Si JO FOS

Classe dels Cargols 2 anys

SI JO FOS UN CARRER SERIA UN CARRER GRAN “AIXINS” PERQUÈ PASSIN ELS COTXES. ENFILAR-ME ALS ARBRES QUE TROBARÍEM PEL CARRER. ELS COTXES CORREN AMB LES RODES I SÓN MOLT GRANS. LES MOTOS VERMELLES QUE CORREN I TENEN DUES RODES. I TAMBÉ UNA “BICI” QUE FEIA “TITITI...”.

PEL CARRER CAMINEM AMB LES CAMES I ANIRÍEM A POC A POC PERQUÈ SI NO CAURÍEM A TERRA I ENS FARÍEM MAL AL CAP. CÓRRER NO! I PER LA CARRETERA, NO! PASSEM PER UN PAS DE “VIANTS” PERQUÈ SI NO ENS TREPITJARIEN ELS COTXES. AL CARRER, UN GOS QUE FA “GUGU” I VAN SOLETS. NO, VAN AMB UN SENYOR I UNA NOIA I TENEN UNA CORDA. PEL CARRER ESTARÍEM CONTENTS! TEXT COL.LECTIU DE LA CLASSE DELS CARGOLS

Classe dels Peixos 3 anys

SI JO FOS UN ARBRE UN PICASSOQUES EM PICARIA LA PANXA I UN ESQUIROL PUJARIA A DALT D’UNA BRANCA MOLT AMUNT I DORMIRIA. LI FICARIA UN RELLOTGE AL COSTAT I LLAVORS ES DESPERTARIA. AQUEST ARBRE ESTÀ A LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA I SENTO PETARDOS QUAN VENEN ELS DIABLES I TAMBÉ SENTO LES CAMPANES DEL CAMPANAR. ADRIANA PUJOL I MARTÍNEZ

SI JO FOS LA FINESTRA DE DALT DE TOT VEURIA EL BALCÓ I EL PATI I UNES ESCALES I LA PISCINA. A LA NIT QUAN LA GENT VA A DORMIR, DORMO JO, JO SOLA. ALBA JORBA I SERRA

SI JO FOS UNA FAROLA TINDRIA LLUM I LA DONARIA AL CARRER PERQUÈ QUAN ÉS DE NIT NO ESTIGUI “OSCURO”. QUAN ÉS DE DIA NO TINC LLUM I ESTIC APAGADA. ERIC DAROCAS I ARIZA

SI JO FOS UN ESCUT D’ESPARREGUERA TINDRIA UNA CORONA I ESPÀRRECS, I ESTARIA ENGANXAT A UNA PARET DE CASA. I SERIA BLANC I BLAU I VERD I NEGRE I UN DIA CAURIA DE LA PARET I EM TRENCARIA I UN NOI M’ARREGLARIA I EM TORNARIA A PENJAR A LA PARET.

JÚLIA BURGUÉS I SÁNCHEZ

SI JO FOS UN BANC DEL CARRER TINDRIA 5 POTES I MOLTES RATLLES. I LA GENT S’ESTIRARIA PERQUÈ ESTÀ MOLT CANSADA. I QUAN JA NO ESTÉS CANSADA S’AIXECA I SE’N VA A CÓRRER FINS QUE ES CANSA I TROBA UN BANC I SEU. JO NO EM CANSO MAI. GAL.LA MALET I ALBIAC

SI JO FOS “LA MEVA CASA” I VE UN LLADRE ME’L MENJARIA, PERQUÈ SÓC UNA CASA QUE ES MENJA ELS LLADRES I AIXÍ EL LLADRE NO S’EMPORTARÀ LES JOGUINES. I SI TINC MÉS GANA EM MENJARÉ UNA POMA AMB PELL. JÚLIA VISA I OLLÉ

SI JO FOS LA SORRA D’UN PARC QUE ESTÀ MOLT LLUNY, AL COSTAT D’UNA CASA, ELS NENS M’AGAFARIEN AMB UNA PALA I EM POSARIEN AL CUBELL. UNES FORMIGUES FARIEN UN NIU DE SORRA CAP AL FONS DE LA TERRA I VIURIEN AMAGADES. TAMBÉ VIURIEN ARANYES AMB MI, QUE PASSEN PER SOBRE MEU. I ELS GOSSOS FARIEN CAQUES A SOBRE MEU I M’HAURIEN DE RENTAR BÉ.

NORA COMAS I PARRAS

SI JO FOS UNA FULLA D’ARBRE CAURIA A TERRA PERQUÈ EL VENT EM FA CAURE. I A TERRA EM TREPITJARIA UN SENYOR I EM FARIA MOLT MAL I CRIDARIA:- EI, SENYOR, QUE M’ESTÀS FENT MAL!!! I NO EM SENTIRIA EL SENYOR PERQUÈ LA MEVA VEU DE FULLA ÉS FLUIXETA I HI HA MOLT SOROLL AL CARRER. MARC MÀRQUEZ I BENÍTEZ

SI JO FOS UNA MOTO ANIRIA MOLT RÀPID I FARIA MOLT SOROLL I ELS NENS DIUEN QUE LA MOTO CORRE MOLTÍSSIM I SORT QUE POT FRENAR AMB EL PEU. QUAN NO CORRE ESTÀ APARCADA A UN PÀRQUING I TÉ GASOLINA PERQUÈ CORRI MOLT. MARC MARTÍN I TAULÉ

SI JO FOS LES CASES DELS CARRERS TINDRIA PORTES OBERTES PER ENTRAR, TIMBRE, LLUM, I SENYORS I SENYORES, NENES, GOSSOS I GATS. A LES CUINES FAN EL SOPAR I ALS LLITS VAN A DORMIR. I QUAN ES DE DIA ES DESPERTA TOTHOM I SURTEN DE LES CASES I VAN A L’ESCOLA. MARTINA FLIX I FERNÁNDEZ

SI JO FOS UNA CASA TINDRIA FINESTRES I UN PÀRQUING I UNA COSA VERMELLA. VIURIEN TRES GENT: LA IAIA ROSA, JO I LA MAMA. EL PAPA ESTAVA TREBALLANT. I TAMBÉ HI VIURIEN ANIMALS MARINS I DINOS DE LA TERRA . I SERIA UNA CASA MOLT GRAN I HI HA 29 ANIMALS. PAU CUCALA I JORDANA

SI JO FOS UN GRONXADOR GRONXARIA LES NENES QUE PUGESSIN. I NO ANIRIA MOLT RÀPID PERQUÈ SI NO “SE” DESMONTA. I A LA NIT ESTARIA SOL I ESTARIA AL COSTAT D’UN TOBOGAN I LI DIRIA: -BON NIT! I QUAN “SE” FA DE DIA LI DIC: -BON DIA! I VENEN MÉS NENES I NENS A GRONXAR-SE. TXELL SÁNCHEZ I ESTRADA

SI JO FOS EL CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA SERIA MOLT ALT I VEURIA LES CASES I ELS ARBRES. TINDRIA UNES CAMPANES RODONES I SONEN. ELS NENS I NENES VOLDRIEN PUJAR MOLT A DALT. ÈLIA HUCH I GARCIA

SI JO FOS L’ESCOLA TINDRIA UN PATI MOLT GRAN, TINDRIA UN TOBOGAN AMB UNES ESCALES PER PUJAR. TAMBÉ HI HAURIA UNA CASETA I POSARIEN SORRA PER JUGAR I FER UN PASTÍS FINET. ELS NENS SERIEN GRANS I ANIRIEN SOLS A L’ESCOLA. JAN MARÍN I FARRÀS

SI JO FOS UNA PLAÇA TINDRIA UNS GRONXADORS I UNA NENA ES GRONXARIA. JUGARIEN A LA SORRA I FARIEN UN CASTELL GRAN AMB UNA GALLEDA I UNA PALA. ALMA LORENZANA I VILLALBA

SI JO FOS LA PLAÇA DE L’ESGLÉSIA ELS NENS JUGARIEN A PILOTA I FARIEN UN GOL, PERQUÈ ELS NENS TENEN UNES CAMES I XUTEN. FARIEN LA FESTA MAJOR I SURTEN ELS GEGANTS I BALLEN A LA PLAÇA. JO VEURIA ELS GEGANTS. ANIOL COLOMÉ I NAVARRO

SI JO FOS EL CAMPANAR TINDRIA UNS LLEONS A DALT DE TOT, ELS NENS VOLDRIEN PUJAR PER VEURE ELS LLEONS. TINDRIA MOLTES ESCALES PER PUJAR FINS A DALT DE TOT I TAMBÉ RAMPES. ESTARIA QUIET PERQUÈ ESTIC FET DE TOTXOS I DE PEDRES. LLUÍS BOSCH I RIUS

SI JO FOS UN PARC EL MARC ANIRIA A JUGAR AMB EL SEU PAPA I LA SEVA MAMA. HI HAURIA DOS GRONXADORS I UN TOBOGAN I UNES ESCALES PER PUJAR. HI HA ARBRES I EL MARC JUGA MARTÍN CAMPOS I APARICIO

SI JO FOS UNA FLOR ESTARIA AL CARRER I SERIA UN CARRER MOLT MACO PERQUÈ HI HAURIA MOLTES FLORS DE COLORS. JO SERIA DE COLOR VERMELL, ELS PÈTALS VERMELLS I LES FULLES VERDES. LES ALTRES FLORS SERIEN GROGUES, BLAVES, LILES. JOANA LLORENTE I RIBAS

SI JO FOS UNA PLAÇA HI HAURIA NENS I JUGARIEN A PICA PARET I DIRIEN: -UN, DOS, TRES, PICA PARET. TAMBÉ FAN UNA ROTLLANA MOLT GRAN A DINS D’UNA CASETA DE FUSTA MOLT GRAN. S’HO PASSARIEN MOLT BÉ.

LAURA GARCIA I BOLAÑO

SI JO FOS LES FLORS D’UN CARRER SERIA DE COLOR ROSA I DE LILA I TAMBÉ BLAU. I FARIA OLOR DE FLOR. EM CUIDARIA LA MARE FLOR I EM POSARIEN AIGUA. LES FLORS SÓN BONIQUES I LA GENT DIU: -OHHH, QUE BONIQUES!

VERA RODRÍGUEZ I CONEJO

SI JO FOS UN COTXE NEGRE, SERIA D’UNA MAMA. TINC 4 RODES I ANIRIA PEL CARRER. ERIC DE LA CALLE I RUIZ

SI JO FOS EL CAMPANAR SERIA GRAN I TINDRIA UN RELLOTGE, TIC, TAC, TIC, TAC. SERIA DE PEDRES FORTES. ROC COLOMÉ I NAVARRO

SI JO FOS UN CASTELL, EM FARIEN ELS CASTELLERS I HI HAURIA MOLTA GENT QUE L’AGUANTA, SÓN ELS PARES I LES MARES. UNES NENES PUJARIEN I JO SERIA MOLT ALT. L’ENXANETA FARIA L’ALETA. EM MIRARIA LA GENT I DIRÀ: -BRAVO! SENTIRIA LA GRALLA I EL TABAL QUE TOQUEN. ÚRSULA AGUIRREGABIRIA I CARPIO

Classe dels Cavalls 4 anys

SI JO FOS UN CARRER I EM MOGUÉS AMUNT I AVALL ELS COTXES NO PODRIEN PASSAR PERQUÈ SI EM MOC XOCARIEN AMB LA VORERA I AMB UN BANC I LLAVORS ELS COTXES ANIRIEN PER UNA CARRERETERA QUE NO ES MOGUÉS. AMB MI VINDRIEN ELS NENS I DIRIEN AQUESTA CARRETERA SEMBLA UN TOBOGANT I S’HI TIRARIEN I AQUESTA CARRETERA ES DIRIA TOBOGANT.

MIQUEL JUNYENT I ROVIRA

SERIA UN CARRER QUE PASSESSIN COTXES I MOTOS I LA GENT QUE

PASSA QUAN ESTÀ VERMELL I ELS COTXES

S’ESPEREN. I QUAN ES POSA VERD PODEN PASSAR ELS COTXES. JO NO ELS SENTIRIA PERQUÈ NO TINDRIA ORELLES I ESTARIA TOT EL DIA SENSE MENJAR, TAMPOC PODRIA MIRAR, ESTARIA TOT EL DIA DESCANSANT I SI JO EM MOGUÉS CAURIEN TOTS ELS COTXES. AINA MATEOS I NÚÑEZ

SERIA UNA RODA D’UN COTXE I RODARIA PER LA CARRETERA I ANIRIA CAP A CASA MEVA I PASSARIA PER CATALUNYA I TROBARIA RODES DE MOTO I RODARÍEM I LLAVORS SERIA LA RODA D’UNA MOTO I RODARIA TAMBÉ PER LA CARRETERA I PELS CAMINS QUE HI VAN SENYORS CAMINANT I APRETERIA UN BOTÓ PER RODAR MOLT RÀPID.

ALEIX CABELLO I GRÀCIA

SERIA UNA RODA D’UN COTXE I RODARIA PEL CARRER I RODARIA MOLT SI S’ENGEGA EL COTXE I SI EL COTXE NO S’ENGEGA NO RODARIA, ESTARIA QUIET. RODARIA PER ON VULGUI I NO VEURIA RES PERQUÈ NO TINC ULLS I ANIRIA PEL CAMÍ QUE JO VULGUÉS CAP A L’ESQUERRA I ANIRIA A PARAR A UNA PARADA DE COTXES I ALLÀ ESTARIA TOTA L’ESTONA QUIET I DESPRÉS ANIRIA CAP A LA DRETA.

ARAN MARTÍNEZ I LOIS

SI JO FOS UNA RODA DE MOTO, RODARIA PER LA CARRETERA DE LA PLAÇA DEL CENTRE, PER ALLÀ AL COSTAT I ANIRÍEM A COMPRAR MENJAR, HAURÍEM D’APARCAR A UN APARCAMENT AL COSTAT DE LA VORERA I NO PODRIA ENTRAR A LA BOTIGA PERQUÈ SINÓ AMB LA MOTO HO PODRIA DESMUNTAR TOT. ANIRÍEM A COMPRAR FIDEUS.

CLÀUDIA RIUS i VISA

SERIA UNA RODA DE MOTO I RODARIA I M’ENFILARIA PER LA MUNTANYA DE MONTSERRAT JO SERIA LA RODA QUE VA AL DAVANT I PODRIA GIRAR. ANIRIA PELS CAMINS I PASSARIA PER SOBRE LES PEDRES.

EDUARD HERNANDO I CASTILLO

SI JO FOS EL NÚMERO D’UNA CASA I UNA PERSONA VE A VEURE AQUELLA CASA SÀPIGA QUINA CASA ÉS I SI UN VOL ANAR A UNA CASA 0 HI VA I SI VOL ANAR A LA CASA 2 HI VA. SI JO FOS EL NÚMEO ESTARIA A UNA CASA DE COLOR BLANCA I JO SERIA MARRÓ ENGANXAT A LA PARET. JO PODRIA VEURE LES PERSONES QUE PASSAVEN PER ALLÀ I EM VEURIEN I ENTRARIEN A LA CASA QUE HI VIU UNA PERSONA.

ELIOT DIJORT I CHAMOULAUD

SI JO FOS UN POBLE TINDRIA MOLTES CASES DE MAONS AMB CIMENT I HI HAURIA LA MEVA MAMA EN UNA CASA DE MAONS. TAMBÉ UNA PLAÇA AMB UN GRONXADOR I UN BALANCÍ I HI HAURIA EL MARCEL AL GRONXADOR, ESTARIA AMB ELS SEUS AMICS. TAMBÉ HI HAURIA GEGANTS QUE SORTIRIEN A LA FESTA MAJOR I BALLARIEN, L’ESPINGUET, EL GUILLEM I L’EMMA I LA BRUIXA. JO SERIA ESPARREGUERA. UN CARRER AMB UNA FESTA D’ESCUMA I S’HI BANYARIEN EL MIQUEL I L’ONA. FERRAN EGEA I MÉNDEZ

SI FOS UN CARRER M´HI PASSARIEN ELS COTXES PER SOBRE I EM FARIEN UNA MIQUETA DE MAL I PASSARIEN A POC A POC PERQUÈ NO PODEN ANAR RÀPID PERQUÈ SINÓ UN POLICIA LI DIRIA QUE NO ES POT ANAR RÀPID. SI EM PASSESSIN RÀPID EM FARIEN MAL I A POC A POC NO. ESTARIA MOLT QUIET I SI EM BELLUGUÉS LA GENT QUAN PASSÉS XOCARIA.

GERARD CORBERA I FERRANDO

SI FOS UNA RODA RODARIA PEL CARRER I ANIRIA A UNA CASA A JUGAR AMB EL NIL I SERIA UNA RODA DE CARTRÓ I JUGARÍEM A UN JOC DE PASQUA QUE ÉS UN PUZLE I LA RODA ESTARIA PARADA. GISELA JIMÉNEZ I VEGA

SI FOS EL NÚMERO D’UNA CASA QUAN ENTRESSIN A LA CASA MIRARIEN EL NÚMERO PER SABER SI ÉS LA SEVA CASA, JO SERIA EL 2 I EL 3 I ESTARIA A FORA LA CASA SOTA LA TEULADA I SERIA DE COLOR BLAU FORT. SI VINGUESSIN PERSONES ENTRARIEN A DINTRE, FARIEN COSES I QUAN MARXIN TANCARAN LA PORTA. JO MIRARIA LA GENT QUE PASSAVA PER LA VORERA I TAMBÉ ELS COTXES QUE PASSEN I JO ELS HI DIRIA HOLA!

JORDINA SERRANO I GRAU

SI JO FOS EL NÚMERO D’UNA CASA, ESTARIA A LA PARET I MIRARIA LA GENT QUE PASSA. SERIA EL NÚMERO 5 DE COLOR LILA.

MARA GONZÁLEZ I RODRÍGUEZ

SI FOS UNA RODA RODARIA PER L’ESCOLA I FARIA COM UNA CROQUETA FENT VOLTES, FENT BOLTES COM UNA BALDUFA I EM MAREJARIA I EM PARARIA AQUÍ TERRA I EM TORNARIA A AIXECAR I TORNARIA A FER VOLTES FENT UN CAMÍ I BAIXARIA PER LES ESCALES I ANIRIA D’ESCALA A ESCALA BAIXANT FINS A LES CONSTRUCCIONS I HAURIA DE PUJAR SALTANT.

GLÒRIA HUCH I GARCIA

SI JO FOS UNA RODA RODARIA AMB ELS COTXES PER LA CARRETERA I EM GUARDARIEN AL PARQUING PERQUÈ NO VINGUÉS UN LLADRE. JO ESTARIA ABORRIDA I DORMIRIA. PER LA CARRETERA SERIA MÉS DIVERTIT RODARIA AMB LES QUATRE RODES I JO SERIA LA QUE VA AL DARRERE, LA CINC, I AIXÍ NO EM CANSARIA DE RODAR. INÉS GARCIA I GONZÁLEZ

SI JO FOS UN NÚMERO SERIA EL NÚMERO 1 I ESTARIA A UNA CASA MOLT GRAN QUE SERIA UN PIS I HI VIURIEN EL NOAM, L’INAT I EL DAVID, JO ESTARIA ENGANXAT A LA PARET I ESTARIA MOLT QUIET I TINDRIA UNA TEULADETA SOBRE EL NÚMERO PERQUÈ QUAN PLOGUÉS NO EM MULLÉS.

MIKA COBOS I NAHARY

SI FOS UNA RODA RODARIA PELS CARRERS I SERIA D’UN COTXE SEAT I ELS QUE PUJARIEN AMB MI, PUJARIEN ELS QUE VOLDRIEN DE LA CASA QUE HI HA EL COTXE QUE ESSTARIA EN UN PARQUING GUARDAT PER SI UN DIA EL NECESSITEN. I HI ESTARIA A LA NIT I EL NIL MARTÍN TAMBÉ SERIA UNA RODA I ESTARIA JUGANT AMB ELL A ESCACS.

NIL MARÍN I FOSALBA

JO SERIA UNA RODA D’UN COTXE I RODARIA PER LA CARRETEREA AMB MÉS RODES, AMB QUATRE QUE SERIEN L’AINA,JO, EL QUIRC I LA JORDINA I ANIRÍEM A UN HOTEL A APARCAR I ESTARÍEM PARATS I JUGARÍEM A CARTES I PARLARÍEM DEL QUÈ PENSEM.

MARCEL CORTADA I ROS

SERIA UNA CASA QUE TINDRIA UNA PORTA MARRÓ AMB UNA BÚSTIA PER TIRAR CARTES LA GENT QUE LI VOL ENVIAR A LES PERSONES, TAMBÉ 4 FINESTRES PER VEURE LA GENT QUE PASSA PEL CARRER I UNA TEULADA MOLT GRAN COM LA CASA QUE TAMBÉ SERIA MOLT GRAN, TINDRIA EL NÚMERO EL 8 I EL 4 PER SABER ON VIVIM.

MARTINA ALEMANY I PÉREZ

SI FOS EL NÚMERO D’UNA CASA ESTARIA ENGANXADA A UNA CASA I ESTARIA AL CARRER QUE HI FA FRED I EM POSARIA UNA JAQUETA I JO SERIA EL NÚMERO 21 I A L’ESTIU TINDRIA CALOR I EM POSARIA UNA SAMARRETA DE MÀNIGA CURTA.

PAULA VANDELLÓS I ARAGON

VOLDRIA SER UN NÚMERO D’UNA CASA I ESTARIA EN UNA CASA QUE ESTÉS MOLT NETA I ORGANITZADA, I JO SERIA EL NÚMERO 4 I ESTARIA A DINS I A FORA HI HAURIA EL NÚMERO 5 I QUAN VINGUÉS EL CARTER PORTARIA DUES CARTES, UNA QUE POSÉS EL NÚMERO 4 I UNA ALTRA AMB EL NÚMERO 5. JO EL NÚMERO 4 A DINS DE CASA ESCOMBRARIA, NETEJARIA I HO ORGANITZARIA TOT. I EL NÚMERO 5 ESTARIA A FORA PASSEJANT PEL CARRER I DESPRÉS SALTARIA I ES POSARIA A LA PARET DE LA CASA.

PEP TORRES I DURAN

SI JO FOS UNA RODA RODARIA FENT VOLTES CAP AQUÍ I VOLTES CAP ALLÀ, SERIA LA RODA D’UNA MOTO DE POLICIA I LLAVORS UN POLICIA PODRIA CONDUIR.

ANIRIA MOLT RÀPID PER LA CARRETERA I ANIRIA CAP A

ESPARREGUERA A DONAR UN VOLT I EL POLICIA VIGILARIA I JO ESTARIA APARCAT. NIL MARTÍN I TAULÉ

SI FOS EL NÚMERO D’UNA CASA ESTARIA MOLT QUIET I QUAN VENIEN LES PERSONES EM MIRAVEN I DEIEN AQUESTA CASA ÉS EL NÚMERO 6? I JO ELS DIRIA QUE SÍ. I QUAN PASSAVA LA GENT JO ELS MIRAVA I ELS HI DIRIA QUE JO SÓC UN NÚMERO I QUE ENCARA NO ESTÀ FETA LA CASA, PERQUÈ ÉS UNA CASA VELLA PERÒ L’ESTAN ARREGLANT, PERÒ EL NÚMERO EL VAN POSAR FA MÉS TEMPS PERQUÈ SABESSIN QUE LA CASA 6 ESTÀ AQUÍ.

PABLO FERRER I MARTÍN

SI FOS UN CARRER, EM PASSARIEN EL COTXES PER SOBRE I EM FARIEN PESSIGOLLES I EM FARIEN RIURE I JO SERIA EL CARRER DE LES PESSIGOLLES, TAMBÉ PASSARIEN MOTOS QUE CORREN I LES PERSONES CAMINARIEN PER LA VORERA.

QUIRC GÓMEZ I MÁRQUEZ

SI JO FOS UNA CARRETERA VINDRIEN ELS POLICIES I DIRIEN ALS COTXES QUE NO ANESSIN RÀPID, PERQUÈ SINÓ EM FARIEN MAL, I SI VAN APOC A POC NO EM FARIEN MAL. I JO NO PODRIA PARLAR I SI UN COTXE VA MOLT RÀPID VINDRAN ELS POLICIES I QUE DIGUIN QUE NO VAGIN RÀPID A TOTA LA GENT DEL MÓN.

XURÉS CALVET I DÍAZ

SI JO FOS UN COTXE RODARIA PER LA CARRETERA I UN PARE I UNA MARE EM CONDUIRIEN. QUAN ESTIC BRUT EM NETEGEN I DESPRÉS M’APARQUEN AL CARRER, DAVANT DE LA SEVA CASA QUE ÉS EL NÚMERO 52.

XAVI MORENO I SOJO

Classe de la LLuna 5 anys

SI JO FOS UN ARBRE DE LA RIERA TINDRIA FULLES QUE MAI SE’M CAURIEN. ESTARIA MIRANT COM BAIXA L’AIGUA QUE NO ESTARIA BRUTA. ESTARIA AMB ALTRES ARBRES QUE SE’LS HI CAURIEN LES FULLES. TAMBÉ HI HAURIA PLANTES LLARGUES I AMB FLORS I ME LES MIRARIA. SERIA UN LLOC MOLT BONIC. VOLDRIA QUE LES PERSONES CUIDESSIN AQUEST BOSC MOLT BÉ I QUE ESTIGUÉS MOLT NET. JAN CALDERÓ I ROVIRA

SI JO FOS UNA PERSONA DE 100 ANYS LLEGIRIA LLIBRES. M’AGRADARIA ANAR A UNA RESIDÈNCIA I PINTAR AMB PAPERS I RETOLADORS. FARIA UN QUADRE AMB COSES DE VERITAT. VOLDRIA TENIR DOS FILLS I FARIA COSES AMB ELLS. CAMINARIA AMB UNA COSA QUE TINGUÉS A DAVANT QUE M’AJUDARIA A CAMINAR. ORIOL SAYOL I CAMIÑO

SI JO FOS UNA DEIXALLA SERIA UNA TOVALLOLETA I ANIRIA AL RIU PERQUÈ ALGÚ M’HAURIA TIRAT. DESPRÉS ANIRIA AL MAR I UN PEIX SE’M MENJARIA. EL PEIX ES POSARIA MOLT MALALT PERQUÈ ÉS BRUTÍCIA I ES MORIRIA. JO EM QUEDARIA A LA PANXA DEL PEIX I EL PEIX ES QUEDARIA DINS EL MAR O ALGÚ EL TRAURIA. EMILY PEÑAS I TRAYMOR

SI JO FOS UNA CANYA DE LA RIERA M’AGAFARIA A LES PLANTES I A LA SORRA. VINDRIEN ELS INSECTES A VEURE’M I ES POSARIEN A SOBRE DE LES MEVES FULLES I EM FARIEN PESSIGOLLES I JO ESTARIA CONTENTA. SERIA GRUIXUDA I AMB FORMA DE PAL I DE COLOR VERD FLUIX I VERD FORT. VOLDRIA QUE EL MEU VOLTANT ESTÉS NET PERQUÈ AIXÍ NO M’EMBRUTARIA. ADRIANA LARDIN I AGUILERA

SI JO FOS EL RIU LLOBREGAT SERIA MOLT GRAN I DE COLOR MARRÓ. TINDRIA BARQUES I AIGUA. EM TIRARIEN MOLTA BRUTÍCIA ELS MARRANOS QUE LLENCEN LLAUNES, GRONXADORS I TROSSOS DE PILOTA A LA RIERA I DE LA RIERA BAIXEN AMB L’AIGUA I M’ARRIBEN A MI. M’AGRADARIA QUE L’AIGUA ESTIGUÉS NETA I ELS DE LA CLASSE DE LA LLUNA JA NO L’HAURIEN DE NETEJAR. AGNÈS ORTUÑO I PONS

SI JO FOS L’AIGUA DE LA RIERA HO MULLARIA TOT I LES PEDRES ES FARIEN RODONES I QUAN ELS NÚVOLS SÓN GRISOS FAN PLOURE I LLAVORS JO MULLARIA TOT EL QUE HI HAGUÉS AL TERRA I COM QUE LES PLANTES NECESSITEN AIGUA PER FER FLORS I PERQUÈ SINO LES PLANTES ES MOREN I NO CREIXEN. LES ARRELS NECESSITEN AIGUA. LA RIERA TAMBÉ NECESSITA AIGUA, SINO NO QUEDARIA CAP PLANTA I NO EN TINDRÍEM NI PER LES ABELLES QUE NO PODRIEN AGAFAR POL·LEN!

CARLA QUIROGA I MAGEM

SI JO FOS UNA PEDRA DEL RIU SERIA RODONA PERQUÈ L’AIGUA M’ARRODONIRIA FENT-ME FER VOLTES. ESTARIA AMB MÉS PEDRES, AMB LA SORRA I AMB L’AIGUA I AMB LES MUNTANYES, PERQUÈ ESTAN FETES DE PEDRES COM JO. TAMBÉ EM VEURIEN ELS ARBRES QUE VIURIEN AL COSTAT DEL RIU I ELS CUCS QUE VIUEN SOTA TERRA EM FARIEN PESSIGOLLES. ALBA CENTELLAS I LÓPEZ

SI JO FOS EL RIU SERIA EL RIU LLOBREGAT. NO M’AGRADARIA QUE M’ARRIBESSIN A MI LES COSES BRUTES PERQUÈ LI PASSÉS AL MAR I TAMPOC VULL QUE TIRIN COSES A LA RIERA NI AL MAR PERQUÈ SINÓ S’EMBRUTA EL PLANETA I ELS MEUS PEIXOS ES MORIRIEN. M’AGRADARIA QUE ELS PEIXOS POGUESSIN VIURE A L’AIGUA DIVERTINT-SE I NO HI HAGUESSIN PLÀSTICS PERQUÈ SINÓ POTSER SE’LS MENGEN I ES PODEN MORIR O TENIR MAL DE PANXA. FINS I TOT UNA BALENA SI ES MENGÉS UN SOFÀ DE LA RIERA LI HAURIEN DE TREURE DE LA PANXA. CLARA PARDO I ORTUÑO

SI JO FOS LA RIERA NO M’AGRADARIA QUE EM TIRESSIN COSES COM PLÀSTICS O AMPOLLES O BOSSES O LLAUNES PERQUÈ SINÓ EMBRUTARIEN EL PLANETA. EL PLANETA VULL QUE SIGUI VIU I AIXÍ JO TINDRIA MOLTA ALEGRIA. JO SERIA GRAN, TINDRIA AIGUA BLAVA, PEDRES GRANS I PETITES I MITJANES. I AMB MI HI VIURIEN ANIMALS: TORTUGUES, GRANOTES, OCELLS, MOSQUES I MOSQUITS. DIEGO PRATS I JAIME

SI JO FOS EL PLANETA TERRA VOLDRIA QUE FOS RODONA I TAMBÉ QUE TINGUI COSES AL VOLTANT. VOLDRIA TENIR CORS I M’AGRADARIA QUE CAP ANIMAL ES MORI I PODER VEURE TOTS ELS ALTRES PLANETES PER SABER SI ESTAN CONTAMINATS O NO. I SI ESTAN CONTAMINATS ES QUEDARIEN AL MEU COR I ELS ENTERRARIA A LA MEVA PLANTETA O AL MEU BOSC. ALEXANDRA ARIAS I MORILLO

SI JO FOS UN ARBRE VIURIA AL BOSC DEL BRUC. SERIA UNA ALZINA DE 300 ANYS. TINDRIA MOLTES BRANQUES, ESCORÇA I ARRELS I FULLES UNA MIQUETA PUNXEGUDES. NECESSITARIA AIGUA PER VIURE I TAMBÉ L’AIRE. QUAN AGAFÉS AIRE DEL QUE TREUEN LES PERSONES EL TORNARIA AMB AIRE NET I DESPRÉS EL TREURIA I AIXÍ ESTARIA AJUDANT A LES PERSONES I A TOT EL PLANETA! ALZINA PÉREZ I GILI

SI JO FOS UN PEIX DIRIA A LA GENT QUE NO TIRESSIN PLÀSTICS ON ESTIC JO NEDANT, PERQUÈ SINÓ M’HO PODRIA MENJAR I TOTS ELS QUE ESTEM NEDANT ENS PODRÍEM MORIR. PERQUÈ ELS PLÀSTICS TRIGUEN MOLTS ANYS A DESFER-SE PERQUÈ ESTAN FETS D’UNA COSA MOLT DURA. ÉS COM UNA PASTETA D’UN MATERIAL QUE ÉS MOLT RESISTIBLE ALS ANYS.

ELNA GILI I PARRA

SI JO FOS EL RIU PARLARIA AMB ELS AMICS, QUE SERIEN ELS NENS QUE VAN A LA RIERA A FER COSES PER NETEJAR EL RIU I EL MAR. ELS DIRIA HOLA I ELS EXPLICARIA QUE ESTIC MOLT BÉ PERQUÈ SEMPRE VIGILEN SI TIREN COSES ALGÚ A LA RIERA O AL MAR. I AIXÍ AMB MI PODEN VIURE ELS PEIXOS A LA MEVA AIGUA PERQUÈ ESTÀ CALENTA I FREDA I MOLT NETEJADA!

LEO GONZÁLEZ I MARTÍNEZ

SI JO FOS LA RIERA SI ALGÚ TIRÉS PLÀSTICS A MI NO M’AGRADARIA PERQUÈ JO TAMBÉ SOC EL PLANETA I EM POSARIA TRISTA PERQUÈ EM CONTAMINARIA I EL PLANETA JA NO PODRIA ESTAR FELIÇ. JO DEL MEU PENSAMENT ELS DIRIA: “NO TIRIS COSES, SI US PLAU” I M’AGRADARIA QUE EM FESSIN CAS! IVET RODRÍGUEZ I SUJAR

SI JO FOS L’AIGUA DEL RIU M’AGRADARIA ESTAR MOLT NETA I AIXÍ ELS PEIXOS NO ES MORIRIEN. VINDRIA LA GENT I ES VOLDRIEN BANYAR AMB MI I ESTARIEN MOLT CONTENTS PERQUÈ VEURIEN ELS PEIXOS NEDANT. JO ESTIC NETA PERQUÈ LA GENT NO HA TIRAT DEIXALLES A LA RIERA I ESTIC MOLT CONTENTA! JANA LÓPEZ I MONGUILLOT

SI JO FOS UNA DEIXALLA I UN NOI EM VA TIRAR A LA RIERA, ALESHORES LA RIERA ES VA EMBRUTAR MOLT. QUAN VA PLOURE MOLT, L’AIGUA DE LA PLUJA EM VA PORTAR FINS AL MAR I UN PEIX SE’M VA MENJAR. EL PEIX VA TENIR MOLT MAL DE PANXA I AL FINAL ES VA MORIR. JO ESTAVA A DINS I EM VAIG QUEDAR PER SEMPRE MÉS A LA PANXA DEL PEIX.

JANNA RIBAS I ÁLVAREZ

SI JO FOS UNA DEIXALLA NO EM TIRARIEN A LA RIERA PERQUÈ JO NO HO VOLDRIA I SI M’HO FESSIN VINDRIEN A BUSCARME TOTS ELS NENS DE LA CLASSE DE LA LLUNA. MARXARIA AMB ELLS I ANIRIA A L’ESCOLA I EM REUTILITZARIEN. JO JA NO SERIA UNA DEIXALLA I EM TRANSFORMARIEN AMB UN HUMÀ.

ISAAC HERNÁNDEZ I MONTERRUBIO

SI JO FOS UNA ÀVIA QUE TINGUÉS CENT ANYS US EXPLICARIA QUE QUAN JO ERA PETITA M’AGRADAVA AGAFAR MOLTES FLORETES I LES PLANTAVA AL JARDÍ DE CASA. TAMBÉ MIRAVA MOLT ALEGRAMENT L’ARC DE SANT MARTÍ PER LA FINESTRA QUE ERA D’INFINITS COLORS. M’ENCANTAVEN ELS MINERALS, FER UNA COL·LECCIÓ DE CORS I AJUDAVA MOLT AL PLANETA. ELSA LÓPEZ I VALLEJO

SI JO FOS UNA GUINEU SALVATGE, VIURIA A LA COVA DEL BOSC I MENJARIA HERBA, FULLES I AIGUA. PREPARARIA EL MENJAR PELS MEUS FILLETS QUE EN TINC CINC.

ANIRÍEM TOTS A LA COVA DELS OCELLETS I MENJARÍEM JUNTS.

CONSTRUIRIA UNA PILOTA AMB FANG PER REGALAR-LA ALS MEUS FILLETS. QUERALT GUERRERRO I MARTÍNEZ

SI JO FOS UN ARBRE DEL BOSC, TINDRIA FULLES I M’AGRADARIA QUE ELS NENS I LES NENES DE LA CLASSE DE LA LLUNA EM VINGUESSIN A VEURE. M’ABRAÇARIEN PERQUÈ JO SÓC UNA ALZINA I A AQUESTS NENS ELS HI AGRADEN MOLT LES ALZINES. ELS HI DONARIA MOLTA TERRA PER JUGAR I TAMBÉ FANG. ELS NENS I LES NENES ESTARIEN MOLT GUAPOS AMB LA MEVA VIDA DEL BOSC. EMMA REINA SERÓ

SI JO FOS EL RIU, NO M’AGRADARIA QUE EM TIRESSIN BRUTÍCIA VOLDRIA ESTAR NET I QUE LES PERSONES NO TIRESSIN LA BRUTÍCIA A LA RIERA. AIXÍ ELS PEIXOS NO ES MENJARIEN EL PLÀSTIC I ESTARIEN CONTENTS I LA SEVA PANXA MOLT I MOLT NETA. VIURIEN SEMPRE AMB MI. EMMA GONZÁLEZ I SEQUÍ

SI JO FOS UNA PEDRA DE LA RIERA M’ARROSSEGARIA L’AIGUA FINS AL RIU I DESPRÉS M’ARROSSEGARIA FINS AL MAR. ANIRIA A PARAR A ALTRES “MARS”: EL MAR DE BARCELONA, EL MAR DE CALAFELL… I SI TINGUÉS ULLS, VEURIA TOT EL MÓN I TAMBÉ ELS PAÏSOS. M’HO PASSARIA MOLT BÉ AMB ELS ULLS I TAMBÉ AMB LES ALTRES PEDRES. I SI LES ALTRES TINGUESSIN ULLS, EM VEURIEN I PODRIA JUGAR AMB ELLES. ENRIC FUENTES I BERNADAS

SI JO FOS UN ARBRE DEL BOSC, AL MEU CAP HI HAURIA CINC OCELLS AMB UN NIU. ELS OCELLS CANTARIEN I JO ESTARIA MOLT FELIÇ ESCOLTANT ELS SEUS CANTS. TINDRIA MOLTS AMICS QUE SERIEN ELS ALTRES ARBRES I ELS OCELLS MARXARIEN A VEURE’LS I TAMBÉ ELS HI CANTARIEN LES CANÇONS. HI HAURIA PEDRES A TERRA I QUAN VINDRIEN ELS NENS ELS HI AGRADARIA JUGAR AMB ELLES I JO ESTARIA MOLT FELIÇ I ELS VEURIA A JUGAR. LENA ANDRADE I ANDRADE

SI EL ROC FOS L’AIGUA DEL RIU PODRIA FER ONADES I NEDAR AMB ELS PEIXOS I AJUDARIA A LA GENT I ALS ANIMALS A FER-LOS VIURE I ELS ANIMALS DIRIEN: “AQUESTA AIGUA ENS AGRADA MOLT”!

PEL ROC CUCALA I JORDANA

SI JO FOS LA RIERA, NO M’AGRADARIA QUE LA GENT EM TIRÉS COSES PERQUÈ VULL ESTAR NETA, AMB AIGUA, HERBA I PEDRES. ESTARÉ MOLT BONICA AMB LES PEDRES RODONES QUE JO HE CONSTRUÏT I LA GENT QUE EM VEURIA ESTARIA CONTENTA. CARLA HERNÁNDEZ I MARTÍN

Classe de l’Arc de Sant Martí 6 anys

Si jo fos una font d’una plaça com la de la plaça de Collbató estaria avorrit i veuria passar els nens que juguen a futbol amb els pares, les dones amb cotxets de nens petits.

M’agradaria que passessin nens i nenes aventurers i omplissin les seves cantimplores, juguessin amb la meva aigua, s’esquitxessin i al final beguessin aigua fresca.

Segur que un altre dia voldrien tornar i jo em sentiria orgullós que em vinguin a veure tan content perquè em tinguin activa.

Xavi Revelles i Pagès

Si jo fos un banc de la plaça de l’Ajuntament sempre estaria ocupat. Sempre hi ha algú que seuria damunt meu a descansar, les persones es tranquil·litzen i parlen els uns amb els altres. A vegades es fan amics i s’expliquen les coses que els passen , com els secrets.

Un dia vaig sentir que un noi li deia a un amic seu si volia anar a una festa perquè volia celebrar que havia fet una cosa molt difícil, havia pujat a una muntanya molt alta!

Un altre dia vaig sentir que un tiet explicava a la seva neboda com fer un truc de màgia. Això va ser un secret molt gran i jo el vaig sentir però no l’explicaré a ningú.

Valèria Puig i Ferreri

Si jo fos una carretera sentiria les pessigolles que em farien els camions, els cotxe, les motos i les grues.

De dia passen per sobre meu molts més cotxes i a la nit tinc menys pessigolles perquè passen menys vehicles.

Quan arriba l’estiu m’escalfo molt i estic acalorat, després, quan és l’hivern tinc un problema que em gelo. Els cotxes i camions, quan van molt ràpid, rellisquen i a vegades xoquen uns amb els altres.

Quan passa això s’organitza un rebombori de cotxes, ambulàncies, policies, bombers i les pessigolles que noto són molt més fortes. Però no em queixo!

Pau López i Minguillon

Si jo fos una font trauria aigua per un tub que estaria connectat a un motor que la faria sortir.

Seria una font de ferro perquè no es trenqués i tothom pogués beure.

Estaria a la plaça de Collbató perquè és el meu poble, al costat d’uns ametllers i tindria a prop una botiga de menjar.

La gent que anés a Montserrat podria omplir la cantimplora a la meva font.

Oriol Cozar i Díaz

Si jo fos una bústia estaria a la Plaça de l’Ajuntament i tothom vindria a tirar-me les cartes.

M’encantaria poder llegir-les sobretot les que parlessin d’una festa, o de si pots venir a jugar a la casa meva, o que et convidessin a fer una sortida amb moto, ...

Seria de color groc, feta de ferro i molt dura perquè el vent no se m’emportés. Sempre estaria al carrer perquè així em veiés tothom i em portessin les cartes.

M’agradaria portar sempre bones notícies als senyors i les senyores que viuen a les cases.

Nora Serrano i Grau

Si jo fos un parc seria molt gran i tindria tobogans, gronxadors i molts nens jugant.

Hi hauria molts arbres i així podríem organitzar molts jocs: enfilar-se als arbres, esquivar arbres i fer una caseta a dalt dels arbres per poder estar tranquil i parlar amb els amics.

El terra del parc estaria ple de pedres, sorra i plantes grans.

M’agradaria que sempre hi hagués molta gent i que quan fos la nit brillés tot el parc amb la llum de les estrelles.

Nil Morales i Feliu

Si jo fos un banc estaria a la Plaça de l’Ajuntament, tindria 4 potes com si fos un animal. Estaria fet de fusta de color marró.

Hi podrien seure algunes persones i parlar de coses de l'Ajuntament o coses de la Plaça o també coses d’altres temps.

M’agradaria molt descobrir els secrets que les persones s’explicarien quan

s’asseguessin al

banc. Podrien ser secrets molt interessants perquè parlarien de coses de la seva vida, com les històries que m’expliquen a mi els meus pares.

Itzel Llongueras i Rodríguez

Si jo fos una persona miraria molt bé com és el poble i aniria a buscar els amics per jugar al pati de l’escola.

Jugaríem a cuit d’amagar, al «pilla pilla» i m’ho passaria molt bé.

Després aniríem a veure com és el carrer i faria més amics.

Quan arribaríem al carrer el trobaríem molt bonic perquè hi hauria flors, ponts i quan fos de nit miraríem les estrelles.

Marina Puig i Ferreri

Si jo fos un arbre estaria en un carrer acompanyat per més arbres, així seria un lloc molt bonic. Hi podrien venir els ocells a fer un niu i també a aturar-se per descansar.

Les persones també vindrien perquè seria un lloc molt agradable, molt tranquil. Des de dalt dels balcons de les cases també es podrien veure molt bé.

Els cotxes podrien passar per davant, però no s’hi podrien parar perquè voldrien que fos un lloc molt tranquil i que el fum dels cotxes no es poses pel mig.

M’agradaria molt ser una morera perquè les seves fulles es poden fer servir per jugar i per alimentar els cucs de seda.

Maria Rius i Visa

Si jo fos una cosa de l’espai públic m’agradaria ser una estructura perquè és on els nens i les nenes hi van a jugar i s’ho passen molt bé.

S’hi enfilarien i es podrien tirar pel tobogan. També hi hauria un tub per passar per dins que aniria des de molt amunt fins al terra.

Estaria en una plaça pel mig del poble, seria fet de fusta d’un arbre molt fort.

M’agradaria molt que tothom que vingués s’ho passés molt bé i em fessin companyia.

Descansaria a la nit i somiaria que a l’endemà ja tornarien a venir els nens a veure’m.

Joan Rius i Visa

Si jo fos una estàtua estaria al carrer perquè tothom em pogués veure. Seria de ferro i m’hagués fet un escultor molt famós. Al meu voltant hi hauria un camp molt pla, amb gespa i seria un lloc molt tranquil.

Tindria forma de persona i estaria fent ioga amb la postura de l’arbre, perquè m’agrada molt fer ioga i així quan em miressin s’interessarien per fer-ne.

M’agradaria que vinguessin persones, m’agradaria que fossin els meus pares, però com una estàtua no té pares, hauria de ser gent que no conec, al final si que els coneixeria perquè passarien molts cops.

Jan Calatrava i Arricivita

Si jo fos una carretera d’Esparreguera, em trepitjarien tots els cotxes, camions i furgonetes. Sentiria molt soroll, un soroll molt fort que em faria mal a les orelles.

Podria veure els cotxes per sota, serien molt grossos i bruts. A la nit podria veure el cel perquè no hi hauria tants cotxes.

A la nit estaria més feliç, perquè podria veure les estrelles molt bé. Buscaria un estel fugaç per poder demanar un desig. Demanaria ser una persona en comptes d’una carretera, així no em trepitjarien els cotxes i podria tenir una casa i un cotxe per trepitjar altres carreteres.

Albert Buch i Ramoneda

Si jo fos un banc, estaria clavat al terra d’una vorera a prop de la carretera. Seria rodonet i amb un aguanta esquenes.

Cada dia seuria gent a sobre meu, seurien els meus pares i els meus amics. Quan ells seurien a mi em farien mal, no podria dir res perquè sóc un banc i no parlaria.

Quan no hi hagués ningú a sobre meu estaria bé perquè ningú em faria mal l’espatlla, però també estaria trist perquè estaria sol.

Seria millor si fos un banc de l’ajuntament, allà a la plaça del centre del poble. Hi passa molta gent i molta gent seu als bancs, així no estaria sol. És millor estar acompanyat i que m’aixafin que sol sense ningú.

Marcos Cadenas i Peñuelas

Si jo fos una farola estaria a un carrer de Can Rial, donaria llum quan és de nit, les persones que passessin per allà estarien contentes perquè hi podrien veure. També hi hauria alguna persona que tindria por, seria petit i no li agradaria passejar pel carrer de nit.

Jo li explicaria que no tingués por. Quan fos de dia podria parlar i li ensenyaria moltes coses perquè s’acostumi a caminar pel carrer sense por.

Els dies de pluja em sentiria malament, estaria tota molla i me’n constiparia. M’hauria de posar una manta per sobre el ferro, sobre la llum no perquè és la cara i no l’hem de tapar.

Jéssica Chamorro i Romero

Si jo fos una estàtua, seria tota de color gris, estaria tota quieta perquè m’haurien enganxat i no em podria moure. Tindria forma de pal, molt dreta, també seria més alta del que sóc ara.

Hauria d’estar-me allà quieta i només em miraria tothom. No podria sentir res perquè no tindria sentiments.

M’agradaria estar al mig d’una plaça, allà potser hi podria haver alguna altra estàtua i no em sentiria tan sola.

M’agradaria poder ser com la gent que passa per allà perquè es poden moure, poden parlar i també poden tenir coses, com una casa.

Adriana Corbera i Ferrando

Si jo fos un riu estaria tota l’estona sota un pont i així quan plogués aniria passant l’aigua.

Seria un riu llarg, que arribés fins a Esparreguera perquè així podria conèixer el poble. Els dies de pluja tindria molta aigua i quan no plogués ni hauria molt poqueta. Seria millor quan hi ha poca aigua perquè podria mirar més les cases, la gent que surt pel poble… pensaria a quin lloc van a passejar.

M’agradaria que la gent vingués al riu a banyar-se, a jugar amb les seves joguines… jo segur que també m’ho passaria bé.

Arnau Díez i Navarro

Si jo fos una biblioteca, seria gran, amb escales i plena de llibres. Tindria una sala a baix per fer teatres i una altra sala amb taules per llegir i amb ordinadors.

Estaria a Esparreguera a prop de l’escola, així els nens quan sortissin podrien anar a llegir llibres d’històries, de princeses, de fantasmes…

M’agradaria que hi hagués molt silenci i que la gent que hi anés estigués molt feliç de poder llegir aquelles històries.

M’agrada veure que els altres s’ho passen bé i així jo podria estar bé de veure’ls feliços.

Arlet Font i Garcia

Si jo fos una planta del carrer em sentiria contenta quan tothom passés i em mirés.

Estaria al costat de casa meva, allà hi passa molta gent i les persones que hi passen es queden a mirar les plantes.

Seria una rosa, una rosa de color vermell, no seria ni gran ni petita, seria mitjana. M’agradaria que i haguessin més roses, si no em sentiria una mica abandonada d’estar sense ningú al meu costat.

Els del meu costat serien diferents tipus de plantes, com margarites, altres roses… i totes parlaríem el mateix idioma.

Ens explicaríem com ens va la nostra vida, com ens ho passem i parlaríem de la gent que es para i ens mira.

Estaria molts i molts anys.

Kira Garcia i Coca

Si jo fos una bústia estaria penjada a l’entrada d’una casa, seria de ferro, de color blanc i rectangular.

Cada dia tindria moltes cartes a dins i cada dia m’obririen i me les traurien.

M’agradaria ser una bústia perquè així sabria el que hi ha escrit a dins de les cartes i sabria si és una carta que et diu quan hauràs de pagar aquest mes per la llum, o per la factura de l’aigua, o que farem una sorpresa perquè és l’aniversari del teu amic.

Ser una bústia potser interessant perquè guarda les cartes de les persones.

Gerard Presas i Jiménez

Si jo fos una font seria com un pal de ferro fort i tindria una aixeta a dalt de tot i al terra hi tindria un reixa perquè pogués caure l’aigua cap a les clavegueres. Estaria al mig de la plaça de l’església perquè és un lloc molt bonic. Així els nens i les nenes que passessin per aquí podrien jugar i beure aigua de la meva font que seria molt bona i fresca.

M’agradaria ser una font perquè jo bec molta aigua. L’aigua no té gust però la necessitem per viure.

Mariona Malet i Albiac

Si jo fos una escola tots els nens i les nenes vindrien a passar per la meva porta.

Seria molt gran i quadrada amb un pati molt gran al mig.

Quan els nens anirien al pati s’ho passarien molt bé perquè hi hauria molt espai i moltes coses per jugar.

M’agradaria que els nens i les nenes s’ho passessin molt bé i fessin uns treballs molt ben fets.

A mi m’agradaria molt ser una escola.

Nil Visa i Ollé

Si jo fos un banc la gent que estès cansada hi seuria, seria un banc molt segur estaria fet de fusta d’alzina, perquè és un arbre que surt per la muntanya de Montserrat.

M’agradaria que tothom que seiés al banc xerrés amb el seu amic de coses de la feina o de quan eren petits si és que anaven junts a l’escola. Jo escoltaria i faria el tafaner. A vegades m’agrada sentir el que diuen els altres.

Jan Rius i Rovira

Si jo fos un banc seria de ferro colat, amb formes rectes que són més còmodes. A la gent li agradaria venir a seure i descansar de les caminades.

S’explicarien les coses de com els ha anat la caminada, si tenen gana, o set, si tenen les cames cansades, si han tingut calor, el què han vist mentre caminaven o si han trobat algun mineral o una pedra.

M’agrada sentir totes les converses però no podria dir res, només fer que estesin còmodes.

Jana Taulé i Poch

Si jo fos un gat voltaria per tot arreu. Per les teulades de les cases, pels carrers, per les places, enfilant-me als arbres i aniria d’una punta a l’altra buscant menjar o un ratolí per jugar a perseguir.

A vegades, jugaria amb els nens i a vegades em perseguirien. Si em trobés un gos, això ja és més perillós, borda i em persegueix. Jo corro molt i m’enfilo per les teulades de les cases i els arbres. M’escapo i els gossos no saben pujar i es queden amb un pam de nas, lligats amb la corretja del seu amo.

Tinc molta sort de no anar lligat.

Enric Labella i Sagarra

Si jo fos una carretera seria allargada i molt plana perquè els cotxes em trepitjarien i m'haurien aplanat, seria de ciment i també tindria pintura per marcar les ratlles i així sabrien si es pot creuar a l’altre carril o no, i també sabrien per on poden passar les persones. Tindria semàfors per dir quan poden passar les persones, i quan no, i que no els atropellin els cotxes.

M’agradaria ser la carretera perquè portaria els cotxes a països i pobles més ràpid i així no passarien per on passen la gent.

Desmond Saumell i Moya

Si jo fos un parc tindria moltes joguines a sobre perquè s’ho passessin molt bé els nens i les nenes que vinguessin. M’agradaria tenir arbres perquè estigués més decorat, també sorra per excavar amb pales, fer fang i fer rius amb l’aigua.

Quan les coses del parc es rovellessin i es fessin velles, les pintaria d’un altre color i les arreglaria perquè quedés amb més detalls i agradés més a tothom.

Al costat del parc hi posaria un «Xiquiparc» per si hi hagués nens que no els hi agradés gaire el parc i així també s’ho passarien bé jugant amb les pilotes, les «colxonetes» i el castell inflable.

Matias Pesquera i Burgueño

Si jo fos un arbre estaria a prop d’un parc, seria un pomer i sortirien pomes i les collirien les persones que els hi agradessin. Estaria acompanyat de molts altres arbres pomers.

Els nens que juguessin al parc menjarien les meves pomes i els hi agradarien molt.

Quan s’acabessin les pomes haurien d’esperar fins que tornessin a créixer les pomes una altra vegada.

Estaria content de ser un pomer perquè els arbres són molt importants pel món.

Braian Caramés i Silva

Classe del Sol 7 anys

Si jo fos un skate parc patinarien sobre meu i em farien pessigolles, quan algú cauria em faria mal, però m’aguantaria i procuraria no dir-li que anés més en compte i no em fes mal perquè no se sentís trist.

M’encantaria quan hi hagués poca gent patinant tranquil·lament, perquè m’atabalaria si n’hi hagués molta i no voldria tantes rodes a sobre meu.

El que em faria feliç seria que em tractessin bé i que ningú em destrosses.

Pau Borràs i Ros

Si fos una plaça tindria molts arbres i cada dia em passarien moltes persones per sobre. Tindria un munt bancs per seure i qui ho necessités pogués descansar i mirar el que fan les altres persones. Em passarien moltes pilotes i joguines per sobre. Al final del dia em sentiria molt aixafada de la calor i de totes les persones que hi passarien.

Descansaria només de nit i de dia tornaria a tenir molt de pes.

El que m’agradaria més de ser una plaça és que hi podria anar tota la gent i tothom s’ho passaria molt bé.

Sara Quiroga i Magem

Si jo fos un campanar miraria com són de boniques les cases del poble i observaria des de dalt de tot el que passaria. També podria veure el color i com són de boniques les plantes.

Quan sonés la campana tota la gent vindria a veure el que passaria, si algú s’havia casat o algú s’havia mort.

Podria veure que fan les meves millors amigues i viuria molt feliç perquè podria veure les coses des de dalt del campanar, sabria tot el que passaria i per a mi no hi hauria secrets.

Maria Varona i Aleu

Jo fos una plaça seria gran, bonica i tindria molta gent. Estaria plena de flors amb alguns llocs per jugar, amb cases pel costat i algun bar per si algú tingués gana.

M’agradaria que s’hi fessin els castellers i que la gent els volgués anar a veure, tothom estaria content i feliç. Seria com una festa animada i molt gran amb música i alguna cosa per picar.

Quan l’anxaneta arribés a dalt saludaria a tota la gent i seria un castell ben alt.

Quan la festa s’acabés quedaria buida i esperaria a que es tornés a omplir.

Pau Mateos i Núñez

Si jo fos un espai públic seria una riera perquè portaria aigua cap al mar i podria conèixer millor com és l’aigua per dins. Quan ho descobrís ho intentaria explicar als del meu voltant i els dels meu voltant ho explicarien als del seu voltant i així ho aniríem escampant i arribaria aquest missatge a més persones i podríem fer grans descobriments: com fer l’elaboració de l’aigua, saber que si barreges aigua amb altres productes pot fer mal o pot sortir bon resultat.

Júlia Monné i Torruella

Si jo fos un vianant em passejaria pels carrers i m’aniria fixant en les coses que trobaria: un campanar, unes botigues, coses importants que ajuden a la gent, com les associacions i l’espai públic perquè hi pugui passar tothom.

M’agradaria viure alegre, sense problemes, passar unes bones estones pel poble i gaudir-lo sense perills.

Estaria amb els companys i els hi ensenyaria les coses importants que tinguéssim en el poble, així el coneixerien millor i si algun dia volguessin tornar ja ho sabrien.

Si fos un vianant cuidaria molt el poble.

Maria Font i Carafí

Si jo fos un parc tindria diferents tobogans , m’agradaria que els nens hi juguessin i que ho utilitzessin bé.

També m’agradaria tenir un rocòdrom i coses per diferents edats, així hi podrien jugar els petits i els grans i també hi posaria uns bancs per descansar els pares, mentre juguen els nens o pels nens que estiguessin cansats.

Mentre descansarien aprofitarien per mirar com juguen els seus fills i parlarien amb els seus amics de les seves coses.

El rocòdrom seria el que ocuparia més espai perquè és el més important per mi, m’agrada escalar i enfilar-me com si fos un mico.

Víctor Fuentes i Bernadas

Si jo fos un parc seria molt bonic ple de flors i de persones contentes.

Passaria la gent amb els fills o filles, germans o germanes i amb els seus animals.

Tothom cuidaria molt bé el parc, l’estimarien i jugarien feliços.

M’agradaria que les famílies hi fessin un pícnic, així estarien junts i a l’aire lliure passant s’ho bé. També els hi agradarien molt les flors que trobarien.

Quan fos de nit podrien fer una acampada i així sempre el parc estaria acompanyat.

Aiala Mendieta i Del Pino

Si jo fos la riera m’agradaria que estigués neta, que portés aigua avall cap al mar i que a tothom li agradés banyar-se. Seria molt bonic poder nedar per l’aigua clara i fresca.

S’ho passarien divertit saltant, mullant-se i esquitxant al seu voltant, l’aigua refresca i no tindrien calor.

Haurien de vigilar de tirar pedres per no fer mal.

També m’agradaria que estigués plena de peixos que saltessin dins i fora de l’aigua i pescar-los per menjar.

Nedant, nedant, arribaria al mar i allà em trobaria un gran llac que estaria ple de pedres que haurien llençat les persones i quan arribés al mar sortia com un volcà de la força amb que hi arribaria.

Maria Valls i Giralt

Si jo fos el sol faria que fes molta calor i així tothom podria anar amb màniga curta i anar a la piscina.

També m’amagaria i així faria fred i tothom hauria d’estar a casa seva mirant la tele perquè estaria tot gelat.

De vegades faria una mica calor i una mica de fred perquè tothom pogués anar a l’escola a jugar junts amb els seus amics.

Noa Masip i Aranda

Si jo fos un parc estaria trepitjada pels nens i les nenes, m’agradaria perquè s’ho passarien molt bé jugant a sobre meu.

Hi tindria un tobogan, uns gronxadors, coses per enfilar-se, escales per pujar al tobogan i bancs per seure si es cansessin.

Estaria molt feliç quan veiés que jugant s’ho passessin molt bé.

Les trepitjades potser em farien mal i de vegades m’haurien de canviar alguna cosa que es fes malbé, però no m’importaria perquè tindria una nova vida.

Quan fos de nit només estaria trepitjada pel vent i algun animal que em faria pessigolles.

Aina Sánchez i Vargas

Si jo fos una plaça m’agradaria veure els nens com s’ho passen de bé jugant a pilota.

També m’agradaria veure a tota la gent feliç i que no s’enfadessin per res, ni amb ningú.

Seria una plaça molt bonica, la gent em visitaria molt perquè tindria un campanar molt conegut, com el d’Esparreguera.

Tindria molts arbres diferents i a l’estiu, quan fes molta calor, la gent vindria a buscar la seva ombra.

En els bancs s’hi podrien asseure si estiguessin cansats de caminar i podrien mirar el campanar i li fer-li fotos, admirar el paisatge de la plaça i parlar de com és de preciosa.

Vinyet Iglesis i Saura

Si jo fos una font el meu cabell seria l’aigua i estaria al mig d’una plaça molt gran i molt important.

Refrescaria a tota la gent que begués l’aigua del meu cabell. M’agradaria que vinguessin els nens i les nenes i també vindrien els ocells quan fos l’estiu.

Si jo fos una font tindria una forma que a tothom li agradaria, m’hauria fet el meu pare perquè sap arreglar les coses de casa.

Una vegada a l’any faria un espectacle de llums i colors, vindria molta gent a veure’m i estaria molt contenta de fer-ho perquè així la gent podria veure tot el que ser fer.

Carolina Rubio i Cañedo

Si jo fos un camí deixaria passar a tothom perquè seria molt amable.

Seria un camí de muntanya perquè m’agradaria veure com la gent fa passejades amb el pare i la mare i els germans. Voldria tenir arbres plantats al meu costat i que tothom estigués content perquè fos un camí fàcil i ben arreglat. Així tothom m’estimaria i tindrien moltes ganes de passejar.

El camí s’acabaria amb una cova a dins d’una muntanya feta de pedres.

Deixaria passar les bicicletes, les motos i els cotxes, però hi posaria un semàfor perquè no hi hagués cua per entrar.

Mario Campos i Aparicio

Si jo fos una font tothom em vindria a veure perquè seria una font especial, tindria una forma molt «xula» perquè seria com una persona. L’aigua sortiria per la boca, seria molt bona i fresca.

M’agradaria que vingués a beure la meva aigua molta gent perquè els refrescaria i els animaria a continuar jugant.

Estaria en una plaça molt gran i estaria acompanyada de bancs per seure, de botigues de fruites i de roba.

A l’estiu amb la calor tindria més feina i a l’hivern podria mirar els nens com juguem i podria escoltar el soroll de la plaça.

Martina Morgado i Marcos

Si jo fos un parc seria la Plaça de Rei perquè tindria moltes coses per jugar i els nens i les nenes vindrien.

M’agradaria que juguessin molt i s’ho passessin molt bé amb mi.

Podrien jugar a córrer i podrien parlar amb mi de coses interessants, com ara els jocs i de quines coses els hi agraden a ells.

Tots podrien jugar junts sense problemes i estarien molt tranquils i contents perquè si juguem tots junts tot va millor.

Marc Lozano i Miras

Si jo fos la Plaça de l’Església estaria sempre escoltant les campanes i sabria quina hora és.

Veuria les persones que estiguessin per la plaça fent coses: asseguts als bancs, jugant, passejant o badant mentre miren l’església.

Em vindria de gust que per la plaça hi passegessin els animals, com els gossos i gats.

Quan arribés l’estiu i fes molta calor es podrien posar sota l’ombra dels arbres per protegir-se i també es podrien refrescar amb l’aigua de la font.

M’ agradaria que tothom que passés per allà estigués feliç i content.

Aila Alavedra i Adell

Si jo fos una plaça m’agradaria que hi passes molta gent per mirar com són les persones: altes, nens, nenes, adolescents, adults...

Hi podrien passejar amb cadira de rodes, llavors no hi hauria graons i seria ample perquè poguessin passar sense problemes. També hi podrien passar persones cegues, llavors els cartells també haurien de ser fets amb lletres de Braille.

Voldria ser una plaça gran, espaiosa, amb un escut al mig del país i que estigués il·luminada amb uns fanals que tinguessin a sobre la figura d’uns animals de la selva. Al voltant de la plaça hi posaria xiprers alts perquè fessin ombra i tothom pogués triar sol o ombra.

Maël Dijort i Chamoulaud

Si jo fos un fanal seria baixet i il·luminaria el camí d’anar a casa de les persones. Estaria fet d’un material molt resistent perquè el vent no em fes caure i la pluja no em desfés. M’agradaria que m'hagués fet el Jaume Plensa perquè és un escultor que té un museu amb obres d’art, com el cor dels arbres, l’interrogant, ...

També podria il·luminar les persones quan volguessin seure en un banc per descansar i parlar de les seves coses.

Acompanyaria la gent mentre passejarien amb molta llum.

Quan ja fos molt de nit faria llum pels gats que s’haguessin perdut i volguessin tornar a casa seva.

Mateo Andrade i Andrade

Si jo fos un banc estaria fet de fusta de pi i pintat de color marró amb pintura acrílica. El respatller seria en forma de cor i el seient seria tou perquè hi estiguessin més còmodes les persones.

M’agradaria estar al carrer dels Arbres perquè aquest carrer m’agrada molt.

Si fos el banc xafardejaria el que diu la gent, secrets, com per exemple si volen anar a casa seva , si s’han comprat una casa nova, o parlarien dels presos polítics perquè estan a la presó.

Si fos un banc estaria molt contenta, però també tindria mal d’esquena de tan aguantar pes.

Abril Martrat i Fusalba

Si jo fos una plaça vindria molta gent a veure’m seria molt bonica i estaria plena de coses: fonts, bancs, gronxadors, tobogan, una caseta de fusta per jugar els més petits. Hi hauria sorra perquè poguessin jugar a fer formes i castells.

També deixaria un caminet sense sorra per si algú hi anés amb cadira de rodes.

M’agradaria que tot el que passes a la plaça fos alegre, no voldria que ningú s’enfadés.

De dia vindria molta gent i tothom estaria molt alegre jugant. A la nit descansaria per estar a punt pel dia següent.

Berta Pastrana i Castells

Si jo fos una plaça m’agradaria que fos amb molts fanals perquè estigués molt ben il·luminada i pogués veure molt bé tot que hi passés.

A dins de la plaça m’agradaria tenir un parc petit perquè hi poguessin jugar els nens petits i les nenes més petites . En aquest parc també s’hi podrien fer les festes d’aniversari.

Tindria un banc perquè hi poguessin seure les persones grans i joves i un bar per menjar si fos l’hora d’esmorzar o de dinar.

Estaria rodejada de cases noves i boniques amb un jardí petitó que tindria una porta per sortir directament a la plaça.

Júlia Vandellós i Aragon

Si jo fos un carrer, seria un carrer llarg que arribés fins a les cases on visqués la gent.

Seria un carrer que es comunicaria amb altres carrers i que d’aquests carrers en sortirien d’altres i així es formaria un poble gran.

M’agradaria que molta gent passés perquè seria la manera de que em coneguessin i expliquessin als altres que el meu carrer porta a molts llocs.

Tots els carrers junts farien com una mena de laberint que mai s’acabaria.

Cada carrer et portaria a un poble diferent i així els podrien conèixer tots.

Carlota Prats i Jaime

Si jo fos un banc les persones que hi seurien tindrien converses i jo les podria escoltar.

Segurament que parlarien de la seva feina i del que està passant al poble.

Quan em quedés sol sentiria el soroll del vent i el cant dels ocells. Si plogués sentiria les gotes de la pluja com cauen al terra.

Seria un banc de fusta i de potes de ferro, m’hauria fet un fuster d’Esparreguera i les persones que treballarien a l’ajuntament em posarien al mig de la plaça perquè em toqués el sol i tothom es fixés amb mi.

Marc Bailen i Bertran

Si jo fos un parc seria gran ple de tobogans, gronxadors, barres, perquè els nens i les nenes s’ho passessin molt bé.

Tindria plantes i arbres per fer bonic, uns banc i una font per beure aigua.

M’agradaria que quan vinguessin a visitar-me tothom estigués molt content.

M’agrada la companyia de la gent i no m’agrada que em deixin sol.

Estaria encantat de que hi fessin festes d’aniversari al meu parc.

Marta Serra i Valverde

Classe del Dimoni 8 anys

Si jo fos un arbre m’agradaria que tothom em respectés com una cosa de l’espai públic, perquè els arbres ens donen oxigen i donen el color verd a la terra.

Seria un arbre amb moltes arrels que representarien la meva família i em donaria força per no morir i conservar els records que tindria de la gent que em vingués a visitar.

Voldria ser un arbre de la muntanya de Montserrat perquè Montserrat és molt coneguda per Catalunya i jo també vull ser important.

M’agradaria que altres persones d’arreu del món coneguessin la muntanya i em vinguessin a visitar, jo estaria a prop de Sant Jeroni perquè és el punt més alt de la muntanya i quan marxessin sabessin molt bé qui soc jo, com és la muntanya i com és Sant Jeroni.

Alèxia Llongueras i Rodríguez

Si jo fos un oceà seria líquid d’un color blau fluix, molt gran i arribaria a tocar el continent d’Àfrica.

M’agradaria que em cuidessin bé i no em llencessin brossa perquè així tindria l’aigua neta.

M’acompanyarien molts animals, sobretot m’agradaria tenir els peixos de colors per companyia.

Si fos un oceà també podria visitar les coves on hi visquessin animals perillosos, aniria per tot arreu i descobriria altres pobles.

Podria veure els taurons, els dofins, les balenes, el peix serra, sense perill. Ells no em podrien fer res perquè soc la seva vida i sense mi no són res.

Martí Llorente i Ribas

Si jo fos un arbre estaria plantat al carrer dels Arbres, seria una morera perquè és un arbre que m’agrada molt.

Sempre em fixaria molt bé en totes les coses que passessin pel carrer, m’agradaria que em vinguessin a visitar, però sobretot que em visités la persona que m’hagués plantat. Estaria molt content i li donaria les gràcies per haver-me plantat en aquest lloc tan a prop dels altres arbres.

No m’agradaria que nevés perquè no em podria abrigar i passaria fred, les fulles m’haurien caigut.

En canvi quan fos l’estiu estaria ben abrigat per les fulles encara que no les necessités.

Si jo fos un arbre m’agradaria estar plantat durant molt de temps i que no em tallessin.

Biel Martínez i Esteller

Si jo fos una paperera estaria en una platja perquè les platges acostumen a estar molt brutes i així la gent se n’adonaria que les coses es llencen a la paperera.

Seria de ferro i estaria enganxada al terra.

Seria una paperera on es pogués classificar la brossa: rebuig, orgànic, plàstic, vidre i paper. Cada forat per llençar la brossa seria del color que li correspongués. D’aquesta manera ajudaria al medi ambient perquè les coses no se n’anessin cap al mar i els animals quedessin atrapats.

M’agradaria que amb la meva ajuda la sorra no estigués bruta i així les persones trobarien en bon estat la seva platja, els nens podrien jugar tranquils i fer castells sense trobar-se cap brutícia.

Marta Melé i Canal

Si jo fos la Plaça del Centre m’agradaria que em cuidessin molt bé i que vingués molta gent a jugar.

També m’agradaria molt que a l’ escenari que hi ha a dalt hi fessin més coses, com ara actuacions, cançons, teatre,... perquè ara no s’hi fa res i estaria molt més aprofitat.

Hi posaria algunes porteries per jugar a futbol, procuraria que els arbres i les plantes no es fessin malbé.

M’ho passaria molt bé quan la gent em visités i estiguessin molta estona amb mi.

M’agradaria que fos una plaça de 24 hores i que no em tanquessin per la nit, perquè em quedo trista i només tinc la visita d’algun animal.

Pol Noriega i Garcia

Si jo fos una plaça, tindria forma rodona i el seu terra seria d’asfalt, es faria servir per anar a jugar a les estones lliures, també hi haurien bancs per seure la gent tranquil·lament i poder parlar i intercanviar idees, disposaria de papereres per així la gent pogués llençar les deixalles i no tirar-les per terra i embrutar aquest espai de la ciutat. Aquest espai sigues tranquil, la gent que volgués gaudir d'aquesta plaça no hi haguessin conflictes ni baralles entre les persones.

Jofre Ortuño i Pons

Si jo fos un banc seria bonic sense grafits i molt còmode . Estaria en un espai on hi hagués ombra a sota d’uns arbres amb molt de silenci, per aquest lloc pesaria molta gent que aquesta seuria sobre meu moltes estones, ja que tinc molt bones vistes i transmeto molta pau i serenitat a les persones. El matí les persones tenen més energia i a la tarda estan molt més cansades i es quan venen a seure sobre meu llavors jo em sento més acompanyat ja que els matins se’m fan avorrits.

Joel Perramon i Díaz

Si jo fos un carrer, si la gent llences coses per tot el meu voltant em molestaria, em sentiria brut, maltractat. M’agradaria que les persones respectessin totes les coses del meu carrer, així seria un espai molt net, els escombriaires farien el seu treball de neteja però no recollirien tanta brossa, també la gent pot passejar millor, estarien alegres, contents i les persones quedarien amb la boca oberta, seriem l’exemple de molts altres pobles. La gent que passeges pel carrer llences les coses a la brossa ja que hi ha moltes papereres per evitar que estigui el poble brut.

Gabi Prieto i Saeta

Si jo fos un banc per seure les persones quan estiguin cansades, llavors seurien com volguessin. A mi m’agrada que la gent estigui feliç i molt còmode. El banc estaria a una plaça gran en la que molta gent coneix i passa passejant per allà i quant estan cansats poden seure per descansar. Hi hauria un escenari per fer concerts i altres coses i la gent es pugui seure i veure les diferents actuacions que fan aquesta plaça. Es sentirien felices, contentes i còmodes al poder gaudir d’aquest espai.

Carla Pulido i Llamas

Si jo fos un gronxador estaria a un parc, on els nens els agradaria molt gronxar-se, el seient seria molt còmode, el terra d’aquest espai seria d’herba. Aquest lloc vindrien molts nens i nenes per passar una bona estona tranquil·lament després de sortir de l’escola. El parc on estic situat es un espai molt gran on poden anar molts nens i nenes a jugar i el que els agrada més de fer es pujar al gronxador on es formen unes cues molt llargues per tal de pujar.

Jordi Rafa i Ortuño

Si jo fos un parc on tothom li agrades i poguessin jugar tots els nens. Aquest parc seria un espai on tots els infants del poble l’haguessin dissenyat i adaptat a totes les diferents necessitats d’aquests. Aquest espai estaria sempre obert a tothom ja que cadascú pogués gaudir tant al matí com a la tarda. Aquest parc té un gran espai, disposa d’una part de herba, un altre de sorra i un altre part de rajoles, tindria molts arbres i arbustos com si fos un gran espai de natura i les seves estructures de joc també serien de fusta.

Aleix Revelles i Pagès

Si jo fos una carretera seria molt recta amb una baixada no gaire inclinada, seria ampla perquè així poguessin passar més mitjans de transport i les voreres serien amples per poder passar o passejar la gent, tindria alguns fanals per tal de tenir llum durant la nit. Aquesta carretera es un carrer principal d’un poble on hi ha cases a banda i banda, els baixos d’aquestes hi han restaurants, botigues i llocs per aparcar, al final del poble hi ha una benzinera.

Aitor Ruiz i Bernaus

Si jo fos una carretera ho passaria molt malament ja que tota l’estona m’estarien atropellant. També es important que hi hagin carreteres sinó caurien tots els cotxes, per què no ho passes malament li posaria un plàstic invisible o uns llits elàstics per tal de que no em faci tant de mal. Els cotxes que passen per aquesta carretera haurien de volar i si cauen hi ha un llit elàstic o el plàstic per tal de no fer dolor. Llavors la carretera té la funció de guiar els diferents trajectes que poden fer els vehicles.

Victòria Sorribes i Barba

Si jo fos un espai públic seria un carrer ja que passa molta gent i el pot transitar qui vulgui però sempre hem de complir unes normes per tal de poder cuidar aquell espai, sinó es cuida cada vegada estarà més brut i finalment ningú el podrà fer servir. Aquell espai públic si està brut la gent no pot passar llavors deixa de ser un espai on pot passar tothom ja que estarà ple de brossa i deixarà de fer el servei que la gent necessita i no s’utilitzarà mai més per això es important cuidar l’espai públic ja que ens pertany a tots.

Ariadna Auleda i Roselló

Si jo fos una plaça al mig tindria una font molt gran, que l’aigua d’aquesta formaria un llac que ocuparia una part d’aquesta plaça, aquest llac es podria travessar per un pont, hi hauria peixos de molts colors, l’aigua sempre estaria neta però no hi hauria cap cartell ja que la gent ja sabria que no s’ha d’embrutar, els voltant tindria flors totes blanques i bancs per tal que la gent se sentis a gust en aquest espai i pogués estar moltes estones. Al voltant de la plaça de forma rodona hi haurien enfiladisses enredant-se per les parets que limiten l’espai.

Noa Calatrava i Arricivita

Si jo fos la plaça de Montroig a vegades em sentiria una mica avorrida ja que normalment viuen molts avis però els caps de setmana, el temps de les vacances, tant d’estiu com de l’hivern els nens van a jugar a la plaça , juguem a diferents jocs amb la pilota, llavors no em sento tant avorrida. Quan fan algunes festes sempre munten un escenari i al bar que esta al costat sempre van allà a celebrar les festes, em sento molt més acompanyada no només per la gent del poble també per els que viuen els pobles del voltant. A la plaça hi ha bancs perquè segui la gent i arbres per fer ombra a l’estiu i hi ha flors de color rosa pels voltants de la plaça, que li donen alegria aquest espai.

Ester Campabadal i Pla

Si jo fos un fanal, de dia no treballaria però observaria a tota la gent que passa per aquell carrer, veuria com camina la gent a munt i a vall, comprant a les diferents botigues, escoltaria converses de la gent que no puc compartir amb ningú, sempre estaria veient el mateix entorn ja que no em puc desplaçar. De nit treballaria més ja que haig d’il·luminar el carrer i veuria els cotxes aparcats i alguns passar pel carrer, gent passejant els gossos. A l’estiu estaria molt més distreta ja que observaria gent sopant i xerrant a les terrasses, prenent la fresca els bancs, nens jugant el parc i gent corrents pels carrers. Tant de dia com de nit veuria flors i escultures, tampoc es poden moure com jo.

Dolors Castillero i López

Si jo fos un banc d’una plaça quan la gent segui sobre meu se sentirien molt a gust, jo parlaria amb ells i al seure sobre se sentirien molt còmodes perquè el meu banc no estaria mullat , no hi hauria brutícia, no hi haurien estelles de fusta i seria bastant gran, ja que jo em cuidaria molt per tal que la gent estigui molt a gust seient sobre meu però la gent no m’embrutaria, ni em faria malbé ja que jo també els cuido amb ells.

Gerard Alemany i Pérez

Si jo fos un arbre estaria en un parc, quan se'm acostessin persones passejant el gos, els cridaria l’atenció que netegessin les necessitats que ha fet el seu gos per tal de cuidar l’espai públic on pugues passar tothom i no fes mala olor. Els faria conscients de que han de recollir la brutícia del terra poder gaudir d’aquests espais tant especials . De tant en tant la gent em vingués a cuidar, regant-me, passant bones estones sota l’ombra que faig, llegint un llibre, parlar amb els amics. Si un dia alguna persona em volgués tallar que vingués algú a protegir-me per tal d’evitar-ho.

Aina Boada i Marimon

Si jo fos un parc em sentiria una mica cansada de que la gent llença la brossa per terra sense fer servir les papereres també trista perquè no valoren gaire aquests espais que habiliten. La gent intenta trencar les coses i després els nens ens quedem sense poder fer servir aquestes instal·lacions. Els grups que van a passar l’estona al parc, hi ha que van a trencar les coses per tal de fer-se els graciosos davant els amics sense pensar en que aquell espai l’utilitza molta gent. M’agradaria que la gent respectes els parcs perquè es un espai on el podem gaudir tot el poble ja que l’ajuntament els fa construir.

Ariadna Folch i Jaimes

Si jo fos la platja transmetria felicitat a les persones tot gaudint de diferents nens jugant a construir castells de sorra, altres al voleï platja, persones banyant-se i prenent el sol. També seria una mena de carretera pels vaixells per poder viatjar a diferents llocs del món on tothom seria ben rebut. A la vora de la mar hi haurien molt tipus de petxines per així la gent pogués agafar, fer collarets, pintar-les, poder jugar amb elles posant-les als castells. Seria un aigua molt salada, si algú m’empassa ha de sortir corrents per anar a beure aigua per tal de treure’s aquell mal gust. Sóc com una terra dels animals com , els peixos, taurons, estrelles.

Júlia Gantzer i Lozoya

Si jo fos la muntanya doncs seria molt gran i resistent a les persones i els essers vius que viuen per allà, haig de ser molt fort per tal de no destruir-me per no destrossar poblacions properes, els habitants que venen a visitar la muntanya han de ser respectuosos amb mi, no llençar brossa, no embrutar el territori. Si jo mateixa em pogués moure dintre de mi podria conèixer tot el que m’envolta com animals, plantes, camins, cims, llavors potser em sentiria millor amb mi mateix per ser com sóc i gaudiria de la companyia que tinc el meu voltant.

Martí Hernández i Martín

Si jo fos una platja la gent m’hauria de tractar molt bé, no llençant brutícia per terra, respectant tota la natura del voltant. Seria mitjana i la meva tonalitat d’aigua aniria de blau clar a blau fosc cap a l’horitzó, el meu interior tindria poques roques i poques pedres, seria un terra llis i sorra fina, hi hauria poca gent ja que seria un espai una mica secret i no el coneixeria molta gent. A la sorra hi hauria moltes petxines i gent estirada a la tovallola a la vora de la mar gaudint de l’entorn de la platja.

Martina Lardin i Aguilera

Si jo fos un fanal il·luminaria la foscor del carrer, seria important ja que sense els fanals la gent no veuria quan es fa de nit i no podrien sortir a passejar. Si no poguessin sortir de nit, la gent no es coneixeria, llavors no seriem les mateixes persones, no tindríem amics, no jugaríem, no ens ho passaríem bé. Durant el dia el fanal esta apagat, observa a la gent que passa per allà, els nens com juguen, les persones que parlen, les que es desplacen en cotxe, amb autobús, amb moto i bicicleta. Sense els fanals la vida del pobles seria més trista ja que la seva llum ens dona alegria per sortir a passejar.

Aran Soler i Marimon

Si jo fos un carrer, seria llarg, ample, tindria cases altes i un parc, per aquest carrer circularien pocs vehicles, les voreres són amples on poden passejar les persones còmodament, tot gaudint de l’entorn, on hi ha molta llum i les façanes de les cases són de molts colors tot donant vida aquest espai. Les persones que viuen a les cases d’aquest carrer estan més tranquil·les ja que no hi circulen gaires cotxes. Aquest carrer fa que la gent se senti molt feliç i contenta i això fa que tothom que l’ha conegut sempre vol tornar a gaudir d’aquest espai. El parc que hi ha al carrer es un lloc ample i acollidor que fa que les persones vinguin a passejar.

Natàlia Yélamos i Mena

Classe del Gegant 9 anys

Si jo fos el parc de la plaça de correus m’agradaria que tot estigués més net i que vingués molta gent, podrien ser d’altres països, d’altres pobles o ciutats... quan arribessin sentirien com de divertit pot arribar a ser un parc petit. Seria un parc petit però on tothom, la gent gran i els nens i nenes, el compartirien i estarien feliços.

M’agradaria que tingués més estructures, sobretot un gronxador amb xarxa. Normalment als gronxadors només hi pot pujar una persona sola, en canvi a la meva plaça ho podrien compartir i estar junts, que és la manera de passar-s’ho millor. Tindria un tobogan molt més llarg, faria unes giragonses que faria que anessin molt ràpid i podrien pujar moltes vegades.

Seria una parc feliç i orgullós amb tothom que tingués a prop meu! I em sentiria emocionat de veure content els pares i mares.

Oriol Marin i Fosalba

Si jo fos la font de la plaça de l’Ajuntament veuria passar molta gent: avis que estan jubilats, escombriaires, nens que aquell dia no tenen escola i van a jugar a la plaça, treballadors que van cap a l’ajuntament, gent malalta que va a buscar remeis a la farmàcia... molt tipus de gent passaria a prop meu. Això em faria sentir alegre, veure i observar les persones que m’envolten i veure-les si estan alegres. Si tinguessin un problema o estiguessin molt cansats, els convidaria a beure aigua de la meva font, això els faria sentir més motivats i amb ganes de tirar endavant amb la vida.

M’agradarien els dies especials, quan es fan balls o concerts a la plaça, els podria veure des d’on estic sempre i quan no se’m posés ningú davant.

A les nits vigilaria que no entressin a robar a cap casa del meu voltant, si veiés els lladres entrar els esquitxaria amb la meva aigua i marxarien corrent espantats.

Seria una font que m’agradaria tenir-ho tot controlat fins i tot podria arribar a saber els secrets que s’expliquen a prop meu!

Mariona Raya i Peña

Si fos la plaça de l’església seria un lloc on es reuniria molta gent, em sentiria que em fan molta companyia, mai estaria sola. Només a la nit que seria un moment de tranquil·litat, de pau i de repòs. Fins que els primers rajos de sol tornessin a sortir i això em faria tornar a brillar i sentir l’alegria de notar-me trepitjada. Al meu voltant m’acompanyen cases i pisos i les persones que hi viuen, serien qui em farien sentir en companyia i estimada.

Hi hauria dies de festa, vindria la fira medieval, la festa major, les gallines de “l’ensierru”, concerts, cap d’any... és un lloc on se celebra gairebé tot. I m’encantaria disfrutar-ho tan ben acompanyada.

No m’agradaria veure baralles, seria un molt mal moment per a mi, aleshores deixaria anar un aire de tranquil·litat perquè les persones que s’estan barallant tornin a ser amics o amigues.

M’agraden els bancs que tinc a la meva plaça, la gent seu, em contempla i mira el campanar tan alt!

Núria Zafra i Salcedo

Si jo fos el carrer Gran d’Esparreguera, m’agradaria ser-ho perquè sóc un carrer ben llarg, ple de cases i botigues, que dona connexió a dues places molt importants, la plaça de l’Ajuntament i la plaça de l’Església. No és un carrer tancat en ell mateix, és un carrer que porta a altres carrers.

Pel meu carrer hi passa la festa major, hi desfilen els gegants, els castellers i l’ensierru. Són moments que em fan sentir molt alegre, em faria emocionar veure tothom tan feliç.

Al meu carrer hi tinc cases antigues amb molta història, com per exemple tinc Ca la Lletera que es va fer cap al 1500. També tinc botigues que han passat de generació en generació. Sóc el carrer amb més forns de pa del poble, amb unes fleques de les millors de Catalunya. M’agrada sentir que el meu carrer fa olor de pa i de crema cremada!

Seria un carrer tan antic que acabaria sabent moltes històries que han passat sobre meu, seria un carrer d’històries sense fi, d’històries que s’acaben molt ràpid o històries que duren tota la vida d’una persona.

Joan Buch i Ramoneda

Si jo fos un camp de les afores de Barcelona, seria molt verd, amb molts arbres, alguns serien arbres fruiters i també hi tindria moltes flors. Vindria la gent a veure’m, seria una estona divertida i per parlar entre els que venen. Seria un espai que agradaria molt i un bon dia una família que va venir va fer-me una foto i la va enviar a dos amics seus i aquests, a dos més i aquests a més i més gent... fins que aquell camp va passar a ser un lloc famós.

Em sentiria molt feliç de veure que cada vegada ve més gent.

Però el més important que la gent va ser molt conscient que era un espai que s’havia de cuidar bé i van decidir tractar-me amb respecte i sense fer-me malbé.

Ruth Caceres i Ortega

Si jo fos el carrer dels Arbres, seria un carrer amb moltes botigues, en tindria de moltes menes. Al costat de cada botiga hi haurien arbres. És un carrer on hi passa molta gent, ja sigui per anar a comprar, a passejar o per anar cap a casa seva.

M’agradaria que la gent portés les seves mascotes a passejar pel meu carrer, jo me les miraria atenta i m’agradaria notar com em fan pessigolles amb les seves potetes. No m’agradaria que es fessin caca o pipí sobre meu, em sentiria malament que deixessin la brutícia. Hi hauria moltes papereres per deixar-ho. Però si tot i així no fessin cas, aixecaria una de les meves llambordes i els faria entrebancar!

Cada dia pel matí m’agradaria que vingués la màquina netejadora i l’escombriaire perquè em deixessin ben bonic! I tothom quan sortís de casa pensés: quin carrer més maco!

Júlia Luque i Rodríguez

Si jo fos el parc de la tirolina de davant de l’escola, el que més m’agradaria és que vinguessin els nens i les nenes a jugar i s’ho passessin bé amb mi. Em sentiria feliç de veure’ls jugar i no els veuria mai avorrits.

M’agradaria que em respectessin tal com sóc, sense pintar-me ni trencar els meus elements. Sóc un espai de tothom però haurien de saber que per seguir existint, cal que em cuidin bé.

De tant en tant vindrien uns treballadors i em deixarien encara més bonic, m’arreglarien els arbres, algun dia hi posarien més flors... i així de tant cuidar-me, seria un lloc molt acollidor.

Durant el dia és un lloc molt tranquil, sense massa gent, només algun jubilat que hi va a prendre el sol i sentir-se tranquil. Fins a les 5 que veuria sortir tots els nens i les nenes de l’escola, aleshores vindrien a estar amb mi, jo ja els estaria esperant, perquè el dia se’m fa llarg de tant desitjar-ho!

Jordina Ibars i Bartrolí

Si jo fos un fanal d’un carrer m’agradaria il·luminar la gent, així veuria tothom qui passa per on sóc. Veuria tot tipus de persones que passen per sota meu.

Seria un fanal molt gran, amb un pal ben llarg que seria el meu cos i per on em podrien agafar. La meva part de dalt seria ben decorada, molt bonica perquè tothom em mirés.

De vegades m’espatllaria o se’m fondria la bombeta, aleshores vindria el reparador de fanals i pujaria amb una escala per canviar-me la bombeta per una nova. Seria un moment incòmode que em molestaria una miqueta però seria la manera de poder seguir fent la meva feina, no puc estar tota la vida amb la bombeta fossa!

De dia estaria ben quiet, com adormit, potser podria comentar la jugada amb algun fanal a prop meu, i de nit estaria ben ocupada mirant les persones que passen, seria la millor estona per mi.

M’agradaria veure que les persones que passegen a prop meu són persones en pau, veuria amb qui es relaciona la gent i com són les seves amistats. Escoltaria alguns secrets de les persones que s’aturen a parlar a sota meu. Òria Diez i Navarro

Si jos fos l’escola de música i dansa veuria com les nenes i els nens estudien música i com aprenen a ballar.

Voldria escoltar les cançons que cantarien i miraria com ballen, sempre seria la primera en veure els assajos.

Sempre que hi hagués les portes obertes sentiria els peus de les passes del ball. La música ressona i notaria la vibració dels nens cantant. Els balls serien per mi un massatge, com si em toquessin.

Si els caigués aigua, seria una manera de refrescar-me i faria vacances i estaria sola totes les vacances dels nens. No m’agrada massa estar sola però així podria descansar.

En el moment que posessin la música seria un moment per relaxar-me, m’agrada molt escoltar música i fer música i per tant, estaria encantada d’escoltar-la i sentir-la.

Si jo fos l’escola de música i dansa estaria sempre alegre i feliç, perquè quan ballessin i cantessin em despertarien amb un somriure.

Esther Suárez i Marín

Si jo fos un parc m’agradaria que la gent em tractés bé, que estigués en un lloc bonic, que hi hagués molta gent i no hi haguessin discussions.

Estaria al mig d’Esparreguera i faria que la gent estigués bé, tranquil.la i a gust.

Seria un lloc per anar a jugar quan s’acabés l’escola. M’agradaria que agradés a la gent i que al voltant hi haguessin bars, cases i botigues perquè no només hi anessin a jugar, sinó a comprar i estarien envoltats de natura i de ciutat feta per les persones.

M’agradaria que hi hagués animals: gossos i tot tipus de mascotes perquè hi ha parcs que no en deixen entrar i així podrien conviure tant els animals com els humans.

Seria un parc que la gent que no tingués feina estaria allà parlant amb l’altra gent, en comptes d’estar a casa mirant la tele o estaré avorrits, estarien en companyia i caminarien i farien exercici.

Jana Cuello i Busquets.

Si jo fos el carrer dels Arbres seria un carrer per on hi passa molta gent, veuria cada dia centenars i centenars de persones passejant.

Veuria passar la gent contenta si els hi va bé la vida, però també veuria cares de gent preocupada o trista, perquè han tingut algun problema o una baralla amb els amics. Intentaria que mentre passegen pel meu carrer puguin oblidar les seves preocupacions, ho aconseguiria sent un carrer preciós, amb arbres amb moltes fulles boniques, tot ben net, amb un espai per seure i relaxar-se... així aconseguiria que la gent se sentís en pau.

Hi hauria moments que passarien coses desagradables, algú trencaria algun banc o faria un grafit a les parets, aleshores jo intentaria frenar-los perquè no ho fessin i seguís sent un carrer ben bonic.

Laura Martínez i Arcas

Si jo fos el Parc de la Vila m’agradaria veure com la gent es diverteix, com juga amb els seus amics, com fan els pícnics, com venen a fer una volta i parlen de les seves coses.

També m’agradaria veure com passen els animals: un esquirol, un gat salvatge, ... i com la gent passeja els gossos i els hi tira la pilota perquè la vagin a buscar.

Seria un parc alegre, mai trist, divertit, on poguessis passar l’estona sense avorrir-te, que tingués els colors de la gespa verda, els arbres florits i els colors de moltes flors.

M’agradaria sentir la conversa de la gent que seu als bancs: uns parlant de la feina, altres de la família, potser explicarien que ha nascut algun parent o que s’han comprat una nova casa.

En aquest parc s’hi podria esmorzar tranquil, sense que et molestés ningú.

Podries llegir, escoltar com canten els ocells i veure com passen els animals corrent per davant teu.

Gal.la Carreño i Martínez

Si jo fos un parc m’agradaria que hi haguessin molts arbres, així no hi hauria contaminació i ajudaria molt al planeta. Així les persones podrien seure en un banc i escoltar els sorolls de la naturalesa i quedarien ben relaxats.

Els nens serien molt feliços al meu parc, perquè tindria unes cases de fusta, gronxadors, un circuit per fer esport...

El que m’agradaria més és que hi haguessin esquirols passejant pel meu parc, s’acostarien a les persones i els hi donaria menjar. Farien sentir molt bé a tothom.

Vindrien les escoles a fer excursions al meu parc i aprendrien moltes coses de la natura. Jo els veuria tan alegres que em faria sentir molt emocionat i amb alegria de ser un parc per tothom!

Marc Cabello i Gràcia

Si jo fos el parc de dalt de l’escola vindria molta gent a jugar i a passar-s’ho bé. La gent vindria amb els seus amics, jugarien a jocs com al pi, al cuit-i-amagar, a atrapar-se, a les estructures que hi ha... estarien allà esperant l’estona d’anar a l’extraescolar que els hi toca anar.

Se sentirien bé i feliços d’estar allà perquè estarien amb els seus amics i amb les possibilitats que té el parc.

El parc seria un lloc on fer-se amics dels altres, un exemple és un bon dia va haver-hi un nen que es va quedar sol, no trobava els seus pares i va conèixer a unes nenes que el van ajudar i van entretenir-lo fins que vinguessin els seus pares, i gràcies això van ser amics per sempre més i jugaven al parc sempre junts.

Paula Centellas i López

Si jo fos la font de la plaça del centre, m’agradaria molt donar aigua a tothom qui ho necessités. Em vindrien a buscar cada vegada que tinguessin set, em tocarien el meu botó i els rajaria l’aigua.

Des d’on estic veuria els nens i les nenes com es diverteixen jugant al parc que tinc davant.

Hi hauria un dia molt especial, seria el dia que és el ball de carnestoltes i allà es fa una petita festa amb tothom disfressat i amb ganes de passar-s’ho bé. Jo seguiria quieta enganxada al terra d’on em van posar, però tindria la gran oportunitat de sentir aquesta festa en primera línia. Esperaria l’any següent perquè tornessin a venir.

No m’agradaria gens sentir-me embussada per culpa de les fulles i les coses que han deixat les persones que venen a beure aigua. Sort de les bones persones que vindrien a treure’m el que em molesta i podria seguir funcionant com sempre

.

Judith de Maria Hernández i Ceballos

Si jo fos l’escultura dedicada a Cristòfol Colom em sentiria molt bé que tothom m’observés i em mirés de que estic feta. Seria una escultura de ferro però que sembla realment una persona, li han fet molts detalls de qui represento.

Estaria sobre una plataforma molt alta i portaria molts anys vivint a Barcelona, des d’on veuria moltes persones passejar, el mar i els vaixells que se’n van cap al Mediterrani.

M’agradaria que pugessin les persones amb l’ascensor i em toquessin per veure de quin material estic feta. Sentiria com si em fessin carícies suaus a la meva pell freda.

Quan em toqués el sol, brillaria d’una forma especial i aleshores tothom em faria fotos que serien enviades per whatsapp a molts llocs de món o em farien un quadre de la meva escultura. I em sentiria molt orgullós de mi mateix!

Albert Fonollà i Miràs

Si jo fos un carrer d’Esparreguera, seria un carrer amb molts arbres on hi passaria molta gent. Seria un carrer on hi viu molta gent i amb moltes cases que no tapen la natura.

Seria un carrer molt especial perquè hi hauria cases que acollirien els refugiats que venen perquè no poden estar al seu país. Procuraria que no els hi faltés de res, ni menjar ni lloc per dormir. A les estones lliures podrien anar a jugar a una placeta que va a parar al meu carrer, allà podrien conèixer la gent del poble i així ja serien d’aquí.

No podrien passar ni cotxes ni motos, només bicicletes o patinets que no contaminen. Tothom podria fer lliurament el que més els hi agradés.

Seria un carrer on tothom hi estaria feliç perquè trobarien alguna cosa amb el que se sentissin a gust, i sabeu quin seria el meu nom: doncs carrer de la llibertat!

Aina Alemany i Pérez

Si jo fos la plaça del centre miraria com gaudeixen tots els nens i les nenes jugant i veuria els més petits de tots com juguen, perquè aquests realment no poden jugar a tot arreu i a la meva plaça sí que hi podrien estar.

Podrien anar amb bici, patinets o patins... és un bon lloc per anar-hi perquè és ben ample i segur.

A la plaça hi ha un escenari i m’encantaria veure els balls que preparen tots els que hi van. Em sentiria alegre de veure’ls passar-s’ho bé a casa meva. Faria tots els possibles perquè s’ho passés el màxim de bé.

També m’agradaria veure com celebren els aniversaris dels nens i les nenes, podrien estar al sol i a l’ombra.

Jugarien de forma lliure fins que arribés el moment de bufar les espelmes!

Seria la plaça on hi va més gent de tot Esparreguera!

Carla Hervás i Martín

Si jo fos el parc de la vila, seria un parc gran amb molt espai on hi venen molts nens i nenes a passar-s’ho molt bé.

M’agradaria que fos un espai per tothom: un espai per a la gent gran, un espai per als gossos, un espai per als nens, també hi tinguessin l’oportunitat de fer esport i entrenar-se.

Jo seria feliç de veure que ve tanta gent, tothom s’aprofitaria molt del meu espai i això em faria sentir molt bé.

Només demanaria una cosa que tothom que vingués fos respectuosa i recollís la brossa que genera.

De tant en tant passaria una cosa ben especial, seria el dia dels espectacles, els balls o els jocs de pistes.

La gent gran tindria un espai especial, on es podrien relaxar dels seus problemes. O també podrien tenir un hort on plantar el que ells volguessin i el cuidarien entre tots els que el vinguessin.

Demanaria que em fessin publicitat, hi hauria cartells per tot el poble que demanen que vinguin al meu parc!

Llavors s’acostaria molta gent i jo seria molt feliç.

Jana Alavedra i Adell

Si jo fos una escola seria una d’important, de coneguda perquè així vindrien molts nens i aprendrien i jo mentrestant aniria veient com estudien i a la vegada, jo observaria què li agrada a cadascú, com s’ho passen de bé.

Per mi és molt important perquè és un lloc on s’hi reuneix gent i allà hi pots fer amics i passar-ho molt bé.

Seria una escola de nens petits fins a grans. D’allà, els alumnes passarien a l’altre món, que seria fora, i ja estarien preparats, ja sabrien què fer: per exemple, si fan informàtica doncs ja sabrien fer funcionar un ordinador, saber fer servir els euros, saber què és un metre quadrat.

L’escola es diria: l’Escola que et prepara, perquè com he dit abans, tu ja sortiries preparat, aprens a pensar, a reflexionar, a saber què es l’espai públic, sobre un tema com els castells medievals gràcies a les colònies, aniries a exposicions d’arts i fer moltes coses d’autonomia i que no tot ho facin els mestres, com fer encàrrecs.

Biel Vidal i Lago

Si jo un espai públic seria una piscina perquè m’agrada molt l’aigua i trobar-me molta gent a dins. M’ho passo molt bé tant a dins com a fora de l’aigua perquè no em canso mai de jugar.

A dins de l’aigua em sento molt bé perquè puc fer tombarelles, el pi sense paret, caminar amb les mans i enfonsar-me.

L’aigua et refresca i no tens tanta calor. Quan s’acaba l’estiu estic trista perquè la tanquen i m’agradaria poder ser-hi tots els dies de l’any. Llavors vaig al parc del costat de la piscina esperant que torni a venir el bon temps.

M’agrada provar de veure el fons sense les ulleres i em queden els ulls vermells, això no es pot fer perquè després em podrien fer més mal.

Si jo fos una piscina em sentiria molt a gust perquè seria aigua.

Clàudia Pardos i Luque

Si jo fos el carrer dels Arbres m’agradaria molt perquè és on hi ha més arbres i plantes d’Esparreguera, també perquè al seu costat hi ha la Plaça de la Pagesia i molt a prop la Plaça de l’església. És un carrer net i polit comparat amb altres carrers.

Hi ha molts bancs per seure així la gent es pot relaxar, mirar els ocells, com es mouen les fulles dels arbres i també parlar de les coses que passen cada dia i de les coses importants.

M’agradaria perquè hi ha botigues, restaurants, bancs i bars, així la gent es situa més bé perquè hi ha de tot.

Com que no fa pujada, ni baixada perquè és un lloc pla tothom pot passar amb bici i no cal frenar i caminar amb tranquil·litat. És un carrer on fa ombra i on toca el sol quan és de dia, així pots triar si vols que et toqui el sol o estar a l’ombra.

També m’agrada perquè els gossos poden fer les seves necessitats, però després els amos ja saben que ho han de recollir.

El carrer dels Arbres m’agrada perquè té de tot, està net i la gent pot caminar amb tranquil·litat. Èrika Hernando i Castillo

Si jo fos un parc m’agradaria molt perquè és el lloc on hi van molts nens i moltes persones.

Els nens i les nenes s’ho passen molt bé perquè hi ha gronxadors, tobogans, llocs per enfilar-se, ... pots conèixer nous amics i conèixer coses noves que desconeixies i descobrir nous jocs que no sabies i que t’agradaran molt.

En un parc també pots seure i xerrar amb amics teus de futbol, de quina joguina portaràs, de si podem quedar per jugar, ... i passar una bona estona.

S’hi està tranquil perquè pots observar que fan els altres i pots descobrir noves coses per fer tu després.

També és un bon lloc per descobrir alguna espècie nova d’animal i de planta i conèixer millor les coses del món.

M’agradaria ser un parc per estar en contacte amb nens i nenes, la natura i saber que els animals i les plantes volen estar amb mi.

Bruno Jurado i Garcia

Si jo fos un carrer seria un carrer amb arbres, amb botigues variades, amb bars, molt espaiós. A mi els carrers m’agraden plens de gent, perquè sinó a les botigues no hi hauria vida.

Pel carrer pots conèixer gent divertida o gent seriosa. Et trobes amb els amics i pots anar amb ells a jugar, o pots parlar caminant al seu costat.

M’agradaria ser un carrer que tothom digués que sóc un carrer molt elegant, molt cuidat i net.

No hi hauria brossa, tothom hauria de ser respectuós i llençar les escombraries al seu lloc.

Un carrer on hi anés gent de tot arreu i se sentissin molt feliços.

Roc Aguirregabiria i Carpio

Si jo fos una escola m’agradaria que els nens i les nenes aprofitessin per jugar i estudiar.

Seria una escola per a tothom qui volgués venir.

Estaria molt content que els nens que tenen una discapacitat poguessin venir a la meva escola perquè tots som iguals i jo els ajudaria perquè s’ho passessin bé i poguessin aprendre molt.

M’agradaria estar al costat de la platja per poder sortir a jugar amb l’aigua i la sorra, faríem fotos, castells, jugar a futbol, voleibol, ... i ens ho passaríem molt bé.

Abraham Cornejo i Garcia

Classe del Bruixot 10 anys

Si jo fos un espai públic seria un carrer. El primer que faria seria estar net i polit. En segon lloc voldria que no m’embrutessin . En tercer lloc voldria tenir natura i arbres. En quart lloc desitjaria tenir molta gent caminant pel meu damunt i que s’ho passessin bé i que no s’enfadessin entre ells. Així jo estaria feliç i cada dia seria una alegria. La gent que s’enfada i tira coses al terra no sap el què fa perquè si segueix tirant coses el 2100 no existirem. La gent ha de tenir cura del planeta. Si ningú existís seria horrible i no m’agradaria gens, perquè seria culpa meva i jo només vull ser feliç i lliure i fer olor de natura.

Aarón González i Martínez

M’agradaria ser un banc perquè els avis puguin estar tranquils en el poble. M’agradaria que de cap manera hi hagin moltes persones al meu voltant. Voldria que fos un banc en un parc tranquil on hi hagin nens però no molts . Voldria que el poble on hi ha el parc fos petit .

Voldria que els avis que estan asseguts sobre meu puguin llegir un llibre , un diari o si no un còmic . També em caldria ser molt còmode per poder dormir o per tal que puguin parlar entre ells. Definitivament ajudaria a passar-ho bé .

No només poden asseure’s avis en mi també hi poden seure nens i bebès. Alguns adolescents potser estan sobre meu amb el mòbil , ballant o embrutant-me .

A vegades plou i em mullo i també tiren sorra damunt meu. El parc on en teoria hauria d’estar estaria al costat d’algun bar o d’algun restaurant. De fet podria haver-hi més d’un restaurant o un bar.

El menjar faria molt bona olor i segurament això fa molt més bo el menjar.

Ada Domingo i González

Si jo fos un espai públic seria la plaça de la vila però sense que em tractessin malament tirant-me coses com bosses de patates buides. Tampoc m’agradaria tenir les necessitats dels animals damunt meu perquè els amos dels gossos no les netegen. Desitjaria que si tingués arbres no me’ls trenquessin. Si una persona tirés una cosa al terra voldria que la recollís ja que per alguna cosa hi han papereres. Voldria que la gent no fossin brètols perquè és com si tu tens un fill i li tires coses a la cara. També voldria que si hi hagués un parc el fessin servir com s’ ha de fer servir, que no m’ agafessin la terra i la tiressin al carrer i que no em trenquessin els fanals de llum que hi han. Seria important que en els bancs que hi ha no hi facin “grafits”. Els bancs necessito que no els trenquin i que les voreres no estiguin malament

Antoni Granados i Martín

Si jo fos un espai públic seria una plaça . M’agradaria tenir molts arbres i ocells o animals. També m’agradaria que hi hagués molt de silenci. Voldria estar en un poble petit.

El que no m’agradaria que passés és que estigués contaminada. Tampoc m’agradaria que em maltractessin o que em trenquessin. M’agradaria que fessin ús de mi. M’agradaria que els nens vinguessin a jugar als meus espais. També m’agradaria tenir parcs, fonts, decoracions...

Jo el que no voldria és que em contaminessin i m’embrutessin. I per acabar voldria que la plaça fos molt divertida.

Aleix Garcia i Grande

Jo seria la plaça de la vila ... M’agradaria que els nens i nenes juguessin sense parar i que gaudissin del seu entrepà del berenar...

Però això sí, voldria que em deixessin ben neta sense cap plàstic a fora , tots a la paperera . També voldria que em cuidessin les estructures perquè valen diners. Els diria -porteu-vos bé tothom i vigileu que no us feu mal !-. M’agradaria que els nens i nenes juguessin sense parar de riure , de portar jocs per entretenir-se , o fer petites festes d’ aniversari.

Voldria que els gossos correguessin sense parar i que em fessin pessigolles per la gespa i que es rebolquessin . També m’agradaria que moltes plantes i ocells em vinguessin a visitar .

Carla Coma i Almunia

Si jo fos una plaça deixaria estar-hi a tothom però amb una condició, que deixessin la plaça igual de neta com quan han arribat. Voldria que recullin les caques dels seus gossos i que no tirin les cigarretes al terra i que les deixin a la brossa. Així cuidarem més el planeta Terra. També hi hauria una part amb uns bancs perquè gent que volgués estar amb els seus amics tranquil·lament pogués estar-hi .M’agradaria que la gent no em tiressin brutícia a sobre i que no em guixessin ni que em tractessin malament. Tampoc voldria que la gent es barallessin sobre meu. Voldria que la gent es tractessin bé entre ells i també a mi.

Cindy De Castro i Pazelli

M’agradaria ser el carrer Torrent Mal i voldria que la gent fos neta, que no contaminés, que no tirés coses com bosses de plàstic, llaunes de coca-cola o cigarrets. També m’agradaria que em trepitgessin moltes persones. A mi m’agradaria ser un carrer principal on hi passen nens, nenes, pares, mares, avis i àvies. També m’agradaria que hi hagués moltes cases, jardins amb plantes, arbres i arbustos. Una cosa que no m’agrada gens és que la gent que passeja els gossos no recullin les caques que fan i no recullen res i les deixen abandonades pel mig del carrer. Tampoc m’agradaria que en el meu carrer hi hagués alguna cosa privada com per exemple: una piscina un jardí, un pati etc... i la última cosa que voldria és que no hi poguessin anar ni les motos ni els cotxes. Només deixaria que hi anessin els vehicles que són elèctrics. En resum jo voldria un carrer net sense que passessin cotxes i sense contaminació.

Edgar Lladós i García

Si jo fos un espai públic, seria la Plaça Santa Eulàlia perquè m’agrada veure les persones grans sortint de missa perquè em dona satisfacció i perquè és divertit veure com parlen i com es diverteixen. Per altra banda hi ha gent que no respecta aquest espai. Hi ha persones que s’estan fins les tres de la matinada i posen música a tot volum, això és molt injust. M’agrada molt el sol de l’estiu, quan hi ha els dies assolellats, és molt bonic. També m’agraden molt els nens somrient, divertint-se, jugant, fent amistats. No m’agrada que la gent faci coses que no s’han de fer, es barallin i que s’enfadin, o quan llencen brossa al terra, o quan els gossos fan caques i els amos no les recullen.

David Parras i Ramon

Si jo fos un passeig bastant llarg , amb una font ben gran al mig , amb arbres , amb colors molt vius , amb flors, em sentiria feliç i contenta. M’agradaria, veure nens i nenes jugant, avis i àvies fent petar la xerrada , gossos corrent , nadons aprenent a caminar , joves picant alguna cosa , senyores pintant i fent poemes, una àvia fent-li un petó al seu net o a la seva filla...etc. I tot amb alegria, amor, felicitat, diversió. I voldria que em respectessin molt bé, per exemple, no tallant els arbres, no llençant papers per terra, no deixant plàstics a terra sinó a la paperera. Voldria que no em fessin “grafits”, que no arrenquessin les fulles dels arbres tan boniques. No voldria que tiressin pells de pipa a la font.

M’agradaria que fos un espai per gaudir, on tothom pogués entrar, estar feliç i dedicar els seus moments a allò que els agrada fer, sense fer-me cap mal a ningú ni a mi. I m’agradaria veure com jo soc feliç i com els altres són feliços també.

Gina Pérez i Trujillo

Si jo fos un espai públic seria la plaça del centre, perquè m’agradaria aconseguir que la gent fos més neta, i que els propietaris dels gossos recollissin les seves necessitats.

D’altra banda voldria que la gent del poble respectés les normes, com jugar a pilota o anar amb bicicleta a la plaça, així podrien estar tota l’estona que volguessin allà gaudint de la tranquil·litat les senyores grans fent petar la xerrada, la xicalla saltant a la corda, i els pares mirant com juguen.

Etna Gil i Esteve

Si jo fos un banc per començar m’agradaria estar en un poble petit, amb gent d’una mitjana de 60 cap a 90 anys. De cap manera acceptaria brètols adolescents d’avui en dia perquè em podrien fer “grafits” o trencar-me. Estaria a prop d’un restaurant, per poder olorar un deliciós aroma de menjar acabat de fer. No m’acontentaria gaire d’estar al costat d’un abocador. Seria vermell i verd com el de casa meva. M’alegraria tenir un client especial, que s’assegués damunt meu cada dia per passar grans estones junts. De cap manera m’agradaria ser pintat d’altres colors. Per cert, voldria ser de ferro inoxidable i estaria en el carrer més important del poble.

Jan De la Cortina i Pérez

Si jo fos un espai públic, seria un parc. En primer lloc m’agradaria que em tractessin bé. Tindria molts ametllers.

Estaria situat al Japó perquè m’agraden els pícnics que fan als parcs la gent de la ciutat de Tokio que van vestits amb la meva peça de roba preferida els “KIMONOS”.

També m’agradaria que els gossos, gats, ocells i persones correguessin per allà. Efectivament, estaria molt bé, que els amos dels animalons recollissin les seves femtes. No m’agradaria que em tiressin deixalles. M’agradaria que fessin concerts de grups famosos com per exemple “BLAKPINK”, “EXO” i “BTS”, tots ells són grups de música del Japó.

M’agradaria estar sentint tota l’estona els cants dels ocells i no sentir crits ni xuts de pilotes. Allà estaria prohibit jugar a pilota!

M’agradaria que en el parc hi hagués un bar però que no hi venguessin cervesa. Per acabar vull dir que m’agradaria que la gent es fes petons, abraçades i tot menys robar.

Guillem Arnal i Parras

Si jo fos una plaça em sentiria molt bé perquè veuria els nens gaudir. Els xics i xiques, pares i mares grans i petits.

Cada dia de bon matí em llevaria campal i amb bona cara. Algunes hores després vindrien els senyors a netejar la brossa i vulgis o no em farien pessigolles. Els bancs per seure gairebé sempre estarien ocupats. Per altra banda de vegades els farien malbé tots. Començarien a donar menjar a les orenetes perquè seria primavera. De cap manera deixaria que els fessin mal perqué són animals però alhora són éssers vius. Malgrat que alguns van als racons de la plaça i deixen que el gos faci les seves necessitats i les deixen allà, per descomptat hi ha molta gent que sempre les recullen. En conclusió estaria molt bé. De vegades la gent es passa una miqueta però la vida no pot ser perfecte i així sóc, una plaça, però la gent que ho cuida és la que em fa sobreviure.

Joan Fusalba i Valderrey

Si jo fos un espai públic seria el carrer de casa meva. Em sentiria maltractat perquè estic tot tatuat de grafits.

Em posaria trist quan rebés les necessitats d´animalons a sobre. Per la part positiva m´agrada veure com passa la gent per damunt meu. Sembla molt avorrit però ho passes bé. Si ets un carrer tampoc pots veure les altres coses, ni et pots moure però sents una cosa molt bona i molt especial que és la vida.

No m´agrada que em tirin brutícia ni bosses de patates o xiclets. No m´agrada que em tirin res al damunt. Vull que em cuidin tal com hauríem de fer-ho en tot el món. És molt divertit veure com els nens juguen a pilota damunt meu. Si jo fos un espai públic tal com un carrer la meva vida seria molt tranquil·la i a més a més seria immortal.

Joan Torras i Torras

Si jo fos un espai públic seria una muntanya perquè tothom pogués passar-ho molt bé. A l’hivern serviria per esquiar i a l’estiu per escalar. Hi hauria llocs amb més pendent pels que en saben més i n’hi haurien de menys pels que no en saben tant. També hi ficaria un lloc per

asseure’ns-hi per descansar i menjar l’esmorzar. Fins i tot hi ficaria una

muntanya expressament per mirar les vistes, seria la mes gran de totes ficaria papereres per no contaminar, faria tot el que calgués per fer feliç a la gent. M’agradaria que la gent no contaminés perquè llavors a l’hivern no hi hauria neu.

Judit Campabadal i Pla

Jo seria un parc temàtic on veure animals . M’agradaria molt riure i saber que no m’hi pinten grafits perquè és de mala educació. No m’agradaria veure com els brètols fan malbé les coses. Un dia el món estarà molt contaminat si no fem alguna cosa . Esperem que no passi.

Jordi Giralt i Alert

Si jo fos un espai públic seria un parc infantil i no voldria que em maltractessin. M’agradaria que em mantinguessin net i que tothom s`ho passés molt bé amb mi. Esperaria que no em tiressin avall per un nou edifici. Jo seria un lloc per: parlar, jugar, pensar, escoltar música, mirar el cel... voldria que juguessin bé amb mi. Ara és de nit i ningú vindrà a jugar prop meu. Hem d’esperar que sigui de dia un altre cop perquè vinguin a jugar amb mi altra vegada. Només m’estimarien per jugar...

Lluc Fort i Mach

Si jo fos un espai públic, m’agradaria ser un carrer on la gent respectés el meu ser i que si els gossos fessin caques els amos els les recollissin. No voldria ser com aquells carrers on hi ha persones que fumen i tiren els cigars. Jo els dic –Eh!!! No ho llencis aquí, i no hauries de fumar !- . Les persones pensen que per petits detalls no passarà res però sí que passa. Per exemple, si mates a una papallona pots fer un tornado a l’altra punta del món. Ara sóc el carrer i t`ajudaré i cridaré. Tu ets dolent amb el carrer ”Marcos”? Jo, que sóc el carrer els diré– No em pinteu ”grafits” -. I estigueu tranquils.

Marcos Garcia i Bolaño

Si jo fos un espai públic seria el de l’església perquè allà podríem jugar a futbol, a tocar i parar, a explicar acudits, estar tranquils, mirar el paisatge i també ser un espai públic. M‘agradaria que estigués net, i que les persones que tinguin gossos recullin les caques dels seus gossos. Voldria que la gent es portés bé que no maltractin a les persones que s’ho estan passant molt bé jugant amb els seus amics. Voldria que a l’església hi pogués entrar tothom i que no fos prohibit. Tampoc han de pagar per entrar.

Maria Oliver i Cabrera

Si jo fos una plaça, m´agradaria que no tiressin res sobre meu, que no m´embrutessin i que no em fessin mal malgrat que això passa sempre. Sempre em tiren escombraries sobre meu o em pinten. M’embruten i em fan mal.

Jo vull veure tots els nens jugant sense barallar-se , corrent i no pegant-se , rient i no plorant , contents i no tristos.

Jo no puc parlar amb ells, ja m´agradaria. Sempre ho he intentat però mai he pogut. Parlo amb mi mateixa i em diverteixo. Ric sola però ningú m´escolta , fins i tot tinc amics invisibles que es diuen: Judit, Gina, Etna, Marta i Pau són els meus millors amics que tinc .

Maria Martín i Medina

Si jo fos un espai públic, seria la plaça de l’Ajuntament i m’agradaria que m’acceptessin tal com sóc perquè sobretot els avis com que no tenen res a fer els serveix per distreure’s i allà van a fer petar la xerrada fins que es cansen. Això m’agradaria molt perquè faria un servei per les persones. El que no m’agradaria gens és que quan vinguessin gossos es fessin pipís i excrements i els seus amos no els recullin. Això em fa molta ràbia i fàstic. També em molesta que tirin els papers a terra quan tenen una paperera al costat. Això no ho vull perquè sinó ja no sembla un espai públic i vull que m’estimin.

Marta Flores i Cantarero

Si jo fos un espai públic seria el parc de la Vila. M’agradaria que em tractessin molt bé. Voldria que reciclessin, que em respectessin bé , que els gossos quan fessin les seves necessitats que després els seus amos ho recollissin.

M’ agradaria que l’estàtua fos respectada i que la gespa no la fessin malbé. M’agradaria que quan els nens vinguessin a berenar després netegessin les deixalles. Desitjaria que el planeta Terra no es contaminés, ni es fes malbé.

Nahia Ruiz i Bernaus

A mi m’agradaria ser un parc per moltes coses. Jo deixaria entrar a tothom sense que ningú digui que no pots entrar. Hi haurien arbres, plantes, ocells, nens i nenes...

Hi haurien gronxadors, atraccions, tobogans, piràmides, llocs pels més petits, una pista de bàsquet i al mateix lloc dues porteries per altres activitats...

Tothom estaria feliç en aquell espai, un espai públic. També posaria bancs i taules per dinar, berenar...També hi hauria una tirolina alta per veure tot el parc.

Pol Junyent i Bergés

M´agradaria ser un parc, perquè els parcs sempre estan plens d´alegria amb tots els nens, els gronxadors, tobogans, etc...Els parcs tenen bancs per seure la gent i relaxar-se quan estan cansats de tot el dia. Voldria tenir un estanc amb peixos i també amb un camí de flors per estar relaxats. Un parc necessita flors. No vull ser un parc menyspreat sinó un parc ben vist i apreciat.

M´agradaria que la gent estigués callada i tranquil·la en la part de l´estanc, el banc i les flors. Però sens dubte voldria diversió en la part dels gronxadors, els tobogans, o sigui la part dels nens. Així és el parc que sóc.

Pedro Daniel Hernández i Ceballos

Si jo fos un espai públic, seria un banc de la plaça. Cada dia estaria al mateix lloc, veuria els nens jugar i els pares esperant-los. El que més m’agradaria seria que la gent s’assegués al banc. Els avis estarien passejant pel parc i els nens tirant-se per la tirolina. Un dia estaria com sempre clavat al terra i de lluny veuria dos senyors amb uns pots a la mà. Jo no sabria què anirien a fer. De cop els dos senyors s’aturarien davant meu i jo em preocuparia una mica. Els dos senyors obririen els pots, i de cop veuria que eren de pintura. Els dos senyors em començarien a pintar. Jo mai hauria sentit aquella sensació, seria força agradable. Tan de bo cada any vinguessin a fer-me el mateix.

Pau Alemany i Gómez

Si jo fos un espai públic seria un carrer. M’agradaria que la gent fos neta , no com ara que hi ha taques negres de xiclets que no són agradables. També m’agradaria que la gent no deixés els seus gossos fer les seves necessitats a les cases privades ja que a la gent no li agrada gens ni mica. A part d’això no només a les cases privades, sinó que enmig del carrer, hi ha gent que recull les caques i hi ha gent que les deixa allà tirades i la gent no pot caminar. A més a més hi ha gent que deixa als cigars en llocs on no toca com: arbres , al terra etc...de cap manera hauríem de tirar-los als arbres perquè ells ens fan un gran, gran , gran favor que és canviar el CO2 per l’aire natural o sigui el que respirem nosaltres. En resum l’única cosa que m’agradaria que passés és que tothom fos feliç en aquest carrer gaudint sense cap mena de discussió que sigui molesta pels que estan tranquils.

Nekane Salanova i Sánchez

Classe del Vampir 11 anys

Si jo fos un espai públic seria un parc. Observaria com els infants fan ús, com els adults els hi ensenyen a començar a fer servir un espai públic...

També observaria si estan nens i nenes junts/es o si estan separats/des, em fixaria a que juguen els nens i a que juguen les nenes.

Observaria què farien els adults al veure que el seu fill o filla està fent una cosa malament. A més em fixaria amb la convivència i en com reaccionen les persones a conèixer a altres.

Si jo fos un parc no m’agradaria que em tractessin malament. M’agradaria que respectessin les normes.

Anna Blancafort i Asturiano

Si jo fos un espai públic seria una paperera d'una plaça, notaria que la gent diu que ajuda el planeta i que recicla però ho diuen per quedar bé davant de la societat, m'agradaria tenir boca per poder donar les gràcies a la gent que fa un bon ús de mi i que divideix bé els residus però en canvi de la gent que no en fa un bon ús li diria que el que fa porta moltes conseqüències al nostre planeta i li diria que fer-ne un bon ús porta avantatges al món. També la gent que surt a passejar el gos quasi ningú em fa servir sinó que deixen els fems del gos tirats pel terra per moltes senyalitzacions que hi hagi a la plaça, pel que veig la gent s'ho passa pel forro perquè no són conscients del mal que estan fent al planeta. M'agradaria tenir cames per seguir i dir a algú que llenci el que ha llençat al terra i també m'agradaria tenir més amics i amigues papereres pel poble perquè així la gent no li farà tanta mandra buscar una paperera i llençar el que sigui. Li demanaria a l'ajuntament que cada dia em canviés la bossa perquè al cap de dies pesa massa i està molt plena i això ajudaria molt.

Marc Boada i Marimon

Si jo fos un espai públic seria un banc d’una plaça o un carrer. El que faria seria observar els nens i adults com fan servir l’espai públic. També aprofitaria la ocasió per manifestar-me posant cartells que obligui a la gent a no fer malbé l’espai públic, perquè no tirin per exemple xiclets, escopinades, etc...

També aprofitaria per veure el món des d’un altre punt de vista, com que els humans és mouen tota l’estona poden tenir una perspectiva, però un objecte com els bancs que no ens movem i estem sempre veient el mateix paisatge i com va evolucionant aquest paisatge, cada dia veiem altres persones i com és van comportant per això tenim aquest punt de vista perquè sempre observem coses que els humans no poden arribar a observar. Per això tenim aquest punt de vista tant diferent que podria ajudar a l'espècie humana, a que conegués aquest perspectiva que tenim els bancs per ajudar al ser humà a millorar el medi ambient.

Arnau Bonfil i Valldeperas

Si jo fos una paperera.....Em sentiria molt malament pel fet de que no m’arribes gaire brossa que hauria de ser-hi. No em faria gens de gràcia veure les males cares dels nens quan han de venir per llençar alguna cosa només obligats pels pares a no ser que els pares tampoc no em facin servir, cosa que fa llàstima pensant cap futur.

Per l´altre banda es divertit perquè observes tot el que passa en el lloc que estàs. El que arriba de tan en tan no agrada perquè es brossa, però així s’està ajudant. No fan gens de cas de la paperera, però ja que no o sembli ho sóc molt.

Marta Carrera i Alert

Si jo fos un arbre seria un arbre d’una plaça de jocs infantils i estructures...

Em sentiria molt feliç de veure com juguen els infants. El que faria és escoltar les històries que han passat fora de la plaça. El que faria és observar tot el que hi ha al meu entorn per veure el perill i preveure coses que passaran.

Per les nits fredes no tindré cap escalfor. Jo demanaria, a l’estiu, que reguin bastant els arbres perquè puguin sobreviure, també demanaria una mica de respecte pel medi ambient, bàsicament per que sigui un espai tranquil i bonic.

No m’agradaria que em pengessin pilotes de futbol, barquet, vòlei...

La part negativa de ser un arbre és que no tens a ningú en els moments en que necessitis el suport dels amics.

Nil Cifuentes i Pérez

Si jo fos un fanal, m’agradaria que hem tractessin millor, que no hem pintessin, que no m’enganxessin cartells que em poden embrutar, que no em donessin puntades de peu... desprès, m’agradaria veure carrers, places, pobles... on tothom es tractés bé l’un a l’altre, que tothom tractés bé els diferents espais que hi ha a l’espai públic... perquè en el món que vivim, els fanals, des de dalt, veiem coses que no ens agrada veure, com gent que no tracta bé a les altres persones, gent que no tracta bé l’espai públic...

Una cosa que m’agrada i que no vull canviar, és il·luminar a pobles on hi hagi festes, gent contenta, feliç... també m’agrada veure gent gaudir del seu poble acompanyada de la meva llum.

Laia Cortada i Ros

Si jo fos una font proporcionaria aigua a qui la necessités, ja que l’aigua es la que proporciona vida a la natura, perquè sense aigua res seria com es ara i nosaltres no podríem ser per això es un be humà que tothom hauria de tenir a la vast però per desgracia hi ha gent que no té aquest luxe i això fa que hagi gent que es mor per la manca de recursos, i el més trist és que la nostre societat no fa res per parar-ho.

Jo crec que la font és una de les coses fonamentals per l’espai públic que coneixem, ja que podria dir que és una de les coses més utilitzades de l’espai públic. Perquè es un objecte que algun cop tothom el fa servir un dia o un altre.

M’agradaria que hem tractessin bé i que fessin un bon ús de mi. Quan la gent fes un bon ús de mi em sentiré satisfet de poder proporcionar aigua a qui la necessites i quan volgués.

Crec que s’ha de conscienciar a la gent de que faci un bon ús de l’aigua perquè ara sembla que la aigua és infinita però potser el dia de demà no tindrem aigua. i tota la gent que ara està fent un mal ús de l’aigua hauria de saber que l’aigua no és infinita i que se n’ha de fer un bon ús.

Hèctor Delmàs i Hortal

Si jo fos un espai públic seria un arbre de la plaça del poble. Em passaria tot el dia escoltant la gent, escoltaria les àvies parlant, els sorolls dels patinets, els nens jugant a futbol, el soroll que fan els adolescents quan masteguen xiclet, mentre estan amb el mòbil, el soroll del vent movent les meves fulles i el meu preferit: el cant que farien el ocells sobre les meves branques.

A la nit, quan tota la gent s’anés, no se sentiria ni un grill, la plaça estaria totalment buida. I jo, impacientment, esperaria que tornés a ser de dia.

Després ja seria cap de setmana, els carrers estarien plens de gent, en hores en què normalment no hi ha ningú.

Encara que ser un arbre no seria tan divertit, perquè segur que algun poca-solta em faria un grafit al tronc.

Però ser un arbre tampoc és tan dolent. Hi ha, per exemple, la nit de Nadal. Em recobririen de cap a peus amb llums de colors i seria un arbre la mar de bonic. Escoltaria les nadales que canta la gent, veuria les carrosses del Reis. I el millor de tot: des de les branques més altes veuria, a través de les finestres, els infants obrint els regals amb tota la il·lusió del món. Això, encara que siguis un arbre, t’omple el cor!

Bernat Favà i Campmany

Si jo fos un espai públic seria un banc al mig d’una plaça per on hi passés molta gent. Seria de fusta.

Estaria ple de grafits, plàstics, brossa, alguna pilota i no em sentiria cuidat.

Serviria perquè quant la gent passés hi reflexionés de que no es pot embrutar el món.

Faria reflexionar a la gent de que no embruti el banc perquè s’estan fen mal a ells mateixos, perquè ells paguen els bancs.

Estaria col·locat el mig de la plaça. La plaça seria tranquil·la on no hi hagin moltes estructures, on hi passi molta gent. Faria alguna cosa perquè tot el món em respectés i cuidés.

Pol Font i Carafí.

Si jo fos un espai públic, seria un banc, un banc on tothom s’hi pogués seure i on tothom pogués fer el que volgués. El meu aspecte seria força agradable i estaria en un lloc ombrejat i tranquil, cosa que faria que tot tipus de persones s’hi asseguessin sobre meu.

Escoltaria moltes converses, d’algunes interessants, i d’altres no tant, aleshores estaria informada de tot el que passa en el poble, i tindria l’oportunitat de veure créixer a diferents persones que en algun moment s’haguessin assegut sobre meu.

Estaria situada en una plaça d’un poble petit, on tots ens coneguéssim, aleshores hi haurien moltes més possibilitats de que més gent s’assegués sobre meu, i fes coses en mi. Per exemple: tindria grafits i pintades sobre meu, algun xiclet enganxat..., no seria gaire agradable, però serien les petites coses que em farien ser jo mateixa.

En els hiverns tindria fred, però amb les persones que decidissin asseure’s a sobre de mi, em sentiria millor acompanyada i més calenteta.

I en els estius, on tindria calor, la gent, amb els gelats que se’ls caurien a sobre meu tindria més fred.

Vaja que la meva vida giraria entorn a les persones que m’envoltarien, i em farien ser com sóc.

Maria Fusalba i Valderrey

Si jo fos una plaça no m´agradaria que es saltessin les normes, ni que tiressin papers al terra, ni que fessin grafits sense permís. M´agradaria que la plaça tingués uns bancs molt còmodes perquè la gent pugui descansar i socialitzar amb altra gent, també que algun dia es pogués actuar a la plaça, que hi hagués un espai per alguns arbres i plantes, per gaudir, perquè tots puguem respectar, cuidar l’espai, i així que tinguéssim un respecte a l´espai, perquè és un espai públic i és de tots.

Judit Garcia i Grande

Si jo fos un espai públic seria el pic més alt d´una muntanya i així podria veure el món des d’un punt de vista que no tothom pot fer. També podria saber qui és el valent o valenta que arriba on jo sóc, i poder-los observar amb atenció.

No només vull ser una muntanya per observar la gent, també pel silenci, la tranquil·litat i els ocells que canten amb un magnífic soroll de fons, com ara la melodia de les fulles dels arbres quan es mouen per la brisa, o el so de l’aigua dels torrents.

Això seria magnífic, però sempre tot té els seus inconvenients; per exemple les deixalles que deixarien o el perill d’un incendi... Això provocaria que la meva utopia fos un malson, però els ecosistemes són així i l’autèntic malson seria canviar-ho.

Sara Guitart i Pallach

Si jo fos un espai públic seria una plaça. Explicaria el meu dia a dia del que és ser una plaça...

Al matí: gairebé al matí no hi ha ningú, de vegades veig algú però quasi ningú a les 7-8 h però quan arriba les 9-11 ja hi ha molta gent ‘’ vella’’, que s’assenta i que parlen entre ells, s’expliquen les històries que han viscut... a partir de les 12-2 també s’uneixen els nens mes menuts que juguen amb els arbres, dinen (juguen).

Però al cap de una hora i mitja tornen a l’escola 3-5. Ja comença a sortir la gent dels 30-50 anys que passen de amunt i avall, també els nens/nenes grans que surten de l’institut i van a casa parlant entre ells. A les 5-8 hi ha de tota mena de gent: gran, jove, bebès, els pares amb els fills que donen un volt pel poble, nens de 12-15 anys nens que juguen a futbol... però quan arriba la nit tots tornen a casa. Però ara surten els joves de 18-22 anys, que van amb musica forta pel carrer, que alguns van cap a discoteques i van a passar la nit amb els seus companys. Normalment estan fins les 2-3 que ja tornen a casa a dormir i preparar-se pel dia que els hi espera. Pel demés de la nit de vagades venen algun pare que be de treballar però molta poca gent.

Aquest seria un dia a dia d’una plaça.

Aniol Jiménez i Quintana

Si jo fos un espai públic seria una font, m’agradaria ser una font perquè l’aigua és natural i així jo també em sento natural.

Observaria què fa la gent amb l’aigua, molta gent se la beu, però me n’adonaria que hi ha gent que la malgasta. M’agradaria que la gent la utilitzés correctament, perquè l’aigua s’està acabant, i si la malgastem acabarem perdent. En alguns moments m’agradaria poder parar l’aigua en el cas dels usos inadequats.

Em sentiria contenta perquè l’aigua és vida.

Wafae Khallati i Elkoulati

Si jo fos un espai públic, seria un sorral perquè a mi m’agrada molt la sorra.

Aquest sorral seria: bonic, divertit, molt acollidor, inclusiu, igualitari...però el principal objectiu seria que la gent s’ho passés molt bé.

Jo d’alguna manera aconseguiria que el sorral fos tan bonic i tan acollidor que la gent no volgués fer-ne un mal ús.

Per fer que el sorral fos més bonic, estaria situat en una platja, on hi toqués l’ombra i el sol, on hi hagués un tobogan, tot tipus de materials de construcció...

El sorral estaria tancat per un mur baix, però obert al mar perquè l’aire del mar hi pugui entrar. Això faria d’aquest sorral un espai més lliure per a tothom, perquè no hi hauria portes i es podria entrar per tot arreu.

Tot això facilitaria que aquest sorral fos més inclusiu.

Jo veuria els nens que en un moment van jugar en el sorral, portant els seus fills perquè també hi poguessin jugar.

A mi em faria feliç que tots els nens i totes les nenes que juguessin amb mi s’ho passessin molt bé i gaudissin de l’estona.

Text col·lectiu: Paraules per la Jana Labella i Segarra

Si jo fos una plaça m’agradaria que la gent em tractés amb respecte i no m’embrutessin.

Jo seria una plaça perquè es un lloc del carrer que m’agrada molt perquè et pots trobar amb els amics, jugar, llegir, descansar... també m’agrada molt l’ambient d’una plaça si hi ha nens jugant perquè trobo que li donen a la plaça un aire més divertit, alegre...

M’agradaria moltíssim que els nens sempre estiguessin jugant en el meu espai públic perquè em donaria molta felicitat. Crec que no m’avorriria gens perquè sempre sentiria la gent gran parlar i m’assabentaria de totes les tafaneries del poble.

M’agradaria que la plaça (o sigui jo) sempre tingués verd: arbres, plantes... perquè sinó, crec que no hi vindria molta gent, perquè jo sempre penso que un lloc que no té verd a la gent no li crida l’atenció i no vindrien al meu espai públic.

La meva plaça estaria a Esparreguera. A les vacances d’estiu em sentiria molt sola perquè a l’estiu a Esparreguera no hi ha casi ningú, la meva plaça estaria tot l’estiu buida.

Trobo que el nom de la plaça es bastant important, per això, per mi la plaça es diria la plaça del Respecte, encara que només ho sabria jo perquè no li podria dir a ningú, però encara que ningú ho sàpigues jo li diria així perquè m’agradaria que fos un lloc on tothom es respectes i no hi haguessin conflictes.

Laia Melé i Canal

Si jo fos el banc de una plaça podria observar amb tot detall el que fa la gent, veuria coses increïblement gracioses i també algunes de més tristes.

Podria aprendre coses observat i escoltant.

Molta gent s’asseuria sobre meu per reposar d’una llarga caminada o tant sols perquè volen, hi hauria gent que s’asseuria per parlar o per fer safareig i m’assabentaria de totes les xafarderies del poble .

Hi hauria gent que em tractaria millor o pitjor alguns amb grafitejarien i altres em trencarien, farien un mal us de mi m’enganxarien xiclets a sota del seient, saltarien a sobre meu. Però en canvi hi hauria gent que em tractaria bé, em pintarien perquè estigues més maco, em respectaria...

En els moments que fessin un mal us de mi em sentiria descuidada i en els moments que em tractessin bé em sentiria a gust i cuidada. En els moments del dia que no, ni ningú fes un us de mi em sentiria sola i en aquells moments em començaria a fer preguntes sobre mi...

Seria incapaç de dormir em dedicaria tota la vida a observar, a escoltar i a parlar amb els meus amics bancs dels xafardejos dels que s’havien assabentat.

Daniela Mellinas i Gabaldón

Si jo fos un espai públic seria un parc amb molts arbres perquè m'agrada molt la natura, també tindria un petit llac amb alguns peixos perquè a la gent li agradaria una zona de pau i tranquil·litat.

Tindria un parc petit per als nens petits, perquè si no, s’avorririen i no podria tenir la seva dolça companyia. També tindria un parc per a nens més grans perquè la seva companyia també podria ser profitosa. A mes, que seria un parc sense persones?

No tindria cap grafit perquè jo trobo que no tenen sentit, però algun mural reivindicatiu si que m’agradaria tenir per a que reflexes que aquest parc es solidari.

Tindria 500 m2 perquè els nens poguessin tenir un lloc gran per a jugar tots plegats a qualsevol cosa sense dependre dels pares i alhora que tinguin molt d’espai per passar-ho be i trencar els rols de gènere.

No es podria jugar a pilota perquè les estructures es podria fer malbé i a mes la pilota porta molts problemes i ocupa el que més espai.

Erik Mendiguren i Belmonte

Jo seria un banc perquè quan fem sortides amb la escola et canses una mica i s’agraeix parar a descansar i millor que assentar-se al terra es millor assentar-se a un banc.

Seria de ciment perquè la fusta esta feta d’arbres i no voldria que sacrifiquessin un arbre només pel benestar de la raça humana.

Si jo fos un banc, no hem sentiria cuidat; estaria ple de grafits, els gossos se’m pixarien i la gent no em tractaria amb respecte.

La part positiva seria que m’adonaria de totes les “xafarderies” de la gent i estaria molt “sobre informat”, coneixeria a la gent de veritat, no només de pensar que la coneixes si no conèixer-la de veritat (com una mare als seus fills).

Pau Mendiguren i Belmonte

Si jo fos un carrer de l’espai públic, seria el carrer més gran, més antic i més utilitzat per la gent. El meu carrer tindria molta història, perquè tots els carrers tenen una història, i el meu nom també hi tindria a veure.

El meu nom seria molt important, seria un carrer tant important com: El carrer dels Arbres, el carrer Gran, o el carrer Sant Joan. Aquets tipus de carrers importants i coneguts (a Esparreguera).

Jo escoltaria totes les conversacions de la gent, i també veuria les coses que fan, si van a comprar, si es paren a parlar en un banc, o si van cap a casa seva.

M’agradaria que al meu carrer hi haguessin botigues, cases i que estigues a prop una plaça, així veuria passar a tot tipus de gent, i seria més divertit.

M’agradaria veure als nens i nenes jugant, als adults parlar i anant a comprar, als avis i avies passejant...

Una cosa que també m’agradaria observar serien els gossos, els gats els ocells, tot tipus d’animals, i veure el que fan.

No m’agradaria que m’embrutessin tirant brossa al terra, o fent-me grafits a les parets. M’agradaria que fossin nets i que em facin un bon us.

Tindria unes vistes a altres parts del poble, me’n adonaria de moltes coses, i faria un gran paper a l’espai públic.

Neus Moreno i Sojo

Si jo fos un espai públic, seria un parc, com el parc de la Vila.

En un parc com aquest pots fer de tot. Amb la gespa que hi ha els nens poden córrer amunt i avall, també poden jugar amb la pilota. Mentre que els més grans poden fer petar la xerrada. Hi ha un munt d'estructures perquè els nens més petits s'hi puguin muntar, com gronxadors, tobogans, casetes... també unes barres perquè la gent que li agrada fer esport s'hi pugui enfilar i fer les seves tombarelles, i també unes altres perquè els avis puguin fer exercici i per mantenir la seva salut. És un lloc que pots celebrar els aniversaris, per això hi ha unes taules de pícnic, i així no hagis de portar les taules que pesen molt. Un lloc que de vegades estàs tant tranquil que pots llegir un llibre o el diari i sentir el cant dels ocells, però quan ve la canalla hi ha molta xerinola. Per tant hi ha moments de diversió i moments de pau. Això sí, m'agradaria veure la gent contenta i també que respectessin els meus arbres, flors, les meves estructures, que em deixessin net... per tant que els que venen després em trobin igual i puguin gaudir de la mateixa forma que ho han fet ells. Àlex Oliver i Cabrera

Si jo fos un parc, m’agradaria veure la gent divertida, feliç i lliure. Agrairia a la societat que no es saltés els límits, perquè si ells em respecten a mi jo els respecto a ells. A moments em sentiria sola; els dies de pluja, a les nits... i a l’hora amb una petita por. Ja que no podria expressar els meus sentiments, m’agradaria que em respectessin amb tot el respecte del món. A vegades m’agradaria poder parlar i relacionar-me, potser d’aquesta manera la gent reflexionaria més sobre mi. Em sentiria avorrida, en el sentit de no poder moure’m. Però un tros meu seria de naturalesa. Sort que sempre hi hauria algú que em netejaria o m’arreglaria. Em faria una pila de preguntes; perquè la gent fa el que vol? Perquè no pensem amb els espais públics? Perquè som com som?... però també tindria molt més temps per para a pensar i reflexionar. Crec que seria una vida molt diferent a la que tinc.

Júlia Pérez i Trujillo

Si jo fos un contenidor de plàstic, m’agradaria que només llencessin plàstic, que no m’haguessin de buidar tant com anualment, que no hagués de venir cada dia el camió de la brossa a recollirme.

No m’agrada que plogui amb molta intensitat perquè sinó me’n vaig carrer avall, i em caic.

Tampoc m’agrada que em cremin per la discussió de persones.

Paula Presas i Jiménez

Si jo fos un espai públic seria una plaça, a mi m’agradaria que en aquest espai públic tothom pogués participar grans i petits.

En aquesta plaça s’hi practicarien diferents activitats socials com festes, activitats per a nens, tallers, gimcanes, fires, obres de teatre, concerts, balls tradicionals, etc.

M’agradaria que tothom el respectés i que no se’n fes un mal ús. Faria que la plaça fos tan bonica, que la gent s’enamorés i així les persones se sentirien bé, tindrien pensaments positius i ganes de cuidar-la i gaudir-la.

(A mi m’agrada molt quant la gent esta feliç i gaudeix del meu espai).

Per intentar que la gent no en fes un mal ús, faria que la plaça fos molt acollidora amb bancs, fonts, arbres, parc per els nens, un camí per passejar (empedrat), un estanc amb peixos, una zona per jugar a jocs de pilota (futbol), papereres de reciclatge, escultures, jardins amb flors, etc.

A mi no només m’agradaria que la gent estigues bé, sinó m’agradaria veure els animals també bé, i veure el que fan.

El objectiu de la plaça seria, que la gent pogués estar un moment tranquil, connectat a la natura, poder passar-ho bé amb els teus amics i aprendre. Per mi seria un honor veure que la gent esta a gust, llavors realment sentiria felicitat.

Pau Rafa i Ortuño

Si jo fos la font d’aigua d’una parc em sentiria alegre i feliç perquè podria veure com els nens i nenes petits juguen pel parc i somriuen d’alegria, crec que m’ho podrien transmetre. Per altra banda em sentiria maltractat perquè tothom es posaria dret davant meu i em tirarien deixalles i farien que tot estigues ben contaminat és per això que no m’agradaria ser un espai públic.

Ser una font d’aigua publica te avantatges i desavantatges, per exemple: Puc refrescar als nens i nenes, de vegades mullar a qui no vulgui, potser molestaria al lloc on m’han col·locat, tothom em miraria...

Per poder ser una font d’aigua crec que m’hauria de saber tot el parc i on estaria situada, d’aquesta manera podria controlar quanta gent bé, qui són i si venen moltes vegades. La meva comoditat depèn de si l’entorn que tinc es bonic i tranquil, atapeït i estressant, perquè si és un lloc ample, bonic i tranquil, podré gaudir de l’espai el silenci i la tranquil·litat, farà que estigui més relaxada i la meva aigua flueixi. Però si és un lloc atapeït i estressant no estaria gens contenta de l’única cosa que podia estar content és que seria en un lloc.

Marc Rius i Rovira

M’agradaria ser una font perquè vull reivindicar que hi ha gent que no en fa un bon ús, realment està pensant en el seu futur i en el de l’aigua?

Veuria com la gent deixa la font oberta, veient com l’aigua raja i ja no es pot tornar a utilitzar. Aquestes persones són conscients que l’aigua és un recurs molt valuós?

No, és obvi que no.

D’aquí a uns anys potser ja no hi haurà aigua, aquestes persones no estan pensant en el seu futur ni en el dels seus fills.

Fa molts dies que no plou, hi ha mancança d’aigua, els pantans estan buits. Pot ser que algun dia ja no pugui sortir aigua de les fonts, en aquest moment és quant ens adonarem que tenim un problema molt greu?

Sempre ha de passar una cosa greu en la nostra societat perquè reaccionem!

Crec que ens ho hauríem de plantejar com quelcom molt greu, no és qualsevol cosa, és un dels altres problemes grans que tenim al planeta.

Les persones que són conscients d’aquesta manca d’aigua ja utilitzen les fonts com cal, perquè pensen en el seu propi futur, el dels altres i el del planeta Terra.

Ila Roig i Batlle

Si jo fos un arbre m´agradaria estar plantat en un parc, per fer ombra a tots els nens que juguessin allà. Seria un arbre amb la capçada molt gran perquè hi cabessin molts nens jugant a sota meu, poder escoltar les seves rialles i veure els seus jocs. M´encantaria ser l´arbre més gran i central de tot el parc, i al meu voltant hi haguessin arbres fruiters perquè així totes les persones que vinguessin al parc gaudissin de la meva ombra menjant fruits dels meus companys. Voldria que aquest parc estigués al centre de moltes escoles i així després que s ´acabessin les classes tots els nens acompanyats dels seus pares o avis anessin una bona estona a jugar, descansar, celebrar festes d´aniversaris al voltant meu.

També tenir les branques molts llargues i gruixudes perquè les persones poguessin posar un gronxador i els més menuts poder enfilar-se.

Pol Hervás i Martín

Promociรณ Marie Curie 12 anys

Si jo fos un ametller, m’agradaria estar situat al meu carrer, a la zona on hi ha plantes, perquè així podria estar en companyia. Passaria molt de temps a un lloc on hauria estat des de ben petita i que coneixeria molt bé. Si fos un ametller m’agradaria ser-ne un de molt gran i alt. A la primavera m’agradaria estar molt florit amb unes flors d’ un color rosat i d’un color blanc trencat. Podria veure molta gent, que recordaria tota la meva vida. Em faria molta il·lusió que tothom em mirés, des de nens petits fins a gent gran. Durant tot l’any podria mostrar les meves qualitats: la meva bellesa florida a la primavera i la meva frescor sense roba a l’hivern.

Lucía Berruezo i Sánchez

SI jo fos un parc m’agradaria que hi vingués molta gent a jugar i que sobretot hi haguessin papereres per a què estigués net i no estigués ple de plàstics, vidres i menjar... M’agradaria ser un parc molt agradable i còmode per la gent, on hi passessin events importants, com per exemple representacions d’obres de teatre, partits de basquet i espectacles. Voldria ser important pel poble i que em tinguessin en compte. M’encantaria ser el parc més bonic i més ben cuidat de la ciutat o del poble.

Enric Mata i Monfort

Si jo fos una rajola del terra em trepitjaria tothom. Estaria situada en mig d’una gran plaça, una plaça on cada dia passarien milers i milers de persones. Persones amb pressa, persones que caminen amb tranquil·litat, gent gran anant a comprar, gent gran amb bastó, nens amb bicicleta, nens amb patinets anant cap a l’escola...tota mena de persones amb tota mena de caminars. Seria una rajola que ho veuria tot, la vida de la gent durant el dia i durant la nit, podríem dir que seria una rajola molt observadora, i a la que li agradaria aixecar-se i plantar cara a totes aquelles persones que la trepitgen, la meva pregunta com a rajola seria: amb quin dret es creuen aquelles persones per poder trepitjar-me?

Marina Simon i Martínez

Si jo fos una part de l’espai públic, seria el terra, ja que és la base on tot un espai comença. Crec que el terra és una part que no tothom té present, la gent acostuma a pensar en el parc, els bancs i d’altres, però el terra és el principi de l’espai públic, ja que és el que aguanta els ciments dels edificis, parcs, bancs, i el que trepitgem les persones quan fem les nostres passes. Jo seria el lloc que tothom trepitjaria, però realment, tant si fos dur,

tou o cap de les dues

possibilitats, seria, per sobre de tot, el que l’espai transmet, ja que la gent em trepitjaria i transmetria la seva tristesa de la pèrdua d’alguna cosa o persona, o l’alegria d’aconseguir fer el truc de patinet que portes tant de temps intentant, o únicament els nervis de l’examen que tens a primera hora en el que t’ho jugues tot. Podria ser un lloc vital, l’Atles que sosté la Terra, però sostenint l’escorça del meu estimat poble, en el que m’he criat i he fet amics. Seria un altre factor més, però no un qualsevol, sinó un d’important, un que realment fes un ús imprescindible, seria el terra. Per tots aquests motius jo seria el terra, l’estimat terra de tot arreu i cada dia.

Pau Hidalgo i Carbó

Si jo fos el terra m’agradaria que no em trepitgessin amb sabates brutes ni que m’embrutessin, que ningú deixés que em fessin malbé. M’agradaria que em renovessin molt sovint per poder sentir diferents tipus de materials, com si canviés de roba. M’encantaria que a tothom li agradés el meu aspecte i gaudís d’ell i poder sentir més la pluja perquè, em sentiria com si acabés de dutxar-me.

Aleix Salanova i Sánchez

Si jo fos una farola d’aquelles velles i oblidades, de llum intermitent i rovellada pels anys i les pixades dels gossos, em plantaria a la vora del carrer a esperar que passessin els dies, observant la gent sense gestos, ni pronunciar paraula. Les fades de la nit, enlluernades amb les seves petites ales, brillarien per mi en el moment de l’apagada i cridarien als altres animalons atrets per el llum de l’interior d’aquella farola. No estaria sol en la nit, però de dia per res serviria. Malgrat tot em quedaria allà, parada, mirant com passen els dies. Tot el que veuria o sentiria m’ho guardaria dins meu, pel moment en què em desplomes, sortint de la presó de llum, per poder explicar-ho als demés.

Nil Salamià i Campmany

Si jo fos un cartell on hi posés prohibit jugar a futbol em sentiria molt malament i desitjaria que els nens no hem veiessin.

Faria el possible per amagar-me perquè veuria que els nens vindrien amb la pilota i es desil·lusionarien, perquè voldrien jugar. M’encantaria poder jugar a pilota amb ells quan

ignoressin la meva prohibició i no em fessin cas. És

impressionant aquest esport! Desitjaria saber-hi jugar molt bé. M‘agradaria pel fet de què és un esport d’equip. Jo aquí penjat no podria ni parlar ni moure’m. Tot i ser un senyal que aparento mal caràcter perquè no deixaria fer el que els hi agradaria als nens tindria sentiments i seria molt sensible.

Marc Ramírez i Rodríguez

Si jo fos un gronxador, em posaria en un lloc tranquil, ja que no voldria que els nens es barallessin per mi. Preferiria posar-me per la Plaça d l’ Ajuntament, ja que és una plaça on no es pot fer molta cosa a part d’asseure’t.

M’agradaria poder ser de color vermell, ja què és un color que ressalta molt, però també podria ser un color més apagat com el negre, perquè tampoc quedaria molt bé un que ressaltés tant. El lloc seria un problema ja que l’ espai no permet posar cap cosa tan gran com un gronxador. Jo em situaria a prop de la tenda de joguines que hi ha en aquesta plaça. Una vegada inaugurat estaria molt ocupat amb fileres i fileres de nens per muntar-se sobre meu, però amb el pas dels dies tothom m’aniria deixant, tal i com a la meva companya la tirolina.

Marcel Pastrana i Castells

Si jo fos, un llum del carrer, faria claror a totes les hores del dia, i quan se m’acabessin les piles tindria un xiulet perquè sonés i la gent s’adonés que se m’han acabat.

Tothom em miraria molt estrany, jo sabria que m’estarien mirant perquè jo seria un fanal diferent als demés, perquè jo hi podria veure, podria sentir, podria viure, no seria com els altres fanals.

També podria fer llums de totes menes amb “leds” de tots els colors, “moviment festa” que seria com una discoteca.

Em convertiria en petit perquè la gent se m’emportés a casa seva i estar calent i fer tot tipus de llum. No podria caminar, no podria córrer, però sempre estaria feliç amb la meva vida.

Marc Paris i Pallarols

Si jo fos un arbre m’agradaria estar en un parc en el que no hi anés gaire gent , com per exemple el Parc de la Vila.

Estaria allà per poder observar el nens que hi passessin , veuria com passarien l’estona divertint-se , jugant a pilota , a fet-i-amagar i s’amagarien darrere meu. M’agradaria la sensació d’estar com passant l’estona amb persones humanes. Em provocaria una sensació molt gratificant , de benestar amb mi mateix. També m’agradaria estar allà perquè la major part del temps la podria passar escoltant i observant el que passés ; baralles entre parelles , els sorolls d’alguns animals i , això em deixaria pensar en les meves coses tranquil·lament , i reflexionant sobre diferents coses de la meva vida .

Aran Càceres i Ortega

Si jo fos un sentiment de l’espai públic, seria l’eufòria, ja que, tot i que els paisatges d’Esparreguera o algunes altres coses fossin molt boniques, em compensaria una de les històries més impactants que hem conegut, un regal per a tots.

Seria un d’aquells pobles on t’hi quedaries tota la teva vida, per tot això i molt més encomanaria i repartiria eufòria a tots els seus habitants. L’eufòria és un d’aquells sentiments que et dona energia i a la vegada provoca una mica de nerviosisme. Et crea inestabilitat que no et deixa actuar i fer allò que realment vols, et fa canviar d’opinió i com a tota la gent (lògicament) et fa actuar d’una manera que no és el teu “estil”.

Pau Roig i Garcia

Si jo fos una paperera d’un dels carrers més transitats del poble, estaria tot el dia pensant en la porqueria que em tirarien a sobre. Em sentiria frustrada i em preguntaria per què, precisament jo, hauria de ser una paperera. I mentrestant la gent m’aniria tirant coses. Observaria el meu entorn i miraria als altres objectes del carrer. Bancs, faroles, guals, rajoles... i jo... una paperera!. Els altres objectes que estarien al meu voltant es riurien de la meva utilitat.

Sí, perquè no hi ha res pitjor que els del teu voltant et tirin la seva porqueria. No podria compartir les meves experiències amb ningú, ja que no podria parlar. Pel contrari, la gent tampoc se n’adonaria de la meva horrible utilitat.

Les parts del dia que m’agradarien més, serien la nit, i les hores laborals ja que ningú em molestaria. Agrairia a les persones que em netejarien, que probablement ,serien ben poques.

Mireia Serradó i Tort

Si jo fos alguna cosa de l’espai públic seria un arbre, tindria una alçada mitjana, però prou alta com per veure des del meu punt més alt, més coses a part del parc on estigués. Podria veure la gent que menys s’esperaria que l’estiguessin mirant, però tampoc m’interessaria massa. El que més m’agradaria seria quan la gent, anés veient el meu procés durant l’any, veient com les meves fulles es renovarien, i a la primavera, faria el parc més bonic del poble junt amb els altres arbres que m’envoltarien. Jo mateixa, també gaudiria en aquesta època de l’any, ja que també seria en la que més gent s’aproparia a la meva zona, perquè també ho gaudirien molt. La tranquil·litat que es respiraria a les nits, quan no hi hagués ningú, o a la tarda, quan els avis passejarien amb el seu calmat ritme de vida, seria essencial per determinar el meu parc, la meva llar. No em faria molta gràcia la gent que aprofitaria les meves branques baixes per arrencar-me alguna fulla, sense més, i que després l’aniria estripant mentre la miraria atentament. En canvi, m’agradaria la gent que a la tardor, jugaria amb les meves fulles caigudes, divertint-se. Podria veure de tot, des dels avis que sempre van poc a poc com he dit abans, fins a la gent que va ràpid perquè fa tard, o els joves que sempre van de pressa als llocs. La primavera seria la meva època preferida ja que és quan les meves branques floririen i la majoria de la gent, dedicaria la seva atenció en mi ni que fossin trenta segons. A finals de primavera gaudiria molt perquè seria l’època en la que ja tindria el fruit, aleshores podria fer gaudir també a la gent que volgués agafar-lo.

Cada època tindria alguna cosa en especial que em faria gaudir.

Queralt Reifs i Guitart

Si jo fos un objecte de l´espai públic seria, el campanar d´ Esparreguera. Seria un lloc molt important del poble, diuen que soc el segon campanar més alt de tot Catalunya. El que em ve al cap, resulta que quan la gent que passa per allà, m´ agafaria angoixa, tindria por de caure. Sembla graciós no?? Soc una icona d´ Esparreguera .Mirant la meva fotografia la gent sap que soc el campanar d´ Esparreguera. Transmetria angoixa, una mica de por, i a vegades impressionaria de tan alt que soc. A vegades quant els grups d´ amics passejarien, em mirarien el rellotge perquè farien tard. Jo que seria el campanar d´ Esparreguera us diria que us fixéssiu més en mi.

Pau Morgado i Marcos

Si jo fos un banc m´agradaria estar situat als afores del poble així no s’asseurien moltes persones, només s’asseurien persones grans i no em farien malbé. També, perquè als afores del poble no hi va normalment la gent jove, llavors estaria més ben cuidat i no em trencarien tan ràpid. M´agradaria ser un banc de fusta, ja que en un banc de ferro no s’asseuria cap persona, ja que seria dur i no m’agradaria .Tindria una existència molt sacrificada però m’acostumaria, ja que viuria al carrer i a l´hivern em moriria de fred. No voldria que em pintessin, i demanaria que cuidessin el meu entorn, ja que serien les úniques vistes que tindria el resta de la meva vida. Sobretot que no m’embrutessin a mi, m ´agradaria que hi hagués un petit supermercat, ja que seria una atracció i així la gent podria menjar o beure en el banc, seria una gran avantatge.

Josep Martín i Medina

Si jo fos un banc per seure tindria milions de coneixements, ja que la gent tindria converses al meu costat i sabria moltes coses només pel el fet d’escoltar. Se que no seria tan útil, perquè el meu lloc a l’espai públic s’està oblidant, per això seria feliç quan algú fes servei de mi. Suposo que em molestaria que els nens passessin per sobre meu, que em deixessin bosses de patates brutes a sobre. Jo serveixo perquè la gent interactuï asseguda, tranquil·lament, no perquè em posin els seus peus a sobre, o em facin petjades. Però el pitjor, serien les caques dels ocells, malgrat que tampoc em podria queixar perquè no saben on deixen el seu regalet. El que m’agradaria de ser un banc per seure seria que cada dia m’assabentaria d’una petita part de la vida dels altres. Si pogués parlar o escriure, en sortirien milers de llibres. Crec que ara, quan t’asseguis en un banc, no pensaràs que és un simple tros de fusta, que podries estar informant-lo, o ferint-lo.

Ho havies pensat alguna vegada?

Maria Gonzàlez i Udina

Si jo fos un objecte de l’espai públic seria una rajola. Seria una rajola per poder ser un tros més del carrer ,el lloc principal de l’espai públic. Seria una d’aquelles rajoles llises que no fan mal a ningú, estaria ven col·locada i seria d’un color grisos. Seria una rajola d’un carrer de vianants i estaria davant d’una escola per poder veure els nens contents quan sortissin o entressin a l’escola, també podria veure que fan a les classes perquè podria veure la finestra i, així m’entretindria. Quant plogués em mullaria però com que estaria en un lloc el qual no plou molt sovint no passaria res.

Per altra banda no m’agradaria veure gent que no complís les normes, com tirar papers al terra o jugar amb la pilota a llocs on no es pugués. Tampoc m’agradaria veure les persones enfadades, però la majoria de dies tot aniria bé.

Roger Colomer i Fernández

Si jo fos una cosa de l’espai públic, seria el vent i passaria per tot arreu, estaria a quasi tots els llocs del món i podria veure als ciutadans i les cases, botigues...

De vegades arrencaria els arbres o trencaria coses però només quan hi hagués turmenta. També seria la brisa aquella, que a tothom li agrada els dies que fa calor. M’agradaria veure a la gent quan fes molt de vent, perquè els despentinaria i de vegades els molestaria. Empenyeria els núvols, cosa que de nit no es veu, però de dia s’agraeix.

Emma Fernàndez i Dorado

Si jo fos un objecte de l’espai públic seria una rajola aixecada per tres raons, les tres raons fan viure un moment graciós, i així, passar una millor estona: La primera raó seria que quan s’ensopegaria algú, que no aniria amb ningú més, llavors, cauria, li faria vergonya, i tot i que a ell no li faria gràcia, als demés si, i a mi, també. La segona raó seria quan la gent anés en grup, i algú caigués, els altres riurien, perquè anirien amb amics, i ell, també riuria tot i que no li faria gràcia, riuria, perquè va amb amics, i a mi, també em faria gracia. I l’última raó... seria perquè jo me’n riuria, si, la gent cauria, però tots els del voltant es riurien, i jo també, i seria injust pel que cau, perquè en cap moment se’n riu de veritat, però bé...

Oriol Navarro i González

Si jo fos gespa m’agradaria que la gent es tirés sobre meu perquè tindria pessigolles. M’encantaria que las persones es tiressin per parar les pilotes que els seus amics els hi xutarien i que tots es divertissin jugant amb mi , que riguessin i fossin feliços sobre meu. Ningú es faria malt i si un nen petit caigués, jo estaria allí per salvar-lo. Quan els nens es peguessin , es tiressin i es discutissin jo hi seria per protegir-los. El que no m’agradaria serien els gats i els gossos que farien les seves necessitats sobre meu ,perquè sinó faria molta pudor i això no podria ser perquè jo seria molt neta.

Joan De José i Sagués

Si jo fos una escultura, m’agradaria que estigués situada a la Plaça del Centre, crec que és per on passaria més gent.

Seria una escultura acompanyada per la meva família. Estaria molt ben situada, ja que tota la gent que passés per allà em veurien, o s’aturarien a fer-se fotos amb mi, i em coneixerien per tot arreu.

M’agradaria que les persones cuidessin el meu territori i el respectessin.

M’encantaria que la gent s’aturés a contemplar-me i reflexionés sobre de que tractaria o que els voldria transmetre.

Carlota Cebrián i Casin

Si jo fos un parc m’agradaria que no m’embrutessin, ja que la gent acostuma a llençar-me escombraries sense pensar en què a mi em fa mal.

M’agradaria que més nens em donessin utilitat i em visitessin i que, per això, m’instal·lessin estructures més sovint, que fossin capaces de cridar l’atenció de nens i adults per a què gaudeixin de mi, i jo d’ells. Com, per exemple, una tirolina molt alta i llarga, així com tobogans que arribin gairebé al cel, per a que els nens poguessin llançar-se i divertir-se molt.

A més, m’agradaria que les persones que vinguessin a cuidar-me i a posar-me

ben maco, que crec que es diuen

“jardiners”, em plantessin encara més arbres i, sobretot moltes més flors; de molts colors, mides i aromes.

Així, amb tantes flors no pararien de venir-me a veure les papallones i més insectes, que farien de mi un espai amb molta bellesa. I, com que tindria molts arbres, també em visitarien molts tipus d’ocells.

Enmig meu no podria faltar una font ben gran que no parés de treure aigua, on la gent inclús podria llençar-hi monedes, com fan a Itàlia.

Ben a prop de la font, hi hauria un llac, on conviurien diferents peixos i ànecs, als que la gent alimentaria amb llavors, arròs, raïm, pèsols...

Així, si jo fos un parc, m’agradaria que tothom tingués cura de mi, per mantenir-me sempre com un espai i un ambient idoni per a què la gent pugui gaudir de la meva naturalesa.

Clàudia Cebrían i Casin

Si jo fos un skatepark m’agradaria estar al centre del poble perquè tothom s’ho pogués passar bé.M’agradaria que hi haguessin botiges de patinets i de refrescos. També podria veure els trucs que la gent faria amb el patinet. Seria interesant perquè en aquest poble no he vist cap skatepark bo i pocs cops he vist gent a un skatepark d’aquí.

M’agradaria que hi haguessin grafits ben fets al skatepark i que també hi hagués un bon ambient.

Joan Serradó i Puig

Si jo fos un objecte del carrer, seria una rajola. Podria veure passar la gent, animals, i molts altres éssers vius. Amb el pas dels anys, podria anar veient com l’espai públic va evolucionant, arbres créixer, modernitzant la roba de les persones, i tot i que sigui una cosa dolenta, com va canviant el món climàtic, de millor a pitjor. A mi m’encantaria ser un rajola, ben bonica, amb una flor molt bonica, semblant a les de Barcelona.

A mi m’encantaria estar a Madrid, a la Puerta del Sol, perquè està al centre. Allà hi ha coses molt modernes, la gent va molt ben vestida, i és la ciutat més important d’Espanya, perquè està al centre.

Yoel Quilez i Leal

Si jo fos alguna cosa de l’espai públic seria un edifici vell, un d’aquells que estan mig derruïts, que no tenen la meitat de la paret, dels que més pintats pels grafiters no poden estar...

Esperaria que alguna espècie de nan dels que passen a la nit amb camions i furgonetes o caminant (que no contamina tant) repassessin la meva paret amb pintura i triessin els meus grafits perquè ja s’haurien convertit en meus.

Diria gràcies cada vegada que ho fessin, ja que molta gent no ho diu quan li diuen bon dia o algunes coses per l’estil.

També els diria que m’agrada molt que ells no contaminen gaire perquè la majoria anirien caminant.

En resum les parets s’haurien de cuidar, qualsevol dia aquella paret cauria i algú moriria.

Ona Alberca i Egea

Si jo fos la pluja seria potent, cauria amb molta intensitat. Miraria els moments, bonics i dolents que causaria plovent d’aquesta manera. També acompanyaria el vent, a vegades jo, seria tempesta i d’altres només una pluja suau.

M’agradaria veure món, sent la pluja ho podria fer. Cauria per totes bandes, en tots moments. Seria una bona manera d’estar en molts llocs a la vegada, seria com si cada gota fos una extensió del meu cos.

Quan caigués a les muntanyes nevades del Pirineu segur que seria neu i deixaria les muntanyes blanques com si les haguessin acabat d’enfarinar. Quan no plogués estaria tranquil, als núvols sense fer res, descansant per quan arribés la meva hora, i pogués caure del cel en milers de gotes d’aigua diferents.

Ferran Carreño i Martínez

Si jo fos alguna cosa de l’ espai públic seria un arbre del carrer dels arbres. Em sentiria honrat perquè en aquell carrer es poses el meu nom. Creuria que si fos un arbre la gent m’hauria de tractar millor, no mourem tan bruscament i no recolzar-se sobre mi. Jo crec que un arbre té la seva vida com la nostra és com una persona que viu en aquest món i si el arbre no ens tracta malament a nosaltres, nosaltres no em de tractar malament al arbre, ningú es mereix que el tractin així, per això el arbre tampoc s’ho mereix. Jo triaria ser un arbre qualsevol. A mi m agradaria ser un arbre del carrer dels arbres perquè de tants anys que porten allà han viscut i han vist moltes coses, han pogut experimentar, no com alguns arbres del bosc que no veuen res d’ especial, jo penso que aquells arbres són especials.

Marc Bogunyà i Bermúdez

Si jo fos el terra de l’espai públic guiaria la gent. Acompanyaria als joves als portals de casa seva, als infants al parc, als adults al cotxe per anar a treballar i als vells als bancs perquè es poguessin asseure i descansar. Si jo fos el terra de l’espai públic mai estaria sola, sempre hi hauria algú gaudint-me. Ajudaria a fer que les persones poguessin realitzar la seva passió, tant si es córrer com cridar pel carrer. Si jo fos el terra de l’espai públic intentaria que les persones no em tiressin brossa, els hi ensenyaria les conseqüències que una acció pot provocar. Si jo fos el terra de l’espai públic animaria a les persones a caminar, a jugar per sobre meu, com en els antics temps, i no pas com ara, que la gent prefereix quedar-se dins de casa mirant la televisió.

Laia Franch i Duxans

Si jo fos un arbre de l’espai públic, m’agradaria que els gossos que passessin per al meu costat no se’m fessin pipí a les arrels. S’hauria de posar un lloc on els gossos fessin les seves necessitats! El mateix diria dels nens i nenes petits, estaria bé que no em fessin puntades de peu al meu tronc quan estesin enfadats, bé que podrien donar cops en un altre lloc, de veritat que farien mal!

Per una altra banda m’agradaria que em reguessin cada dia, no voldria tenir les arrels seques, voldria estar hidratada.

M’agradaria estar en un lloc on toqués el sol perquè així creixeria més bé.

Ona Font i Garcia

Si jo fos un banc m’agradaria estar en un parc verd i bonic sense cap brossa al terra, on pogués estar tranquil sense que ningú m’empaités, i així podria descansar tot el que volgués i escoltar els ocells, m’agradaria tenir un bon punt de vista on es pogués veure tot el que passa al meu voltant.

De tant en tant sí que estaria bé que algú s’assegués sobre meu, per així estar acompanyat, però sobretot m’agradaria que em tractessin bé i ningú em fes pintades desagradables.

Ser un banc també tindria els seus inconvenients, ja que estaria sempre quiet al mateix lloc i seria molt avorrit veure passar el temps. A més hauria de suportar la pluja, el vent les pedregades i la neu, i sempre estaria a la intempèrie.

Si jo fos un banc m’agradaria ser de color marró i gris com qualsevol altre banc. Àlex Barnet i Roche

Promociรณ Betty Friedan 13 anys

Si jo fos una bústia de l’espai públic seria inexistent, m’estaria allà quieta sense que ningú em veiés, passaria desapercebuda. De color groc lluent, gran i robusta, amb una petita escletxa per la qual no s’hi veu res, un interior fosc i insignificant, viuria destinada a la solitud de la meva existència o simplement de la meva sort.

Seria la via de comunicació entre aquelles persones que encara no haurien arribat a oblidar-me del tot. Tindria l’oportunitat d’ajuntar i traspassar emocions, la responsabilitat de guardar dins meu tots els sentiments, aquells que amb el poder de l’escriptura haurien quedat reflectits dins els sobres. Cada dia rebria alguna carta, alguns dies més que d’altres, sabent que cap d’elles seria per mi. Em passaria cada una de les hores del dia i de la nit llegint i rellegint cada una de les històries reflectides dins de cada sobre, històries de totes menes, algunes romàntiques, algunes familiars, algunes més complicades d’entendre i d’altres simplement felices. M’endinsaria en cada una d’aquestes extraordinàries històries, reflexionaria sobre elles, hi pensaria de valent.

De sobte, una mà brusca esvairia els meus pensaments, em buidaria de les extraordinàries històries per omplir-me’n de noves. Poc temps després, em trobaria altre cop submergida i perdent-me entre les lletres d’altres magnífiques cartes, intentant sentir més allà de la paraula, intentant llegir entre línies, intentant calmar la meva solitud i la meva vida avorrida i sedentària.

Seria la bústia que espera, mandrosa, gaudir de la vida sense realment viure-la Berta Soler i Marimon

Si jo fos un campanar de l’espai públic, m’agradaria poder veure les vistes i els paisatges de més enllà.

Que la gent passi per davant meu i contempli la meva bellesa, l’alçada i escolti amb atenció la meva bonica melodia.

Que cada vegada, que hi hagués un casament o una comunió les campanes toquin una dolça cançó. Però quan hi succeeixi un enterrament que repiquin tristament.

També que la gent em visiti, tant sigui la gent del poble com turistes de ses illes. Que s’endinsin dins meu, i que puguin admirar totes les meves meravelles i els meus petits secrets.

Jo porto les hores, ningú gosa anar contra mi , tan sols si m’adormo un gall puc sentir!

Les meves agulles no tenen fi, de nit i de dia cerquen el seu destí.

Els dies, les setmanes, el mesos i els anys transcorren i el meu cos mica en mica es debilita. Però tinc la gran sort que tots aquells que m’envolten i m’estimen, em cuiden cada dia.

Si algun cop soc abatut no dubteu en recordar-me, que vaig ser aquell campanar que mai he sigut vençut.

No m’agradaria ser res més que un bonic, però antic campanar.

Marta Abelaira i Oliver

Si jo fos un grafit de l’espai públic, m’agradaria estar en un lloc visible on tothom em pogués veure al caminar pel carrer. Seria un grafit abstracte, ple de colors, formes i lletres que de primeres no tindrien cap sentit, però que a l’observar-me amb detall donarien un missatge únic i diferent per a cada persona. M’agradaria poder arribar als pensaments i als sentiments de cada persona que em veiés sense realment aturar-se a mirar. Em podrien interpretar de maneres totalment diferents, però cap d’elles deixaria indiferent. Sota la llum del sol o sota la de la lluna, qualsevol persona, de l’edat que sigui, tindria l’oportunitat d’aturar-se a mirar i plantejar-se què volien dir totes aquelles formes i colors.

Hi hauria persones que pararien i m’admirarien, alguns em mirarien amb indiferència sense deixar de caminar i d’altres passarien pel meu costat sense ni tant sols aixecar la vista. Hi hauria gent que m’entendria i d’altres ni es plantejarien el fet que un grafit com jo pogués fer-los arribar un missatge. No agradaria a tothom, però deixaria una petita empremta en tots aquells que em veiessin. M’agradaria passar desapercebuda però no deixar indiferent a la gent.

Les seves cares expressarien perfectament el que pensen sobre mi ; un complit, una critica, una mirada a l’horitzó, expressions de superioritat, un sospir, un simple somriure... aquests petits detalls em farien saber que havia aconseguit el meu objectiu; remoure els pensaments i les emocions de tot aquell qui em veiés.

A vegades desitjaria poder desplaçar-me a altres llocs del món per donar a conèixer el meu art i que tothom tingués l’oportunitat de rebre el meu missatge. Però recordaria les cares dels meus veïns passant cada dia per davant meu a la mateixa hora. Les historietes de barri i les xafarderies que em feien els dies més entretinguts. El llarg carrer tornaria a ser trist i apagat sense els meus colors lluents plens d’alegria i vida. En el fons no voldria marxar d’allà.

Leila Cuello i Busquets

Si jo fos un arbre de l’espai públic seria al millor lloc per visualitzar-ho tot. Seria un arbre savi, més o menys tindria 50 anys, i estaria en una plaça d’una ciutat molt gran, així podria vigilar tothom i veure gent diferent cada dia. Seria molt alt, ample i amb moltes fulles, bàsicament el més gran de la plaça, així els altres arbres em veurien com un líder savi que és un bon exemple a seguir. Tindria el tronc diferent, una mica vermellós per diferenciar-me de la resta dels arbres i les fulles no em caurien mai. A més a més tindria poders sobrenaturals. Cada any em podria moure de lloc, ja que em cansaria d’estar allà. Però no em mouria de plaça, em mouria de ciutat ja que a part de gent nova, m’agradaria estar en un lloc diferent. A més a més de savi, seria una mica xafarder i m’agradaria escoltar tot el que li passa a la gent, les seves desgràcies, les seves alegries i les seves penes. No moriria mai, així veuria arbres diferents sempre, ja que em canso massa ràpid dels mateixos arbres sempre. Però hi hauria un problema, no podria parlar, en canvi els altres arbres, sí. No m’agrada no parlar, ja que només observo i no em comunico. I per això la resta dels arbres em veurien com un exemple, em veurien diferent i, per això, seria recordat per sempre. Àritz Agramunt i Moreno

Si jo fos un fanal de l’espai públic, quan el sol marxés, jo ho il·luminaria tot al meu voltant. Si jo fos un fanal faria la funció del Sol quan ell no hi fos present. Ho il·luminaria tot, com si fos el Sol amb l’única excepció que estaria tancat en una gàbia de vidre a sobre d’ un pal de metall o enganxat a un edifici.

M’agradaria que els ocells o qualsevol altre animal vingués més vegades, no només a l’estiu, l’època que més m’agrada, perquè és quan la gent més em veu, no només perquè faig una mica d’ombra, sinó perquè els ocells s’aturen a sobre meu a descansar.

Raúl Canton i Álvarez

Si jo fos un arbre del espai públic, seria la salvació del planeta Terra, ja que gràcies a mi milers d’animals poden respirar. Jo absorbiria el CO2 i expulsaria oxigen, però a mesura que passés el temps tot es tornaria més fosc, les ciutats estarien molt contaminades, milers dels meus familiars moririen per culpa del que els humans anomenarien ”Escalfament Global”. Els meus veïns estarien podrint-se, però un dia ens replantarien en llocs poc contaminats i, poc a poc, la gent es conscienciaria de tot el mal que han produït al planeta, tot el dolor que han ocasionat. Per sort, tot va canviar i la gent va substituir productes contaminants, per altres que no ho eren tant, varen substituir cotxes de benzina per cotxes elèctrics, tot i així molta gent seguia sense reciclar i tot i que hi hauria menys contaminació, el planeta seguiria contaminat, fins que un dia tothom s’ajuntaria per una sola causa, el planeta Terra, i per fi els humans es conscienciarien que estaven destruint el món.

Martí Carreño i Sancho

Si jo fos un carrer m’agradaria que no fos com tots els altres, que estigués net que fos ample, que hi passés gent, cotxes i que tingués flors i ametllers florits.

Que hi hagués una font que caigués aigua freda i que per la nit, aigües i llums de colors, que tingués un parc on els nens poguessin jugar i passar-s’ho bé, Que hi hagués un jardí de color verd clar, amb fanals lluminosos que il·luminessin el carrer quan es fes fosc.

Que al carrer hi juguessin els nens i les nenes a pilota, que els avis expliquessin les seves històries i acudits asseguts en els bancs, que traguessin al gossos a passejar, que les cases i edificis seguessin moderns, amb moltes finestres i llums.

Oriol Colom i Batardas

Si jo fos una banc de l’espai públic escoltaria les converses de les milions de persones que s’hi asseuen a xerrar... seria com el típic avi que té mil historietes per contar, la veritat és que hauria pogut presenciar de tot, des de parelles discutint-se o enamorades, fins a baralles entre amics o dos avis petant la xerrada.

La gent segurament pensaria que seria molt avorrit ser un simple banc, però jo crec que seria molt entretingut.

Pol Coma i Almunia

Si jo fos una rajola de Barcelona de l’espai públic em sentiria important, ja que descriu una ciutat de més d’un milió d’habitants. Seria molt coneguda però a l’hora insignificant entre les altres. Em diferencien per poques coses, com una esquerda o un tros més brut. Tindria molt poca probabilitat de què algú em fes una fotografia, o simplement que es fixés per on trepitja. Passaria molt desapercebuda, una peça més que omple el carrer, una persona més que omple el món. Per allà hi passaria tot tipus de gent, petits, grans, joves, gossos, tothom que volgués. Escoltaria tota mena de converses, relacions que comencen, relacions que acaben, amics, famílies, potser faria al terra un llit...Formaria part d’una mateixa cosa, un lloc accessible per tothom, un espai de conversa i saviesa pels matins, per les tardes de joc, i per les nits de somriures joves. Però el dia que falti potser em trobarien a faltar, veurien un buit que segurament taparà una altra rajola. Tot i ser indispensable, crec que formaria part d’una mateixa cosa. Crec que he escollit aquest objecte, ja que representaria com m’agradaria que fos el món. Totes estaríem a diferents carrers, tots seríem diferents, tots viuríem diferents experiències, però a tothom les consideraria iguals, tothom faria el seu treball amb les mateixes condicions i els mateixos drets. Un món on no es discriminaria a ningú, i dels prejudicis ni se’n parlaria.

Gala Cuesta i Gómez

Si jo fos una font de l’espai públic seria gran i de pedra. La meva aigua seria de color blau, blau del cel. Em situaria en una plaça, donaria frescor als estius i a l’hivern no funcionaria, estaria glaçada. A vegades em sentiria bruta i deixada, però tot i així seguiria donant sort i alegria. Molts turistes s’asseurien davant meu, i tirarien una moneda d’esquenes esperant que els hi fes el seu somni realitat. Jo seria el jardí dels avis, que es passarien les hores del dia mirant-me. A les nits em trobaria fosca, no em vindria a visitar ningú, no funcionaria, no seria de cap color, l’aigua no es veuria, no seria ningú.

El soroll dels ocells de primavera, de l’aigua i el xivarri dels nens després d’escola em donarien vida, forces per continuar el dia i tornar-lo a començar.

A la sortida del sol tot tornaria a la normalitat de sempre, les vacances d’estiu s’il·luminarien, l’aigua tornaria a ser blava, tot tornaria a funcionar. Els avis sortirien i començaria un nou dia. Un nou dia on m’apareixerien cares noves, aquelles cares que es quedarien per sempre més en aquell entorn.

Els arbres es quedarien sense fulles, que baixarien cap a mi, i ara, ells ja podrien prendre el sol. Hauria arribat la tardor.

Cada dia seria igual, el sol brillaria sobre l’aigua que il·luminaria els terrats dels veïns, les finestres s’obririen i sortirien aquells que despertarien l’ànim del poble, el dia hauria tornat a començar. Serien hiverns fredolics, però tot i així, els veïns sortirien amb una manta i una tassa de cafè calent. La gent ja no es quedaria mirant-me, els nens no es quedarien a jugar, no hi hauria turistes desitjant que el seu somni es fes realitat, tothom tindria ganes de tornar a casa i estarrufar-se prop de la llar de foc.

Kira de Rooij i Torres

Si jo fos una font de l’espai públic seria molt neta perquè a ningú li agrada que les fonts estiguin brutes perquè sinó no beurien de mi, si la gent no beu de mi jo em quedo sense vida. Em quedaria sense vida perquè ningú m’utilitzaria.

El que no m’agrada de la gent és que a vegades m’enganxen xiclets, i els de manteniment m’han de venir a netejar, però a vegades s’obliden de mi.

M’agradaria mesurar una alçada mitja perquè no soc ni molt alta ni molt baixa, seria la mida perfecta.

M’agradaria ser en una plaça per mirar el converses de la gent al meu costat, els avis parlant dels seus records i els joves parlant del que els hi va passar ahir, els nens en patinet, les mares i els pares cridant-los que no s’allunyin molt, cotxes passant i gent feliç.

Carla Espinosa i González

Si jo fos un semàfor em passaria el dia vermell o deixaria que la gent passés i arribés tard a molts llocs. També faria que fessin tard a totes les seves rutines com reunions, cases, feines i escoles.

També faria que els lladres no poguessin continuar i els hi tallaria el pas, posant-me vermell molta estona.

Vigilaria la gent que volgués creuar i a la que no, seria una part poc important de les seves vides, però ho seria, en algun moment, hauries de passar per un semàfor i aquest moment per a mi és un moment de felicitat, ja que porto ordre i seguretat a les seves vides.

Perquè un semàfor està fet per donar ordre i seguretat a la teva vida, encara que tu no ho notis, perquè si no hi haguessin semàfors el perills dels atropellaments amb cotxes pujarien, i els perills dels cotxes es descontrolarien, envairien les petites i grans ciutats del món i ningú ho controlaria.

Fins que algun dia algú em desconnectés del corrent, m’arranqués del terra, i em portés a un lloc on em desmuntarien i em convertirien en un altre objecte nou de trinca.

Fins que fos tan vell que em desmuntarien i em llençarien a un abocador, on la meva matèria es convertiria en pols.

Martí Favà i Campmany

Si jo fos una bústia de correus de l’espai públic, estaria a l’espera de la gent que volgués enviar alguna carta o record als seus éssers estimats. I un cop després que haguessin posat les seves cartes i les tingués al meu interior, esperaria el carter que les recollís per enviar-les al seu destí.

No gosaria mai mirar-les, ja que són una cosa íntima i personal de la persona en si.

A vegades a les cartes hi ha alguna cosa que les fa especials que és una cosa personal la que hi ha escrita i que fa que no les puguis llegir.

Això, abans que apareguessin aquestes noves tecnologies, tothom venia a mi per enviar cartes, i molt ràpidament el carter venia a buscar-les.

Ara tot ha canviat bastant. Ara hi ha noves tecnologies que fan enviar una carta sense utilitzar-me a mi. Cada cop més les nits se’m fan eternes, fredes, solitàries, no tinc ningú a qui admirar.

Ja ningú introdueix cartes dins meu, ja no hi ha res dins meu, estic buida. El meu color groc, amb el pas del temps, es va apagant, ja no brilla tant com el primer dia que em van instal·lar en un costat del carrer.

Tot el meu voltant, de color groc i blau del símbol, pot estar guixat o ratllat per altres persones.

Potser es pensen que no tinc cap utilitat.

Però jo un cop es va crear l’enviament de cartes i les bústies, tot aquest món, el meu món, quan es va crear jo tenia una funció fonamental. I no era massa demanar.

Era molt simple i alhora fàcil. Només havia d’ estar quieta i esperar que la gent posés dins meu alguna carta, i que el carter les vingués a recollir.

Tota aquesta alegria s’ha acabat per mi, gràcies a les noves tecnologies.

De cop i volta hem oblidat els valors tradicionals. I tot el dia estem amb aparells electrònics. La gent ja no es fixa amb mi.

M’han oblidat per complet, ara només soc una simple decoració al carrer. Els arbres es van morint, les fulles van caient. I jo cada cop més, em quedo pansida i apagada.

Anna García i Moncunill

Si jo fos un semàfor de l’espai públic posaria ordre a la ciutat. Seria la meva responsabilitat, que a les carreteres i als passos de vianants hi regni la pau i no el desordre. La ciutat és un embolic, està plena de caos, i ha d’haver-hi algú qui ho controli. I aquí és on intervindria jo, indicant amb els meus colors, el que han de fer els vianants. Amb el color vermell tots s’haurien d’aturar, provocant els esbufecs cansats de tothom. El color groc només dura uns instants, donant pas al molest color vermell. I quan per fi arriba el color verd, tota la gent se sent alliberada i lliure, podent prosseguir amb la seva vida.

Seria qui donaria llum a la nit, juntament amb els fanals i les llums dels cotxes, seria qui il·luminaria, fins i tot, a la més fosca nit. Quan em sentís sol, parlaria amb els passos de zebra, a qui tindria sempre el meu costat i amb els que compartiria moltes anècdotes i experiències. També observaria els vianants, és clar. Escoltaria les seves converses, els seus problemes...

Moltes històries de tristesa, d’amor i fins i tot de violència m’envoltarien cada dia, i jo, no hi podria fer res per intervenir.

Viuria enmig de la gran ciutat, donant ordre a una petita part d’aquesta.

Ivan Gómez i Zakharov

Si jo fos una parada del bus de l’espai públic em situaria a una parada d’una ciutat important, perquè així podria veure a molta gent diferent, cada persona amb un estil variat. Podria conèixer gent molt desigual, gent normal amb una mica de diners i gent més pobra que van amb el transport públic perquè no tenen cotxe. A la gent que no veuria gaire seria la gent rica perquè aquests van amb el cotxe privat. De tant en tant, quan la gent vingui a esperar el bus escoltaria que no ho fan pels diners sinó per no contaminar tant, per ser més ecològics. Molts d’ells m’estan agraïts, ja que diuen que els ajudo en el seu dia a dia, i també ajudo el planeta.

Escoltaria la gent que fa viatges amb el transport públic per tot el territori. Normalment, són joves que viatgen amb una motxilla i amb ganes de viure aventures. Sempre portaria un banc, perquè així la gent pugui seure i descansar mentre esperen que arribi el seu bus. Als costats tindria publicitat que de tant en tant l’anirien canviant. Estaria feta d’ acer inoxidable i vidre perquè així no em rovellaria i duraria molts anys. I quina seria la meva funció? estaria sempre al mateix lloc, esperant als busos, i també esperant la gent que ve a agafar-los. També m’agradaria ser un punt de trobada, de referència. Que la gent digués: quedem en aquella parada del bus o et passo a buscar allà. Segur que esperant el bus hi haurà gent que farà amics perquè gairebé sempre són les mateixes persones les que venen, això m’alegraria molt, que gràcies a mi es creïn noves amistats. M’agradaria pensar que soc de tots i que per aquest motiu tothom em respectaria i em cuidaria. Confio en les persones i segur que serà així.

Martina Gràcia i Titos

Si jo fos un pas de vianants de l’espai públic, donaria pas al destí de cada persona, sabria a quin lloc aniria la gent i jo seria com el pont per arribar a l’altre costat. També ajudaria els cotxes, seria el seu fre per deixar que els que van a peu pugessin passar sense cap por.

Ajudaria tant a persones que van a peu com a persones que van en cotxe, moto, bicicleta,... I posaria ordre perquè tots puguin arribar al seu destí sense cap perill de no arribar.

Veuria gent coneguda sabent perfectament on van i també coneixeria nova gent amb nous destins, els quals haurien d’arribar amb la meva ajuda.

Coneixeria molta varietat de gent tant gran com petita, d’altres cultures i altres religions. Però els ajudaria a tots, fos qui fos, igual que ells confien en mi per passar, jo confiaria en ells per què passessin.

També pensaria molt en el tema dels color, ja que jo seria de color blanc i negre, hi la gent que m’envoltaria aniria de tots els colors.

Míriam Granadal i Sánchez-Aguililla

Si jo fos una rajola de l’espai públic, seria una rajola entre moltes, únicament diferenciable de les altres per petites tares, tots els mateixos pensaments, tots els mateixos moviments, la meva rutina seria ser trepitjat dia rere dia, veuria passar moments feliços, retrobaments, alegries... Però també em tocaria veure comiats i sentiments negatius. Però jo no podria fer res, únicament observar i acceptar-ho amb valor.

Però no tot seria de color negre, ja que els meus companys m’ajudarien a suportar les meves penes, així com jo els ajudaria a ells, apinyats, recolzats uns amb els altres, al caure la nit, tots patiríem el fred de la lluna d’hivern, però ho suportaríem.

Els migdies d’agost aguantaríem del sol radiant, però aquesta seria la meva vida, amb els seus pros i contres.

Adrià Granados i Martín

Si jo fos un fanal de l’espai públic, no seria molt útil de dia, però per la nit podria il·luminar places i carrers, i de tant en tant vindria un senyor a fer-me companyia i canviar-me la bombeta si està fosa. I el millor de tot és que sempre estaria a pocs metres dels meus amics, companys i familiars.

De vegades, estaria al mig d’una placa mirant els nens com juguen, o al costat d’una casa mantenint la llar ben il·luminada. La meva forma pot ser antiga, modera o exòtica, però la meva funció no canviaria. Puc estar al mig del poble vigilant el veïnat, o als afores donant la benvinguda als que venen i acomiadar als que marxen.

La gent passa caminant, corrent o a la velocitat d’un cotxe, i podria conèixer molta gent i il·luminar-los si cal per la nit, i només amb això jo ja seria feliç.

Dídac Jiménez i Quintana

Si jo fos un grafit de l’espai públic, estaria en un dels carrers més transitats, en una gran paret, pintada amb colors lluents i plens de vida, portaria un missatge artístic, abstracte, però entenedor. Seria un reflex dels meus pensaments.

Estaria valorada per molts com una obra i per altres seria una pintada més en un mur, seria una representació d’acte de vandalisme de carrer. Portaria a sobre meu un missatge reivindicatiu, que fes canviar els pensaments de la societat, seria un acte de revolució i debat.

Faria que la gent s’hi aturés a pensar i em mirés. Les persones pensarien, em fixaria en les seves reaccions, prestaria atenció a les persones que em veuen sempre que hi passen, i que ja no es fixen en mi. També estaria al cas de les persones que mai han passat pel meu costat, i ara que ho fan, em miren i es fixen, i se’m queden mirant impactades.

Anna Martín i Mullor

Si jo fos un tobogan de l’espai públic m’agradaria ser d’un color blau clar, però que amb els dies calorosos d’estiu el color no se’m faci malbé.

A l’hivern em tornaria més fosc perquè pogués ser més calent quan els nens es tirin.

Els nens arribarien a mi amb una cara d’il·lusió. Quan es tiren per mi i arriben fins al final, i quan ja estan als meus peus salten per tornar a pujar.

Quan és l’hora d’ anar-se’n a casa, em quedo sol, només hi ha els ocells que es queden a menjar les molles de pa que deixen els nens al terra pels ocells.

Ibai Mendiguren i Belmonte

Si jo fos un banc de l’espai públic seria de color negre. No dic que no m’agradi el blanc, però m’embrutaria molt fàcilment. Estaria tallada de pedra, com els típics de pel·lícula i, després, pintada d’un negre fosc, d’aquells que et quedes mirant pensant com en una nit fosca amb petites estrelles que et donen llum. Sabria guardar els secrets, perquè de tant escoltar històries, problemes i felicitacions sobre meu, guardaria fins l’últim secret. És curiós escoltar com parlen en més de 20 idiomes diferents sense jo haver de viatjar. Això es tracta perquè la meva localització sí es troba al mapa, venen turistes de tots els costats del món. Es podria confiar en la meva orella. Una cosa important és que no estaria situada en un lloc qualsevol, clar, hauria de ser especial. Per això em situaria en un lloc agradable, un lloc amb pau i on la ment em volés. Segurament damunt d’unes d’aquelles pedres gegants al voltant de la platja i, que quan caigui la nit fresca dels hiverns, que l’aire amb aigua salada amb olor de mar m’arribi fins a mi.

Llavors que les meves vistes no serien pas dolentes, tindria la platja davant els meus ulls. Això seria un privilegi, per a ser un banc. Així que cada dia em quedaria mirant el mar on, alguns dies d’estiu, es veuria el reflex del cel blau.

Judit Moreno i Sojo

Si jo fos una biblioteca de l’espai públic, seria una biblioteca gran amb moltes estanteries, seccions i llibres.

Podria donar informació a gent sobre coses que van passar al passat, com ara guerres, construccions, l’evolució o les persones i animals d’ abans.

També podria fer que la gent es pugui immergir en diversos mons plens de lletres, aventures, acció, pirates, prehistòria, guerres, espies o, fins i tot, a la vida d’una persona completament normal.

Les meves portes estarien completament obertes a totes hores per a tothom que volgués entrar i els acolliria en un entorn agradable i confortable.

Tindria diccionaris, revistes, novel·les i llibres informatius, també tindria llibres ben valorats per crítics i per l’ audiència perquè la gent pogués gaudir el màxim possible de mi, estaria ben organitzat perquè la gent pogués trobar el que li interessa sense entrebancs.

Gian Pàmies i Feliu

Si jo fos un grafit de l’espai públic, seria valorat com a art per alguns, una forma de poder expressar els sentiments d’alguna persona. Estaria recolzat en un mur de ciment davant de la Plaça de l’Ajuntament, on tothom em pogués veure.

Tindria colors diferents, colors vius, colors càlids, colors freds, i cada dibuix amb un missatge diferent.

Les meves lletres grans i clares volen reivindicar fets de la societat que són injustos en el meu criteri, les desigualtats de drets, la violència..

Qui em va pintar? em pregunto.

L’últim que recordo de quan vaig néixer és una cara mig tapada que no es volia mostrar. Potser soc il·legal?

No ho crec, i si ho fos què passaria? Em matarien?

Trobo que nosaltres, els grafits, no hauríem de ser il·legals en algunes parts del poble, ja que simplement és una forma d’expressió com també ho són la música i el ball.

Però finalment m’esborren, el meu missatge s’esvaneix, desapareix...

Soc insignificant, ja no soc res, he mort.

Gerard Pérez i Perarnau

Si jo fos un arbre de l’espai públic, la nit se’m faria eterna i freda, em sentiria sol, esperant que arribi l’alba i desitjant començar un dia nou. Amb el primer raig de llum escoltaria com canta un gall i esperaria que arribés un ocell, la primera fulla del dia em cauria. L’esperat ocell arribaria i ràpidament sobre la meva branca s’acomodaria, darrere seu vindrien els seus amics i igual que ell s’acomodarien sobre de mi. Passarien nens i famílies pel meu costat, una nena petita m’abraçaria i malgrat que jo no entendria massa bé el perquè jo l’abraçaria també. Els nens jugarien prop meu, però cap sabria la llarga història de la meva vida. De tant en tant, desitjaria no ser un arbre, no estar plantat allà terra, poder-me moure i parlar amb les persones. De sobte, a les llargues hores de la tarda la gent començaria a desaparèixer cap a les seves cases per sopar i anar-se’n a dormir. No hi quedaria ningú al carrer, tant sols un parell d’arbres i jo en aquell petit parc al costat de la plaça. Les hores passarien i el dies s’anirien acabant, desitjaria que no arribés la posta de sol, però tornaria a caure sobre l’eterna i trista nit que m’esperaria després de l’últim raig de sol del dia. A l’endemà començaria un altre dia, igual que l’anterior s’acabaria el dia. Aquesta seria la meva monòtona vida.

Agatha Puig i Palacios

Si jo fos una vorera de l’espai públic, cada dia veuria gent nova passant-me per sobre, parlant amb altra gent, de totes les mesures i edats. Estaria per tot arreu, envoltada de peus diferents. Sentiria les diferents sabates trepitjant-me, cadascuna d’un número diferent.

Sentiria un gran pesar quan la gent caigués sobre de mi.

Odiaria que em llencessin xiclets, bosses de patates, menjar, escopinades...

Si jo fos una vorera, preferiria estar sempre neta.

Seria agradable que tots els que em trepitgessin fossin cívics.

Generalment ser una vorera és fascinant, m’encanta poder veure el món.

Silvia Ramia i Carrillo

Si jo fos un pas de vianants de l’espai públic, m’agradaria que la gent em mirés, estaria en un lloc on hi hagués molta gent, per així conèixer persones noves. Veuria com la gent passa de carrer en carrer per sobre meu. Escolto les converses de la gent desconeguda, hi ha algunes d’interessants, d’ altres no tant, però tota la gent que passa sap cap a on vol arribar, tothom que passa té molt clar el seu destí. Potser es poden despistar mirant una tenda que hi ha a l’altre costat del carrer, però després tornen al seu objectiu, el seu destí.

Una mica lluny meu, hi veig un semàfor que es troba al mateix carrer que el meu, veig com va canviant de color, però no entenc molt bé perquè ho fa, suposo que la gent sí que ho entén, perquè quan està de color vermell fa que s’aturin els cotxes, jo no sé com s’ho fa.

Jo estic a una carretera principal, és a dir que passa molta gent, tant en cotxe com caminant.

Normalment, la gent porta les sabates brutes, i llavors m’embruto, és un inconvenient de ser un pas de vianants, però tot i així m’agrada estar aquí.

Quan em desperto, i veig el sol sortir, és un paisatge que no tothom pot veure, és un moment únic del dia, és el meu moment preferit.

Montse Raya i Peña

Si jo fos un pas de vianants de l’espai públic m’agradaria poder ajudar la gent a brindar-li seguretat alhora de creuar de banda a banda. Seria com un avis als cotxes, que amb pressa, circulen per la carretera anant despistats sense veure el que tenen al davant. També m’agradaria que em pintessin quan la meva pintura blanca s’anés anant del meu cos i quan tingués fulles i pols a sobre algú me la tragués.

Gaudiria veient tot tipus de vianants sobre meu i intentaria endevinar la causa de la seva caminada, potser el camí cap a l’escola, potser una simple sortida per anar a comprar o una caminada per fer esport, però fos el que fos m’agradaria poder veure les seves accions. Tot i que m’agradaria ser aquest objecte, també em preocuparia, em preocuparia de tots els infants que passen corrent sense supervisió, de tota aquella gent que no mira al passar o dels joves que estan massa distrets amb el mòbil com per mirar el que tenen davant, ja que després de tot, sempre pot passar un accident.

Podria sentir tot tipus de converses, des de la més alegre i esbojarrada a la més trista i malenconiosa. Seria un espectador de tots els tipus de cotxes, bicis i motos que per sobre meu, no pas amb sigil•li, passarien a totes les velocitats.

M’agradaria estar en un carrer ample on els vianants i turistes passessin a munts, però també gaudiria poder estar en un antic poble i escoltar les petites i commovedores històries que els de certa edat explicaven als més joves.

En general, ser un pas de vianants seria una experiència curiosa i interessant.

Laia Roca i Cavaller

Si jo fos un gronxador d’un parc infantil el que més m’agradaria seria la possibilitat de fer feliços als altres.

Feliços quan es gronxessin i tinguessin la sensació de llibertat i felicitat que dona el fet de gairebé volar. Veure la cara de felicitat dels més petits quan comencessin a saber gronxar-se ells sols sense l’ajuda de cap persona, i tinguessin autonomia i confiança en ells mateixos. O els primers riures dels nadons quan senten les pessigolles a la panxa.

També em permetria escoltar les converses que tenen les persones quan estiguessin a prop meu: d’avis amb nets, d’amics, de joves, de parelles...

Seria visualment bonic i còmode.

Un gronxador on la gent vindria a passar una bona estona. Una estona relaxada, on s’oblidarien dels problemes i podrien desconnectar de tot. Seria el seu moment de felicitat i també el meu.

El millor de tot seria quan vinguessin i fessin noves amistats, amb les que compartirien grans moments amb mi.

En definitiva seria un objecte públic amb una utilitat social i, a la vegada, seria un objecte bonic i inspirador

Txell Rodríguez i Sujar

Si jo fos un banc de l’espai públic m’agradaria molt ser-ho ja que podria estar a totes les converses de les persones d'a prop meu. M’agradaria que la gent s’aturés a seure i veure’ls com passen una bona estona. Seria expert en les coses que passen a prop meu, aguantaria molts anys al mateix lloc, en el mateix espai públic, a l’aire lliure... i ja em coneixeria molt bé el meu entorn.

M’agradaria veure com la gent pot decidir si asseure’s amb mi o no. Veure que la gent passa estones rient, parlant.... estar amb tranquil·litat. Em sentiria una mica incòmode també a l’hora de què tanta gent diferent s’assegués sobre meu, però sempre caldria donar oportunitats. Una de les meves coses preferides seria veure l’alba i el capvespre de cada dia. En realitat per la gent seria un banc més del carrer, hi ha gent que m’apreciaria, però d’altres em depreciarien. Admiraria els moments de calma, pau, tranquil·litat.. aquells moments serien vida. M’encantaria que em cuidessin i no deixessin deixalles a prop meu, perquè caldria cuidar el planeta. M’encantaria tenir veïns com jo, m’agradaria estar acompanyat en aquella zona, poder compartir experiències i que m’acompanyessin durant la meva vida com a banc.

Finalment m’agradaria ser un banc per poder veure tota la gent que passés per allà i assabentar-me de les coses que passen al món, al meu costat.

Carlota Sagués i José

Si jo fos una fanal de l’espai públic il·luminaria el carrer on estaria col·locada, m’agradaria perquè així la gent podria gaudir anant per aquell carrer, podrien passejar i explicar les seves anècdotes. Escoltaria petites converses ja que la gent passaria per baix meu molt ràpid, serien converses de com seria la vida dels humans o coses seves. També podria veure tot des de quan el sol apareix de bon matí fins que desapareix, podrien ser coses bones o dolentes, alguns dies veuria com la gent estaria contenta i d’altres com la gent estaria enfadada o discutint.

Quan hi haguessin festes del carrer les podria viure en primera persona i gaudiria de la música i de la gent ballant, la pena és que jo no podria ballar ni cantar.

Tindria una acompanyant, la bombeta sempre estaria al meu costat. Ens explicaríem moltes coses, com el que passaria i de les converses que escoltaríem dels altres. M’agradaria estar en un espai molt bonic envoltada de naturalesa i amb unes vistes boniques perquè així no m’avorriria tant. Seria molt llarga i de color blava per donar-li una mica de més alegria al carrer, els fanals del meu voltat també serien de diferent colors cridaners.

La gent m’enganxaria coses, m’agradaria si els cartells reivindiquessin algú però sinó, no m’agradaria tenir-les enganxades, ja que serien en el meu cos.

Carlota Valencia i Calleja

Si jo fos un banc de l’espai públic estaria sempre al mateix lloc, i des d’ aquest lloc podria veure tot el que passa i qui passa per davant meu.

En aquest banc s’asseuria tothom que ho necessités, ja sigui una família passejant o un grup d’amics parlant. Estaria tot el dia allà per qui ho necessités. Aquest banc portaria molt de temps allà, l’únic que canviaria és que, de tant en tant, l’anirien pintant.

Sempre estaria escoltant les converses de les persones que s'asseguessin, i així poder saber més de la seva vida. Com és l’únic que he de fer estaria sempre xafardejant.

Com que no tinc res a fer estaria tot el dia pensant en el que passa al meu voltant, ja que no em puc moure i no hi puc fer res.

Passa el temps i jo segueixo igual, tot canvia, però jo segueixo aquí.

Marina Xufré i Prieto

Promociรณ Roald Dahl 14 anys

Si jo fos una plaça m’agradaria que la gent hi romangués tota l’estona, m’encantaria que se’m respectés i no s’hi llencés brosses a terra, per mostrar-me neta i cuidada com m’agrada a mi. Voldria fer les persones contentes i alegres, perquè tota jo seria un bell indret, ajardinat, ombrívol i fresc... No m’agradaria veure cap racó brut, però no només les places, sinó tampoc els pobles ni les ciutats d’arreu.

Adrià Campuzano i Martínez

Si jo fos un gronxador de l’espai públic, m’agradaria estar en un petit poble on jo fos l’únic, perquè tots els nens que al matí vinguessin a jugar, em recordessin com al singular gronxador pel que s’havien de barallar per pujar-hi.

M’agradaria sentir sobre meu la rialla que fan els infants quan tenen aquell moment de felicitat mentre els enlairo cap al cel i quan no res els importa; sentir com la quitxalla es relaxa i deixa anar tots els mals que els angoixa. Sentir-me útil per a tots.

Greta Carcasona i Aurin

Si jo fos un gronxador m´agradaria donar molta felicitat als nens petits i no tan petits . De vegades no em tracten bé i de vegades m´embruten la meva cara de terra amb les sabates . Jo els estimo amb tot el meu cor, perquè de totes maneres jo he estat construït per fer feliç a molts infants i estic aquí per entretenir i divertir .

Aquest és el meu desig.

Ismael Carrión i Vivar

Si jo fos un semàfor de l’espai públic tindria el punt de vista més alt de tot el carrer, per poder veure els foranis i reconèixer els veïns que passegen habitualment per la zona. També tindria el poder d’aturar els cotxes en emetre el meu disc vermell i poder ajudar la gent que vol creuar el carrer en canviar al color verd. Només uns segons de dubtes i canvis deixaria pels indecisos amb la llum àmbar.

Tindria la desaventatge de no poder-me moure i no poder investigar més en les vides de les persones que circulen al caprici dels meus colors llampants. Però accepto el meu destí amb agrat, ja que sé que treballo per una bona causa, evitant problemes i accidents d’incertes conseqüències.

Richard Cervilla i Aguila

Si jo fos un parc, podria sentir el riure sorneguer dels infants, la mirada pura d’aquells que no temen a la sensació d’ésser, però també hi percebria el dol dels que agonitzen. A les meves mans hi cau un llegat de records, que m’aferra i em vincula amb l’infant que hi ha dins meu.

Els gronxadors resten muts, el tobogan queda obscur si no hi troben algú que pugui complaure’ls. Cau el dia, i retorno a ser aquell parc que sols l’aire i la lluna vol estimar.

Marta de José i Sagués

Si jo fos un carrer de l’espai públic, tindria moltes cases, seria un carrer llarg, gran i important, amb zones verdes per donar vida els vilatans. Que la gent al passejar pel carrer, tant de dia com de nit, els transmeti uns bons sentiments, el seu pas hauria de ser a un ritme lent per poder gaudir , observar-me i es pogués quedar sorprès en aquest espai donant-li alegria al passejar. Durant el dia, la gent caminaria, uns en direcció contraria als altres tots respectant el seu ritme de marxa. Tots els carrers formen part de l’espai públic. Àlex De la Rubia i Faiget

Jo seria aquella mirada abstracta, aquell esguard que surt cap a una persona quan camina, segueix els seus passos amb la mirada i l’atura per pensar en: Què mira? Mirades que sovintment es creuen entre si i a vegades es dediquen un somriure. L’espai públic, un lloc de diversitat d’estils, de caràcter, de maneres de pensar. El lloc on totes aquelles idees contràries es troben, a vegades sense adonar-nos tenim al costat una persona molt semblant a nosaltres. És un punt de trobada per al contrast de la societat.

Cèlia Delmàs i Hortal

Si jo fos el un banc de l’espai públic em sentiria satisfet al veure la felicitat quan la gent, cansada de la rutina, s’assegués a descansar durant una estona. Mai em sentiria sol ja que veuria passar i assentar-se moltes persones de totes les edats, faria content a avis i infants.

Tindria ganes de visitar el món i de conèixer altres coses però no podria.

Gerard Franch i Duxans

Si jo fos un banc vell, de pedra picada que ha vist anys i anys m’agradaria poder parlar de la vida i del pas del temps. Davant meu he vist passar fets que parlen de la nostra història: Xiuxiueig d’enamorats, tafaneries de veïnes, juguesques d’infants, frases sàvies d’ancians... I tantes paraules que s’ha emportat el vent…

Anna Grande i Serra

Si jo fos una carretera, aquesta primavera, milers de persones passarien per sobre la meva forta, inamovible, poderosa i asfàltica pell. Sobre la meva pista la mort es faria evident quan em mostraria plena de cristalls i d’òrgans vitals i seria acusada d’una mort injustificada. Però la culpa no seria meva, sinó d’una arma motoritzada.

Alejandro Gutiérrez i Ballesteros

Si jo fos un banc, sentiria diversos sentiments; felicitat, amistat, amor, solitud...

Cada persona que s’asseu, em nodreix amb petits sentiments que poc a poc em fan sentir ple, però quan arriba la solitud les sensacions desapareixen i torno a ser un banc qualsevol; sentir a una persona exclosa em dol.

Em sento buit quan no tinc amb mi sols aquells em poden gaudir, i penso que demà podré tornar a estar satisfet.

Així constantment, dia rere dia, és què la meva fe és la monotonia?

Natàlia Heredia i Molina

Si jo fos un forn de pa, esperaria cada mati a què vinguessin els infants amb les seves mares o àvies, a què passés el primer avi, el més matinador, a buscar aquell pa ben calentet per poder fer-se unes bones torradetes amb melmelada de maduixa. Voldria veure aquell nen petit amb la seva àvia que ve a buscar quatre “crosanets” perquè el nen se’ls mengi a l’escola, tot esmorzant a l’hora del pati. Tots dos agafats de la mà, amb un pas tranquil, passen per davant del forn a les 8.50 del mati i senten aquella olor que jo desprenc de mi, una olor a pa acabat de fer, una olor a coca de xocolata.

Oriol Herranz i Gómez

Si jo fos un fanal de l’espai públic il·luminaria les nits fosques i fredes de la plaça de l’ajuntament, m’apagaria a l’alba quant començarien els dies solejats d’Esparreguera, i poc a poc, quan arribés la nit freda d’hivern i aquell color del cel ja és tornés a fer pressent als carrers, la llum groga que neix de mi guardaria les persones insert juntament amb la lluna plena i els estels.

Judith León i Asensi

Si jo fos un fanal de l’espai públic m’agradaria estar en el carrer més bonic del poble, al costat d’una botiga de llaminadures per veure com els infants surten amb un gran somriure entre cridòries i corredisses. Quan arribés la nit, voldria tenir una llum que il·luminés tot l’indret perquè la gent pogués caminar tranquil·la, extingís la por a la foscor dels seus pensaments i així, quan arribés el matí, podria sentir-me orgullós del meu treball.

Pol Monfort i Castel

Si jos fos la pau dels carrers, la tranquil•la afabilitat seria vital en les places mentre la gent fa petar la xerrada animosament.

La pau és allà on es pugui respirar l’assossec del poble, on hom pugui desfogar-se relaxadament, sentint-se lliure.

Però, quan el motor dels vehicles trenquen la calma, trenquen la meva voluntat de descans.

Al besllum del dia s’escolta la balada dels nens i del veïnat i, quan és fosc, s’oeix el cor dels arbres i de les fulles gronxades per una plàcida brisa.

Això per a mi és la pau dels carrers i d’arreu.

Pau Moya i Tió

Si jo fos l’aire de l’espai públic, m’agradaria estar tan contaminat?

M’agradaria estar més net perquè al carrer es pugi respirar l’aire pur de la muntanya. Voldria que la gent deixés el cotxe a casa i agafés el transport públic. Anar arreu sense contaminar tant.

M’agradaria veure a la gent agafar la bicicleta, com quan eren petits, que sortien al carrer a jugar i respiraven aquell aire, aquell aire tan verge que ara ja no hi és, tot per la contaminació.

Valeria Ospina i Montoya

Si jo fos una moto, podria recórrer tot el poble tranquil·lament, mirar que fa la gent i quines olors i persones hi ha.

A la nit també podria veure què hi passa quan tot el món està dormint. Estaria tot el dia en espai públics, nit i dia, podria veureu tot el que m’envolta.

Per mi seria un privilegi saber què passa pels carrers quan ningú més ho pogués saber. També dono llibertat al conductor perquè pot viure el dia a dia amb mi i jo portar-lo per tots els camins possibles. Allò que pot trigar 10 minuts jo li puc fer en 5 minuts y gaudir de l’aire que es respira el poble.

Nicolay Pérez i Vaquero

Si jo fos... un carrer, sentiria, com la gent camina a poc a poc per adonar-se’n de tot el que l’envolta, alhora que gaudeix tranquil·lament, i s’asseu al banc; mentre que d’altres corren perquè tenen pressa, o simplement per fer exercici i sentir-se acompanyats.

De “rere fons” es percebria el xiuxiueig constant de les converses, el qual mai acaba fins que regna la Lluna i la foscor de la nit il·luminada pels fanals; i que, de tant en tant, s’interrompria transformat en algun crit o plor.

Laia Perramon i Diaz

Si jo fos la quietud de l’espai públic m’agradaria estar trencada per les veus feixugues o estridents de les persones que hi passen.

A part, em complauria escoltar les rialles dels infants quan estan jugant o, els compliments que es diuen les persones de tant en tant.

Els dies de pluja estaria sola, la meva única companyia seria el so monòton de les gotes topant-se amb les fulles dels arbres fins acabar per terra.

En canvi, els dies de vent seria una revolta, només un lleu xiuxiueig faria moure cada simple detall de la meva placidesa.

Aina Plaza i Mestres

Si jo fos una plaça m’agradaria ser una plaça verda, per poder sentir l’olor fresca de les fulles mullades a la primavera i veure les primeres flors sortir.

M’agradaria ser una plaça per poder sentir com els nens juguen, corren, salten i passen l’estiu. Tindria una font d’aigua i uns quants bancs on els avis s’asseurien i compartirien anècdotes i experiències.

Simplement m’agrada per tot allò de viva i lliure que em puc sentir i ser. I poder ser una inspiració per alguns.

Elsa Pons i Salvador

Si jo fos un banc, em posaria a mirar la cara de la gent i la seva reacció al seure sobre meu. Estic segur que la majoria ni s’immutarien, però la gràcia està en això. La poca gent que pensen en mi un cop s’han assegut serien les típiques persones que s’hi fixen en tot, com per exemple les persones que miren i enraonen de tot allò que els envolta. És aquell tipus de gent que no camina pels carrers amb preses, sinó que passa fixant-se en la bellesa de l’indret, observant els més petits i curiosos detalls d’un simple carrer. És aquella gent la que te una peculiaritat respecte la resta.

Igual que jo, aquell banc, no fem res més que observar.

Bru Rafa i Ortuño

Si jo fos una cabina telefònica, ubicada als carrers d’Esparreguera, esperaria que alguna persona em necessités i m’utilitzés per sentir que encara soc útil.

Nit i dia romandria a què algú agafés el telèfon i truqués a un ser estimat que està a milers de quilòmetres. Si només pogués tornar a experimentar, per una efímera estona, aquella sensació d’anys enrere... sentir que puc unir dues, tres, quatre persones on l’únic que els separa és la distància. Desgraciadament, els temps han canviat: no tinc aplicacions, ni soc portàtil, ni agraciada a la vista... però em sento i em sentiré, fins als meus últims dies, afortunada de ser una cabina telefònica, una espècie en extinció.

Lucía Ramia i Carrillo

Si jo fos la llum del matí en l’espai públic m’agradaria despertar-me al sentir el soroll del vent al xocar contra les fulles, veient la lluna marxar, i veure’m reflectida a la mar fent-la així blava.

Seria aquella llum que apareix cada matí a cada carrer i a cada casa, il·luminant el rostre mig adormit del poble, avisant així a tot el veïnat que un nou dia ha arribat. Veig al pastisser sortir de casa seva i dirigir-se cap el forn a preparar aquell deliciós pa recent fet que deleix a tothom. Els avis que només veure’m arribar, surten per desitjar el bon dia a qui passa.

Sempre espero que siguin les 9 quan tothom envaeix el carrer, i amb un somriure dibuixat a la cara es desitgen el BON DIA, al mirar aquell blau cel i veure la meva llum que els seus camins il·luminen. Únicament amb aquest gest m’alegren la vida.

Laia Reifs i Guitart

Si jo fos la font d’una plaça, m’agradaria veure com juguen els nens i nenes, i després d’una llarga estona, venen a mi, beuen aigua, i ,com si res, tornen a empaitar-se una llarga estona més. Fan un últim glop, se’n van i l’espai queda buit, sense cap nen que aporti aquesta mica d’alegria a l’indret; i em sento sola. De tant en tant s’apropa algun gosset, també vol beure aigua, però aviat gira cua i s’allunya... Sola un altre cop. Arriba la nit, l’únic soroll que sento és el de l’última gota d’aigua caient de l’aixeta; algú no m’ha tancat bé. Amb el dia i recomença el cicle, així un jorn darrere l’altre... A quantes generacions assedegades hauré alleugerit la sed?

Martina Ribes i Pina

Si jo fos una plaça de l’espai públic, m’agradaria que hi vingués a jugar o a passar l’estona molta gent. Hi veuria amb interès com es mouen les persones i interactuen entre elles. Les places són el cor dels pobles. A totes hores hi batega la gent amb ritmes accelerants o pausats, amb caminars tranquils o frenètics... O senzillament, hi trobaràs algú assegut en un banc mentre mira els infants jugant a pilota i contempla cada dia l’anar i venir dels treballadors.

L’espai públic és nostre, és de tots.

Ada Rodríguez i Domínguez

Si jo fos un parc m’agradaria que hi hagués una plaça i un gran camp de gespa per escampar la boira.

M’agradaria que els nens juguessin, corressin i s’ho passessin bé.

També m’agradaria que el meu parc fos molt animat i concorregut i, sobretot, que estigui net i molt ben cuidat.

Daniel Rodríguez i Domínguez

Si jo fos senzillament un espai de llibertat, de pensaments, de diversitat d’idees. Em mostraria com una manifestació de colors, un dibuix que brolla per una cantonada... seria un carrer ple de paraules i teixits d’idees que s’entrellacen.

Voldria reivindicar-me com una via d’expressió vital amb la força d’un riu cabalós que baixa pels carrers portant pensaments rotunds com les pedres que transporta el cabal cap al blau mar del coneixement.

Quants i quants pensaments podem aprendre la gent d’aquest espai de llibertat.

Maria Sabaté i Luque

Si jo fos una plaça m’agradaria que no m’embrutessin amb brosses, que no m’omplissin de plàstics i papers, Que no em fessin actes incívics o malifetes...

M’agradaria que els nens juguessin i es divertissin corrent i saltant a sobre meu. Així seria molt feliç.

Víctor Sabater i Hernández

Si jo fos un carrer m’agradaria que la gent sabés com em dic i a on estic. M’agradaria que el meu nom estigués relacionat amb el que jo soc, amb el meus sentiments, emocions i desitjos, el meu nom seria una descripció de la meva personalitat. Potser voldria dir-me com un personatge il·lustre del poble o com la muntanya i el riu que m’envolten... L’únic que voldria és que tingués un significat emotiu per les persones que hi viuen i em trepitgen cada dia.

Arnau Valencia i Calleja

Promociรณ Stephen Hawking 15 anys

Si jo fos la mirada que envaeix els ulls de les persones, voldria només viure noves experiències i desconèixer les que formen part del passat. Perseguiria les converses fins que arribessin a la fi, i a les històries profundes que transmeten vida. Els sentiments serien el més preuat, junt amb aquella innocència que es reflexa en els ulls de la gent; alegria, incertesa, por.

Podria conèixer els més íntims sentiments de cada un d’ells; des dels més obscurs, als més clars, i des dels més vius als menys inanimats. Sabria com és la gent sense la seva màscara, ja que les mirades delaten, i tothom és culpable. El món exterior és cruel, i jo no podria fer més que observar en silenci i solitud.

El que més sentiria seria la impotència i l’enveja, és el que experimenta més la mirada cap als altres; el només poder observar sense fer res, i l’envejar les persones per alguna cosa material. Encara que patiria en secret al no tenir veu, al no poder expressar-me ni intervenir en el temps; em conformaria observant la felicitat de les mirades.

Arnau Granados i Martín

Si jo fos un aroma de l’espai públic, seria l’olor d’un pollastre a l’ast un diumenge al migdia. Despertaria el cuquet de la panxa a tots els veïns del barri i els faria viatjar a través de la flaire pels records agradables d’un dia festiu.

Aquells dies que hi ha pocs a la teva vida i que es gaudeixen en família i els teus amics de tota la vida.

Podrien sentir el cruixir de les patates fregides, aquella sensació especial de menjar, el gust juganer de les bombolles de la coca-cola pujant pel nas i la llibertat de menjar amb les mans i llepar-se els dits. Álvaro Sánchez i Millán

Si jo fos una melodia en l’espai públic naixeria d’un instrument desafinat, gastat i supervivent per mil periples. Potser seria simple aire que amb prou forces surt del diafragma afamat d’una eminència frustrada de la música. Potser seria la vibració que neix d’una corda que es resisteix a trencar-se en dos que és fregada per un concertino que toca amb la filharmònica del carrer. Els cotxes i la gent m’acompanya i m’harmonitza a infinites veus convertint-me en un moviment d’una simfonia que tothom ignora.

I cada dia, amb inútils esforços i decreixent força, m’apropo als desconeguts transeünts que erren pel carrer rumb a qui sap on o buscant qui sap què i els intento seduir amb el meu cos volàtil i eteri que s’endú el vent com si fos un granet de sorra en el desert. Perquè per mi així són els espais públics, un desert que recorro cada dia, errant, i en el que no hi ha oasi on poder nodrir-me ni ombra en la que descansar i treure’m de sobre el no-viure que m’acompanya i que s’apodera de mi. I aquí estic, aferrat a un fanal que és duna del meu desert esperant a que tu em donis vida, esperant a que sucumbeixis als meus encants i que la teva oïda es deixi embadalir per mi, així recobrant la meva vital i joiosa forma.

Marc Paredes i Farràs

Si jo fos natura en l’espai públic em sentiria sola, pobra, deixada. Essent una minúscula taca verda entre uns carrers foscos i deixats, veuria com la meva vida aniria avançant lentament, sense sentit ni importància. Les mirades de reüll que rebria de la gent em matarien lentament, primer abandonant la meva esperança, després el meu cos. Deixant-me indefensa, em sentiria impotent, sense capacitat de lluitar pel que voldria.

Una fam extrema i una set intensa omplirien el meu desgraciat dia a dia. El sol i el silenci de matinada em donarien un despertar serè i ple de tranquil·litat. A mida que els carrers s’omplissin, el soroll dels nens m’alegraria, i em distraurien de la tenebrositat de les cases construïdes damunt meu. La llum del migdia es reflectiria sobre les meves fulles color verd intens, i desprendrien esperança a tot aquell que se m’acostés.

M’agradaria sentir-me estimada, m’agradaria sentir-me important i útil. Si pogués parlar... Cridaria! Cridaria per recobrar la vida i la felicitat. Cridaria per un món millor, per un món verd, un món verd d’esperança.

Ila De Rooij i Torres

Si jo fos una plaça de l’espai públic formaria part del dia a dia de la gent. Seria un lloc on passarien molt temps del seu dia. Seria un lloc de pas i alhora un lloc de reunió on les amistats es trobarien i on passarien moments únics.

Per tant, seria part dels records de les persones que passessin per mi.

Sentiria totes les històries de la gent i a més les viuria amb elles. Aquests records en els que apareixeria, es recrearien en cada instant que la persona em trepitgés. Em trepitjaria i notaria com se sent, coneixeria la petjada, coneixeria la persona. Mentre sentís empatia amb ella, notaria les seves vibracions positives i negatives, i intentaria sentir-me com ella i poder aconseguir ser com una d’elles.

Estaria decorada amb flors i també amb arbres ja que la natura m’acompanyaria en la missió de millorar la vida diària de la gent, i tindria fanals que també m’ajudarien a il·luminar les seves nits. Seria una plaça on viurien moments especials que recordarien per sempre.

Aina Fernández i Dorado

Si jo fos un espai públic, m'agradaria estar en un lloc on hi passes molta gent. Un lloc que fos al centre de la ciutat.

M'agradaria que em fessin servir per jugar, treballar, comercialitzar... Però sobretot, m'agradaria que em fessin servir, però quan acabessin, em deixessin net, ja que m’agradaria estar sempre el més net possible, per així poder cridar més l'atenció de la gent.

Una de les coses que més il·lusió em faria, seria que em fessin intervencions artístiques, per així poder tenir un aspecte molt més bonic. M’agradaria que aquesta intervenció tingues color, figures, un missatge darrere que parlés del respecte, de la competitivitat... D'aquesta manera la gent sabria que és un espai per estar amb la gent.

Podria ser un espai públic i tothom podria gaudir-me i respectar-me durant molts anys.

Arnau Gotsens i Lecha

Si jo fos la llum d’un fanal en l’espai públic em sentiria afortunada de poder il·luminar la foscor de cada nit. Quan es fes fosc la meva llum semblaria una mica freda, però cada vegada que el sol marxés, il·luminaria la solitud del poble, i acolliria la nit com si fos el dia. Dels moments més foscos jo trauria una mica d’esperança, però quan toquessin les dotze seria difícil trobar alguna ànima pels carrers, el silenci predominaria.

Em sentiria com aquell qui és invisible però que ajuda els altres en petits detalls. La meva llum encaminaria la vida dels qui passen pel meu costat, deixant marca en ells, en petits detalls de la vida quotidiana.

Ompliria de claror cada sentiment que tinguessin i esborraria la foscor d’un camí d’ones hertzianes que trepitgen cada vespre. La meva sensibilitat i mirada singular continuarien embellint i regalant moments meravellosos de refugi i alegria.

Carla Torreguitart i José

Si jo fos un objecte de l’espai públic m’agradaria estar situat a un parc però estaria confós. Confós perquè, per un costat estaria trist i avorrit, trist perquè el poble en el que visc està brut i deixat i per moltes millores que vulguin fer si no comencen per netejar els carrers aquestes no serviran de res. I avorrit perquè estar sempre al mateix lloc i fent la mateixa funció ha de ser molt monòton i els dies s’han de fer molt llargs. Tot això sense tenir en compte els quatre impresentables que van fent pintades i destruint l’espai de tothom.

Però per un altre costat també estaria content ja que podria observar els nens quan juguen i els grans quan llegeixen. Èric Barnet i Roche

Si jo fos un tobogan d’un parc públic, em sentiria d’alguna manera maltractat per les diferents persones que en fan ús i d’altra banda, em sentiria abandonat i amb una perspectiva de futur bastant pèssima, ja que actualment tot aquest parc, però en especial jo, estem cansats d’estar sotmesos a ser públics i a conseqüència d’això, no tenir res a canvi. Per tant, m’agradaria que els objectes públics siguèssim recompensats de forma material, és a dir arreglant tot el que està en males condicions, com per exemple jo, un tobogan solitari, situat al mig de la zona pública on l’única utilitat que tinc es satisfer a les diferents persones.

Ferran Cabrera i Caja

Si jo fos un semàfor de l’espai públic estaria exposat a un canvi, concretament al de les meves llums. Quan sigués vermell el disc, veuria els conductors passant, alguns beguts, altres sense posar intermitents, d’altres conduint amb el telèfon a la mà, i com és obvi, quan algú em passés estant aquest disc en funcionament, tragèdies ocorrerien.

Per altra banda, és clar, si el disc fos verd i tothom qui passés fos un bon conductor, no m’haurien de donar la culpa pels sinistres que poguessin passar. La següent vegada que vagis a passar un semàfor pensa en com aquest es podria culpar si prenguessis una mala decisió. Pensa en els semàfors.

Jan Liria i Pinedo

Si jo fos una paperera a l’espai públic, la gent m’ignoraria, ningú buscaria els meus serveis malgrat que treballés 24/7, ja que el terra em trauria la feina. Tota la porqueria aniria allà i fins i tot en les zones més properes a mi, la brossa acabaria sobre seu i no dins meu, on hauria d’anar, en teoria.

El terra estaria replet de brossa i jo buida, ja que la gent prefereix comoditat abans que qualitat o millor tracte.

Jordi Alemany i Gómez

Si jo fos un pintor en l’espai públic, pintaria el teu cor de color vermell. Vermella és la sang que ens corre pel cos. El vermell assenyala la POR, la que un sent quan veu la sang d’algú que està ferit.

També el vermell és el color preferit per molta gent i el que més destaca en una obra de art. Molts artistes l’utilitzen per pintar. Vermell com un arc de Sant Martí.

Jordi Urgeles i Vico

Si jo fos una escultura de l’espai públic, representaria una persona important pel meu poble. Tindria una mirada imponent, un estil propi i elegant, que despertaria l’atenció i contemplació de l’espectador. El convidaria a què em volgués sentir o descobrir a partir del tacte, tot jugant.

Josué Vindel i Euceda

Si jo fos un graffiti en l’espai públic, seria art dissenyat per un artista anònim. Un artista que volgués expressar, provocar, sorprendre, reivindicar les seves idees… Jo vull ser un graffiti que ens convida a reflexionar i a treure les nostres pròpies conclusions.

Juan López i González

Si jo fos un parc, em sentiria ple d’energia, sentiria l’alegria dels nens al jugar amb els amics, em sentiria ple d’emocions descontrolades les quals no sabria definir.

Quan començaria la nit, començaria aquell sentiment d’enyorança, aquell sentiment que em faria sentir malament i només desitjaria que tornés a sortir el sol. Però com tots, tindria moments més bons i moments més dolents, per a mi aquells moments bons serien tots aquells que els pares deixarien quedar-se els nens tota la tarda jugant amb mi, aquells moments que se m’ ompliria tot el cor ple d’aquelles emocions descontrolades però a la vegada agradables, encara que després de que els pares diguessin aquella paraula màgica que fa que els pobres nens s’enfadin, aquella frases que diuen “s’està fent tard, hem de marxar”, és quan se’m trencaria el cor i totes aquelles emocions anirien desapareixent.

Mar Junyent i Bergés

Si jo fos un gat mort a l’espai públic, seria divertit, i estaria mort. La no existència m’ompliria l’ànima i com que seria un gat, un animal, a ningú no li importaria.

La sensació de malestar, fàstic i por que provocaria als nens que passessin, les llàgrimes brotant dels ulls, serien la meva ambrosia. Les cares amb gesticulacions de fàstic o por, m’enlluernarien el dia i em farien ser feliç.

Estaria lliure de tot el que em vincula a aquest món, però em quedaria present per observar el creixement de l’entorn. Encara que el meu físic ja no hi sigues, viuria en la memòria de la gent. Quin últim desig més esotèric, quina existència més fútil i com jo, hauria modificat l’espai públic per un mon millor.

Marc González i Cucurella

Si jo fos un objecte en un espai públic seria una paperera. Allà de peu, dia i nit, esperant que la gent llenci tot el que no vol. Tinc una finalitat no gaire agradable, el meu aspecte no agrada però realment soc imprescindible en qualsevol lloc o ciutat. Sense mi els carrers estarien més bruts del que ja ho estan avui en dia, sense mi hi hauria més malalties. La gent no s’adona de la feina que jo realitzo, no valora la meva utilitat. Però, tot i sent-hi, encara veig a la gent llençar bosses de plàstic, ampolles, papers, i moltes més coses al terra, per mandra de fer un parell o tres de passes i acostar-se a mi i llençar-ho. La mandra. Potser aquestes dues paraules són les causants de tots els nostres problemes i conflictes que es viuen avui en dia. Sense mandra tothom faria la feina ben feta. Com aniria el món si la gent fes bé la seva feina com ho faig jo.

Marc Julià i Maiquez

Si jo fos les deixalles que es troben en molts espais públics d’Esparreguera, estaria trist perquè veuria en què s’està convertint la neteja del poble. Em sentiria un problema per Esparreguera, un problema oblidat del qual no es vol trobar una solució. Sentiria que la gent m’ignora i em tracta malament, perquè estaria vagant pels carrers sense destí fix amb el pes del sentiment de culpa, encara que no seria meva del tot.

Estaria feliç de saber que encara hi ha gent que es preocupa per mi, intenta reciclar-me i donar-me un altre ús, per a poder fer altres coses que no fossin embrutar el poble, i donar-li una mala imatge. Jo m’estimaria el poble, i em sabria molt greu que per culpa d’altra gent, els visitants no en tinguessin una bona opinió.

Marc Luque i Rodríguez

Si jo fos una bústia en l’espai públic em sentiria essencial per a la comunicació entre dues persones estimades incapaces de tocar-se i sentir-se. Veuria dins meu l’acaparament de sentiments inabastables pel meu ésser.

Transformaria l’amor que rebo en alegries i frustracions per aquell qui rep la carta.

Els versos de sang, llàgrimes d’or i segells demostrarien que les nostres mans restarien sempre juntes. De res no ens val l'enyor o la complanta, si no podem aconseguir-nos i complementar-nos. Sóc un fil entre l’enyor i l’amor, les cartes em completen però la solitud no deixa de ser present en mi, i mai ho deixarà de ser.

Maria Navarro i Domingo

Si jo fos un banc en un espai públic estaria sempre ple de vida, ple de nens i nenes quan acabessin l’escola, d’avis i àvies durant el matí després d’anar al mercat, de nois i noies a les sis del matí després d’una festa de Festa Major, famílies mirant la cavalcada, bàsicament ple de vida.

Jo formaria part de moltes vides que a mi em farien enriquir, em farien sentir acompanyada, feliç, viva. Viuria totes les tristors, felicitats, penes, enfadaments, amors i és per tot això que m’omplo d’emoció. Encara que de vegades em sentiria sola ja que veuria les vides passar sense poder formar part de cap d’elles. Ara ja no sento les rialles dels nens ja que miren un món des de darrere una pantalla i juguen amb el mòbil i no a la plaça, ja no veig les abraçades de dues persones que s’estimen, ara també ho fan des de darrere d’una pantalla. Però continuo compartint la meva existència amb un bonic i càlid silenci que m’envolta i que em fa sentir com sempre, com a casa, ple de vida.

Mariona Boladeras i Serradó

Si jo fos una flor de l’espai públic, seria la flor que donaria alegria a aquell carrer fosc apagat.

M’agradaria ser d’un color blanquinós com la clara escuma del mar, amb pinzellades grogoses que aportarien esperança i llibertat.

Cada mirada focalitzada en mi s’endinsaria pels pètals fins arribar a l’arrel del meu esser on es troben els sentiments més profunds, els que m’aporten vida.

La pura brisa del vent, em transportaria, formant un nou camí que a l’hora deixaria. Poc a poc m’aniria envellint però la meva essència passaria a ser història d’una vida plena.

Marta Mena i Oleart

Si jo fos l’aire fresc que podem respirar en qualsevol espai públic, jo seria lliure per anar on volgués i veure el que jo volgués. Aquesta llibertat que tothom anhela sense saber-ho és el que em fa tan especial, però també, de tant en tant, estic reclòs en els pulmons d’alguna persona que passa per on jo soc. Les persones quan em respiren senten aquest anhel de llibertat. He estat respirat per gent en el seu últim sospir abans de morir, abans de ser-li manllevada la vida, per nens en la seva primera inspiració i per gent pobre i rica. No importa on estiguis, qui siguis o què siguis, el que importa és que sempre que vulguis surtis al carrer, inspiris profundament i visquis la vida, que són dos dies.

Martí Solé i Xanxo

Si jo fos part de l’espai públic, m’agradaria ser una figura d’un personatge històric molt important, i així la gent es fixaria en mi. Em donarien valor i importància, com es dona a una bona obra d’art. M’agradaria estar en un espai que estigués molt cuidat, verd, cèntric i amb gent fent-me companyia mentre passejarien. L’escalfor i el ritme de les persones em donarien vida.

Mohammed Hamdane

Si jo fos qualsevol objecte públic, diria que seria bastant savi, ja que aprendria de diverses experiències viscudes. Segurament estaria en mal estat, ja que últimament els objectes i zones públiques estan molt mal cuidades.

Si em donessin a triar, jo diria que m'agradaria ser-ne qualsevol, però d'un parc, un lloc verd on veus la gent jugar, estar amb la seva família... Realment, penso que un parc és un lloc on la felicitat és a tots els racons, també cal dir que un parc, és un dels llocs més cuidats, un lloc que la gent realment valora, un lloc que la gent estima...

Tindria por, por de la gent de la nit, no em refereixo a la gent que surt a dona una volta, em refereixo a tota aquella gent perillosa, aquella gent que s'identifica amb la foscor, aquella gent que es creu el centre del món, per tal d'aconseguir el que volen.

“En el metro, en muchas de las calles, en los rincones del parque durante la noche, el contacto podía ser peligroso. El contacto no era una palabra, ni un toque, sino el aire que despedían entre sí los extraños.”

"Mao II" (1991), Don DeLillo

Nil Allué i Mengual

Si jo fos les olors en l’espai públic, seria les olors que caracteritzen la societat, seria les olors del restaurant de la cantonada o les olors que s’escapen per les finestres obertes de les cases, atrauria la gent a llocs remots i els faria descobrir llocs pels que no havien passat mai, portaria a la gent noves emocions i gustos. En els llocs prop del mar, faria olor de salat, a aigua salada, a platja. En els llocs a peu de muntanya, l’olor predominant seria l’olor a pi i bosc, a fauna, a flor...

En els llocs més bruts i mal cuidats faria mala olor: la gent deixaria de passar per allà, no els agradaria l’olor que hi ha, una olor desagradable.

Jo caracteritzaria els llocs i els llocs serien recordats i reconeguts per les meves olors. Òscar Julià i Maiquez

Si jo fos un banc de l’espai públic, principalment, em sentiria important ja que tothom voldria asseure’s sobre meu, des de gent jove fins a gent d’una edat més avançada. Podria escoltar les converses de la gent i per tant, em podria convertir en algú amb molt de coneixement.

En algun moment, algú em podria fer malbé, tot i que en principi la gent hauria de tractar bé l’espai públic.

D’altra banda, hi hauria gent molt respectuosa què no faria aquests tipus de coses.

A part d’això no hauria de fer el si jo fos.

Pau Díaz i Cuesta

Si jo fos un arbre de l’espai públic donaria el suficient oxigen perquè la gent del poble pogués respirar amb seguretat. Donaria un aspecte molt bonic a les places, als carrers, al jardins. Als arbres ens afecta molt la contaminació, les puntades de peu dels nens petits, aquells que maltracten la natura.

El que m’agrada més és el cicle de la vida, el pas de les estacions de l’any, la tardor quan cauen les meves fulles, i la primavera quan tornen a créixer. Que precioses són les meves fulles! També m’agrada quan plou, l’aigua m’acarona d’una manera amorosa i em perdo entre les seves fulles.

Pedro Márquez i Jaime

Si jo fos un objecte de l’espai públic seria un banc. Un banc de fusta pintat de color marró, amb un arbre al costat que em faria ombra durant alguns moments del dia. Estaria situat en un parc i dia rere dia nens, pares i avis s’asseurien a sobre meu. Escoltaria sempre històries diferents, el nen que li explica al seu pare què ha fet a l’escola, l’avi que tira molles de pa als coloms, la mare que mira com el seu fill es gronxa als gronxadors... Constantment escoltaria amb atenció milers de converses aleatòries, sense cap relació les unes amb les altres.

Però el meu aspecte ja començaria a empitjorar, amb el pas dels anys m’hauria anat desgastant la pintura i cada cop tindria els llistons de fusta més dèbils. S’aproximaria la meva fi i en seria conscient, però ho hauria d’acceptar. Deixaria pas a un banc més nou, un que pogués agafar el meu relleu.

Pere Arús i Canals

Si jo fos un banc en un espai públic, m’encantaria estar en un lloc on hi passes molta gent per així, observar com passa davant meu. Seria molt còmode, no com la majoria de bancs, ja que cada cop que alguna persona decidís asseure’s damunt meu, se sentiria molt còmode i pensaria que, alguna vegada, li agradaria tornar a seure-hi.

En el moment que algú seiés damunt meu, sentiria els seus sentiments, el que li està passant en aquell moment: alegria, tristor, ràbia... Seria molt lliure per fer el que volgués i no hauria d’estar a l’escola fent un si jo fos...

Podria pensar el què sigui sense que ningú em molestés perquè ells, no em podrien sentir però jo si a ells/es.

Quico Roig i Garcia

Si jos fos la manta d’un sense sostre, formaria part de l’opaca vorera, trepitjada monòtonament pels hipòcrites vianants que es veurien obligats a donar-me almoina. Pensar que podria estar cobrint una pell fina en un prat verd, envoltat de clavells i roses que sonarien com a orquestra dirigida pel vent inofensiu, m’angoixaria, i em sentiria presoner de mi mateix quan acceptés que la meva cruel vida restaria per sempre en la perversa ciutat.

Els coloms, com si fossin corbs, recollirien les molles de pa que queden sobre la meva llana, i el meu amo, cansat de la solitud, acceptaria la seva companyia. Del seu rostre rugós, naixeria una barba llarga, com un fregall, que intentaria amagar els llavis que, com si hi haguessin passat cavalls salvatges per sobre, reposarien destrossats.

Gèlides nits ofegades amb alcohol i riures sense sentit són l’únic que li queda al meu amo, persona sense esperança, persona sense somnis.

Quim Bardés i Badia

Si jo fos un objecte de l’espai públic, seria un fanal. Un fanal de ferro negre, pintat amb graffitis i decorat amb dibuixos que cridin l’atenció. Estaria situat en un parc, al costat de més objectes de l’espai públic.

Cada nit seria una història diferent, sempre il·luminant una part del parc, on la gent passejaria sota la meva llum en les nits fosques i fredes.

No m’agradaria que cap animal m’embrutés. Escoltaria amb atenció els grills per la nit i les converses de persones que passessin prop meu. Però amb el pas dels anys el meu aspecte començaria a empitjorar, m’aniria anat desgastant i necessitaria una nova capa de pintura.

La meva tasca com a objecte de l’espai públic és il·luminar per les nits i ajudar a les persones perquè no caiguin i es facin mal.

Roger Ramisa i Vicent