L'Ossa i El Llop

E D IECDI O I CNIES O NEES K AERKÉA R É

EDICIONES EKARÉ

Era una nit sense vent i entre els arbres, a les profunditats del bosc, queien unes volves de neu brillants.

L’Ossa havia sortit a passejar i va entreveure una cosa que sobresortia de la blancor resplendent.

Al mateix temps, el Llop havia sortit a passejar i va entreveure una cosa que sobresortia de la blancor resplendent.

Quan va ser més a la vora, l’Ossa va comprovar que era un cadell de llop.

Va veure el seu musell negre, punxegut i humit, la pell grisosa i els ulls daurats.

Quan va ser més a la vora, el Llop va comprovar que era una cadella d’os.

Va veure el seu cap gran i rodó, la suau pell fosca, els profunds ulls marró i el musell negre i humit.

–T’has perdut? –va preguntar l’Ossa.

–No, no m’he perdut. I tu? –va preguntar el Llop.

–No, no m’he perdut. He sortit a passejar per sentir el fred a la cara, i per gaudir del silenci del bosc quan neva. I tu, què fas?

–He sortit a passejar per sentir el fred sota les potes i escoltar el cruixit de la neu quan camino.

–Vols passejar amb mi? –va preguntar l’Ossa.

–I tant! –va dir el Llop.

L’Ossa i el Llop van caminar a través de la neu que queia silenciosa, i amb els ulls, les orelles i els narius interioritzaven el bosc nevat.

Tots dos tenien el cos cobert d’unes pells gruixudes i calentes.

Eren criatures fetes per estar confortables enmig del fred més rigorós.