Girona Cultura otoño 2020

www.girona.cat/cultura twitter/@cultura_gi facebook.com/GironaCultura youtube/GironaCultura

Entre

Tardor 2020 | Nº 2 Octubre — desembre

Seguim endavant amb la cultura

Actes Especial Entreactes_Tardor20_Portada_PRINT.indd 1

26/9/20 17:53

Especial Entreactes_Tardor20_Portada_PRINT.indd 2

26/9/20 17:53

Tardor 2020 Octubre — desembre

Entreactes

Estiu 2020

Seguim endavant amb la cultura

6

Enric Ansesa per M. Lluïsa Faxedas Brujats

16 Maria Arnal i Marcel Bagés per Yeray S. Iborra 30 Artista Girona Kreas Paula Lausin Clay

Entreactes

4

Seguim endavant amb la cultura Quim Ayats Bartrina Regidor delegat de Cultura de l’Ajuntament de Girona

Tardor 2020

5

És el moment de reemprendre, renovar i projectar amb il·lusió aquest espai essencial per a la ciutadania que és l’art i la cultura.

La cultura és un dret fonamental de les persones i té la capacitat d’articular i cohesionar la societat.

Des d’aquesta convicció entenem la cultura com un bé essencial del qual hem de tenir cura ara i sempre. La incertesa que els artistes, creadors i agents del sector han patit i estan patint amb les cancel·lacions, les suspensions i, en el millor dels casos, els ajornaments dels seus projectes i espectacles a causa de la pandèmia, ha de donar pas a una decidida recuperació del sector.

Cada tardor, Girona es converteix en un veritable aparador de la cultura que es fa al territori i en l’àmbit internacional. Malgrat que les mesures sanitàries per prevenir el contagi de la Covid-19 condicionaran inevitablement les activitats culturals que s’han programat en aquesta estació que tot just encetem, des del Servei de Cultura de l’Ajuntament de Girona ens afegim a la reivindicació, que ha proclamat el sector artístic

i creatiu, que la cultura és segura.

Amb aquesta premissa i amb la voluntat de contribuir a la dinamització del món de la cultura, hem preparat el número de tardor d’Entreactes que teniu a les mans.

Hi trobareu la visió i les reflexions de l’artista plàstic Enric Ansesa, l’obra del qual es podrà veure en una retrospectiva en quatre espais de la ciutat, sobre la seva trajectòria i la situació en què estem immersos actualment.

També ens aproparem al món de la cantant Maria Arnal, que presentarà el seu segon treball a l’Auditori de Girona. L’artista ens explica com ha viscut l’aturada que ha provocat el confinament i les perspectives de la vida creativa en la nova realitat.

La programació cultural de tardor neix amb la voluntat de mirar endavant i treballar de valent per oferir els recursos, els equipaments i les polítiques culturals que acompanyaran els nostres artistes de totes

Entreactes

les disciplines, que han vist com es paralitzava la seva activitat. És el moment de reemprendre, renovar i projectar amb il·lusió –transmetent, de manera clara i sense por, el missatge que, sens dubte, la cultura és segura–, aquest espai essencial per a la ciutadania que és l’art i la cultura.

Arts visuals

6

Aquesta tardor es presentarà a Girona una gran exposició que revisa la trajectòria de l’artista visual Enric Ansesa (1945), distribuïda en quatre espais a cadascun dels quals es tractarà una temàtica o un format diferent de la seva obra.

En aquesta conversa parlem de com s’ha organitzat aquesta mostra i revisem alguns dels temes fonamentals entorn dels quals s’ha bastit l’obra polifacètica però constant de l’artista gironí.

Tardor 2020

7

Enric Ansesa text: m. lluïsa fa xedas brujats fotos: carles palacio

La primera pregunta és gairebé obligada: com creus que la situació de pandèmia que estem vivint afecta la feina dels artistes?

Voldria creure que ens trobem en un moment de reflexió, que ens ensenya com de feble és el tel de ceba que ens aguanta. Creativament parlant no portarà tant una explosió de materialització d’obra nova com de configuració d’un magatzem immens de coses per processar, que aniran sortint d’aquí un temps. El camp de la cultura, que no de l’espectacle, és l’única via hermenèutica per preparar la gent per als canvis que venen, que seran molt grans i segurament insospitats, com ara el pas de ser treballadors a consumidors.

Les exposicions que es podran veure a Girona continuen, en part, la mostra que es va poder veure al Museu Can Framis (Fundació Vila Casas, Barcelona) fins al passat 26 de juliol. Les ha comissariat en Toni Álvarez de Arana, però heu treballat conjuntament en la tria d’obres. Us ho heu plantejat com una retrospectiva?

No és una retrospectiva ni una antològica, és una exposició. És cert que revisa la meva trajectòria, però també hi ha moltes coses que n’han quedat fora. Tampoc m’he plantejat fins a quin punt representa un reconeixement: quan la supervivència de l’artista està garantida, no cal pensar en les coses que ens condicionen de veritat o que ens alteren.

Jo, per exemple, considero que encara estic viu artísticament parlant, i de la meva generació n’hi ha pocs que estiguin vius. Continuo treballant.

Has tingut alguna sorpresa en revisar la teva obra d’aquesta manera tan extensa?

Una cosa que no m’havia plantejat és que crec que a partir del moment en què decideixo que faré una cosa concreta la meva obra és molt coherent; a Barcelona, per les dimensions de l’espai, això es podia veure molt bé. Crec que això és perquè les obres, tant les primeres com les últimes, estan molt ben acabades.

També he redescobert que, a banda d’altres noms coneguts com Malèvitx o

Entreactes — Arts Visuals

8 Fontana, Miró ha estat una gran referència meva, un Miró que de fet, com passa sovint, vaig aprendre a revalorar en l’època que vaig passar als EEUU.

Segons quins criteris heu organitzat la selecció d’obres que es podrà veure a cadascun dels quatre espais gironins?

L’exposició de la Casa de Cultura és molt semblant a la de la Vila Casas i es planteja segons agrupacions temàtiques i estilístiques: de les obres amb punts dels anys 70 i 80 fins a arribar als leds del 2020. Al Museu d’Art hi ha una selecció de peces de petit format des del 1975 fins ara, que en aquest cas sí que es pot dir que és retrospectiva. Al Bòlit hi haurà les peces més noves en format d’instal·lació, que toquen dos moments seriosos nostres, un d’intern i un de general: el problema català i el problema de la immigració, la llibertat de la gent i els drets humans. Hi haurà també un joc tecnològic, un petit toc d’atenció sobre el que ens pot passar en aquest àmbit. I al Museu d’Història hi haurà treballs públics relacionats amb Girona com la intervenció realitzada amb en Jaume Faixó a les façanes de les cases de l’Onyar, així com algunes ceràmiques antigues i una selecció de retrats de personatges com Damià Escuder o Martin Luther King.

L’exposició que es veurà a la Casa de Cultura es titula “Persistències”, que també era el títol de l’exposició de la Vila Casas i que ja havies fet servir en una altra ocasió.

A vegades en l’art sembla que es valora molt el trencament i la innovació, i en canvi tu apostes per la continuïtat, vas a contracorrent?

He dit alguna vegada que m’agradaria que les meves peces tinguessin la rotunditat que té un paisatge després d’una nevada, que ho unifica tot, i fins allò més lleig hi queda harmonitzat; o amb el paisatge de continuïtat que ofereixen les laves i les cendres dels volcans, que m’impressionen molt. Borges ja va dir que de fet tots som grecs a l’exili. Els drames humans són universals, i en el fons sempre tractem els mateixos temes. A mi la coherència que t’esmentava abans que he descobert, i que potser a molta gent el motivaria a canviar, em fa l’efecte contrari, em posa en guàrdia i em repta que continuï essent capaç de mantenir-la.

Una de les persistències més evidents en la teva obra és l’adscripció al color negre. En quin moment vas ser conscient que aquesta era una tria que t’acompanyaria tota la vida?

Al principi de la meva carrera, per poder demostrar a la família que em podia dedicar a la pintura, vaig treballar amb el meu oncle [Agustí Gironella] fent, com ell, aquarel·les de tema gironí.

Però ja llavors vaig fer una primera peça en negre, la primera completament lliure, que serà a l’exposició. Cap al 1971-72 s’acaba l’etapa d’aquarel·lista, i dedico una ultima sèrie a Girona, que són deu o dotze pintures grises, negres, fosques.

El treball en aquestes pintures, una part del qual està fet amb grafit, m’obre un nou camp. També hi haurà a l’exposició el primer objecte, que de fet era una nadala: un paquet negre embolicat amb el paper de calc de les màquines d’escriure, que era negre. A partir d’això va sortint tot.

La persistència és una finalitat en la qual crec. A mi m’agradaria definir grans coses, que tinguessin una ordenació no ordenada, però en canvi homologada.

Tardor 2020

9

El camp de la cultura, que no de l’espectacle, és l’única via hermenèutica per preparar la gent per als canvis que venen, que seran molt grans i segurament insospitats.

Entreactes — Arts Visuals

10

Tardor 2020

11 D’on arrenca la teva preferència pel negre?

Jo tinc molta influència orientalista, per la relació que vaig tenir amb en Josep Colomer, i per les meves lectures sobre el zen; al món oriental el negre no és un color dramàtic. També m’interessa molt el negre com a absència de llum, he llegit molt sobre teoria dels colors, i em va interessar particularment en el seu moment la Teoria dels colors de Goethe.

M’agradaria representar volums i espais sense llum, i per tant sense perspectiva.

El negre de fet és una energia, la mare de la llum, com planteja l’existència dels forats negres, un tema per cert que obsessionava Dalí. A ell li va interessar molt una peça meva en què hi havia uns punts que eren com uns bonys i que va llegir com a forats, una mena d’imatge doble.

Però també hi ha un fort element emocional i vinculat a les meves experiències vitals: hi ha una gran relació amb el blanc i el negre que té a veure amb l’època que vam viure, la de la postguerra. Quan anava a l’institut i feia dibuix lineal en Quim Español em deia que feia mirós, perquè m’anaven caient taques de tinta negra del tiralínies.

M’impressionaven molt les sotanes dels capellans i les seves rastelleres de botons, que potser tenen a veure amb els punts que he fet després; com també uns pitets que es posava la meva àvia quan es mudava i que estaven coberts de lluentons negres molt brillants, així com uns visos seus que tenien unes ratlles negres de diversos tons i matisos de negre. També m’impressionava quan el cotxe de morts duia un taüt d’algú de beneficència, que era una caixa blanca embolicada amb un drap negre que el vent feia voleiar; no descarto fer una obra que tingui a veure amb això. Totes aquestes coses m’han marcat.

Després de tants anys quina es la teva relació amb el negre, ara?

Jo no el considero negre, jo el considero color. No el veig negre, el vaig variant.

El que unifica el meu negre és la seva qualitat de mat, el que en anglès diuen ultra-flat; per això molt sovint l’enfronto amb un negre brillant, que en contrast fa gairebé de blanc. És la reflexió el que els diferencia, no el color en si. Ara, per exemple, em té impressionat un negre industrial que s’aplica en alguns cotxes, però també m’agrada el negre de la tinta de calamar. He treballat amb tots els negres possibles, gairebé, de tots els països. En el món dels pigments no hi ha tants negres com blancs, però també n’hi ha molts, partint del negre del fum i de l’òxid negre, i després n’hi ha que tiren a blau, a vermell,... També he de dir que em considero un investigador, encara ara elaboro o reelaboro gran part dels materials o pigments que faig servir.

Com et relaciones amb les noves tecnologies i la comunicació mitjançant les xarxes socials?

La cultura no ha de tenir temples ni torres d’ivori, però sí que ha de ser estricta, perquè la cultura és el coneixement de veritat, però sovint la barregem amb altres coses. Les noves tecnologies han posat moltes capacitats a l’abast domèstic, i ara tothom es veu en cor de fer de tot.

Però el que determina l’art i la creativitat és el concepte, que al seu torn marca la tècnica que farà servir el creador, la més pràctica o còmoda que tingui a l’abast.

Estem encara en l’obsessió aristotèlica de ser capaços de donar forma a la matèria i a les idees. Crec que ara s’enfronta una cultura de la memòria amb una cultura de la imatge, i això està canviant moltíssimes coses. La capacitat de tenir-ho tot a l’abast en una pantalla, d’eixamplar així

Entreactes — Arts Visuals

12 el cervell i la memòria és una cosa molt forta. També vull dir que en les noves generacions hi ha gent extraordinària, amb molta capacitat i coneixement. Els sèniors hem d’aprendre a ensenyar i a marcar referències, però també a plegar i a deixar pas a la gent jove perquè avanci.

T’has fet teva la definició de tu que va fer Francesc Miralles que eres “un conceptual que pinta”; però un conceptual a qui interessa molt l’aspecte tècnic de l’obra i la seva materialitat. Com vius aquesta tensió entre el concepte i la realització?

Com et deia abans, l’impuls que donen la idea i el concepte és ordenat per la materialització. Potser és que soc una mica noucentista, però m’agrada molt intentar ser el màxim de net treballant i buscar els acabats de la peça. Es tracta de combinar precisió, contenció, i al mateix temps explosió; aconseguir-ho és una lluita, però també ajuda el cap, les neurones, a estar actiu. És com una disciplina, una pràctica diària: igual que ara surto cada dia a caminar uns quilòmetres, jo fa anys que segueixo el mateix sistema de pintar: primer mil·limetro les teles, per acotar l’espai.

Després marco o insinuo el que vull fer,

Els sèniors hem d’aprendre a ensenyar i a marcar referències, però també a plegar i a deixar pas a la gent jove perquè avanci.

i després començo a sobreposar capes de pintura una sobre l’altra, canviant-ne les densitats. Sovint a sota hi ha colors o altres elements, però després els vaig tapant. Com Hopper, que segons diuen primer pintava la model despullada i després l’anava vestint, jo també començo un procés en què vaig vestint l’obra, fins que l’acabo.

Un dels aspectes que es tracten a l’exposició, com dèiem, és el de la teva relació amb Girona i les col·laboracions en nombrosos projectes i activitats de la ciutat.

Em sembla que et sents molt gironí, i part activa de la història de la ciutat. T’imagines com hauria estat la teva obra si haguessis marxat a viure a algun altre lloc?

Tinc una relació molt forta amb Girona, tot i que els Ansesa són occitans; però jo vaig néixer al terme de Sant Daniel.

He pensat molt en què hauria passat si m’hagués quedat als EUA, un país que m’agrada per diverses raons. Però soc aquí i m’agrada, tot i que sempre he intentat ser un estranger a Girona, essent gironí. La gent de la meva generació tenim un visió de Girona molt diferent de la dels joves d’avui, que s’han universalitzat.

Nosaltres estàvem molt marcats pels túnels subterranis i el món críptic gironí de les resistències mitificades, i som fills de grans enganys, com ara que Napoleó va plantar la Devesa...

Ara bé, Girona m’ha ensenyat moltes coses que són universals. Sempre dic que vaig poder entrar al Capitoli dels EUA perquè sabia entrar a la Diputació, perquè a Girona en un matí podies veure tot el poder: el bisbe, el governador, l’alcalde, el president de la Diputació. Això, com tenir una catedral, que no és pas poca cosa, dona molta visió. T’imagines una Girona sense aquestes referències?, no seria possible. Això ara ha desaparegut,

Tardor 2020

13

el poder no té empatia, s’ha convertit en una altra cosa molt menys assequible.

Nosaltres sabíem qui tenia el poder, i com parlar-hi, com vam comprovar amb l’ADAG (Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona) quan havíem de tractar amb el governador civil, per exemple. Quan érem joves ens va influir molt també el món d’en Josep Tarrés, l’ambient de l’Arc...

Girona tenia un microcosmos que volia ser cosmopolita.

a l’encreuament dels 4 rius de la ciutat.

Pel que fa a les sutures es relacionen amb l’obra de Lucio Fontana, un altre artista que admiro, ja que ell es va quedar en el tema de les incisions en la tela, però jo vaig un pas més enllà i les suturo. També hi ha molts elements matemàtics, com ara formulacions d’equacions. I també hi ha text cal·ligràfic (jo vaig fer molta cal·ligrafia), tot i que sovint no diu res, són només grafismes amb els quals jugo.

Malgrat que la teva obra en principi es defineix com a abstracta el cert és que rarament les teves pintures són totalment no figuratives o monocromes, sinó que molt sovint hi apareixen símbols, imatges o paraules. Què ens pots dir dels motius més recurrents en la teva obra?

L’abstracció amb què se t’associa sovint s’ha considerat apolítica, en tant que no és fàcil fer-ne lectures unívoques. En canvi, un dels descobriments de l’exposició per a molta gent poden ser precisament les obres que adrecen l’actualitat política des dels anys 70 fins ara. Com vius aquesta relació sempre complexa entre art i política en la teva pràctica?

Pel que fa a la creu, per exemple, tot i que es relaciona evidentment amb l’obra d’un dels meus referents, Malèvitx, en molta més mesura que amb la de Tàpies, també és una referència a Girona, ja que remet

Jo crec que la contundència, si és ben feta, és molt més efectiva. La crítica, si està feta amb coneixement, és molt

Entreactes — Arts Visuals

14 més profunda. Si la crítica sap donar solucions, encara és més demolidora.

Crec que cal avançar en la seriositat de les coses; així com abans, com dèiem, vivíem en un món amb un ofici per a cada problema, ara hi ha massa la idea que tothom pot fer de tot, i això no és veritat, tothom té les seves habilitats. Les arts poden treballar molt per conscienciar i preparar la gent per als salts que vindran, per a les successives sotragades.

I seguint per aquí, a diferència d’alguns artistes que t’han interessat molt com Cy Twombly o el mateix Fontana, en l’obra dels quals es percep una expressivitat molt viva i una ferida molt oberta, en la teva obra el drama humà s’hi manifesta d’una altra manera, no?

Jo soc una persona que tenia tots els números per tenir una infància molt dura, tot i que me l’he passada bé. Però gràcies a les dificultats familiars, al fet que el meu pare abandonés la família, vaig poder viure dos mons, el del meu pare i la seva dona, que era impressionant (ella era d’una família noble i culta però republicana, i Franco els va llimar vius); i el de la meva mare, que sempre va estar pendent que tornés el meu pare. El món de la meva mare, amb aquella convicció, també era impressionant; la recordo vestida de blanc, amb botes i paraigua blanc, un dia que va nevar... Com deia abans, tota la Girona de la meva infància era impressionant; les ombres que feien a terra els pocs llums que hi havia, per exemple al carrer del Carme, en una època en què als nens ens amenaçaven dient que vindrien uns homes que ens robarien la sang... La Girona d’uns senyors que arreglaven paraigües, d’altres que transportaven el gel; de les pageses de plaça que venien els matons de drap, draps que l’endemà havies de tornar.

Dels parracaires amb burros i carros, dels regidors mudats amb espasí per les fires i festes, i en què tothom es tractava de vostè. Tot això també està dintre del reconcentrat de la meva pintura, és tot allò que he conceptualitzat.

Després d’una trajectòria com la teva, jo diria que no hi ha dubte que ets un pintor molt reconegut i reconeixible en el panorama artística català; però tanmateix, potser per a molta gent la teva obra és també enigmàtica: pot ser fascinant de veure però no és fàcil trobar la clau per entrar-hi. Com veus la relació del públic amb la teva obra?

La visió i comprensió de les obres és només un problema de sensibilitats, hi ha gent que semblaria que no hi tenen cap interès i que hi queden com atrapats. Una pintura també ha de ser un mirall on tu et vegis, i que et projecti. Hi ha gent que veu això i hi veu moltes coses, mentre que altres discuteixen sobre si està ben composta o no, si està ben pintada o no, però no veuen res.

Arran d’aquesta exposició, t’has plantejat què passarà amb el teu llegat material de cara al futur?

Jo, de fet, encara tinc l’obsessió que soc un nen que juga. No em plantejo allò que té a veure amb el patrimoni, ni penso en mode retrospectiu. M’agradaria que quan jo no hi sigui es deixi una part de les meves peces a la ciutat, tot i que tinc la impressió que la ciutat ha fet poc per mi.

Però tampoc li he demanat res. ∫∂

Tardor 2020

15

Encara tinc l'obsessió que soc un nen que juga.

Entreactes — Arts Visuals

Música

16

Amb només dos EPs, Remescles, acoples i melismes (2015) i Verbena (2016), Maria Arnal i Marcel Bagés van fer-se un forat entre els projectes més prometedors de l’escena catalana. Tot gràcies a una lliure barreja de cançó i antropologia sonora. El seu primer disc, 45 cerebros y 1 corazón (2017), un gir pop i experimental, va confirmar els bons presagis: públic (any i mig de gira) i premsa (millor disc de l’any per a MondoSonoro) van fer una ferma encaixada de mans.

Preparen nou disc, repensat per la Covid-19 però amb premisses inamovibles: compromís, poesia i emoció.

Tardor 2020

17

Maria Arnal i Marcel Bagés text: yer ay s. iborr a fotos: carles palacio

Aquest any no ha tingut primavera. La va engolir el confinament per la Covid-19.

Potser per això agraden aquests primers dies de setembre, durant els quals ha baixat la xafogor i refresca lleugerament.

Maria Arnal apareix prop del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb un somriure a la cara i una fina jaqueta a la mà. Se la posa i se la treu. Qualsevol diria que el bon rotllo de l’artista és fruit de l’alegria dels primers dies de poder desempolsar de l’armari la màniga llarga. Però la badalonina té més motius per estar contenta.

Després d’un llarg procés, íntimament travessat per la pandèmia del coronavirus i la conseqüent tancada a casa, el segon disc que Arnal compartirà amb Marcel Bagés és pràcticament una realitat.

Han caigut moltes oportunitats, com la presentació al festival Sónar, i el disc i el directe hauran de mutar per adaptar-se a les noves circumstàncies, sense festivals i amb l’esperança que les petites sales salvin les gires, però està ben contenta.

L’hereu de 45 cerebros y 1 corazón és encara una sorpresa. Un secret d’estat, pràcticament. Però durant la conversa és impossible no referir-s’hi; ella mateixa té ganes de desgranar-lo. Tot i això, fins ben entrada la tardor no es publicarà.

Una cosa està clara: sigui quina sigui la circumstància, el duo tirarà endavant des de la creativitat i el compromís. És l’ADN d’una de les bandes més interessants sorgides en els darrers anys al panorama musical i, si la pandèmia ho permet, serà l’expansió definitiva del seu art sonor.

Entreactes — Música

18 Poques bandes tenen tanta expectació d’un primer a un segon disc.

La sensació, aquests dies en parlem molt, i no només com a grup, també amb altres artistes, és que clarament hi ha una vida abans de la pandèmia i una ara.

El segon disc... A tot arreu on ens veien fer el primer, ens deien: ‘A veure el segon!’.

I jo pensava, ben xula: ‘Això no ens passarà’. I realment sí, se sent pressió.

Amb el primer disc al final érem quatre gats, una petita comunitat al voltant dels EPs. D’amics a amics. I al final de la gira ja hi havia molta gent que li agradaven les cançons. I saps que tot aquell públic estarà atent. I després hi ha les típiques pressions del sector de: ‘Ho has de treure en un mínim de dos anys’.

Amb el primer disc al final érem quatre gats, una petita comunitat al voltant dels EPs. D’amics a amics.

I al final de la gira ja hi havia molta gent que li agradaven les cançons.

Tardor 2020

19

Entreactes — Música

20

La incertesa, el risc, la possibilitat de perdre el somni que hem estat gestant, ens han obligat a haver de tenir molta més imaginació.

Tardor 2020

21 I com ha quadrat tot plegat amb la Covid-19 pel mig?

Les ambicions en l’àmbit del so que teníem amb aquest disc eren molt més transformadores que les del primer disc.

Això ens ha obligat a treballar en diferents fases, superar certes crisis, simplement per no saber com fer-ho. En aquest segon disc no hi havia cap referència de com sonaria la cançó en directe; aquest serà un disc d’estudi, i seguirà una mica el so de les darreres cançons que vam fer al primer, tot i que serà diferent. En aquest segon la cosa s’ha anat fent gran, s’ha anat embravint, tot i que anàvem tard per fer la gira de preestrenes de l’estiu, que ens havia de servir per gestionar-ho tot plegat econòmicament, tot demanava inversió... De cop i volta, però, no hem pogut fer la gira i per tant aquests passos han canviat. La incertesa, el risc, la possibilitat de perdre el somni que hem estat gestant, ens han obligat a haver de tenir molta més imaginació.

Heu fet pinya?

Creativament tots hem fet una feina molt maca i n’estem molt orgullosos.

Ara mateix això em fa estar molt alegre i satisfeta.

En quin moment us trobeu com a banda?

Canviant. En els primers bolos de l’anterior gira, tot es feia assegut. Quiet.

Jo em posava després dempeus, però com una estàtua grega. Durant la gira les cançons van créixer molt, i vaig adquirir unes taules que jo abans no tenia i que de cop ens feien adonar de la dimensió de la teatralitat, sense ser personatges, però sí tenint en compte l’expressió del cos. Per no perdre l’oportunitat d’aquesta expressió manifesta a l’hora d’emocionar, i que arriba molt directament i fa créixer el so molt més, vam pensar a treballar-ho

Amb els bolos vas provant i descobreixes coses.

Aquest nou bolo volia recollir aquesta experiència i portar-la a un lloc més explosiu. en profunditat. L’exemple clar és el de La gent: el mantra i les voltes sobre l’escenari… Quan en el trencament del loop em quedava quieta i m’ajupia, i s’obrien els llums… uau! Això no ho havia dit cap director d’escena. Amb els bolos vas provant i descobreixes coses. Aquest nou bolo volia recollir aquesta experiència i portar-la a un lloc més explosiu.

A nous escenaris també?

El públic que havíem fet, havent anat a moltes sales petites i teatres, ja era prou nombrós. Per això vam veure que potser podíem provar escenaris més grans, festivals.

El festival Sónar, per exemple, on havíeu d’estrenar el segon disc.

Exacte. Un directe amb un punt expansiu com a novetat de registre. Un lloc agressiu però sense renunciar a l’emoció: gran i petit alhora. Vam fer un directe i un bolo, i un disc, pensant en això.

Però tornem-hi: arriba la pandèmia, i ni Sónar ni FIB. I vam dir: ‘Ara què fem?’

Entreactes — Música

22

Jo no volia repetir el mateix disc, ni el mateix so.

Ni la mateixa formació ni els recursos. Treballem amb la música però no ens ha de definir un instrument.

I aquesta és una de les potencialitats del projecte. En David Soler, per exemple, és un enamorat de les veus, com jo, i hem treballat molt perquè aquestes puguin ser-hi, com a element sonor, sense carregar lletra, com a ambient, com feien les guitarres.

I què vau fer?

Ho hem adaptat. I molt bé. Ja et dic, pel que fa a caràcters, a mi em costa molt renunciar a coses que em fan molta il·lusió. Ho saben tots molt bé que soc molt tossuda. Però al final quan et deixes anar surten coses que poden ser molt millors.

Ha estat dur emocionalment?

Penso molt en la situació d’altres projectes, projectes molt grans als quals ja no els surt a compte anar a una sala petita. En aquest sentit nosaltres estem en un punt que podem jugar. Penso molt en companys que comencen i no saben com ho faran. I és bèstia, perquè és arrasador.

Però soc positiva, inquieta, amb alts i baixos, però sempre intento –com et deia– fer d’aquests moments coses boniques.

Vau triar l’opció de repensar l’espectacle.

D’anar un altre cop a llocs petits, que sembla que seran els primers que s’obriran... Però no s’assemblarà gens al duo guitarra i veu del principi, ni a l’espectacle del primer disc, no? Hi ha espai per a la sorpresa també als llocs petits, oi?

A mi m’encanta això. Jo no volia repetir el mateix disc, ni el mateix so. Ni la mateixa formació ni els recursos. Treballem amb la música però no ens ha de definir un instrument. I aquesta és una de les potencialitats del projecte. En David Soler, per exemple, és un enamorat de les veus, com jo, i hem treballat molt perquè aquestes puguin ser-hi, com a element sonor, sense carregar lletra, com a ambient, com feien les guitarres. Treballar més el so que els instruments.

Això ha alliberat Marcel Bagés de carregar sempre les atmosferes del directe?

Com a funció, segueix tenint més o menys la mateixa, però el treball creatiu

Tardor 2020

23 de transformació sonora que ha fet és espectacular. I això sumat a l’equip que hem incorporat, i els diàlegs amb altres orelles, tècnics i músics, ha fet que tot plegat no es quedés en un lloc conservadorista. Això és una necessitat vital. I nosaltres, amb aquesta visió, també ens hem transformat molt com a músics.

Hi torno d’una altra manera. Quins referents són imprescindibles?

Es poden avançar alguns d’aquests músics amb qui heu treballat?

Sempre penso que, per naturalesa, soc tastaolletes. Igual que a mi m’agrada Parra i Arca, crec que tot és una harmonia possible. A 45 cerebros y 1 corazón hi havia cançó, tradició (com el Ball del vetlatori), una cosa rara com Desmemoria… I aquest equilibri estrany és el camí. Mirar en conjunt. Una altra cosa és anar traient singles, que no ho hem explorat i no hi estic tancada, una cosa més intuïtiva i ràpida, però en el disc totes les peces són una comunitat i un

Són músics que venen d’experiències i de camps diferents i que sempre han estat referents. Carreres inquietes i llargues.

Però com a procés que és, encara s’han de canviar coses, i prefereixo no dir res.

Anirem mostrant les coses una per una.

Perquè la Covid ens ha ensenyat que tot pot canviar; hi havia coses pactades que després han hagut de canviar. Però el que volíem, en general, hi és. [somriu]

Nosaltres anem des d’Alan Lomax fins a Violeta Parra, Niño de Elche, Arca…

Teniu una identitat artística ambiciosa.

Us fa por que això us faci perdre segons quin tipus de públic a qui potser li agradava més el vostre primer folk o cançó d’autor?

Entreactes — Música

24

M’atreviria a dir que en aquest disc hi ha més ficció. Si fos una novel·la, seria més de ficció. En canvi, l’altre seria un documental experimental. liquen; una cançó que sembla secundària, al costat d’una altra, pot brillar. Aquest disc, tot i no ser-ho, està pensat des d’una òptica de pop. Hi ha més tornades que en el primer.

per exemple els interessa el so, connecten més o menys amb les lletres. I per a mi és vital el que passa en el tema, l’emoció, i –si és necessari– dir no a un so perquè no em quadra. Ja ho tinc d’arrel, això.

Seguiu confiant en l’hàbit d’escoltar discos.

Tot i que l’streaming potencia el single…

Seguint la línia del missatge: sempre heu mostrat compromisos. Explícits, com el títol del primer disc, i també més críptics.

Seguiu aquesta línia?

És molt més divertit. A mi m’agraden les històries. Les cançons parlen les unes amb les altres. I veient-les totes, veus un paisatge. Les lletres s’entrecreuen. Jo les penso totes juntes; ja en el primer era així.

El vam fer en un pis aquí al costat i en un paper gran ho vaig anar construint, des del títol, que ja dona molt de caràcter.

I l’escriptura és similar, d’un disc a l’altre?

Tant en el primer com en aquest hi ha molta presència de la metàfora. En el primer disc cada cançó tenia associada una emoció i en conjunt, veia què em faltava, com Tú que vienes a rondarme, que la vaig fer en una tarda.

Que interessant treballar amb el llenguatge, el missatge i també amb l’emoció…

Molt!

Aquesta emoció, però, pot ser molt més interpretada...

Pot passar, sí! I és el millor. Són estratègies que té cadascú. A en David i en Marcel

Per a mi és molt important, perquè la meva manera de compondre prové molt de les idees, i després ja veus com explicar-ho des de la música, les paraules, com ressona en conjunt. És, sens dubte, un concepte compromès de per si. Però m’atreviria a dir que en aquest disc hi ha més ficció. Si fos una novel·la, seria més de ficció. En canvi, l’altre seria un documental experimental [riu]. Hem jugat més, perquè està enllaçat amb el concepte, no té un plantejament polític concret, però parteix d’un context molt actual. Però no puc avançar més, perquè les sorpreses són divertides. No és una història, no és una narració, però hi ha un treball per ser comunicat conscientment i que pugui tenir espai perquè la gent l’ompli.

Com es fa això?

Fer una lletra molt senzilla poèticament, per exemple, però que arribi… Que et ressoni per dins. Frases petites.

Tardor 2020

25

Entreactes — Música

26

Com les que rescatàveu als vostres primers EPs, de cançó popular?

Correcte. Això ho tinc molt integrat.

I després també hi ha lletres i formes poètiques com la dècima, que et dona molta musicalitat, molt Violeta Parra.

Una barreja entre el pop, més universal i que mou a tothom, i un rerefons on seguir rascant un cop ja has passat aquesta primera capa?

Jo treballo amb melodies i música, referències sonores, però també com escrivint una història que va, sí o sí, amb lletres i que tenen referències concretes per a emocions concretes que han de sumar entre totes i t’han d’ajudar a entrar no només en una, sinó a totes. Aquest disc està fet en conjunt; el primer disc era més un collage, allò que ja funcionava en directe més les quatre o cinc peces que vaig escriure per treure’l. Aquí han estat fetes totes al mateix temps, en un any.

Una cosa que m’interessa molt, com dius, sí, és treballar per plans: tot és biogràfic,

perquè l’emoció hi és, però no diré mai el concret. Que tot funcioni a diferents escales! L’emoció sempre la pots aplicar a diferents moments de diferents persones.

Quin encaix va trobant la teva veu en tot plegat?

Jo volia fer un disc molt alegre. Emotiu però alegre. Perquè quan vam acabar la gira ho estava. I volia passar-me any i mig explorant les emocions que em transmetia aquella alegria, de forma creativa; ara ja ha passat força més temps. I volia veus, més cors. Perquè el primer disc era molt solista.

El coronavirus, t’ha fet plantejar canvis respecte al concepte del disc?

El coronavirus ens ha fet estar més tristos, o si més no, més vulnerables.

Les cançons més tristes del disc, cançons amb molta emoció, estan fetes durant el coronavirus. El coronavirus ens ha creuat i ens ha deixat les seves emocions.

Tardor 2020

27

El coronavirus ens ha creuat i ens ha deixat les seves emocions.

que la cultura dona vida. És el que fa que t’expliquin alguna cosa i puguis fer-te càrrec d’una situació de merda, que escapis, que ho encaris, tot per mitjà d’històries. Del cine, de la música, de la lectura. Hi ha un menyspreu tradicional. I el compares amb la situació a França i a Alemanya, i dius quina merda. Falta “curro”.

L’antropologia sonora i digital ha tingut molta presència en els EPs. Ara més que mai hi ha una hiperactivitat de tipus digital, que hem viscut sobretot en el confinament. Seguiu treballant aquests temes? Tu ja en tenies molt, d’interès.

Si tot segueix cap on sembla, amb restriccions i complicacions per tancar dates, què?

Aquest és un moment històric, i no ha passat prou temps per entendre que serà molt heavy. No sabem com ens transformarà. Això fa molta por, per profund. I la gran diferència d’aquest moment històric és que passa a tot arreu, pots connectar amb com es viu la pandèmia a tot arreu. I això ho pots veure gràcies a les xarxes. Aquest material serà molt interessant i també les relacions que s’estableixen, que estan canviant en molts sentits. Però més enllà de la cosa personal, no hi ha tanta presència de la cosa digital. L’únic que sí que tinc clar és que no acabo de veure això dels concerts per streaming... [riu]

És cert que va haver-hi un brot de concerts live durant el confinament. Molts us en vau abstenir, com a forma de no oferir gratis la música i preservar drets laborals?

Sí.

Has tingut sensació de desprotecció governamental de la cultura?

Totalment. És una qüestió de tradició. En aquest país és patètic. I no ens ho hem de carregar només la gent de l’ofici; hi ha una responsabilitat política que no ha fet bé la seva feina aquests mesos i que ha oblidat

L’única cosa bona és que ja no hi ha la sorpresa. Tot pot ser cancel·lat el dia abans, i això és un coneixement que com a mínim determina el moment de pensar-ho tot. Ja es té en compte la inestabilitat. Les sales i els governs se n’han de fer càrrec perquè el món cultural no quedi destruït.

Es convertirà en un modus vivendi el present? Aprofitem el moment?

Sens dubte. I això connecta amb la primera pregunta. Creativament em sento com no m’havia sentit mai. La meva vida girant era molt maca i tenia molts diners al compte corrent, i era preciós compartir el projecte, però la vida creativa actual….

Ja tinc la idea del següent disc. Gaudir de treballar amb altres persones; cuidar les amigues. Aquesta és una vida que m’agrada, també. Però la meva vida econòmica se sosté sobre uns concerts, i sense ells... La pandèmia ho revoluciona tot: dones valor a coses que donaves per descomptat, que eren normalitat.

Els concerts seran preciosos, segur, perquè mai sabràs si es cancel·laran els que queden. I si cal tenir noves idees per viure, com fer classes, encara que no m’agradi, ho faré. Però també calen idees estructurals de les persones que han de preservar que tota una generació no se’n vagi en orris. ∫∂

Entreactes — Música

Soc de

28

Més de 15.000 persones ja gaudeixen dels descomptes i avantatges de la targeta Girona Cultura Fes-te la targeta Girona Cultura: www.girona.cat/cultura/targeta Consulta tota la programació a: www.girona.cat/cultura Tardor 2020

AnunciSub



AJUTS I SUBVENCIONS A LA FORMACIÓ, CREACIÓ, RECERCA, PRODUCCIÓ I EXHIBICIÓ DE LES ARTS I LA CULTURA DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA Subvencions Amplia Cultura · Ajuts Girona Kreas · Programa de suport a la creació de La Marfà · Programa d’acompanyament a projectes audiovisuals i cinematogràfics de la Girona Film Office Més informació

web.girona.cat/subvencions

Ó AnunciSubvencions2020_Tardor.indd 1

22/9/20 13:19

Artista Girona Kreas

30

Paula Lausin Clay (Barcelona, 1990) Artista visual i il·lustradora Graduada en Arts Aplicades al Mur per l’Escola Massana de Barcelona. Actualment està cursant el Grau en Arts de la UOC i és artista resident al projecte de La Volta de Sant Narcís. Amb una llarga experiència en l’àmbit del disseny de vestuari per a produccions cinematogràfiques, teatrals i televisives, Paula Lausin Clay deriva cap a l’àmbit artístic amb la proposta Transparències, un treball autobiogràfic que posa en joc aquestes dues dimensions professionals. @paulausinclay / www.paulalausinclay.com

Tardor 2020

31 Transparències és un projecte autobiogràfic que parteix de les relacions establertes i experimentades per l’artista, al llarg del temps, dins el seu nucli familiar. La proposta es concreta en una sèrie de retrats d’algunes dones de la seva família, teixits mitjançant diverses capes de teles translúcides. Seguint un pausat procés de producció, Paula Lausin Clay elabora cada retrat partint d’imatges o fotografies antigues –l’àvia Angelita, la iaia Marian, l’Eva Patrícia i la Clàudia– per acabar traslladant-les al suport tèxtil.

La composició dels retrats a partir de la superposició de capes permet que, a través d’un joc lumínic, s’acabi revelant el rostre que contenen, com si es tractessin d’imatges que apareixen del no-res.

Entreactes — Artista Girona Kreas

Edita Ajuntament de Girona Àrea de Cultura Consell de redacció Aniol Casadevall Artur Iscla Natxo Morera de la Vall Laura Merino Jordi Pons Carme Sais Jep Sànchez Edició i coordinació Laura Merino Tati Cervià Correcció lingüística CNL de Girona Disseny Workship.es Impressió Editorial MIC Dipòsit Legal DL Gi 336-2020

Especial Entreactes_Tardor20_Portada_PRINT.indd 2

26/9/20 17:53

www.girona.cat/cultura twitter/@cultura_gi facebook.com/GironaCultura youtube/GironaCultura

Entre

Tardor 2020 | Nº 2 Octubre — desembre

Seguim endavant amb la cultura

Actes Especial Entreactes_Tardor20_Portada_PRINT.indd 1

26/9/20 17:53