Palma Mallorca Shakespeare oct 2020

William Shakespeare

Ricard III / Reines de Shakespeare / Hamlet Sueño de una noche de verano Espai de lectura

[Llegir] a escena

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa

Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Carlota Oliva Pere Fullana Més informació www.mallorcaliteraria.cat/ llegir

Shakespeare, aquesta temporada al Teatre Principal

Més de set personatges immortalitzats per la ploma de William Shakespeare, procedents al seu torn de nou obres de teatre, hauran passat pels escenaris del Teatre Principal, entre els mesos de setembre i octubre, en aquesta temporada 2020-2021.

El nostre malvat predilecte, Ricard III, hi arribà de la mà de la prestigiosa companyia Pavón-Kamizaze, capitanejada per Miguel del Arco.

Les quatre Reines de Shakespeare, de La Clota, es reunien procedents de set obres del bard: Cleòpatra, l’única d’aquestes regents que figura al títol d’una de les peces dramàtiques, Antoni i Cleòpatra; Lady Macbeth, vinguda de la peça escocesa que du el seu llinatge de nom; i Titània, reina de les fades, del Somni d’una nit d’estiu. La quarta integrant d’aquest trèvol de reines a la fuga és Margaret d’Anjou, que encara que mai va arribar al títol de cap obra de Shakespeare, va aparèixer a quatre d’elles: la trilogia d’Enric VI i a Ricard III. I què seria d’una temporada dedicada a Shakespeare sense poder gaudir del personatge que ha transcendit el món teatral per esdevenir un mite universal? Parlam del príncep Hamlet, que també ens visitarà en una producció de la companyia Projecte Ingenu.

Finalment, tornarem a tenir ocasió de gaudir de la comèdia Sueño de una noche de verano, de la mà de Lagarto Lagarto i Zazurca.

3

Com es va convertir William Shakespeare en el millor dramaturg de tots els temps?

William Shakespeare va ser batejat un 26 d’abril de 1564 i va morir el 23 d’abril de 1616. No sabem com ni quan es va endinsar en el món teatral londinenc però és un fet que, entre 1589 i 1610, va escriure desenes d’obres teatrals amb la intenció de ser representades per la companyia de la qual formava part.

Possiblement vers l’any 1610 retornà al seu poble natal, Stratford-on-Avon on continuà escrivint fins abandonar definitivament les lletres tres anys abans de la seva mort. Aquests són els fets verificats, tot i les innumerables teories sobre la seva vida que s’han arribat a especular al llarg dels anys.

Afortunadament el que ha transcendit i ens interessa de Shakespeare no és el seu context històric-literari-social sinó com diria el mateix Hamlet, les “paraules, paraules, paraules”. Sorprenentment Shakespeare no va gaudir de la fama i veneració que se li professa avui en dia, i la seva genialitat no va ser reconeguda fins segles després de la seva mort. En retrospectiva, també ens sobta com un home que escrivia per al teatre, sense altra voluntat que veure les seves obres representades per entretenir al públic i guanyar doblers, sigui considerat per la història com el millor escriptor en llengua anglesa de tots els temps a nivell universal.

Sí que gaudí en vida de cert prestigi a la seva carrera teatral, capaç d’omplir teatres i acumular un cert capital que li permeté comprar la segona casa més gran del seu poble. La seva mort no va passar de ser un esdeveniment local i familiar. El fet que fos enterrat al presbiteri de l’església de la Santíssima Trinitat no es va deure al seu prestigi com a dramaturg sinó a la compra d’un delme per una alta quantitat per a l’època, 440 lliures. En canvi, resulta si més no curiós la commoció que sí va provocar la mort del seu Ell ha marxat i amb ell tot un món ha mort actor principal, Robert Burbage Que ell va interpretar perquè revisqués (1567-1619), que havia encarnat No més jove Hamlet, vell Hieronimo els seus personatges més Rei Lear, Moro ofès, i més encara emblemàtics, tal i com testifica Que en ell van viure; ara han mort per sempre. aquesta elegia anònima:

4

A l’època shakespeariana, els seus personatges varen arribar a l’estatus d’immortals, mentre que qui qui els havia creat romangué en l’oblit molts d’anys abans de ser rescatat i reconegut.

Quatre grans plagues varen esclatar a Londres entre 1582-1607, fet que obligava a tancar els teatres en les ja comuns “temporades de plaga” i les companyies es cercaven la vida a les províncies. El teatre va patir un entrebanc encara més nefast, per a la seva supervivència, que les plagues: la total prohibició i tancament dels teatres entre 1642 i 1660, anys convulsos de guerres civils, i l’arribada del puritanisme de la Commonwealth d’Oliver Cromwell (1599-1658). En aquella època, els actors eren tractats com a escòria i les visites als teatres (il·legals, per descomptat) eren castigades amb multes per als espectadors. Una vegada aixecada la prohibició, el teatre va demorar en tornar a florir amb només dues companyies legalitzades. A finals del segle XVII es comencen a recuperar algunes peces de Shakespeare però adaptant-les i modificant-les com és per exemple el cas de La història del Rei Lear, 1681, del poeta irlandès Nahum Tate (1652-1715), on Cordèlia i el rei Lear sobreviuen.

La fama de Shakespeare va començar a créixer entrat ja el segle XVIII, i un dels màxims promotors de la seva genialitat teatral va ser el famosíssim actor David Garrick (1717-17991) interpretant personatges com Ricard III i Hamlet; i impulsant el primer jubileu a la memòria de Shakespeare, amb la representació de Hamlet a Stratford. Shakespeare va començar a traspassar fronteres angleses i va arribar a França de la mà de Voltaire (1694-1778), i a Alemanya, gràcies al pare de la dramatúrgia, Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781) que advocava per repudiar la tragèdia clàssica francesa i encimbellar la de Shakespeare. Els romàntics, Friedrich Schiller (1759-1805), Johan Wolfgang Goethe (1749-1832), d’entre molts, ja exaltaven la figura i sobretot l’escriptura del bard. Aquesta veneració arribà al seu punt àlgid quan, als albors del segle XX, George Bernard Shaw (1856-950) va encunyar el concepte Bardolatria.

5

La genialitat de Shakespeare

David Garrick interpretant Ricard III, retrat de William Hogarth, c. 1745

6

I què té Shakespeare que el fa únic i destaca d’entre tots els escriptors de tots els temps? La seva influència ha trascendit els àmbits teatrals i acadèmics, no tan sols en la cultura occidental sinó fins i tot a escala mundial. L’empremta de Shakespeare és tal que sense contacte amb el teatre ens arriben inputs des de Freud fins a sèries televisives com a Game of Thrones. Recordem que era intrínsecament un home de teatre, que escrivia personatges per a actors determinats i amb la intenció de ser representats per a un públic.

Era el mestre suprem de l’entreteniment, tan accessible per als simples mortals que omplien drets els teatres com per a l’elit que gaudia als seus palaus. Les seves obres mesclaven personatges, trames i motius alts i baixos.

Era indiferent a les regles i hostil als intents de patrullar els límits del gust artístic. Si la seva escriptura aconseguia altures de delicadesa exquisida, també es va desplaçar sense esforç fins a jocs de paraules divertits i balades populars. És un lloc comú afirmar que Shakespeare no inventava res perquè gairebé totes les seves obres es basaven en llegendes, cròniques o històries conegudes però és justament aquí on rau tot la seva força creativa i el seu poder. Gràcies al seu domini magistral de la paraula, construeix personatges que encara avui ens semblen de carn i os, dotats de personalitat humana i encara més important, personatges que gràcies a l’ús de la paraula desenvolupen canvis sobre l’escenari. És en aquests personatges plens de vida, agafats de models existents on rau l’originalitat de Shakespeare. Mai ningú abans havia pujat sobre un escenari a personatges tan humans. Tals són els matisos en la seva construcció dels seus personatges, que tot i que siguin reis o prínceps, encara avui, els sentim tan reals com nosaltres mateixos.

Els seus personatges ens semblen reals al punt que ens podem identificar amb ells però la seva tècnica és teatral, ja que tots el desenvolupament del sentiments ens ho transmet a través de la paraula, i el teatre és això, l’acció feta verb. Només un dels contemporanis de Shakespeare reconegué la seva grandesa, el dramaturg Ben Jonson (1572-1637), rival i alhora amic afirmà: “Shakespeare no pertany a una sola època sinó a l’eternitat”

7

Breus apunts sobre les obres i els personatges Ricard III Ricard III és el heroi-malvat més estimat de l’obra de Shakespeare. Juntament amb Hamlet i el Rei Lear, aquesta és una de les seves peces més representades arreu del món. Clou la tetralogia sobre la història d’Anglaterra, formada per les tres parts d’Enric VI. En realitat aquest text, un dels més extensos juntament amb Hamlet és podria descriure com one man show, on el personatge de Ricard III, “mutilat i deforme”, característiques exagerades per Shakespeare per guanyar en efecte teatral, amb una ambició exacerbada, no troba obstacles ni té cap escrúpol en matar tots els hereus a la corona per fer-se amb el poder. Amb aquest despietat Ricard, precursor de Iago i Edmund, Shakespeare aconsegueix que el personatge hagi transcendit l’obra i, fins i tot, l’acció. Més que un psicòpata és un personatge sàdic i molt persuasiu, extremament intel·ligent. Tot i la seva maldat el mèrit de Shakespeare aconsegueix que el públic/lector simpatitzi amb aquest heroi vil i còmic a la vegada, veient com li agrada fer patir, maltractar i assassinar. Constitueix un tour de force per a qualsevol actor, i més difícil li resulta a la resta del repartiment actuar, sense que el carisma d’aquest simpàtic geperut els robi literalment l’escena.

8

El fet que Shakespeare es basàs en fonts oficials per construir el seu Ricard III ha generat que durant més de cinc segles aquesta figura històrica hagi estat denigrada, quan els estudis històrics ja han demostrat que Ricard III no va ser, en realitat, tan malvat com el va descriure Shakespeare.

Reines de Shakespeare Cleòpatra –la reina Cleòpatra, que juntament amb Marc Antoni dona títol a aquest drama històric– és considerada per molts un dels més grans, complexes i complets personatges femenins de l’obra shakespeariana. La font directa és la Vida de Marc Antoni, de Plutarc i si no fos perquè Antoni figura al títol es podria considerar la peça de Cleòpatra. L’espai de temps i els fets que tracta són, en una de les primeres interpretacions, el xoc de cultures Est/Oest, les guerres romano-sassànides, i la relació entre Cleòpatra i Marc Antoni fins al suïcidi de la reina egípcia. La personalitat de la Cleòpatra de Shakespeare té tantes capes com una ceba i constitueix un repte per a qualsevol actriu, ja que com una dona amb poder adopta diverses màscares i mai sabem quan és ella o si representa el paper d’una reina, una amant. Tant és així que Shakespeare ens fa dubtar si aquesta és la representació d’una història d’amor, de passió i desig, o si en realitat és una lluita de poder. Cleòpatra és un personatge molt vital i ens duu a qüestionar si el fatal desenllaç és un fracàs o una victòria.

9

Lady Macbeth Macbeth és una de les peces més breus i a la vegada la més compacta i atapeïda de trets distintius i característics de l’estil shakespearià. Si Shakespeare té la capacitat de reflectir amb els seus personatges les cares més obscures de les nostra personalitat, a Macbeth ens aterra perquè desvetlla la part més fosca de la nostra pròpia imaginació. En un ambient fantasmagòric farcit de bruixes i presagis, amb l’aparició al seu marit de tres bruixes que vaticinen que un dia serà rei, Lady Macbeth indueix al seu marit matar Duncan. Lady Macbeth és el personatge d’una dona poderosa: és la instigadora i emprenedora de l’acció i la tristesa que arrossega pot més que l’ambició de poder. És intel·ligent, persuasiva i enamorada, però en entrar en declivi i Shakespeare la condemna a la bogeria, per sentiment de culpa, perquè obsessivament es renta les mans que creu banyades de sang. Encara que hem escoltat com plora la mort d’un nadó que va tenir als braços, ens demanam: quina és la vertadera pena de Lady Macbeth i perquè ha embogit, pel sentiment de culpa o perquè no pot tenir fills amb l’home que estima? El seu sentiment maternal és fa palès fins a l´hora d’embogir, ja què, tot i enamorada, actua més aviat com la mare del seu marit.

Margaret d’Anjou Margaret d’Anjou apareix a les quatre obres històriques que formen la tetralogia de la història anglesa: les tres parts d’Enric VI i Ricard III. Gairebé tota la seva vida es juga a l’escenari, des del seu compromís amb el rei Enric VI d’Anglaterra als catorze anys fins al seu desterrament fictici a França cap als quaranta-cinc anys. Dins d’aquest singular personatge, Margaret compleix els rols de filla, núvia, dona, mare, amant, reina, guerrera venjadora i vídua en pena, un abast més gran que qualsevol altre personatge de l’obra de Shakespeare, home o dona.

Shakespeare es permet una llicència poètica amb l’anacronisme de situar-la a la trama de Ricard III, essent l’únic personatge que aconsegueix plantar cara al malvat geperut. El paper que juga Margaret d’Anjou en totes aquestes obres és tan important que ben mereixen que duguessin el seu nom.

10

Titània i El Somni d’una nit d’estiu Titània és la reina de les fades de El somni d’una nit d’estiu, una obra que no s’assembla a res escrit anteriorment per Shakespeare i destaca com a una petita joia sense classificar en la seva dramatúrgia. És cert que és una de les úniques peces de la seva obra no construïdes a partir de fonts específiques: El somni d’una nit d’estiu és un compendi de referents extrets dels mons de la mitologia, les llegendes, el folklore i la màgia, i en aquesta mescla es desenvolupen un seguit de trames paral·leles en un ambient oníric. El més probable és que fos una obra d’encàrrec, amb motiu de les noces d’una parella noble. La seva singularitat rau en la bellesa del llenguatge i alguns dels curiosos personatges que, això sí, dins de l’univers de la seva obra, han quedat per a la historia, com ara Puck, el teixidor Bottom i la reina Titània. En un bosc ple de fades, follets i fins i tot el cap d’ase de Bottom, Shakespeare en fa dubtar i qüestionar-nos si la representació es tracta de la mimesi de la realitat o com resa el mateix títol, hem viscut un somni?

Titània és forta i poderosa, i comparteix el regne de les fades i follets amb el seu espòs Oberon. Amb ell manté una baralla intensa amb forces equilibrades, sobre a qui dels dos li correspon quedar-se amb un noi, un passatge obert a interpretacions lliures sobre la sexualitat d’aquesta parella reial. La discussió és el detonant que impulsa la confusió dels altres personatges de l’obra. Degut a un encantament fet per Puck, el criat d’Oberon, Titània s’enamora màgicament del teixidor Nick Bottom, al qual Puck li ha posat un cap d’ase. Finalment, com si tot hagués estat un somni, l’encanteri s’evapora i tots els malentesos es resolen.

11

Hamlet Hamlet és el personatge de Shakespeare que, juntament amb el de Shylock, ha cobrat vida pròpia i pertany a la cultura universal, al marge del seu origen teatral.

Què no s’ha escrit encara sobre l’obra més representada de Shakespeare? Tot i que degut a la seva extensió gairebé mai és representada en la seva totalitat i encara així és impossible abastar tot el seu contingut. Hamlet és l’obra de les incerteses, dels dubtes, dels qüestionaments, de les contradiccions, intrínseques a qualsevol ésser humà. El punt de partida és la reacció d’un príncep al fantasma del seu pare, assassinat pel seu oncle. El rellevant no és que Hamlet dugui a terme la venjança; l’interès, la grandesa de Hamlet, rau en com reacciona, la seva manera de pensar, el seu flux de consciència i conseqüentment, la seva forma d’actuar. De fet, ni els altres personatges, ni el públic/lector, saben si els diferents estats d’ànims pels que travessa, són reals o fingits. El seu interès per la interpretació es manifesta fins i tot en l’esforç que diposita per muntar una obra teatral per a un únic espectador, el seu oncle Claudius. Diuen que la venjança se serveix freda, i la de Hamlet adopta diverses màscares. Mai una obra dramàtica havia indagat tan exhaustivament en l’existència humana fins tal vegada, l’obra de Luigi Pirandello (1868-1936) o Samuel Beckett (1906-1989). És impossible reduir el personatge de Hamlet a una sola categoria. Bàsicament és un esperit lliure i ens desconcerta alhora que ens encisa perquè és infinitament suggeridor: insolent, mal educat, impertinent, violent, mal tractador i tot i així, li perdonam tot com si ens perdonàssim a nosaltres mateixos.

Les fonts i els orígens de Hamlet han suscitat molta polèmica. Molts dels seus elements llegendaris provenen de la història del rei danès Amleth, personatge que fascinava a Shakespeare. Tant és així que al seu fill el va anomenar Hamnet (a Anglaterra elisabetiana Hamlet i Hamnet eren el mateix nom). Circulen diverses teories sobre el Ur-Hamlet que Shakespeare hauria escrit en 1589: si guarda algun tipus de relació amb el posterior Hamlet, o si seria un plagi de La tragèdia Espanyola de Thomas Kyd, obra molt popular en l’època amb fantasma inclòs, de la qual ja no és parla més que en àmbits acadèmics. Tot indica que Hamlet seria un text al qual Shakespeare tornava amb assiduïtat i l’anava retocant.

Quan Hamlet es va representar al Globe Theatre, Shakespeare, que era actor de repartiment, va interpretar el personatge del vell Hamlet, el fantasma. L’únic fill mascle de Shakespeare havia mort, no se sap en quines circumstàncies, però molt probablement víctima de la pesta. Qui sap si Hamlet no va ser una obra nascuda del patiment d’un pare que ha perdut un fill i interpretant el paper del fantasma a l’estrena, no volgués haver fet el que qualsevol pare voldria fer, canviar el Ha mort, senyora: patiment del seu fill pel seu propi lloc, se n’ha anat; és mort, substituir-lo, oferir-se al lloc del seu fill reposa. amb gespa verda sobre el cap i, perquè el noi pogués viure. als peus, la llosa.

Hamlet, Acte IV, escena V 12

Una nota breu sobre el meu Shakespeare Pere Fullana

La primera representació que vaig veure d’una obra de Shakespeare va ser Hamlet, amb Enric Majó, dirigida per Pere Planella. La funció es va fer a les Coves dels Hams, a un espai que es coneixia pel Socavon, un avenc ample, inquietant i bell, que hi ha just al costat de l’entrada turística de les coves. Me’n record molt bé de Guillem d’Efak en el paper de fantasma del rei a l’inici de l’obra, de la resta només en guard un vertigen de sensacions i imatges borroses.

El meu padrí tenia una casa a la carretera de Manacor, molt a prop del Socavon, així que de nin i d’adolescent l’havia visitat i explorat moltes vegades. Era per a mi un lloc d’aventures excitants, on el meu germà Joan i jo anàvem a cercar casquets de bales disparades a la guerra, vull recordar que l’indret va ser escenari de la batalla de Portocristo i que als anys seixanta en quedaven encara alguns rastres, sempre envoltats d’indiferència forçada i un silenci espès.

13

Ricard III, d’Iguana Teatre, dirigida per Pere Fullana ©Ruben Ballester

Això devia ser l’any setanta vuit o així. Sempre he pensat que quan Shakespeare es va creuar amb el meu imaginari infantil en aquell indret màgic, alguna cosa es va modificar en mi. El teatre ja era present a la meva vida però no havia pensat en convertir-lo en un dels eixos del meu futur.

Aquell mateix any, si no vaig errat, havíem anat un amic i jo a veure Yerma de Victor Garcia a l’Auditòrium amb auto-stop! En quedàrem fascinats, però si al cap d’un parell d’anys, jo era a Barcelona fent les proves de l’Institut del teatre, va ser probablement culpa d’aquest Hamlet. De vegades encara hi pens, en aquella representació. Tenc estojada l’edició que es va publicar de la traducció que Terenci Moix va fer aposta per a la producció i sempre la defens amb vehemència quan algú diu que no li agrada.

14

A la meva vida professional he muntat tres obres de Shakespeare: Mesura per mesura, la tragèdia escocesa i Ricard III. Amb totes he passat tant de gust que no volia acabar. Ador treballar amb William Shakespeare. Ho dic i sé que sóc un insensat, un ignorant inconscient que no coneix l’anglès, que esborra mitja obra original i que es presenta alabat davant el públic amb la destrossa que ha fet. A una classe magistral de Kristin Linklater a la qual vaig assistir (Linklater ha mort enguany i era una de las grans especialistes en dir Shakespeare), li vaig plantejar el tema de les traduccions. Que perquè funciona en català, xinés o àrab sent tan anglès? No ho sé, em va dir, segurament el seu esperit abdueix els traductors, no hi trob altra explicació.

En fi... Peter Brook diu que si trobes el pols que glateix, quasi imperceptible, dins aquestes obres d’art absolutes, pots contar Shakespeare amb veritat i certesa sigui en la llengua que sigui. Jo pens que és així. Al fons hi ha un gran poeta i un mecanisme teatral excepcional. He de confessar que no em fan por aquestes imatges retòriques bestials que fa servir, que hi particip amb fruïció, que m’encanta i fins i tot a vegades m’extasia sentir-les en boca d’una bona actriu o d’un bon actor quan les fan veritat. Record el dia que vaig descobrir la màgia. Ningú m’ho va dir, hi vaig arribar tot sol, inesperadament.

Preparava el monòleg de Romeu de l’Acte II, l’escena II: Silenci! Quin llum brilla a la finestra? És l’Orient i Julieta el sol... No trobava el lloc des d’on dir-lo i una mica saciat de no treure’n aguller, vaig posar-me a llegir-lo amb tota l’atenció que als meus vint anys era capaç de fer servir... Dues estrelles, de les millors del cel, per un negoci, deixen el seu lloc i preguen als seus ulls de lluir en llur esfera fins que tornin. Què passaria si els seus ulls lluïssin enllà del cel i al front d’ella els astres? Que la galta, esclatant, apagaria les mateixes estrelles i al cel farien els seus ulls tanta claror, que es posarien a cantar els ocells pensant-se que la nit ja és acabada... Hòstia puta! vaig pensar. Clar! Romeu, l’únic que ha vist de Julieta són els ulls! La resta era una disfressa... una màscara... cap rostre, només els ulls! Romeu parla d’uns ulls tan poderosos, tan irresistibles, que el portaran irremeiablement cap a la tragèdia.

Shakespeare implica tot l’univers en el desig de Romeu per Julieta... Els seus ulls apagarien les mateixes estrelles... això és Shakespeare... i jo encara sóc allà... a l’hòstia puta!

15

@teatreprincipal @Teatreprincipaldepalma @teatreprincipal www.teatreprincipal.com

DL PM 806-2020

#ElPrincipalobert