Palma Mallorca Il Trovadore may 2021

35 Temporada d’Òpera amb el suport de:

Òpera en quatre actes amb llibret en italià de Salvatore Cammarano.

Estrenada al teatre Apollo de Roma el 19 de gener de 1853.

Darrera representació al Teatre Principal del Palma el 22 de maig de 2012.

MAIG Dimecres 26 19 hores Divendres 28 19 hores Diumenge 30 18 hores i streaming Durada Primera part: 75 minuts Actes I i II Descans: 20 minuts Segona part: 70 minuts Actes III i IV

Producció escènica del Teatro Villamarta de Jerez

Il trovatore

1813-1901

Giuseppe Verdi

Giuseppe Verdi

En dos mots

Amb Il trovatore, Giuseppe Verdi (Roncole, 1813 – Milà, 1901) arriba a un dels punts culminants de la seva carrera. La veracitat dramàtica i l’aprofundiment psicològic dels personatges s’accentuen i passen a un primer pla escènic.

Tot plegat a Verdi li coincideix amb un moment d’esplendor i maduresa personal. Acaba de complir els 40 anys i se’n va a viure amb Giuseppina Strepponi, una reconeguda soprano amb qui es casaria en secret anys després, el 1859.

Estrenada el 1853, Il trovatore comparteix amb La traviata, estrenada el mateix any, i Rigoletto, estrenada dos anys abans, el que s’ha anomenat la “trilogia popular”, tres òperes que tenen en comú el fet de posar el focus en la psicologia dels personatges per deixar un poc de banda temes patriòtics o socials, com s’esdevé a òperes com Nabucco.

El llibretista Salvatore Cammarano es va inspirar en l’obra El trovador, del dramaturg espanyol Antonio García Gutiérrez, per escriure aquesta òpera. Si s’ha d’etiquetar, podem dir que Il trovatore és un drama romàntic convencional, o almenys més convencional que els altres dos títols de la trilogia. Això sí, personatges com els d’Azucena, sempre en l’estela del personatge proscrit, fan d’aquest drama quelcom més que una simple historieta romàntica.

Manrico i Leonora són una parella pura, l’encarnació de la llibertat i l’idealisme. Ambdós es veuen amenaçats per la gelosia i l’obsessió del Conte di Luna, que vol Leonora a qualsevol preu, mentre la misteriosa i enigmàtica Azucena custodia un secret que els destruirà a tots.

Una música lluminosa i expansiva, amb canonades radiants, subratlla els mecanismes del drama que s’està elaborant i la complexitat psicològica dels personatges. En aquest sentit, cal dir que l’autor es mostra fidel a les formes musicals tradicionals, és a dir, l’estètica belcantista en la qual la melodia està per damunt de la violència expressiva. A Il trovatore, s’accentua i confirma la tendència belcantista, iniciada poc temps abans, i que farà de Verdi un dels seus grans exponents.

Sigui com sigui, més d’un segle i mig després de la seva estrena (al Teatre Principal de Palma hi va arribar el 1857), Il trovatore segueix sent una de les òperes més apreciades i populars entre els aficionats.

4

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Fitxa artística

DIRECTOR MUSICAL

ASSISTENT REGIDORIA

DIRECTOR ESCENA I

Elionor Sintes Gerard Galmés

Matteo Beltrami

I AT R E Z Z O

E S C E N Ó G R A FA

Marta Eguilior

AT R E Z Z I S TA

Stefanie Knabe

DISSENY DE VESTUARI

Jesús Ruíz

SOBRETÍTOLS

Neus Ribas i Simon Malone

IL·LUMINACIÓ I VIDEOPROJECCIÓ

Aina Sánchez-Monge

AJUDANT DE

ORQUESTRA SIMFÒNICA

DIRECCIÓ ESCÈNICA

DE LES ILLES BALEARS

Ruth Rubio

AJUDANT D’ESCENOGRAFIA

Cristina Martín Quintero COREOGRAFIA

Inma Sáenz

ASSISTENT DE COREOGRAFIA I BALLET

Marta Reguera

CARACTERIT ZACIÓ

Ana Ramírez

P I A N I S TA I C O R R E P E T I D O R

Borja Mariño REGIDOR

Artur Gonçalves REGIDORA DE LLUMS

Aurora Gornals

6

REGIDORA DE

David Bernués (Acrónica producciones)

Il trovatore – Giuseppe Verdi

SOBRETÍTOLS

C O R D E L T E AT R E P R I N C I PA L

Director: Pere Víctor Rado

Repartiment

CONTE DI LUNA

Àngel Òdena LEONORA

Sae-Kyung Rim AZUCENA

Nino Surguladze MANRICO

Àngelo Villari FERRANDO

Manuel Fuentes INÉS

Marga Cloquell RUIZ

Joan Gabriel Riera MESSO

Jordi Fontana ZÍNGAR

Sebastià Serra NIN

Miquel Malondra BALLET I FIGURACIÓ

Jhorman Javier Jiménez Esther Martí Rocío Tur Marta Reguera

7

Acte III

Introduzione (Ferrando, Cor) All’erta! All’erta!, relat i stretta

Coro d’Introduzione (Cor, Ferrando) Or co’dadi, ma fra poco

Guia d’audició

Acte I Scena e Cavatina (Inés, Leonora) Che più t’arresti? – Tacea la notte plàcida Quano narrasti di turbamento – Di tale amor, che dirsi Scena, Romanza e Terzetto (Conte, Manrico, Leonora) Tace la notte! – Deserto sulla terra Oh detti... oh gelosia! – Qual voce! Ah! Dalle tenebre

Acte II Coro di zingari e canzone (Cor i Azucena) Vedi! Le fosche notturne spoglie – Stride la vampa Mesta è la tua canzon! – Chi del gitano i giorni abella?

Scena e Racconto (Azucena i Manrico) Soli or siamo! – Condotta ell’ra in ceppi Scena e Duetto (Manrico, Azucena) Non son tuo figlio! – Mal reggendo all’aspro asalto L’usato messo Ruiz m’invia! Perigliarti ancor languente Scena ed Aria (Conte, Ferrando, Cor) Tutto è deserto – Il balen del suo sonriso Qual sono! – Per me, ora fatale Finale (Cor, Conte, Ferrando, Leonora, Ines, Manrico, Ruiz) Ah! Se l’error t’ingombra – Perché piangete?

E deggio... e posso crederlo? – Urgel viva!

8

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Scena e Terzetto (Conte, Ferrando, Azucena, Cor) In braccio al mio rival – Giorni poveri vivea Scena ed Aria (Leonora, Manrico, Ruiz, Cor) Quale d’armi fragor – Ah sì, ben mio, coll’essere io tuo L’onda de’ suoni mistici – Di quella pira l’orrendo foco

Acte IV Scena, Aria e Miserere (Ruiz, Leonora, Manrico, Cor) Siam giunti – D’amor sull’ali rosee Miserere d’un’alma già vicina – Tu vedrai che amore in terra Scena e Duetto (Conte, Leonora, Cor) Udite? Come albeggi – Mira, di acerbe agrime Conte... Ne cessi? – Vivrà!... contende il giubilo Finale (Manrico, Azucena, Leonora, Conte) Madre, non dormi? - Sì, la stanchezza m’opprime, o figlio...

Ciel!... non m’inganna quel fiocco lume? – Parlar non vuoi?

Ti scosta... – Non respingermi Crèdits partitura: Ricordi - Monge y Boceta

Notes de la directora

El món dels somnis, les llegendes narrades de generació en generació i els aquelarres m’inspiraren per crear un Trovatore fantàstic i angoixant alhora.

La fosca i el foc des del vessant més anguniós abracen tots i cadascun dels personatges.

La paraula aquelarre deriva de la mot basc ‘akelarre’ (‘aker’, boc; i ‘larre’, pastura), ja que la idea que el Diable es presentava enmig d’una reunió de bruixots i bruixes en forma de boc estava ben arrelada. Devora el foc, ell; i posseïda per ell, Azucena.

Des de les muntanyes de Biscaia: Chi del gitano i giorni abbella?

La zingarella!

Prenent de punt de partida Azucena com a impulsora activa de la trama i del seu desenllaç, vaig decidir acostar la bruixeria de Il trovatore al costat més romàntic: sentiments duits al límit, amor, passió, fosca, patiment i mort. Tota la posada en escena té un to fosc, dramàtic i passional. Al cap i a la fi, és sens dubte un drama romàntic, gairebé en podríem dir un gran drama fantàstic en el qual els personatges estimen i odien sense mesura.

Per què no l’hauríem de poder dur fins als mateixos límits de la imaginació màgica, cruel i fosca?

Quan es desenvolupa un projecte com aquest, no podem fer retxes dins l’aigua. Il trovatore de Verdi té una estructura clara i meditada: Quatre actes, cadascun dels quals dividit en dos quadres en què es combinen dos tipus d’escenes mantenint l’eix de simetria.

Quatre personatges protagonistes: Manrico, Leonora, Azucena i el Conte di Luna.

Un argument teixit en base a tres temes: 1. Les venjances respectives de la gitana Azucena (per sa mare) i del Conte di Luna (pel seu germà).

2. L’amor de Manrico i el Comte per una mateixa dona (Leonora).

3. La guerra civil entre els seguidors del Comte d’Urgell i els de Ferran d’Antequera (el futur Ferran I d’Aragó), que col·loca en bàndols oposats Manrico i el Conte di Luna.

Totes les escenes (tret de la darrera) es concentren en un dels costats “emocionals” de la trama.

La construcció dels finals de cada acte els fa culminar en una seqüència de gran dinamisme i de violència més o menys expressa que, a més, inclou una dosi de suspens.

Il trovatore – Giuseppe Verdi

L’estructura reposa sobre els dos grans temes que dominen el drama: l’amor i la venjança.

I com a colofó, una característica uniforme a Il trovatore: TOT s’esdevé a la nit. Ens ho recorda el text constantment. Durant la narració de Ferrando senten tocar mitjanit. L’escena immediata es manté en nocturnitat.

Canviam d’acte i s’acosta l’alba al campament gitano. Al convent, és de nit. Durant el tercer acte els soldats atacaran el castell a l’alba… Si tot passa a la nit, jugam amb avantatge al món de la imaginació. A la nit tot és possible. En el moment en què la Lluna amb la seva força i magnetisme ens il·lumina, no tornam éssers udoladors? La nit desperta l’amor, els desitjos i la bruixeria. TOT s’esdevé a la nit. Somni/vetla. Trànsit? No és per ventura quelcom semblant, que sacseja Azucena quan queda embadalida mirant les flames, que li recorden sa mare morta al foc?

Si és així, tenia, com a directora, les eines necessàries per acostar aquesta posada en escena a l’obscurantisme, a les llegendes cruentes, a la passió i a les coses sinistres. Prenc aquesta base i l’estendard del romanticisme: triomf del sentiment, la passió damunt la raó. Passió per les coses extraordinàries, per l’esdeveniment esgarrifós… El còctel era perfecte: introduir cada ingredient dins la meva ment, batre’l un poc i desenvolupar un meravellós conte per a l’espectador.

Vull contar un conte. Una llegenda. Contada/sustentada per l’imaginari.

Colors contrastats i molta màgia. Una història que els ancians contaven de generació en generació fent volar la imaginació de la gent que els escoltava. Si això fos cert i jo l’hagués escoltada, això que veureu seria “IL TROVATORE” que m’hauria imaginat davant un fogueró.

Marta Eguilior

11

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Argument

Acte I: El duel Escena 1: Palau de la Aljafería, Saragossa Ferrando, el capità dels guàrdies, ordena als seus homes que estiguin atents mentre el Conte di Luna vetla sota la finestra de Leonora, dama d’honor de la Princesa d’Aragó, a qui estima. El Conte sent gelosia del seu rival, el trobador Manrico. Per mantenir desperts els guàrdies, Ferrando narra la història del Conte. Segons la història, una gitana d’aspecte terrible va embruixar el petit germà del comte i el va fer tornar feble i malaltís, i per això va ser condemnada a la foguera. En el moment de la seva mort, la gitana va ordenar a la seva filla Azucena que la venjàs, cosa que va fer, en part, raptant el fill menor del comte. Encara que es varen trobar els ossos incinerats d’un nin a les cendres d’una foguera, el pare refusava creure que eren els del seu fill. Al seu llit de mort, va fer jurar al Conte di Luna (el seu fill major) que cercaria Azucena.

Escena 2: Jardí al palau de la princesa Leonora confessa el seu amor per Manrico a la seva confident, Inés. Quan surten d’escena, el Conte di Luna sent la veu del seu rival, Manrico. Mentre Leonora torna i en la foscor confon el comte amb el seu amant, el mateix Manrico entra al jardí, i Leonora corre als seus braços. El comte reconeix Manrico, el qual ha condemnat a mort, com el seu rival, i el repta a batallar.

Leonora tracta d’intervenir, però no pot detenir-los.

Acte II: La gitana Escena 1: Campament de gitanos Mentre Manrico s’asseu devora sa mare, Azucena, els gitanos canten. En aixecar el campament, Azucena confessa a Manrico que quan va intentar cremar el fill del comte, per equivocació va tirar a les flames el seu propi fill. Manrico, llavors, s’adona que no és el fill d’Azucena, però l’estima com si de debò fos sa mare, ja que ella sempre li va ser lleial i amorosa.

Manrico explica a Azucena que quan va lluitar amb el seu germà i va tenir l’oportunitat de matar-lo, va sentir una força sobrenatural que li ho va impedir. Arriba un missatger dient que Leonora, que creu que Manrico és mort, vol entrar a un convent. Manrico intentarà impedir-ho i la cerca.

Escena 2: Davant el convent El Conte di Luna i els seus homes intenten raptar Leonora i el comte canta el seu amor per ella. Ella mateixa i algunes monges entren en processó.

En el moment en què Luna intenta actuar, Manrico s’interposa entre ells, i ajudat pels seus homes escapa i se’n du Leonora.

12

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Acte III: El fill de la gitana Escena 1: El campament del Conte di Luna Els soldats del Conte di Luna duen Azucena capturada davant el seu cap, i és reconeguda per Ferrando com la gitana que va raptar el seu germà.

També es dona a conèixer com la mare de Manrico, raó per la qual Di Luna troba doble motiu per condemnar-la a morir a la foguera.

Escena 2: Càmera al castell Leonora i Manrico viuen l’un per a l’altre. Quan són a punt de pronunciar els seus vots nupcials entra Ruiz, home de Manrico, i l’informa que Azucena serà conduïda a la foguera. Manrico surt per ajudar-la. Leonora cau desmaiada.

Acte IV: El càstig Escena 1: Davant una cel·la del castell Leonora intenta alliberar Manrico, que ha estat capturat pel Conte di Luna, implora pietat al comte i ofereix la seva vida a canvi de la de Manrico.

Promet lliurar-se a ell, però en secret es beu un verí del seu anell per morir abans que Di Luna pugui consumar les noces.

Escena 2: A la cel·la Manrico i Azucena esperen l’execució. Manrico intenta calmar sa mare, que no pot agafar la son. La seva ment recorda els dies feliços a les muntanyes. La gitana finalment s’adorm. Leonora arriba per dir a Manrico que està fora de perill, i li prega que fugi, però ell rebutja deixar la presó quan s’assabenta que Leonora no el podrà acompanyar. Es creu enganyat fins que s’adona que ella s’ha begut el verí per mantenir-se fidel a ell.

Leonora agonitza en braços de Manrico i li confessa que prefereix morir amb ell que casar-se amb un altre. El comte entra i, en veure la seva promesa morta en braços del seu rival, ordena l’execució de Manrico.

Mentre s’acompleix la sentència, Azucena es desperta devora el comte, i quan aquest li mostra Manrico mort, ella, en lloc de lamentar-se, crida extasiada pel triomf: ‘’Egli era il tuo fratello!’’ / “Ell era el teu germà... T’he venjat, oh, mare!”. Al mateix temps que Azucena, el comte crida desesperat ‘’I viu ancor!’’ / “I jo he de seguir vivint!”.

13

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Article històric

El rerefons històric: el ‘joc de trons’ de la corona d’Aragó Començament del segle XV. Jaume, comte d’Urgell, batalla contra el seu rival Ferran de Trastàmara, el qual ha aconseguit la Corona d’Aragó, que ell pretenia. Manrico, el protagonista de l’òpera, és un seguidor del comte, i per tant, un rebel. Aquest és el rerefons històric de Il trovatore, com ho fou, abans, de la tragèdia romàntica d’Antonio García Gutiérrez El trovador, en la qual es va inspirar el llibret de Salvatore Cammarano que Giuseppe Verdi va fer servir com a base de la seva música prodigiosa.

Sis candidats, fins i tot qualque bastard, com si allò fos una mena de Joc de trons, la saga literària i televisiva de tant d’èxit, havien competit per un domini que, com a les novel·les i la sèrie, abastava diferents reialmes, cadascun dels quals amb les seves institucions pròpies: Aragó, el principat de Catalunya, València, Mallorca –de fet, les Illes Balears–, Sicília i Sardenya. Només un d’ells podia ser rei: Ferran, i només Jaume va mantenir les seves pretensions fins al seu empresonament i mort.

Fou el 1409 quan morí sense descendència legítima Martí el Jove, fill i hereu del rei d’Aragó Martí l’Humà. Desesperat, el rei es casà de bell nou, cercant l’anhelada successió, sense èxit. Ell mateix moria també, l’any següent. Es trencava una línia ininterrompuda de pares a fills des de Guifré el Pilós, comte de Barcelona, al segle IX: pel mig, aquells sobirans havien afegit progressivament més i més dominis, fos per conquesta, fos per matrimoni. El monarca, agonitzant, no deixà establert qui havia de ser el següent. L’escriptora Eusèbia Rayó relata que Margarida de Montferrat, filla de la reina titular de Mallorca Isabel, sacsejà Martí al seu llit de mort perquè designàs el seu fill, Jaume d’Urgell. Es conta que se li va demanar si acceptava que fos rei aquell a qui per justícia corresponia, i el moribund només va respondre “hoc”, és a dir, “sí”, però sense especificar a qui corresponia per justícia.

Qui en principi semblava que ho tenia més bé era Jaume d’Urgell, amb aquella mare mig mallorquina amb tanta d’empenta. El rei Martí l’havia nomenat lloctinent general, una mena de segon seu, com era costum amb els hereus. Així mateix, era un membre de la dinastia de Barcelona: besnet del rei Alfons el Benigne i, per tant, fill de cosí de Martí l’Humà.

Però no acabava d’obtenir la unanimitat de tots els territoris, ni molt menys de les grans famílies. A més, hi havia d’altres candidats: El francès Lluís (III) d’Anjou era fill d’un altre Lluís (II) d’Anjou i de Violant, filla de Joan el Caçador, el germà gran de Martí l’Humà, pel qual havia estat succeït per manca d’hereu baró. Els Anjou eren de sang reial gala i els seus títols resultaven impressionants: comtes de Provença, reis de Nàpols i de Jerusalem i emperadors de Constantinoble, si bé és veritat

14

Il trovatore – Giuseppe Verdi

que es passaren tota la vida lluitant pel domini de tants de territoris sense arribar a exercir-hi un domini gaire efectiu.

El sicilià Frederic era fill natural de Martí el Jove i de Tarsia Rizzari i, per tant, l’únic net de Martí l’Humà. Era il·legítim, d’acord, però tampoc llavors no era tan forassenyat que un bord accedís al tron: Enric II de Castella, el 1366, o Joan I de Portugal, el 1385, també ho eren.

El castellà Ferran de Trastàmara era, justament, net d’aquell Enric II bastard. Però, i això resultava molt més important a efectes de la successió aragonesa, fill de Elionor, germana de Martí l’Humà. Per tant, el parent legítim més pròxim. A més, contava amb experiència de govern, com a regent del seu nebot Joan, i amb la fortuna i l’exèrcit que li proporcionava la seva condició de membre de la casa reial castellana.

I, per fi, els autòctons Alfons de Gandia, besnet de Jaume el Just d’Aragó, i el seu oncle Joan, comte de Prades. Eren també membres de la dinastia de Barcelona: de parentiu més llunyà que Jaume d’Urgell, però era la corona allò que estava en joc, així que pagava la pena intentar-ho.

En l’elecció del nou monarca jugà un paper decisiu Pere de Luna o Benet XIII, el ‘Papa Luna’. No debades era aragonès. Aleshores, els catòlics es trobaven dividits entre dos pontífexs, el de Roma i el d’Avinyó, i aquest era Benet, que s’inclinà cap a Ferran, calculant que així obtendria el suport no tan sols d’Aragó, sinó també de la seva Castella d’origen. La fórmula triada fou la designació de nou compromissaris, tres per cada regne: Aragó, Catalunya i València. Entre aquests compromissaris hi havia sant Vicenç Ferrer, hàbil instrument de Benet i de poderosa influència. Mallorca reclamà ser-hi present, però era un territori petit, perifèric i sense ni tan sols corts, així que els seus delegats foren exclosos. I fou el castellà –Ferran I– l’elegit a Casp. Per això el veredicte ha estat conegut com a ‘Compromís de Casp’.

En aquests casos, allò habitual era acontentar els perdedors amb prebendes: honors, títols i possessions, per estalviar-se maldecaps. Però aquella tremenda dona que era la mare de Jaume d’Urgell li amollà que “o rei, o res”.

Per això Jaume s’enfrontà al nou monarca, fins que el 1414 caigué presoner, i així romandria fins a la seva mort, a Xàtiva, dinou anys més tard.

Aleshores es convertí en llegenda. ‘El Dissortat’, l’aguerrit príncep que hauria combatut desesperadament pels seus drets contra l’invasor. I així, no resulta sorprenent que García Gutiérrez, o Verdi, a la recerca d’arguments potents per al seu dramatisme, triassin la seva revolta com a causa heroica a la qual enrolar Manrico. Encara el seu net, Pere de Portugal, seria ‘rei dels catalans’ en la rebel·lió d’aquests contra Joan II, fill de Ferran, mig segle més tard. I mort aquest, també Renat, germà de Lluís d’Anjou. Però això... és una altra història.

15

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Francesc M. Rotger

Biografies

Marta Eguilior

Directora d’escena i escenògrafa Marta Eguilior és una directora bilbaïna establerta a Madrid formada a l’Escola d’Art Dramàtic de Barakaldo i en l’Institut Superior d’Art del teatre Colón de Buenos Aires. Després de la direcció de les òperes L’elisir d’amore, Tosca i Der Kaiser von Atlantis, el 2018 posà en escena dos títols de gran simbolisme: un muntatge d’Orphée et Eurydice, de Glück, al teatre Victoria Eugenia de Sant Sebastià; i l’estrena mundial, a Jerez, de Le dernier sorcier de Pauline Viardot-García. El 2019 el seu muntatge de La voix humaine, de Francis Poulenc, es va reestrenar al teatre Arriaga de Bilbao i al teatre El Musical de València, una posada en escena que es va representar per primera vegada en la desapareguda i ja mítica Pensión de las Pulgas de Madrid el 2015 i que va ser la primera òpera en muntar-se en el centre Botín de Santander. Va estrenar, a més, al teatre Romano de Mèrida l’òpera I, Claudius d’Igor Escudero, basada en l’obra literària de Robert Graves, i es va fer càrrec dels dos títols Pimpinone i La dama de Montecarlo al festival d’òpera de cambra, i ha donat el seu salt “al cinema” adaptant l’òpera Erwartung de Schoenberg al Conde Duque.

El 2021 dirigeix l’òpera Il trovatore de Verdi al teatre Villamarta de Jerez, porta al teatre Arriaga l’òpera As One de Laura Kaminsky en coproducció amb el Teatro Español i dissenya el que serà la seva estrena a finals d’any Camille Claudel: Into the fire.

Batejada per la revista Òpera Life com “l’Enfant Terrible” de l’òpera a Espanya, s’ha obert pas gràcies al seu “especial” món interior que plasma des de la foscor i fantasia en tots els seus muntatges. Destaca en la tasca artística de la jove Eguilior la capacitat per unir i conciliar la direcció amb el disseny de posada en escena.

17

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Matteo Beltrami Director musical

Graduat com a violinista al Conservatori Nicola Paganini de Gènova i en direcció orquestral al Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, va debutar al Teatro Carlo Felice di Genova a l’edat de 20 anys, dirigint Il trovatore. En l’actualitat és director artístic de Luglio Musicale Trapanese a Sicília.

Matteo Beltrami és un dels principals responsables del creixement artístic del Teatro Coccia de Novara, del qual n´és director musical des de 2017: en tres anys es dupliquen les produccions d’òpera, s’introdueix una temporada de concerts regulars i es crea un nou festival de música.

Considerat com un dels directors italians més prometedors, ja ha estrenat més de cinquanta òperes, en un ampli repertori des del barroc fins a òperes contemporànies i treballant a la majoria dels principals teatres italians, com el Maggio Musicale Fiorentino, el Teatro La Fenice de Venècia, Teatro San Carlo de Nàpols, Teatro Massimo de Palermo, Teatro Regio de Parma, Festival Puccini a Torre del Lago. També és convidat regularment a diversos teatres d’òpera internacionals, com ara Semperoper Dresden i NCPA Beijing.

Recentment ha dirigit el Requiem de Cherubini al Teatro Lirico de Cagliari; Tosca a la Royal Swedish Opera Stockholm; Stabat mater de Pergolesi a Novara; Norma, La cenerentola i Nabucco a Staatsoper Hamburg; Tosca a Mòdena; Madama Butterfly a l’Opéra National de Montpeller; Rigoletto al Teatro Comunale di Bologna i de gira amb TCBO al Japó; Ernani i Rigoletto a Menorca; Otello a l’Aalto Theatre di Essen; Aida a la Royal Swedish Opera d’Estocolm; Carmen al Maggio Musicale Fiorentino.

A la primavera de 2020, a causa de l’emergència pandèmica, no va poder debutar amb la seva companyia a la Deutsche Oper de Berlín amb Il barbiere di Siviglia.

Entre els projectes més immediats destaquen Il barbiere di Siviglia al Teatro Regio de Torí; Don Giovanni a Luglio Musicale Trapanese; La favorita a Parma i Piacenza; La forza del destino a Graz; La bohème a Essen; i Don Pasquale i Nabucco a Staatsoper Hamburg.

18

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Àngel Òdena Baríton - Conte di Luna

La seva gran versatilitat com a intèrpret l’ha portat a interessar-se per un gran espectre estètic, incloent un considerable repertori d’oratori i música simfònic-vocal, tot i que, sens dubte, en el terreny en el que més s’ha prodigat és en l’operístic que inclou actualment més de 50 títols.

Les facultats vocals i interpretatives d’Àngel Òdena actualment l’apropen a les òperes de Giacomo Puccini i Giuseppe Verdi, havent protagonitzat els principals títols dels seus respectius catàlegs: entre ells Turandot, Madama Butterfly, Manon Lescaut, La Bohème, Le Villi, Il Tabarro, Falstaff, La Traviata, Simon Boccanegra, Otello, Un ballo in maschera, Don Carlo, Il trovatore, Aida, Macbeth, Attila, Nabucco i Rigoletto. El seu repertori inclou també títols com Cavalleria rusticana, Pagliacci, Elektra, Lohengrin, L’or de l’Rhin, Tannhäuser, Tristan und Isolda, Il Segreto di Susanna i Edipus Rex, entre d’altres. És convidat habitual en els principals teatres espanyols, havent cantat a més en Metropolitan Opera, Deutsche Oper Berlin, Théâtre des ChampsÉlysées, Opera di Firenze, Teatre San Carlo di Napoli, Teatre Regio di Torino, Lausanne, Tolosa, Concertgebouw, Teatre Sao Carlos. Una estreta relació l’uneix al Gran Teatre de Liceu de Barcelona amb el qual col·labora habitualment. Àngel Òdena és un dels màxims exponents del repertori líric espanyol incloent títols com Margarita la Tornera, Merlin, La Dolores, La conquista de Granada, Luisa Fernanda, El Cyrano, El Gato Montés, Atlàntida, Pepita Jiménez, Katiuska, El Caserío, Una voce in off, El gato con botas, Goyescas, Marina, La tabernera del puerto, La Villana, La Vida Breve (gravat per a Deutsche Grammophon), tant en els principals teatres espanyols com en el estranger.

Entre els seus recents i propers compromisos destaquem Falstaff al Teatro Real de Madrid i al Teatre Massimo di Palermo; Aida, Cavalleria Rusticana / Pagliacci i Traviata al Liceu, El caserío al Teatro de la Zarzuela, Cavalleria rusticana a Hèlsinki, i El gato montés a Oviedo.

19

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Sae-Kyung Rim Soprano - Leonora

Sae-Kyung Rim es va graduar en cant al Conservatori “Giuseppe Verdi” de Milà i al curs d’òpera cantants solistes de l’Accademia del Teatro alla Scala amb Leyla Gencer. És una soprano verista i dramàtica amb una veu impressionant, forta, rica en matisos i colors. Ha guanyat diversos concursos internacionals de cant, inclòs el “Giambattista Viotti” a Vercelli.

Entre els compromisos anteriors de Sae-Kyung Rim s’inclouen Cio-CioSan de Madama Butterfly a Budapest, Las Palmas, Wiener Staatsoper, Bergen i Trondheim; Leonora de Forza del Destino al Teatro Filarmonico di Verona; Maddalena d’Andrea Chenier a Seül; i Aida a Arena di Verona, a Seül i a Munic.

Al Teatro alla Scala de Milà ha actuat en produccions com Dialogues des Carmelites de Poulenc, Rinaldo de Handel, Elektra de Richard Strauss, La Boheme de Puccini, Così fan tutte i d’altres sota la direcció de Riccardo Muti, Ottavio Dantone , Semyon Bychkov, Rafael Frühbeck de Burgos, Niksa Bareza, Jeffrey Tate, Riccardo Chailly, Lothar Koenigs, Daniel Barenboim.

A Seül, ha interpretat nombrosos papers principals en els darrers anys, com ara Madame Lidoine de Les Dialogues des Carmelites de Poulenc, Amelia d’Un Ballo in Maschera, Leonora de Forza del Destino, Marguerite de Mefistofele de Boïto, entre d’altres.

Entre les seves futures interpretacions destaquen Liù, de Turandot, al teatre de Dortmund; Manon, de Manon Lescaut a l’Òpera Nacional Hongaresa de Budapest; Tosca al Wiener Staatsoper i Aida al Gärtnerplatztheater de Munic.

20

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Nino Surguladze Mezzosoprano. Azucena

Nascuda a Tbilisi (Geòrgia), després d’estudiar periodisme es va graduar amb honors al Conservatori de la seva ciutat natal. La República de Geòrgia li va atorgar l’Ordre Presidencial d’Excel·lència per les seves contribucions a la cultura i la promoció de la causa georgiana a l’estranger; va ser a més condecorada “Cavaliere della Stella d’Itàlia”. És guanyadora d’importants concursos com el “Concours International de Chant de la Ville de Toulouse”, “Francesc Viñas” a Barcelona, “BBC Singer of the World” a Cardiff i el premi GBOSCAR a l’excel·lència en Òpera i Dansa.

Va completar la seva formació musical de la mà de Leyla Gencer, Luciana Serra i Luigi Alva en l’Academia del Teatre alla Scala de Milà, on va fer el seu debut a Moïse et Pharaon amb Riccardo Muti i on hi actua regularment. Durant la seva carrera ha actuat en els escenaris d’òpera i sales de concerts més prestigiosos de món.

El seu vast repertori inclou títols com Les Contes d’Hoffman; La damnation de Faust; Così fan tutte (Dorabella); Carmen; Nabucco; Luisa Miller; Idomeneu; Rigoletto; Ievgueni Oneguin; Moïse et Pharaon (Sinaide); Clemenza di Tito; Ariodante; Lucrezia Borgia; Madama Butterfly; Aida; Cavalleria Rusticana (Santuzza); Norma; Romeo et Juliette; Capuleti i Montecchi.

Ha treballat sota la batuta de mestres com Muti, Harding, Plasson, Jordan, Luisi, Mehta, Abbado, Luisotti, Noseda, Scappucci, Jurowski, Jordan, Plazzon, Abel, Renzetti, Arrivabeni, Rustioni, Fournillier, Oren, LopezCobos, Biondi, etc... I directors d’escena de la talla de Wilson, Grinda, Pelly, Sagi, Turturro, Pizzi, Brockhaus, Micheli, Muscato, Bernard, de Bosio, Loy, Holten, Abbado, Guth, Nekrosius, Faggioni, Miller, Deflo, Carsen, De Anna, Konwitschny, Vick.

Entre els seus compromisos recents i futurs: Carmen a Lieja; Nabucco a l’Arena de Verona; Aida a Bari, Bolonya, Hong Kong i Lieja; Alceste a Florència; Rigoletto a Shaanxi, al Palau dels Arts de València, al San Carlo de Nàpols i al Liceu de Barcelona; Les contes d’Hoffmann al Liceu de Barcelona; i L’àngel de foc al Teatro Real de Madrid, entre d’altres compromisos.

21

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Angelo Villari Tenor - Manrico

Nascut a Sicília, es gradua en Cant al Conservatori Superior Arrigo Boito (Parma) per posteriorment estudiar a la Fondazione Toscanini sota la direcció d’Alain-Charles Billard.

Distingit en diversos concursos internacionals, fou guardonat amb el primer premi en el Concurs Internacional de Cant “Simone Alaimo, il Bel Canto” (2010) i finalista en el concurs “Festival Puccini “, entre d’altres.

Després de debutar en òperes com Il filosofo di campagna (Galuppi), L’oca del Cairo (Mozart) o Mosè in Egitto (Rossini), Angelo Villari emergeix com a sòlid intèrpret verista en rols com Pinkerton, Cavaradossi, Canio o Turiddu sota la direcció de prestigiosos mestres com Yves Abel, Daniel Oren o Donato Renzetti en els principals teatres d’Itàlia (Teatre Massimo de Palerm, Teatre Petruzzelli de Bari, Termes de Caracalla) i a la resta d’Europa, (Òpera de Tours, Òpera de Rennes, etc).

El 2007 canta Luisa Miller al Festival Verdi (Parma) i des de llavors és convidat al Teatre Regio per a nombroses produccions: Szenen aus Goethes Faust, Il Corsaro, Lucia di Lammermoor, Messa da Requiem i Madama Butterfly.

Obté un gran èxit en produccions rellevants com La donna serpente (Casella) dirigida per Fabio Luisi inaugurant el 40è Festival della Valle d’Itria (Martina Franca), Guglielmo Ratcliff de Mascagni al Wexford Festival Opera, I Shardana (Ennio Porrino), La campana sommersa (Respighi) i La Ciociara de Marc Tutino (Teatre Lirico de Càller) o Un Ballo in maschera (Òpera de Roma) amb Jesús López-Cobos.

La seva discografia inclou diversos enregistraments en viu: I Shardana (DVD Dynamic), La donna serpente (DVD Bongiovanni), Guglielmo Ratcliff (CD RTE Lyric), La campana sommersa (DVD Arthaus).

Recentment ha cantat Madama Butterfly, Pagliacci (Bolonya); Cavalleria Rusticana (Reggio Emilia); Pagliacci i Il tabarro (Maggio Musicale Fiorentino); Messa da Requiem i Un Ballo in maschera (Praga); Cavalleria Rusticana (Pavia, Cremona); Norma (Opera Rennes); i Adriana Lecouvreur (Palerm).

Els seus propers compromisos el portaran a Portland i Bolonya per cantar Tosca; a l’Òpera de Lombardia per cantar La Fanciulla del West i a Nantes i Rennes (Madama Butterfly).

22

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Manuel Fuentes Baix - Ferrando

Manuel Fuentes Figueira és natural de Crevillent (Alacant). Nascut el 31 de març de 1996. En l’actualitat compagina cant, repertori i formació musical amb el tenor José Sempere Belso, Dolora Zajick i la soprano Ana Maria Sánchez. Ha rebut formació vocal amb Mariella Devia, Carlos Álvarez i Ruggero Raimondi. A més, cursa estudis privats de llenguatge musical, harmonia i piano amb Francisca García (catedràtica de Conservatori a Alacant, Elx i Elda). Graduat en Magisteri d’Educació Primària per la Universitat d’Alacant.

El passat 2020 va debutar al Teatro de la Zarzuela (Madrid) en la sarsuela Farinelli de Tomás Bretón en el paper de Mestre. A més també ha representat el paper de Ferrando (Il trovatore) a la Òpera de Las Palmas. Ha interpretat rols en sarsuela com Lorenzo Pérez (Doña Francisquita), Bruno Brunovich (Katiuska), Don Juan (El Barberillo de Lavapiés), Atenedoro (La Revoltosa), Roque (Marina) i Fulgen (La Tabernera del puerto). Finalment ha format part d’òperes com Nabucco, Lucia di Lammemour i Cavalleria Rusticana. Ha treballat sota la batuta de Guillermo García Calvo, Jordi Bernàcer i Oliver Díaz.

Entre els guardons que ha guanyat destaquen el premi Plácido Domingo al millor cantant espanyol en el Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas 2020; i tricampió del VII Concurs Internacional de Cant Alfredo Kraus: Primer Premi, Premi del Públic i Premi al millor cantant de nacionalitat espanyola (2019). A més, guanyador de dos premis en la primera edició del Concurs Internacional Líric d’Alacant.

Nomenat com Young Artist en EFA (European Festivals Association) per Festival Castell de Peralada.

Entre els seus pròxims compromisos es troben el Festival Castell de Peralada en la propera edició; interpretar el paper de Colline (La Bohème) al Teatro Campoamor d’Oviedo; i Giorgio Valton (I Puritani) ABAO - Bilbao Opera, entre d’altres.

23

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Marga Cloquell Soprano - Inés

Nascuda a Bunyola, va començar de la mà d’E. Salbanyà, A. Aragón i J. Ribot. Més tard es va traslladar a Viena per rebre els consells de R. Boesch i va ampliar els seus estudis al Conservatori Superior del Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb D. Aldea i M. Pujol. Ha ampliat la seva formació amb I. Cotruba, F. Cossotto, J. Aragall, G. Zappa i D. Baldwin.

En l’àmbit simfònic ha estat convidada a interpretar el Messiah de G. F. Händel, Gloria de A. Vivaldi, Misa Brevis de J. Haydn, Misa en sol de R. Vaugham Williams, Exultate Jubilate y Krönungsmesse de W. A. Mozart, Requiem o Messe Base de G. Faure, Ein Deutsches Requiem de J. Brahms, Johannes Passion i Missa en Si menor de J. S. Bach, la 9a Sinfonia i la Misa en DoM de L. V. Beethoven i Issaiah de S. Anderson.

En l’àmbit operístic començà participant en la Jove Companyia d’òpera del Conservatori del Liceu amb el paper de Fanny de La cambiale di matrimonio i Mimi de La Boheme al Barcelona Opera Studio. Destaca el seu debut de Lucia a Lucia di Lammermoor a l’Òpera de Sabadell.

Posteriorment ha interpretat Pamina i Papagena de Die Zauberflöte, Kate Pinkerton de Madama Butterfly, Nannetta de Falstaff, Frasquita de Carmen, Paggio de Rigoletto en el Théâtre du Capitole de Toulouse dirigit per D. Oren. También, en el mateix teatre va participar en la sarsuela Doña Francisquita dirigida per J. Caballé-Domènech i Emilio Sagi. A Itàlia va debutar amb Susanna de Il segreto di Susanna i seguidament va reestrenar el rol de Matilde de la sarsuela El reloj de Lucerna en el Teatre Principal de Palma. Ha debutat amb Violetta de La Traviata en el Palau de la Música Catalana, on també ha cantat Micaela de Carmen i Mimi de La Boheme.

24

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Joan Gabriel Riera Tenor - Ruiz

Joan Gabriel Riera Mollà neix a Palma el maig de 1994. Inicià els seus estudis musicals a l’edat de cinc anys a la Escola de Música de Sant Josep Obrer amb l’especialitat de violoncel. Més tard, començà estudis de guitarra i finalment amb l’especialitat de cant amb la mestra Margalida Ripoll. Va cantar en les corals del centre i en les corals de la Catedral de Mallorca des dels seus inicis en la música. En el món coral també va formar part del Studium Cor de Cambra.

Va continuar els estudis en el Conservatori de Música i Dansa de Mallorca amb la mestra Joana Llabrés per a després realitzar els estudis superiors a la Escuela Superior de Canto de Madrid amb el mestre Juan Lomba. Actualment es troba realitzant el màster d’especialització en el conservatori Luigi Cherubini de Florència amb el mestre Gianni Fabbrini.

També s’ha format amb cantants internacionals com Stuart Skelton, Carlos Chausson o Erin Caves, entre d’altres.

Entre els seus rols destacats trobem Hoffmann en Les contes d’Hoffmann, Javier Moreno en Luisa Fernanda i Bastien en Bastien und Bastienne.

També ha participat en diferents recitals i concerts com a solista amb Més de tres tenors i en produccions del Requiem de Mozart, la 9ª simfonia de Beethoven i l’Stabat Matter de Boccherini.

25

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Jesús Ruiz Disseny de vestuari

Nascut a Córdoba, estudià Història de l’Art i Disseny a les universitats Complutense i Politècnica de Madrid, així com també Composició en el Real Conservatorio Superior de Música.

Començà la seva carrera de la mà del director d’escena Emilio Sagi amb La flauta màgica i des de llavors ha treballat dissenys de vestuari per a teatre, ballet, cinema i, sobretot, per a òpera, un gènere en el qual porta més de 80 produccions estrenades. Entre els guardons que ha obtingut, destaca el primer premi del Certamen Naciona de Disseny Operística “Ciudad de Oviedo”.

Els seus treballs s’ha pogut veure en produccions dels principals teatres i festivals europeus i de tot el món com el Festival de Salzburg, Chatelet de Paris, Sandler de Londres, Maggio Musicale Fiorentino, NCPA de Pequín, Òpera de Laussane, Òpera d’Aquisgran, Òpera de Lieja, Òpera de Dijon, entre d’altres.

A Espanya, ha treballat en teatres tan prestigiosos com el Teatro Real de Madrid, el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Maestranza de Sevilla o al Palacio Euskalduna de Bilbao.

De la mateixa manera ha treballat amb directors musicals prestigiosos com Ricardo Mutti, Zubin Metha o Lorin Maazel i directors d’escena de la talla de Giancarlo del Monaco, Emilio Sagi, Gustavo Tambascio o Francisco López.

Properament, viatjarà a Alemanya amb noves produccions de La traviata i Elektra.

26

Il trovatore – Giuseppe Verdi

David Bernués

Il·luminació i espai audiovisual David Bernués és un realitzador audiovisual i dissenyador d’il·luminació que porta més de 20 anys desenvolupant la seva tasca tant en arts escèniques com en televisió.

L’any 2012 funda la productora Acrònica Produccions.

En arts escèniques ha treballat en produccions de dansa i teatre com a video-creador i dissenyador d’il·luminació, amb companyies com Tanttaka, Kukai, Teatro Español, Ópera de Cámara de Navarra, Opus Lirica, Imprebis, Vaivén, Hika, El Templo o Fueradeleje, entre d’altres. Cal esmentar els espectacles Los papeles de Sísifo, Oskara, Erritu, Gauekoak o Ricardo III. Ha estat realitzador de televisió en sèries i programes com Vaya Semanita, Mi amado Klikowsky, Goenkale o Martín.

També ha participat com a co-director de fotografia en les pel·lícules El enjambre o Mugaldekoak, així com director en diversos curtmetratges com Pez volador, Un paseo en familia o Desenchufadas.

Inma Sáenz Coreografia

Als cinc anys es va iniciar en el món de la dansa, rebent classes de dansa clàssica i contemporània a l’estudi de Carmen Senra i examinant-pel Real Conservatorio de Danza de Madrid. De seguida va començar a compaginar l’aprenentatge de diferents estils, Jazz, tap, flamenc, etc. formant-se a Espanya i més endavant a Nova York i Londres.

Va començar a treballar molt jove com a actriu i ballarina en televisió i teatre, continuant des de llavors la seva carrera artística. Actualment compagina la coreografia amb la docència.

Entre els seus treballs com a coreògrafa estan els musicals produïts per Jana Produccions, Blancanieves Boulevard: El Musical, musical guanyador el 2010 del premi Gran Vía de los Musicales al millor musical i pel qual va estar nominada a la millor coreografia als Premis Max de les Arts Escèniques de 2011; En nombre de la Infanta Carlota; Antígona tiene un plan, guanyador de el premi a el millor espectacle de teatre musical a la X edició dels Premis Max de les Arts Escèniques; i altres musicals de menor format com Adán y Eva en Broadway i La leyenda del Unicornio.

Gràcies a la seva formació interdisciplinària i versatilitat, ha tingut més ocasió de participar com a coreògrafa en les produccions de Teatro de la Zarzuela: La cantada vida y muerte del General Malbrú (2015) i Pinocho (2016-2017), amb representacions a Espanya i Perú.

En aquests moments està també immersa en el desenvolupament del seu propi projecte ISIDANZ, destinat a la formació de nous professionals i la producció d’espectacles d’arts escèniques.

27

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Cor TP

Cor del Teatre Principal de Palma Des de la seva creació el 1983, ha tengut com a directors a Rafel Nadal (19831989), Francesc Bonnín (1989-2012) i José María Moreno (2012-2015). Des de 2015, el director és Pere Víctor Rado i el professor de cant, Manuel Velasco.

El Cor ha interpretat els principals títols lírics dels autors més importants com Verdi (Il trovatore, Don Carlo, La Traviata, Nabucco, Rigoletto, Aida, Macbeth, Un ballo in maschera i Falstaff); Puccini (La bohème, Tosca, Le villi, Suor Angelica, Turandot, La fanciulla del West i Madama Butterfly); Montsalvatge (Una voce in off); Mozart (Così fan tutte, Don Giovanni, Rapte en el Serrall i Die Zauberflöte); Rossini (Il barbiere di Siviglia, L’Italiana in Algeri i La Cenerentola); Bellini (Norma); Donizetti (Lucia di Lammermoor, L’elisir d’amore, Il Campanello); Mascagni (Cavalleria Rusticana); Leoncavallo (Pagliacci) Giordano (Andrea Chénier); Bizet (Carmen i Les Pêcheurs de Perles); Wagner (Der Fliegende Höllander); Gounod (Faust); Cilea (Adriana Lecouvreur); Offenbach (Les contes d’Hoffman); Saint-Saëns (Samson et Dalila); Boito (Mefistofele); Bretón (Los amantes de Teruel); Arrieta (Marina); Gluck (Orfeo ed Euridice)... i les sarsueles Gigantes y Cabezudos, Doña Francisquita, Luisa Fernanda, La Tabernera del Puerto, Marina, Los gavilanes, El huésped del sevillano, La viuda alegre, etc.

Tota aquesta activitat li ha permès col·laborar amb artistes internacionals com E. Obratzova, D. Zajick, A. Milo, C. Álvarez, V. Sardinero, A. Cupido, C. Chausson, J. Pons, F. Cossotto, K. Rydl, M. Manguerra, I. Vinco, A. M. Sánchez, J. Bros, R. Kabaivanska, N. Martinucci, P. Giuliacci, G. Casolla, F. Patané, L. Flanighan, D. Mazzola Gavazzeni, I. Salazar... i amb directors com F. Mónica, L. Remartínez, P. Bender, E. Colomer, G. Simon, N. Santi, E. Khon, R. Gandolfi, G. Carella, F. Haider, M. Amiliato, J. Acs, C. Davis, R. Palumbo, R. Paternostro, F. M. Carminati, etc.

A més de les actuacions que ha fet en molts indrets de Mallorca, el Cor també ha actuat al Festival de Santander (1994) al Festival Gstaad (Suïssa) (1989) als Concerts d’Estiu de Sant Lluís (Menorca), al Teatre Arriaga de Bilbao, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà (2004) i a la Berliner Philarmonie amb l’Orquestra Simfònica de Berlin en un concert dedicat a Beethoven (2015). És col·laborador assidu de les temporades de l’Orquestra Simfònica de Balears.

El Cor ha interpretat (en alguns casos en estrena absoluta) i enregistrat, música d’autors mallorquins com: la música coral d’Antoni Noguera, El pi de Formentor i Nuredduna de Bernat Julià, L’enamorada de B. Poquet, El castell d’iràs i no tornaràs de B. Porcel, Rua Fosca de J. Santandreu i M. Brunet (en DVD, guardonada amb un Premi 31 de desembre de la OCB), Angelus i La Balanguera de Joan Valent, La Balanguera de Joan Martorell, Concert de XX Aniversari dels Cors de la FTPP (en DVD), i la cantata El Rei Jaume I d’Antoni Parera Fons.

L’any 2008, rebé el premi Ramon Llull de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears; també ha rebut la Medalla d’honor i gratitud del Consell de Mallorca i una distinció de l’Obra Cultural Balear per la seva labor.

28

Il trovatore – Giuseppe Verdi

SOPRANOS

Dolores Abellán Catalina Bonet Maria Caballero Anna Cassanyes Marga Coll Lourdes Colom Camila Duran Cristina Marí Susana Martín Sonia Martínez Laura Modglin Patricia Ruiz M E Z Z O S I C O N T R A LT S

Eva Bustamante Alícia Díez Rosa González Maria José Pons Àngels Ramis Concha Ripoll Miquela Sales Eva Tudela

29

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

TENORS

Lluis Aleñar (col·laborador) Llorenç Bonet Óscar Ferreyra Jordi Fontana Pedro Macías Miquel Pasqual Santi Pérez Rafael Sitges Lladó (col·laborador) Manuel Velasco B A R Í TO N S I B A I XO S

Biel Bennasar Toni Cabot Nigel Carter (col·laborador) Guillem Cerdà (col·laborador) Miquel Àngel Gayà Toni Ramos Joan Francesc Riera Colau Serra (col·laborador) Sebastià Serra (col·laborador) Carles Virgili

OSIB

Orquestra Simfònica de les Illes Balears L’Orquestra Simfònica de les Balears està considerada un dels referents simfònics a Espanya. Va ser creada l’any 1988 sota la institució denominada Fundació Pública de les Balears per a la Música.

Malgrat que la història del simfonisme a les Illes Balears s’inicia als anys 40, la formació de l’orquestra com es coneix avui es deu al mestre Luís Remartínez, que va ser-ne titular i director artístic des de l’any 1988 fins a l’any 1994. Després l’han seguit Philippe Bender (1994-1997) (2005-2009), Salvador Brotons (1997-2000) (2009-2013), Geoffrey Simon (2001-2002), Edmon Colomer (2002-2005), Josep Vicent (2013-2014) i com a codirector titular Joji Hattori (2014-2018). Actualment el mestre Pablo Mielgo és el director titular.

L’Orquestra desenvolupa la seva temporada regular en l’àmbit simfònic (temporada d’abonament a l’Auditorium de Palma, concerts simfònics a Menorca, Eivissa i Formentera, temporada d’abonament a l’Auditorium de Manacor, concerts extraordinaris a Mallorca), així com en l’àmbit líric (temporades d’òpera del Teatre Principal de Palma i dels Amics de l’Òpera de Maó). En la temporada d’estiu, l’OSIB desenvolupa el festival Estius simfònics, amb el Castell de Bellver com a seu principal, i col·labora amb altres festivals com el de Pollença o el Sunset Classics. A més de la seva programació artística, desenvolupa una extensa tasca pedagògica mitjançant el programa Simfònica en família, així com el programa Simfònica en societat en què porta la música a diferents mitjans socials més desfavorits.

Durant els últims 25 anys, l’Orquestra ha tingut com a acompanyats solistes de la rellevància internacional de Juan Diego Flórez, Frank Peter Zimmermann, Emmanuel Pahud, Khatia Buniatishvili, Giuliano Carmignola, Valentina Nafornita, Celso Albelo, Juan Manuel Cañizares, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza, Joaquín Achúcarro, Piotr Anderszewski, María Bayo, Simón Orfila, Katia i Marielle Labèque i el jove Francisco Fullana. L’OSIB ha actuat en nombroses ocasions fora de les Illes Balears. Destaca el concert al Teatro Real de Madrid amb el tenor Juan Diego Flórez; el concert a Zurich amb la mezzo Kate Lindsey; el concert al Radio Hall France de París amb Khatia Buniatishvili i el concert a la Sala de Drets Humans de la ONU. La Simfònica compta amb un segell discogràfic que permet distribuir els seus enregistraments per més de 40 plataformes musicals. Ha publicat quatre discos: Revolució amb la Simfonia núm. 7 de Beethoven i The rite of Spring de Txaikovski; Simfonia núm. 2 de G. Mahler, i obres dels compositors mallorquins de Mallorca Suite de Baltasar Samper i Foners d’Antoni Parera Fons.

El 2020 l’OSIB fou guardonada amb la medalla d’or de la Comunitat Autònoma.

30

Il trovatore – Giuseppe Verdi

PRIMERS VIOLINS

Margarita Navarro Marc Àngel Nogues Marina Fuster Gina Nicola Gloria Grati Gabriel Martí

SEGONS VIOLINS

Manel Barrios Carmen Fullana Roberto Moragón Barbara Walus Ariadna Ferrer VIOLES

Jun Kuroki Lluís Oliver Sonia Krasnova Filippo Mascio VIOLONCELS

Felipe Temes Emmanuel Bleuse Miriam Jiménez C O N T R A B A I XO S

Wojciech Sobolewski Josef Szafranski FLAUTES

Enrique Sánchez Estela Córcoles OBOÈS

Javier Arnal Jordi Miralles CLARINETS

Silvia Insa Juan José Pardo

31

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

FAG O T S

Gerard Beltran Joana Rullan TROMPES

José Fortea Joan Barceló Miriam Merino César Guillem TROMPETES

Cyrill Pouillet Samuel García TROMBONS

Jean Christophe Brunet Vicente Cascales Miquel Sáez PERCUSSIONS

Armando Lorente Susana Pacheco José Luis Carreras CIMBASSO

Tobías Isern ORGUE

Jesús López H A R PA

Cristina Badia

Traducciones

En breve Con Il trovatore, Giuseppe Verdi (Roncole, 1813 – Milà, 1901) alcanza uno de los puntos culminantes de su carrera, un punto en el que la veracidad dramática y la profundización psicológica de los personajes se acentúan y pasan a un primer plano escénico.

Manrico y Leonora son una pareja pura, la encarnación de la libertad y el idealismo.

Ambos se ven amenazados por los celos y la obsesión del Conde di Luna, que quiere a Leonora a cualquier precio. Mientras la misteriosa y enigmática Azucena custodia un secreto que los destruirá a todos.

Estrenada en 1853, Il trovatore comparte con La traviata, estrenada el mismo año, y Rigoletto, estrenada dos años antes, lo que se ha denominado la “trilogía popular”, tres óperas que tienen en común que ponen el foco en la psicología de los personajes por encima de otros temas como los patrióticos, que sí había trabajado en óperas como Nabucco.

Una música luminosa y expansiva, con cañonazos radiantes, subraya los mecanismos del drama que se está elaborando y la complejidad psicológica de los personajes. En este sentido, hay que decir que el autor se muestra fiel a las formas musicales tradicionales, es decir, la estética belcantista en la cual la melodía está por encima de la violencia expresiva.

En Il trovatore, se acentúa y confirma la tendencia belcantista, iniciada poco tiempo antes y que hará de Verdi uno de sus grandes exponentes.

Todo ello coincide con un momento de esplendor y madurez personal del autor.

Verdi acaba de cumplir los 40 años y se va a vivir con Giuseppina Strepponi, una reconocida soprano con quien se casaría en secreto años después, en 1859.

El libretista Salvatore Cammarano se inspiró en la obra El trovador, del dramaturgo español Antonio García Gutiérrez, para escribir esta ópera. Si se tiene que etiquetar, podemos decir que Il trovatore es un drama romántico convencional, o al menos más convencional que los otros dos títulos de la trilogía. Eso sí, personajes como los de Azucena, siempre en la estela del personaje proscrito, hacen de este drama algo más que un simple historieta romántica.

35

Sea como fuere, más de un siglo y medio después de su estreno (al Teatre Principal de Palma llegó en 1857), Il trovatore sigue siendo una de las óperas más apreciadas y populares para los aficionados.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Notas de la directora El mundo de los sueños, las leyendas narradas de generación en generación y los aquelarres, me inspiraron para crear un Trovatore de ensueño y pesadilla. La oscuridad y el fuego desde el lado más tremebundo abrazan a todos y cada uno de los personajes.

Cuando se desarrolla un proyecto como éste, no podemos dar puntada sin hilo. Il trovatore de Verdi tiene una estructura clara y cuidada:

La palabra aquelarre deriva de la voz vasca akelarre (aker = macho cabrío; larre = prado), pues estaba arraigada la idea de que el Diablo se presentaba en medio de la reunión de brujos y brujas bajo la forma de un macho cabrío. Junto al fuego, él, y poseída por él, Azucena.

Cuatro personajes protagonistas: Manrico, Leonora, Azucena y Conde di Luna.

Desde los montes de Bizkaia: Chi del gitano i giorni abbella?

2. El amor de Manrico y el Conde por una misma mujer (Leonora).

La zingarella!

3. La guerra civil entre los seguidores del Conde de Urgell y los de Fernando de Antequera (Fernando I de Aragón), colocando en bandos opuestos a Manrico y el Conde di Luna.

Tomando como punto de partida a Azucena como impulsora activa de la trama y su desenlace, decidí acercar la brujería de Il trovatore al lado más romántico: sentimientos llevados al límite, amor, pasión, oscuridad, sufrimiento y muerte. Toda la puesta en escena tiene un tinte oscuro, dramático y pasional. Al fin y al cabo, es sin duda un drama romántico, casi podríamos decir un “dramón” fantástico donde sus personajes aman y odian sin control. ¿Por qué no llevarlo a los propios límites de la imaginación mágica, cruel y oscura?

36

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Cuatro actos divididos cada uno en dos cuadros, en los que se combinan dos tipos de escenas, manteniendo el eje de simetría.

Argumento tejido en base a tres temas: 1. Las venganzas respectivas de la gitana Azucena (por su madre) y del Conde di Luna (por su hermano).

Todas las escenas (a excepción de la última) se concentran en uno de los lados “emocionales” de la trama.

La construcción de los finales de cada acto que culminan en una secuencia de gran dinamismo y de violencia más o menos expresa que, además, encierra una dosis de suspense.

La estructura se asienta sobre los dos grandes temas que dominan el drama: el amor y la venganza.

Y como colofón, una característica uniforme en Il trovatore: TODO pasa de noche. Nos lo recuerda el texto constantemente. Durante la narración de Ferrando, suena medianoche.

La escena inmediata, sigue en nocturnidad.

Cambiamos de acto, y se acerca el alba en el campamento gitano. En el convento, es de noche. Durante el tercer acto los soldados que atacarán el castillo cuando amanezca…

Si todo pasa de noche jugamos con ventaja en el mundo de la imaginación. De noche todo es posible. En el momento en que la Luna con su fuerza y magnetismo nos ilumina, ¿nos volvemos seres aulladores?

Despierta la noche el amor, los deseos y la brujería. TODO pasa de noche. Sueño/ vigilia. ¿Trance? ¿No es acaso algo similar lo que sacude a Azucena cuando se queda embelesada mirando las llamas que le recuerdan a su madre muerta en el fuego?

37

Siendo así, tenía como directora las herramientas necesarias para acercar esta puesta en escena al oscurantismo, las leyendas cruentas, la pasión y lo siniestro.

Tomando esa base y el estandarte del romanticismo: triunfo del sentimiento, la pasión sobre la razón. Pasión por lo extraordinario, por el suceso escalofriante…

El cóctel era perfecto, introducir cada ingrediente en mi mente, batirlo un poco y desarrollar un maravilloso cuento para el espectador.

Quiero contar un cuento. Una leyenda.

Contada/sustentada por el imaginario.

Colores contrastados y mucha magia. Una historia que los ancianos iban contando de generación en generación dejando volar la imaginación de las gentes que la escuchaban. Si esto fuera cierto y yo la hubiera escuchado, éste que van a ver sería “IL TROVATORE” que me hubiera imaginado frente a una hoguera.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Marta Eguilior

Argumento ACTO I: EL DUELO

AC T O I I : L A G I TA N A

Escena 1: Palacio de la Aljafería, Zaragoza Ferrando, el capitán de los guardias, ordena a sus hombres que estén atentos mientras el Conde di Luna vaga sin cesar bajo la ventana de Leonora, dama de honor de la Princesa de Aragón, a quien ama. El Conde siente celos de su rival, el trovador Manrico. Para mantener despiertos a los guardias, Ferrando narra la historia del conde. Según la historia, una gitana de aspecto terrible embrujó al pequeño hermano del conde, haciéndolo débil y enfermizo, y por ello fue condenada a la hoguera. En el momento de su muerte, la gitana ordenó a su hija Azucena que la vengara, lo cual hizo en parte raptando al hijo menor del Conde. Aunque los huesos incinerados de un niño fueron encontrados en las cenizas de una hoguera, el padre rehusaba creer que eran los de su hijo. En su lecho de muerte, hizo jurar al Conde di Luna (su hijo mayor) que buscara a Azucena.

Escena 1: Campamento de gitanos Mientras Manrico se sienta junto al lecho de su madre, Azucena, los gitanos cantan.

Al levantar el campamento, Azucena le confiesa a Manrico que cuando intentó quemar al hijo del conde, por equivocación tiró a las llamas a su propio hijo. Manrico, entonces, se da cuenta de que no es el hijo de Azucena, pero la ama como si de verdad fuera su madre, pues ella siempre le fue leal y amorosa. Manrico le cuenta a Azucena que cuando luchó con su hermano y tuvo la oportunidad de matarlo, sintió una fuerza sobrenatural que le impidió hacerlo. Llega un mensajero diciendo que Leonora, que cree a Manrico muerto, está por entrar a un convento. Manrico intentará impedirlo, lanzándose en su búsqueda.

Escena 2: Jardín en el palacio de la princesa Leonora confiesa su amor por Manrico a su confidente, Inés. Cuando salen de escena, el Conde di Luna escucha la voz de su rival, Manrico. Mientras Leonora regresa y en la oscuridad confunde al Conde con su amante, el propio Manrico entra en el jardín, y Leonora corre a sus brazos. El conde reconoce en Manrico a su rival, al que ha condenado a muerte, y le reta a pelear.

Leonora trata de intervenir, pero no puede detenerlos.

38

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Escena 2: Frente al convento El Conde di Luna y sus hombres intentan raptar a Leonora y el conde canta su amor por ella. Ésta y algunas monjas entran en procesión, en el momento en que Luna intenta actuar, Manrico se interpone entre ellos, y ayudado por sus hombres escapa llevándose a Leonora consigo.

ACTO IV: EL CAST IGO

ACTO III: E L H I J O D E L A G I TA N A Escena 1: El campamento del Conde di Luna Los soldados del Conde di Luna traen a Azucena capturada. La llevan ante el Conde, siendo reconocida por Ferrando como la gitana que raptó a su hermano. También se da a conocer como la madre de Manrico, razón por la cual el Conde di Luna encontró doble motivo para condenarla a morir en la hoguera.

Escena 2: Cámara en el castillo Leonora y Manrico viven el uno para el otro.

Cuando van a pronunciar sus votos nupciales entra Ruiz, hombre de Manrico, y le informa de que Azucena será conducida a la hoguera.

Manrico se apresura a salir en su ayuda.

Leonora cae desmayada.

39

Escena 1: Frente a una celda del castillo Leonora intenta liberar a Manrico, que ha sido capturado por el Conde di Luna e implora piedad al Conde y ofrece su vida a cambio de la de Manrico. Promete entregarse al Conde, pero en secreto bebe un veneno de su anillo para morir antes de que el Conde di Luna pueda consumar la boda.

Escena 2: En la celda Manrico y Azucena esperan su ejecución.

Manrico intenta calmar a su madre, quien no puede conciliar el sueño, su mente recuerda los días más felices en las montañas. La gitana finalmente se duerme. Leonora llega para decirle a Manrico que está a salvo rogándole que escape. Pero él rechaza dejar la prisión, cuando se entera de que Leonora no le podrá acompañar. Se cree engañado hasta que se da cuenta de que ella ha bebido el veneno para mantenerse fiel a él. Leonora agoniza en brazos de Manrico y le confiesa que prefiere morir con él que casarse con otro. El Conde di Luna entra y al ver a su prometida muerta en brazos de su rival, ordena la ejecución de Manrico. Mientras se cumple la sentencia, Azucena despierta junto al Conde y cuando el conde le muestra al muerto Manrico, ella en vez de lamentarse grita extasiada por el triunfo: ‘’Egli era tuo fratello!’’ / “Él era tu hermano... Te he vengado, ¡oh, madre!”. Al mismo tiempo que Azucena, el conde grita desesperado ‘’E vivo ancor!’’ / “¡Y yo debo seguir viviendo!”.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

El trasfondo histórico: el ‘juego de tronos’ de la Corona de Aragón Comienzos del siglo XV. Jaime, conde de Urgell, batalla contra su rival Fernando de Trastámara, que ha conseguido la Corona de Aragón, que él pretendía. Manrico, el protagonista de la ópera, es un seguidor del conde; por tanto, un rebelde. Éste es el trasfondo histórico de Il trovatore, como lo fue, antes, de la tragedia romántica de Antonio García Gutiérrez El trovador, en el que se inspiró el libreto de Salvatore Cammarano que Giuseppe Verdi utilizó como base de su música prodigiosa. Seis candidatos, incluso algún bastardo, como si aquello fuese una especie de Juego de tronos, la saga literaria y televisiva de tanto éxito, habían competido por un dominio que, como en las novelas y la serie, abarcaba diferentes reinos, cada uno con sus propias instituciones: Aragón, el principado de Cataluña, Valencia, Mallorca –de hecho, las Islas Baleares–, Sicilia y Cerdeña. Sólo uno de ellos podía ser rey: Fernando, y sólo Jaime mantuvo sus pretensiones hasta su encarcelamiento y muerte.

Fue en 1409 cuando murió sin descendencia legítima Martín el Joven, hijo y heredero del rey de Aragón Martín el Humano. Éste, desesperado, se casó otra vez, buscando la anhelada sucesión, sin éxito. El mismo moría también, al año siguiente. Se rompía una línea ininterrumpida de padres a hijos desde Wifredo el Velloso, conde de Barcelona, en el siglo IX: durante ese tiempo, aquellos soberanos habían añadido progresivamente más y más dominios, fuese por conquista, fuese por matrimonio. El monarca,

40

Il trovatore – Giuseppe Verdi

agonizante, no dejó establecido quién debía ser el siguiente. La escritora Eusèbia Rayó relata que Margarita de Montferrat, hija de la reina titular de Mallorca Isabel, zarandeó a Martín en su lecho de muerte para que designase a su hijo: Jaime de Urgell. Se cuenta que se le solicitó si aceptaba que fuese rey aquel a quien por justicia le correspondía y el moribundo sólo respondió “hoc”, es decir, “sí”. Pero sin especificar a quién correspondía por justicia.

Quien, en principio, parecía que lo tenía mejor era Jaime de Urgell, con aquella madre medio mallorquina con tanto empuje. El rey Martín le había nombrado lugarteniente general, una especie de segundo suyo, que era la costumbre con los herederos.

Asimismo, era un miembro de la dinastía de Barcelona: bisnieto del rey Alfonso el Benigno y, por tanto, sobrino segundo de Martín el Humano. Pero no acababa de obtener la unanimidad de todos los territorios ni, mucho menos, de las grandes familias. Además, había otros candidatos: El francés Luis (III) de Anjou era hijo de otro Luis (II) de Anjou y de Violante, hija de Juan el Cazador, el hermano mayor de Martín el Humano y al que éste había sucedido, a falta de heredero varón. Los Anjou eran de sangre real gala y sus títulos resultaban impresionantes: condes de Provenza, reyes de Nápoles y Jerusalén, emperadores de Constantinopla, si bien es cierto que se pasaron toda la vida luchando por el dominio de tantos territorios, sin hacerlo demasiado efectivo.

El siciliano Federico era hijo natural de Martín el Joven y de Tarsia Rizzari y, por tanto, el único nieto de Martín el Humano.

Era ilegítimo, de acuerdo, pero tampoco entonces era tan descabellado que uno de ellos accediese al trono: Enrique II de Castilla, en 1366, o Juan I de Portugal, en 1385, así lo habían hecho.

El castellano Fernando de Trastámara era, justamente, nieto de aquel Enrique II bastardo. Pero, lo que resultaba mucho más importante a efecto de la sucesión aragonesa, hijo de Leonor, hermana de Martín el Humano. Por tanto, el pariente legítimo más próximo. Además, contaba con experiencia de gobierno, como regente de su sobrino Juan, y con la fortuna y el ejército que le proporcionaba su condición de miembro de la casa real castellana.

Y, por último, los autóctonos Alfonso de Gandía, bisnieto de Jaime el Justo de Aragón, y su tío Juan, conde de Prades. Eran también miembros de la dinastía de Barcelona: de parentesco más lejano que Jaime de Urgell, pero era la corona lo que estaba en juego, así que valía la pena intentarlo.

En la elección del nuevo monarca jugó un papel decisivo Pedro de Luna o Benedicto XIII, el ‘Papa Luna’. No en vano era aragonés. En aquel momento, los católicos se encontraban divididos entre dos pontífices, el de Roma y el de Aviñón, y éste era Benedicto, que se inclinó por Fernando, calculando que así obtendría el respaldo no tan sólo de Aragón, sino también de su Castilla originaria. La fórmula elegida fue la designación de nueve compromisarios, tres por cada reino: Aragón, Cataluña y

41

Valencia, entre éstos san Vicente Ferrer, hábil instrumento de Benedicto y de poderosa influencia. Mallorca reclamó estar presente. Pero era un territorio pequeño, periférico y sin cortes siquiera, así que sus delegados fueron excluidos. Y fue el castellano -Fernando I- el elegido en Caspe, de aquí que el veredicto se haya conocido como ‘Compromiso de Caspe’.

En estos casos, lo habitual era contentar a los perdedores con prebendas: honores, títulos y posesiones, para ahorrarse quebraderos de cabeza. Pero aquella mujer tremenda que era la madre de Jaime de Urgell le soltó que “o rey o nada”. Así que Jaime se enfrentó al nuevo monarca, hasta que en 1414 cayó prisionero. Y así continuaría hasta su muerte en Játiva, diecinueve años después.

Entonces, se convirtió en legenda. ‘El Desdichado’: el aguerrido príncipe que habría combatido desesperadamente por sus derechos contra el invasor. Y así, no resulta sorprendente que García Gutiérrez, o Verdi, en búsqueda de argumentos potentes por su dramatismo, eligiesen su revuelta como causa heroica en la que enrolar a Manrico. Su nieto, Pedro de Portugal, sería ‘rey de los catalanes’ en la rebelión de estos contra Juan II, hijo de Fernando, medio siglo más tarde. Y muerto éste, también Renato, hermano de Luis de Anjou. Pero ésta… es otra historia.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Francesc M. Rotger

Traslations

In two words It is with Il trovatore that Giuseppe Verdi (Roncole, 1813 – Milan, 1901) reaches one of the summits of his career. His characters’ dramatic veracity and psychological deepness are highlighted and are able to take over the stage.

Il trovatore and La Traviata were both premiered in 1853, two years after Rigoletto, and all three operas were labeled “the Popular trilogy”. They share a common interest in the character’s psychology, and they do not focus so much on other issues such as the patriotism shown in other Operas as Nabucco.

This was a time when the author was enjoying a moment of personal splendor and maturity. Verdi had just turned 40 and was living with Giuseppina Strepponi, a renowned soprano he would secretly marry some years later, in 1859.

Libretist Salvatore Cammarano took his inspiration for this opera from the play El Trovador, written by the Spanish playwright Antonio García Gutiérrez. It might be said that Il trovatore constitutes a traditional romantic drama, or at least the most conventional one of the three operas. Notwithstanding, it is thanks to one of its characters, Azucena, outstanding follower of the “the outlaw” tradition, that this drama goes a step further than the typical romantic story.

43

Manrico and Leonora are a pure couple, the incarnation of liberty and idealism. Both are threatened by Count di Luna’s jealousy and obsession, for he is infatuated with Leonor and he will try to do whatever necessary to get her, no matter what. Meanwhile, mysterious and enigmatic Azucena holds a secret which will eventually destroy them all.

The music is sparkling and expansive, with brilliant cannon shots. It underlines the mechanisms of the developing drama as well as the psychological complexity of the characters. In this respect, it is worth mentioning that the author remains faithful to the traditional musical forms, that is, the bel-canto aesthetics in which the melody stands above the expressive violence. Il trovatore highlights and confirms this operatic tendency that had taken its first steps not so long before but which found in Verdi one of its greatest exponents.

Be that as it may, a century and a half after its premier (it was in 1857 that it was staged in Palma’s Teatre Principal), Il trovatore still remains one of the most highly appreciated and popular works among the operagoers.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Director’s notes The world of dreams, the legends told from generation to generation and the witches’ covens inspired me to create a Trovatore full of fantasy and nightmare. Darkness and a fearful fire embrace every single character.

The Spanish word “aquelarre” (witches’ coven) has its origin in a Basque term (aker= billy goat; larre= meadow). Legend has it that the Devil appeared in the midst of the covens of warlocks and witches in the form of a billy goat. Standing by the fire, the Devil himself, and possessed by him, Azucena.

From the mounts of Biscay: Chi del gitano i giorni abbella? (Who beautifies the days of the gypsy?)

La zingarella! (the gypsy woman!)

Azucena stands out as the departing point of the plot. She is both its active driving force and its denouement. I decided to get the witchery of the Il trovatore to its most romantic side: to push the limits of feelings, love, passion, darkness, suffering and death.

All the mise en scene has a dark, dramatic and passionate varnish. Ultimately, this drama is undoubtedly a dramatic one, we could even refer to it as a “sheer drama” full of fantasy. The lovers hate and love without any control. Why not push it further towards the limits of a magical, cruel and obscure imagination?

44

Il trovatore – Giuseppe Verdi

When developing a project of this kind, one should always have an ulterior motive.

Verdi’s Il trovatore has a clear and neat structure: There are four acts divided in two scenes each. The two scenes are different although they both construct a symmetry axis.

There are four main characters: Manrico, Leonora, Azucena and Count di Luna The plot is based on three main points: 1. The vengeance between Azucena the gypsy (in retaliation for her mother) and Count di Luna (in retaliation for his brother).

2. Manrico’s and Count di Luna’s love for the same woman.

3. The civil war between the supporters of the Count of Urgell and those of Ferdinand of Antequera (Ferdinand I of Aragon). Manrico and Count di Luna are enemies, the former backing the count of Urgell and the latter supporting Ferdinand’s claim.

All the scenes, except for the final one, focus on one of the “emotional” sides of the plot.

The ending part of each act is made in such a way that it always reaches its climax with an extremely dynamic sequence where a higher or lower degree of violence is always present. Parallelly, that ending part also hides a certain dose of suspense.

The structure of the opera is firmly rooted in two major subject matters that control the plot: love and revenge.

Last, but not least, there is a common trait present in the story of Il trovatore: EVERYTHING happens at night. The text itself keeps reminding us of it. During Ferrando’s narration, the bells chime midnight. The subsequent scene also takes place at night. A new act begins, and the day is about to break in the gypsy camp. The convent scene occurs during the night. Third act, the soldiers await the dawn to attack the castle... All the events take place during the night, and night time gives leverage for imagination. Everything is possible at night.

That is the time when the Moon lights us with its force and magnetism. Are we to turn into howling creatures? Night awakens love, desires and witchcraft. Everything takes place at night. Sleep/wakefulness. As if in a trance? Isn’t it very similar to what captivates Azucena when she is staring at the flames and they remind her of her mother burnt alive in the fire?

45

On the face of this, I had all the necessary tools as the stage director to try and get a mise en scene where obscurantism, bloody legends, passion and evil could play their role. Taking all this as a base I decided to add one more element to the mix, the banner of romanticism, that is, the triumph of feelings and passion over reason. A passion for what is extraordinary, for the thrilling events... It was just the perfect cocktail: to introduce each ingredient into my mind, shake it just a little and serve it to the audience in the form of a wonderful tale.

I want to tell a tale. A legend whose base may be the imaginary. Contrasting colours and plenty of magic. A story that old folk would tell down the ages allowing their listeners’ imagination to run wild. If this be true, and upon me told, the performance of the Il trovatore that you are about to watch would certainly be the one I would have imagined sitting around a fire.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Marta Eguilior

Plot ACT I: THE DUEL

ACT II:

Scene 1: The Aljafería Palace, Zaragoza Ferrando, the captain of the guards, orders his men to keep watch while Count di Luna wanders restlessly beneath the windows of his beloved Leonora, lady-in-waiting to the Princess of Aragon. The count is jealous of his successful rival, Manrico, a troubadour.

So as to keep the guards awake, Ferrando narrates the history of the count. According to it, a gypsy woman with a horrible look was wrongfully accused of having bewitched the youngest of the di Luna children; the child had become weak and had fallen sick. As a result the the gypsy had been burnt alive as a witch. Dying, she had commanded her daughter Azucena to avenge her, which she partially did by abducting the count’s youngest son. Although the burnt bones of a child were found in the ashes of a pyre, the father refused to believe his son’s death. At his deathbed, the father commanded his firstborn, the new Count di Luna, to seek Azucena.

Scene 1: The gypsies’ camp While Manrico sits at her mother’s bedside the gypsies sing. As the gypsies break camp Azucena confesses to Manrico that when she had intended to burn the count’s little son she became confused and threw her own child into the flames instead. Manrico realizes that he is not the son of Azucena, but loves her as if she were indeed his mother, as she has always been faithful and loving to him. Manrico tells Azucena that he fought and defeated his brother in their earlier duel, but was held back from killing him by a mysterious supernatural power. A messenger arrives at that moment and reports to Manrico that Leonora, who believes Manrico dead, is about to enter a convent. Manrico rushes away in search of Leonora to prevent her from carrying out this intent.

Scene 2: Garden in the palace of the princess Leonora confesses her love for the Troubadour to her confidante, Ines. When they have gone, Count di Luna enters and hears the voice of his rival, Manrico. Leonora returns and in the darkness briefly mistakes the count for her lover, until the Troubadour himself enters the garden, and she rushes to his arms. The Count recognizes Manrico as his rival, who is under death sentence, and challenges him to a duel. Leonora tries to intervene, but cannot stop them from fighting.

46

Il trovatore – Giuseppe Verdi

Scene 2: In front of the convent Count Di Luna and his men intend to abduct Leonora and the Count sings of his love for her. Leonora and some nuns appear in procession, but Manrico prevents di Luna from carrying out his plans and with the help of his men takes Leonora away with him.

ACT III: THE SON OF THE GY PSY WO M A N Scene 1: Count Di Luna’s camp Di Luna’s army drag in Azucena, who has just been captured by them. She is taken in front of the count and Ferrando recognizes her as the one who took the count’s brother away from him. When Di Luna finds out that Azucena is also Manrico’s mother, he has one more reason to burn her in a pyre.

Scene 2: A chamber in the castle Leonora and Manrico are madly in love.

They are preparing to be married. At that moment Ruiz, one of Manrico’s men enters the chamber and informs them that Azucena is going to be burnt. Manrico rushes away to try to help her. Leonora faints.

47

ACT IV: THE PUNISHMENTO Scene 1: Before the dungeon keep Leonora attempts to free Manrico, who has been captured by Di Luna and begs the count for mercy offering herself in place of her lover. She promises to give herself to the count, but secretly swallows poison from her ring so as to die before di Luna can possess her after the wedding.

Scene 2: In the dungeon Manrico and Azucena are awaiting their execution. Manrico attempts to soothe his mother, who cannot sleep as her mind wanders to happier days in the mountains.

At last the gypsy slumbers. Leonora comes to Manrico and tells him that he is saved, begging him to escape, but he refuses when he discovers she cannot accompany him.

He feels betrayed by her until he realizes that she has taken poison to remain true to him. As she dies in agony in Manrico’s arms she confesses that she prefers to die with him than to marry another. When the count enters the dungeon and sees his betrothed dead in his rival’s arms, he orders Manrico’s execution. Azucena awakens beside the count only to find out Manrico is dead.

Instead of moaning, she cries in ecstasy at the view of her success: Egli era tuo fratello! / “He was your brother!”, You are avenged, oh mother!”. The count cries then in despair: ‘’E vivo ancor!’’ / “and I must keep living!”.

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Historical background: “A Game of Thrones” of the Crown of Aragon Beginning of the 15th century. Jaime, Count of Urgell, is fighting a battle against his rival Ferdinand of Trastamara, who has been crowned king of Aragon, the position Jaime had so much yearned for. Manrico, the main character of the opera, is one of the count’s followers, and therefore a rebel in its own right. This is the historical background of Il trovatore, the same story told by Antonio García Gutiérrez in his play El trovador, the work that inspired Salvatore Cammarano’s libretto, the one Verdi used as the base to compose his prodigious music.

Six pretenders, including some bastards, competing for a dominion covering several kingdoms, each one of them with their own institutions: Aragon, the Principality of Catalonia, Valencia, Mallorca –in fact, all the Balearic Islands–, Sicily and Sardinia, as if that was similar to A Game of Thrones, the famous bestselling and widely broadcast saga. However, there was only one crown, and Ferdinand was the one wearing it and, from all the pretenders, only Jaime kept challenging him, until that led him to his imprisonment and death.

In 1409 King Martin the young, heir of the King of Aragon, Martin the humanitarian, passed away leaving no legitimate descendant behind him. His father, desperate to get a new heir, married once again in the hope of providing a new successor, but it was to no avail for Martin the humanitarian himself died one year later. The unbroken line made out of fathers and sons that Wilfred the hairy, count of Barcelona, had begun in the 9th century had inevitably

48

Il trovatore – Giuseppe Verdi

come to an end; the various sovereigns had been able to increase their vast dominions by conquest or marriage. Martin the young, the dying monarch, did not establish who ought to be the next king. Writer Eusèbia Rayó states that Margarita of Montferrat, the daughter of Queen Isabel of Mallorca even shook the dying king on his deathbed asking him to appoint her son Jaime of Urgell as the new king. Legend has it that the king was asked whether the throne should be given to the one that deserved it by right, and the king, at death’s door just said “hoc”, which in Latin means “yes”, without any further specification of who was the one that ought to have that right.

Apparently Jaime of Urgell, whose mother had had such a nerve, was the one with the best perspectives. King Martin had appointed him general Lieutenant, the king’s righthand, as it was customary among the heirs.

Parallelly Jaime belonged to the dynasty of Barcelona for he was King Alfons the benevolent’s great grandson and therefore Martin the humanitarians’s second-degree nephew. However, he did not get the unanimity of all the territories nor much less the assent from the greatest families. Besides, there were more candidates for the position.

In France, Louis III of Anjou was the son of another Louis (II) and of Violant of Bar, John the hunter’s daughter, Martin the humanitarian’s eldest brother who had been the King of Aragon before Martin. John had left not male successor and because of that it was his brother who inherited

the throne. The Anjou family had French royal blood flowing in their veins and their nobility titles were all quite impressive: Counts of Provence, Monarchs of Naples and Jerusalem and Emperors of Constantinople.

Truth be said, the family spent all their lives fighting for the dominion and preservations of all those territories but they were never very successful at it.

Sicilian Federico was born to Martin the youth and Tarsia Rizzari, and therefore he was the only grandson Martin the humanitarian had. The only problem was that he was a bastard. Anyway, that should not have been really an issue, for there were other bastards such as Henry III of Castilla in 1336 or John I of Portugal in 1385 who had become kings themselves.

Castilian Ferdinand of Trastamara was precisely the grandson of that same bastard Henry III, but -and this is of paramount relevance for the purpose of succession in Aragon- his mother was no other than Martin the humanitarian’s sister Leonor. All in all, it meant that Ferdinand was the closest relative to the king. Furthermore he was an experimented ruler because he had acted as his nephew John’s regent and adding to that, he relied on the Castilian royal family to make use of their fortune and army.

Pedro de Luna, Antipope Benedict XIII also known as the famous “Pope Luna” played a decisive role in the choosing of the new monarch. Of course, this cannot come as a surprise because the pope himself had been born in Aragon. At that moment, Catholics were divided into two different popes, the one in Rome and the one in Avignon.

Benedict was the latter and he decided on Ferdinand, thinking that by doing so he would get the support both of Aragon and Castilla. The resulting decision was to

49

designate nine delegates, three from the kingdom of Aragon, three from the kingdom of Valencia, and three from the principality of Catalonia; among them, Saint Vicente Ferrer, one of the delegates from Valencia. He was an influential shrewd man at the service of Pope Benedict. Mallorca had also asked for a seat in that meeting, but being it a small peripheral territory with no court it was to no avail and was excluded. The chosen one was the Castilian pretender, who became Ferdinand I of Aragon. As the place where this meeting was held was the city of Caspe, the final verdict has entered the history books as the ‘Compromise of Caspe’.

It was customary in these situations that the loser would get some kind of privileges among which were usual honors, titles and possessions, just to reduce the possibilities of retaliation. Nevertheless, Jaime de Urgell’s mother, the one that had shaken the body of the dying king, said “either king or nothing”. As a result of this Jaime faced the new monarch until 1414 when he was held prisoner. After a 19-year imprisonment he finally died in the city of Játiva.

From that moment on he turned into a legend and was called ‘The Unfortunate’, the brave prince who had desperately fought for his rights against the invader. It is then not surprising that García Gutiérrez or Verdi, always trying to come across powerful dramatic plots, chose this heroic revolt as the background for Manrico’s story. Half a century later, Jaime’s grandson, Peter of Portugal, would act as the leader of the Catalans in their rebellion against John II, Ferdinand’s son. Once Peter died, Renato, Louis de Anjou’s brother, also had a go, although that is another story...

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Francesc M. Rotger

Fundació Teatre Principal de Palma PAT R O N AT

Presidenta Sra. Catalina Cladera, presidenta del Consell de Mallorca

Vicepresidenta Sra. Bel Busquets, vicepresidenta primera i consellera executiva de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística

Vocals Sr. Jaume Tortella (PSOE) Sra. Catalina Cirer (PP) Sr. Guillem Balboa (Més) Sra. Magdalena Gelabert (Podem Mallorca) Sra. Francisca Mora (El Pi) Sra. Margalida Isabel Roig Catany (Ciudadanos) Sra. María Cristina Macías (Vox)

Vocal del Govern de les Illes Balears Sr. Miquel Company Suplent: Sra. Catalina Solivellas, delegada de Cultura

Vocal de l’Ajuntament de Palma Sr. José Hila, batle de Palma Suplent: Sr. Antoni Noguera Ortega Segon suplent: Sr. Miquel Àngel Contreras

Secretària Sra. Susana Fuentes

Director gerent Sr. Josep R. Cerdà

50

Il trovatore – Giuseppe Verdi

EQUIP

Direcció Josep R. Cerdà, director gerent Marta Ferré, adjunta a la direcció Lidia Carrillo

Àrea de Producció i Cors Miquel Martorell, cap d’àrea Juan F. González Jaume Fiol

Àrea de Comunicació i relacions externes Bartomeu Homar, cap d’àrea Anna Murillo Maria del Mar Luque (becària)

Àrea Tècnica Sebastià Amorós, cap d’àrea Bernat Damians, cap d’escenari Marga Amengual Alfredo Pino Rafel Juan Mariano Meca Joan A. Terrasa Antoni Salom Guiem Terrasa Diego Fuentes Tòfol Sbert Pau Tarongí Pere Campaner Josep Maroto Antonio Saavedra

Àrea d’administració i serveis generals Susana Fuentes, cap d’àrea Toni Cañellas M. Eugenia Marina Albert Abad Cati Abellán Paquita Martínez Adrià Aragunde Francisco Canet Personal de suport (borsins) Ana Belén Cortès Juan Cruz Azahara Juaneda María García Brian Pin Rubén Ramírez Inmaculada Gimeno M. Pau Ruiz Isabel Aguilar Esther Moralejo Estefanía García

Cors del Teatre Principal de Palma Pere Víctor Rado M. Francisca Mir Margalida Ripoll Manuel Velasco Núria Fiol Mar Fiol (Aules obertes)

Serveis externs i col·laboradors Disset direcció d’art i disseny gràfic Fotografia Elena Rotger Hexel Event acomodació i auxiliars de taquilla Gomsegur seguretat i vigilància Tomgar neteja Perruqueria i maquillatge Natcher Estilismes i Jean Pierre Faivre Serveis tècnics de suport Fabián Pereira

51

35 Temporada d’Òpera del Teatre Principal

Normes generals El Teatre Principal de Palma agraeix als espectadors la seva confiança i els demana que segueixen les següents recomanacions.

PUNTUALITAT

En consideració al públic i als artistes, es prega la màxima puntualitat. No es permetrà l’entrada a la sala una vegada que la funció hagi començat (inclòs l’accés a les llotges).

Els espectadors que arribin un cop iniciat l’espectacle, podran seguir-lo a través dels monitors instal·lats al vestíbul - cafeteria, tot esperant que es produeixi algun intermedi.

CANVIS EN LA PROGRAMACIÓ I DEVOLUCIÓ DE LOCALITATS

El Teatre Principal, per causes d’indisposició dels intèrprets anunciats, tècniques o de força major, o si altres circumstàncies ho exigeixen, podrà suspendre les funcions, alterar les dates, els programes i els intèrprets anunciats. Únicament la suspensió o cancel·lació d’una funció és motiu de la devolució de l’import de la localitat.

REVENDA DE LOCALITATS

El Teatre Principal no garanteix l’autenticitat de les localitats si aquestes no han estat comprades en els punts oficials de venda.

El Teatre Principal no autoritza cap altre sistema de venda de localitats que els punts oficials de venda.

ENREGISTRAMENTS I FOTOGRAFIES

No és permès realitzar cap mena d’enregistrament sonor o visual en cap suport sense prèvia autorització del Teatre Principal.

TELÈFONS I APARELLS ELECTRÒNICS

Abans d’accedir a la sala, és necessari desconnectar els telèfons mòbils i les alarmes dels rellotges, així com qualsevol tipus d’aparell electrònic. Si per motius de salut és necessari entrar amb algun aparell, consulti-ho amb el personal de sala.

MENJAR I BEGUDA

No es pot introduir cap tipus d’aliment o beguda dins la sala o en les llotges.

Si per motius de salut necessita fer-ho, consulti amb el personal de sala.

DRET D’ADMISSIÓ

El Teatre Principal es reserva el dret d’admissió. No es permet l’entrada amb objectes considerats perillosos.

NORMES I RECOMANACIONS SOBRE LA COVID-19

És obligatori l’ús de mascareta.

Manteniu la distància de seguretat tant al teatre com al carrer.

A l’entrada disposau d’estores i gel desinfectants.

Entrada i sortida esglaonades seguint les indicacions del personal de sala.

52

Il trovatore – Giuseppe Verdi

DL PM 00395-2021

QUEIXES I SUGGERIMENTS

Hi ha formularis de queixes i suggeriments a disposició del públic, que seran facilitats pel personal de sala.

DL PM 00395-2021

35 Temporada d’Òpera

OCTUBRE 2020

La flauta màgica W. A. Mozart

FEBRER 2021

Ajornat per Covid 19

ABRIL 2021

L’elisir d’amore G. Donizetti

Réquiem W. A. Mozart

ABRIL 2021

Cabaret Weill K. Weill i B. Brecht

MAIG 2021

Il trovatore G. Verdi

35 Temporada d’Òpera amb el suport de: