Ibiza Personatges de la nostra historia 2020

Personatges de la nostra història

Personatges de la nostra història 5

ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL MUSEU AQUEOLÒGIC D’EIVISSA I FORMENTERA

5

5

ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL MUSEU AQUEOLÒGIC D’EIVISSA I FORMENTERA

Personatges de la nostra història 5

ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL MUSEU AQUEOLÒGIC D’EIVISSA I FORMENTERA

I.S.B.N.: 978-84-09-23959-7 Dipósit Legal: I-82-2020 Maquetació i impressió Editorial MIC, 902 271 902 www.editorialmic.com

ÍNDEX

CATALINA SOLDAT. BIOGRAFIA D’UNA PAGESA EIVISENCA DES DE LA PERSPECTIVA DE L’ANTROPOLOGIA DE GÈNERE per Lina Sansano Costa

7

MARGALIDA ROIG COLOMAR per Fanny Tur Riera

37

VICTORINA FERRER SALDANYA DONA I LITERATURA AL SEGLE XIX per Margalida Torres Planells

69

FORMENTERA. EL MITE DE S’ILLA DE SES DONES REVISAT DES D’UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE per Sònia Cardona Ferrer i Raquel Gonzàlez Cardona

109

CELIA TOPP. UNA ARQUEÓLOGA INGLESA EN LAS PITIUSAS per Carlos Gómez Bellard

125

Catalina Soldat

biografia d’una pagesa eivissenca des de la perspectiva de l’antropologia de gènere.

Lina Sansano Costa

Convidada a participar en les Jornades de 2020, organitzades per l’Associació d’Amics del Museu Arqueològic juntament amb el propi Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, dins de la represa del cicle de Personatges de la nostra història, que fa temps que va iniciar el MAEF, primer, evidentment, vaig pensar, que era molt encertat dedicar-ho aquesta vegada a dones, ja es feia esperar! Després, informada sobre les meues companyes de cartell i especialment sobre les protagonistes de les seues intervencions, i de la indicació que a mi me tocava parlar d’alguna dona del camp, de seguida vaig preguntar-me, amb no poca angoixa: però com ho faré? Si les dones del camp són l’últim escalafó, són desconegudes, les més anònimes, les més invisibles. Superat el moment de pànic inicial, aviat vaig recordar, que entre els anys 1990 i 2000, vaig col·laborar amb Josep Maria Bassols, en la realització de diversos documentals que després varen ser emesos per TVE en la seua desconnexió balear; havíem entrevistat una trentena de pagesos i, sobretot, dones pageses. I, també que, feia anys ja havia escrit la biografia de dues pageses: na Maria Cardona, Rotes, de Sant Rafel de sa Creu, i na Maria Marí Torres, de can Roques de Sant Carles de Peralta. Així, primer vaig pensar repetir la història d’aquestes dues dones, afegint-hi una dona més: la meua àvia. En Jordi H. Fernández, a qui aprofit per agrair la convidada, crec que encertadament (o no, ho sabrem en poder avaluar el resultat final d’aquesta dissertació), em va dir,

8

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Na Catalina a les festes del Mercat Vell amb na Maria Roques de Sant Carles de Peralta.

escolta: per què no fas només la teua àvia. Sens dubte, ell es va adonar que això, tot i empegueir-me i moure’m fibres, em feia il·lusió.

Com que tanmateix una dona pagesa és, lamentablement, la part més anònima de la nostra societat (encara ara, però molt més temps endarrere), avui el repte que em planteig és parlar de na Catalina Soldat, vint-i-dos anys després de la seua partida, com a exemple de dona pagesa treballadora, anònima, invisible especialment de portes enfora de la casa familiar, com totes les altres dones pageses, humils i abnegades, acostumades a no parlar i a no fer res sense el permís d’un home. Primer sotmeses a l’autoritat i vigilància paterna, després sotmeses a la voluntat dels seus marits fins i tot dels fills en cas de viudetat, que per llei eren els que decidien la gestió del que rebien les dones com a herència o com a llegítima, unes vegades ben gestionat, i altres, no tant. Conscients, totes les dones, de com era d’imprescindible

Catalina Soldat

9

el seu rol, encara que ningú no els donàs cap mèrit a la seua funció, entesa sempre com a rol obligatori lligat al seu sexe, al fet de ser filles (no eren les preferides per ser “hereves”), esposes (sotmeses a l’autoritat del marit), mares i àvies. Totes iguals, totes tallades per un mateix patró, totes marcades per una cultura altament patriarcal i amb forta autoritat paterna, masculina. No cal dir que algunes, de fort caràcter, aconseguien imposar-se a l’autoritat masculina, en aquest cas, els marits, vistos amb paràmetres masclistes no quedaven ben parats. Però, també, i en general, són dones que un cop trenquen el pudor inicial de parlar d’elles mateixes, totes tenen personalitats atraients, i tarannàs ben peculiars. Són dones que saben el que han de fer i saben el que s’espera d’elles.

Com exemple d’aquesta qüestió, us record el magnífic testimoni del llibre de Vicent Marí Tur, Botja, Dones de pagesa: Els treballs i els dies. El llegat de les darreres dones d’Eivissa i Formentera que segueixen vestint de pagesa. Obra resultat d’una beca d’investigació del Consell Insular, que vaig tenir l’honor de dirigir. Aquesta obra ofereix els extractes d’entrevistes a unes setanta majores (les darrers varen quedar inèdites i no surten al llibre), dones pageses, totes semblants, totes diferents i personalment intransferibles. Un vertader homenatge a tantes i tantes dones anònimes del nostre camp pitiús. Dones però, que varen ser i són els fonaments i l’estructura de cada família, de tota una societat. La seua feina no només permetia la supervivència de la família, sinó també els seus valors i la transmissió dels seus coneixements, l’educació i la criança dels fills i filles. I, com no podia ser d’altre manera, el bon funcionament d’una casa i la correcta organització de la unitat domèstica que l’habita depenia de la seua habilitat i capacitat de feina.

Deman disculpes si el fet d’escollir la meua àvia pugui semblar agosarat i pretensiós, o massa familiar. Per tant, intentaré prendre distància de la narració, procurant generalitzar alguns temes comuns, aprofitant les informacions recollides en les entrevistes realitzades a dones pageses els anys 90, amb el meu convenciment absolut, que tantes i tantes àvies pageses d’Eivissa i Formentera són mereixedores d’aquest reconeixement. Totes elles, cada una d’elles, dins les seues pròpies circumstàncies han fet possible que avui estiguem aquí, i a la seua manera, contribuïren i molt, amb el seu esforç anònim i la seua abnegació, al desenvolupament econòmic i social de les Pitiüses, de la mateixa manera que en els exèrcits els soldats, encara que no opinin, ni decideixin, són els que fan la guerra, a peu de camp de batalla. Emprant idò aquest símil, les dones pageses foren i són les veritables guerreres, lluitant vertaderes batalles, per aconseguir l’èxit del seu grup familiar.

10

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Context històric Bé, començarem ubicant i contextualitzant breument, l’època del seu naixement, el 1905, i els anys de la seua joventut, ben a començament de segle XX, estrenant nou segle, època de grans canvis. A l’Estat espanyol és una època convulsa políticament, econòmicament, socialment i també colonialment, després del desastre de Cuba i Filipines en 1898. Moltes coses estaven canviant, s’obria pas un canvi d’economia amb la introducció de la indústria siderúrgica, especialment al País Basc, a poc a poc la població activa, majoritàriament agrària, comença a deixar la misèria dels camps i anar cap a les ciutats, passen a ser obrers i comencen els moviments agraris i els primers sindicats. Políticament ens trobam en plena etapa de la Restauració, el Borbó Alfons XIII va ser declarat major d’edat el 1902, i es casà el 1906, que va ser quan es va produir l’atemptat de la bomba de Morral contra la carrossa reial.

A Eivissa, a la darrera dècada del segle XIX, s’observa una recuperació econòmica marcada per l’augment demogràfic (especialment a Vila i a Formentera); a Vila hi ha un increment de les construccions a la Marina, ja des de mitjan segle XIX, i el 1857 es tomba la primera estacada. Tres anys després se substitueix la primitiva rampa o pujada d’accés al portal de ses Taules, per l’actual en línia recta. Es configura la plaça des Mercat i de sa Peixateria.

L’any 1860 s’estableix la fàbrica de productes químics. Es produeix una millora de les comunicacions per carretera, en aquest sentit i concretament, la carretera de Sant Antoni, es va inaugurar l’any 1869. Pel que fa al port, recordem que les obres d’ampliació i modernització començaren el 1884-5 i s’acabaren el 1912, destaca l’exportació per via marítima de productes com sal, ametlles, garroves, bestiar i cotó; d’altra banda, la instal·lació de fàbriques de sabó, de fideus i altres pastes, una fàbrica de gel (1894) i d’una serradora de fusta. Aquesta relativa bonança econòmica va topar al camp amb la fil·loxera i al sector econòmic amb la fallida de la Societat Mercantil i Caixa de Préstecs del Banc del Casino, el 1895.

A poc a poc, Eivissa es connectava amb l’exterior amb la primera impremta, un vaixell-correu setmanal amb Palma. El 1886 inicia els seus viatges entre Eivissa i Barcelona el vapor Niny, propietat dels germans Wallis. I arriba el telègraf i el telèfon. L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a la seua obra Las antiguas Pitiusas dona notícia que des de 1885 hi havia un telèfon, durant molts anys l’únic, entre les oficines de la Salinera del port d’Eivissa i la casa de sa Canal. I la primera centraleta, després d’alguns entrebancs, es va inaugurar el 30 de març de 1930, al primer

Catalina Soldat

11

pis, dalt la farmàcia de Cèsar Puget Riquer, al carrer d’Antoni Palau. I, pel que fa el telègraf, va arribar a Eivissa el 1860, feta la línia submarina entre Xàbia (Alacant) i cala Vedella, i d’allí de forma aèria fins a Vila, per continuar cap a Sant Llorenç fins a sa Cala Sant Vicent (i d’allí altra vegada de manera submarina fins Mallorca), pel que es coneixia com es camí des Fil.1 Les primeres dècades del s. XX, encara monàrquiques, estaven dominades pel caciquisme a les illes Balears. Més tard, el 1923, arribà la dictadura amb Primo de Rivera, després la II República, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial... Tot i que Eivissa i Formentera semblaven estar lluny i tal vegada alienes a aquests esdeveniments, i més al camp, on les notícies arribaven molt escassament, però veurem que sí hi havia una repercussió i que no estaven tan aïllats. Veurem fets i detalls que ens indicarà que de fet, i com no podia ser d’altra manera, al camp també estaven sotmesos als canvis i esdeveniments generals, especialment quan venien mal donades: si a fora les passaven magres, a les Pitiüses la situació era lamentable i al camp subsistien gràcies a una forma de treballar autàrquica, i malgrat les dificultats, encara hi va haver moments, durant la guerra i la postguerra, que amb tota la solidaritat de què podien ser capaços, acollien famílies conegudes de Vila. Passaven manca de coses, però almenys tenien quelcom per portar-se a la boca.

Són anys, com hem dit, d’important creixement demogràfic i d’expansió de les terres de cultiu, fins i tot marges i vessants de puig. Aquest increment provoca un fort moviment migratori de pagesos que busquen sort i emigren cap al Nord d’Àfrica alguns, i molts altres cap a Cuba i països de l’Amèrica del Sud o també a la del Nord.

Molts proven sort i al cap dels anys tornen amb més o menys fortuna i d’altres no tornaran mai.

El 1897 es va produir la primera vaga coneguda a Eivissa, la dels saliners, que protestaven per la reducció del preu del jornal. La societat pitiüsa continuava encara sent eminentment rural, dedicada a l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i en general romania aliena als processos sociopolítics urbans. La política d’aquest període estava caracteritzada per un clientelisme, entès com a relació desigual entre patró i client que implica una protecció del patró i unes obligacions i fidelitats per part del segon.

El monopoli polític de liberals i conservadors es mantingué fins al 1913, quan s’inicià la crisi i la divisió dels partits dinàstics. Començà la progressiva substitu-

1. Vegeu en aquest sentit a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. 12, les entrades corresponents a “telefonia” i “telegrafia”, p. 245-6)

12

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

ció dels cacics tradicionals per una nova elit política i econòmica, que avançava tímidament cap a un capitalisme modern, sense abandonar però les pràctiques de caciquisme i clientelisme.

L’estructura de la propietat i també la seua forma consuetudinària de transmissió de les terres, condicionà fortament l’economia pitiüsa. L’agricultura (basada principalment en el cultiu de l’anomenada trilogia mediterrània: cereal, vinya i olivera) i la ramaderia eren, bàsicament, de subsistència, només arribaven a vendre algun petit romanent. I predominaven les explotacions pel sistema de mijorals als voltants de Vila i a les millors terres i finques de l’illa. Santa Gertrudis, era un poble de finques eminentment de propietaris de Vila, regentades per mijorals. Tot un conjunt de normes consuetudinàries, possiblement seculars, regien aquesta organització, assessorades per prohoms, o homes bons, vertaders advocats pagesos2. Homes que sovent sense saber llegir ni escriure tenien un coneixement ampli dels costums que regien, dels fets consuetudinaris, normes que conformen el nostre dret foral, específic d’Eivissa i Formentera. Paper o rol, dit sigui de pas, que sempre era desenvolupat per homes. Homes per tots coneguts i respectats a cada lloc. Aquest paper, per molt que les dones poguessin arribar a ser un compendi de saviesa sobre aquestes normes, mai, fora de l’àmbit familiar i domèstic es tenia en compte la seua opinió o el seu coneixement. No es preveia que les dones poguessin assessorar sobre qüestions fora de l’àmbit familiar.

Bé, i tornant a l’important creixement demogràfic, que com hem dit va anar acompanyat d’una alta emigració masculina cap a Hispanoamèrica i el nord d’Àfrica, els primers anys del s. XX, tendència que no va disminuir fins a la crisi econòmica dels anys trenta. Al camp pitiús, moltes dones amb infants quedaren soles, perquè l’home anava a buscar fortuna, i, com hem dit, a vegades aquest emigrant tornava i a vegades no. I sovint aquests emigrants no eren fadrins, sinó que deixaven enrere dona i fills i pares majors. Les dones, amb els seus fills sovint de poca edat, subsistien fent molta feina, i gràcies a les solidaritats familiars i “favors” de coneguts i vesins. Aquest sistema de “favors”, sistema de solidaritat i reciprocitat, era ben conegut a la pagesia eivissenca. Consistia a anar a ajuda a una casa quan per cas de malaltia, 2. Vegeu en aquest sentit l’article de 2017, de l’autora, sobre prohoms citat a la Bibliografia, realitzat en el context de les Jornades organitzades per la Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, que explica el paper dels homes bons, a la societat pagesa, especialment pel seu paper d’intermediari en qüestions litigioses i acords de contractes verbals, sempre seguint les normes consuetudinàries.

Catalina Soldat

13

mort o absència de l’home, la dona no podia fer-se càrrec tota sola de les feines més grans, especialment de la collita i la sembra.

Un dels sectors bàsics històricament en l’economia pitiüsa són les salines, que es varen privatitzar: el 1871 les d’Eivissa, i el 1897 les de Formentera, fet que va permetre la modernització del seus mitjans de producció. A més de la pesca i l’aprofitament dels recursos forestals, molts d’homes pagesos recorrien a treballar en la recollida de sal els mesos de calor forta, sempre després del 5 d’agost, Santa Maria, patrona d’Eivissa i Formentera. Eren de les poques ocupacions que permetien als pagesos guanyar un parell de sous, per ajudar les febles economies domèstiques, o sobretot quan s’apropava algun esdeveniment familiar costós.

Infància i joventut Per aquell temps idò, al centre de l’illa, a Cas Vicari de Santa Gertrudis de Fruitera, on estaven de mijorals, na Catalina Ramón Torres de can Torres de Sant Miquel, germana de l’àvia d’en Toni d’en Planes, i casada amb en Joan Torres Riera de can Mayans de Santa Gertrudis, paria una filla més, la cinquena, na Catalina Torres Ramón. Un dia normal de feina, un dimecres 27 de setembre de 1905. Va ser una nena petita i primeta, però molt eixerida... I sempre va continuar així. Foren una germandat de vuit: Joan, Pep, Toni, Maria, Catalina, Eulària, Rafel i Vicent. Sempre s’estimaren molt, a pesar que cada un va fer la seua vida, i no es veien tant com haurien desitjat. Els darrers a faltar varen ser precisament na Catalina, i el petit, en Vicent.

En Vicent es semblava molt a ella i els darrers anys, la visitava al seu domicili i es calaven un devora l’altre, a vegades donant-se la mà, i contant-se les novetats: les penes i les alegries.

Segurament més prompte que tard i com era habitual, la mare, bona miquelera, va ensenyar a les filles les tasques pròpies de les dones: cuinar, netejar, cosir, però també tenir cura dels corrals, del tancó, i a més ajudar els homes en les feines de sembrar i segar. En aquell temps no s’anava a escola, i menys les nenes, en canvi sí que s’acostumava a anar a alguna mestra de cosir, alguna vesina que en sabia, per tal d’aprendre’n. Na Catalina va anar a aprendre a ca na Francisqueta de s’Estany de can Pep Roig, família de cas Damians de Santa Gertrudis, allí es va poder preparar la roba que havia de menester per casar-se. Una dona havia de ser capaç de cuidar de la casa, cuinar, tenir cura de la seua família i, també, del vestir i calçar dels membres

14

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

de la família. Normalment totes sabien tondre ovelles, filar, teixir, cosir i brodar i sovint també fer espardenyes d’espart. Mantenir la casa neta i emblanquinada, la roba neta, la bugada de cossi, emprant sabó fet per elles mateixes amb sosa i oli; i lleixiu fet amb cendra d’escloves d’ametlla. Ella sempre va cosir molt i va ser molt manyosa per aquestes coses.

La família de can Mayans de Santa Gertrudis era una família com tantes altres, humil, pagesa, treballaven de mijorals, amb un pare, amb forta autoritat, i poc amant de diversions i temorós de les nits i les sortides. No comportava que els fills anessin pel món a la nit. La porta de la casa es tancava abans de mitjanit, i el que no era dins, en quedava fora. Com a totes les cases, només els al·lots podien sortir; les al·lotes totes soles no podien anar en lloc. I, en aquella casa, el cap de casa, no permetia els festejos, per aquesta raó cap de les tres germanes va festejar en vida del pare, i començaren a fer-ho, mort ja el pare i superat el corresponent i obligatori dol, les tres germanes a la junta, na Maria la més gran de les tres, na Catalina que ja tenia 19 anys, i n’Eulària la més joveneta. Acostumades a una vida de treball i obligacions i, recollida a les cases, amb poques diversions, el fet de rebre jovençans a casa seua va ser un esdeveniment ben distret. N’hi anaven una bona colla perquè eren tres fadrines... primer diversió en grup, amb joc de cartes, i després amb converses més íntimes, sempre baix la mirada atenta i controladora de la mare.

Tot i així, i pel que fa les diversions, na Catalina recordava que a vegades al poble hi havia, el que ella anomenava “jocs” que, segons explicava, eren un grup de joves que representaven històries divertides (volia dir obretes de teatre o representació de rondalles), com per exemple, una que a ella li feia molta gràcia, la d’En Llorenç malcasadís, perquè segons deia ella, el que representava ser en Llorenç, el protagonista de la historieta, a qui havien de poder casar, seguit es queixava i murmurava: “Si les dones no menjassin...!”.

Na Catalina, als 10 o 12 anys, va ser enviada a casa del germà gros, en Joan, que estava de mijoral a can Maimó de Buscastell, per ajudar en les feines de la casa i per fer de pastora d’aquella finca. Intueix jo, que na Catalina, que no es va queixar mai, preferia les feines del camp i del tancó a les feines de pastora.

Tampoc era molt amant de cuidar de les gallines, preferia fer créixer els porcs. La feina era feina igual, i ella la feia de gust, però ella comentava que hi afinava més el profit de la feina feta amb els porcs que amb les gallines. A més, del casament de can Maimó li havia quedat el record, no molt agradable, del lloc que li havien assignat per dormir, una petita estança, que tenia un altell on guardaven gra i altres

Catalina Soldat

15

productes peribles, i clar, havent-hi gra hi anaven rates, i això no li feia cap gràcia i, a més, no la deixaven dormir.

Recordava també na Catalina, els diumenges mudar-se per anar a missa, tots junts, a Santa Gertrudis.

Era l’esdeveniment principal de la setmana. El diumenges no es feia feina, perquè els havien ensenyat que “la feina del diumenge el dimoni se la menja”. Contava ella que, per aquells anys, que devien ser entre els anys 20 i 30 del segle XX, hi havia al poble dos bàndols d’al· lotes: unes anaven ben engalanades lluint ses emprendades al pit. Les altres, que no en devien tenir, es vaNa Catalina fent cordill de pita per espardenyes, ren aficionar a posar-se sabates de a les festes de maig del Mercat Vell, en una postal “senyora” amb una mica de taló alt, que li va fer Balàfia Postals. lluïen el mantó sense sipar i sense davantal, i fins i tot s’escurçaven una mica el vestit perquè es ben vessin les sabates “de senyora”. En preguntar-li de quin bàndol era ella, va contestar amb acceptació que “ni d’un ni de l’altre”, no tenia ni emprendades, ni tampoc sabates! En aquest sentit i parlant d’indumentària, també recordava que es deia que les al·lotes de Sant Mateu, “festejaven de cosset”.

Volia dir amb aquesta expressió, que sembla que les al·lotes de Sant Mateu d’Albarca, per als moments del festeig no acostumaven a mudar-se, atès que “anar de cosset” volia dir anar sense mantó, cosa que era vista com quelcom molt d’ordinari, de feina. I, d’altra banda, al poble vesí de l’altra costat, Sant Llorenç de Balàfia, s’havia prohibit que les al·lotes es posessin emprendades, mitjançant acord previ de totes les famílies del poble. Passava que era un lloc molt petit, i no totes les al·lotes tenien prendes, i per tal de no crear enveges, ni greuges, ni baralles entre els joves, es va acordar que cap al·lota lluiria emprendades. En aquest sentit, i com sempre passa, feta la llei feta la trampa: les famílies que podien, tot i no posar

16

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

emprendades a les filles, carregaven les mànegues del gipó de botons d’or, fins a dos, tres i quatre dotzenes per mànega3.

Recordava perfectament aquell temps en què els al·lots anaven armats, i “pinxos” o verros com eren4, si discutien per alguna al·lota, de seguida treien l’arma, i en cas de baralla, es feien mal5. Recordava en aquest sentit diverses encontres i anècdotes. I, també explicava que si de lluny veien arribar la Guàrdia Civil, els diumenges sortint de missa, els al·lots demanaven a les al·lotes d’amagar l’arma, normalment baix el mantó, atès que la Guàrdia Civil no escorcollava les dones.

I, en aquest sentit, cal mencionar que ella s’enfadava, quan molts anys més tard, havia sentit dir pel programa de ràdio Es nostro camp, que per això i altres coses deshonestes, les pageses feien servir la butxaca falsa! Ella deia que això no era veritat, que el vestit de pagesa no tenia butxaca falsa: s’obria i es tancava pel costat esquerre, i l’única butxaca que hi havia, ampla i fonda, es posava a la dreta. I no n’hi havia de butxaca falsa.

Temps de festeig... i de fuites!

Treballant i treballant i amb pocs divertiments, mort el seu pare i superat el dol, ella, na Maria i n’Eulària, les seues germanes, com hem dit, pogueren començar a festejar.

Allò va ser un gran divertiment: una casa on hi havia tres al·lotes per festejar! Aviat es va saber, perquè aquestes coses se sabien aviat: totes les novetats es comentaven els diumenges en anar a missa. Les tardes i les nits de festeig, vetllaven, conversaven, feien broma, jugaven a les cartes... la mare vigilant en un racó del porxo, amb el fill petit o fent cordill o cosint, no perdia fil de res! En aquell temps primer es festejava en grup, i les al·lotes estaven obligades a festejar amb tots els al·lots que hi havien anat. Altrament 3. Vegeu en aquest sentit el llibre sobre les pageses de Vicent Marí Tur, Botja, que en cita algun exemple: “que a Sant Llorenç, anys abans de la guerra, ja no se’n lluïen (...) na Maria diu, amb tota naturalitat, que havia arribat a portar quaranta-vuit botons –de sa mare– a cada mànega del gipó. No hi ha dubte que noranta-sis botons d’or era una botonada important”. (op. cit. p. 217).

4. En altres articles de l’autora, citats a la bibliografia, especialment els referits al festeig pagès, es descriu el tarannà del “verro”, jove “gallet” que presumeix d’una valentia que potser no té.

5. Diversa bibliografia “apassionada” no ha descrit amb objectivitat aquesta forma de ser dels pagesos, qualificant-los potser exageradament de violents i fins i tot “criminals”, com per exemple el viatger francès Gaston Vuillier, el novelista Vicente Blasco Ibáñez o el notari Víctor Navarro, entre altres.

Catalina Soldat

Catalina Torres amb la seua fillola. Aquí encara devia ser fadrina i portava dol per la mort del seu pare.

17

18

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

hauria estat una ofensa. Això durava uns anys, després, si el festeig prosperava, els dos jovençans entre ells, ja es donaven paraula i, si els pares ja ho trobaven bé, es comprometien, i ja l’al·lota deixava de festejar amb tots els altres, i només festejava amb el seu promès. Per avisar d’això, del fet que l’al·lota ja no estava disponible per festejar amb ningú altre, “es feia una mala passada o es tirava es boc”, que consistia en el fet que el següent dia senyalat de festeig, després d’haver-se promès, l’al·lota no sortia quan hi anaven al·lots a festejar. Acte seguit, la mare avisava als joves que es presentaven a la casa, de que l’al·lota avui no sortirà, i el proper diumenge es feia saber en anar a missa, i si li havien regalat anells mostrava s’anellada. Això no agradava als altres al·lots que hi poguessin estar interessats, però no quedava més remei que acceptar-ho.

Mentre eren promesos, no s’estilava fer-se regals, si no eren coses petites: un mocadoret brodat, un confitet, una estampeta... Na Catalina en va regalar un parell a en Pep, escrites per ella mateix, perquè tot i que ella no va anar a escola, es va fer ensenyar a llegir i escriure, per en Pep, el seu promès, que ell sí que en sabia. Feia una lletra molt polideta, i sempre va poder firmar amb el seu nom. Emperò era costum que si l’al·lota era de bona casa i tenia emprendada, el jove li havia de regalar s’anellada, conjunt a vegades de fins a 24 anells, tres a cada dit menys als polzes, de tots els models: de borronat, de castell, de roseta, de segell, amb alguna pedreta... Si un al·lot, de casa més humil, festejava amb alguna al·lota de casa més rica, se l’anomenava un cul terrós, per deixar en evidència la roba bruta pel treball al camp, amb l’ambició de tenir el que no es té i d’arribar a ser més. Tanmateix, en el cas de les al·lotes, és ben sabut que els pares sempre procuraven que les filles es casessin millorant la seua posició. Sempre hi havia ganes d’anar a millor.

Però què succeïa si una vegada promesos els jovençans, els pares no acceptaven i no estaven conformes amb l’elecció feta per la filla? Passava que el pare podia prohibir al jove d’anar a aquella casa, i podia privar la relació i, pressionar la filla per tal de continuar el festeig amb altres joves per tal de fer-la canviar de parer i que s’encapritxàs amb algun altre jove més del seu gust. És evident amb tot això el poc que es tenia en compte la voluntat de la joveneta. D’això va la cançó popular per tots coneguda Com voleu germans que canti. Altrament, si els dos joves estaven molt enamorats, i no volien acceptar l’oposició paterna, tramaven fugir. Les fuites eren una estratègia socialment ben considerada i tenien la funció de fer canviar de parer al pare de l’al·lota. Però s’havia de fer bé, sense posar mai en perill l’honestedat de l’al·lota, qui havia de fugir de ca seua acompanyada per amics o familiars que poguessin donar fe que l’al·lota no quedava en cap moment tota sola amb el jove. I, així ens ho va contar

Catalina Soldat

19

Postals (anvers i revers) que na Catalina va regalar al seu promès, en Pep, durant el festeig. Les postals estaven escrites i dedicades per na Catalina.

també na Catalina, perquè la seua sogra, de bona família, es va voler casar amb un jove treballador, sense molts de recursos, i el pare d’ella la hi va privar. Per aquest motiu, l’al·lota, va fugir amb uns familiars però, no va anar prou llesta i els pares la varen poder agafar. Emperò l’amor devia ser fort i poc temps després ho tornaren a provar.

Així, un altre dia, ja embrunit, es trobava ella tota sola a la banda de fora la casa, fent el sopar a la llar de fora, i s’al·lota va cridar: es llum s’ha apagat! i, quan sortiren a portar-li un llumener, ja no la trobaren, ja era lluny. Quan els pares acceptaren la decisió dels joves enamorats, pogué tornar a casa seua i casar-se amb el seu promès. Aquí jugava un paper essencial l’opinió de la gent, que es decantava sempre a favor dels joves: si s’estimen, els hauran de deixar casar! exclamava tothom. Els pares acabaven claudicant. Les fuites són potser una de les poques estratègies que minaven una mica l’autoritat i control del pare de família6.

6. Aquesta anècdota la conta na Catalina, la nostra protagonista al vídeo documental El festeig pagès, enregistrat i dirigit per Josep Maria Bassols i que forma part de la sèrie El llegat de les Pitiüses, enregistrada a principi dels 90 i emesa entre 1999 i el 2000 per a TVE en la seua desconnexió balear, i que l’autora va coordinar, va fer el guió i l’assessorament d’aquest documental.

20

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

El festeig entre promesos s’allargava un parell d’anys o tres, en el cas de na Catalina, tres, perquè mentrestant havien de preparar casa, i l’al·lota havia de cosir i brodar la seua roba, preparada en una caixa de núvia o més modernament un canterano. Sembla estrany, però en el cas de na Catalina, la seua família com era costum, per casar-se li varen fer caixa de núvia. Però també va tenir canterano, en aquest cas com a regal dels seus futurs sogres. I, a més el pare abans de morir, havia deixat disposat al seu fill hereu (que en aquest cas no va ser en Joan el primogènit, va ser en Pep, el segon fill perquè aquest es casava amb una hereva i havia de correspondre amb les aportacions al nou matrimoni), que en casar-se les germanes els havia de donar 500 pessetes a cada una. També va haver de pagar la legítima als germans. Tot va quedar dit de paraula perquè en la família no es varen escriure testaments, ni tampoc es pactaren espòlits, les capitulacions matrimonials, figura cabdal del dret foral pitiús.

Na Catalina va rebre la seua part anys després, ja era casada, i a pesar que el marit tenia dret a decidir i a gestionar aquells diners heretats de la família d’ella, na Catalina que sempre va ser una persona molt pràctica, degué pensar que ella hi havia de dir la seua. Ella que sempre posava per davant les necessitats dels altres, va dir que li agradaria molt poder tenir una màquina de cosir. Que amb la màquina de cosir podria fer la roba de la família millor i més de pressa. Dit i fet, en Pep a qui li agradava poder comprar bones eines i nous enginys, va baixar a Vila, sembla ser que a Can Verdera, i va comprar la millor i més moderna màquina de cosir que va trobar: una Singer, encara a pedal, d’aquelles que la màquina es podia aplegar i amagar i quedava com una tauleta. Aviat, i per tal de protegir-la, va cosir una tovalla amb parfalà, feta de tela de cretona, de color marró amb petites floretes. En va fer de roba i vestits amb aquella màquina! La va fer servir fins al final, tota la seua roba se la cosia ella: gonelles, rifacos, davantals, mantons, gipons, mocadors des cap, camises de baix i camises de dormir... Va fer vestits de pagesa, de gonella blanca, gipó i mantó groc a totes les netes. I, com s’acostumava, va deixar dit, que aquesta màquina l’havia de llegar a la neta gran! Era la seua millor pertinença.

La boda i l’ajuntar-se En casar-se els jovençans, el tipus de residència de la nova família, a la pagesia eivissenca, solia ser patrilocal o neolocal. Poques vegades la parella tota sola, més sovent amb la família ascendent d’un o l’altre. És a dir, si el nuvi era hereu, anaven

Catalina Soldat

21

a viure a casa de la família d’ell, si no ho era, buscaven una casa on la nova família pogués treballar o poguessin fer de mijorals. En els casos més minoritaris, ella, si era filla única, era l’hereva de la hisenda familiar i, anaven a viure allí7.

Quan a la jove li tocava anar a viure a casa dels sogres, a vegades en passava un fum! El seu paper era ajudar en tot allò que manàs la sogra, i sovent acabava sent la criada de l’home, dels sogres i tots els cunyats que vivien a la casa. I, a ella, a na Catalina, li va tocar aquest paper, però mai no es va queixar, ni va contar anècdotes de mala convivència. Ben al contrari, el seu caràcter conformista, treballador i de bon talant, i ben sovent rialler i de la broma feia que tothom la respectes i l’estimes.

El dia del casament de na Catalina Per a la boda en Pep i na Catalina no es feren cap foto i la família va fer aquest i en Pep, anaven les dues famílies, pel muntatge. camí de missa (camí de servitud, segons el nostre dret consuetudinari) cap a l’església de Santa Gertrudis per a la cerimònia. Abans el capellà ja havia fet les corresponents amonestacions. La boda va ser el 29 d’octubre de 1932, en plena Segona República. Els regals eren escassos en aquell temps, però sempre va conservar amb molta cura una flassada de llana molt tova de color rosa, i mitja dotzena d’escudelletes de porcellana blanca amb dibuixos daurats, que després va repartir una per cada fill. Després de la cerimònia, el costum era anar a casa d’un dels nuvis per fer un convit per als familiars i vesins. Normalment un arròs de matances i un sofrit pagès.

7. Es curiós analitzar els casos en què l’home anava a viure a la casa familiar de la núvia (residència matrilocal), a vegades aquest home agafava el nom de casa d’aquella hisenda, deixant el seu propi.

Però en algunes ocasions, tal volta en els casos d’una forta personalitat o imatge de l’home, la casa mudava el nom agafant el nom de casa d’aquell nou membre. En qualsevol cas, això depenia de la forma en què els vesins i coneguts els anomenessin, no depenia d’ells mateixos.

22

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Després no faltaven les orelletes. Si algun convidat sabia sonar, feien música i ballaven. Acabada la festa, cadascú tornava a ca seua, fins i tot els nuvis, perquè estava mal vist quedar-se junts el mateix dia de la boda, sempre esperaven unes setmanes o fins i tot un parell de mesos. I, després, un dia que les dues famílies convenien, el nuvi i el seu pare o algun germà anaven en carro a buscar la núvia, i la seua caixa o canterano. Na Catalina va esperar una setmana, i succeí que el diumenge, pel camí de missa, es trobaren les dues famílies, i anaren junts, i la gent en veure’ls arribar junts, ja varen comentar pensant que havien anat molt de pressa: ja venen junts!

Na Catalina i en Pep anaren a viure a la coneguda finca de Santa Gertrudis de sa Fontassa, de senyors de Dalt Vila, on els pares d’en Pep hi estaven de mijorals amb tota la família de can Soldat: eren quatre germans a més d’en Pep: na Maria, na Catalina, en Vicent i n’Antònia. A sa Fontassa hi estigueren un anys, vivint i treballant totes dues generacions, allí nasqué la primera filla del jove matrimoni, na Catalineta, el 2 de novembre de 1933, just un any després de la boda. A na Catalina li tocava anar a buscar aigua al pou d’en Gatzara. Anava amb la filleta a coll, i la gerra, i encara arrossegava la mula i alguns animals perquè poguessin beure aigua allí mateix, a la pica del pou. Un cop plena d’aigua, la gerra se la posava damunt al cap. Per aquesta raó, deia ella, que li faltava cabell a aquell redol de dalt el cap. Tot i així, na Catalina va lluir sempre una llarga trena negra, molt lluenta, sense cap cabell blanc.

Deia que de jove, es feien net el cap amb lleixiu que feien ells mateixos amb cendra d’esclova d’ametlla i, després una mica d’oli de l’oliva, per tenir el cabell ben lluent.

Els parts i els fills Al cap d’uns anys, l’amo de la hisenda, que en aquell temps (més o menys cap a l’any 1934) era de la família Tuells, gairebé fora de termini i el mateix dia de Nadal, els va desvisar, que se n’havien d’anar d’allí, sense temps de buscar-se una altra hisenda. Per sort, els sogres pogueren aparaular la gran finca de ca na Parra a Sant Antoni, més amunt del camí de sa Vorera, on anaren amb els fills fadrins. I, el jove matrimoni es va quedar a la finca de can Carabassó, també a Santa Gertrudis. A can Carabassó, ja hi havien estat de mijorals temps enrere els pares d’en Pep. Ara com deim s’hi quedaren el matrimoni jove amb la filleta que tenia devers un anyet, i allí va ser on ja va néixer el segon fill, en Josep, el dia de Reis, 6 de gener, de l’any dolent que havia de començar la Guerra Civil, el 1936. Aquell nen va néixer amb una

Catalina Soldat

23

malaltia congènita, que ells deien de la sang blava, la cianosi congènita. Varen patir molt amb aquest infantó, sembla que no el podien deixar i sempre l’havien de tenir a coll. Plorava sempre, era molt delicadet, i al cap d’un any, el 14 de gener de 1937 va morir. Això va causar una gran pena a tota la família, especialment a na Catalina, que molts anys després quan hi pensava, encara plorava8.

Tot i així en temps de feina grossa, i sobretot els dies de matances, en Pep i na Catalina i infantons anaven cap a Sant Antoni, a ca na Parra a ajudar els sogres i s’hi quedaven a dormir, els dies que era de menester fins acabar la feina.

A la pagesia, en el moment dels parts, ajudaven les dones, però també avisaven a les llevadores, comadrones o parteres. Així ho feien també a can Soldat. Però en aquest cas, com que en Pep, el seu home, era pràctic d’aquestes coses també ajudava.

Ell en moments d’una forta epidèmia va aprendre a posar vacunes i injeccions i, a fer cures. De fet, a casa seua, sempre hi havia gent d’aquell redol que necessitava posar-se injeccions, i ell ho feia amb molt de gust. Tenia tots els alicatrics i un petit fornellet per fer bullir amb alcohol l’agulla i la xeringa (la mateixa per a tothom!).

Per cert, en Pep, com que sabia llegir i escriure, sempre ajudava vesins i coneguts a fer els papers per al subsidi, o altres papers que haguessin de menester. Per això i per les injeccions, no cobrava mai res a ningú. Però això molta gent ho agraïa d’alguna manera, altres no perquè no estaven obligats.

Referent als parts, les quarantenes, els alletaments... eren moments difícils per les dones del camp, perquè qualsevol cosa que s’estrevengués podia complicar la vida de la dona i/o del nadó. Adés, com ara, es produïen casos en què les dones recent parides, pel motiu que fos no podien alletar el nadó, i aquí es creava una xarxa social, fet potser poc conegut, o millor dit pot estudiat, i quan passava això, s’avisaven totes les dones del veïnatge que estiguessin alletant fills, i se’ls demanava d’anar a la casa de la dona que ho necessitava, a alletar el seu nadó. S’anava allí, s’alletava el nadó, després se li preparava a “la dida” un bon berenar o menjar que s’anàs recuperant, i abans de retornar a casa seua, tornava a alletar el nadó novament. No eren dides, perquè no era una feina, ni cobraven per això, era una generosa solidaritat entre dones pageses. Eren mares de llet. Na Catalina, petita i primeta com era, va poder ajudar un parell de vegades altres dones que no podien alletar, per tant, i com es deia, era mare de llet d’altres infants, infants que a la vegada eren germans de llet dels seus propis fills.

8. De fet, l’autora d’aquestes línies, quan tenia quinze anys, va veure per primera vegada plorar la seua àvia, quan aquesta en una conversa familiar va recordar la mort d’aquell infantet tan estimat.

24

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Na Catalina a la festa del seu 85 aniversari amb els seus fills: d’esquerra a dreta: Na Conxa, en Pepito, n’Antònia, na Dolores, na Catalina i na Pepita.

També recordem que en néixer un infant, les dones de la família, amigues i veïnes, anaven a visitar la nova mare i portaven el cistelló de comares, amb una gallina per fer un bon brou, galletes, xocolata i fideus. Era ben conegut aquest costum d’anar de comares.

Les dones recent parides, guardaven quarantena, i els nadons els portaven a batejar el pare i els padrins. Després de la quarantena, la mare ja anava a missa i es confessava.

A can Carabassó, la finca on passaren a estar de mijorals, també hi nasqueren na Conxa el 22 de gener de 1938, na Pepa, el 25 de setembre de 1940 i n’Antònia, el 8 de gener de 1943. Tots els fills varen ser sans i condrets. Poc després canviaren d’hisenda, sempre dins de Santa Gertrudis i anaren a can Tonió, i allí va néixer l’al·lot, l’hereu, a qui tornaren a posar Josep. Aquest part va ser molt difícil, perquè el nadó es presentava d’esquena. La llevadora, s’angoixava, i en Pep, el marit entenent el que estava passant, va fer cridar un metge de Vila. Sembla que la llevadora es va ofendre una mica, però segurament, sense l’ajut del metge, na Catalina i el nadó haguessin perillat, perquè va ser un part ben difícil.

Catalina Soldat

25

raceres de Formentera i famílies refugiades B de Vila Estant a Santa Gertrudis, sempre recorden que en temps de sega i feina forta, venien cada any unes dones de Formentera, braceres, a ajudar en les feines, i quedaven a dormir i a menjar a la casa fins que s’acabava la feina. Sempre portaven cabdells de llana de Formentera, i a les nits aprofitaven per teixir roba, jerseiets i calcetins per als infants de la casa. Era una altra solidaritat entre dones, entre pagesos, que encara tenien menys que ells mateixos. I, es creaven llaços d’amistat i forta estimació. Com també amb moltes famílies de Vila, que en temps de guerra, fugien de la ciutat, pel perill i també per l’escassetat, i compartien casa i sosteniment amb alguna família pagesa coneguda. En el cas de la família Soldat, mentre estaven a can Carabassó, varen acollir una família de Vila coneguda, la de Miguel de las Heras, i compartiren casa i menjar. Durant aquell temps de guerra.

N’Angeleta, de la família d’en Miguel de las Heras, els ajudava a cosir tot el que havien de menester. Ben segur que aquella família va quedar molt contenta i no tenint prou amb això, encara després durant alguns anys, per Nadal, els baixaven a Vila, una bona olleta de salsa de Nadal.

Criar i educar els fills en aquelles condicions era complicat. Si era temps de feina forta, sembrar o segar... no podien deixar els fills. Na Catalina contava que quan anaven a segar, i tenien algun infant petit, se l’emportaven al camp, a vegades el deixaven baix un garrover, però moltes vegades on segaven feien un redolí, posaven a la criatura dins i li deien: mira això es una gàbia, a veure si saps sortir d’aquí, has d’anar arrencant palla... Per cuidar infants, sempre es recorria a les àvies, quan aquestes ja no eren prou fortes per anar al camp, ajudaven la família amb els corrals i cuidant nets. Sembla que antigament, les àvies mastegaven i trituraven el menjar dels infants mentre aquestos no tenien dents. Però això na Catalina ja no ho va conèixer.

Cap a Vila Després d’uns anys a la finca de can Tonió, de Santa Gertrudis, quan s’acabà el temps de contracte aparaulat, passaren a la finca de can Palerm al Puig den Valls, fins que la filla de l’amo va necessitar la casa perquè es casava, i decidiren llogar, també al Puig d’en Valls, la casa d’en Caramunt. En aquell temps, el matrimoni va pensar

26

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

a posar una botiga, i deixar el camp, perquè cada vegada costava més trobar gent per les feines pageses i provar sort i anar a treballar a Vila. Varen tenir l’oportunitat d’agafar una botiga de queviures al carrer de Tamarit (actual Bisbe Azara), davant ca n’Afro, conegut el negoci com can Soldat, nom de casa d’en Pep, cap de família. Allí les filles i en Pepito pogueren anar a escola a Vila, a Nostra Senyora de la Consolació les al·lotes, i en Pepito, després de “parvulitos” va passar primer a sa Graduada, i després a Arts i Oficis amb don Rafel Zornoza. Na Catalineta, la filla gran, aviat va anar a Arts i Oficis a aprendre de cosir i de brodar, durant quatre anys, però el darrer curs no el va acabar perquè ja anava preparant per casar-se. Per aquells anys sembla que a Arts i Oficis, on s’anava a la nit, i hi anaven molts al·lots dels pobles per aprendre un ofici, ensenyava a cosir na Maria Guasch, professora de “Corte y Confección”, i na Pepita Serra, ensenyava brodat, encaje, ganxet, boixets, frivolité (puntes i randes), vitela (gases fetes a mà)... I, també, amb la senyora Margarita de can Torrilles (que poc temps després es va fer monja) que sembla que treballava per a la marca Medias para ti, va aprendre a collir punts de calça. Es va comprar un aparell especial per arreglar calces, de la marca VITOS, que el va encarregar a can Verdera, enviat des de Barcelona, i li deixaren pagar a terminis, sembla que en total 5.000 pessetes. Aquest aparell era com una xeringa amb una agulla, i tenia una base o tub on posaven el tros de la calça on hi havia el forat i, amb l’agulla anaven reconstruint sa carrera. Totes les dones havien de menester aquest servei, perquè les calces eren molt cares i no podien llençar-les, les havien de fer arreglar, en una època en què les faldes ja s’anaven escurçant i es portaven primer calces de seda, molt cares, més endavant de nylon. A ca na Maria Juan venien calces de cristal i li enviaven a ella tots els arreglaments. Sembla que quan na Catalineta, la filla gran es va casar, guanyava ella més sous collint punts de calça, que el seu home venent sabates.

Na Catalina Soldat, com hem dit, no va anar mai a escola, però ella sabia llegir i escriure, i firmar... i sobretot fer comptes, en això era llesta i ràpida. Aquestos temps de la botiga a Vila, com hem dit, ja no vivien a Santa Gertrudis, havien llogat una caseta al Puig d’en Valls, can Caramunt, conegut també com can Soldat, on també visqueren molts anys, i també hi anava gent allí a fer-se posar injeccions per en Pep Soldat. Sembla que també hi feien reunions de catequesi i marianistes, perquè en Pep, era requeté (boina roja, associació paramilitar carlista), d’Acció Catòlica, de Càrites, i ajudava les monges de Sant Vicent que feien menjar per la gent necessitada.

Allí, en aquella casa del Puig d’en Valls, va néixer la filla petita, que pel dir del cert, na Catalina que ja passava dels quaranta-cinc anys, primer va pensar que ja es

Catalina Soldat

27

feia major, però per tal de saber-ho segur, va cuinar una olla de faves, perquè sempre que havia quedat en estat de bona esperança avorria aquest llegum. Es va posar un bon plat, i només de sentir l’olor, de seguida s’adonà que tornava a estar embarassada. Na Dolores, la petita, va néixer el 16 de març de 1951, 18 anys i mig després de la primera filla, al Puig d’en Valls, partió de Santa Eulària, encara que l’apuntaren com a nascuda al carrer de Tamarit de Vila, i ja va anar a escola a Vila a les monges de Nostra Senyora de la Consolació.

Els papers, els llibres de família i els viatges En Pep Soldat va morir aviat, malalt de leucèmia, el 30 de desembre de 1967, encara no havia complit els 60, i na Catalina, tres anys major que el seu home, va quedar vídua amb 62 anys. Però abans, el matrimoni va tenir temps de casar un parell de filles i de fer un viatge a l’estranger. Un viatge, no com aquella vegada acabats de casar, que tota la família Soldat anaren a Lluc, per complir una promesa de la sogra i la cunyada Maria. Aquesta vegada, en Pep i na Catalina Soldat anaren a Fàtima, a Portugal. Per fer aquest viatge s’hagueren de fer el passaport, i vet aquí que el seu llibre de família no era oficial! Resulta que com que es casaren l’any 1932, durant la Segona República, els feren a l’església de Santa Gertrudis un llibre de família, editat pel Bisbat de València, que tenia una introducció d’unes 15 pàgines que contenia instruccions per als nous contraents, els deures del marit i molt especialment els deures de l’esposa, deixant clara l’autoritat de l’home i l’esperada submissió de la dona i, sobretot, recalcant que el matrimoni era un fet sagrat, i que els matrimonis no celebrats a l’església no eren vàlids, i el divorci era pecat! Bé, l’any 1956 es feren fer un nou llibre de família, i abans sol·licitaren les corresponents partides de naixement, tot per poder tramitar els passaports. Obtinguts aquests, tenien permís per viatjar per TODO EL MUNDO (excepto Rusia y paises satélites). Només anaren a Portugal, amb un viatge llarguíssim en autocar, i na Catalina sempre vestida a la seua manera, a la manera pagesa, vestit que amaga cames i formes del cos femení.

Com que per a aquell viatge ella no va voler mudar la vestimenta i “vestir-se de senyora” o de “balandra”, després ja no va voler treure-se-la mai, perquè deia que si no ho havia fet per viatjar amb el seu home, ja no se la mudaria mai. I, sempre va anar vestida de pagesa, de dol. Però, amb roba antiga i tot, ella va agafar el gust dels viatges, i ja major, sempre que va poder va fer algun viatget: a Lourdes (França), a

28

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Montserrat, una altra vegada a Palma, a Lluc... però pensem que no només anava a visitar les Mare de Déu, ella ho volia veure i conèixer tot. De fet, el viatge que més li va agradar va ser una vegada que la portaren a les festes de Sant Joan de Ciutadella.

Allí va gaudir molt, i es va encantar amb els balls i les carreres dels cavalls. Per ella va ser una cosa molt grossa! En els viatges, la gent la mirava, i fins i tot la paraven i li preguntaven d’on era. Li deien que els recordava les pròpies àvies. En el viatge a Montserrat, unes turistes belgues volgueren retratar-se amb ella, i després d’intercanviar adreces, començà una amistat epistolar: nosaltres enviaven cartes en francès, i elles en flamenc o francès si trobaven traductor... varen arribar a venir un parell de vegades a Eivissa per visitar-la.

Treballs i ocupacions de na Catalina Les filles recorden a na Catalina sempre treballant, i a més a les nits i estones lliures, ella també cosia a comissió, feia mocadors de repulgo, cosa que l’ajudava i molt en la seua economia diària. Després de tancada la botiga, na Catalina encara va haver de treballar dur: a casa hi tenia tancó i corrals, més tota la feina de la casa. També hi va haver una temporada que va anar a treballar a Sant Antoni, en una pensió, Pensió Esmeralda, propietat de na Margalida, la dona del propietari de l’Hotel Ses Savines, que estava dins el poble. Això, a l’inici del turisme a l’illa, quan les dones del camp anaven molt buscades per treballar i per servir. Ho va deixar perquè no volia deixar tant de temps la filla petita tota sola. Però al cap del temps l’anaren a buscar de l’Hostal España, i d’allí la cridaren per treballar per la família Marí Mayans, en Bartomeu, que li agradava menjar les patates que es feia per a ella: bullides i sofregides amb tomata i ceba... patates a la pobra!

Després, la sol·licitaren al Forn de can Puvil (San José), allí també va treballar molt a gust, perquè se l’estimaven molt. Ella sabia fer de tot, primer netejava, però després ajudava el forner a pastar i a enfornar, a despatxar si era menester o a cuidar els petits de la casa. Això devia ser ja mitjans anys seixanta. Va ser quan el seu gendre, en Pepe de na Catalineta, la filla gran, li va demanar que deixàs el forn i els anés ajudar a cuidar els fills, que ja en tenien tres (més tard en vengueren dos més), i per poder ajudar en les coses de la casa, atès que ells estaven tot el dia a la botiga.

En aquells anys na Catalina Soldat, ja vídua, i na Dolores la filla petita, vivien a casa del gendre i la filla gran. En Pepe li va oferir pagar-li una miqueta més que a can

Catalina Soldat

29

Puvil, i per això i de seguida que na Dolores va començar a treballar, entre les dues, i l’aval del seu gendre en Pepe, i sobretot que les dues vengueren la llegítima, la part que els corresponia del solar que tenien per Can Bonet, a Sant Antoni, un solar que en Pep Soldat havia rebut en herència, varen poder començar a estalviar per comprar una habitatge. Amb tot això na Catalina i la seua filla petita, na Dolores varen poder comprar un pis, al carrer Toni Sendic. Això la feia estar molt orgullosa, perquè en tota la vida no havia estat propietària de res, i en la seua vellesa va poder ser-ho. Després de poder ajudar a criar els fills de na Catalina, també va prendre gust a ajudar al fill Pepito i la nora Ángeles amb els seus tres fills. I també a n’Antònia amb les tres filles, i encara quedava temps, els diumenges i dies de festa, que a les set del matí ja agafava es camió de línia, i se n’anava a Sant Antoni, on vivia na Conxa, amb quatre fills i un hort que era la seua delícia, perquè ella era pagesa de vocació, li agradava molt treballar el camp: sembrar, cavar, regar, collir...

Els seus divertiments Però no només li agradava treballar, també li agradava el divertiment. Els diumenges, es mudava i anava a missa. Dins sa seua fonda butxaca de la gonella sempre hi portava el moneder, un mocador, un rosari, un grapadet de “sugus” per als nets i un molt útil raoret! Si anava per quedar a dinar, ella portava la seua barseta, senallonet tapat, amb el seu dinar i una petita ampolla, de quart de litre, tancada amb tap de gasosa, plena de gasosa i tenyida de vi pagès. Li agradava viatjar en avió, i li agradava parlar per telèfon i que li fessin fotos, i fins i tot pel·lícula! Sempre es deixava retratar, tret d’una vegada que uns turistes, davant la sabateria del seu gendre, li demanaren que es posés el capell, i ella aquell dia anava mudada, i els va dir, que no tenia capell, que el capell només era per treballar! De major, li agradava les tardes d’estiu anar a la sabateria del seu gendre, i se seia al carrer, a la porta del davant de la botiga, a l’esgraó de l’escala de can Medina, per veure passar tota la gent, els turistes i les coses modernes. Si feia molta calor deia als nets: voleu un gelat? I sempre els donava diners per anar a can Rumbo o a Los Valencianos, ella sempre volia un gelat de gel, deia que refrescava molt. Les tardes d’hivern, quan la filla petita, na Dolores, i el gendre sortien o se n’anaven de viatge, ella agafava el seu cadironet, l’apropava a l’estanteria on era el telèfon, que estava col·locat una mica alt, es pujava damunt del cadironet, perquè d’altra manera no

30

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

hi arribava perquè era molt baixeta, i teclejava de memòria els números de telèfon, cridava a alguna neta, la que ella sabia que estava disponible, moltes vegades na Carmen, jo mateixa o les filles de n’Antònia... i deia: Ja se n’han anat... veniu! I, totes que corríem cap a casa seua. No era que no hi poguéssim anar quan hi eren ells, la filla petita i el gendre... però així era més divertit! La despensa quedava buida de tots els dolços, llaminadures i cacauets, que a ella li encantaven... I, ella, abans de tornar la filla i el gendre, enviava a alguna neta a comprar tot el que s’havia gastat. Com si allí no hagués passat res!

I, novament, Santa Gertrudis A finals dels anys setanta, la filla gran, na Catalineta, i en Pepe, compraren una finca a Santa Gertrudis, que limitava amb la vaqueria. S’hi feren una caseta i l’àvia Catalina, que no sabia estar aturada, li va preguntar al gendre, molt seriosa, que perquè volia tanta terra, si ell no la sabia treballar, i el gendre, home nascut i criat a sa Riba, a la mar, i que no entenia les coses del camp, i crec que gratament sorprès de l’ímpetu d’aquella dona petita, decidida, que no sabia descansar, li va dir, que era per a ella, si la volia treballar. Així va ser com va començar a sembrar, cavar, llaurar, regar, sense que ningú no li digues res, ni li manàs res. Ella decidia i ella feia del seu cap endavant. Un dia li va dir: Pepe, aquesta terra m’ha donat vida! A la finca de Santa Gertrudis, per aquell temps (anys 80) hi anaven a diari, perquè estava tot sembrat. Ella no es feia esperar mai i a l’hora convinguda, ja la trobaven al carrer llesta per partir. Un dia, després de tot el matí de feina a la terra, el gendre li va dir que fés via en acabar que tenia pressa. Ella estava collint albercocs i tot i que tenia per màxima mai fer-se esperar, aquell dia patia perquè els albercocs eren madurs, i pensava que per l’endemà ja haurien caigut... i el gendre, que la tornava avisar, així que ella li va dir: corre vine aquí, i l’home que no estava acostumat que la sogra li manés res, i va anar de seguida, i ella li va demanar que s’acotxàs, ell ho va fer sense entendre res, però encara no s’havia ajupit del tot que ella ja s’havia encaramullat damunt les espatles del gendre per poder arribar a tots els albercocs. La treta va ser tan sobtada, que en Pepe es partia de les ganes de riure que li va provocar l’eixida!

Un exemple més del seu sentit pràctic.

Cap a principis dels anys vuitanta quan a diversos pobles es va començar a recuperar el tir amb bassetja, ella hi va participar. Una de les vegades, tenia ja 84 anys, va

Catalina Soldat

31

Reportatge sobre el Tir amb bassetja d’una publicació esportiva balear, amb foto de na Catalina concursant. I la portada de la publicació.

sortir fotografiada tirant amb bassetja no només als diaris locals, també i posteriorment en una publicació esportiva de Balears. N’estava ben orgullosa.

Cap a l’any 1992-3 el Consell Insular va començar a organitzar el primers cursos de recuperació d’artesanies tradicionals9: fer espardenyes, instruments musicals i confeccionar indumentària tradicional i, com la filla gran, na Catalineta, s’hi va apuntar, ella també va voler anar-hi... la professora era na Maria Cardona Rotes10, qui aviat la va agafar d’assessora per ajudar-la a ensenyar a totes les alumnes, com es feien les gonelles, els mantons, els gipons, els rifacos...

Na Catalina Soldat era una persona que tenia posat seriós i formal. I ho era.

Era puntual, complidora, i també sabia ser niga, si feia falta. Però era també una persona divertida i amant de les bromes. Com que li agradaven molt els in-

9. Es tractava d’uns cursos organitzats des del Consell Insular i subvencionats pel Govern Balear i amb fons europeus per dinamitzar i fomentar accions locals rurals (SEMILLA).

10. Vegeu la biografia de na Maria Rotes, citada a la bibliografia.

32

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

fants, sempre els sabia entretenir. Amb els nets grans, i també amb algun gendre, s’atrevia a reptar-los a alguna carrera: s’arromangava els vestit i els rifacos, i corria com un llamp!

l cor de na Catalina, les seues tres mentides i E altres anècdotes Ja com a espigó volia comentar un parell d’anècdotes que potser ajuden a comprendre el seu tarannà. Formal i ponderada com era, a l’hora d’explicar coses, a vegades feia alguna confessió sorprenent: un dia va explicar, que a ella, en realitat, li hauria agradat ser monja. Crec que això cal posar-ho al seu context. En aquell temps educaven els fills, sobretot les al·lotes de forma conservadora i en les creences catòliques, que dominaven el seu univers. Les dones del camp no coneixien més que el seu propi món i creien allò que predicaven els capellans. Segurament dins aquest univers, ser monja volia dir tenir una vida més assossegada, dedicada a la contemplació i a l’oració, això semblava més fàcil que la seua pròpia realitat. Tot i així per ser monja calia tenir dot, tampoc no era fàcil i ella no en tenia. Això sí, sempre va ser molt devota de la Mare de Déu del Carme.

A na Catalina li agradava veure la televisió, entenia bé el castellà. Li agradava veure les notícies, els bous, i també els debats polítics del Congrés dels Diputats, en aquells anys de transició cap a la democràcia. La divertia molt veure com entre els polítics s’acusaven uns a altres. No cal di, que li agradava molt Adolfo Suárez, tan plantós. També veure les pel·lícules espanyoles dels anys setanta. I li agradava veure cantar Manolo Escobar, perquè deia que era guapo i que li recordava el seu home, en Pep. En canvi deia, que veure cantar Dyango la feia patir!

Com a curiositat vull comentar una raresa de na Catalina: tenia el cor al revés, girat cap endarrere i col·locat a la part dreta dels pulmons. Mai no va tenir cap problema per això, i ja deim que va viure amb bona salut fins gairebé els 94 anys, i això que la seua vida va ser dura i de molta feina. Anava molt poc al metge, i quan hi anava, els metges no s’ho podien creure... més d’una vegada li manaren fer radiografies! Això sí, sempre tenia poca gana o mica, menjava per obligació, i de vegades per animar-se, abans de dinar es prenia un palo o una quina Santa Catalina, que segons ella li feia entrar sa gana. Per menjar, fins els darrers dies, menjava sense privacions: frits, sofregits... acompanyat de gasosa amb una miqueta de vi pagès. Un dia, un

Catalina Soldat

33

metge substitut, que no la coneixia, volent fer-ho bé, li va dir que a la seua edat, no podia menjar amb sal, ni beure vi, ni cafè... I ella, molt obedient va fer cas... El resultat va ser que en menys d’una setmana l’hagueren de portar a urgències perquè no s’aguantava: li havia baixat molt la pressió arterial. Després d’aquest petit incident va tenir llicència per seguir menjant a la manera que sempre havia fet!

Finalment, explicarem (esperem que amb el seu vistiplau), que una altra vegada va anunciar que ella en la seua vida havia dit tres mentides: Primera: Un dia de petita, fent de pastora i jugant amb una bassetja es va tirar la pedra pel cap i es va fer un trau al front. Son pare els tenia prohibit tirar amb bassetja, i per evitar un càstig ella va dir que havia caigut dalt una pedra. Segona: Una nit que ella complia anys, festejant amb en Pep, aquest li va dir: estic content de veure’t ara que ja tens 24 anys, i ella, que era tres anys major que ell, li va contestar: saps que no m’havies conegut que en tengués 23? ... N’he complit 25! I és que, quan varen fer coneixença, ella, com que sabia que ell era més jove que ella, es va treure un any. Tercera: Poc temps després de casats, treballant al camp, ella en Pep i els sogres, amb l’esforç, es va escapar un vent, que es va sentir una mica massa. Ella va tenir molta vergonya pels seus sogres, i molt àgil va dir: Pep, brut! En Pep que va entendre de seguida el quid de la qüestió, i mort de riure, va dir: perdonau, se m’ha escapat!

Va partir un divendres 12 de juny de 1998, li mancaven tres mesos per complir els 94. La seua darrera sortida de casa seua, abans d’ingressar a l’Hospital, va ser per anar a conèixer una nova besneta, això sempre era plat de bon gust! La seua descendència, a dia d’avui, varen ser set fills (un mort prematurament), 19 nets, 32 besnets, i 3 rebesnets.

Tantes i tantes àvies pageses tingueren una vida anònima plena de feina i penúries, similar a na Catalina o en alguns casos pitjor, atès que ella va tenir un home que la va respectar i, tot i que amb molta feina, pogueren anar endavant, i tenir una vellesa tranquil·la i acomodada, envoltada de fills i nets. En aquell temps, moltes dones es casaven i havien de sotmetre’s a l’autoritat arbitraria d’un marit, que disposava del seu patrimoni personal, que tal volta estava absent per les feines del camp, o que les hi infligia maltractaments, o que perdia el patrimoni jugant a les cartes11, o que emigrava i no tornaven a saber res mai més... I, a un societat camperola, de població dispersa, aquelles dones pageses no podien recórrer a ningú, i no tenien més remei que callar i 11. El psiquiatre Claudio Alarco Von Perfall, descriu a la seua obra citada a la bibliografia, la mala afició que tenien molts pagesos a jugar a les cartes, malmetent els seus patrimonis.

34

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

aguantar. De bon segur que el veïnat coneixia i comprenia la situació de cada dona, i per això es creaven aquelles petites solidaritats, les favors. La vida d’una dona pagesa era una vida, anònima, de sacrifici, sense dret ni a paraula. Això contrasta molt amb l’esplendor d’una al·lota fadrina en edat de festejar, vista com la reina del moment.

Amb tots els pretendents, voltant vora ella i fins i tots, barallant-se per ella. I, sembla que supeditats a la seua decisió i caprici. Però, si analitzam bé el festeig pagès, també trobarem que les al·lotes tampoc eren lliures del tot per triar el seu pretendent, sempre vigilades per les mares, i aconsellades, quan no directament pressionades. Una situació que no va començar a canviar fins que les dones començaren a treballar fora casa i a tenir independència econòmica, en aquest cas aprofitant el boom turístic, arribats ja als anys setanta, que també va influenciar i molt en les formes de ser de les famílies eivissenques, que de cop i volta, després d’anys d’endarreriment i autarquia, es varen obrir al món... o el món va irrompre a l’illa d’Eivissa!

BIBLIOGRAFIA AIXELÀ, Y. (2000): Mujeres en Marruecos. Un análisis desde el parentesco y el género. Ediciones Bellaterra, Colección Alborán. Barcelona.

ALARCO VON PERFALL, C. (1981): Cultura y personalidad en Ibiza. Editora Nacional. Madrid.

AA.VV. (2000): Mujer, ideología y población. II Jornadas de roles sexuales y de Género. Ediciones Clásicas, Madrid.

AA.VV. (2007): Dones a les Illes: Treball, esplai i ensenyament (1895-1945). Comissió Interdepartamental de la Dona, Govern Balear. Palma.

AA.VV. (2010): Dones. Reconstruïm la història. Les Illes 1880-1936. Institut Balear de la Dona. Palma.

AA.VV. (2017): La gran cristiana. La dama, la casa. Museu de Mallorca, Palma.

CASTELLÓ BOU, Mª T. (2013): La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60.

Terres de l’Ebre. Farell Editors, Barcelona.

DE VEGA, E. (1992): La mujer en la història. Anaya, Madrid.

FRAILE GIL, J. M. (2000): Amas de cría. Fundación Joaquín Díaz i Fundación Centro de Documentación Etnogràfica sobre Cantabria. Madrid.

GUERRA DE LA VEGA, R. (2013): Mujeres de la II República. Historia de la Fotografía. Madrid.

Catalina Soldat

35

MARÍ TUR, V. (2009): Dones de pagesa: Els treballs i els dies. El llegat de les darreres dones d’Eivissa i Formentera que segueixen vestint de pagesa. Consell d’Eivissa.

PERISTIANY, J. G. (1987): Dote y matrimonio en los países mediterráneos. Centro de Investigaciones Sociológicas. Madrid.

QUEROL, M.A. y TRIVIÑO, C. (2004): La mujer en el “origen del hombre”. Ed. Bellaterra Arqueología, Barcelona.

RUBIO GARCÍA, L. y RUBIOHERNÁNSAEZ, L. (2000): La mujer murciana en la Baja Edad Media. Universidad de Murcia. Murcia.

SANSANO COSTA, L. (2003): “El ceremonial del galanteo, el cortejo y las huidas.

Estrategias matrimoniales en el contexto rural tradicional de las Pitiusas”. Revista Narria, Estudios de Artes y Costumbres Populares. Museo de Artes y Tradiciones Populares. Universidad Autónoma de Madrid. Números 101-104. Madrid.

SANSANO COSTA, L. (2003): “Aproximación al derecho foral de las Pitiusas”.

Revista Narria, estudios de artes y costumbres poulares. Museo de Artes y Tradiciones Populares. Universidad Autónoma de Madrid. Números 101-104. Madrid.

SANSANO COSTA, L. (2007): “Na Maria Cardona Rotes, cosidora i brodadora”. VI Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses. Eivissa.

SANSANO COSTA, L. (2017): “Els hòmens bons com a tradició que arriba als nostres dies”. XVI Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses, Eivissa.

VINYOLES VIDAL, T. (2005): Història de les dones a la Catalunya medieval.

Eumo Editorial. Pagès Editors. Lleida.

Margalida Roig Colomar

Fanny Tur Riera Margalida Roig Colomar amb dues cosines.

Arxiu família Llogat. AISME

La causa 1115 / 1936 Margalida Roig Colomar neix a Sant Francesc de ses Salines, en el municipi de Sant Josep de sa Talaia d’Eivissa a les 5 de la matinada del dimarts 17 de novembre de 19081 en el si d’una família treballadora. Va ser inscrita pel seu avi patern el mateix dia del seu naixement amb el nom complet de Margalida Rosa Maria.

L’Eivissa de 1908 La població d’Eivissa era de prop de 25.000 habitants. La ciutat passava dels 6.4002. Sant Josep, el municipi on va néixer Margalida, no arribava als 4.000 vesins.

Aquell any, com tants altres, l’illa seguia reclamant una línia directa i regular de comunicació marítima amb el port de Barcelona. Era una reivindicació històrica moltes vegades promesa, tantes altres vegades impulsada i interrompuda. L’Ajunta1. Registre Civil de Sant Josep. Naixements 1908 2. PÈREZ-CABRERO i Tur, Artur. Ibiza: guia del turista. Barcelona: impremta de Joaquim Horta, 1909. Biblioteca de Can Botino.

38

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

ment d’Eivissa -aleshores presidit per Ricard Gotarredona Hernández- i la cambra de Comerç -presidida per Abel Matutes i amb Felip Curtoys, Bartomeu Capmany, Francesc Medina, Bartomeu de Roselló, Ignasi Riquer entre d’altres en la directivaexpressaven públicament el seu disgust per la supressió de la línia que realitzava la naviliera Isleña i unia Eivissa amb Barcelona fent escala a Palma i aprofitaven per reclamar la reinstauració del trajecte directe. L’any següent seria una realitat. A la precarietat de les línies de comunicació s’hi afegien els incidents marítims com l’accidentada travessia del Juanito, que va tardar uns dotze dies en fer la travessia des del port de Cartagena a les illes degut al mal temps o la dels vapors Cataluña i Balear que varen fer una mena de competició marítima i varen estar a punt de provocar un accident enmig de la mar.

La premsa local denunciava també el retard en la recepció de telegrames atès que un missatge urgent podia tardar fins a vuit hores en arribar a Eivissa des de Palma. La llum elèctrica arribaria a la fi als domicilis de Dalt Vila que s’ho poguessin permetre.

En aquest barri viuria anys després Margalida Roig durant bona part de la seua vida.

Aquell any els pròcers de la societat illenca mostraven la seua indignació per la publicació d’un article de Vicente Blasco Ibáñez sobre els costums eivissencs mentre les obres de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que havia visitat les illes en la segona meitat del segle anterior, es venien per cinc pessetes els dos volums. A la ciutat ja existien un parell de llibreries i papereries, com ara la de Mariano Tur Tur en el carrer de la Creu o la de Verdera al carrer de Montgrí, que hem pogut documentar des de la dècada dels 80 del segle XIX.

La família de Margalida Els pares eren Joan Roig i Torres i Margalida Colomar Marí, pagesos de vint-inou anys els dos, naturals de Sant Jordi de ses Salines i residents a Sant Francesc de s’Estany.

Els avis paterns eren Vicent Roig Planells, pagès nascut a Sant Miquel de Balansat i resident a Eivissa ciutat. L’àvia paterna era Margalida Torres Tur, natural també de Sant Jordi i mestressa de casa. El matrimoni vivia a la parròquia de Sant Elm en el cor del barri de la Marina. L’àvia Margalida va morir mentre la neta estava empresonada.

Els avis materns eren el ja difunt Joan Colomar Serra, natural de Sant Jordi, i Rosa Marí Tur, de Sant Francesc Xavier i resident a Sant Jordi. Varen signar com a

Margalida Roig Colomar

39

testimonis Bernat Marí i Tur i Josep Sala Marí, naturals i vesins de Sant Josep, d’ofici propietaris3.

Margalida va tenir des de joveneta interès per la cultura, cosa que li venia per tradició familiar: en un context on quasi tothom, sobretot les dones, era analfabet, la seua àvia sabia llegir i escriure i Margalida va tenir sempre Margalida Roig Colomar amb el seu home, Josep Bonet i els seus fills: Esperança, Joan i Josep. contacte amb els llibres. De Arxiu família Llogat. AISME fet, els membres de la família acostumaven escriure les cartes als veïns que no sabien. Aquest costum familiar el va continuar Margalida quan es va instal·lar a Dalt Vila4.

Margalida va tenir tres germans: una nena i dos al·lots que tal i com era costum, heretaren els noms dels avis. Menys de dos anys després del seu naixement, Margalida arribava un nou membre a la família, Rosa, que va morir d’una septicèmia als tres anys. De Rosa sí hem pogut trobar la partida de baptisme a l’arxiu parroquial de l’església de Sant Jordi. Margalida fou batejada a Sant Francesc de Paula, d’on no es conserven els arxius parroquials perquè varen ser cremats durant la Guerra Civil. Al cap de set anys va néixer Joan i set anys després Vicent.

Quan Margalida era petita, el pare, Joan Roig Torres, va emigrar a Amèrica juntament amb els seus germans. Primer va recalar a Cuba i després anà a l’Argentina. Joan tornava periòdicament a Eivissa, més o manco cada sis anys, a veure la família i es quedava un o dos anys a l’illa. Durant les seues estades a casa treballava de conductor del tren de sal de ses Salines. La dona va tenir sempre intenció de reunir-se amb ell a Amèrica. Precisament, Roseta es va infectar tallant-se amb un vidre a la platja quan la mare l’ensenyava a nadar perquè opinava que si emigraven a Amèrica n’havien de saber.

3. Registre Civil de Sant Josep. Naixements 1908 4. Informació aportada pel seu fill petit Josep Bonet Roig

40

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Abans de partir i per tal d’evitar que mare i filla haguessin d’anar cada dia a buscar aigua a la única font que aleshores existia a la ciutat, la de la plaça de sa Font a la Marina, el pare va construir una cisterna a la planta baixa de la casa familiar, situada al carrer de Sant Antoni de Dalt Vila, molt a prop de la plaça del Sol, dita durant un temps de sa Quartera i on en el segle anterior s’havia ubicat el primer teatre públic de la ciutat, impulsat per l’Ajuntament en el local que anys abans s’havia fet servir com a magatzem de gra.

Just quan la família s’estava preparant per reunir-se amb el pare a Amèrica, els va arribar la notícia que l’home havia mort en un accident de tràfic transportant un camió que feia el repartiment de pa a Cosquin, província de Còrdova, Argentina.

L’accident havia set recollit per la premsa local per mor de la seua aparatositat.

Aquest fet va canviar el seu destí. A partir d’aquí, per ajudar a l’economia familiar, i com tantes altres al·lotes, Margalida va haver de començar a treballar amb només quinze anys a la fàbrica de teixits de Can Ventosa.

La fàbrica de can Ventosa La fàbrica Ventosa ocupava en aquells moments, al voltant de 1923, uns locals a la carretera de Sant Joan però el 1924 els propietaris varen traslladar el negoci a un edifici nou aixecat al costat de la carretera de Sant Antoni, avui avinguda d’Ignasi Wallis de la ciutat, que seria inaugurat oficialment el 27 d’abril de 1925. Encara que segons la premsa de l’època la maquinària no estava del tot instal·lada, el centre ja estava operatiu. Aquell mateix dia es va produir per la nit un incendi al vaixell Villa San Antonio5.

La fàbrica era en aquella època una de les poques activitats industrials d’Eivissa amb un volum de feina important i l’única amb les seues característiques: hi treballava exclusivament mà d’obra femenina, encara que el cap i els tècnics que reparaven les màquines eren homes, una bona metàfora de les relacions laborals en aquells temps. En temporades de gran volum de feina, hi treballaven més de cent-cinquanta dones, normalment vesines de la ciutat i el pla de Vila.

Com a sindicalista de la UGT, Margalida va participar activament en la formació, el mes de març de 1936, de la Unió Obrera Femenina (UOF), que agrupa-

5.

Diario de Ibiza, 28 d’abril de 1925

Margalida Roig Colomar

41

Margalida Roig Colomar amb altres al·lotes. La joveneta vestida de pagesa que li posa una ma a l’espatlla va declarar al seu favor durant el judici.

Arxiu família Llogat. AISME

va les treballadores de la Calceteria Hispánica Can Ventosa. Per poder treballar a la fàbrica calia sindicar-se i afiliar-se a la Casa del Poble. En aquells anys va prendre contacte amb altres joves compromesos, com el folklorista Joan Castelló Guasch entre d’altres, i que es reunien a la Casa del Poble.

La vaga Des de la creació del sindicat, Margalida i altres dones oferien xerrades informatives a les treballadores i companyes en el local del sindicat, ubicat al carrer Comte de Rosselló. Ben aviat, el sindicat va presentar davant l’Ajuntament d’Eivissa la llista de les reivindicacions de les obreres en un document signat el 4 de juny de 1936 per la presidenta Maria Ramon Marcelino i la secretària Maria Costa i dividit en 12 articles més un addicional. Els principals eren els següents:

42

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

BASES Art. 1. Les treballadores s’havien de contractar a través de la societat Union Obrera Femenina 12 art. + 1 Art. 2. La classificació de personal quedava estipulada entre oficiales de 1ª, de 2ª, i aprenents Art. 4. Establien també els salaris mínims per categories i tasques Art. 5 i 6. La jornada laboral seria de 8 h excepte el dissabte que serien 4 pel matí cobrant tot el dia Art. 7. Les obreres tindrien vacances retribuïdes de set dies anuals.

Art. 8. Les treballadores tindrien també permís per absentar-se per mort dels pares, germans o dos dies de salari.

Art. 9. S’acceptava l’acomiadament en cas de faltar a la feina dos dies sense justificar.

Art. 10. El patró es comprometia a demanar a la societat el personal que necessitàs.

Art. 12. La vigència d’aquestes bases i el contracte seria de dos anys.

El 13 de juliol de 1936 les obreres de Can Ventosa es declaraven en vaga amb caràcter indefinit per no acceptar la patronal les bases presentades pel sindicat. Segons testimonis durant la instrucció de la causa 1115/1936, així com informes de la batllia de la ciutat, la promotora de la vaga havia set Maria Ramón Marcelino, en qualitat de presidenta de la societat Unión Obrera Femenina (UOF).

La coincidència de la vaga amb el colp d’estat militar que donaria pas a la Guerra Civil, va ser el detonant de la seua detenció i la seua posterior condemna. Prèviament, en solidaritat amb les treballadores de la UOF, socialistes, comunistes i anarquistes cridaren a la vaga general, i el 18 de juliol, diferents societats obreres havien presentat ja els oficis de vaga.

En aquells moments era batle de la ciutat Antoni Torres Álvarez, qui el 1935 havia substituït Verdera Mayans en la direcció de Diario de Ibiza. També havia dirigit el periòdic catòlic Excelsior. Durant la instrucció de la causa 1115 / 1936, el jutge instructor va demanar referències, com era habitual, al batle de Vila i aquest va contestar per escrit que tant Margalida com les seues companyes eren de filiació comunista.

Margalida Roig Colomar

43

Reglament de règim interior de la fàbrica de Can Ventosa, on com moltes altres dones d’Eivissa treballà Margalida Roig Colomar. Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (AHEiF)

44

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Margalida Roig Colomar

45

46

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

El colp d’Estat i l’esclat de la guerra A Eivissa, el capità Rafael García Ledesma (1894-1936), autoritat militar provisional a les Pitiüses, declarà l’estat de guerra i s’afegí al cop. L’endemà fou substituït pel comandant Juli Mestre Martí (1892-1936). S’inicià de seguida la repressió dels elements esquerrans de les illes, que foren empresonats al castell de Vila. Les comissions gestores del Front Popular, que regien els consistoris pitiüsos des de març i maig de 1936, foren destituïdes i varen ser reposats els batles d’elecció popular del febrer de 1936, tots de tendència dretana. El 27 de juliol Mestre envià a Formentera un petit destacament de soldats comandat per Miquel Tuells Riquer.

Perpetrat el colp d’estat militar i esclatada la guerra, Margalida Roig fou empresonada els primers dies del conflicte, segurament a finals de juliol de 1936 tot i que no hem pogut documentar la data exacta donat que en el recompte del temps de condemna només es va comptar des del 31 de desembre de 19366.

Margalida va ser detinguda perquè no havia volgut fugir. Contava que aquells primers dies va baixar al moll, on molts homes embarcaven per sortir de l’illa.

Els seus germans, Joan i Vicent, també varen partir. Ella va decidir quedar-se amb la seua mare i la seua àvia. Opinava, com molts que també varen ser represaliats, que no tenia perquè fugir perquè no havia fet res dolent.

La instrucció de la causa 1.115 Amador Tur Oliver, alferes de complement del regiment núm. 36 de Palma, destacament d’Eivissa va ser nomenat jutge instructor de la causa i com a secretari Josep Planells Roig caporal de la 2ª companyia del mateix destacament. Posteriorment va exercir de secretari el soldat d’infanteria Josep Torres Cardona. Margalida, que aleshores tenia 28 anys, va comparèixer davant el cap de la policía Rafael Serrano de la Parte acompanyada dels agents Serra Cardona, Marí Cardona i Planells Roig: « ... la cual ha sido detenida por ser comunista o marxista y haber pertenecido al Comité de huelga de la Casa Ventosa...».

6. Arxiu de la presó de Palma.

Margalida Roig Colomar

47

La causa 1.115 es va obrir contra quatre dones: Margalida Roig Colomar. (presidenta del comitè de vaga) Maria Ramon Marcelino Pajaritos (presidenta de la societat Unió Obrera Femenina (UOF) Margalida Ramon Ripoll Maria Torres Riera Delicte que se’ls imputava: auxili a la rebel·lió i haver promogut la vaga de les obreres de Can Ventosa com a protesta pel colp d’Estat del 18 de juliol fins a l’ocupació republicana i haver confiscat la fàbrica. No diu res de la reivindicació dels drets laborals.

Motiu: denúncia del cap de policia de la ciutat d’Eivissa per infracció del ban militar.

Objectiu de la causa: conèixer la seua actuació durant l’ocupació republicana (‘durante la ocupación roja’) i en el plantejament i desenvolupament de la vaga, així com la infracció del ban militar del comandant Mestre: «con el fin de esclarecer su actuación durante la estància de los rojos en dicha isla7».

Ratificació de la denúncia per part del cap de la policia davant el jutge d’instrucció. Rafel Serrano de la Parte, fadrí i de 48 anys va ratificar la denúncia en totes les seues parts.

Declaració de la detinguda Margalida Roig Colomar.

El 4 de novembre, Margalida, que no havia estat mai encausada, es va ratificar en tot el que ja havia declarat davant el cap de la policia.

«Interrogada convenientemente y sin presión alguna manifiesta que estaba sindicada a la Casa del Pueblo y presidió el Comité de huelga de la Fábrica de Hilaturas Ventosa S.A., de esta» Preguntada si cuando los rojos se incautaron de dicha fàbrica era la que regía aquella, dice: Que no, que lo era Maria Costa (Torres), que en la actualidad se encuentra ausente y Margarita Ripoll (Ramon), con domicilio en la calle de la Libertad, però que desconoce el número. Que la que inicio la huelga fué una tal

7. Causa 1115/1936. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears

48

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Maria Ramon Marcelino la Pajaritos, que en la actualidad se encuentra fuera de la Isla»8.

Margalida també va mencionar el lideratge d’Àngel Palerm Vich i de Miquel Torres Raspalls en la presa de determinades decisions preses aquells dies de vaga.

Un altre informe de l’Ajuntament assegurava que Maria Ramon Marcelino era membre del partit comunista i una de que les varen confiscar la fàbrica Calceteria hispànica9.

María Ramon i altres companyes de la fàbrica, com Margarita Colomar d’es Mallorquí i Maria Costa, havien abandonat l’illa amb les tropes republicanes el setembre de 1936. Maria Ramon es va instal·lar durant un temps a València i a Gandia i al seu domicili en el carrer Major de Gandía se li varen enviar les citacions judicials, tot i que no va ser localitzada.

Hem de fer notar que obeint una estratègia aconsellada, era habitual i legítim, davant l’arbitrarietat i la injustícia de les autoritats colpistes, que els acusats que s’enfrontaven a penes probablemente de mort o de reclusió perpètua atribuïssin alguns fets o iniciatives a persones que ja havien pogut fugir. En aquest cas ajudava també el fet que per a les autoritats militars cap dona podia ser responsable d’haver dirigit res sinó que els imputaven haver seguit instruccions dels dirigents homes.

Els testimonis El 5 de novembre havia començat la declaració dels testimonis dins la instrucció de la causa. Els principals varen ser: Manel Busom Carreras. Casat, de trenta-cinc anys, vesí de la ciutat i cap de la Calceteria Hispánica antes Ventosa SA: «Preguntado si le consta que la detenida era la presidenta del Comité de huelga durante el estado de guerra del Comandante Sr. Mestre: que ignora si era Presidenta del Comité pero sabe por noticies verbales que era Presidenta de la Sociedad que elles tenian.

Preguntado si la detenida se presento al declarante diciendole que ella no era partidària de ir a la huelga: contesta que no10.

8. Causa 1115/1936. Full M 8354325 - 8354.338. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears 9. Causa 1115 de 1936. Full 42. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears 10. Causa 1115/1936. Full M 8354.339. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears

49

Margalida Roig Colomar

Sentència contra Margalida Roig: presó perpètua.

Arxiu del Jutjat Militar de Mallorca.

50

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Signatura de Margalida Roig Colomar en la causa 1115.

Arxiu del Jutjat Militar de Mallorca

Margalida Roig Colomar

51

També va ser citada com a testimoni l’encarregada de la fàbrica, Margalida Cardona Tur, que va declarar que no podia precisar quines eren les obreres que formaven part del comitè de vaga tot i que considerava Margalida Roig Colomar com una de les seues dirigents. En acabar la seua declaració va voler fer constar que els instigadors i dirigents de la vaga havien estat Àngel Palerm Vich i Mariano Torres Colomar Raspalls, com a directius locals del Front Popular.

Per a la defensa de Margalida Llogat varen ser citades a declarar quatre dones: - Antònia Palau Tur, de 18 anys, que vivia en el carrer de Pere Tur a Dalt Vila - Catalina Torres Serra de 32 anys, que residia al número 1 de la plaça del Sol a Dalt Vila.

- Antònia Arabí Costa, de 39 anys i vesina del carrer bisbe Cardona Tur, a la Marina.

- Antònia Boned Torres, de 20 anys, que vivia al carrer de Sant Lluís, també a Dalt Vila.

Boned va manifestar que Margalida era l’encarregada d’avisar les companyes quan hi havia reunions, però en línies generals les quatre varen declarar de manera quasi idèntica amb la clara intenció de salvar la companya d’una duríssima i previsible condemna que Margalida havia manifestat que no era partidària d’anar a la vaga, tot i les advertències del jutge sobre el fet que el fals testimoni era un delicte molt greu i tipificat en el codi penal11.

Els informes Continuava la instrucció i el febrer de 1937 el jutge sol·licità al batle de la ciutat i al cap de la Falange sengles informes sobre la conducta i afiliació política de les detingudes: el 10 de maig de 1937 el jutge militar Jaime Mandilengo enviava un ofici al batle de la ciutat Antoni Torres Álvarez -qui havia set director del periòdic catòlic i conservador Excelsior i el 1935 havia substituït al front de Diario de Ibiza a Verdera Mayans- demanant-li información de les processades.

El 3 de juny, el batle Torres li envià ofici de resposta on manifestava que: «...de las gestiones efectuadas he deducido que las referides muchachas pertenecian

11. Causa 1115 de 1936. M 8354.354. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears

52

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

al partido comunista y son las que se habian incautado de la fabrica de calceteria»12.

La resposta del cap de la Falange de data 17 de febrer havia set diferent. Segons Francesc Ferrer no constaven antecedents de cap de les quatre dones13.

Recollida la informació necessària, el 7 de novembre de 1936, el jutge instructor va dictar el següent auto de processament: RESULTANDO: que en 31 de octubre último se formuló denuncia contra Margarita Roig Colomar de 28 años de edad, soltera, obrera de la fabrica Ventosa SA de esta, la cual fue detenida por haver pertenecido al Comité de huelga de dicha fábrica.

CONSIDERANDO: Que la pròpia confesion de la detenida implica una responsabilidad por parte de ésta, pues se declara que era la Presidenta del Comité de huelga de la Fábrica Ventosa SA, hecho que pena el Bando del Excmo. Sr. Comandante Militar de esta isla de fecha 23 de julio ultimo, en su articulo 11, siendo todo ello motivo bastante para decretar el procesamiento de la denunciada.

Visto el Bando citado ... se declara procesada la denunciada Margarita Roig Colomar ... Así lo manda y firma el Sr. Don Amador Tur Oliver, Juez instructor de esta Plaza. L’ordre li va ser notificada en persona el mateix 7 de novembre. Margalida en va signar la recepció. És important aquest punt perquè en els censos electorals de 1932 i 1934 que hem consultat constava que Margalida no sabia ni llegir ni escriure, cosa incerta motivada probablement perquè els redactors o recopiladors de dades donaven per suposat que les dones eren majoritàriament analfabetes14.

El consell de guerra El 23 de juny de 1938 Margalida és citada a consell de guerra ordinari que havia de tenir lloc l’endemà a les 12 h a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, d’acord amb l’article 566 del Codi de justícia militar.

12. Causa 1.115 de 1936. Full 42. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears 13. Causa 1.115 de 1936. Full 28. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears 14.

Censos electorals 1932 i 1934. Sèrie IX.4. Eleccions. Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (AHEiF).

Margalida Roig Colomar

53

Bases de les condicions de feina de les obreres de Can Ventosa signades per la presidenta del sindicat UNIÓ OBRERA FEMENINA Maria Ramon i la secretària Maria Costa.

Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (AHEiF)

54

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Tribunal PRESIDENT: Antoni Rosselló Batle VOCALS Capità d’Infanteria. Jordi Fuster Valiente Capità Bernardí Font Puig Capità Joan del Castillo Ramón Capità d’Artilleria Guillem Villalonga Pons Capità Rafael Boloix? Villalba VOCAL SUPLENT: Tinent Auditor Josep M. Alfín Delgado FISCAL: El Jurídico Consul Delegado DEFENSOR: Rafael de Oleza Costa 15

La defensa Rafael de Oleza Costa, tinent d’Artillería destinat en el regiment de Mallorca va exercir la teòrica defensa. En la seua defensa va manifestar que les obreres que havien anat a la vaga era perquè seguien instruccions dels dirigents locals del Front Popular. Reproduïm part del seu al·legat perquè bona part del document és una repetició de les acusacions del tribu:nal: «Pues si bien la encartada en su declaración ante el Jefe de Policía y en otras dos posteriores manifesto que estaba sindicada en la Casa del Pueblo y era presidenta del Comité de huelga de la fàbrica “Hilaturas Ventosa S.A.” de la Ciudad de Ibiza, lo que quiso decir, por ser la realidad, fué que desde antes de estallar el Glorioso Movimiento Nacional, desempeñaba el cargo de Presidenta de la Sociedad del ramo obrero femenino de la expresada fàbrica, cosa que consta en el informe de la Guardia Civil. Y hay que tener en cuenta que si estaba afiliada a la Casa del Pueblo, era debido a las amenazas que se ejercian por los directivos frente-populistas de dejar sin Trabajo á las operarias que no estuviesen afiliadas, no teniendo otro remedio, mi defendida que afiliarse para poder trabajar y ganar de esta manera un sustento, cosa que no hubiese podido hacer sin estar afiliada... ...La Policía y Ayuntamiento en sus informes dicen que mi defendida era de ideas comunistas, però hay que tener en cuenta que en esa epoca todas las operarias sin

15. Causa 1.115 de 1936. Full 7. M 8354355. Arxiu Històric del Jutjat Militar de les Illes Balears

Margalida Roig Colomar

55

Escola d’Arts i Oficis de Palma on se celebraven els consells de guerra.

Fotografia cortesía de Bartomeu Garí.

excepción eran arrastradas por las corrientes frente-populistas y obligadas bajo la amenaza de quedarse sin Trabajo a manifestarse como comunistas aun que muchas no lo fueran. En cambio en el informe de Falange Española Tradicionalista y de las JONS dicen que no existen antecedentes cosa que no podria ser si en realidad se tratase de una extremista bien definida y en el informe de la Guardia Civil consta que mi defendida era de buena conducta particular y sin filiación conocida.

No ha habido ninguna de las testigos que hayan visto a la procesada formar parte de los grupos que dice la encargada se formaban a la entrada de la fàbrica, para amenazar y coaccionar a las que querían entrar al Trabajo, por lo tanto mi defendida en la huelga se limito a tener un papel pasivo y prueba de ello son las manifestacions que hizo de querer reanudar el Trabajo. Además esta visto que la procesada no tuvo asignado ningún papel durante la huelga y se limito a seguir la mayoría ... y de avisar a las afiliadas cuando habia reuniones, es decir el papel de recadera, de una importància nula, pués es cosa que podria hacer cualquier Chiquillo. Porque en el caso de desempeñar ese papel las demàs testigos la hubiesen hecho constar así...»

La instrucció de la causa havia durat més d’un any però la sentència es va dictar de manera fulminant. El Ministeri fiscal sol·licitava la pena de dotze anys i un dia de

56

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Padró de 1946 on figura l’alta de la primera filla de Margalida Llogat, Esperança.

Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera. AHEiF

Margalida Roig Colomar

57

reclusió temporal per un delicte consumat d’auxili a la rebel·lió -els rebels acusant de rebels als que defensaven la legalitat republicana- recollit a l’article 238 del Codi de justicia militar i la defensa la seua absolució per manca de proves.

Sentència “…RESULTANDO que la procesada Margarita Roig actuó como presidenta del Comité de huelga de la fábrica de Hilaturas Ventosa S.A., ocurrida en Ibiza al iniciarse el Movimiento Nacional y como protesta al mismo, interviniendo activamente en las coadciones (coacciones) del Trabajo para mantener la huelga, estando afiliada a la Casa del Pueblo. Hechos probados...

CONSIDERANDO que los hechos expuestos revisten los caracteres de un delito consumado de adhesión a la rebelión...la procesada MARGARITA ROIG, que con su actuación al frente del Comité de huelga se identificó y laboró por la subversión marxista de una manera eficaz precisamente en los días críticos de la iniciación de Nuestro Movimiento en que para el mismo pudieron tener mayor repercusión hechos como el de autos...”.

EL CONSEJO FALLA condenando a MARGARITA ROIG COLOMAR, a la pena de RECLUSION PERPETUA, con las accesorias de inhabilitación absoluta y interdicción civil como responsable en concepto de autora de un delito consumado de adhesión a la rebelión previsto en el número segondo del art. 238 del CJM sirviéndole de abono la totalidad de la prisión preventiva sufrida y siendo civilment responsable del mismo delito en la forma que determina el Decreto Ley de 10 de enero de 1937.

La sentència per unanimitat fou notificada al Ministeri Fiscal i a la processada16.

La condemna a reclusió perpètua es va traduir en trenta anys de reclusió major. El 5 de juliol de 1938 la condemna esdevé ferma: “Como hechos declarados probados que recogió el Consejo aparece que la procesada Margarita Roig formó parte como Presidenta del Comité de huelga de la Fábrica de Hilados Ventosa S.A. establecida en la Ciudad de Ibiza, cuya Huelga fué promovida para protestar del inicio del Movimiento Nacional y no fué resuelta hasta la ocupación de la isla por los marxistas, interviniendo destacadamente en las coacciones de Trabajo que se realizaron para mantener aquella...”. La condemna anava acompanyada d’una multa de 4.666,60 pessetes.

16. Causa 1.115 de 1936. Full 82: M.9.228.300. Arxiu Històric Militar de les Illes Balears

58

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

GRÀFIC 1 LIQUIDACIÓ DE CONDEMNA en el moment de la sentència a reclusió perpètua Anys Dies Pena principal: Reclusió perpètua 30 Abonament de presó preventiva des de el 31 de desembre de 1936 al dia 4 de juliol de 1938: 551 dies 551 Li resta por complir: “28 anys i 179 dies 28 179 “Se le cuenta el tiempo de extinción desde el día 5 DE JULIO del corriente año en que ganó firmeza la sentencia y dejará extingida la condena el 31 de DICIEMBRE DE 1966.”

La presó Margalida es trobava presa des dels primers dies posteriors al colp d’Estat i al seu triomf a les Illes -o bé a final de juliol o bé a començaments d’agost- primer al centre penitenciari d’Eivissa i després a la presó de dones de Palma.

El 12 de juliol de 1938 des de la Delegació Militar d’Ordre Públic de Balears s’enviava escrit al jutge militar Manuel Martínez Guillem, al carrer Reina Esclaramunda 27 de Palma on se li comunicava amb data 11 de juliol que Margalida Llogat quedava a disposició de la seua autoritat en la presó de dones de Can Sales.

Com la família no tenia sous per pagar la multa imposada, li varen ser expropiades totes les propietats: la casa familiar, al carrer de Sant Antoni de Dalt Vila i una feixa al prat de ses Monges.

La mort de la mare i de l’àvia de Margalida La mare, que patia de diabetis, en un dels seus viatges a Palma per visitar la filla, va caure malalta i va ser ingressada a l’Hospital General. Poc després moriria sense que les autoritats permetessin a Margalida visitar-la ni amortallar-la tot i trobar-se

Margalida Roig Colomar

59

Ofici del cap provincial de la Falange on fa constar els cantecedents de Margalida Roig, Margalida Ramon, Maria Costa i Maria Ramon Marcelino.

Arxiu del Jutjat Militar de Mallorca

60

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Obreres de la fàbrica de can Ventosa. Oli de Josep Tarrés.

Margalida Roig Colomar

Margalida Roig Colomar de joveneta, quan treballava a la fàbrica de can Ventosa.

Foto arxiu família Llogat. AISME.

61

62

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

ambdues en dos edificis molt pròxims. Rosa va ser enterrada en la fossa comuna del cementeri de Palma. Els seus fills, germans de Margalida, Joan i Vicent, continuaven a la península. Cap al 1955 Vicent emigraria també a l’Argentina amb la seua família. Curiosament també va morir en un accident de cotxe, com el seu pare. L’àvia paterna de Margalida, a qui devia el nom, moriria també sense haver pogut tornar a veure la seua neta.

Commutació de la pena i llibertat condicional Cronologia d’una llarga espera L’estiu de 1941, Margalida va sol·licitar per primera vegada la llibertat condicional. No li va ser concedida. El novembre de 1942 va sol·licitar revisió de sentència.

El desembre de 1942, la Comissió provincial d’examen de penes va proposar commutar la pena sobre la base de l’Ordre de la Presidència del Govern de 25 de gener de 1940. L’Auditor de Guerra ho notificà al Capità General de Balears el 2 de gener de 1943 estimant que “procede su elevación con informe favorable” a l’assessoria del Ministeri de l’Exèrcit. La proposta de la comissió, notificada en data de 2 de gener de 1943, va ser la de commutació de la pena de presó perpètua -trenta anys- per la de dotze anys i un dia de reclusió menor compresa en el número 3 Grup IV de les normes annexes a l’Ordre de la Presidència del Govern de 25 de gener de 1940.

El 4 de gener de 1943 des de la Capitania General de Balears s’enviava a l’auditor de Guerra la causa 1.115/1936 una vegada estudiada per la comissió, fent notar que aquesta havia enviat una proposta de resolució per escrit. El 14 de gener de 1943 Margalida passava a situació de presó atenuada.

El 30 de setembre de 1943 des de la Presó Provincial de Palma s’enviava a l’auditor de guerra de Balears el certificat de llibertat condicional a favor de Margalida Roig Colomar rebuda «por orden telegràfica de la Dirección General de Prisiones».

El 4 d’agost se li comunicava a Margalida Roig la commutació de la pena de presó perpètua per la de 12 anys i 1 dia de presó menor. Aquell mateix dia sortia en presó atenuada per traslladar-se al seu domicili que no havia d’abandonar més que en compliment d’obligacions, treballs i deures religiosos, segons especificava la certificació, tot i que es va poder moure per Dalt Vila amb relativa llibertat.

El 18 d’agost de 1943 el tinent coronel jutge Jordi Fuster enviava la causa 1.115 a l’auditor de Guerra de Balears “para la resolución que en justícia estime oportuna”.

Margalida Roig Colomar

La fàbrica de teixits de Can Ventosa acabada d’aixecar. Mitjan dècada anys 20 segle XX. Fotos arxiu família Ventosa. AISME

63

64

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

El 7 de gener l’auditor de Guerra enviava un nou escrit al capità general de Balears on després de fer un resum de tot l’explicat l’instava o li demanava que decretàs la presó atenuada de Margalida Roig Colomar.

GRÀFIC 2 Liquidació de condemna en el moment de la commutació de la pena a dotze anys i un dia de reclusió menor Anys Mesos Dies -Condemnada a reclusió perpètua: 30 anys de reclusió major.

Commutada per la de 12 anys i 1 dia de -Reclusió menor 12 1 -Presó preventiva 1 6 11 -Presó que se li abona inclòs el temps de llibertat condicional des del 5 de juliol de 1938 data en què la sentència esdevé ferma fins al 31 de maig que fou indultada 8 1 Li restava per complir 2 5 19

L’indult L’11 de maig de 1946 Margalida sol·licità a través d’una carta que li fos aplicat el Decret de 9 d’octubre de 1945 pel qual es concedia l’indult a tots els condemnats per delicte de rebel·lió militar comesos fins a l’1 d’abril de 1939 (ofici de la Capitania General de Balears de data 17 de maig, adjuntant instància per ordre del coronel auditor). El 31 de maig el capità general de Balears signava el Decret de l’indult.

L’1 de juny, el coronel d’infanteria Mateu Llobera, instructor de la causa 1.115 en aquell moment, signava la notificació a la Comandància Militar d’Eivissa perquè a la vegada la notificàs a la interessada donat que es trobava dins el territori de la seua competència: «Que se proceda a notificar en legal forma a la condenada en la causa nª1115 de 1936, MRG, la cual tiene su domicilio en la calle de Santa Cruz, la resolución firme

Margalida Roig Colomar

65

adoptada por el Excmo.Sr.Capital Gral. De estas islas, ... el el que consta que (h)a tenido a bien conceder la gracia de indulto a la expressada penada, por estar incluida en los beneficiós que otorga el D. De 9/10 ultimo, mediante lectura integra del testimoni que se acompaña, significándola que caso de reincidència o reiteración quedaria nulo y sin efecto dicho indulto». El mateix dia el jutjat d’execucions de la Capitania General de Balears feia una nova liquidació de condemna, això és, passava comptes dels mesos i anys complits per Margalida Roig Colomar i dels que li quedaven per complir. Ho signava el Jutge Coronel d’Infanteria Mateu Llobera Balaguer.

El 3 de juny, la Direcció General de Presons, adscrita al Ministeri de Justícia signava ofici dirigit al jutge d’execucions notificant-li haver rebut l’ofici informant de l’indult i liquidació de condemna de la causa contra Margalida Roig Colomar.

El 4 de juny, el coronel i comandant militar ordenava al tinent coronel jutge Manuel Asenjo Alonso que ho notificàs a Margalida Llogat.

El 7 de juny de 1946 Margalida signava a Eivissa la recepció de la notificació.

Imaginam el cerimonial que hagué d’empassar-se per signar l’indult, una gràcia, no un dret ni un reconeixement del fet que havia patit una condemna injusta i arbitrària, les habituals en un règim dictatorial com el que l’havia portat a la presó durant prop de set anys.

L’any de naixement de la filla, la tramitació de l’indult de Margalida encara produïa documentació i oficis entre el Jutjat d’execucions de la Capitania General de Balears i l’auditor de Guerra de les Balears. L’indult, com el Decret de 9 d’octubre de 1945 deixava molt clar que aquest quedaria sense efecte si la persona indultada no es comportava segons les normes del nou règim, és a dir: “en caso de reincidència o reiteración”.

1943: tornada a Eivissa L’Eivissa de 1943 L’Eivissa que havia deixat Margalida, era una ciutat que tenia carrers dedicats a la llibertat i places amb els noms del 14 d’Abril o de la República. Set anys després els mateixos carrers portaven noms com el de José Antonio on abans era de Fermín Galán o avinguda del Generalísimo on abans era de Pablo Iglesias.

Les cartilles de racionament per al menjar i altres productes bàsics s’havien implantat a tot l’Estat l’any 1937, quan Margalida ja estava empresonada. L’any de la

66

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

llibertat condicional i la seua tornada a Eivissa l’oli tenia un preu al públic de 4,48 pessetes el litre, els fideus costaven 3,11 pessetes el quilo, el de macarrons 3,61, el de sabó moll 3,03, el quilo de moniatos 0,50 i el de sucre blanc 2,86. Alguns eivissencs tornaven de Rússia després d’haver servit a la Divisió Blava i eren rebuts com herois per les autoritats locals mentre la Falange continuava exhibint el seu poder i publicant anuncis i manifestos a la premsa local –“Ser falangista es ser español dos veces”-: “NOTA DE FALANGE Todas las órdenes dades, o que se den en lo sucesivo por la FALANGE, dimanan del CAUDILLO (q.D.g.), y aquellos a quienes afecte su cumplimiento, deberán cumplimentarlas sin excusa ni pretexto de ninguna classe.

En España, existe, viva y palpitante FALANGE ESPAÑOLA TRADICIONALISTA Y DE LAS J.O.N.S., cuyo Jefe Nacional lo es el Glorioso Caudillo Salvador de esta misma España, Una, Grande y Libre por obra de la heroica gesta de Franco y de cuantos en tiempos dificiles le siguieron en la Reconquista de la Patria. ¡ARRIBA ESPAÑA¡ VIVA FRANCO¡” Era també l’any del naixement del NO-DO i de l’Instituto Nacional de la Vivienda, que prometia 360.000 habitatges i acabar amb el barraquisme. La maquinària propagandística del Règim funcionava de manera eficaç.

La vida després de la presó En tornar a Eivissa, Margalida es va instal·lar al número 2 del carrer de la Sta. Creu a Dalt Vila, després d’un breu període de temps al seu antic domicili, que les autoritats franquistes havien expropiat per cobrar la multa que li fou imposada però que va poder ocupar el seu germà Joan, que estava casat amb una neboda del bisbe Frit.

Poc després de tornar Margalida va conèixer i es va casar amb Josep Bonet Cardona. Josep era picapedrer i membre del Comitè Central del PCE. Es varen casar a la parròquia de Sant Pere, al Convent, el 5 de febrer de 1944. Els va casar el capellà Antoni Escandell Serra, canonge i capellà ecònom de la parròquia. Ell tenia trenta-dos

Margalida Roig Colomar

67

anys, ella trenta-cinc. Josep Bonet era fill de Joan Bonet Torres del barri de Sant Cristòfol i d’Esperança Cardona Prats, de Sant Rafel. Varen exercir de testimonis Manel Curtoys Gotarredona, canonge i vesí de la parròquia, i Josep Ferrer Ramon, vildo i fuster de professió.

Com explicava la seua filla, Josep tant podia cuidar l’hort, com encordar cadires. De fet va començar encordant les primeres cadires que va dissenyar a Eivissa l’arquitecte Josep Lluis Sert. Va fer el servei militar a Menorca i esclatada la Guerra Civil va arribar a ser sotstinent de l’exèrcit republicà, gràcies a diversos exàmens als quals es va presentar. Destacat membre del Partit Comunista també va ser condemnat per “adhesió a la rebel·lió” en tenir sota el seu càrrec tropes republicanes que defensaven la legitimitat democràtica. Complí part de la condemna a sa Colònia, el camp de treball de Formentera. Abans havia estat empresonat al castell de la Mola a Menorca. D’allí passaria al Campament de Formentera, on va estar uns mesos. De fet va ser un dels primers presoners i per tant un dels que va ajudar a construir les parets. A més a més, va ensenyar a nadar a altres presoners, com ara els nombrosos extremenys que havia internats, a fi d’evitar que s’ofegessin en intentar, desesperats, fugir de la fam i l’horror del camp de concentració. Com sabia llegir i escriure va exercir també d’ajudant del metge del Campament.

La parella va tenir tres fills, una al·lota i dos nens, Joan i Josep. En el padró de Vila de 1946 consta l’alta del nadó Esperança Bonet Roig nascuda el 24 de novembre de 1946.

A la presó de Palma Margalida havia après, entre altres coses, a cosir, a fer ganxet, a planxar, a brodar i a emmidonar. Ja de tornada a Eivissa, es guanyaria la vida emmidonant tovalles i la roba de moltes cases de la ciutat i fent feina de calça. També treballava per encàrrec i venia les peces que feia a les merceries Juan i Vara de Rey ajudada pel seu fill Joan, que conserva les revistes i anotacions d’aquella feina.

La mare emmidonava i la seua filla Esperança repartia els encàrrecs de casa en casa.

Margalida, dona reservada, observadora i culta –contava El llibre de la selva de Rudyard Kipling de memòria als seus fills- tenia sempre la casa oberta a tothom i va mantenir al llarg de la seua vida una gran amistat amb el folklorista eivissenc exiliat a Mallorca, Joan Castelló Guasch. Algunes de les rondalles que va recuperar i publicar Castelló les va escoltar d’ella, gran coneixedora de la cultura popular de les Illes. Les vesines la recorden asseguda moltes tardes al balcó de ca seua amb un llibre a les mans.

68

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

L’Eivissa de 1966 Mor Margalida Llogat Trenta anys després del colp d’Estat del 18 de juliol l’aeroport d’Eivissa s’obria al tràfic internacional, l’illa comptava amb 8.709 places turístiques i es posaven noms vells a carrers nous. A més a més, aquell agost, com una metàfora, arribava al port d’Eivissa el buc de Transmediterrània batejat com Joan March mentre el director general d’Informació, Carlos Robles Piquer, assistia a la II Biennal Internacional d’Eivissa.

A final d’any, els eivissencs, com la resta de ciutadans de l’Estat, eren cridats a votar ´per la pau’ en un referéndum per validar la Llei Orgànica de l’Estat i fer creure que Espanya era una democràcia orgànica. Els resultats a les Pitiüses varen ser els següents: GRÀFIC 3

Nombre d’electors SI Eivissa ciutat: 10452 8708 Sant Antoni: 4854 4383 Santa Eulària: 5073 5031 Sant Joan 3596 2329 Sant Josep 3916 3524 FORMENTERA 2135 1752

NO EN BLANC 171 221 20 46 11 31 3 16 10 20 8 35

Margalida moria el juny de 1966, trenta anys després de ser detinguda i empresonada i vint anys després de ser indultada. Si no li haguessin commutat els trenta anys de reclusió major pels dotze de reclusió menor, hagués complit la pena el 31 de desembre de 1966, sis mesos després de la seua mort. És filla il·lustre de Sant Josep de sa Talaia, l’única filla il·lustre dona de totes les Pitiüses. A la ciutat d’Eivissa un carrer i una plaça porten el seu nom.

Victorina Ferrer Saldanya

Dona i literatura al segle XIX

Margalida Torres Planells

En febrer de 2020 tenia lloc al Museu Arqueològic d’Eivissa el cicle de conferències “Personatges de la nostra història”, on dedicàrem una sessió a la primera escriptora eivissenca coneguda. En aquell moment, les dades obtingudes en el transcurs de la investigació iniciada per tal d’aprofundir en el coneixement de l’autora ens permeteren perfilar millor (alhora que suscitaren importants incògnites) tant la biografia de Victorina Ferrer Saldanya, com el volum i característiques de la seua obra. Això no obstant, en els mesos que separen la conferència al lliurament d’aquest article (juliol de 2020), noves dades documentals i testimonials han anat apareixent. D’entre les primeres, cal destacar les que ens han arribat de l’Ajuntament de València, com és la inscripció matrimonial al Registre Civil de Victorina Ferrer i Josep Corrons el 1866, o els padrons de 1904 i 1910 que situen l’escriptora residint a València aquells anys. D’altra banda, i potser sigui una de les troballes més valuoses, la cerca ha permès localitzar un branca dels seus descendents que, una vegada contactats, ens han pogut facilitar alguns dels poc records que en guarden, com són les fotografies de Victorina que acompanyen aquest article i que ens han permès, per primera vegada, posar cara i ulls a la nostra escriptora. Malauradament, falta encara localitzar tota l’obra inèdita, si és que encara es conserva entre els records d’alguns dels seus possibles descendents, així com alguns títols d’obres publicades.

Les línies d’investigació no estan exhaurides, així com tampoc la cerca en arxius i biblioteques, per tal d’obtenir noves dades que ajudin a perfilar, de forma clara i inqüestionable, la figura i obra de Victorina Ferrer.

70

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

L’article pretén ser, per tant, una aproximació a la figura de la nostra primera escriptora, en un moment en què l’aportació eivissenca a la literatura del segle XIX és pràcticament inexistent. Efectivament, al segle XIX, mentre a les capitals es viu una eclosió de la premsa escrita, el romanticisme es feia present i evolucionava cap al realisme, el naturalisme i el moviment anomenat Renaixença, tant de les lletres catalanes com gallegues, a Eivissa el primer periòdic (en aquest cas setmanari, i curiosament auspiciat pel pare de la nostra escriptora), El Ebusitano, veia la llum el 1846 i tancava portes el 1848, el seguí El Tiempo, que encara durà menys (18591860), i un degoteig d’efímers periòdics que quallaria ja en els anys 80 amb un augment de publicacions i una certa continuïtat de premsa escrita d’allà endavant.

I és també a darrers de la centúria i primers anys del segle XX quan es materialitza l’aportació d’aquells primers escriptors moderns, posteriors a Victorina, entre els quals no hi trobam cap altra figura femenina.

Fent-nos una idea de com era la nostra illa a mitjan segle XIX és fàcil entendre la total absència de producció literària i menys femenina. A falta de periòdics, tenim testimonis escrits que ens parlen d’una ciutat tancada i silenciosa, Dalt Vila, i una ciutat populosa i viva, la Marina. Fora queda la pagesia; dos mons, ciutadans i pagesos, amb poques coses en comú i prou recel i desconeixement mutu.

Quant a l’educació, ja el 1845 el cap polític de la província Maximilià Gibert, feia constar al seu informe que no hi havia escola de nens costejada per l’Ajuntament però que havia manat establir-la (un any més tard, el 1846, obria la escola pública creada a expenses de l’Ajuntament), i que tampoc hi havia escola de nenes ni es trobava en la població mestra capaç de posar-se al front d’establiments d’aquest tipus (dos anys més tard, el 1848, obria la escola per a nenes). Hauríem d’esperar la Llei d’instrucció pública de 1857 per poder parlar de l’obligació d’ensenyament primari i l’assistència obligada d’infants d’entre 6 i 9 anys. En qualsevol cas, a Eivissa el 1860 el 74 % dels homes i el 80 % de les dones, a la ciutat, no sabien llegir ni escriure. I si és al camp, el percentatge d’analfabetisme pujava a un 97% els homes i un 99% les dones.

De forma que en parlar de “dona i literatura al segle XIX” ens haurem de referir concretament al paper que tengué la dona en la literatura dins el territori espanyol del segle XIX, i és en aquest context (literatura espanyola cultivada fora d’Eivissa) on trobam la figura de Victorina Ferrer i la seua obra.

En aquest punt, és totalment encertat afirmar que Victorina Ferrer Saldanya ha estat una gran desconeguda. Tot el que sabíem d’ella era a través de testimonis

Victorina Ferrer Saldanya

71

més o menys coetanis com Josep Clapés o Isidor Macabich i, a partir d’ells, de les aportacions d’Enrique Fajarnés Cardona o de Baltasar Porcel. A partir dels anys noranta del s. XX, coincidint especialment amb la posada en marxa de l’elaboració de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, el nom de l’escriptora torna a cobrar actualitat, i és quan el 1997 la Comissió Interdepartamental de la Dona de la Conselleria de Presidència del Govern Balear rememora la seua figura en un calendari on, entre d’altres dones de les illes, es publica el poc que sabíem aleshores de la seua biografia.

Quant a la seua obra, encara no hi ha cap recull de les narracions, poesies i articles que sortiren publicats en periòdics i revistes de l’època. La més coneguda de totes és, sense dubte, “La creu d’en Ribes”, narració curta qualificada de llegenda, ambientada a Santa Eulària i publicada també a les illes (concretament al fulletó del Diario de Palma). D’altra banda, sabíem que alguns dels seus poemes havien estat publicats ens suplements dels diaris illencs, com l’Almanaque de las Islas Baleares. Però en general, sabíem que era una molt petita part de tot el que havia publicat en vida.

Testimonis escrits del s. XX La primer biografia (i la primera bibliografia) de l’escriptora és la que recull Josep Clapés a la seua obra més extensa i documentada, La Biblitoeca Ebusitana.

Aquesta obra, que consta de vuit quadernets de setze pàgines cada un d’ells, conté un total de quaranta-nou biografies de personatges, tots eivissencs, que han deixat el seu nom a la història d’Eivissa, començant per Anníbal i Luci Oculaci, passant per l’edat mitjana i l’edat moderna, fins arribar als personatges d’edat contemporània, alguns dels quals són coetanis seus, i és entre aquests últims que hi trobam el capítol dedicat a Victorina. Malgrat la Biblioteca Ebusitana estigui datada l’any 1902, el darrer d’aquests quaderns sortia publicat el 1904, tal com queda reflectit a la notícia del Diario de Ibiza del 10 de desembre d’aquell any, on es feia ressò de la publicació del quadern número 8 i del seu contingut, fent referència explícita a Victorina Ferrer Saldaña, entre d’altres.

Aquesta notícia, durant el transcurs de la investigació resultà ben interessant, ja que en desconèixer la data de la mort de la nostra escriptora, situar la publicació del 8è quadern el 1904 permetia situar-la més més enllà del que es tenia com a última

72

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Notícia del Diario de Ibiza, del 10-12-1904, informant de la publicació del quadern núm. 8 de la Biblioteca Ebusitana de Josep Clapés. En aquest quadern és on trobam les primeres notícies de l’escriptora Victorina Ferrer Saldanya.

Victorina Ferrer Saldanya

73

Padró d’Habitants de l’Ajuntament de València de l’any 1910 on consta Victorina Ferrer Saldanya residint al c. Barcas, amb el seu fill Jose Corrons Ferrer, la seua nora Ana Tárrega i les tres netes Victorina, Ana i Josefa, de 4, 2 i 1 any respectivament. Al mateix domicili consta Alberto Corrons Ferrer, que pels llinatges sembla que pogués ser un altre fill de Victorina, dada que està actualment per confirmar.

Ajuntament de València.

referència, dos anys abans. Actualment aquesta data també ha estat superada gràcies a les dades obtingudes del padró d’habitants de l’Ajuntament de València, que situen Victorina residint a València l’any 1910.

A Josep Clapés li devem, per tant, la primera biografia coneguda així com la bibliografia més extensa (i també la més precisa i fiable quant a gèneres, títols i revistes on es publicà) de l’obra de Victorina Ferrer. Això no obstant, alguns aspectes referents a la seua primera infància i joventut presenten encara avui dia incògnites importants.

En qualsevol cas, el testimoni de Josep Clapés de 1904 ha estat el punt de partida de la resta de versions, més o menys novel·lades, que han servit al llarg dels anys com a font escrita per intentar completar la trajectòria de la primera escriptora eivissenca, tant la d’Enrique Fajarnés Cardona, com la de Baltasar Porcel, com veurem més endavant.

L’altra font, encara que més esbiaixada, és la d’Isidor Macabich. Quan l’historiador va néixer, Victorina ja vivia fora de l’illa i no ens consta que es coneguessin els

74

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

dos personalment. Però no hi ha dubte que Macabich tengué notícies d’ella i de la seua obra. En primer lloc, perquè encara els unien llaços familiars llunyans, ja que Isidor Macabich era cosí segon de Josepa Ferrer Oliver (esposa de Josep Clapés, amb qui l’uní una bona amistat) i aquesta era, a la vegada, cosina de Victorina. És de suposar, per tant, que les referències que pogués tenir de Victorina li venguessin per testimonis familiars. De fet la menciona al volum IV de la seua Historia de Ibiza com l’escriptora que recull la llegenda de “La creu d’en Ribes”, una versió que tampoc consta que hagués pogut consultar en aquell moment Isidor Macabich, ja que afirma tenir-ne notícia pels estudis bibliogràfics de Josep Clapés. Segurament la seua condició d’historiador i eclesiàstic, els lligams familiars i el fet de viure Dalt Vila, facilità que Macabich tengués notícies de primera mà de la família de Victorina, primer perquè com veurem més endavant l’escriptora ve d’una nissaga benestant eivissenca del segle XIX molt pròxima a Isidor Macabich1, i segurament també per ser aquesta família la protagonista d’un drama que es converteix en el gran escàndol de Dalt Vila a l’Eivissa de mitjan segle XIX. Que el drama que envoltà la infància i primera joventut de l’escriptora deixà profundes empremtes n’és prova que gairebé cent anys després Enrique Fajarés Cardona al seu llibre Lo que Ibiza me inspiro, dedica un capítol a Victorina Ferrer Saldaña on expressa que “fue romàntica en su vida y en su obra. Nació en nuestra Ciudad, en 1847, y educóse en Venecia, donde vivió cinco años. Su nacimiento e infància están tejidos con una historia novelesca”. I a aquesta “història novel·lesca” li dedica un altre capítol que titula “Una historia romàntica”, centrat en la figura de la mare de Victorina, la protagonista de la història novel·lesca, i que comença amb aquestes paraules: “Voy a contar la historia de la valenciana Antonia Saldaña, a quien llamaron Tona sus contemporáneos, con los nombres de los protagonistas y algunos detalles del drama, según me ha llegado por tradición”. El transfons del “drama” és un presumpte adulteri i tot el que aquesta situació provoca i les seqüeles que se’n deriven.

D’aquests testimonis degué beure Baltasar Porcel quan li dedica el capítol titulat “Daguerrotip de donya victorina” al llibre Les illes encantades, aparegut el 1984.

L’obra és una recopilació de material de no-ficció amb què explica i expressa les

1. L’article de Josep Planells Murtera a la revista Eivissa inclou un quadre genealògic de la familia Miqueleta, d’on prové Victorina Ferrer Saldanya i amb qui també hi està emparentat Isidor Macabich, ja que la seua àvia materna en prové.

Victorina Ferrer Saldanya

75

Balears i la relació que ell hi mantenia. Però en aquest cas concretament, Porcel ens ofereix més aviat una visió totalment novel·lada; no li interessa tant la figura i l’obra de l’escriptora com la història que l’envolta, com veurem. Ja comença dient que “És una història de cultura i de bellesa, una història de passió”. I quan ho fa, és perquè el novel·lista se sent més atret per la figura de la mare que no per la de la filla escriptora, i així ho confessa quan acaba dient “El que passa és que sent per sa mare, la senyora Saldaña, una vaga i pessigollosa atracció. Tan formosa, els seus llavis exultants, la passió del viure... I m’he acostat al sant per la peanya: donya Victorina.

A la qual li retrec, i amb irritació: per què no escriuria llargament, sensualment, sobre la vídua, en lloc d’anar-se’n amb tant de llagrimeig a l’ombra dels salzes?” És curiós constatar que com més ens allunyàvem en el temps, més protagonisme adquiria el drama i el ressò de les murmuracions que envoltaren la infància i primera joventut de Victorina. Per contra, la figura de l’escriptora era relegada un segon pla i es prestava poca atenció a la seua obra.

Clapés és qui ens diu que Victorina va néixer a Eivissa el 1847 i que en morir son pare, amb set anys, fou internada en un col·legi de Venècia fins als dotze anys i que allí deixà el seu únic germà, que morí essent encara un infant. Viatjà després amb la seua mare per Itàlia i França. Anà a Madrid, vengué a Eivissa i tornà després a l’estranger, concretament a Ginebra, on va romandre un any i mig, fins que el 1865 tornà definitivament a Espanya i es casà a València amb l’advocat Josep Corrons i Rubio “persona instruida y de reconocido talento”. També ens fa saber que va tenir fills, però no quants, i que “allà vive hoy (quan ho escriu, el 1904), viuda desde 1885, consagrada al cariño de sus hijos y de sus nietos”.

Les versions de Fajarnés Cardona i Baltasar Porcel segurament arranquen d’aquest primer testimoni però enriquides, amb tota seguretat, per fonts orals, persones concretes que repetien el que haurien sentit contar, segurament en bona part fruit de murmuris i rumors de salons... Ja són versions novel·lades, inspirades més aviat en el drama que envoltà la infància de Victorina que no en la seua figura pròpiament com a escriptora. Tant l’un com l’altre ens parlen d’una relació adúltera, protagonitzada per la mare de Victorina i l’exsoci de Josep Ferrer, Antoni Manuel Garcia. La mort de l’advocat Ferrer, en juny de 1853, amb 44 anys, desencadenà el comareig i aviat començà a córrer el rumor per Dalt Vila que podia haver estat provocada. Una sospita que es veié reforçada per la unió de la vídua amb l’exsoci poc temps després i el llarg periple que inicià la parella, fugint segurament de l’ambient hostil de Dalt Vila, per diversos països europeus amb els diners heretats

76

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

del difunt i el títol (fictici) de barons de Benicassim. Segons Fajarnés, a Eivissa es tenia coneixement de totes les seues parades i peripècies, i també ell recull la versió que durant aquells anys Victorina fou internada en diferents col·legis, el primer a Venècia, on morí el seu germà, una segona tragèdia familiar que segons Fajarnés Cardona a Eivissa també s’interpretà com a sospitosa. El final de l‘aventura, i aquí totes les versions coincideixen, va ser la separació dels amants i la misèria. Segons Macabich, Antònia Saldaña se n’anà a viure modestament a la seua terra (València) i Antoni Garcia tornà a Eivissa, on donà lliçons de dibuix i pintura, per morir en la indigència.

Aportació de noves dades documentals Aquesta ha estat la versió que ha arribat fins als nostre dies. Això no obstant, a dia d’avui han sortit a la llum noves dades documentals que mentre d’una banda ajuden a ampliar, complementar i concretar la biografia de la nostra escriptora, de l’altra ens plantegen noves incògnites.

La primera incògnita sorgeix de la lectura d’un article d’Isidor Macabich que el 1951 dedica a Agustí Ferrer, avi de Victorina. En aquell article, a més de parlar d’Agustí Ferrer, a qui qualifica com a home de gran honorabilitat i prestigi, ens diu que el seu fill Josep Ferrer, casat amb Antònia Saldanya, tengué dos fills, un nen anomenat Ricardo i que morí amb tres anys, el 1838, i una filla, Victorina “que fou escriptora i poetessa”. Sorprèn aquesta notícia, perquè el descobriment de l’existència d’un germà nascut més de deu anys abans que Victorina no encaixa amb la versió que coneixíem. Finalment, consultats els llibres de baptismes i llibres de defunció de la parròquia de Sant Pere, a la catedral, hem pogut constatar la fiabilitat de la dada que ens aporta Isidor Macabich.

Efectivament, al llibre de baptismes de Sant Pere custodiat a l’Arxiu Episcopal consta anotat, el 1835, el naixement del primer fill de la parella, un nen, de nom Ricardo. I dos anys més tard, el 1837, trobam la inscripció d’una nena anomenada Victorina Ferrer Saldaña. Malauradament, el 1938, amb tres anys, moria Ricardo.

L’anotació al marge fa referència explícita a la seua condició d’infantó en qualificarlo de “párvulo”.

En un primer moment podríem pensar que, en datar el naixement de Victorina el 1847, Josep Clapés hagués comès un error tipogràfic (posar un 4 en lloc d’un 3),

Victorina Ferrer Saldanya

77

Anotació al Llibre de baptismes de St. Pere referent al naixement de Ricardo Ferrer Saldanya, nascut el 30 d’octubre de 1835. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

78

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Llibre de baptismes de Sant Pere on consta el naixement de Victorina Ferrer Saldaña, segona descedent del matrimoni format per Josep Ferrer i Antònia Saldanya, el 9 de febrer de 1837. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

Anotació al Llibre de defuncions de Sant Pere on consta la mort de Ricardo Ferrer Saldaña, amb tres anys, el 20 de novembre de 1838. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

Victorina Ferrer Saldanya

79

però aviat ens adonam que no es tractaria d’això. Les dades que ens dona Clapés són molt precises i els llaços familiars que els unia implicaria la fiabilitat dels testimonis i dades aportades.

I és en aquest punt que apareix una altra font escrita que havia de crear encara més confusió. Es tracta dels padrons municipals custodiats a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament d’Eivissa. El primer padró que es conserva és de 1842, i allí, a la casa del carrer de la Soledat, trobam el nucli familiar format pels avis, Agustí Ferrer i Isabel Cirer; el pare i la mare, Josep Ferrer i Antònia Saldaña; i una nena de 4 anys, Victorina Ferrer. Les dades d’aquest padró coincideixen plenament amb les aportades pels llibres de baptismes i defuncions: Ricardo Ferrer ja no hi consta per haver mort el 1838 i l’edat de la nena anomenada Victorina coincideix amb la data de naixement que hem pogut documentar, el 1837.

Això no obstant, el següent padró que podem consultar és el de 1845 (els anys 1843 i 1844 no s’han conservat), i és allí on ens trobam amb la primera sorpresa: al nucli

Padró d’habitants que es conserva a l’Arxiu de l’Ajuntament d’Eivissa corresponent a l’any 1842. A la casa del c. Soledat, juntament amb els avis i els pares, hi consta Victorina Ferrer Saldanya, amb quatre anys.

80

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Padró d’habitants de l’any 1845. La nena de nom Victorina, que el 1842 tenia 4 anys, ja no hi consta. Al seu lloc apareix el nom de Ricardo Ferrer Saldaña, amb 3 anys. Tampoc no hi consta l’àvia paterna, Isabel Cirer.

Arxiu Històric de l’Ajuntament d’Eivissa.

familiar esmentat, hi ha hagut canvis: L’àvia, Isabel Cirer, ha mort, circumstància constatada per la nova condició de l’avi, Agustí Ferrer, que passa a ser qualificat amb la condició de víduo; la nena anomenada Victorina Ferrer ha desaparegut de la llista del nucli familiar i, per contra, hi torna a aparèixer un nen de tres anys, de nom Ricardo Ferrer Saldanya.

El pròxim padró conservat és el de 1847, on apareix la segona sorpresa, ja que el nucli familiar ha crescut amb la nova presència d’una nena d’onze mesos, de nom Victorina Ferrer. I aquestes dades es mantenen, quant a nombre de persones i correlació d’edats, fins al 1854 quan, morts l’avi i el pare, només consten al padró la vídua, Antònia Saldaña; el nen Ricardo Ferrer, amb onze anys; i Victorina Ferrer amb set anys. És així com, segons els darrers padrons de Dalt Vila, la data de naixement de Victorina coincidiria amb la que esmenta Josep Clapés, encara que aquest parla d’un

Victorina Ferrer Saldanya

81

germà petit i, com hem pogut comprovar, en qualsevol dels casos el germà que apareix sempre és més gran que Victorina. Malgrat haver ampliat la cerca als llibres de baptismes conservats a l’Arxiu de la Pabordia d’Eivissa, actualment encara no hem pogut constatar el naixement de cap dels dos darrers infants, més enllà de les inscripcions obtingudes en un principi corresponents a 1835 i 1837.

Els documents, però, ens diuen que entre l’any 1842 i 1845 es produeix un canvi important al si d’aquesta família. Podem pensar que es tracti d’un altre drama familiar, amb la mort d’aquella primera filla? És també en aquest període que neix un nen que portarà el nom del primer, mort el 1838, Ricardo Ferrer. I és efectivament el 1847 quan naixeria aquesta segona filla que també portaria el nom de la primera desapareguda entre els anys 1842 i 1844.

El fet que no constin les inscripcions d’aquests dos darrers infants als llibres de baptismes corresponents a Dalt Vila i la Marina, pot significar que hagin estat inscrits en una altra parròquia. De fet, als llibres parroquials que es conserven a l’Arxiu hem pogut constatar una alta mortalitat d’infants entre els anys 1842 i 1843. És possible que davant aquesta situació de perill la família s’hagués traslladat a alguna de les propietats rurals que posseïa fora de Vila i que, a la parròquia a la qual pertanyés, les possibles inscripcions de defunció i naixements s’hagin perdut. Arribar a tenir la relació de propietats de la família Ferrer en aquells anys (de moment només la coneixem de forma parcial) ajudaria a afinar la cerca i a concretar millor aquestes suposicions.

D’altra banda, a l’època tampoc era estrany posar noms d’infants finats a la nova descendència, cosa que explicaria la permanència dels noms de Ricardo i Victorina al si de la família.

Finalment, els documents conservats a l’Arxiu de l’Ajuntament de València, tant la inscripció matrimonial com els padrons, coincideixen a confirmar que la data de naixement de l’escriptora Victorina Ferrer és el 1847.

proximació a la biografia de Victorina Ferrer A Saldanya segons les noves dades documentals Malgrat les incògnites i els buits encara existents, podem intentar recompondre la vida de la nostra escriptora. I ens haurem de remuntar, per això, a la família on nasqué.

El pare de Victorina, Josep Ferrer Cirer (Eivissa 1808 — 1853), era fill d’Agustí Ferrer Arabí, advocat i auditor de la Marina, i nebot de Josep Ferrer Arabí, prevere

82

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

eivissenc, rector de Sant Pere de la Catedral i vicari general des de 1832 fins a la seua mort. Ambdós (Agustí i Josep) havien nascut a la Marina i eren fills del patró Josep Ferrer Torres Miqueleta. És interessant, en aquest sentit, l’estudi de Joan Planells Ripoll Murtera i C. Guerau de Arellano al seu article “Els Ferrer Miqueleta: de la Marina a Dalt Vila”, publicat a la revista Eivissa, que recull l’evolució d’aquesta família i el seu progrés tant econòmic com social que resulta molt ben il·lustrat amb les paraules finals: “Podem concloure que Josep, Joan i Agustí Ferrer i Arabí visqueren en un temps i en una societat marcada per les categories socials, amb poques oportunitats per al canvi d’estatus. Malgrat la proximitat física entre el raval de la Marina i Dalt Vila, el pas de «banyaculs» a «mossons» –noms satírics amb els quals es designaven mútuament els d’un i altre barri– suposava un salt qualitatiu que només assoliren unes poques famílies d’origen mariner”. I la família de Victorina era una d’aquestes poques famílies.

Tornant al testimoni d’Isidor Macabich, ell ens parla d’Agustí (l’avi de Victorina) com a home de gran honorabilitat i prestigi, i ens diu que vivia a la casa del carrer de la Soledat, llegat del seu germà que l’havia comprat als dominics. Pel que es dona a entendre en aquest article, Agustí i llavors el seu fill Josep, pare de Victorina, eren propietaris d’una important fortuna.

Sigui com sigui, Josep Ferrer Cirer degué heretar de son pare no només la fortuna material sinó també la formació humanística i una bona posició social. Ell també fou advocat. Segurament els seus estudis els cursà a València, on conegué qui seria la seua esposa, Antònia Saldaña Biguer. Ja casats, el matrimoni s’establí a Eivissa, a la casa del carrer de la Soledat, antic carrer del Cementeri. És interessant fer una aturada en aquest punt per donar unes pinzellades de com era la ciutat d’Eivissa en aquells anys. Per això comptam amb testimonis escrits de darrers del s. XIX que poden ajudar a fer-nos una idea de l’entorn on neix i creix Victorina. Un dels més interessants i complets, alhora que prou objectiu i amable en comparació amb altres viatgers de l’època, és el de l’arxiduc Lluís Salvador, que visità l’illa en diverses ocasions des de 1867, i el retrat que fa de la ciutat antiga ens interessa aquí especialment: “Com a tot el recinte de la ciutat antiga no es veuen botigues ni tallers de cap classe, ni una sola farmàcia, tampoc cafès, ni fondes o cases d’hostes, ni tan sols una taverna, es fa notar aquesta part de la població d’Eivissa per la falta de moviment i per la quietud i el silenci que ordinàriament hi regnen fins al punt que ben podria, almenys en algunes ocasions, prendre’s per una ciutat deserta”. Quant a la població que l’habita, ja diu que “vertadera aristocràcia

Victorina Ferrer Saldanya

83

no n’hi ha a Eivissa, encara que hi ha algunes famílies distingides que passen per ser de noble llinatge i que generalment viuen a les cases més antigues de la part alta de la població, mostrant-se molt satisfets de la seua distingida nissaga, per més que no conservin ja tots els béns que els seus avantpassats posseïen. Tampoc abunden allí les que es podrien anomenar riques...” I acaba dient que el més culte i selecte del seu veïnat són els clergues en general, el nombre dels quals es relativament considerable.

Un altre testimoni és Gaston Vuillier, escriptor de viatges i dibuixant rossellonès que passa a Eivissa la tardor de 1899. Al seu llibre Les illes oblidades conta com en un dels seus passeigs puja Dalt Vila i torna a baixar seguidament “sense trobar una ànima viva, com si hagués estat caminant per una ciutat abandonada”, i més endavant afirma “Les dones, a Eivissa, surten molt rarament. Viuen una existència trista, en cases silencioses on no es filtra més que pàl·lids reflexos”. Incideix en aquesta percepció de solitud, foscor i tristesa en diverses ocasions, com quan diu que “les senyores somnien en silenci i dins de la nit en velles cases mortes” o “Mai, sota els balcons o en la profunditat dels patis misteriosos, ressonen els acords d’una guitarra. Solament els brams de la mar o les xiulades del vent els dies de tempestat desperten els ecos endormiscats de la vella ciutat enterrada sota uns prejudicis i uns costums d’una altra època i una altra raça, mentre un clima meravellós l’embolcalla de càlides carícies i una mar ideal banya dolçament els seus peus”.

Llocs de trobada i entreteniments, no n’hi havia. S’hauria d’esperar al 1866 quan obre El Liceo Ebusitano, a la casa Montero, avui can Botino, que es converteix en “luxós punt de reunió de la millor societat eivissenca, de la ciutat alta” segons Macabich. Allí s’hi feien balls i festes els principals dies de l’any, i allí es reunirien les senyores dels socis, amb les seus filles, a prendre cafè les tardes dels diumenges i festius. Però per quan es donàs aquesta circumstància, és de suposar que Victorina ja no vivia a Eivissa.

En resum, la petita ciutat d’Eivissa en aquells anys, com la societat estamental que albergava, es dividia en una ciutat tancada, Dalt vila, residència de les famílies benestants i de tendència conservadora, i una vila més sorollosa, palpitant, centre comercial i industrial, de tendència progressista.

Idò al cim d’aquesta ciutat conservadora, silenciosa i amb aparença de deshabitada és on vivia la família Ferrer, al carrer de la Soledat, just al costat del palau episcopal i la plaça de la Catedral.

El 1846 (conegut com “s’any dolent” per les greus conseqüències de la gran sequera que patí l’illa), al carrer Major número 8, just a tocar de la casa familiar

84

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Casa del carrer de la Soledat, on visqué la família Ferrer i els seus descendents. Victorina Ferrer, ja casada, la vendria el 1868.

Victorina Ferrer Saldanya

85

dels Ferrer-Saldaña, Antoni Manuel Garcia obria la primera impremta a Eivissa.

I aquell mateix any, l’impressor i l’advocat posaven en marxa el primer periòdic d’Eivissa: El Ebusitano. El setmanari es publicà, amb major o menor regularitat fins a mitjan o darrers de 1848. Podem imaginar que en el transcurs d’aquells dos anys, en aquella societat tancada i avorrida, carregada de prejudicis i una forta moralitat religiosa, les visites de l’impressor a la casa familiar provocàs els murmuris dels vesins i conciutadans.

Un dels primers testimonis sobre aquell setmanari és el de Bartomeu Rosselló (1866-1942), coetani de Josep Clapés, que a la seua Historia de la Impremta i del Períodico en Ibiza (1935) ens diu que es dedicà a temes d’interès general de l’illa, especialment als de caràcter agrícola i que “era afecte a la política d’una camarilla que seguí les inspiracions d’un nebot de l’inoblidable bisbe Carrasco, comunament conegut per Don Juan de Palacio”. I també recull la versió de la història d’uns amors com a determinants de la ruïna de Josep Ferrer Cirer i, consegüentment, la de l’empresa tipogràfica i periodística que tenia amb el seu soci Garcia. Una versió que Isidor Macabich refuta de forma contundent: “No. Posterior al traspàs de la impremta fou aqueix desastre econòmic”. Sense donar-ne massa detalls, Macabich deixa clar que en morir Josep Ferrer, va ser la vídua “quien derrochó por completo la cuantiosa herencia de su esposo en unión con D. Antonio García”. Una afirmació que tampoc acaba de ser del tot certa, ja que com veurem més endavant és la pròpia Victorina qui, anys més tard, posaria a la venda algunes d’aquelles propietats. En qualsevol cas, de les paraules d’Isidor Macabich es desprèn que malgrat no ser indulgent amb la viuda de Josep Ferrer, tampoc no volgué participar en la maledicència ni donar més pàbul a una vella història que havia set causa de ruïna d’una de les famílies honorables de la ciutat.

El setmanari, efectivament, es dedicà a temàtica eminentment agrícola, encara que també inclogué col·laboracions de caràcter literari. Finalment, les raons financeres, com és la falta de subscriptors, fou el motiu que donaren els promotors per al seu tancament, el 18482. Aquell mateix any Antoni Garcia traspassà la propietat de la impremta a Joaquim Cirer Miramon, que la traslladà a un carreró de sa Carrossa.

2. Tateishi, Hirotaka: «El Ebusitano»: el primer periódico de Ibiza en los fondos de una biblioteca americana». http://hdl.handle.net/10086/19204

86

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

El 1853, amb 44 anys, és quan mor Josep Ferrer, cinc anys després d’haver tancat el setmanari. I al seu testament facultava la seua dona perquè disposàs el que calgués quant a les seues exèquies, segons nota al llibre de defuncions.

D’aquí endavant, sabem que Victorina emprèn viatge fora de l’illa per diferents capitals europees. Tengué contacte, per tant, amb un ambient més cosmopolita que el que li podia oferir la ciutat d’Eivissa en aquells anys. No en tenim cap constància, però és molt probable que la seua estada en internats de Venècia i Ginebra, en plena joventut, li facilitàs l’aprenentatge d’idiomes, almenys el francès (llengua de les classes benestants de l’època). No sabem res de la seua formació acadèmica, però sí que podem aventurar que de 1854 a 1864 no romangué molt de temps a un mateix lloc: viatjà per Itàlia, França, Madrid, Suïssa, alternant amb estades a Eivissa, fins que tornà definitivament a Espanya on visqué fins a la seua mort.

Com no tenim testimonis directes que posin data a aquests anys de viatges continus, és quan resulta interessant seguir el rastre a les publicacions de la seua

Anotació a Llibre de defuncions de la parròquia de Sant Pere, on consta la mort de Josep Ferrer Cirer, el 28 de juny de 1853. Arxiu de la Pabordia d’Eivissa.

Victorina Ferrer Saldanya

87

obra per intentar recompondre la periodització d’aquells anys de formació i els seus inicis com a escriptora. El 1861, en Clapés ens diu que publica el seu primer conte al diari La Época de Madrid. Aquesta dada ens podria servir per aventurarnos a marcar un possible itinerari d’aquells anys, malgrat no tenguem cap testimoni directe que ens ho confirmi. Segons aquesta suposició, cap a l’any 1860 abandona Venècia, almenys acompanyada de la seua mare, amb qui possiblement segueix viatge per Itàlia i França; el 1861, any de la publicació del seu primer conte a La Época, la podríem situar a Madrid i tal vegada és entre aquest any i darrers de 1862 que torna a Eivissa, no sabem per quant de temps; donat que Clapès ens diu que va romandre un any i mig a Suïssa abans de tornar definitivament a Espanya.

Podem suposar que aquest darrer viatge fos de darrers del 1862 o primers de 1863, ja que en setembre de 1864 és quan trobam tres obres seues publicades en revistes de Madrid i València (El Museo Universal i El Museo Literario), i el 1865 tres obres més en publicacions de València i Barcelona (El Museo Literario i El Eco de Euterpe). És molt probable que d’aquell estiu de 1865 sigui la primera imatge que tenim de l’escriptora i de la seua mare, que acompanya aquestes línies, realitzat a l’establiment de daguerreotip i fotografia Napoleón, situat també a Barcelona3.

Aquell mateix any de 1865 sabem que té estada a Eivissa en companyia de la seua mare, Antònia Saldaña, que actua com a curadora de la seua filla, que aleshores té 19 anys, en la venda de dues finques, llegat dels Ferrer Miqueleta, a la parròquia de Jesús.

Es casa a València el 18664, i en aquell moment el lloc de residència de la parella figura a Madrid. De l’any 1866 i fins al 1868 la seua obra surt publicada eminentment a La Moda Elegante, revista publicada a Cadis i que a partir de 1867 passa a denominar-se La moda elegante il·lustrada. Dues d’aquestes aportacions són publicades per segona vegada, l’any 1867, a El correo de ultramar.

3. Encara que no hi ha dades que ho testifiquin, la suposició que la fotografia sigui de 1865 ve donada per la inscripció de l’anvers on figura el nom de l’establiment de fotografia Napoleón. Aquest establiment, el 1867 passà a denominar-se «A. i E. Dits Napoleón», per la qual cosa la fotografia és anterior i és factible situar-la en el context de l’estada de l’escriptora a Barcelona, el 1865, quan surten publicades dues col·laboracions seues al Eco de Euterpe.

4. A la partida matrimonial facilitada per l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de València consta que el matrimoni entre Josep Corrons, de 27 anys, natural de Xàtiva i de professió rentista, amb Victorina Ferrer, de 20 anys, natural d’Eivissa, ambdós residents a Madrid, tengué lloc el 29 de maig de 1866 a la parròquia de Los Santos Juanes.

88

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Foto del daguerrotip que conserva la família on s’observen assegudes mare i filla: Antònia Saldaña a l’esquerra de la imatge i Victorina a la dreta. Darrere elles, un retrat que podria ser el del seu pare Josep Corrons. Arxiu familiar.

89

Victorina Ferrer Saldanya

Detall del daguerrotip. Arxiu familiar.

A primers de l’any 1868 la podem situar novament a Eivissa, encara que sigui de forma esporàdica, ja que és quan “Antònia de Saldanya i Riquer (de 50 anys d’edat) i de la seua filla Victorina Ferrer de Saldanya (de 21 anys d’edat), en nom de la qual intervé el seu marit Josep Corrons i Rubio” inscriuen la casa del carrer de la Soledat, de Dalt Vila (el 17 de febrer de 1868) i posteriorment, el 18 d’abril de 1868 la venen a Francesc Riquer i Ribes5. És també el 1868 quan publica la seua obra més coneguda “La creu d’en Ribes” a La Moda elegante il·lustrada (Cadis). Anys més tard, el 1887, és publicada novament al butlletí del Diario de Palma.

El 1869 la tornam a situar a València, pel poema que li dedica l’escriptor i periodista J.F. Sanmartín (1848-1901). Aquest, escriptor en llengua castellana

5. CIRER COSTA, FELIP (2007): El bisbe de Sió i l’Eivissa del seu temps. Consell Insular d’Eivissa.

Departament de Cultura. Eivissa.

90

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

i en llengua valenciana que arribà a obtenir diversos premis en certàmens i jocs florals, li dedica el poema “¡No tiene alma! Balada dedicada a la joven y distingida poetisa Doña Victorina Ferrer Saldaña”, que surt publicat al periòdic de València El Panorama, el 30 de setembre de 1869. Sembla, per tant, que ja era reconeguda pel seu entorn com a escriptora i poetessa.

A partir de 1869 i fins a 1873 el gruix de l’obra publicada i localitzada és a l’Almanaque para las Islas Baleares dels anys 1870 a 1873.

De l’any 1873 ençà no tenim dades documentals d’obra publicada. Malgrat que manquen per localitzar algunes de les obres que Josep Clapés menciona a la biografia de l’autora, en molts d’aquests casos no consta l’any de publicació, per la qual cosa queda de moment a l’aire saber si l’autora seguí publicant a partir de 1873 (exceptuant la reedició de “La creu d’en Ribes” de 1887).

A falta de poder seguir el rastre a l’obra publicada, noves informacions tornen a situar l’escriptora a Eivissa a partir de 1872: El seu marit, Josep Corrons i Rubio, és nomenat secretari del Jutjat de Pau de Sant Josep (Eivissa), càrrec que exerceix des de l’1 de desembre de 1872 fins al 16 d’agost de 1875. És de suposar, per tant, que la parella residí a l’illa durant aquests anys, almenys esporàdicament.

Segons Josep Clapés, Victorina quedà viuda l’any 1885. No tenim cap constància del lloc de residència d’aquells anys, suposam que es podria haver anat alternant entre València, Madrid i Eivissa. I és ja el 1904 que els padrons de València la situen, ja viuda, residint al carrer Príncipe Alfonso (avui Alfons el Magnànim) en companyia del seu fill Josep Corrons Ferrer.

El 1905 ambdós canvien de residència, a la mateixa ciutat de València, aquesta vegada al carrer Barcas; i és en aquesta adreça on figura Victorina, al Padró d’habitants de València de 1910, en companyia del seu fill Josep Corrons, ja casat i amb tres filles, la més gran de les quals porta el nom de la seua àvia, Victorina Ferrer Tàrrega.

Victorina Ferrer com a escriptora Des del primer moment, l’obra de Victorina anirà apareixent a les diverses publicacions periòdiques de l’època, especialment de Madrid, Cadis i València, i alguns dels seus treballs varen ser reproduïts per altres periòdics del territori espanyol i d’Amèrica, com tendrem ocasió de veure més endavant.

Victorina Ferrer Saldanya

91

Imatge actual de l’edifici on residia Victorina en companyia del seu fill, Josep Corrons Ferrer, el 1904. Situat a l’actual plaça d’Alfons el Magnànim.

92

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Imatge de la darrer residència coneguda de Victorina Ferrer Saldaña, al 4t pis del c. Barcas, actualment en procés de rehabilitació.

Victorina Ferrer Saldanya

93

Per Josep Clapés sabem que Manuel Fernández González (conegut escriptor del s. XIX i el màxim representant de la novel·la de fulletó o novel·la per entregues que tant s’estilava en aquells anys), tengué un gran interès a recopilar la seua obra, per la qual cosa buscà editor i es comprometé a escriure’n el pròleg; un projecte, però, que quedà truncat perquè, segons Clapés, “atencions más graves desviaron entonces de la literatura a nuestra paisana, quedando en proyecto la obra”. No sabem quan es va plantejar aquest projecte ni quines atencions greus ho impediren. Podríem suposar que fos els anys vuitanta, a l’entorn de la data de mort de Josep Corrons (1885) i abans de la mort de l’escriptor, el 1888; una suposició que, a falta de dades documentals que ho certifiquin no té altra validesa. També és possible que Manuel Fernández i Victorina Ferrer s’haguessin conegut els anys que els dos publicaven les seues obres a la revistes madrilenyes El Museo Universal y posteriorment La Ilustración espanyola y americana, que per les referències que tenim havia de ser entre els anys seixanta i setanta, precisament el període en què Victorina publica el gruix de les seues obres.

D’aleshores ençà no ens consta cap altra referència bibliogràfica.

El 1889 apareix el seu nom al llibre de D. Juan P. Criado y Domínguez (18651935), publicat a Madrid i titulat Literatas españolas del XIX, potser una de les primeres referències escrites que inclou el nom de Victorina com a “escriptora espanyola”, catalogant-la com a novel·lista. Aquesta catalogació és perquè l’única referència bibliogràfica que pot recollir Criado en aquell moment (1889) és la llegenda «Ángela», publicada a La Moda Elegante Ilustrada de Madrid, circumstància que suscita la seua queixa per la falta de dades ja en aquell moment.

Pocs anys més tard, el 1904, Clapés reconeixia que la recopilació de les seues obres era ja pràcticament impossible donat que l’autora no recordava més que alguns dels seus treballs i que “sus proyectos se limitan por hoy al cuidado de su família y al cultivo de sus flores, y si que le queda tiempo acaso de a la imprenta dos tomos: Recuerdos de mejores dias y Tradiciones y leyendas de Ibiza. Tampoc aquests darrers projectes varen veure la llum. És així com el segon problema amb què ens hem trobat és la dificultat de localitzar la seua obra, que ja a primers del segle XX es donava per perduda. Teníem, això sí, una llista bastant completa de la seua bibliografia que ens brindava Clapés i molt poques referències a les seues capacitats literàries, majoritàriament basades en una mirada benevolent cap a una escriptora illenca, de qui se’n coneix ben poca cosa.

L’arxiduc la cita com a autora de la llegenda La creu d’en Ribes i en diu que “és senyora eivissenca de privilegiat talent, avantatjosament coneguda també per moltes

94

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

composicions en vers”. I si és en Clapés, que fa seues les paraules de l’arxiduc, afegeix que “en els seus treballs en prosa és l’estil fàcil i elegant”, i que com a poetessa “l’amor aconseguí inspirar-la moltes vegades, apareixent en totes les seus poesies la trista i alhora dolça melangia dels enamorats”. Anys més tard, concretament el 1958, és Enrique Fajarnés Cardona qui la qualifica d’autora romàntica tardana. I és interessant aquí recuperar unes línies d’aquell article del Diario de Ibiza, on diu que “Victorina Ferrer Saldaña no està en el salón de Hijos Ilustres de Ibiza, donde hay varones sin mérito. Ella los tuvo, aunque modestos. Col·laboró en publicacions de importància y creó un mundo de emociones para sus contemporáneos. Sintió una vocacion y la sirvió toda su vida. Si un criterio riguroso la excluyese, bien podria abrírsele, por cortesia a la mujer, las puertas de esa pequeña gloria. Por cortesia a una escritora que amó a Ibiza y que dedico buena parte de su afán literario a bordar sueños en el cañamazo de sus tradiciones”. Recordem que la reivindicació de Victorina és una constant en les paraules de Fajarnés Cardona i que el 1992, en un article seu publicat a La Prensa reclama novament un reconeixement, en aquesta ocasió dedicar-li un carrer, pel deute que Eivissa tenia amb ella.

A l’hora d’etiquetar la seua producció, «romàntica tardana» és el qualificatiu més emprat. Així i tot, potser el qualificatiu «tardana» no sigui el més adient. El període de producció literària coincideix plenament amb la d’altres autors figures clau del Romanticisme literari espanyol (com puguin ser Bécquer, per posar un exemple), de forma que algunes de les seues obres comparteixen espai al mateix mitjà i en el mateix període. Altre tema seria plantejar-nos novament la qüestió de si el romanticisme espanyol en el seu conjunt es tardà o si la literatura espanyola per antonomàsia és romàntica per defecte, com s’ha dit en algunes ocasions. Qüestions, en tot cas, que queden fora de l’abast d’aquest article. És interessant, en aquest sentit, recuperar les paraules de Criado a Literatas españolas del XIX, quan diu: “Inspiradas nuestras modernas noveladoras en estrechos principios tradicionales, casi todas las obras que á sus plumas sentimentales se deben, pertenecen á la escuela romántica, no en las exageraciones á que fué llevada por Goethe en su Werther y por otros escritores famosos allende el Pirineo, sino á la que, siguiendo la dirección opuesta, es capaz de llegar á los limites del optimismo más inverosímil”. Cal dir que ja a la introducció de l’estudi fa constar que al segle XIX no hi ha cap literata que pugui fer ombra a grans figures de la història com Sta. Teresa de Jesús, encara que no desmereixen noms com Fernán Caballero, Concepcion Arenal o Emilia Pardo Bazan, entre d’altres. Així i tot, és interessant per il·lustrar la

Victorina Ferrer Saldanya

95

mentalitat i estil del s. XIX aquest altre paràgraf on diu: “Con particular esmero y marcada predilección se han dedicado las literatas españolas de este siglo á la poesía subjetiva y á la novela; bien que, ambos géneros, prestándose, como pocos otros, á la manifestación de los más delicados sentimientos del alma, harmonizan por modo maravilloso con la manera de ser de la mujer meridional, cuya imaginación soñadora, cuyas nobles pero fogosas pasiones, y cuyos idealismos ingenuos, encuentran allí su más natural y apropiada satisfacción y desahogo”. Gèneres que cultivà Victorina i qualificatius (somniadores, idealisme, ingenuïtat, delicats sentiments...) que hi diuen, com veurem. Frases com “que donde el corazón oficia, la mujer está en su centro, reinando como soberana indiscutible”, són raonaments que trobarem llargament a bona part de la producció escrita del s. XIX de la mà de sòlids defensors i defensores.

remsa i literatura al s. XIX. La premsa femenina P i el paper de la dona Al s. XIX les publicacions periòdiques creixen com l’escuma. Són publicacions on hi cap tot: des de novel·les per entregues, poesies, assaigs, impressions de viatge, cròniques teatrals, estudis relacionats amb la medicina i la botànica... i és també quan es pot parlar del sorgiment d’un tipus de premsa dedicat a un públic femení.

Recordem que a primers del s. XIX l’índex d’analfabetisme entre la població era del 94 %; estam parlant, per tant, d’un tipus de premsa que neix de la burgesia i que va essencialment dirigida a les classes acomodades, que poden comprar-la per subscripció i que poden llegir-la. És quan neix la premsa il·lustrada, que s’anirà perfeccionant al llarg del segle. Exemples d’aquesta premsa il·lustrada són El Museo Universal i La Ilustración espanyola y americana, periòdics on Victorina publicà algunes de les seues obres. La premsa serà lloc de pas pràcticament obligatori per qui vulgui dedicar-se a la literatura (i també a la política, que no és el cas de les dones), de forma que hi trobarem molts dels noms més coneguts de la literatura espanyola així com autors hispanoamericans, a més de traduccions d’autors d’altres països. És també al segle XIX que comença a sortir un tipus de premsa diem-li “especialitzada” en el públic a qui va dirigida, i en el context de les revistes per a famílies i revistes destinades a les dones, trobam una llarga llista de títols que solen incloure les paraules damas, bello sexo, señoras, moda... molt sovent acompanyades de subtítols que en descriuen el contingut (“peródico de modas, artes y oficios”,

96

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

“Boletín de gran tono; museo de las modas de París, Londres y Madrid”, o La Espigadera, que especifica “Correo de las señoras. Periodico ameno e instructivo entretenimiento con exclusión de materias políticas”); i en ser revistes il·lustrades, incorporen exemples de brodats, complements i, molt especialment, moda, amb figurins i explicacions dels vestits i complements per a dones i infants.

D’altra banda, és una constant en la premsa del s. XIX una preocupació per l’educació i, conseqüentment, per l’educació de les dones, però dins uns límits. S’ha d’educar en allò que sigui necessari per exercir les seues funcions com a esposa i com a mare, en el terreny de la moral, la higiene i l’economia domèstica. La ciència o la política, és terreny dels homes i les dones “erudites”, cultes i “afectades” no són model a seguir. L’art, la literatura, la música, la poesia, entesa aquesta darrer com la millor expressió literària de la delicada naturalesa femenina, a més de l’educació i la religió, són els àmbits que cultivaran majoritàriament la llarga llista de dones escriptores del segle XIX. Encara que també s’ha de dir que, de forma esporàdica, ja es troben algunes veus discordants que aniran agafant força així com ens atracam a final de segle.

Carmen Simón a Mujeres escritoras del siglo XIX documenta l’existència de 4.762 dones que escriviren i publicaren durant el s. XIX. A l’estudi de M. Pilar Palomo Vázquez sobre les revistes femenines del XIX, destaca que només 350 no publicaren en periòdics i revistes. I que de les que sí hi publicaren, prop de 50 fundaren, foren propietàries o dirigiren periòdics i revistes des dels anys trenta fins a darrers de segle. I afegeix una dada a tenir en compte, que de 1813 a 1889 aparegueren a Espanya més de 100 revistes dedicades a la dona.

Alguna cosa estava canviant, la dona comença a tenir un paper actiu, com a consumidora i com a productora; però això sí, i de forma prou general, dins els límits que li venen donats per la seua condició de dona. El mateix que es fa esment de la diferència biològica entre l’home i la dona, també les esferes que els correspon són diferents: a l’home li correspon l’esfera pública de producció, la política, mentre a la dona li correspon l’esfera íntima, la de la casa i la família. I aquests límits no els marquen i els defensen només els homes, sinó que també les dones escriptores o periodistes hi participen de forma activa. Efectivament, la majoria d’aquestes aportacions femenines s’insereixen dins una línia conservadora, el que se l’ha anomenat com la “literatura de la domesticitat”. Normalment són dones que pertanyen a la classe mitjana, que defensen els valors tradicionals. No se solen amagar darrere pseudònims, sinó que incorporen al seu nom el llinatge del marit, o

Victorina Ferrer Saldanya

97

el títol nobiliari en alguns casos. Són i promulguen el model de dones “femenines”, impulsores dels valors del matrimoni, la maternitat i la virtut.

Victorina s’insereix plenament en aquest corrent de creació, tant per la seua condició social com per les característiques de la seua obra escrita. Prové d’una família benestant i el seu matrimoni sembla que li permet seguir gaudint d’aquesta condició. Ella forma part d’aquesta minoria de dones acomodades que rebien una primera instrucció consistent en lectura, escriptura, doctrina cristiana i labors, a més de nocions de francès i de música, si s’ho podien permetre, i sembla que així seria en aquest cas. Cultivà la poesia, la narració i l’article per tractar temes que solen girar a l’entorn dels sentiments, la nostàlgia, l’amor... No utilitzà, que naltros sapiguem, cap pseudònim, sempre firmava amb el seu nom complet “Victorina Ferrer y Saldaña” almenys fins a darrers 1866 que comença a emprar l’afegitó “de Corrons”. I la seua veu és purament femenina, dirigida també a un potencial públic femení, com veurem.

Els anys de producció literària La primera obra coneguda és el conte “Un sueño”, que surt publicat per primera vegada al periòdic madrileny, aristocràtic i conservador, La Época, el 1861. Tres anys més tard, el 1864, aquest primer conte tornaria a sortir publicat; aquesta vegada a El Museo Universal. Aquesta revista, editada a Madrid, és considerada com la principal revista il·lustrada de mitjan s. XIX, basta dir, per fer-nos una idea de com eren aquest tipus de revistes i de la importància que tengueren per a la difusió literària de l’època, que allí surten traduccions d’Edgar Allan Poe o textos de Pedro Antonio de Alarcón, José Zorilla o Gustavo Adolfo Bécquer. Aquest darrer, a més, en fou director literari del 1866 al 1868.

A darrers d’aquell mateix any, 1864, surten dos poemes de Victorina al periòdic valencià El Museo Literario, un en setembre i l’altre en novembre, “A mi madre en su cumpleaños” el primer, i “Pobre Margarita!” el segon; i a primers de 1865 hi publica el seu segon conte: “Ingratitud”.

Aquell mateix any, a l’estiu de 1865, trobam dos obres seues publicades al Eco de Euterpe. Aquest periòdic bilingüe havia estat fundat a Barcelona per Josep Anselm Clavé el 1859 per ser regalat als assistents als concerts corals que organitzava als jardins d’Euterpe. Allí sortien publicats, a més del programa de cada concert i de les lletres de les cançons, articles i poesies. I en juny de 1865 és quan Victorina hi publica

98

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Bibliografia de les obres publicades per Victorina Ferrer als diversos mitjans de l’època. Les obres i noms de revistes que porten asterisc no han estat localitzades, així com tampoc consta en alguns casos l’any de publicació ni el gènere al qual pertany el títol.

Victorina Ferrer Saldanya

99

la poesia «El primer amor» i el mes d’agost l’article «Dos palabras para las mujeres».

Aquest article seria reeditat en diverses revistes espanyoles i hispanoamericanes, i destaca especialment avui dia pel discurs «avançat» que fa l’autora com a defensora de la figura de la dona envers l’home, com veurem més endavant.

A partir de 1866 comença a publicar la seua obra a La Moda Elegante Ilustrada.

En aquells moments la revista, que té els seus orígens en un petit periòdic gadità, ja l’havia comprat l’editor Abelardo de Carlos, que la converteix en revista de gran format i gravats en blanc i negre, de gran èxit. A partir de 1871, s’edita a Madrid, fins al 1927. Però els anys Victorina hi publica, de 1866 a 1868, durant els quals hi hem pogut comptabilitzar un total de vuit col·laboracions (dos articles, almenys tres contes i un poema, a falta d’identificar el gènere d’un dels títols), encara s’edita a Cadis.

Alguns d’aquests títols foren publicats posteriorment en altres mitjans, com és el cas de l’article “Dos palabras para las mujeres” que el 1872 és reproduït a La bella limeña (Perú) i també a l’Almanaque para las islas Baleares de 1872; o “La cruz de En-ribes” que és reproduït al tom 8 del fulletó del Diario de Palma, la primera versió que ens ha arribat a les nostres mans, fins que l’hem pogut localitzar a La Moda Elegante. També el poema “A un sauce”, també es reedita a l’Almanaque de las islas Baleares de 1873, i el conte “Luciana”, reproduït El correo de ultramar.

D’altra banda, dos d’aquests títols (l’article “Niños y flores” i el conte “Botón de oro”), en Clapés els situa en una altra revista que fins ara no s’ha pogut localitzar La Moda de París. És possible que en un futur no molt llunyà alguna donació permeti poder-la consultar i trobar no només aquestes dues obres sinó també d’altres que per referències escrites d’altres mitjans de l’època ens diuen que hi han estat publicades.

Entre elles, dos noves troballes que no surten a la bibliografia de Clapés: un poema titulat “Dos días”, de l’any 1872, i “Los rayos”, títol que trobam referenciat al diari La Independència de 1871, sense especificar si es tracta d’un poema o una narració, situant-lo també a la revista La Moda de París.

La cerca de les seues obres encara pot donar fruits, ja que (sempre seguint la bibliografia de Clapés) queden sis obres per localitzar, de les quals no tenim altres dades que ens permetin confirmar ni anys de publicació ni el mitjà on sortiren publicades. Tan sols quan es refereix a “Recuerdos de Venècia” (que l’etiqueta d’articles en plural, qüestió encara més interessant que ajudaria donar llum a la seua etapa de joventut) Clapés ens diu que sortí publicat a La Ilustración española y americana, revista il·lustrada que es posà en marxa el 1869, després que Abelardo

100

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

de Carlos, l’editor propietari de La Moda Elegante compràs El Museo Universal (on publicà Victorina el 1864) i el transformàs en el nou periòdic que hauria de perdurar fins a 1921.

En resum, als vint-i-tres títols que recull Clapés el 1904 se n’han de sumar tres més que hem trobat publicats o referenciats a la premsa d’aquells anys; és a dir, vinti-sis títols conformaria la bibliografia mínima publicada per Victorina als diferents mitjans de l’època.

I ntroducció a les característiques de la seua obra Malgrat les mancances ja comentades, sí que començam a comptar amb material suficient com per conèixer de primera mà l’obra de Victorina. Com hem vist, la seua producció està bastant repartida entre poesia, narrativa i article, i, en tots els casos, els uneix un mateix estil que ens permet anar-la identificant: la primera característica és observar com Victorina, sigui quin sigui el gènere literari que tracti, sempre ho fa des del punt de vista del jo subjectiu, una visió plenament romàntica, com ho és l’omnipresència de la naturalesa en totes les seues manifestacions, tant per descriure l’entorn com per acompanyar o il·lustrar els estats d’ànim dels seus protagonistes.

O hauríem de dir “de les seues protagonistes”?, perquè, efectivament, en tota la seua producció literària la veu és eminentment femenina.

La temàtica dels seus poemes sol girar a l’entorn de la melangia, sigui dels enamorats, de temps passats o d’éssers estimats, o són la recreació de drames vivencials (en forma de romanç o poema) en el transfons dels quals hi ha la tragèdia desencadenada per la mort o el perill que entranya la passió contraposada a la innocència i la puresa... L’amor, en totes les seues formes, és el desencadenant de les accions a les seues narracions i hi és present en totes les seues formes: l’amor platònic dels enamorats, l’amor filial, la passió que destrueix, la generositat de redimeix...

Elements plenament romàntics com és la fuga cap al passat, a la utopia, als contes i llegendes, a la infantesa i a la nostàlgia es donen la mà en la seua obra, sense dur-lo als extrems de l’irracional, el sentiment lúgubre o fantàstic, o la bogeria que caracteritzarà els autors plenament romàntics. Victorina possiblement es podria qualificar fins i tot de preromàntica, com bona part de les obres que es publiquen aquells anys: la melangia, el melodrama, la sensibleria, el gust aristocràtic, fins i tot

Victorina Ferrer Saldanya

101

en el llenguatge, són les bases en què es mou la seua obra. Qualsevol lectura que se’n faci avui dia, sigui poesia, narrativa o article, és comparable a la sensació de visionar una de les pel·lícules en blanc i negre que avui ens semblen tan llunyanes. Però una vegada passada aquesta primer barrera d’aquest llenguatge “sensibler”, carregat d’epítets i metàfores decimonòniques, que ens transporten a un món conservador, carregat de prejudicis i aparences, captam petits detalls que ens permeten esbrinar que possiblement el que hi ha darrere, el que l’inspira, no és tan “amable”. Analitzar i valorar l’obra de Victorina requereix situar-nos dins el seu propi context, d’altra forma el resultat seria prou superflu i esbiaixat.

Precisament, aquesta contraposició de món ideal front a món real és el rerefons que es trasllueix a través de la seua obra; davant el món idíl·lic de la puresa, la innocència, l’amor sincer, hi ha la hipocresia, la falsedat, l’aparença, l’engany... no deixa que en molts casos el que fa és retratar la hipocresia de la societat que l’envolta a més de complir, com correspon, amb la intenció moralitzadora de l’època i on l’arma més efectiva, encara que molt sovent ingrata, és la virtut. Fruit d’aquesta visió són bona part dels seus contes i també dels articles que hem pogut localitzar.

No hi ha dubte que l’obra seua més coneguda i més valorada a Eivissa és, com hem dit, “La creu d’en Ribes”, publicada per entregues per primera vegada a La Moda Elegante el 1668. Ella mateixa la subtitula com a “llegenda”, i efectivament s’hi inspira.

Més enllà de la història amorosa i la tragèdia que l’envolta, és interessant per com retrata la pagesia eivissenca i els més petits detalls que denoten el seu total coneixement de la manera de ser i els costums de l’Eivissa d’aquells anys. Els personatges, tots plans, retraten amb fidelitat els prototips del bon pare, la bona filla, el bon pretendent, el mal home i la mare patidora. Sense entrar a analitzar-lo en profunditat, sí que val la pena destacar quin és el prototip de la bona filla i dona: el d’una al·lota que per damunt de les seues ànsies de gaudir d’un dia de festa o de preocupar-se de la seua aparença, ha de donar prioritat a les feines de la casa i l’atenció dels qui té devora, traient el temps de la son si fa falta, sempre amb bones paraules i el somrís a la boca. La bondat i la virtut per damunt de tot. Bondat, virtut i bellesa que no li impediran ser víctima de la tragèdia. Les dones, a l’obra de Victorina, no es rebel·len, són víctimes espectadores amb tota la dignitat que imposa la condició de dona.

Però la veu de Victorina no és la mateixa quan narra el que veu (els contes i narracions) que quan conta el que sent (la dels poemes i articles).

I en aquesta veu del que sent és on trobam l’article més il·lustratiu, “Dos palabras para las mujeres”, publicat per primera vegada el 1865, un any abans de casar-se,

102

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Primera entrega de la llegenda “La creu d’en Ribes”, publicada a La Moda Elegante el 1868.

Victorina Ferrer Saldanya

103

al Eco de Euterpe i que seria reproduït posteriorment en diferents mitjans. Aquí sí que la prosa es fa més àgil i menys carregada, i malgrat el “to” amable sigui una constant i que la paraula “virtut” faci novament aparició com a colofó final, a sota de l’embolcall la veu de Victorina és ja la d’una dona que reclama el seu lloc i, a través seu, pretén vindicar les dones enfront de tot el que l’home hi ha escrit en contra.

Ni el marit ni el matrimoni és aquell ideal perseguit a les seues narracions i llegendes: “El hombre es el diablo. Prueba: cuando la mujer carga sobre sus hombros la cruz del matrimonio, el marido se va alejando de ella, como el demonio de un conjuro”, i es mostra fortament crítica contra els tòpics de l’època (“Llaman al siglo, de oro; siglo de ilustración; podrá ser que así sea, pero en materia de afectos bien pudiéramos llamarle siglo de indiferencia.”) La hipocresía de la societat i el rol que hi tenen l’home i la dona són posats en evidència (“También las afecciones del alma tienen su hipocresía. El hombre ante el hombre no pierde ocasión de poner en ridículo a la mujer (…) Como la culebra de cascabel, lleva para las mujeres en veneno en la boca (…) Cuando ha dicho una blasfemia, sus amigos le hacen coro, adulándole con los epítetos de hombre de mundo; de MUY LARGO, como dicen ellos. Indudablemente esa largueza no se referirá ni a su bondad ni a su talento”).

Continua l’article denunciant la situació de la dona, sotmesa en tots els sentits a l’autoritat masculina (“La educación de la mujer, dirigida siempre por el hombre, está reducida a enseñarla que respete y se humille, primero ante sus tutores y después al que une su suerte a la de ella.”), i la impotència per fer canviar aquesta situació (“Querer es poder. Esta regla tiene una excepción. Ninguna mujer consigue que el hombre no la ridiculice”). Encara que la raó no és per la pretesa superioritat masculina ja que “El hombre de más talento nunca tiene el suficiente para estudiar a la mujer”.

Acaba l’article, tancant l’embolcall, amb la reflexió que de dones i homes, n’hi ha de bons i de dolents i que per al bons (deixa fora els dolents) el poder irresistible de la dona és la virtut. Belles paraules per tancar una reflexió prou àcida, i encara avui malauradament prou actual.

A tall de conclusió Hem començat dient que Victorina era encara una de les figures més desconegudes de la nostra història. A dia d’avui, hem acurçat de forma significativa la distància que ens separava de la seua vida i la seua obra, però queden encara incerteses per resoldre.

104

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Fotografia de Victorina Ferrer Saldaña d’adulta. Arxiu familiar Ramírez Rius.

Victorina Ferrer Saldanya

105

Si és la seua biografia, hem pogut constatar interrogants importants que s’han mantingut fins a dia d’avui i, encara que alguns s’han resolt, queden qüestions per aclarir. Si hem pogut constatar mitjançant proves documentals que en tots els casos el germà de Victorina era més gran que ella, com és que la versió que ens arriba és que en morir son pare la futura escriptora és internada a Venècia amb un germà petit que allí mor? Per què anys més tard, l’any 1866, l’escriptora ens parla d’una germaneta al seu article «Niños y flores»? És tal vegada una llicència poètica que es permet l’autora? D’altra banda, encara que el seu naixement podem seguir datant-lo el 1847 per les dades que apareixen en diversos documents de l’època, sí que és cert que no hem pogut localitzar la inscripció que ho certifiqui, com tampoc tenim la data de la seua defunció.

D’altra banda, més enllà de les obres que hem referenciat, és possible que hi hagi més obra escampada en la premsa de l’època, encara no documentada. Com també és possible que algun descendent seu guardi part de l’obra inèdita de l’autora, així com cartes o documents personals que ajudin a perfilar millor la seua figura com a dona i com a escriptora del segle XIX. Finalment, cal destacar que a hores d’ara comptam ja amb un recull d’una part important de les obres publicades, la qual cosa permetrà iniciar-nos en l’estudi de l’obra literària de Victorina Ferrer, així com conèixer millor la relació de l’autora amb la societat que l’envoltava i l’aportació de la seua mirada a la literatura del s.

XIX. Una tasca tot just iniciada.

Agraïments A Josep Planells Ripoll Murtera, per les informacions facilitades referent a la família Ferrer Miqueleta, noms de persones i càrrecs que han exercit, nom de finques pertanyents a la família, així com característiques i anys de venda d’aquestes finques, que han permès anar resituant la figura de Victorina i la seua relació amb l’illa en el temps.

Menció especial mereix la família Ramírez Rius, descendents directes de la néta gran de la nostra escriptora, de nom Victorina Corrons Tárrega, per la seua disponibilitat i atenció en la cerca d’informació i records de família per tal de posar-los a la nostra disposició i contribuir d’aquesta forma al coneixement de Victorina Ferrer Saldanya, la seua rebesàvia.

106

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Bibliografia CAZOTTES, G. i RUBIO CREMADES, E. (2012): “El auge de la prensa periòdica”. Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2012. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmckw625 CIRER COSTA, F. (2007): El bisbe de Sió i l’Eivissa del seu temps. Consell Insular d’Eivissa. Departament de Cultura. Eivissa.

CIRER, F., COSTA, B. i FERRER ABÁRZUZA, A. (2019): Història d’Eivissa i Formentera. Des de la prehistòria fins al turisme de masses. Coordinador: Joan Lluís Ferrer. Balàfia Postals i Institut d’Estudis Baleàrics. Eivissa.

CLAPÉS I JUAN, J. (1904): Biblioteca Ebusitana. Tipografia de filles de Joan Colomar, Palma.

CRIADO Y DOMÍNGUEZ, J. P. (1889): Literatas españolas del siglo XIX. Apuntes bibliográficos. Imprenta de Antonio Perez Dubrull. Madrid. Conservat a Biblioteca Digital Hispánica. Biblioteca Nacional de España.

Diario de Ibiza (1904). Eivissa.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera: www.eeif.es.

FAJARNÉS CARDONA, E. (1958): «Victorina Ferrer Saldaña». Diario de Ibiza.

Eivissa.

– (1992): «Tres noms per a tres carrers». La prensa de Ibiza. Eivissa.

– (1995) Lo que Ibiza me inspiró. Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa.

GARCÍA FELGUERA, M. S. (2005): «Anaïs Tiffon, Antonio Fernández y la compañia fotográfica Napoleón». Locus Amoenus. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Art. Núm. 8 (2005-2006). Bellaterra (Barcelona). Pàg.

307-335.

HABSBURG-LORENA, L.S. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma : Sa Nostra. Obra Social i Cultural, Grup Serra, 1999-2003, 8 v.

JULBE, F. I PASCUET F. (2001): Introducción al análisis histórico de la ciudad de Ibiza (De la ciudad púnica a 1912). Col·lecció de monografies de la Demarcació Eivissa-Formentera del Col·legi Oficial d’Arquitectes. Núm. 1-2. Cinquena edició (revisada i ampliada). Demarcació Eivissa-Formentera del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears. Eivissa.

MACABICH LLOBET, I. (1951): «De nuestra historia». Diario de Ibiza. Eivissa – (1966): Historia de Ibiza Vol. II i IV. Daedalus, Palma

Victorina Ferrer Saldanya

107

PEÑARRUBIA MARQUÈS, I. (2004): La vida cantada per les poetesses vuitcentistes.

Agenda 2004-2005. Govern de les Illes Balears. Institut Balears de la Dona, Palma.

– (2006): Amor diví, amor profà. Agenda 2006-2007. Govern de les Illes Balears.

Institut Balear de la Dona, Palma.

PLANELL RIPOLL, J i GUERAU DE ARELLANO, C. (2015): «Els Ferrers «Miqueleta»: de la Marina a Dalt Vila». Eivissa , núm. 58, pàg. 4-12.

PALOMO VÁZQUEZ, M. P. (2014):“Las revistas femeninas españolas del siglo XIX. Reivindicación, literatura y moda. Arbor, 190 (767): a130. doi: http://dx.doi.org/10.3989/arbor.2014.767n3001 PÉREZ CUADRADO, P. i DÍEZ, L. (2009): ‘La Moda Elegante Ilustrada’ y ‘El Correo de las Damas’, dos publicaciones especializadas en moda en el siglo XIX. 8 (2009). 10.31921/doxacom.n8a3. doxa.comunicación. https://www.researchgate.net/publication/269993255 PORCEL I PUJOL, B. (1984): Les illes encantades. Edicions 62, Barcelona.

ROSELLÓ Y TUR, B. (1935): Datos para la historia de la imprenta y del periódico en Ibiza. Eivissa.

TORRES PLANELLS, M. (1997): Calendari 1997. Govern Balear. Conselleria de Presidència. Comissió Interdepartamental de la Dona. Palma.

SÁNCHEZ HERNÁNDEZ, M. F. (2009): “Evolución de las publicaciones femeninas en España. Localización y anàlisis”. Documentación de las Ciencias de la Información, 2009, vol. 32, 217-244 https://revistas.ucm.es/index.php/DCIN/ article/view/DCIN0909110217A SERRADILLA MUÑOZ, J.V. (1988): Periodismo en Ibiza. Obra guanyadora del 1r Premi Biennal d’Investigació Consell Insular d’Eivissa i Formentera 1886. Eivissa.

SIMÓN PALMER, M. C. (1983): «Escritoras españolas del siglo XIX o El miedo a la marginación». Anales de Literatura Española. Núm. 2, 1983. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2002. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ ark:/59851/bmcg44p0 – (2016): “ La mujer y la literatura en la España del siglo XIX “. Alacant. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2016. http://www.cervantesvirtual.com/nd/ ark:/59851/bmc3b804 TATEISHI, H. (2010): «El Ebusitano: el primer periódico de Ibiza en los fondos de una biblioteca americana». The Mediterranean Studies Group Hitotsubashi University. Mediterranean world = 地中海論集, 20: 87-109 HERMES-IR Hitotsubashi University Repository. http://hdl.handle.net/10086/19204.

Formentera

el mite de s’illa de ses dones revisat des d’una perspectiva de gènere

per Sònia Cardona Ferrer i Raquel Gonzàlez Cardona

“Obri es ulls! Formentera està plena d’al·lotes fadrines, perquè es joves han emigrat. Es eivissencs, a Formentera, li diuen s’illa de ses dones.

Tens per triar… i si te’n canses d’una, en trobaràs deu més que t’obriran es braços. No emporta que es pocs jóvens d’aquí mos mosseguem…”

FERRER, V. (2003): S’illa de ses dones

Creació del mite Si tenim en compte que ‘mite’ implica una idea contraposada a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprada sobretot per expressar una convicció cosmovisional, el títol que proposam és tota una declaració d’intencions.

S’illa de ses dones, així, expressió de l’oralitat i popularitat, és un qualificatiu emprat des d’Eivissa, exògen idò, per referir-se a Formentera i que no feia més que descriure una característica demogràfica evident. El nom fa fortuna ràpidament, i Walther Spelbrink —filòleg alemany que va realitzar el treball de camp per a la seva tesi doctoral a les Pitiüses l’any 1931—, ja el recull, i és Jaume Verdera qui li atribueix el mèrit en totes les seves publicacions referides al fenomen migratori a l’illa de Formentera.

110

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

En termes generals, a les societat occidentals modernes el nombre de dones és lleugerament superior al d’homes, però a la Formentera tradicional de final del segle XIX el fenomen de l’emigració va tenir un paper significatiu com a sistema de vàlvula de seguretat des del punt de vista econòmic.

Joan Vilà i Valentí (1950) ja recull que a mitjan segle XIX i fins als anys trenta del segle XX comença a disminuir la proporció d’homes respecte les dones. Per altra banda, Santiago Colomar (2009) analitza les dades del padró municipal de 1892, el qual compta un total de 1951 habitants: el 55,2% del cens eren dones i el 44,7% eren homes. Aquesta absència d’homes durant aquells anys va ser deguda a l’emigració d’aquests a terres americanes o bé perquè partien embarcats com a mariners.

L’any 1920 els censos registren tres dones per cada dos homes. Aquest desajust de l’índex de masculinitat/feminitat persisteix fins a l’any 1960: 1.345 homes i 1.541 dones. L’Institut Balear d’Estadística ho atribueix als efectes de l’emigració i els de la Guerra Civil espanyola.

L’aportació més completa a l’estudi científic dels efectes de l’organització social sobre la vida dels formenterers i formentereres és la monografia Casa y familia. Parentesco y reproducción doméstica en Formentera de Bestard i Camps (1986). L’autor hi exposa com la casa no és només una unitat de producció, sinó que la “casa” a Formentera és entesa com una unitat residencial on s’estructuraven Família formenterenca, any 1962 els models familiars. És una Foto: Família de can Simonet institució que concentra la descendència i inscriu el seu grup domèstic en la societat i en dota de continuïtat els membres. Manté la línia patrimonial i la continuïtat del seu nom. Bestard descriu un espai social dominat per la jerarquia de les cases, on les alian-

Formentera

111

ces matrimonials són cabdals per al manteniment del model. La institució del festeig i les capitulacions matrimonials o espòlits o les fuites també esdevenen lògiques a ulls de l’esquema de parentiu estructural que Bestard i Camps dibuixa.

Les cases riques de Formentera aspiraven al model ideal, dotar les filles, pagar legítimes i crear nous patrimonis per als altres germans, mentre que les cases més pobres, la immensa majoria a Formentera, els germans que no hereten passen a ser majorals d’altres finques, treballen a jornal o bé en l’única indústria existent a la Pitiüsa menor: l’extracció de la sal. Aquesta major mobilitat està present ja de ben petits quan treballen com a pastors o de criats a d’altres cases.

Els heretaments entre oncle/tia solter i el nebot/oda que fillolà són un element que ajuda a mantenir el principi de la indivisió. [...] “L’emigració masculina i un important percentatge de solteria definitiva entre les dones és una de les característiques predominants d’aquest tipus de societats que tenen la casa com a unitat de parentiu. (S. Cardona, 2006).

La monografia de Bestard és una excel·lent descripció dels sistema de parentiu tradicional de Formentera, on aquesta illa de ses dones queda explicada i contextualitzada, no essent una raresa.

En antropologia del parentiu clàssica, entre 1850 i 1950, la universalitat de la família i el parentiu bilateral estableixen els seus fonaments i de les seues interpretacions sorgeixen les dos primeres grans teories: la de l’aliança i la de la filiació.

Als anys setanta del segle XX aquestes teories es sotmeten a la crítica de l’etnocentrisme occidental, les noves aproximacions teòriques proposen que a totes les cultures indubtablement existeix un control de la sexualitat i una organització de la procreació (González Echevarría,1994).

L’accés a la sexualitat femenina i l’organització de la procreació han set també descrits per les teòriques feministes com a possible origen de la subordinació femenina, com als veritables fonaments del patriarcat.

Per aquesta tradició teòrica és lògic que una inusual desproporció entre els sexes amb prevalença de presència femenina dispari suposicions sobre les relacions de poder entre homes i dones a Formentera: el mite. Des de la perspectiva de gènere s’ha treballat molt per introduir el concepte de relacions de poder en els aspectes més privats i íntims. Totes les societats són desiguals, i estudiant les formes socials de construcció de les diferències que esdevenen desigualtats, estarem en condicions de combatre-les.

112

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Les resistències culturals tendeixen a maximitzar els aspectes de l’estima, afecte i l’amor en les relacions interfamiliars. Aquestes relacions evidentment existeixen, però no expliquen la transmissió dels drets sobre la tinença de la terra, les dots i la divisió sexual de les tasques domèstiques. Els estudis marxistes sobre parentiu dels anys setanta són determinants per introduir el vessant econòmic i els mecanismes d’opressió i perpetuació de l’explotació també a l’àmbit domèstic, les dones esdevenen una mercaderia objecte d’intercanvi a les quals el capitalisme atorgava un valor de mercat (Meillassoux, 1977). Les dones i les seves condicions de vida són ja objecte d’estudi però encara haurem de lluitar més des de l’acadèmia per esdevenir subjecte d’estudi i protagonistes de les nostres històries.

Establertes les causes de s’illa de ses dones caldria parlar de les conseqüències d’aquest model sobre les condicions de vida d’aquestes dones. Aquest és un buit historiogràfic que denunciam i al qual cal posar remei amb urgència.

Hi ha qui veu en l’emigració la causa de l’estancament econòmic i social de l’illa tot i que la majoria ho valora positivament: els estalvis i la possibilitat de compra de noves legítimes donaren lloc a una important transformació en la propietat de la terra i un cert augment del nivell de vida. Amb els emigrats arriben també a l’illa noves idees polítiques; un clar exemple serà la gran penetració de l’anarcosindicalisme i les marcades diferències entre Eivissa i Formentera als comicis electorals.

Les migracions afecten de manera dràstica les persones i els grups que les viuen i posa en tensió les normes, les creences, les lleialtats i les representacions del que es considera un comportament adequat per a cadascú d’acord al seu sexe i edat. Un concepte tan atractiu i suggerent com el de s’illa de ses dones no és d’estranyar que hagi arribat a ser tan destacat, però paradoxalment no hi ha estudis que des de la perspectiva de gènere es preocupin per les condicions de vida d’aquestes dones solteres o que quedaren a càrrec de les finques i les cases mentre l’home emigrava a terres llunyanes.

La manca d’estudis sobre les dones amb perspectiva de gènere a Formentera és un símptoma més de la pobra i escassa tradició d’investigacions científiques que tenim sobre Formentera. Aquesta no és l’única llacuna amb què comptam, però si una de les més sagnants al nostre parer, ja que moltes d’aquestes investigacions ja no podran ser realitzades mai perquè moltes d’aquestes generacions de dones que ens han precedit amb unes dures condicions de vida, invisibilitzades i allunyades de la vida pública, no han deixat gairebé cap traça documental. Una veritable excepció són les mestres d’escola que per la seva condició de funcionàries han deixat constància escrita que ha permès Fanny Tur (1997, 2010, 2017) estudiar-les.

Formentera

113

Però la tesi principal que volem llençar al debat acadèmic és la inèrcia que representa seguir reproduint acríticament el clixé de s’illa de ses dones, ja que alimentam entre nosaltres la falsa idea d’una suposada mística femenina de Formentera i d’un poder ocult de les dones a Formentera. Prova evident dels efectes poc desitjables sobre els investigadors al qual ens referim és el cas de Carlos Gil Muñoz (1971) al seu llibre Formentera una comunidad en evolución on dedica un apartat del llibre a la dona: La mujer ante los nuevos tiempos: He oído decir que en Formentera existía un auténtico matriarcado, como consecuencia de la emigración de los hombres. Incluso se ha hablado de que la mayoría de las tierras estaban a nombre de las mujeres. No he podido comprobar documentalmente estos últimos extremos pese a mis averiguaciones. Sin embargo, parece indudable que es la mujer la que mantiene las milenarias costumbres heredadas de fenicios y árabes, y por lo tanto conserva la sumisión y el respeto al hombre (p. 165).

Esta actitud de sumisión y subordinación es la que tradicionalmente ha adoptado la mujer, en la misma medida que sabe que sus trabajos están determinados por el cuidado de la casa, la cocina, las bestias y la ayuda en el campo. Pero no olvidemos que ella es también “la dona”, según expresión de sus maridos, es decir, la señora, la que tiene las responsabilidades de la economía doméstica, de los hijos, de la casa y, en buena parte, depositaria de lo que pudiéramos llamar la respetabilidad. (p.169).

En aquests dos petits extrets podem apreciar amb claredat els perills als quals ens referim on es pressuposa un poder erròniament anomenat matriarcat, una clara referència a un poder femení que res té a veure amb la realitat. En termes clàssics de parentiu, la filiació a Formentera és marcadament patrilineal i patrilocal (la dona quan es casa, en condicions ideals, passa a viure a la casa del marit) i la sogra, si exerceix cap poder, l’obté sempre per delegació del marit o fill.

No han set documentades societats matriarcals en contraposició a les patriarcals, i tot i que a efectes de parentiu existeixi la matrilinealitat, aquesta fa referència només al fet que la filiació és a través de les dones, però aquestes queden en aquest cas no subjectes al marit sinó al germà. Com introduíem abans, la clau està en la transmissió dels drets per a les dones i la llibertat i autonomia que aquest model li permet.

114

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Maria Ribas i Raquel Gonzàlez (Foto: Matias González)

També són dignes de menció les referències a la dona com a “guardiana de les essències” o el més perillós, la identificació de les dones com a dipositàries de l’honra i reputació de tota la família, aspectes que han set àmpliament documentades a tota la Mediterrània i que tenen una gran incidència sobre els drets i la llibertat de les dones (Pitt-Rivers,1979).

La nostra proposta és que com molts altres aspectes, aquesta mancança ha de reconduir-se. Ara, gràcies a la beca d’investigació que el Consell Insular de Formentera atorga anualment, a la nostra illa comptam amb una producció estable en ciències socials sobre la nostra illa. Un valuós exemple n’és l’estudi qualitatiu dirigit pel doctor Josep Mª Garcia-Borès (2011) amb històries de vida de dones i homes de Formentera, com a exemple de la riquesa que contenen aquests testimonis als ulls de la perspectiva de gènere i la riquesa que tenen per reconstruir aquesta història femenina que ens ha restat oculta.

En veu pròpia En les següents línies volem, precisament, donar veu a la dona pagesa i formenterera a través de la interrelació d’un seguit d’entrevistes que es varen realitzar a dones de l’illa nascudes durant els anys vint del segle passat.

Formentera

115

Aquestes entrevistes, realitzades en profunditat i en format història de vida, formen part de l’estudi del doctor en Psicologia cultural Josep Maria-Borès titulat D’on venim (2019). Amb aquestes històries de vida es pretén donar una molt petita pinzellada per representar la Formentera amb veu de dona. La nostra illa ha set un indret de dones que han fet història però que difícilment apareixen a les narracions ni al nostre imaginari historiogràfic a diferència d’altres col·lectius masculins que si han rebut protagonisme com són els saliners, els mariners o els emigrants.

Al món femení trobarem pocs rastres per parlar d’algun col·lectiu format per dones, per la qual cosa estam parlant d’una necessitat immediata i urgent. Fer història de les dones des d’una perspectiva de gènere és treure totes aquestes dones de la seua invisibilitat. A partir d’aquestes històries de vida anònimes volem donar veu a una generació de dones que van néixer i viure a Formentera, on la construcció social realitzada al voltant del gènere home i el gènere dona i les característiques amb què s’identifica a cadascun dels dos gèneres els ha condicionat diferències observables: la casa, la vida familiar i domèstica, la reproducció, la cura cap als altres, la intimitat, les emocions, la quotidianitat... podríem dir que són espais físics i de relació lligats a la representació social de la dona; i la producció, el jornal, el carrer, la cultura, la vida pública, la racionalitat... se les ha relacionat amb l’home.

Totes les entrevistades formaran part d’una família tradicional formenterenca entesa com a família extensa on solen conviure tres generacions: güelos, pares i germans.

La casa serà la institució que concentra la descendència de la família i serà la base econòmica per a la subsistència familiar. Els homes organitzaran i es responsabilitzaran del cicle productiu de la casa, però les dones seran les veritables responsables del món domèstic: faran les feines i criaran i tindran cura dels infants i dels majors.

Ses feines de sa casa les fèiem quan podíem moltes vegades a la nit, ses dones. I es menjar a vegades també el fèiem a la nit... era una vida molt esclava, però molt!” (Maria R.) Ximateix sa dona que se’n ‘nava de casa havia de sebre fer una bona pasterada, una bona bugada, arreglar una casa i fer dinar pes migdia si tenia gent. (Catalina T.) En paraules de Bestard i Camps, l’espai domèstic és un microcosmos que organitza les jerarquies dels membres de la família i també defineix unes normes de conducta jerarquitzades d’on floreix la relació entre el que és ser home i el que és

116

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Maria Cardona, anys 60 (Foto: Familia Simonet, 1962)

ser dona i, per tant, això condicionarà la divisió del treball. Ja ens emmarca les feines i d’alguna forma les obligacions, les formes de conducta i la relació amb el món exterior que hem de tenir segons el nostre gènere i el que es coneix con la divisió sexual del treball. Per tant, ja des de joves són educades per ajudar en totes les feines que els pertoca.

An es camp anàvem a fer herba, a cavar, anàvem a segar, sembrar, replegar lo que teníem… (Maria R.) Teníem molta feina. A ses al·lotes no se’ls hi dava gaire sa lletra perquè hi havia molta feina a sa casa i havíem de treballar molt pes camp, guardàvem es bestiar, fèiem herba i totes aqueixes coses. (Maria M.) A diferència de les dones, els homes sortiran al món exterior en recerca d’algun jornal i participaran en la vida pública i social de l’illa de manera més activa “però per ses dones no hi havia res!” com deia una d’elles. Elles es mantindran sempre dins l’àmbit privat de la casa.

Formentera

117

Ell (el marit) treballava de moliner i s’altre germà treballava de carpinter i clar, mos enviaven a naltros (les dones i germà petit de la casa) a segar.

(Maria M.) Bueno es homes com que eren es que anaven a guanyar més i feien sa feina més dura una no els hi manava cap feina... ells es posaven a seure, una els hi posava es menjar a sa taula, sa roba que s’havia de calar ben neteta allí... diguem-ne que qui es queda a casa... i com que ells se n’anaven a un jornal, hi havia aqueixa precaució. (Catalina T.) Quan rondin els tretze o catorze anys les mares començaran a dirigir les filles cap al festeig, que el podríem interpretar com un ritus de pas que separa la infància de la vida adulta, es començaran a fer veure i conèixer entre les trobades socials de l’illa, els diumenges a missa... A aquesta edat coincidirà que moltes començaran a deixar d’anar a escola, si no ho han fet abans (una d’ella la deixa als 13 anys, les altres quan eren més petites) i la majoria seguiran anant a les monges cada diumenge a aprendre labors, i com deia na Maria “no perquè volguéssim aprendre a cosir, anàvem a xerrar. Mos ajuntàvem una quinzena i cadascuna contava ses seues historietes”, per la qual cosa que creaven espais de confiança i de distracció entre elles i separat de l’espai familiar.

Tornant al festeig, les mares, contentes de poder mostrar les filles, les acompanyaran sempre a les xacotes que es celebraven o a alguna ballada que es formava de manera improvisada a la vora d’algun camí tornant de missa els diumenges. I quan hi havia algun fadrí interessat en alguna al·lota, aquesta el rebrà al porxo de ca seua i sempre en presència de sa mare. Era una edat tan vigilada que totes elles expliquen que no les perdien de vista: “si sortíem as pati, encara havia d’haver algú que mos vigilàs” (Maria M.).

Els dies de festeig seran convinguts i es fadrins faran torns entre ells, es barallaran... i aquest durarà fins que s’al·lota es decideix per un, una decisió que encara que pot parèixer que fos de la mateixa al·lota, en realitat era convinguda pels pares i alguna vegada podria ser fins i tot consensuada. A partir de llavors s’aturava el festeig i únicament mantenia la visita el pretendent triat fins al dia de la boda.

Llavor em parlaven molts i n’hi havia que no m’agradaven i els hi deia que no tornassin. Si no m’agradaven, ja està. Però ma mare… Ella deia: “que no ho sabeu que un dolent fa sortir un de bo?” Que punyeta, un que no m’agrada per què l’he de tenir devora? (Maria R.)

118

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Decidien més es altres que no un mateix. Jo no em vaig casar fora gust, però ximateix veies altres persones que moltes vegades diguesses… que vols que et diga, és una cosa que ben pensada no està bé, perquè una persona ha de poder decidir per si mateixa. No que diguin: mira aquest et convé. I això em passava a jo i li passava a totes. (Maria M.) Al voltant dels anys seixanta, Formentera començarà a experimentar un canvi social i econòmic amb l’amplació de l’activitat turística. Aquesta obertura permetrà que moltes dones s’iniciïn en el món laboral des de casa guanyant-se un petit sou amb feines que sabien fer. Gairebé totes elles començaran treballant en la confecció tèxtil de manera molt artesanal realitzant petites peces de roba per a alguna botiga de Formentera, però sobretot per a moltes d’Eivissa. Es coneixerà com fer comissió, comissió de punt canari, que tractava de realitzar brodats per encàrrec i era una feina que els anava bé per dos motius: per una banda, era una feina que havien fet tota la vida i que havien après fer; i per l’altra, perquè ho podien compaginar entre hores mortes de feines de casa i mentre es guardava el bestiar, es cuinava o es cuidava de les criatures o d’algun familiar Hi havia sa comissió de punt canari, i jo com estava a casa i en podia fer… es feien mocadorets i bruses brodades. Ses botigues mos daven sa tela i naltros brodàvem i ho emmidonàvem i ho tornàvem a dur a sa botiga. (Maria R.) I em vaig posar a treballar amb aquella (dona alemanya que tenia una botiga a Sant Francesc) i em va anar molt bé perquè després, vàrem començar a fer vestits tots de ganxet i ella, no sé perquè, tenia molt bo per vendre-ho. Em pagava cada vegada que venia a buscar ses coses i d’allí per endavant vaig cosir. Jo no he pogut treballar fora, per això no tenc cap paga, però vaig treballar cosint i mira, em cuidava des vells. Estant a casa només hi ha aquesta cosa, que jo no he pogut cotitzar i no he tengut cap paga. (Maria M.) No hi ha molta més informació ni documentació estudiada i menys publicada sobre sa Comissió de punt canari més que els pocs relats que ens han pogut contar elles, però el cert és que la majoria de les informants hi han treballat, i asseguren que moltes més dones de l’illa també. És d’acceptar que falta aprofundir en la seua investigació, però ens podríem aventurar a teoritzar que amb l’aparició de fer comissió es crea una indústria tèxtil molt artesanal però no per això poc important i protago-

Formentera

119

nitzada per dones, totalment desconeguda i, per tant, totalment invisibilitzada, i de ben segur que amb una influència destacable en l’economia de l’illa de Formentera.

Cal destacar també que la indústria de la llana sempre ha set una activitat artesanal molt estesa a tota l’illa de Formentera i de generació en generació, però que s’ha descrit com una tasca domèstica més per a l’autoconsum familiar. A la Mola, fins i tot, les trobades socials entre veïnatges es coneixien amb el nom de filades, que eren protagonitzades per homes i dones, però sobretot per elles, les quals realitzaven l’activitat: Fèiem filades... de dia treballàvem en sa terra, però a la nit, fèiem calcetins, o filàvem... ella filava i jo feia es calcetins i mos juntàvem perquè portàvem sa llana de ses ovelles, però llavor la portàvem d’Eivissa perquè no en teníem prou i la filàvem i mos ajuntàvem un dia, a lo millor una nit a una casa uns quants, i fèiem una filada, llavor que li dèiem... llavor també es hòmens joves quedaven i ballaven i fèiem coses d’aquestes. I això era una cosa de ses que... teníem aquella il·lusió, perquè a una altra banda no ens hi podíem anar per dos coses: una que no teníem un cèntim i s’altre que estava mal vist que anàssim pes poble... as poble anàvem a Missa i cap a casa. (Maria M.) Aquesta indústria de la llana també agafa força cap als anys seixanta, on es comença a filar per vendre, sobretot jerseis i calcetins de llana entre els primers turistes, productes que arribaran a popularitzar-se fins a l’actualitat. (Tur i Riera, 2010).

Com no podia ser d’una altra manera, l’inici sobtat del turisme requerirà mà d’obra de serveis i moltes dones també compaginaran aquestes feines amb el món de l’hosteleria i la restauració en petits negocis familiars de l’illa i on realment començaran a guanyar els seus primers sous fixos. Hostals i restaurants que de ben segur avui no existirien si una dona emprenedora no hagués pres la iniciativa com la va mostrar na Catalina F.: I jo li deia per què no feim un bar? Idò mira, al 63 el vàrem obrir. Mos barallàrem moltes vegades. Em deia:”Deus estar loca! No tenim ni camí per anar-hi!” S’enfadava, però cada temporada jo hi tornava. I al cap de cinc anys jo li vaig dir: “mira, demà ja vas a buscar un carro de pedres per fer un hostal”. I prou bé que mos va anar! Jo ho deia: si no ho provam, no ho sabrem! I des d’aquell dia hem anat tirant.

120

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Pensió Roca Plana, 1966 (Foto: Eduard Pitet)

Com s’ha explicat al llarg de l’article, totes aquestes feines les exerciran de forma dual amb la criança dels infants i exercint de pilar invisible de la casa reproduint el rol per al qual les varen educar. Transmetran aquests coneixements als fills i filles, cuidaran de la casa i la terra i treballaran fora, i contribuiran tant de manera directa com indirecta dins de l’economia familiar.

La invisibilitat de les seues tasques ve condicionada pel significat que se li atribueix al concepte de treball, ja que depèn del context cultural i el valor social que se li assigna i de la divisió sexual del treball que se’n desprèn.

La construcció cultural del gènere en cada moment històric també actuarà com un condicionant estructural en la divisió sexual del treball. El gènere femení engloba tota una simbologia de responsabilitat que en la història de les ciències socials de l’illa de Formentera ha set molt poc descrita. Les dones de Formentera han mantingut una tasca important de responsabilitat a la casa, la criança, la cura i la terra que ha fet que hagin adquirit una cultura i una saviesa que mereixen de l’adequat estudi i divulgació.

A falta de majors i noves investigacions, tot pareix indicar que la vida de les dones de Formentera ha set molt dura, plena de privacions, de jornades extenuants i

Formentera

121

inacabables de treball, de la incapacitat d’accedir als recursos familiars i institucionals com ara l’educació, la salut, la justícia, la feina remunerada…

No és que no tenguem dones a destacar, és que ens han robat la possibilitat de conèixer les grans dones que haurien d’alimentar la nostra genealogia. Formentera és poble mariner, és poble saliner i, fins i tot, ramader en menor mesura tot i ser una tasca compartida, però les aportacions femenines ara per ara no afloraran a l’espai públic sense una feina compromesa de les investigacions socials. Les dones han de deixar de ser estudiades en termes androcèntrics com a esposes, mares o germanes.

Utilitzar i defensar conceptes com la construcció social del gènere, la divisió sexual del treball i la divisió espai públic i privat són eines d’anàlisi que apropen les dones al centre i com a subjectes d’estudi, i visibilitzen i denuncien les jerarquies que les afecten pel fet de ser dones.

Si obrim els ulls enfront de les desigualtats, tendrem la capacitat com a societat de combatre-les i desmantellar les estructures que hem heretat i que perpetuen el sistema patriarcal.

Reivindicam així una investigació compromesa: crítica i feminista sobre la Formentera passada i actual.

Bibliografia BESTARD CAMPS, J. (1986) Casa y família. Parentesco y reproducción social en Formentera. Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics.

BOURDIEU, P. (1972) “La parenté come représentation et comme volonté”. Dins Esquisse d’una théorie de la practique précedé de trois études d’ethnologie kabyle. París: Droz.

--(2000) La dominación masculina. Barcelona: Anagrama.

FERRER I MAYANS, V. (2003) S’illa de ses dones. Eivissa: Editorial Mediterrània-Eivissa.

CARDONA, S. (2006) “Parentiu i reproducció domèstica”. Dins Formentera. Eivissa: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, pàg. 222-224.

CIRER I COSTA, J. (2002) L’economia d’Eivissa i Formentera en el segle XX. Mallorca: Edicions Documenta Balear.

COMAS, D. (1995) Trabajo, género y cultura. La construcción de desigualdades entre hombre y mujeres. Barcelona: Icaria.

122

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

COLOMAR, S. (2009) Formentera a l’època cotemporània (1782-2007). Mallorca: Edicions Documenta Balear.

ENGELS, F. (1970) Origen de la familia, de la propiedad privada y del estado.

Madrid: Fundamentos.

FEDERICI, S. (2013) Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Madrid: Traficantes de sueños.

GARCIA-BORÈS, J. Mª. (Dir. i Coord.); GIL, H; CARDONA, R; GONZÀLEZ, R. (2019). De qui venim. Anàlisi psicocultural de l’experiència vital de la gent gran de Formentera. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

GIL MUÑOZ, C. (1970) Juventud marginada. Estudio sobre los hippies a su paso por Formentera. Baracelona: Dopesa.

-- (1971) Formentera: una comunidad en evolución. Barcelona: Dopesa.

GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, A (1994) Teorías del Parentesco. Nuevas aproximaciones. Madrid: Eudema.

JULIANO, D. (1989) “Ámbito doméstico y autoreproducción social”. Dins MAQUIEIRA, V. (ed.) Mujeres y Hombres en la formación del Pensamiento Occidental. Actas de las VII Jornadas de Investigación Interdisciplinaria. Madrid: Ediciones de la Universidad Autónoma de Madrid, pàg. 79-87.

MARÍ CARDONA, J. (1983) Formentera. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs.

MARTÍN CASARES, A. (2006) Antropología del género. Culturas, mitos y estereotipos sexuales. València: Ediciones Cátedra.

MEILLASSOUX, C. (1977) Mujeres, graneros y capitales, Madrid: Siglo XXI. MOORE, H. (2009) [1991] Antropología y feminismo. Madrid: Ediciones Cátedra.

NAROTZKY, S. (1995) Mujer, mujeres, género. Una aproximación crítica al estudio de las mujeres en las Ciencias Sociales. Madrid: CSIC. ORTNER, S.B. (1979) “¿Es la mujer al hombre lo que la naturaleza a la cultura?

Dins HARRIS, O.; YOUNG, K. (eds.) Antropologia y Feminismo. Barcelona: Anagrama, pàg. 109-131.

PITT-RIVERS, J. (1979) Antropología del honor. Barcelona: Grijalbo.

SANSANO, L. (1997) “La dona al món rural pitiús entre la Restauració i la postguerra”. Dins Dones a les Illes: treball, esplai i ensenyament. Mallorca: Govern Balear, pàg. 85-100.

-- (2017) “El paper de la dona al món rural pitiús”. Dins XVII Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, pàg. 97-112.

Formentera

123

SPELBRINK, W. (1936-37) “Die Mittelmeerinseln Eivissa und Formentera. Eine Kulturgeschichte und lexikographische Darstellung”. Butlletí de Dialectologia Catalana, XXIV: 184-281 i XXV:1-147.

TUR I RIERA, F. (1997) “Mestres i ensenyament a Eivissa: un llarg camí cap al segle XX”. Dins Dones a les Illes: treball, esplai i ensenyament. Mallorca: Govern Balear, pàg. 145-154.

-- (2010) “Dona i indústria artesana a Formentera”. Dins Dones. Reconstruïm la història. Les Illes 1880-1936. Mallorca: Institut Balear de la Dona, pàg. 16-17.

-- (2017) “Dona i l’educació a les Pitiüses”. Dins XVII Jornades de Cultura Popular de les Pitiüses. Eivissa: Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera, pàg. 71-96.

VALLÉS COSTA, R. (1995) El món agrari tradicional. Un intent de comprensió de l’Eivissa Rural. Eivissa: Editorial Meditarrània-Eivissa.

VERDERA, J. (1993) Formenterers a Montevideo. Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics.

--(1996) Formenterers a Cuba. Formentera: Ajuntament de Formentera.

VILÀ VALENTÍ, J (1985) Formentera: estudi de geografia humana. Eivissa: Impremta Ibosim.

Celia Topp

UNA ARQUEÓLOGA INGLESA EN LAS PITIUSAS1

Carlos Gómez Bellard

Para Lali Juan y Lina Colomar, sin quienes buena parte de esta historia no podría ser contada.

Voy a empezar por el final. En marzo de 2011, John Topp, el hijo de Celia, fallecía repentinamente en su casa de Londres. En un proceso relativamente rápido, sus bienes mayores (incluida la casa de Sant Carles) fueron vendidos y el dinero entregado a diferentes organizaciones benéficas. La biblioteca arqueológica de Celia (unos 300 volúmenes) ingresó en la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat de Valencia, el resto de los bienes ibicencos fue repartido entre amigos. Hacía años que John había confiado a quien escribe la mayoría de los archivos de su madre (cartas, fotos, separatas de sus artículos) y el resto de ellos me fue confiado de nuevo. Con ello se cerraba, algo más de 50 años después de su inicio, la historia de los Topp en Ibiza.

Conocí a Celia en 1979, en Formentera, en las excavaciones del fuerte romano de Can Pins o Can Blai. La traté con frecuencia, especialmente entre 1981 y 1984, cuando trabajé en el entonces Museo Arqueológico de Ibiza, y los años siguientes mantuvimos nuestra amistad en las largas estancias con mi familia en la casa que tuvimos en Illa Plana, cerca de Vila, especialmente en Pascuas y en los meses de

1. Salvo mención contraria, la documentación gráfica procede de los Archivos Topp.

126

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Celia Topp en las excavaciones de Ca Na Costa (foto J.H. Fernández)

Celia Topp

127

verano. Estuve con ella varias veces en la Clínica Vilás en julio de 1992, hasta pocos días antes de que falleciera en Palma. Por tanto, son sólo algo más de doce años, pero para mí supusieron una amistad sin igual, y me marcaron personal y profesionalmente. Luego esa amistad se prolongó con su hijo John, hasta su fallecimiento.

Pero se trata de exponer en este breve texto su faceta como arqueóloga, así en femenino. De hablar de una mujer que persiguió toda la vida su sueño de vivir la Arqueología, y que en cierta medida lo consiguió en los más de 30 años que vivió en nuestras islas.

He pensado que para mayor claridad, esta exposición se dividirá en tres grandes apartados: el entorno de Celia y su labor hasta finales de los 50, el intermedio de Santa Eulària (1960-1970) y Celia en Sant Carles y en la arqueología de las Pitiusas y de Menorca (1973-1992).

Celia nació como Cecily Béatrice Claire Hamson en Londres, en 1915. Es ya de por sí un hecho curioso, porque el resto de sus hermanos (tres chicas y dos chicos, ella la menor de los seis) había nacido en Estambul (Constantinopla), aún corazón del Imperio Otomano. Pero claro en 1915 la Iª Guerra Mundial era un hecho, y eso explica que la familia se mudara temporalmente a Gran Bretaña. Volvieron pronto, y Celia siguió creciendo en ese ambiente especial del Bósforo, en Estambul, pero también en las largas temporadas en la preciosa isla de Prinkipo, situada en el mar de Mármara, a escasa distancia al SE de la ciudad.

Volvamos a la familia, porque aquí hay datos muy interesantes que nos ayudan a explicar la formación cultural de Celia, y tal vez algunos rasgos de su personalidad.

Ella era una inglesa católica, lo cual no es muy frecuente, y casada con otro inglés católico, aunque de origen irlandés. Pero es que la familia de Celia descendía de “recusants”, y aquí hay que dar una explicación. Recusantes, réfractaires en francés, son aquellos católicos ingleses que no aceptaron en el siglo XVI la imposición de una nueva iglesia, la anglicana, por parte del rey Enrique VIII y sobre todo de la hija de éste, Isabel I (Magee, 1938). La negativa a cumplir con los preceptos anglicanos se tradujo pronto en diversas sanciones, que iban de las multas a gravosos impuestos colectivos (había muchos nobles entre ellos), pero también la reclusión y en algunos casos excepcionales la ejecución. El estatuto contra los Papistas es de 1593, y allí se endurecieron las condiciones. La persecución más dura se llevó a cabo hasta 1679, y supuso la muerte de unas 300 personas en ese periodo, básicamente sacerdotes y personas que les protegieron. La Iglesia Católica los conoce como los “Mártires de Inglaterra”. En cualquier caso, supuso la huida del país de un buen número de per-

128

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Celia y casi todo el equipo en Can Blai, 1979 (foto J.H. Fernández)

Vista de la isla de Büyük, en Prinkipo a principios del s.XX

Celia Topp

129

sonas a lo largo del tiempo (las restricciones a los católicos no acabarían totalmente hasta bien entrado el s. XIX). Si bien el destino inicial de muchos fue Francia, otros fueron recalando más lejos. Y así el bisabuelo paterno de Celia ya aparece inscrito en 1840 en los registros comerciales de Galata, en Estambul, con derecho a ejercer el comercio. Su hijo Joseph Paul siguió la tradición al igual que Charles Edward, el padre de Celia, quien llegaría a ser el vice-cónsul británico en la ciudad y se casaría con Therèse Gabrielle Boudon, de una familia católica francesa establecida también allí.

El resto de familia estaba compuesto por: May Annie (1893-1980), Margaret (Daisy) (1895-1969), Catherine Charlotte (casada en 1928), Charles John “Jack” (1905-1987) y Denys (1906-1963).

Jack y Denys recibieron una buena educación, al igual que Celia. De sus hermanas nada puedo decir por falta de datos en lo referente a este tema. May Annie, que era la mayor, vivió sus últimos años en Sant Carles en casa de Celia. De Daisy sabemos que se casó y tuvo varios hijos. Precisamente uno de sus nietos, Guy Jordan, abogado de un prestigioso bufete londinense, fue el ejecutor testamentario de John Topp.

Los dos hermanos, por la edad, fueron movilizados en la II Guerra Mundial. Pero no lo harían en cualquier sitio, por supuesto. Ambos fueron reclutados por el SOE (Special Operations Executive), que para entendernos fue el antecesor del MI6. Es decir: servicio secreto, espionaje, la primera agencia de la que luego fuera la de James Bond… Era lógico, dada su preparación y su conocimiento de idiomas. Jack no tuvo suerte, fue enviado a la isla de Creta, que los alemanes habían invadido en una histórica operación con paracaidistas. Su grupo cayó prisionero rápidamente, y entre las bajas mortales cabe recordar aquí a John Pendlebury, una de las figuras señeras de la arqueología minoica. Jack fue trasladado a Alemania, donde estuvo preso cuatro años, hasta el final de la guerra.

Denys, sin embargo, fue lanzado sobre Grecia continental en una arriesgada misión: volar un puente fundamental para las comunicaciones del ejército alemán.

Tuvo suerte, se unió al equipo anglo-griego, pudo ayudar al entendimiento entre los resistentes comunistas y los monárquicos (nada fácil, como se vería en la guerra civil griega después de 1945), volar el puente y regresar a casa sano y salvo. Sus vivencias fueron escritas y publicadas rápidamente: “We fell among Greeks” constituyó un éxito editorial y es uno de los primeros testimonios de primera mano de la guerra que apareció en Inglaterra (Hamson, 1947), junto con el conocido de Iris Origo sobre la guerra en el norte de Italia (Origo, 1947).

Jack fue siempre el modelo de Celia. Regresó con 40 años de una larga y no fácil prisión (experiencia que plasmó en un pequeño y profundo libro, Hamson 1987) pero siguió

130

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

adelante con el tiempo perdido como muchos otros. Volvió a la Universidad de Cambridge (Trinity College) donde había entrado de joven profesor en 1934, y llegó a ser Catedrático de Derecho Comparado, ejerciendo allí una muy brillante carrera académica.

Me he permitido extenderme un poco en estos episodios porque sé que ayudan a entender a Celia. Fueron tiempos duros para medio mundo, en su caso con gran parte de la familia repartida por una Europa en guerra. Su marido, Robin, estaba obviamente también inmerso en ella, a bordo de un crucero de la Royal Navy en el Atlántico. Y por eso se puede entender sus angustias 40 años después, cuando Celia tuvo que revivirlo todo al ser enviado su hijo John con la flota británica destinada a recuperar las Malvinas, en 1982.

La educación de Celia pasa por un sólido bachillerato francés (1933), estudiado en Estambul, en las llamadas Écoles Internationales, reconocidas por Francia. Obtendrá después su diplomatura en Letras por La Sorbona. La formación arqueológica es posterior, ya con más de 35 años, y la recibirá en el University College, Institute of Archaeology siendo su mentor ni más ni menos que Vere Gordon Childe, una de las figuras más importantes e influyentes de la Arqueologia del s.XX (véase entre otros: Green, 1981; Trigger, 1992, 162-166). Sin embargo, sus ocupaciones familiares y los continuos cambios de destino de su marido absorbían su tiempo. Se había casado en 1936 (con 21 años) con Robert Edward Topp, llamado Robin, y en 1937 nacería su hijo John. Al igual que su padre éste entró muy joven en la Royal Navy, y ambos se jubilaron con el cargo de Commander, que en nuestra armada equivale a Capitán de fragata (= Teniente Coronel).A pesar de las dificultades, pudo dedicarse al trabajo de campo, fundamental para los arqueólogos. La primera excavación de la que Celia fue responsable fue un pequeño monumento megalítico, un dolmen, situado como no, en Irlanda, en Dromanone, condado de Roscommon. Una única campaña en 1954 permitió limpiarlo, restaurarlo y hallar restos humanos, un hacha de piedra y algo de sílex. Esta primera intervención, demuestra ya la pulcritud en el trabajo, tan característica de ella. Datado en torno a finales del tercer milenio, Dromanone fue publicado en 1962 en el Bulletin of the Institute of Archaeology, Universidad de Londres (Topp, 1962).

Esta excavación debió de llevarse a cabo durante una estancia en Gran Bretaña, ya que, por entonces, si mi cronología no está equivocada, los Topp vivían en la isla de Malta, donde Robin estaba destinado. Allí Celia prosiguió con sus actividades relacionadas con la Arqueología, fascinada como todo el mundo por los grandes templos prehistóricos (4000-2500 a.J.C.). No nos constan trabajos estrictamente de

Celia Topp

Tapa de un cuaderno escolar (latín) de Celia en Estambul. Nótese con su letra la mención “Bachelière es-Lettres!”

131

132

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Vista del dolmen de Dromanone (foto de V. Gordon Childe)

campo, pero sí hizo una labor de difusión (radio, prensa) que luego incrementaría en Gibraltar. Y además sabemos que pudo colaborar de algún modo con el gran especialista de la arqueología de esa isla, John D.Evans (1925-2011). Diez años más joven, era inglés como ella y pronto profesor en la misma universidad donde habían estudiado, el Institute of Archaeology de Londres. Allí nació una gran amistad que sólo acabaría a la muerte de Celia.

La siguiente etapa, dentro de la obligada movilidad de un oficial de la Royal Navy, fue Gibraltar, que significaría el acercamiento físico de Celia a nuestro país y a la arqueología española. En efecto, y gracias sin duda a las recomendaciones de Gordon Childe, su maestro, Celia pudo participar ya en 1956 en las excavaciones de Los Millares, en Almería, dirigidas por el gran responsable de la arqueología de nuestro país, Martin Almagro Basch, pero realizadas de verdad por un meritorio joven arqueólogo, Antoni Arribas Palau, llamado a ser también una figura señera

Celia Topp

133

de la arqueología española, catedrático de Prehistoria de la Universidad de Granada de 1964 hasta 1978, y desde 1978 hasta su jubilación en 1991 de la entonces joven Universitat de les Illes Balears. Los Millares es simplemente uno de los yacimientos más destacados e impresionantes de la cultura prehistórica a la que da nombre. Se data entre el 3000-2000 a.J.C., y es una de las primeras formaciones sociales bien estructuradas que conocemos en la Península, hasta el punto que algunos investigadores hablan incluso de estado.

Todavía tuvo ocasión Celia de participar en las excavaciones de otro yacimiento emblemático y similar, Vilanova de San Pedro, en el sur de Portugal, dirigido en este caso por uno de los patriarcas de la arqueología del país vecino, Manuel Afonso do Paço (1895-1968).

Voy a abrir aquí un inciso. Hablar en 2020 de mujeres en una excavación arqueológica nos parece de lo más natural, pero hace 60 años no era tan habitual, y menos en España. Las mujeres podían estar vinculadas a la Arqueología, claro, pero básicamente a través del cuerpo de Conservadores de Archivos, Bibliotecas y Museos. Así en nuestro país es paradigmático el caso de Concepción Fernández Chicarro, que fue directora del Museo Arqueológico de Sevilla desde 1959, y que realizó numerosas excavaciones. Pero es recordada precisamente por eso, porque no era frecuente.

Es cierto que algunas mujeres tuvieron un papel más o menos relevante, incluso en los trabajos de campo, pero a menudo era, inicialmente, por ser “la esposa de”, y cito los casos de Matilde Font y de Gloria Trías, casadas respectivamente con Tarradell y Arribas. Quisiera mencionar un caso aparte, raro, el de Gabriela Martín, discípula precisamente de Tarradell en Valencia, en el Departamento de Prehistoria y Arqueología, una mujer excepcional que entre otras cosas fue una pionera en las excavaciones subacuáticas, cuando incluso muy pocos hombres se dedicaban a ellas. La profesora Martín encontró su oportunidad en Brasil, allí fue catedrática de Arqueología de la Universidad de Pernambuco en Recife, donde sigue viviendo a sus 85 años.

Así que la presencia de Celia en esas excavaciones peninsulares no era lo habitual. Pero es cierto que las mujeres extranjeras tenían seguramente mayores posibilidades, sobre todo si venían avaladas por personalidades como Gordon Childe, en su caso. No puedo dejar de mencionar aquí a la malograda Miriam Astruc, quién se dedicó con entusiasmo a la arqueología fenicio-púnica, en Argelia, Túnez, Almería y en Ibiza. Trabajó mucho en nuestra isla, con publicaciones que aún son de referencia, y excavó entre otros lugares en Illa Plana en los años 1950 con José María Mañá

134

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

de Angulo, director del Museo de Ibiza de 1944 a 1964 (Fernández de Avilés, 1964; Fernández, 2004).

Voy cerrando este inciso. Las arqueólogas anglosajonas sí que jugaban un papel científico desde mucho antes, tanto en la Egiptología como en la Prehistoria, por ejemplo, y no voy a dar nombres y lugares por no cansar. Sin embargo, una de las que más hizo a favor de la difusión popular de la Arqueología desde los años 30 fue una aficionada inglesa. Apasionada por esa ciencia, acompañó durante muchas campañas de varios meses a su marido, el eminente Max Mallowan, en complicadas excavaciones en Siria e Irak. Llevaba la intendencia, pero también diarios de excavación y ayudaba en la ardua tarea de hacer el inventario de materiales. Nos dejó un relato fiel y muy entretenido de sus experiencias en el delicioso libro “Ven y dime como vives”, se supone que escrito para dar respuesta a la curiosidad de sus innumerables amigos de Londres. Era una excepcional escritora de novelas de misterio que todos conocemos como Agatha Christie (Mallowan,1977; Christie, 1987).

Pero 1956 fue precisamente el punto de inflexión, y es cuando cambia radicalmente la vida de Celia. En otoño de ese año tuvo la alegría de recibir a su maestro, Gordon Childe, en Gibraltar, y organizar para él algunas excursiones en yacimientos andaluces cercanos. Poco tiempo después Childe volvió a Australia, su tierra natal, tras haberse jubilado a los 65 años de su muy brillante carrera. Lo que no dijo a nadie es que se iba a su país a suicidarse: en octubre de 1957 se subió a lo alto de un acantilado de sus queridas Blue Mountains, se quitó la chaqueta y la dejó bien plegada en el suelo, sus redondas gafas encima, y se lanzó al vacío. Durante muchos años se habló de un desgraciado accidente, pero el entorno del profesor lo tenía claro. Es más, dejó una carta explicativa que el destinatario publicó en 1980, más de veinte años después de los hechos (Daniel, 1980).

Celia se vio muy afectada, a nivel personal pero también académico, pues perdía a un importante valedor en un mundo que no la conocía bastante. Pero no se arredró por ello, e intentó seguir en lo posible, aunque la opción de hacer algún día su soñada tesis doctoral se escapaba por el horizonte.

Así pues, siguió con la labor de difusión que había iniciado en Malta. Fundó la Sociedad Arqueológica de Gibraltar en el mismo año 1956, muy activa, organizando visitas a los yacimientos locales (las cuevas básicamente) pero también de Andalucía, y organizando conferencias y programas radiofónicos. Desde un punto de vista más profesional, el Gobierno del Peñón le encargó en 1957 un informe sobre el Museo de la ciudad, para que explicara cómo se podían mejorar sus obsoletas ins-

Celia Topp

135

talaciones y sobre todo propusiera un proyecto expositivo digno y moderno. Celia se puso manos a la obra y en pocas semanas redactó un informe de 15 páginas lleno de propuestas. El material más destacado era (y sigue siendo) el de Gorham’s Cave, una cueva con niveles del Paleolítico Superior que es uno de los yacimientos más destacados del sur peninsular para esa época. Excavado primero en 1947-48, el material se había llevado a Inglaterra, y una vez estudiado tenía que volver a Gibraltar para ser conservado y, en parte expuesto. Celia tuvo además un notable papel en otra importante investigación llevada a cabo en la cueva. A petición del British Museum (Kenneth Oakley) tuvo el delicado encargo de coger una serie de muestras válidas que permitieron obtener la primera datación de C14 de la Península. La técnica apenas si estaba balbuceando, era complicada y cara, pero luego se establecería como el pilar fundamental para las cronologías prehistóricas que es hoy. Cierro este apartado con una anécdota. En nuestros manuales no figura como la primera datación hecha en España, por razones obvias. La que figura es la obtenida precisamente en Los Millares, por el equipo con el que ella colaboró.

Y en eso llegó la jubilación de Robin, casi a los 50. A mediados de 1958 ya estaban instalados en Inglaterra, como indican varias cartas dirigidas a ella desde Gibraltar a su domicilio en Tite Street, en Londres. Aprovecharían sin duda ese tiempo para organizarse y planificar su futuro.

La elección de Ibiza para instalarse fue relativamente casual. Una vez jubilado Robin, la opción de quedarse en Inglaterra para vivir ni se les ocurrió. Según Celia (información oral) unos amigos les habían hablado muy bien de Mallorca (clima, precios, etc..) y cogieron un barco para ir a ver. Nunca he sabido si salieron de Alicante o de Valencia, pero sí que había una larga escala en Ibiza y que se enamoraron de la isla. Pienso que a Celia le recordaba mucho Prinkipo y Malta, así que decidieron que no hacía falta ni mirar en Mallorca.

Cómo optaron por Santa Eulària no lo sé tampoco muy bien, el caso es que no sólo eligieron Sa Vila sino que decidieron construirse una casa allí, símbolo muy claro de su voluntad de quedarse, y de dejar atrás años y años de vivir en casas ajenas, sobre todo del gobierno de Su Majestad. Adquirieron un terreno en lo que entonces eran las afueras, al principio de la carretera de Sant Carles, y construyeron su primer hogar isleño, Els Delfins. La casa sigue existiendo sin el nombre.

Hay que recordar que Celia llegó a Ibiza con 45 años, una mujer que había vivido lo suyo y con una amplia experiencia del mundo, de culturas y lenguas diversas.

Hablaba inglés, francés, español, turco, griego y algo de italiano y de alemán, y tenía

136

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Carta del Museo de Gibraltar a Celia solicitándole su colaboración para el montaje de los materiales de Gorham´s Cave

137

Celia Topp

Vista de Santa Eulalia hacia el E, desde el Puig de Missa (h. 1962)

Celia y Robin a la puerta de su casa Es Delfins, en construcción (hacia 1962)

138

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Es Delfins terminada

un buen dominio del latín y el griego antiguo. Y por supuesto entendía perfectamente el ibicenco, aunque yo sólo le oí decir frases o expresiones sueltas. ¡También cantaba muy bien “Anarem a Sant Miquel…”! Así que se instalaron para una nueva vida, de la que poco puedo decir. La de unos jubilados más, sí, pero ella no dejó de llevar a cabo actividades relacionadas con la Arqueología. Así lo demuestran la copiosa correspondencia que recibía, y otro hecho muy indicativo de la labor difusora de Celia.

La famosa editorial británica Thames and Hudson quería incorporar a su prestigiosa colección “Ancient People and Places” un volumen que tratara de la cultura ibérica, poco conocida en el ámbito anglo-sajón. Por ser breves, el encargo fue confiado al Prof. Antonio Arribas, quien lo redactó en castellano, y fue Celia quien tradujo el texto y preparó la edición inglesa. Se publicó en 1964, y al año siguiente apareció la edición castellana (Arribas, 1964; 1965). Ambas tuvieron un gran éxito, particularmente en España, donde la arqueología oficial prefería a los celtas y los íberos no eran muy estudiados, salvo tal vez en Cataluña y el País Valenciano.

Hacia finales de los 60, Santa Eulària se había vuelto para los Topp (información oral de Celia) un lugar demasiado ruidoso. Así que simplemente decidieron

Celia Topp

139

volver a empezar, esta vez en Sant Carles. Se hicieron una casa larga y estrecha en una magnífica parcela del Puig d’en Basora, en medio de los pinos y con una vista impresionante.

Desgraciadamente lo que parecía que iba a ser la continuación de una plácida jubilación isleña se truncó, la vida le dio un vuelco de nuevo. En 1972 moría de repente Robin de un infarto. Los dos años siguientes fueron duros, superados gracias al apoyo de amigos y familia (en particular su hermano Jack) y la fortaleza de la propia Celia. No me detengo aquí, simplemente digo que esa fue la razón por la que ella volvió a la arqueología activa, como una ayuda para superar los malos tiempos.

En 1974 Jorge Fernández se hizo cargo del Museo Arqueológico, del que sería director hasta su jubilación, en 2015. Los Topp conocían a su familia, y Jorge ofreció a Celia la posibilidad de colaborar en sus actividades.

Y así es como Celia se encontró en 1975, veinte años después de Dromanone, excavando en Formentera el primer yacimiento prehistórico de las islas. Aquí debo hacer un breve inciso un poco técnico. En aquellos momentos la prehistoria de las Pitiusas sólo estaba atestiguada por el hallazgo, desde principios del s.XX, de diversos objetos metálicos, en particular hachas de bronce. Siempre hallazgos casuales, sin contexto, que daban unas fechas para la presencia humana aquí (entre 1400-800), pero no nos ofrecían prácticamente datos sobre la sociedad establecida: no se conocían poblados, tumbas, santuarios. Ca Na Costa vino a cambiarlo todo, y es obligado decir que en buena parte fue gracias a ella, a su experiencia como excavadora y a sus múltiples contactos académicos.

Excavado en 1975 y 1977, este sepulcro megalítico se presenta como una cámara casi circular de siete grandes ortostatos sujetos por un importante relleno de piedras y unas grandes losas radiales, un corredor de acceso y un pavimento empedrado al exterior de éste. Los hallazgos consistieron básicamente en pequeños fragmentos de cerámica, botones de hueso, concha o colmillo de cerdo y dos cuentas de collar. Además, se hallaron los restos de ocho individuos inhumados, seis hombres y dos mujeres, entre los 20 y los 55 años (edad alta para la época). Las mujeres medían alrededor de 1,50 m y los varones algo más de 1,60 m. Por ello llamó la atención la presencia de un varón de cerca de 1,95 m, algo excepcional. Todo el conjunto se fechó por los materiales en torno al 2000 a.J.C., lo que se vio confirmado por una datación de C14, la primera hecha para las Pitiusas (Topp et alii, 1976; Fernández et alii, 1987).

Ca Na Costa no sólo supuso el salto a la prehistoria de Formentera, como se dijo entonces. Se trata efectivamente de un monumento casi único, sin paralelos en las

140

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Portada de la publicación en inglés del primer estudio de Ca Na Costa

Celia Topp

141

Baleares y muy pocos en la Península. Porque sepulcros de cámara y corredor hay muchísimos por toda Europa occidental, pero con esos radiales tan especiales no.

Menos suerte tuvo el equipo al excavar en 1978 otro posible megalito en Can Sargent (o Sergent), situado en Sant Josep, no lejos del aeropuerto. Las alineaciones de piedra y el hallazgo de un pequeño puñal de bronce hicieron suponer que se trataba de otro sepulcro de corredor, pero revisiones posteriores han hecho que se planteen muchas dudas. Es posible que se trate de un modesto lugar de habitación (Topp et alii, 1979).

El otro gran proyecto de investigación sobre la prehistoria de nuestras islas fue la organización de las excavaciones en los yacimientos del Cap de Berbería (Barbaria ahora). Ya entonces se intuyó la importancia de esos restos, y los trabajos realizados entre 1979 y 1982 supusieron, el inicio de una investigación todavía en marcha. Su interés radica en que tal vez se pudiera conocer allí los lugares de residencia (hábitat) de las gentes que se habían hecho enterrar en Ca Na Costa. De allí el entusiasmo desplegado, y el hecho de que tras las excavaciones en las que participó Celia se volviera a trabajar en 1985-87 y, tras un largo e inexplicable paréntesis, en 2012 se reemprendieran los trabajos por parte de un amplio equipo multidisciplinar. Hoy sabemos que en esa zona se concentran una treintena de estructuras variadas, siendo, la más destacada el llamado CBII, un conjunto de naviformes es decir lugares de habitación, ocupados largamente entre 1600 y 850 a.J.C, abandonados antes o en el momento de la llegada de los fenicios. Los resultados de los últimos años están arrojando una nueva luz sobre la prehistoria de Formentera (véase con toda la bibliografía anterior Sureda et alii, 2017).

También en esos años se excavó, al menos parcialmente, el curioso yacimiento de Sa Penya Esbarrada. Y digo curioso porque está ubicado en uno de los muchos paisajes maravillosos de Ibiza, que las redes sociales han puesto de moda, en este caso, con el nombre más “elegante” de “Portes del Cel”. Localizado por Fernando Bertazioli, la aparición de muros de piedra bien trabados junto con cerámica tosca a mano sugirió la posibilidad de que fuese un asentamiento de la Edad del Bronce.

Fue excavado, pero a pesar del hallazgo de elementos residuales púnicos (cerámica, una moneda), se trata sin duda de una construcción de época islámica, con planta rectangular, un patio y varias estancias, que fue abandonada después de la conquista (Fernández, 2001).

He dejado para el final el yacimiento de Can Blai, aunque no fue el último en el que participó Celia. Es porque cronológicamente es mucho más tardío, y el único

142

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

no prehistórico en el que intervino activamente. Se trata de un castellum romano, y a Celia no le gustaban nada los romanos, de hecho, los llamaba “los nazis de la Antigüedad”. Pero sí que le gustaba mucho Formentera, y la Arqueología más. Así que estuvo en las dos campañas de 1979 y 1980, que no proporcionaron demasiada información sobre el lugar, aparte de confirmar su cronología tardo-romana y su probable carácter defensivo, aunque parece que nunca se terminó de construir y por lo tanto no llegó a ser habitado. El interés del yacimiento ha hecho sin embargo que en 2013 un equipo internacional con la participación del Museo volviera a investigarlo durante varias campañas. A falta de una publicación definitiva, parece que es una estructura defensiva, civil o militar, que ahora puede fecharse mejor a inicios del s.IV d.J.C. (Fernández-González Villaescusa, 2017).

La actividad arqueológica de Celia se cierra en sus últimos años con varias actividades en Menorca. Este interés suyo por la otra isla es antiguo, sin embargo.

Sus monumentos megalíticos tan peculiares la atrajeron como a muchos otros. Ya a inicios de los 80 estaba excavando junto a los inolvidables Manuel Fernández Miranda y William Waldren el maravilloso poblado de Torralba d’en Salord (Alayor), y poco después en el naviforme de Son Mercer de Baix (Ferrerías) bajo la dirección de Cristina Rita Larrucea. También publicó algunos materiales excepcionales de la isla, como un discutido jarrito picudo que se suponía una importación de las islas Cícladas (Topp, 1985). Pero hizo más. Desde finales de los años 30 se conservaban en Cambridge los materiales recuperados por la eminente arqueóloga (y egiptóloga pionera) Margaret Murray en varias excavaciones, particularmente Trepucó y Sa Torreta (Murray, 1934; 1938). El director del Museo de Menorca. Lluis Plantalamor, luchó denodadamente para conseguir que volvieran. Y se consiguió, con la ayuda de Celia y sin duda con la mediación de su hermano Jack, el catedrático de Cambridge.

Es la hora del balance.

No quiero sacar aquí conclusiones generales, y lo que voy a exponer ahora es más el resultado de mis impresiones y vivencias personales, mis recuerdos, que otra cosa.

Cuando conocí a Celia estaba en mitad de mi carrera en Valencia, cuya universidad tenía un pequeño pero eficiente Departamento de Prehistoria y Arqueología, fundado oficialmente en 1921 y relanzado en los años 60 por el Prof. Miquel Tarradell (tan vinculado también a la Arqueología de Ibiza, baste decir que fue en Barce-

Celia Topp

143

Placa entregada a Celia durante el homenaje organizado por el Consell Insular d’Eivissa i Formentera en 1990

lona maestro de Jordi H. Fernández y Joan Ramon Torres y autor junto a su mujer Matilde Font del fundamental libro “Eivissa cartaginesa”, 1975). Quiero decir que yo tenía una cierta formación teórica y casi nada de práctica.

Celia nos cambió muchos conceptos, y ayudó a acercarnos mejor a los trabajos de campo. Nos enseñó a llevar un diario de excavaciones regular, en una época sin ordenadores ni fichas informáticas ni programas eficientes que basta con rellenar y seguir. La memoria eran cuadernos y lápiz, dibujos y planimetrías, muchos dibujos y muchas planimetrías, y por supuesto fotos en blanco y negro. Ya en los 80 se hizo más frecuente el uso de diapositivas en color, que son también un buen instrumento para trabajar a posteriori. Porque cabe recordar por si acaso que la excavación es destrucción: lo que excavamos deja de existir en ese momento, y nuestro trabajo es reconstruirlo de manera fidedigna. Por eso, cuanta más información tengamos guardada, mejor. Y eso es lo que Celia nos inculcó.

Pero había más. Tenía una no muy extensa pero excelente biblioteca de Arqueología, y estaba suscrita a dos muy buenas revistas inglesas que no se encontraban

144

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

en Ibiza: los PPS, la “biblia” prehistórica en inglés (Proceedings of the Prehistoric Society), y Antiquity, una revista fundada en 1927 y que sigue siendo hoy una ventana abierta a la Arqueología que se hace en todo el planeta. Las tardes en que nos podíamos reunir en su terraza abierta sobre todo Sant Carles eran estupendas, era una tertulia en la que predominaba la Arqueología claro, pero también se hablaba de la vida en general, de nuestras esperanzas. Ofrecía a los demás un estupendo whisky, pero ella bebía normalmente vino blanco o, para sorpresa de todos, coñac 103, a veces con hielo.

El papel de Celia Topp en la Arqueología de nuestras islas es el que es. Sin un puesto académico, extranjera pero integrada, llevó la vida que las circunstancias le depararon, como todos nosotros. Y perseveró en su amor por la Arqueología hasta el final. Que no lo hizo mal, lo demuestra que, si cogemos cualquier trabajo de síntesis o estudio de la Prehistoria pitiusa, en la bibliografía encontraremos siempre, todavía hoy, sus trabajos ineludibles (incontournables, que diríamos en francés, la lengua materna tanto de Celia como mía y en la que siempre hablábamos). El balance final tiene que ser positivo. No sólo fue la vuelta a la participación activa en las excavaciones con más de 60 años, es que fue un modelo para todos y sobre todo para las jóvenes isleñas y valencianas que participaban en esas campañas. Independientemente del elemento humano, Celia escribió un buen número de artículos de gran calidad, y no sólo los informes que he mencionado. Como he dicho, su obra permanece, plenamente vigente.

La labor de Celia en Sant Carles, dando clases particulares a muchos y muchos niños y adolescentes, es sin duda una de las facetas por la que más se la ha recordado.

Esa labor pedagógica, tan importante y que también le ayudaba en los momentos de cierta penuria económica, le fue reconocida afortunadamente en vida, con unos emotivos homenajes públicos. De uno de ellos conservo una bonita placa (Fig.11), creo que sobran los comentarios. Pero sí quisiera hacer una reflexión.

Hace poco más de un año, cuando tuve ocasión de dar una charla sobre Celia en Santa Eulària, terminaba diciendo: “Hay pocas calles dedicadas, que yo sepa, a mujeres en Santa Eulalia, aparte de Margarita Ankerman. Tal vez Celia merecería, por su contribución a la educación de tantos y tantos jóvenes y a la Arqueología de nuestras islas, un pequeño rótulo en una callecita de Sant Carles, en cuyo cementerio ella y los suyos reposan por expreso deseo de John.”

Entre el público estaba la concejala de Cultura, quién me aseguró que la idea le parecía estupenda. Y así, sorprendentemente, el Ayuntamiento en el pleno del 5 de

Celia Topp

145

junio de 2019, acordó dedicarle una calle a Celia Topp en la misma Santa Eulalia, la elección de la cual aún no se ha concretado.

E tot aixó per memòria

BIBLIOGRAFÍA ARRIBAS, A. (1964): The Iberians, Londres, Thames & Hudson (1965): Los íberos, Barcelona, Aymá CHRISTIE, A. (1987): Ven y dime como vives, Barcelona, Tusquets (edición original 1946) DANIEL, G. (1980): Editorial, Antiquity, vol. LIV, nº 210, 1-4 FERNÁNDEZ, J.H. (2001): Sa Penya Esbarrada, en Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol.5, 208 (2004): Jose Mª Mañá de Angulo, en Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, vol. 8, 96-98 FERNÁNDEZ, J.H.- PLANTALAMOR, L.- TOPP, C.- GÓMEZ BELLARD, F.-REVERTE COMA, J.M. (1987): El sepulcro megalítico de Ca Na Costa (Formentera), Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza, nº 19 FERNÁNDEZ, J.H.- GONZÁLEZ VILLAESCUSA, R. (2017): Can Blai, una fortificación tardoantigua de vigilancia costera en Formentera. Primeros resultados, Fites, 17, 32-44 FERNÁNDEZ DE AVILÉS, A. (1964): José Mª Mañá de Angulo (1912-1964), Archivo Español de Arqueología 109-110, vol. XXXVII, Madrid, 205-206.

GREEN, S. (1981): Prehistorian. A biography of V. Gordon Childe, Bradford, Moonraker Press HAMSON, C. (1987): Liber in Vinculis, Cambridge HAMSON, D. (1947): We fell among Greeks, Jonathan Cape, Londres MAGEE, B. (1938): The English Recusants. A Study of Post-Reformation Catholic Survival and the Operation of the Recusancy Laws, Londres MALLOWAN, M. (1977): Mallowans Memoirs, Collins, Londres MURRAY, M. (1934): Cambridge Excavations in Minorca, Sa Torreta, B. Quaritch, Londres (1938): Cambridge Excavations in Minorca, Trapucó (2 vol.), B. Quaritch, Londres Origo, I. (1947): War in Val d’Orcia, Jonathan Cape, Londres

146

Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

SUREDA P. et alii (2017): El poblado naviforme de Cap de Barbaria II (Formentera, Islas Baleares). Nuevos datos sobre su cronología y secuencia de ocupación, Trabajos de Prehistoria, nº 72, 2, 319-334 TOPP, C. (1962): The portal dolmen of Dromanone –Co.Roscommon, Bulletin of the Institute of Archaeology, vol.3, 38-46 (1985) : El jarrito picudo cicládico supuestamente hallado en Menorca, Trabajos del Museo de Menorca, nº 4 TOPP, C. –FERNÁNDEZ, J.H.- PLANTALAMOR, L. (1976): Ca Na Costa: A megalithic chamber-tomb on Formentera, Balearic Islands, Bulletin of the Institute of Archaeology, nº 13, 139-174 TOPP, C. –FERNÁNDEZ, J.H.- PLANTALAMOR, L. (1979): Recent Archaeological activities in Ibiza and Formentera, Bulletin of the Institute of Archaeology, nº 16, 215-231 TRIGGER, B. (1992): Historia del pensamiento arqueológico, Crítica, Barcelona

Personatges de la nostra història

Personatges de la nostra història 5

ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL MUSEU AQUEOLÒGIC D’EIVISSA I FORMENTERA

5

5

ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL MUSEU AQUEOLÒGIC D’EIVISSA I FORMENTERA