La epción exc gla e r a yl t h c e r B Bertolt
Espai de lectura
[Llegir] a escena
[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.
Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus!
Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Rafel Gallego Carlota Oliva Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir
2
La excepción y la regla
DESEMBRE Dissabte 12 20 hores Diumenge 13 18 hores Durada 75 minuts Idioma castellà Preu de 8 a 35 euros
Teatre
La excepción y la regla ens apropa l’expedició que una comerciant estrangera, amb una guia i una portadora locals, emprèn per creuar el desert de Mongòlia amb l’objectiu de descobrir nous pous de petroli. La carrera per arribar la primera deixant enrere els competidors i la duresa del desert es veuen barrejades amb les diferències culturals i socials entre elles, la desconfiança i la por. Tot plegat posarà els personatges en una situació límit. La extraña compañía observa aquesta història, la relata i la repensa component per al públic un paisatge de contradiccions humanes. Una invitació a dubtar de nosaltres i sobre nosaltres mateixos.
Autor Bertolt Brecht Direcció Catalina Lladó Intèrprets Alba Flores Santiago Blanco Belén López-Valcárcel Sara Sanz Berta de la Dehesa Teresa García Composició musical i espai sonor Clara Brea Escenografia Aylin Vera (Sawu Estudio) Vestuari Ernesto Artillo Disseny d’il·luminació Pablo R. Seoane (La cía de la Luz) Regidoria Teresa García Berta de la Dehesa
3
L’excepció i la regla Una paràbola didàctica
L’excepció i la regla és una paràbola de Bertolt Brecht (1898-1956) que pertany a les anomenades peces didàctiques (Lehrstücke), escrites entre finals del anys 1920 i començaments del 1930, quan el col·lapse polític i social a Alemanya era imminent. Brecht ja gaudia en aquella època d’un cert prestigi com a dramaturg, poeta, director i teòric del teatre que el sobtat però rotund èxit de L’òpera dels tres rals (1928) només va fer que consolidar. L’autor va començar a qüestionar els fonaments aristotèlics de l’art dramàtic i a teoritzar sobre el teatre gairebé abans d’haver escrit cap text dramàtic. Encara que no va expressar formalment les seves idees fins a anys després al Petit òrgan per al teatre (1948), tota la seva vida es caracteritza per un camí d’experimentació i recerca cap al teatre èpic. Brecht s’havia iniciat amb drames de marcat estil expressionista, on l’individu era el protagonista, i a mesura que va anar prenent consciència política va començar a desfer-se dels seus herois individualistes i ocupar-se del col·lectiu, en una evolució cap al teatre èpic o dialèctic. És a dir, les seves obres passaren del conflicte de l’ésser humà, com a individu, fins a la relació dels éssers humans envers la societat: del nihilisme anàrquic a la consciència i didactisme social. La importància de les teories de
4
Brecht és indiscutible per a la història del teatre del segle XX, així com encara avui és innegable la seva empremta en el món de les arts escèniques. A grans trets podríem dir que les teories brechtianes estan basades en dos eixos fonamentals: la forma i la ideologia. El teatre èpic de Brecht pressuposa una teoria general que unifica els diferents elements d’una representació: públic, intèrprets, forma i contingut del text dramàtic, la posada en escena, la música. Aquesta obra, L’excepció i la regla, reuneix tots els trets característics del seu teatre èpic. Els orígens de les Lehrstücke es remunten als drames d’instrucció desenvolupats principalment a Àustria i al Sud d’Alemanya pels jesuïtes durant els segles XVII i XVIII. Amb la finalitat de suscitar un sentiment comunitari mitjançant pràctiques teatrals, per tal d’incitar el sorgiment d’una sensibilitat i consciència col·lectives, Brecht va idear aquestes obres didàctiques amb la voluntat d’ensenyar aprenent.
Teatre am Schiffbauerdamm, seu del Berliner Ensemble des de 1954
L’autor va dedicar tota la seva carrera a desenvolupar les idees del teatre èpic d’Erwin Piscator (1893-1966) fins a desembocar en el teatre dialèctic, de marcada tendència marxista, però ja a les Lehrstücke arriba al seu objectiu principal: sacsejar l’espectador burgés que acudeix al teatre per gaudir i transformar-lo en un subjecte actiu que és forçat a decidir, a prendre un posicionament davant dels problemes que li són presentats –i no representats– al teatre. L’Excepció i la regla planteja un seguit de qüestions encara rellevants actualment: el paper de la Justícia en un món ple de desigualtats socials; la justificació de la violència; o fins on arriba l‘explotació dels recursos humans i naturals. Es tracta d’una peça didàctica aparentment senzilla amb un enorme rerefons humà. Des d’un llenguatge naturalista ple d’humor i música en directe, Brecht convida a l’espectador a estranyar-se del que és habitual, del comú, per tal que, des d’aquesta perplexitat, pugui repensar el sistema social on vivim.
Escrita entre 1930 i 1931, L’excepció i la regla (Die Ausnahme und die Regel) va haver d’esperar diversos anys per publicar-se fins que va aparèixer a la revista amb seu a Moscou, Internationale Literatur, el setembre de 1937. Curiosament no es va representar a l’Alemanya pre-hitleriana, i el mateix Brecht no la va arribar a posar en escena mai. La seva estrena mundial va tenir lloc poc més de mig any després de la seva publicació, en el marc de les celebracions del Primer de Maig en una zona rural, en el que aleshores era el Mandat Britànic de Palestina, el primer de maig de 1938, en un kibbutz anomenat Givat Haim, al sud de Haifa. La seva estrena europea va tenir lloc al Théâtre de Poche de Paris, en 1947, sota la direcció de Jean Marie Serrau (1915-1973).
5
Bertolt Brecht, l’excepció a la regla L’autor
Eugen Berthold Friedrich Brecht (Augsburg, Baviera, 1898- Berlin Oriental, 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes, a més d’autor de relats, teòric i director de teatre, més influents dels segle XX. Abans de dedicarse de ple a les lletres va cursar estudis de medicina. Després d’una primera obra teatral Baal (1918) es va fer famós amb la producció a Munic de la seva segona obra, Tambors en la nit (1920) amb la qual obtingué el premi Kleist. El 1923 fou contractat com a dramaturg del teatre Kammerspiele, i en 1924 Max Reinhardt (1873-1943) el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater. El 1928 obtingué el seu primer gran èxit, Dreigroschenoper (L’òpera de tres rals), segons John Gay i amb música de Kurt Weil. El teatre alemany va ser en aquests anys precursor de l’exploració teatral i Brecht es va inspirar en Reinhardt, Leopold Jessner (1878-1945), Piscator i Karl Valentin (1882-1948). En les seves primeres produccions d’èxit va reunir els mètodes que llavors s’estaven assajant: incloent elements no pertanyents al naturalisme, com adreçar-se al públic trencant la quarta paret –cartells, notícies de premsa, ràdio o projeccions audiovisuals, cançons, danses, soliloquis, caricatures, interpretació impersonal– per crear un teatre èpic objectiu i didàctic. És en aquesta època, dels anys 1928-1933, abans que
6
Hitler arribàs al poder, que Brecht comença a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa anomenà èpic, i molt més tard, dialèctic. Fins 1933, Brecht va treballar a Berlín com a autor i director de teatre. Però en aquell any, Hitler es fa amb el poder. Al començament de 1933, la representació de la peca didàctica La presa de mesures va ser interrompuda per la policia i els organitzadors van ser acusats d’alta traïció. El 28 de febrer –un dia després de l’incendi del Reichstag– Brecht i la seva dona, Helene Weigel (1900-1971), abandonen Berlín on no tornen fins 1949. L’exili els va dur a viure a Dinamarca, Suècia, Finlàndia, els Estats Units i Suïssa. Tot i que Brecht recorda aquella etapa com una de les més dures de la seva vida, va ser durant aquests anys que escriu els seus textos més celebrats: la primera versió de La Vida de Galileu (1938), escrita quan vivia a Dinamarca, on també redactà l’abans esmentada La bona persona de Sezuan i Terror i Misèria al Tercer Reich (1935); Mare coratge (1938-39), a Suècia; d’altra banda les seves peces finlandeses són El senyor Puntila i el seu criat Matti (1940) i La irresistible ascensió d’Arturo Ui (1941); i El cercle guix caucasià (1943-45) ja la va escriure als EEUU.
Els darrers anys de l’exili de Brecht als Estats Units encara es varen veure agreujats per la cacera de bruixes que el maccarthisme va dur a terme, quan el 30 d’octubre de 1947 va ser cridat a declarar per les seves idees comunistes davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes. Brecht va abandonar els EEUU a l’endemà. I després d’uns anys a Suïssa, en 1949 va tornar definitivament a Berlin on va
romandre fins a la seva mort. Aquell mateix any va fundar la companyia Berliner Ensemble que després d’uns anys d’activitat al Deutsches Theater al 1954, es va establir definitivament al teatre on Brecht havia estrenat L’òpera dels tres rals, al centre de Berlin.
Tombes de Helene Wiegel i Bertolt Brecht en el cementiri de Dorotheenstadt a Berlin
7
Quina és l’excepció de la regla? L’obra i aquest muntatge
L’obra sempre vigent La excepción y la regla ens arriba de la mà de La extraña compañía. Un col·lectiu capitanejat per Catalina Lladó que porta més de sis anys treballant altres obres de Bertolt Brecht com ara La bona persona de Sezuan (col·laboració amb Margarete Steffin (1908-1941) i Ruth Berlau (1906-1974) començada en 1938 i en curs fins al 1948); Santa Joana dels escorxadors (1929-30, estrenada en 1959) i l’adaptació que va fer del mite d’Antígona de Sofòcles en 1947. Talment com Brecht, La extraña compañía creu en el teatre com eina d’educació i desenvolupament social. La seva creació col·lectiva es basa en el teatre corporal, així com dansa, composició musical i les teories teatrals de Bertolt Brecht per aconseguir trobar un llenguatge escènic propi. Aquesta nova versió de L’excepció i la regla que veurem compta amb les interpretacions d’Alba Flores, Belén LópezValcárcel, Santiago Blanco, Berta de la Dehesa i Sara Sanz. L’excepció i la regla és una paràbola sobre l’explotació, que explica la història d’un ric comerciant, ansiós per arribar a un pou de petroli abans que els seus competidors, que viatja pel desert de Mongòlia amb un portador i un guia locals. El comerciant és un home arrogant i cruel que sospita de
8
tots i de tot, acomiada durant el trajecte al guia, i decideix continuar el viatge amb el coolie. El comerciant cada vegada és més cruel amb el seu portador perquè puguin viatjar el més ràpid possible. Quan els subministraments d’aigua s’esgoten, el porter li ofereix una beguda de la seva ampolla d’aigua, però el comerciant creu que el portador l’ha atacat i el dispara. A la següent escena al tribunal, la lògica brutal del jutge considera que el comerciant és innocent per la seva crueltat. L’adaptació de La extraña compañía ha convertit els protagonistes en dones, fet que no altera en absolut l’essència de l’obra perquè la intenció de Brecht es manté. Aquesta intenció, en una peça aparentment senzilla, escrita en estil naturalista, aconsegueix mitjançant el cor, cançons, gestos, moviments i presentació dels fets, eliminar qualsevol sentiment d’empatia, de forma que l’espectador prengui consciència, reaccioni i adopti una opinió. El missatge és força evident i malauradament actual. Brecht afirma que vivim en un món on la violència, la injustícia social i judicial són la regla:
Así termina la historia de un viaje. Lo han oído y presenciado. Han visto lo habitual, lo que constantemente se repite. Y sin embargo les rogamos: Considere extraño lo que no es. Tomen por inexplicable lo habitual. Siéntanse perplejos ante lo cotidiano Traten de hallar un remedio frente al abuso pero no olviden que la regla es el abuso.
L’obra va ser escrita durant els anys de major trastorn polític, social i econòmic a Alemanya, coincidint també amb el període en què les obres de Brecht prenen un caire més marcadament marxista, a més de mostrar un rebuig per la majoria de convencions teatrals habitualment utilitzades. Les Lehrstücke són peces de recanvi i molt formalitzades, destinades a la interpretació d’aficionats, amb el principi que les lliçons morals i polítiques que s’hi contenen poden ser millor ensenyades mitjançant la participació en la producció real. No hi ha res en el drama d’aquest segle que coincideixi amb la precisió del seu llenguatge i l’economia de la seva tècnica teatral.
9
Brecht, en aquesta tasca constant per reformar i innovar dins el teatre, va atorgar el mateix pes en la seva teoria i posada en pràctica al contingut i a la forma. La seva particular revolució sorgeix a partir de la reacció de rebuig a l’estètica i ètica prèviament imperants: a Brecht li desagradaven en gran manera el teatre clàssic, amb les seves formes tancades, i el naturalisme, i tenia un particular odi per Henrik Ibsen (1828-1906). En contrapartida, trobava l’estructura i el llenguatge del teatre elisabetià i Shakespeare en particular, propers a la seva concepció teatral. De fet, les influències i fins i tot préstecs o adaptacions a l’obra de Brecht són fàcilment identificables. Tant els seus primers drames existencialistes com les obres posteriors beuen directament de fonts tan evidents com Artur Rimbaud (1854-1891), François Villon (1431-1563) i Rudyard Kipling (1865-1936). Però en l’època que escrivia les peces didàctiques es va interessar i alhora enlluernar per les formes de teatre oriental, i molt particularment pel teatre No japonès: per la seva estilització, escenaris despullats, escenografia i utilleria mínimes i la utilització de màscares, la música i el recitat, i la manera en la qual els intèrprets
s’adreçaven al públic. Es podria dir que les Lehrstücke són peces de teatre No on la ideologia budista s’ha canviat per la marxista. Concretament, L’excepció i la regla està inspirada en una obra del teatre xinès, que Brecht llegia a través de les traduccions que la seva col·laboradora Elisabeth Hauptman (1897-1973) li feia de l’anglès. Per tant, Brecht també va ser un dels pioners que va portar idees del teatre asiàtic al teatre occidental. La ideologia que traspua L’excepció i la regla ressona a l’assaig que el filòsof i amic del dramaturg, Walter Benjamin (18921940), va publicar deu anys abans de la seva concepció i ens ajuda a respondre a les qüestions que plantejàvem a l’inici, entre elles, està justificada la violència? A Crítica de la violència Benjamin afirma que la violència té la seva pròpia “no” - o “anti”lògica i, de fet, mai no es pot explicar plenament en contextos socials o ideològics on, en última instància, és la justícia la que importa, independentment de la lletra dels estats judicials. Recordem que la intenció de Brecht amb L’excepció i la regla i les seves Lehrstücke no és delectar l’espectador sinó instruir-lo.
11
Brecht, avui
Indaga, reflexiona, desperta, muta, argumenta l’espectador del teatre brechtià que troba en el concepte de la dialèctica –per ventura més que en el de l’èpica– el seu encaix més adient. Podem confrontar la seva obra al drama que cerca l’emoció, l’empatia, els sentiments, l’in crescendo de l’acció o el clímax, però ho hauríem de fer amb molt de matisos, i si no recordin Mare coratge i els seus fills, per exemple. Però sobre tot és just que recordem l’autor alemany com a un combatent infatigable contra l’alienació. Recordar, revisitar, rellegir Schweyk o La tenda de pa sempre conforta, però tal vegada m’interessa més la petjada: què queda de Brecht? Que se n’ha fet del seu llegat? Segurament molt si miram una mica cap enrere. Part del teatre llatinoamericà dels 80, Buero, Sastre o Sanchís Sinisterra a Espanya, Edward Bond, les pel·lícules de Fassbinder, la meravellosa Dogville de Von Trier en són només alguns epítoms de la seva herència. Més de sis dècades després de la seva mort, la seva obra es relaciona bé amb l’actualitat. No debades, Bertolt Brecht (1898-1956), desplegà la seva potència per denunciar els desequilibris socials, les injustícies, la iniquitat i els abusos del sistema, més concretament del capitalisme 12
i les seves infinites cares. En temps de guerra va escriure Brecht i enmig d’una guerra global estam immersos; contra l’odi al diferent, contra la desigualtat que marca la classe social –més vigent que mai, per molt que ara tengui altres noms- contra la pèrdua dels valors que precisament es consolidaren a partir de la derrota del nazisme a la Segona Guerra Mundial. En el conjunt de la seva obra, Brecht va fer paleses totes les escletxes d’aquest sistema, com a generador incombustible i com sustent d’un materialisme disruptiu per a l’essència humana. Ho va fer amb la música o el ballet (Die Dreigroschenoper, Mahagonny o Happy End) amb la crítica incisiva de La Senyora Carraro amb la didàctica de la peça que es representa al Teatre Principal (La excepción y la regla).
Deia Ricard Salvat amb ocasió de l’esmentada Mare Coratge i els seus fills al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ja fa uns anys que calia celebrar que en aquests temps convulsos pujàs a l’escenari una obra brechtiana. Brecht va escriure aquella obra mestra en el context de la guerra dels trenta anys (1618-1648) i a Barcelona es va estrenar –amb una incommensurable Vicky Peña– enmig d’un dels nombrosos conflictes bèl·lics que han arrasat l’Orient
la que sorgeix entre les condicions socials del ser humà, és a dir, de quina manera aquestes fan que homes i dones puguin o no harmonitzar-se amb la realitat que els ha tocat viure; de com superen o s’acoten davant la manipulació, l’explotació o la Per a Salvat, la clau de la vigència de misèria espiritual i econòmica que els Brecht és superar el seu dogmatisme (i jo hi afegiria el distanciament que va segellar) aliena. Perquè la realitat que exposa Brecht tal vegada no determina la tot conservant el seu to, la seva ètica i el psicologia, el naturalisme o afectació i compromís de l’actor, que en tot moment el comportament dels personatges i sí ha de ser conscient de la intenció política l’estratègia amb la qual la gestionen. Es del seu personatge. L’actor ha de ser conscient de l’efecte polític del personatge tracta, ni més ni menys, de descobrir aquestes circumstàncies, aquesta realitat, “i tenir la capacitat de racionalitzar el seu i no acceptar passivament la ficció que paper per a saber explicar-ho, prendre la se’ns planteja a l’escenari. Perquè l’objectiu perspectiva necessària per a entendre les seves contradiccions, la seva desesperació”. és que l’espectador no s’involucri tant en l’acció sinó en la problemàtica proposada, en el fons, en el conflicte que respira; que Incidint en la idea, assegura Sanchis surti del teatre, en definitiva, amb més Sinisterra que “com tots els grans clàssics, contradiccions que certeses, amb més Brecht és viu, no sols en el tema de dubtes que emocions. les obres sinó en la forma”. Quant a la reflexió de Brecht sobre la guerra, opinà Tornant a les guerres recents i actuals, i que “aquesta, l’actual, és una guerra a tall d’exemples, davant de les tortures completament diferent de la que va conegudes als presos de Guantánamo, conèixer Brecht, però sempre, en qualsevol davant de l’ablació del clítoris en guerra, hi ha gent que pretén enriquir-se determinades ‘cultures’, davant de la amb ella, i això sempre costa un preu”. mort d’un nin kurd a una platja propera I és que el teatre de Bertolt Brecht parla de o dels naufragis mortals de cada dia a les violències, en plural però no en general; la Mediterrània, la resposta creativa, aquella que enfronta interessos col·lectius, escènica en aquest cas, pot ser una condemna en forma de pamflet, de drama patriòtics, religiosos o identitaris, i també Mitjà a les darreres dècades. En ambdós casos els enemics resulten difusos i el rerefons és econòmic. Ben igual que en la majoria de batalles que lliuram avui.
13
lacrimogen o de cop de puny efectista, i tot plegat acomplirà una sèrie de funcions –algunes commovedores– però ‘només’ ens connectaran amb drames aliens, amb la realitat dels altres. Però si acudim al llegat de l’autor que ens ocupa i tractem de manejar les eines que ens va servir arribarem a la conclusió que convé combatre amb fermesa, aquí i ara, unes violències que irremissiblement ens acabaran afectant. Ens jugam evitar, apel·lant al seu reconegudíssim poema, que quan venguin a cercar-nos a nosaltres ja sigui massa tard. Buero Vallejo, quan li deien que les seves obres eren ‘brechtianes’ i ‘èpiques’ dubtava. Ell no creia en l’originalitat absoluta i trobava que les influències literàries eren tan necessàries com els segells personals, però també considerava que la clau consistia en no ser mai del tot ‘brechtià’. En aquest sentit, sentenciava en to d’humor que en el fons aspirava a ser prou lúcid com per a no arribar a una excessiva identificació amb aquesta etiqueta.
No es tracta d’imitar a Brecht –que vagi per dit, em sembla impossible– ni d’establir una relació estreta, per a mi quasi absurda, entre obra dramàtica i alienació, ni tampoc d’asseverar que el distanciament ha d’anul·lar l’emoció, però sí em sembla interessant, i avui en dia fins i tot pràctic, substituir l’emoció hipnòtica per una invitació a la mirada crítica que vagi més enllà de la bellesa, plàstica o textual, que se’ns mostra. En paraules del propi Brecht. a propòsit de les seves reflexions sobre la propensió irracional del feixisme: cal accentuar la tendència a racionalitzar el teatre, a provocar crisis saludables en el públic. Brecht, com mantenia Feuerbach en les seves tesis, va voler afegir, a la comprensió de la realitat, la urgent necessitat de transformar-la. Tots som conscients que no és fàcil, però també que es pot intentar. Rafel Gallego
15
DL PM 000-2020