Girona Cultura verano 2018 Cuadernillo Entreactes

GIRONA CULTURA

«ENTREACTES» BELÉN GOPEGUI

per Enric Puig Punyet

Alberto San juan per Dani Chicano

aula d’escriptura Textos del alumnes

belén gopegui Belén Gopegui va néixer a Madrid el 1963. El 1993, Anagrama va publicar la seva primera novel·la La escala de los mapas, a la qual van seguir, entre altres títols, Tocarnos la cara (1998), Lo real (2001), El lado frío de la almohada (2004), El padre de Blancanieves (2007) i Deseo de ser punk (2009). Posteriorment, Literatura Random House ha publicat Acceso no autorizado (2011) i El comité de la noche (2014). Rompiendo algo (UDP, 2014) reuneix una selecció dels seus articles i assaigs. La seva última novel·la Quédate este día y esta noche conmigo, és una sol·licitud de treball i, alhora, una confessió que té Google com a destinatari. Aprofitem la seva participació al festival MOT d’aquest any per conversar amb ella.

Textos: ENRIC PUIG PUNYET Fotos: MARTÍ ALBESA

2 «ENTREACTES» Girona Cultura

«ENTREACTES» Girona Cultura 3

El teu últim llibre, Quédate este día y esta noche conmigo (Penguin Random House, 2017), em va sorprendre per un element inesperat. A més de tots els temes interessantíssims que abordes al voltant de la digitalització en un futur immediat, en què imagines que les coses s’aniran transformant en la direcció que estem veient, m’ha sorprès un element que subjau, com un to invariable de pausa en tot el text, quelcom gairebé com un homenatge a l’atenció del lector en una època en què prima la dispersió.

Fa temps vaig llegir un llibre titulat El descobriment de la lentitud (Die Entdeckung der Langsamkeit), de Sten

4

«ENTREACTES» Girona Cultura

Nadolny, un escriptor alemany, el títol del qual se’m va quedar sempre com una consigna. M’agraden aquests llibres que t’obliguen a parar-te i que et marquen un ritme poc habitual.

Però, a més del ritme, hi ha elements que remeten a la condició humana, precisament, del lector.

I això és quelcom que sembla, en el teu text, una reivindicació en front d’aquell altre lector que imagines, a qui va dirigit el llibre: un avaluador, potser una màquina, al servei de Google.

La paraula és la primera tecnologia de l’ésser humà, el que ens va permetre separar-nos del món, començar a mirar-lo amb distància.

Des d’aquesta òptica, la informació és quelcom que s’està formant i que ens està informant. Construir un text que requereixi l’atenció i requereixi la tecnologia de la paraula és una manera d’escriure, com n’hi ha moltes altres. Al meu llibre, la remota i gairebé inexistent tensió sexual entre els dos personatges permet generar un altre tipus d’atenció que a la que ens tenen acostumats els relats d’avui en dia, que desperten sempre una doble atenció entre el que està succeint i l’expectativa del que podria arribar a passar.

Si no hi ha tensió sexual ni es preveu que vagin a matar a ningú, l’atenció es pot centrar més en el que està succeint.

Un altre mecanisme que em va cridar l’atenció és la introducció de cites i lletres de cançons per tot el text. Si el lector no les identifica, apareix la temptació d’anar a buscar-les precisament a Google. D’alguna manera és com trencar el joc que proposes implícitament: no anticipar-te al que un dia pugui ressorgir de forma atzarosa.

Això no ho he fet de manera deliberada, perquè no tinc res en contra de buscar la informació, ni tan sols a Google. La lectura sempre ha estat així: un llibre sempre et porta a un altre.

Però Google no apareix només com a aquest gran altre respecte a la literatura o, més aviat, la lectura lineal: algunes vegades apareix com la representació capitalista que s’apropia de les velles formes de poder; d’altres, és el gran ordinador del món. Per què vas decidir tractar totes aquestes accepcions? Com defineixes aquesta pluralitat?

En aquest moment, Google és el nostre interlocutor. No es tracta de la companyia en si, sinó que es tracta més aviat de quelcom que, com qualsevol representació literària, és i no és al mateix temps. En aquest sentit, Google és com el nostre narrador o la nostra narradora omniscient, i per altra banda és una instància de poder menys controlable que mai.

Tenint en compte tot això, el que és greu és que no tenim ni una sola legislació que pu-

gui servir suposadament per a defensar-nos. No hi ha res de res. Simplement, el poder exercit de manera arbitrària.

I això és precisament contra el que els personatges del meu llibre es revelen.

Al text hi apareix també la qüestió de l’àmbit de llibertat, qüestió molt connectada amb el que acabes de mencionar. Si parlem de la transformació digital, jo diria que hi ha hagut diverses fases ideològiques, i diria que els discursos s’han impregnat molt d’un primer moment d’internet en què es feia notar arreu que aquesta era una nova forma de comunicació capaç de trencar amb els vells hàbits jeràrquics i que era capaç de situar-nos en un nou escenari de molta més llibertat d’expressió i d’acció. Avui estem en realitat en un altre moment, ben diferent. Internet s’ha transformat completament. No obstant això, sembla que aquest discurs segueix operant, i que és el que acaba legitimant en gran mesura al sistema.

Sí. Jo vaig participar fa temps en una campanya que operava amb el nom “Internet no serà una altra televisió”, una campanya que vam fer alguns activistes cap al 2008 i 2009, quan no existia Netflix i internet no era una telebotiga ni una telesèrie en bucle com és ara. I ja aleshores hi va haver gent que es va adonar que aquest era un dels perills d’internet. Aquella campanya ja va passar,

queden alguns petits gests activistes que s’han anat fent, però realment internet s’està convertint cada vegada més en una altra televisió, i després d’això s’està convertint també en una mineria constant de dades sense demanar permís, dades que després són utilitzades de qualsevol manera. I s’ha convertit també en una instància que gairebé ens impedeix comunicar-nos sense supervisió. Pràcticament totes les nostres converses succeeixen avui vigilades per algú o per alguna cosa, que algunes vegades és un algoritme que s’encarrega d’oferir-nos uns serveis que intenten anar arruïnant a poc a poc els estats. Arribarà un moment en què Google li llogarà serveis als hospitals, informació recavada a través de totes aquestes dades, i els hospitals hauran de pagar per aquests serveis. Tot això, que porta a un estat cada cop major de precarietat, també és internet. No significa que internet no sigui el que podria haver arribat a ser, un espai de coneixement lliure i de connexió entre les persones, però hauríem d’acumular moltíssim poder, moltíssimes xarxes autònomes per tal de poder exercir tot això sense supervisió. Tot sembla indicar que si no som capaços de crear les nostres pròpies xarxes, ho tallaran tot quan vulguin.

«ENTREACTES» Girona Cultura 5

Hi ha dos temes que, posats en relació, em semblen una mica preocupants en tot aquest escenari. Un té a veure amb l’automatització i l’altre, tornant a la qüestió més discursiva de com es legitima internet, és tot el que té a veure amb la construcció de l’anomenada economia col·laborativa digital. Al final, s’estan definint uns espais en els quals, sota aquesta terminologia amable i esperançadora, en realitat els usuaris no poden alterar les pròpies normes prefixades.

Aquí és on apareix l’expropiació de les paraules.

L’economia que s’amaga al darrere d’empreses com Uber no és col·laborativa, perquè no hi ha una igualtat.

Hi ha treballadors que estan més precaritzats que d’altres.

Aleshores, no sé per què seguim acceptant aquestes terminologies. Es tracta més aviat d’economia extractivista, és a dir, empreses que no creen res sinó que únicament extrauen el treball d’una forma més econòmica: s’estalvien salaris, seguretat social, etc. Aquesta és la capacitat d’internet i dels monopolis.

El que sempre ens expliquen de la lliure competència, ja sabem que és una història per no dormir, però a internet ni tan sols hi ha això: tu no pots escollir entre els buscadors. Està clar que pots utilitzar, per exemple, Duck Duck Go, però és un buscador amb moltíssimes menys referències, que té una certa vinculació final amb Google i que no disposa de cap servei

6 «ENTREACTES» Girona Cultura

El nostre món futur dependrà de la classe de societat que hàgim estat capaços de construir

dels que Google s’ha apropiat. No tens mapes, ni correu electrònic, ni totes les coses que utilitzem al voltant de Google. Hi ha una cosa que sempre explico perquè em sembla molt greu: en aquest estat, totes les universitats utilitzen correus de Gmail.

Encara que tinguin dominis propis, el servidor és de Google. Aleshores, com poden parlar de sobirania si fins i tot el que s’està investigant a les universitats està passant per servidors que estan fora del seu territori?

I tot i així, malgrat tot això que hem estat dient i que es diu contínuament, llibres com el teu són atípics, rars. Internet i les transformacions que ens provoca són processos que estem vivint en primera persona i que ens estan afectant en la nostra quotidianitat, i tot i això no acaba d’assentar-se un discurs crític al respecte.

Tens raó. Hi ha els teus llibres, i els d’alguns altres autors. Però no és l’habitual, i encara ho és menys en novel·la. Jo crec que això en part té a veure amb què hi ha una certa inèrcia cap a la tradició. Virginia Wolff deia que la llibertat de relatar és el primer gran tema de la novel·lista, la llibertat de triar de què vols parlar. I això no obstant, és el que menys es paren a pensar moltes autores i autors. Comencen a escriure sobre un tema sense haver pensat prèviament sobre què volen escriure. El que hi ha al començament, el tema, queda massa ancorat a la tradició literària. Hi ha coses que es van arrossegant i que fan que sigui més difícil intentar veure el que està passant. Potser no passa tant amb els escriptors més independents. Però especialment els autors que estan més a la vista no solen ocupar-se del que no hem notat. El que notem, d’allò del que ens adonem, és interessant. És clar. Però si no ho complementes amb el que no estem notant, es queda en no res. A internet ha succeït això: hem notat els colorets de Google i els d’Apple, el bon rotllo dels anuncis ensucrats, però

no hem notat el que hi ha al darrere de tot això.

Al final està clar (i cal dir-ho ara, quan cites a Virginia Wolff) el paper que ha jugat la literatura, en especial la novel·la, a la creació dels espais privats al llarg de la història.

Estava pensant fins a quin punt la literatura, en tant que generadora d’un relat sobre la subjectivitat i d’un entorn privat de consum, no ha contribuït a la completa atomització de l’individu que ha comportat la digitalització: l’entorn tancat, al davant de l’ordinador, en què l’usuari crea el seu propi relat, la seva pròpia història, i consumeix les dels altres.

La relació íntima del lector amb la novel·la se suposava que s’aniria transformant quan entréssim en allò que Remedios Zafra anomena l’habitació pròpia connectada: se suposava que ja no estaries mai més sol, sinó que estaries connectat. Però jo crec que aquest pas mai hem arribat a fer-lo del tot. Crec que, en el fons, si el ciberunivers no altera l’univers, hi ha alguna cosa que no s’altera.

Si estàs connectat però el teu salari és el mateix, les teves opcions vitals són les mateixes o la injustícia que t’envolta és la mateixa, hi ha alguna cosa que segueix essent un procés individualista.

«ENTREACTES» Girona Cultura 7

Hi ha una altra qüestió que també tractes al teu llibre i que també em preocupa bastant: la relació entre la realitat física i la virtual, i com aquesta última pot arribar a pensar-se com a substituta de la primera. Crec que hi ha alguns aspectes foscos en què el ciberunivers altera massa l’univers físic.

Al final, hi ha un límit insalvable en tot això, un límit que té a veure amb l’ecologia. Les cinc empreses que regulen internet ja estan treballant amb aquests límits, i qualsevol que es posi a fer càlculs ho sap perfectament. El que passa és que aquests límits ecològics són molt difícils d’imaginar per nosaltres, perquè cal representar-se la pròpia vida d’aquí a trenta anys i, de cop i volta, imaginar que el teu país comença a ser més similar al segle XIX que al segle XXII, perquè hi ha menys calefacció i a les cases hi fa fred, perquè falten recursos materials i perquè no tothom pot carregar les seves bateries sempre. Jo crec que això passarà,encara que sigui un desenllaç més aviat trist per aconseguir ser lliures. Aleshores, si no ho anem preparant, el que passarà serà un cop més la descompensació social: hi haurà entorns molt connectats, molt privilegiats, i hi haurà una massa de per-

8 «ENTREACTES» Girona Cultura

sones desconnectades tant per les coses bones com per les dolentes. I en gran part serà per les dolentes, perquè internet farà falta, s’haurà tornat imprescindible. El problema és que trenta anys és una distància molt dolenta per la imaginació, perquè penses que seràs en un altre lloc, o en una altra situació. I tot i així, això passarà, i ens hauríem d’estar preparant ja.

Aleshores, creus que els factors de desigualtat vindran donats per una escletxa digital?

N’estic convençuda. Ni tan sols s’hauria d’utilitzar la paraula “creure”. És matemàtic. Només pot utilitzar-se en el sentit en què hi ha persones que creuen que la tecnologia aconseguirà salvar aquests límits d’una manera màgica. Això sí que és creure. Fora d’això, la idea de límit a què em refereixo és segura. I quan arribi, el nostre món dependrà de la classe de societat que hàgim estat capaços de construir: si aconseguim una societat equitativa, potser ens podrem connectar tots mitja hora al dia.

Daniel Dennett em va dir una vegada que, encara que sembli que internet està aquí per quedar-se, hauríem d’intentar fer l’exercici de pensar que

potser no sigui així. Aleshores, deia, potser apreciaríem el risc d’estar destruint en pocs anys tots aquells elements i serveis públics que havíem tardat segles a construir. Aquest és per mi el gran perill de la digitalització com a substitució de la realitat.

Sempre cal conservar una sortida, un pla B. Crec que hi ha persones treballant en aquesta línia. Hi ha un llibre titulat En absència del que és sagrat (In the Absence of the Sacred), de Jerry Mander, que ja va fer una crítica boníssima a la tecnologia a finals dels anys vuitanta. Ell deia que, abans d’incorporar les tecnologies, cal fer-se unes quantes preguntes i cal saber. Si abans d’incorporar la tecnologia de l’automòbil ens haguéssim fet realment algunes preguntes, si haguéssim parat un moment i haguéssim intentat saber i anticipar-nos, segurament hauríem pres algunes decisions de forma diferent. Però aquest debat mai va existir.

Aquest autor, Jerry Mander, deia: intenteu esbrinar el que està succeint i feu sentir la vostra presència. I jo tinc la confiança que actualment hi ha molts col·lectius a molts llocs que intenten esbrinar què està passant i, algun dia, faran sentir la seva presència.

Per últim m’agradaria preguntar-te sobre el que alguns especulen del big data: que hi haurà un moment en què hi haurà tal recopilació de dades que no seran necessàries les teories, o seran estèrils.

Seria la pròpia recopilació de dades el que ens acabaria oferint les fórmules sobre com funciona el món, sense necessitat d’imaginar ni especular visualitzacions del sistema. Hi ha un moment en què dius, al llibre, que som màquines narratives.

Se m’acut pensar, seguint la teva frase, que les teories són més que una simple recopilació de dades. Potser són narracions més o menys sòlides, obertures de món que necessitem per explicar-nos el món, i mai quedaran ombrejades per molta quantitat de dades que es recopilin, perquè aquestes mai podran tenir una naturalesa narrativa.

Sí. Quan vaig escriure la novel·la vaig parlar amb diversos matemàtics, perquè la protagonista és matemàtica.

I tots els que vaig consultar no tenen a veure amb el big data, a la línia del que comentes, sinó amb l’estadística, que encara no renuncia a ser una mirada, a projectar una mirada sobre allò que analitza. Ells diuen, i aquesta és gairebé la definició d’una narració, que un model és un relat sobre el comportament de certa porció determinada de món en una fracció determinada de temps. Això també és un relat: és l’intent de comprendre. I comprendre és diferent a reproduir.

«ENTREACTES» Girona Cultura 9

Les noves vies d’expressió hauran de conviure amb formes d’exposició prolongada d’una ment a una altra, és a dir, amb la lectura

Estic completament d’acord amb tu, però crec que la literatura és una forma molt particular de narrar, i el llibre és una forma molt particular de crear un diàleg entre l’escriptor i el lector: són cartes llargues i lineals, dirigides a una comunitat determinada de lectors.

I en aquest sentit s’estableix un diàleg profund.

Creus que està en perill aquesta forma específica de comunicació, en els temps de dispersió, com deia al principi, temps de la fragmentació informativa que comporta l’hipervincle?

Si em refereixo a la meva

10 «ENTREACTES» Girona Cultura

experiència personal, val a dir que jo vaig ser abduïda per la xarxa. Em passava hores i hores davant la pantalla i llegia molt menys.

I ara també llegeixo menys que abans d’internet, però bastant més que fa uns anys.

Arriba un moment que el cervell i l’organisme et demanen la calma que només et proporciona el llibre. Hi ha un moment en què et dius que, després dels correus que has de contestar, no tens cap obligació d’anar amunt i avall amb Google i Twitter i altres. Aleshores puc asseure’m i llegir un llibre, on tots els estímuls es concentren en una forma. I això serena.

Però és cert que no sé si

arribaran a això algun dia els adolescents, que no hauran passat prèviament per aquesta experiència ni provindran d’aquesta cultura. Alguns usos de les tecnologies poden canviar les persones, i el mateix passa a la inversa, encara que el marge d’acció en aquest segon cas és més estret. Sortiran també noves vies d’expressió, però potser seguirem necessitant la impressió de la unitat, el que no és fragmentat i del que roman. És a dir, crec que les noves vies d’expressió hauran de conviure amb formes d’exposició prolongada d’una ment a una altra, és a dir, amb la lectura. Seria absurd renunciar-hi.

«ENTREACTES» Girona Cultura 11

Textos: DANI CHICANO Fotos: MARTÍ ARTALEJO

12 «ENTREACTES» Girona Cultura

Alberto SAN JUAN Alberto San Juan (Madrid, 1 de novembre de 1968) no és un actor gens convencional, com no ho són cap de la generació —actors i dramaturgs— que l’envoltaven en l’univers Animalario, la companyia madrilenya que es va posar en marxa l’any 1995 i que el 2003 va aconseguir una gran notorietat amb l’espectacle Alejandro y Ana, todo lo que España no pudo ver del banquete de boda de la hija del presidente. Era una peça demolidora, que mostrava sense embuts, com només es pot fer des del sarcasme, la ironia i l’humor, la podridura política i moral del PP d’Aznar, del govern espanyol de llavors, de la dreta i del sistema capitalista al cap i a la fi. Aquell mateix any, el del “No a la guerra!” d’Iraq, van presentar amb polèmica els Premis Goya, gala en què el món del cinema es va guanyar l’animadversió i ressentiment eterns dels populars, que encara ara duren. San Juan, actor —de teatre i cinema—, director, dramaturg i productor es declara compromès amb les lluites populars i és un dels promotors de la cooperativa teatral de consum madrilenya Teatro del Barrio, que va néixer el 2013 a redós de l’articulació social del 15M amb 10 socis, que ara té 460 socis i s’ha mostrat sostenible.

«ENTREACTES» Girona Cultura 13

San Juan va presentar a Girona, al saló de descans del Teatre Municipal, l’espectacle España ingobernable, amb el guitarrista Fernando Egozcue, un espectacle de petit format basat, precisament, en les principals lluites populars del segle xx, que repassa amb humor, emoció, poesia i també algunes mostres de la mala llet dels botxins i confronta cultura i violència.

Heu volgut fer una oda als indignats amb aquest espectacle? És un relat dels principals cicles de la lluita popular pels drets i les llibertats col·lectives al llarg del segle xx. No pretén ser una conferència, ni res exhaustiu o acadèmic, però el repte és fer un breu recorregut, en una hora i mitja, per aquests cicles de lluita parant atenció a la Segona República, la Guerra Civil, l’antifranquisme, la transició, el 15M i el moment actual. Ho fem a través de materials molt diversos, com ara texts propis que són els que fan avançar la narració, passant per poemes, alguna cançó, retalls de premsa, algun discurs polític...

I la gènesi de l’espectacle quina és?

Sorgeix de la constatació, a través de la lectura i de la conversa amb persones

14 «ENTREACTES» Girona Cultura

que van viure en primera persona l’antifranquisme els anys seixanta i setanta, que la història s’explica en funció de les decisions i accions d’una sèrie determinada de líders polítics o un grapat d’institucions, però malgrat això, tots els canvis acostumen a venir precedits per lluites populars al carrer i és precisament quan s’institucionalitzen aquestes lluites que acaben encotillades i aleshores és quan s’estableixen els límits dels seus efectes. La transició s’explica com una fita assolida per unes elits que van aconseguir, malgrat les seves diferències, pactar i arribar a un consens. Però s’obliden tot un seguit de lluites que va protagonitzar una part molt important de la ciutadania, de la societat, al marge de qualsevol estructura de poder, que s’organitzava assembleàriament en les fàbriques o en els barris des de finals dels cinquanta fins a finals del setanta. Aquestes lluites, a més, van comportar morts, empresonaments, tortures... I tot això es manté en l’oblit, de forma interessada, per part del poder o el que anomenem el sistema.

España ingobernable neix de la voluntat de recordar que les societats evolucionen gràcies a les lluites populars, que ens han acostat a l’emancipació i la dignitat col·lectiva. De fet, aquestes lluites són de classe, perquè

són pels drets de tots, d’una majoria, contra un govern que respon als interessos d’una minoria.

Com has concebut el motor dramàtic?

A part de la narració que faig, com si fos un conte, hi ha contraposades paraules de Queipo de Llano, del general Mola, de Franco o de José María Pemán, amb els poemes de Gloria Fuertes o Federico García Lorca.

La part més reaccionària l’encarnen sobretot polítics o militars, mentre que de l’altra banda són tot poetes.

Militars contra poetes; violència contra cultura. Sí, seria una bona representació de les lluites a Espanya.

I mentrestant, sona la música de Fernando Egozcue...

Cert. Amb el Fernando ens vam conèixer casualment fa cinc o sis anys i un dia vam improvisar un recital en un solar de Madrid autogestionat per veïns, que el cedien a entitats culturals. A partir d’aquesta trobada, com que ens vam sentir còmodes, vam muntar un recital purament poètic (Todo dice que sí) i, posteriorment, aquest espectacle. La seva música és el millor de l’obra. Interpreta un seguit de temes propis la gran majoria, amb alguna adaptació, i acompanya el relat i l’impulsa amb la seva música, que és pura emoció.

La teva trajectòria en el teatre està marcada per un clar posicionament ideològic, potser perquè ho perceps com a necessitat... És així, sobretot des que el 2013 vam fundar la cooperativa Teatro del Barrio, amb què hem fet un seguit de produccions molt relacionades amb la situació política.

Aquesta España ingobernable no és una d’aquestes produccions, però sí, és cert, tots els projectes en què m’he implicat des del 2012 tenen a veure d’una manera o altra amb la situació política...

L’humor és fonamental, és sa, saludable i una manera infal·lible d’evitar els discursos dogmàtics, perquè permet posar-ho tot en dubte «ENTREACTES» Girona Cultura 15

Fins i tot abans del 2012, recordo Alejandro y Ana! A Animalario vam fer una quinzena d’obres i l’única realment política, però de la qual es va sentir molt a parlar, va ser Alejandro y Ana. La resta de peces de teatre que fèiem no tractava tan directament la nostra realitat política. Ara bé, des del 2010 estem vivint un canvi de cicle històric en el qual jo em sento cridat a participar i formar part d’aquesta comunitat. M’agrada el teatre que apel·la l’espectador, perquè el teatre és més divertit si s’intenta anar més enllà del simple entreteniment.

Precisament, parlant de lluites i de canvis de cicle històrics, en aquest país ara mateix estem immersos en una de lluita, no pas poc complicada...

Des del meu punt de vista,

16 «ENTREACTES» Girona Cultura

Estem vivint un canvi de cicle històric en el qual jo em sento cridat a participar el més interessant del que es viu a Catalunya és la mobilització popular, particularment la de l’1 d’octubre, però a fora de Catalunya s’explica com un moviment muntat entre la cúpula de Puigdemont i la de Rajoy, i això no és l’important.

Una constant en totes les peces que has escrit, diri-

git, produït o en què has actuat és que totes estan travessades per l’humor o la ironia, sense perdre ni un bri de transcendència. També deu ser necessari.

L’humor és fonamental, és sa, saludable i una manera infal·lible d’evitar els discursos dogmàtics, perquè permet posar-ho tot en

dubte, presenta les coses des d’un punt de vista diferent, els hi dona un tomb, és un element excel·lent per a qualsevol espectacle. Això no vol dir, però, que s’hagi d’utilitzar sempre.

Vius el fet creatiu des de molts punts de vista.

Això deu ser enriquidor, però quina és la teva experiència? Sempre t’has sentit lliure creativament parlant?

Doncs mira, en el teatre sí, però en cinema és més complicat. En el teatre, ara més que mai escric i dirigeixo i el director té la darrera paraula en els espectacles. En l’etapa d’Animalario, quan vam començar participava molt en l’escriptura i també participava més en la direcció, però llavors va arribar Andrés Lima, que és una personalitat molt forta creativament i vital. Sempre he tingut una gran identificació amb els espectacles que fèiem, però és clar, no és el mateix que si els dirigeixes, que és quan la identificació és plena. Tot i això, en el teatre m’he sentit molt lliure. En el cinema, amb algunes pel·lícules m’hi he sentit identificat, amb d’altres, menys... És el que passa amb els encàrrecs...

Sí. Però vaja, que estic contentíssim amb el cinema!

Es treballa millor ara que abans? Hi ha més oportunitats per produir en el món del teatre?

Doncs la veritat és que no t’ho sabria dir, perquè vaig força per lliure. Genero

projectes propis i sempre intento que siguin molt barats per fer-ne possible la producció. En el cinema deu fer uns quatre anys que no hi treballo, o sigui que no sé en quines condicions es treballa actualment. Tinc també força sort perquè em contracten i jo visc de les gires, de fer bolos. D’altra banda, relacionat amb això que et deia de generar projectes propis, hem fet una pel·lícula basada en l’obra de teatre El rey, una producció de Teatro del Barrio, que aixequem a través d’un micromecenatge. Es tracta d’una obra cinematogràfica autònoma d’origen teatral. Resulta una pel·lícula teatral, però no és una obra de teatre filmada.

Que agradi o no és tota una altra cosa.

Explica’m si us plau això de Teatro del Barrio. Una cooperativa de consum teatral és poc convencional avui en dia i encara és més estrany que funcioni.

Teatro del Barrio és, efectivament, una cooperativa que sorgeix la tardor del 2013 en l’estela d’articulació social posterior al 15M, i amb la voluntat de participar en el moment de canvi de cicle històric, de canvi social, de participar com una gota més en aquest mar d’iniciatives socials, autogestionades en tot tipus d’àmbits, des de l’energia, l’alimentació, la política, el periodisme, la cultura, les arts. És una cooperativa de consum que vam començar 10 socis i ara som uns 460. A part de proposar continguts que puguin

afegir-se al debat sobre el que passa i el que voldríem que passés, a banda d’això, és una experiència en el terreny del govern col·lectiu i el bé comú. En el teatre hi ha unes persones contractades, però després existeixen unes comissions de socis que són les que en gran mesura governen el teatre.

Una comissió de programació, una altra de finances... És una experimentació. No dic que sigui el millor model d’organització per portar un teatre, perquè de vegades en la qüestió artística allò assembleari presenta els seus problemes. L’àmbit artístic té un element subjectiu molt gran i no crec que es pugui pretendre construir una subjectivitat col·lectiva. Es poden assentar uns principis col·lectivament, per exemple, en l’assemblea de socis.

Com va ser l’arrencada?

Les primeres obres que vam fer van ser Ruz-Bárcenas, sobre la corrupció; Las guerras correctas, sobre els GAL; El rey, sobre la monarquia...

Ens van encoratjar i felicitar, però també ens van fer adonar que no hi ha ni una sola dona en aquestes obres.

Ni a l’escenari, ni a l’escriptura, ni en la direcció! Es va recollir aquella demanda i es va iniciar un cicle anomenat Dones que s’atreveixen, sobre dones la vida i obra de les quals ha estat rellevant en la lluita per la igualtat, un projecte escrit, dirigit i interpretat per dones. A banda d’això, ara mateix hi ha un debat al Teatro del Barrio perquè part dels socis creuen que la programació

«ENTREACTES» Girona Cultura 17

l’han de portar ells exclusivament i jo crec que, malgrat tot, hi ha d’haver una direcció artística que la porti una persona que se seleccioni per fer això. Jo vaig ser-ne el director artístic els dos primers anys d’una manera informal i perquè algú havia d’arrencar. Ara ja no, ara programen només els socis, però crec que hi ha d’haver una direcció artística que s’encarregui de la programació en col·laboració amb els socis, no per sobre d’ells, amb ells, però crec que s’ha de contractar un professional de la qüestió, algú que conegui el món del teatre, que té les seves especificitats.

Però això és econòmicament sostenible?

Per a la nostra sorpresa va ser viable econòmicament des del principi. El teatre es va obrir amb 7.000 euros que vaig posar jo i que, curiosament, vaig recuperar el mes següent. Els estatuts prohibeixen repartir beneficis entre els socis i assenyalen que s’han de reinvertir en el propi projecte. Diverses vegades hi ha hagut uns dèficits enormes, i d’altres superàvits, però de mitjana es fan les paus i, de moment, es manté així, la qual cosa està bé.

Tinc entès que no s’hi fa només teatre...

No. També és un espai en què mirem de fer una mica de pedagogia. Dilluns hi té lloc el que anomenem La Universidad del Barrio, que és un curs d’economia alternativa i un altre d’història.

Dimarts fem els Dimarts

18 «ENTREACTES» Girona Cultura

Ciutadans, una mena d’espai en blanc que posem a disposició de col·lectius externs que hagin de celebrar un debat, presentar un llibre o fer una roda de premsa. De dimecres a diumenge hi ha teatre, música, ball, i tenim obert el bar, a banda de fer també tallers artístics que tenen a veure, sobretot, amb l’escena, la interpretació, etc. És bàsicament un teatre però amb una línia de producció pròpia molt política, a part de ser un espai que utilitzen diversos col·lectius ciutadans de Madrid que estan en la mateixa lluita per l’emancipació.

Tens fama d’expressar sense manies les teves idees polítiques, és per això que voldria saber quina percepció en tens del panorama polític espanyol actual?

Una cosa bona és que el bipartidisme, el sistema, tal com el coneixíem, s’ha acabat. Cosa diferent és que el que estigui per venir sigui millor o no. Això encara no ho sabem, però el bipartidisme s’ha acabat, la monarquia està qüestionada, seriosament qüestionada. El 2003, quan el No a la guerra, no podíem ni imaginar que 10 anys després Joan Carles hauria d’abdicar per salvar la monarquia. Això són bones notícies. Després existeix la profunda i estructural corrupció del sistema polític i econòmic espanyol, que ha posat en evidència que políticament no crec que estiguem bé, però estem millor que llavors, la situació està més oberta del que

estava en aquella època. Ara bé, en l’àmbit social estem molt pitjor, la desigualtat i l’atur han augmentat, les condicions laborals són més precàries. Això és així, és la progressió natural del capitalisme. Però penso que ara hi ha una major oportunitat política, mentre que llavors encara estàvem en el cicle polític inaugurat en el 78, que aquest cicle ha acabat i que estem en un canvi de cicle que encara no s’ha definit. Hi ha una proposta de canvi, millor o pitjor, que

està a Unidos Podemos, des del meu punt de vista, i hi haurà proposta de reacció de tornada enrere, que és Ciudadanos, amb el PSOE i el PP de comparses. Ja veurem.

A España ingobernable, en un moment de la peça, es diu que algun dia començarem a viure. És possible la vida després de la tragèdia que veiem al Mediterrani, de la injustícia que es viu en tants altres llocs del planeta i de com l’estem

tractant?

La situació és greu, sobretot perquè sembla que el temps se’ns pot acabar degut al sistema pel qual ens organitzem, el capitalisme.

Estem provocant un desastre ecològic que pot acabar amb nosaltres. No amb el planeta, però sí amb la vida tal com la coneixem i amb les condicions d’habitabilitat per a l’espècie humana, amb la qual cosa la situació és difícil. Però sempre tinc confiança que podem capgirar la situació.

«ENTREACTES» Girona Cultura 19

I la cultura què hi pot fer?

La cultura ha d’aportar una anàlisi crítica de la realitat i fer una proposta de realitats alternatives. La cultura ens ha de servir per prendre part activa en la construcció d’aquestes alternatives, però crec que no es tracta només d’enunciar-les sinó de començar a viure-les, a experimentar-les. Malauradament no està gens clar

20 «ENTREACTES» Girona Cultura

que Marx tingués raó quan va dir que, necessàriament, el socialisme succeiria al capitalisme. Aquesta podria ser l’última de les etapes si no aconseguim vèncer-lo.

Però, ets optimista?

Jo sí, sempre. Vull gaudir de la vida, sóc hedonista, lúdic, vull divertir-me i el pessimisme m’enfonsaria en la misèria.

Aula d’escriptura L’Aula d’Escriptura de Girona s’adreça a qualsevol persona major d’edat que vulgui aprofundir en textos literaris. A través de la lectura de textos modèlics i de l’anàlisi dels que escriuen els alumnes, l’Aula es proposa que millorin les seves competències i que reflexionin sobre el procés creatiu.

Creada l’any 2014 per l’Ajuntament de Girona, l’Aula defuig les fórmules i proposa múltiples aproximacions a l’escriptura. Guiat per escriptors que coneixen l’ofici i que alhora són conscients que no tot és ofici, l’alumne aprèn a analitzar els textos propis i aliens i a comparar-los amb altres propostes.

Els cursos, de dos anys de durada, tenen lloc al Centre Cultural La Mercè i s’organitzen en quatre mòduls: un de genèric, dos d’especialització i un mòdul final en què l’alumne escriu el seu projecte amb l’ajuda d’un tutor personalitzat. En cada etapa, l’alumne s’incorpora a un grup reduït on disposa d’un professor amb un estil propi, uns autors preferits, una manera complementària d’entendre la literatura. Al capdavall, l’objectiu és que cada estudiant trobi la seva pròpia manera d’escriure.

A continuació trobareu una mostra de textos d’onze alumnes que actualment segueixen les classes de l’Aula d’Escriptura. En aquesta ocasió, tenen en comú que parlen de l’estiu.

«ENTREACTES» Girona Cultura 21

«ENTREACTES» Girona Cultura 21

La turista accidental M. Àngels Benito Aquest matí, després d’haver-ho pensat una bona estona, he decidit que, quan sigui gran, vull ser turista. No una turista a temps parcial, de les de quinze dies el mes d’agost. No. Jo vull seu una turista crònica, com les malalties que també poden ser-ho. Turista de pamela de palla i mitjó curt amb xancletes.

Ara bé, no és tan fàcil. Per ser turista crònica s’ha de practicar i he començat avui. Després de sortir de la feina, m’he dirigit cap a una transitada avinguda i m’he instal·lat, a l’atzar, en una de les confortables terrasses a l’aire lliure. Portava un plànol de la ciutat a la mà, ulleres de sol i bossa de platja amb la inscripció “Summer Love” per tal de fer més creïble el personatge.

Quan ha aparegut la cambrera m’ha demanat en un perfectíssim anglès el que suposo que volia dir: “Què voldrà vostè?” I jo li he contestat en un perfectíssim català que volia un cafè amb llet i una crêpe de xocolata. La cambrera m’ha mirat amb una mica de desconcert, però jo he somrigut per dins pensant “Bingo!” El primer simulacre ha tingut èxit.

Els èxits, però, no són èxits si no es comparteixen. Així que he cregut oportú enviar un whatsapp a la meva parella per comunicar-li el meu triomf, tot adjuntant la foto del cafè amb llet i de la crêpe.

—Però no m’havies dit que avui començaves l’operació biquini?... Més piscina i menys menjar!

—No ho entens. Estic fent un experiment sociològic per tal d’esbrinar si sóc capaç de ser una turista crònica.

—Eh? No havia sentit mai una excusa com aquesta per halar-se una crêpe!

—Que no, que la crêpe només és per distreure!

—Sí, sí. Després arribarà l’estiu i començaràs amb els romanços que el banyador de l’any passat ja no et queda bé, que si un pareo per dissimular...

—De debò! Si ho arribo a saber, no et dic res, desaborío que ets!

—És que em surts amb unes collonades, nena...

—Apa, antipàtic! Ja m’he cansat de fer la turista. Me’n torno a casa!

Potser el tema de la turista crònica no funcionarà, però, ara que penso, i si decidís ser...

«ENTREACTES» Girona Cultura 22

Els ulls de l’àvia Aina Bosch Tot el curs esperant que arribés aquest dia i ara et fa pena no haver de tornar a l’institut fins al setembre. Potser el fet que avui hagueu anat a un parc aquàtic hi té relació. No veuràs la Carla ni la Nikole en tot l’estiu. Ni en Pau. No goses dir-ho, però aquest últim és el que et sap més greu.

Quan arribes a casa, la mare està histèrica fent maletes. Heu de córrer per no trobar caravana. Normalment feies salts d’alegria per anar a casa els avis, però aquest any et fa mandra. No et faria res passar un parell de dies més a Barcelona.

També evitaríeu la caravana, i podries celebrar el Sant Joan amb la colla de la classe, i amb en Pau. Quan arribis al poble i et retrobis amb les amigues de cada estiu, ja no pensaràs en els de Barcelona. Aquest any, com que ja tens mòbil, potser t’enyoraràs una mica més de l’habitual perquè estaràs al cas de què fan i què deixen de fer.

Però només al vespre. Durant el dia, quan siguis a la platja, o amb bicicleta, o al minigolf, ni te’n recordaràs. Faràs guerres d’aigua amb en Marcel, i en Pau no existirà. I quan marxeu del poble, tot seran llàgrimes.

Com cada any, abans de posar la roba d’estiu a la maleta, t’emproves algunes peces. La mare diu que teniu poc espai al cotxe i que no podeu carretejar amunt i avall roba que no us posareu. L’any passat vas preparar un bon paquet per la teva germana petita perquè tu havies fet l’estirada. Aquest any no t’has estirat, però el teu cos segueix canviant. Els pits ja s’insinuen i els malucs ho fan a un ritme exagerat. Preferiries que fos al revés, com li passa a la Carla. O continuar amb el cos que tenies abans, com la Nikole.

Efectivament, no et pots cordar el botó dels shorts, i quasi et poses a plorar quan has vist com et quedava la faldilla de ratlles que tant t’agradava l’estiu anterior.

L’àvia et fa tres petons alhora que diu, com sempre: “Com els francesos!”. I et pregunta si ja menges a Barcelona, que estàs molt prima i que estàs quedant en els ossos. Te la mires incrèdula. Mai havies tingut un cul tan gros, ho han constatat els shorts i la faldilla de ratlles.

Que bonic veure’s amb els ulls de l’àvia.

«ENTREACTES» Girona Cultura 23

Desig d’estiu Rita Centelles Des d’aquell dia, cada dia, el meu cap repeteix aquella conversa. Cada cop que la rememoro s’obre, davant meu, una tarda blava i assolellada d’estiu; cada cop es fa més clara i més real: —Pel camí dels horts he trobat la figuera; les figues estan madures, al punt, ¿saps quina et vull dir? Aquella que està abandonada, no sé per què. Saps quina vull dir?

—Sí —salta en Guillem, sorrut i molt moreno—. ¿Aquella que no és de ningú? ¿La que està plena de figues que pots arribar-hi amb la mà?

—Sí, aquesta... oh quin plaer! quan la seva forma panxuda em diu: ”Agafa’m, estic plena per a tu” i n’agafes una, dues... i les mans se t’omplen i comences a ficar-te-les a la boca, una rere l’altra...

—Ah, ah, això és golafreria, Genís! És un dels pitjors pecats. Torna l’home feble d’esperit!

—Deixa’t d’hòsties, Guillem! ¿Per què quan la vida ens dona una fruita vermella, dolça i embriagadora, que... que es deixa ficar a la boca d’aquesta forma tan sensual, tu vols parlar de golafreria? No, Guillem, no! Anem-hi ara mateix junts!

I pujarem per les seves branques prohibides, i ens les cruspirem. Ho tindrem tot!

Quan no puguem més, ens adormirem sota a l’herba. Tu ... tu tancaràs els ulls, i jo et miraré la cara, després podrem parlar molt millor. No t’ho creus? Vinga, anem-hi!

Estimat Guillem: Fa dues setmanes que has marxat. He tornat a passar pel camí dels horts. He trobat la figuera, estava sola. Quedaven poques figues. He recordat aquell dia alegre i assolellat d’estiu que vàrem anar a menjar totes les que vam voler i poder, una rere l’altre. Anàvem pujant l’arbre entre rialles amb la boca plena, fins que aquella branca es va trencar i vas caure. Et vas quedar sense alè, a cops deies: “Em moro, em moro!”, ho creies de veritat. No vas morir. T’adormies sota la figuera i llavors va ser quan et vaig mirar la teva cara. Et vaig veure, Guillem: entre els cabells rinxolats negres, tenies els ulls verds clucs; els llavis encara vermellosos amb un petit somriure es movien lleugerament i deien quelcom. Jo volia sentir el més profund dels teus secrets... em vaig apropar i llavors tu vas xiuxiuejar: “Estima’m, Genís, estima’m!” Vaig apropar-me, vaig ajuntar els meus llavis, també vermellosos, amb els teus. Un cop i un altre cop, amb la mateixa frisança amb què havíem devorat les figues. Quan despertaves, em vaig allunyar de tu i obrint els ulls brillants, a poc a poc, vas dir: “Genís, tens raó, no sé... em sento ple, feliç, com si ho tingués tot!”.

Amic, tu has marxat però mai oblidaré aquella tarda de setembre, vora el camí dels horts, on viu la figuera. Ara ja saps el que et volia dir.

«ENTREACTES» Girona Cultura 24

El turista francès

Enric de Ribot i Saurina

Aquests invents del dimoni! Me càgum Déu! Ja tothom té un... daixonses d’ordenador que et diu cap a on anar! Ningú va amb mapes ni pregunta pel carrer, per aquella o altra carretera. Ara és ben ensopit això de viatjar! Abans fèiem aventura quan agafàvem el cotxe! Ens orientàvem com podíem i... càgum Déu si en sabíem! Ara si no miren al cony de pantalla ja no saben ni sortir de casa! I mira, tu, jo penso que s’hauria de prohibir, ben prohibit hauria d’estar! Que tant mirar les llumetes del collons del telèfon més d’un s’haurà estampat contra un fanal! I no parlem d’aquella veueta cridanera que xiscla a cada rotonda! Em treu de polleguera! Què voleu que us digui. A mi, que una dona em digui per on haig d’anar... ja per costum no escoltava ni la meva! Quina una! Aquella, ni mapes ni romanços, sempre sabia com fer-me perdre! I no us ho perdeu, que al final era jo qui sempre m’enduia una bona esbroncada. Sí, sí, com ho sentiu: en algun moment tot semblava tot culpa meva... Quina dona!

I això venia a compte de... Això! Que tots anem connectats amb andròmines, me càgum dena! També els marrecs! De veritat que us ho dic! Juro que els veig, canalla com són, mirant avall, capcots, com si es miressin les sabates o anessin de processó. Però no, entre els dits tenen... el no sé què... del collons de, de... Ja se me n’ha anat el nom del cap! Ja enteneu què vull dir!

Doncs el que deia, no miren ni per on van. I, entre uns que caminen capcots i els altres que condueixen amb la pantalleta, em sorprèn que no hi hagi més desgracies. Mai vist, mai somiat, redéu!

I, vaja, no només és per seguretat que haurien de prohibir portar aquests aparells. Encara recordo que els dies que la tramuntana no bufava massa fort, tots els avis del poble esperàvem el turista francès a la plaça de l’Església. Collons, si érem gamberros! Com depredadors, esperàvem que el cotxe gavatxo es parés a preguntar: “Pegdonen moi, la église de saint Esteve de Pegataiada?”. I nosaltres, murris i avorrits, ens divertíem donant-li direccions equivocades! He, he, he, els malparits encara deuen estar buscant!

Ara, amb la merda de transmissor aquest que xiscla, ja no es paren a preguntar. I, esclar, cada vegada quedem menys fent guàrdia a la nostra posició. Però, vaja, no perdem l’esperança... Jo segueixo amb un mapa sota el braç, cada estiu, tot esperant que arribi el turista francès.

«ENTREACTES» Girona Cultura 25

Buscant l’estiu

Josefina Espinosa

Buscant l’estiu retrobo el repòs de la nit, la foscor presideix tots els racons.

Només la lluna enriolada va fugint de la boira que juga a amagatons.

Perdiuetes sonores i granotes cantaires es desperten del somni amb l’aurora rosada.

Les alzines vestides amb les heures grimpaires guaiten les aus que es gronxen a l’onada.

Pins que degoten ambre, que perfumen.

L’entretemps fa camí, busca on restar, mentre les paparotes vermelles presumen.

Fito la mirada en l’etern paisatge que es reflecteix en una gota d’aigua.

Descobreixo l’estiu dintre el floratge.

«ENTREACTES» Girona Cultura 26

Pol Guàrdia

Pol Guàrdia

Com m’agrada el cafè! se me’n refot que estiguem a més de 20º, necessito que se m’escoli gola avall en un estat de semiebullició. És el millor moment del dia.

Merda, s’acosta en Joan Carles amb el seu posat de figaflor, quina cosa més bleda, no sé com collons pot ser l’encarregat... Segur que m’esguerrarà els meus cinc minuts amb alguna milonga de les seves.

—Ei, mira’t quan puguis el full que he penjat a l’armariet, és pels torns de vacances... no podem marxar tots a l’agost. Eh...

Hòstia és veritat! Què fotré aquest estiu? No puc triar dates si no sé on darla. Ha intentat fer una broma? La seva cara sí que és una broma... Necessito les vacances encara que sigui per perdre’l de vista! La tieta Àngela em va oferir anar a l’apartament de l’Escala però a l’agost em tocarà compartir 55 metres quadrats amb tota la cosinada; intimitat limitada, cua per pixar, torns per dinar i nits d’insomni pels roncs, la calor o els vòmits d’adolescents que no han après a beure.

També em puc mirar l’enllaç aquell que em va passar l’Eloi l’altre dia, no el vaig obrir però em va dir que ens aniria genial per desconnectar durant l’estiu: ‘Descubrir Vietnam por solo...’ Què putes vol dir ‘Descubrir Vietnam’? Què hi hem d’anar amb caravel·la i ensenyar-los a cardar en la postura del missioner? A més, tinc l’Instagram ple de Coloms moderns que ja l’han descobert, el Vietnam.

Només per les fotos que n’han penjat sento que me’l conec millor que la Segarra.

Es veu que hi ha moltes motos a Saigon; i que els efectes de la barbacoa més gran que s’ha fet mai ja no es noten, que són gent molt maca i acollidora i que no hi queden comunistes.

De ganes de fer vacances no me’n falten però el que realment em ve de gust és aïllar-me de tothom: del Joan Carles, dels cosins, de la tieta Àngela, de les xarxes socials... no vull rentar ni un plat ni posar cap rentadora. Viuré sense samarreta i en calçotets, només uns, i ja els llençaré quan passi l’estiu. M’alimentaré de pizzes, sushi i arròs vietnamita. Brindaré per l’Eloi. Les meves úniques cites seran amb Pornotube i les meves relacions socials seran amb en Woody Allen i, com a molt, els germans Marx si tinc ganes de sarau.

L’únic que em fa mandra és pensar què collons els explico a la gent quan em preguntin quin meravellós, trepidant i autentiquíssim viatge he fet a l’estiu.

Hauré de competir amb els imants d’Islàndia, els tutús dels indígenes de l’illa de Pasqua i diversos instruments de corda africans. Darrere la fictícia simpatia s’hi amagarà una somorta competició per veure qui ha estat més intrèpid, original i exòtic. Puc presentar candidatura portant-los una llauna de San Miguel buida com a souvenir. ...O potser és millor que m’agafi les vacances a l’octubre.

«ENTREACTES» Girona Cultura 27

Un dia d’estiu

Maite Mont

Ruixat d’estiu, olor de terra molla.

Rutila l’aire.

Una breu brisa gronxa dels flors d’acàcia.

Pluja nevada.

A la rosella les gotes de rosada li fan d’espill.

La tramuntana fa onejar el mar daurat.

Fugen els núvols.

Tot diluint-se se’n va la vela blanca dedins del blau.

A punta d’alba, les converses d’ocells, a la teulada. ...i tot el dia el cant de les cigales fins que fosqueja.

Vora el camí, espera la lluerna que es faci nit.

«ENTREACTES» Girona Cultura 28

Summer is coming

Martí Morera

A Elena Ursu Harto. Despierto harto. De la calle me llega el acordeón del sin-techo que últimamente toca aquí enfrente. Lo único agradable del día. No tengo ganas de levantarme. Tampoco sé qué hacer. Demasiados golpes en muy poco tiempo.

Elena me dijo ayer que se marcha, que ya no aguanta más. No intenté convencerla. Le prometí que la ayudaría a empacar y a llevar sus cosas al autobús. Se vuelve para Rumania. Aquí ya no tiene esperanza ni fuerzas para nada más; las promesas de ayuda del servicio social nunca se hacen realidad. Y su hija y sus nietos la necesitan. Adriana la llamó anteayer, desesperada. Les han cortado la luz y les han puesto una multa impagable por haber pinchado el suministro que de todos modos no podían afrontar. No se va a buscar un trabajo porque la pequeña, impedida de nacimiento, ha enfermado.

Ayer, cuando llegué a casa, Joan me anunció que nos subían el alquiler doscientos euros. Ginard y yo estuvimos mirando pisos y no encontramos nada ajustado a nuestros bolsillos. Paga o al extrarradio. Luego lo llamaron del pueblo y dijo que tendría que marcharse de Girona. Su abuela ha pegado un bajón y su madre quiere que esté en casa. Aliñamos una pipa y abrimos unas cervezas. ¿Qué nos queda sino evadirnos? Siempre que llego al piso es lo mismo; un videojuego, una serie, o los dos a la vez. Tanto da. Del trabajo a la evasión, de la evasión al trabajo. Nada más.

El sol intenso de la mañana empieza a colarse por la persiana. Se acerca el verano. El otro día, tumbado en el césped con Dani, le dije que me gustaría tener un trocito de tierra que trabajar, como él, pero más grande, para que me diese todo lo que necesito para vivir. Pero en casa lo que hay es un bar. Y cuando llegue el verano no me iré a Formentera. Ni tomaré gintonics a las tres de la tarde. Ni haré nudismo en una cala soleada. Dani y yo serviremos gintonics. Ginard repondrá estantes. Joan se pudrirá un año más en el camping. Elena se morirá en Rumania.

El mundo seguirá girando.

«ENTREACTES» Girona Cultura 29

El verano del 77

Alejandro Eduardo Pérez Giménez

“Los argentinos, nos dividimos en: aterrados, encerrados, enterrados y desterrados.”

Eduardo Galeano.

Eso que llaman destino suele ser incierto y retorcido. Era volver al continente del que los abuelos, que con nuestros padres a rastra, habían dejado por hambre hacía más de sesenta años. Retornar a las raíces, me dije. Quizás era un aliciente o, simplemente una excusa para comenzar a aceptar el enorme desierto que intuía.

Dos valijas, tres bultos de mano, quinientos dólares en el bolsillo y mucha ilusión. Las personas más queridas a mi lado, y esa sensación ambivalente del miedo a lo desconocido y la fuerza del querer ser y estar. Frente al abismo; el vértigo ante la certidumbre de que nos habían cerrado las puertas a cal y canto y, que el camino de retorno sería largo e incierto.

Solos en la terminal. Los que tenían que venir a buscarnos no aparecían. Detrás de nosotros un grupo de teléfonos, pero de qué nos servían si no teníamos céntimos.

Si Mahoma no va a la montaña, la montaña va a Mahoma, nos dijimos.

Para los rioplatenses, el bar es la representación de la figura materna. No lo dijo Freud, ni Lacan. Enrique Santos Discépolo (Discepolín), lo describió magistralmente en Cafetín de Buenos Aires. Siendo este, o el bar o la mesa del café, un protagonista privilegiado de la poesía urbana por excelencia de Buenos Aires, donde cumple una función de encuentro y reunión. Es el ámbito donde se celebraban los ritos de iniciación en la amistad, las caídas vitales y el amor. El lugar masculino por antonomasia. “Lo único en la vida que se parece a la vieja, ya que es la escuela de todas las cosas”, especula Discepolín. Donde las mesas desnudas son confesionarios y, los oficiantes son obispos sin casulla, los que guían como faros, en las noches sin estrellas. Son “los sabiondos y suicidas”, aquellos que ya están de vuelta revolcados por la vida. Los que pontifican en estas cátedras populares de “filosofía, dados, timba y la poesía cruel...”

Y, allí estaban nuestros amigos. Abandonados en dudas, fantasías y el dolor de las pérdidas. Entre humos y cafés. ¿Qué hacer? ¿Cómo recuperar ese, nuestro idílico país?

«ENTREACTES» Girona Cultura 30

ESTIU

Ferran Teixidor

Cau la tarda, el sol es va ponent rere les muntanyes, uns núvols blancs li fan companyia sobre el cel. Camino cap a Sant Martí. El camí asfaltat convida a passejar, les tanques de fusta, a banda i banda, semblen avisar els pins: fins aquí i prou! No hi ha molta gent, avui. La frescor em besa la cara. A la dreta tinc la mar, que el garbí va arrissant, coronant d’escuma blanca les onades que moren a la sorra. Pocs banyistes queden en aquesta hora; una parella recull unes tovalloles cridaneres i les posa dins d’un cabàs. Dos nens juguen a pilota i, pels crits que fan, s’ho passen bé. Tres més s’ho miren, asseguts a la sorra i aplaudeixen. Però el meu cap bull i dona voltes i voltes i no deixo de preguntar-me fins on hem d’arribar. I és que cada cop parlem menys. Fa tant de temps que les paraules són les justes. Que s’ha fet d’aquells temps que se’ns feia clar endinsats en una conversa iniciada en el sopar?.

El camí és planer i quatre tamarius donen color a les roques al costat d’estretes i petites platges de sorra fina que em vaig trobant.

A l’esquerra les ruïnes d’Empúries: una colònia grega que tranquil·lament espera ser del tot desenterrada. Fa molt de temps que hi treballen. Tampoc té pressa. El laberint de carrers enrunats i diferents construccions em desperten la curiositat però una tanca metàl·lica limita l’entrada. La quietud que es respira no pot apaivagar les meves reflexions: té sentit continuar? No anem enlloc.

Unes roques s’endinsen en la mar i només un braç de sorra les uneix a la platja.

Unes gavines s’hi passegen buscant alguna cosa dins l’aigua. A prop d’aquest rocam, un veler, que no deu fer més d’uns vuit metres, hi ha ancorat. Dos homes feinegen a la coberta. Les veles estan recollides i una franja vermella recorre tot el casc; s’endevina un nom escrit a la proa, però des d’aquesta distància no es pot llegir.

Una platja extensa em separa de la vila fortificada que la limita. Al mig unes garlandes de llum de diferents colors emmarquen una construcció de fusta. Una música alegre se sent distorsionada pel garbí. Tres taules estan ocupades per parelles que miren la mar.

Arribo a Sant Martí. El sol ja s’ha post. La plaça davant l’església bull de gent.

Els quatre restaurants que l’emmarquen estan plens: les fresses, el xivarri i els crits esclaten com una festa improvisada. Tot està il·luminat i la follia regnant em convida a fugir. Això s’ha acabat, no és el que volíem. És dur, són molts anys plegats. És trist, però ho haig de fer.

Refaig el camí tímidament il·luminat pel cel estrellat que em fa companyia, sentint la frescor i gaudint del silenci, només interromput per la remor de les onades.

«ENTREACTES» Girona Cultura 31

D’ençà que sou lluny, han florit les llibroses!

Rafel Vilà

Quants dies més ens haurem de rendir a la persistent presència de les llibroses?

D’ençà que sou lluny, les seves olors són un incendi de primavera que es propaga pertot arreu: per les estacions del tren, pels bancs de la devesa, pels carrers vells de la ciutat... D’ençà que sou lluny, les veig cada dia penjades als balcons asserenats del dia com enfilalls de llum, engalanades d’indulgència. D’ençà que sou lluny, el gust endolcit de les llibroses tenyeix l’amargor de la injustícia, i de les engrunes del pa en fa rosegons de bona mida. Ai, les llibroses! El dia que les nostres mans us tornin a acaronar vora el portal de casa vostra, el domàs groc de la veritat inflamarà de goig la llibertat que fa massa temps que ens ha estat presa.

El mot llibroses significa els anhels d’un poble sotmès a la tirania.

«ENTREACTES» Girona Cultura 32