Perejaume i Vinyoli

El bosc mostra i oculta. De fet, custodia més que no pas mostra. Davant l’arada, davant el camp obert de l’agrarietat, el bosc és un amagador: un camp cec. La majoria d’arbres porten ventura negra. I, vist de les clarianes de l’agrarietat estant, el que en el bosc realment es cultiva és la ceguesa i l’ombra.

D’altra banda, així que un camp es deixa inculte, així que un camp es deixa ermar, s’hi fa present l’afany d’aombrar-se, d’entenebrirse, fins que el bosc hi torna. Com si la feina no s’acabés mai i, en artigar un bosc, el bosc arrenqués, de fet, cap a retrobar-se un dia o altre.

Perejaume, Pagèsiques

El lloc

En arribar a l’indret dels roures i dels cedres, la vellúria dels quals fa remuntar-nos als besavis, se m’han tornat molt insignificants totes les coses, tots els passos fets fora d’aquí, l’insensat afanyar-se per caminar. Vers on? Només importa no moure’s, trobar el lloc.

Joan Vinyoli, Vent

Llegim poemes de Joan Vinyoli, el poeta de la nostra classe, i ens cau a les mans el poema “El lloc“ que de seguida relacionen amb el que coneixem de l’obra de Perejaume. El poema ens parla del fet que un lloc és especial si nosaltres li donem importància, per molt que sigui un lloc casual o quotidià.Vinyoli ens convida a aturar-nos i fixar-nos en els detalls i en el sentit de les coses, igual que Perejaume. El que ens vol transmetre en aquest poema és que mirem el rerefons del nostre entorn. També ens explica que hem de saber apreciar els llocs i tot el nostre voltant, i que el caminar hauria de dur amb ell una actitud contemplativa.

Perejaume comparteix aquesta idea de buscar el sentit de tot allò que ens envolta i ens planteja un bosc que amaga i que reneix.