una nina. La fada i el goril·la van ser els padrins que li van regalar un collaret màgic que la protegiria per sempre més. I conte contat aquest conte s’ ha acabat i esperem que us hagi agradat !

Text: 3RA 31

Il.lustraci贸: David Prieto

EL LLIBRE MÀGIC – 3RB

Hi havia una vegada una nena que es deia Sabrina. Un dia, se’n va anar a la biblioteca. Quan va entrar estaven tots ben callats, la Sabrina no va trobar cap llibre que li agradés, però de cop, la Sabrina dirigeix la mirada a un llibre que es titulava: El llibre màgic. Era un llibre molt gruixut i semblava antic. Va agafar el llibre i se’n va anar a casa . A la nit, després de sopar, es va posar el seu pijama de flors i se’n va anar al llit preparada per anar a llegir-lo . Quan el va obrir va veure una foto d’ella quan era un nadó amb braços de la seva mare, va passar pàgina i es va veure ella el primer dia de guarderia, va passar pàgina i es va veure ella amb al llibre sobre el llit amb el seu pijama de flors i no va voler saber res més, no volia saber el seu futur…. i qui no ho vulgui creure que ho vagi a veure.

Text: 3RB 32

Il.lustració: Abderrahman El Harti

L’OGRE I EL RELLOTGE MÀGIC - 4TA

Vet aquí que en aquell temps, el temps dels castells, hi havia una princesa que un dia va trobar un conill blanc. Llavors el conill li va explicar un gran secret i ella es va quedar molt sorpresa.

El conill li va dir a la Marashia, es deia així la princesa, que un ogre li havia pres un rellotge màgic. Era un rellotge molt antic, li havia regalat la seva àvia. L’ogre va sentir la conversa i va pensar que havia de raptar la princesa perquè així no li pogués prendre el rellotge. L’ogre va portar a la princesa al castell de Can Siril. Aquell castell estava rodejat d’arbres, estava molt amagat. L’ogre va pensar que ningú la trobaria allà. Li deien el castell de Can Siril perquè el seu amo es deia així. En Siril era un home lleig i molt avorrit, més avorrit que una col! A més a més tenia molt mal geni! L’Ogre era el seu criat.

Quan el conill blanc va veure que la princesa havia desaparegut es va preocupar molt i va córrer a demanar ajuda. Va anar a buscar el seu amic en Ruben que era un cavaller molt valent, famós per ajudar a la gent i per atrevirse amb tot tipus de monstres: dracs, ciclops, bruixes... Tothom el coneixia amb el nom de cavaller intrèpid. Així va ser com en Ruben, el cavaller intrèpid, va anar en busca de la princesa Marashia El conill blanc i el cavaller es van endinsar cap al bosc, era un bosc molt fosc i tenebrós. Tothom sabia que era un bosc molt perillós, la bruixa de l’ Eterna Foscor no deixava que hi entres quasi el sol. De cop i volta una llum enlluernà en Ruben, la llum venia del pom d’una porta que estava amagada entre els arbres. Era una porta molt vella, tant vella que en Ruben va pensar que com a mínim tindria tres cents anys. Tot decidit s’hi va acostar i va intentar obrir- la però no va poder. Llavors es va adonar que es tractava d’una de les set portes màgiques del bosc encantat. Havia de trobar aquella clau!

En Ruben i el conill blanc van tornar cap al poble una mica decebuts. Pel camí van veure una coseta molt petitona però molt cridanera, era una fada. Llavors en Ruben va baixar del cavall i s’hi va acostar. La fada li va dir que sabia com podia trobar la clau de la porta màgica però abans havia de passar una prova. -Primer hauràs d’entrar al jardí del ciclop on hi ha un pomer amb pomes d’or, n’ agafes una i me la portes -va dir la fada. Així ho va fer, just en el moment en que tenia la poma a la mà va aparèixer la fada i li va dir: - Ben fet! -I li va donar la clau. En Ruben i el conill blanc van córrer cap el bosc altre vegada i aquest cop si que van poder obrir la porta màgica. Darrere aquella porta hi havia el castell de Can Siril. Van entrar dins el castell amb molta cura perquè ni l’ogre ni en Siril se n’adonessin. Van pujar molt a poc a poc cap a la torre i van obrir la porta. Allà hi havia la pobre Marashia que de tant contenta com estava es va posar a cridar. Així va ser com l’ogre es va adonar que estaven allà i va sortir del castell direcció la torre. Mentre corria li va caure el rellotge i es va obrir. El cavaller el va agafar. L’ogre es va sentir desesperat i els va aturar. Els va demanar que l’escoltessin, no podien endur-se el rellotge. En Ruben, la Marashia i el conill, els va fer llàstima i van decidir escoltar-lo. L’ogre els va dir que necessitava aquell rellotge màgic perquè es veia molt lleig i ningú no l’estimava, només el rellotge el podia transformar en un príncep. Llavors ho van entendre tot i van decidir perdonar-lo i des d’aquell dia es van fer amics. Aquella nit el van convidar a sopar a casa dels pares de la Marashia. L’ogre no volia entrar, tenia por que els pares de la Marashia el rebutgessin. No podia deixar de pensar que dirien d’ ell, que diria d’ ell el poble sencer!! La princesa amb la seva veu dolça li va dir: -Estàs bé? T’ estem esperant. -No,no puc entrar princesa, sóc lleig!

-No tinguis por, m’agrades tal com ets! Va entra, que tothom t’espera. -Va dir la Marashia. Tot i la por pel que diran l’ogre va entrar. La princesa li va donar la mà i de cop li va passar tot el neguit. Quan va entrar al menjador la reina es va alçar i va fer un crit . Després es va desmaiar caient als braços del seu marit, el rei . -Què és això? Què fas amb aquest monstre filla? -Cridava el rei. El rei es va posar tant nerviós que es va empassar un os de pollastre sencer i es va ennuegar. L’ogre que era molt decidit, va córrer a ajudar-lo i el va poder salvar. El rei es va sentir molt agraït per l’acció que havia fet l’ogre i va deixar que visqués per sempre més al poble amb els seus nous amics. Així va ser com l’ ogre es va adonar que no necessitava cap rellotge màgic, només li calia ser ell mateix. I amb salut i molta eufòria posem fi a aquesta història.

Text: 4TA 36

Il.lustració: Ester Crespo

LA CASA ENCANTADA - 4TB

Nosaltres no hi érem però ens van explicar que hi havia una casa encantada damunt d’un turó, tota envoltada d’arbres tenebrosos. A les nits les ombres dels arbres et podien arribar a espantar molt i també els sorolls dels animals que vivien en els arbres. En els dies de vent semblava que les branques dels arbres parlessin.

En aquesta casa hi vivia un fantasma que se sentia molt sol. Es deia Fernando i era simpàtic, lleig i gras; tan gras que no es veia a ell mateix. Un dia per fora de la casa hi passejava un cavaller amb el seu cavall de color blanc. Era un cavaller noble que feia guerres i era molt valent, fins i tot una vegada havia matat un drac. El cavaller va dir:

-Aquesta casa em fa mala espina. Qui hi deu viure? El fantasma el va veure i li va dir: -Entreu, entreu. I el cavaller va respondre: -D’acord. 37

Ja a dintre de la casa el fantasma li va explicar que vivia sol a la casa. La casa tenia una gran sala amb una taula al mig i un foc a terra. En una paret hi havia un quadre amb un marc daurat molt bonic i en una altra una armadura d’un cavaller de l’Edat Mitjana.

Resulta que el cavaller era molt dolent i volia fer fora en Fernando de la casa. Quan en Fernando ho va saber no s’ho podia creure, …què faria? Hauria de fugir i deixar-ho tot per anar-se’n a un altre lloc? Ell no volia anar-se’n i estava decidit a fer el que fos per quedar-se a casa seva. El cavaller volia comprar aquelles terres, tallar els arbres, tirar la casa encantada a terra i fer-se un gran castell en aquell lloc. El Fernando estava molt amoïnat. El cavaller se’n va anar però va dir que tornaria per quedar-se la casa.

Una nit un grup d’animals van trucar a la porta de la casa encantada i van demanar al fantasma si s’hi podien quedar a dormir. Aquests animals eren un gos, un ratpenat i un toro. Van parlar amb el fantasma i aquest els va explicar el seu problema. Es van fer amics però no van aconseguir trobar-hi

cap

solució. El fantasma els va preparar un sopar molt bo, tant bo que el gos va bordar una melodia i els ocells escoltaven la cançó. El ratpenat va volar amb les seves ales i el toro de tan menjar es va marejar i va caure a terra quiet. Una altra nit el fantasma estava a la vora del foc pensant què podia fer per no haver d’abandonar la casa quan de sobte va veure baixar un estel molt lluminós. El més sorprenent és que de dins l’estel va sortir … una fada que l’havia vingut a ajudar!!! La fada va fer un encanteri per fer desaparèixer al cavall i el cavaller. Però no hi havia manera, per més trucs que fes, el cavall i el cavaller tornaven sempre. El cavaller es va amagar en una habitació i la fada el va anar a buscar. -Què hi fas aquí?- va preguntar el cavaller. -T’estava buscant- va dir la fada.

El cavaller va trobar que la fada era molt bonica., s’hi va apropar i van parlar del problema del fantasma . Al final van acordar que podrien viure tots junts a la casa encantada. La fada i el cavaller van es enamorar i van decidir casar-se. Van invitar tots els seus amics a la boda: el fantasma Fernando, el cavall del cavaller i els tres animals que havien passat la nit a la casa (el gos, el ratpenat i el toro). Tots junts van anar a viure a la casa encantada. La fada i el cavaller eren molt feliços però el fantasma es continuava sentint molt sol i volia tornar a ser una persona. Va decidir demanar-li un favor a la fada: -Si us plau, ajuda’m- va dir el fantasma Fernando. – Vull tornar a ser una persona. -D’acord, t’ajudaré. – va dir la fada. I la fada ho va provar i provar però no hi havia manera: poof! Un gos!, poof! Un ratpenat,… -Vull ser una persona i no un animal! – va queixar-se el fantasma. Finalment la fada va aconseguir transformar el fantasma en una persona i en Fernando va estar molt content. I això és tan veritat com que el conte s’ha acabat.

Text: 4TB 40

Il.lustració: Betlem / Pili / Fadoua

LA MAR VERMELLA - 5ÈA

Doncs vet aquí que l’any carcany quatre amics van anar junts a celebrar el carnestoltes a la platja i quan hi van arribar van veure estranyats que el mar era tenyit de vermell, d’un vermell lluent i sangonós...

Van començar a preguntar a tothom què havia passat, i ningú no els va saber explicar res. Després van decidir anar a preguntar-ho a un vell savi que vivia en una illa propera, a dalt d’una muntanya. Van anar remant fins a l’illa i un cop allà van enfilar muntanya amunt...

Dalt de tot de la muntanya hi havia una casa solitària. Tot i que estaven molt cansats quan van veure la casa van anar corrent fins a la porta d’entrada. Un cop allà el Pol va trucar a la porta, però ningú no va obrir. Van tornar a trucar i res...llavors van decidir empènyer tots quatre alhora i finalment la porta es va obrir i van poder entrar.

Quan van ser a dins la Maria va cridar: -

Que hi ha algú?!!

I de cop i volta va aparèixer una pols daurada i d’allà en va sortir un vell que duia una túnica i barba blanca. (Era el savi).

El savi va dir amb veu molt forta: -

Qui gosa entrar a casa meva!!!! D’on heu sortit? Què hi veniu a fer aquí?

A tots els va entrar un canguelis... i en Gerard, que era el més valent va gosar atansar-s’hi i li va demanar: - Vos potser ens sabríeu explicar perquè el mar és tot vermell i què podem fer perquè torni a ser blau i transparent com abans? El savi va respondre: -

Us donaré tres respostes possibles, i si descobriu quina és la veritable us ajudaré a netejar el mar amb la meva màgia.

1. El mar és ben vermell perquè un vaixell hi ha deixat anar una substància tòxica que ha fet dissoldre tots els coralls vermells i ha modificat la flora marina. 2. Els crancs vermells deixen anar els seus pigments per lluitar contra una infecció causada per un virus que s’ha estès per tota la costa i els pobres han quedat ben blancs. 3. La tercera raó la podeu pensar vosaltres mateixos si tasteu l’aigua del mar. La Berta va anar apuntant totes les respostes en una agenda que duia a la bossa. -

Doncs haurem de comprovar les tres respostes per saber quina d’elles és la veritat. Així que som-hi!

Van baixar muntanya avall i van remar cap a la platja d’on havien vingut, perquè aquella illa solitària no els feia gaire gràcia. Es van reunir a la sorra per fer un pla d’investigació.

Després de molt enraonar els va semblar que les dues primeres respostes eren més difícils de comprovar i van decidir començar per provar la tercera, llavors van dirigir-se cap a l’aigua per tastar-la... I quan estaven a punt de tastar l’aigua, una nena petita, que passava per allà, els va dir: - De què aneu disfressats amb aquestes ulleres de vidres vermells?? Tots quatre van caure de cul a terra, es van treure les ulleres i...... Tot això va passar l’any carcany, quan les ampolles no tenien cul, ni les portes pany. FI!

Text: 5ÈA 43

Il.lustració: Mia Vílchez

LA MÀQUINA DE PLUJA - 5ÈB

Feia temps que no plovia a Slonh, un petit poblet del sud d’Itàlia. Ningú sabia amb exactitud el número de dies que feia que dels núvols no s’havia escapat cap gota. Els camperols estaven preocupats perquè les hortalisses no creixien als seus horts. Les fulles dels arbres dels boscos s’assecaven i algunes fonts havien deixat de rajar. Quatre nens del poble, el Leo, el Xavi, el Dani i la Victòria, van trobar-se a la plaça principal com feien habitualment els dissabtes al matí. De sobte van veure algú tot vestit de negre que sortia d’una casa. Els nois van seguir-lo, per curiositat. Aquell estrany personatge va passar per davant d’un edifici mig enrunat i hi va entrar. En va sortir al cap de poca estona i es va allunyar. Els nens van espiar per una finestra i van veure, en un racó, un aparell amb un rètol que deia “Màquina meteorològica”. Aleshores van descobrir uns dibuixos estranys a la part del davant de la màquina, però no els van entendre. L’endemà, tranquil·lament a

casa, el Leo va buscar el significat d’aquells

dibuixos a l’ordinador. El va trobar i va avisar els seus amics. Van dirigir-se novament a l’edifici però... la màquina no hi era! Llavors van descobrir unes petjades allargades al carrer. I si l’home l’havia amagada? Les petjades els van conduir als afores del poble. Van veure l’home de negre mig amagat entre uns roures que manipulava la màquina. Van idear un pla per distreure’l . El Leo va llançar una pedra en direcció al llac i, mentre l’home anava a veure què passava, els nois van poder tornar a observar els símbols que tenia la màquina. Efectivament, aquella maquinota tenia un sistema que podia controlar els fenòmens meteorològics. Van veure-hi un botó que posava “PLUJA” i el van prémer. -Per fi, pluja!!!!- van cridar tots alhora. -No creieu que el millor que podem fer és destruir la màquina perquè sigui la natura la que controli el temps?- va proposar el Leo. -Totalment d’acord!- van afirmar els altres. -Però ... com la destrossarem?- va voler saber el Dani. 44

El Leo ja ho havia pensat: llençar-la al fons del llac. Amb el contacte amb l’aigua, la màquina va explotar i, per sempre més, aquell poble va viure lliure de sequeres. Segurament, en veure’s descobert, l’home de color de formiga havia abandonat aquella màquina allà al bosc i havia fugit, perquè mai més va tornar a ser vist pel poble. Ningú no va poder saber mai quines eren les seves veritables intencions.

Text: 5ÈB 45

Il.lustració: Montse Buscart

MAMADOU I EL TRESOR PERDUT - 6ÈA

Aquesta és la història d’un nen, en Mamadou, que vivia amb la seva família en un poblet d’Àfrica. Era una família molt humil i necessitaven millorar la seva situació. Al pare li van donar l’oportunitat de viatjar a Catalunya per una feina que li van oferir i es van instal.lar en un poble anomenat Sant Fruitós. Al cap d’uns dies el nen va començar a anar a l’escola i es va presentar als seus nous companys. Però les coses no van sortir com ell desitjava. Els alumnes van començar a riure d’ell, inclús algun nen el va insultar perquè no li agradava que vingués un nen nou a la seva classe. En Mamadou estava molt trist i sempre estava sol a les estones de pati. Un dia, passejant pel Bosquet del poble, es va trobar amb 2 companys de classe que li van dir que no estaven d’acord amb tot el que li estava passant i que volien ser els seus amics. En Mamadou estava molt content i a partir d’aquell dia quedaven cada tarda per anar a jugar al Bosquet. Una d’aquestes tardes, tot llegint un conte mentre passejaven, van ensopegar amb una pedra que sobresortia del terra. Els 3 nens van caure rodolant pel marge de la muntanya i van anar a parar dins un forat. Després de comprovar que cap d’ells s’hagués fet mal, van començar a observar tot el que els envoltava, i de seguida van veure una ampolla de vidre amb un paper a dins. No van dubtar ni un segon i van mirar què hi posava. Era una espècie de mapa amb una creu vermella que assenyalava un punt en concret. També hi havia una nota que deia: “Si resoldre el problema voleu, comporteu-vos i el trobareu”. Ostres ! No s’ho podien creure! Havien trobat el mapa d’un tresor i ells eren els encarregats d’aconseguir-lo! Van començar a desxifrar els enigmes i van entendre que havien d’anar cap a la platja. I així ho van fer. Quan van arribar a un dels punts indicats, van trobar un altre mapa on sortia el dibuix d’una ciutat perduda al fons del mar i un paquet de xiclets que deia que servien per respirar sota l’aigua.

No van dubtar ni un moment, cada nen se’n va menjar un i es van posar a nedar. Al cap d’una estona es van trobar amb molts edificis i vaixells enfonsats. Un d’aquests edificis s’assemblava molt al dibuixat en el primer mapa, així que hi van entrar. De seguida van veure una llum que venia del fons. S’hi van acostar i van trobar un cofre. El van agafar entre els 3 i van sortir de l’aigua. Van anar cap a l’escola i van voler compartir la troballa amb els seus companys. Entre tots van obrir el cofre. A dins hi havia diners i llibres, telèfons mòbils i material escolar. En Mamadou de seguida va veure que hi havia coses per tothom, així que ho va voler compartir amb els seus companys. Tots van quedar molt sorpresos de la seva amabilitat i es van penedir de com l’havien tractat. Van parlar de tot allò que havia passat i els nens es van disculpar amb ell.

Text: 6ÈA 47

Il.lustració: Gerard Bastardas

MISTERI AL CASTELL ABANDONAT - 6ÈB

La setmana passada a l’escola, la mestra ens va parlar de castells, d’un en un concret:el castell de Transsilvana. I...és clar, va sortir el comte Dràcula i les seves històries. Al pati en varem parlar i tothom coincidia en que tots érem uns valents i no coneixíem la por. Varem decidir posar-nos a prova....i dit i fet...no hi havia un castell abandonat a les afores del poble? Investiguem!!! A la nit, varem escapolir-nos, cadascú com podia...per les finestres....per les portes, pels terrats, tot això perquè els pares no ho sabessin. Ens varem trobar a la font de Santa Maria. I un cop tots junts....apa....cap a la casa!!!. Alguns tremolaven, d’altres aguantaven els nervis. Era la nostra imaginació o es veia una llum a mesura que anaven apropant-nos al castell? -Ai! Ai!, va dir el Roger, no vull continuar!! Però els altres varem dir que sí, que ja havíem començat i a veure que passava!!! A mesura que anàvem arribant la llum era més forta i més impressionant, era com si fos de dia! I un cop a la porta d’aquell castell ens varem adonar que el Roger i el Pol havien fet trampa i havien tornat a casa seva.

Ostres!!!

quedàvem tres i un ja començava a dir que ...ho endevineu? Varem entrar al castell i ....el van trobar ple de teranyines i formigues. Van veure una porta immensa i tenebrosa. Un cop oberta van veure una habitació plena de llibres amb pols. Quan el Joan estava a punt d’agafar un llibre van sentir un soroll i a continuació....una ombra, dos peus i una figura imponent amb dues orelles acabades amb punxa. La Júlia va començar a tremolar, però valenta li va demanar qui era. Li va contestar que era el senyor Poe, l’habitant solitari d’aquell castell, que feia anys que era mort però que a la nit passejava esperant que gent un xic curiosa s’aproximés al castell. Els hi va demanar que volien fer i ells estaven tan espantats que no s’atrevien a parlar, però el Marc que era el més valent de tots, li va dir que no volien problemes però els hi agradaria veure el castell com era. 48

El senyor Poe va accedir però els va fer passar tres proves: la primera, havien de trobar un agulla d’or amagada sota un armari de l’habitació més petita. Es van repartir les estances i van començar a buscar-la. La Júlia aviat va cridar: Ei, ja la tinc!!!! I... ràpidament la va dur al senyor Poe. La segona prova era buscar un rellotge perdut que encara donava les hores correctes. Ostres, n’hi havia molts!!! Van començar a mirar –los detingudament fins que a sota l’armari de la cuina van trobar un rellotge petit i daurat que sí anava. Però li faltava l’agulla dels segons. I...quina prova seria la tercera? Havien d’endevinar de qui era el rellotge que era a la cuina. Van començar a pensar fins que van sentir una veu molt melodiosa que se sentia del pis superior. Van pujar corrents per les escales seguint la veu i es van trobar amb el fantasma d’una noia que havia viscut al castell feia molts anys. La noia es lamentava perquè havia perdut un rellotge que li havia regalat el seu enamorat. Al rellotge li faltava l’agulla. I...els nens ho havien trobat tot!! Van anar corrents a buscar el senyor i els hi va entregar l’agulla i el rellotge. Van anar a trobar la noia, li van donar tot i es va posar molt contenta.

A partir d’ara els dos

fantasmes podrien passejar junts a les nits. Els nens van quedar satisfets de la seva aventura i com que es feia de dia, tothom va tenir que tornar a casa.

Text: 6ÈB 49

Il.lustració: Isabel Riera