Com superar un procés d’oposició sense defallir en l’intent

EOI de Terrassa

xortega3@xtec.cat

Resum: Aquest article recull una sèrie d’experiències i de pautes d’actuació que donaran a conèixer què s’amaga darrere d’un procés selectiu i que, alhora, permetran engrescar els companys i les companyes de professió que en aquests moments es plantegen participar en les properes oposicions docents. L’article, dividit en quatre apartats, ofereix una visió realista sobre l’impacte emocional i vivencial d’aquest procediment així com una perspectiva dels principals factors que amb freqüència actuen com a eixos vertebradors del camí cap a l’èxit.

Sovint sentim dir que “les oposicions són una carrera de fons”, i és ben cert. Però què significa això exactament i quin impacte tenen en la nostra vida quotidiana? Bé, resulta innegable que la paraula oposicions suscita una reacció unànime des del moment en què els rumors sobre una convocatòria imminent comencen a circular entre els membres de la comunitat educativa que encara no gaudeixen de l’estabilitat que proporciona el fet d’haver guanyat una plaça. Dit d’una altra manera, l’ambient es tenyeix d’una incertesa que frega l’angoixa i que, per desgràcia, ens acompanyarà fins al final del procés selectiu. Malgrat que la idea de fer marxa enrere esdevé temptadora, és clau prendre com a punt de partida quelcom més tangible que no pas el nostre estat de neguit inicial: la convocatòria. Sí, em refereixo, com és lògic, a aquell seguit de normes i disposicions que semblen no tenir fi i que sumeixen el lector en la desorientació més absoluta. És l’hora, doncs, d’agafar el marcador fluorescent i d’encetar aquesta trepidant carrera de fons —no sense haver-nos assegurat abans de que tenim a mà un bolígraf i una llibreta per si de cas hem d’anotar certs aspectes que inclús amb el marcador podrien passar desapercebuts—. Talment com en un treball d’investigació, caldrà fer recerca, entrevistes i un brainstorming d’allò que voldrem defensar davant del tribunal, encara que només sigui un petit esbós per començar. Potser serà menys laboriós, d’entrada, fer una ullada al llistat de contactes del mòbil i enviar un whatsapp a aquelles companyes que no fa gaire que van “quedar dins” a fi de saber com va ser la seva experiència i quines dificultats hi van trobar. N’hi ha de tots colors, és clar, però qualsevol consell és benvingut més que mai. En paral·lel, hi ha una infinitat de fòrums a través dels quals no es fa difícil localitzar el perfil d’alguna persona disposada a compartir el temari o, en el millor dels casos, el temari acompanyat d’una part de la programació que va lliurar l’any en què va ser seleccionada. Un cop que haguem explorat aquestes dues vies que ens hauran permès posar cara i ulls a les diferents fases del procés selectiu,

estarem més que preparats per elaborar un mapa conceptual del nostre projecte i, en conseqüència, iniciar un sender que, tot i els múltiples entrebancs, anirem construint dia a dia.

Hi ha, però, una motxilla emocional que estarà present en la nostra rutina des del minut zero i que formarà part íntegra del procés de preparació de les oposicions docents. Així, igual que el concurs d’oposició es divideix en dues fases, podem distingir-ne les següents pel que fa als estats emocionals que els aspirants poden travessar al llarg del seu recorregut. En primer lloc, tal com s’ha fet palès anteriorment, és probable que els candidats experimentin una fase de neguit posterior a la publicació de la convocatòria. Aquest sentiment de neguit, més o menys intens, pot venir influenciat pel nombre de places oferides que estableixi la resolució. Això és, un candidat amb poca experiència que no hagi passat mai per un procés similar de ben segur que experimentarà un neguit més punyent que el que podria presentar un candidat que hagi impartit docència durant una dècada i que hagi opositat en un altre moment. Per aquesta raó, el suport i les paraules d’encoratjament envers algú que dubta sobre si fer el pas o no hi juguen un paper fonamental. Ara bé, no només és suficient amb donar ànims, sinó que sovint pot ser molt més efectiu tenir al costat determinats companys que t’expliquin que es van trobar en la mateixa situació que tu trenta anys enrere i que, per sorpresa seva, van concloure el procés amb èxit i “a la primera”. En segon lloc, i deixant de banda l’evident inquietud ocasionada pels exàmens, és oportú al·ludir a una fase d’incredulitat que es produeix en conèixer els resultats de la primera prova, els quals no deixen ningú indiferent —ni tan sols aquells que poden presumir de nota—. Bé que aquesta fase és més efímera que la precedent en un context de no-pandèmia, però no per això menys important, es tracta d’un punt d’inflexió que indiscutiblement dona pas, en el cas dels aspirants aprovats, al que podríem anomenar fase d’optimisme. És en aquest instant que la imaginació es dispara fins al punt de recrear un escenari festiu en què el candidat es veu envoltat d’amics i familiars i companys de feina, exultant d’alegria i brindant amb Cava. Tanmateix, és convenient ressaltar que, atès que tornaran a aparèixer a mesura que anem superant les proves restants de la fase d’oposició, els estats emocionals referits al paràgraf anterior són reiteratius. Si, de nou, les circumstàncies juguen al nostre favor, cosa que dependrà en gran mesura de l’esforç que fem per dur a terme una bona oposició, la fase d’optimisme només podrà culminar de la millor manera possible: amb la fase de satisfacció. Una satisfacció que ens és aliena perquè ens costa d’assimilar que hàgim estat capaços d’arribar a la meta per voluntat pròpia i que el que hem aconseguit ens ho hem guanyat amb escreix. I ara és quan, per fi, tindrem l’ocasió de celebrar la nostra victòria amb aquella copa de xampany que tant havíem somiat.

Tot i que pugui semblar un clixé, sense constància no hi ha resultats. I és així. O sia, és imprescindible que ens marquem una planificació diària per tal de no perdre el fil, ja sigui “avui he de resumir els últims temes corresponents al bloc I del temari” o “entre avui, demà i demà passat he d’enllestir la darrera unitat didàctica de la meva programació”. Convé subratllar, a la vegada, que, en contra del que ens deuen haver recalcat mil i un cops en la nostra etapa d’estudiants de secundària, l’ordre dels factors sí pot alterar el producte. Per tant, i guiant-nos pel que ens dictamina el sentit de la lògica, partirem de la creació de la programació didàctica si la primera prova del procés selectiu consisteix en la defensa del projecte que volem dissenyar. En altres paraules, no començarem la casa per la teulada. De fet, el material i els consells que haurem rebut de part d’aquelles companyes amb qui vam contactar poc després de la publicació de la convocatòria ens serviran per guanyar temps i prioritzar allò que creiem que reflecteix de debò la feina que realitzem dins l’aula de llengua estrangera. Això no significa, òbviament, que les altres proves siguin menys rellevants o que s’hagin de preparar a correcuita. Però està clar que, mentre que tunejar el temari ens ocuparà dues o, a tot estirar, tres setmanes de treball ininterromput, perfilar la programació —o, en el seu defecte, un nombre concret d’unitats didàctiques— i les activitats que se’n deriven requerirà una inversió d’hores considerable, les quals no ens resultaran tan feixugues si tenim en compte que aquesta part és, al meu parer, la més creativa i personal de tota la fase d’oposició.

En conjunció amb el segon apartat d’aquest article, l’actitud constitueix un element que determinarà, de bon grau, la forma com encarem el conjunt del procés selectiu. Per aquest motiu, hem de procurar bloquejar qualsevol tipus de negativitat i confiar cegament en les nostres possibilitats. Malgrat tot, en ocasions no és gens fàcil ignorar pensaments intrusius recurrents que es manifesten mitjançant una veu interior que ens repeteix fins a la sacietat que “amb els mèrits que tinc” o que “amb les places que hi ha de la meva especialitat” —o, en el pitjor dels escenaris, que “amb els mèrits que tinc i les places que hi ha de la meva especialitat”— “ni de lluny veuré el meu nom publicat al DOGC” . Evidentment, no hem de permetre que un Pep Consciències ens faci creure que no hi ha res a fer perquè, com alguns exopositors remarquen, “mai no sabem què pot ocórrer” . En realitat, aquest comentari acabarà calant més que no pas aquelles paraules que ressonaven amb força i que tan moixos ens havien deixat. De totes maneres, no podem descuidar el fet que, tant sí com no, haurem de sacrificar durant un temps una part vital de la nostra vida per molt que ens costi fer un canvi de xip. I aquest canvi de xip, en definitiva, passarà per acceptar que les trobades estiuenques amb amics que es tradueixen en un dia de platja o en un berenar amb fartons i orxata que s’acaba convertint en un sopar seguit d’un concert a l’aire lliure quedaran reduïdes a la seva mínima expressió. En efecte, seran la predisposició a fer les coses bé, la capacitat organitzativa i l’esperit

crític i metòdic que ens facilitaran l’àrdua tasca de participar en unes oposicions docents. Ara, doncs, atansem-nos a la papereria més propera i gastem-nos uns quants calés en comprar diversos arxivadors i paquets de post-its per tal de separar i classificar el material que anem produint. Recordem que, en el cas que ens ocupa, no només hem d’assumir que qualsevol inversió de temps i diners no serà en va, sinó que cal prendre consciència de que ser ordenat és primordial.

A pesar de parèixer quelcom desafortunada en un principi, la paraula “sort” —o “atzar” , si així preferim anomenar-la— és obligada en aquest article. Amb tot i això, convé matisar que aquesta sort a la qual fem referència només té una raó de ser si hi ha una veritable dedicació al darrere. És a dir, a menys que reunim els elements esmentats en els subapartats anteriors, de poc ens servirà que la fortuna ens acompanyi. Igualment, hem de poder entendre aquesta sort en el seu sentit més ampli: la sort de saber que una situació circumstancial o sobrevinguda com pot ser una pandèmia global fa retardar el procés selectiu fins a nou avís; la sort d’adonar-se de que el nombre de persones que assisteixen a l’acte de presentació és menor comparat amb el nombre de persones inscrites; la sort de defensar una unitat didàctica que posa damunt la taula un tema tan cabdal en la societat actual com és la igualtat entre homes i dones; la sort de veure sortejat més d’un tema estudiat a fons; la sort d’endevinar que la proporció d’aspirants amb una antiguitat superior a cinc o deu anys amb prou feines representa les dues terceres parts dels candidats que accedeixen a la fase de mèrits, etcètera. En essència, i de la mateixa manera que succeeix en molts altres àmbits de la nostra vida, la sort no deixa de ser un component més que, gairebé de forma ineludible, ens ajudarà a marcar la diferència. Al cap i a la fi, i citant el que va afirmar en una entrevista l’actor Bryan Cranston —més popularment conegut per haver-se posat en la pell d’un professor de química de mitjana edat en un institut de Nou Mèxic a la sèrie nord-americana Breaking Bad—, “pots ser talentós, perseverant i pacient, però sense sort no aconseguiràs mai tenir una carrera d’èxit” .

Ben mirat, aquest article no pretén fer cap altra cosa que despertar l’interès d’aquelles companyes de professió que resten expectants i pendents de rebre notícies relatives a les properes oposicions docents. Si bé el camí és espinós i costerut, hem d’evitar a tota costa plegar veles tot d’una perquè, sense cap mena de dubte, res no està perdut. Res no està perdut, per descomptat, però és precís no obviar, alhora, que disposem d’un temps que, mal que sembli il·limitat, és més valuós que qualsevol dada administrativa o acadèmica que consti a l’ATRI. Per consegüent, potser valdria més que, arribats a aquest punt, comencéssim a planificar què farem a partir de demà si no volem que ens agafi el toro. Certament, n’hi ha que esperen uns quants dies fins posar-se mans a l’obra. N’hi ha, també, que esperen un senyal que els posi en moviment o que, tard o d’hora, els arribi la inspiració com si d’una revelació divina es tractés. I tu, a què esperes?