Els inicis del futbol a Silla

Per Josep Antich Brocal

El futbol va ser exportat a Espanya pels anglesos a les darreries del segle XIX i prompte es va convertir en l’esport de moda a les grans ciutats competint amb la boxa, la bicicleta, i al nostre territori amb la pilota valenciana, ja documentada en època medieval. Contava el meu pare, gran aficionat, que va nàixer el mateix any que el Silla CF, el 1921. Si això era cert, mon pare compliria ara 100 anys, i el Silla també. Però una cosa és formar un equip amb una colla d’amics i altra federar-se i entrar en competició oficial, un fet que va ocórrer alguns anys després, sembla que el 1927, encara que hi ha opinions que barallen una data més anterior.

D’una manera o altra, el que interessa ressaltar és la gran afició que existia pel futbol al nostre poble, ja que al baló es podia jugar a qualsevol sequer organitzant partits entre quadrilles o contra els pobles de la rodalia. Aleshores feien servir pilotes massisses de tela que preparaven artesanalment, i eren tan pesades, que la majoria de futbolistes portaven mocadors nugats al front per poder rematar de cap sense fer-se dany. Una vegada federats calia jugar amb un baló d’aire adequat i en un camp “de reglament”, però això no resultava gens fàcil. Fou l’any 1929 quan per primera vegada aconseguiren uns terrenys adjacents a la carretera Fillola (on està actualment la caserna de la Guàrdia Civil) i es deia oficialment: «Campo de Luciano». El seu propietari, Rafael Ferrer Estellés, havia cedit provisionalment 12 fanecades del seu hort de forma gratuïta, però tres anys desprès va exigir el lloguer a raó de 500 ptes/any amb els que formaven la directiva: Melcior Riera Riera, president, Rafael Miñana, Elies Olmos Fortea i Antoni Iborra Espuig.

Després de condicionar el terreny de joc i envoltar-lo amb una empallissada de canyís i fustes, va començar novament la trajectòria competitiva del Silla CF, enquadrat en la segona categoria regional, d’on ja tenim diversa informació dels resultats setmanals pels diaris de l’època competit amb el Favara, el Patraix, el Catarroja, el Norte, el Europa de Massanassa, el Picassent. A l’alineació anterior van afegint-se: Gomar, Hernández, Sarrión, Vallés, Pepe Bacardi, Miravet, Morera i Sañudo.

Equip del Silla CF. Any 1934. Roberto Saragossà, “Comadró”, “Miano”, Alfonsito, Rua, Carbonell “Morisco”, “Pinyol”, “Sigronero”, Meana i Mirto (pare). El president era el farmacèutic Paco Costa, i el secretari el metge Ricardo Garcia.

La Penya Barba. Any 1935. Identifiquem: Ibañez, Palau, Vallés, Magalló.

L’afició pel futbol era tan gran, que el Silla no podia donar cabuda a tota la jovenalla que desitjava jugar en el club representatiu del poble, per això apareixen les primeres penyes d’amics que organitzaven un torneig entre elles. D’abans de guerra estaven: los Solteros, los Buenos Chicos, els de la Gorra, Pocogasto, Conill, Mistela, la Barba i els Desesperats, que era l’equip on va començar a jugar de porter l’imbatible Fernando Luz “Mocaurets”, a qui vaig poder entrevistar en (Magazim, desembre, 2007).

- Allò donava gust, tots els diumenges pel matí i la vesprà s’omplien les eres jugant. Havia un trofeu que donava l’Ajuntament i que guanyava sempre la penya Barba... molt bon equip.

Durant la guerra civil i amb la joventut masculina mobilitzada, no va haver competició en aquell lloc, doncs el camp va

Torneig de penyes de la temporada 1935 – 1936, confeccionat per Fernando Zaragozà, “el Rull”.

ser utilitzat per l’exèrcit com a campament de pernocta de les tropes que traslladaven en ferrocarril i feien parada provisional a l’estació de Silla. De la mateixa manera, el primer any de postguerra, molts soldats encara estaven retinguts en camps de concentració, en la presó o morts en combat, per això el futbol va tardar un any en organitzar-se.

D’aquella època de jugador, Fernando guarda molts bons records de quant anaven en bicicleta a jugar a Benifaió o Alginet i arribaven baldats, i destacava la rivalitat amb Alcàsser, un problema que tots els anys es repetia:

Sempre havien galtaes, i allí em tenies a mi posant pau. Venien sis o set guàrdies al camp i ni aixina els podien despartir. Com jo era alt, era molt bo en el joc aeri, però quan em tiraven

Silla CF. Any 1935. Mirabet, Pastor, Llavata, García, Sebastià, Monzó, Guastavino i Giordano. Baix: “El Manyà”, Navarro, “el Nene”, “ Casca” i “el Miano”,

per terra ho tenia més complicat. Dels jugadors, Morera era el millor per la tècnica i el geni, i Sañudo, que ho feia molt bé. També estava Morant, que va morir jove, Meana, que era foraster, Pepito Vallés que el mataren en guerra i Pasqualet el de la Casa Negra que jugà en el Badajoz.

El 1941, una vegada aprovat el nou Pla d’ordenació urbana que qualificava aquella zona com a urbanitzable, el propietari decideix rescindir el lloguer, una decisió acceptada per Melcior Riera i Josep Bou, president i secretari del club aleshores, perquè així estava pactat en el contracte. No obstant això, la resta de la directiva els desautoritzava, iniciant-se una campanya popular contra el propietari amb l’argument de voler deixar el poble sense futbol.

Això va suposar l’escissió de la Junta i l’inici d’accions legals per l’advocat de Ferrer, amb la implicació fins i tot de l’Ajuntament i de la «Delegación de Deportes» que dirigia el general Moscardó. Deu anys després, la justícia donarà la raó al titular permetent-li la urbanització dels terrenys, afectant-li com a càrrega una superfície de 2.600 m2 destinada a la nova caserna de la Guàrdia Civil, que fou expropiada pel just preu de 26.000 pessetes.

Tot aquest enrenou encrespava l’afició local, cada vegada més nombrosa i esperonada pels èxits futbolístics de Vicent Morera. Any 1940

Silla CF Any 1948. Mirto (pare), Ramirez, Amigó, Sañudo, Arturo, Bellver (Palaco), Molina i Domingo. Baix: Ortiz (Machin), Rodriguez, Antonio, “Cebolla” i Cordellat (Follo)

Vicent Morera Amigó (1919 – 1982) en el València CF, però veient que el poble no tenia un camp en condicions i havia que tornar a jugar en les eres. Així va ser, el 1950, el camp de futbol del Silla va passar al carrer de Planells a l’anomenada “era de Monato”, de la mà del nou president Fernando Luz i com a tresorer Vicent Ferrer el Corretger. I encara que el primer equip va ser traslladat d’aquell lloc sis anys després, l’era fou ocupada per al campionat de les noves penyes que es tornaven a formar: Túria, Falange, Acción Católica, el Molí, els quintos del 53. Però a més de les penyes, apareix un segon equip federat: el Sant Sebastià, format per una part de la di-

Silla CF. Any 1954. Drets: Felipe el Cigronero, Juano, Enrique Mister, Pepe Gigante, Molina, Castells, Rosaleny II, Tirri, Esteve i Morera. Baix: Marí, Salvador Guixa, Roberto Rozalen, Juanin Vedreño i Vicent Follo.

Manolo Cabello i Paco Ballester amb l’alcalde Vicent Lluesa i el Delegat d’Esports J. Andrés LLopis.

rectiva escindida del Silla, on jugava aquell porter mític anomenat Tiberi.

Aquest emplaçament m’evoca molts records d’infantesa, ja que els jugadors s’equipaven en la casa del meu amic Batiste Hostalet perquè son tio Pepe Gigante era un dels més destacats. En la pallissa guardaven la roba en panerots, els quals obríem per posar-nos les rodelleres i jugar amb el balons pel corral, fins que la tia Vicenta ens descobria i finalitzava la festa. Recorde el tràfec de gent que cada diumenge trepitjava el meu carrer, les cortines de tela de sac en la façana de ca Xarpa assenyalant l’accés al camp amb una tauleta on venien entrades i butlletes per a “la rifa”. També eren habituals els crits quan marcaven un gol, que s’escoltaven en mig poble.

El 1957 el camp de joc va tornar junt a l’antic emplaçament vora les vies del tren, al camí Fondo on es trobava la sènia dels Corralots, un espai ocupat actualment per l’Institut Sanchis Guarner. Mitjançant una operació conjunta, l’Ajuntament acorda comprar els terrenys, havent d’avalar personalment els directius un préstec bancari, un fet que l’alcalde Vicent Lluesa els va agrair públicament quan va ser amortitzat.

La dècada dels 60 fou altra etapa gloriosa de l’afició sillera amb els èxits de Manolo Cabello en el València CF i el Santander, i Paco Ballester en el Levante. El 1967, el terreny de joc es va traslladar al sud del poble, també vora via, a la sènia de Godofredo, lloc on romandrà fins que l’any 1978 es va ubicar al Camp del Saladar, construït pel Silla CF en un intent de deslligar-se de la tutela municipal. Però aquest allunyament va perjudicar l’assistència de públic, per la qual cosa l’Ajuntament va decidir la construcció d’un nou terreny al Poliesportiu Municipal.

En la dècada dels 70 apareixen Emili Garcia Faubel jugant en el València, el porter del Barça Amigó Boquereta... i així podríem continuar fins a hores d’ara amb Benito Floro, Javi Moreno, José Vicente Simeón l’ascens a Tercera Divisió o amb Paco López, però això ja és una altra història...

Les Penyes

Penya Túria. 1950

Quintos de 1953