Palma Mallorca Teatro Clitemnestra sep 2020

Clitemnestra, la casa dels noms Colm Tóibín

Una producció del Teatre Principal de Palma i Testamento

Espai de lectura

[Llegir] a escena

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa

Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Carlota Oliva Patrícia Trapero Més informació www.mallorcaliteraria.cat/ llegir

Col·loqui “El pes de la culpa que ens han fet arrossegar” Sessió postfunció de tertúlia

Amb Agustí Villaronga, director del muntatge; Susy Gómez, artista plàstica, responsable del vestuari i el concepte escènic del muntatge; i la doctora Patrícia Trapero, especialista en teatre.

SETEMBRE Dijous 24, a les 21h Sala Gran

Clitemnestra, la casa dels noms Teatre

Agustí Villaronga adapta i dirigeix aquesta nova producció teatral basada en l’obra La casa dels noms, de Colm Tóibín. En el llibre, l’autor humanitza Clitemnestra, un personatge cabdal de la literatura clàssica grega, tal com feu amb la Mare de Déu a El Testament de Maria (que vam poder veure al Teatre Principal el 2015). Cal recordar que Clitemnestra fou esposa d’Agamèmnon i mare de tres fills: Electra, Ifigènia i Orestes. Com a ofrena als déus, la jove Ifigènia va ser sacrificada pel seu propi pare, Agamèmnon. I Clitemnestra venjà aquesta mort, amb l’ajuda del seu amant, Egist.

Tot plegat, la tradició occidental ens ha mostrat una Clitemnestra com la representació de la maldat: infiel, cruel, assassina, entabanadora i mala mare.

A través d’ella es construí un missatge misogin que es plasmà a l’Orestíada d’Èsquil, es transmeté a Eurípides i Sòfocles –els seus contemporanis– i es consolidà al segle XVII amb les tragèdies franceses de Racine. Tóibín, prescindint de la tradició, aporta una nova sensibilitat per tal que aquest dolor que ens transmet Clitemnestra, que ens arriba de lluny, sigui ben viu, més proper i més indulgent.

Autor Colm Tóibín Direcció i adaptació Agustí Villaronga Escenografia Rafel Lladó Traducció Miquel Àngel Vidal Vestuari i concepte escenogràfic Susy Gómez Intèrprets Núria Prims Josuè Guasch Marc Bonnín Sara Sánchez Marina Font Aitor Gabaldà Ajudant de direcció Xavi Núñez Joan Miquel Artigues Il·luminació Albert Faura Música original Tolo Prats

Una producció del Teatre Principal de Palma i Testamento.

3

La rescriptura d’un mite LEDA I EL CIGNE Panteix sobtat: les grans ales batent damunt la noia aterrada, les negres membranes amoixant-li les cuixes, el bec sota el clatell, el pit d’ell a l’indefens pit d’ella.

Com poden els seus dits, aterrits, allunyar l’insigne alat de les cuixes que cedeixen?

Com pot el cos, tombat pel blanc assalt, no sentir aquell estrany cor que hi batega?

L’estremiment dels lloms engendra allí el mur caigut, la torre i sostre en flames i Agamèmnon mort.

Captiva així, sotmesa per la sang bestial de l’aire, ¿adquirí el saber d’ell amb son poder abans que el bec mesell la deixés caure?

En la mitologia grega, el déu suprem Zeus, metamorfosat en cigne, viola Leda. D’aquesta agressió sexual en neixen Càstor, Pòl·lux, Helena i Clitemnestra; i també la idea que les filles d’aquesta agresW. B. Yeats sió són les culpables dels grans mals. Helena és la responsable de la guerra de Troia; i Clitemnestra, una assassina, a més d’adúltera. La versió consolidada en la cultura occidental i predominant al llarg del temps es correspon amb allò escrit pels grans dramaturgs de la tragèdia grega, els quals, al servei de l’status quo, difuminaren tots els origens matriacals i assentaren les bases per al domini del patriarcat. En aquesta cristalització del mite, sens dubte, Clitemnestra és el personatge més injustament interpretat i denostat, no tan sols de la història de la literatura occidental sinó de la societat occidental en general, fins al punt que en psicologia s’ha encunyat el terme “complex de Clitemnestra”, definit com a la propensió a la infidelitat que pot arribar a degenerar en síndrome d’infidelitat compulsiva.

L’escriptor i crític Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955), considerat una de les figures literàries cabdals actualment a Irlanda, i un dels escriptors més importants en llengua anglesa, humanitza a La casa dels noms el personatge de Clitemnestra i altres protagonistes del mite dels Atrides. El mateix Tóibín explica en una nota final les seves fonts d’ínspiració per a la novel·la: prenent l‘estructura argumental de L’Orestíada d’Èsquil i tota la forca dramàtica d’Ifigènia a Àulide, d’Eurípides, Tóibín reescriu el mite que coneixem.

4

La flota, al comandament d’Agamèmnon, es troba a la costa, preparada per atacar Troia però sense vent per navegar. Agamèmnon fa un tracte amb la deessa Àrtemis per sacrificar la seva filla Ifigènia a canvi de vent. Clitemnestra és enganyada a portar la seva filla Ifigènia a la base, per casar-la amb l’heroi Aquil·les. Però en lloc de les noces, el que en realitat l’espera és el sacrifici. Acabada la contesa, Agamèmnon retorna vencedor amb el seu trofeu de guerra, Cassandra. Clitemnestra, amb l’ajuda d’Egist, venja l’assassinat d’Ifigènia, matant Agamèmnon i Cassandra, i prenent el poder. Passat un temps, el fill de Clitemnestra i Agamèmnon, Orestes, torna a Micenes, i induït per la seva germana Electra, venja la mort del pare assassinant la seva mare. Arran del matricidi, Orestes serà perseguit per les Erínies i duit a judici a Atenes.

La sentència, és a dir l’absolució d’Orestes per Atenea (figura no nascuda de mare sinó del cap del totpoderós Zeus), que molts han volgut veure com el triomf de la justícia sobre les lleis divines, suposa en realitat, el triomf del patriarcat en detriment de l’ordre matriarcal abans establert.

A partir d’aquest material, Tóibín reescriu la seva versió del mite, concentrantse en la família nuclear formada per Clitemnestra, Agamèmnon, Ifigènia, Electra i Orestes. La novel·la, onzena en la vasta obra de l’autor, consta de sis capítols, tres d’ells narrats en primera persona per Clitemnestra i Electra; i els altres, dedicats a la figura d’Orestes, narrats en tercera persona. En aquesta estructura es fa palesa la diferència entre les parts dedicades a Orestes - en què l’autor, omplint les llacunes del mite, desenvolupa una història sobre l’absència del fill, que abasta el període de temps que va des del sacrifici d’Ifigènia fins la 5

seva tornada a palau- i les parts dedicades als personatges femenins -en què Tóibín, conegut per mitificar personatges corrents i quotidians, com ara les protagonistes de les seves afamades novel·les Brooklyn (2009) i Nora Webster (2014) inverteix aquí el procés, humanitzant Clitemnestra i Electra, donant-los veu, i transmetent així els seus relats en una esgarrifosa i punyent primera persona. Tot i aquesta notòria diferència entre les parts, Tóibín aconsegueix transmetre la història d’una família en estat de guerra. És significatiu que en el text, Tóibín no fa cap referència espacial ni temporal: l’acció podria tenir lloc en l’actualitat, a qualsevol casa, a qualsevol família.

El catalitzador del relat és la violència, i la trama traspua l’espiral generada per aquesta família immersa en una xarxa de conspiracions, lluites de poder i molta sang vessada. Encara que hom pugui associar alguns dels déus grecs aludits en el text, aquests no s’esmenten pel seu nom i l’autor no renuncia als seus orígens incloent qualque llegenda de la mitologia irlandesa. I de fet, La casa dels noms, a la qual fa referència el títol, pot tractar-se tant de la casa on Orestes visqué, a mena de ritu de pas, el temps que romangué fora, o pot ser la llar on es lliura la batalla, els passadissos de palau on cobra més importància allò que es calla i omet que no allò que s’anomena. En aquest escenari en què els déus no existeixen, malgrat l’onada de violència, la novel·la augura una nova era en què les hostilitats cessaran.

6

Aquesta Clitemnestra En aquest mateix escenari vàrem poder conèixer fa cinc anys la versió escènica d’una altra novel·la curta de Colm Tóibin, El testament de Maria, també adaptada i dirigida per Agustí Villaronga. El personatge de la figura materna és un tema recurrent en l’obra de Tóibín. Talment aquella, La casa dels noms sembla destinada al teatre. La gran tensió dramàtica continguda en el primer capítol de la novel·la constitueix la base d’aquesta producció del Teatre Principal de Palma, Clitemnestra, la casa dels noms.

El fets hi són relatats en primera persona, des d’el punt de vista de Clitemnestra: de com Agamèmnon duu enganades Clitemnestra i Ifigènia al campament, amb el pretext d’una boda de la filla, mentre que en realitat ha pactat amb els déus sacrificar-la a canvi de favor, per aconseguir vent per navegar i així poder guanyar la batalla; de com Clitemnestra decideix venjar aquesta mort, i de com aconsegueix consumar aquesta venjança. La força del text resideix en què no se sustenta tant en el relat dels fets com a projectar el monòleg interior de Clitemnestra: els seus pensaments, la seva lluita activa per impedir la mort de la seva filla i, alhora, com desenvolupa tot un procés en el qual es qüestiona el poder i l’existència dels déus fins a la seva total negació. Aquest flux de consciència permet conèixer el fil de pensament i acció de Clitemnestra, i assistir al com i quan exactament decidí venjar la mort de la seva filla.

A diferència dels clàssics grecs que trobaven tenia un “ànim viril”, la Clitemnestra de Tóibin és abans de res una dona: una dona poderosa i empoderada, que fa i desfà reaccionant als entrebancs activament, i que pateix com qualsevol esser humà. Tot i això, davant la desgràcia no adopta el paper de dona submisa, sinó que actua amb totes les armes possibles. Com a qualsevol mare, pateix l’assassinat atroç de la seva filla, però també li fan mal la hipocresia, la falsedat i la superstició al seu voltant, culpables d’aquesta mort. El botxí d’Ifigènia és son pare, Agamèmnon, el valent i fidel servidor dels déus, que a ulls de Clitemnestra, no passa de ser un covard, supersticiós, hipòcrita, ambiciós i malvat pare. Ara bé, Clitemnestra no és cap víctima, i teixeix un pla per venjar la mort d’Ifigènia i fer-se amb el poder, amb còmplices que no passen de titelles a les seves mans. Si param atenció al seu flux de consciència, trobam tots els matisos de les seves accions, fins al punt de comprendre-les i fins i 7

tot empatitzar amb el seu patiment i revenja. És la compensació a la devastadorament humana escena del sacrifici, desproveïda de qualsevol mitificació: salvatge, sòrdida i inquietantment versemblant.

El personatge de Clitemnestra traspua tanta humantitat que se’ns presenta amb totes les imperfeccions i contradiccions que alberga l’ésser humá: pateix com a mare però no és la mare perfecta per a Orestes o Electra; doblement traïda per Agamèmnon no dubta en gaudir de les seves necessitats sexuals amb Egist. En aquesta revisitació del mite, coneixerem tots els altres personatges a través dels seus ulls. Just per això, Agamèmnon no sortirà molt ben parat; Orestes és tot just un nen i Egist, un titella en mans de Clitemnestra.

En contrapartida, assoleixen relleu les protagonistes femenines, especialment Ifigènia, que com la mateixa Clitemnestra havia restat emmudida al llarg de la història. Tóibín dota Ifigènia d’una veu gens submisa ans al contrari, desafiant envers el sistema, que assumeix el seu destí amb dignitat. Per la seva banda, Electra, a priori esquiva i desconfiada amb la seva mare, viu en un món d’ombres, habitat pels fantasmes del pare i la germana. És el personatge més cabal de la novel·la, que evolucionarà fins a esdevenir l’equivalent a la seva pròpia mare.

8

Clitemnestra: entre el mite maleït i la reivindicació Patrícia Trapero Una dona amb un sobri vestit obscur dansa en un espai obert en el que només hi ha dos elements, una cadira reial i un llit. Els seus moviments basats en la contracció expressen unes emocions contradictòries però fermes. Al cap d’un temps, el seu vestit és vermell: és la túnica dels Deus, els únics éssers que poden prendre una decisió sobre el destí dels humans. La dona és la Clitemnestra creada per Martha Graham el 1958.

Una dona espera l’arribada del seu marit Agamèmnon de la Guerra de Troia.

La magnificència de la rebuda dels súbdits té un eix central: el ball que aquesta dona d’aparença andrògina, de cabells llargs i sedosos i que vesteix pantalons i botes. És la Clitemnestra seductora, esposa obedient i masculinitzada creada per Arianne Mnouchkine per al seu espectacle Les Atrides de 1992.

Una dona de mitjana edat amb vestuari luxós i exageradament maquillada s’enfronta a Electra escoltant les acusacions de traïdoria i infidelitat que la jove llança a la seva mare. La dona és Clitemnestra, la femme fatale proposada per Michael Cacoyannis al seu film Electra de 1962.

Aquestes tres propostes escèniques i audiovisuals mostren la construcció absolutament polièdrica del personatge de Clitemnestra, filla de Leda i Tíndar, germana d’Helena de Troia, esposa de Tàntal assassinat per Agamèmnon i obligada a casar-se amb ell. Una dona que forma part de la mitologia grega però que gairebé és coneguda per assassinar el seu marit com a venjança per el sacrifici d’Ifigènia. Justament aquests elements, desenvolupats per Homer i especialment per Èsquil a la seva Orestiada han configurat el «mite maleït» de Clitemnestra: la dona freda i calculadora, la dona traïdora i infidel, la dona gelosa i assassina, la dona que repta la justícia dels deus i la dona que gosa qüestionar l’hegemonia patriarcal i que, com no podia ser d’una altra manera, mereix la mort com a restauració de l’ordre social tot essent la seva ànima condemnada a vagar eternament sense descans.

Però aquesta femme fatale dissenyada pels autors clàssics es veu modificada en la contemporaneïtat des de textos dramàtics que van més enllà dels arguments èpics per a submergir-se en les múltiples facetes del personatge, 9

per a fer una dissecció de l’entorn, les emocions i les motivacions de Clitemnestra. Com diu Clito Mestres en l’obra de Montserrat Roig (Reivindicació de la senyora Clito Mestres, 1991), el personatge «vol explicar-se», vol reivindicar-se. En definitiva, vol que l’espectador la vegi tal com és: una dona menyspreada per el seu marit, una dona enganyada per l’home ambiciós capaç de sacrificar la seva filla per mantenir-se en el poder, una dona que veu com el seu marit la substitueix per una dona més jove, una dona que cerca el refugi d’un amant com a necessitat sexual que no emocional, una mare potser amb preferències que la fan esser injusta amb el fills però que té un instint animal de protecció, una dona que pateix la violència patriarcal i mostra la seva rebel·lia contra el sistema que la condemna sense escoltar-la. Així, les dramaturgues han donat veu al personatge creant una espècie de ètica biogràfica, un despullament de Clitemnestra com fan Marguerite Yourcenar (Clitemnestra ou le crime, 1974 i Electre ou la chute des masques, 1971), Maria José Ragué (Clitemnestra, 1986) Diana de Paco (Polifonía, 2009). I, més recentment, també ho han fet José María del Castillo i Producciones Equivocadas (Clitemnestra, 2019) i Luis Quintero (Clamor de Clitemnestra, 2016). En definitiva, una reivindicació identitaria de la dona-personatge i una explicació també de l’entorn masculí que la invisibilitza i/o la jutja d’acord amb els seus paràmetres.

En certa mesura, la contemporaneïtat ha salvat de l’ostracisme l’ànima de Clitemnestra, la dona que ens parla directament, que ens explica els distints matisos del seu comportament i despulla la seva personalitat. Si l’escoltem atentament ens adonarem de la seva humanitat, de la enorme escala de grisos que envolten les seves accions. I, sense dubte, ens adonarem de que potser els mites s’equivoquen o no ens diuen tota la veritat.

10

Colm Tóibín Irlanda és bressol de grans escriptors de la literatura moderna i contemporània: Oscar Wilde, James Joyce, W.B. Yeats, George Bernard Shaw, Samuel Beckett, Seamus Heaney en són els més els grans, i Colm Tóibín n’és un d’ells.

El seu nom és sinònim d’una vida dedicada a la literatura, consagrada a la creació de textos de tots els gèneres: Tóibín és novel·lista, poeta, dramaturg, crític literari, professor de literatura i periodista.

Colm Tóibín va néixer fa seixanta-cinc anys a Enniscorthy, al comtat de Westford, a Irlanda, espai viscut i novel·lat en diverses ocasions com ara a The Heather Blazing (1992) i The Blackwater Lightship (1999), o en la més coneguda, Nora Webster (2004). Al llarg de la seva extensa i reconeguda carrera, en un estil que podríem definir com el perfecte equilibri entre la contenció i l’observació minuciosa, ha abordat nombrosos temes entre els quals identificam amb recurrència els conflictes d’Irlanda, les dinàmiques familiars amb un especial èmfasi en les mares; el desarrelament, la identitat, l’homosexualitat i el procés creatiu. A la novel·la The Master (2004, encara no disponible en traducció catalana) també podem observar com Tóibín indaga en el més íntim del mestre en creació literària Henry James, desplegant un ampli ventall de somnis, records i observacions d’aquest referent literari.

Tóibín manté des de fa anys una estreta relació amb Catalunya. Resident a Barcelona de 1975 a 1978, de la seva experiència durant aquests anys al Principat van néixer les obres Homenatge a Barcelona (Columna, 2003) i El sur (Emecé, 2003). En els darrers anys, de la mà del segell Amsterdam Edicions van apareixent al mercat traduccions al català de les seves obres: entre elles, La casa dels noms (2017) i, més recentment, el recull de relats Mares i fills (2019).

Aquesta no serà la primera vegada que Tóibin trepitgi el Teatre Principal de Palma. El 2008 recità la seva obra en el marc del Xè Festival de Poesia de la Mediterrània i el 2015 es representà el seu text El testamento de Maria també dirigit per Agustí Villaronga. Pel que fa a l’àmbit de la dramatúrgia, la seva darrera aportació teatral ha estat Pale Sister (2018), reinterpretació del mite d’Antígona a través de la seva germana Ismènia: un text escrit expressament per a l’actriu Lisa Dwan en què també amplifica una altra veu oblidada de la història.

11

@teatreprincipal @Teatreprincipaldepalma @teatreprincipal www.teatreprincipal.com

DL PM 764-2020

#ElPrincipalobert