UNA AMISTAT GEGANT
Hi havia una vegada, perquè la majoria de contes comencen així, en Xar i la Pandi que…
Bé, aquest començament no inspira massa confiança perquè sembla un conte inventat, d’aquells que fan viatjar i somiar. I ja està bé, és clar que sí, però la història que us explicaré a continuació va passar de debò. Tan de debò com que els ocells neden, els peixos volen, els gats borden o els gossos miolen.
El fet és que un dia de fa força temps, en Xar i la Pandi anaven passejant pels carrers de Manresa i, de sobte, com passa als musicals, van sentir una música que els convidava.
Passant entre carrers i carrerons, anaven seguint les notes i ritmes musicals que naixien de gralles i tambors. Era una autèntica i meravellosa cercavila!
Quina il·lusió van sentir, estaven entusiasmats i, és clar, van seguir la cercavila fins que, entre passes i moviments que s’acostaven a l’acció de ballar, van arribar a la plaça Major. Un cop allà, van veure un munt de gent dansant, cantant, i fent gresca i xerinola. I és que gegants més grans que ells dos es movien a ritme creant balls majestuosos i solemnes, propis de Festa Major.
I això no era pas tot, perquè al fons de la plaça, la colla castellera s’organitzava per intentar, un cop més, tocar el cel.
Quina festassa, quina alegria, quins somriures i quins batecs!
Però amics i amigues, a vegades fins i tot les millors històries, les més emocionants i divertides, tenen moments difícils o per oblidar. Recordeu les set cabretes, la caputxeta o els tres porquets… Sempre hi ha un llop fent la punyeta! Doncs bé, en aquesta història el llop va arribar en forma d’emoció. Sí, sí! Ja ho heu entès bé, en forma d’emoció. En Xar i la Pandi es van ben enfadar.
La seva discussió va començar com moltes de les vostres a l’hora de pati. Sense que passés res especialment important, però entre una paraula i una altra, embolica que fa fort. Que si m’ha dit, que si m’ha fet i que si ja no vull estar amb tu. I renoi, va acabar força malament tot plegat perquè en Xar va decidir marxar amb la colla gegantera i la Pandi amb la colla castellera. Així, enrabiats i separats van pensar que estarien més bé.
Això sí, tal com era d’esperar, al cap d’uns dies, en Xar es cansava de girar sol al ritme de la música i la Pandi s’entristia quan havia de pujar sense els ànims del seu company. Ballar a
plaça sense la Pandi, pujar al castell sense en Xar… Qui ho havia de dir! Es feia evident: per viure feliços, es necessitaven.
Així doncs, després de fer ús de la raó i baixar del burro, els nostres protagonistes van decidir quedar per fer les paus i, com també feu vosaltres força sovint, demanar-se perdó, encaixar les mans i preparar-se per continuar vivint històries plegats. Van fer-ho durant un dia força assenyalat. Era el dia de la Festa Major de l’Escola Bages.
Aquell dia era perfecte per perdonar-se, tornar a començar i celebrar l’amistat. Perquè això sí, que la bona sintonia entre ells havia quedat a banda durant un temps, és un fet que no va passar desapercebut pels nens i nenes de l’escola. Així, encara amb més motiu, la parella de gegants havia de demostrar que el perdó i el respecte són clau per a la vida i ser un exemple d’actitud i saber fer com sempre havien mostrat. Al cap i a la fi, eren els representants de l’escola i eren un exemple per a tothom.
Així doncs, un cop tot va estar parlat, entès i amb el perdó i la promesa clara que mai més es tornarien a enfadar per motius superficials, van decidir celebrar-ho amb tots els nens i nenes de l’escola. Van repartir barretines com a mostra de bona voluntat, companyonia i tradició i tots junts van celebrar l’any de les festes i tradicions catalanes, la FESTA MAJOR de l’escola!
L’himne de l’Escola Bages va sonar i tots junts amb barretines catalanes, el van ballar!
I així, amigues i amics, aprenem la moralina d’aquesta història: res és tan greu per estar enfadats i, si mai us passa, parlant la gent s’entén, s’estima i es respecta.
Conte elaborat per l’alumnat de 1r.
EL XAR I LA PANDI VAN AL CORREFOC!
Ai quins nervis!
Per fi ha arribat el dia! Ha passat tot un any sencer amb els seus 365 dies... Avui és Dilluns de Correfoc a Manresa!
El Xar i la Pandi estan ben emocionats semblava que no arribaria mai aquest dia. Vinga som-hi, a preparar la roba de correfocaire!
- Xar: Estic ben emocionat Pandi, els nervis no em deixen trobar res del que busco.
- Pandi: que n’ets d’exagerat! Els barrets són al tercer calaix i els mocadors al segon. La camisa és penjada a l’armari i les ulleres i els taps dins la caixa sota el llit. Els pantalons i les botes ja deus saber on són oi?
- Xar: Ai, no sé què faria sense tu! Mil gràcies Pandi! Espero no deixar-me res...
- Pandi: Aix, ja em veig dansant sota les espurnes a la Moscada de la Plaça Major!
- Xar: Sííí... i aquella oloreta a pólvora... Ospa! Si ens afanyem encara veurem com munten les places! Va Pandi... aneeeem!
Tos dos van arreplegar dins una motxilla tota la indumentària per saltar ben protegits el Correfoc. I van sortir al carrer.
Per tot el barri antic es respirava festa i nervis del muntatge. Gent amb escales amunt i avall, filferro per aquí, mosquetons per allà... El Xar i la Pandi estaven ben distrets!
- Pandi: Mira Xar, la traca de La Plana de l’Om! Sempre és ben espectacular!
- Xar: Sí noia, és l’enveja de tot Catalunya! D’això... he agafat els taps oi?
- Pandi: I tant! I en porto de recanvi per si de cas. El Primer és anar ben protegit per gaudir al màxim del Correfoc
- Xar: Ep, i si ens acostem a veure els dracs?
- Pandi: Vols dir que ens deixaran passar? Ara es deuen estar preparant, igual que els dimonis, segur que s’estan ben engalanant per la gran Festa del Foc!
- Xar: Va provem-ho, encara ens queda una estona per sopar i no m’aguanto els nervis!
- Pandi: D’acoooord, però si ens renyen serà culpa teva!
- Xar: Que sí, que sí... però va, afanya’t!
En una corredissa van arribar a lloc. Des d’una finestra van poder veure com els Capgirells, es posaven la màscara, els Moixogans buscaven la forca i les Fogueres feien parella amb la seva Fogaina. El Xar havia quedat meravellat, els dimonis eren els seus preferits del Correfoc.
La Pandi, buscava amb la mirada algun dels dracs. Era la seva fan número 1. No en tenia cap de preferit però l’Asmodeu sempre li havia caigut molt simpàtic. A cada plaça s’acostava a un de diferent per així tenir-los a tots contents fins i tot els esbojarrats del Nasdesutge i el Coll-llarg!
Així estaven d’entotsolats quan una veu darrera seu els va fer posar els pèls de punta...
- Boc: Qui gosa destorbar a aquestes hores?
- Xar: Ai quin ensurt!
- Pandi: Sssssí... el cor em sortirà disparat! Boc com et passes!
- Boc: Ha, ha, ha, ha!!! Ja us esperava, cada any veniu a mirar que estigui tot a punt i que no falti de res. I què, està tot al vostre gust?
- Xar: I tant, com sempre! Jo frisso per veure els Dimonis en acció!
- Pandi: I jo els dracs traient foc pels queixals i vent voltes!
- Boc: Doncs ja cal que us espavileu a sopar i agafar un bon lloc a Plaça, que començarem puntuals.
- Xar i Pandi: Viscaaaa! Correfoc! Correfoc! Correfoc!
Al cap d’una estona el rellotge de La Seu marcava que faltaven 10 minuts per l’hora assenyalada...
PUM! El primer tro havia petat!
El Xar i la Pandi es van abraçar emocionats...
5 minuts més tard... PUM el segon tro! Era el moment de sentir l’Himne de Catalunya: Els Segadors.
- Xar i Pandi: Al proper comença!!!!
A dos quarts de 10 en punt... PUM! Va sonar el tercer tro i es van apagar els llums de la Plaça! Això comença!
El Xar i la Pandi van veure com Els Tabalers donaven inici al Correfoc anant a davant amb els seus ritmes infernals i que encomanaven a ballar...
Durant tres hores els dos amics van fer totes les places i totes les Moscades per acabar de nou a Plaça Major. Allà una mostra més de tot el foc que eren capaços de tirar Dimonis i Dracs va petar ben fort.
Shhh... silenci que surten Paraigües i el Bou!
Xar i Pandi: Bou! Bou! Bou!
I en un sospir ja tot havia passat... Encesa de llums i De Vacances! Au a treure’s el barret i a fer-lo giravoltar!
El Xar i la Pandi es van agafar del bracet per voltar a la plaça i saludar els coneguts ben bruts de sutge i ben suats. Com els agradava aquella Festa! La que posava punt i final a la Festa Major de Manresa. Ara calia esperar tot un any sencer per poder tornar-la a gaudir...
- Xar i Pandi: Però abans unes ballaruques amb els Tabalers!!
- Pandi: Mira Xar, el Boc ens saluda des del balcó!
- Xar: Gràcies Boc, i fins l’any que ve!!! Correfoc! Correfoc! Correfoc!
Conte elaborat per l’alumnat de 2n
Vet aquí una vegada, en un país molt pròxim, hi va haver una catàstrofe. Després d’una nit de lluna plena, una gran tempesta elèctrica va deixar tota Catalunya sense llum.
Els habitants d’aquest indret estaven molt espantats perquè tenien por i no entenien què estava passant.
L’endemà al matí, quan va tornar la llum, tot va tornar a la normalitat. Els nens i nenes anaven a l’escola, els adults anaven a treballar i els supermercats eren oberts; tot semblava normal. Però aquell dia no era un dia qualsevol. L’alumnat de Cicle Mitjà de l’Escola Bages anava d’excursió al Museu de Catalunya perquè en aquest museu s’hi trobaven totes les obres més importants d’autors i autores de Catalunya.
Quan van arribar al museu, van esmorzar i després van entrar. Tothom va quedar bocabadat perquè no hi havia cap quadre al museu. La nit anterior, un grup de lladres professionals havien robat totes les obres!
El responsable del Museu de Catalunya, anomenat Lluís, va prémer el botó d’emergència per avisar la policia, així com els autors i les autores del robatori.
Així doncs, tots junts es van reunir a la sala principal del museu per esbrinar tot el que havia passat aquella nit tan misteriosa.
Primer de tot va arribar la policia, que es deia Marta. Tot seguit va aparèixer en Joan Miró, un jove artista pintor, ceramista i escultor de Barcelona. Després va venir de Nova York, en un avió privat, en Salvador Dalí, un pintor, escultor, decorador i escriptor nascut a Barcelona. En Dalí va arribar i no parava de tocar-se el seu estimat bigoti mentre pensava en aquell robatori.
La penúltima a arribar va ser la Pilarín Bayés, que era una il·lustradora que portava un barret preciós al cap. I, amb un vestit de trencaclosques guarnit amb uns colors molt llampants, va aparèixer l’últim autor, que era Antoni Gaudí, un arquitecte famós que feia edificis coneguts, com ara la Sagrada Família.
La Marta va dir, decidida: —Això no pot ser, hem de fer alguna cosa!
I en Joan Miró va contestar, nerviós: —No pot ser, he estat hores i hores fent tots aquests quadres.
L’Antoni Gaudí no podia parar de plorar i va dir, desesperat: —Tenia en aquest museu els plànols de les meves obres i ara no podrem acabar la Sagrada Família.
La Pilarín Bayés, amb un to calmat, els va comunicar: —Si entre tots ens ajudem, segur que trobarem els lladres. Recordeu que s’atrapa abans un mentider que un coix; per tant, hem d’estar tots alerta i observar tot el que passa al nostre voltant.
En Salvador Dalí no deia res; només escoltava i es mostrava capficat.
La Marta que era la policia, els hi va demanar si la volen ajudar a trobar els responsables de l’atracament.
El primer en respondre va ser Antoni Gaudí que va dir:
Jo no penso ajudar a la policia; un cop el meu gat es va quedar atrapat a dalt d’un arbre i vaig trucar a la policia perquè m’ajudessin i no van voler venir perquè estaven esmorzant donuts!
El segon a donar la seva opinió va ser Salvador Dalí que tot malumorat va dir:
Jo no penso ajudar a la policia perquè tinc molta feina a pentinar-me el meu superbigoti i no és la meva feina!
Joan Miró una mica preocupat va dir:
Home! Si no els ajudem, mai trobarem les nostres obres!
De cop i volta la Pilarin Bayés va exclamar:
Perquè no mirem les càmeres de seguretat que així ho podrem veure?
La Marta els hi va respondre que era impossible que poguéssim mirar les càmeres, ja que la nit passada no hi havia llum, i per tant, les càmeres estan apagades. Tots els autors van fer cara de pomes agres, ja que la idea els hagués ajudat molt.
De cop i volta els nens i les nenes que havien anat al museu van tenir una idea magnífica per poder ajudar als artistes i la policia. El Marc que era el delegat de la classe els hi va proposar que posessin una trampa als lladres. La idea dels alumnes era posar un quadre fals amb un localitzador GPS per tal que poguessin trobar els lladre de l’art català.
Salvador Dalí amb cara somrient tot pentinant-se el seu bigoti va dir:
Aquesta idea és llegendària, a més jo porto un Ipad per poder fer el seguiment dels lladres!
En Joan Miró es va posar mans a l’obra i va preparar un quadre fals que s’assemblava molt als originals. El va pintar amb molta cura, utilitzant colors vius i formes abstractes, perquè els lladres no sospitessin res.
Un cop el quadre va estar acabat, els nens i les nenes hi van col·locar un petit localitzador GPS darrere del marc, ben amagat.
Aquella nit, els alumnes, la policia i els artistes es van quedar a dormir dins del museu. Tots estaven molt nerviosos i parlaven en veu molt baixa mentre esperaven els lladres. Abans d’amagar-se, van lligar una campana a la porta principal perquè sonés si algú entrava. De sobte… cling, cling! La campana va sonar suaument. Els lladres havien entrat al museu. Sense fer soroll, es van acostar al quadre i se’l van endur ràpidament, sense adonar-se que portava un GPS.
Però aquells lladres eren molt professionals. Al cap d’una estona, van detectar el localitzador i el van deixar en una altra localització per despistar la policia. A més, en tocar el quadre, es van adonar que la pintura era massa fresca i van entendre que era fals.
Mentrestant, els quatre autors van tenir una idea brillant: pintar i decorar en XAR i la PANDI perquè semblessin autèntiques obres d’art i així poder seguir els lladres sense ser descoberts.
—Jo vull afegir estrelles i formes estranyes! —va exclamar en Joan Miró—. Així semblaran quadres meus!
—I jo posaré dibuixos alegres amb personatges somrients —va dir la Pilarín Bayés—. Els lladres no sospitaran res!
—M’agrada… i afegirem rellotges tous i coses surrealistes! —va comentar en Salvador Dalí, tot pentinant-se el seu bigoti—. Així tindran un toc misteriós i elegant!
—I jo afegiré pedres, trencadís i formes ondulades, com a la Sagrada Família —va afegir l’Antoni Gaudí—. D’aquesta manera semblaran veritables estàtues gegants!
Entre rialles i pinzellades, els autors van transformar en XAR i la PANDI: Miró pintava els colors i les formes, la Pilarín afegia detalls simpàtics, Dalí posava tocs surrealistes i Gaudí acabava amb un trencadís i ondulacions.
—Mireu quina passada! —va exclamar en Marc—. Semblen obres d’art de veritat!
—Ara sí que podrem seguir els lladres sense que se n’adonin —va dir la Marta, la policia—. Quina idea tan genial!
Gràcies a aquella transformació tan especial, en XAR i la PANDI es podien moure pel museu com si fossin escultures de veritat. Els lladres, que van tornar al museu, sense adonar-se’n, també se’ls van emportar, i així els protagonistes van poder seguir-los molt de prop.
El que no sabien els lladres, però, era que alguns nens i algunes nenes de Cicle Mitjà s’havien amagat a l’interior del XAR i la PANDI. Abans d’amagar-se, la Marta els hi havia donat un ordinador perquè es poguessin comunicar amb els artistes i amb ella.
Així doncs, els lladres van carregar el XAR i la PANDI a la furgoneta i van marxar cap al seu amagatall. Dins de la furgoneta, els nens i les nenes estaven en absolut silenci perquè els lladres no els descobrissin.
Després d’una estona de trajecte, els lladres van aturar la furgoneta. Els nens i les nenes, que espiaven per un petit forat que hi havia a la roba d’en XAR i la PANDI van poder veure que estaven al mig d’un bosc. En un costat, els nens van veure que hi havia una petita cabana de fusta.
Mentre els lladres comencaven a treure els quadres de dins de la cabana per portar-los a vendre i guanyar una gran fortuna, els nens no van perdre el temps i van encendre l’ordinador.
Un cop van haver posat la contrasenya que els hi havia dit la Marta per iniciar la sessió, els infants li van compartir la ubicació i, d’aquesta manera, la policia va localitzar on hi havia la cabana dels lladres.
Sense perdre temps, ja que els lladres ja estaven acabant de treure tots els quadres de dins de la cabana, la Marta i els altres polícies van pujar al cotxe i es van dirigir cap a la ubicació que els hi havien enviat els infants.
Per guanyar temps, els infants van sortir de dins el XAR i la PANDI sense que els lladres els veiguessin i es van amagar a darrera la cabana. Un cop allà, van començar a imitar el soroll de les sirenes de la policia per espantar-los.
En sentir els sorolls, els lladres van espantar-se molt i van marxar corrent. Com que els lladres ja no hi eren, els nens i les nenes van poder agafar els quadres i els van protegir fins que va arribar la polícia.
En Marc va fixar-se cap a on marxaven els lladres; d’aquesta manera, quan la polícia va arribar, els hi va indicar el camí. La polícia va anar cap allà i van atrapar els lladres.
Finalment, la polícia va portar els lladres a la presó i els nens i les nenes van retornar els quadres al Museu de Catalunya. En veure’ls a arribar, els quatre artistes van estar molt contents i feliços.
Aquella mateixa tarda, en Salvador Dalí va agafar un avió privat i va tornar a Nova York; en Joan Miró, la Pilarín Bayés i l’Antoni Gaudí van poder tornar cap a casa seva amb la feina feta. L’endemà, la polícia va anar a l’Escola Bages per visitar els alumnes, felicitar-los per la seva ajuda i els hi van donar una estrella daurada per agrair-los la seva feina.
Conte elaborat per l’alumnat de 3r i 4t.
Hi havia una vegada, al Passeig de Pere III, un noi que es deia Xar i una noia que es deia Pandi. No s’havien vist mai, i tot i així, aquell dia van coincidir mirant el mateix cartell: anunciava un concurs de cuina catalana. Es van mirar sorpresos, primer perquè havien xocat per distracció, i després perquè van descobrir que tots dos compartien la mateixa passió: cuinar.
Sense pensar-s’ho gaire, van decidir apuntar-se junts al concurs. Van quedar a casa d’en Xar per practicar i van començar fent unes senzilles galetes Maria… o almenys això volien.
Però alguna cosa no va sortir del tot bé: la massa va començar a créixer, tremolar i fer bombolles estranyes. En pocs segons, aquella barreja innocent es va convertir en un autèntic monstre de massa de galetes que s’arrossegava pels fogons i començava a destrossar la cuina!
Tots dos es van posar nerviosos, sense saber què fer. Mentre pensaven, la massa ja omplia tota la cuina.
-Què li diu una massa a una altra massa?. Estem omplint la casa! “ha, ha, ha! “ “Ho pilles?”. va dir en Xar.
-No estem per a això, Xar!- va respondre la Pandi.
Després van intentar agafar la massa i aquesta es va encongir molt. Es va transformar en una cara adorable. Tots dos se la van mirar amb tendresa i van decidir posar-li un nom : Cuqui.
Després de jugar una estona amb en Cuqui, van recordar que havien de cuinar. Van provar de fer escudella, però no se’n sortien, fins que en Cuqui va tirar espècies estranyes. Quan en Xar i la Pandi van tastar el plat, van quedar bocabadats en descobrir que en Cuqui era un gran cuiner.
Van fer més receptes i totes quedaven bones gràcies al Cuqui. Van veure que ja era hora d'anar al concurs.
- Corre Xar que arribarem tard! - va dir la Pandi.
- Però si no sabem cuinar necessitem al Cuqui - va dir el Xar.
- Tinc una idea! I si ens posem el Cuqui a sota del barret de cuiners? Així ens dirà que hem de fer - va respondre la Pandi.
- D’acord, fem-ho, però ràpid que arribarem tard - deia el Xar.
En arribar van sentir que el presentador deia:
- Està a punt de començar el concurs, tots els participants al seu lloc!
De primer plat en cuqui va ajudar-los a cuinar uns canelons de vedella i pollastre amb una beixamel exquisida; de segon, van fer uns calçots boníssims i per acabar, una crema catalana amb sucre cremat.
Al cap de dues hores, va arribar el moment en què el jurat tastés el seu menjar, va quedar sorprès amb el gust dels seus plats.
Quan el jurat va anunciar que els guanyadors eren en Xar i la Pandi, en Cuqui va fer un salt de felicitat a dins del barret. En aquest moment, un membre del jurat va descobrir en Cuqui i va dir:
- Han fet trampes!
Tots dos es van mirar i van sortir corrent direcció casa seva. Abans però, la Pandi, es va emportar el premi, que era un llibre de receptes màgiques catalanes. Amb les presses, en Cuqui havia caigut del barret i va anar a parar enmig dels membres del jurat. Aquests el van agafar i el van posar dins un pot de galetes.
Quan el Xar i la Pandi van arribar a casa seva, es van adonar que no portaven en Cuqui. Es van posar molt tristos i no van dormir durant dos dies. Al tercer dia, el Xar va engegar la televisió i feien un programa de cuina anomenat Masterchef, on, sorprenentment, els dos participants eren en Cuqui contra Ratatouille.
De sobte, la Pandi va tenir una idea.
- Per què no fem una recepta màgica catalana perquè ens ajudi a rescatar en Cuqui?
- Exacte, farem pa amb tomàquet volador! - va respondre en Xar.
Tots dos van pujar sobre el pa amb tomàquet i es van dirigir cap al plató de televisió per rescatar en Cuqui.
Quan en Xar i la Pandi van arribar al plató de televisió amb el pa amb tomàquet volador, tothom es va quedar bocabadat. Els focus els il·luminaven mentre aterraven just davant del jurat i d’en Cuqui.
- Hem vingut a buscar en Cuqui - va dir la Pandi
En Xar va treure el premi del concurs: el llibre de receptes màgiques catalanes.
- Us el tornem - va dir, però volem en Cuqui amb nosaltres.
El jurat es va mirar sorprès. Després d’uns segons de silenci, un dels membres va somriure.
- D’acord. El llibre és nostre, però en Cuqui pot marxar amb vosaltres.
En Cuqui va fer un gran salt d’alegria i va córrer cap a en Xar i la Pandi. Estava molt content perquè sabia que, amb ells, sempre podria cuinar i passar-s’ho bé.
Des d’aquell dia, en Xar, la Pandi i en Cuqui van cuinar junts cada dia. Ja no necessitaven el llibre de receptes màgiques, perquè havien après que el més important no és la màgia, sinó treballar en equip i ajudar-se.
I així, van continuar fent moltes receptes boníssimes per sempre.
Conte elaborat per l’alumnat de 5è i 6è.
