Invisibles

Si busquem al DAVL la paraula invisible, ens diu “que no es pot veure, que escapa a la vista”. De seguida pensem en realitats intangibles o, més exòticament, en misteris ocultistes, però no és aquesta la invisibilitat de què vull parlar ara. La invisibilitat de què vull parlar és la que afecta els centres d’adults. Pot semblar un tractament excèntric, en certa mesura, perquè si el centre no es veu és perquè no s’anuncia, o si s’anuncia i no es veu, és perquè s’anuncia malament o s’anuncia poc. En realitat, no només no és excèntric el que dic, sinó que a més és paradoxal. El centre està i s’anuncia, però no es veu. Per què?

Tal vegada ha existit i existeix el prejudici que els centres de formació de persones adultes han sigut el lloc on acudia la persona amb fracàs escolar. Aquest no és necessàriament el cas, tot i que, si així fóra, als centres garantim la possibilitat de reprendre els estudis que, en algun moment de la vida, per raons diferents com la vida mateixa, no pogueren ser enllestits.

Cada estudiant que arriba a les nostres aules té unes característiques distintes i particulars, i les condicions que envolten cadascú són ben diferents. De vegades es tracta de mares, pares i fi lls que tots plegats han decidit emprendre el camí de l’estudi per millorar i prosperar, siga cursant els nostres estudis de Graduat, o bé d’Accés a la Universitat. En ocasions, es tracta de joves i menys joves que retroben en l’estudi la clau que necessiten per a superar-se i assolir objectius vitals que cadascú, amb les seues circumstàncies, es fi xa. Altres cops són estrangers que busquen el perfeccionament de la llengua per aconseguir una plena integració. Molt sovint, també, es tracta de persones, formades o sense formar, que volen enriquir-se amb el més preciós que hi ha, que és el saber, la lectura, l’exercici del pensament. Cursen, així, la nostra oferta d’Història, Filosofi a, Valencià i Anglés. Tots ells creuen fronteres, trenquen barreres, escriuen per al concurs literari i dignifi quen la poesia i la narrativa; fotografi en la bellesa i experimenten; aprenem, aprenen, es mantenen vius i actualitzats i dinàmics en un món que no s’atura i que cada vegada està més enganxat en les xarxes de la informació.

En fi , en totes les ocasions es tracta de persones i tractem amb persones que persegueixen el seu somni o viuen una afi ció, amb les quals compartim vivències d’èxit i de necessitat de millorar.

No entenc ni entendré el desencant i menyspreu que mostren alguns docents i altres persones—i en són moltes—que no coneixen bé els CFPA. És ben cert que estem al darrer graó de l’escala educativa. Mai ens arriba el torn per a poder reformar la llei que regula les escoles d’adults des del 1995. Els darrers vint-i-tres anys no han sigut pacífi cs. Els canvis socials i econòmics s’han deixat notar, i això repercuteix també als centres d’adults. Ens hem adaptat amb fl exibilitat i dins d’un context desfavorable i molt més rígid del que ens agradaria. Amb pocs recursos, però amb moltes ganes; i així i tot, i malgrat el treball realitzat, que creiem que és bo, però si no és bo, almenys sí és molt, continuem rebent la indiferència o inclús el rebuig de molta gent i de la planifi cació educativa.

En fi , supose que som invisibles. Però, ja se sap: “l’essencial és invisible als ulls”.

Carmina M.

Claustre de professors del Centre de Formació de Persones Adultes (CFPA) Miquel Rosanes