Tarragona Tarraco Viva 2020

SUMARI

HOSPES AVE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3 SALUTACIONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 EL FESTIVAL DEL 2020

Aprenent del passat . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Resiliència i solidaritat a l’antiga Roma . . . . . . . .

Reflexions en temps de pandèmia . . . . . . . . . . .

Visions de la vida des del passat . . . . . . . . . . . .

11 13 15 17

GRANS DESCOBRIDORS DEL PASSAT Grenfell i Hunt a Oxirrinc . . . . . . . . . . . . . . . 21 Christiane Desroches Noblecourt . . . . . . . . . . . 25 MIRADES AL FESTIVAL

El fotògraf convidat: Pep Escoda . . . . . . . . . . . . 29

LES LECTURES

Viure i sobreviure a l’antic Egipte . . . . . . . . . . . 45 Conviure amb la desgràcia . . . . . . . . . . . . . . . 51 Cercant la salut, creient en els déus . . . . . . . . . . . 59 Pestilentia est contagium . . . . . . . . . . . . . . . . 65 Vine i allista’t! El soldat romà a l’Imperi . . . . . . . . 69 Plebs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 Patrons i clients . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 Els col·legis i les corporacions en el món romà . . . . . 93 Celebrar la vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99 «El saben aquel...?» El Philogelos, un llibre d’acudits . . 105

ELS ACTES DEL FESTIVAL . . . . . . . . . . . 113 CRÈDITS

Organitzadors i entitats col·laboradores . . . . . . . . 143 Crèdits de la revista-catàleg . . . . . . . . . . . . . .144

1

2

HOSPES AVE benvinguda

«Resiliència és començar un nou desenvolupament després d’un trauma.»

Boris Cyrulnik «Dels béns que la saviesa ofereix per a la felicitat de tota la vida, el més important és amb diferència l’adquisició de l’amistat.»

«No es pot viure de manera plaent sense viure de manera sensata, honesta i justa; ni es pot viure de manera sensata, honesta i justa, sense viure de manera plaent.

Els qui no aconsegueixen aquests pressupòsits no poden viure amb plaer.»

Epicur «Crec que la història és una manera de pensar contra un mateix.»

Patrick Boucheron

us convidem a un viatge a les antigues civilitzacions mediterrànies junts coneixerem els nostres orígens i compartirem la passió per la història el passat ens descobrirà nous futurs benvinguts al festival romà de tarragona!

H O S PE S AV E

3

4

PAU RICOMÀ I VALLHONRAT

ALCALDE DE TARRAGONA

És un goig i un honor per a mi, com a alcalde de Tarragona, poder presentar-vos la XXII edició del Tarraco Viva, el festival romà de la nostra ciutat.

Com bé sabeu, es tracta del festival cultural tarragoní amb més projecció internacional, nascut amb una clara vocació de divulgació de la història romana, que tant ens identifica arreu del món. Les jornades van néixer de la necessitat de democratització del coneixement històric, car conèixer la història cohesiona la nostra societat, i és alhora un dret i un valor que s’ha d’exercir cada dia.

Aquesta divulgació pren la forma de recreació històrica, converses, monòlegs, audiovisuals, tallers, debats, xerrades, jocs, visites, conferències…, diferents vestits amb la finalitat de posar a mans de la ciutadania tot un món que ens conforma des de fa mil·lennis.

Però la transcendència de Tarraco Viva traspassa el nostre terme, amb una clara vocació d’oferir un producte cultural per a contribuir a fer de Tarragona destinació turística de qualitat. El festival mira endins i mira enfora, doncs. Així mateix, interpel·la tant ciutadanes i ciutadans sense vinculació professional amb el patrimoni històric, com tècnics, gestors o centres d’interpretació que, any rere any, s’acosten a les jornades amb ànim d’intercanvi de coneixement. Som referent internacional i n’hem d’estar orgulloses i orgullosos.

Enguany, viurem Tarraco Viva des del prisma de la resiliència i la solidaritat a l’antiga Roma, i no com a qualitats de les elits romanes, sinó de les ciutada-

nes i ciutadans que maldaven per entomar els infortunis i les misèries que patien quotidianament.

En moments com els que vivim, en què hem hagut d’adaptar-nos a les conseqüències de la pandèmia de la Covid-19, aquesta resiliència i solidaritat que serveixen de relat cohesionador i transversal prenen tot el sentit. Salvant totes les distàncies i diferències, la capacitat d’adaptació i generositat vers l’altre que la majoria de la ciutadania ha demostrat amb l’emergència sanitària, social i econòmica que ens afecta, també es donava en la societat romana, i és això el que viurem aquests dies al festival Tarraco Viva.

La idea ciceroniana de la història com a mestra de vida no és sempre certa, perquè de la mateixa manera que els individus aprenem dels nostres errors, i no tant dels dels nostre pares, com a societat, a voltes, fem el mateix. És allò que la història és bona mestra però no sempre té bons alumnes. Però això encara ens ha d’esperonar més per a continuar treballant perquè no tornem a repetir errors com a col·lectivitat. I és aquí on la divulgació històrica té un paper transcendental que ens ha de servir per a créixer.

Us convido a viure tots plegats el festival Tarraco Viva amb la passió per a aprendre i gaudir de la cultura romana, que és llegat comú de tot el món occidental. Però aquesta edició del festival, que té lloc en un context tan especial, hem d’aprofitar-la per a participar-hi tot llegint la solidaritat i la resiliència dels pobles com a eines per a ser millors.

No es podria haver trobat un fil conductor més encertat i emocionant.

MASCARES GREGUES I ANTEFIXES ROMANES Taller Sigillum (Calahorra) H O S PE S AV E

5

HERMÁN PINEDO SÁNCHEZ

TINENT D’ALCALDE I CONSELLER DE PATRIMONI

Tarragona viu un dels moments més difícils de la seva història recent. L’any 2020 serà recordat no sols per l’aparició del coronavirus, sinó també pels efectes econòmics, socials i psicològics d’una pandèmia que ens ha canviat la vida a tots.

El món romà, com el nostre ara, no es va escapar al llarg dels seus més de mil anys d’història de l’efecte de les pandèmies. L’any 165, l’Imperi era sacsejat per la pesta antonina, una pandèmia que va durar quinze anys i que va provocar la mort de més de dues mil persones al dia, i va arribar a deixar poblacions senceres buides. Alguns segles després, l’any 541, l’Imperi bizantí va patir les conseqüències de la pesta negra, una malaltia provocada per un bacteri que va delmar la població i que va passar a la història amb el nom de la pesta de Justinià.

En aquest context, les preguntes sorgeixen soles.

Com van superar aquestes societats les pandèmies?

Com es van enfrontar les dones i els homes romans a una malaltia desconeguda? Van tenir alguna cosa a veure aquelles pandèmies amb el declivi del món romà?

La resposta, com passa molt sovint, la té la història.

La nostra capacitat d’entendre el present dependrà de la nostra capacitat de comprendre el passat.

En aquest sentit, enguany Tarragona té, amb el festival de Tarraco Viva, una oportunitat única per a

acostar-se al passat amb una perspectiva diferent, com també per a fer valer la importància de la història com a eina de present. En un moment com aquest, és necessari continuar apostant per la cultura i el patrimoni històric com a fonts d’aprenentatge i coneixement. Sortirem més forts d’aquesta crisi si som capaços d’aprendre’n i construïm el futur des de la cooperació i la solidaritat.

També, i això és fonamental sens dubte, és el moment de continuar apostant per totes aquestes persones vinculades professionalment a l’educació, a la ciència, a la cultura i al patrimoni. Ara més que mai hem de dotar-los de recursos i donar-los suport. Invertir en elles i ells és invertir en futur.

En definitiva, considero que els períodes de crisi també són oportunitats de reflexió i de canvi. Ens trobem davant un moment històric en què tenim l’oportunitat d’impulsar un canvi de paradigma econòmic i social, un canvi que no deixi enrere ningú basat en valors com la cooperació i la solidaritat, que aposti per l’educació, la cultura i la ciència. Tarraco Viva, per tant, com a festival cultural internacional de referència, té enguany un repte doble: continuar contribuint a la comprensió del passat com a eina per a entendre el present i posar en valor —i fer-los costat— totes aquelles persones que amb el seu treball i esforç construeixen i divulguen el coneixement. Espero que en gaudiu.

ROMA. Fundadora de ciutats Nemesis ARQ (Tarragona)

6

7

8

9

10

EL FESTIVAL DEL 2020

APRENENT DEL PASSAT tarraco viva en temps de pandèmia Per a la majoria de la gent, viure a la Roma imperial i al món antic en general representava estar exposats a la malaltia i la mort amb una intensitat que, avui dia, només pot resultar semblant en alguns dels països més pobres del planeta. L’índex de mortalitat infantil ens resultaria ara espantós. Es calcula que un terç dels nadons moria abans d’arribar a l’any de vida i la meitat, abans dels cinc. La mortalitat femenina era molt elevada, en especial de dones joves per complicacions durant l’embaràs i el part. No era estrany que els pares veiessin morir la meitat dels fills al llarg de les seves vides, així com germans, tiets i amics.

Però, malgrat tot, les classes populars de Roma i d’arreu del seu Imperi van saber generar una cultura per a la vida; una cultura creada en un món i en una societat profundament desigual, masclista, violenta i en què les malalties, les epidèmies, la fam i els abusos de poder eren habituals; una cultura en què

les solidaritats familiars, veïnals i de treball intentaven suavitzar la duresa de la vida quotidiana; una societat en què les creences religioses, les simples supersticions i el caire carnal i col·lectiu de les festes s’afegien a un sentir pràctic de la vida i servien per a manifestar que, malgrat tot, valia la pena viure-la, i que era i és un do.

La idea de la Roma clàssica va lligada a la seva literatura, les seves lleis, la seva filosofia, el seu art, el seu urbanisme i el seu ideal d’educació. Aquestes realitzacions, però, van ser gaudides per una minoria —l’elit dels poderosos—, mentre que la majoria de la població hi va restar força aliena. En aquesta edició del festival parlarem dels qui no formaven part d’aquella elit, dels qui, sense gaires recursos, van saber ser resilients i, de vegades, també solidaris, per tal de fer front als desastres i infortunis que els va tocar viure. Tota una lliçó per als nostres temps.

Magí Seritjol Director del festival Tarraco Viva

FÒRUM. El cor de la ciutat romana Projecte Phoenix (Tarragona) P R E SE N TAC IÓ

11

12

EL FESTIVAL DEL 2020

«RESILIÈNCIA I SOLIDARITAT A L’ANTIGA ROMA» el cartell El tema central de la present edició és «Resiliència i solidaritat a l’antiga Roma». Com es podia trobar una imatge que recollís aquesta idea?

el nucli familiar. La família era la principal font de resiliència i solidaritat a l’antiga Roma i, probablement, ho continua essent també ara.

Avui dia, davant les malalties, la pobresa, els accidents o els desastres naturals, hem estat capaços de dotar-nos d’institucions sanitàries, de comunicació i de suport econòmic, que —tot i que millorables— resultarien inimaginables per als nostres avantpassats. Fa dos mil anys, la primera trinxera on es procurava pal·liar i superar els embats de la vida era

El cartell d’enguany vol mostrar com una família, davant de la malaltia d’un dels fills, recorre a dos dels recursos més habituals fa dos mil anys: buscar el favor dels déus i els coneixements d’un metge proper a la família. La imatge ha estat possible gràcies a la col·laboració de Thaleia, grup de recreació històrica de Tarragona.

P R E SE N TAC IÓ

13

14

EL FESTIVAL DEL 2020

REFLEXIONS EN TEMPS DE PANDÈMIA «Gràcies al confinament i a la desaparició momentània dels “visitants” podem imaginar els museus com uns llibres oberts, com constel·lacions de significats en el que Manuel Borja-Villel anomena “l’arxipèlag de la història”, com gabinets de curiositats i apunts sobre la història del poder, més que com catàlegs de runes administrades o de fàbriques on, com deia Steyerl, mirar és treballar. Per què John Berger o George Sand tenien la necessitat de tornar una vegada i una altra al museu? Per què tenien la sensació que mai no s’arribaven a comprendre del tot les obres? Quina relació vital podem restablir amb els objectes d’antics cultes i amb els objectes del present? Com es pot desvelar la curiositat del qui mira? Com ho podem fer perquè els museus i centres culturals siguin màquines discursives, espais on el present i el passat negociïn contínuament? Des de la crítica, però també des de la poesia, en el sentit en què ho entomava Malraux, entenent el museu com el lloc on es canta a la història, no com el lloc que la il·lustra o la ludifica.

«Tinc la sensació que estem descobrint coses molt òbvies, com la vulnerabilitat de l’ésser humà: què pot ser més fràgil que un ésser que neix, creix, es desenvolupa i mor en un període, que amb sort, arriba a cent anys? Això són mil·lèsimes de segon en la història de la Terra! Em sembla que hi ha hagut un excés de prepotència per part de l’espècie humana.

Fa molts anys que vivim en una acceleració molt considerable, que va patir una primera sotragada amb la crisi econòmica del 2008. Això va posar de manifest que havíem perdut la noció dels límits, i quan la humanitat perd els límits, sempre acaba malament. Així que just ara, quan ens creiem capaços de solucionar-ho tot amb la tecnologia, un simple virus ens ha recordat que som natura i ha provocat una aturada en quasi tot el planeta.»

Josep Ramoneda

El fet d’entendre que el passat no està clausurat ens fa mantenir viu el sentit de l’aventura i l’esperança d’un futur no escrit; ens permet guardar actius el judici, l’esperit crític i un antic instint d’alerta permanent.»

Ingrid Guardiola Vaixella funerària, ceràmica àtica Museu Nacional Arqueològic d’Atenes P R E SE N TAC IÓ

15

16

EL FESTIVAL DEL 2020

VISIONS DE LA VIDA DES DEL PASSAT «Veniu, amics, gaudim dels bons moments, mengem contents, mentre ens duri la vida, que és breu, xops en Bacus i que hi hagi una alegre harmonia. Això mateix van fer aquests mentre van viure: donaren, reberen i gaudiren mentre visqueren. Imitem també nosaltres la vida dels nostres avantpassats. Viu mentre estiguis viu i no li neguis res a l’instint que un déu et va atorgar.»

Inscripció en una làpida trobada a Roma A Poesía epigráfica latina. Vol. I Biblioteca Clásica Gredos

«No deixis que la riquesa et pertorbi, ni la bellesa, ni res d’aquest estil, perquè res d’això no serveix si no va acompanyat de la virtut; ans al contrari, són coses vanes i sense valor. Amb la protecció divina espero veure’t a Antinopolis. Envia-li el gosset a Soteris, perquè ara passa molt temps sol al camp. Que estiguis bé tu i els teus. Que vagi bé!»

Carta d’Aculas al seu amic Serapió Papirs d’Oxirrinc

FAST FOOD A LA ROMANA Domus Apicius (Tarragona) P R E SE N TAC IÓ

17

18

19

20

GRANS DESCOBRIDORS DEL PASSAT

GRENFELL I HUNT A OXIRRINC el món antic en un abocador L’11 de gener del 1897, en un petit poblet a cent cinquanta quilòmetres al sud del Caire, uns joves arqueòlegs anglesos enviats per l’Egypt Exploration Fund van treure d’una muntanyeta d’escombraries un full de papir que contenia un text desconegut, els logia o «dites» de Jesús (que més tard es van atribuir a un evangeli apòcrif de Tomàs) i poc després, un altre full amb un passatge de l’evangeli de Mateu. A aquests dos primers els en seguiren d’altres, molts d’altres. Els papirs van començar a aparèixer a un ritme vertiginós. Tres mesos després, l’excavació havia tret a la llum més de dues-centes vuitanta caixes de papirs.

l’Egypt Exploration Fund creés un departament especial, el Graeco-Roman Research Account, dedicat «a la recerca i la divulgació dels vestigis de l’antiguitat clàssica i el cristianisme primitiu a Egipte». Aquest organisme va suscitar l’interès dels dos joves estudiants d’Oxford, que acabarien fent un descobriment transcendental per al coneixement de l’Egipte d’època grega, romana i bizantina.

El poble era El-Bahnasa. Aquells joves arqueòlegs —encara no tenien trenta anys— eren Bernard Pyne Grenfell i Arthur Surridge Hunt. En un abocador, al costat d’un cementiri, acabaven de trobar centenars de milers de papirs, amb escrits de tota mena, provinents de l’antiga i esplendorosa ciutat d’Oxirrinc.

Bernard Pyne Grenfell (1870-1926) era fill del director de la King Edward’s School de Birmingham i es va formar al Clifton College. Arthur Surridge Hunt (1871-1934) era fill d’un advocat i havia estudiat a l’Eastbourne College. Tots dos joves van obtenir beques per a estudiar al Queen’s College d’Oxford i d’aquí va néixer una forta amistat. Junts van acabar la carrera d’estudis clàssics i van obtenir noves beques per a continuar-se formant. Tots dos volien especialitzar-se, però en què?

A finals del XIX continuava ben viu l’interès per l’antic Egipte que havien despertat les expedicions franceses i angleses de començaments de segle. Però l’interès ja no era només per l’Egipte faraònic, sinó també pels textos d’autors clàssics i bíblics (tant del Vell com del Nou Testament). Aquest interès va provocar que

L’any 1895 el seu destí va quedar fixat quan es van traslladar a Egipte a la recerca de papirs en els jaciments d’El Fayum (Karanis i Tebtunis, entre d’altres).

Poc després van començar les excavacions a El-Bahnasa, on trobarien els papirs als quals van dedicar gran part de la seva obra. De fet, la resta de la seva G R A N S DE S C OB R I D OR S DE L PAS S AT

21

vida va centrar-se en la papirologia, aquesta nova branca dels estudis clàssics.

De la dificultat d’aquests estudis en parla una obra de teatre titulada The trackers of Oxyrhynchus, de Tony Harrison, estrenada el 1988, en què es retrata amb molt realisme els nervis i les tensions de la seva tasca arqueològica. Grenfell patia depressions continuades, com la que el 1920 el va apartar definitivament de la seva carrera de papiròleg. Hunt va continuar fins al 1934, però havent patit també infortunis severs, com la pèrdua prematura del seu únic fill.

Després de sis temporades d’excavacions (1897-1907), Grenfell i Hunt van desenterrar set-centes caixes de papirs amb uns cinc-cents mil textos, a més de fragments arqueològics, la majoria objectes d’ús quotidià: monedes, fitxes, daus, claus, pintes, anells, làmpades, amulets, braçalets, sandàlies, nines i estatuetes de bronze o argila.

La literatura clàssica representa aproximadament un 10% del contingut dels papirs trobats per Grenfell i Hunt: textos inèdits de Píndar, l’única comèdia coneguda de Sòfocles, una obra d’Eurípides sobre rescats, poemes èpics d’Estesícor, comèdies de Menandre, elegies de Calímac i moltes obres mes. Tanmateix, la immensa majoria de textos descoberts corresponien a un camp que no encaixava en cap especialitat existent aleshores: l’estudi de la societat i la vida quotidiana dels grecs i romans d’Egipte.

Milers i milers de textos ens fan sentir les veus de persones —sovint amb noms i cognoms— que van viure a l’Egipte grec i romà. Les escoltem en les seves vides quotidianes: cartes familiars, factures i documents comptables, impostos, relacions amb les autoritats, baralles i fraternitats veïnals, notícies sobre mercaderies i negocis, treballs al camp o viatges, defuncions, casaments, naixements, etc. No són els textos del poder que lloen la seva grandesa o imposen el seu domini. Són senzilles notes sobre les vicissituds de la vida de personatges que ens parlen en primera persona, gràcies a aquestes descobertes arqueològiques.

22

«D’estatura mitjana, de pell de color mel, cara allargassada, una mica borni, amb una cicatriu al canell dret»: així es descriu Trifó, el teixidor. Sabem moltes coses d’ell i de la seva vida gràcies als documents familiars trobats, concretament, més de quaranta papirs (una de les primeres troballes de Grenfell i Hunt).

De Trifó sabem que havia nascut l’any 8-9 dC, que era fill de Dionís i Tamunis i que va heretar l’ofici del seu pare, també teixidor. Sabem que quan ja tenia quaranta-quatre anys, va demanar una exempció de l’impost per exercir aquest ofici perquè tenia cataractes i era curt de vista. Per aquest motiu va fer un viatge de quatre-cents quilòmetres fins a Alexandria per passar un examen mèdic, després del qual se li concedí l’exempció demanada. Va tenir esposa i fills, un dels quals, Tunis, li va sortir bohemi i una mica dropo.

Les relacions amb la seva esposa podrien servir per a fer un guió d’una sèrie televisiva. Es va casar a vinti-cinc anys amb una dona anomenada Demetrous, la qual el va abandonar. Trifó la va denunciar a les autoritats: «[...] la vaig mantenir com cal, fins i tot més enllà de les meves possibilitats, però ella va desenvolupar una actitud hostil envers el nostre matrimoni i al final ha marxat, i s’ha emportat les nostres propietats, de les quals adjunto una llista detallada. És per això que sol·licito que sigui portada a la seva presència per tal que rebi el càstig que es mereix i em siguin tornades les pertinences [...]».

Trifó es va tornar a casar, però, aquesta vegada, va fer signar a la nova muller un contracte que l’obligava a compensar-lo amb diners, si l’abandonava. No sabem si ho va fer o no, però Trifó i aquesta segona dona, estant embarassada, van rebre la visita de la primera i la seva exsogra. Aquestes van atacar violentament la segona muller de manera que van fer que avortés. Els afers de Trifó continuen i sabem que va haver d’anar als tribunals per altres problemes familiars i professionals. Sembla, però, que malgrat totes les vicissituds, el negoci familiar va prosperar.

Excavacions Oxirrinc El-Bahnasa, Egipte

Les troballes de Grenfell i Hunt durant sis anys al jaciment d’Oxirrinc han mantingut ocupades sis generacions d’especialistes. El volum I de The Oxyrhynchus Papyri va aparèixer el 1898; el volum LXXII es va publicar l’any 2008 i és prevista la publicació de, com a mínim, quaranta volums més. Després de les primeres publicacions dels papirs d’Oxirrinc, el gran Theodor Mommsen va afirmar que el segle XX seria considerat el segle dels papirs, tal com el XIX havia estat el de les inscripcions lapidàries.

Bibliografia • The Oxyrhynchus papyri. Bernard Grenfell i Arthur Hunt. Oxford University Press.

• Archaeological Reports. Bernard Grenfell i Arthur Hunt. Egypt Exploration Fund, Graeco-Roman Branch. Sage Publications.

• Fayûm towns and their papyri. Bernard Grenfell, Arthur Hunt i David Hogarth. Egypt Exploration Fund, Graeco-Roman Branch (1900).

• Excaving in Egypt. Thomas James. James ed. (1982).

• «New reports: excavations and their journalistic coverage». Dominic Montserrat. Oxyrhynchus: a city and its texts. Bowman et al. (2007).

• «Bernard Pyne Grenfell and Arthur Surridge Hunt».

Luigi Lehnus. Mario Capasso (ed.). Hermae; Scholars and Scholarship in Papyrology. Pisa (2007).

• Oxyrhynchos, la cité des papyrus. Itzhak Fikhman.

• La ciudad del pez elefante. La vida de los griegos en el antiguo Egipto. Peter Parsons. Editorial Debate (2009).

• Lettere di B. P. Grenfell e A. S. Hunt a J. G. Smyly.

Natascia Pellé. Actes del XXVIII International Congress of Papyrology. Barcelona (2016).

• Oxyrhynchus. A City and its Texts. Alan Bowman et al. (ed.). Londres: The Egypt Exploration Society (2007).

• «Grenfell and Hunt at Oxyrhynchus and in the Fayum». Dominic Rathbone. Patricia Spencer (ed.). The Egypt Exploration Society: The Early Years. Londres: The Egypt Exploration Society (2007).

G R A N S DE S C OB R I D OR S DE L PAS S AT

23

24

GRANS DESCOBRIDORS DEL PASSAT

CHRISTIANE DESROCHES egiptòloga i lluitadora per la preservació del patrimoni mundial Christiane Desroches Noblecourt va néixer a París l’any 1913 i va estudiar a l’Institut Molière de París.

La lectura de la descoberta de la tomba de Tutankamon per part de Howard Carter la va fascinar i li va fer néixer la passió pel coneixement de l’antic Egipte. Només acabar l’institut, es va inscriure als estudis d’egiptologia de l’Escola del Louvre i a l’Escola Pràctica d’Estudis Superiors (EPHE, École Pratique des Hautes Études). La seva primera incursió professional en el camp de l’egiptologia va arribar quan va haver de substituir un professor seu, l’Etienne Drioton, conservador del Museu del Louvre, en una conferència sobre Tutankamon.

La vinculació amb el Museu del Louvre va continuar al llarg de tota la seva vida. En va esdevenir encarregada d’excavacions (1934), assistent (1942), conservadora (1948) i directora de departament des del 1974 fins que es va jubilar, el 1982. A més a més, va participar en nombroses expedicions arqueològiques. El 1938 va ser nomenada resident de l’Institut Francès d’Arqueologia Oriental del Caire (IFAO). Desroches Noblecourt va ser la primera dona egiptòloga de França a ocupar un lloc oficial tant al Museu del Louvre com al d’aquesta darrera institució de recerca. Del 1938 al 1940, amb l’IFAO, va excavar a Edfu, Deir-el-Medina,

Medamud i Karnak. Van ser anys de treball de camp i de petits grans descobriments, com la tomba de Sechsechet, la dona del visir Isi a Edfu.

La Segona Guerra Mundial va interrompre les excavacions i va haver de tornar a França. Allí, el seu caràcter indòmit i agosarat va afavorir que participés en el salvament de les obres d’art del Museu del Louvre i que entrés en el moviment de la Resistència. El 1942 es va casar amb André Noblecourt, un enginyer que la va acompanyar i animar a seguir la seva vocació, malgrat tots els obstacles.

Un cop acabada la guerra, es va incorporar de nou al Museu del Louvre. Comissionada per la UNESCO, va tornar a Egipte l’any 1954 per preparar el possible salvament dels temples de Núbia, amenaçats pel projecte de construcció de la presa d’Assuan. El 1955, amb Ahmed Badawi i Mustafa Amer van crear el Centre d’Estudis i Documentació sobre l’Antic Egipte. Aquest organisme va esdevenir clau en les excavacions dels temples de Núbia i també va ser el bressol de tota una generació d’arqueòlegs egipcis.

La crisi del Canal de Suez del 1956 va provocar la sortida de quasi tots els arqueòlegs occidentals, menys la G R A N S DE S C OB R I D OR S DE L PAS S AT

25

de Christiane Desroches, que va continuar treballant en nom de la UNESCO. El 1959 i al costat del ministre Saroit Okacha, va iniciar la lluita per preservar els temples de Núbia, tot i la indiferència o l’animadversió dels principals països occidentals. L’egiptòloga francesa, tenaç i persistent, a poc a poc va revertir aquesta posició inicial fins a aconseguir el salvament dels temples nubis. Evitar la destrucció d’Abu Simbel, Amada i Philae, especialment, és considerat una de les grans proeses en la història de la preservació del patrimoni. Un dels fruits d’aquest salvament va ser la creació, poc després, de la llista del patrimoni mundial en perill per part de la UNESCO. Aquesta llista és l’antecedent directe de la llista del Patrimoni Mundial, tal com la coneixem actualment.

Els anys seixanta i setanta van ser anys de viatges continus entre París i Egipte. El 1967 va organitzar la gran exposició sobre Tutankamon a París. L’èxit fou immens, com també el de la que va organitzar el 1976 sobre la figura de Ramsès II al Gran Palau de París.

També són anys de treball científic intens, d’excavacions a Tebes, a la vall de les Reines i al Ramesseum.

El 1979 va ser nomenada directora del departament d’antiguitats egípcies del Museu del Louvre. Les tasques educatives a l’Escola del Louvre, la feina com a conservadora del Museu i les excavacions arqueològiques van continuar a un ritme vertiginós.

Historiadora de l’art egipci, Christiane Desroches Noblecourt va introduir aquesta disciplina en l’educació acadèmica francesa, i va establir les bases d’una gramàtica dels estils de l’Egipte faraònic. La seva obra, publicada en nombrosíssims articles i llibres, és immensa. Hi destaquen els seus estudis sobre figures emblemàtiques de la història egípcia com Hatshepsut o Ramsès II. Christiane Desroches Noblecourt no tenia un caràcter fàcil. Són conegudes les seves confrontacions amb personatges com el matrimoni Onassis, en la seva estada turística a Egipte, o amb el general De Gaulle. A aquest darrer, contestant l’esbroncada per haver parlat en nom de França en el tema de Núbia sense tenir la seva autorització, va respondre-li: «no he fet res més 26

que seguir el seu exemple, general!», recordant-li la seva famosa proclama després de la derrota francesa als inicis de la Segona Guerra Mundial. Malgrat això, va obtenir moltíssims reconeixements: la Gran Creu de la Legió d’Honor, la medalla d’or de la UNESCO, la medalla de la Resistència, així com també el respecte i admiració de molts egiptòlegs francesos, egipcis i d’arreu del món.

Bibliografia Una síntesi biogràfica: • «Christiane Desroches Noblecourt (1913-2011)».

Guillemette Andreu- Lanoë. Bulletin de l’Institut Français d’Archeologie Orientale, núm. 111 (2011).

Llibres de Christiane Desroches Noblecourt en castellà: • Ramsés II; la verdadera historia. Ediciones Destino (1998).

• Hatsepsut; la reina misteriosa. Edhasa Ediciones (2004).

• El arte egipcio. Plaza y Janés (1967).

• La mujer en tiempos de los faraones. Editorial Complutense (1999).

• Pinturas egipcias en tumbas y templos. Editorial Reuter (1962).

• Símbolos de Egipto. Paidos Iberica (2005).

• Tutankamon; vida y muerte de un faraón. Editorial Confluencias (2014).

• La herencia del antiguo Egipto. Edhasa Ediciones (2006).

• Las ruinas de Nubia; la gran epopeya de la egiptología. Destino Ediciones (1997).

Obres de reubicació dels temples d’Abu Simbel, 1967 Asuan, Egipte

G R A N S DE S C OB R I D OR S DE L PAS S AT

27

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Anthrax»

28

MIRADES AL FESTIVAL

PEP ESCODA el fotògraf convidat

Tarragona, 1958 Retratista Soc persona de grans dubtes —no pas d’inseguretats— i coneixedor de Tarraco Viva des dels seus inicis. La meva experiència com a fotògraf dins el festival havia estat centrada a fotografiar els personatges in situ, és a dir, en el mateix indret on té lloc la representació. Aquesta aproximació documental és la més habitual. En aquests casos, el que mana és procurar captar l’acció, la gestualitat, la riquesa de vestuari, la intensitat dels colors.

retratar, amb la intenció d’obtenir una col·lecció de retrats sobris sobre alguns dels personatges que participen en el festival. El retrat és una disciplina a la qual estic acostumat i en la qual tinc un cert domini. Tanmateix, sempre resulta difícil abordar el component psicològic que comporta qualsevol retrat. En aquest sentit, considero que un element fonamental és mantenir un enorme respecte per les persones que tinc da-vant.

Per a aquesta ocasió, com a fotògraf convidat a l’edició de Tarraco Viva 2019, vaig optar per canviar completament l’aproximació i triar una manera de fer amb la qual em trobo especialment còmode: els retrats d’estudi. El meu propòsit consistia a elaborar retrats, tot traient la persona —el personatge— del seu context en el festival. Amb la voluntat d’aconseguir una mirada més essencial, vaig optar per sacrificar el color i triar el blanc i negre, utilitzant la tècnica del clarobscur (chiaroscuro en italià), basada en un joc de contrastos entre la llum i l’ombra. Vaig acceptar l’encàrrec com un repte personal, amb la meva inseparable companya, la màquina de

En aquesta ocasió, però, la primera sensació va ser la de tenir al davant persones de fa dos mil anys que havien fet un viatge al segle XXI. El passat històric se’m feia present davant la càmera de tal manera que, finalment, vaig acabar amb el convenciment que era jo mateix, com a documentalista amb una càmera, qui havia fet aquest viatge a través del temps. Espero que no us sorprengui aquesta manera meva de pensar i veure les co-ses. De fet, és la realitat que he pogut viure amb una experiència enriquidora que vull compartir amb tots vosaltres.

Personalment, seguiré viatjant i aprenent. És tan simple com seguir la llum...

M I R A DE S A L F E S T I VA L

29

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Ezio»

30

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Achilleia» M I R A DE S A L F E S T I VA L

31

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Vorenus»

32

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Elephas» M I R A DE S A L F E S T I VA L

33

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Natiri»

34

ARS DIMICANDI (Itàlia) «Marcus II» M I R A DE S A L F E S T I VA L

35

SEPTIMANI SENIORES (Tarragona) Jordi Soler

36

LEGIO VII GEMINA, PROJECTE PHOENIX (Tarragona) Xavier Faidiella M I R A DE S A L F E S T I VA L

37

ÁLEX MANRIQUEZ Monologuista

38

ASSUMPTA MERCADER Monologuista M I R A DE S A L F E S T I VA L

39

SEPTIMANI SENIORES (Tarragona) José Miguel Luque Montilla

40

KARME GONZALEZ Monologuista M I R A DE S A L F E S T I VA L

41

42

el festival del 2020

LES LECTURES

Estàtua d’Asclepi, trobada al santuari d’Asclepi a Epidaure 160 dC, còpia d’un original del s. IV aC Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

43

44

un món menys idíl·lic que no ens pensem

VIURE I SOBREVIURE A L’ANTIC EGIPTE S’ha difós en excés l’enganyosa idea que la vida a la vora del Nil en època faraònica (c. 3100 - 30 aC) era quelcom semblant a un paradís. És molt estesa la imatge d’uns alegres i tranquils camperols i camperoles que cada dia s’ocupen de les tasques als camps, irrigats per vastes obres hidràuliques. Així com també s’ha divulgat amb escreix la idea que la producció d’aquests camps permetia alimentar tot un país i generar prou recursos perquè els faraons construïssin immenses piràmides i esplèndids temples a les divinitats. I tot això, gràcies a la prodigiosa crescuda anual del Nil, que enriquia amb llim fèrtil les riberes de la vall i el delta, en un clima calorós, quasi ideal, tal com ens mostren els relleus i les pintures que decoren les parets de les tombes dels nobles que s’han conservat.

La crescuda del Nil És innegable que les crescudes anuals del Nil foren l’element fonamental de l’agricultura i l’economia de tot el país. Cada estiu, a mitjan juliol, les aigües del riu començaven a pujar fins que la llera del Nil desbordava i inundava les valls seguint el recorregut dels canals. Després de quatre mesos, les aigües es retiraven deixant una capa de fang negre, ric i fèrtil. És evident, per tant, que les aigües del Nil foren les responsables que la civilització faraònica existís i prosperés. Amb molt de seny, l’historiador grec Heròdot, que visità el país al segle V aC, va deixar per escrit: «Egipte és el do del Nil».

Malauradament, aquestes escenes són imatges estereotipades i idíl·liques d’un Egipte perfecte, destinades a acompanyar el difunt al Més Enllà per tal que la vida d’ultratomba fos tan harmoniosa i perfecta com fos possible. En realitat, i tal com han posat de manifest diversos estudis i les excavacions arqueològiques dels darrers anys, la vida a la ribera del Nil no va ser pas tan plàcida i senzilla. En tot cas, no ho fou per a aquells i aquelles que no pertanyien a la classe social més alta.

Malauradament, també és cert que les seves crescudes eren força irregulars i, per tant, molt perilloses. Quan el volum i el nivell de les inundacions eren desmesurats, per excessives («Nil alt») o escasses («Nil baix»), el país corria el risc de greus desastres i caresties. Per al camperol i la camperola, una bona o mala collita depenia, en part, del nivell de la inundació, que no havia de ser ni massa abundant (els dics es desbordaven i els camps s’ofegaven), ni massa escassa (els camps es quedaven sense irrigar i això comportava una producció d’aliments menor).

Serventa portant ofrenes d’aliments Estatueta egípcia de fusta policromada Museu Britànic, Londres

Les pors dels agricultors i agricultores egipcis, però, no només tenien a veure amb les irregularitats del Nil. Civilització agrícola per excel·lència, Egipte també LES LECTURES

45

patia altres fenòmens com les plagues de llagostes o l’atac dels rosegadors. La història recorda que Egipte va haver d’afrontar diverses vegades «anys nefasts», amb fam i penúries. Els danys podien ser atenuats i esmorteïts si l’administració central era eficient, mentre que eren desastrosos —fatals, ruïnosos!— quan el poder polític central també estava en crisi.

El riu Nil prop d’El-Kab Assuan, Egipte

46

A la Sàtira dels oficis, un text escrit en hieràtic sobre papir i que data de la dinastia XII (c. 2000 aC), apareix la imatge que tenia la classe benestant —que representava una minsa part de la població— del noranta per cent restant que es dedicava al treball de la terra. El text descriu les seves condicions tot dient: «El camperol es lamenta eternament, la seva veu és més alta que la dels corbs, els seus dits i els seus braços estan sotmesos a les verdures, es fatiga en mig dels pantans i està sempre destrossat.»

Com s’enfrontava la població egípcia a les crescudes del Nil? Amb anhel i certa basarda alhora. Eren crescudes desitjades i temudes. En aquella època, tenir una crescuda del Nil òptima podia ser la diferència entre viure o morir aquell any. Hem de fugir de la imatge idíl·lica d’un Estat egipci fraternal, protector dels seus habitants en temps de caresties. L’Estat només donava menjar a aquells i aquelles que treballaven per a ell, ja fos en la construcció de piràmides, temples o embarcacions. Qui no donava el seu esforç i treball no menjava.

El producte que aconseguia el camperol com a fruit del seu treball tampoc no li pertanyia. La major part era entregada a l’Estat. Totes les terres d’Egipte eren propietat únicament del rei, o dels temples i nobles que les rebien del faraó com una donació. Era, efectivament, un sistema de grans propietats conreades per la població, en la major part. Cada família de treballadors tenia assignada una extensió de terreny a la qual estava lligada de per vida, i lliurava la major part de la producció obtinguda al propietari. Si un llaurador no treballava com s’esperava d’ell, podia

LES LECTURES

47

ser castigat sense pietat amb fortes fuetades davant els seus veïns i tothom.

de maluc, especialment entre la classe treballadora. És a dir, la població vivia en condicions de salut molt precàries, al límit de la supervivència.

L’alimentació dels antics egipcis

La vida a la ribera del Nil durant el període conegut com l’Egipte faraònic era dura i perillosa per a la salut, com en qualsevol altre indret del món antic. Sempre es parla de l’espectacularitat de la civilització egípcia, amb les seves increïbles i admirables construccions que reflecteixen el gran poder i esplendor de la seva cultura. Amb tot i això, el cert és que les investigacions posen de manifest que el poble vivia en unes condicions força lamentables. Sorprèn el contrast entre la riquesa d’aquesta civilització teocràtica i les condicions infrahumanes, la malnutrició o la sobrecàrrega d’esforç d’una població dedicada a la seves divinitats.

L’alimentació és un altre dels aspectes que no apareix reflectit tal com era a l’antic Egipte. Escenes estereotipades de banquets funeraris es troben repetidament en esteles funeràries, relleus i pintures de tombes.

Observem el difunt o la difunta davant de taules curulles de diferents tipus d’ofrenes: verdures i fruites, plats de carn, llesques de pa i coques, i sota la taula hi apareixen gerres de cervesa o vi. Tanmateix, aquest tipus d’alimentació era el privilegi de ben pocs.

La base de la manutenció de la major part de la població era el cereal. La massa aconseguida de barrejar la farina amb aigua s’utilitzava per a coure un bon nombre de diferents tipus de pa (amb ceba, amb mel, amb dàtils, figues...) i també per a elaborar la cervesa, que era la beguda preferida de la gent corrent, en contrast amb el vi, consumit únicament pels rics. Sabem, però, que la farina contenia una gran quantitat de sorra i d’impureses provinents de la pedra de moldre.

De mica en mica, això desgastava les dents i produïa osteonecrosis de la mandíbula.

Irene Cordón i Solà-Sagalés

Doctora en Història Antiga Màster en Egiptologia

Excloent la classe social alta i els treballadors del faraó que feien tasques pesades i que rebien un suplement de proteïnes, la immensa majoria dels egipcis i egípcies es trobaven sempre al límit de la inanició.

El poble comú només consumia proteïna animal i en quantitats molt petites amb motiu d’una celebració especial, com la festa d’una divinitat, quan les ofrenes eren repartides entre la gent del poble.

Els estudis més recents constaten que l’esperança de vida amb prou feines arribava a trenta anys, atès que patien una mortalitat infantil elevadíssima i molts problemes de malnutrició i trastorns gastrointestinals aguts provocats, en part, pel consum d’aigua contaminada del Nil. Així mateix, l’anàlisi antropològica de les restes humanes revela que els habitants del Nil patien d’artrosi, malalties degeneratives i problemes 48

Tomba de Nebamun. Pintures murals de la dinastia XVIII a la necròpolis de Tebes, 1400-1350 aC Museu Britànic, Londres

LES LECTURES

49

50

una lliçó de resiliència grega

CONVIURE AMB LA DESGRÀCIA

El llegat que ens van deixar els grecs és realment immens i d’un valor incalculable. D’ells vam aprendre la importància de cuidar el cos i de cultivar l’esperit i l’intel·lecte, a buscar la felicitat a través del valor i l’ètica, a governar de manera democràtica, a crear ciutats organitzades, i a cercar l’equilibri i l’estètica de les formes en totes les manifestacions artístiques de l’home.

Van mostrar-nos que la mesura (métron) és el millor de tots els béns i que cal actuar sempre tenint-la en compte, tant en la virtut com en el plaer.

Un dels aspectes més característics dels grecs —i del qual no es parla tan sovint com dels altres— fou la resiliència amb què van afrontar les situacions difícils que van haver de viure. El seu era un món amb guerres constants, amb pèrdues humanes, amb taxes de mortalitat altíssimes i amb pestes i altres plagues que mataven gran part de la població.

La guerra arrabassava els fills als pares i alterava els cicles vitals naturals, com molt bé defineixen aquestes paraules d’Heròdot: «En la pau els fills enterren els pares, mentre que en la guerra, els pares enterren els fills» (I, 87). Les unitats familiars s’esfondraven i la pèrdua del pare i els germans obligava la mare i les

Fragments del fris del Tresor Sifni Museu del santuari de Delfos, Grècia

germanes a fer-se fortes i a tirar endavant en l’adversitat per a poder continuar sobrevivint.

Val a dir, però, que a l’antiga Grècia, el concepte de família era molt diferent al model de família nuclear que tenim avui. La paraula amb què els grecs designaven la unitat familiar era oikos, que feia referència no només a la casa, sinó també a tot el seu contingut, persones i objectes. Un dels elements vitals de l’oikos era garantir, entre d’altres, la seva unitat com a entitat econòmica i també com a comunitat religiosa. La pèrdua de membres, sobretot dels membres masculins, era la pitjor ferida que podia patir aquesta unitat familiar.

No van ser gens fàcils les circumstàncies en què van haver de viure els grecs antics. Fins i tot la seva època més daurada, la més glorificada i admirada per tots, el segle V aC, va estar plena de desgràcies. I malgrat tot, malgrat haver començat el segle amb una duríssima guerra contra els perses i acabar-lo amb una altra, encara pitjor, que enfrontaria homes de la mateixa terra en les anomenades guerres del Peloponès, malgrat la dura plaga que assolà la ciutat i que va posar fi, fins i tot, a la vida de Pèricles, malgrat tot plegat, el segle V aC continua essent recordat per la grandesa dels seus esdeveniments, avenços i descobriments i pel protagonisme que va aconseguir, en el món conegut aleshores, la civilització grega.

LES LECTURES

51

L’escenari de guerra és sempre devastador però també molt alliçonador. Deia Tucídides que «La guerra és la mestra de violències, car, com que ens treu el benestar quotidià, fa que els homes adaptin les seves passions a les circumstàncies imperants» (III, 82, 2).

Els grecs van ser sempre molt conscients de la precarietat de la vida humana i de la seva fragilitat. Aquest fet els va convertir en excel·lents guardians de l’ordre cívic que evitaven qualsevol acte que pogués afegir més debilitat o inestabilitat en les seves vides. La llei

Àmfora Dipilon, ceràmica funerària atenesa, 760 - 750 aC Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

52

va servir per a aturar el cicle de venjances i per a castigar qualsevol intent de transgressió de l’ordre.

Per tal de poder garantir-lo, la llei actuava com a barem de la mesura aplicada a tots els àmbits de la vida pública. Plató, per exemple, ens explica a les Lleis (XII, 960a) que el govern de la polis regulava el pressupost màxim que podia dedicar un particular a un enterrament i prohibia emetre planys funeraris pel carrer.

El sistema democràtic vigent a l’Atenes clàssica convertia tots els ciutadans en membres actius de la vigilància del compliment de les lleis que condemnaven totes aquelles persones i accions que podien fer trontollar l’ordre preestablert pel sistema. Es condemnava

tot allò que representés una amenaça, fins i tot sense necessitat d’haver fet cap acció ofensiva per a la ciutat sinó pel perill que hom podia suposar per a l’ordre de la polis, com és el cas del general Arístides, que va ser condemnat per l’ostracisme a un exili de deu anys perquè la seva bona reputació el podia acabar convertint en un possible tirà.

L’acumulació de poder en mans d’una sola persona era la gran amenaça del sistema democràtic atenès, de la mateixa manera que ho era tot aquell que feia trontollar els fonaments de la paidéia, del sistema educatiu ciutadà. Aquest va ser precisament el motiu de la condemna de Sòcrates, obligat a prendre’s cicuta, acusat d’impietat envers els déus i de corrompre els

joves amb les seves ensenyances, tan allunyades de la tradicional paidéia. La demokratia estava configurada de tal manera que tenia definit un lloc per a cada cosa i vetllava perquè cada cosa continués al seu lloc. Els atenesos havien après, tant en l’àmbit públic com el privat, la lliçó de les desgràcies d’èpoques anteriors i consideraven que mantenir la unitat era la millor manera d’evitar-ne de noves.

També la política de l’oblit els ajudava a mantenir l’ordre del seu món. Es prohibien recrear-se en les desgràcies passades que no fan avançar i evitaven la memòria ofensiva a favor de la pau a la ciutat encara que això impliqués deixar impunes alguns actes hostils.

Remenar el passat podia exaltar els ànims i convertir

LES LECTURES

53

els amics en enemics. Els grecs sabien molt bé que les represàlies i les venjances només portaven al desequilibri i per això condemnaven la violència en totes les seves formes. I si bé trobem violència en les tragèdies gregues, val a dir que fer-les visibles tenia l’objectiu de crear la repulsa de l’espectador envers aquesta violència, que és la que obstaculitza els processos de pau i de cohesió ciutadana.

Trobem violència en la cultura grega, evidentment, però sempre en el context de la guerra o bé en la mitologia i la tragèdia, en què no només hi ha una gran distància entre l’espectacle i l’espectador, entre els fets i el lector o oient, sinó que, a més, sovint aquí la violència actua com a element alliçonador contra aquells que han gosat alterar l’ordre del kósmos grec. Recordem els càstigs eterns de Tàntal, Aracne, Sísif o Prometeu, entre d’altres, com a exemple de transgressors de les normes divines.

Lutròfor funerari, 465-460 aC Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

54

La violència a la guerra era entesa com un mal necessari i justificat, atès que el seu objectiu era la defensa de la ciutat, però mai no va ser relacionada amb l’acció despietada de recrear-se en l’acció de fer mal de manera deliberada. En aquest sentit, els grecs van ser molt diferents als romans, els quals gaudien amb el patiment dels gladiadors en un espectacle que convidava a fer-ho perquè era el públic el qui decidia el destí del perdedor. Aquesta indiferència vers el patiment gratuït i el sadisme lúdic era impensable en la mentalitat ciutadana atenesa. Pels grecs, la crueltat era una actitud no humana, perquè anava en contra de les bases de la civilització, contra l’empatia i contra la solidaritat.

I tot i que l’oblit no sempre va ser una panacea, va ajudar a tancar ferides i continuar endavant en pro de la unitat del poble i el manteniment de l’ordre social establert. La moral i la virtut cíviques i el compromís amb la seva societat eren la garantia d’una vida en comú pacífica i pròspera. Esborrar de la memòria no és una estratègia fàcil; costa molt d’oblidar la mort in-

justa d’un ésser estimat o la injúria i ofensa contra un poble. Tanmateix, els grecs ho van saber fer en més d’una ocasió i l’oblit es va convertir en una de les seves millors armes per a avançar, per a no enfonsar-se i continuar lluitant.

Les dones van mostrar constantment la seva capacitat de superar dificultats, passant llargs períodes soles a càrrec de l’oikos, mentre els homes eren a la guerra, i van saber fer front a la mort de fills i esposos i a les penúries que comporta tota crisi. D’altra banda, l’esperança de vida era molt més baixa que l’actual i la taxa de mortalitat infantil era infinitament més alta. D’una manera o altra, la mort era molt present en les seves vides, i aquesta consciència de la fragilitat humana feia que la seva actitud vers la vida fos molt diferent, i que intentessin gaudir-ne al màxim i no esmercessin gaire temps a remenar ferides o a crear enemistats.

Exvots procedents de les restes del santuari d’Asclepi Museu Arqueològic de l’antiga Corint, Grècia

Recordem aquí la decisió de les dones d’un i altre bàndol de les guerres del Peloponès quan, en la comèdia Lisístrata, per intentar posar fi a la guerra, es declaren en vaga sexual i es tanquen a l’acròpolis d’Atenes fins que els homes no deixin de lluitar entre ells. Tot i que fictícia, com a argument d’una comèdia, una vegada més aquesta decisió reflecteix, en to humorístic, aquesta manera dels grecs de defugir les accions infructuoses, com ara la guerra, i de mirar d’aprofitar els pocs anys que dura la vida fent altres activitats més productives.

Aquest tarannà grec anava reforçat per la seva fe religiosa, present en cadascuna de les accions socials i cíviques. Creien en el destí, marcat pels déus, i l’acceptaven, fos quin fos, amb prou condescendència.

En èpoques de crisi, el déu més venerat va ser Asclepi (l’Esculapi romà), déu de la medicina. Els seus santuaris funcionaven no només com a espais de pelegrinatge i veneració, sinó també com una mena de consultes mèdiques on els fidels feien estada, i mentre dormien, es deia que el déu els sanava. Ja fos en fer la

LES LECTURES

55

petició o en rebre la sanació, el fidel feia una ofrena al déu Asclepi que anava normalment acompanyada d’un text. Les inscripcions trobades en aquests espais ens parlen de ventres operats, de cegueres sanades, de clavícules soldades i de malures diverses desaparegudes per art del déu de la medicina.

Aquesta medicina «màgico-religiosa» va conviure de manera paral·lela amb la medicina tècnica, provinent de les escoles de l’Àsia Menor i basada en l’observació anatòmica. Val a dir, però, que mai no va aconseguir eclipsar la popularitat de les sanacions dels santuaris d’Asclepi.

Els grecs van saber viure i conviure amb la malaltia i la mort amb resignació, en un context en què la religió, la tradició i la ciència formaven un totum revolutum difícil de desgranar. Amb tot, tant la medicina «miraculosa» com la tradició van tenir sempre una base empírica, és a dir, un referent en la realitat científica per a la sanació i prevenció de malalties. Veiem, per exemple, que als santuaris d’Asclepi hi havia una política de mesures higièniques força restrictiva per tal d’evitar propagacions de malalties entre els peregrins i és per això que no s’acceptaven persones afectades per malalties contagioses ni embarassades, ni moribunds. Al mateix temps, era obligat que tothom es purifiqués amb ablucions, banys o friccions abans d’accedir al recinte sagrat.

cipal culpable d’aquella desgràcia. Quan semblava que la ciutat d’Atenes recuperava una mica de normalitat, va arribar una segona onada de la plaga el 429 aC i una tercera, tres anys més tard, però ja molt menys virulenta.

Els paral·lelismes amb la nostra situació actual de pandèmia són inevitables. Atenes va saber tirar endavant, gràcies a la seva resiliència, fruit de tots els motius que hem comentat, i va seguir construint magnífics edificis al capdamunt de l’Acròpolis, va continuar posant les bases del pensament occidental, escrivint obres immortals i produint no només tragèdies, sinó també les millors comèdies del gènere, perquè, si una cosa van saber fer els grecs, és riure’s d’ells mateixos i passar pàgina.

Aquest esperit de lluita per sobreviure, per avançar i per superar-se malgrat l’adversitat del context i els temps històrics és el que resulta més admirable dels antics grecs. És aquest el «virus» amb què ens haurem de deixar encomanar per a aprendre a fer front a les adversitats i evitar que els fonaments del nostre equilibri social i personal s’enfonsin.

Encomanem-nos de Grècia!

Gemma Fortea Domènech

Filòloga i arqueòloga

El segon any de la guerra del Peloponès, el 430 aC, quan semblava que el bàndol atenès anava guanyant els espartans i els seus aliats, una terrible plaga provinent de l’Àfrica va matar un terç de la població de la ciutat d’Atenes. Hi ha discrepàncies pel que fa a la seva identificació, pesta bubònica o febre tifoide, tot i que no es descarten altres possibles identificacions.

Fos el que fos, ni la medicina tècnica ni la religiosa van ser capaces de combatre-la i la seva propagació va resultar imparable. Els cadàvers s’amuntegaven pertot arreu i els pocs metges que atenien els malalts també acabaven morint.

La crisi sanitària va comportar una crisi de valors i no foren pocs els qui van cercar en Pèricles el prin56

Estela sepulcral procedent d’Atenes.

Representa una dexiosi (encaixada de mans), 340 aC Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

LES LECTURES

57

58

metges i santuaris curatius en el món greco-romà

CERCANT LA SALUT, CREIENT EN ELS DÉUS En el món dels romans, la salut era un assumpte de família. Al començament del segle II aC, el cònsol Cató va redactar Agri cultura, un llibre que ensenyava com s’havia d’administrar una casa de camp i una propietat agrària. En aquest llibre va deixar escrit que el pare de la família tenia entre les seves obligacions vetllar per la salut de tots els qui hi havia a la propietat. No sols això, també havia d’escriure un manual perquè el fessin servir els seus fills i els seus domèstics: instruccions sobre farmacopea botànica per a ús familiar, a més de conceptes de traumatologia i cirurgia bàsiques (saber com es podia reduir una luxació, immobilitzar una fractura o perforar un abscés). Amb aquesta formació especialitzada transmesa de pares a fills no ens ha d’estranyar que Plini (29, 6, 12) arribés a afirmar això: «Com si no hi hagués pobles que viuen, ja no sense medicina, sinó sense metges, com els mateixos romans durant sis-cents anys, encara que sempre disposats a rebre novetats útils, admetent fins i tot l’art mèdica, fins que l’experiència la va fer condemnable […].»

Plini es referia al cas d’Arcàgat, fill de Lisànies, del Peloponès. Aquest va ser el primer metge grec instal·lat a Roma l’any 219 aC, poc abans d’iniciar-se la terrible segona guerra púnica. El Senat reconeixia les seves

Santuari de Delfos Etòlia-Acarnània, Grècia.

qualitats excel·lents, i per això se’l va nomenar ciutadà i fins i tot se li va regalar una casa a càrrec de l’Estat perquè pogués instal·lar la consulta. Però més tard li van posar el sobrenom d’«el carnisser» per la fredor amb què tallava membres i cauteritzava amb foc les ferides mentre els crits de dolor dels pacients ressonaven a tot el barri. La seva fama es va evaporar.

Els metges arribaven de Grècia. Segons les rondalles de Cai Juli Higí (274, 9), l’erudit llibert d’August que va estar al capdavant de la Biblioteca Palatina, a Grècia l’art de la medicina descendia directament dels poders del centaure Quiró, fill de Saturn, que va ser el primer a practicar l’art de la medicina valent-se d’unes herbes.

El va seguir el déu Apol·lo com el primer a fer servir la medicina ocular i en tercer lloc el seu fill Asclepi, reconegut com a descobridor de l’art clínica. Aquesta síntesi descrivia amb precisió els segles en què la medicina grega va ser una pràctica ritualitzada lligada als santuaris del déu Apol·lo, on eren permanents les consultes oraculars lligades amb el destí i també amb la salut. El ritual exigia, abans de fer la consulta, la rentada purificadora i el consum de les aigües sagrades a les fonts de cada santuari. Delfos, melic del món, va ser el més famós i reconegut per tots.

Els grans santuaris d’Asclepi a Epidaure del Peloponès o l’illa de Cos es van especialitzar amb molt d’èxit en la cura de malalties i la seva fama es va fer internacional.

Com a Delfos, aquests santuaris sempre es van situar LES LECTURES

59

al costat de fonts d’aigües mineralitzades (bicarbonatades, sulfuroses, magnèsiques, fluorades, etc.), molt beneficioses per a malalties de la pell i les malalties intestinals. El ritual de la visita implicava sempre uns dies de repòs al santuari seguint una dieta estricta, banys freds i calents, mentre s’anaven prenent les aigües fins a arribar al moment culminant de la incubatio. El malalt, influït per la dieta, rebia en somni la visita del Déu mentre descansava a l’abaton o dormitori comú. En el somni, el Déu revelava consells per a la curació que després eren «interpretats» pels sacerdots. I malgrat la seva aparent senzillesa, el sistema sembla que funcionava, ja que els malalts en procés de curació dedicaven agraïts al mateix santuari exvots i esteles epigràfiques que explicaven els seus casos. Davant una acumulació d’èxits com aquesta, la generació de malalts següent acudia expectant a buscar també la curació.

Al tan freqüentat santuari d’Asclepi de Cos hi va treballar el gran Hipòcrates (460-370 aC). La seva trajectòria es va iniciar com la d’un sacerdot més, seguidor dels rituals repetits i cura dels malalts, però després va anar evolucionant cap a l’observació empírica dels

60

diferents símptomes i quins havien estat els remeis eficaços. Naixia així la techné, l’art mèdic independent de la filosofia. Hipòcrates va abandonar llavors el santuari per a convertir-se en en el primer metge itinerant com a teòric de la prognostica (‘la diagnosi’), és a dir, la classificació de les malalties pels seus símptomes. Li són atribuïdes més de seixanta obres reunides en època de Galè en el Corpus hippocraticum. Encara avui dia el jurament dels metges pren el seu nom.

Els seus alumnes van formar una primera associació d’Asklepiades, amb seus a Cos, Cnidos i Delfos. A poc a poc, els Iatroi o metges es van repartir per tots els regnes hel·lenístics. A Alexandria, el 285 aC es va crear la primera facultat de medicina en un sentit modern, amb mestres com Proxàgores i Hieròfil, pares de l’anatomia científica, Filí de Cos, promotor de l’empirisme, o Erasístrat, estudiós de la fisiologia que després fundaria l’Escola d’Esmirna. S’esperava dels Iatroi una sèrie de virtuts que els eren reconegudes en els decrets honorífics: virtuts personals com l’honestedat, la devoció, el desinterès, la dignitat i la responsabilitat; també físiques i de caràcter, com la

tenacitat, l’esforç o la resistència a la fatiga; i sobretot, naturalment, professionals: competència, experiència, habilitat, bon judici i un èxit raonable en les curacions.

D’aquesta manera, la medicina dels grecs va evolucionar lentament des d’una tradició religiosa ritualitzada fins a una ciència empírica, raonada i en evolució permanent. Però no va passar el mateix entre els pobles itàlics i romans. Mentre a l’Alexandria del segle III a C els metges ja es formaven, com diem, a la gran Biblioteca, en les mateixes dates veiem per tot Itàlia evidències arqueològiques lligades a santuaris curatius plenament actius i que coneixem de manera molt precisa gràcies a les enormes piles d’exvots relacionats amb les curacions.

Aquests exvots sempre eren fragments del cos humà en relació amb les malalties que es patien, els quals es dipositaven en bancs o es penjaven a les parets del temple i les branques dels arbres pròxims. Quan pel ARS MEDICA. L’art de la medicina a l’antiga Roma Thaleia (Tarragona)

seu número arribaven a dificultar la circulació, els sacerdots els retiraven en part enterrant-los en fosses sagrades que denominem favissae. Una vegada ocults, aquests exvots van quedar a resguard de robatoris i destruccions, la qual cosa ha permès la recerca arqueològica moderna.

Prendrem com a exemple el cas de Ponte di Nona, un d’aquests santuaris sorgit al costat d’una font amb sals de magnesi a uns quaranta quilòmetres de Roma, excavat per l’Escola Anglesa a Roma els exvots de la qual van ser estudiats per Timothy W. Potter. A Ponte di Nona es van trobar fosses on s’amuntegaven fins a 752 peus diferents i 142 mans de terracota amb una relació d’adults/nens del 85% / 15%. Eren proves probablement de malalties lligades a l’osteoartritis que arribaven a impedir una mobilitat imprescindible en els treballs del camp. També van aparèixer 380 caps que poden palesar mals de cap d’origen artrític de columna, hèrnies de disc i sobretot van poder ser conseqüència d’epidèmies de malària. Un grup a part és el dels ulls, amb 79 exvots lligats probablement a retinopaties, glaucoma, cataractes i tot tipus d’infeccions diverses.

LES LECTURES

61

Fins a 37 exvots conservats amb genitals masculins remeten a tota mena de malalties venèries com la gonorrea o la uretritis. La gonorrea provoca l’artritis gonocòcica amb dolors intensíssims. Curiosament apareixen a Ponte di Nona molt pocs exvots sexuals femenins i per contra el santuari veí de Veïs n’és ple.

Resulta, doncs, evident que existia una «especialització» de cada santuari per al tractament de malalties concretes. També eren freqüents entre els exvots de Ponte di Nona mostres d’una gran varietat de malalties de la pell tremendament molestes i que a vegades podien arribar a resultar paralitzants: calls infectats, berrugues, herpes, èczemes, etc.

Així, doncs, ens trobem davant un lloc curatiu destinat a les poblacions pageses de l’entorn que buscaven en l’aigua de la font i en els consells dels sacerdots l’alleujament d’uns mals quotidians severs, que no podien ser solucionats a partir únicament d’aquella saviesa i pràctica mèdica familiars que preconitzava el cònsol Cató.

A poc a poc, la medicina empírica grega va ser acceptada finalment en la societat romana i les consultes dels metges grecs es van fer habituals. El metge Antoni Musa, per exemple, va aconseguir la fama quan va ser capaç de curar els terribles dolors intestinals que l’emperador August va sofrir a Tàrraco i després a Roma.

Ho va fer sotmetent el jove emperador a una dieta basada en enciam i una nova teràpia de banys freds que fins llavors no s’havia utilitzat mai. I va funcionar.

August es va curar i el metge Musa va rebre tots els honors: l’anell d’or dels cavallers, una estàtua al santuari d’Asclepi de l’illa Tiberina i l’exempció d’impostos per a tota la professió mèdica! Per descomptat semblava un èxit total, però poc temps després també va emmalaltir greument Marcelo, el nebot i hereu d’August, i malgrat que el metge Musa li va dedicar les mateixes cures i teràpia, no va aconseguir evitar la mort.

L’escepticisme seguiria, per això, sempre actiu entre els romans més suspicaços. La tasca ingent i les riqueses guanyades per metges famosíssims com Esterteni Xenofont, Cels o l’incansable i prolífic Galè al segle II dC no van evitar la crítica amarga de Plini (NH, VI, 11): 62

«[…] i no hi ha dubte que tota aquesta gent, a l’aguait de la fama a costa de qualsevol novetat, negocien amb la nostra vida sense pensar-s’ho dues vegades. D’aquí aquelles miserables discussions al costat del llit dels malalts, en què cap no opina el mateix, perquè no sembli una concessió vers l’altre. Com deia aquella desgraciada inscripció funerària: “Va morir per excés de metges”».

Avui dia, dos mil anys després, no podem deixar de sentir una sensació estranya si visitem santuaris cristians com Lourdes o Fàtima, sempre lligats a fonts en què s’acrediten aparicions miraculoses de la Mare de Déu. Molts malalts, malgrat tenir accés a la ciència mèdica actual francament avançada en totes les especialitats, continuen acudint de manera contínua a aquests santuaris marians. Alguns ho fan, potser, desnonats per la ciència, i per això ja només poden confiar en els poders miraculosos de la Verge. Els santuaris de Lourdes i Fàtima, entre molts altres, continuen avui plens de tota mena d’exvots anatòmics, normalment fabricats amb cera, sorprenentment idèntics als que eren ofrenats fa dos mil anys pels nostres avantpassats.

Des del punt de vista antropològic hem de reconèixer així una constant cultural lligada al patiment físic. La visita a aquests santuaris va permetre i encara permet als malalts, per mitjà de la fe, trobar un alleujament als dolors i transmetre l’agraïment per mitjà dels exvots.

Joaquín Ruiz de Arbulo

Catedràtic d’Arqueologia (URV) i investigador de l’ICAC

Tolos de Delfos, santuari d’Atenea Pronaia, 390 aC Etòlia-Acarnània, Grècia.

LES LECTURES

63

64

pestes al món castrense romà

PESTILENTIA EST CONTAGIUM A l’antiguitat, les epidèmies eren una constant. La gran majoria duraven poc, eren de caràcter local i afectaven poques ciutats i els territoris limítrofs. De vegades, però, l’esclat epidèmic podia arribar a ser molt més gran, raó per la qual aquests episodis són més ben coneguts.

A la Roma dels segles V i IV aC, segons Titus Livi i Dionís d’Halicarnàs, hi va haver una quinzena de crisis epidemiològiques (paludisme, tifus, lepra, xarampió, verola...), que van afectar humans o humans i animals conjuntament, però de baix impacte social (Gozalbes i García, 2013, pàg. 79). En un primer moment, l’expansió territorial de Roma dins la península itàlica no va anar acompanyada d’un empitjorament de les condicions sanitàries.

Tanmateix, ben entrat els segles III-II aC i, sobretot, a partir de la segona guerra púnica, això va canviar.

La causa va ser l’extraordinària xarxa de comunicacions, tant terrestres com també marítimes i fluvials, que permetia que persones o exèrcits sencers es poguessin moure ràpidament, en pocs dies, d’una punta a l’altra de l’Imperi. Va aparèixer així, per primer cop, el concepte que ara anomenem «globalització».

ELS ÚLTIMS LEGIONARIS. L’exèrcit baix imperial Septimani Seniores, Tarragona

A finals del segle II dC es pot parlar ja, clarament, d’epidèmia global. Sota els últims Antonins va arribar una profunda epidèmia de verola que es va propagar fins a la Germània i les Gàl·lies (el nord d’Àfrica i Hispània en van quedar una mica al marge). Aquesta malaltia va ser portada des d’Orient per l’exèrcit que estava en campanya contra els parts (Galè, De methodo medendi, llibre V, 12). Segons Ammià Marcel·lí, el detonant de la propagació va ser el robatori d’una estàtua del déu Apol·lo per part dels soldats romans, durant el saqueig de Selèucia (Ammià Marcel·lí, Històries, XXIII, 6, 24). Per la seva banda, el contemporani Llucià de Samòsata (Quonmodo Historia sit conscribenda, 15) afirmava que la pesta s’havia originat a Etiòpia, i que des d’Egipte es va expandir per tot l’Imperi romà per mitjà de l’exèrcit (Gozalbes i García, 2007, pàg. 7-22; 2013, pàg. 75).

Més dramàtica va ser l’anomenada pesta de Ciprià del segle III, entre altres motius perquè es va allargar aproximadament quinze anys, amb pics de contagis durant els hiverns, contagis que arribaven a la majoria de pobles i ciutats de l’Imperi. Les conseqüències polítiques, econòmiques i socials van ser desastroses, acompanyades d’una desestructuració social i d’anarquia militar.

Una conseqüència directa de les incerteses i crisis provocades per les epidèmies va ser el reforçament i expansió del cristianisme, religió en què l’amor al LES LECTURES

65

proïsme constituïa un pilar espiritual. A diferència de les religions paganes que deixaven els empestats a la seva sort, els cristians tenien cura dels malalts.

A més, Jesús era considerat un verus medicus i fins i tot és descrit com a metge i medicament al mateix temps (Agustí d’Hipona, Sermones, 374, 23; Lasheras, 2017, pàg. 25, 30). És més, amb freqüència aquesta professió l’exercien clergues, com és el cas del prevere Dionís, de finals del segle III o inicis del següent, documentat a les catacumbes de Sant Calixt de Roma (Lasheras, 2017, pàg. 23).

Anteriorment, per tal d’apaivagar els déus i altres forces sobrenaturals portadores dels infortunis, els romans adoptaven mesures de caràcter màgic i religiós. Per exemple, en època republicana es va traslladar l’escultura d’Esculapi d’Epidaure a l’illa Tiberina i es va introduir la institució del lectisternium, un banquet públic dedicat als déus per intentar posar fi a la pesta. En època imperial, es retia culte als

66

déus salutífers com són Júpiter, Apol·lo, Mart, Càstor i Pòl·lux, Minerva, Príap, o fins i tot a les deesses Febris i Mephitis, a les quals se les invocava contra les febres (Cêbe, 1989, pàg. 29-40; Gozalbes i García, 2013, pàg. 63-82).

Val a dir que, paral·lelament a aquestes mesures, els metges també van utilitzar el coneixement científic de què disposaven en la lluita contra aquestes malalties.

De vegades, el seu paper va ser tan reconegut que, fins i tot, se’ls van erigir estàtues. Recordem el cas d’Antoni Musa, de Tàrraco, metge d’August, que es va fer cèlebre per haver guarit amb banys freds la malaltia hepàtica de l’emperador. Per aquest motiu va ser nomenat eques i se li va erigir una estàtua en vida seva al temple d’Esculapi.

L’última gran epidèmia que recullen les fonts escrites és l’anomenada pesta de Justinià. Va tenir lloc a Bizanci entre els anys 541 i 544, amb un important rebrot

a Roma el 590. Aquest nou episodi pandèmic descrit per Procopi (Guerra persa II, 23, 3-6) va tenir l’origen a Etiòpia i es va caracteritzar per una sèrie de símptomes que els autors moderns han associat a un tipus de pesta negra o bubònica (Gozalbes i García, 2013, 77).

Els soldats, és clar, no eren immunes a aquestes malalties i sovint se’ls acusava de portar-les a Roma i escampar-les per la resta de l’Imperi. Als campaments hi havia hospitals o valetudinaria amb els seus propis metges: medicus castrensis o castrorum i medicus legionis secundae adiutrix (Codex Justinuanus, 10, 53). En aquests campaments, autèntics especialistes de tot tipus, entre els quals destacaven cirurgians i herbolaris, lluitaven diàriament per millorar la qualitat de vida dels ferits de guerra i també dels malalts afectats per plagues, malalties i altres pestilentiae.

Josep Francesc Roig Pérez

Septimani Seniores

• Cêbe, J. P. 1989. «Les lectiscernes republicains». Entre hommes et deux: le convive, le héros, le prophéte.

París, pàg. 27-40.

• Gozalbes, E.; García, I. 2007. «La primera peste de los Antoninos (165-170). Una epidemia en la Roma imperial». Asclepio, 59 (1), pàg. 7-22.

• Gozalbes, E.; García, I. 2013. «Una aproximación a las pestes y epidemias en la antigüedad». Espacio, Tiempo y Forma, Serie II, Historia Antigua, 26, pàg.

63-82.

• Lasheras, A. 2017. «La medicina en la Antigüedad tardía: una aproximación a partir de las fuentes escritas». J. Zaragoza (coord.). Ars medica.

La medicina en época romana. URV, Tarragona, pàg. 11-36.

• Monteagudo, L. 2000. «La cirugía en el Imperio Romano». Anuario Brigantino, 23, pàg. 85-149.

ELS ÚLTIMS LEGIONARIS. L’exèrcit baix imperial Septimani Seniores (Tarragona)

LES LECTURES

67

68

una vida dura, de vegades perillosa, però privilegiada

VINE I ALLISTA’T! EL SOLDAT ROMÀ A L’IMPERI L’exèrcit romà professional que va sorgir al final del segle I aC de les guerres civils del final de la república tenia poc a veure, per la seva composició, amb les legions de ciutadans armats que van combatre, més o menys a temps parcial, durant els segles anteriors.

Normalment, el legionari era un ciutadà romà d’extracció social baixa, mentre que les unitats auxiliars de tropes, sense ciutadania, cohorts i ales, suportaven les mateixes càrregues i deures, o més durs, i en canvi tenien menys privilegis legals que els membres de la trentena de prestigioses legions.

Malgrat les diferències entre ells, tots els soldats professionals de l’Imperi van compartir durant segles una vida complexa. Se’ls exigia preparar-se amb entrenaments durs, lliurar la seva vida si fos necessari al camp de batalla, o fer els esforços d’enginyeria més durs al servei de l’Imperi. Al mateix temps, més que cap altre element de l’Estat, van ser afavorits i cuidats pels emperadors, que necessitaven un instrument afilat, lleial i sempre disposat al seu servei. Una altra cosa és que sempre ho aconseguissin.

El reclutament i entrenament L’exèrcit era gairebé un compromís per a tota la vida.

Un legionari de l’alt Imperi «signava» per vint anys EXERCITUS. Legions romanes alimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)

de servei continuat; un auxiliar, per un quart de segle.

El procediment hauria pogut ser reconegut perfectament per un oficial reclutador britànic del segle XVIII: entrevista, jurament, dietes de viatge, certificat…

La discriminació entre un ciutadà que entrava a les legions i un pelegrí (habitant de l’Imperi però no ciutadà) era evident: el primer gaudia d’una paga millor, menys temps de servei i més prestigi. I fins i tot, de vegades, en arribar la batalla, el general feia que fossin els auxiliars els qui portessin el pes del combat, mentre que els legionaris, en la reserva, es limitaven a mirar l’espectacle, com va passar l’any 83 dC en la batalla de la muntanya Graupius.

Vegeci, un escriptor del final de l’Imperi que no obstant això emprava fonts antigues, descriu detalladament el duríssim entrenament del jove recluta. En ingressar se li exigia una bona forma física (se li examinava la vista, els genitals, etc.) i una alçada de com a mínim 1,73 metres, superior a la mitjana. Juvenal recorda (Sàtires, 16) que una bona carta de recomanació era un afegit importantíssim.

El recluta o tiro era sotmès a dures marxes amb equip i sense, se li feia cavar fosses i elevar terraplens, i feia llargs entrenaments amb armes simulades més pesades que les reals per a acostumar-se a la fatiga. No en va, segles abans, Flavi Josefus, que va lluitar amb els romans i contra els romans, podia escriure amb una certa exageració poètica: «ni el desordre no els aparta LES LECTURES

69

de la disciplina a què estan acostumats, la por no els altera, no els domina la fatiga; en conseqüència sempre vencen amb fermesa els enemics, que no estan tan ensinistrats com ells. No ens equivocaríem si diguéssim que els seus exercicis són combats sense sang i que els seus combats són exercicis sagnants» (Josefus, Bellu Iudaicum, 3, 74-75).

LEGIONS ROMANES Legio II Traiana Fortis Cohors I Barcinonum (Barcelona)

70

Homes enèrgics i sovint brutals, però amb gran esperit de cos Ja des d’època d’August, els romans, i fins i tot els itàlics en general, havien perdut el gust per la milícia, de manera que a poc a poc els nous reclutes voluntaris, tant legionaris com auxiliars, eren provincials.

Progressivament, l’exèrcit es va anar separant de la societat civil a la qual suposadament servia. Per això, en la pel·lícula Gladiador fins i tot un general com

Màxim no coneix Roma, no ha visitat mai el nucli de l’Imperi que defensa. Ja des del segle I dC, els soldats eren vists per molts itàlics sofisticats com a éssers rudes i brutals i tot, que en tavernes i bordells eren recognoscibles pel seu mal llatí, els seus cinturons i les seves botes militars clavetejades (caligae) com mostra el Satiricó de Petroni. Juvenal descriu el tòpic ben conegut de la brutalitat del militar que aixafa amb la bota el peu d’un desgraciat civil (Sàtires, 3, 248; 16, 25).

La imatge d’un exèrcit romà disciplinat, lleial i fidel, com a mínim en els dos primers segles de l’Imperi, enfront del pretorianisme i els constants motins i cops d’estat a partir del segle III dC, no és del tot certa. August ja es va haver d’enfrontar a seriosos motins i revoltes: moltes, per diners; unes altres, pel llarguíssim temps de servei.

Un dels seus fidels generals, Germànic, quan va anar a Germània l’any 14 dC a reorganitzar l’exèrcit, es va trobar amb un d’aquests motins tan perillosos. Les seves causes eren múltiples: la disciplina ferotge, problemes

LES LECTURES

71

amb la paga, però sobretot el reenganxament de veterans ja esgotats i de reclutes reticents, i sobretot la prolongació del servei dels qui després de gairebé trenta anys haurien de gaudir d’un retir ben merescut.

Com diu Tàcit en els seus Annals (1, 33): «alguns, prenent la mà de Germànic com si l’anessin a besar, li ficaven els dits a les seves boques perquè els toqués les genives esdentegades…». Com passaria en el futur en molts casos semblants, la rebel·lió va ser sufocada amb una barreja de violència, persuasió i la promesa de revisar els períodes de servei. Ens han arribat anècdotes que podrien passar per verídiques: Germànic, en un discurs eloqüent, va desembeinar l’espasa i va amenaçar que se suïcidaria si les tropes continuaven pressionant-lo a faltar als seus juraments. Llavors, «alLEGIONS ROMANES Legio II Traiana Fortis Cohors I Barcinonum (Barcelona)

72

guns […] l’animaven a clavar-se l’espasa. Fins i tot un soldat anomenat Calusidi li va oferir la seva, afegint que era més afilada». Aquest sentit de l’humor brutal és característic de veterans de totes les èpoques avesats a tota mena de situacions.

Com és d’esperar en un exèrcit professional, les unitats van desenvolupar un esprit de corps, un orgull per la pròpia unitat, sovint exemplificat en els seus estendards i en particular en l’àguila de la legió. I de vegades, precisament en els motins, es produïen situacions curioses: les àguiles de les legions tenien una mística personal per als homes, i encarnaven el numen, l’esperit de la unitat. Per això, quan l’any 14 dC algunes tropes es van amotinar a Panònia i els revoltats van mirar de fondre tres legions en una de sola, no hi va haver manera, perquè tots volien que la unitat creada tingués el nom i guardés les tradicions de la unitat primitiva pròpia (Tàcit, Annals, 1, 18, 2).

Aquest esperit tan fort de les unitats ancorat en la disciplina de vegades permetia mantenir-ne la cohesió.

Enfront de la volatilitat dels soldats, de vegades els oficials i els portaestandards podien ser els més lleials o els més sediciosos per ambició. Per això, quan Manius Ennius, un praefectus castrorum, «després d’atemorir els qui s’hi enfrontaven [fent-los veure que no l’amenaçaven a ell amb el seu motí, sinó al mateix Tiberi; evidentment som a l’alt Imperi], va arrabassar l’estendard, es va dirigir a la ribera del riu, i clamant reiteradament que si algú sortia de la formació seria tingut per desertor, els va portar de nou al campament d’hivern, agitats però sense que s’atrevissin a res» (Tàcit, Annals, 1, 39, 4). L’esperit de cos era necessari per a un funcionament eficaç, i els forts llaços entre commilitones, ‘camarades d’armes’, són obvis sovint en les esteles funeràries d’un soldat, erigides per un o diversos dels seus companys. No obstant això, els excessos disciplinaris podien tenir efectes contra-

produents. Tàcit ens explica, precisament en relació amb el motí de l’any 14 que hem esmentat, el tràgic final d’un centurió conegut en la legió amb el malnom de cedo alteram, això és, ‘porta-me’n una altra’, malnom al·lusiu al costum que tenia de colpejar els desgraciats soldats agafats quan cometien una falta, amb el seu símbol de comandament (una vara de cep de vinya) fins que no el trencava. No content d’això, el centurió reclamava llavors una altra branca per a continuar aquest càstig tan salvatge (Annals, 1, 23, 3).

Els soldats el van acabar assassinant.

Sotsoficials, immunes L’espina dorsal de qualsevol exèrcit són els seus oficials de menor rang i els seus sotsoficials. El romà no EXERCITUS. Legions romanes altimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)

LES LECTURES

73

en va ser una excepció, sinó tot al contrari, i va generar tota una sèrie de rangs i graus molt estructurats.

Un centurió, per exemple, podia anar ascendint en els diferents rangs fins a arribar a primus pilus, una espècie de sergent major regimental en terminologia anglesa, que acumulava una immensa autoritat moral i experiència, i que era escoltat fins i tot per un general en cap. Però a més, hi havia nombrosos graus inferiors (optiones, etc.) i tota una sèrie de llocs administratius o tècnics (com els furriers o els armers en exèrcits més moderns) que estaven lliures de determinades càrregues com les guàrdies nocturnes, cavar, etc. (immunes).

Entre ells, hi havia armers, músics, artillers, fusters, etc. Tot això donava nombroses oportunitats de promoció als soldats i generava moltes corrupteles.

Per això, alguns llocs determinats només eren atorgats a sotsoficials de la màxima confiança, com els portaestandards, que a més eren custodis de la caixa de la seva unitat: «Aquests fons es guardaven en un cofre

74

a la tenda dels portaestandards. Com els denominen ara. I per aquesta raó es triava com a portaestandards persones no solament de confiança, sinó també instruïdes, que fossin capaces de protegir els dipòsits i de rendir comptes a qualsevol» (Vegeci, 2, 20, 5).

Molts soldats sabien llegir i escriure, la qual cosa era essencial en la complexa administració d’una unitat, fins i tot en els detalls més nimis. Per exemple, el febrer de l’any 11 dC, el soldat Cerialis, de la cohort auxiliar I dels tungros, va comprar cent claus per a reparar soles de botes, a un cost de dos asos. I sovint feien servir aquestes habilitats per a comunicar-se per carta amb amics i familiars, de vegades a milers de quilòmetres de distància. Des de les pantanoses terres de Vindolanda a l’escocesa muralla d’Adrià fins als deserts de Bu Njem a Líbia o a Egipte, els soldats escrivien expressant l’enyor a les seves famílies, demanant favors o prenent decisions per al futur. Així, al segle II dC, el marí de guerra Apió escrivia pel cursus

publicus, el servei postal oficial emprat pels militars.

Es dirigia especialment al seu pare Epímac i a la seva família egípcia des de la gran base naval de Misenum a Itàlia, donant records i anunciant, tot orgullós, que s’havia fet un retrat d’uniforme que els enviaria a la seva ciutat, Filadèlfia, i que havia canviat el seu nom grec per un de més romà, Antoni Màxim, que la seva família havia d’emprar quan li escrivís.

tan cuidada guàrdia pretoriana, es van adonar del poder real que tenien per a fer i desfer emperadors, van augmentar espectacularment les seves amenaçadores exigències pecuniàries i van arribar finalment a posar i deposar emperadors com els venia de gust, a vegades simplement venent-se al millor postor.

Els soldats rebien una paga, amb les seves deduccions per equip corresponents, en moneda normalment de plata. La paga va variar lògicament amb el temps. En general, i en comparació amb els pagesos, menestrals o artesans que podrien haver estat, estaven ben pagats, i a més podien esperar beneficis substanciosos cada vegada que un emperador pujava al tron o els necessitava especialment per alguna raó. Les despeses militars o «pressupost de defensa» constituïen amb seguretat la partida unitària més quantiosa de les despeses de l’Imperi. Quan els soldats, i especialment la

Els campaments, on la tropa passava la major part del temps, i especialment les grans fortaleses frontereres, que podien acollir cinc o deu mil soldats, eren recintes enormes, molt complexos i estructurats. Haltern prop del Rin, per exemple, va arribar a ocupar més de 34 hectàrees, una superfície més gran que la pràctica totalitat dels oppida (ciutats fortificades) hispans de l’Edat del Ferro. Una gran fortalesa tenia barracons

Campament i condicions de vida

EXERCITUS. Legions romanes alimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)

LES LECTURES

75

còmodes per als soldats i els comandaments, però, a més, armeries, tallers de reparació i ferreries, estables ben cuidats, enormes magatzems d’aliments sobreelevats (horrea) per a protegir-los d’humitat i rosegadors.

A banda, contenia latrines amb aigua corrent i ben ventilades, fins i tot banys o termes, juntament amb hospitals (valetudinaria) ben dotats, i tota una altra sèrie d’edificis especialitzats auxiliars. Molts d’aquests campaments permanents, com a Colònia a Alemanya, o Lleó, deriven de campaments militars romans.

Cap pagès normal, o artesà de la ciutat, vivia en unes condicions tan higièniques, acompanyades a més d’exercici a l’aire lliure i una alimentació excel·lent basada en cereals, oli i vi, a vegades portada a guarnicions perifèriques des de terres molt llunyanes de l’assolellat mediterrani. Algunes pandèmies que van arrasar l’Imperi van ser portades pels soldats que tornaven de campanyes a l’Orient, com la dels Antonins del 165-180 aC (sí, va durar més d’una dècada),

76

també anomenada de Galè pel famós metge que la va descriure (potser va ser verola). De totes maneres, en general els militars van estar entre els segments de població menys durament afectats, precisament per les seves condicions de vida, molt allunyades del pestilent amuntegament de moltes ciutats o de la desnutrició endèmica en algunes zones rurals.

Aquesta vida sana tenia els seus desavantatges, com que els soldats no es podien casar formalment. No obstant això, els barris civils que sorgien entorn dels campaments permanents (cannabae) proporcionaven, juntament amb les seves tavernes i botigues senzilles, abundància de prostíbuls per al servei de les guarnicions. A més, estudis recents han demostrat que, gairebé amb seguretat, en alguns campaments romans vivien de manera informal dones i fins i tot nens, els peücs dels quals i altres elements han estat trobats en excavacions intramurs. Els soldats, per descomptat, dins o fora del campament, tenien unions de fet prolongades.

Activitat en pau i en guerra Bona part de l’activitat de les unitats militars no era estrictament militar, excepte a les zones frontereres més calentes com el Danubi. L’exèrcit, amb els seus enginyers militars i agrimensors de molt alt nivell, va desenvolupar a tot l’Imperi un treball d’enginyeria i construcció excel·lent. Les legions construïen i reparaven ponts enormes, camins tallats a la roca, calçades, ajudaven a explotar mines i a controlar el trànsit de materials estratègics. Els seus tallers produïen ceràmica, cuirs, teules i altres elements de construcció, i molts materials (carreus, teules, etc.) porten estampilles i gravats que testifiquen encara avui, orgullosos, el nom de la unitat que els va tallar o fabricar.

Fins i tot els marins de les armades eren cridats a Roma i altres ciutats per a, amb la seva experiència en eixàrcies i arboladures, aixecar enormes envelats en amfiteatres que protegien la plebs urbana del sol durant els jocs.

Encara que l’exèrcit romà imperial és vist sovint com una monolítica, freda i irresistible màquina de destruir, i en bona part ho era en comparació amb els seus enemics, va patir la seva part de derrotes severíssimes al llarg de la seva història, des de la catàstrofe de Teutoburg el 9 dC fins al desastre d’Adrianòpolis el 378 dC. Però la seva resiliència, la seva capacitat per a adaptar-se amb resultats positius i recuperar-se fins i tot en les situacions més adverses està fora de dubte. I això té a veure tant amb l’estat del qual depenia i de la seva sòlida organització, en canvi i evolució constants, com dels seus homes, des del legionari fins als seus comandaments intermedis, els llegendaris centurions.

Gran part de la vida del soldat romà de l’Imperi transcorria tediosa a la guarnició, dedicat a l’entrenament i als treballs enginyerencs. No obstant això, quan EXERCITUS. Legions romanes altimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)

LES LECTURES

77

marxava a la batalla, les condicions s’endurien. El resultat d’una campanya era normalment victoriós, i les baixes tolerables. Però quan hi havia un desastre militar, les baixes solien ser catastròfiques, sobretot entre centurions i altres sotsoficials com els portaestandards, els quals havien de donar exemple sobretot en els moments difícils, i pagar en sang els seus privilegis (Cèsar, Guerra de les Gàl·lies, 2, 25; Tàcit, Històries 3, 22, etc.).

Un legionari o un auxiliar podien passar tota la vida militar de dues o tres dècades havent entaulat només una o dues batalles campals o setges importants. I malgrat el seu entrenament, la seva moral podia patir alts i baixos bruscos: davant Jerusalem una de les seves pròpies torres de setge es va esfondrar en plena nit, cosa que va provocar el caos sense que hi hagués enemics. Ens ho explica Josefus: «el desordre i l’aldarull es va estendre per les legions. Com que ningú no podia explicar el que havia passat, anaven d’una banda a l’altra molt angoixats. Com que no apareixia cap enemic, s’espantaven els uns dels altres […]. Semblaven estar embolicats per un pànic terrorífic, fins que Titus, assabentat del que havia passat, va ordenar informar de la situació a tots i d’aquesta manera, encara que amb una certa dificultat, els seus soldats es van tranquil·litzar […]» (5, 295).

De vegades, el pànic s’estenia entre les tropes de rereguarda abans que en les de primera línia. Per exemple, va haver de ser Agripina, la dona de Germànic, qui el 15 dC mantingués el cap fred davant rumors i impedís que aquestes tropes espantadisses tallessin el pont sobre el Rin i deixessin aïllat l’exèrcit que tornava de Germània. En aquests i molts altres casos, l’organització i disciplina de l’exèrcit en el seu conjunt i dels oficials veterans (centurions sobretot ) van permetre ràpides recuperacions, fins i tot si els generals perdien els nervis.

En canvi, les patrulles, escaramusses i emboscades estaven a l’ordre del dia a les fronteres, i en aquests combats l’estrès i la tensió eren terribles. En particular, els romans entrenaven els seus soldats per a ferir de punta, i estaven acostumats a les ferides punxants 78

que causaven les seves armes, o les dels seus enemics armats amb llances o piques, com els macedonis, que eren molt perilloses però sovint poc aparatoses. Quan s’enfrontaven a armes de tall, com l’espasa hispana de la república, o la falcata, les falçs dels dacis, etc., l’impacte de les ferides obertes i amputacions causades per aquestes armes podia ser motiu de desmoralització i exigir fins i tot, com a Dàcia en època de Trajà, afegir nous elements a l’armadura de les tropes per a protegir els braços.

Els serveis mèdics militars eren excel·lents per l’època. Juntament amb les condicions salubres dels campaments, l’actuació dels metges militars feia que en l’exèrcit romà sobrevisquessin a ferides de combat i infeccions (sobretot intestinals) un percentatge probablement molt més elevat de malalts o ferits que en cap altre exèrcit del món abans i després, fins almenys el segle XIX dC. Encara que sembli increïble, una part important de soldats sobrevivia a les seves dècades de servei dur.

Alguns fins i tot s’hi reenganxaven, ja que no havien conegut cap altra vida; uns altres rebien l’honesta missio, un retir que comportava força privilegis. Un certificat escrit, que l’acreditava com a veterà, proporcionava prestigi social i a més hi havia primes de retir, alguns avantatges a l’hora de muntar un negoci o muntar una granja (a vegades fins i tot rebia terres on l’estat considerava oportú). Els auxiliars per fi rebien permís per a un matrimoni formal i sovint el dret de ciutadania romana, tan desitjat.

Fernando Quesada Sanz

Universitat Autònoma de Madrid

EXERCITUS. Legions romanes altimperials Legio VII Gemina, Projecte Phoenix (Tarragona)

LES LECTURES

79

80

la vida de la gent corrent a l’antiga roma

PLEBS

«Fes el que calgui, posposa-ho tot, però torna, preferiblement demà. El nadó està malalt. Està prim. Ja han passat dos-cents dies des que te’n vas anar. Tinc por que mori mentre ets fora. No en tinguis cap dubte: si en la teva absència el bebè mor, prepara’t per la possibilitat de trobar-me penjada!»

«Veniu, amics, gaudim dels bons moments, mengem contents, mentre ens duri la vida, que és breu, xops en Bacus i que hi hagi una alegre harmonia. El mateix varen fer tots aquests mentre eren vius: donaren, reberen i gaudiren, mentre van viure. Imitem també nosaltres la vida dels nostres avantpassats. Viu mentre estiguis viu i no li neguis res a l’instint que un déu et va atorgar.»

El primer text és una carta escrita en una petita ciutat de l’Egipte romà per una dona anomenada Isidora al seu marit absent. El segon text és una inscripció funerària trobada a Roma. Tots dos són dels primers segles de la nostra era. Ambdós documents representen, d’alguna manera, els dos extrems de la vida i la mort en la Roma antiga; el dolor per la mort i el gaudi de la vida.

SUPERSTITIO. RITUALS MÀGICS I QUOTIDIANS. Nemesis ARQ (Tarragona)

Néixer a l’antiga Roma era, com diu el poeta, «un gran plor». Molts nadons, com les seves mares, morien en el part o durant els primers anys de vida. Els que sobrevivien d’entrada estaven a les mans del seu pare: «Et demano i et prego que tinguis cura del nadó quan neixi i, si rebo la paga aviat, te l’enviaré. Si tens el nadó abans del meu retorn i és un nen, deixa’l viure; si és una nena, exposa-la!».

Es tracta de la carta d’un marit absent per a la seva dona embarassada. Els pares de les famílies romanes podien no acceptar un fill o una filla com a membre de la família. Les raons eren diverses, bé perquè tenia defectes físics, mentals, bé perquè una nena representava un dot futur que s’havia de pagar per a casar-la; de vegades, simplement, perquè no hi havia prou menjar per a tota la família. El destí d’aquests nadons «exposats» era horrible. Se’ls deixava a terra davant la porta de casa i o bé eren devorats per animals salvatges o bé eren recollits per gent sense entranyes que els «cuidaven» per vendre’ls com a esclaus o per demanar almoina als carrers, mutilant-los per a fer més llàstima, a banda d’altres vexacions.

Tot i viure en una societat dura i violenta, a la gent corrent no li mancaven els sentiments. Llegim uns exemples trobats en inscripcions funeràries romanes: LES LECTURES

81

«El pare va perdre la seva filleta, quin dolor! I la mateixa mare la va seguir.»

«Aquí hi ha enterrats els estimats i pietosos cossos de les seves dues filles i el de la pobra mare, tan estimada sempre pel seu marit, els noms de les quals es llegeixen sota la inscripció, enterrats pel desgraciat pare i infeliç marit, en persona...»

«Viatger, atura’t i llegeix; no va poder la mare gaudir de la seva única filla, a la qual algun déu va retreure, això crec, la seva sola existència. I ja que en vida no va poder ser estimada per la seva mare, després de la seva mort, en el darrer moment va fer el que era just: honorar amb aquesta tomba aquella que tant havia estimat.»

UNA NIT A L’ANTIGA ROMA. Pobres, bruixes, marginats, lladres i prostitució als baixos fons de la capital de l’Imperi Projecte Phoenix (Tarragona)

82

Són textos que, després de dos mil anys, ens continuen colpint i ho fan perquè ens mostren sentiments iguals als nostres.

Quins mecanismes tenien els antics romans per a mirar d’enfrontar-se i resistir a la mort, les malalties, la pobresa, els accidents i els abusos de poder?

La primera línia de resiliència era, en la majoria de casos, la pròpia família, com ho continua essent en la nostra societat actual. Suport mutu, relacions familiars properes i llunyanes es mobilitzaven per rebaixar l’impacte tant físic com emocional, si algú del mateix nucli familiar passava per un tràngol important. El segon nivell eren els veïns i amics més propers. És habitual trobar peticions de suport per a menjar o diners en les fonts escrites de l’època.

Altres maneres d’enfrontar-se als problemes anaven en la línia de procurar minimitzar les conseqüències negatives que ocasionaven. Per exemple:

• Diversificar els tipus de conreus en el cas dels pagesos, per evitar que una plaga destruís tota la collita.

• Enviar els més joves de la família a viure amb d’altres familiars o coneguts.

• Posar algun dels fills com a aprenent d’un artesà o professional especialitzat, perquè aprengués l’ofici.

• Buscar benefactors perquè els ajudessin en moments de vaques magres. Establir una xarxa d’amics, parents i veïns era una manera essencial de tenir una mica de seguretat.

• Cercar diferents remeis davant les malalties, començant pels populars, continuant per contractar els serveis d’algun metge, si es podia pagar, i, si no era possible, utilitzar el coneixement de dones remeieres.

VEÏNS DE ROMA. La vida diària en un carrer romà Projecte Phoenix (Tarragona)

Tenir una feina era essencial per a poder menjar i disposar d’algun estalvi que els permetés anar més enllà del dia a dia. A l’antiga Roma no tenir res era no ser res. Qui podia intentava especialitzar-se en un ofici concret. Normalment eren molt més ben pagats que no pas els treballs ocasionals en una obra o al camp.

Per l’edicte de preus decretat per Dioclecià entre els anys 301-305 dC, sabem alguns salaris del mercat laboral de l’època. Un bracer, un traginer o un peó podien cobrar al dia uns 25 denaris, un fuster o un picapedrer cobraven el doble, 50 denaris, mentre que un pintor figuratiu podia cobrar 150 denaris al dia!

A banda del salari, els treballadors o artesans especialitzats tenien un altre avantatge i és que solien estar associats en collegia segons l’ofici. Podien ser de fusters, de llenyataires, de paletes, etc. Aquestes associacions imposaven unes quotes als membres i a canvi rebien suport, de vegades limitat, si tenien problemes de salut o de diners. Els collegia feien festes en dates

LES LECTURES

83

assenyalades de l’any, celebraven banquets i finalment podien arribar a pagar les despeses dels enterraments dels seus socis.

Un element fonamental per a entendre com la gent corrent intentava controlar els avatars de les seves vides eren les seves creences religioses i les seves expectatives basades en la utilització de la màgia. Les ofrenes a tot tipus de divinitats, algunes provinents de països i cultures diferents a la romana, com ara el culte a Isis o a Mitra, eren habituals. No era una religió de fe, sinó un intercanvi interessat: jo et rendeixo culte i tu m’ajudes; és a dir, do ut des, o sigui, et dono perquè em donis. Els temples dedicats a cultes com el d’Isis funcionaven de manera similar a les mesquites musulmanes, on no només es feien les oracions preceptives, sinó que els fidels també podien rebre ensenyament, o menjar i ajuda en cas de necessitat.

La màgia era omnipresent en la vida de la gent corrent. En un món on el creixement econòmic era pràcticament zero, la gent corrent creia que li anava bé en la mesura que a d’altres els anava malament i a l’inrevés. Si el pastís sempre tenia la mateixa grandària, qui s’emportava un bon tros ho feia a costa d’un altre.

D’aquí les malediccions als rivals, l’enveja i la creença en el poder de la sort. Les consultes a endevins i oracles eren constants. D’alguna manera, la creença que el destí de cadascú estava escrit feia pensar que aquest es podia arribar a conèixer i així actuar en conseqüència.

ien a si mateixos i com volien ser vistos: valents, competitius no més enllà de l’engany, astuts, ritualistes i, per sobre de tot, guanyadors! (sembla que parlem de la cultura d’un país ben actual). És evident que en un article no es pot tractar de les infinites maneres de fer de la societat romana antiga.

El conjunt de la gent corrent era molt divers, tant pel que fa a l’estatus social i econòmic com pel que fa a països i cultures. Lògicament, les maneres, les actituds i les habilitats per a sobreviure en un món difícil, dur, violent, masclista i classista eren molt variades.

Tanmateix, tot i les escasses oportunitats de millora que se’ls oferien, podem estar segurs que la majoria de la població lluitava per treure suc a la vida i buscava consol i satisfacció en les relacions personals i comunitàries.

Aquella gent, els nostres avantpassats, no eren gaire diferents de nosaltres pel que fa a la necessitat de trobar un sentit i una mica de satisfacció a la vida.

Extracte del guió que ha preparat l’Associació Projecte Phoenix per a la recreació «Plebs, la vida de la gent corrent a l’antiga Roma».

Un altre element important pel que fa a la resiliència psicològica era l’enorme atractiu que per a la gent corrent tenien les manifestacions festives populars i els espectacles públics. Totes dues manifestacions representaven una inversió de l’ordre social però sense subversió. Eren uns moments per a alleugerir les tensions socials, familiars i personals. Se’ns acut que moltes vegades, en el nostre món actual, fenòmens com el carnaval i el futbol compleixen la mateixa funció de bàlsam per a molta gent.

Les festes i els espectacles públics, principalment les carreres al circ i les lluites a l’amfiteatre, eren una recreació de la vida romana; una imatge de com es ve84

SUPERSTITIO. RITUALS MÀGICS I QUOTIDIANS. Nemesis ARQ (Tarragona)

LES LECTURES

85

86

llaços de relació, protecció, dependència i hospitalitat en la societat romana

PATRONS I CLIENTS Escrivia Sèneca (De beneficiis, VI, 34): «És un vell costum dels reis i dels qui ho volen semblar la divisió en categories del conjunt dels amics, i una característica pròpia de l’orgull l’atribució d’un preu al dret de travessar o simplement tocar el llindar de la porta i la concessió com un honor que hom esperi assegut tan a prop com sigui possible del cancell i sigui el primer a entrar a la casa, en la qual després apareixen moltes altres portes per a excloure els admesos i tot. Caius Gracus i Livi Drus van ser entre nosaltres els primers a establir el costum de separar en grups la munió de visitants i rebre alguns en audiència privada, uns altres en grup, i finalment uns altres tots alhora. Aquests grans homes van tenir, doncs, amics de primera categoria i amics de segona, però mai veritables amics.

Diràs amic al qui demana número per a visitar-te? [...] És al cor i no a l’atri on s’han de cercar els amics, és allà on s’han d’acollir i on han de ser guardats secretament al costat dels nostres sentiments […]».

El ritual a què es referia el filòsof cordovès es reproduïa cada dia a les principals ciutats del món romà i per descomptat a l’urbs, Roma. Es denominava salutatio. Els romans amb menys recursos triaven algú poderós, el nomenaven patró seu i, si eren acceptats, es posaven al seu servei, i es convertien en els seus clients i establien una relació de dependència que denominem de patronatge. Cada matí, els clients havien COMITIA. Les eleccions en les ciutats romanes Projecte Phoenix (Tarragona)

d’anar a casa del seu patró per a posar-se, encara que fos simbòlicament, al seu servei. Normalment aquest no els necessitava, i després de la salutació cadascú es podia adreçar a les seves ocupacions, però aquesta ritualitat estricta s’exigia i es portava a terme de manera contínua. El text de Sèneca ens revela fins a quin punt es podien formar autèntiques aglomeracions davant dels domicilis dels més poderosos i el caos que havia de significar organitzar l’horari de les visites.

La veritat és que no havia de resultar còmode ser tan poderós i influent en la societat romana si no hi havia manera que et deixessin tranquil ni una sola matinada.

I és que ser patró significava adquirir un compromís social i atendre les necessitats dels clients cada vegada que fos necessari. I, per descomptat, els clients sempre reclamarien aquesta atenció particular perquè era el seu dret. En teoria, les dues úniques obligacions d’un senador a Roma eren acudir a les reunions del Senat i atendre els seus clients. Riquesa, valor i clientela eren els tres pilars per a mesurar el prestigi dels grans homes. Si un poderós optimatium es dirigia al fòrum, no hi podia anar mai sol, sinó sempre acompanyat per parents, amics, clients i seguidors, com més millor. Tot això era simplement mostra de la seva influència i recursos, cosa important per a guanyar després les eleccions per exemple al consolat, però també es tractava d’una forma gens subtil de protecció. Aquest seguici, a vegades amb armes ocultes, escortava el senador quan anava a la cúria, vigilava mentre es negociava i garantia el retorn segur al domicili vigilat sempre pels esLES LECTURES

87

claus domèstics. Els enfrontaments armats pels carrers de Roma en època dels Grac (fi del segle II aC) entre les diferents faccions d’optimates i populares van ser una de les raons de la crisi final del sistema republicà.

Les relacions entre patrons i clients van ser l’estructura «vertical» sobre la qual es va sustentar la piràmide social romana. Van tenir els seus orígens en les gentes, els clans ètnics i familiars sobre els quals es va aixecar la ciutat de Roma i els líders dels quals van formar les primeres assemblees senatorials. La gens Claudia, per exemple, va ser acollida a Roma als anys 470 a. C. Sumava en conjunt unes cinc mil famílies. Segons Titus Livi, deu anys abans, els cònsols Marc i Cesó Fabi, que eren germans, van decidir que Roma havia de declarar la guerra a la veïna ciutat etrusca de Veïs i quan el FÒRUM. El cor de la ciutat romana Projecte Phoenix (Tarragona)

88

Senat s’hi va negar per falta de mitjans van prendre l’assumpte com un desafiament familiar. Van assumir davant el Senat tota la responsabilitat de la guerra, convocant per a això 306 familiars i 4.000 clients. Tots ells van morir emboscats a les ribes del riu Cremera.

La tradició llatina explicava que només un adolescent de tota aquella gran família d’armes va sobreviure. No sempre resultava fàcil i còmode ser un client.

Els segles V i IV aC van ser les dècades de l’enfrontament etern entre els patricis i els plebeus. Els primers, la casta senatorial, els optimates, és a dir, els «millors», controlaven les lleis, els col·legis sacerdotals, les grans propietats agrícoles i el comandament de l’exèrcit.

Però els plebeus també es van anar enriquint amb el comerç i els negocis urbans i van reclamar per a si parcel·les de poder. Com que les seves peticions no eren ateses, van reaccionar retirant-se fora de la ciutat al turó veí del Janícul, és a dir, es declaraven literal-

ment en vaga general fins que aconseguien els seus propòsits. Així van haver de fer-ho els anys 494, 342 o 287 aC, i certament a poc a poc van anar aconseguint els seus objectius: creació de l’assemblea de la plebs i la magistratura dels tribuns de la plebs amb dret de vet sobre els decrets del Senat considerats perjudicials, codificació per escrit de les primeres lleis (les famoses dotze taules), regulació de l’accés dels plebeus al consolat, la magistratura suprema, des del 367 aC, ingrés als molt exclusius col·legis sacerdotals el 300 aC, i finalment, el 287 aC van aconseguir l’acceptació de lleis emanades de les seves reunions plebees, els plebiscits.

L’etapa següent va ser la conquesta d’Itàlia i el domini de Roma sobre altres pobles fins a les grans guerres totals contra Cartago en la primera i la segona guerra púnica. En acabar, al començament del segle II aC, després d’anys de guerres contínues, l’allistament dels legionaris romans havia deixat els camps abandonats

a la mercè dels senadors latifundistes que podien posar-los en cultiu utilitzant milers d’esclaus, que van ser soldats enemics fets presoners i venuts pels traficants a preus molt baixos. Els pagesos empobrits van emigrar a Roma, on van formar una base social important en les eleccions. Els soldats veterans, al seu torn, es van convertir en nous agricultors i ramaders a les províncies, lluny de les seves llars.

Es va formar així una nova divisió social en la societat romana entre els cives o ciutadans, enfront dels no romans, és a dir, les poblacions itàliques i provincials. Els primers tenien tots els recursos i tots els drets, els segons tots els deutes i tots els deures. A Roma va sorgir fins i tot una nova classe social, els equites o cavallers, rics negociants i banquers sense escrúpols, TABULARIUM. Les macro dades dels romans Projecte Phoenix (Tarragona)

LES LECTURES

89

enriquits a costa de l’explotació de les províncies mitjançant les societates publicanorum. Aquestes societats privades rebien de l’Estat romà per subhasta els contractes per a les grans empreses a les províncies romanes, com la recollida d’impostos, l’explotació de les mines o les grans obres públiques.

El drama estava servit. Les elits urbanes de tot Itàlia enriquides al llarg del segle II aC amb el comerç marítim reclamarien també la seva participació en el poder i en l’explotació dels recursos provincials fora d’Itàlia, però el Senat romà es va negar a perdre quotes de poder. La lluita pel control dels tribunals entre optimates i populars, de les assemblees entre ciutadans i no ciutadans, va portar Roma primer a l’enfrontament social intern en època dels Grac, després a la guerra dels aliats contra les ciutats d’Itàlia i finalment a les interminables guerres civils del segle I aC dirigides per un grapat successiu de nous líders carismàtics: Mari, Sila, Pompeu, Cèsar, Marc Antoni i Octavià.

Va ser mèrit de la generació que va acompanyar el jove Octavià, convertit en August, la gran transformació de Roma, encara que el preu fos el final de l’ordre republicà. És cert que el Senat, els cònsols i els tribuns de la plebs van continuar existint, però les grans responsabilitats militars i fiscals van passar al Palatium residència d’August, el princeps. August va ser reconegut no sols com el primer dels ciutadans, sinó també com el pater patriae, el pare comú, i quan va morir l’any 14 dC va ser venerat com un nou déu, el divus Augustus, que acompanyà el seu pare Juli Cèsar, també divinitzat. L’Imperi romà era ja llavors una immensa entitat territorial que vivia en pau, amb les fronteres defensades per les vint-i-vuit legions en armes, amb centenars i centenars de ciutats productores de tota mena de recursos, mercats ben proveïts gràcies a les excel·lents i molt ben cuidades vies de comunicació, marítimes, fluvials i viàries. Per tot això, l’economia era florent i la moneda forta i estable.

Al mateix temps, August va saber reorganitzar l’estructura de l’Estat romà dividint responsabilitats entre senadors i cavallers. Els primers, després de rebre de joves una formació d’elit en la justícia, l’exèrcit i la 90

religió, rebien com a adults el comandament de les legions, el govern de les províncies, la pretura judicial i el consolat. Els cavallers, al seu torn, més nombrosos, assumien les procurateles, és a dir, les direccions dels principals serveis administratius en l’àmbit provincial, com el control dels impostos, els censos i els arxius.

També es reservava als cavallers la presència en les decúries, els grans tribunals centrals de l’Estat romà situats als fòrums de Roma, i el comandament com a prefectes o tribuns d’unitats militars. Així, doncs, aquestes dues grans classes en la cúspide de la piràmide social romana assumien la gestió de tot l’aparell de l’Estat sota el comandament central de l’emperador.

La societat romana per fi va semblar viure en pau, almenys internament. Va continuar comptant per a això amb les relacions de patronatge com a element fonamental de relació, cohesió social i protecció mútua. A les províncies romanes, també a Hispània, coneixem un nombre significatiu de taules de patronatge, autèntics contractes gravats sobre taules de bronze pels quals ciutats senceres buscaven la protecció de patrons senatorials molt influents, per exemple antics governadors, de manera que es convertien col·lectivament en els seus clients. Una variant d’aquestes relacions de dependència eren també els pactes d’hospitalitat, molt freqüents en les zones menys romanitzades com la cornisa cantàbrica, que asseguraven les relacions mútues d’ajuda i allotjament entre individus, famílies o comunitats al llarg de generacions. Dues famílies o dues comunitats diferents guardaven a les cases respectives la meitat d’una tessera hospitalis o taula de bronze que testificava el pacte. Els descendents respectius, encara que no es coneguessin personalment, sempre s’hi podien acreditar en les visites per a sol·licitar hospitalitat o demanar ajuda en cas necessari. Un costum magnífic per a establir relacions comercials estables de caràcter internacional.

Joaquín Ruiz de Arbulo

Catedràtic d’Arqueologia (URV) i investigador de l’ICAC

COMITIA. Les eleccions en les ciutats romanes Projecte Phoenix (Tarragona)

LES LECTURES

91

92

lluïment elitista, solidaritat de classe, interessos de gremi i grans negocis

ELS COL·LEGIS I CORPORACIONS EN EL MÓN ROMÀ Tres faciunt collegium. Segons les Institucions que el gran jurista Gai va escriure l’any 533 dC, en la tradició romana, per a constituir oficialment un collegium o associació, n’hi havia prou que es posessin d’acord un mínim de tres persones. L’associació únicament havia de tenir uns objectius comuns i reunir un patrimoni de gestió determinat (arca communis). Sembla que per als romans pertànyer a una associació era una cosa imprescindible. Collegia, sodalitates et societates es van destinar a tota mena de finalitats.

Originalment es va tractar de col·legis públics bàsicament amb funcions religioses. Eren grups tancats i excloents reservats tan sols als personatges més importants, sempre de l’ordre senatorial, com els prestigiosos col·legis dels pontífexs i els àugurs, les confraries de fecials, salis, luperci i epulons, o l’inviolable col·legi de les sis verges vestals, tots relacionats amb les tradicions romanes més antigues i sagrades.

Els sacerdots romans eren els garants d’una religió que consistia exclusivament a assegurar la pau i concòrdia amb els déus gràcies al compliment dels sacrificis i ritus cerimonials d’una manera rigorosament ROMA. Fundadora de ciutats Nemesis ARQ (Tarragona)

exacta i sense equivocacions. Les responsabilitats del pontifex maximus com a cap absolut dels ritus públics eren aclaparadores començant per fixar cada any el calendari oficial i els dies de celebració dels grans Ludi, les festivitats religioses que paralitzaven la vida quotidiana de tota la població. Per a això havia de comptar amb el suport no tan sols dels altres pontífexs i flàmens, sacerdots de cadascun dels déus principals, sinó també d’un col·legi de quinze sacerdots responsables dels ritus, els quindecemviri sacris faciundis, també dels set sacerdots epulons que havien d’organitzar correctament els sacrificis, les libacions i els convits religiosos, o les sis verges vestals responsables que mai no s’apagués el foc de la deessa Vesta al fòrum de Roma i de pastar la imprescindible mola salsa, la pasta d’ordi sagrat utilitzada en els sacrificis als déus, el seu aliment. Uns altres deu sacerdots custodiaven a més els llibres sibil·lins on hi havia les respostes a tots els esdeveniments inexplicables i funestos que podien causar un perill per a la societat romana, per exemple les epidèmies.

En les grans festes del calendari romà es recordava la fundació mítica de la ciutat per part del déu Ròmul/ Quirí, amb personatges i processons específiques com la del col·legi dels joves luperci o llobatons, descendents simbòlics dels fills d’Acca Laurentia, dona LES LECTURES

93

del pastor Faustulus i mare adoptiva de Ròmul. La processó dansada dels luperci pels carrers de Roma assegurava la fertilitat a les dones romanes assotant-les ritualment amb corretges al seu pas. Igual d’importants eren els dotze sacerdots salis que desfilaven per la ciutat saltant i dansant per la ciutat mentre colpejaven els sagrats escuts de bronze, el so del qual protegia els romans de les grans epidèmies. A més, cantaven un famosíssim carmen, o himne de la confraria el text del qual se’ns ha conservat en un llatí gairebé incomprensible. Una responsabilitat diferent ROMA. Fundadora de ciutats Nemesis ARQ (Tarragona)

94

tenien els vint sacerdots fecials, vigilants que els tractats es respectessin sempre i en cas contrari heralds encarregats de declarar oficialment la guerra als enemics de Roma tirant una llança al territori enemic.

Tots aquests col·legis religiosos tenien l’origen en els primers anys de l’existència de Roma, en l’època mítica de Ròmul i els primers reis llatins. Les seves associacions, absolutament prestigioses, van romandre invariables al llarg de mil anys de la història de Roma. Permetien, com dèiem, que els joves nous membres del Senat aprenguessin dels més grans les responsabilitats de cadascun dels càrrecs i al mateix temps establissin aliances familiars amb matrimo-

nis, o bé relacions mútues de patronatge i clientela.

D’alguna manera actuaven com un autèntic club reservat als més poderosos, però també dels qui assumien unes responsabilitats més importants davant la societat encara que només fora pel prestigi inherent a aquests col·legis que els exigia un comportament irreprotxable, la famosa virtus.

També els plebeus es van poder organitzar socialment en aquella Roma dels reis. Els barris de la ciutat, les vies i els camins estaven protegits pels lars compitals, les capelles dels quals ocupaven algunes cantonades i cruïlles. De la seva cura i de la celebració de les festes en les dates oportunes s’ocupaven els col·legis com-

pitalicis formats sempre per plebeus que d’alguna manera imitaven així el comportament de la classe senatorial afavorint la relació entre famílies i veïns.

Totalment diferents van ser altres col·legis com les societates publicanorum del final de la república. En realitat actuaven com grans empreses financeres i de serveis a les quals l’Estat romà atorgava en subhasta pública determinats serveis, com la recollida dels impostos provincials. A partir del 166 aC, Roma va convertir l’illa de Delos en el gran mercat d’esclaus de l’Egeu. Negociants de tots els orígens van arribar en massa. Amb els epítets d’Apoloniastes, Hermaistes o Poseidoniastes, a Delos apareixen llistes amb

LES LECTURES

95

membres d’origen lliure i servil integrats en diferents sodalitates sacrae en les quals hem de reconèixer autèntiques empreses dedicades a l’exportació i la importació marítimes dirigides pels negotiatores, banquers i homes de negocis romans i itàlics. Les seves seus actuaven com autèntiques llotges de contractació: els membres veterans facilitaven els contactes als nouvinguts, un altar assegurava els juraments per als negocis amb préstecs a retornar a compte i les sales veïnes servien de magatzem per a tota mena de productes intercanviats. Amb idèntiques societates organitzades de manera jerarquitzada durant la república van funcionar l’explotació de les grans mines i les salines costaneres.

Altres vegades, aquest associacionisme permetia cobrir els buits on no arribava la inversió pública i les obligacions de les magistratures. Per totes les ciutats i territoris de l’Imperi romà van existir agrupacions professionals de tipus gremial que defensaven els interessos comuns d’oficis molt variats. Treballadors públics de l’Estat romà com els viatores o missatgers i els scribae, o secretaris o escrivents, van tenir els propis col·legis. Al gran port d’Òstia sabem que pràcticament la totalitat dels diferents oficis lligats al proveïment de l’annona, des de la navegació fins al món portuari i el magatzematge, van formar col· legis i van buscar el suport de patrons importants als quals van dedicar estàtues si les seves necessitats havien estat ateses. També els artesans o els músics, molt importants en totes les cerimònies, van tenir els seus propis col·legis.

Resulta curiós que totes les grans associacions romanes funcionessin ad exemplum rei publicae, és a dir, imitant el funcionament de les colònies i municipis.

En cada col·legi hi havia uns associats, la plebs collegii, equivalents als ciutadans, també uns directius o ordo collegii, com els decurions de cada ciutat, i per acabar magistrats amb responsabilitats concretes de direcció i gestió com els curatores i magistri. El col· legi en si mateix tenia un caràcter jurídic, uns recursos monetaris o arca que s’havia d’administrar, podia tenir personal propi, és a dir, esclaus del col·legi, i en molts casos propietats que s’havien d’administrar 96

com el mateix edifici col·legial, però també propietats agràries, camps i boscos rebuts en herències. El conjunt d’associats confirmava les decisions de l’ordo col·legial mitjançant votacions en la cúria del col·legi.

Les enormes tensions socials del darrer segle de la república romana també van arribar als col·legis, acusats sovint de corrupció electoral. Es donava el cas que els seus vots podien ser comprats per un candidat. Per exemple, si aquest estava interessat a arribar al consolat, podia intentar assegurar-se així el vot unànime per part de tots els col·legiats. En època d’August, l’anomenada Llei Júlia dels col·legis va ordenar dissoldre tots els col·legis respectant únicament els religiosos que hem esmentat en primer lloc.

En realitat, aquesta llei simplement volia reorganitzar tota l’estructura col·legial obligant a crear nous col·legis que haurien de comptar en endavant amb el permís exprés del Senat o del mateix emperador.

En darrer lloc, tot ciutadà assenyat de la plebs, si era previsor, procurava pagar una quota anual per a ser membre d’un collegium funeraticium. Aquests col·legis funeraris actuaven com autèntics serveis de pompes fúnebres, garantint a tots els socis el compliment de les honres fúnebres oportunes i un enterrament digne al sepulcre comú dels col·legiats quan arribés el moment. Tenir assegurada la vida eterna bé mereixia el pagament anual d’una taxa col·legial.

Joaquín Ruiz de Arbulo

Catedràtic d’Arqueologia (URV) i investigador de l’ICAC

FUNUS. L’enterrament d’un gladiador Nemesis Arq- Ars Dimicandi

LES LECTURES

97

98

el millor llegat dels grecs

CELEBRAR LA VIDA «Feliç aquell qui tenint poc és feliç, i infeliç aquell qui, tenint-ho tot, no en sap gaudir.»

Demòcrit Els grecs van saber aplicar la mesura en tot, també en la virtut i el plaer. D’ells vam aprendre la importància de cuidar i cultivar el cos i la ment, un binomi indissoluble, d’acord amb el seu ideal d’equilibri de la kalokagathia, del ser bell per fora i per dins.

Pitàgores, a banda del seu teorema i tantíssimes aportacions a la ciència matemàtica, també ens va instruir sobre la rellevància de cuidar l’alimentació i les rutines físiques i intel·lectuals com a clau primordial per a aconseguir el benestar de la persona i la millora de la qualitat de vida. Tant ell com Plató, Aristòtil o tants d’altres, a través dels seus escrits sobre conceptes morals, ètics i estètics, ens van ensenyar a reflexionar, a indagar i a buscar respostes, però també ens van ensenyar a «ben viure» (εὖ ζῆν). Ens diu Plutarc que el rei Filip II de Macedònia va enviar el seu fill, Alexandre el Gran, al nimfeu perquè aprengués aquest art del ben viure amb el guiatge d’Aristòtil. Pels antics grecs, el ben viure era el màxim bé i es traduïa com l’art de viure bé, amb una actitud positiva, amb la intenció d’assolir una mena de felicitat suprema, que ells anomenaven eudaimonia.

Sovint, el nostre concepte actual de felicitat es tradueix en la satisfacció psíquica que ens produeix aconseEstàtua de marbre d’una kore, 550-540 aC Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

guir allò que desitgem. Aquí és on rau la gran diferència amb el concepte de felicitat grec, que no solament no anava lligat a la fama o a l’obtenció o possessió de béns materials, sinó que es traduïa en la consecució de la pau interior, fruit de tot un seguit d’accions realitzades i fites aconseguides al llarg de la vida.

La felicitat per als grecs no era un mitjà, sinó un objectiu al qual calia arribar abans de morir per tal de poder aclucar els ulls sentint que havien aconseguit arribar a l’eudaimonia. Només quan hom aconseguia tancar de forma harmònica i perfecta el cicle de la vida, podia sentir-se feliç. Aquest sentiment, que barreja èxit, satisfacció i felicitat, és el que alguns han volgut veure representat en el somriure d’estàtues d’època arcaica i que, probablement, estan relacionades amb el context funerari.

Val a dir, però, que aquest ideal vital no va restar inalterable davant els estralls del pas del temps i dels diversos esdeveniments que es van anar succeint en el territori grec fins que va ser conquerit pels romans.

Els nombrosos conflictes i plagues que van succeir-se durant les darreres dècades del segle V aC van donar pas a un dèbil i novament convuls segle IV aC, en què els ideals de la polis i el concepte d’unitat havien quedat ferits de guerra per sempre més. El sud de Grècia s’havia convertit en la diana ideal de les sagetes de Filip II de Macedònia, que el 338 aC aconseguia, com a LES LECTURES

99

resultat de la batalla de Queronea, afegir aquests territoris al seu regne i convertir-se, pràcticament, en amo i senyor de tot Grècia.

Aquesta conquesta per part del rei macedoni va comportar la pèrdua de llibertats polítiques, però va fer que sorgissin nous ideals o que se n’accentuessin alguns dels ja existents. Eren ideals que transcendien de l’estret marc de la ciutat-estat i que van crear una nova sensibilitat durant tota l’època hel·lenística. Són aquests ideals els que van portar a valorar més l’interior de l’home.

En aquest context de canvi profund, van néixer amb força nous corrents de pensament, com el cinisme i, més tard, l’estoïcisme. Aquests dividien els béns en dues grans categories: els que estaven al nostre Escif amb dos komastsi. Douris, aprox. 490-480 aC Museu Britànic, Londres

100

abast i els que no, i convidaven a renunciar a tots aquells que eren béns externs a l’home i a centrar-se en els béns interiors, aquells que ningú no ens pot arrabassar.

Així és com es van gestar a Grècia les bases d’una nova visió de la llibertat, que és la que, segles més tard, adoptaria el cristianisme. L’home passava a mirar l’home de manera més introspectiva que mai. Creure en les pròpies forces, en allò que pot néixer del nostre interior, és el que ajudarà l’estoic a resistir i el que farà suportar tota mena de turments al cristià.

L’obertura d’horitzons de pensament va comportar també un augment del floriment d’estudis científics que es replantejaven tota mena de qüestions relacionades amb l’astronomia, les matemàtiques, la medicina, etc. I en aquest marc de revolució intel·lectual en què tot era qüestionat i en què era impossible de sadollar la set de coneixement, els grecs no es van obli-

dar mai de viure bé, de gaudir del que feien, sempre conscients de la brevetat de la vida i de la necessitat d’aprofitar els moments de pau per avançar abans que un nou enfrontament bèl·lic ho escombrés tot.

El simposi és només un de tants espais de lleure creats pels grecs com a vàlvula d’escapament, com a decorat on es pot celebrar la vida i defugir tota la negativitat que potser els envoltava en el seu dia a dia. I és que els grecs van saber lluitar, van saber patir però també van saber gaudir com ningú del que eren i del que els envoltava. El vi, la música, la dansa, la gresca i l’humor estaven tan gravats al seu ADN com l’esperit de lluita i superació o l’amor per la bellesa i el coneixement. Així ens ho confirmen tant les restes arqueològiques (sobretot la ceràmica) com les fonts escrites que ens han pervingut.

Estamnos amb l’escena d’un simposi. Atenes, aprox. 450 aC Museu Britànic, Londres

Enduts per aquesta manera de saber gaudir dels bons moments de la vida, molts estudiosos han caracteritzat el poble grec com a optimista, però la veritat és que costa molt de definir en una sola paraula l’actitud que va tenir davant la vida una cultura tan àmplia en territoris i tan extensa en el temps com va ser la grega.

Segurament hi va haver molts moments d’optimisme, però els grecs també van ser pessimistes i, fins i tot, fatalistes si ens basem en alguns dels herois mitològics o dels protagonistes de les tragèdies gregues.

Durant els darrers dos segles, molts estudiosos han volgut demostrar quina de les dues etiquetes era la que s’esqueia més al poble grec, si la de l’optimisme o la del pessimisme. Potser aquella que els defineix més no és cap d’aquestes dues, sinó la del realisme.

Els grecs van viure en un món dominat per ideals que van ser el seu leitmotiv per tirar endavant i aconseguir les fites que encara avui configuren el seu llegat.

Paral·lelament però, van ser sempre molt realistes i

L E S L E C T U R E S 101

molt conscients que, en el seu món, l’alegria convivia amb la tristesa, la bellesa amb l’horror i l’esperit de superació amb la decepció i l’abatiment. Van condemnar la violència injustificada amb l’objectiu de no fer més palesa encara la fragilitat humana i per tal de crear un vincle de solidaritat entre els homes, vincle en el més pur sentit terencià quan deia que «Res humà m’és aliè», però també per oblidar, superar i fer-se més resilients davant la desgràcia.

L’eudaimonia aristotèlica és la font d’inspiració de la nostra psicologia positiva actual, que té com a objectiu l’estudi de les bases psicològiques del benestar mental i de la felicitat, benestar i felicitat que es visualitzen a través de les habilitats, les destreses, les fortaleses personals i les virtuts humanes (l’amor, la creativitat, la intel·ligència emocional, l’humor, la resiliència, la saviesa, etc.). Són aquests precisament els aspectes que calia treballar a l’antiga Grècia per assolir aquest estat de felicitat plena en arribar al final de la vida.

Malgrat totes les dificultats que van haver de superar, els grecs no van deixar mai d’exaltar la vida, d’aprofitar la seva existència per a intentar millorar la condició humana i per a contribuir, sense ser-ne prou conscients, a deixar-nos un món més entenedor, més organitzat i més bell. Els grecs antics continuen recordant-nos, amb paraules d’Hipòcrates, que el coneixement és un camp molt ampli, que requereix temps per a ser après, però que la vida és molt breu.

Segles més tard, Sèneca seria qui, en una de les seves obres més brillants, immortalitzaria aquestes mateixes paraules, en la seva versió llatina, i les convertiria en la màxima universal i diacrònica: «Ars longa, vita brevis!». Seria bo, doncs, aprendre la lliçó i tenir sempre present aquesta màxima per a gaudir, com els grecs, de la brevetat de la vida.

Gemma Fortea Domènech

Filòloga i arqueòloga

Estàtua funerària femenina, trobada a Delos, Cíclades.

Còpia del segle II aC d’un original aproximadament del 300 aC. Museu Nacional Arqueològic d’Atenes

102

L E S L E C T U R E S 103

104

el philogelos, un llibre d’ acudits

«EL SABEN AQUEL...?»

Perdonin l’atreviment, però llegint alguns acudits del món antic m’ha vingut al cap la frase que utilitzava el gran còmic català Eugenio per a començar el seu espectacle i anar intercalant els acudits. De fet, alguns dels acudits de fa més de dos i tres mil anys s’assemblen força als que alguns vam escoltar en les antigues cintes de casset gravades per aquell còmic tan popular.

Des de molt antic es van escriure llibres d’acudits. Sabem, per exemple, que el rei Filip II de Macedònia va pagar per una recopilació d’acudits feta pels membres d’un «club social» d’Atenes. Al segle II aC, Plaute, en les seves obres de teatre, menciona l’existència de llibres d’acudits que segurament eren molt coneguts i llegits, o potser més ben dit escoltats, tant per persones cultes com per una majoria de persones pertanyents als estrats més populars.

Un dels que ens ha arribat és el Philogelos, que literalment vol dir ‘l’amant del riure’, i que és la recopilació d’acudits més antiga que conservem. Segons Mary Beard, el llibre seria un recull enciclopèdic fet per un erudit imperial. Alguns estudiosos apunten que els autors podrien haver estat Hierocles i Filagri. És esSERO SED NON SERIO. Una gira d’actors per ciutats romanes Aule de teatre URV, Zona Zàlata.

crit en grec i, com a mínim, data del segle IV dC, tot i que és probable que el seu origen sigui molt anterior.

El Philogelos conté uns dos-cents seixanta acudits i està organitzat per temes. La majoria tenien com a protagonistes professors i alumnes, així com també savis i ximples. D’altres eren burles a diverses professions i oficis o referències a persones considerades estúpides. Altres ridiculitzaven grups ètnics o estrangers i alguns eren de temàtica sexual.

El llibre mostra una de les facetes de la cultura popular de les antigues societats gregues i romanes. També hi havia humor en el teatre, les pantomimes i, sobretot, en les festes populars. Trobem humor fins i tot en els grafits gravats o pintats als carrers de les ciutats de Pompeia i Ercolà.

A l’antiguitat, l’humor era una estratègia per a defensar-se —com a mínim de manera psicològica— dels abusos dels poderosos i de les incerteses de la vida diària. Riure-se’n dels altres —sobretot dels més febles o de les dones— era una manera d’allunyar els perills, de reivindicar les poques coses que podies tenir i no perdre-les. Evidentment, la seva eficàcia no era suficient per a millorar la qualitat de vida de la immensa majoria de la població, però, com a mínim, servia de L E S L E C T U R E S 105

bàlsam davant les desgràcies que els arribaven. Quina altra cosa són alguns programes de les televisions actuals o el safareig continu de les xarxes socials?

De savis i ximples Un savi va anar a visitar un amic que estava molt malalt. La seva dona li diu que el seu marit «ha marxat».

El savi li contesta «Quan torni, li pots dir que passi per aquí?».

«Doctor, quan m’alço del llit al matí em sento marejat durant vint minuts.» «Doncs llevis vint minuts més tard.»

Un home atacat per les puces va creure trobar una solució fàcil. Va apagar la làmpada i va exclamar triomfant: «Ara ja no em veuen!»

de gana, l’home es lamentà: «Quina mala sort! Just quan havia après a no menjar, va i es mor!»

Un home es va morir i un amic que es presenta a casa seva va preguntar al seu germà bessó: «Qui s’ha mort, tu o el teu germà?»

De ridiculitzar professionals Un abderià [de la ciutat d’Abdera a Grècia] va veure un eunuc parlar amb una dona i li va preguntar si era la seva dona. Quan li va contestar que els eunucs no es podien casar, l’abderià li preguntà: «Aleshores és la teva filla, oi?»

«Pots deixar-me un ganivet fins a Esmirna?» «Em sap greu, però no en tinc de tan llargs!»

Un home va anar a veure un endeví incompetent i li va preguntar sobre la seva família. L’endeví li contestà: «Tots estan bé, sobretot el teu pare». L’home li va dir que el seu pare feia deu anys que era mort i l’endeví li digué: «No tens ni idea de qui és el teu pare de veritat!»

Per tal d’estalviar-se alguns dracmes, un home ensenyava el seu ruc a no menjar. Quan l’animal va morir

Un astròleg incompetent li va dir a un home: «Seràs incapaç de tenir fills!» Quan l’home li contestà que ja

106

tenia set fills, l’astròleg respongué: «Ah, sí? Fixa’t bé en ells!»

Perruquera: «Com li tallo els cabells, senyor?»

Client: «En silenci!»

Comprador: «L’esclau que et vaig comprar fa poc s’ha mort».

Venedor: «Pels déus! Doncs és la primera vegada que ho fa, perquè quan va estar amb mi mai no ho va fer».

De contingut sexual Un individu li diu al seu amic: «Ahir a la nit me’n vaig anar al llit amb la teva dona», i l’amic li respon: «Jo soc el seu marit i he de fer-ho, però tu, quina excusa tens?»

Un jove marit li diu a la seva dona que està dominada per la seva libido: «Què fem, estimada? Menjar o tenir sexe?» I ella li respon: «Escull tu, però no hi ha res per a menjar a casa!»

SERO SED NON SERIO. Una gira d’actors per ciutats romanes Aule de teatre URV, Zona Zàlata.

Un jove convida a casa dues dones velles i diu als seus esclaus: «Prepareu una beguda per a una i tingueu sexe amb l’altra, si ella vol». Les dones digueren a la vegada: «No tinc set!»

D’humor negre Un astròleg elabora un horòscop d’un nen malalt i promet a la mare que el nen viurà molts anys. Quan l’astròleg demana a la mare que li pagui els serveis, aquesta li contesta que li pagarà l’endemà. L’astròleg li respon: «I què passa si el nen mor aquesta nit?»

En una faula del malalt i el metge, aquest li diu al primer que la suor, els calfreds i la diarrea són bons símptomes, i el malalt respon: «Em moro a força d’estar bé!»

Un pare, just després d’enterrar el seu fill, es troba per casualitat amb el mestre del difunt i li diu: «Em sap greu que el meu fill no hagi anat a classe avui. Vegeu, és mort!»

Filocrates de Cumas

L E S L E C T U R E S 107

108

L E S L E C T U R E S 109

110

ELS ACTES DEL FESTIVAL

111

112

DEBAT INAUGURAL

RECREACIÓ HISTÒRICA

RESILIÈNCIA I SOLIDARITAT A L’ANTIGA ROMA Com es van enfrontar als embats de la vida?

PLEBS La vida de la gent corrent a l’antiga Roma

HI PARTICIPEN: JAUME DESCARREGA, PSICÒLEG CLÍNIC, URV IRENE CORDÓN, EGIPTÒLOGA, SOCIETAT CATALANA D’EGIPTOLOGIA · JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO, URV/ICAC · EL MODERA: ENRIC CALPENA, PERIODISTA I ESCRIPTOR

Quan pensem en la Grècia o la Roma clàssica ens venen al cap les seves lleis, la seva arquitectura, els seus filòsofs i literats, el seu art, les seves ciutats, en definitiva, allò que anomenem civilització. Però aquesta civilització, i concretament en el cas de Roma, la va crear el 0,5% de la població. Van ser les elits de la capital i de províncies les qui, des del poder polític i social, van desenvolupar el que anomenem cultura clàssica. I la resta de la població?, el que ara anomenaríem classes mitjanes i classes populars i que en aquella època serien els qui eren rics però no tant, els pobres, els esclaus i els pobríssims?

NOU

Segurament en van establir amb la família, els amics i els veïns, però també amb els companys de feina o de negocis.

I quines eines, per resistir als embats de la vida? Les festes i celebracions comunitàries, les creences religioses i les supersticions, les tradicions en tots els aspectes, és a dir, el que constituí una autèntica cultura popular per a la supervivència de la gent corrent.

Intentarem esbrinar com, malgrat tot, aquesta cultura popular per a la vida va ser capaç d’oferir un marc per al sentit positiu de l’existència: un carpe diem que, en aquests temps actuals de pandèmia, ens pot servir per a repensar-nos com a societat.

PROJECTE PHOENIX

(TARRAGONA)

Les pitjors condicions de vida dels països més pobres d’avui en dia poden ajudar a fer-se una idea de com vivia la major part de la població, ara fa uns dos mil anys, al territori de l’anomenat Imperi romà. Les que ara anomenem classes populars estaven exposades constantment a la pobresa, la fam, les malalties i els abusos de poder.

Per a la majoria, les opcions de millora era molt limitades; tanmateix, no era un món sense esperança.

NOU

La gent corrent va lluitar per sobreviure i, de vegades, va aconseguir una certa qualitat de vida. Arreu de l’Imperi, es van enfrontar a les adversitats amb soÉs a aquesta població a qui dirigirem la lidaritats familiars, veïnals, d’amistat mirada en l’edició d’enguany del festival. o de treball. I van saber gaudir, en la Com s’ho feien per a sobreviure en un Tindrem una conversa per a esbrinar mesura que podien, de la vida que els món ple d’incerteses, malalties, índexs els mecanismes de supervivència de va tocar viure, per mitjà dels sentiments de mortalitat infantil altíssims, períodes la gent corrent de la societat romana afectuosos de pares i fills, entre marit i de caresties alimentàries, epidèmies de antiga, per a saber quines resiliències i muller i gràcies a les creences religioses tot tipus, i la violència i l’abús de po- quines solidaritats varen crear els nos- o a les manifestacions festives. der constants? Quines solidaritats van tres avantpassats per enfrontar-se als generar per fer front a la vida diària? embats de la vida.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 113

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

LES AUTÈNTIQUES PLAGUES D’EGIPTE L’altra cara de la vida al Nil

ARS MEDICA Infectiones et pestilentiae Romae

LA PESTA JUSTINIANA Una de les plagues més grans de la història

ARGOS TARRAGONA

DR. MIQUEL SANCHÍS, THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA (TARRAGONA)

(TARRAGONA)

Fa milers d’anys, un canvi climàtic feu del nord d’Àfrica un entorn desèrtic. Els humans, però, van trobar a la vall del Nil un refugi per a la vida, tot i que perillós. La crescuda anual del Nil ho arrasava tot en passar.

Terres de cultius i construccions quedaven inundades durant mesos. Calia organitzar-se per sobreviure davant d’aquella catàstrofe. Treballar la terra negra era una feina dura que es feia i desfeia cada any.

L’antiga Roma va patir moltes epidèmies originades per diversos tipus de virus i bactèries que van causar un gran nombre de morts i una terrible crisi socioeconòmica. Els governants, els metges i la població en general d’aquells temps eren conscients que aquestes infeccions s’anaven repetint entorn de cada deu o vint anys. Els símptomes que consten en els diferents relats d’historiadors i metges d’aquells temps fan pensar que les infeccions comunitàries més destacables van ser la pesta, la verola, el tifus i la grip.

NOU

A més, els antics egipcis no vivien al marge d’altres perills, com ara els atacs d’animals, les plagues, les malalties i les epidèmies. S’hi enfrontaven, de vegades, amb ajuda dels seus metges; d’altres, amb l’única ajuda de la simple superstició. Els camperols, la gran majoria de la població, afegien a la lluita per sobreviure els abusos de poder dels seus senyors. La seva història és tot un manual de supervivència, possiblement, la del poble més resilient de l’antiguitat.

114

NOU

PROJECTE ARCÀDIA

Som al segle VI. Constantinoble és la capital d’un Imperi romà que lluita per la seva hegemonia i la recuperació territorial de les seves fronteres. Punt clau de les rutes comercials d’Europa, Àfrica i Àsia, a la capital arriben cada dia caravanes comercials i vaixells carregats de blat, ivori i espècies. Però l’any 541 hi arriba també un enemic mortal que s’estendrà com una taca d’oli per tots els confins coneguts, a dins i fora de l’Imperi, fins a minvar en un 20% la població mundial de l’època.

NOU

Els emperadors Justinià i Teodora, que havien convertit Constantinoble en una Us presentem un exhaustiu treball de metròpoli bellíssima i pròspera, s’enrecerca i una interessant posada en es- fronten ara a una crisi sense precedents, cena pedagògica amb la finalitat que amb carrers plens de cadàvers, comerl’espectador entri en un viatge en el ços i camps abandonats i sense prou temps i pugui descobrir com es vivia efectius militars per a defensar unes l’horror d’aquelles epidèmies i d’altres fronteres cada cop més amenaçades. malalties infeccioses com podien ser la gonorrea, la lepra, el còlera, el tètanus, la gangrena, per mencionar-ne algunes.

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

UN DIA AL FÒRUM Galeria de personatges insòlits

MYRIONYMOS Isis, la dels milers de noms

CARPE DIEM Una pantomima, un sopar entre la vida i la mort

NEMESIS ARQ

ZONA ZÀLATA I AULA DE TEATRE DE LA URV

GENOVESA NARRATIVES TEATRALS

(TARRAGONA)

(TARRAGONA)

La vida d’una ciutat romana gira entorn del fòrum, un indret destinat a usos administratius i comercials que esdevé, alhora, lloc de trobada i entreteniment. Gent de totes les condicions hi coincideix per diferents interessos.

El fòrum és el bullici constant que marca el pols de l’urbs, un espai que convida a conversar, a fer el badoc, a descobrir novetats...

La malaltia es considera un càstig diví; per això els déus poden guarir amb el que es considera medicina sagrada. La tècnica curativa més famosa és la incubatio, que consisteix en el fet que els malalts passin la nit dins el santuari i durant el somni rebin la visita de la divinitat, que els indicarà el remei per a la seva situació. De fet, la incubatio és present en la majoria de cultures del mediterrani antic.

Aquest 2020 ens ha mostrat amb contundència com de fràgils som els humans. El teatre, però, continua ben viu per ajudar-nos a reflexionar i mostrar-nos de manera distesa i divertida quin concepte tenien els romans sobre la mort, sobre la vida i sobre un dels seus millor plaers, els menjars, en què el vi i la disbauxa els connectava —igual que nosaltres— amb la supervivència.

De totes les divinitats salutíferes, la més resolutiva va ser el déu grec Asclepi, que és portat a Roma l’any 293 aC per a solucionar l’epidèmia de pesta que devastava l’urbs. Als seus temples es practica la incubatio, després de pagar als seus sacerdots. Als temples d’Isis i Serapis també es practica amb molt d’èxit amb sacerdocis femenins i masculins especialitzats, l’onirocritis i l’onirocrita.

Zona Zàlata i l’Aula de Teatre de la URV us presentem una comèdia en què, per sort, davant una situació de fam els actors poden sobreviure gràcies als poderosos i en què, en el fons, el temps ens iguala a tots, amb pandèmia o sense, amb fam o sense, amb poder o sense.

Entre patricis i venedors de peix salat, també hi trobem artistes, poetes de carrer, fetilleres, entabanadors, filòsofs..., tots ells, personatges insòlits que configuren una galeria humana que val la pena conèixer.

NOU

(TARRAGONA)

NOU

Carpe diem. I que la terra ens sigui lleu a tots, com més tard millor.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 115

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

MÚSICA I DANSA Medecina per al cos i la ment

VIDA I MORT A L’ARENA L’atzarosa vida d’un gladiador veterà

GLADIADORS La vida i la mort

LUDI SCAENICI

RICARDO CAGIGAL JANO RECONSTRUCCIÓN HISTÓRICA

(ITÀLIA)

Marcello, un gladiador veterà, encara en actiu com a doctor i de vegades com a lluitador, conta la peripècia de la seva existència, a través del seu dia a dia. Aquest comença amb la primera llum de l’alba , a la seva petita domus, adaptada com a ludus, en un barri immund i perillós, on la sort i la fortuna de la seva atzarosa vida li han permès arribar.

A diferència de la historiografia moderna que continua donant suport a la mort violenta dels gladiadors i un poble sanguinari, les fonts històriques revelen una realitat completament diferent: només una petita part va morir i hi va haver una gran dignitat a sostenir aquesta missió, d’aquells que tant podien ser ciutadans com esclaus.

Ser gladiador és un ofici dur, si no ets una estrella dels grans amfiteatres. ViuEl poder miraculós i socialitzador de la re per buscar el manteniment cada matí, música és molt visible encara avui. No- esperant un nou encàrrec per a complir, més cal pensar en els càntics als estadis li manté jove l’esperit. El seu braç és esportius, durant els oficis religiosos o capaç de fer servir l’espasa de manera en la música cantada o tocada des dels mortal, si li cal, i els encàrrecs tenen balcons durant la pandèmia que hem molt a veure amb aquesta habilitat. Falviscut. Perquè la música manté intacte ten mesos per a les festes municipals i el poder d’alliberar-nos donant sortida provincials en què es contractaran glaa les emocions més íntimes, de fer-nos diadors; fins llavors caldrà sobreviure sentir units en un esperit de comunitat cada dia: un ofici molt perillós. i d’aportar bellesa, fins i tot en els moments més durs.

En aquest breu documental, Ars Dimicandi mostra qui eren els gladiadors, d’on venien, com vivien diàriament, com s’entrenaven i preparaven per al moment del combat, per al fatídic judici de la vida i la mort. A Tarraco Viva presentem la síntesi d’un extraordinari fenomen social, jurídic i religiós que va influir profundament en la societat romana: del poble a l’exèrcit, dels empresaris als emperadors.

(ITÀLIA)

Des dels primers temps, en moments difícils, l’ésser humà s’ha dirigit als déus per demanar ajuda.

Els antics duien a terme rituals en què la música era, gairebé sempre, l’ingredient principal. El nom del nostre grup deriva precisament del fet que, al segle IV aC, músics i ballarins d’Etrúria van ser cridats a tocar i ballar a Roma per a lluitar contra una pestilència. Així, per primera vegada, es van establir «jocs escènics» anomenats ludi scaenici.

NOU

116

ISTITUTO ARS DIMICANDI

(CANTÀBRIA)

NOU

NOU

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

AMPHITHEATRVM, EX TEMPORE La gent de l’amfiteatre amb noms i cognoms

COMBATRE A L’AMFITEATRE Un ofici perillós

ELS MUNERA GLADIATORIA Del ritu funerari a l’espectacle

NEMESIS ARQ (TARRAGONA)

TARRACO LVDVS (TARRAGONA)

RICARDO CAGIGAL JANO RECONSTRUCCIÓN HISTÓRICA

(CANTÀBRIA)

Durant la dècada dels anys Des del romanticisme del segle NOU cinquanta del segle XX es van XIX fins al cinema de Hollywoiniciar les excavacions de l’amfiteatre fi- od, la figura i el món que envolta els nançades per la Fundació Bryant. Amb gladiadors ha estat coberta amb halo el temps, es van descobrir no sols restes de llegenda. Se’ls ha atribuït qualitats arquitectòniques, sinó també elements gairebé mitològiques de fortalesa i vaepigràfics amb els noms de persones lentia, posant l’accent tan sols en el moque van tenir papers destacats en èpo- ment final de l’espectacle, en què aquests ca romana: l’evergeta que va finançar superherois de l’antiguitat miren cara a la construcció de l’edifici, l’emperador cara la mort i l’accepten amb estoïcisme. que va ordenar fer la inscripció més llarga que es coneix o els qui hi van Però, què hi ha de realitat en els comdedicar un exvot. De fet, durant vint bats que ens ha transmès, fonamentalsegles moltes persones han contribuït ment, el cinema? Com era el dia a dia a generar la imatge del monument més d’aquests homes —i d’algunes dones— i emblemàtic de Tarragona. com es formaven fins a arribar a combatre a l’arena d’un amfiteatre? I sobretot, era tan habitual com pensem que els combats acabessin amb la mort del vençut o vençuda?

NOU

Avui, gladiador és sinònim de barbàrie. S’ha escrit molt sobre el que passava a la sorra dels amfiteatres, però la falta de rigor històric ha desfigurat la realitat dels professionals d’aquest ofici tan perillós, una realitat cruel però plena de matisos.

NOU

L’expansió militar de Roma va ajudar a engrandir els rituals funeraris de nobles i aristòcrates romans. Els primers sacrificis i les posteriors lluites a mort d’esclaus davant la pira dels difunts per a oferir com a regal la seva sang vessada van evolucionar fins a convertir-se en els munera gladiatoria, un dels espectacles més populars del món romà.

Originalment, gladiador era tota persona que «lluitava amb l’espasa», però va acabar designant els «professionals En aquesta xerrada intentarem expli- de l’espasa», homes ben seleccionats, car aquestes qüestions i desmitificar la més ben alimentats i durament entrefigura del gladiador per a acostar-nos nats pels millors exgladiadors retirats. a la seva realitat històrica i el seu paper dins la societat romana.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 117

RECREACIÓ HISTÒRICA

RECREACIÓ HISTÒRICA

MONÒLEG

PESTILENTIA EST CONTAGIUM Pestes en el món castrense romà

ALA AVGVSTA Recreant la cavalleria romana imperial

TITUS MANILIVS, DESIGNATOR Dignificant la mort

SEPTIMANI SENIORES

ALA AVGVSTA (TARRAGONA) C. H. JULIVERT (RIUDOMS) LEGIO XI C.P.F COH III HISPANIA

JOSEP M. TUSET, THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA (TARRAGONA)

(TARRAGONA)

A l’antiguitat, les epidèmies El cavall en època romana imNOU eren una constant, encara perial s’emprava per als desque majoritàriament van tenir un plaçaments de persones i les activitats abast limitat, de caràcter local, i van agrícoles. Però també per a la guerra. afectar poques ciutats i els seus terri- Per això els soldats van desenvolupar toris adjacents. La primera expansió un sistema de govern del cavall amb un de Roma dins de la península itàlica innovador element d’origen celta, la no va anar acompanyada d’un empit- cadira de muntar de banyes, que els va jorament de les condicions sanitàries. permetre combatre i controlar el cavall Tot va canviar, sobretot, a partir de la alhora. Amb aquest sistema i la incorsegona guerra púnica i de les millores poració massiva de genets aliats celtes, en les comunicacions terrestres, fluvi- germans, hispans o tracis, la cavalleria als i marítimes, que permetien moure va prendre un protagonisme en la tàctiexèrcits ràpidament d’una punta a una ca militar que abans no havia conegut. altra de l’Imperi.

A Ala Avgvsta hem reconstruït els eleAmb freqüència s’acusava els soldats ments documentats per l’arqueologia i de portar les malalties a Roma i ex- els hem provat a fons en els nostres capandir-les per la resta de l’Imperi. Als valls per tal d’oferir una visió completa campaments hi havia hospitals o vale- de com es feia servir el cavall en aquesta tudinaria amb metges propis, autèntics època, respectant el benestar animal. especialistes de totes classes, entre els quals destacaven cirurgians i herbolaris, que procuraven millorar la qualitat de vida dels ferits de guerra i dels malalts per plagues i altres pestilentiae.

NOU

118

Titus Manilius és un designator, un dels encarregats d’organitzar els funerals a la ciutat de Tàrraco.

Cada dia conviu amb la mort i això l’ha fet un home fort. Tanmateix, viu turmentat pels seus pensaments. Són massa les coses que ha vist i tantes les situacions injustes que ha viscut que, per a ell, resulta molt difícil poder creure en els déus dels seus avantpassats.

NOU

A la ciutat han arribat les idees escèptiques dels estoics, els epicuris, i també els anomenats cristians, seguidors d’un rabí jueu, creences que el fan pensar i li generen dubtes. Els temps canvien i ara la gent ja no es vol incinerar, sinó inhumar-se per conservar el cos i poder tornar a la vida en un futur; ell, però, no entén aquestes noves modes vingudes de fora. Titus Manilius ens parlarà de la vida i la mort, de com els romans han sobreviscut a guerres i malalties, i també dels seus dubtes i alegries.

MONÒLEG

MONÒLEG

MONÒLEG

FRINÉ Una delicata a la cort

EL PRINCIPI DE LA FI Eli Gavi, testimoni de la plaga de Galè

NÈSTOR A EPIDAURE Malaltia i salut a l’antiga Grècia

VIVIANA DE SALVADOR, THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA

ALEX MANRÍQUEZ

AGUSTÍ FARRÉ

Friné representa una de les moltes dones que van acompanyar l’emperador August al llarg de la seva vida. Pertany al grup de meretrius de categoria més alta, les denominades delicatae o amicae. Són dones exquisides, educades, elegants i complaents. Tenen coneixements de música, dansa, i es converteixen, moltes vegades, en concubines.

Friné va estar al costat d’August des que era quasi una nena fins a la mort d’aquest i va aprendre a moure’s dins de palau, sempre en un segon pla i fent servir la discreció com a arma per a sobreviure. Ara ja és gran, ha perdut el seu protector, però ha sabut estalviar per a poder-se allunyar de Roma.

Com va veure i viure la gent del poble la primera pandèmia de la història? Eli Gavi ens presenta un relat en primera persona de com era viure a Roma i tot el que implicava.

Ens descriu la situació de l’Imperi i el que representava per als seus habitants, amb totes les coses bones i les dolentes que comportava ser el centre del món occidental civilitzat. La gran urbs era el punt on es podien trobar les meravelles de racons inimaginables, però també on es podien acabar concentrant els perills més grans de dins i fora de l’Imperi. La defensa de les fronteres va acabar portant Roma a un dels moments més crítics de la seva història, en lluita amb uns enemics invisibles, encara que no desconeguts. La batalla continua encara avui.

La pesta d’Atenes va ser ben descrita per Tucídides. A l’antiguitat —com ara— la natura desfermada va fer estralls. Però també hi havia llocs on l’esperança de la curació atreia multituds. El santuari d’Epidaure n’era un. El pelegrí Nèstor ha de tornar un favor: Asclepi va protegir el seu avi durant aquella pesta en temps de Pèricles i ara ha anat a Epidaure per agrair la protecció del déu de la medicina.

Ja fa molts anys que el santuari va deixar de ser un temple dalt d’un turó consagrat a Apol·lo per a convertir-se en un lloc ple de gent que va i ve per guarir les malalties, esperançats en el somni d’Asclepi. Potser, si us asseieu una estona, escoltareu en boca de Nèstor històries de quan els gossos llepaven les ferides dels malalts i les serps eren portadores de bons auguris.

NOU

NOU

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 119

MONÒLEG

MONÒLEG

MONÒLEG

ASCLEPÍADES DE BITÍNIA Menjar poc i pair bé, després de la pesta

ASPÀSIA DE MILET Mestra d’oratòria

NO VAU APRENDRE RES La plaga de Galè: amb la pestilència a les sandàlies

CARLES ALCOY

MERCÈ ROVIRA

KARME GONZÁLEZ

Monòleg d’un metge grec, seguidor d’Epicur, emigrat a Roma. El 70 aC, acompanya Juli Cèsar i les seves tropes a Hispània com a questor. I s’aturen a Tàrraco. Ens explica com hi ha tres malures, les de la pesta, les de la vida i les de la guerra; que en les primeres la cura és la netedat; en les segones, la dieta, i en les terceres, el seny.

I en totes, el vi.

Aspàsia camina sola i recorda… Han passat moltes coses a la seva vida, moltes més de les que es va imaginar que viuria com a dona quan, amb vint anys, va trepitjar Atenes per primera vegada.

Tots sabem que la història depèn de qui l’expliqui; per això, vol ser ella qui parli, qui ens expliqui la seva vida, acostumada a llegir i escoltar el que els altres han dit d’ella. Per això, torna al dia en el qual, acusada d’alcavota i proxeneta, Personatge històric, retòric fracassat va al judici, conscient que en bona menascut el 120 aC i mort a Roma el sura és un pretext per a atacar el qui en 40 aC, a la fi del període republicà, es aquell moment era el seu marit, Pèripassa a la medicina per guanyar diners cles, un dels polítics i oradors atenesos i es fa famós per centrar-se en la neteja, més destacats de l’edat d’or grega. Però la dieta i el vi. Això el va fer molt po- també sap que del resultat del judici pular. En el seu discurs ens presentarà depèn no solament la seva reputació un retrat de la medicina romana i de com a mestra en oratòria, sinó també l’època republicana. Fet a les termes de la seva influència en la vida intel·lectual Tàrraco, serà una classe de medicina per i política d’Atenes. a alumnes hispans.

Li va perdonar Atenes el seu mèrit? Van respectar els homes la seva vàlua? Va poder seguir amb els seus ensenyaments?

NOU

120

«Si el Tíber es desborda en els marges, si el Nil no arriba als sembrats, si el cel està immòbil o la terra tremola, si la fam o la pesta arriben, llavors crideu: “Cristians, al lleó!”.»

NOU

Corre l’any 189 dC i Còmmode, amb els seus excessos, ocupa el tro de Roma des de la mort del seu pare, l’emperador Marc Aureli. Un rebrot de la pesta antonina devasta amb virulència gran part de les províncies de l’Imperi romà.

Si bé Aureli participa activament en el control públic de les conseqüències de la pestilència, Còmmode fuig als boscos de Laurentum, abandonant el poble romà a la seva sort.

Aquest monòleg ens parla especialment de les relacions dels romans amb la mort i amb les seves divinitats protectores de la salut. Ens situa en el context d’una de les primeres epidèmies globals de l’antiguitat, en la qual podem apreciar molts paral·lelismes amb la incipient realitat actual.

MONÒLEG

MONÒLEG

MONÒLEG ITINERANT

EUMACHIA La rica empresària que va canviar Pompeia

MARC ANTONI GNIFÓ El món de l’educació i la retòrica a Roma

FRONTINUS, CURATOR AQUARUM El gestor de les aigües de Roma visita Tàrraco

ASSUMPTA MERCADER

JOAN SOLÉ LA CASA DELS CLÀSSICS

La retòrica era una branca Eumachia pertany a una de les famílies NOU del coneixement fonamental més importants i antigues de la ciutat.

Quan es va quedar vídua va decidir uti- per a l’educació dels ciutadans romans, litzar els seus diners i el seu talent per així que les persones que destacaven a convertir-se en una gran empresària, en aquest art eren reconegudes arreu. i ho ha aconseguit. Ara es dedica als Marc Antoni Gnifó va ser un reputat negocis relacionats amb la tintoreria i la retòric del segle I aC, nascut a la Gàl·lia sastreria i, com que necessita distribuir i format a Alexandria. Entre d’altres, va els seus productes, també coneix molt ser tutor de Juli Cèsar, per la qual cosa bé el món de la navegació. Eumachia, ens podrà acostar al món de l’educació a a més a més, és sacerdotessa imperial. l’antiguitat. A més, durant molts anys va Aquest càrrec li atorga un cert poder i ensenyar retòrica a la seva pròpia escoinfluència per a poder tirar endavant la, on acudien grans personalitats com iniciatives que fins fa molt poc han ara Ciceró. Què en sabem de tots ells? estat reservades exclusivament als homes. Té un propòsit molt clar, però no li serà gens fàcil portar-lo a terme. La societat, tot i que les lleis han començat a canviar, encara funciona com un patriarcat. Eumachia estima Pompeia i vol deixar-hi la seva empremta. Ser una dona rica no és suficient; haurà d’utilitzar les seves dots diplomàtiques i les seves excel·lents habilitats socials per a aconseguir-ho.

JAUME MARTELL, ITINERE

HI COL·LABORA: EMATSA

Frontinus, curator aquarum de Roma, ens explica com gestionaven els romans el proveïment d’aigua de les ciutats i les grans obres d’enginyeria que van construir per a dur-ho a terme. Durant l’Imperi romà, el curator aquarum va ser el comissari responsable de la gestió i el manteniment del sistema d’abastament i la xarxa de distribució d’aigua a les ciutats romanes.

A Roma, aquesta funció formava part de les tres grans curadories urbanes, juntament amb la d’obres públiques i la del clavegueram. El càrrec tenia una gran importància i responsabilitat.

L’exercia un senador amb rang consular que era nomenat directament per l’emperador.

NOU

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 121

ITINERARI

VISITA COMENTADA

ENIGMA NOCTURN

PASSEIG PERIPATÈTIC Reflexions a peu sobre les crisis a l’antiguitat

MACELLUM, ELS MERCATS A L’ANTIGA ROMA Visita comentada al Mercat Central

REMEIS DEL PASSAT

AURIGA, SERVEIS CULTURALS

SERVEI MUNICIPAL DE JOVENTUT, AJUNTAMENT DE TARRAGONA AURIGA, SERVEIS CULTURALS

GEORGINA RODRÍGUEZ LA CASA DELS CLÀSSICS

(TARRAGONA)

Els guariments recollits per Aule Corneli Cels

(TARRAGONA)

L’escola peripatètica va néixer Una ciutat romana era abans que res Aule Corneli Cels va viure al NOU a Atenes tres segles abans de un mercat. Aquest va ser el seu origen segle I a la Gàl·lia Narbonesa Crist i la formaven seguidors d’Aris- i la seva raó de ser. El macellum era un i va compilar a De arte medica tot tòtil que feien les classes de filosofia edifici independent, amb botigues dis- el saber del seu temps. Constitueix tot caminant. D’aquí el seu nom: peri- posades al voltant d’un gran pati central l’aportació mèdica més important de patètic, que etimològicament prové del porticat on es podien oferir a la venda la cultura llatina després de l’obra de verb ‘passejar’ i del prefix ‘al voltant’. els productes quotidians de consum.

Galè i va ser el primer text mèdic que va sortir d’una impremta (Florència, Així, en aquests passejos, reflexionem i A Tàrraco, la vida comercial es va con- 1478). Va tenir una influència extradebatem a la manera dels peripatètics. centrar a la part baixa de la ciutat, en- ordinària en la medicina dels segles A l’ombra de les muralles de Tàrraco, torn de la plaça del fòrum de la colònia següents. En aquest enigma, els equips redescobrirem els racons i la història (carrer Soler) i al barri portuari. No te- competiran per ser els millors especiad’aquestes muralles posant una atenció nim coneixement del lloc exacte on era listes en guariments romans. especial als moments de crisis i pandè- el macellum de Tarraco, però tot ens fa mies a l’antiguitat. Molts clàssics tenen pensar que no devia ser gaire lluny del Els enigmes nocturns són una proposta en comú aquests contextos i ens poden lloc que ocupa el mercat contemporani. de jocs per a joves, basada en activiajudar a repensar el nostre present, tats nocturnes i temàtiques d’àmbits com ja feien els peripatètics quan pas- Un recorregut pels mercats actuals ens diversos sobre històries i successos sejaven per la ciutat, tot plantejant-se permetrà fer una reflexió sobre com de la ciutat. Són jocs de descoberta, noves idees polítiques i filosòfiques. eren els mercats en època romana i reptes que s’han de resoldre per mitjà si eren gaire diferents dels que tenim de l’enginy, l’agilitat mental, la peravui dia. cepció dels sentits, la lògica, el pensament lateral o les habilitats personals. · Mercat Central · Mercat de Torreforta · Mercat de Bonavista NOU

122

ENIGMA NOCTURN

VISITA COMENTADA

VISITA COMENTADA

MEDITRINALIA Em curo dels mals vells i dels nous

Vine a conèixer el teu patrimoni

Vine a conèixer el teu patrimoni

SERVEI MUNICIPAL DE JOVENTUT, AJUNTAMENT DE TARRAGONA AURIGA, SERVEIS CULTURALS

(TARRAGONA)

I AQUÍ QUI MANA? Tàrraco, una capital provincial ARGOS TARRAGONA

HI COL·LABORA: XARXA DE CENTRES

CÍVICS DE TARRAGONA

LA PASSIÓ DELS ROMANS PER L’AIGUA L’aqüeducte romà de Tàrraco ITINERE

HI COL·LABORA: XARXA DE CENTRES

CÍVICS DE TARRAGONA

Acompanyeu-nos en aquesta L’aqüeducte de les Ferreres, NOU ruta per les muralles i el Pretoconegut popularment com el ri per descobrir com funcionava la ciu- Pont del Diable, ha estat present en la tat en època romana, quin paper tenien iconografia de Tarragona des de ben els seus habitants: ciutadans, lliberts o antic. També és un espai natural que esclaus. Com era el dia a dia de la ciu- molts tarragonins associen a un lloc per tat?, qui la governava?, com s’hi vivia a l’esbarjo popular. Ara en gaudeixen i qui controlava realment el poder en moltes persones mentre fan esport o una capital provincial de l’Imperi romà? simplement caminen. Els romans, però, el van construir per un motiu ben diferent; sense aigua, una ciutat no pot viure ni prosperar. Grans urbanistes com eren, els romans de Tàrraco van fer de l’aigua un servei públic tant pel que fa al seu consum de boca com pel que Els enigmes nocturns són una proposta fa a la neteja i la higiene dels seus de jocs per a joves, basada en activihabitants. Les termes eren una de les tats nocturnes i temàtiques d’àmbits seves destinacions, i també les fonts diversos sobre històries i successos de monumentals que decoraven els grans la ciutat. Són jocs de descoberta, reptes espais públics com el fòrum provincial. que s’han de resoldre per mitjà de l’enL’aigua era present en la vida diària dels giny, l’agilitat mental, la percepció dels habitants de Tàrraco en moltes de les sentits, la lògica, el pensament lateral o seves facetes quotidianes. les habilitats personals.

A mitjan octubre se celebrava la Meditrinalia, festivitat relacionada amb el vi novell. Marc Terenci Varró explica que el nom procedia de l’arrel medeor- (‘guarir’) i del nom de Meditrina, una de les filles del déu de la medicina, Esculapi. El sentit de la festa era oferir ofrenes de vi novell als déus, a canvi de bona salut. En fer l’ofrena, calia conjurar la bona sort dient «bec el vi vell i el nou; em curo dels mals vells i dels nous». Aconseguirem amb aquest enigma fer fora tots els mals?

NOU

NOU

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 123

VISITA COMENTADA

VISITA COMENTADA

VISITA COMENTADA

Vine a conèixer el teu patrimoni

Vine a conèixer el teu patrimoni

L’ENIGMA DE LA TORRE DELS ESCIPIONS

EL FÒRUM DE LA COLÒNIA TÀRRACO

ARCHAEOLOGICA, AMPHITHEATRUM Visita arqueològica a l’amfiteatre

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO, URV/ICAC HI COL·LABORA: XARXA DE CENTRES

TARRACO GUIDE BUREAU (TARRAGONA)

NEMESIS ARQ (TARRAGONA)

Qui va ser enterrat en aquesta torre funerària? Els dos genis orientals que la decoren sostenint el text d’un poema funerari que parla d’un protagonista, Lucius Marcius Optatus, ens permeten proposar que es tracta de la tomba de Lucius Marcius Optatus, que va ser magistrat de Tàrraco, fundador d’Iluro (Mataró), prefecte d’Asturiae, tribú militar de l’ordre eqüestre i que va morir a la llunyana Frígia mentre acompanyava August.

El fòrum d’una ciutat romana L’espai on es va construir l’amNOU era el centre de la vida ciutafiteatre de Tàrraco, a comendana. Al fòrum i als voltants se situa- çament del segle II dC, era una àrea de ven els edificis del poder polític local, necròpolis entre la platja i la Via Augusla curia (ara en diríem ajuntament), ta. A partir d’aquest moment, l’atzarosa el tabularium (l’arxiu de la ciutat) i història d’aquest edifici d’espectacles l’arka (la caixa dels diners munici- ens convida a fer un viatge que copals). També era un espai religiós on, mença entre feres i gladiadors i que arper exemple, a Tàrraco trobaríem el riba fins a l’actualitat. De fet, l’evolució temple dedicat a la tríada capitolina de l’amfiteatre i el reaprofitament de (Júpiter, Juno i Minerva). També era les seves grans estructures romanes l’espai dels tribunals (basílica) i l’espai constitueixen un mirall de l’esdevenir per al comerç de tot tipus amb tabernae històric de la ciutat de Tarragona. (botigues) i segurament el macellum (mercat municipal). Els principals actes Amb el guiatge d’una arqueòloga us socials i polítics de la ciutat es decidien convidem a descobrir l’evolució del al fòrum. Qui volia ser algú a la ciutat monument més emblemàtic de Tàrraco, forçosament havia d’anar a les seves una construcció que acumula segles places i edificis. Era el lloc de trobada. d’obres i intervencions, la darrera feta aquest mateix any 2020 per l’empresa de treballs arqueològics Nemesis Arqueologia i Difusió Cultural.

CÍVICS DE TARRAGONA

NOU

124

NOU

VISITA COMENTADA

TALLER - DEMOSTRACIÓ

TALLER - DEMOSTRACIÓ

ARCHAEOLOGICA, MOENIA Visita arqueològica a les muralles

SCRIPTORIUM Cal·ligrafia romana

CURAR-SE DE LA MORT L’elaboració d’un cos incorruptible

NEMESIS ARQ (TARRAGONA)

RICARDO V. PLACED (OSCA)

MV ARTE (TARRAGONA)

La lletra urbanissima, com la denomina el paleògraf Robert Marichal, deriva de l’escriptura comuna romana. Escrita amb càlam o pinzell, és una majúscula els traços horitzontals de la qual són més densos que els verticals. Es va desenvolupar entre el segle I i el segle V fins a convertir-se en l’escriptura libraria per excel·lència, encara que es va continuar fent servir per a transcriure Al llarg dels segles, les antigues mura- els títols de la Bíblia al llatí i els llibres lles romanes es van anar reforçant amb litúrgics fins al segle XI. Com a lletra torres, contramuralles i baluards, refent mural és testimonial dels manifestos també part dels seus murs, quan era ne- electorals pompeians. cessari. Tanmateix, algunes d’aquestes obres han resultat força nocives per al L’escrivent que participi en aquest taller monument. Han arribat a provocar eslla- necessitarà utilitzar un pinzell de punta vissades i a desestabilitzar-ne l’estructura, quadrada amb un gruix aproximat de fins al punt que, els darrers anys, s’han 3 o 4 mil·límetres (si no, una canya o hagut d’efectuar nombroses restauracions. ploma de punta quadrada també pot servir), paper, aiguada o tinta.

Una arqueòloga de l’empresa que ha participat en les darreres intervencions —Nemesis Arqueologia i Difusió Cultural—, us guiarà per la seva llarga i fascinant història.

Les muralles de Tàrraco van ser les primeres que Roma va aixecar fora de la península itàlica al final del segle III o a la primeria del segle II aC. Aquests murs que envolten la Part Alta de Tarragona en època antiga ja van ser objecte d’obres que responien a la necessitat d’ampliar-ne el perímetre o de reparar els trams afectats per atacs.

NOU

Els antics egipcis creien que l’ésser humà es componia de diverses parts, entre les quals hi havia el cos, l’ànima, la personalitat, el nom… En morir, calia evitar que es corrompés el cos i s’havia d’embellir.

Es buidava d’òrgans per a dessecar-lo amb sals (carbonats de sodi) i s’untava amb diversos productes desinfectants i conservants.

NOU

Per a guardar el cos, quina manera hi podia haver millor de fer-lo etern que amb el material incorruptible per excel·lència: l’or. Els faraons tenien l’accés exclusiu a aquest metall, però, a mesura que va anar passant el temps, els altres ciutadans van començar a poder-hi accedir en les formes més econòmiques.

En aquest taller farem una màscara a partir d’un motlle i la daurarem i policromarem amb materials més econòmics, com el papir, i per acabar amb l’or metall en fulla fina.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 125

TALLER

JOC D’ESTRATÈGIA

CONFERÈNCIA AUDIOVISUAL

TESSEL·LES QUE COBREN VIDA El mosaic romà figuratiu

SI VIS PACEM, PARA LUDUM Jocs de taula sobre Roma i el món antic

VIATJA AL TEMPLE D’APOL·LO EPICURI Per l’ajuda que va prestar Apol·lo en temps de pesta

RICARDO CAGIGAL JANO RECONSTRUCCIÓN HISTÓRICA

ASSOCIACIÓ SI VIS PACEM, PARA LUDUM (TARRAGONA)

(CANTÀBRIA)

Els romans van engrandir l’art Vols aprendre història i, a la vegada, del mosaic, heretat dels grecs, descobrir com es pot jugar a jocs de i el van popularitzar tant que és difícil taula en format digital? En aquesta no trobar un mosaic en un museu o activitat s’organitzaran i dinamitzaran jaciment de qualsevol poble o ciutat partides, per mitjà de plataformes en amb passat romà. Van aconseguir línia que reprodueixen en format ditransformar aquest art en una indústria gital diversos jocs de taula. L’objectiu profitosa, omplint terres i parets de les és donar a conèixer als participants el cases romanes amb obres geomètriques món dels jocs moderns i els contexts complexes i escenes pictòriques figu- històrics que representen. No són ratives, construïdes amb una precisió necessaris coneixements previs per a increïble pedra a pedra. poder-hi participar.

NOU

En l’actualitat, a més d’admirar-los, és Cal inscriure-s’hi per correu: possible reproduir molts d’aquests bells paraludum@gmail.com. mosaics amb tècniques més senzilles i accessibles per al públic en general. Et proposem un taller en què podràs fabricar el teu propi mosaic, seguint tots els passos que portava a terme un musivari, però amb materials i eines actuals.

126

FERNANDO ALONSO BURGOS

PAUSANIAS VIAJES ARQUEOLÓGICOS

El temple grec d’Apol·lo Epicuri, emplaçat en un paisatge veritablement espectacular, és un regal per a la vista. Proposem acostar-nos-hi no de manera virtual (no ens agrada gaire aquesta paraula), sinó per mitjà de la paraula i la imatge. Al llarg d’aquesta visita, parlarem de la meravellosa història del seu descobriment protagonitzada per un grup d’aventurers, de l’espoli del fris (exposat al Museu Britànic), i de la particular situació d’aquest santuari rural, a la frontera entre l’Arcàdia i el territori controlat per Esparta, la qual pot ser que en condicionés el culte en ple context de la guerra del Peloponès. També tractarem de les fases (molt discutides) de construcció del temple, i de les característiques arquitectòniques úniques que li confereixen una singularitat especial.

NOU

CONFERÈNCIA

CONFERÈNCIA

XERRADA - DEMOSTRACIÓ

CONTRA CIBVM CORRVPTVM Tecnologia alimentària i contaminació biològica a Roma

LA VIDA A LA TERRA DELS FARAONS Sobreviure a l’antic Egipte

ASSEGURAR LA IMMORTALITAT Com es dissenya una inscripció honorífica

MANUEL LEÓN BÉJAR

JULIO VILLAR (TARRAGONA)

RICARDO V. PLACED (OSCA)

En època altimperial romana, s’intensifica i es lliura una veritable batalla contra la contaminació biològica dels aliments, i la ciència desenvolupa mètodes i tècniques per a esterilitzar i millorar la conservació dels processos tecnològics que transformen la matèria primera en producte elaborat. Amb això es buscava garantir la seguretat alimentària i augmentar la conservació i durabilitat dels aliments, sobretot dels productes elaborats industrials o semiindustriales com el gàrum, l’oli i el vi, que són objecte de comerç i intercanvi. Científics com Columel·la, Varró o Pal·ladi plasmen en les seves obres aquestes tècniques i processos tecnològics que van garantir en major o menor mesura la seguretat alimentària, sobretot en època d’epidèmies i escassetat d’aliments frescos.

Al nord del continent africà, un curs fluvial, el riu Nil, travessa el desert i inunda les seves ribes any rere any, transformant terres ermes en unes de les més fèrtils que es pugui imaginar. El regal en llims que cada any feia el gran riu va afavorir que naixés l’antic Egipte, un dels estats més antics de la història. Ara bé, una inundació no és cosa de broma. Tot i haver aconseguit un extraordinari nivell d’organització, any rere any, la crescuda del Nil provocava la destrucció de gran part del país. A més, també calia fer front a les malalties que arribaven amb les seves aigües.

En l’Imperi romà, tot text epigràfic seguia una fórmula immutable; analitzant-ne un veurem la utilitat que tenen aquests textos per a després llegir altres inscripcions del mateix tipus, com per exemple la inscripció que figura en la columna trajana.

UNIVERSITAT DE CADIS (ITA-UCA)

NOU

NOU

Piràmides i temples a banda, com hi vivia les seva gent? Com treballava? Les seves llars eren semblants a les nostres?

Com van aconseguir sobreviure a tot plegat els antics egipcis?

NOU

En aquest cas es presentarà la descripció i la traducció llatina del text d’una placa que es conserva al Museo Arqueológico Nacional; se’n mostrarà la paginació i l’estructura, amb expressions, fórmules, abreviatures, etc.

Així mateix, s’ensenyarà el procés del treball que implica pintar i cisellar el titulus o epígraf de la inscripció, de manera que intentarem aclarir alguns aspectes del treball del lapicida o cal· lígraf de la pedra.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 127

XERRADA

CONVERSES DEL FESTIVAL

CONVERSES DEL FESTIVAL

VÈNCER LA MORT Art i medicina a l’antiguitat

ALLISTEU-VOS A LA LEGIÓ!, DEIEN Sobreviure en la legió romana

PER QUÈ GRÈCIA? Per què ha arribat tan endins de nosaltres?

FERNANDO QUESADA

PEDRO OLALLA, ESCRIPTOR I HEL·LENISTA GEMMA FORTEA, FILÒLOGA I ARQUEÒLOGA

MV ARTE (TARRAGONA)

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE MADRID

ALBERTO PÉREZ RUBIO

DESPERTA FERRO

Des dels seus orígens, l’art ha servit per a ajudar a superar la malaltia i, més endavant, transcendir la mort. Segons els antics egipcis, l’ésser humà es componia de diverses parts, entre les quals hi havia el cos, l’ànima, la personalitat, la força vital i d’altres, per la qual cosa en morir aquestes parts se separaven i calia fer una sèrie de «cures» al cos perquè no es corrompés i pogués allotjar l’ànima com ho havia fet en vida. En el moment en què es desenvolupaven les primeres pràctiques de momificació elaborada, el mateix personatge, el visir Imhotep, va investigar i va desenvolupar la medicina a la seva escola de Saqqara. Les mòmies i els seus múltiples sarcòfags es van convertir amb el temps en bells cossos on es podia allotjar l’ànima del difunt.

NOU

128

Posar-se a la pell dels homes que van integrar les legions de Roma és distanciar-se dels nostres tres menjars al dia, la nostra aigua corrent, la nostra calefacció i el nostre aire condicionat, i tornar a un món preindustrial desaparegut no fa tant. I, un cop situats, pensar en un dia a dia de pesades tasques rutinàries —patrulles, castramentació, obres públiques…— i de campanyes —marxes esgotadores, la perspectiva i experiència del combat, la mort, les mutilacions, la captivitat…—, sota el sol rigorós del Mediterrani o sota les neus del limes renà.

NOU

No obstant això, i encara que sembli increïble, les condicions de vida del soldat, quan no estava en campanya, eren molt millors que les de bona part dels habitants de l’Imperi: servei mèdic, menjar i sostre assegurat. Allisteu-vos a la legió!, deien.

Dos grans apassionats del món hel·lènic ens parlaran del valuós llegat que ens va deixar la civilització grega, dels aspectes més definidors d’aquest poble i dels que van fer possible tota una revolució cultural sense precedents que va des d’època arcaica fins a la romana. De fet, cap altra cultura no ha estat tan revalorada, reinterpretada i universalitzada com ho ha estat la grega.

NOU

La conversa anirà precedida del vídeo que dona títol a l’activitat ¿Por qué Grecia?, en què l’hel·lenista Pedro Olalla «ens submergeix en un mar de reflexions i sentiments sobre els orígens de la nostra gran cultura clàssica.

Quan els estudis d’humanitats estan més en perill que mai, mirar al passat de la Grècia de Pèricles, de Sòcrates, de filòsofs, d’artistes i científics i tants altres ens pot donar eines per a evitar la desaparició d’una cultura basada en l’humanisme».

CONVERSES DEL FESTIVAL

CONVERSES DEL FESTIVAL

CONVERSES DEL FESTIVAL

VIURE I SOBREVIURE A L’ANTIGA ROMA La vida diària a la capital de l’Imperi

VIURE I SOBREVIURE A L’ANTIC EGIPTE La vida diària de la gent a la vall del Nil

TARDES DE SIMPOSI Converses disteses d’una tradició amb humor

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO

IRENE CORDÓN, EGIPTÒLOGA SARA SANS, PERIODISTA

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI / ICAC

RICARD LAHOZ, PERIODISTA

La Roma clàssica és la seva li- NOU Egipte, per a la majoria de nosaltres, és sinònim de piràteratura, les seves lleis, la seva filosofia, el seu art, el seu urbanisme i mides imponents, tombes de faraons el seu ideal d’educació. Aquesta, però, amb pintures meravelloses i una cultuera la cultura creada i gaudida per una ra espiritual i artística imponent. Però minoria: l’elit dels poderosos. Tothom què sabem dels simples pagesos que vivia en domus i menjava com a les re- amb suor treballaven la terra per poder ceptes d’Apici? Es dedicava a l’educació, alimentar-se i pagar aquelles construcla cultura i les arts o tenia negocis ma- cions, que encara ara ens emocionen? rítims? Com s’ho feia la gent corrent per a tirar endavant en el dia a dia? Qui eren els artesans que van fer possible les grans obres d’art? Com vivia En aquesta conversa, el periodista Ri- la gent que no era ni faraó ni família card Lahoz i l’historiador Joaquín Ruiz del faraó, ni summe sacerdot, ni gran de Arbulo ens parlaran dels romans propietari de terres? Què menjaven? que no eren rics ni poderosos, d’aquells Quins costums festius tenien? Com que, sense gaires recursos, varen sa- s’ho feia el poble egipci per a viure en ber ser resilients i, de vegades, també un país que cada any era inundat pel solidaris, per tal de fer front als desas- riu Nil? tres i infortunis que els va tocar viure.

Tota una lliçó per als nostres temps. En aquesta conversa, la periodista Sara Sans i l’egiptòloga Irene Cordón ens parlaran sobre la vida a la vall del Nil durant l’antic Egipte.

NOU

GEMMA FORTEA DOMÈNECH,

FILÒLOGA I ARQUEÒLOGA

Tardes de simposi es planteja com una activitat interactiva en què compartirem tres converses disteses que ens endinsaran en el món del simposi grec i com funcionava.

L’objectiu és aclarir aspectes que s’han mal interpretat al llarg de la història i descobrir el valor i la funció de la ceràmica simposíaca. Aprendrem a distingir les seves formes més característiques i gaudirem de l’humor dels grecs a l’hora de decorar aquest tipus de ceràmica.

NOU

Converses: - VERITATS I MENTIDES SOBRE EL SIMPOSI (BANQUET) GREC - LA CERÀMICA SIMPOSÍACA O EL MILLOR HUMOR GREC - LA CERÀMICA GREGA DE CATALUNYA

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 129

LECTURA DRAMATITZADA

LECTURA DRAMATITZADA

XERRADA

LA NATURA DE TOT PLEGAT Una aproximació (confinada) a la figura de Lucreci

MARCIAL ENS CONVIDA A LA SEVA TAULA El poeta imperial torna a casa

LA RESIDÈNCIA Cicle «Viure a l’antiga Roma»

ESCOLA DE LLETRES DE TARRAGONA

JUAN GONZÁLEZ SOTO, FILÒLEG

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI / ICAC

Dues persones s’enamoren bojament el dia abans que tota la població sigui confinada a casa per culpa d’una pandèmia global. Gràcies als llibres que tenen a casa, els dos enamorats dialoguen entre ells i reflexionen sobre el que viuen. Entre els llibres que comparteixen, brilla amb força un vell volum que havien oblidat: el De rerum natura, del poeta romà Lucreci.

L’estiu de l’any 98, el poeta Marcus Valeri Marcial abandona Roma. Hi ha viscut més de trenta anys. La seva destinació és Bílbilis Augusta, una ciutat molt a prop de l’actual Calataiud, a la Tarraconense. Allí va néixer i allí la mort el sorprendrà a principis del segle II. Marcial havia estat poeta imperial, el poeta de dos cèsars, de Vespasià i de Domicià. Ara, però, ha de sortir de Roma a correcuiEls protagonistes de la història llegei- ta. La situació és tan compromesa que xen les seves teories i les reinterpre- el seu bon amic Plini el Jove li paga el ten. Saben que la ciència ha tombat viatge apressadament. algunes teories de Lucreci, però que mai cap poeta no el podrà superar A Bílbilis Augusta trobarà nous i bons quan descriu, per exemple, la terrible protectors, especialment Marcela, una pesta d’Atenes. La literatura —també matrona vídua que li regalarà la vil·la la de Camus, García Márquez, Quim en què passarà els darrers anys. Ara Monzó, i un llarg etcètera— els salvarà és a Tàrraco per llegir els seus versos, mentre no torni la normalitat. Per això la ciutat on ha desembarcat camí de els veurem, també, per una pantalla. Bílbilis. Ens convida a seure a la seva Però tranquils: la normalitat, com ens taula. Ho deixà escrit en l’epigrama 52 ensenyen aquestes lectures, sempre del llibre XI: «Soparàs estupendament acaba tornant. a casa. | Si no tens res millor a fer, vine a sopar amb mi».

NOU

130

NOU

Segons els escriptors satírics, ningú que estigués bé del cap volia viure a Roma. Tot eren problemes per culpa de la densitat altíssima de població i l’urbanisme caòtic.

Els rics vivien còmodament a les grans domus, però la gent normal, la plebs, s’amuntegava en barris amb blocs de pisos (insulae) on els sorolls eren constants, els terres inestables, els incendis freqüents i els carrers estrets sempre col·lapsats pel trànsit.

NOU

XERRADA

XERRADA

XERRADA

LA SALUT Cicle «Viure a l’antiga Roma»

EL TREBALL Cicle «Viure a l’antiga Roma»

EL LLEURE Cicle «Viure a l’antiga Roma»

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI / ICAC

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI / ICAC

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI / ICAC

Per als romans, la salut era un tema de família. Quan el cònsol Cató va redactar el seu Agri cultura, un llibre que ensenyava com s’havia d’administrar una casa de camp, recorda al pater familiae que entre les seves obligacions tenia la de vetllar per la salut de tothom qui vivia a la propietat. No sols això, també havia d’escriure un manual que els seus fills i els seus domèstics havien de fer servir.

I si la cosa era més seriosa, sempre es podia recórrer a un santuari curatiu.

Estudiar una societat esclavista com la romana no és senzill des de la nostra òptica actual.

Malgrat això, sabem que en el món romà, els comerciants i artesans, i també els soldats, reproduïen als seus epitafis fúnebres imatges quotidianes dels oficis respectius. N’estaven orgullosos. Avui, aquestes imatges ens permeten documentar amb precisió mil escenes de la vida quotidiana en el món antic.

El calendari romà aturava, cada un cert temps, el món del treball perquè tota la població pogués celebrar els Ludi, les grans festes públiques. Les seves cerimònies incloïen processons, sacrificis i, sobretot, grans espectacles: tragèdies gregues i mims als teatres, caceres i lluites als amfiteatres i, sobretot, les molt esperades carreres de carros al circ.

NOU

NOU

NOU

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 131

XERRADA - DEMOSTRACIÓ

AUDIOVISUAL

AUDIOVISUAL

DIBUIXANT EL PASSAT La il·lustració com a mitjà de difusió del patrimoni

LA DONA A CARTAGO NOVA

BONAPARTE: LA CAMPANYA D’EGIPTE. ELS DESCOBRIMENTS

HUGO PRADES, IL·LUSTRADOR

OFICINA TARRACO VIVA ICAC FICAB EN ITINERÀNCIA

OFICINA TARRACO VIVA ICAC FICAB EN ITINERÀNCIA

Abans de la fotografia, la il· lustració era l’únic mitjà per a poder mostrar llocs llunyans i exòtics, i avui dia un dels usos de la il·lustració històrica és, precisament, fer-nos viatjar, però a través del temps. Quina manera hi pot haver més bona de comprendre unes ruïnes de les quals amb prou feines es veuen els fonaments que amb una il·lustració que recreï com eren?

Qart Hadasht ha caigut! Els cartaginesos han estat derrotats! Roma ha vençut. Llarga vida a Cartago Nova! Nenes i dones de tota classe conviuen a la ciutat romana.

Aquesta és la història d’aquestes matrones, llibertes i esclaves, de la seva vida privada i els seus moments més preuats, dels seus temors i les seves esperances, dels seus anhels i les seves conquestes. És la història de la dona a Cartago Nova.

Maig de 1798: Napoleó emprèn el seu somni oriental i desembarca a Egipte, bressol de la civilització, amb un contingent de soldats, marins i intel·lectuals. Una vegada pacificat el país, els anomenats savants o savis, científics que van acompanyar les tropes, van poder per fi dedicar-se a descobrir les meravelles arqueològiques amagades al país. Però mentre l’expedició partia cap al sud, la campanya militar de Síria s’estancava.

Després de tres anys de treball, els esdeveniments polítics i militars van obligar a aquests pioners de l’egiptologia a tornar a França.

NOU

El dibuix, sumat al treball dels arqueòlegs i historiadors, fa que el que semblava impossible cobri vida de nou. La combinació d’aquests elements dona com a fruit una eina didàctica excel· lent perquè la gent es pugui aproximar a la pròpia història i comprendre-la.

La il·lustració es pot fer servir en llibres de text, panells per a museus, documentals, guies turístiques, etc. En aquest petit reportatge es mostrarà com s’organitza i es fa una il·lustració des que s’encarrega fins que es publica.

132

NOU

Any: 2017 Durada: 50 minuts País de producció: Espanya Idioma: castellà Direcció: Antonio Alpañez Producció: Fundación Integra FICAB XIX (2019)

NOU

Any: 2016 Durada: 52 minuts Idioma: francès, VOS castellà Direcció: Fabrice Hourlier Producció: ART France, Docside Zed FICAB XVII (2017)

AUDIOVISUAL

AUDIOVISUAL

GASTRONOMIA ROMANA

EL FANTASMA DE PALAU

TEBTUNIS, UNA CIUTAT TROBADA

TÀRRACO A TAULA

OFICINA TARRACO VIVA ICAC FICAB EN ITINERÀNCIA

OFICINA TARRACO VIVA ICAC FICAB EN ITINERÀNCIA

RESTAURANTS ASSOCIACIÓ TÀRRACO A TAULA

Què passaria si una jove arqueòloga es trobés amb un fantasma del passat, un romà que pogués transmetre en primera persona com es vivia fa dos mil anys a la ciutat d’Aventicum (Suïssa)? S’establiria un apassionant diàleg per a parlar dels principals monuments de la ciutat, les restes epigràfiques, els mosaics o les termes.

L’assentament de Tebtunis va ser fundat durant la XII dinastia egípcia, cap al 1800 aC, i es va mantenir habitat fins al segle XII de la nostra era. Es tracta, per tant, d’un jaciment excepcional per a conèixer l’evolució del lloc des de temps faraònics fins a l’edat mitjana, passant per l’etapa hel·lenística i romana. Sobresurt, a més, per les restes de papirs i òstracons conservats.

Dins la cuina, els romans eren uns grans tècnics i els agradava experimentar. A Roma, l’arribada de tradicions gastronòmiques de tots els indrets de l’Imperi facilitava la barreja i la síntesi de tècniques i sabors. Era, de fet, una cuina intercultural. El gust per les combinacions de dolç i salat de la cuina catalana és, de fet, herència de la cuina romana.

NOU

Any: 2010 Durada: 23 minuts Idioma: francès, VOS castellà Direcció: Alain Laesslé Producció: Association Pro Aventico FICAB XI (2011)

NOU

Any: 2011 Durada: 26 minuts Idioma: francès, VOS castellà Direcció: Alain Lecrer Producció: Institut français d’archéologie orientale FICAB XI (2011)

Durant els dies del festival Tarraco Viva, l’associació Tàrraco a Taula ofereix una oferta gastronòmica pensada per a evocar els sabors de l’antiga Roma. El llibre De re coquinaria, d’Apici (el famós gastrònom de l’època d’August i Tiberi) és una de les fonts que s’utilitzen per a recuperar receptes, o actualitzar-les, amb l’objectiu d’oferir un viatge en el temps a través del paladar.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 133

GASTRONOMIA ROMANA / XERRADA

GASTRONOMIA ROMANA / TALLER

TALLER TELEMÀTIC

QUÈ SIGNIFICA «A LA ROMANA»?

Cuina i alimentació a l’antiga Roma

CUINA ROMANA A LA TEVA CUINA Una experiència guiada per l’arqueogastronomia

PUERORUM LUDI La riquesa i diversitat dels jocs en època romana CAMP D’APRENENTATGE DE TARRAGONA

KUANUM! GASTRONOMIA I HISTÒRIA

KUANUM! GASTRONOMIA I HISTÒRIA

(L’HOSPITALET DE LLOBREGAT)

(L’HOSPITALET DE LLOBREGAT)

En pocs segles, Roma va passar de ser un petit lloc perdut al mig de la península itàlica a convertir-se en el centre de tot un imperi.

La conquesta va donar riqueses, territoris i, sobretot, va aportar noves maneres de fer a partir dels costums dels pobles conquerits. Així, la cuina romana va evolucionar des de la senzillesa d’un poble de pastors i agricultors fins a la creació de la primera gran gastronomia sofisticada d’Occident.

En aquesta ocasió, prepararem en línia dos plats estrella de la cuina romana, fàcils de fer, que ens portaran a gaudir de sabors i textures sorprenents i alhora evocadorament familiars.

Davant la impossibilitat de dur a terme la tradicional jornada d’aprenentatge a causa de les mesures de prevenció de la Covid-19, l’equip del Camp d’Aprenentatge de la ciutat de Tarragona proposa una activitat alternativa. L’alumnat de sisè de primària Els noms de les receptes que us propo- de les escoles del Tarragonès s’acossem ja susciten curiositat: sala cattabia tarà virtualment durant un matí als i catillus ornatus. Quines històries hi ha jocs a què jugaven els infants de Tàrdarrere d’aquests noms tan enigmàtics? raco. A l’època romana el joc era molt Les nostres fonts d’inspiració són el trac- present, tant en grups d’infants com tat de cuina atribuït a Apici i la literatura d’adults. Aquesta activitat permetrà Amb aquesta xerrada dirigida pels ar- de banquets, a partir del llibre d’Ateneu tractar d’aquest aspecte de la cultura queogastrònoms de KuanUm es des- de Nàucratis, el Deipnosophistai. dels nostres avantpassats, saber quins vetllaran aspectes de l’alimentació i la jocs han perviscut fins als nostres dies cuina dels nostres avantpassats romans: Mentre cuinem des de casa, podrem gau- i descobrir la riquesa i diversitat dels escassetats, procediments culinaris, ex- dir d’un moment de convivialitat amb jocs de daus. A més, els infants pocentricitats, malalties relacionades amb la resta de participants del taller, com si dran crear una peça que els permetrà l’alimentació, denominacions d’origen, fóssim a punt de començar un banquet compartir una estona de joc. sabors i aromes properes i exòtique s...: a l’antiga Roma. A la vegada, les nostres un viatge guiat que revelarà una manera elaboracions podran servir després per a de fer «a la romana», la qual ha confi- poder compartir una degustació especial gurat, en una gran part, la nostra cuina amb la gent que ens estimem. i alimentació actual.

NOU

134

NOU

RECREACIÓ HISTÒRICA

TALLER INFANTIL

TALLER INFANTIL

GRAFITS, LA XARXA SOCIAL DELS ANTICS ROMANS La recreació històrica com a eina per a l’aprenentatge

BULLA L’amulet dels infants romans

ELS DÉUS LARS Els protectors de la llar

ALUMNES DE L’IES VIDAL I BARRAQUER OFICINA DEL FESTIVAL

El juny del 2019, el festival es va posar en contacte amb les professores Isabel Gutiérrez i Pilar Figueres de l’IES Vidal i Barraquer de Tarragona. L’objectiu era proposar-los una experiència d’aprenentatge de la història de l’antiga Roma per als alumnes del cicle formatiu d’Animació Sociocultural.

NOU

L’experiència —pionera al nostre país— consistia a convertir els alumnes, durant alguns mesos, en un grup de recreació històrica i elaborar una proposta de recreació. Això va implicar la recerca d’informació (consultes bibliogràfiques en biblioteques i a internet), consultes a especialistes (historiadors i altres), creació de guions, preparació de vestuari i, finalment, la representació davant el públic de la proposta elaborada. El fruit d’aquesta col·laboració entre l’IES Vidal i Barraquer i el festival Tarraco Viva ha estat recollit pel vídeo que ara es presenta, enregistrat el dia 3 de març del 2020.

SEXTO MARIO, PATRIMONI I EDUCACIÓ

SEXTO MARIO, PATRIMONI I EDUCACIÓ

(CÒRDOVA)

(CÒRDOVA)

A l’antiguitat van ser moltes les situacions adverses a què es va haver d’enfrontar la població, tot un conjunt de calamitats que constituïen l’esdevenir de la gent, que intentaven endarrerir tant com fos possible el trànsit de la vida a la mort. Per a protegir els més petits de la casa, es recorria a tota mena d’amulets, sortilegis i advocacions als déus, als quals es pregava perquè aquest menor estigués protegit fins a arribar a la maduresa.

Un dels amulets més freqüents en el món romà era la bulla, una bosseta més o menys luxosa, que es penjava al coll del menor. En aquest taller parlarem dels amulets dissenyats per a protegir els nens i nenes i farem una bulla de tela per atreure la bona fortuna.

La nostra llar és «el nostre castell», on ens sentim segurs, protegits, estimats…, i tot el que porti a protegir la nostra llar d’elements adversos i negatius sempre és benvingut: amulets als punts més vulnerables de casa, sortilegis per a atreure les coses bones i expulsar les dolentes. I què hi ha millor que recórrer als qui més ens estimen, als nostres familiars, que sempre ens han protegit durant tota la vida, perquè quan aquests traspassaven les portes de l’Hades adquirien forces renovades pròpies dels déus i es convertien en protectors de la llar.

NOU

NOU

En aquest taller parlarem de l’origen i les funcions d’aquests déus lars i policromarem una peça d’escaiola per a col·locar-la al lararium de la nostra llar, perquè ens protegeixin i evitin que qualsevol mal hi arribi.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 135

ACTIVITATS DELS MUSEUS / TALLER

ACTIVITATS DELS MUSEUS / XERRADA

RECREACIÓ HISTÒRICA

DESPERTA EL PATRIMONI! Descobreix, digitalitza en 3D i difon

EUPLOIA, BONA TRAVESSIA Els navegants i els elements sagrats en l’antiguitat clàssica

IN COEMETERIO Els rituals de la mort dels primers cristians a Tàrraco

AGÈNCIA CATALANA DEL PATRIMONI CULTURAL I CÒDOL EDUCACIÓ HI COL·LABORA: MUSEU D’HISTÒRIA DE TARRAGONA

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO, URV / ICAC MUSEU DEL PORT DE TARRAGONA

(TARRAGONA)

«Pobo condemnat a aventura.

El Festival Tarraco Viva amb NOU E pobo aventureiro?» La frales Jornades Europees de Patrimoni 2020: L’objectiu de l’activitat se que l’escriptor gallec Jesús Alondidàctica “Desperta el patrimoni” és so Montero va posar en boca del seu la descoberta del patrimoni a partir personatge Pedro Petouto ens permet de la fotogrametria. És quan ens hem entendre amb precisió les raons de la fet nostre el patrimoni a través de la navegació antiga i el pensament dels mirada atenta i la creació d’un model marins. Els camins de la mar eren ri3D, i ens hi identifiquem i l’aprehenem, quesa en la pesca, el comerç i la guerra, que es generen les ganes de compartir però també significaven perills i riscos els resultats i les descobertes amb els constants. Poder orientar-se a altamar, altres i de fer-ne difusió a través de les assegurar els vaixells i el seu impuls xarxes socials. Crearem models 3D motriu, trobar protecció davant temamb els nostres mòbils i despertarem pestes, esculls i baixos, poder fugir davant el pirata o garantir la convivència el patrimoni! a bord eren igual d’imprescindibles.

L’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i el Festival Tarraco Viva, coor- Per tot això, els pescadors i mariners ganitzen l’activitat didàctica “Desperta mediterranis, fenicis, púnics, grecs el Patrimoni”, amb la col·laboració del i romans recorrien no tan sols a uns Museu d’Història de Tarragona, i en usos i costums encara vigents avui dia, el marc de les Jornades Europees de sinó també a tota una mitologia nàutiPatrimoni 2020. #despertaelpatrimoni ca i una manera pròpia d’assegurar-se la pau amb els déus i la fortuna de les empreses.

NOU

136

ASSOCIACIÓ CULTURAL SANT FRUCTUÓS MNAT

In coemeterio és la reconstrucció d’un funeral del segle V dC que ens acosta a la manera com els primers cristians duien a terme els rituals de la mort.

Hereus directes d’una cultura hebraica i romana, els funerals cristians es distingien dels pagans per les pregàries de caràcter pasqual que entonava la comunitat. In coemeterio reconstrueix aquest model de funeral des que el moribund agonitza fins al moment de la celebració del refrigerium o banquet funerari, després de la mort, a la mateixa tomba.

L’activitat es duu a terme a la necròpolis paleocristiana del Francolí.

A partir de la depositio de les relíquies dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, aquest espai va adquirir un significat sagrat. Els fidels van mostrar un gran interès per a enterrar-se a prop de les despulles dels màrtirs (tumulatio ad martyres) fins a generar un gran santuari martirial el segle V dC.

TALLER DEMOSTRACIÓ

VISITA LLIURE

VISITA LLIURE

FERMENTUM PER A VIURE La fermentació, un element clau de l’alimentació

QUI SOM? Qui s’amaga darrere les ombres del museu?

VIATJA AL PASSAT Com vivien els habitants de Tàrraco?

KUAN UM! GASTRONOMIA I HISTÒRIA

MNAT

MNAT

Descobriu qui s’amaga darrere les ombres del museu, des dels vostres dispositius electrònics. Visiteu l’exposició Tarraco MNAT i podreu conèixer el nostre patrimoni romà a partir de les pistes que us aniran guiant.

Activitat familiar autònoma.

Guiats per Faustina, esposa del duumvir Caius Valerius Avitus, podreu recórrer de manera autònoma l’exposició Tarraco MNAT, i conèixer la ciutat de Tàrraco i com vivien els seus habitants. Audioguia de l’exposició Tarraco /MNAT.

(L’HOSPITALET DE LLOBREGAT)

MNAT

Fermentar ha estat sempre una forma d’aprofitar els aliments que d’altra manera no s’haurien pogut consumir, i no només això, ja que els processos fermentatius han aconseguit molts cops millorar el gust dels aliments o donar-nos, com ho fa el vi, moments de gràcia i agudesa a la vida.

NOU

NOU

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 137

VISITA GUIADA

VISITA TEATRALITZADA

ITINERARI

EL TEATRE ROMÀ DE TÀRRACO Un dels tres grans edificis d’espectacles

TIBERIUS Un comerciant pel Mare Nostrum

VIDA I MORT A TÀRRACO La Necròpolis Paleocristiana de Tarragona

MNAT

MNAT MUSEU DEL PORT DE TARRAGONA

MNAT

El teatre de Tàrraco fou un dels tres edificis d’espectacles de què gaudien els seus habitants. Acosta’t i t’explicarem com era, quins eren els espectacles que s’hi feien i quin era el paper que tenia dins la trama urbana.

El comerciant de Tàrraco Tiberius Claudius Amiantus ens explicarà de primera mà com era el comerç del vi en època romana i quines característiques i perills tenia la navegació pel Mare Nostrum. Que Neptú i les nereides ens siguin favorables!

Farem un itinerari guiat per la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona i les restes conservades al centre comercial Parc Central, on coneixerem quina va ser l’evolució d’un dels suburbis de Tàrraco i quines activitats s’hi desenvolupaven.

138

EXPOSICIÓ

CONFERENCIA FAMILIAR

AGER / CONFERÈNCIA

FARAÓ Rei d’Egipte

VEIG COSES MERAVELLOSES!

IN RUSTICAM ROMANAM LINGUAM De com la llengua llatina es va transformar en la llengua catalana

NÚRIA ROSELLÓ

PERE NAVARRO

CAIXAFORUM TARRAGONA

Rere les imatges i els objectes de l’antic Egipte que han arribat fins als nostres dies s’amaga la realitat d’un imperi que ha fascinat l’home al llarg de la història. L’exposició «Faraó. Rei d’Egipte» presenta aquests objectes per explicar la vida en aquells temps i presta una atenció especial a diferents aspectes del monarca egipci, com ara el caràcter diví dels faraons, la simbologia de les vestimentes i les joies, la religiositat, els rituals, l’organització administrativa del país, les guerres expansives i de protecció i, per descomptat, la vida de palau.

NOU

Prop de cent trenta peces de la col·lecció del Museu Britànic formen part d’aquesta exposició, entre les quals destaquen diferents treballs d’orfebreria, busts imponents i preciosos relleus de temples que acosten el visitant a la vida reial i de poder de l’antic Egipte.

CAIXAFORUM TARRAGONA

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI HI COL·LABORA: AJ. DE VILA-RODONA

Acompanyats per una arqueòloga, visitarem les tombes dels faraons. Travessarem passadissos i estances fins a arribar a la cambra funerària. Observarem com era la vida en el més enllà a partir de les escenes pintades a les parets, els jeroglífics i els objectes de l’aixovar que anirem trobant pel camí i que, alhora, reflecteixen com un mirall el seu món real.

Encara parlem llatí, una mica evolucionat però llatí al cap i la fi. Ara bé, per què utilitzem el mot cavall si en llatí es diu «equus»? Cóm va evolucionar el llatí fins a donar lloc al conjunt de les llengües romàniques? Quins són els canvis que van fer possible que la llengua llatina modifiqués la seva estructura i es diversifiqués en el conjunt de llengües neollatines? Com es van produir aquests canvis que van afectar En aquesta conferència, pensada per els sons, les formes, l’ordre dels mots, a tota la família, veurem coses fasci- el significat de les paraules? nants: descobrirem aquestes cases de l’eternitat que perpetuaven el poder absolut dels faraons.

NOU

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 139

AGER / VISITA COMENTADA

AGER / RECREACIÓ HISTÒRICA

AGER / AUDIOVISUAL

FUNUS ROMANORUM Columbari de Vila-rodona: ritual funerari i superstició

GLÀDIUS I MEDULINA Espectacle de reconstrucció amb titelles romans

CARRETERES ROMANES Preestrena de l’episodi de la sèrie Ingeniería romana

GENOVESA NARRATIVES TEATRALS

MUSEU D’HISTÒRIA DE CAMBRILS

IBER PATRIMONI I TURISME

(TARRAGONA) HI COL·LABORA: AJ. DE VILA-RODONA

(TARRAGONA)

A Roma, la mort representava el ritual de pas del món dels vius al món desconegut dels morts.

Com es regulava aquest trànsit per no posar en perill els vius i convertir els familiars en família funesta? Per als romans, el ritual funerari (funus) era un conjunt de cerimònies complexes i estructurades que havien de permetre als esperits dels difunts (manes) arribar al món dels morts sense convertir-se en larvae o lemurae venjatives que provocaven mals.

La peça narra la història de Medulina, esposa d’un ric senador, que oblida el marit i els «bons costums» de Roma per a fugir amb l’amant, el qual és un famós gladiador anomenat Glàdius el Rave, un home fort com un bou però lleig com una cabra. Ja se sap…, els braços dels gladiadors fan florir jacints!

Abans de fugir, el marit se n’assabenta i ho intenta impedir per tots els mitjans, però els capricis de l’amor són impossibles d’aturar.

NOU

Us proposem un viatge didàctic al món dels rituals funeraris i les creences d’una societat especialment supersticiosa com la romana. El columbari de Vila-rodona ofereix un marc excepcional. Es tracta d’un edifici romà dels segles I-II pensat per a enterraments col·lectius. En aquest cas, el mausoleu sembla destinat als membres d’una mateixa família i és testimoni únic a l’ager tarraconensis.

140

MUSEU D’HISTÒRIA DE CAMBRILS

Glàdius i Medulina és un espectacle de reconstrucció amb titelles romans que parteix de textos de Juvenal, Plaute, farses atel·lanes i testimonis de titelles antics.

Confecció de titelles: Alex Manríquez Policromia: MV Arte

Es farà l’acte de preestrena de l’episodi «Carreteras» de la sèrie documental Ingeniería romana, produïda per Digivision, amb la participació de TV2, una sèrie documental en què es fa un recorregut per les principals infraestructures i tècniques emprades pels antics enginyers romans en les seves construccions.

AGER / CONFERÈNCIA

ACTE DE CLOENDA

VIL·LES ROMANES Refugi dels poderosos en temps d’epidèmies

EL VALOR DE LA HISTÒRIA Pot ensenyar-nos alguna cosa útil per al present?

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO

OFICINA DEL FESTIVAL

UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI / ICAC HI COL·LABORA: AJ. D’ALTAFULLA

En la societat romana, la riEl coneixement de la històNOU quesa tenia molt a veure amb ria pot ensenyar-nos alguna les propietats agràries. Per això, encara cosa útil per al nostre present? Resque visquessin en ciutats, els romans pondre a aquesta pregunta no és fàcil. rics tenien de totes maneres una o dife- Tanmateix, molta gent, incloent-hi rents vil·les de lleure al camp on podien alguns historiadors, sosté que el pasgaudir de la caça, la lectura i d’estar amb sat és el passat i que no serveix per a els amics. En moments d’enfrontament entendre l’actualitat. o col·lapse, aquestes vil·les també es convertien en refugis on es podien aïllar D’altra banda, els qui respondrien de la política o la malaltia. que la història pot ser útil tenen arguments diversos. Uns valoren els fets del passat com a exemples per a comparar passat i present, d’altres opinen que tot el que ens passa ara ja ha tingut un equivalent en temps pretèrits.

El debat és obert i potser és justament on hi ha la veritable resposta.

NOU

de dir, de la renovació historiogràfica europea. Segons aquest autor, «totes les situacions polítiques que vivim o viurem ja han estat viscudes abans».

Per a Boucheron, un dels problemes actuals en termes polítics és el de «com podem cedir a la temptació d’un govern autoritari?», o dit d’una altra manera, «com pot ser que societats molt desenvolupades abandonin de manera deliberada i plenament conscients la voluntat pública?».

Segons Boucheron, això ja ha passat moltes vegades a la història i molt especialment durant el que ell anomena la crisi de les ciutats comunals italianes del Renaixement, amb el que aquest autor anomena «fatiga Un dels historiadors que han reflexio- democràtica». nat més sobre el valor de la història és Patrick Boucheron, un historiador de La pregunta que encapçala aquest esl’edat mitjana de mitjana edat, com li crit és una variant d’una altra. Quin agrada definir-se. Es tracta d’un estu- sentit té fer un festival de divulgació diós de l’urbanisme italià del Renaixe- històrica en l’actualitat? La resposta, si ment i un exponent, polèmic tot s’ha n’hi ha, quan acabi el festival.

P RO G R A M A D’AC T I V I TAT S 141

142

EL FESTIVAL ORGANITZA

PATROCINA

COL·LABOREN

Setopant-Seminari de Topografia antiga. URV

Escola de Lletres de Tarragona

Mercat Central de Tarragona

Aula de Teatre URV-Zona Zálata

Mercat de Torreforta

Camp d’Aprenentatge de Tarragona

Col·legi oficial de Psicologia de Catalunya

Mercat de Bonavista

IES F. Vidal i Barraquer. CFGS d’Animació Sociocultural i Turística

Museo de Oiasso (Irún) CaixaForum Tarragona

Empresa Municipal de Transports (EMT)

Associació de Professors de Llengües Clàssiques de Catalunya (APLEC)

Pausanias Viajes Arqueológicos

Desperta Ferro Ediciones

Gremi de llibreters de Tarragona

FET a Tarragona

Institut de Ciències de l’Educació de clàssiques de la URV

Biblioteca Pública de Tarragona

TAC 12

Associació de restauradors Tarraco a Taula

Tarragona Ràdio

CRÈDITS

Grups de reconstrucció i recreació de l’edició 2020

Imatge del cartell de l’edició 2020 (coberta): Idea: Magí Seritjol i Rafael López-Monné Fotografia: Rafael López-Monné Disseny gràfic i muntatge fotogràfic: Noemí Rosell Estilisme: Merche Tubilla Figurants: Enrique Villaseñor, Marta Antolín, Abril i Helena Villaseñor, Miquel Sanchís.

Amb la col·laboració de Thaleia. Grup de Reconstrucció Històrica de Tarragona.I dea: Oficina Coordinació i documentació: Oficina Tarraco Viva Direcció d’art i edició: Rafael López-Monné Disseny gràfic: Noemí Rosell Maquetació: Noemí Rosell, Valeria Russo

AGUSTÍ FARRÉ llunadecartro@hotmail.com

Fotografies: Rafael López-Monné / Tarraco Viva

GENOVESA, NARRATIVES TEATRALS joan.rione@gmail.com

Excepte: Caixafòrum: 139a, 139b Christian Leblanc: 24 Còldol Educació: 136a Egypt Exploration Society: 20, 23 FICAB: 132b, 132c, 133a, 133b, Jano, Reconstrucción Histórica: 126a MNAT: 137b, 137c, 138b, Museu d’Història de Tarragona: 117a Pep Escoda: 28, 30, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38, 39, 40, 41 Per-Olow Anderson: 27 Rubén Perdomo / MNAT: 138a, 138c Wikimedia Commons: 122c, 123a, 126c, 130a, 130b,

ALA AVGVSTA avitianus@hotmail.com ALEX MANRIQUEZ GOROSTIAGA budoxela@gmail.com ARGOS TARRAGONA julio.villar@argostarragona.com ARS DIMICANDI arsdimicandi@gmail.com Ass. Cult. LUDI SCAENICI ludiscaenici@gmail.com Ass. Cult. SANT FRUCTUÓS secretaria@acsantfrucutos.cat Ass. SI VIS PACEM PARA LUDUM paraludum@gmail.com ASSUMPTA MERCADER SOLÀ hola@assumptamercader.cat AURIGA serveis culturals auriga@aurigasc.com CARLES ALCOY lletra@gmail.com CÒDOL Educació codol@codoleducacio.com ESCOLA DE LLETRES DE TGN mariara@escoladelletres.cat IBER Arqueologia, Patrimoni i Turisme SL jvila@iberapt.com JANO Reconstrucción histórica info@reconstruccionhistorica.com KARME GONZÁLEZ karmegc@gmail.com KUANUM! Arqueogastromia i patrimoni kuanum@gmail.com LA CASA DEL CLÀSSICS infolacasadelsclassics@som.cat MARIA MERCÈ ROVIRA BRU roviramerce@yahoo.es MV Arte info@mvarte.com NEMESIS arqueologia i difusió cultural info@nemesisarch.com PROJECTE ARCADIA carme.rodriguez@gmail.com PROJECTE PHOENIX projectephoenix@yahoo.es RICARDO VICENTE PLACED info@ricardovicente.com

Il·lustracions: Hugo Prades: 132a, 141a

SEPTIMANI SENIORES info@septimaniseniores.com

Correcció lingüística: Alba Corral Serramià Revisió de la llengua llatina: Núria Rodríguez Impressió: Editorial Mic

TARRACO LVDVS tarracolvdvs@gmail.com

SEXTO MARIO Patrimonio y educación sextomario@sextomario.com THALEIA, grup de reconstrucció històrica de Tarragona thaleia@telefonica.net ZONA ZÀLATA / AULA DE TEATRE URV jpzonazalata@gmail.com

© dels textos, fotografies i il·lustracions: els autors Els textos poden reproduir-se citant-ne la font.

Són reservats tots els drets sobre les fotografies i les il·lustracions. Per a reproduccions cal contactar amb l’oficina del festival: oficina@tarracoviva.com © de l’edició: Festival Tarraco Viva Dipòsit legal: T 852-2020

144