Metges Calalunya N30

Sumari 05

Editorial

Els metges i facultatius necessitem un espai de negociació propi?

06

Reportatge Deu jornades de vaga i un conflicte enquistat: el pols dels facultatius amb l’Administració

08

06 REPORTATGE

10 jornades de vaga

Entrevista Ramon Vallès, comandant de línies aèries

12

Reportatge Rebel·lar-se contra les desigualtats en l’àmbit sanitari: un debat intergeneracional

16

Espai per a les emocions i reflexions Quan la vaga esdevé una obligació moral

23

Ramon Vallès

Reportatge L a Casa dels Xuklis: quinze anys sent una llar per als infants amb càncer i les seves famílies

20

ENTREVISTA

ARTICLE

Casa dels Xuklis

Espai Jurídic

El permís per hospitalització i repòs domiciliari: guia d’actualització per als professionals de la salut de Catalunya 24 Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (II) La lluita del món sanitari per l’ús del català a inicis del Segle XX 26

Hem dit

28

Han dit - Humor gràfic

Metges de Catalunya

Edició, redacció i imatges:

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

Laia Calaf, Albert Torres i Mònica Cano

08013 Barcelona

Coordinació: Xavier Lleonart

Tel. 93 265 11 77 - 93 585 13 88

DL: B 11121-2015

info@metgesdecatalunya.cat

Producció Editorial:

metgesdecataluya.cat

08 16

5 | METGES DE CATALUNYA

Editorial H

i ha reivindicacions que, de tan justes, haurien de ser innecessàries. Des de Metges de Catalunya (MC) portem anys posant sobre la taula una demanda que no és corporativista —encara que s’entestin a dir-nos el contrari—, sinó de sentit comú: les condicions laborals i professionals de qui té la responsabilitat directa sobre la vida i la mort de les persones mereixen un tractament diferenciat.

Les professions mèdiques i facultatives reuneixen un conjunt de característiques que les fan úniques dins del sistema sanitari i que, per si soles, justifiquen un espai de negociació diferenciat. De fet, a nombrosos països del nostre entorn europeu disposen de marcs de negociació específics per als metges i metgesses. Per tant, no estem demanant res que no existeixi ja a les democràcies més consolidades d’Europa. Demanem normalitat, res més. Que se’ns tracti com allò que som: una professió amb una responsabilitat, una formació i unes condicions de treball que requereixen un marc negociador propi.

La negativa de l’administració central i autonòmica a reconèixer aquest espai no és una qüestió que afecti només els professionals. Com hem dit, l’impacte també recau sobre els pacients. Quan un metge acumula guàrdies sense descans adequat, quan la pressió assistencial supera qualsevol ràtio raonable, quan la desmotivació s’instal·la perquè les condicions no milloren mai, ja que les reclamacions del col·lectiu es veuen diluïdes en taules de negociació generalistes, la qualitat assistencial se’n ressent. En canvi, amb unes condicions consensuades en un àmbit de negociació bilateral, el sistema públic de salut pot recuperar la seva capacitat d’atracció i retenció del talent mèdic.

Des de MC proposem un camí clar i concret: la negociació i signatura d’un conveni o Estatut mèdic que reguli de manera específica les condicions laborals, retributives i professionals del col·lectiu, tant a Catalunya com al conjunt de l’estat espanyol.

Insistim. Aquesta proposta no va contra ningú. No volem ser especials. Un sistema sanitari amb metges ben formats, ben retribuïts, amb condicions laborals dignes i amb veu pròpia en la negociació de les seves condicions és un sistema sanitari més fort, més eficient i, sobretot, més segur per als pacients El que demanem, en el fons, és un nou contracte social entre la professió mèdica i la ciutadania. Un contracte que reconegui que vocació no vol dir explotació i renúncia de drets. Que es pot ser un metge absolutament compromès amb els pacients i, alhora, tenir dret a una vida personal digna. Que el sosteniment del sistema sanitari no es pot continuar basant en tenir uns metges i facultatius amb jornades diàries i setmanals eternes i amb una pressió assistencial sense aturador.

No ens cansarem de reivindicar-ho perquè és just i perquè és el millor per al futur del sistema. Continuarem treballant des de la responsabilitat i el diàleg, però també des de la fermesa. I continuarem reivindicant-ho a tot arreu, fins i tot al carrer.

Perquè, com sempre hem dit, la lluita per la dignitat de la professió mèdica és, en última instància, la lluita per una sanitat pública de qualitat.

Els metges i facultatius necessitem un espai de negociació propi?

METGES DE CATALUNYA | 6

Reportatge

Deu jornades de vaga i un conflicte enquistat: el pols dels facultatius amb l’Administració

E

l passat dilluns 27 d’abril es va tancar —de moment— un cicle de deu jornades de vaga mèdica a Catalunya que, lluny de resoldre el conflicte ha consolidat un escenari de bloqueig entre el col·lectiu facultatiu i el Departament de Salut. Des del 3 d’octubre de 2025, Metges de Catalunya (MC) ha impulsat una mobilització sostinguda que ha tret milers de professionals al carrer, però que encara no ha arrencat millores tangibles en les condicions laborals per la negativa de l’administració a seure a negociar.

La protesta ha anat guanyant intensitat i continuïtat durant més de sis mesos. En diverses jornades, més de 2.000 facul-

tatius s’han concentrat a Barcelona per reclamar un conveni propi que reconegui la singularitat de la professió mèdica. El sindicat insisteix que el marc actual no respon a la realitat del col·lectiu, sotmès a una pressió assistencial creixent, jornades extenses i una pèrdua de reconeixement professional.

Fins ara, les mobilitzacions han adoptat formats diversos: manifestacions massives, concentracions davant del Departament de Salut i fins i tot accions simbòliques com una rua de Carnestoltes reivindicativa durant la setena jornada de vaga.

Aquestes escenes han evidenciat la capacitat de mobilització del col·lectiu, però

també la frustració acumulada. Segons MC, la resposta institucional ha estat insuficient i, en alguns moments, inexistent.

El conflicte no és nou, però s’ha intensificat en els darrers mesos. La reclamació d’un conveni mèdic propi és el nucli de les demandes. Els professionals denuncien que el sistema de negociació actual dilueix la seva veu dins d’un marc més ampli de la funció pública sanitària, on altres categories professionals tenen més representants i interessos diferents.

A aquesta reivindicació s’hi sumen demandes concretes: la reducció de la sobrecàrrega assistencial, la limitació del

7 | METGES DE CATALUNYA

nombre de visites a l’atenció primària, la fi de les guàrdies de 24 hores i millores salarials. Aquestes peticions responen a una situació que els mateixos professionals descriuen com a límit, amb jornades que poden superar les 48 hores setmanals i amb consultes que arriben a atendre desenes de pacients al dia.

d’espera per visitar el metge de família —fins a un mes en alguns casos— evidencia la saturació estructural del sistema i reforça el discurs dels facultatius. La manca de professionals, l’envelliment de la plantilla i la dificultat per retenir talent agreugen un escenari que els experts ja qualifiquen de crític

Les dades de seguiment de les vagues reflecteixen també la dimensió del malestar. En les primeres jornades, l’adhesió va arribar a xifres significatives, amb pics superiors al 50% en algunes zones com Barcelona. Aquest conflicte laboral s’inscriu en una crisi més profunda del sistema sanitari català. L’augment dels temps

Conflicte estata El pols amb l’administració catalana no es pot deslligar del context estatal. El rebuig del col·lectiu mèdic a la reforma de l’Estatut Marc ha alimentat una mobilització coordinada arreu de l’Estat, amb convocatòries simultànies i una estratègia compartida per reclamar un marc propi de

negociació. Aquesta dimensió estatal ha reforçat la pressió sobre les administracions, però també ha complicat la resolució del conflicte per la multiplicitat d’actors que hi intervenen.

Manifestació

METGES DE CATALUNYA | 8

Entrevista “Si un metge comença una guàrdia i l’activitat és especialment frenètica ha de poder dir ‘fins aquí’” Ramon Vallès (Piera, 1966) Comandant de línies aèries amb més de 40 anys d’experiència com a pilot d’avions i una dilatada trajectòria en vols comercials de passatgers. Divulgador d’aviació amb presència rellevant i influent a les xarxes socials on comparteix la seva experiència i coneixements, posant sempre per davant la cultura de la seguretat i l’excel·lència professional.

Quan vas decidir ser pilot? És un sentiment que neix a la infància i que després es va anar reforçant. En el meu cas, perquè el meu pare era un amant de l’aviació, volia ser mecànic d’avions. Ell ho va anar alimentant mica en mica fins que arriba un moment, un cop acabats els meus estudis, que prenc una decisió.

Però no és d’un dia per l’altre, la considero una feina tan vocacional que necessita que aquest sentiment vagi creixent mica en mica.

Consideres que és una professió vocacional?

Jo crec que ho ha de ser perquè tinguis una carrera d’èxit, en el sentit que et sentis orgullós del que fas, que és molt important.

Que no defalleixis mai, al llarg de 30 o 40 anys volant avions, passi el que passi, perquè estem tractant la seguretat dels passatgers i la teva pròpia, i quan parlem de seguretat ho hem de donar tot, no hi ha terme mig.

Segurament molta gent té la curiositat de saber exactament com algú arriba a ser pilot, tot el procés de formació, les diferents vies d’accés i exàmens.

Jo em vaig formar com a pilot ja fa 40 anys i les coses han canviat. Quan jo em vaig

formar hi havia gent que anava per la via de l’exèrcit. Accedia a l’acadèmia, i, si donava la talla, doncs passava a vol. Però quan un pilot es forma a l’exèrcit s’hi ha d’estar com a mínim 12 anys, perquè és una inversió que ha fet l’Estat. A les companyies aèries passa el mateix: quan ingresses a una companyia i et dona una formació tens un temps de permanència abans d’abandonar-la, perquè han d’amortitzar el cost. Jo em vaig formar a l’aeroclub de Sabadell, per lliure. Teníem uns professors, unes assignatures, ens preparàvem els materials i quan hi havia convocatòria agafàvem el cotxe o l’avió i ens n’anàvem a la famosa Escuela Nacional de Aeronáutica de Salamanca a presentar-nos als exàmens. Avui dia ha canviat molt, hi ha moltes escoles i ja no cal desplaçar-se per examinar-se.

Parlem de condicions laborals. Cada companyia té un conveni propi que negocia amb els representants dels treballadors. És així?

Correcte, i n’hi ha tants com companyies. Hi ha una normativa general que estableix l’administració a nivell europeu o a nivell nordamericà que ningú es pot saltar, sobretot referent a descansos i activitats. Aquesta normativa és el mínim. Hi ha un sindicat, el SEPLA, que intervé en aquestes negociacions, i també tenim un col·legi ofic al de pilots d’aviació civil, el COPAC, que s’ocupa de tota la part professional. Aleshores cada companyia té uns representants sindicals que són els que s’asseuen a una taula de negociació amb els directius de l’empresa per modific r, millorar o canviar el contingut del conveni col·lectiu quan aquest caduca.

Com són els controls de salut que passa un pilot?

Un pilot necessita dos requisits fonamentals, mantenir la seva llicència en vigor i una determinada condició física i mental. Fem controls anuals i cada sis mesos a partir dels 60 anys. Anem a un metge aeronàutic a que ens faci el reconeixement i són molt exhaustius: analítiques de sang, d’orina, detecció de drogues, electrocardiogrames, audiometries, etc.

Aquest sistema resta força negociadora?

Perquè fa difícil que hi hagi una mobilització transversal.

Podem mostrar la nostra solidaritat vers les reclamacions que fan companys d’altres companyies. Si alguna fes una actuació il·legal que anés contra la seguretat —un escenari que no contemplo perquè és el pilar fonamental de l’aviació comercial de passatgers—, aleshores hi podria haver una protesta conjunta. Però tinc clar que a cap

9 | METGES DE CATALUNYA

companyia aèria se li acudiria dur a terme actuacions contra el conveni dels seus treballadors que puguin afectar la seguretat.

Com veus des de fora les protestes que estan protagonitzant els metges?

Les veig molt ben fonamentades i que tenen tota la legitimitat. Inevitablement comparo amb la nostra situació, perquè tots parlem de seguretat, dels passatgers i dels pacients. Juguem amb vides. I jo soc el primer que demà puc ser pacient. Per tant, vull que se’m tracti amb seguretat.

I veiem que la normativa que regula els metges va en contra de la seguretat, a nivell de quantitat d’hores de treball i guàrdies.

No acabo d’entendre com és possible que al segle XXI encara estiguem així. Dins d’un avió és impensable. Nosaltres estem súper regulats a nivell d’hores màximes de vol i mínimes de descans entre vol i vol.

I com és aquesta regulació?

Cada mes rebem la programació que has de desenvolupar el mes següent i és escrupolosament respectuosa amb la norma, com no pot ser d’altra manera perquè amb la seguretat de les persones no s’hi juga.

Imagina que es posés sobre un paper que he de fer un sèrie de vols que excedeixen les hores màximes, o que no tinc uns descansos mínims. Seria un disbarat. M’al·lucina que a un metge li pugui sortir una programació amb guàrdies de 24 hores sobrecarregades de treball. Quan aquesta persona porta 20 hores treballant no pot donar la qualitat que donava a l’hora número u, i això va contra la seguretat. Què passa si arriba un pacient a l’hora 20? Ha de rebre un tracte pitjor que el de l’hora u?

“La normativa que regula l’exercici mèdic va en contra de la seguretat, a nivell de quantitat d’hores de treball i guàrdies” Què passaria si per alguna circumstància un vol s’allarga i excedeixes les hores?

Fixa’t, si això passés, per exemple per una sèrie de circumstàncies meteorològiques que generen endarreriment en els aeroports, arribaria un punt que probablement l’últim vol que tingués programat ja no el podria fer i obligatòriament m’aturaria. Per tant, si això ho equiparo amb un metge, et diria que si comença una guàrdia i l’activitat és especialment frenètica, potser a l’hora 18 ha de dir “fins aquí, penjo la guàrdia. No puc continuar treballant sis hores més amb les mateixes garanties que he donat fins ara. Per tant, no poseu sota la meva responsabilitat tractar un pacient davant d’una urgència perquè ja no soc capaç de fer-ho”.

Els pilots teniu aquesta autonomia, aquesta autoritat de decidir que, per raons de seguretat, alguna cosa ha de canviar?

Sense cap mena de dubte. Dins d’un avió som un equip de persones. El treball en

equip és fonamental, però hi ha una cosa molt important que és la jerarquia. El comandant dins de l’avió és l’autoritat i la llei ho reconeix. Per tant, jo em sento recolzat per la llei per prendre decisions. I si prenc decisions dolentes, o posats en un extrem, negligents, la llei també caurà amb tot el pes sobre mi.

I aquestes decisions posen per damunt de tot la seguretat.

Totalment. Amb quina cara em miraria la meva pròpia empresa si jo prenc decisions que poden desembocar en un incident o, més enllà, en un accident? La meva empresa ha de recolzar al 100% totes les decisions que jo prenc. Jo no puc operar un avió pensant que els meus caps dubten de mi.

I els companys poden arribar a dubtar o no?

No, en aquest sentit no. Tot és molt transparent. Les competències i l’autoritat.

Si arriba alguna persona que porta quatre dies amb aquest negoci de l’aviació i no ho té clar, no passa res, se li explica molt clarament i se li fa entendre. No pot ser que dins d’un avió hi hagi diferents opinions i que totes aquestes opinions tinguin el mateix pes. De cap manera. Ha d’haver-hi un responsable que tingui l’última paraula i no és autoritarisme, és senzillament l’autoritat reconeguda.

Quantes hores màximes podeu volar?

Depèn de molts factors. Hi ha una normativa a nivell europeu, però hi ha molts condicionants. No és el mateix desenvolupar un vol a les 2 de la matinada que fer-ho a

METGES DE CATALUNYA | 10

les 8 del matí. L’efecte sobre el cos humà no és el mateix. El tipus d’avió, si és un vol curt, mitjà o llarg, si has de fer quatre aterratges i quatre enlairaments, els canvis horaris...

Tot això condiciona les hores màximes i les hores de descans posterior. A més, en vols llargs no anem només dos pilots, que és el mínim imprescindible, sinó que a vegades hi anem tres o fins i tot quatre pilots

“Quan una persona porta 20 hores treballant no pot donar la qualitat que donava a l’hora número u, i això va contra la seguretat” I com es controla?

Tot queda registrat a les famoses caixes negres. Allà es pot comprovar què ha succeït en cada moment. Potser ens hauríem de preguntar si això en el camp de la medicina també hauria de passar. Si en aviació funciona, provem-ho en altres territoris professionals que també són sensibles a la seguretat.

Els metges no tenen un conveni col·lectiu propi que reguli les seves particularitats i que els atorgui l’autoritat que deies abans. Ho trobaries necessari? És clar que sí. És un camp professional molt delimitat i ha d’estar ben regulat, per tant s’ha de posar ordre amb un conveni específic Igual que un passatger puja a un avió i fa confia ça a una tripulació, com a pacient, si un dia em passa alguna cosa, vull que la meva seguretat estigui igual de garantida que quan entro dins un avió.

Creus que no es reconeix de la mateixa manera l’autoritat d’un pilot i d’un metge?

Aquesta autoritat reconeguda que havien tingut durant molts anys els metges pel que veig s’ha perdut i això també els hi va en contra. Igual que els professors. Avui dia sentim històries de pacients que s’enfronten als metges amb mala educació, males maneres amb males paraules. Això dins d’un

avió és impensable. Si un passatger es dedica a maltractar la tripulació, a insultar i a faltar el respecte, aquell passatger baixa de l’avió immediatament, perquè pot ser un perill per a la seguretat del vol i això no està consentit.

Com hem de consentir que un pacient maltracti un metge? O que un pare li foti un mastegot a un professor? Perdoneu-me però crec que ens hem tornat bojos.

L’administració no vol crear un lobby del qual se’n pugui sentir captiva.

No es tracta d’empoderar perquè sí, senzillament es tracta que estigui reconegut. I per escrit, amb un conveni col·lectiu que es com es fan bé les coses. No ens hem d’espantar.

El senyor o senyora de l’administració és el primer que també va al metge. Insisteixo, s’ha de posar per davant la seguretat dels pacients i dels mateixos professionals.

Les noves generacions de metges tenen molt més clar els límits i que la seva vocació no pot anar en contra de la seva pròpia vida. Passa el mateix a l’aviació?

Crec que és en general, que es pensa més en treballar per viure. I em sembla molt bé.

Compte que quan treballem ens hi deixem la pell, però tot té un límit. Som més que la nostra professió i tenim altres responsabilitats. S’ha de conciliar tot. Per tant, entenc que les noves generacions hagin canviat el xip i diguin “fins aquí hem arribat”. Perquè, a més a més, les seves condicions laborals han canviat a pitjor. Els han precaritzat. Això està provocant canvis socials, com per exemple el fet que els fills es vegin com una càrrega que no es vol assumir. D’aquí a 30 o 40 anys veurem els problemes d’això, però seran conseqüència d’una situació que ja coneixíem.

Solucionem-ho ara, no esperem que arribi.

Com es pot solucionar?

Hem de buscar la manera que tot això encaixi, que tothom estigui content.

Conciliació i productivitat estan lligades. Un treballador que la seva empresa li respecta i l’ajuda amb la conciliació familiar després se’n va a treballar i és més productiu. Ho diuen tots els estudis.

Al vostre sector hi ha ‘burnout’?

No hi hauria de ser. Tornem al concepte de la vocació, que a mi em reforça cada dia.

O sigui, jo puc percebre que, en ocasions, l’entorn laboral no és com a mi m’agradaria, però no pot entrar dins la cabina d’un avió sota cap concepte. La meva feina s’ha de basar en la professionalitat i l’excel·lència i no pot estar sotmesa a cap pressió externa.

Procuro fer un reset de tot i oblidar-me de les coses que puguin ser negatives pel meu exercici perquè hi ha molt en risc. Tractarem els problemes quan toqui, però no podem arrossegar els problemes laborals dins la cabina, perquè això és contraproduent per a la seguretat. Per tant, hem de saber posar una barrera d’autoresponsabilitat.

La intel·ligència artificial està entrant amb força a l’àmbit de la medicina, ja no només a nivell de facilitar les tasques burocràtiques, sinó també el diagnòstic i el tractament. Com s’està introduint a l’aviació comercial?

La tecnologia és benvinguda si ajuda i és complementària, però no substitutiva.

Quan vaig començar a volar fa molts anys el fet que un avió pogués fer un aterratge automàtic no es contemplava. Avui dia, amb els avions moderns que tenim, amb les instal·lacions aeroportuàries que tenim i amb un entrenament de les tripulacions i dels pilots, fem aterratges que són totalment a cegues.

Però sempre hi ha d’haver els dos pilots mínims. El dia que algú se li acudeixi dir que en treu un dels dos i de la resta se’n fa càrrec la intel·ligència artificial, direm que sota ca concepte. Hi ha dues empreses europees que ja els hi hem parat una mica els peus perquè estan duent a terme accions temeràries de substitució. No pot ser un canvi de cromos.

Amb la seguretat no fem canvis de cromos.

“Entenc que les noves generacions hagin canviat el xip i diguin fin aquí hem arribat” Com gestioneu les incidències mèdiques en ple vol?

Tenim una farmaciola i coneixements bàsics, però, si una situació s’escapa de les nostres capacitats, immediatament demanem la presència d’un metge, que normalment sempre n’hi ha algun. En aquell moment el metge pren el control i nosaltres recolzem al 100% la seva opinió professional, fins al punt de desviar el vol si és necessari. Quan plani co una ruta tinc diferents aeroports alternatius per si hi ha una emergència. Si el metge em diu que la vida d’un passatger corre perill real, em desvio immediatament. El que digui el metge va a missa, no tinc cap mena de dubte.

11 | METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA | 12

Reportatge

Rebel·lar-se contra les desigualtats en l’àmbit sanitari: un debat intergeneracional El grup feminista de Metges de Catalunya (MC) commemora el Dia Internacional de les Dones amb una nova jornada de debat per reflexionar sobre les discriminacions que pateixen les metgesses, compartir experiències entre generacions i reivindicar la necessitat d’acció col·lectiva.

M

etgesses de Catalunya, el grup feminista de Metges de Catalunya (MC), ha celebrat per segon any consecutiu una jornada de debat i refl xió amb motiu del Dia Internacional de les Dones, que se celebra cada 8 de març, amb l’objectiu de reivindicar la igualtat efectiva i erradicar les discriminacions de gènere.

Sota el lema Rebel·la’t, l’acte ha a plegat prop d’una trentena d’assistents presencials i més de 330 usuaris connectats al llarg de la retransmissió en directe, superant les xifres de l’edició anterior.

La periodista Laia Calaf ha conduït la jornada, que ha començat amb una breu intervenció de la psicòloga clínica, vicesecretària de Finances de MC i coordinadora de l’àrea de Feminismes i Igualtat, Xelo Casado, que ha contextualitzat la campanya del 8M d’enguany i ha remarcat la importància de continuar generant espais de reflexió compartida Tot seguit, s’ha iniciat una taula de debat amb tres metgesses de diferents generacions i àmbits professionals: Ana

Ridao, resident de primer any de Medicina Familiar i Comunitària a Barcelona; Elena Muñoz, especialista en cirurgia pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues; i Glòria Borràs, metgessa jubilada especialista en Obstetrícia i Ginecologia. A través de les seves experiències, la conversa ha posat en relleu la persistència de situacions de desigualtat i discriminació que, malgrat els avenços que poc a poc es van assolint, continuen formant part del dia a dia de la majoria de les professionals.

13 | METGES DE CATALUNYA

Les tres ponents han coincidit a assenyalar que el qüestionament de la seva autoritat, els comentaris condescendents o la presumpció que el metge és l’home present a la consulta són situacions habituals. “És molt frustrant que donin per fet que el metge és el meu company i que ignorin la meva opinió fins que un doctor expressa exactament la mateixa idea”, ha explicat Ridao.

En aquesta línia, Muñoz ha denunciat comentaris masclistes dins l’entorn quirúrgic i referències a l’aspecte físic –“com que ets maca, et miraré amb més bons ulls”– que mai es produeixen cap als companys homes. “M’operarà vostè?”, és una pregunta que li fan sovint alguns pacients, i treballar en una especialitat tradicionalment masculina també li ha comportat haver de sentir comentaris masclistes dels seus companys durant les cirurgies, com “no ho fas tan malament”, per exemple.

La perspectiva de Borràs ha permès constatar la continuïtat d’aquestes dinàmiques al llarg del temps. Ella va començar a estudiar Medicina l’any 1974, i va recordar els seus inicis en una facultat amb una presència femenina molt reduïda i una trajectòria professional marcada per la necessitat constant de demostrar la seva vàlua. “Durant l’especialitat, sentia que havia de demostrar constantment la meva vàlua perquè no es refiaven de la meva paraula i vaig haver de suportar comentaris paternalistes constants, els quals mai feien als meus companys homes”, ha subratllat.

Barreres estructurals Més enllà de les experiències individuals de cadascuna, el debat ha posat de manifest l’existència de barreres estructurals dins el sistema sanitari català. Les dificu tats per conciliar, la manca de dones en càrrecs de lideratge i les desigualtats en les oportunitats de promoció professional han sigut problemàtiques compartides per totes. I és que, tot i la creixent presència de dones en la professió, els espais de poder continuen ocupats majoritàriament per homes.

En aquest sentit, les participants han reflexionat també sobre el pes de les cures i la seva incidència en les trajectòries professionals. Han coincidit a assenyalar que aquesta responsabilitat recau encara majoritàriament sobre les dones, fet que

sovint comporta renúncies personals o professionals. Borràs ha explicat que va haver de decidir no tenir fills i que, més endavant, va haver d’acabar deixant la sanitat pública per poder cuidar els seus pares dependents, una decisió que evidencia com la desigualtat també es manifesta fora de l’àmbit estrictament laboral.

Les dificultats per conciliar, la manca de dones en càrrecs de lideratge i les desigualtats en les oportunitats de promoció professional han sigut problemàtiques compartides per totes.

La jornada ha comptat també amb la participació de dues advocades i sòcies del Col·lectiu AiDE, Mireia Montesinos i Eugènia Prados, que han aportat la perspectiva jurídica. Les expertes han explicat les diferències entre discriminacions directes i indirectes i han advertit que determinats drets vinculats a la conciliació poden acabar perpetuant els rols de gènere si continuen sent utilitzats majoritàriament per dones.

Afortunadament s’ha avançat molt en el principi d’igualtat i, generalment, les metgesses coneixen els seus drets, però alhora cal anar amb compte perquè hi ha massa informació al nostre abast i no tota és correcta”, han alertat.

Una crida a rebel·lar-se El lema de la campanya d’enguany del sindicat i la necessitat de “rebel·lar-se” han estat presents al llarg de tota la jornada com una crida a plantar cara a aquestes situacions, tant en l’àmbit individual com col·lectiu.

Les ponents han destacat la importància de posar límits, visibilitzar les discriminacions i compartir experiències per construir xarxes de suport. “Prendre consciència que no estem soles ens dona força”, han coincidit.

Amb tot, la jornada ha finalitzat amb una reflexió sobre els costos que sovint implica aquesta actitud i amb una crida a l’acció col·lectiva per avançar cap a una igualtat real. En aquest camí, s’ha remarcat el paper de MC i de l’acció sindical com a eines fonamentals per canalitzar les reivindicacions i impulsar canvis estructurals dins del sistema: “La rebel·lió sovint té un cost elevat per a la salut mental, però aquest mai és pitjor que no rebel·lar-se”.

Torna a veure la jornada

METGES DE CATALUNYA | 14

15 | METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA | 16

Reportatge

La Casa dels Xuklis: quinze anys sent una llar per als infants amb càncer i les seves famílies El càncer infantil obliga moltes famílies a desplaçar-se i reorganitzar la seva vida al voltant de l’hospital, però des de fa 15 anys la Casa dels Xuklis ofereix allotjament i acompanyament integral a pacients de fora de Barcelona, convertint-se en un espai de suport, convivència i quotidianitat enmig del procés de la malaltia.

Q

uan un infant és diagnosticat de càncer, la seva vida i la de la seva família canvien de cop. Les rutines desapareixen, els calendaris deixen de tenir sentit i el temps passa a comptar-se entre analítiques, ingressos, tractaments i visites mèdiques. Han de poder arribar a l’hospital en menys d’una hora, la qual cosa suposa un maldecap per a la majoria de les famílies que viuen fora de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Fins no fa gaire, aquells que no podien pagar-se un hotel a prop de l’hospital havien arribat a dormir al cotxe, però ara tenen un lloc on quedar-se mentre duri el tractament: la Casa dels Xuklis. Impulsada per l’Associació de Familiars i Amics de Nens

Oncològics de Catalunya (AFANOC) i ubicada al barri de Montbau, enguany celebra 15 anys oferint allotjament temporal gratuït a famílies amb menors amb càncer.

“Quan arribes aquí tens el cap que t’explota”, sosté la Mireia Bombardó, mare del Roger, un nen de set anys diagnosticat d’un limfoma limfoblàstic a finals de l’octubre passat. Viuen a La Cerdanya i la pediatra els va derivar a l’Hospital de Sant Joan de Déu en ambulància: “un cop vam tenir el diagnòstic, la primera pregunta que ens vam fer va ser: ‘I ara on anem? Com ho fem?’, però de seguida ens van informar de l’existència de la Casa dels Xuklis i ens ho van gestionar tot des de l’hospital”.

Què és la Casa dels Xuklis?

Els xuklis són uns éssers que s’emporten les males vibracions del càncer i viuen a les plantes oncològiques dels hospitals, però que des de 2011 donen nom a la llar formada per 25 apartaments individuals, jardins i zones comunes on ja s’hi han allotjat més d’un miler de famílies d’infants amb càncer. “Casa és casa, però compartir aquest procés amb gent que es troba en la mateixa situació ajuda molt”, explica la Mireia.

El contacte es fa des dels hospitals de referència, a través dels equips de treball social i dels professionals de l’entitat que treballen als centres. “Primer es valora

17 | METGES DE CATALUNYA

I és que l’acompanyament va molt més enllà de l’allotjament. L’AFANOC ofereix suport social, psicològic i educatiu, així com activitats lúdiques i terapèutiques per als infants i les famílies. Cada tarda hi ha tallers, contacontes o activitats dinamitzades per voluntaris, i un cop al mes s’organitzen reunions amb els progenitors mentre els infants fan activitats. “És una mena de teràpia”, coincideixen l’Estefania i la Mireia, perquè allà poden expressar com se senten: “Quan una altra mare et diu ‘tranquil·la, això també li ha passat al meu fill’, et dona una calma enorme perquè hi ha dies que necessites desfogar-te i pots compartir pors, dubtes i també petits avenços”.

L’Aleix i l’Estefania a la seva habitació de la Casa dels Xuklis

la situació mèdica i després la familiar”, explica el gerent de l’AFANOC, Narcís Serrats, que apunta que les famílies amb menys recursos són, sovint, les que més necessiten aquest suport.

La casa està preparada per acollir fins a un centenar de persones simultàniament i cada espai està pensat perquè les famílies puguin recuperar una certa sensació de normalitat. “El Roger espera l’hora dels voluntaris, fa tallers, ha celebrat Sant Jordi i el seu aniversari… I tot això fa que continuï sent un nen”, comenta la Mireia, i aquest és, precisament, un dels grans objectius del projecte: preservar la infància malgrat la malaltia.

Teràpia col·lectiva L’Aleix, diagnosticat de leucèmia, fa un any que va tornar a casa després de viure vuit mesos a la Casa dels Xuklis amb els seus pares. Són de Tortosa i, malgrat que l’adaptació els va costar una mica, s’hi van sentir molt acollits: “Quan entres i veus tants nens sense cabells, amb bombes de medicació o mascaretes, l’impacte és molt fort, però prens consciència de la realitat que vius”, explica l’Estefania Vidal, la seva mare.

Van entrar-hi a viure l’agost de 2024, i l’Aleix havia de començar la primària al setembre, però gràcies al servei d’atenció educativa domiciliària que ofereix l’AFANOC va poder continuar amb l’escolarització. “Cada nen té una mestra assignada que es coordina amb l’escola d’origen”, explica la mare, “de tant en tant feien videotrucades amb els companys de classe i això el va ajudar molt”.

Normalitzar la malaltia La convivència amb altres nens també els ajuda a normalitzar la situació. El Roger, per exemple, va viure amb molta duresa la caiguda dels cabells i els canvis físics provocats pel tractament. “Quan es va veure inflat i sense cabells va dir: ‘Jo no soc aquest’”, recorda la seva mare. Però amb el temps va acabar naturalitzant-ho.

“Un dia va fer una videotrucada amb els companys de classe sense gorro i li van preguntar pels cabells, però ell va respondre: ‘És pel tractament, però ja em tornaran a créixer’. I va continuar parlant d’altres coses”.

çament que combina aportacions públiques, donacions privades i campanyes solidàries.

Però el que defineix realment la Casa dels Xuklis és el vincle que hi neix. “Quan ens van donar l’alta, jo no volia marxar”, recorda l’Estefania, “vaig estar dues hores plorant al cotxe perquè allò havia estat casa nostra durant uns mesos molt durs”.

La família encara manté el contacte amb l’AFANOC i participa en activitats solidàries: “Ens van ajudar en el pitjor moment de la nostra vida, així que sempre els portarem amb nosaltres”.

Quinze anys després de la seva inauguració, la Casa dels Xuklis s’ha consolidat com un recurs imprescindible dins l’atenció al càncer infantil a Catalunya, esdevenint un espai on les famílies troben molt més que un sostre: companyia, descans, suport i una certa idea de normalitat quan tot sembla haver-se aturat. “Quan un infant rep un diagnòstic de càncer, la seva vida es trasbalsa”, resumeixen des de l’AFANOC, “però la seva infància no hauria de fer-ho”.

Més enllà de l’impacte emocional, la Casa dels Xuklis també resol una necessitat pràctica essencial: poder estar a prop de l’hospital. Molts tractaments obliguen les famílies a viure durant mesos a Barcelona, sovint amb ingressos inesperats o visites urgents en qualsevol moment. “Quan el metge et diu que pots tornar temporalment a casa, gairebé et fa por”, explica la Mireia. “Penses: ‘I si passa alguna cosa?’.

Saber que aquí estàs al costat de l’hospital et dona molta tranquil·litat”.

Sense un recurs com aquest, moltes famílies no podrien assumir el cost d’un allotjament a Barcelona. “És impossible”, resumeix l’Estefania, “i a sobre hauries d’afrontar la malaltia en soledat”.

El manteniment de la Casa dels Xuklis costa prop de 600.000 euros anuals, gairebé un 30% del pressupost de l’AFANOC. Les despeses inclouen el manteniment de l’edifici, els serveis, les reformes, el personal i els subministraments. El projecte se sosté gràcies a un model mixt de fina -

El Roger a una sala de joc de la Casa dels Xuklis Fes un donatiu

NOU PORTAL DE L’AFILIAT METGES DE CATALUNYA | 18

portal.metgesdecatalunya.cat

Nova versió del Portal de l’Afiliat Més funcionalitats, més ràpid, una navegació més àgil i intuïtiva perquè puguis fer-ho tot de manera més simple.

19 | METGES DE CATALUNYA

La violència sexual devasta Darfur davant la passivitat internacional Mila Font, delegada de Metges Sense Fronteres

A

Darfur, Sudan, la violència sexual s’utilitza com a arma de guerra i s’ha convertit en una característica de nidora d’un conflicte que assola el país des de fa més de tres anys i que ha provocat la pitjor crisi humanitària del món. Més de 14 milions de persones han hagut d’abandonar les seves llars en una guerra que es lliura contra la població civil. Però també hi ha violència sexual lluny del front: a les rutes de fugida, als camps de conreu, als mercats i als camps de desplaçats.

Les dades recollides per Metges Sense Fronteres (MSF) donen compte de la magnitud d’aquesta crisi. El 2025, 4.216 supervivents de violència sexual van rebre atenció només als centres que l’organització dona suport a Darfur. Aquestes xifres representen només una petita part de la realitat: moltes víctimes no aconsegueixen accedir a l’assistència per por, inseguretat o estigma. El que mostren aquestes dades és només una fracció d’una violència molt més estesa i, en gran mesura, invisible.

Els testimonis i els registres mèdics mostren patrons clars de violència sistemàtica. A Darfur Nord, més del 95% de les agressions van ser perpetrades per homes armats, mentre que a Darfur Sud, gairebé el 60% van involucrar múltiples agressors. La brutalitat és extrema i recurrent, sovint exercida davant de familiars, amb l’objectiu de castigar, humiliar i sembrar el terror en comunitats senceres.

Ni tan sols la fugida garanteix protecció.

Després de la presa d’El Fasher, capital de Darfur Nord, l’octubre del 2025, nombroses supervivents van ser ateses a Tawila durant el mes de novembre. La majoria havia patit l’agressió mentre intentava deixar enrere el lloc on havia construït la seva llar.

Poc després, entre desembre del 2025 i gener del 2026, es van identific r altres 732 supervivents en camps de desplaçats a la mateixa zona. Allà, lluny de trobar refugi, les dones continuen exposades a nous atacs a causa de la sobrepoblació, la falta de seguretat i les condicions precàries.

La violència s’infilt a en tots els aspectes de la vida quotidiana. A Darfur Sud, a centenars de quilòmetres dels combats terrestres, moltes supervivents van ser atacades mentre treballaven als camps o s’hi dirigien, i moltes altres mentre recollien llenya, aigua o aliments. Fins i tot les tasques quotidianes, essencials per sobreviure, s’han convertit en situacions d’alt risc.

Les nenes tampoc no se n’escapen. Una de cada cinc supervivents és menor de 18 anys, incloent-hi desenes de menors de cinc anys. Aquesta realitat reflecteix fins a quin punt la violència arriba als més vulnerables sense cap límit.

Malgrat la magnitud de la crisi, les supervivents enfronten obstacles enormes per rebre atenció mèdica i suport psicològic.

La inseguretat, l’estigma social i l’escassetat de serveis les deixen sense protecció ni assistència.

La comunitat internacional no pot continuar relegant aquesta crisi. És imprescindible reforçar immediatament els serveis de salut i protecció, garantir l’accés segur a l’atenció i establir mecanismes efectius de rendició de comptes per als responsables.

Les comunitats afectades ho reclamen amb claredat: seguretat, dignitat i justícia.

Tanmateix, mentre no hi hagi una resposta política ferma, la violència continuarà. Fins aleshores, milers de dones i nenes seguiran a Darfur enfrontant-se a una realitat on no existeix cap lloc segur.

“HAY ALGO QUE QUIERO CONTARTE…” SOBREVIVIR A LA CRISIS DE VIOLENCIA SEXUAL EN DARFUR

METGES DE CATALUNYA | 20

Cansament i lluita: quan la vaga esdevé una obligació moral

“El malestar estructural del col·lectiu mèdic no és nou, però sí cada cop més insostenible” Xelo Casado i Anna Robert, secretària i interventora, respectivament, de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

F

a mesos que les facultatives i facultatius de Metges de Catalunya hem dit prou, ens hem plantat i hem sortit al carrer alçant la nostra veu contra un patiment, un malestar que travessa tot el sistema i que, hores d’ara, ja no es pot ignorar.

Amb consignes com “A tu també t’afecta”, metgesses, psicòlogues, odontòlogues i farmacèutiques entre altres professions facultatives de la sanitat pública i concertada, hem fet un crit desesperat de reivindicació i autoestima. I ho hem fet amb fermesa, als centres de treball i als carrers a través de vagues com a expressió legítima d’aquest malestar profund, estructural i cronificat.

La vaga no és una decisió fàcil. Té un alt cost econòmic, social i personal, especialment quan s’allarga en el temps. Cada convocatòria es viu amb una barreja de determinació i fatiga. Determinació, perquè sabem que el que està en joc és molt més que unes condicions laborals: és la qualitat de l’atenció que podem oferir i el futur mateix del sistema sanitari. Fatiga, perquè sostenir el confl cte desgasta, i ho fa a tots els nivells.

Però hi ha moments en què no fer res és encara més costós. Quan les vies de negociació no donen resposta, la vaga esdevé una eina legítima, sí, però també una necessitat. Una obligació moral i deontològica. És una manera de dir prou, de posar límits, de recordar que darrere de cada bata blanca hi ha professionals que també necessiten condicions dignes per poder cuidar amb qualitat.

El problema és que els resultats no arriben amb la rapidesa que caldria. Es mouen coses, però massa lentament. Mentrestant, l’administració sovint actua com un mur, incapaç —o poc disposat— a assumir la gravetat de la situació. I en paral·lel, el relat públic es torna fràgil. De vegades es qüestiona el nostre compromís, es minimitzen les reivindicacions o es pressiona per tornar a una normalitat que, per a molts, és senzillament inviable.

Aquesta manca de reconeixement i d’aliances sòlides dins del sistema no fa sinó que incrementar el desgast. La sensació que cadascú defensa el seu espai sense una visió compartida del bé comú debilita qualsevol intent de transformació real.

És en aquest context que apareixen els dubtes. Val la pena continuar? Té sentit persistir quan els canvis no són immediats? Quants sacrificis més es pode assumir? Aquestes preguntes no són una mostra de debilitat, sinó el reflex hones d’un col·lectiu sotmès a una tensió sostinguda.

Malgrat tot, la resposta majoritària continua sent la mateixa: sí, cal continuar. Perquè renunciar seria pitjor. Perquè acceptar la degradació progressiva de la sanitat pública ens convertiria en còmplices d’un deteriorament que acabarà afectant tota la societat.

Perquè la vocació que ens porta a cuidar també ens obliga a defensar les condicions en què aquesta cura és possible.

La lluita, doncs, no és només laboral. És també una defensa del dret col·lectiu a una sanitat pública digna i de qualitat. Sense resistència, el cost serà molt més alt per als professionals, però sobretot per a la ciutadania.

El cansament és real i profund. Però també ho és la convicció. I és aquesta convicció la que manté viu un col·lectiu que, malgrat tot, continua fent pinya, buscant l’equilibri entre resistir i reivindicar, i recordant que, a vegades, persistir és l’única manera de no retrocedir.

21 | METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA | 22

23 | METGES DE CATALUNYA

Espai Jurídic

El permís per hospitalització i repòs domiciliari: guia d’actualització per als professionals de la salut de Catalunya Col·lectiu AiDE

5 dies laborables, però, per a la cura de familiars de 2n grau, el permís és de 4 dies.

Per fer ús del permís, la persona treballadora té l’obligació de preavisar amb la màxima antelació possible i de justifica el fet causant. El justificant d’ingrés o d’atenció mèdica, en tant que document principal expedit pel centre sanitari, és el requisit principal. Hi ha de constar el nom del pacient, el nom del familiar que l’acompanya (opcional, però recomanable), la data d’inici de l’hospitalització o de la intervenció, i si aquesta requereix repòs domiciliari. No ha de constar (per protecció de dades) ni mai s’hi ha d’incloure el diagnòstic ni informació mèdica confide cial. L’empresa només necessita saber que el fet s’ha produït, no la patologia.

E

n un entorn tan exigent com el sanitari, la conciliació no és només un dret, sinó una necessitat per garantir el benestar de qui cuida. Després de les profundes reformes introduïdes pel Reial decret llei 5/2023 i les darreres sentències del Tribunal Suprem el 2024 i 2025, el mapa dels permisos per hospitalització o malaltia greu ha canviat signific tivament. Com l’hem d’entendre i aplicar?

L’essència del permís s’ha transformat i hem passat d’una lògica de “dies naturals” a una de “dies laborables”, i d’una rigidesa en l’esdeveniment que justi ca el permís que passa a posar el focus en la necessitat real de cura.

Com a conseqüència de la transposició de la Directiva Europea 2019/1158, l’Estatut dels Treballadors (art. 37.3.b) estableix ara 5 dies de permís per accident o malaltia greu, hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització que requereixi repòs domiciliari.

Arran de diferents conflictes judicialitzats, s’han anat establint diversos criteris que

interpreten aquest article. En primer lloc, s’ha establert que, atès que el permís té com a fin litat treballar menys per poder cuidar, el gaudi s’ha de fer en dies laborables. Si el fet causant s’esdevé en un dia festiu, el còmput comença el primer dia feiner següent.

D’altra banda, la jurisprudència més recent permet que els dies es puguin gaudir de forma discontínua mentre persisteixi el fet causant (l’hospitalització o el repòs), facilitant que el treballador s’organitzi amb altres familiars, és a dir, s’ha establert que els dies de permís no cal que siguin dies consecutius.

Finalment, és important assenyalar que s’ha considerat que l’alta hospitalària no extingeix el permís, en tant que si el familiar rep l’alta però encara requereix “repòs domiciliari”, el dret als 5 dies roman vigent fins a completar-los Per al personal estatutari, el text de referència és el TREBEP (art. 48.a), en què encara es mantenen distincions segons el grau de parentiu. En general, per a familiars de 1r grau o convivents el permís és de

D’altra banda, també és necessari, a efectes d’acreditar el parentiu (si l’empresa ho demanda) el llibre de família o el certificat de naixement/matrimoni. D’altra banda, en tant que el permís es pot gaudir per cura de convivents (no familiars) també podria ser necessari el certificat de co vivència.

Finalment, en alguns casos de malaltia greu sense hospitalització, o per mantenir el permís després de l’alta hospitalària, pot ser necessari un breu escrit mèdic que indiqui que el pacient “requereix cures constants” o “repòs domiciliari sota supervisió”.

Aquest article té caràcter informatiu. Per a casos concrets i específics, es recomana consultar al delegat/da sindical o a l’assessoria jurídica.

Contacte

METGES DE CATALUNYA | 24

Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (II) Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània i professor d’Història Contemporània de la UAB

La lluita del món sanitari per l’ús del català a inicis del segle XX

C

om vam veure a l’anterior número, el president del primer Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (1913), Miquel Àngel Fargas i Roca, va realitzar un al·legat a favor de l’ús del català en el món de la medicina perquè, segons ell, d’aquesta manera s’ajudava a la pervivència del català i els metges s’apropaven a la llengua de la societat. Tanmateix, també va aprovar-se la creació de l’Associació General de Metges de Llengua Catalana, la qual va organitzar totes les trobades fins al n vè congrés.

Per tal que aquesta comesa no quedés a l’oblit, calia perllongar els congressos, i així va ser. El 1915 s’havia de celebrar el segon congrés, també a la Ciutat Comtal. No obstant això, l’epidèmia de grip que afectava Barcelona va truncar la realització de l’esdeveniment. Per tant, el segon congrés no va realitzar-se fins el 1917, concretament entre el 24 i 28 de juny. Durant el mateix, va realitzar-se una Exposició Bibliogràfic d’obres científiq es d’autors catalans que va arribar fins als 2.625 títols. En aquest impressionant inventari van englobar-se obres des del segle XIV fins al mateix 1917.

A partir del tercer congrés, l’acte va descentralitzar-se i es va dur a terme a Tarragona.

Una trobada que va ser molt important per a la història del Sindicat de Metges de Catalunya perquè és allà on un grup de metges, malgrat l’oposició del president del Congrés, van realitzar una reunió per a la creació d’un sindicat professional que defensés les nombroses necessitats mèdiques que hi havia en aquells instants.

La presentació va ser un èxit i el nou sindicat va aconseguir, ben aviat, l’a liació de més del vuitanta per cent dels metges

de Catalunya fins a l’arribada de l’il·legítim règim franquista el 1939.

El quart va realitzar-se a Girona (1921) i el cinquè a Lleida (1923), poc abans del pronunciamiento de l’aleshores capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera Orbaneja. Un cop d’Estat, pràcticament sense oposició, que va comportar una dictadura de pràcticament set anys. Aquesta nova situació política va comportar una important censura cap a tot allò que tingués quelcom a veure amb el català, com per exemple el propi Sindicat de Metges. Aquesta situació política va comportar que no es realitzessin més congressos fins al 1930 El sisè congrés es va tornar a celebrar a Barcelona sota la presidència d’August Pi i Sunyer. En el seu discurs d’obertura, en el Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, va reafirmar el catalanisme que havia estat present al llarg dels congressos anteriors: “És pel nostre treball, sobretot, que serem patriotes. Si el saber és una fruïció, el saber també és la força”. En aquest congrés també va decidir-se que s’elaboraria el Diccionari de Medicina, el qual va encarregar-se a Manuel Corachan i Garcia, i que fou una realitat el 1936.

El setè congrés (1932) es va dur a terme a Mallorca. D’aquesta manera es continuaven diversificant les seus dels congressos. Una nova trobada que va celebrar-se en el marc polític de la República, un esperançador període que va suposar una obertura i millora en molts aspectes de la societat.

El vuitè congrés va realitzar-se de nou a Barcelona, el 1934, per homenatjar el magnífic Casal del Metge, inaugurat el 1932 i construït pel Sindicat de Metges i les seves

fi loles. En aquest mateix esdeveniment va afegir-se al nom del congrés la “Biologia”, la intenció era obtenir la participació de tots els professionals que es dediquessin a aquesta ciència. Això va comportar que els congressos passessin a dir-se “de Metges i Biòlegs de la Llengua Catalana”.

El novè congrés, al juny de 1936, va realitzar-se a Perpinyà amb la participació d’un gran nombre d’assistents provinents de Catalunya, País Valencià, les Illes, Bordeus, Montpeller, Tolosa de Llenguadoc, Perpinyà, Sant Pau de Fonollet, Elna, Sant Llorenç del Cerdans, del Vernet, Banyuls, Port-Vendres, Salses, Millàs, entre d’altres poblacions. En aquesta trobada es va acordar la realització del desè congrés a València, el 1938. Malauradament, l’inici de la Guerra Civil espanyola pocs dies després va truncar qualsevol mena d’activitat.

Una inactivitat que va perdurar per culpa de l’espuri règim franquista.

METGES DE CATALUNYA | 26

HEM DIT

Uns 2.000 facultatius s’afegeixen al clam per a la millora dels serveis públics d’educació i sanitat

Lleonart: “Per entrar a la fase de mediació hi ha d’haver un acostament que en aquests moments no existeix”

Prop de 2.000 metges i facultatius es van manifestar el 20 de març a Barcelona en la novena jornada de vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) des de l’octubre de l’any passat. El sindicat va xifrar el seguiment d’aquesta en un 35%, amb dades recollides d’entre més d’un centenar de comitès vaga d’arreu del territori.

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha advertit en una entrevista a Redacción Médica que la possible solució al conflicte obert entre el Ministeri de Sanitat i els representants del metges i facultatius dependrà de la voluntat del departament que encapçala Mónica García i de l’esforç que facin ambdues parts per acostar posicions.

Ana Roca: “El malalt ha de tenir total confiança que el metge que li tramita la baixa no estarà influït per cap altre criteri que no sigui el clínic”

MC presenta al·legacions a la reforma de la LOPS per preservar les competències professionals i garantir la seguretat clínica

La presidenta de MC, Ana Roca, ha valorat la retirada dels incentius als CAP per reduir la durada de les baixes laborals en una entrevista a La Xarxa, on ha manifestat que la mesura “no feia cap favor a l’atenció primària perquè afectava a la confiança entre metge i pacient

MC ha presentat al·legacions a l’avantprojecte de modificació de l Llei d’ordenació de les professions sanitàries (LOPS), impulsat pel Ministeri de Sanitat, advertint que una reforma mal definida podri afectar la seguretat dels pacients i generar inseguretat jurídica dins del sistema sanitari.

27 | METGES DE CATALUNYA

El Suprem dona la raó a MC: reconeix que el permís parental no pot reduir els dies de vacances Una sentència recent del Tribunal Suprem ha donat la raó a Metges de Catalunya (MC) en el litigi sobre l’aplicació del permís parental de vuit setmanes i ha establert que el seu gaudi no pot comportar la reducció dels dies de vacances dels professionals que el sol·licitin.

MC a Illa: “Necessitem una interlocució que entengui que no demanem privilegis, sinó unes condicions laborals i assistencials dignes” El sindicat ha sol·licitat formalment al president de la Generalitat, Salvador Illa, que intervingui en el conflicte obert des de fa més de sis mesos entre el Departament de Salut i MC. En una carta, li ha demanat que iniciï un “procés d’escolta i negociació” amb els representants dels metges i facultatius.

Lleonart: “No pot ser que una infracció de trànsit comporti més repercussions que agredir un sanitari”

MC es planta i rebutja participar en un nou grup de treball sobre l’atenció continuada que “torna a diluir la veu mèdica”

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha explicat les reclamacions i motius de la vaga del col·lectiu mèdic en una entrevista al programa Mésnit, en la qual ha alertat que “el gran problema del sistema està en tot allò que no són malalties greus”.

El sindicat mèdic no participarà en el grup de treball que vol impulsar el CatSalut per abordar la reforma del model d’atenció continuada, en considerar que la seva composició no garanteix la representativitat majoritària del col·lectiu mèdic. MC ha valorat la iniciativa com una “maniobra per tornar a diluir la veu dels facultatius”.

METGES DE CATALUNYA | 28

HAN DIT

HUMOR GRÀFIC PER NAPI

29 | METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA | 30

31 | METGES DE CATALUNYA