La bandera de l'Amalia

Ediciones Ekaré

La bandera de l'Amàlia

Nono Granero Ina Hristova

A la Paqui, per tot el que s'ha cosit i tot el que queda per cosir.

N. G.

Edició a càrrec de Carmen Diana Dearden Disseny i direcció d'art: Irene Savino

Traducció: Clara Jubete i Oblit Baseiria Primera edició, 2020 © 2020 Nono Granero, text © 2020 Ina Hristova, il·lustracions © 2020 Ediciones Ekaré Tots els drets reservats C/ Sant Agustí, 6, baixos. 08012 Barcelona www.ekare.es ISBN 978-84-121636-0-5 Dipòsit legal B.3924.2020 Imprès a Barcelona per Comgrafic

Aquest producte està fet de materials reciclats i d'altres fonts controlades

Nono Granero Ina Hristova

La bandera de l'Amàlia

Ediciones Ekaré

T

othom sabia que l’Amàlia era la millor costurera del petit poble d’Orbanilla. Ho sabia la senyora alcaldessa, que li encarregava els vestits de les inauguracions.

Ho sabia el fuster Joanet, a qui li havia cosit el vestit de casament.

Tots els habitants hi estaven d’acord. I per això ningú es va sorprendre quan la comissió de festes d’aquell any li va demanar un encàrrec molt especial.

—Estimada Amàlia —va dir el president de la comissió—. Tu que en saps tant de cosir, hem pensat que ets la persona ideal per confeccionar la bandera del nostre poble.

—El nostre poble té bandera? —va preguntar l’Amàlia, una mica despistada.

—I és clar que sí! —va respondre el primer vocal—. I és tan bonica! Amb la franja blanca, símbol de la pau, amb la franja vermella per no oblidar la sang vessada en la seva fundació, amb la franja verda, com els nostres camps fèrtils...

—Hauria de ser gran, enorme, gegant —va continuar el segon vocal—. La penjaríem entre els teus balcons, davant de la plaça, com a inici de la Festa Major de tardor.

L’Amàlia es va sentir aclaparada per l’encàrrec, però finalment va acceptar.

Quan els membres de la comissió van marxar, va buscar entre els seus catàlegs de mostres els teixits més bells i luxosos per encarregar-los i fer la millor bandera possible. Després d’una llarga espera, l’Amàlia va rebre per fi tres voluminosos paquets.

De seguida es va tancar a casa, es va asseure prop del balcó i va començar a treballar pensant en la sorpresa que donaria als seus veïns i veïnes.

L

es setmanes van passar volant enfilant agulles, acariciant teles i unint les diferents peces amb traça i delicadesa. Una tarda d’abril, quan l’encàrrec estava ja pràcticament acabat, l’Amàlia va sentir música. Entre puntada i puntada va mirar pel balcó.

S’apropava una cercavila popular acompanyada de la banda local de música. De sobte va començar a tronar i a ploure a bots i barrals.

—Mare meva! —va exclamar l’Amàlia—. Que no se n’adonen que agafaran un bon refredat si segueixen tocant sota la pluja? I encara pitjor... No els preocupa que es facin malbé els instruments? Que s’oxidin les claus de les trompetes, que s’esquerdi la fusta dels clarinets?

Al poble tothom sap que l’Amàlia és una gran costurera, fins i tot l’alcaldessa.

Així que li fan un encàrrec molt especial: confeccionar una bandera. Puntada rere puntada, un imprevist rere un altre, tots els veïns d’Orbanilla esperen amb ànsia que l’Amàlia reveli la seva obra mestra.