Palma de Mallorca Filumena sep 2021

po p i l i F e d Eduardo

a n e m Filu o n a r u t r a M

Espai de lectura

[Llegir] a escena

1

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.

Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Toni Gomila Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir

2

Filumena Marturano

OCTUBRE Divendres 1 Durada 135 minuts Idioma català, castellà i italià Espectacle recomanat a partir de 15 anys

Teatre

Després de 25 anys de viure mantinguda per Domenico Soriano i múltiples negatives a casar-se amb ella, Filumena decideix fingir una malaltia greu per aconseguir que al llit de mort Domenico accepti contreure matrimoni amb ella. La casa és plena de metges i veïns, i enmig d’aquest ambient fúnebre arriba el capellà per donar-li l’extremunció i s’organitza el casament. Mentrestant, una jove amant de Domenico espera ansiosament a l’habitació del costat que Filumena traspassi… Però un cop casats Filumena Marturano s’aixeca del llit fresca com una rosa, i és aquí que comença l’espectacle.

Què ha empès Filumena a muntar tota aquesta farsa? Per què la seva obsessió per casar-se amb Domenico? I ell, per què feia 25 anys que defugia el matrimoni? Aquesta és una comèdia d’embolics, secrets i intencions capgirades.

Filumena és la protagonista d’un periple de vida que l’ha conduïda a enganyar, robar i aprofitar-se de Domenico, que sempre ha nedat en l’opulència. L’esclat de la seva relació amorosa esquitxa a tothom qui els envolta i, fins i tot, a qui encara no els envolta. Tota la veritat és bolcada sobre la taula, però ja sabem que la veritat sovint és dolorosa…

Els aires d’Itàlia d’Eduardo De Filippo ens parlen de l’amor i la venjança, de l’instint de supervivència i de la petitesa humana. Un retrat a la napolitana on l’estima es posa a prova i ens recorda que l’amor és una força que a vegades rebota en direccions oposades.

Text Eduardo De Filippo Traducció Xavi Valls Guinovart Direcció i adaptació Oriol Broggi Intèrprets Clara Segura Enrico Ianniello Jordi Corominas Marissa Josa Jordi Llovet Xavier Ruano Josep Sobrevals Sergi Torrecilla Montse Vellvehí Carla Vilaró Ajudant de direcció Albert Reverendo Escenografia Oriol Broggi Il·luminació Pep Barcons Vestuari Nina Pawlowsky Caracterització Àngels Salinas So Oscar Villar Construcció d’escenografia Taller d’escenografia Castells Una producció de La Perla 29

3

Filumena Marturano als escenaris i a la pantalla Filumena Marturano (1946) és una comèdia que, com és habitual en la vida i obra del seu autor, el dramaturg, actor i còmic Eduardo de Filippo, està fortament arrelada a la seva Nàpols natal.

Concretament és un retrat molt precís de la Nàpols de postguerra i, alhora, és el seu text dramàtic més universal i representat més enllà del territori italià.

Nàpols sempre ha estat per a De Filippo la seva font d’observació i d’inspiració.

Ara bé, a partir de l’alliberament d’Itàlia, quan esdevé una ciutat irrecognoscible, devastada per la guerra, l’autor modifica la seva perspectiva per adoptar un enfocament neorealista.

I si el punt de partida de De Filippo és Nàpols, el seu objectiu, la raó de ser de la seva producció dramàtica són els seus actors. Com a bon capocomico que era —és a dir, que a semblança de Molière, era l’empresari, actor principal i autor del repertori de la seva companyia, Il Teatro di Eduardo— va escriure Filumena Marturano, per al lluïment de la seva germana Titina, en compensació pel fet que en la comèdia 4

anterior, Questi fantasmi!, només li havia donat un paperet.

Filumena Marturano es va estrenar al teatre Politeama de Nàpols el 9 de novembre de 1946 amb gran èxit de crítica i de públic.

La seva estrena al teatre Eliseo de Roma, el gener de 1947, també va ser reeixida i Filumena va romandre al repertori i va ser reprogramada cada any fins al 1951, quan Titina s’acomiadà dels escenaris per motius de salut. Abans de la retirada, Titina va tenir temps de protagonitzar, juntament amb Eduardo, la segona adaptació cinematogràfica de l’obra (per a la primera se’ls va avançar una producció argentina) que De Filippo va guionitzar i dirigir. De fet, Filumena Marturano ha estat objecte de diverses traslacions al format audiovisual, i exceptuant l’esmentada versió argentina, De Filippo ha participat en totes elles. La més coneguda és la dirigida per Vittorio de Sica en 1964 sota el títol de Matrimonio all’italiana i protagonitzada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni.

Filumena Marturano s’ha prodigat pels escenaris de tot arreu i ha estat

Eduardo i Titina a Filumena Marturano.

interpretada per les actrius més grans del món teatral occidental, com per exemple Concha Velasco, María Asquerino, China Zorrilla, Yara Amaral o Judi Dench. No obstant això, malgrat que De Filippo és considerat un dels clàssics del teatre del segle XX, i juntament amb Pirandello i Dario Fo és un dels dramaturgs italians més representats a escala mundial, no sovinteja pels nostres escenaris. Per això, celebram la iniciativa de La Perla 29, impulsada per Oriol Broggi, d’apropar-nos l’univers eduardià en successives obres escollides: el Natale in casa Cupiello, el 2010, Questi fantasmi!, el 2011, i en aquesta ocasió Filumena Marturano, a cavall entre Nàpols i Catalunya, on l’ús de la llengua esdevé tan significatiu com a l’obra d’Eduardo. La

llengua de Filumena és el napolità i li costa entendre quan altres personatges, depenent de la situació o del registre, fan servir l’italià.

El protagonisme cabdal que ocupen les diferents llengües emprades a l’original (napolità, intent d’elevar la parla a l’italià amb errades i incongruències, o l’italià normatiu) s’han aconseguit en aquesta producció substituint l’italià pel castellà i el napolità pel català. També, la presència d’un actor napolità al muntatge, Enrico Ianniello, ha articulat les combinacions lingüístiques fins al punt de poder escoltar, en els moments de major intensitat dramàtica, discussions bilingües o trilingües. És a dir, situacions que no ens són gens estranyes, sinó més aviat afins a la nostra realitat, i que transmeten tota la napolinitat de la peça.

5

Eduardo

«… è stata tutta una vita di sacrifici e di gelo! Così si fa il teatro. Così ho fatto! Ma il cuore ha tremato sempre tutte le sere!

E l’ho pagato, anche stasera mi batte il cuore e continuerà a battere anche quando si sarà fermato.» «... Va ser tota una vida de sacrificis i de gelades! Així es fa el teatre. Així ho vaig fer!

Però el cor sempre ha tremolat cada nit! I ho vaig pagar, també aquesta nit el cor batega i continuarà bategant fins i tot quan s’aturi.»

Nascut pràcticament entre bambolines, Eduardo (com era anomenat i és recordat a Itàlia) va ser essencialment un home de teatre. Eduardo De Filippo (1900-1984) era fill natural de l’actor, director, dramaturg i empresari Eduardo Escarpeta i de la sastressa teatral Luisa De Filippo. Malgrat que amb ell va tenir una relació complexa d’amor-odi, va ser de la mà de son pare que s’inicià en el món teatral. Destacà des de molt petit per les seves qualitats còmiques al teatre dialectal i la revista. Va formar part de diverses companyies teatrals abans d’unir-se als seus dos germans, Peppino i Titina, amb qui establí la Compagnia 6

Umoristica I De Filippo. En el mateix any de la creació de la troupe familiar, havia escrit per a la companyia Molinari un dels seus èxits més celebrats, Natale in casa Cupiello (1931). Al 1944, un seguit de desavinences familiars portaren Peppino a abandonar la companyia. Fou quan De Filippo, juntament amb la seva germana, funda Il Teatro di Eduardo. La devastadora empremta que la guerra va deixar sobre la seva Nàpols natal el va impulsar a un nou projecte dramàtic, d’influència neorealista, elevant el dialecte napolità a llengua teatral culta. D’aquesta època són Napoli milionaria (1945), Questi fantasmi! (1945) i també Filumena Marturano (1946). Els estralls de la guerra a Nàpols també el van motivar, en un afany personal, a adquirir i rehabilitar un teatre.

El 1948 va comprar el semidestruït Teatro San Ferdinando de Nàpols, invertint tots els guanys en la reconstrucció d’un teatre antic ric en història. En aquesta temporada interromp la seva activitat teatral i comença a treballar exclusivament al cinema per finançar la reconstrucció del teatre. Després de només set anys de la reobertura, al 1961, es va veure obligat a declarar el teatre en fallida. Després del tancament De Filippo fa

una gira de tres anys per Europa. Tot i així, de tornada a Nàpols, va decidir reobrir el teatre. D’aquesta darrera època destaquen el gran èxit internacional que va assolir amb Sabato, domenica, lunedì (Dissabte, diumenge, dilluns) de 1959, i per ventura la més política de les seves peces, L’arte della commedia (1964).

Retrat d’Eduardo De Filippo

Abans a l’estranger que no a casa, Eduardo va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Birmingham el 1977. I tres anys després, per la Universitat la Sapienza de Roma. L’any 1973 havia ingressat a l’Orde del Mèrit de la República Italiana amb el màxim grau de Cavaller de Gran Creu, i el 1981, per les seves contribucions artístiques i importants aportacions a la cultura italiana, va ser nomenat senador vitalici. Eduardo va morir el 31 d’octubre de 1984. La capella ardent d’Eduardo va ser instal·lada al senat, on una gernació va acudir a acomiadar l’artista. El funeral va ser transmès per televisió i de Filippo va ser enterrat al cementiri del Verano de Roma.

7

Filumena Marturano, un text per ser representat La motivació primigènia d’aquest text dramàtic va ser formar part del conjunt d’elements que conformen el text teatral.

Ara bé, abans de pujar als escenaris Filumena Marturano va ser text, escrit ràpidament, però al cap i a la fi una obra de literatura dramàtica amb entitat pròpia, a l’abast dels amants del gènere i que ha esdevingut tot un clàssic.

De Filippo serveix als lectors la comèdia in media res. Els personatges principals no es presenten a través d’una exposició gradual, sinó que el lector es troba amb els personatges plenament desenvolupats, en una acalorada discussió, deslligada dels fets esdevinguts prèviament. Això sí, el lector disposa per endavant d’unes detallades acotacions en què l’autor, no tan sols descriu al mínim detall l’escenari de l’acció, sinó que també facilita informació sobre els protagonistes. La batalla verbal la protagonitzen Domenico Soriano i Filumena Marturano, la seva amant, una dona que després d’haver passat vint-i-cinc anys exercint com la seva dona de fet, finalment aconsegueix posar-li un parany per casars’hi. Filumena ha aconseguit finalment

8

legitimar la seva posició en la societat com a senyora de Domenico Soriano, tot i que ha hagut de fingir que es moria per assolir-ho. Després d’una recuperació miraculosa, Filumena es planta davant Domenico i la batalla està servida. Aquests són els antecedents que anirem coneixent a través d’un intercanvi de paraules que encetarà i clourà en Domenico. I malgrat tot, la protagonista absoluta de la comèdia és Filumena Marturano: perquè si el teatre és la paraula en acció, en el present text, qui fa i desfà, porta la veu cantant i el desenvolupament de l’acció és sense cap dubte Filumena.

I què fa que Filumena faci i desfaci, quins motius la porten a voler casar-se amb l’home amb qui ha conviscut els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida? A través dels diàlegs, o més bé intercanvis dialèctics i, els més extensos parlaments de Filumena, coneixem el passat d’aquesta dona estigmatitzada i maltractada per la societat.

Sabem que va exercir la prostitució, que en va sortir quan Domenico li va oferir un sostre, tot i que fins ara ha refusat convertir-la en una dona honesta i que

en aquest temps l’ha tractada de “criada, servent i esclava”. Encara coneixerem una altra raó, que és de fet, cabdal perquè Filumena volgués contreure matrimoni.

Filumena confessa que al llarg d’aquests anys ha tingut tres fills i que per criarlos s’ha vist obligada a robar d’amagat diners, roba i joies. El que Filumena vol aconseguir mitjançant el matrimoni és un llinatge per als seus fills il·legítims per tal de formar la família que no ha pogut tenir mai. Filumena és una revolucionària en la societat napolitana de postguerra.

Lluita contra l’estigma del seu passat amb les mateixes armes de la societat que l’ha sotmesa, mirant de guanyar la batalla amb les convencions que li han estat negades tant de temps: matrimoni i família. En una lectura de Filumena Marturano es fa difícil obviar els trets autobiogràfics de l’autor, doncs el mateix De Filippo també era fill il·legítim. I també cal tenir molt present, la importància de la ciutat de Nàpols en la seva trajectòria: la protagonista Filumena, igual que la ciutat de Nàpols, amb la família com a únic vehicle per a la supervivència, reneix de les ruïnes del passat.

Vols dir que Filumena Marturano és una comèdia?

La història de Filumena no és gens còmica, sinó més aviat dramàtica, però per al lector, amb un cert distanciament, aquestes situacions li resulten còmiques. És la mirada del lector que converteix el drama en una situació dramàtica. O en paraules d’Eduardo, «el món és bàsicament un gran escenari i la vida és una comèdia feliç, o trista segons les circumstàncies. Per viure, ens hem d’adaptar a representar la comèdia».

9

10

La quotidianitat sublimada Toni Gomila

Les imatges del multitudinari funeral den Juanito Valls, exposades fa uns anys al Teatre Principal, semblants a les descripcions de la devoció popular pels artistes teatrals a la Viena d’Stefan Zweig, només les podem comparar amb la presència d’Eduardo De Filippo a la cultura italiana. No és en De Filippo, és n’Eduardo.

De Filippo és això, és la sublimació de la quotidianitat, la dignificació del costum, i l’art en la descripció d’un paisatge humà tan senzill com imprescindible per entendre el seu temps... i el nostre.

Si avui encara es parla de l’obra de De Filippo, si encara s’estrena i omple teatres per gaudir-ne, no és pel costumisme Els espectacles de producció balear que més fossilitzat, per aquells aspectes de la seva recordam dels darrers vint anys possiblement obra que no resisteixen l’evolució social, sinó perquè la seva poètica domèstica, la reflexió siguin Història(es), Memòria d’en Julià (que de la senzillesa, l’alta literatura que amaga obria el camí temàtic a La història robada, Dels llargs camins, Milicianes, Llum trencada, dins cada escena fan que sigui per nosaltres un model de teatre viu, vital, a prop dels Mar de fons, etc), Acorar, Ja vénen, ja venen, senzills i de les veritats de la lluita diària per Rostoll cremat, Tagomago, etc. I el que sobreviure. Un teatre que aquí, quan l’hem probablement tinguin en comú aquests sabut fer, ha funcionat. Aquell teatre que, muntatges és que parlen de nosaltres, de com més parla de nosaltres, més podem la nostra realitat, d’aquest ‘qui som’ tan mostrar-lo al món, perquè ens mostra i ens complicat i que els creadors escènics tant explica al món i ens fa ser estimats. han treballat i que tanta resposta social han obtingut. Per què ens agraden els –Digui’m, Sr. Prefecte, això que feim, és espectacles que directament tracten de nosaltres? Per què els entenem? Per què ens important? 1 agrada que algú ens faci d’altaveu? Per què no cal esforçar-se en traslladar i apropar-nos una història externa?

1

De L’art de la comèdia.

11

12

DL PM 00710-202