Metges Catalunya nº24

SEGONA ÈPOCA

L A REVISTA D E L S IN D IC AT DESEMBRE 2023 #24

ARTICLE

Nou acord laboral ICS

REPORTATGE

Professió emmalaltida

ARTICLE

Dones i violències

Sumari

05

Editorial

III Acord de l’ICS 06

Article

Aval mèdic sense renúncies al nou acord laboral de l’ICS 08

Article Perill: Sobrecàrrega laboral contínua

10

06

Reportatge

Article

Aval mèdic sense renúncies al nou acord laboral de l’ICS

La professió mèdica emmalalteix 12

Reportatge

Article Dones i violències en l’entorn laboral

16

Article

La professió mèdica emmalalteix

Migrants a Tànger 18

Metges Sense Fronteres Sanitat universal, però no per als més vulnerables

20

Espai per a les emocions i reflexions

Article

Dones i violències en l’entorn laboral

On hem posat el malestar?

23

Espai jurídic Noves mesures de conciliació

24

Medicina i Catalunya, una mica d’història Pere Mas Oliver (II)

26

Hem dit

28

Humor gràfic

Metges de Catalunya

Edició, redacció i imatges:

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

Hèctor Calvet i Albert Valentín

08013 Barcelona

Coordinació: David Arribas

Tel. 93 265 11 77 - 93 585 13 88 info@metgesdecatalunya.cat metgesdecataluya.cat

D.L.: B 11121-2015 Producció Editorial:

10

5 | METGES DE CATALUNYA

Editorial E

l III Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat sobre les condicions de treball del personal estatutari de l’Institut Català de la Salut (ICS) ja és una realitat. Després de més de 17 anys, les treballadores i els treballadors de l’empresa sanitària pública més gran del país compten amb un nou marc de condicions laborals i retributives. I, per primera vegada, Metges de Catalunya (MC) és una de les organitzacions signants del pacte.

Signem perquè hem assolit tots els nostres objectius? No, però el pacte inclou mesures positives i millores objectives que han estat durament negociades per les persones representants del sindicat i que donen resposta a algunes de les nostres reivindicacions. Això ens motiva per continuar avançant en la defensa de tot allò que considerem indispensable per a les nostres companyes i companys, tant a l’ICS com en altres àmbits de negociació.

Així ho han entès també les nostres 79 delegades i delegats de l’ICS que, a l’hora de decidir el vot afirmatiu a l’acord, han tingut molt en compte els guanys i perjudicis que comportava la signatura de l’organització, coneixent de primera mà allò que pensen i senten les companyes i companys.

Precisament, defensar els interessos i els drets del personal facultatiu des de les comissions de seguiment de l’acord ha estat un dels motius per donar el vistiplau al pacte, atès que, si MC no hi és, cap altra organització es preocuparà de les inquietuds del col·lectiu mèdic.

D’altra banda, el III Acord inclou mesures que, a mig termini, s’hauran de fer extensives a tot el sector sanitari públic, és a dir, a la xarxa concertada.

La regulació de les guàrdies de localització o crida, o el complement retributiu per l’exoneració de guàrdies a partir dels 50 anys són algunes d’aquestes mesures que, en els propers mesos, hauran de formar part de les negociacions de la taula d’harmonització i de la mesa mèdica bilateral perquè les condicions siguin equitatives per a tot el personal mèdic del sistema.

Queda molt camí per recórrer i hem de fer-ho plegats, però podem dir que s’ha fet un petit pas en la bona direcció, gràcies, sens dubte, a la mobilització i persistència que hem demostrat als carrers i a tots els espais de negociació on és present el sindicat.

III Acord de l’ICS

METGES DE CATALUNYA | 6

Article

Aval mèdic sense renúncies al nou acord laboral de l’ICS Amb el consens assolit aquesta tardor, es posa fi a gairebé dos anys de negociacions per establir les bases del III Acord de condicions de treball del personal de l’Institut Català de la Salut (ICS). Metges de Catalunya (MC) ha subscrit el document, però ha advertit que l’aprovació no comportarà cap renúncia per part del sindicat al compromís d’assolir un sistema més respectuós amb la professió.

M

etges de Catalunya (MC) ha signat el III Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat sobre les condicions de treball del personal estatutari de l’Institut Català de la Salut (ICS). Després de gairebé dos anys de negociacions, amb una primera fase marcada per les dilacions i els endarreriments ocasionats per l’empresa pública, aquest novembre s’ha aprovat finalment el nou conveni col·lectiu dels més de 50.000 treballadors i treballadores de l’ICS, amb una injecció de 320 milions d’euros per millorar les condicions laborals de la plantilla.

Entre les millores pactades, hi ha el reconeixement dels anys efectivament treballats en el sistema nacional de salut –inclòs el període formatiu de l’especialitat– a l’efecte de sol·licitar els nivells de carrera professional, així com el reconeixement automàtic del nivell de carrera que acrediti el personal facultatiu provinent del sector sanitari concertat. A més, s’unifica la jornada ordinària anual dels facultatius i facultatives, ja siguin de serveis jerarquitzats o d’atenció primària, que serà de 1.642 hores anuals efectives, i es limita la jornada anual màxima a 2.187 hores.

Igualment, es blinda el descans posterior en els mòduls de guàrdia de 24 hores, es regulen les guàrdies localitzades o de crida que computaran com a jornada efectiva i s’equipara el preu de l’hora de guàrdia al de la sanitat concertada. Es fixa un nou complement d’exoneració de guàrdies per edat i s’estableix un pagament de la mitjana de les guàrdies treballades durant les situacions d’incapacitat temporal (baixes laborals).

D’altra banda, es millora el complement específic per al personal mèdic d’atenció

7 | METGES DE CATALUNYA

primària i s’estableix una compensació parcial per als llocs de difícil cobertura del primer nivell assistencial, entre altres mesures.

MC ha subscrit l’acord a fi de garantir les millores laborals i retributives consensuades, però ha avisat que l’aval no comportarà cap renúncia, ja que seguirà reivindicant des dels àmbits de negociació totes aquelles qüestions que han quedat al marge del nou pacte de relacions laborals. En aquest sentit, ha criticat l’escassa sensibilitat de l’Administració durant el procés negociador per les problemàtiques que estan impactant directament sobre el benestar i la motivació del col·lectiu mèdic, com la dificultat per conciliar, les sobrecàrregues de treball o el poc reconeixement de la formació continuada, aspectes que no s’han corregit amb mesures concretes i efectives en el text pactat.

Així, el sindicat ha recalcat que la decisió de signar el nou conveni ha estat molt meditada i ha remarcat que, en darrer terme, han estat els 79 delegats i delegades de l’organització a l’ICS els que han decidit en assemblea el vot favorable al pacte. Un dels motius que ha contribuït a decantar la balança ha estat el fet que, amb la signatura, l’organització mèdica formarà part de les comissions de seguiment de l’acord i podrà seguir treballant “des de dins” per la millora de les condicions laborals del personal facultatiu, “ja que cap altre interlocutor té l’interès ni la representativitat per fer-ho”.

A més, gràcies a la signatura, MC estarà legitimat per denunciar el conveni i demanar l’obertura d’un nou procés negociador, sense que es repeteixi l’anomalia viscuda fins ara, en què el segon acord –es va tirar endavant sense

l’aprovació del sindicat mèdic– ha estat 17 anys vigent.

Altrament, el sindicat ha valorat el treball “ardu i intens” del seu equip negociador i ha destacat que les millores pactades no haurien estat possibles sense la força de les mobilitzacions de la professió i sense l’activitat de la taula mèdica bilateral, creada arran de l’acord de sortida de vaga de principis d’aquest any.

III Acord de condicions de treball del personal estatutari de l’ICS

Avís per a navegants  Lourdes Franco i José Ángel Montañés, secretària del Sector Primària ICS i president del Sector Hospitals ICS de Metges de Catalunya.

professional i un augment retributiu, aquest però variable, segons especialitat i àmbit de treball. Tot i això, aquest acord és insuficient i insatisfactori.

Els dos anys i mig de treball per part de les delegades i delegats dels sectors Primària ICS i Hospitals ICS de Metges de Catalunya (MC), així com del grup de negociació escollit, han culminat amb un document que, a pesar de no ser l’ideal –aquell que ens hagués agradat–, és el que les circumstancies, sobretot les econòmiques, ens han permès negociar. I els guanys que s’han aconseguit respecte de les primeres propostes que va plantejar l’ICS són fruit de la nostra tasca. El segon acord laboral, vigent els darrers 17 anys, ha perjudicat enormement el col·lectiu facultatiu.

En aquell moment, no vam signar, fet que ens ha tingut al marge de les comissions de seguiment on es va modulant i actualitzant com afecta el text acordat a la plantilla.

Valorant allò de positiu i tot el que no ens agrada de l’acord, i després d’una reflexió llarga, profunda i meditada, finalment, els dos sectors ens hem decantat per signar-lo, ja que, en el procés de negociació, hem pogut constatar que l’única veu en la part social que defensa el nostre col·lectiu és Metges de Catalunya (MC). Sense ser-hi presents, ens podríem veure abocats a un futur similar al passat d’on venim. Volem més i millor per a les facultatives i facultatius, i la forma de pressionar és des de dins. I amb això avisem l’ICS que la nostra signatura no significa que estiguem d’acord amb el text. Reconeixem que hi ha algunes millores, però no hi són totes les que mereixem i, per tant, seguirem lluitant per aconseguir-les en tots el fòrums, comissions, despatxos, juntes de personal... arreu del país per defensar els drets laborals, de conciliació i retributius de la professió mèdica, d’odontologia, psicologia, radiofísica, farmàcia i biologia, tal com ens correspon.

És cert que podem trobar millores en el nou document, com per exemple, complir amb una de les demandes més importants per al sector hospitalari des de fa anys: equiparar la jornada laboral ordinària a la resta del col·lectiu, mantenint la retribució. O un reconeixement dels equips d’atenció primària (EAP) amb més dificultat de cobertura i la possibilitat de descansar després d’una guàrdia de 24 hores a l’atenció primària. També la comptabilització dels anys de la residència per a l’obtenció de la carrera

La signatura no ens desactiva. La signatura no ens paralitza.

La signatura ens empeny a lluitar amb més força i legitimitat, i advertim que, si veiem que no aconseguim el que ens és just, no dubtarem a cridar a una acció més contundent.

ICS, quedeu advertits.

METGES DE CATALUNYA | 8

Article

Perill: Sobrecàrrega laboral contínua El col·lectiu mèdic no veu la llum al final del túnel. Primer van ser les retallades sanitàries, després l’eclosió de la pandèmia de la COVID-19 i ara l’enquistament d’una situació de sobrecàrrega de feina i manca de recursos que genera un fort malestar entre el personal facultatiu. La necessitat de posar límits a aquest abús laboral i sobreesforç professional es fa més evident que mai.

E

star sotmès i sotmesa a grans càrregues de treball i a excessos de jornada en un contínuum que no sembla tenir fi i que s’arrossega des de fa molts anys. Aquest és l’entorn laboral en què intenta sobreviure el facultatiu i la facultativa: una mena de condemna al sobreesforç permanent per pal·liar una gestió sanitària pèssima, davant la falta alarmant de professionals mèdics originada per la nul·la planificació i les pèssimes condicions per exercir la medicina.

Una situació que s’ha enquistat malgrat les mobilitzacions i les protestes enèrgiques de la professió que reclama reiteradament la necessitat de posar límits a la jornada mèdica. Tan sols vol preservar la seva salut física i mental. La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) llançava fa poc un avís als governs europeus perquè milloressin les condicions laborals i assistencials de les plantilles amb un objectiu fonamental: reduir les càrregues de treball pesades i les jornades de treball excessives per, d’una banda, revertir l’elevat índex de síndrome d’esgotament professional (burnout) en l’àmbit de la salut, i de l’altra, garantir la qualitat de l’atenció que rep la ciutadania.

A més, alertava, juntament amb l’Organització Internacional del Treball (OIT), del perill d’excedir les 55 hores de treball setmanal, ja que comporta un 35% més de possibilitats de patir un accident cerebrovascular i un 17% més de risc de mort per una patologia cardíaca. La jornada mèdica (ordinària i d’atenció continuada d’obligat compliment) s’apropa a aquest límit de perillositat.

Actualment, gairebé la meitat del personal facultatiu està afectat per la síndrome d’esgotament professional –s’origina com a resposta a una situació

d’estrès emocional crònic– o per alguna patologia de trastorn mental, motiu pel qual Metges de Catalunya (MC) ve defensant la revisió a la baixa les jornades de treball ordinàries, la reducció a la mínima expressió de les hores extraordinàries i la reforma de les guàrdies mèdiques de 24 hores.

“El paradigma de treball del segle XX ja no funciona i ha de prendre força una nova cultura laboral basada en el benestar emocional dels treballadors i treballadores”, subratlla el sindicat que insisteix que metges i metgesses s’han de conscienciar de la importància de fixar les seves pròpies línies vermelles contra l’abús laboral i el sobreesforç personal fet per contrarestar la decadència del sistema.

A parer de l’organització, l’allargament de les jornades de treball de manera

sistemàtica fa “molt difícil” el descans i la desconnexió dels professionals, i posa traves a la conciliació de la vida laboral i personal. El dèficit estructural de plantilla i les nefastes condicions laborals i retributives també estan en l’arrel d’un problema que la pandèmia de la COVID-19 ha accentuat, però que s’arrossega des de l’inici de les retallades sanitàries.

Un problema que no és exclusiu de Catalunya. A Portugal, per exemple, uns 2.000 metges i metgesses s’han plantat aquesta tardor i han presentat formalment un escrit a les direccions dels seus centres, en què manifesten que renuncien a fer més hores extraordinàries que les exigibles per llei. Molts d’aquests professionals dupliquen o, fins i tot, tripliquen el màxim legal establert.

METGES DE CATALUNYA | 10

Reportatge

La professió mèdica emmalalteix El 71% del personal mèdic a Catalunya manifesta algun indicador de cansament, dolor i/o estrès. Abans de la pandèmia de la COVID-19, aquest percentatge se situava en el 30%. Moltes són les veus que reclamen a l’Administració i a les empreses sanitàries que promoguin i protegeixin la salut de la plantilla, perquè generar benestar i confort laboral també repercuteix positivament en la qualitat de l’atenció assistencial.

No puc més”. Aquest és el comentari que més s’escolta a les consultes i passadissos dels centres sanitaris de Catalunya. Bates blanques i cares esgotades, frustrades, angoixades i neguitoses com a símptoma d’un malestar que va en augment des de la irrupció de la pandèmia de la COVID-19.

Les conseqüències es fan notar no només en l’estat de salut física de la plantilla sinó també, i sobretot, en l’emocional. La sobrecàrrega assistencial, el dèficit de personal i la precarització progressiva de les condicions de treball estan en l’origen d’aquesta “decadència de l’exercici professional de la medicina”, tal com descriu el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart.

Una situació que, per al president de l’Organització Mèdica Col·legial (OMC), Tomás Cobo, és fruit d’un “xoc de trens” entre les expectatives d’atenció mèdica de la població i la “sobrecàrrega” que els

professionals pateixen. “En aquesta manca de coincidència entre la demanda i el que som capaços d’oferir es generen grans tensions i problemes de salut mental”, assenyala durant la presentació d’un estudi estatal sobre les repercussions de la COVID-19 en la professió.

Des d’una perspectiva més global, la psiquiatra i cap clínica del Programa d’Atenció Integral al Professional Sanitari Malalt de la Clínica Galatea, Maria Dolores Braquehais, apunta a la cultura capitalista –en un sentit sociocultural– com a un dels principals factors desencadenants d’aquest malestar, ja que se centra bàsicament en el rendiment i deixa de banda la cura “en totes les seves dimensions”, explica. En un col·loqui sobre salut mental i professionals sanitaris celebrat a Barcelona, Braquehais subratlla la necessitat de promoure l’autocura entre la plantilla, “perquè cuidar-se és més efectiu des d’un punt de vista clínic –s’associa a menys incidència

de burnout–, però també des d’un punt de vista ètic, perquè és més bona praxi”.

Lleonart incideix en aquesta reflexió: “La gestió actual del sistema sanitari és com la d’una fàbrica de salut, en la qual només interessa la productivitat, el cost-benefici, l’eficiència i l’eficàcia. Tots, conceptes economicistes allunyats de la necessitat de la cura de les persones”. En aquest sentit, critica l’entestament dels governs perquè la sanitat sigui rendible i no un servei públic, i afegeix que la solució a aquest conflicte és senzilla d’anunciar, però difícil d’aplicar. “Hem de repensar el model sanitari, tenint en compte que els professionals i els pacients han d’estar al centre, i qui ens governa ha de cuidar i mimar tant l’atenció que es dona a la ciutadania com les necessitats i inquietuds dels professionals que ofereixen aquest servei”, sosté.

Col·legis mèdics de tot l’Estat, experts de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

11 | METGES DE CATALUNYA

i representants de la professió mèdica europea i llatinoamericana també es mostren crítics amb les empreses, les lleis i, fins i tot, amb la mateixa societat, després de reunir-se aquest novembre passat en una trobada internacional a Bilbao. “Han fallat en gran mesura en el deure de cuidar els que cuiden, particularment quant a la seva salut mental i el seu benestar”, afirmen.

“La particularitat d’aquesta situació –argumenten– obliga que sigui la mateixa professió mèdica la que promogui estratègies de protecció de la salut, impulsant programes específics en aquest sentit, no tan sols amb l’objectiu de millorar l’assistència, sinó també de millorar la qualitat dels servies sanitaris i, sobretot, protegir la salut de ciutadans i pacients”.

Amb tot, reclamen als sistemes sanitaris i a les organitzacions la seva “responsabilitat fonamental” de promoure i protegir la salut del personal mèdic, “mitjançant una cultura organitzativa del treball que incorpori la prevenció i detecció dels riscos de salut mental i l’atenció a aquests problemes”. Així, demanen “especialment” la promoció de condicions de treball que “facilitin la disminució del risc d’esgotament professional i que permetin cuidar la salut personal, amb un equilibri entre els compromisos assistencials i la seva pròpia conciliació social i familiar”.

FONT: FUNDACIÓ GALATEA

En la mateixa línia, la Fundació Galatea, creada el 2001 pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya per vetllar per la salut i el benestar de tots els professionals sanitaris, sol·licita a les institucions que aprofundeixin en el coneixement dels factors psicosocials i de l’estat de salut de les plantilles, els equips i les organitzacions “per reorientar els programes de promoció de salut”, i, simultàniament, reforcin els recursos assistencials d’atenció a la salut mental dels professionals, “incorporant especialistes que coneguin les particularitats del sistema i de cada disciplina”.

Des de principis de 2000 (la pandèmia es va declarar el març d’aquell any), aquesta entitat ha atès prop de 5.300 professionals de la salut de Catalunya, el 71% dels quals ha requerit suport emocional i el 29% restant ha estat atès per trastorns mentals més servers. “En tan sols tres anys i mig hem atès tants professionals com en els 20 anys anteriors”, destaca el seu director Antoni Calvo. El 46% de les persones usuàries han estat metges i metgesses, i el 29% infermers i infermeres.

A més, les insta a garantir l’estabilitat dels equips, integrar l’autocura com a “valor transversal” i promoure la participació del personal en espais de reflexió i pressa de decisions “per augmentar l’alineació amb els objectius i millorar el seu compromís”. Entre altres

mesures, també crida l’Administració i les empreses sanitàries a oferir una formació continuada, així com suport a equips i organitzacions amb la finalitat d’aconseguir un “funcionament més saludable”, entre altres mesures.

Segons la darrera onada de l’enquesta de la fundació sobre les repercussions de la COVID en la salut i l’exercici de la professió, un 26% del personal mèdic manifesta un estat de salut autopercebut com a regular o dolent, mentre que en període prepandèmic era un 7%.

El 71% manifesta algun indicador de

cansament, dolor i/o estrès, quan abans de la COVID-19 era el 30%.

El percentatge de professionals de la medicina que se senten sobrepassats i tenen la sensació de “no poder més” ha passat del 12% previ al 27% actual.

Gairebé es dupliquen els que se senten cremats a causa de la feina (del 20% al 35%) i un de cada cinc (21%) manté indicis de patir estrès postraumàtic.

Una tercera part (32%) dels metges i metgesses considera que la seva salut mental és regular o dolenta, mentre que abans de la pandèmia representaven un 9%. Pràcticament la meitat (47%) es troba en situació de risc de patiment mental.

Tot i que aquestes situacions són transversals i afecten professionals de tot tipus, l’enquesta posa de manifest que les dones en general, el personal facultatiu més jove, el que treballa en centres d’atenció primària (CAP) i el que té contractes interins o temporals és el que presenta pitjors indicadors de salut.

METGES DE CATALUNYA | 12

Article

Dones i violències en l’entorn laboral Xelo Casado i Anna Robert, membres del Grup de Treball sobre Feminismes de Metges de Catalunya

Les situacions d’assetjament sexual o discriminació per raó de sexe, orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere continuen normalitzades en l’àmbit de treball, inclòs el sanitari. Tres de cada quatre dones treballadores del sector de la salut ha patit aquest tipus de violència. Metges de Catalunya (MC) aposta per visualitzar aquesta xacra, denunciar-la i reforçar la lluita per erradicar-la.

A

la Universitat de Cornell, a mitjans dels anys 70, un grup d’investigadores van parlar per primer vegada d’assetjament sexual en l’entorn laboral. Van descriure mirades, tocaments, comentaris, exigències sexuals i, fins i tot, violacions. No era un tema nou, però va començar a sortir a la llum i tant la premsa com els moviments socials se’n va fer ressò.

Al 1979, la jurista acadèmica, advocada, professora, escriptora i activista feminista nord-americana, Catharine Mackinnon, va publicar el llibre “Sexual Harassment of Working Women: A case of Sex Discrimination”, en el qual argumenta que l’assetjament sexual és una imposició indesitjada de caràcter sexual en el context d’una relació de poder desigual. Per a ella, l’assetjament sexual és un fenomen grupal, en la mesura que afecta un col·lectiu, el de les dones, que pateix la violència i els pactes d’una societat patriarcal.

Gairebé mitja dècada després d’aquestes denúncies, de canvis legislatius molt importants i campanyes de conscienciació social, la situació podria ser ben diferent a la d’aquells anys 70, però, malauradament, no ha donat un gir gaire significatiu. En un estudi publicat recentment a The Lancet Regional HealthEurope, s’observa una dada alarmant: tres de cada quatre dones treballadores de l’àmbit sanitari o acadèmic a Espanya han patit assetjament sexual. El 73,6% de les enquestades va informar que n’havia patit i el 28,7%, que havia estat víctima d’alguna forma d’abús sexual. La conseqüència d’aquestes vulneracions va ser, en el 34,5% de les dones, l’aparició d’efectes psicològics persistents: disgust, por, ira, vergonya, ansietat, depressió, trauma i altres problemes de salut mental.

En vista dels resultats d’aquesta anàlisi, les formes d’abús cap a les dones pel fet de ser dones continuen normalitzades. Les autores afegeixen que l’impacte

d’aquesta violència no solament és greu quan es produeix, sinó que se sosté en el temps i, en moltes ocasions, no té una resposta adequada del sistema.

13 | METGES DE CATALUNYA

Des de l’any 2000, cada 25 de novembre se celebra el Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones que commemora l’assassinat de les germanes Mirabal, a la República Dominicana, a mans del règim de Trujillo, al 1960. Com cada any, Metges de Catalunya (MC) s’ha unit fermament en la reivindicació d’aquesta jornada.

Lamentablement, acabem el 2023 amb aquestes dades esfereïdores de casos d’assetjament sexual. Amb un col·lectiu professional, com és el sanitari, majoritàriament feminitzat, des de Metges de Catalunya (MC), treballem incansablement per la igualtat i la defensa de les dones, amb una tolerància zero davant de qualsevol tipus de violència.

La violència sexual i per raó de gènere que patim dia a dia les facultatives és multicausal i diversa. Pot provenir de caps o superiors, d’altres persones treballadores, de pacients o familiars. Entenent que la denúncia va més enllà de dedicar un dia a reivindicar-nos, nosaltres, com a organització, apostem per visualitzar aquesta violència, denunciar-la i reforçar la lluita per la seva eliminació, exigint un compromís ferm de les institucions sanitàries, de la societat i dels mateixos col·lectius de treballadores i treballadors de la salut per tal de prevenir aquesta xacra i procurar erradicar-la.

Exigim la corresponsabilitat de les empreses o institucions, perquè el fet que, avui en dia, encara es produeixin tantes violències en l’entorn laboral, i en el nostre cas en el

sanitari, ens evidencia que no s’estan fent bé les coses, que no compleixen amb la correcta prevenció d’aquestes violències i, per tant, tampoc compleixen amb la llei.

Cal que totes les persones actuem en consciència i evitem mirar cap a un altre costat, davant de situacions on es produeixin vexacions i discriminacions.

No podem normalitzar-les.

Aquí ens trobareu sempre. Enguany hem creat el Grup de Treball sobre Feminismes i hem posat en marxa un lloc web (metgessesdecatalunya.cat) ple de contingut feminista que pretén complementar i consolidar aquesta tasca del sindicat. Si ens necessites, contacta’ns.

Diguem Prou.

Prou

Manifest per l’Erradicació de la Violència vers les Dones

El 25 de novembre és el Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones, i des de Metges de Catalunya (MC) aprofitem aquesta data per aixecar la veu, reivindicar, visualitzar i lluitar per erradicar aquesta xacra integrada en la nostra societat.

Com a greu vulneració dels drets humans, totes i tots hauríem de marcar-nos l’objectiu de denunciar qualsevol forma de violència masclista que presenciem per tal d’evitar la seva normalització i negació.

I és que les dades ens mostren que encara queda un llarg camí de conscienciació social per recórrer, ja que ens enfrontem a un patriarcat majoritari i imponent.

A MC tenim el ferm compromís de lluitar per la seva erradicació amb una tolerància zero davant qualsevol tipus de violència. Tant per la nostra implicació des de la vessant sindical en la defensa dels drets laborals i fonamentals, com pel fet de formar part d’un col·lectiu professional majoritàriament feminitzat en què rebem però també atenem dones resilients, hem de poder identificar i denunciar aquestes pràctiques habituals i normalitzades contra les dones en tots els

àmbits: privat, familiar, de la parella o exparella, social, comunitari i, especialment, en el laboral.

4. Integrar la informació del protocol d’assetjament en els processos d’incorporació.

De fet, les agressions al personal facultatiu són extremadament altes. Un estudi recent publicat a The Lancet Regional Health revela unes dades alarmants: el 73,6% de les dones de l’àmbit sanitari i acadèmic de l’Estat espanyol enquestades han patit assetjament sexual i el 28,7%, alguna forma d’abús. A més, les conseqüències van més enllà del mal immediat: el 34,5% de les víctimes presenten efectes psicològics duradors, com per exemple disgust, por, ira, vergonya, ansietat, depressió, trauma i altres problemes de salut mental.

5. Desenvolupar definicions clares d’assetjament sexual i abús de poder.

Aquest estudi proposa una sèrie de recomanacions: 1. Promoure l’equilibri de gènere i la diversitat en els rols de lideratge.

2. Implementar polítiques integrals de prevenció més enllà dels protocols d’igualtat.

3. Desafiar la normalització a través de sensibilització, campanyes i capacitació dinàmica.

6. Incorporar pràctiques de monitoratge, avaluació periòdica i aprenentatge.

7. Promoure un enfocament centrat en les víctimes supervivents.

8. Estratègia de tolerància zero.

MC fa també seves aquestes recomanacions i destaca que els professionals sanitaris són la porta d’entrada més escollida per la ciutadania –fora de l’àmbit familiar i amistós– per transmetre el seu patiment i demanar ajuda en relació amb la violència per raó de gènere, segons la darrera Enquesta Europea de Violència de Gènere. Així doncs, la sensibilització, conscienciació i erradicació són peces cabdals dins el nostre col·lectiu, amb més força, si cal.

METGES DE CATALUNYA | 16

Article

Migrants a Tànger Dolors Canadell, delegada de Metges de Catalunya, i Maite de Aranzábal, pediatres i coordinadores del Grup de Cooperació, Immigració i Adopció de la Asociación Española de Pediatría de Atención Primaria.

“Dones migrants, pobres, però dignes i valentes, resilients”. Així descriuen les pediatres Canadell i Aranzábal les dones que van conèixer en la seva estada recent a Tànger i Tetuan, al nord del Marroc, on es van desplaçar per passar consulta mèdica als seus infants. Sense cap tipus de protecció, aquestes mares busquen el somni de trobar una vida millor a Europa.

M

igrar, deixar el teu país, la teva família, les teves amistats, l’entorn, la cultura... per millorar i buscar un futur millor. Un futur que no t’ofereix la teva terra.

Hem anat a Tànger i a Tetuan per conèixer la situació de les persones migrants que, en el seu camí, es troben amb moltes dificultats. Es troben amb mala gent, però també amb gent bona i amb organitzacions d’ajuda humanitària que els fan una mica més fàcil el viatge. Un viatge que no saben a on els portarà, ni si serà per arribar a la terra promesa o per trobar la mort.

Hem conegut dones migrants, pobres, però dignes i valentes, resilients. El seu somni és tenir una vida millor. La seva esperança, arribar a Europa, tenir una feina per poder donar menjar als seus fills, una bona educació i viure en pau.

El que tots volem. No és una altra cosa.

La Jasmin té 21 anys i va néixer i créixer a Costa de Marfil. Després de fer el batxillerat, volia estudiar medicina, però la seva família era pobre i no podia pagar-li els estudis. No hi havia una feina que li permetés viure amb dignitat. Fa quatre anys que va arribar a Tànger amb la seva parella i el somni d’arribar a Europa. Havien de passar l’Estret de Gibraltar en pastera. 3.000 euros.

Mentre intentaven aconseguir els diners, van tenir un fill, l’Ibrahim. Després de dos anys de feines irregulars i de mendicitat, els van aconseguir. Eren a la zòdiac. Mala mar. L’Ibrahim va caure a l’aigua i el seu pare s’hi va llançar per salvar-lo. L’Ibrahim es va salvar, però el seu pare va morir ofegat. Ara la Jasmin està sola amb el seu fill. Sense diners, sense casa i sense

família. Tot i així, segueix volent anar a Europa. No vol tornar a Costa de Marfil, no hi veu futur.

Ha fet tots els cursos de formació que li han ofert les ONG i la diòcesi: pastisseria, cuina, costura, perruqueria..., però no ha trobat una feina regular, no té papers. Treballarà, demanarà almoina per aconseguir els 4.000 euros que ara li demanen per creuar els 14 km. de l’estret en una pastera. Un viatge en avió de Tànger a Barcelona, Bilbao o Màlaga val menys de 200 euros. Ella en pagarà 4.000 i, potser, no hi arribarà mai perquè pot morir en el mar, com el seu marit.

Malgrat els perills i les desventures, ho tornarà a provar. “Si és el meu destí...”, diu amb resignació. A la seva mirada, hi veiem desesperació.

Trobem la Salli, procedent de Senegal, a la consulta. Ens porta la seva filla petita, la Leila d’un any, perquè té febre i molta tos a la nit. També porta l’Amina, la seva filla de dos anys. És una dona alegre i educada que somriu i transmet serenitat. Li preguntem pel seu marit.

Ens explica que vivien en un poble al sud del Marroc i que ell treballava a l’obra.

Va caure de la bastida i va morir. La Leila és, en realitat, la seva neboda, la filla de

17 | METGES DE CATALUNYA

la seva germana que va morir en el part, al Marroc. Ens diu que va plorar molt, molt, molt quan es va quedar sola amb les nenes. Li van aconsellar que anés a Tetuan perquè allà la podrien ajudar, tant la diòcesi com les ONG. Ara viuen en una habitació que els deixa una ONG durant 10 mesos. Després s’haurà de buscar un altre habitatge. Està buscant feina, però no és fàcil aconseguir-la sense papers i amb les dues nenes. La Salli es vol quedar al Marroc, no somia en creuar l’estret.

La Mariam ve amb l’Ahmed, el seu fill de dos anys, perquè li preocupa que els testicles no són a la bossa escrotal. Ens explica que va fugir de Costa de Marfil quan es va divorciar. El seu marit la va amenaçar i li va enviar uns homes perquè la castiguessin. La van pegar i un d’ells la va violar.

Nou mesos després va néixer l’Ahmed. La Mariam té 31 anys i als 16 anys el seu pare la va obligar a casar-se amb un home 20 anys més gran que ella. Van tenir tres fills.

Una relació molt difícil, amb maltractament, com sovint pateixen les dones africanes. En morir el seu pare, ella es va divorciar i van començar les amenaces i la por. Per salvar la seva vida, va haver d’abandonar el país.

No pot posar-se en contacte amb els seus fills ni pot tornar al seu país, perquè el seu marit la mataria.

donen amor als seus fills i filles. Els porten a la consulta nets, ben pentinats, amb cuetes de colors. Busquen organitzacions, entitats, esglésies o ONG que les puguin ajudar. Per sort, n’hi ha, però és una ajuda temporal. Estan decidides a seguir el seu camí, de vegades soles, de vegades acompanyades, de vegades alegres o de vegades desesperades, però amb una força exemplar i empeses per l’amor cap als fills. I sempre amb esperança.

Dones migrants, dones soles. Dones que no tenen cap protecció, però valentes, molt valentes. Cuiden, protegeixen,

Somien en blau, ens deien, el blau del mar que volen travessar per arribar a una terra promesa que no les espera

ni les vol, la nostra terra. Moltes ni tan sols hi arribaran. Una terra que no volem compartir. Una terra que les necessita i que, per raons egoistes, no els vol donar una oportunitat.

(Els noms de les persones que apareixen en aquest article s’han canviat per tal de protegir la seva identitat. Donem les gràcies a la diòcesi de Tànger que ens ha acollit i ens ha permès conèixer el treball, la calor humana i l’acompanyament que fan a aquestes persones desemparades que, per a molts, no existeixen. Igualment, volem agrair la tasca de totes les ONG.)

METGES DE CATALUNYA | 18

Sanitat universal, però no per als més vulnerables

L

a cobertura sanitària universal –el compromís que per al 2030 tothom disposi d’una atenció sanitària adequada, sense que això suposi un perjudici econòmic– és un dels temes clau dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Metges Sense Fronteres (MSF) lamenta que els plans actuals de cobertura sanitària universal estiguin deixant enrere les mateixes persones que ja estan més excloses (els qui no poden pagar, migrants i refugiats, i poblacions en crisis o conflictes) de l’accés a l’atenció sanitària.

L’informe de MSF “Desapareguts de l’objectiu de la cobertura sanitària universal: deixant enrere els més vulnerables” posa de manifest les barreres d’accés a una atenció assequible i oportuna a les quals s’enfronten les persones en una vintena de països analitzats. És irònic i tràgic que les persones que més ho necessiten sovint no siguin tingudes en compte en els plans de cobertura sanitària universal. El pagament de taxes per part dels pacients per l’assistència sanitària fa que retardin o, fins i tot, renunciïn a l’atenció. Aquesta renúncia és un punt cec en el seguiment de la cobertura sanitària universal que ignora les conseqüències sanitàries d’uns serveis inassequibles.

“Avui hi ha més persones en risc de caure en la pobresa per haver de pagar serveis sanitaris que el 2000. Les llars pobres i vulnerables estan més exposades a les anomenades despeses sanitàries catastròfiques. Massa persones han de triar entre la malaltia o fins i tot la mort davant de la supervivència econòmica de la seva família”, afirma la Dra. Mit Philips, assessora de Polítiques Sanitàries de MSF. En segon lloc, un altre grup les necessitats sanitàries del qual s’ignoren sovint són les persones en moviment: migrants, refugiats i persones sense permís de residència.

Avui dia, una de cada vuit persones és migrant o està desplaçada per la força.

Aquestes persones solen tenir pitjors resultats sanitaris i els sistemes de salut

FOTO NASIR GHAFOOR

s’han d’adaptar per oferir una atenció sanitària adequada. Tot i això, l’experiència de MSF en països com Bèlgica, Itàlia, Polònia, Grècia, Líban i Sud-àfrica mostra que la població migrant s’enfronta a importants barreres per accedir, fins i tot, a serveis essencials i urgents.

“La majoria dels plans nacionals de cobertura sanitària universal no només desatenen les necessitats i vulnerabilitats de migrants, sol·licitants d’asil o persones en situació de marginalitat, sinó que sovint els exclouen deliberadament dels sistemes de protecció social. Així –continua l’experta de MSF– la majoria dels països europeus no proporcionen atenció preventiva, com la vacunació, i ara s’estan estenent entre els sol·licitants d’asil brots epidèmics de malalties prevenibles mitjançant vacunació”. La complexitat dels procediments i les traves administratives

bloquegen l’accés a una atenció assequible i oportuna per a aquest grup.

I, finalment, els plans de cobertura sanitària universal no solen preveure adaptacions en situacions de crisi, com ara conflictes, brots de malalties i catàstrofes naturals.

Durant aquestes crisis, la vulnerabilitat preexistent i les deficiències dels serveis sanitaris solen agreujar-se i els obstacles a l’atenció sanitària per als grups vulnerables empitjoren de manera desproporcionada.

La continuïtat de tractaments crònics és un repte específic en temps de crisi.

L’agenda actual de la cobertura sanitària universal i la majoria dels plans nacionals no compleixen el principi de “no deixar ningú enrere”. És urgent donar prioritat a un canvi real i resultats tangibles en l’accés a l’atenció sanitària, sobretot per a les persones més vulnerables.

19 | METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA | 20

Espai per a les emocions i reflexions On hem posat el malestar?

Anna Robert, psicòloga clínica i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

A

quest any hem organitzat, conjuntament amb la Fundació Galatea, un curs sobre malestars i suïcidi al llarg del cicle vital. En el transcurs de la formació, han sorgit temes com que s’ha de poder parlar del malestar i el suïcidi, defugint de l’alarmisme, i, sobretot, posant el focus en les accions preventives i de tractament. Tot, comptant amb el suport d’aquelles persones supervivents al suïcidi i els seus familiars que tenen molt a dir en aquest treball preventiu.

La darrera sessió del curs s’ha centrat en el malestar de les facultatives, perquè per majoria són dones, que acostuma a ser negat i ocultat. Quan connectem amb el patiment i amb les experiències concretes, veiem que la tasca a fer encara és ingent i que és necessari el compromís de les organitzacions en matèria de prevenció de riscos laborals. Si em permeteu una frivolitat, sense canvis en la sobrecàrrega assistencial, cobertures, formació adient i polítiques d’igualtat que considerin la doble presència, ja podem anar a ioga o natació que acabarem esgotades i emmalaltides.

Aquest malestar, a més, no ve d’ara. Portem anys de retallades sanitàries i de deshumanització de l’atenció, fins al punt d’implantar experiències de robotització de l’assistència que han fet perdre capacitat d’autonomia al personal facultatiu, així com també possibilitats de donar una atenció de la millor qualitat i amb el millor tracte a la població atesa.

Per si no n’hi havia prou amb la manca d’inversió, els models de gestió economicista, l’escassa planificació en la formació especialitzada i les iniquitats, va arribar una pandèmia que va portar el sistema i els seus professionals al límit. Molt se’n va parlar... i poc se’n parla. És a dir, no fem un exercici just de memòria històrica si no tenim presents aquells companys i companyes que van morir, aquells que

encara estan lluitant contra una COVID persistent o els que psicològicament van quedar trencats i no han pogut recuperar el benestar en les seves vides o reincorporar-se amb normalitat al treball. S’hauria de fer una menció especial al seguiment de la salut d’aquestes persones vulnerades que no sempre han trobat una resposta adequada al seu patiment, ni les adaptacions necessàries en el seu lloc de treball.

Però, i el cos? On ha quedat el cos físic en aquesta societat digital? Mai el cos no havia estat tan present i, alhora, tan descuidat en un sentit més íntim. La digitalització ens ha portat a veure cossos, però no a sentir-los.

I aquí ho tenim, cada cop ens sentim més sols i soles. Això, que sembla una reflexió filosòfica somera, no ha estat tinguda gaire en compte pels equips gestors que han apostat per formes de telemedicina

que deixen la persona, el seu cos i el seu patiment a l’altre costat del telèfon o d’una e-consulta. Estarem d’acord que això no sembla molt tranquil·litzador, quan hem començat l’article parlant de prevenció i escolta del patiment de l’altre.

Sabedors que som on som i que alguna cosa podem fer, procurem recuperar el cos, el nostre i el de l’altre. Connectem amb la natura, amb la persona que tenim al costat i amb nosaltres mateixos. Donem-li un espai, un temps de cura i reparació, i, per què no, de reflexió.

Històricament, hem passat del cos com a receptacle de l’ànima en l’antiguitat, a l’altre extrem del cos dissociat de la vida afectiva dels temps moderns.

Probablement, com deia Aristòtil, “en l’equilibri trobarem la virtut”.

23 | METGES DE CATALUNYA

Espai Jurídic

Noves mesures de conciliació

E

l Reial decret llei 5/2023 aprova un seguit de mesures per tal de fer una transposició de la Directiva (UE) 2019/1158 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, relativa a la conciliació de la vida familiar i la vida professional dels progenitors i els cuidadors, i per la qual es deroga la Directiva 2010/18/UE del Consell.

Portar a terme un estudi detallat i concret de cadascuna d’elles s’escapa de les possibilitats d’aquest espai, però, atenent a la problemàtica que pot plantejar la seva aplicació al cas concret, farem una anàlisi del permís, aplicable només al personal laboral, que regula el dret a absentar-se del treball per causa de força major. En particular, la seva regulació determina: “La persona treballadora tindrà dret a absentar-se del treball per causa de força major, quan sigui necessari per motius familiars urgents relacionats amb familiars o persones convivents, en cas de malaltia o accident que facin indispensable la seva presència immediata. Les persones treballadores tindran dret al fet que siguin retribuïdes les hores d’absència per les causes previstes en aquest apartat equivalents a quatre dies a l’any, conforme al que s’estableix en conveni col·lectiu o, en defecte d’això, en acord entre l’empresa i la representació legal de les persones treballadores aportant les persones treballadores, si és el cas, acreditació del motiu d’absència”.

El problema rau en el fet que la norma el defineix com el dret a absentar-se i algunes empreses entenen que és un permís que només es pot emprar quan ja s’està prestant serveis, és a dir, quan ja s’està a la feina i es rep una trucada per anar a assistir a algun familiar o convivent, no quan la força major (inclosa la situació derivada d’una malaltia imprevista) es presenta, per exemple, durant la nit, i abans d’entrar a treballar.

Certament aquesta interpretació s’escapa de tota lògica, tant pel mateix contingut del permís, que el que fa és

afavorir la conciliació, com per una comparativa amb altres permisos ja prèviament regulats. Efectivament, l ’a r t i c l e 3 7 . 3 d e l ’ E s t a t u t d e l s Treballadors regula altres permisos i en tots també es parla d’“absentar-se”: “La persona treballadora, previ avís i justificació, podrà absentar-se del treball, amb dret a remuneració, per algun dels motius i pel temps següent: a) Quinze dies naturals en cas de matrimoni o registre de parella de fet. b) Cinc dies per accident o malaltia greus, hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització que requereixi repòs domiciliari del cònjuge, parella de fet o parents fins al segon grau per consanguinitat o afinitat, inclòs el familiar consanguini de la parella de fet, així com de qualsevol altra persona diferent de les anteriors, que convisqui amb la persona treballadora en el mateix domicili i que requereixi la cura efectiva d’aquella. b bis) Dos dies per la defunció del cònjuge, parella de fet o parents fins al segon grau de consanguinitat o afinitat. Quan amb tal motiu la persona treballadora necessiti fer

un desplaçament a aquest efecte, el termini s’ampliarà en dos dies. c) Un dia per trasllat del domicili habitual. d) Pel temps indispensable, per al compliment d’un deure inexcusable de caràcter públic i personal, comprès l’exercici del sufragi actiu.

Quan consti en una norma legal o convencional un període determinat, s’estarà al que aquesta disposi quant a durada de l’absència i a la seva compensació econòmica.”

Així, defensar que només es té dret al permís quan hom ja ha arribat a feina comportaria que, en cas de matrimoni, per exemple, abans d’anar a donar el sí caldria passar pel lloc de treball i, en un cas molt més seriós, com seria el de la defunció del cònjuge o parella de fet, també caldria passar primer per la feina per poder gaudir del permís.

Per això entenem que, davant d’un imprevist que tingui a veure amb la cura dels familiars o convivents, es té dret a les hores necessàries per prestar-los l’atenció que calgui, fins a un màxim de les hores equivalents a quatre dies l’any i amb dret que siguin retribuïdes, tot i que encara no s’hagi iniciat la jornada laboral del dia en qüestió.

METGES DE CATALUNYA | 24

Medicina i Catalunya, una mica d’història

Pere Mas Oliver: memòria del Sindicat de Metges de Catalunya (II) Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

A

l’anterior article, apuntàrem alguns aspectes de la trajectòria professional i acadèmica de Pere Mas Oliver, i la seva participació en el Sindicat de Metges de Catalunya en diferents períodes de la seva història. En aquest text, tractarem la seva implicació en el món de la política, on formà part de la formació catalanista i d’esquerres Acció Catalana (AC) i, posteriorment, Acció Catalana Republicana (ACR).

d’Esquerra Republicana de Catalunya i els dos de la Lliga Regionalista. Mas Oliver aconseguí uns insuficients 1.878 vots.

Com ja es coneix, el desenvolupament d’aquests esdeveniments va finalitzar amb la proclamació de la República dos dies després dels mencionats comicis i, entre d’altres, el restabliment de la Generalitat de Catalunya encapçalada per Francesc Macià i Llussà (1859-1933).

El 28 de febrer de 1931 se celebrà una reunió de representants d’entitats i de delegacions d’Acció Republicana de Catalunya, en la qual el consell central donà compte del procés de formació del nou partit i, per tant, de la dissolució d’AC i, al mateix temps, la creació d’ACR. Pel consell central, hi assistiren el periodista i lingüista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), el metge i veterinari Leandre Cervera i Astor (1891-1964), l’empresari Macià Mallol i Bosch (1876-1960), el prosista, poeta, advocat i dinamitzador cultural Eusebi Isern i Dalmau (1896-1981), el filòsof Jaume Serra i Húnter (1878-1943), el dramaturg, poeta i novel·lista Ambrosi Carrion i Juan (1888-1973), l’escriptor Josep Roure i Torrent (1902-1955) i Pere Mas Oliver.

El 12 d’abril es dugueren a terme eleccions municipals, després de quasi set anys de la Dictadura de Primo de Rivera. Mas Oliver es presentà al districte VI juntament amb l’advocat Estanislau Duran i Reynals (1894-1950) i el periodista, arquitecte, escriptor, dramaturg, novel·lista i crític teatral Màrius Gifreda i Morros (18951958). Malauradament per als seus interessos polítics, les cinc persones escollides foren els tres candidats

A finals de 1931, l’esmentat consell d’ACR estudià una distribució de temes concrets que abastessin diverses qüestions, tant d’ordre polític com tècnic, i que poguessin aportar quelcom a Catalunya. Mas Oliver formà part de l’àmbit de Sanitat i Beneficència juntament amb el pediatre Santiago Vivancos i Ferrés (1895-1939), els psiquiatres Salvador Vives i Casajuana (1886-1965) i Josep Briansó i Salvadó (1888-1949), i els metges Joan Baptista Santinyà i Bragulat (1887-1955), Lluís Gonçaga Nogués i Gurri (1885-19?), Tomàs Pumarola i Julià (1890-1971), Josep Gonzàlez i Mora, i Salvador Oliveres.

IMATGE LA PUBLICITAT (12/04/1931)

Després dels fets del Sis d’Octubre de 1934, on pràcticament tot el Govern de la Generalitat de Catalunya fou empresonat i els polítics de les formacions d’esquerres foren substituïts dels seus càrrecs electes pels representants de les formacions de dretes, l’entitat fou clausurada fins a l’octubre de 1935. En una Junta General celebrada el febrer de 1936, es redistribuïren els càrrecs de la formació, la qual estigué presidida per l’advocat Eduard Ragasol i Sarrà (1901-1962). Els altres membres foren Pere Mas Oliver, Alfons Trias i Mayencs, l’arqueòloga Adela Ramon i Lligué (1901-1992), Josep Maria Boronat i Recasens, Andreu Baster i Josep Bosch i Devesa.

El 2 de maig de 1931 es constituí ACR i s’aprovà el reglament de l’entitat redactat pel reconegut poeta i periodista Jaume Bofill i Mates (1878-1933), en col·laboració amb l’advocat Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Pere Mas Oliver. En canvi, aquest darrer no formà part de la junta directiva de l’entitat.

Durant l’etapa de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme, ajudà les noves generacions de metges perquè el Sindicat de Metges de Catalunya reprengués la seva activitat durant la dècada dels setanta. Mas Oliver morí a Barcelona el 2 de març de 1983 amb la satisfacció d’haver pogut veure la recuperació del sindicat.

METGES DE CATALUNYA | 26

HEM DIT

MC reclama equiparar el preu de l’hora de guàrdia MIR de l’ICS i la xarxa concertada “sense condicionants”

Lleonart: “Per suplir l’escassetat de metges i metgesses, l’Administració frega el límit legal”

MC ha reclamat a Salut que arregli el “nyap” que ha provocat la fórmula emprada per l’ICS per incrementar el preu de l’hora de guàrdia dels MIR a través d’un sistema de mòduls de 24 hores de jornada ordinària i complementària que són un “galimaties” i mantenen les diferències retributives amb els residents de la xarxa concertada.

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha denunciat en un article a El Periódico de Catalunya que l’Administració recorre a pràctiques que “voregen l’alegalitat” per suplir el dèficit de professionals. S’ha referit al trasllat de competències mèdiques a altres estaments o a la contractació de facultatius sense el títol d’especialista, entre d’altres.

Cruz es pronuncia sobre el cas de la falsa metgessa que treballava a l’Hospital de Berga

MC presenta dues al·legacions al decret de creació de l’especialitat mèdica d’Urgències i Emergències

El president de MC, Jordi Cruz, ha afirmat en una entrevista a Telecinco que el dèficit actual de personal facultatiu a Catalunya i Espanya “no justifica que no es facin les verificacions de formació, capacitació i experiència personal”, en referència al cas de la falsa metgessa que exercia a l’Hospital Comarcal de Sant Bernabé de Berga.

MC ha demanat que, a efectes d’accés al nou títol, es tingui en consideració l’experiència laboral assolida en tots els dispositius extrahospitalaris d’atenció continuada i urgent, i de l’altra, que es permeti la regularització formativa dels professionals que treballen als serveis d’Urgències i Emergències, però no disposen d’una especialitat mèdica acreditada.

27 | METGES DE CATALUNYA

MC: “Que 18.800 sanitaris a tot l’Estat facin hores extres no remunerades és inadmissible”

MC celebra el nou pla d’atenció a les residències, però reclama dimensionar correctament el personal d’EAP

MC considera “inadmissible” que avui dia gairebé 20.000 professionals de la salut facin hores extres no remunerades, segons l’Institut Nacional d’estadística (INE). “Això només fa que accentuar la necessitat de millorar les condicions laborals i retributives del personal sanitari, en general, i mèdic, en particular”, sosté el sindicat.

Els equips d’atenció primària (EAP) començaran a atendre directament les persones que viuen a les residències catalanes a partir de 2024, segons un nou pla de la Generalitat. MC aplaudeix la iniciativa, però demana a l’executiu que incrementi la plantilla mèdica, perquè el nou model organitzatiu “sigui efectiu”.

Arribas: “Convé no oblidar que els metges tenen a l’abast altres opcions si se senten infravalorats”

Lleonart valora el pla del Govern per promoure el coneixement del català entre els sanitaris

El vicesecretari general de MC, David Arribas, ha assenyalat en un article a Redacción Médica que la prioritat de les polítiques sanitàries hauria de ser la retenció del personal i la captació de nous professionals, mitjançant l’oferiment de millors condicions laborals. “Convé no oblidar que els metges tenen a l’abast altres opcions si se senten infravalorats”, ha avisat.

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha dit a Catalunya Ràdio que la millor manera de garantir el coneixement del català entre el col·lectiu mèdic és “retenir els estudiants que es formen a les nostres facultats de Medicina i que fan el MIR als nostres centres sanitaris”. I ha afegit: “Això passa per oferir-los millors condicions laborals i retributives”.

METGES DE CATALUNYA | 28

HUMOR GRÀFIC PER NAPI

29 | METGES DE CATALUNYA