Zorro catalá

Per a en Ron, la Rosalind i la Sarah, amb el meu agraïment. M.W. Per a M.W. pel text i la Margaret, per l’espera, R.B.

E

l

Go s

c o r r e

a

t r a v é s

d e l

b o s c

c r e m a t ,

damunt la cendra calenta.

Subjecta una Garsa amb el seu musell ferm i vellutat.

La duu a la seva cova vora el riu on vol tenir cura de la seva ala socarrimada. Però la

Garsa no vol que l’ajudi.

–N o

-mormola.

podré volar mai més

–Ja ho sé -diu el Gos.

Resta en silenci un moment i afegeix: –Jo sóc cec d’un ull, però així i tot, gaudeixo de la vida.

–Això no és res! -diu la

Garsa-. Com et sentiries si no

poguessis córrer?

El Gos calla.

La

Garsa s’arrossega cap a l’ombra de les

roques i sent que el seu cos es confon amb la foscor.

Passen els dies, tal vegada una setmana, i es desperta amarada de tristor.

El

Gos l’espera i la convenç perquè l’acompanyi a la riba del riu.

–Salta sobre el meu llom -li diu-.

Observa l’aigua i conta’m què veus.

Amb un sospir, la

Garsa accepta.

L’aigua emmiralla el núvols i el cel i els arbres..., i alguna cosa més.

–Veig una criatura nova i estranya! -exclama.

–Som nosaltres -diu el Agafa’t fort!

Gos-.

Amb la

Garsa arrapada al seu llom, corre a través dels matolls,

s’esmuny per les estelles de les escorces, travessa els boscams de boixos blanquinosos, i s’endinsa en el blau.

Corre tan veloç que sembla volar.

Garsa sent que el vent oneja entre les seves plomes i s’alegra.

–VOLA, Gos, VOLA! Jo seré el teu ull cec i tu seràs les meves ales.

La

El

Gos corre amb la Garsa sobre el llom,

cada dia, tot l’estiu, tot l’hivern.

Ac a b a d e s l e s p l u g e s , q u a n l l u q u e n e l s b r o t s d e l s a r b r e s , arriba una guineu al bosc.

Una

Guineu amb ulls embruixadors i un magnĂ­fic abric roig

que frega els arbres com una llengua de foc.

La

Garsa tremola.