Pineda de Mar Salomo y Julia 2019

A totes les mestres i els mestres que han fet de la seva professió una vocació.

Salomó Pijoan Sala i

Julià Cutiller Creus Comissió d’Homenatge: Josep Arias i Casas Enric Casas i Casas Pere Castillo i Torrent Miquel Castillo i Zurano Josep Comas i Brugada Joan Flores i Grima Josep Juli i Castellà Joaquim Maresma i Arges Ponç Martí i Palau (†) Josep Massaguer i Illa Ramon Plaja i Xifré

en el record

Edició: Ajuntament de Pineda de Mar Portada: Josep Obiols Cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1921), detall Recerca: Comissió d’Homenatge Arxiu Municipal Joan Pujadas Maquetació: Joan Pujadas Assessorament lingüístic: Oficina de Català de Pineda de Mar Primera edició: Març de 2019 Impressió: Edicions MIC

Presentació

S

ens dubte els mestres i les mestres de la nostra infantesa són persones que acaben marcant la resta de la nostra vida. La seva tasca perdura durant el nostre camí, determina la nostra manera d’aprendre, de comprendre i qüestionar el món que ens envolta. Així podem dir que els mestres a qui avui retem homenatge formen part de la memòria del nostre municipi.

Ja ho va dir Descartes: «Penso, per tant soc». Aquesta màxima del pare de la filosofia moderna pot resumir l’essència de la transcendència de mestres com Salomó Pijoan i Julià Cutiller. En una època històrica molt complicada, van ser eixos vertebradors de la societat pinedenca.

Docents transmissors de coneixements però també de valors i d’elements de reflexió, generadors, en definitiva, de persones amb esperit crític.

Molts dels exalumnes han lluitat durant anys per arribar a aquest moment de reconeixement i d’agraïment. Moltes gràcies també a ells, especialment al grup de treball impulsor d’aquest homenatge, per la seva perseverança. Sense ells, això tampoc no hauria estat possible.

El nou Espai Educatiu Pijoan i Cutiller ubicat a la plaça d’Orient pren l’ànima dels dos mestres, de la seva tasca, del seu record, per sempre.

Xavier Amor i Martín Alcalde de Pineda de Mar

1

2 Autor desconegut. Fons: Josep Pijoan

Salomó Pijoan i Sala (Crespià, 13 d’abril de 1895 – Pineda de Mar, 4 de juliol de 1971)

A

Salomó Pijoan, durant la seva llarga carrera com a mestre nacional, li va tocar viure temps difícils i convulsos, en què es van alternar èpoques il·lusionadores, plenes de llibertat en el món educatiu, que afavoriren la creativitat i la innovació (la Mancomunitat i la República) amb altres èpoques fosques (dictadures de Primo de Rivera i Franco), dramàtiques (Guerra Civil i les misèries de la llarga postguerra). No obstant això, van ser per a ell de plenitud docent.

Els últims trenta anys de la seva carrera els va exercir a Pineda de forma consecutiva. Podem dir que més de cinc-cents nens de la nostra vila van passar per la seva aula i van gaudir de la seva docència. I hi ha moltes famílies en què es dona el cas que tant en foren alumnes els pares i els fills. Tot i que fa més de cinquanta anys de la jubilació del mestre Pijoan, avui encara hi ha un cas de pare i fill, tots dos vius, exalumnes seus, que en poden donar fe.

Salomó Pijoan i Sala va néixer a Crespià, un petit municipi de la comarca del Pla de l’Estany, l’any 1895. Fill únic de família humil, va poder estudiar a Girona la carrera de magisteri. Obtingué el títol de mestre l’any 1917, amb vint-i-dos anys, i comença així el seu periple de docent per la geografia catalana. L’any 1922 exerceix de mestre interí a Arenys de Mar, on coneixerà la que serà la seva esposa, Francesca Xifré Massachs.

Fruit d’aquesta unió són els quatre fills que el matrimoni va tenir: Rosa, Dolors, Joan i Josep, dels quals només queda viu en l’actualitat Josep Pijoan, que si bé té residència a Barcelona, conserva la casa dels pares a Pineda, que visita sovint.

Entre el novembre de 1922 i el desembre de 1926, ja amb la plaça de mestre en propietat, és destinat a la Granja d’Escarp, al Segrià. Una tercera destinació serà Olesa de Bonesvalls, a l’Alt Penedès, de l’1 de gener de 1927 a l’1 d’octubre de 1934. Així, doncs, arriba a l’escola nacional de nens de Pineda al mes d’octubre per començar el curs escolar 1934-1935.

Començava així el llarg període dedicat a la formació i educació dels nois i joves del municipi. S’ocupava de la classe dels grans (els alumnes de segon grau). Es va jubilar als setanta anys, durant el curs 1964-1965.

Prop de quaranta-tres anys de servei a la docència, trenta dels quals a Pineda. També havia fet classes de repàs, de preparació del batxillerat i el 3

comerç, i classes nocturnes per als joves que treballaven. Els seus alumnes recorden la dedicació i la competència a la tasca educativa.

El diumenge 3 de maig de 1970 va tenir lloc un acte de reconeixement públic al mestre Salomó Pijoan. L’Ajuntament, per unanimitat, va crear una comissió d’homenatge i es va convidar els veïns a participar de la festa. En l’acta de l’acord se’n detalla els mèrits, que es resumeixen dient que era un home bo i exemplar. La població d’Olesa de Bonesvalls també es va adherir a l’acte. A part de rebre un llibre amb les signatures dels seus alumnes i d’un dinar de germanor a l’hotel Taurus Park, es va posar el seu nom a l’escola del barri del Poblenou, que havia entrat en servei aquell curs escolar 1969-1970: era la inauguració oficial del nou grup escolar. Es va descobrir una placa de marbre instal·lada a l’entrada de l’edifici que duia la inscripció següent: «Agrupación Escolar Salomón Pijoan Pineda MCMLXIX». No obstant això, l’escola es va acabar dient Mossèn Antoni Doltra, nom oficial que duia la vella escola ubicada a la plaça de Catalunya des de 1939. La rutina administrativa, la inoperància de l’Ajuntament a l’hora de fer arribar la proposta i de fer les gestions corresponents davant les instàncies superiors, poden explicar, que no justificar, uns fets incomprensibles.

Autor desconegut. Fons: Josep Pijoan

Ramon Plaja i Xifré

Grup Escolar de nois de Pineda, dirigit pel mestre Pijoan, novembre 1935.

4

Autor desconegut. Fons: Josep Pijoan Autor desconegut. Fons: Josep Pijoan

Grup Escolar de nois de Pineda, dirigit pel mestre Pijoan, curs 1940-1941.

Excursió a Sant Pere de Riu amb el mestre Pijoan, c. 1949.

5

Autor desconegut. Fons: Josep M. Barceló Fotografia Poch. Fons: Joan Pujadas

Grup Escolar de nois de Pineda, dirigit pel mestre Pijoan, curs 1959-1960.

El matrimoni Pijoan envoltat de mestres el dia de la inauguració de l’escola de Poblenou.

6

Una visió sobre el mestre Salomó Pijoan

L

’1 de setembre de 1976 vaig prendre possessió de la plaça de mestre del grup «Reverendo Antonio Doltra». A l’entrar a l’escola vaig adonar-me que al vestíbul, en lloc preferent, hi havia una placa de marbre on constava que aquell col·legi s’anomenava «Salomó Pijoan» i que s’havia inaugurat l’any 1969... Quina sorpresa! Què passava? M’havia equivocat de centre escolar? Vaig preguntar al director d’aquells moments, el Sr. Bienvenido Martínez, quin era el nom real del centre escolar, i em va confirmar que tot i que el dia de la inauguració se li va posar «Salomó Pijoan», oficialment, sense saber-ne el motiu, en la documentació primigènia va aparèixer el nom de «Reverendo Antonio Doltra», i que tant ell com els i les mestres que exercien des que l’escola obrí les portes desconeixien el motiu del canvi. L’única raó que em va donar és que Antoni Doltra era un capellà que havien mort a l’inici de la Guerra Civil.

Als pocs mesos, el Sr. Martínez es va jubilar i a mi em van nomenar director del centre. En la primera ocasió que vaig tenir d’anar a la Delegación Provincial de Enseñanza, vaig sol·licitar oficialment quin era el motiu del canvi de nom de l’escola i quins tràmits s’havien de fer per retornar-li el nom de «Salomó Pijoan». La resposta va ser clara: «No consta a la Delegación Provincial de Enseñanza ni a l’Ajuntament de Pineda de Mar, que el centre escolar Reverendo Antonio Doltra s’hagi dit mai Salomó Pijoan, per tant, no hi ha possibilitat de canvi».

Intrigat per la negativa, vaig voler esbrinar qui era aquest mestre i vaig arribar al convenciment que, després de treballar quaranta-tres anys en la docència, trenta dels quals a Pineda, el que havia quedat en el record de la gent era la seva bonhomia i estimació extrema per l’educació i ensenyament dels seus alumnes, donant-se el cas d’haver educat els pares i els fills d’una mateixa família. Sempre es va dedicar a la classe dels grans, el conegut com a segon grau, i com era normal en aquella època havia fet classes de repàs, preparació al batxillerat, comerç i feia classes nocturnes als joves que treballaven. Els que hem dedicat la nostra vida professional a l’educació i a l’ensenyament sempre ens hem emmirallat en mestres com Salomó Pijoan de qui, en preguntar als seus alumnes per ells, ens responen amb exemples del seu bon fer amb records i fets agradables.

Emili Biosca i Villaroya 7

8

Fons: Arxiu Municipal

Fotografia Poch. Fons: Joan Pujadas

Fotografia Poch. Fons: Joan Pujadas

Inauguració de l’Escola de Poblenou (3 de maig de 1970)

A l’esquerra, programa publicat per l’Ajuntament. A dalt, vista de les escoles el dia que es van inaugurar. A baix, moment en què es descobreix la placa amb el nom del Sr. Pijoan.

9

10 Autor: J. Pla. Fons: Josefina Cutiller

Julià Cutiller i Creus (Ullà, 4 d’octubre de 1896 – Barcelona, 2 de setembre de 1959)

J

ulià Cutiller va néixer a Ullà (Baix Empordà), a les envistes del massís del Montgrí, l’any 1896. Les primeres lletres les va aprendre a l’escola local que dirigia el seu pare, el mestre Felip Cutiller i Ortensi. La família es traslladà a Barcelona, on estudià batxillerat i, en acabar aquests estudis, inicià la carrera de magisteri, títol que va obtenir l’any 1919, a l’edat de vint-i-tres anys. Durant la seva estada a Barcelona obtingué, a més, els diplomes de dibuix artístic i industrial, mecànic, agrimensor i intendent mercantil. Estudià també diversos idiomes i va aprendre a tocar el violí.

Acabat de sortir de l’Escola Normal, la primera destinació com a mestre va ser Romanyà de la Selva, poblet disseminat del municipi de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), tot i que el curs 1920-1921 el trobem ja treballant a l’Escola graduada de nois de Llagostera. En aquesta vila del Gironès s’hi va establir poc després de contraure matrimoni amb la seva primera esposa, Maria Clos i Coderch (1899-1933), i hi van néixer els seus fills Felip, Mercè, Victòria, Maria Rosa i Aurora. Hi exercí com a mestre durant catorze anys, de 1920 fins a 1933.

Amb un cúmul d’aptituds, vastos coneixements, caràcter desprès i emprenedor, inicià a Llagostera una sèrie d’activitats que van despertar l’entusiasme de la joventut: conferències, cursos de gramàtica catalana, funcions teatrals i jocs esportius. Practica i encamina els seus alumnes en l’excursionisme, els guia a publicar la revista mensual Joventut «Periòdic redactat pels alumnes de l’escola graduada de la vila» (nov. 1922-març 1923, 5 núms.) i els inculca tot un gavadal de bons costums. Les arts plàstiques i la fotografia formaven part del seu lleure; gairebé tots els alumnes que passaren per la seva classe aprengueren a agafar un pinzell amb més o menys traça, evidentment. Malgrat que és un professor sever i exigent, educa segons els corrents pedagògics més moderns de l’època.

Durant la seva estada a la vila es fundà la Unió Sport-Club Llagostera, dedicada a la pràctica del futbol de la qual n’esdevingué vocal (1922). Poc temps després es creà el Club Deportiu Llagostera que presidí.

L’any 1928 entrà a la Junta Directiva del Casino Llagosterenc, entitat molt arrelada a la vila, fundada el 1888. N’assumí la tasca de bibliotecari, i de 1930 a 1932 presidí aquesta entitat, n’impulsà la reforma i l’ampliació 11

de la seva seu, fet que va permetre augmentar les activitats que desplegava de cinema, teatre, biblioteca, ball i visites culturals.

El març de 1933 el Patronat Escolar de Barcelona, proposà a la Direcció General de Primera Ensenyança que nomenés Julià Cutiller mestre del Grup Escolar del carrer de Casp, de Barcelona. A l’inici de la seva estada a la capital catalana, va contraure segones núpcies amb Mercè Fuster Besalduch –també mestra d’escola–, i un any després naixeria la seva darrera filla, Josefina. D’altra banda, el daltabaix que provocà la Guerra Civil l’afectaria cruelment, ja que va morir el seu fill, Felip, membre de l’anomenada lleva del biberó, a causa de les penalitats passades al front i al camp de concentració on fou internat.

Finalitzada la Guerra Civil, la família Cutiller seria víctima de la revenja política del moment, en què pagà la seva filiació catalanista i republicana: fou denunciat per un mestre excompany seu. A causa d’aquest fet, el novembre de 1939 la Comisión Depuradora de Magisterio li va incoar un expedient que el règim franquista resoldria amb el desterrament a Gumiel de Izán (Burgos), per un termini de deu anys. Malgrat les penoses circumstàncies de l’època, Cutiller refaria la seva vida, i la seva obra pedagògica deixaria empremta en aquella població.

L’any 1947 va poder retornar a Catalunya després de vuit anys d’allunyament. El setembre arriba a Pineda amb la família. Juntament amb Salomó Pijoan, mestre d’admirable record, es fan càrrec de gairebé tots els nois pinedencs en edat escolar; llur educació estava en bones mans; ambdós mestres eren uns veritables pedagogs. Per les seves classes passaren nois que esdevindrien mecànics, administratius, agricultors i oficials de diferents rams, empresaris i menestrals. A més de la jornada reglamentària, ensenyà comptabilitat, comerç i dibuix lineal i geomètric.

Julià Cutiller era, a més a més, intendent mercantil titulat i agrimensor i diversos agricultors li confiaren el mesurament de les seves propietats.

El 8 de febrer de 1959, ja malalt, se li va retre un sentit homenatge al Centre Cultural, que va consistir en una vetllada teatral. Julià Cutiller exercí com a mestre a Pineda els dotze darrers anys de la seva vida, del curs 1947-1948 fins al 1958-1959, quan s’esdevingué la seva mort.

El 27 de març de 1983 –diumenge de Rams– els seus exalumnes vam inaugurar una exposició de pintures i dibuixos, amb cinquanta-vuit obres del mestre, que restà oberta durant tota la Setmana Santa en el Centre Cultural i que fou molt ben acollida pels veïns de la nostra vila.

Joaquim Maresma i Arges 12

Autor desconegut. Fons: Salvador Reixach / Josep Maset Fons: Joan Pujadas

Grup Escolar de nois de Pineda, dirigit pel mestre Cutiller, curs 1949-1950.

Invitació de la conferència del mestre Cutiller a la Biblioteca de Pineda.

13

Autor: Joan Poch. Fons: Arxiu Municipal

Autor: Joan Poch. Fons: Arxiu Municipal

A l’esquerra, Can Comas, a la plaça de Catalunya, núm. 3, que acollí l’Escola Nacional de Nois de Pineda durant la postguerra.

El mestre Cutiller feia classe a la primera planta i vivia al segon pis.

A baix, interior de la classe del mestre Julià Cutiller.

A la pàgina de la dreta, programa de l’homenatge que es va oferir al mestre Cutiller, ja malalt, en el Centre Cultural i Recreatiu, el diumenge 8 de febrer de 1959.

14

Fons: Arxiu Municipal

Homenatge al mestre Cutiller (8 de febrer de 1959)

15

16

17

Autor desconegut. Fons: Josefina Cutiller Autor desconegut. Fons: Josep Pijoan

Julià Cutiller amb el campanar de Pineda al fons (1956).

Celebració del dia de la Hispanitat. A la porxada de l’Ajuntament, les autoritats locals amb membres de la Guàrdia Civil i els mestres Salomó Pijoan i Julià Cutiller (12-x-1957).

18

Autor: Pere Castillo

Biblioteca Julià Cutiller de Llagostera

Centre Cultural Can Roig, de Llagostera, on hi ha ubicada la Biblioteca Julià Cutiller.

E

l 28 de novembre de 1982 la població de Llagostera (Gironès) va inaugurar la nova biblioteca pública, situada a la Casa de les Vídues, edifici qualificat com a monument historicoartístic, a la qual van posar el nom de Julià Cutiller.

L’any 2011 es va inaugurar el nou edifici destinat a biblioteca per atendre les necessitats i que comportava un equipament bibliotecari modern.

La Biblioteca actual és ubicada a la planta baixa del Centre Cultural Can Roig, en la confluència dels carrers Ganix i Lleó I, de Llagostera.

Aquest edifici és construït sobre una antiga fàbrica de suro i ocupa una superfície de 850 m2.

La Biblioteca va rebre el nom de Julià Cutiller en homenatge a aquest mestre, que va exercir a Llagostera els anys vint i trenta del segle passat.

El motiu va ser la forta empremta que va deixar per les seves iniciatives pedagògiques i culturals. Cutiller va ser un mestre innovador i avançat al seu temps que va deixar un record inesborrable en els seus alumnes.

Arxiu Municipal de Llagostera 19

Pedagògiques. «Joventut...!»

L

’atzar va portar-me a Llagostera, i, aprofitant un interval de temps que tenia, vaig anar a visitar l’Escola Graduada de la vila.

Un jovenet, alumne de la Graduada, m’acompanya a la classe de mon amic, el mestre senyor Cutiller. [...] La bonança embauma la classe i el sorprenc amb la mà enlaire, davant els nens, amb somriure característic de bondat explicant una lliçó als alumnes. S’interromp la classe. Els nens s’aixequen saludant la meva arribada, i el mestre s’atansa jovialment i encaixem. Dóna treball als deixebles i parlem de la tasca de l’Escola.

En resto prendat. Un retrat de Pestalozzi que penja de la paret sembla interrogar-me: «aquí el temps és or, no t’entretinguis».

El senyor Cutiller em fa ofrena de dos periòdics mesals, titulats Joventut, redactats pels nens de l’Escola.

Els treballs de les llibretes són nets, d’una pulcritud i respecte que imposen. El text és concís i clar, d’una claredat accessible als infants, d’una amenitat poc comú. Els dibuixos són elegants, bonics, difícils, fàcils, de tot hi ha, sobretot una gran netedat en tots. En el punt on tracta del Dret, diu: «Cómo debe ser el ciudadano. Lo que debe hacer por la Sociedad».

I va la resposta: «El ciudadano ideal es aquél que puesto ante el dilema de sacrificar el interés particular por el interés colectivo se sacrifica por la Comunidad.» Ço em recorda uns mots que m’escrivia temps enrera el meu preuat professor de l’Escola Normal de Mestres de Girona senyor Santaló... «sí, amic Tolosà, la vida no és complerta sinó quan se viu per tota la Humanitat»... I els nens raonen i formen judicis baix aquell tema de Dret. Si tots els Mestres eduquessin així als infants, quants odis i quanta sang fratricida no s’estalviaria la Humanitat!

I els nens s’aixequen i em dediquen el cant d’una sardana i la cançoneta La non-non del Papelló; les seves veus infantívoles m’atrauen, em corprenen, i em sento més gran dintre la meva joventut, i em sento més fort i em sento més home entre mig els nens. Fins hi ha moments que crec ésser ells mateixos, hi estic identificat amb la llur innocència i amb el llur goig. Qui pogués ésser sempre nen! Sense sapiguer vostra cançó, també la cantava espiritualment, vibrava mon ésser a l’uníson que el vostre...

Es feia tard, i... Pestalozzi seguia interrogant-me...

Manuel Tolosà i Surroca

Article publicat en El Programa (Sant Feliu de Guíxols), el 23 de desembre de 1922, p. 9.

20

Memòria de Pineda

L

a gent de Pineda són agraïts. Aquesta mateixa setmana han fet un homenatge a un mestre mort, mort fa més de trenta anys, però ben present en la memòria dels qui anaven a escola quan ell va poder tornar a Catalunya després dels anys d’exili a Burgos «per catalanista».

Es deia Julià Cutiller. Si no m’enganyen, el seu nét es diu Arcadi Buch Cutiller i va ser alumne meu quan jo era mestre a l’Escola Sant Jordi de Pineda. De manera que, ves per on, d’alguna manera em puc sumar a l’homenatge amb dret propi. Recordo l’Arcadi –que ja deu fer un pam de goig, probablement casat i fins i tot emmainadat– i estimo Pineda, on vaig passar una colla d’anys, dels quals en guardo bons records i hi he deixat força amics. (Amb Pineda sempre m’ha passat una cosa singular. Quan hi vivia i després, els amics i coneguts em preguntaven «vius a...?» i deien Calella, Malgrat, Arenys, Sant Pol, Tordera... Però gairebé mai Pineda. No he entès mai per què. Quan en Joaquim Maria Puyal em va presentar al programa Vostè pregunta, en referir-se a la meva etapa de mestre, va citar ben convençut que havia estat a Blanes. Sé que als amics de Pineda els va saber greu que no el rectifiqués. Ells no sabien que aquest error el cometien gairebé tots els meus interlocutors. Per això ni en vaig fer cas. (Aprofito l’avinentesa per a disculpar-me).

Julià Cutiller era d’Ullà, a l’Alt Empordà, ben a prop de l’Escala. Va ser mestre a Llagostera i d’un centre escolar de Barcelona fins que l’enxampà la guerra civil. Després, castigat, a Burgos, fins que, al cap dels anys, li permeteren tornar a Catalunya. No fou possible Barcelona, però es plantà a Pineda. Els anys de Julià Cutiller varen ser importants per a l’ensenyament del poble. Era un home arrelat, que estimava la terra, l’art (pintava i ensenyava a pintar en un temps en què això era gairebé impensable), que educava amb amor, que respectava l’alumne. Per tot això és lògic que aquells nois, que avui tenen més de quaranta anys, s’hagin decidit a fer-li un emotiu homenatge. Han plantat a la paret, exposant-les al públic, totes les obres del seu mestre (obres pictòriques, naturalment) i també hi han penjat les seves, les que ells han fet gràcies a l’esperit d’aquell home.

No he vist l’exposició. Però no hi fa res. Que aquell mestre fos capaç de despertar l’amor per les arts als vailets de la Pineda dels anys difícils del franquisme mereixia el comentari. També a mi m’agrada ser agraït.

Pius Pujades

Article publicat en el diari Avui (Barcelona), any VIII, núm. 2.134 (30-iii-1983), p. 9.

21

Placa en memòria dels mestres a les antigues escoles

E

l diumenge 26 de novembre de 2017 va tenir lloc la primera part de l’homenatge als mestres Salomó Pijoan i Julià Cutiller impulsat per una Comissió d’Homenatge formada per exalumnes dels dos mestres, que va comptar amb el suport de l’Ajuntament de Pineda de Mar. L’acte, emmarcat dins de la celebració del centenari de l’edifici de l’actual Ajuntament, va tenir lloc a la plaça de Catalunya i va consistir en la col·locació d’una placa de marbre a la façana de la que havia estat l’Escola Nacional de Nois, des que es va construir, el juny de 1911, fins a l’octubre de 1974, en què es va inaugurar el col·legi Jaume I. A l’acte, que va presidir l’alcalde de Pineda de Mar, Sr. Xavier Amor, acompanyat del Consistori Municipal, hi van assistir el fill del mestre Salomó Pijoan, Josep Pijoan i Xifré; la filla del mestre Julià Cutiller, Josefina Cutiller i Fuster; els membres de la Comissió organitzadora i un bon nombre d’exalumnes d’ambdós mestres que ompliren de gom a gom la plaça de Catalunya.

22

Autor: Joan Boada Autos: Joan Boada

Acte d’inauguració de la placa en memòria dels mestres Salomó Pijoan i Julià Cutiller.

A dalt, d’esquerra a dreta, Xavier Amor, alcalde de Pineda de Mar, Joaquim Maresma, membre de la Comissió d’Homenatge; Josefina Cutiller, filla del mestre; Ramon Plaja, membre de la Comissió i Josep Pijoan, fill del mestre. A baix, exalumnes dels mestres Pijoan i Cutiller durant l’acte d’homenatge.

23

Esbós d’una història moderna de l’ensenyament

T

ècnicament l’analfabetisme en el nostre país –Catalunya– i en el nostre marc de referència –la Unió Europea– està erradicat. De fet, l’estat contrari, l’alfabetització, és un dels indicatius que marca el grau de desenvolupament econòmic d’un país, entès com el procés de millora de les condicions econòmiques, polítiques i socials dels seus ciutadans. Sembla indiscutible que hi ha una connexió directa entre el grau d’alfabetització d’una població i el seu grau de benestar social, és a dir, a més alfabetització, més benestar. L’alfabetització d’un país, per tant, és un dels trets que caracteritza tots els països desenvolupats i moderns, en l’òrbita dels quals gravita el nostre. Un altre debat, que ara i aquí no abordarem, és quin és el grau, el gruix, la qualitat d’aquesta alfabetització.

Evidentment tot es pot millorar, i la qualitat de l’alfabetització no hauria de quedar circumscrita a l’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura i al domini de les quatre regles –suma, resta, multiplicació i divisió– i prou, sinó que ha d’abraçar tots aquells aspectes vinculats a la formació integral de la persona, és a dir, tot aquells coneixements que la didàctica moderna engloba dins el concepte de «competències bàsiques», i fer-ho amb una habilitat com més alta millor.

Evidentment l’alfabetització massiva de la població està estretament vinculada a l’escolarització, concretament a l’escolarització obligatòria a què estan subjectes tots els infants i els adolescents dels països desenvolupats i que a casa nostra s’ajusta a la franja d’edat compresa entre els sis i els setze anys. Aquesta escolarització no cal entendre-la, doncs, com una obligació, sinó més aviat com un dret, el dret a l’educació, que és considerat un dels drets essencials dels drets humans –article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides: «Everyone has the right to education» («Tothom té dret a l’educació»), i que curiosament Espanya no va votar perquè no va ser acceptada, pel seu règim franquista, dictatorial i filonazi, com a membre d’aquest prestigiós organisme internacional, l’Organització de les Nacions Unides (ONU), fins l’any 1955, en què la situació geoestratègica de Guerra Freda del moment li va obrir les portes, tot i que la Dictadura franquista encara va aguantar vint anys més, fins a la mort de Franco el 20 de novembre de 1975: «Ha mort el dictador més vell d’Europa. / Una abraçada, amor, i alcem la copa!», que celebrava el poema Final, de Joan Brossa.

24

Autor: Joan Poch. Fons: Ferran Llansana

Antecedents Evidentment les coses no sempre han estat així. De fet, durant la immensa majoria de la història de la humanitat la societat ha estat bàsicament analfabeta. Les coses van començar a canviar de manera significativa amb la Revolució industrial, procés d’industrialització que té el seu origen a Anglaterra i Escòcia durant la segona meitat del segle xviii en què la petita aristocràcia i la incipient burgesia britànica aprofita les possibilitats de producció industrial que els facilita el perfeccionament de la màquina de vapor de la mà de James Watt. Poc es devien pensar, aquests industrials pioners, que aquestes factories muntades sobre aquests innovadors sistemes de producció que permetia la màquina de vapor –o en substitució seva, la força del corrent dels rius, d’aquí les nostres colònies tèxtils– canviaria ni més ni menys que la faç de la terra. Efectivament, la revolució industrial suposà el canvi d’una societat agrícola, ramadera i menestrala, bàsicament rural, que havia estat vigent pràcticament des dels orígens de la humanitat, a una societat industrial, bàsicament ciutadana, que és la que s’ha acabat imposant en el món desenvolupat, primer d’Europa occidental i després de manera global. La Revolució industrial, doncs, s’escampa ràpidament, juntament amb les manufactures que produeix, a la resta d’Europa occidental i, amb el temps, arreu del món. La comercialització dels productes que aquestes indústries generen és la millor eina de difusió d’aquesta nova manera de producció fabril.

Aula del mestre Pijoan, 1947.

25

Paral·lelament a aquests canvis de producció industrials, que transformarien, i de quina manera, el nostre món, es produeix un moviment cultural anomenat Il·lustració, que s’inicia a finals del segle xvii i que s’aferma i agafa musculatura durant el segle xviii –el Segle de les Llums.

No sabem en quin grau una és filla de l’altra, però no deixa de ser curiosa l’íntima relació que lliga tots dos fets: el sapere aude (el «gosa saber», lema de la Il·lustració) i l’steam engine (la «màquina de vapor», llavor de la Revolució industrial). És evident que les necessitats culturals d’una societat preindustrial, vigent abans de la Revolució industrial, i les d’una societat industrial són diferents. Les societats agrícoles, ramaderes i menestrals no necessiten una alfabetització generalitzada per fer anar l’arada i el gaiato o treballar damunt el taulell; el comerç és bàsicament autàrquic i els minsos excedents que es produeixen es comercialitzen bàsicament dins l’àmbit municipal –a les places i mercats–, comarcal a tot estirar. En canvi, la producció industrial, molt més eficient i productiva, va íntimament lligada al comerç a una escala més alta, nacional i europea, és a dir, les manufactures que es produeixen s’han de vendre, i això sí que requereix ja uns rudiments de lectura, escriptura i comptabilitat molt més generals. Són precisament aquestes necessitats econòmiques les que provoquen un augment de l’alfabetització de la societat. Per fer-nos-en una idea, a la primeria del segle xix el percentatge d’analfabetisme a l’Estat espanyol fregava el 94 %, mentre que a l’any 1900 –cent anys després– aquest índex ja s’havia reduït al 64 %. En aquest sentit és com si les necessitats educatives de la població anessin a remolc de les necessitats productives, tot donant la raó, curiosament, a Herr Karl Marx. Així, paral·lelament a l’expansió de la Revolució industrial al llarg del segle xix, els governs europeus comencen a legislar al voltant de l’ensenyament obligatori; a l’Estat espanyol ho feia tímidament la Llei Moyano de 1857, vigent fins a la Segona República, en què es legislava la universalitat i la gratuïtat de l’ensenyança primària entre els sis i els nou anys, això sí, en llengua castellana.

La Revolució industrial a Catalunya La Revolució industrial a Catalunya arriba el 1832, amb una vuitantena d’anys de retard en relació amb d’altres països europeus del nostre entorn, amb la fundació a Barcelona de la fàbrica Bonaplata, primera fàbrica de vapor de Catalunya i de l’Estat espanyol, coneguda, precisament per aquest fet, amb el nom d’El Vapor, i situada al carrer Pelai. No deixa de ser curiosa, també, la coincidència entre aquest fet i l’inici de la Renaixença 26

27

Autor: Joan Poch. Fons: Ferran Llansana

(1833-1892) cultural de Catalunya, a la qual la publicació de la famosa Oda a la Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau, dona el tret de sortida. Aquell vers alexandrí inicial d’«Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau» va ser la inauguració de la versió nostrada del moviment romàntic europeu. Un cop més, poc es devia pensar el seu autor, un genuí fill de la Il·lustració, que aquelles estrofes prenyades d’enyorança publicades en el diari El Vapor –títol també prou significatiu de l’aspiració industrial del país–, en aquell «periódico mercantil, político y literario de Cataluña», imprès a Barcelona en castellà entre 1833 i 1837, portarien tanta cua. L’honor, però, de ser el màxim exponent de Accés a l’aula del mestre Pijoan, 1947. la nostra Renaixença recauria en Jacint Verdaguer i els seus cims poètics de L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), de tons èpics i trama heroica: «Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí».

Tampoc no cal descartar la vinculació del moviment romàntic europeu amb els efectes de la Revolució industrial. L’exaltació de l’individu, l’amor de la llibertat, la defensa dels sentiments, una certa complaença en l’entotsolament, la recuperació del passat –ai las!– històric, el descobriment de la pròpia identitat cultural i lingüística, que són els trets que defineixen el romanticisme, sorgeixen com a reacció precisament a la pèrdua d’aquest passat pagès, pastoral i artesanal, inalterable des de temps immemorials, que la industrialització decapità; des de la ciutat es canta la pèrdua del ruralisme, des de les bancades dels telers s’enyoren les feixes paternes, des de la subjugació moderna es troba a faltar la idealitzada llibertat antiga: la vaca cega maragalliana –«Topant de cap en una i altra soca, / avançant d’esma pel camí de l’aigua, / se’n ve la vaca tota sola. És cega»–, que se sent perduda –encegada– en aquesta nova situació històrica, en seria una bona metàfora. A casa nostra la Renaixença tingué un caràcter clarament literari

i cultural, i fou substituït pel modernisme (1885-1920), que tingué en el poeta Joan Maragall la seva figura exímia, i que afegí a les reivindicacions culturals i lingüístiques, com no podia ser d’altra manera, les exigències polítiques. Com a reacció a la inoperància de l’Antic règim decimonònic espanyol basat en el caciquisme, aquesta befa del sistema democràtic assentat en la corrupció, la inoperància, la compra de vots i les topinades electorals, apareix el catalanisme polític, pràctic, eficient i modern, plasmat en la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), de la mà d’Enric Prat de la Riba, ja en ple noucentisme –aquest altre moviment que conviu amb l’anterior, vigent durant les tres primeres dècades del segle xx, que té en el poeta Josep Carner el seu màxim exponent literari, i que la Guerra Civil, com una torrentada, s’emportà avall.

Llengua i ensenyament, de bracet Inevitablement la llengua i l’ensenyament no podien quedar al marge de les reivindicacions catalanistes, que seguia ja els paràmetres dels nacionalismes moderns. Així, pel que fa a l’ensenyament, apareix l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), la Protectora per antonomàsia, fundada el 1898 pel pedagog Francesc Flos i Calcat amb l’objectiu d’impulsar el model d’escola catalana segons els corrents pedagògics moderns. En la mateixa direcció treballa la mestra Rosa Sensat, figura cabdal en el desenvolupament de l’escola pública catalana, en la difusió dels nous corrents pedagògics i en l’organització de les escoles, i el pedagog Alexandre Galí, director de la prestigiosa Escola Montessori (1922) de la Mancomunitat de Catalunya, i, amb postulats més radicals, Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista d’Alella, fundador de l’Escola Moderna (1901-1906), d’ideari llibertari, que de manera insòlita va ser afusellat per les seves idees el 1909, tot encolomant-li una suposada autoria intel·lectual en els fets de la Setmana Tràgica, fet que va provocar una onada d’indignació internacional inèdita.

Pel que fa a la llengua, és també en aquest període que apareix la figura providencial de Pompeu Fabra, que portà a terme amb èxit la normativització de la llengua catalana moderna, imprescindible per al futur de la nostra llengua. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) es crea el 1907 per voluntat expressa del mateix Prat de la Riba; la seva Secció Filològica es funda el 1911 en els rengles de la qual tindrà un paper destacadíssim Fabra. L’IEC aprovà les Normes ortogràfiques (1913) i publicà el Diccionari ortogràfic (1917), que havia de ser la base del Diccionari de la llengua catalana, que els avatars de la història –Dictadura de Primo 28

de Rivera (1923-1930) i Dictadura de Franco (1939-1975)– impedí que fos una realitat fins al 1995; l’any 1918 Fabra publicà la seva Gramàtica catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans adoptà com a oficial, i, en l’interval de la dictadura primoriverista, elaborà el Diccionari general de la llengua catalana (1931-1932), que també l’Institut ratificà com a oficial.

Després del final de la Dictadura de Primo de Rivera i de la fugida del rei Borbó, Alfons XII, que li havia donat suport, es proclama la Segona República (1931-1939), que obrirà un nou període d’esperança. És en aquest context concret, en aquell moment feliç en què, per dir-ho amb paraules del poeta Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible, apareixen i es formen les figures de mestres com Julià Cutiller i Salomó Pijoan, com tantes de similars en molts dels nostres pobles i ciutats, que van deixar petja en les generacions que van tenir l’honor de ser educades per ells.

Autor: Joan Poch. Fons: Ferran Llansana

La «pau» franquista La derrota de la Guerra Civil i la victòria dels facciosos feixistes suposà la imposició d’un règim dictatorial presidit per Franco que gairebé durà quaranta anys i que suposà en tots els àmbits de la vida econòmica, social i cultural un retrocés brutal. El franquisme s’acarnissà especialment contra Catalunya, i la nostra llengua –l’ànima del país–, cultura i idiosincràsia foren perseguides sistemàticament i prohibides en tots els àmbits

Façana de l’Ajuntament i de les Escoles Nacionals, 1947.

29

de la vida, de la qual l’escola catalana no fou cap excepció. Molts dels mestres que no s’exiliaren patiren directament processos de depuració, desterrament, acomiadament i presó.

No va ser fins a la difícil i, pel que sembla a hores d’ara, no del tot reeixida transició política que la mort del dictador Franco l’any 1975 suposà per a l’Estat espanyol, que Catalunya començà a refer-se de la tremenda garrotada. La restauració de la Generalitat de Catalunya amb el retorn el 23 d’octubre de 1977 del president Josep Tarradellas i el seu famós «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» pronunciat des del balcó del Palau de la Generalitat, representà per a Catalunya la recuperació d’una certa autonomia política.

La transició democràtica Pel que fa a l’ensenyament, l’any 1965, al darrer decenni del franquisme, es crea l’Associació de Mestres Rosa Sensat amb l’objectiu d’aspirar a una escola democràtica, catalana i progressista, que implicà la revisió i la millora de la formació dels mestres i docents i dels mètodes educatius, que s’acabaren imposant en la transició política, tals com l’escola mixta, que abolia la segregació per sexes a les escoles, habitual històricament, i l’aposta per la coeducació, que té com a objectiu fer disminuir tant com sigui possible els efectes i les conseqüències d’una educació sexista sobre els nens i les nenes. No deixa de ser curiosa també –ep, Marx!– que la represa, per part de la societat civil, de les seves activitats al marge del règim i, per tant, en contra del règim, coincideixin amb un moment de bonança econòmica –el milagro económico español (1959-1973). A partir d’aleshores, durant la dècada dels anys vuitanta, comencen a agafar volada els moviments de renovació pedagògica, que suposaven la represa dels principis moderns educatius republicans que el franquisme havia estroncat, que són els actualment vigents, tot i els inevitables reptes i debats que l’ensenyament i l’educació sempre plantegen, com correspon a un dels pilars fonamentals de les societats modernes.

L’Escola Catalana, oberta, integradora i progressista, no ha deixat de ser objecte d’atacs continuats per part dels sectors espanyolistes més recalcitrants. I és que, efectivament, l’ensenyament és una eina poderosíssima de transformació social, i els mestres i les mestres en són els instruments imprescindibles. I com a tals han de ser cuidats i respectats per tal que pugin portar a terme la tasca encomanada de formar ciutadanes i ciutadans lliures.

Josep Ferrer i Costa 30

Autor: Joan Pujadas

Els múltiples usos d’un espai

E

l 31 de gener de 1971, data significativa –«Fiesta de la Liberación»– per a les autoritats locals de l’època franquista, es va inaugurar l’equipament de la plaça d’Orient amb el nom de Grup Infantil Municipal Sant Joan Baptista. L’edifici, de planta baixa amb forma de u i obert a migdia, allotjaria el Parvulari Municipal. L’edifici venia a pal·liar la manca de places escolars en un municipi en constant creixement demogràfic. Aleshores Pineda disposava de les dues Escoles Nacionals construïdes l’any 1911 (noies) i 1912 (nois) a la plaça de Catalunya i, de manera provisional, d’altres espais del municipi.

Recentment s’havia obert l’Escola Mn. Antoni Doltra (curs 1969-1970) per fer front a les necessitats del barri de Poblenou.

L’edifici de la plaça d’Orient acolliria els Pàrvuls fins al curs 1991-1992, quan es van traslladar a l’Escola Jaume I, perquè l’obertura de l’Escola Mediterrània, que havia acollit part de l’alumnat de l’Escola Jaume I, havia deixat moltes aules disponibles. Paral·lelament, almenys des de 1974, la plaça d’Orient allotjaria també les Guarderies Municipals. Aquest servei, per concessió atorgada pel Ple de l’Ajuntament el 23-ix-1985, l’oferirà l’empresa Guarderies Pineda. La concessió administrativa va finalitzar el 2005, però els darrers cursos 2004 i 2005 el servei s’havia traslladat al carrer de l’Església, 85, ja que el setembre del 2002 els alumnes de la nova Escola Pineda n’ocuparien les aules de manera provisional fins a la construcció de la futura Escola Aloc, inaugurada el setembre de 2008 al carrer Sant Jordi.

31

Les aules, que deixarà vacant l’Escola Aloc, no queden buides. El mateix curs 2008-2009 l’Institut Pineda, el tercer de la població, ocupa provisionalment l’espai. L’edifici de la plaça d’Orient, ampliat amb mòduls, serà la seu provisional del centre de secundària fins al juny de 2017, quan l’Institut Pineda es trasllada a l’edifici actual, a Can Cornet, al carrer de Botticelli, 6-8.

Aquest espai, malgrat el caràcter inicial de provisionalitat de l’edifici i l’ocupació de part d’una plaça pública ha donat molt de joc al llarg del temps.

Així doncs, els estius de 1988 a 1992, aprofitant que no hi havia classes, va ser utilitzat pel Casal d’Estiu. Un cop es buiden les aules del Parvulari Municipal, el 1992, aquests espais passen a ser ocupats, entre d’altres entitats, per la Coral Pinedenca i la Colla de Geganters i Grallers.

A partir del març de 2019 les aules remodelades acolliran nous serveis municipals educatius i de formació, com són l’Escola d’Adults Natura, l’Oficina de Català i el Pla de Transició al Treball (PTT). El nou espai durà el nom d’Espai Educatiu Pijoan i Cutiller.

Arxiu Municipal de Pineda de Mar

Dedicatòria dels alumnes dels mestres Pijoan i Cutiller Manifest d’agraïment i gratitud als professors d’ensenyança primària durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat

Salomó Pijoan i Sala Julià Cutiller i Creus En aquells temps tristos i repressius de la postguerra ens vàreu ajudar a obrir la vista al món.

A valorar la importància de l’esforç i la dedicació per complir reptes honestos i assumibles.

A obrir-nos al coneixement, creure en nosaltres mateixos per superar els mals moments que a vegades la vida ens planteja.

A aquesta fita hi vàreu dedicar la vostra vida amb entusiasme i passió.

Sempre us ho agrairem Sempre us recordarem Sempre us estimarem Gràcies!

32

A totes les mestres i els mestres que han fet de la seva professió una vocació.

Salomó Pijoan Sala i

Julià Cutiller Creus Comissió d’Homenatge: Josep Arias i Casas Enric Casas i Casas Pere Castillo i Torrent Miquel Castillo i Zurano Josep Comas i Brugada Joan Flores i Grima Josep Juli i Castellà Joaquim Maresma i Arges Ponç Martí i Palau (†) Josep Massaguer i Illa Ramon Plaja i Xifré

en el record

Edició: Ajuntament de Pineda de Mar Portada: Josep Obiols Cartell de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1921), detall Recerca: Comissió d’Homenatge Arxiu Municipal Joan Pujadas Maquetació: Joan Pujadas Assessorament lingüístic: Oficina de Català de Pineda de Mar Primera edició: Març de 2019 Impressió: Edicions MIC