Santanyi Fiestas San Jaume 2020 Pregon

Miquela Danús Burguera

PREGÓ de la festa de Sant Jaume

Sa Porta Murada, 1974

Edició de l’Ajuntament Santanyí, 24 de juliol de 2020

Festa de Sant Jaume | 1

Fotografies de Marc Escalas Vidal 2 | Festa de Sant Jaume

Dedicatòria: Als nostres nets Pau i Martí, perquè estimin Santanyí tant com els seus pares i padrins Festa de Sant Jaume | 3

Benvolgudes autoritats i benvolguts familiars, amics, santanyiners i amics de la vila i del terme de Santanyí.

Ens hem reunit avui vespre aquí per donar inici a les festes de Sant Jaume d’aquest any 2020, i si us pareix bé en aquest pregó parlaré un poc del nucli medieval de la vila de Santanyí, que és el que més m’agrada del nostre poble.

Començaré fent unes referències personals a l’entorn d’aquest nucli, molt a prop de ca meva, i després comentaré algunes dades històriques, ja conegudes per molts de vosaltres, perquè formen part del nostre passat i de la nostra identitat col·lectiva.

Com que vaig néixer a cas Baus, al carrer de Palma, tenc sempre molt present la imatge de sa Porta Murada perquè quan sortia al carrer era el primer edifici important que veia, sense saber, naturalment, perquè hi havia allà devora aquest portal. De petita hi passava cada dia per davall quan, per exemple, anava a cals meus padrins que vivien al carrer de la Mar, devora el carrer Portell. Tant una casa com l’altra estan situades tot just fora de la murada que defensava la vila de les incursions dels pirates.

He de reconèixer que de petita m’impressionava un poc passar per aquest

Plànol de Santanyí, 1976 4 | Festa de Sant Jaume

lloc, ja que si bé a una banda hi ha una capelleta amb una Mare de Déu, a la qual de vegades dúiem un petit ram de flors, a l’altra banda hi ha el portal de l’antiga presó de Santanyí.

També passava per devora sa Porta Murada quan de petita anava a l’escola de nines al convent de les monges franciscanes, al carrer des Sol. Agafava el carrer del Roser, passava per l’ara denominada plaça de la Constitució, vora la façana de l’antiga escola de nins, anys després enderrocada, voltava per darrere el Roser i em dirigia al convent de les monges. Al principi m’hi acompanyava ma mare però després hi anava amb la meva germana o amb algunes nines un poc més grans que jo. Sempre havia de fer aquest camí, un poc ombrívol, amb moltes de portasses i poca gent pel carrer. Era el camí d’anada i de tornada que m’havia marcat ma mare. No podia tornar per la Plaça, com feien moltes amigues meves, perquè ella em deia que si em necessitava, sempre vendria per aquest camí i així ens trobaríem.

Façana del Roser, 1976

La veritat és que no m’agradava gens anar a la classe de les petites, perquè jo em trobava més gran, i ma mare m’hi feia anar a les males. Record que un dia la monja em va castigar: em va posar de genollons amb una cadira damunt del cap. Però va arribar l’any en què vaig anar a la classe de les segones i, com que m’hi vaig trobar millor, vaig tornar més disciplinada. Record que un dia el senyor batle va venir a visitar l’escola de les monges. Quan va entrar a la meva classe per saludar, jo vaig recitar una poesia, que no puc recordar. Com que al senyor batle li va agradar la meva recitació em va dir que, en sortir d’escola, anàs a l’Ajuntament. Jo no sé si havia anat mai a l’Ajuntament, però aquest dia vaig tornar a ca meva passant per la Plaça. Ja ho veurem!, vaig pensar jo.

Festa de Sant Jaume | 5

Interior del Roser, 2005

A l’Ajuntament, el senyor batle em va obsequiar amb un llibre de contes titulat Cuentos para los chiquitines, de Josefina Álvarez de Cánovas, Inspectora d’Ensenyança Primària, publicat per l’Editorial Magisterio Español el 1959. A ca meva me’l varen folrar amb un plàstic transparent i encara el guard així. El senyor batle me’l va dedicar amb la següent dedicatòria: «El Alcalde a la niña Micaela Danús Burguera. Santanyí 4 de Julio de 1960. El Alcalde G. Adrover». Devora la firma del batle hi ha el segell de l’Ajuntament. Ma mare, supòs que tota orgullosa, no em va renyar. Això sí, no vaig tornar a intentar canviar mai més la ruta marcada.

Als nou anys, i després d’haver anat uns anys a la classe de les grans, al pis de dalt, vaig anar a fer el batxillerat elemental al Col·legi Bisbe Verger.

Era un col·legi mixt, de nins i nines, que s’havia inaugurat feia poc temps.

Hi anava pel carrer de can Ferrereta i pel carrer que ara es diu carrer des Celler. Ja no hi havia problemes perquè no tenia l’opció d’anar-hi per la Plaça. Al col·legi ens varen demanar, als alumnes de tots els cursos, que féssim una redacció quan es va suspendre el tren de la línia Palma-Santanyí, el 4 de març de 1964, la qual s’havia inaugurat el 21 de juliol de 1917. Al quinzenal Santanyí del 28 del mateix mes, amb el títol «Los niños y el tren» es va publicar la redacció guanyadora i una frase de tots els alumnes. Jo, que anava a primer, deia que segurament la darrera vegada 6 | Festa de Sant Jaume

que havia anat en el tren era el dia de l’examen d’ingrés a Palma. Per cert, hi va haver una locomotora de vapor que duia el nom de Santanyí.

Després vaig anar a Palma a fer el batxillerat superior, modalitat de lletres, i el preuniversitari a l’Institut Joan Alcover, que en aquell temps era un institut femení molt rigorós en tots els sentits, tant en l’ensenyament com en el comportament. Com molts d’estudiants de Santanyí agafava la denominada «exclusiva» dilluns dematí i tornava dissabte horabaixa. La partida i la tornada era a la placeta de sa Porta Murada. Feia el mateix trajecte quan vaig fer la llicenciatura d’Història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, amb assignatures de geografia, d’història i d’art. Va ser llavors quan em vaig començar a interessar Clau de volta del Roser, 1976 per la història de Santanyí. De fet, la meva tesi de llicenciatura va ser sobre la vila i el terme de Santanyí a l’època medieval.

També record bastant bé els focs artificials, que donaven per acabades les festes de Sant Jaume i que es feien a la placeta de sa Porta Murada. Jo els anava a veure a la casa de la tia Antònia Manresa, que vivia a Campos però que venia a Santanyí durant les festes. Des del seu balcó els focs es veien perfectament sense gaire ensurts. Quan ella va deixar de venir, anava a veure’ls a meitat del carrer del Bisbe Verger. Actualment, com ja sabeu, es fan al Camp Municipal d’Esports.

També, en aquest mateix indret, a sa Porta Murada, hi arribaven cada any, el cinc de gener i pel carrer de Palma, els reis mags d’Orient, que duen la il·lusió a petits i a grans. Jo els veia passar damunt la vorera de ca meva.

Quan passaven per davant, deixaven una gran fumassa de tantes torxes que duien els criats, i aquesta entrava dins les cases per ben tancades que tenguessin les portes i les finestres. I encara avui en dia es continua amb aquest recorregut.

Festa de Sant Jaume | 7

Façana interior de sa Porta Murada, 1976

Ara, venint de Palma, veig que ja arrib a Santanyí quan som a la recta de Son Danús, des d’on es divisa perfectament el campanar de l’Església Parroquial, i pas pel que abans es deien els revolts de s’Olivó, revolts que es varen haver d’adreçar per mor dels accidents de trànsit que hi havia.

Però quan vertaderament me n’adon que ja som a la vila de Santanyí és quan pas pel carrer de Palma i enfront veig sa Porta Murada, encara que jo seguesc uns quilòmetres més, per la carretera que va a sa Cala, compartint ciutat i part forana.

Després d’aquests petits comentaris i records personals, parlaré un poc del nucli primitiu de Santanyí, és a dir, del nucli format després de la conquesta cristiana de Mallorca pel rei en Jaume I, l’any 1229. Aquest nucli té la forma d’un pentàgon, que començaria al Roser i continuaria pel carrer del Roser cap a sa Porta Murada, baixaria la costa d’en Verger fins a l’altura del carrer Rafalet, aniria cap al carrer de la Pau, voltaria a l’esquerra pel carrer de Sant Andreu, passaria vora sa Rectoria i enllaçaria amb el Roser, perquè l’actual Església Parroquial de Sant Andreu encara no s’havia construït, i aleshores l’església parroquial era el Roser.

Dins aquest espai de carrers estrets i torts, tot i que fins i tot fora d’aquest recinte és difícil trobar un carrer ben dret a Santanyí i, a més per l’orografia de la vila alguns tenen pendent, hi havia els edificis religiosos i civils.

Però també era on tenien les cases, així com l’espai on descansaven per 8 | Festa de Sant Jaume

Fragment de murada al carrer de la Pau, 1976

sempre, els santanyiners d’aquell temps, que situaríem des de la meitat del segle xiii fins a finals del segle xvi, perquè en aquesta data encara es construïa la murada que envoltava tota la vila, per protegir-se de les invasions dels pirates. Si la vila de Santanyí estava protegida, en certa manera també estava protegida la Ciutat i tota Mallorca. Per això tenia tanta importància el seu emmurallament.

Abans, a finals del segle xiv, el Roser també es va fortificar, i s’hi va fer una cisterna, per poder acollir la població temerosa dels enemics, els quals ja havien fet de les seves en algunes ocasions. Però com que això no era suficient, es va haver d’envoltar tot el nucli urbà amb una murada, l’altura de la qual ha deixat la seva empremta a la part esquerra de la façana del Roser. D’aquest recinte emmurallat només ens ha quedat el Roser, sa Porta Murada i alguns fragments de murada al carrer de la Pau i al carrer de Sant Andreu. És un patrimoni únic que cal preservar.

També es va fortificar el santuari de Consolació, construït al segle xvi, fenthi una murada defensiva. Algunes cases que estaven fora de la murada de Santanyí tenien torres de defensa, per protegir-se tant a elles com a la població propera. Així mateix, les possessions com Son Danús o Son Morlà tenien torres de defensa. I també es varen construir torres de vigilància a tota la costa santanyinera, com per exemple sa torre den Beu, a sa Cala, construïda al segle xvi, i sa torre Nova, a cala Santanyí, construïda al seFesta de Sant Jaume | 9

gle xvii. Recordem que el litoral de Santanyí era el més extens de Mallorca abans de la segregació de ses Salines el 1925.

Per cert, les viles de l’interior de Mallorca havien de contribuir a la defensa de les poblacions del litoral. La defensa de Santanyí corresponia a les viles de Porreres, Montuïri i Felanitx, i de vegaFragment de murada al carrer de Sant Andreu, 2020 des hi havia problemes a l’hora de prestar la seva ajuda. Després de passar el perill litoral, devers el segle xvii, la nostra vila es va anar engrandint a poc a poc; la població havia crescut i es necessitava més espai per construir-hi més cases. Amb el temps es va arribar fins a les quatre denominades creus de terme i, ja molt posteriorment, fins a les rotondes, embellides amb escultures, algunes d’elles fetes amb pedra de Santanyí.

Des de fa quatre anys el Consell de Mallorca i els ajuntaments han donat una altra finalitat a algunes torres de vigilància: un dia determinat durant l’any, enguany va ser el passat 11 de gener, es fa un homenatge a totes les persones migrades, com un recolzament a la migració. Es diu que és un cant pels drets humans perquè sempre hi ha hagut, i probablement hi haurà, moviments migratoris d’una banda a l’altra. Així, tota la Mallorca litoral i la Mallorca interior queden connectades simultàniament amb senyals de foc i de fum. Aquesta activitat també es duu a terme en alguns altres llocs del Mediterrani com són el Marroc o Tunísia. Enguany, i per part del terme de Santanyí, es varen adherir a aquesta celebració la torre den Beu i el castell de Portopetro.

El nucli primitiu és una part important de la identitat de la nostra vila, i és el que ens diferencia d’altres viles de Mallorca, com les de nova creació mitjançant les Ordinacions de 1300, fetes pel rei en Jaume II, fill del rei en Jaume I. I ens diferencia perquè ja hi havia a Santanyí una població agrupada un poc abans d’aquesta data, segons consta en algun document 10 | Festa de Sant Jaume

Façana de l’Església Parroquial de Sant Andreu, 2020

de l’època. La idea d’aquestes Ordinacions era agrupar la població dispersa de la part forana de Mallorca i fer centres urbans, aglutinant fins a cent famílies, amb la normativa de deixar espai per a carrers i de poder disposar d’aigua. La geografia condiciona la història, i no és el mateix, en el cas de Mallorca, un poble de la Serra de Tramuntana que un poble de l’interior o un poble del litoral, com és el cas de Santanyí. Quan vaig a fer una visita cultural a un altre poble de Mallorca sempre m’acompanya la guia del poble corresponent, feta a instància del Consell de Mallorca. Jo mateixa vaig participar en la guia de la vila de Santanyí i del seu terme. Just amb una ullada ja te n’adones de la diferència que hi ha entre el plànol de la nostra vila i els plànols d’altres pobles com per exemple Petra.

Comentaré ara alguns detalls de les construccions més importants d’aquest nucli primitiu, sense poder precisar gaire per la falta de documentació. Tots haureu sentit a dir que amb la revolució de 1868, a principi del mes d’octubre, entre d’altres malifetes es varen cremar intencionadament tots els papers del nostre Ajuntament. De cop i volta ens vàrem quedar sense poder conèixer de primera mà la nostra història, esborrant així més de sis-cents anys de vida municipal. Aquest fet també va afectar a altres pobles de Mallorca com per exemple Andratx i Porreres.

Sempre he pensat que la manca d’aquesta documentació és la causa principal per la qual no hem tengut encara ara una història de Santanyí.

Em referesc a una història de Santanyí per a adults. Sí que hi ha moltes monografies i treballs fets, també articles i col·laboracions a les revistes del terme, als programes de festes, als mateixos pregons, o a les jornades d’estudis locals. Des de Bernat Vidal i Tomàs hi ha hagut molts d’investigadors santanyiners, i també d’altres pobles, que han fet molta feina i n’han publicat també molta, tanta que seria una missió molt laboriosa recollir tota aquesta bibliografia. Al final de la versió impresa del pregó hi trobareu una bibliografia bàsica pel que fa al temps i a l’espai descrits, així com també una indicació dels arxius essencials per poder conèixer el Festa de Sant Jaume | 11

Interior de l’Església Parroquial de Sant Andreu, 2020

nostre passat. Per tant, la manca de documentació des del segle xiii fins al segle xix complica fer la història de Santanyí des de Santanyí.

Us demanareu com s’ha pogut investigar tant si aquí gairebé no tenim documentació. Idò bé, consultant els fons documentals que hi ha als arxius de Palma, sobretot a l’Arxiu del Regne de Mallorca i a l’Arxiu Diocesà de Mallorca pel que fa a la investigació de l’època medieval i moderna, la qual cosa implica nombrosos desplaçaments. Pel que fa a èpoques posteriors sí que es poden consultar els arxius de Santanyí: l’Arxiu Municipal, on alguns investigadors han consultat sobretot les actes municipals i els censos de població; l’Arxiu del Registre Civil, situat al Jutjat de Pau, pel que fa a les inscripcions de naixements, matrimonis i defuncions, ambdós des de finals del segle xix; i finalment l’Arxiu Parroquial, des de meitat del segle xviii, pel que fa a llibres sagramentals que registren els baptismes, les confirmacions, els matrimonis i les defuncions, entre d’altra documentació. També es pot consultar algun arxiu particular i fer investigació del que s’anomena la història oral. Normalment es tracta d’una informació complementària a la dels arxius, a base dels records de persones majors, que tenen bona memòria i que poden corroborar o desmentir algun fet que han viscut o del qual han sentit a parlar.

Els carrers que estan tot just fora de la murada són els següents: carrer del Roser, placeta de sa Porta Murada, carrer del Bisbe Verger, carrer des Rafalet, carrer de la Pau i carrer de Sant Andreu. Dins la vila emmurallada els carrers 12 | Festa de Sant Jaume

són els següents: carrer del Centre, carrer de la Guàrdia Civil, carrer d’en Sebastià Vila, carrer del Bisbe, carrer Portell, carrer de can Simonet i Plaça Major. En aquest espai interior hi ha edificis particulars molt interessants, sobretot pel que fa a l’ús de la denominada pedra de Santanyí en la seva construcció, o almanco en les motllures de portals i finestres de les seves façanes.

Els rètols dels noms dels carrers i els números de les cases estan fets també en pedra de Santanyí.

He de reconèixer que som una enamorada de la nostra pedra, i de vegades pens que l’hauríem de reservar un poc perquè n’hi hagi a bastament no tan sols per als nostres fills i nets sinó per a moltes Orgue de l’Església Parroquial de Sant Andreu, 2020 generacions més. La naturalesa, fa uns deu milions d’anys, ens va proporcionar una franja de pedreny entre els termes de ses Salines, Santanyí i Felanitx, a uns tres o quatre quilòmetres de la mar, i d’entre 100 i 300 metres d’amplada; un pedreny que és famós a tota Mallorca i a tota la Corona d’Aragó, fins al punt que el rei Alfons V el Magnànim, al segle xv, en va voler emprar per al seu castell nou de Nàpols. Recordem que a Santanyí hi ha un carrer que es diu Castelnovo, per commemorar precisament aquest fet, a una desviació cap a la dreta del carrer de cal Reiet, a l’altura de la placeta de sa Canal. També hi ha un carrer que es diu carrer de ses Pedreres, a una desviació a mà dreta del carrer des Rafalet a l’altura del carrer de sa Lluna, i que ens recorda la importància de la nostra pedra. En aquest darrer cas perquè allà devora hi havia unes pedreres, de les quals es va treure molta de la pedra per fer la nostra església gran.

Tomàs Aguiló, al segle xix, dedicà un poema a la pedra de Santanyí titulat Sa pedra i sa gúbia. Crec que és insuperable, sobretot aquest fragment que diu: Som de bona calidad! Bé es coneix que res me manca, tenc es gra menut i fi; jo som llisa, i forta, i blanca: Som pedra de Santanyí!

Pens que es podria plantejar seriosament fer un centre d’interpretació de la peFesta de Sant Jaume | 13

dra de Santanyí, un centre que funcionàs hivern i estiu, i que podria ser una alternativa o un complement al turisme de sol i platja, tan arrelat al nostre terme.

Els mestres d’obres de l’època medieval i moderna que coment coneixien perfectament les propietats de la pedra de Santanyí, i per això l’empraven sempre que podien. En aquest temps s’ha de destacar la figura del mestre felanitxer Guillem Sagrera, a la primera meitat del segle xv. Precisament, jo vaig trobar dos documents, un de 1426 i un altre de 1427, que feien referència als problemes que ocasionaven a les tanques dels santanyiners els carros i les bísties quan transportaven la pedra fins al carregador de la mar, per dur-la posteriorment en barca a la Catedral. A Santanyí rics i no tan rics empraven, en les seves construccions, la pedra de Santanyí perquè era un material que tenien a mà. Però també s’emprava a molts altres indrets ja que als inventaris, que es troben als protocols notarials de la Ciutat i d’alguns pobles de Mallorca, s’hi fa constar, per exemple, que tenien una pica de pedra de Santanyí. Pensau que si era dificultós temps enrere treure la pedra del seu lloc, no era menys costós traslladar-la, en carro o en barca, fins a la seva destinació. En el segle passat, l’extracció de la pedra va passar de ser un treball manual a un treball industrial, i des de llavors s’ha pogut treballar a la pedrera a més profunditat i amb més comoditat, extraient pedres fins i tot de set o vuit tones.

L’edifici més important de Mallorca, la Seu, està fet en gran part de pedra de Santanyí, com ho demostren àmpliament els estudis monogràfics sobre els llibres de les obres d’aquest grandiós i esvelt temple. Anomenaré

Sa Rectoria, 2020 14 | Festa de Sant Jaume

Clastra de sa Rectoria, 2020

també el sepulcre de Ramon Llull, persona tan important per a la nostra cultura, situat a la basílica de Sant Francesc de Palma i encarregat a Francesc, fill de Guillem Sagrera, que era escultor i prevere, i qui demanà pedra de Santanyí a finals del segle xv per esculpir les armes de Mallorca.

A continuació esmentaré els edificis públics més importants d’aquest nucli primitiu, que jo anomèn el Santanyí medieval, encara que cronològicament correspon a l’edat mitjana i moderna. Com que anteriorment ja se n’han fet estudis, només serà reparar en alguns detalls.

El Roser és la nostra joia arquitectònica per excel·lència. És un edifici de finals del segle xiii o principi del segle xiv, amb ampliacions de l’absis i de la capella dels Danús del segle xvi. És d’estil de transició del romànic al gòtic, però no es pot precisar gaire més. Miraculosament el Roser es va conservar i no es va enderrocar quan es va fer l’església gran, al segle xviii, cosa que ha passat a altres llocs, fins i tot en el nostre mateix terme. Crida l’atenció la seva construcció austera feta tota en pedra de Santanyí.

No sabem exactament quan es va construir el Roser ni quines persones participaren en la seva construcció perquè no hi ha cap llibre de l’obra.

Alguns documents de finals del segle xiii parlen de cases que confronten amb l’església de Santanyí, però no sabem si aquesta era una església anterior o si era el Roser. Al segle xiv i xv, algunes vegades es fa referència als bacins de l’obra de l’església i també als obrers, sense especificar-ne noms. A finals del segle xiv el governador de Mallorca mana enfortir l’església com a defensa de la vila per mor dels atacs dels enemics.

Festa de Sant Jaume | 15

Façana de l’Ajuntament, 2020

A l’exterior, destaca la façana principal amb el portal d’entrada de tradició romànica, un finestral, l’espadanya triangular amb tres arcs i sense campanes, i damunt de tot una petita creu. La façana posterior és més rústica, amb contraforts; i la façana lateral correspon a l’exterior del Museu Parroquial, visible des que es va enderrocar l’antiga escola de nins el 1978. S’ha de destacar que durant l’edat mitjana el Roser no només va ser una església, l’església parroquial de Santanyí d’aquell moment, sinó que també va fer les funcions de fortificació, on es podien refugiar els santanyiners en cas de perill. Algunes publicacions fan referència als elements defensius que encara ara es poden veure.

A l’interior, cal destacar la coberta de creueria i les cinc claus de volta que representen l’escut reial amb les barres, l’escut de la ciutat i regne de Mallorca, l’escut de Santanyí amb l’anyell dret, la imatge de Sant Domingo i la imatge de la Mare de Déu del Roser.

Estan documentats els noms dels rectors i de molts dels preveres que varen servir a l’església de Santanyí des de mitjan segle xiii. El 1248 no estava construïda la primera església de Santanyí, ja que no consta en una relació d’esglésies d’aquell any. Però no degué ser molt posterior entre d’altres coses per les referències que es fan als rectors.

16 | Festa de Sant Jaume

Per l’esquerra, el Roser es comunica amb el Museu Parroquial, i per la dreta, amb l’actual Església Parroquial de Sant Andreu. Així, des de l’interior es pot anar d’un espai a l’altre. Des del carrer es pot accedir a l’interior del Roser sense barreres arquitectòniques i enllaçar amb l’actual Església Parroquial.

Va ser una meravella poder contemplar, el passat 18 d’octubre, el Roser amb la il·luminació només a base de petites espelmes, tal Escut al Saló d’actes de l’Ajuntament, 2014 com devia ser a l’època medieval.

Va ser una de les cinc esglésies de tota Mallorca que es va acollir a la celebració denominada «La nit de les esglésies», organitzada per la Fundació Amics del Patrimoni i el Bisbat de Mallorca. Una invitació a l’oració, a la reflexió o si més no a la contemplació.

El Museu Parroquial ocupa la nau lateral esquerra del Roser, possiblement del segle xvi, com a ampliació de l’església construïda al segle xiv. Abans era la sagristia de l’església gran, però l’any 2005 es va crear aquest museu amb peces artístiques del conjunt parroquial i també amb la cessió d’objectes d’alguns particulars, datats des del segle xv fins a l’actualitat. A l’exterior destaca un petit portal de mig punt, sobre el qual hi ha un finestral.

Alguns historiadors consideren que aquest espai ocupat pel Museu Parroquial va ser la primitiva església de Santanyí, abans fins i tot de la construcció del Roser, i que per tant el Roser seria la segona església. Al segle xviii es va construir l’actual Església Parroquial de Sant Andreu, i per tant, segons aquests historiadors, hi hauria a Santanyí, com a cas únic, tres esglésies una devora l’altra.

Sa Porta Murada era la porta d’entrada a Santanyí quan s’arribava de Ciutat, quan la vila estava envoltada de la murada que es va construir al segle xvi per defensar la vila de Santanyí dels enemics. Tota la vila es va haver d’emmurallar, però només queda aquesta porta i alguns fragments de murada al carrer de la Pau i al carrer de Sant Andreu. El primer atac conegut dels enemics fou el 1388, però va ser el 1531 quan els musulmans saFesta de Sant Jaume | 17

quejaren la vila i captivaren molta gent. Altres atacs es produïren el 1546, el 1571 i el 1587. El 1662 es va produir el darrer atac conegut.

Hi havia la possibilitat de redimir els captius que se n’havien dut de Santanyí, i precisament un dels bacins de l’església tenia aquesta finalitat.

Placa amb el nom de la Plaça Major, 2020

A la part exterior destaca l’arc de mig punt i a la part interior l’arc carpanell. La volta és de mig canó.

A la part posterior hi havia una escala per pujar a dalt, però al segle xx es va destruir. L’escut de la façana principal que diu «Soy cordero figurado en mi perfecto nivel de Santanyí pueblo fiel por sus armas señalado» és posterior i no estava previst col·locar-lo aquí, sinó a s’Abeurador.

L’Església Parroquial de Sant Andreu, situada a la dreta del Roser, es va construir entre finals del segle xviii i principi del segle xix, a causa del gran increment de la població. És un poc posterior a l’època que coment però comparteix el mateix espai. D’aquest temple sí que es tenen dades sobre la seva construcció, a través del «Llibre de l’obra», el qual parla de la construcció i de les persones que hi participaren. A banda dels mestres picapedrers locals, altres professionals de la construcció vengueren de fora, entre ells mestre Marc Servera, conegut com mestre Marc de l’Obra, qui deixà nissaga a la nostra vila. La primera pedra es va col·locar el 25 de juliol de 1786, festivitat de Sant Jaume, i per aquest motiu aquest dia també s’anomena la festa de l’obra. Es va beneir el 30 de novembre de 1811, festivitat de Sant Andreu. Per tant, la seva construcció va durar vinti-cinc anys. El campanar es va acabar posteriorment, el 1850. Tota aquesta església està construïda en pedra de Santanyí, treta durant anys de les pedreres de devora la població, concretament de les Pedreres Grans i del Clot del Rector. És d’estil neoclàssic i és un projecte d’Antoni Mesquida Tomàs, Mestre Major del Regne.

A l’exterior, senzill i sense gaire ornamentacions, destaca el portal d’entrada principal que dona a la Plaça Major i que es va acabar fa pocs anys, però també el portal lateral al carrer de Sant Andreu. Damunt del portal principal hi ha un rosetó, dues finestres petites i un medalló amb el relleu d’un sol.

18 | Festa de Sant Jaume

Plaça Major, un dia de mercat, 1965

A l’interior destaca la volta de mig canó amb llunetes. Té sis capelles a cada banda. Al retaule de l’altar major, de Pere Antoni Umbert, hi ha entre d’altres les imatges de Sant Andreu i de Sant Jaume. És del segle xix, així com els retaules de les capelles del mateix estil. L’any 2003 es va fer tot l’enrajolat nou i es va aprofitar aquesta circumstància per fer alguns canvis com, per exemple, llevar l’escaló que hi havia entre les dues esglésies i el de les capelles. S’alçà el paviment, de manera que ara tot està a un mateix nivell.

Una talla de Ramon Llull està situada a la capella de Sant Francesc. És del segle xviii i procedeix del Roser. Té una ploma a la mà dreta i un llibre a la mà esquerra. És una talla petita però amb els atributs d’una persona major. Jo mateixa la vaig proposar per a l’exposició que s’havia de fer a CaixaForum de Palma el 2008 sobre la seva persona, i fou una de les imatges seleccionades. L’exposició es va titular Ramon Llull. Història, pensament i llegenda. Únicament destacaré ara el monumental orgue, comprat per l’Ajuntament de Santanyí i procedent del Convent de Sant Domingo de Palma, arran de la seva desamortització al segle xix. Està col·locat damunt el portal lateral, el qual es va haver d’adaptar a causa de les grans dimensions de l’orgue. Va ser transportat per mar fins a cala Figuera i en carro fins Festa de Sant Jaume | 19

a Santanyí. Aquest magnífic orgue, construït per l’orguener mallorquí Jordi Bosch al segle xviii, ja és consubstancial amb Santanyí, i la seva estructura, amb aquest gran balcó damunt l’església, és obra de fra Albert de Borguny. Ha estat restaurat en diverses ocasions, i Plaça Major, durant les festes de Sant Jaume, 1975 esperem que la propera ja sigui la definitiva. Així mateix, la façana exterior de l’orgue es va restaurar fa uns anys. Recordem que s’hi fan molts de concerts durant l’any. L’orgue és la peça més valuosa del patrimoni parroquial i és admirada per tots, no només pels musicòlegs. La música de l’orgue m’impressiona de manera especial durant l’ofici solemne de Sant Jaume, o de Sant Andreu, juntament amb el cant de la Coral Sant Andreu.

Sa Rectoria és un edifici que té l’aspecte de palau rural, construït al voltant d’una clastra que té l’entrada per la Plaça Major. S’hi accedeix per un arc que dona entrada a la clastra, al qual es varen posar unes reixes fa pocs anys. No se sap la data exacta de la seva construcció, segurament és anterior al segle xvi, però sí que se sap que ha sofert moltes de reformes al llarg dels segles. Destaca el portal d’entrada de mig punt i, al primer pis, una finestra amb balustrada que mira a la clastra. A les golfes s’hi emmagatzemava el blat que es recaptava a través dels delmes i primícies.

Aquest edifici ara té les portes obertes de pinte en ample perquè, a banda de rectoria, és la seu de l’arxiu parroquial i a les seves sales hi té cabuda tothom: la botiga solidària de Càritas Diocesana, la Catequesi, els assaigs de corals o les reunions de mestresses de casa.

L’Ajuntament és un edifici notable de finals del segle xix, que fou inaugurat el 1902. L’antiga casa consistorial era de 1705, l’escut de la qual es conserva en una paret dins del saló d’actes del primer pis. Es construí entre 1897 i 1902, amb plànols de l’arquitecte Joan Guasp i Vicens. En un segle ja ha quedat petit, i s’ha hagut d’ampliar amb la compra d’una casa contigua i d’altres edificis propers. És bastant posterior a l’època que coment però comparteix el mateix recinte del qual he estat parlant.

A l’exterior es poden veure els tres cossos de l’edifici: la planta baixa, amb el portal d’entrada; el primer pis, amb una balconada que dona al saló d’actes, a la façana del qual hi ha l’escut amb la corona substituïda a l’inici de la república; i el segon pis, amb el rellotge. Per damunt l’edifici, hi ha 20 | Festa de Sant Jaume

Consolació, 1965

Pou del Rei, 1971

la torre amb la campana. El rellotge fou construït pel rellotger Miquel Girbent i la campana de la torre fou inaugurada el 1904.

El seu l’interior acull les oficines de l’administració de tot el terme. A la planta baixa hi ha l’entrada i el vestíbul, una sala d’exposicions i alguns despatxos. Destaca la sala de plens que ocupa tota la part frontal del primer pis, on hi ha entre d’altres el retrats dels fills il·lustres de Santanyí.

Té un gran balcó que dona sobre la Plaça i d’on es pengen les banderes oficials. A la part interior hi ha els despatxos oficials dels nostres representants, com el del batle o batlessa.

Sa Plaça Major és únicament un carrer més ample que els altres, i l’única plaça que està dins aquest recinte primitiu, però és també el lloc de trobada favorit dels santanyiners. Així mateix és on es fan els mercats setmanals a l’aire lliure, els dimecres i els dissabtes, excepte la venda del peix, que es fa a la denominada «Pedra des peix», a la cantonada del carrer del Centre amb el carrer de la Guàrdia Civil. També s’hi fa la fira, el tercer dissabte d’octubre, encara que ja s’ha estès per molts més carrers. A la Plaça i al seu voltant tot són cases i comerços sense lloc per als espais verds, els quals estan enfora d’aquest centre. A la part dreta de la Plaça, just devora el carrer de can Simonet, en temps passat hi havia un pou públic, de vital importància per a la nostra població tan mancada d’aigua. De quan es va reformar la Plaça, i per tapar aquest pou, hi ha una placa commemorativa que diu «Pou de la vila 2002».

A través de sa Plaça Major s’accedeix als temples, a sa Rectoria i a l’Ajuntament.

Tothom passa moltes vegades per aquesta Plaça, per anar a les celebracions litúrgiques, a fer alguna gestió a l’Ajuntament, per anar al mercat o també als Festa de Sant Jaume | 21

cafès i restaurants de la zona. El 31 de desembre i a les 12 del vespre, s’hi ajunta una gran quantitat de gent de totes les edats, però principalment joves, per donar la benvinguda a l’any nou amb les campanades del rellotge de l’Ajuntament.

També s’hi fan algunes de les activitats de les festes populars, tant per a nins com per a grans, per exemple concerts o les corregudes de cintes. Quan deim anar a sa Plaça és anar a sa Plaça Major; sinó es diu, per exemple, plaça de la Constitució.

Quan amics o coneguts, que no són d’aquí, em demanen si els puc fer una visita comentada de Santanyí, sempre, la primera vegada que venen, visitam aquest nucli primitiu de la vila. La trobada sol ser a sa Porta Murada, des d’on anam a sa Plaça Major, pel carrer del Centre i, si és possible, visitam el Museu Parroquial, el Roser, l’Església Parroquial, sa Rectoria i l’Ajuntament. Si hi ha més temps arribam a s’Aljub, construït al segle xviii, i a s’Abeurador, construït al segle xix; dos llocs emblemàtics per l’eterna manca d’aigua que tenim encara ara, ja que la nostra comarca del migjorn registra els mínims pluviomètrics de Mallorca. Naturalment tothom queda meravellat del nostre senzill però valuós patrimoni.

En altre temps, a causa de la falta de pluja, es varen fer moltes rogatives a Santa Escolàstica, venerada al santuari de Consolació, i encara ara el 10 de febrer se la invoca com a advocada de la pluja. Ara, a més, hauríem d’afegir que plogui bé.

També podem recordar els intents al segle xviii de dur aigua des del Pou del Rei, situat al peu de Consolació i documentat ja al segle xiii, mitjançant una canal fins a la placeta de sa Canal.

Però què sabem de la gent que habitava a Santanyí? Quants d’habitants hi havia? A què es dedicaven?

Doncs no se sap quants d’habitants hi havia a Santanyí en aquell temps, però no pel fet de no conservar documentació d’aquesta època, sinó pel fet què no hi havia censos de població com els que tenim ara, ni tampoc les parròquies tenien els llibres sagramentals que varen tenir posteriorment.

Les xifres, a títol orientatiu, provenen d’un impost que es deia morabatí, fogatge o monedatge, el qual pagaven normalment cada set anys els caps de família que tenien uns certs béns. Però no es pagava si la persona era pobra, clergue o si tenia un privilegi reial d’exempció. Si el número de morabatins es multiplica per cinc, pensant que les famílies estaven compostes per cinc persones, s’obté una xifra aproximada de població. Per posar alguns exemples citaré el morabatí de 1329, que era de 114 i, per tant, equivaldria a 570 persones; el de 1427, que era de 104 i que equivaldria a 520 persones; i el de 1524 que era de 134 i que equivaldria a 670 persones.

22 | Festa de Sant Jaume

Pel mateix motiu, només podem saber de manera aproximada a què es dedicaven aquests santanyiners. La immensa majoria de la població, segons la documentació consultada, es dedicava al camp i treballava a les alqueries, rafals, possessions i sorts de terra. L’agricultura era de secà, a base de cereals, sobretot blat, però també se sap que hi havia olivar, vinya, ametllerar, hortalissa o lli. L’agricultura es complementava amb la ramaderia.

Els habitants de Santanyí en la seva majoria eren pobres, vivien austerament i es queixaven que les taxes eren massa elevades, ja que els documents ens indiquen que tenien pocs mitjans per fer front a les despeses.

En canvi algunes persones eren molt riques, com ho demostren els estims generals fets el 1578 a tota Mallorca, els quals valoraven les cases i possessions. En el cas de tot el terme de Santanyí varen valorar les propietats de més de vuitanta persones. Podem trobar-hi alguna valoració de menys de 100 lliures, però destacaven i amb moltíssima diferència: Jeroni Catlar per la Vall i Estany de la sal amb 20.000 lliures; Joan Danús per Benilassar (després anomenat Son Danús) amb 15.000 lliures i Mateu Fortesa pel Rafal des Porcs amb 12.500 lliures. Entre els propietaris només hi havia quatre dones, una de les quals s’especifica que era vídua, i la resta eren homes.

A més, a Santanyí hi havia alguns esclaus. Per exemple, el 1428 n’hi havia deu, i en alguns documents s’explica, entre d’altres coses, com podien aconseguir la llibertat: de vegades l’aconseguien amb bon comportament, d’altres, la compraven. Molts tenien noms cristians perquè varen ser batejats i algunes vegades també eren objecte de venda. Es queixaven si havien fet feines i no les havien cobrat. El 1526 es va celebrar el matrimoni entre Pere Danús i Joana, esclaus alliberats de Joan Danús. En un altre document posterior trobam que el 1537 Joan Danús de Benilassar (Son Danús) tenia entre els seus béns deu esclaus: dues dones, tres homes, tres nines i dos nins. També se sap que algunes vegades fugien i per això s’havia d’evitar que estassin prop de les marines.

A banda de les persones que es dedicaven al camp, hi havia altres professions com ara teixidors, traginers, trencadors de pedra, botiguers, sabaters, talaiers i escoltes, metges, els que es dedicaven a l’explotació de les salines o persones que tenien funcions dins l’administració municipal.

A la Plaça, vora el pou, es fa referència a la «taula de la carnisseria» i la «taula de la peixateria» als segles xiv i xv. Les dones devien fer les feines de ca seva, cuidar els nins i els majors i ajudar amb les feines del camp.

Als documents se les anomena com a «filla de», o com a «esposa de».

Festa de Sant Jaume | 23

Hi ha algun investigador que ho troba exagerat però jo estic d’acord amb les paraules de Bernat Vidal i Tomàs quan diu: «Els set segles i mig d’existència de la vila de Santanyí venen determinats per un angoixós batallar contra un medi ingrat -terres pobres i cel tancat-, contra els moros que assaltaven la seva costa i contra l’home que amb massa freqüència s’enfrontà amb l’home mateix». Hi estic d’acord perquè tots nosaltres sabem que Santanyí sempre ha patit set, sabem que els pirates i corsaris varen ser una amenaça constant al nostre litoral, encara que moltes vegades gràcies als avisos de les talaies i escoltes, situades a la costa, ens vàrem salvar de possibles atacs, i sabem també que hi havia bàndols contraris, de manera que uns homes s’enfrontaven a uns altres homes.

Però malgrat aquest panorama tan problemàtic i desolador vull pensar i creure que els santanyiners que visqueren en aquesta vila de Santanyí també tengueren els seus bons moments, encara que la documentació consultada no indica res en aquest sentit. Potser tenia lloc dins el nucli familiar quan, per exemple, naixia un infantó, o es podia comprar alguna casa o alguna terra, o també durant les festes populars i les celebracions litúrgiques si les circumstàncies ho permetien.

En aquell temps ja hi havia una estructura administrativa municipal i es coneixen els noms dels batles, mostassafs, escrivans i altres càrrecs municipals, els quals sempre eren homes. Una ordenança municipal de 1430, sobre l’aprofitament de les aigües de la vila de Santanyí, establia les penes en les quals incorrien els infractors. Aquest mateix any es fa una moratòria de deutes, inclòs el pagament de cens, a tota Mallorca per alleujar els efectes de la pesta que hi havia hagut. O sigui que la història, en aquest cas per desgràcia, es repeteix tal com consta als arxius que són la nostra memòria històrica.

Per conèixer els problemes de la vida quotidiana és molt útil la documentació de les «Lletres Comunes» que es conserven a l’Arxiu del Regne de Mallorca. És la correspondència entre el governador del Regne de Mallorca i els batles de la part forana de l’illa. Es tracta d’un registre de les còpies de les cartes originals, enviades des de la Ciutat cap als pobles, a través de les quals es pot conèixer els temes que afectaven tota Mallorca. Però també hi ha cartes dirigides només als batles de les poblacions marítimes, o també cartes dirigides al batle d’una sola població, entre d’altres, Santanyí.

De la mateixa manera, resulta molt interessant la documentació de «l’Escrivania de Cartes Reials», que també es conserva a l’Arxiu del Regne de Mallorca. Són actes notarials sobre traspassos de domini de la propietat 24 | Festa de Sant Jaume

de les finques urbanes i rústiques de tot el terme, compravendes, establiments en emfiteusi, que eren una espècie de lloguers, o subhastes, entre d’altres. En aquests documents se cita el nom del comprador i del venedor, els confrontants i el preu.

L’estudi exhaustiu d’aquestes dues sèries documentals seria fonamental per conèixer la nostra història. Per dur-ho a terme es necessita molt de temps per consultar els arxius, coneixements de paleografia per poder desxifrar les paraules abreujades dels documents i un poc de llatí, ja que aquesta documentació està escrita en català o en llatí. Recordem que el castellà no va arribar aquí fins entrat el segle xviii. En aquest sentit, s’hauria de fer una crida als joves investigadors, que tenen molt de recorregut per endavant, perquè continuïn aportant noves dades i dates que permetin completar i aproximar-nos més a la història de Santanyí.

Aquests documents també són interessantíssims per al coneixement de la toponímia, o sigui els noms dels llocs, i de l’antroponímia, els noms i llinatges de l’època, i per comprovar la seva pervivència o no en l’actualitat. Es pot citar, per exemple, el llinatge Cincclaus, documentat sobretot als segles xiv i xv, desaparegut fa molt de temps, tal vegada al segle xvi o xvii, i que ara és el nom del nostre gegant Bernat Cincclaus. O també el llinatge Danús, documentat ininterrompudament des del segle xiii fins ara, però que està a punt de desaparèixer del terme de Santanyí, entre d’altres coses perquè només el duim dones com a primer llinatge.

De la mà dels cronistes de Mallorca, que anaven per la Ciutat de Mallorca i per la part forana, podem tenir una idea de com era la vila de Santanyí a l’època medieval i moderna. Jo destacaria Joan Binimelis al segle xvi.

Posteriorment els viatgers que venien a Mallorca i arribaven fins a Santanyí, des de finals del segle xviii fins a principis del xx, també deixaren plasmada, en els seus relats, la imatge que tenien de la nostra vila. I aquí s’ha de destacar la figura de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria.

Joan Binimelis Garcia, metge i prevere manacorí, que va viure entre 1539 i 1616, va ser el primer en escriure una Història general del Regne de Mallorca, a finals del segle xvi. Fou per encàrrec dels jurats de la Ciutat i Regne de Mallorca, i ja inclou la descripció particular de l’illa de Mallorca i les viles. Respecte a Santanyí, descriu la vila, el terme i el litoral.

Destacaré algunes de les coses que escriu sobre la nostra vila. Comenta que es manté igual que quan es va fundar, amb 100 cases, tal vegada a causa de la murada. Troba que aquesta és massa baixa i que s’hauria Festa de Sant Jaume | 25

d’alçar un poc més per poder defensar la població en cas de necessitat. Es refereix a la collita de forment, ordi, civada i llegums de tot tipus amb molta quantitat i abundància. Diu que no hi ha vinyes ni altres fruiters en tot el terme. Parla també de la mancança de pluja i que per això el rei Jaume II va manar construir pous, aljubs i basses. Fa referència a Consolació, on s’acudeix per a les devocions i necessitats universals i particulars. Quant al bestiar diu que hi ha ovelles i moltons, però conta que també hi ha cabres, porcs, muls i mules, egües, bous i vaques. Fa menció a les pedreres, de pedra apta i còmoda per a qualsevol obratge, avantatjada entre les altres, i explica també que el rei Alfons V, el 1450, va sol·licitar la nostra pedra per al seu castell de Nàpols.

També va fer uns mapes del litoral de Mallorca, tres del quals fan referència a Santanyí. Estan basats en l’observació directa i personal, tot recorrent l’illa a peu i a cavall. Són una descripció geogràfica per fer front al perill exterior. Diu que a Santanyí hi havia 360 homes d’armes i que en total hi havia 1.550 persones. Explica que en tot el terme hi ha 100 possessions entre alqueries i rafals.

El 2016, amb motiu del quart centenari de la seva mort, l’Ajuntament de Manacor li va retre homenatge amb un cicle de conferències i una exposició al Museu d’Història de Manacor, titulada Joan Binimelis. Un manacorí del Renaixement (1539-1616).

Pel que fa a l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que va viure entre 1847 i 1915, s’Arxiduc com se’l coneix simplement a Mallorca, va viatjar per tot el món amb els seus vaixells Nixe i Nixe II. Considerat el primer gran viatger, ens ha deixat una obra fonamental, el Die Balearen, que va escriure i publicar originàriament en alemany, i en set volums, sobre els nostres paisatges, costums i tradicions.

Respecte a Santanyí comenta que té 2.534 habitants i 710 cases, deu de les quals estan deshabitades. Nou són de dues plantes i les altres, d’una sola planta. Totes tenen portal de mig punt i la majoria tenen només dos petits finestrons. N’hi ha que tenen hortets de figueres a prop, i algunes tenen magraners, ametllers i garrovers. Moltes tenen anelles de ferro a les façanes per subjectar els animals. Els carrers són irregulars i sense pavimentar. Diu també que la nostra vila és pobre en aigua; per això reprodueix el refrany «Santanyí dolenta aigua i poc vi». En canvi té les pedreres conegudes a tota Mallorca d’on s’extreu l’anomenada pedra de Santanyí.

Es refereix també a l’església gòtica que formava part de la fortificació de 26 | Festa de Sant Jaume

Santanyí, i a l’església actual, de la qual dona bastants de detalls. Fa menció, a més, a l’orgue. També fa referència a sa Porta Murada, però com si fos l’única cosa notable a Santanyí. Comenta que era la porta de la murada que es va haver de construir sobretot arran de la incursió dels moros el 1531.

Una cosa que voldria destacar és que, segons la seva opinió, no es va fer tota una murada contínua a Santanyí, sinó que només es varen tancar uns carrers, es varen aixecar algunes murades i es varen obrir diversos portals.

A la descripció de Santanyí, en què també fa referència amb molts de detalls al santuari de Consolació, s’hi adjunta el gravat de sa Porta Murada i el gravat del coll de la cisterna de Consolació, datat el 1677, actualment gairebé esborrat del tot i del qual es va fer una reproducció en rajoles a la paret de l’edifici del costat el 1971.

S’Arxiduc va ser el primer en recollir les rondalles de la Ciutat i dels pobles de Mallorca. De Santanyí és la titulada «Es moro dedins sa cova», ambientada al Rafal des Porcs.

El 1993 es va crear «l’Associació Amics de s’Arxiduc» amb la finalitat d’aprofundir sobre la seva figura i difondre’n l’obra. La figura de s’Arxiduc ha estat objecte d’exposicions i de conferències, sobretot el 2015 en el primer centenari de la seva mort. En aquest sentit el Govern de les Illes Balears va organitzar, al Casal Solleric de Palma, l’exposició titulada Yo, El Archiduque. El deseo de ir más lejos.

Entre el cronista Binimelis i el viatger s’Arxiduc varen passar tres segles i òbviament hi ha anotacions diferents en els seus escrits, com per exemple el nombre de cases i de persones, l’església nova o l’orgue, que són del segle xviii, i per tant molt posteriors a Binimelis; però també altres coses que es mantenien igual com l’església gòtica, les pedreres o sa Porta Murada.

Mirau, crec que en realitat no és tan important, encara que sí té la seva importància, recordar si un edifici és del segle xiv, xv o xvi; el que realment importa és saber que tenim aquest patrimoni, i si el coneixem, l’estimarem, i si l’estimam, el protegirem. Hi ha molts de tipus de patrimoni (documental, bibliogràfic, paisatgístic, artístic, etc.) que cal conservar no només per part dels polítics i de les institucions, sinó que és tasca de tots, perquè és entre tots que feim la història de Santanyí. No em fa enveja el patrimoni d’altres poblacions més grans, ni les seves esglésies, ni els seus convents, ni els seus museus.

Em fa enveja l’arxiu històric que tenen des del segle xiii, o també l’aigua bona que flueix tot l’any per tot arreu.

Festa de Sant Jaume | 27

S’ha de tenir la documentació original ben guardada i protegida, i a més a més se n’haurien de tenir còpies digitalitzades, almanco dels documents més essencials i que no es troben a cap altre lloc, no només per si de cas tenim una altra malifeta com la del 2 d’octubre de 1868, sinó també una catàstrofe natural, com la torrentada de Sant Llorenç des Cardassar, el 9 d’octubre de 2018, la qual va fer malbé el seu arxiu del Jutjat de Pau. Afortunadament es va poder recuperar quasi en la seva totalitat gràcies a l’ajuda immediata dels arxivers de la zona i d’altres llocs. Per descomptat el que va ser molt pitjor, i no és comparable, va ser la desaparició de 13 persones.

Darrerament molts d’amics o coneguts, que no són d’aquí, em parlen sobretot del Santanyí actual, del seu mercat que, com tots sabeu, s’ha posat de moda a tota Mallorca sobretot a l’època estival. Abans, quan jo era joveneta, ma mare m’enviava a sa Plaça, no es deia anar al mercat, a comprar bàsicament fruites i verdures. Avui en dia al mercat de Santanyí es pot trobar pràcticament de tot, sobretot els mesos d’estiu que és quan es munten més paradetes. També em parlen de les nostres platges i d’altres llocs d’interès vora mar i de com anar-hi: del Parc natural de Mondragó, de cala Figuera, de cala Santanyí, del Pontàs, de cala Llombards, de s’Almunia i del caló des Moro. Naturalment tots queden meravellats del nostre paisatge, però troben que hi ha massa gent.

Han passat molts d’anys i alguns segles d’aquella primera vila de Santanyí, que es va engrandir fora murada una vegada passat el perill dels enemics. Hem passat d’una població estimada de 500 persones al segle xiv, a una població de 4.105 persones a 31 de desembre de 2018. Darrerament hem progressat molt en educació, cultura, serveis socials i assistencials. És molt difícil conjugar progrés i sostenibilitat, i ara sí que entren en joc sobretot els polítics i les institucions, a qui pregaria reflexió i responsabilitat abans que la situació ens fugi de les mans i visquem en una vila i en un terme desmesurats en tots els sentits.

Vivim en una societat multicultural on hem de cabre tots, però conservant la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions. I les hem de transmetre als nostres fills i nets, i donar-les a conèixer també als nouvinguts, de totes les bandes del planeta, per la seva bona i prompta integració. En el passat hi va haver santanyiners que varen haver d’emigrar cercant la fortuna a fora, molt lluny de la seva terra i de la seva família. Ara el pa és aquí, però i què passarà demà?

Hem pogut comprovar, o més ben dit repassar, que tenim un senzill però important patrimoni, del qual hem d’estar orgullosos, o almanco jo n’estic 28 | Festa de Sant Jaume

molt. No he pogut entendre mai que l’erudit menorquí Josep M. Quadrado, de qui l’any passat es va celebrar els dos-cents anys del seu naixement, pogués dir que Santanyí no tenia més història que la dels seus monuments prehistòrics i les sepultures romanes. Com hem comprovat, es va equivocar d’un bon tros. Emperò s’ha de reconèixer que si el patrimoni és important també és molt important la gent i per això crec que hem de tenir un reconeixement pels santanyiners, avantpassats nostres, que amb el seu esforç i sacrifici varen construir aquest patrimoni, i pels qui l’han protegit fins ara.

Estic contenta d’haver repassat avui amb tots vosaltres, ja que abans no ho vaig poder fer per motius familiars i professionals, les dades i dates més significatives de l’espai que ocupava la vila de Santanyí, en el temps comprès entre els segles xiii i xvi, o sigui dins del recinte cristià fortificat i emmurallat.

Aquest pregó el vaig preparar pràcticament durant els mesos de març, abril i maig, en el temps de confinament a ca meva, per la Covid-19, pensant especialment en el dolor de les famílies que han estat víctimes d’aquesta inimaginable pandèmia, en ple segle xxi, quan enguany es compleixen els dos-cents anys de l’epidèmia de la pesta bubònica que va afectar sobretot les poblacions de Son Servera i d’Artà. També l’any 2018 va fer cent anys del denominat any de la grip, que va afectar moltes famílies del nostre poble. Això ens ha de fer pensar i repensar que, en un món tan globalitzat com el nostre, no ens podem relaxar gens ni mica, ni ara ni mai, i que s’han de tenir els mitjans necessaris per poder actuar d’immediat si fos necessari.

I abans d’acabar voldria fer uns agraïments: A la meva família i als meus amics perquè la investigació resta temps a la convivència. He de fer un agraïment especial a Marc Escalas, per la seva ajuda constant, pel plànol de la nostra vila i per les fotografies, fetes durant més de cinquanta anys. Acabaré amb una estampa familiar que em fa especial il·lusió compartir amb vosaltres. Ell és n’Andreu Danús, el meu padrí de Santanyí, perquè mon pare era de Santanyí i ma mare des Llombards. Aquí el veim, un dia qualsevol de l’estiu de 1975, a peu de murada i a pocs metres de ca seva, quan anava amb en Solo a s’Abeurador. També he de fer un agraïment especial a Maria Escalas, per corregir el text, millorar-lo i enllaçar més bé que jo frases i paràgrafs. Gràcies també senyora batlessa, senyora regidora de cultura, santanyiners i amics de la vila i del terme de Santanyí. Gràcies per la vostra presència i per la vostra paciència.

Bones festes de Sant Jaume!

Visca Santanyí!

Festa de Sant Jaume | 29

BIBLIOGRAFIA Només indicaré unes quantes publicacions referents a la vila de Santanyí corresponents a l’època medieval i moderna. I també alguna altra publicació referent al nucli primitiu, encara que sigui sobre algun edifici posterior a aquesta data.

Història i patrimoni: AGUILÓ ADROVER, Cosme. «Inventari de les fortificacions de Santanyí». A: Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. XXXVI (1978), p. 122-142.

BARCELÓ VIDAL, Miquel; DANÚS BURGUERA, Miquela. Santanyí. Mallorca: Hora Nova, 2001.

(Guia dels pobles de Mallorca, 26).

DANÚS BURGUERA, Miquela. La vila de Santanyí i el seu terme. Estudi històric (1391-1479). Palma: Editorial Moll: Ajuntament de Santanyí, 1990.

PONÇ I FULLANA, Andreu. Història de Santanyí. Segle XIII. Felanitx: Editorial Ramon Llull, 1974.

PONS I FULLANA, Andreu. Temples i oratoris del terme de Santanyí. Recull històric sobre la seva construcció. Santanyí, 1974.

ROSSELLÓ VAQUER, Ramon. Noticiari de Santanyí (Segles XIII-XIX). Santanyí: Gràfiques Llopis: Ajuntament de Santanyí, 2000.

VIDAL I TOMÀS, Bernat. La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811). Santanyí, 1962.

VIDAL I TOMÀS, B. «Moros en la costa de Santanyí». Dins: Setmana Santa en Mallorca, 1964.

Palma, 1964.

Pedra de Santanyí: AGUILÓ, Tomàs. Sa pedra i sa gúbia. A: Santanyí,núm. 11 (24-V-1958).

DANÚS BURGUERA, Miquela; BARCELÓ CRESPÍ, Maria. «Algunes dades sobre la pedra de Santanyí». Dins: I Jornades d’Estudis Locals de Santanyí de 2014 (Ajuntament de Santanyí, 2015), p.

419-440.

GARCÍA INYESTA, Neus; OLIVER SUNYER, Guillem. «Pedres que tenen nom». Dins: Programa de festes de Sant Jaume. Santanyí, 1987.

De Binimelis: BINIMELIS, Joan. Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles. Edició a cura de Juli Moll i Gómez de la Tía. València: Publicacions de la Universitat de València: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2014. Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, V. Primera edició crítica del Llibre V de la Història general del Regne de Mallorca, p. 115-120.

De s’Arxiduc: ARCHIDUQUE LUÍS SALVADOR DE ÁUSTRIA. Las Baleares por la palabra y el grabado. Mallorca (Parte especial). Palma de Mallorca: «SA NOSTRA» Caixa de Balears, 1992. IX, p. 581-586.

ARXIDUC LLUÍS SALVADOR. Rondayes de Mallorca. Mallorca: José J. de Olañeta, Editor, 1982. p.198-201: «Es moro dedins sa cova». També publicada al Santanyí, 46 (26-IX-1959).

Sobre Binimelis, a les publicacions del terme de Santanyí: ESTELRICH, Pep. «Mallorca 1579. Costa, costa». A: Dies i coses, 194 (gener-febrer 2020), p. 2429.

GINARD BUJOSA, Antoni; RAMIS PUIG-GRÒS, Andreu. «Joan Binimelis i el litoral de Santanyí: descripció i mapes (circa 1601)». Dins: III Jornades d’Estudis Locals de Santanyí de 2018. (Ajuntament de Santanyí, 2019), p. 117-140.

ROSSELLÓ, Ramon. «Santanyí segons Mn. Joan Binimelis». Dins: Programa de festes de Sant Jaume. Santanyí, 1981. També al ja citat Noticiari de Santanyí, p. 144-146.

Sobre s’Arxiduc, a les publicacions del terme de Santanyí: PONS, Miquel. «Santanyí segons l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria». Dins: Programa de festes de 30 | Festa de Sant Jaume

Sant Jaume. Santanyí, 1984.

PONS, Miquel. «L’Arxiduc contempla la mar de Santanyí». Dins: Programa de festes de Sant Jaume. Santanyí, 1994.

VIDAL Y TOMÁS, B. «El Archiduque y Santanyí». A: Santanyí, 46 (26-IX-1959).

ARXIVÍSTICA Quant als arxius de Palma, he de destacar l’enorme informació documental que es guarda a l’Arxiu del Regne de Mallorca i a l’Arxiu Diocesà de Mallorca. Indicaré les sèries més específiques sobre Santanyí de l’època medieval i moderna.

Arxiu del Regne de Mallorca (ARM): Lletres Comunes: Pertanyen a la Cúria de la Governació. De 1337 a 1588.

Escrivania de Cartes Reials: Pertanyen al Reial Patrimoni. De 1232 a 1823.

Es pot consultar el seu fons a la publicació següent: URGELL HERNÁNDEZ, Ricard. Arxiu del Regne de Mallorca: Guia=Guía. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, 2000.

Arxiu Diocesà de Mallorca (ADM): Baptismes: De 1505 a 1870.

Confirmacions: De 1647 a 1751.

Matrimonis: De 1572 a 1867.

Defuncions: De 1572 a 1870.

Defuncions d’albats: De 1718 a 1755.

Els llibres que contenen els registres sagramentals dels anys esmentats es relacionen a la publicació següent: ROSSELLÓ LLITERAS, Joan. Inventari dels registres sacramentals de l’Arxiu Diocesà de Mallorca. Mallorca: Consell de Mallorca, 2010. Col·lecció Instruments de descripció documental. Arxius, 24, p. 929-947.

Quant als arxius de Santanyí, encara que no guarden documentació de l’edat mitjana i moderna, en faré una breu menció.

Arxiu Parroquial de Santanyí (APS): Notes de baptismes: De 1755 a 1871.

Baptismes: De 1871 a 1920.

Confirmacions: De 1872 a 1918.

Matrimonis: De 1871 a 1925.

Notes de defuncions: De 1738 a 1886.

Defuncions: De 1871 a 1925.

Notes de defuncions de pàrvuls: De 1780 a 1884.

Defuncions de pàrvuls: De 1871 a 1918.

Hi ha també quaderns i fulls solts de registres sagramentals des del segle xvii.

Arxiu Municipal de Santanyí (AMS): Es pot consultar el seu fons a la publicació següent: ZAMORANO, Beatriz; BALLESTER, Antoni.

Inventari de l’Arxiu Municipal de Santanyí. Mallorca: Consell Insular de Mallorca: Ajuntament de Santanyí, 1992. Col·lecció Instruments de descripció documental. Arxius, 9.

Arxiu del Jutjat de Pau de Santanyí: Entre d’altres competències actua com a Registre Civil, per delegació del Registre Civil de Manacor, i duu a terme tasques d’inscripció de naixements, de matrimonis i de defuncions.

Naixements: Des de 1871.

Matrimonis: Des de 1871.

Defuncions: Des de 1871.

Festa de Sant Jaume | 31

AJUNTAMENT DE SANTANYÍ