Palma Mallorca Els Ocells nov 2020

s l l e c o s El de r i t r a p a a, c i r ò l a C s e La n a f ò t s ri ’l obra d’A

Espai de lectura

[Llegir] a escena

1

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.

Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Javier Matesanz Antoni Planas Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir

2

Els ocells

NOVEMBRE Divendres 6 17 i 20 hores Dissabte 7 18 hores

Teatre

Els ocells d’Aristòfanes va estrenar-se l’any 414 a.C. La comèdia explica la història de dos atenencs adinerats que, farts de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandonen el món dels humans i convencen els ocells de crear una nova civilització. La democràcia atenenca no ha complert encara cinquanta anys i Aristòfanes ja denuncia aquells que instrumentalitzen els problemes del poble per perseguir els seus objectius individuals. 2500 anys després d’aquella estrena, La Calòrica revisita Els ocells per estudiar els mecanismes emocionals que fan funcionar el populisme neo-liberal i qüestionar-se els motius del seu auge a l’esfera internacional. En aquest espectacle, La Calòrica extreu el màxim potencial còmic dels seus components per crear una comèdia majúscula, excessiva, de vegades insuportable.

Una comèdia on l’humor més negre i absurd es posa al servei del discurs més polític. Una comèdia eclèctica que dinamita qualsevol eix de coordenades que pugui intentar fer servir l’espectador per classificar-la.

Dramatúrgia Joan Yago Direcció Israel Solà Intèrprets Xavi Francès Aitor Galisteo-Rocher Esther López Pep Ambròs Escenografia, vestuari i il·luminació Albert Pascual Espai sonor Guillem Rodríguez amb la col·laboració d’Arnau Vallvé

3

Els Ocells, 2500 anys de vol El muntatge escènic

Aquesta obra ha sobreviscut gairebé 2.500 anys. Tenint en compte que la impremta Gutenberg no va aparèixer fins el 1452, la cosa té especial mèrit. Des de la seva creació, Els Ocells s’ha representat de manera periòdica i més o menys constant arreu del món, amb les més diverses variacions i intencions, i ha estat traduïda del grec antic a infinitud d’idiomes vius i actius. Tot plegat fa evident que l’obra conté material d’interès global que trascendeix el pas del temps i les fronteres culturals.

4

La versió de La Calòrica es presenta com una aproximació inclassificable al clàssic grec. Més que una versió actualitzada, es tracta d’una ullada a la realitat revisitada i remasteritzada. I malgrat tot no és això el més peculiar, extravagant i increïble de la funció, sinó el fet que fins i tot a dia d’avui, amb la que ens cau a sobre, la democràcia continuï essent la menys dolenta de les opcions polítiques possibles. Aristòfanes, sempre sarcàstic però de visionària lucidesa, ja ho posava en dubte fa un parell de milers d’anys, quan aquesta incipient fórmula de govern de la majoria popular encara no havia fet el seu primer mig segle de vida: en aquell moment, la senyoreta Democràcia era poc més que una adolescent, i el dramaturg grec ja intuí que seria ingovernable.

Aristòfanes va presentar Els Ocells a concurs a les Grans Dionísies l’any 414 aC, sota el nom de Cal·lístrat, i així conquerí el segon premi, per darrere de Els rebels, una comèdia de Ameípsies de la qual no es conserva ni un sol fragment. Per cert, Cal·lístrat era un actor còmic que és sabut que va participar a tres obres d’Aristòfanes: Els acarnesos (425 aC), Les vespes (422 aC) i Els ocells. Presentar obra en nom d’altri era una cosa habitual en Aristòfanes, i les causes podien ser diverses: quan encara

menor d’edat va haver de registrar dues obres sota pseudònim; més endavant, també hi va recórrer per problemes amb la classe política quan la seva segona obra, Els babilonis, va ser denunciada per Cleó d’Atenes. De fet, les seves obres són la principal font d’informació sobre l’autor i la seva vida. És una llàstima emperò, que a diferència dels dramaturgs contemporanis, Aristòfanes no dirigís les seves pròpies creacions.

5

Aristòfanes, un gran autor?

L’autor

La comèdia clàssica es va desenvolupar a Grècia cap a la meitat del segle V aC, quan la tragèdia era encara el gènere dominant.

Tot i considerar-se, igual que passava amb el mim, obres més primitives, menys nobles i no gaire elaborades, les comèdies no trigaren moltes dècades a esdevenir el gènere preferit del públic, i en especial en el cas de la variant satírica, que no deixa un cap en el seu lloc. En aquest àmbit, Aristòfanes era un mestre. Lisístrata, tal vegada la seva obra més representada, és tan actual que empegueeix, molt especialment al públic masculí, cosa que demostra la vigència d’un autor capaç de posar el dit en nafres que molt lamentablement continuen sense sanar.

S’ubica aproximadament a Atenes el naixement d’Aristòfanes, encara que tant el lloc com les dates exactes ens són desconegudes (c.446 aC- c.386 aC). Les principals fonts d’informació sobre la vida de l’autor són les seves pròpies obres dramàtiques que es conserven, així com altres textos contemporanis, per exemple El banquet de Plató (427 aC- 347 aC).

Aristòfanes fou un autor conservador, tradicionalista, que avui segurament titllaríem de reaccionari, però de llengua teatral molt esmolada i divertida, la qual

6

cosa el convertí en molt conegut, i tan admirat com menyspreat segons la banda que rebia els seus dards dialèctics, que no eren escassos ni discrets. Eurípides era per a ell un pervertidor del teatre clàssic, segons podem llegir a Les granotes (405 aC); i Sòcrates, un manipulador i demagog, una mala influència per als joves deixebles que amb ell es formaven, tal i com deixà escrit a la comèdia Els núvols (423 aC).

Tan sols es conserven onze comèdies de l’autor, però consten també els títols d’almenys dues que va escriure de tan jove que no les va poder presentar amb el seu nom. De les que han arribat fins als nostres dies destaquen alguns títols com ara les esmentades Els ocells, El núvols, Lisístrata o Les granotes, però també Les vespes (422 aC), La pau (421 aC) i Les assembleistes (392 aC), una obra encara més preocupada amb la qüestió de gènere que Lisístrata.

Era Aristòfanes un gran autor? Cal considerar-lo un must del teatre clàssic, el que avui consideraríem un autor teatral de referència, o era un simple comediògraf sense el prestigi dels autors de tragèdies de l’època? Si haguéssim d’establir un paral·lelisme aproximat i actual, no seria avui l’autor d’Els ocells un popular guionista televisiu, satíric i provocador, sense dubtes ben reeixit, però d’escassa repercussió cultural?

El debat roman obert des de fa més de dos mil anys. Sí sembla haver acord en què la lletra d’Aristòfanes no va estar a l’alçada dels seus més o menys contemporanis tràgics: Èsquil (525 aC-456 aC), Sòfocles (c.

496 aC- 406 aC) o Eurípides (480 aC-406 aC), i malgrat tot les seves obres resultaven ben entretingudes i populars, tornant a posar-nos davant del mirall del debat actual sobre si l’entreteniment televisiu ha de tenir el mateix rang de la cultura del teatre.

Aristòfanes no fou l’únic que patí aquests primers prejudicis contra la cultura popular, que també afectaren les obres d’autors com, Cratí d’Atenes, Èupolis o Crates, però a diferència d’aquests, almenys Aristòfanes no caigué en l’oblit.

7

Els ocells, la comèdia Aristòfanes, com tots els altres comediògrafs anteriors, contemporanis o posteriors, escrivien amb la finalitat que les seves obres fossin representades per entretenir i divertir el públic. També, és clar, per competir i guanyar els prestigiosos certàmens dedicats al deus Dionís: les Grans Dionísia i les Lenaia. Malauradament es conserven escassos testimonis de qui ell considerava el seu mestre, Cratí d’Atenes, o dels seus contemporanis, Crates o Èupolis, tret dels comentaris fets pel mateix Aristòfanes a les seves peces. En més de 40 anys d’activitat teatral, Aristòfanes va escriure 45 drames, dels quals just 11 es conserven gairebé íntegres i constitueixen el corpus complet d’obres supervivents d’aquest període. Gràcies a aquest llegat i al geni d’Aristòfanes, podem seguir anys després que la comèdia aparegués l’evolució de la comèdia antiga a l’Atenes per primera vegada a les Gran Dionísia, dels segle V aC. Aristòfanes va observar que la producció de comèdies era (com ara) la més difícil de L’etimologia de la paraula comèdia ens totes. El desenvolupament de la comèdia remet als seus orígens en el cant perquè va ser tan ràpid que ja cap al 330 aC, està formada pels termes κωμός i ώδή, Aristòtil ja va fer la distinció entre comèdia que literalment plegats signifiquen “cançó antiga i nova. de desfilada”. Tot i el tardà naixement de la comèdia dramàtica com a gènere –la Què caracteritza la comèdia clàssica tragèdia ja estava ben establerta–, va d’Aristòfanes? En seria Els ocells un bon evolucionar molt ràpidament. Segons exemple? En benefici del públic i del jurat, Aristòtil, la comèdia va trigar a obtenir a les competicions era necessari seguir acceptació oficial perquè ningú se la va certes convencions dramàtiques; però prendre seriosament, tot i que només 60 el tret característic de les comèdies era, 8

dins la mesura del decòrum, una total llibertat creativa, tant a nivell formal com de contingut. Així, tot i compartir una certa estructura, aquestes comèdies no seguien tan rígidament com les tragèdies les convencions bàsiques d’espai i temps.

Tal i com assenyala Joan Yago, responsable de la dramatúrgia de Els ocells en versió de La Calòrica, l’obra és un perfecte exemple d’aquesta llibertat. “Els seus mecanismes narratius no responen a cap ordre lògic, i mescla mítica, vida quotidiana i política sense preocupar-se de transicions ni d’altres factors formals. Simplement genera la continuïtat segons una relació de causa efecte entre escenes, que només responen a la llibertat més absoluta de fer-ho. I això resulta tan apassionant com ara vertiginós, i creativament és molt engrescador”. De fet, “per les seves formes i la indiferència absoluta que professava a les regles gramaticals o genèriques de la narració, Aristòfanes avui seria considerat probablement com un postmodern, que defuig de qualsevol convencionalisme”.

I això és el que han volgut transmetre en aquest nou muntatge, sense afegir gaires actualitzacions ni subratllar paral·lelismes ideològics amb l’actualitat: perquè sorprenentment i també preocupantment, tot això ja queda prou clar en una primera lectura.

A Els ocells conflueixen tots els elements recognoscibles del gènere: llibertat d’espai i temps, crítiques a la societat d’Atenes; referències a ésser mitològics, personatges públics i referències meta teatrals. I molta alegria, música i cançons, tot i que no se’n conserva cap partitura. És l’obra més extensa d’Aristòfanes i allò que ens sobta és el seu to fantàstic, alhora que el lirisme que desprèn, no tan freqüent a la resta de la seva obra. La fantasia i imaginació aristofàniques, les befes i bufonades disfressades de punyent crítica social, fan d’aquest un text que acumula 2534 anys de rabiosa actualitat.

9

La democràcia vola molt baix els temors, dubtes i desitjos d’una societat, com l’atenenca del segle V aC, que viu una vida política i social agitada, amb els corresponents debats sobre la qualitat democràtica del propi govern i el paper cada vegada més absorbent de l’estat, i dibuixa uns arquetips socials al mateix Pisteter i Evèlpides, dos vellards atenencs, temps que uns valors: hi ha referències més ronden pel món cercant un lloc millor o menys velades als sofistes, als aduladors, on viure, lluny de la seva Atenes natal, i als polítics i als paràsits del poder. Però, a enfora de plets, impostos i maldecaps. I més, darrera Els ocells hi plana la recent ho aconsegueixen. Per intermediació d’un campanya atenenca per conquerir Sicília, puput entren en contacte amb el regne de que acaba en fracàs i el tema de les les aus, a les quals persuadiran per construir fundacions colonials a la Magna Grècia. una ciutat als niguls, entre els homes i els Tanmateix, al marge de la significació déus, on regni la tranquil·litat, l’abundància històrica i ciutadana, i tot i la dimensió i la felicitat, a més d’adquirir l’habilitat crítica de l’obra original d’Aristòfanes, allò de volar. L’orientació de la nova ciutat és que també hi podem detectar és un deix de estratègica ja que d’aquesta manera els fantasia irreal i de seducció per l’impossible. efluvis dels sacrificis mortals no arribaran Hi ha alguna cosa delicada sobre la a l’Olimp, la qual cosa desbaratarà l’ordre fixació de l’ésser humà per volar que ha natural de les coses i motivarà una delegació obsessionat la humanitat des d’Ícar fins negociadora encapçalada per Heracles i als germans Wright, passant per Leonardo Posidó. Així doncs, l’acció de l’obra original da Vinci o els germans Montgolfier. Però és mítica. Està farcida de déus, semidéus, també hi ha un delit per la creació d’una herois, però també de múltiples referències ficció ritualística d’esperit carnavalesc en paròdiques de l’actualitat atenenca i dels què el rol i l’estatus són invertits. Els ocells, seus principals personatges. I és que la que són engabiats, capturats i menjats pels comèdia grega, que neix en el context éssers humans de cop adquireixen un nou de les festes dionisíaques per celebrar paper. Per primera vegada ells ostenten el la fi de l’hivern i el recomençament amb privilegi i poden controlar la intermediació la primavera del cicle de la vida, és una entre déus i humans. La comèdia comèdia bàsicament ciutadana. Es planteja d’Aristòfanes, així doncs, es mou entre Els ocells és una de les onze comèdies que es conserven d’Aristòfanes, el màxim exponent de la comèdia antiga, i es va representar per primera vegada a les Grans Dionisíaques del 414 aC en les quals va obtenir el segon premi.

10

11

l’efervescència civil i política i l’escapisme, entre el convencionalisme social i la paròdia, l’equívoc i la grolleria.

En canvi, en la versió que ens proposa La Calòrica, Pisteter promou una nova ciutat entre els ocells, això sí, regida sota els designis neoliberals d’individu, propietat i competència. Una vegada ha convençut als éssers alats, Pisteter es converteix en un dèspota i en un manipulador i, a través de l’oratòria i de les males arts, aconsegueix dirigir la ciutat d’acord amb la seva conveniència. És fàcil trobar l’analogia entre Pisteter i els nous populismes de dreta, i veure la referència tant d’un Donald Trump com d’un Emmanuel Macron. Ell representa el vell cabdillisme revestit de retòrica democràtica. I és que en l’enèsima reformulació del capitalisme, la del segle XXI, se’ns mostra la importància del control del relat, del monopoli del discurs simbòlic i de la idolatria de l’oportunisme, característiques que són ben paleses a l’obra. I és que el mercat ja no necessita controlar el poder, perquè poder i mercat

12

s’han convertit en una mateixa cosa.

Així doncs, des de la dimensió política s’advoca per un praxis buida i estèril i es crea constantment el miratge de la necessitat de canviar-ho tot perquè no canviï res. Aquests són els perills de la democràcia contemporània light, de la intoxicació informativa, de la postveritat i del relativisme. I aquest és el paisatge pel qual discorre l’acció mentre dialoguen democràcia i capitalisme, servilisme i rebel·lió, iniciativa privada i bé comú, sense que aquestes categories siguin sempre binàries ni dicotòmiques, sinó una amalgama difusa i mala de classificar.

La versió de La Calòrica, més enllà de la dramatúrgia, desborda completament els límits de la comèdia grega i ens situa en el terreny de la farsa, de l’excés. No som davant una comèdia ciutadana, com la d’Aristòfanes. I és que segurament el concepte de ciutadania també s’ha buidat i està en plena crisi de significació. Tal vegada només la dimensió d’allò grotesc, d’allò que pot remoure les vísceres i les emocions més primàries pot ser una eina útil per fer reverdir la consciència del passiu, de l’oprimit, del connivent.

Aquesta versió d’Els ocells és una al·legat en favor de l’heterodòxia, de l’estrip i del kitsch.

Però sense perdre de vista ni un moment la perspectiva profundament política que s’ha volgut donar al text ni, sobretot, el poder profundament transformador de l’humor, fins i tot el més negre, tal vegada la darrera gran barrera contra la mesquinesa i el cretinisme.

Joan Tomàs Martínez Grimalt

13

Ocells gairebé olímpics

Gairebé a totes les fonts que consulteu trobareu com a curiositat que, amb Els Ocells, Aristòfanes guanyà el segon premi de les Grans Dionisíaques, però no solen explicar quina mena de competicions eren aquestes. Una mena de Jocs Florals de l’època? Doncs no exactament. Més aviat eren els equivalents teatrals de les olimpíades, que ja existien, però dedicats al déu del vi, Dionís.

14

Poc o gens els importaven les obres teatrals als polítics, als governants de l’època, fins que aquestes començaren a adquirir popularitat amb les representacions itinerants per places i carrers. Fou llavors quan el tirà Pisistrat, l’any 538 aC, va calibrar les possibilitats polítiques de tenir tanta gent reunida i agraïda per l’oferta teatral de la que seria patrocinador (un model d’entreteniment

que potser ell hauria anomenat míting, però la paraula encara no existia), i va decidir convocar una gran competició, de sis dies de durada, que fos capaç de fer ombra fins i tot a les jornades esportives.

Per acollir aquest gran esdeveniment va fer construir el Teatre de Dionís a Atenes, que encara avui es pot visitar als peus de l’Acròpoli, i que va ser el teatre més gran de l’antiga Grècia, amb una capacitat de fins a 16.000 espectadors: més cabuda que molts estadis de futbol de primera divisió, actualment. Doncs bé, amb Els Ocells, Aristòfanes va fer medalla de plata a les Grans Dionisíaques de l’any 414 aC.

personatges femenins d’envergadura perquè poguessin tenir un paper de pes les actrius membres del grup. Per res més.

No hi ha intencions ocultes. Això sí, ens asseguràrem que el canvi no distorsionés res de l’essència del relat”.

Idò queda clar. De vegades les coses són més simples del que volem pensar.

Tancant el capítol de les curiositats, cal fer un apunt comparatiu: mentre que en la versió d’Aristòfanes els dos personatges que surten junts de viatge, decebuts amb la vida i la societat atenenca, i disposats a proposar-li a un puput mitològic un nou règim polític, són dos homes amics, en el nou muntatge de La Calòrica són una parella mixta, home i dona. Potser per sintonitzar amb temps de paritat?

Per possibilitar diferents punts de vista sociopolítics? Per una reivindicació de conviccions feministes? Per…? Joan Yago ens treu de dubtes: “No. És perquè La Calòrica som una companyia d’homes i dones, i al text original no hi havia

15

16

DL PM 906-2020