Girona Cultura nº14 otoño 2019 Entre Actes

Entre

Las Karamba per Gemma Busquets

Eva Baltasar per Cristina Masanés

Actes

2

Eva Baltasar. La seva primera novel·la s’ha traduït a sis llengües. Tot i que li toca agafar l’avió sovint per promocionar el llibre, segueix vivint en un context rural i no és a les xarxes. Eva Baltasar va néixer a Barcelona l’any 1978 però va créixer a Vilafranca. Va estudiar pedagogia a contracor, després es va dissenyar un currículum propi i va anar cursant, durant set anys, assignatures de filosofia. No li va caldre llicenciar-se; el seu compromís amb el llenguatge ja estava fixat. Des de llavors, ha escrit deu poemaris i ha editat la primera novel·la d’una trilogia.

Quan parlem, una tarda d’estiu a tocar de l’Onyar, està acabant la segona.

Entreactes

3

Eva Baltasar Textos: Cristina Masanés Fotos: Carles Palacio

Com es viu el fet que una primera novel·la sigui tan ben rebuda?

Va sortir al març de 2018 i amb poc més d’un any anem per la desena edició. L’hem traduït al castellà en una editorial gran, la Penguin Random House, i amb una edició especial per a l’Amèrica Llatina; a la tardor sortirà traduïda a l’italià i al francès, i l’any vinent a l’anglès. I també n’han comprat els drets Portugal i Galícia. Sort que no ve de cop! No comptava que passés tot això però a aquest llibre li han passat coses sorprenents des de bon principi.

Començant pel fet d’enviar-lo a una editorial a qui jo no coneixia, el fet que l’acceptessin i que l’edició sortís molt ràpid.

Vaig enviar-lo al Club Editor perquè és el catàleg que més m’agrada però amb la Maria Bohigas no ens coneixíem. Va sortir un mes abans de Sant Jordi i, tot i que va tenir molt bones ressenyes, va créixer sobretot pel boca-orella. En un mes, va ser un dels llibres més llegits per Sant Jordi.

Després va rebre el Premi Llibreter, que és molt bonic. I ara faig molts clubs de lectura, que és una de les millors coses.

Com avui, que he vingut a la 22 per fer un club de lectura feminista. Tot plegat és molt sorprenent.

Tot i que ja ho has explicat moltes vegades, es fa inevitable que et demani com és aquest trànsit de la poesia a la novel·la. A què respon? Com t’hi vas posar?

Jo no tenia aquesta història al cap, la vaig començar una mica per casualitat, com quasi tot. Jo medito sovint i m’agrada deixar que les coses passin. Sé que arriben, creixen i se’n van. I sobre el personatge i la història, va arribar una mica així, quan una psicòloga em va dir: “Escriu la teva vida en quatre pàgines i llavors torna.” I jo vaig pensar: “Quin rotllo!, però que xulo alhora descobrir una veu i a veure on et porta.” I així ho vaig fer. I va sortir aquest personatge que, com jo, té una visió

Tardor 2019

4 bastant pessimista, tot i que per sobreviure, hi posa ironia, molta. Sí que és cert que té bastant de mi.

Aquest personatge que té bastant de tu es mou en un món medicalitzat pels ansiolítics, que només pensa en la feina i amb una capacitat immensa de generar buidor. És un llibre sobre el nihilisme contemporani?

Sobre el buit existencial, sí. És el retrat d’una dona que no ha hagut de lluitar especialment per a res, ha tingut una família una mica perepunyetes, com tantes, però ha pogut estudiar, té feina, té relacions…

En principi ho ha tingut força fàcil. Però estem en una societat, i això es veu clarament amb la mare i la germana, que de seguida recorre als fàrmacs. El problema no és la medicació, sinó com caram ens ho hem fet per generar una societat on la gent necessita medicar-se per anar tirant, per suportar l’insuportable. Ella vol viure i fer-ho intensament, i això fa que pateixi i que tingui fabulacions amb el suïcidi. És clar que té coses que la fan gaudir, com el sexe, l’art, la filosofia, però és filla de l’època, d’aquest egocentrisme màxim.

Però ella prefereix no medicar-se, com un Bartleby del nostre temps…

Ella vol mantenir la lucidesa, per això no es vol medicar. Ella no vol acabar com la germana, es nega a viure sedada; sembla que la vida et passi a través. Vivim molts més anys dels que vivíem però ens passem la major part dels anys treballant. Els pagesos que morien als 40 o 50 anys, és clar que treballaven dur però tenien tot l’hivern per reflexionar.

La teva és una protagonista sense nom. Això com ens ho hem d’agafar? T’hi va portar la forma d’escriptura, en primera persona, o és significatiu per alguna altra cosa?

Això tampoc era premeditat. El fet és que vaig començar amb primera persona i no

em calia un nom. D’altra banda, és molt jo: em veia a mi. He aprofitat la seva veu per dir coses que també penso. La gran part de coses que diu, jo també les defenso. És una mena de jo, un alter ego. I llavors és molt fàcil, no cal nom. És clar que n’hi podia haver buscat un però no vaig fer-ho. Jo no premedito res, les grans decisions de la meva vida sempre son impulsives, amb les grans castanyes i els grans encerts.

“La duresa del glaç preserva un món habitable”, diu la protagonista. Has trobat una història que gira entorn d’una paraula de poc ús, un mot tècnic que s’utilitza en geologia i d’una sonoritat extraordinària. D’on surt el permagel?

El permagel és aquesta capa de la terra de les regions polars que no es desgela mai. A mi em va bé perquè és una metàfora de la protagonista, que s’ha revestit amb una membrana per no patir i poder seguir vivint sense problemes. L’aïlla de l’exterior perquè no li resulti massa agressiu, la protegeix.

Un altre element que destaca és la imatge, negativa, de la família. Hi ha una mare tòxica i una imatge de la família bàsicament castradora. “Les famílies es tanquen sobre si mateixes com ciutats assetjades”, llegim al final del llibre.

Tampoc era decidit això. Jo anava escrivint i anaven apareixent els personatges. I quasi tots són dones. No ho tenia present, me n’han fet adonar després: no hi ha homes.

De nou, un reflex de la meva vida; crec que ha actuat en mode de mirall de la meva pròpia vida… i a la meva vida hi ha moltes dones i pocs homes. El que he gaudit més del llibre és el llenguatge, és escriure’l, és fer de poeta. Llavors la resta de la història me l’he posada fàcil: és dona perquè soc dona, és lesbiana perquè soc lesbiana… Tot ha anat sorgint com un diàleg amb mi mateixa.

Entreactes

5

El problema no és la medicació, sinó com caram ens ho hem fet per generar una societat on la gent necessita medicar-se per anar tirant, per suportar l’insuportable.

Tardor 2019

6 I escrivint sobre el personatge, es descobreixen coses sobre una mateixa? És així?

Sí, i molt! I a cada novel·la més, és horrorós. Et coneixes, et descobreixes. A vegades escric coses i dic: “Ostres, què acabo d’escriure, no ho havia reflexionat mai i ho he fet escrivint.” Un filòsof ho farà pensant-ho, com la Hanna Arendt, per exemple, doncs jo ho faig escrivint. En poesia és diferent, tot i que és clar, només puc parlar per mi, no sé com ho fan els altres. En el meu cas, en poesia em situo en un entorn fictici i potser no exploro tant la meva veu. Descric on soc i què sento però sempre en un entorn fictici. En canvi, en novel·la, em situo en un lloc real: em poso en el lloc d’aquesta dona i parlo per ella, per això descobreixo coses sobre mi mateixa. En el Permagel i en el Boulder, que ara estic acabant, moltes situacions són viscudes i llavors les analitzes i és així com arribes a coses que abans no havies vist. És molt interessant.

Em situo en un lloc real: em poso en el lloc d’aquesta dona i parlo per ella, per això descobreixo coses sobre mi mateixa.

El sexe té un paper important en el trajecte de la protagonista, com si fes més suportable el permagel. L’escena de la germana preguntant: “Com és follar amb una dona?” i la protagonista explicant-li a través de la pintura de Pollock és memorable.

Això a la gent li agrada molt i a mi em fa

gràcia. És que el sexe permet sublimar, com l’escriptura, la religió, l’art… Sí que és un llibre on hi ha molt de sexe però fixa’t: quan surt una abraçada, és a dir, la trobada real amb l’altre?

La intensitat és un dels altres grans temes de la novel·la. Sembla que és allò que la protagonista li demana a la vida, que sigui intensa a cada moment, i per això el buit i la decepció, perquè no ho és. És així?

Comprometre’s és una cosa que no vol, i ja ho diu: no vol que la felicitat –la infelicitat, és clar– d’una persona depengui d’ella, això l’horroritza. No explico el perquè, només dic el que hi ha i cadascú que entengui d’on ve allò. El que viu el personatge és la incapacitat per comprometre’s.

La teva relació amb el llenguatge és extraordinària, amb paraules treballadíssimes, d’una sonoritat que destaca, amb una gran consciència del poder de la paraula. No enganyes ningú quan el primer que es llegeix a Permagel és una dedicatòria que diu: “A la poesia, per permetre-ho.” Com és la teva relació amb les paraules?

Jo anava escrivint i a vegades arribes a una frase i dius: “Ostres, aquesta frase tanca molt bé, no vull seguir amb un punt i seguit i que passi desapercebuda, aquesta ha de tancar, demana un punt i a part o un final de capítol.” Jo vinc de fer versos i de comptar síl·labes, el llibre era molt més llarg, estic acostumada a sintetitzar molt. Fixa’t que són capítols curts, bastant àgils i de frases curtes; tot això no és volgut, és el meu estil. A vegades acabava un capítol i pensava: “Això no sona bé, alguna cosa passa, i deia: «Ahhh, acaba amb una paraula plana i ha de ser aguda!»” I llavors veia que calia canviar-ho.

M’ho passo molt bé, amb això. Molt! Hi ha persones que m’han dit que l’han llegit dues vegades: primer per saber què passa i després per veure com està escrit.

Entreactes

7 En aquest segon llibre que estic acabant hi ha moltes frases decasíl·labes, moltes més encara que a Permagel.

Sobre la mort. Tot i que la teva protagonista juga sempre amb la idea del suïcidi (la Gillette, l’altura d’un edifici, la piga possiblement cancerígena…), no sé si la mort és el gran tema. Diria que ho és més la vida. Se l’arriba a creure, el suïcidi? Hi ha tant humor que despista.

Juga amb la idea, tot i que hi ha moments que se’l pren seriosament. Tot i que això ho fem tots, almenys jo. Més que arribar a consumar un fet, sovint el que més t’interessa és el procés. Dius, no, no em separaré, no em mataré, no tindré un fill… però és important viure el procés. I això és el que li passa a la protagonista. Fixa’t que viu la mort d’una manera molt estètica.

Tot i que ha estudiat Història de l’Art per satisfer la família, ella volia fer Belles Arts.

És un llibre de capítols breus i frases curtes, d’una escriptura àgil i d’un gran lirisme. I alhora és un llibre de màximes o de sentències, en el millor sentit. Hi ha frases molt potents sobre la por, sobre els somnis, la família…

Sí, n’hi ha. Això m’encantaria saber-ho fer quan parlo però no em surt. Parlant soc un desastre. La immediatesa de la parla em perd però què hi farem!

Sense ànim de desvelar més del compte, no podem evitar parlar de com acaba la teva protagonista, un final que té a veure amb el fet de recuperar la possibilitat del vincle.

Perquè acaba bé, oi?

Ui, s’ha interpretat de maneres molt diferents. Jo tenia clar que no volia que se suïcidés, era massa fàcil, però havia de morir d’alguna manera, l’havia de matar.

Perquè de fet, la mato. És un personatge que a mi m’encanta, n’he estat enamorada. No desvelarem el final, només dir-vos

Tardor 2019

8

Entreactes

9 que hi ha qui diu que l’humanitzo, hi ha qui diu que no… però sí que és obert d’alguna manera. M’han arribat interpretacions increïbles, però és la màgia de la literatura. El que podem dir és que, si bé no se suïcida i segueix vivint, jo la mato.

I no diem més.

Respecte als finals oberts i la màgia de la literatura, l’Eva Baltasar ens explica una teoria preciosa i molt aclaridora sobre la relació entre la paraula i l’imaginari, o entre qui llegeix i qui escriu. Fa així.

Quan escric, hi ha el llibre que vaig construint i que és una primera bombolla. Però en paral·lel, n’hi ha una segona, que és tot allò que tinc al cap però que no deixo escrit. I aquesta segona bombolla és la que la gent es construeix quan llegeix el llibre. Cadascú se la construeix a la seva manera i jo no hi intervinc, per això les lectures poden ser tan diferents, fins i tot contradictòries. I això és preciós. Hi ha persones que quan es posen a escriure ja ho tenen tot previst, els personatges, què els passarà… tot. Entenc que cadascú té la seva manera de treballar, per descomptat, però a mi escriure tan ordenadament em sembla de psicòpata. Jo no planifico res, ni el dinar.

Explica’ns aquesta decisió de fer una trilogia.

Sembla que, posats a canviar la poesia per la novel·la, t’hi poses intensament, oi?

Mira, jo no en tenia ni idea. Quan vaig acabar el Permagel, m’ho havia passat tan bé que en volia més. Llavors vaig tenir una mena d’il·luminació de 30 segons i vaig veure clar que havia de seguir. Però ja que jo no planifico, tampoc havia pensat com serien les altres dues. Quan vaig acabar, vaig dir que m’hauria encantat veure aquesta dona fent coses que no havia fet com viure amb parella, o la maternitat… de fet coses que he viscut. I estic amb això.

Havia de ser Permagel, Boulder i Mamut…

Sí, però han passat coses. Vaig escriure Boulder però quan el tenia acabat, el vaig esborrar tot menys una frase que m’encantava. Vaig fer un delete i vaig guardar una frase. I llavors em vaig posar a escriure Mamut. Són tres títols que corresponen a tres metàfores de tres dones, són tres veus de dones, totes amb una visió de la vida com un lloc on els costa encaixar. Un cop escrit, el vaig deixar reposar.

Però mentrestant, ja que m’avorria, vaig posar-me a escriure Boulder fins que l’he acabat. I m’agrada molt i molt. De manera que Mamut segueix adormit esperant. Tot això ho he pogut fer perquè l’editora que tinc, la Maria Bohigas, prioritza el temps dels escriptors. És una sort enorme.

Amb una recepció tan extraordinària com ha tingut la teva primera novel·la, hi ha pressió per un segon llibre? Com es viu?

No, no ho visc així. No és que digui que l’he de fer, és que el vull fer! I el faré bé, perquè ja me n’ocuparé. Això és com quan puges un fill. Però la pressió no la visc. No puc escriure una cosa que agradi a tothom, això també ho tinc clar. Tant de bo agradi tant com el Permagel però potser no, és una dona també bastant dura però no hi ha tanta ironia, que ha agradat molt, però l’he fet com he volgut, i això és el que val. I l’he treballat molt més, i n’estic molt més contenta.

No ens en podem estar de demanar-li a l’Eva sobre la lectora que és i sobre què gaudeix llegint.

Silvia Plath, m’encanta, com es veu en els meus poemaris. I també un sacerdot gal·lès, R. S. Thomas, un pastor, un clergue, que fa una poesia tan ben feta! M’agraden molt els narradors nord-americans de meitat del segle passat, m’encanten: Philip Roth, Lie Down, James Salter o John Sheever.

Tardor 2019

10 I de filosofia?

Aquí soc molt dispersa, ha anat molt a moments. Plató m’entretenia molt, hi havia una època que estava fascinada amb Kant. També amb Nietzsche, tot i que no és dels meus preferits. I la Hanna Arendt, tan exigent!

Sobre el fet no ser a les xarxes i dur “una vida de simplicitat voluntària”, com es diu al llibre, com es tradueix tot això?

Tenim el temps que tenim i jo vull fer el que realment m’agrada. Passejar, estar amb les meves filles, escriure, meditar…

Respecte a les xarxes, tot i que han ajudat, i molt, a la difusió de Permagel, que va circular amb tuits, no censuro res. Que facin però a mi no em cal. Si un dia m’interessa, ja m’hi posaré. I sobre la vida simple, que deixaré de dir-ne així perquè ara ha passat a ser una etiqueta i tampoc és així, intento viure com vull. Sí que he viscut al Berguedà aïllada i sense llum, treballava aquí i allà… tot això ja ho llegireu a Mamut. Però intento viure com m’agrada.

un català fantàstic. Ara que visc al Vallès, veiessis quin català. Que no li passi com Barcelona, que se l’han venuda, que està bruta, massificada i ha acabat expulsant els qui hi vivien i ja no s’hi pot anar.

Sense voler desvelar un final, només avançarem que el permagel siberià de la protagonista es fon. “Somriure així fa fondre el permagel”, hi llegim. Gràcies, Eva, per la conversa i per permetre la poesia. ∫∂

No puc escriure una cosa que agradi a tothom, això també ho tinc clar. Tant de bo agradi tant com el Permagel però potser no.

L’Eva va viure durant uns anys a Girona: quina vivència té de la ciutat?

A Girona hi vaig viure molt bé, hi vaig estar cinc o sis anys. És una ciutat d’una escala molt humana, de mida habitable i amb

Entreactes

11

Tardor 2019

12

Set històries de vida, de migracions i de llegats musicals, que el 2018 van confluir en un projecte musical: Las Karamba. Són Ahyvin Bruno (veus i güiro); Anahí Acuña (violí), Liviet Ojeda (baix), Meritxell Nedderman (teclat), Paula Grande (veus i campana), Ahylin Bruno (congas) i Rita Baulida (pailas). Tenen entre 20 i 34 anys i un compromís amb la música que transcendeix la vessant artística. L’important és que arribi el missatge, uns valors que destaquen en la conversa amb sis d’elles i que esdevé un redescobriment musical de la salsa amb visió de gènere. › womex.com/virtual/musikea/karamba

Entreactes

13

Las Karamba Textos: Gemma Busquets Fotos: Carles Palacio

Quan feia un any i mig que Ahyvin Bruno havia arribat de Veneçuela va conèixer Paula Grande. “Tenia contacte amb músics, la majoria homes, i Paula ja feia temps que lluitava per reivindicar la dona música als escenaris, per dur-la a una altra etapa. Van formar Las Karamba empeses pel “somni” d’Ahyvin de crear una banda de salsa, formada només per noies, que transmetés alegria. “A Veneçuela la música que més s’escolta és la salsa i el meu pare m’ha posat salsa des de sempre; aquí sí que hi ha bandes del gènere, de música cubana, però no existia una banda només de noies. En vaig parlar amb la Paula i ella estava molt il·lusionada perquè el seu pare és de Veneçuela.

Cada una de vosaltres té una història personal, una maleta, que s’obre amb Las Karamba.

Anahí Acuña: Fa cinc anys que visc aquí, tinc la nacionalitat francesa però els meus pares són argentins. Per tant porto una cultura mestissa, també de moltes gene-

racions de mestissatge, en part perquè l’Argentina ja té una història, com a país, de mestissatge. Vaig escoltar molta música llatina a casa, de petita, no especialment salsa, d’arreu d’Amèrica Llatina i de molts estils. Forma part de mi. És important l’educació musical a casa. La tradició us ha marcat?

Anahí Acuña: No són músics professionals però el meu pare és un gran melòman i la meva mare és autodidacta i ensenya música. És la violinista del grup. Associem el violí amb d’altres estils de música, com si no fes un bon maridatge amb els sons cubans.

Dona un so molt especial.

Anahí Acuña: La salsa no només és de Cuba sinó també de Colòmbia i de Veneçuela; hi ha moltes maneres de ballar i de tocar salsa i el violí a Veneçuela té molta tradició.

Tardor 2019

14 Ahyvin Bruno: A Cuba, una de les bandes més importants de salsa, els Ban Ban, porten una secció de violins immensa. Si la gent no escolta el gènere, el normal és que no ho sàpiga.

Liviet Ojeda: No és res nou que hi hagi el violí. És un instrument de tradició de fa anys, de la xaranga francesa.

Ahyvin Bruno: Las Karamba s’ha creat amb aquesta finalitat: fer arribar al gènere a la gent que no té aquest so a les venes com nosaltres.

Las Karamba no té un so a salsa sinó que és el resultat de l’aportació vivencial de cada una de nosaltres.

I és un so nou que ja etiquetarem després.

Teniu altres feines a banda de Las Karamba. És difícil viure de la música.

Ahylin Bruno: Soc interiorista i treballo en una botiga, però Las Karamba és un inici.

I és clar que et planteges a mitjà i llarg termini de poder dedicar-te només a això. Al grup hi ha gent que acaba d’aterrar, tenim la base a Barcelona, i quan s’arriba d’un altre país comences creant llaços amb la música.

Les dues germanes Bruno, Ahylin i Ahyvin, van venir de Veneçuela el 2015 i tenen al darrere una història de mestissatge, barreja d’italiana i africana.

Ahylin Bruno: Amb la nacionalitat de la meva mare, europea, ho teníem una mica més fàcil com a immigrants. El més complicat són els papers. El meu pare, per les

arrels africanes, té la música molt impregnada, a banda a Veneçuela, la influència de la salsa és molt potent. Allà tot és molt natural i tot està molt relacionat: cap de setmana, el barri, el beisbol, la música… És així com vam crèixer. No volien, però, que ens dediquéssim a la música.

Per què?

Ahyvin Bruno: Perquè no volien una vida de nit per a nosaltres; perquè som dones.

I també per protecció paternal i perquè la nit no és el més saludable i un pare sempre hi veu un perill, i més en països de l’Amèrica del Sud. Las Karamba sou una banda femenina i femenista de salsa, de música llatina. Hi ha també una revolució i un punt de vista de gènere en aquests estils musicals històricament patriarcals?

Meritxell Nedderman: Per mi estar en un grup de noies és inherentment reivindicatiu però no hi soc amb aquesta intenció, sinó amb la finalitat de fer música de qualitat. Resulta que soc dona i llavors això es veu com un empoderament perquè no n’hi ha hagut gaires o no han tingut oportunitat de brillar com els homes.

Però a mi m’agrada a vegades apartar tota aquesta moguda i simplement fer el que m’agrada i vull.

Rita Baulida: En general sí que té un punt de masclista, sobretot les lletres. Sí que podem aportar quelcom diferent però també hi ha la contrapartida, que no sé si és tan positiu o negatiu. El públic i els programadors veuen un grup de set noies fent salsa i et miren amb uns altres ulls.

Després ens conviden a tocar només a festivals de noies.

Entreactes

15

Volem la igualtat en els escenaris, no que se’ns reconegui pel fet de ser una banda de salsa formada exclusivament per noies.

Meritxell Nedderman: La música llatina sí que està molt dominada per homes i és molt comú que entre nosaltres busquem aquesta perfecció: ho hem de fer encara millor que ells, ens hem d’esforçar més perquè no hi hagi retrets quant al so.

Entenc que forma part de la lluita i de la reivindicació i a vegades em molesta i ho canalitzo com a gasolina per millorar. El meu motor propi em fa estudiar, millorar, voler tocar amb més sinceritat i profunditat, dir el que jo vull.

Entenc però que la vostra música aporta una sensibilitat femenina, un valor afegit i diferent a la salsa?

Ahyvin Bruno: Portem un missatge, igual que el moviment feminista, però a través de la música, que a les dones se’ns reconeguin els drets que històricament no se’ns han reconegut.

Tardor 2019

16

Entreactes

17

Tardor 2019

18

Las Karamba volen ser la veu de totes les dones que, al llarg de la història, han estat músics excepcionals però han restat a l’ombra, amagades, invisibilitzades, pel sol fet de ser dones.

I no per això, tal com comenta Rita, volem que se’ns contracti a festivals o se’ns programi, només pel fet de ser “la banda de salsa formada per dones”. Pensem que els festivals han de ser igualitaris, mateix nombre de dones i homes. I que no es destaqui el sexe, sinó que es remarqui el músic. És a dir, no descartem que en un futur siguem catorze i l’altra meitat siguin nois.

Però en la constitució original vam decidir que fòssim totes noies, també per l’efecte sorpresiu. D’aquí també la tria del nom, que la gent es queda una mica en xoc.

Per què el nom de Las Karamba? La “k” indica transgressió, irreverència.

Anahí Acuña: És una paraula que s’usa molt a l’Amèrica Llatina que expressa sorpresa. I sí, la “k” és més per una qüestió d’estil i de diferenciar-ho de l’original, la “c”.

Com funciona el procés creatiu en una banda mestissa i femenina de set membres i amb tantes influències?

Ahylin Bruno: Les cantants porten la lletra, una idea. De moment Paula i Ahyvin han estat les lletristes, però és molt

obert. De moment només tenim quatre temes propis. Musicalment hi treballem totes juntes.

Rita Baulida: Tres temes els vam compondre d’aquesta manera i el trap va ser a l’inversa, condicionat per l’estil, perquè volíem fer una cançó trap. Primer vam compondre la música.

En els vostres concerts hi ha un pes important de versions. Quines en destacarieu?

Rita Baulida: Fem una versió de “Latinoamérica” de Calle 13. Musicalment està tota canviada; la lletra, que parla de fronteres és molt xula i l’hem tunejada en una mena de txa txa txa; l’hem feta molt nostra.

En una banda amb tantes sensibilitats, entenc que els referents són múltiples?

Ahylin Bruno: Els referents de Las Karamba són el que ha viscut cada una i també el que ha escoltat. Perquè per exemple la teclista pot portar idees del Bronx i ho mesclem amb tot el que jo he escoltat d’Óscar de León i tot el que Rita ha escoltat i s’uneix tot. Ho lliga el missatge, que és molt clar: antixenofòbia. Las Karamba són zero discriminació, zero racisme i zero fronteres. Ho entenem com un tot: música, lletra… Fins i tot en festivals que tenen certs missatges polítics no hi volem participar. Som músics, no polítics.

Quin tipus de missatges polítics?

Ahylin Bruno: Si el missatge polític va en la línia dels valors de Las Karamba, que és igualtat de gènere, zero discriminació i no a la xenofòbia i a les diferències racials, anem amb ells. Hem de compartir els mateixos valors perquè en la constitució de Las Karamba hi ha gent de diferents països.

Ahyvin Bruno: Les vivències afecten, ens marquen. Al maig vam anar a Londres i Liviet no va poder venir amb nosaltres perquè no tenia el document físic de la seva

Entreactes

19

targeta de residència i això implicava que si sortia del país no podia tornar a entrar i es va haver de quedar aquí. Ens va obligar a buscar una altra baixista. Són temes burocràtics que no ho faciliten. Què costa un permís d’un parell de dies, d’entrada i sortida, per assistir a un festival?”

Veniu de països on la música es viu molt, a les cases, però també al carrer. Heu notat canvis en la manera com es viu la música a Catalunya?

Ahylin Bruno: Hi ha gent aquí que també li agrada el “desordre” a l’hora de viure la música.

Quina és la teva història, Liviet?

Liviet Ojeda: Soc cubana, fa set mesos que soc aquí. Als nou anys el pare em va apuntar a l’escola de música. Em vaig graduar i vaig començar a tocar en diferents grups. Soc baixista. Quan vaig arribar aquí, Ahyvin em va veure tocar.

I vaig substituir l’anterior baixista, Magalí Datzira, que tenia molts compromisos.

Quant a la meva herència musical, la meva família té la música empeltada. L’àvia tocava la guitarra, la mare i les ties tocaven la guitarra. Hi havia moltes festes a casa.

Abans parlavem del procés creatiu. En una banda de set membres, el lideratge i el treball en equip com es gestionen?

Ahyvin Bruno: La dona, des del meu punt de vista, en general és molt perfeccionista. Com a mínim totes les que formem la banda. També l’organització és molt important. Essent totes dones hi ha punts a favor i punts en contra. Les sensibilitats que en algun moment ens poden anar a la contra, també hi juguen a favor.

Tardor 2019

20

Entreactes

21 Hi ha més solidaritat entre les dones ara, que fa uns anys, en part gràcies a aquesta nova onada feminista?

Rita Baulida: La solidaritat entre dones hi ha sigut sempre però abans era més discret. Ara té més força pública, però penso que la força hi ha estat sempre, amagada, però hi ha estat.

També ara les dones, que potser abans emprenien projectes a tall individual, ara aposten per fer xarxa entre elles. Abans parlàvem de les lletres d’un estil musical masclista, però també és important l’efecte mirall, per les joves, tenir referents a l’escenari.

Ahyvin Bruno: Penso que el nostre missatge va dirigit també als músics. Quan un és músic i pot arribar a masses, és important que traspassi un missatge de qualitat.

La música llatina com el reggaeton i tot aquest tipus de música denominada “calenta” té un missatge sempre marcadament masclista, amb una dona hipersexualitzada.

Las Karamba el que fem és agafar aquest gènere i el mesclem

amb d’altres gèneres i canvia el missatge.

En el trap que hem fet la lletra tracta que en el diccionari es defineix el sexe femení com el sexe dèbil i en aquesta cançó el que fem és qüestionar-ho, reivindicant tot el que les dones hem fet al llarg de la història. Quan en els concerts escoltem els cors de la gent que fan seva la tornada, doncs és quan pensem que està arribant el missatge, traspassa la idea que la dona no és el sexe dèbil.

P: Són lletres amb les quals desfer els tòpics.

Anahí Acuña: Ho tenim molt incorporat.

L’altre dia en un concert un amic músic que ens coneix ens va explicar que als seus 39 anys era la primera vegada que veia dalt d’un escenari set dones. Al final hi ha actuacions de les quals en sortim molt satisfetes i d’altres que menys, però la sensació del públic és sempre la mateixa, la de sorpresa, la que et fa dir carai, i m’ha fet ballar. L’objectiu és que el públic entri en el nostre món.

Ara hi ha un boom de bandes femenines: Des de Las Migas passant per Roba Estesa, Pupil·les.

Ahyvin Bruno: És un moviment que penso que ha fet el boom d’uns anys ençà. Les dones han pres força a causa de la pressió social que t’insisteix que no ets capaç.

Quan te n’adones que sí que n’ets, que ho pots fer, agafes més embranzida i energia.

També hi ha hagut un canvi de xip en quant a la imatge que projecta la dona a l’escenari. Fixa’t que nosaltres no ens posem talons i vestim en general de forma relaxada i còmode. No anem d’un determinat model de dona. I en funció del que ens vingui de gust aquell dia. Hi haurà concerts que ens maquillarem molt i d’altres no.

Tardor 2019

22 Depèn del context, del lloc i del moment.

Ahylin Bruno: A l’hivern podem anar tapades amb un jersei de coll alt i pantalons i en canvi en un concert que vam fer a Arenys de Mar, a la platja, anàvem amb vestits curts. A Cuba hi ha una banda femenina emblemàtica, una orquestra de dones de fa molts anys, Anacaona. Elles vesteixen, diguem-ne que molt uniformades, amb vestits curts i molt marcats. Vull dir-te que són d’una altra generació anterior a nosaltres en la qual la dona assumia que havia de pujar-se dalt l’escenari d’una determinada manera, arreglada, estilitzada, molt maquillada i, en els cànons establerts, molt femenina.

Las Karamba té voluntat de llarg recorregut tot i les carreres independents de dues de les membres més conegudes, Meritxell Nedderman i Paula Grande?

Meritxell Nedderman: De moment ho puc compaginar. Com que m’ho passo tan bé, i tinc una veu en tota la part harmònica i aporto la meva visió. I també estic implicada en la part creativa del grup.

Ahyvin Bruno: Personalment m’importa que arribi el missatge i la música contribueix a fer-ho d’una manera sana; tothom escolta música. El missatge que les dones som capaces. Això és primordial.

Potser hi haurà canvis en la formació però l’important és el contingut, la música, el missatge, i que arribi.

Anahí Acuña: Per mi és important la unitat.

Quan parlaves de si és difícil o no gestionar un equip de dones i a tomb de la solidaritat entre dones que comentaves, malgrat les diferències d’idees, de pensament, hi ha molta unitat. Així s’aconsegueix canalitzar les energies, si no hi hagués unitat de grup no es podria. Ens donem força. És l’essència de Las Karamba.

Ahylin Bruno: És important el missatge però també fer-lo arribar als llocs correctes. M’explico. Per ser una banda de latin

femenina i ser diferent cal tenir en compte també qui et programa, de quin cartell formes part, tot hi influeix. S’ha de ser coherent amb la proposta musical, el missatge i amb quines pràctiques i consciència es vol arribar a tocar, les relacions amb els promotors, els organitzadors. No es tracta de fer concerts perquè siguin diners.

Ahyvin Bruno: En aquest sentit, el marxandatge és un exemple. Camisetes i tot aquest tipus de productes volem que sigui ecològic, sostenible i de comerç just.

Que no sigui fruit d’una explotació.

Què és la música per a vosaltres?

Ahyvin Bruno: És la meva manera de sentir.

Rita Baulida: Des de petita m’han fet fer música. I ara estic aprenent un altre tipus de fer música, la de la gestió i de la complexitat de formar part d’un projecte musical. De la part més sentimental, la música, per a mi, és la meva part de fer-me sentir insegura i segura. Molts cops em fa sentir insegura, però és una inseguretat que m’agrada, perquè em fa créixer.

Liviet Ojeda: És el llenguatge universal. És infinita i molts matisos. És el canal de tot. L’arrel de tot.

Ahylin Bruno: És desconnexió.

Anahí Acuña: La música no es pot tocar, no és tangible, és vibració i per això entra directament al cor. ∫∂

Entreactes

23

Tardor 2019

Entreactes — Tardor 2019