Cataluña Medicos nº16 abr 2021

L a r e v i s ta d e l s i n d i c at

Núm. 16 ABRIL 2021 SEGONA ÈPOCA

Entrevista

Nova direcció de MC

Reportatge

The Covid Art Museum

Article

Un any de COVID-19 a Catalunya

Sumari 05

Editorial (R)evolució

06

Entrevista Lucía Artazcoz, metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública

09

Entrevista Article Un any de COVID-19 a Catalunya

14

Reportatge The Covid Art Museum, creativitat en temps de pandèmia

17

Reportatge

The Covid Art Museum

Nova direcció de MC 13

Entrevista

Lucía Artazcoz

Reportatge Congrés, eleccions i pandèmia

11

06

Entrevista

Nova direcció de MC

Metges Sense Fronteres La COVID-19 i la crisi econòmica marquen el desè aniversari de la guerra a Síria

18

Espai Jurídic Contagi per COVID-19 en l’exercici professional

20

Medicina i Catalunya, una mica d’història La mal anomenada “grip espanyola”

22

Hem dit MC als mitjans de comunicació

24

Humor Gràfic

26

MC Magazine

11

Bunyols de l’Empordà

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

Equip de redacció i imatges: Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

08013 Barcelona

Coordinació: David Arribas

Tel. 93 265 11 77

D.L.: B 11121-2015

info@metgesdecatalunya.cat

Producció Editorial:

Metges de Catalunya

wwww.metgesdecataluya.cat

14

5 | METGES DE CATALUNYA

Editorial A

quest nou número de la revista METGES és el primer que es publica després del 5è Congrés de Metges de Catalunya (MC) i de les eleccions a la direcció sindical que van tenir lloc a principis de gener. “Implicació i Transparència”, la candidatura guanyadora, va rebre la confiança de les dues terceres parts de les persones afiliades que, tot i les restriccions i les incerteses, van participar en les eleccions. 887 membres de l’organització van anar a votar, el que suposa la participació més alta registrada des de la refundació del sindicat l’any 2002 i el suport més ampli que hagi rebut mai un equip directiu de MC. Amb tot, la participació, en termes globals, és minsa i caldrà solucionar-ho. De ben segur que hauria estat més elevada si hagués fructificat la proposta de vot electrònic que va suggerir la candidatura que finalment va resultar guanyadora.

La nova direcció sindical creu fermament que el futur de MC passa per un profund procés de modernització de les seves estructures. S’han de posar les eines del segle XXI -del qual ja han transcorregut dues dècades- a l’abast de les nostres delegades i afiliades per projectar el sindicat a les noves generacions de facultatives. Reunions telemàtiques, signatures digitals, tràmits per aplicació mòbil, votacions telemàtiques i altres requeriments del sindicalisme contemporani que han de ser possibles a la nostra organització reformant i adaptant els Estatuts i reglaments interns.

Aquestes eines i recursos ens han de servir també per potenciar els nostres posicionaments i missatges, fent-los més transversals, arribant més al col·lectiu.

Només així, amb cohesió i unitat d’acció, aconseguirem allò que tant anhelem: la interlocució directa amb l’Administració per negociar les nostres condicions laborals i retributives.

Són temps molt convulsos i tenim per davant infinitud de reptes i obstacles, però també se’ns obren noves oportunitats. És la nostra responsabilitat aprofitar-les i pujar de manera decidida al tren de la (r)evolució que comporta aquesta nova etapa, marcada de ple per la COVID-19.

MC, amb la seva direcció al capdavant, serà un dels protagonistes de la transformació que viurà el sistema públic de salut de Catalunya. Com en anteriors ocasions de la nostra història, oferirem solucions, des del lideratge, i serem la veu dels facultatius. Ens acompanyeu?

(R)evolució

METGES DE CATALUNYA | 6

Entrevista “Treballar moltes hores té un impacte molt negatiu sobre l’estat de salut. Això que sembla obvi, sovint no es té en compte” Lucía Artazcoz, metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública. Investigadora sobre desigualtats de gènere en la salut relacionades amb el treball i els riscos psicosocials. Des de 1990 treballa a l’Agència de Salut Pública de Barcelona, on és directora de l’Observatori de la Salut Pública. Professora associada de la UPF de Barcelona i de la Johns Hopkins University de Baltimore (EUA).

Ha publicat més de 120 articles científics i de divulgació.

Com a investigadora, ha analitzat les desigualtats en la salut relacionades amb el treball des d’una perspectiva de gènere. Ha estat la coordinadora de l’Informe de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària de l’any 2010. La salut en totes les polítiques, un repte per a la salut pública a Espanya.

Ens trobem enmig d’una pandèmia mundial que per als professionals sanitaris està sent tràgica des del punt de vista de la seva salut laboral, amb milers de contagis i morts. El sistema no estava preparat per afrontar una situació com aquesta?

No, no ho estava. La primera resposta hauria d’haver arribat des de la salut pública que està històricament infrafinançada. A Catalunya, amb dades de 2020, només s’hi destina l’1,5% del pressupost, i això inclou la despesa en vacunació ordinària. Per tant, els recursos econòmics i humans són molt limitats. D’altra banda, l’atenció primària també ha estat la gran oblidada del sistema i de les polítiques sanitàries, perquè tenim un model hospitalocèntric.

La primària també està infrafinançada i amb professionals sobrecarregats. A

més, veníem de les retallades de l’any 2012 que havien deixat els sanitaris en una situació molt precària. No estàvem preparats. A Barcelona, el Servei d’Epidemiologia cada any ens notifica 10.000 malalties de declaració obligatòria i en un any hem tingut 100.000 casos de Covid. La magnitud és enorme i ens ha agafat molt poc preparats.

La insuficiència d’equips de protecció ha estat palesa, però, què més creu que ha fallat pel que fa a la prevenció de riscos laborals?

La manca d’EPI va ser un problema molt gran en els serveis sanitaris i de manera molt especial a les residències, especialment en els mesos de març i abril.

També va fallar la formació dels professionals en malalties transmissibles. La gran càrrega de malalties a casa nostra

la tenim en les patologies cròniques, en conseqüència, els professionals estan molt ben formats en cronicitat, però no tant en malalties infeccioses. Això també va repercutir a l’hora d’organitzar els centres i en les mesures de prevenció de contagis entre els mateixos professionals.

Una de les primeres instruccions del Departament de Salut per donar la resposta a la pandèmia va indignar els professionals, ja que la norma assenyalava que calia preservar el dret a la protecció a la salut dels ciutadans “front els drets de seguretat en el treball dels professionals”. Ho considera acceptable? És absolutament inacceptable. El treball s’ha de desenvolupar en un lloc segur, evidentment, però que també

7 | METGES DE CATALUNYA

generi benestar. Quan parlem de salut laboral moltes vegades ens limitem a reclamar la prevenció de riscos laborals i ha d’anar molt més enllà d’això. Hem de reclamar que el treball ens permeti desenvolupar-nos com a persones, interactuar amb altres persones de manera saludable, que sigui una font de salut i no només que no ens emmalalteixi o no ens provoqui una lesió. Partim de la premissa que el treball és un infern i que hem d’aconseguir que no cremi massa. Sabem que el treball de qualitat genera un millor estat de salut, per tant, hem d’exigir que sigui saludable i, a més, generador de salut.

Els estudis que s’estan fent sobre l’impacte emocional de la pandèmia en els sanitaris alerten del seu efecte psicològic i la incidència sobre la salut mental dels treballadors. És un aspecte sobre el qual caldran mesures concretes per part de les administracions?

La salut mental, abans de la Covid, des del punt de vista de la salut pública dels països desenvolupats, ja era un dels principals problemes de salut. Ara ho és molt més per a la població en general i, evidentment, per als professionals sanitaris que han estat en primera línia. Per moltes raons. Primer perquè han treballat molt i estan esgotats. Treballar moltes hores té un impacte molt negatiu sobre l’estat de salut. Això que sembla obvi sovint no es té en compte. Si l’excés de treball, a més, es produeix en un context de patiment, de manca de recursos, amb condicions de precarietat... això és un còctel explosiu. Si hi afegim el sentiment de culpa per la possibilitat de contagiar la gent de casa un cop tornes de la feina, ens trobem amb moltes portes d’entrada per desenvolupar problemes greus de salut mental. Els professionals sanitaris també tenen certa tendència a no reconèixer la pròpia feblesa, perquè pensen que han de ser forts i donar-ho tot per ajudar els pacients. No es permeten reconèixer que també poden estar cansats, estressats, deprimits o tristos.

Segons les estadístiques de contagis registrats, les dones s’han vist més afectades pel coronavirus, tant per la seva condició de cuidadores, com per la seva presència majoritària com a empleades dels serveis públics i

“Quan parlem de salut laboral moltes vegades ens limitem a reclamar la prevenció de riscos laborals i ha d’anar molt més enllà d’això” treballs essencials. Podem afirmar que la Covid també ha provocat desigualtats des de la perspectiva de gènere?

Les estadístiques de Barcelona confirmen que la incidència del Covid ha estat més elevada en les dones d’entre 15 i 64 anys. El personal de les residències, dels centres sanitaris i dels sociosanitaris són majoritàriament dones. A més, hi ha aquest rol de cuidadores en l’àmbit domèstic. A partir dels 65 anys veiem que la incidència s’inverteix i és major en els homes. En qualsevol cas, la Covid ha tornat a demostrar que tant el patró de gènere com de classe social influeixen en les possibilitats de contagi.

La pandèmia ha incrementat les desigualtats, com ha alertat l’informe de la Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball.

Situacions com les viscudes durant la pandèmia corroboren que la conciliació és un miratge?

Així és. Aquest mateix informe alerta que el confinament, sobretot quan en l’àmbit familiar hi ha persones dependents, és un factor molt estressant per a les dones però no per als homes. Perquè no es dediquen, no perquè reaccionin millor.

Un dels aspectes que també preocupa és el teletreball, perquè, tot i tenir alguns efectes positius, per una banda, aïlla els treballadors, i per altra, dilueix la barrera entre vida personal i laboral, i això afecta especialment a les dones. El teletreball s’ha aplicat molt en les empreses públiques, on la majoria d’empleats són dones, i no tant en les empreses privades, on treballen més homes. Caldrà fer un estudi sobre com s’ha dut a terme el teletreball i com ha contribuït a generar desigualtats, de gènere i de tota mena.

Què més es pot fer des de l’Administració per fomentar la corresponsabilitat i per trencar la persistència

dels rols patriarcals, més enllà de les campanyes publicitàries?

El canvi de conductes costa molt i la informació simple serveix poc perquè el seu impacte és baix. La mesura més eficaç seria crear serveis públics de qualitat i assequibles per a la cura de les persones dependents. Des d’escoles bressol a centres de dia, residències... amb nou model basat en la qualitat i en el bon tracte als professionals i a les persones usuàries d’aquests serveis. En els països nòrdics, amb serveis públics molt desenvolupats, s’ha comprovat que la càrrega de treball i la conciliació no té efectes diferents sobre la salut dels homes i les dones, i això es deu a aquesta xarxa de suport públic.

Mentrestant, hem d’anar modificant les conductes. Un bon exemple és el nou permís paternal obligatori, si realment s’aprofita per compartir la criança.

En l’activitat mèdica, les metgesses identifiquen dos focus principals de desigualtats entre homes i dones. Per una banda, la penalització o limitació que suposa l’embaràs i la maternitat per a la carrera professional, i per altra, l’accés desigual a llocs de direcció o a programes de recerca i investigació. Hi esteu d’acord?

Totalment d’acord. No es valoren igual els currículums dels homes i les dones.

Quan es fan estudis per pal·liar les desigualtats, el punt de partida és que les dones som un problema i ens diuen que hem d’aprendre a comportar-nos segons l’estereotip de masculinitat tradicional. En canvi, en els estudis sobre l’assistència i el tracte amb els pacients el que més es valora son els atributs que es relacionen més amb les dones, com l’empatia o la proximitat. El mateix passa en la valoració del lideratge. De manera inconscient assumint que per ser un bon líder s’ha d’exhibir poder i disciplina, no feblesa ni empatia.

METGES DE CATALUNYA | 8

Més de la meitat dels facultatius en actiu són dones i el 70% dels estudiants de Medicina són noies. La feminització de la professió mèdica ha de comportar canvis organitzatius, laborals i de gestió?

Espero que no passi això d’haver de reproduir conductes típicament masculines per progressar. Recordo que vaig llegir una entrevista molt desafortunada d’un senyor que deia que la presència majoritària de dones en les organitzacions sanitàries generava dificultats perquè no sabia com es farien les guàrdies mèdiques, ja que les metgesses han de conciliar. Doncs és precisament una oportunitat per revisar-les i veure si treballar aquesta quantitat d’hores seguides és o no és saludable i si influeix en la qualitat del treball.

L’atenció sanitària és androcèntrica i, en conseqüència, les patologies no es

tractem igual si les pateixen els homes o les dones?

Sí i l’infart és l’exemple paradigmàtic. Homes i dones tenim símptomes diferents, però també es detecten diferències per raó de gènere. Les dones arriben més tard als serveis d’Urgències per diverses raons, entre d’altres abans de marxar de casa amb freqüència volen deixar-ho tot en ordre. S’ha documentat que en els centres, amb més freqüència que en els homes, les dones que arriben amb simptomatologia d’infart no són visitades per cardiòlegs sinó per altres especialistes. També hi ha estudis sobre un menor esforç diagnòstic i terapèutic.

S’ha assenyalat que en el curs d’una visita mèdica no ens comportem igual, tant els professionals com els pacients, si qui tenim davant és un home o una dona.

L’osteoporosi o la depressió son malalties infradiagnosticades en els homes i als professionals els hi costa pensar en elles

quan tenen homes davant. En el cas de les dones és el contrari. Una dona és més probable que sorti d’una consulta amb un ansiolític i un home és més probable que, amb els mateixos símptomes, se li demanin proves complementàries. La psoriasi, per exemple. Amb el mateix nivell de gravetat, hi ha alguns estudis que mostren que els homes reben un tractament car i les dones una crema emol·lient. Hi ha diferències en el diagnòstic i tractament, però també biaixos de gènere.

Les polítiques de gènere haurien de tenir també una vessant de salut?

S’han centrat molt en la part social i laboral i s’han oblidat de la salut, entesa com a benestar físic i emocional, no com a malaltia. Cal implementar el concepte ampli de vida saludable i això ha de tenir en compte la perspectiva de gènere i els rols socials i culturals que hem après des de la infància.

9 | METGES DE CATALUNYA

Reportatge Congrés, eleccions i pandèmia

Congrés sindical atípic, si no fos perquè la pandèmia de COVID-19 ha implosionat també totes aquelles maneres de fer i d’interrelacionar-se habituals fins fa poc més d’un any. Distància física, sala congressual buida, pantalles planes, ordinadors, càmeres, micròfons protegits amb fundes, focus i cablatge.

Telemàtica en estat pur per dissenyar i decidir l’estratègia política de Metges de Catalunya (MC) per als propers quatre anys, amb la participació en línia dels afiliats i les afiliades.

Així ha transcorregut el 5è Congrés de l’organització, celebrat el 13 de gener passat, a Barcelona, sota el lema “(R)Evolució i Compromís”, que ha tornat a situar el conveni mèdic –marc de negociació propi i específic per al conjunt dels facultatius i les facultatives– com l’objectiu primordial per a la professió. Per assolir-ho, el sindicat es proposa cohesionar el col·lectiu, actuar amb unitat estratègica i treballar activament per arribar a quotes d’afiliació similars a les que va tenir després de la

seva fundació l’any 1920, amb un 70% del personal mèdic associat.

Les conclusions congressuals aprovades incideixen, a més, en la necessitat d’incloure el metge i la metgessa en la gestió clínica, d’una manera consensuada, participada i incentivada, amb uns objectius ètics i assolibles, i prioritzant sempre la qualitat assistencial per davant de l’estalvi econòmic. En aquest sentit, s’exigeix que la pressió gerencial per obtenir la màxima eficiència econòmica dels recursos sanitaris no indueixi a situacions de mala praxi professional.

D’altra banda, es recalca que cal vetllar perquè la medicina a distància, accentuada per la pandèmia, no penalitzi la conciliació de la vida personal i laboral, ni tampoc contribueixi a perpetuar els rols de gènere i, encara menys, a buidar de contingut els drets de vaga, sindicació, negociació col·lectiva, acció sindical i desconnexió digital.

Alhora, el full de ruta acordat pels congressistes fixa la prevenció de riscos

laborals i el deure de les empreses sanitàries a tenir cura de la salut i seguretat del personal facultatiu com a elements clau de resposta als atacs reiterats que pateix la professió des de l’inici de les retallades.

Finalment, el Congrés aprova proposar al Govern i al conjunt de les institucions sanitàries catalanes, un nou model d’organització del sistema de salut que superi les mancances actuals i ofereixi respostes a la realitat de la pràctica assistencial, així com a les necessitats de salut de la població del segle XXI. En definitiva, demana redissenyar el model per afrontar un futur ple d’incerteses, no tan sols pel desafiament que ha provocat l’actual pandèmia, sinó també perquè el coronavirus ha caigut sobre una xarxa sanitària sota mínims –insuficiència pressupostària i falta de recursos humans i materials–, com a conseqüència dels efectes devastadors de les polítiques d’austeritat promogudes en els darrers anys.

METGES DE CATALUNYA | 10

Coincidint amb la jornada congressual, s’han celebrat les eleccions a la direcció de MC que s’han desenvolupat de manera presencial al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, sempre seguint rigorosament les indicacions marcades pel Pla de Protecció Civil de Catalunya (PROCICAT) per a la contenció de la COVID-19.

La candidatura “Implicació i Transparència”, encapçalada pels cirurgians Jordi Cruz, de l’Hospital de Mataró, i Xavier Lleonart, de l’Hospital de Terrassa, ha guanyat els comicis amb el 63% dels vots emesos, superant la llista “Guanya amb nosaltres”, liderada pel nefròleg, Josep Maria Puig, de l’Hospital del Mar, i l’anestesiòloga Núria Estanyol, de l’Hospital Josep Trueta.

Cruz, que repeteix com a president del sindicat, i Lleonart, nou secretari general, governaran l’organització els propers quatre anys amb un equip que completen la pediatra Ana Maria Roca, com a vicepresidenta; el metge de família David Arribas, com a vicesecretari general; el també metge de família Ramon Sarrias, com a secretari de Finances i la psicòloga Xelo Casado, com a vicesecretària de Finances.

La nova direcció de MC es fixa com a objectius principals del mandat la defensa dels drets i interessos dels facultatius en les meses de negociació que, en un principi, s’obren aquest any per convenir els nous acords laborals de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de l’àmbit del conveni SISCAT de la sanitat concertada, així com la recuperació de les condicions laborals i professionals perdudes, tant per les retallades sanitàries com també per la pandèmia de COVID-19.

També es proposa lluitar contra els contractes precaris, parcials, interins, eventuals i de suplència, sense oblidar-se d’una de les fites rectores del sindicat: assolir un conveni professional de referència per a tot el personal facultatiu de Catalunya –de tots els àmbits sanitaris–, negociat directament i sense interferències amb el Departament de Salut.

A banda d’això, es planteja modernitzar l’estructura sindical amb una reforma estatutària, que reforci els mecanismes de diàleg i decisió, i amb l’establiment de nous canals de comunicació directa amb els afiliats.

Un total de 887 metges i metgesses, dels 9.841 que formen part del cens electoral, han exercit el seu dret a vot, el que

D’esquerra a dreta: David Arribas, Xelo Casado, Xavier Lleonart, Ana Maria Roca, Jordi Cruz i Ramon Sarrias CÀRRECS PROCLAMATS A 28 DE FEBRER DE 2021 Sector Hospitals XHUP

Metropolitana Sud

President: Josep Maria Serra

President: Pedro Alejandro Alcácer

Secretari: Francisco José Castro

Secretari: Francisco Xavier Díaz

Sector Primària XHUP

Girona

President: Patxi Avilés

President: Albert Molins

Secretària: Núria López

Secretària: Maria Luisa Rabadán

Sector Hospitals ICS

Lleida

President: Jose Ángel Montañés

President: Santiago Miguelsanz

Secretària: Rosa Maria Gràcia

Secretària: Maria Glòria Martínez

Sector Primària ICS

Tarragona-Terres de l'Ebre

Secretària: Lourdes Franco

President: Francesc París Secretari: Ignacio Tomás

Sector Laborals amb altres convenis Presidenta: Estela Membrilla

representa una participació del 9%, la més alta des de la refundació de MC l’any 2002.

En aquest procés de renovació de càrrecs sindicals, també s’han celebrat les eleccions a la Presidència i a la Secretaria dels sis sectors professionals en els quals s’estructura el sindicat, però, en presentar-se una única candidatura per a cada lloc –excepte en quatre càrrecs que han quedat deserts per manca de candidats–, no ha estat necessari fer les votacions previstes i els aspirants s’han proclamat

automàticament guanyadors (vegeu requadre superior).

El mateix ha passat amb les eleccions convocades posteriorment a les direccions de les assemblees territorials de Girona, Lleida, Tarragona-Terres de l’Ebre i Metropolitana Sud, on s’han nomenat electes els únics candidats que s’han presentat. En el moment de tancar l’edició d’aquesta revista, les assemblees de Barcelona Ciutat i Metropolitana Nord-Catalunya Central encara no havien finalitzat els seus processos electorals.

11 | METGES DE CATALUNYA

Entrevista

Objectiu: modernització (i conveni)

XAVIER LLEONART MARTÍNEZ. Secretari general

Accediu a la direcció de Metges de Catalunya (MC) enmig d’una pandèmia que ho ha capgirat i condicionat tot, també el procés de renovació de càrrecs del sindicat. Preveieu que la Covid condicionarà també tot el vostre mandat?

Jordi Cruz (JC): Esperem i desitgem que no. Fins a finals d’any o l’hivern de 2022 seguirem una mica com fins ara, però, si assolim la immunitat de grup, la manera com tractem la COVID canviarà. És veritat que la pandèmia ens ha condicionat però, des del punt de vista sindical, no s’ha deixat de fer res.

Xavier Lleonart (XLL): Sanitàriament esperem que sigui així, però els canvis tan profunds i dràstics en l’assistència, i la destrucció provocada per la pandèmia després d’una dècada de retallades, recordem-ho, condicionarà el moment postpandèmia. Bona part del mandat consistirà en refer o reconstruir sobre allò que la pandèmia hagi deixat.

JORDI CRUZ LLOBET. President

aquests sentiments son generalitzats i anteriors a la pandèmia, que no ha fet més que exacerbar-los. Aquesta tardor podem tornar a tenir el conflicte als carrers.

Governi qui governi, tornarem a demanar el mateix i ja se sap que les coses no es donen sinó que es prenen.

XLL: Em preocuparia que això no succeís.

Em preocuparia que el sector no esclatés amb una revolta perquè això significaria que la gent ha marxat o ha abandonat qualsevol esperança. Si no tenim professionals perquè no hi són, la crisi serà molt pitjor que si es genera aquesta revolta. Els professionals s’han sentit molt maltractats durant la pandèmia, que ha estat la cirereta del pastís d’un malestar que feia molts anys que es covava.

Tot i la pandèmia, el 2020 també ha estat un any amb mobilitzacions. Venen anys de molta conflictivitat social?

Segons el programa amb què us vau presentar a les eleccions, us fixeu dos grans objectius. A nivell intern, modernitzar l’organització, i a nivell d’acció sindical, aconseguir un espai propi de negociació per als facultatius. En què consisteix la modernització què voleu dur a terme?

JC: Sí, en tots els àmbits i en el sanitari especialment. Els professionals estan cansats, cremats, desesperats, desencisats...

XLL: Modernitzar, en essència, vol dir dotar els nostres representants de les eines del segle XXI per defensar amb

eficàcia els drets dels facultatius. Els Estatuts del sindicat, per exemple, no estan pensats per fer segons quins tipus de reunions o votacions, o determinada modalitat d’acció sindical. Hem de fer una lectura crítica dels Estatuts i introduir els canvis necessaris. Si això hi afegim que les noves generacions tenen altres formes de comunicar-se i interaccionar i han de veure que el sindicat és una institució dinàmica que parla el seu mateix llenguatge, ens trobem que la tasca de modernització és prioritària.

La vaga MIR de la tardor de l’any passat va ser un èxit i MC la va abanderar. El sindicat està millorant la seva imatge entre els joves facultatius? Què més cal fer per què les noves generacions sentin que MC també és la seva organització?

JC: L’èxit de la vaga es va produir perquè van veure que havien d’anar tots junts, tots els residents de qualsevol àmbit (primària i hospitals) o sector (públic i concertat), amb una plataforma de negociació comuna. A més, l’ús de les tecnologies, de les xarxes socials i del sistema de comunicació que vam utilitzar per fer assemblees o convocar mobilitzacions va possibilitar que en poques hores milers de

METGES DE CATALUNYA | 12

“Em preocuparia que el sector no esclatés amb una revolta perquè això significaria que la gent ha marxat o ha abandonat qualsevol esperança” residents se sentissin partícips del procés.

La immediatesa va ser clau i és una lliçó que els residents ens van ensenyar. Ara estem organitzant les eleccions dels comitès d’empresa dels treballadors laborals de l’ICS amb una àmplia representació de MIR. Hem posat la llavor perquè els residents tinguin recorregut en el sindicat.

XLL: Pel fa a la imatge, també hi ha feina a fer. Els joves facultatius saben que som un sindicat, però no ens veuen diferents a la resta. Hem de ser capaços que ens vegin com a companys i companyes que els ajuden en la defensa dels seus drets laborals i professionals, però que també estem amb ells, colze a colze, prestant assistència.

JC: Efectivament, però també s’ha de dir la imatge del sindicat en els últims 10 anys ha virat i se li ha donat la volta.

D’un sindicat que podia tenir una imatge antiga i conservadora, hem passat a un altre modern, de progrés, democràtic, transparent i obert a tots els col·lectius de facultatius, no només metges. La prova d’això és que en els últims quatre anys hem incrementat l’afiliació un 16% mentre la resta de sindicats perden afiliats.

Mesa de negociació, conveni mèdic, conveni franja... diferents cares d’una mateixa moneda que va girant almenys des de l’any 2002 quan el manifest fundacional de MC ja va fixar el conveni propi com un dels grans objectius de la nova institució. No es pot negar la persistència del sindicat, però veieu opcions reals d’aconseguir-ho?

JC: No és que siguem optimistes és que no hi ha cap altra sortida. Tenim una oportunitat única en aquest mandat, ja que coincidirà la negociació del nou conveni SISCAT amb el tercer acord de l’ICS, que en un algun moment o altre s’acabarà obrint. Amb les dues negociacions sobre la taula, hem d’intentar que s’articuli el conveni mèdic per a tots els facultatius de Catalunya, treballin on treballin. Per fer-ho, hem de prescindir de les organitzacions que fan d’intermediàries, assenyalades fins i tot per la Sindicatura de Comptes. La negociació ha de ser directament amb la conselleria i el Servei Català de la Salut (CatSalut). Hi ha moltes reivindicacions que ens faran sortir al carrer però la més bàsica és aquesta. Els facultatius ja ho veuen clar i ara cal que els polítics també ho vegin. Si volen fer una

nova planificació del sistema només pot passar per la interlocució directa amb els professionals mèdics. Al nou conseller o consellera li tornarem a portar la proposta de conveni mèdic.

XLL: Fins ara ens han posat excuses de tota mena, entre elles que jurídicament no era viable. Aquesta excusa ha quedat en evidència amb l’acord de sortida de vaga dels MIR que ha demostrat que, amb independència de l’àmbit, el conveni o la taula salarial, es poden arribar a acords sobre les condicions laborals amb voluntat política i fent un decret. Quan hi ha voluntat d’estandarditzar i homogeneïtzar les condicions de treball és possible fer-ho per la via de la legislació.

Mentrestant es mantindrà la representació i les negociacions a la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS i a la Mesa Negociadora del Conveni SISCAT. Quines reclamacions hi portarà el sindicat?

JC: Jornada, descansos, carrera professional, DPO, formació i recerca, conciliació i igualtat de drets...

XLL: Portarem tot allò que a la resta de sindicats els hi importa molt poc perquè només afecta els facultatius.

Heu afirmat que la Covid ha suposat l’estocada final per al model sanitari català, que s’haurà de reconstruir després de la pandèmia. Com ha de ser aquest nou model que MC s’ha ofert a ajudar a construir?

XLL: Basat en dos eixos. El primer, situar els pacients i els professionals en el centre del model, amb una gestió no jeràrquica.

Això vol dir que no es prenguin decisions sense comptar la baula més important, que no s’imposi que es dialogui. El segon, que la sanitat sigui una estructura de país, un servei públic que no tingui la consideració ni la gestió d’una empresa del mercat. No es pot parlar de salut en termes de cost-benefici. Ningú es planteja que això pugui passar en l’educació. Un professor no pot veure condicionat el seu sou en funció del nivell d’aprovats, per exemple. En la sanitat tampoc hauria de passar. Som professionals que prestem un servei públic fonamental.

JC: També s’han d’avaluar quines són les necessitats reals de salut dels ciutadans

en tots els àmbits (primària, hospitalari, sociosanitari, salut mental) i, un cop definides, posar-hi el finançament adequat. Ara es fa a l’inrevés, primer el finançament i fins on arribi, i no pot seguir així.

Els estudis demogràfics certifiquen que la plantilla mèdica de la sanitat pública catalana està envellida i propera a la jubilació. Les noves generacions són bàsicament metgesses molt preparades que no tenen cap inconvenient si han de marxar a un altre país a desenvolupar la seva carrera professional. Com hauria d’afrontar aquesta situació el Departament de Salut?

JC: Ja veurem què acaba passant. La realitat és que ara mateix manquen facultatius i això és urgent. La feminització és positiva perquè promou la conciliació i normalitza la situació.

XLL: Hi ha un missatge clar que ha de rebre l’Administració: o es posa al nivell del seu entorn geogràfic o tindrà un problema molt gros perquè, marxant 30 quilòmetres a l’oest o 100 quilòmetres al nord, els facultatius troben increments retributius molt significatius. Aleshores, qui es voldrà quedar? Tots tenim vocació, però també treballem per diners, i si marxant la retribució duplica o triplica la que pots rebre aquí, doncs tenim pocs motius per no fer-ho. I no és només una qüestió retributiva, també hi ha aspectes d’organització del servei, de pressió assistencial, de capacitat de gestió, etc. És la suma de tots els factors.

La consellera Alba Vergés ha finalitzat el seu mandat i es desconeix si continuarà al capdavant de Salut quan es conformi el nou Govern. Veuríeu amb bons ulls la seva continuïtat? Com valoreu el seu mandat?

JC: La dedicació no se li pot discutir. Ha treballat molt i ha viscut el tràngol de la pandèmia. Segurament li ha tocat fer més feina que a qualsevol dels seus predecessors. Però, pel que fa la relació amb nosaltres, des del primer dia va quedar clar que no tenia interès en allò que li plantejàvem -la interlocució directa i el conveni-, a diferència d’altres consellers. Hem convocat cinc vagues durant la seva gestió, això vol dir que la negociació no ha funcionat.

XLL: Des de l’òptica dels facultatius, no ha estat sensible a les nostres problemàtiques i demandes. Independentment de qui estigui al capdavant de Salut a partir d’ara, sigui la consellera Vergés o algú altre, s’haurà d’entomar la reforma en profunditat del sistema, i és el repte més gran que ha tingut fins ara el Departament de Salut.

13 | METGES DE CATALUNYA

Article Un any de COVID-19 a Catalunya Marc Ramentol i Sintas secretari general del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya

L

’11 de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), davant de la ràpida i elevada propagació del coronavirus SARS-CoV-2 i del progressiu augment de casos de persones afectades en diversos països del món, va declarar el brot de coronavirus de ‘pandèmia’.

Han estat uns mesos sense precedents, extremadament difícils i complicats, que han colpejat milers de persones al nostre país i milions de persones arreu del món.

Durant aquest període, metgesses, metges i tots els i les professionals del sector sanitari i social han treballant intensament. Molts dies sense descans i sempre aportant el millor de cadascú, en un esforç constant que encara dura.

Ara fa un any, a mesura que avançava ràpidament el degoteig de casos, que apareixien les primeres projeccions i, sobretot, que creixia l’experiència amb la COVID-19 als centres assistencials, es feia evident que la nostra xarxa assistencial no estava preparada per atendre el que ens venia a sobre, ni pel que feia a estructura ni pel que feia a organització.

Calia créixer i reinventar-se ràpid! Per això, a la incertesa davant del que seria el principal embat que ha rebut el sistema públic de salut de Catalunya en la seva història, s’hi va respondre amb una extraordinària cohesió dins i entre els equips assistencials en tots els àmbits del sistema –públic i privat-; amb cohesió entre professionals assistencials i comandaments sanitaris; amb cohesió de la ciutadania de Catalunya amb l’esforç dels seus professionals de la salut. Aquesta cohesió és la que va fer aflorar la iniciativa transformadora a tots els nivells del sistema sanitari i que va fer possible desplegar una capacitat assistencial inaudita. I, en última instància, va permetre contenir l’impacte de la primera onada epidèmica: el nostre sistema sanitari no va claudicar!

Avui, potser ens quedin lluny aquells dies.

Ha vingut una segona onada, i després

transformació que ja s’estaven gestant, com la integració assistencial de salut i social o el reforç de la salut pública, entre d’altres. Amb la pandèmia, solucions que ja estaven força dissenyades i consensuades, però que un cotext poc facilitador havia impedit de posar en pràctica, han trobat un ecosistema accelerador del canvi. una tercera. A cada embat de la pandèmia hem anat sumant nous actius: més coneixement clínic, més experiència, més capacitat diagnòstica, més capacitat de rastreig i, més recentment, la campanya de vacunació. Però també hem hagut de fer front a la fatiga de la població, també la dels professionals sanitaris, i s’han començat a evidenciar els danys a tots nivells que està deixant la pandèmia.

Cert és que estem entrant en la fase de desenllaç de l’epidèmia al nostre país: la disponibilitat de les vacunes, amb tots els seus atzars i contratemps, ens permet avançar amb pas ferm cap a l’objectiu de tenir el 70% de la població immunitzada.

Però no s’acabarà tot amb el control de la COVID-19: moltes de les seqüeles que deixarà l’epidèmia continuaran impactant en les nostres consultes, la postpandèmia ens planteja ja importants reptes de salut i socials. Una vegada més, haurem de trobar noves maneres d’organitzar-nos i donar-hi resposta des del sistema públic de manera eficaç i integral.

La pandèmia ha posat de manifest les fortaleses i bondats del sistema de salut, com són la importància d’un accés universal; la flexibilitat i la capacitat d’adaptació dels seus recursos i serveis; la importància de la intervenció pública en la gestió dels recursos de salut; el potencial de la salut digital; i, sobretot, la qualitat, la capacitat i la vàlua dels seus professionals. Però aquest context de crisi també ha mostrat fragilitats i els elements de millora i la necessitat d’accelerar processos de

L’experiència d’aquests mesos de pandèmia i l’impuls transformador que ha generat ens han de servir, com a polítics, gestors i professionals, per desplegar un canvi estructural del sistema que fa temps que està pendent i que no pot esperar més. Els fons Next Generation previstos en el Pla de recuperació de la Unió Europea han de contribuir a abordar definitivament els grans reptes, com són l’envelliment de la població, l’increment de prevalença de malalties cròniques, l’impacte de la globalització lligada a malalties emergents, la renovació d’equipaments obsolets, la incorporació de nous medicaments, així com avançar amb la implementació de la salut digital. També haurem d’emprendre canvis de fons en l’àmbit dels professionals de la salut, utilitzant com a far les conclusions del Fòrum de Diàleg Professional.

El país se sent orgullós dels seus professionals sanitaris; un orgull que respon a un compromís que ha estat determinant per protegir la salut de la seva població. S’ha fet molta feina i, en general, molt bona feina; també hem comès errades, però sobretot n’hem après molt i, amb això, hem canviat i millorat el nostre sistema públic de salut. La pandèmia ens ha canviat: sí, estem més ben preparats per donar resposta a les necessitats de salut i socials de la nostra població. Fem-nos dignes de l’orgull que la nostra ciutadania sent pel seu sistema públic de salut i conjurem-nos avui a aprofitar tot el que hem après, i les complicitats que hem bastit, per afrontar els anys que vindran.

METGES DE CATALUNYA | 14

Reportatge The Covid Art Museum, creativitat en temps de pandèmia més de 120 països d’arreu del món.

Espanya, Brasil i Estats Units acaparen gran part dels treballs seleccionats.

Inaugurat el 19 de març de 2020 –cinc dies després de la declaració de l’estat d’alarma–el museu ja acumula 165.000 seguidors a internet. La primera obra que s’hi exhibeix és una imatge de l’estàtua de la Llibertat de Nova York, amb mascareta i una pastilla de sabó a la seva mà dreta en comptes de la torxa encesa. Però, com sorgeix la idea d’obrir aquesta galeria virtual?

En ple confinament, els seus creadors van adonar-se que les publicacions de creacions artístiques es multiplicaven a les xarxes socials i van convenir que seria interessant agrupar el major nombre d’obres possible en un únic punt: una mena d’arxiu visual d’art pandèmic.

@eman_russ

L’11 de març de 2020, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) declarava el brot del nou coronavirus SARS-CoV-2, causant de la COVID-19, com a pandèmia. El món tancava les seves portes per evitar la propagació de la malaltia, però, alhora, obria les seves finestres (virtuals) per contemplar l’onada creativa i artística que començava a brollar. En temps d’incerteses confinades, l’art emergia com a necessitat primigènia d’expressió emocional. Les xarxes socials s’omplien d’il·lustracions, fotografies, pintures, escultures, vídeos, animacions 3D... qualsevol tècnica i estil eren vàlids per comunicar, reflexionar o provocar al voltant

de l’emergència sanitària global. Naixia el que s’ha batejat com a art Covid.

Davant d’aquest allau d’expressions artístiques, tres creatius publicitaris amants de l’art i establerts a Barcelona, Emma Calvo, Irene Llorca i José Guerrero, decidien fundar The Covid Art Museum, el primer museu d’art en línia, obert les 24 hores i els 365 dies de l’any, que recopila, a Instagram (@covidartmuseum), les creacions inspirades en la pandèmia.

De les parets digitals d’aquest espai museístic, hi pengen més d’un miler d’obres, de les 70.000 que han reunit els seus promotors, procedents de

“No ens esperàvem tenir tant de ressò.

Ens va explotar tot a les mans”, explica Calvo, que, malgrat les hores i hores de feina que demana el projecte, es mostra satisfeta, entre altres coses, perquè “hi ha hagut gent que ha connectat amb l’art arran de la nostra iniciativa”.

Al principi, l’objectiu dels tres creatius publicitaris era donar-se a conèixer.

“El pla no tenia sentit si ningú no sabia de nosaltres. Havíem de connectar el públic amb les obres i, així, donar visibilitat als artistes”, recorda. Va ser aleshores quan van decidir presentar The Covid Art Museum a diferents mitjans de comunicació sensibles a la cultura i a diverses plataformes d’art, i a poc a poc, l’interès va anar creixent, fins i tot fronteres enllà.

Cada dia rebien desenes de propostes d’artistes coneguts, emergents o amateurs a través de l’etiqueta #CovidArtMuseum i del correu electrònic, però també n’anaven a buscar

METGES DE CATALUNYA | 16

@tanaka_tatsuya

d’altres que ja havien vist prèviament, com alguna obra del cèlebre artista urbà Banksy. El paper higiènic, les mascaretes, els guants i la representació del virus eren els protagonistes de les primeres creacions, moltes de les quals amb rerefons humorístic. Però l’evolució de la pandèmia i els llargs dies de confinament van anar modelant un nou relat artístic, on la solitud, el catastrofisme, l’absència, la por i l’esperança es van apoderar del llenguatge dels artistes. “Vam passar del paper higiènic a les finestres, moltes finestres, i ara és el torn de les vacunes”, comenta Calvo.

Malgrat aquesta evolució, destaca el “discurs universal” que tenen les obres exhibides, circumstància que les fa comprensibles en qualsevol part del món, ja que tothom s’hi veu reflectit. És un dels símptomes de viure un fet global com la pandèmia, en una societat digitalitzada.

Els impulsors d’aquesta projecte col·laboratiu ja treballen per poder traslladar la virtualitat del museu a l’espai físic, coorganitzant una exposició al

@ooss_ooss_ooss

@tina_alabama

Brasil que s’inaugurarà properament.

A més, estan estudiant altres formes de mostrar les obres reunides a Instagram, però de moment no hi ha res tancat. Una de les possibilitats que tenen al damunt la taula és editar un llibre electrònic.

“Som conscients que, quan la pandèmia passi, segurament The Covid

@matthewzaremba

Art Museum ja no tindrà sentit. Es quedarà allà, al núvol d’internet, per a qui el vulgui visitar en el futur, però no seguirà en actiu”, explica Calvo, que espera amb ganes el moment de posar punt i final a aquesta experiència innovadora. “Quan això passi i tanquem el museu, voldrà dir que podrem llençar les mascaretes a la paperera i tornar a tenir vida”, exclama.

@karencantuq

17 | METGES DE CATALUNYA

La COVID-19 i la crisi econòmica marquen el desè aniversari de la guerra a Síria “La població s’enfronta a una situació desesperada. No veuen cap sortida al conflicte, ni cap senyal de millora. La seva situació es veu agreujada per una greu crisi econòmica i la pandèmia de COVID-19”

Francisco Otero i Villar, coordinador general de Metges Sense Fronteres (MSF) per a Síria

Quan es compleixen 10 anys de l’inici de la guerra a Síria, els seus efectes segueixen sent devastadors per a milions de sirians de tot el món. Segons dades de Nacions Unides, 13 milions de persones del país necessiten ajuda humanitària. Gairebé 12 milions de sirians, la meitat de la població de país abans del conflicte, han hagut de fugir de casa i s’han desplaçat dins i fora de Síria. Uns 5,6 milions de refugiats es troben dispersos per tot el món, la gran majoria a Turquia, el Líban, Jordània, l’Iraq i Egipte. A més, 6,2 milions de persones són desplaçats interns d’arreu del món, la gran majoria dels quals subsisteix en condicions crítiques.

Deu anys després, la guerra continua.

Durant 2020, zones civils i infraestructures, incloses instal·lacions mèdiques, van ser regularment atacades. Milers de persones van morir o van resultar ferides, i centenars de milers van ser expulsades de les seves llars. Per exemple, gairebé un milió de persones es van veure obligades a desplaçar-se durant l’última ofensiva al nord-oest de Síria, que es va perllongar fins a març de 2020. Tot i que la intensitat dels combats a la zona ha disminuït considerablement des que es va signar l’últim alt el foc fa un any, moltes persones, incloses dones i nens, segueixen fora de les seves llars i viuen en condicions extremes.

En Metges Sense Fronteres (MSF) som testimonis del continu deteriorament de la situació humanitària al nord de país, on seguim operant. Les enormes necessitats que ja tenien tant els desplaçats interns com els habitants de la

zona s’han vist exacerbades per la pandèmia de COVID-19 i el col·lapse de l’economia siriana a finals de 2020. Per a les centenars de milers de persones que viuen als abarrotats camps de desplaçats de nord de país, les necessitats humanitàries són vastes i diverses, des d’articles de primera necessitat, a aigua, aliments o atenció mèdica.

La població s’enfronta a una situació desesperada. No veuen cap sortida al conflicte, ni cap senyal de millora.

La seva situació es veu agreujada per una greu crisi econòmica i la pandèmia de COVID-19. A més, viuen en la por constant a una nova ofensiva militar, que significaria un altre desplaçament i la necessitat de trobar un lloc segur en una àrea geogràfica molt limitada.

Un sistema de salut col·lapsat per lidiar amb la COVID-19 Una dècada de conflicte ha devastat el sistema de salut sirià. Centenars d’instal·lacions mèdiques han estat bombardejades, gran part del personal mèdic ha mort o fugit i encara hi ha una escassetat desesperada de subministraments mèdics en moltes parts de país.

Fins i tot abans de la pandèmia de COVID-19, els recursos humans en el sector de la salut eren extremadament limitats. Els hospitals sovint han de compartir personal sanitari per seguir funcionant. En aquest context, el fet que alguns sanitaris resultin infectats pel virus i no puguin treballar marca una gran diferència pel que fa a l’accés a l’atenció mèdica. A més, l’escassetat de subministrament d’oxigen a la zona

també ha afectat la implementació d’una resposta adequada a la regió.

Donada la limitada capacitat de diagnòstic de COVID-19 al nord de Síria és difícil conèixer l’extensió real de propagació de virus a l’àrea; de moment, s’han confirmat gairebé 30.000 casos i gairebé 900 morts per coronavirus. El nombre de casos ha disminuït en les últimes setmanes.

Encara que aquesta disminució es pugui interpretar com un bon senyal, també podria estar relacionada amb la manca de capacitat d’anàlisi al nord de país.

Proporcionar ajuda humanitària segueix sent extremadament complicat. Actualment, estem treballant en el nord-est i nord-oest de país, però la inseguretat constant, així com les limitacions d’accés i subministrament, limiten i obstaculitzen la capacitat de la nostra organització de proporcionar una assistència humanitària que es necessita desesperadament. A més, no podem treballar en les àrees controlades pel govern de Síria, malgrat les repetides sol·licituds de permís que hem fet al llarg d’aquests 10 anys de conflicte.

No ens cansem de repetir-ho: totes les parts del conflicte han de garantir la protecció dels civils, inclosos els treballadors sanitaris i els seus pacients, així com de les instal·lacions mèdiques. És imprescindible que es garanteixi l’accés d’ajuda humanitària a Síria, inclosa la prestació d’atenció mèdica imparcial, on sigui necessari.

METGES DE CATALUNYA | 18

Espai jurídic Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE

Contagi per COVID-19 en l’exercici professional

C

om en totes les contingències professionals, podem establir quatre àmbits de responsabilitat empresarial. Els dos primers repercuteixen directament en la compensació a la persona treballadora pels danys provocats. D’una banda, per la via de la indemnització de danys i perjudicis, i per la via del recàrrec de prestacions de la seguretat social, per l’altra. Els dos nivells restants responen a una compensació per a la societat en el seu conjunt: la responsabilitat administrativa i la penal. En aquest article ens referirem només als dos primers àmbits.

En el primer nivell, la persona treballadora té dret a una reparació integra del dany patit, ja sigui en relació al dany personal (psíquic o físic) o al dany material.

• Dany personal: l’empresa ha de compensar la persona treballadora en relació a les lesions patides, compensant el temps que ha estat en situació d’incapacitat temporal, com les seqüeles psíquiques o físiques que ha patit.

• Dany material: l’empresa ha de compensar tots els danys materials patits (despeses de tractaments, desplaçaments a rehabilitacions, trencament de béns, etc.).

Aquesta responsabilitat, que inicialment es configurava per la jurisprudència com una responsabilitat culpable, actualment és una responsabilitat quasi objectiva, és a dir, pel simple fet d’haver patit un accident de treball o una malaltia professional que hagi minvat la salut o patrimoni del treballador, l’empresa ha de respondre com un risc derivat de la seva activitat productiva. Aquesta responsabilitat pot ser assegurada.

En el segon nivell de responsabilitat empresarial, amb repercussions en matèria de prestacions de la Seguretat Social, cal fer prèviament una petita contextualització. Quan una persona treballadora pateix un accident té dret a tota una sèrie de prestacions, les quals tenen un tractament específic i més protector que si fossin derivades d’una malaltia comuna o accident no laboral.

Bàsicament són: • Incapacitat temporal • Incapacitat permanent (parcial, total, absoluta o gran invalidesa) • Orfandat i/o viduïtat, en cas de mort de la persona treballadora Una persona pot tenir dret a una o diverses d’aquestes prestacions. Doncs bé, l’empresari pot tenir responsabilitat en relació a aquestes prestacions en cas que l’accident hagi estat causat per una acció o omissió empresarial que incompleixi la normativa en matèria preventiva (principis dels art. 14 y 15 LPRL, reials decrets sobre condicions mínimes en matèria preventiva), com podria ser no haver avaluat els riscos existents o no haver proporcionat els equips de protecció adequats. En aquest cas, l’empresari hauria de fer front a un recàrrec de prestacions derivades de l’accident (art.164, reial decret legislatiu 8/2015).

Aquest recàrrec que té una doble naturalesa sancionadora per a l’empresa i de rescabalament per al treballador/a es configura com un percentatge d’entre un 30% i un 50% d’increment sobre les prestacions de la Seguretat Social reconegudes a la persona accidentada.

Aquest risc empresarial no pot ser assegurat.

Pel que fa a l’exposició al coronavirus i més enllà d’haver d’acreditar la manca de protecció en cada cas i que l’exposició s’ha produït a la feina, existeix una presumpció legal a favor d’aquesta afirmació que permet formalitzar la reclamació pertinent, tant a nivell de rescabalament de danys i perjudicis com pel que fa al recàrrec de prestacions.

Després d’analitzar la normativa, creiem que hi ha argumentari per defensar que les prestacions de la Seguretat Social de les persones treballadores de centre sanitaris i sociosanitaris causades per l’exposició laboral a la COVID-19 han de ser considerades com a derivades de malaltia professional, ja que opera la presumpció iure et de iure regulada a l’article 157 de la LGSS. D’una banda, hi ha normativa comunitària en relació a l’exposició laboral del coronavirus com a agent de caràcter biològic (Directiva 2020/739 de la Comissió de 3 de juny de 2020), i de l’altra banda, es pot interpretar el reial decret 1299/2006 en el sentit que es pot incloure, com a part de la regulació de les malalties infeccioses, la COVID-19.

Per això, en els casos en què no es reconegui aquesta contingència, caldrà demanar-la a través del procediment establert i també caldrà iniciar la petició del recàrrec de prestacions.

Ambdues gestions es poden iniciar davant l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) i permetran reclamar, si s’escau, la responsabilitat patrimonial de l’empresa. Al web de Metges de Catalunya (MC) es pot trobar la informació sobre la reclamació i la seva tramitació de la mà de l’Assessoria Jurídica del sindicat.

METGES DE CATALUNYA | 20

Medicina i Catalunya, una mica d’història La mal anomenada “grip espanyola” Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

C

om el lector podrà veure al final del text, la mal anomenada “grip espanyola” (1918-1920) va tenir actituds i deficiències polítiques i socials similars a les que estem patint actualment per la COVID-19. Un clar exemple que encara no aprenem dels nostres antecessors.

Els estudis han mostrat que la malaltia va notificar-se per primer vegada el 4 de març de 1918 a Fort Riley (Kansas), tot i que a la tardor del 1917 s’havia produït una primera onada a catorze campaments militars. El primer cas de mutació va produir-se el 22 d’agost de 1918, al port francès Brest, on entraven la meitat de les tropes nord-americanes aliades a la Primera Guerra Mundial. No obstant, l’expert de l’Institut Pasteur, Claude Hannoun, l’historiador Mark Humphries i el professor de biologia evolutiva Michael Worobey han demostrat que el virus precursor probablement provenia de milers de xinesos que van treballar darrera les línies franceses i britàniques.

Una afirmació que evidentment han desmentit els experts xinesos. Aleshores, per què va anomenar-se “grip espanyola”?

Doncs perquè Espanya no va censurar la informació sobre la malaltia com van fer d’altres països.

A l’agost de 1918 hi havia un milió i mig de soldats nord-americans a Europa malalts.

A partir d’aquí, la malaltia va passar a França, el Regne Unit, Itàlia, Alemanya i Espanya. Els hospitals estaven col·lapsats i, fins i tot, l’exèrcit alemany va suspendre una ofensiva pel nombre d’infectats que tenia a les seves files. Es calcula que al maig de 1918, a Madrid, més de la meitat de la població havia patit la malaltia.

Les xifres de mortalitat varien però es calcula que oscil·len entre 50 i 100 milions de persones. Com ha escrit el genetista Salvador Macip, “això podria significar entre el 2% i el 5% de tot la població el planeta (amb el 50% d’infectats), amb una especial incidència entre la gent de 25 a 45 anys”. Espanya va tenir uns 8 milions de persones infectades i més de 200.000 defuncions. La mortalitat es produïa per pneumònies causades per bacteris, més que no pas pel mateix virus de la grip.

En general, la pandèmia va agreujar-se per la mala gestió dels governs, com el dels Estats Units, que van intentar treure importància a la malaltia. No obstant, la realitat era una altra. El gran nombre de defuncions va comportar que la gent no anés a treballar, que fallessin els transports, la distribució del menjar, les botigues, l’assistència mèdica i les comunicacions.

A Espanya, la gent va protegir-se tapant-se la cara amb mocadors o mascaretes i tancant-se a casa. Els morts s’enterraven sense cerimònies, en fosses comunes, per la por al contagi. El govern no tenia molt clar quines mesures havia de prendre, com ho demostra el fet que es retardés l’inici del curs escolar per evitar les aglomeracions de les aules però no es prohibissin els espectacles públics.

Mentrestant, el món sanitari va intentar trobar remeis, davant la manca de

vacunes, alguns d’ells de caràcter miraculós. Els metges van provar diferents solucions, com l’antic art de provocar sagnies en els pacients, administrar-los oxigen i subministrar grans quantitats d’aspirines. Tanmateix, també van realitzar accions exitoses, com la transfusió de sang de pacients recuperats a noves víctimes, confinaments, cordons sanitaris o quarantenes.

La pandèmia va finalitzar el 1920, quan es va desenvolupar una immunitat col·lectiva a la malaltia. Tot i que el virus no va desaparèixer definitivament perquè va seguir mutant i adquirint material genètic d’altres virus.

L’elevat nombre de treballadors malalts va provocar que les dones tinguessin un major accés al mercat laboral i una millora econòmica. També s’ha comprovat que els nadons nascuts en aquells anys eren més propensos a desenvolupar afeccions cardíaques, estaven més exposats a la malaltia, tenien menys probabilitats de ser treballadors i accedir a una educació superior. També existeixen estudis que demostren que l’estrès causat per la pandèmia a les dones embarassades podria haver afectat el desenvolupament del fetus. Els estralls de la pandèmia també van estimular l’avanç de la salut pública, la qual va ser impulsada, així com el desenvolupament de la medicina social.

Esperem que els estudis que sorgeixin d’aquesta maleïda pandèmia que estem vivint serveixin per al futur sanitari i, sobretot, per a les autoritats polítiques, perquè estiguem més preparats per a les futures pandèmies que segurament es produiran en els propers anys.

21 | METGES DE CATALUNYA

METGES DE CATALUNYA | 22

HEM DIT

> / /

> / /

MC sol·licita que es certifiqui la representativitat sindical per constituir la mesa del III Conveni SISCAT

MC avisa que el personal facultatiu de l’atenció primària “va a la deriva” i “no veu el final del túnel”

MC ha notificat a les patronals sanitàries UCH, CSC i ACES; i als sindicats CCOO, UGT i SATSE la seva negativa a constituir la mesa de negociació del III Conveni col·lectiu dels centres concertats amb el CatSalut si prèviament no es certifiquen els resultats de les darreres eleccions sindicals dels centres integrants del conveni per determinar la representativitat de cada organització en la mesa. MC ha advertit les parts negociadores que obviar aquesta certificació i validar la representativitat de l’anterior mesa comportaria una vulneració jurídica.

MC adverteix, un any després de l’inici de la pandèmia, que la situació a l’atenció primària continua sent desesperant, per la manca de recursos humans i de l’allau de feina que desborda les consultes. “Anem a la deriva. No podem veure el final del túnel i el personal està molt cansat”, explica Lourdes Franco, que apunta que la irrupció de la teleconsulta ha capgirat l’essència de la professió i ha sobrecarregat de responsabilitat la praxi mèdica. D’altra banda, David Arribas, descriu que la situació que viu la primària en plena tercera onada de la pandèmia és de “col·lapse, frustració, ràbia i desesperació”.

> / /

> / /

MC aplaudeix que la COVID-19 tingui la consideració de malaltia professional

MC reclama al Govern la intervenció del CSC després de l’informe de la Sindicatura de Comptes que detecta irregularitats de gestió

MC celebra que el Consell de Ministres hagi donat llum verda a la consideració de la COVID-19 com a malaltia professional per al personal sanitari que ha contret el coronavirus i valora positivament que s’hagi escoltat el clam dels sindicats i col·legis professionals que, de manera unànime, havien reclamat aquesta tipificació en la classificació de la malaltia per part de la Seguretat Social. Per a David Arribas, vicesecretari general de MC, es tracta d’una decisió “justa i de mínims per reconèixer l’esforç i els sacrificis, fins i tot personals, que estan realitzant els professionals dels serveis de salut”.

MC reclama al Govern de la Generalitat que intervingui el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) després que l’informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya sobre l’exercici econòmic de l’any 2017 hagi detectat irregularitats i incidències en la gestió de l’entitat. El sindicat qualifica de “molt greus” les conclusions de l’òrgan d’avaluació i demana a l’Administració que fiscalitzi “fins a l’últim cèntim” la despesa de l’associació patronal, finançada en la seva pràctica totalitat amb recursos públics. En el seu informe, la Sindicatura presenta fins a 19 observacions sobre la gestió del CSC i el seu grup d’empreses. A més, assenyala que algunes incidències “poden donar lloc a fets perseguibles administrativament i judicialment”.

23 | METGES DE CATALUNYA > . .

> . .

Anna Robert: “Hi haurà una feina ingent en l’atenció psicològica als professionals de la salut”

Lleonart: “El nou Govern haurà de comptar amb els professionals i convertir-los en aliats per poder sortir de l’atzucac”

La repercussió de la pandèmia en la salut mental de la població és una evidència, però la incidència en el benestar emocional dels professionals sanitaris és encara més palpable. Així ho indiquen els estudis realitzats fins aquest moment, els quals assenyalen que gairebé la meitat del personal que lluita en primera línia contra la COVID presenta un alt risc de trastorn mental. Recollint aquestes dades, Anna Robert, psicòloga i interventora de l’Agrupació de Psicòlegs de MC (APMC), ha demanat que l’Administració prengui mesures perquè el personal dels centres sanitaris “es pugui refer” i continuar prestant els serveis assistencials, “però amb unes condicions molt més saludables”.

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha assenyalat que el nou Govern sorgit de les eleccions catalanes haurà d’escoltar “de veritat” el col·lectiu mèdic, si vol reflotar el sistema sanitari després d’una dècada de retallades i dels estralls provocats per la pandèmia de COVID-19. El dirigent sindical ha subratllat que l’actual model de salut “ha arribat al final del seu recorregut” i ha defensat que, per poder sortir d’aquest atzucac, el futur executiu “haurà de comptar amb els professionals i convertir-los en aliats”.

> . .

> . .

Lleonart: “Les polítiques de salut han de ser les grans protagonistes en l’agenda del nou Govern”

Cruz: “Si podem estar orgullosos d’alguna cosa és del servei dels professionals que han suplert totes les mancances del sistema sanitari”

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha afirmat que les prioritats del sindicat no canviaran “governi qui governi” la Generalitat en els propers quatre anys i ha deixat clar quina serà la petició principal que farà al nou executiu: situar les polítiques de salut com les grans protagonistes en l’agenda del futur Govern, amb un increment del pressupost i un major protagonisme del col·lectiu mèdic.

El president de MC, Jordi Cruz, ha assegurat que la pandèmia de COVID-19 ha fet aflorar els problemes sanitaris que ja es coneixien i no s’havien resolt fins ara, i ha reclamat redissenyar el sistema “des de tots els àmbits” i amb un bon finançament.

Per a Cruz, les bases d’aquesta nova estructuració ja es van debatre i consensuar fa més d’un any en el Fòrum de Diàleg Professional, però, ara, demana que les conclusions no es quedin en un calaix.

METGES DE CATALUNYA | 24

Humor Gràfic per N a p i

METGES DE CATALUNYA | 26

MC Magazine Xavier Lleonart

Bunyols de l’Empordà Recepta de la família Lleonart

La història Els bunyols de l’Empordà -o brunyols, com els anomenen a la zona- és un plat de postres que es comença a menjar per Quaresma i que té el seu moment culminant per Setmana Santa. Ben segur que els heu tastat, però el que els fa tant especials no és el plat en sí, sinó la litúrgia que envolta la seva elaboració i les receptes que s’han transmès de forma oral, de generació en generació, fins als nostres dies. Una manera de viure una festivitat que, entre misses i processons, té els brunyols com a plat principal. Una tradició que reuneix tota la família, d’avis a nets, a la cuina, i que porta amics i pa rents de casa en casa per tastar els preuats brunyols i a conversar sobre quins possibles nous ingredients s’han introduït en la recepta.

I tot i que podria ser la de qualsevol família de l’Empordà, aquesta és la història dels Lleonart, de Can Pepet Basté, del poble de L’Escala, plena de rituals i aromes al voltant dels brunyols, tal com la recorden en l’actualitat.

Com cada any, el dia de Dijous Sant, els Lleonart es reuneixen a la casa familiar de L’Escala per passar la Setmana Santa i es

preparen per començar el procés d’elaboració dels tradicionals brunyols.

Els productes ja s’han comprat, especialment la matafaluga, un tipus d’anís que es troba de forma molt especial a les fleques de l’Empordà i que és característica d’aquesta recepta. Un cop molta, destaca pel seu aroma especial.

Amb els ingredients a punt, ara el que toca és fer la massa, que es prepara en un cossi de rentar els plats i es barreja amb una gran pala de fusta. Fins i tot, hi ha famílies que empren un rem per poder remenar la gran quantitat de massa preparada. Un cop tenim la massa llesta, tapen el cossi amb una manta i deixen dues estufes engegades, a uns dos metres de distància del cossi, per mantenir la temperatura ambient adient. Com que la massa necessita reposar unes tres hores, arriba el moment de fer les visites a amics i familiars.

Les portes de les cases estan obertes, pel que amb el crit d’”Eo”, típic de l’Escala, saluden els propietaris i s’asseuen a menjar brunyols. La conversa també gira al voltant d’aquestes postres, amb frases com “aquest any no t’han quedat tan bé

com l’anterior” o “pot ser que hi hagis posat un polsí de gingebre? I així, de casa en casa i tastant brunyols, passen les 3 hores i és moment de tornar a la seva.

Quan arriben a casa, el primer que noten és l’aroma de la massa i l’escalforeta de les estufes. I tothom es posa mans a l’obra. Uns, prepararen les boletes de massa i els donen forma, no oblidant fer el forat del mig perquè quedin ben cuits; els altres, fregeixen la massa; i els més menuts, s’encarreguen de posar-los el sucre.

I així, amb els brunyols llestos, reinicien la ronda de visites per compartir amb la resta les postres que acaben de preparar.

Comparen com els han quedat a cadascú i intenten esbrinar l’ingredient que els dona un gust una mica diferent. La conversa, de nou, gira sempre al voltant dels brunyols.

I fent tastets i provant nous ingredients, s’han anat forjant les receptes familiars que encara es conserven.

En l’actualitat, però, la tradició s’ha anat perdent i les famílies rarament es reuneixen per preparar brunyols. Però si ets a l’Empordà, a la fleca del poble encara en trobaràs de fets a la manera artesana, tal com els elaboraven les famílies que, any rere any, es trobaven per seguir amb la tradició.

27 | METGES DE CATALUNYA

La recepta Ingredients • 1 kg de farina • 6 ous grossos • ¼ kg de sucre • ½ pot de llet condensada petit • La ratlladura d’una llimona grossa • 50 g de mantega • 25 g de matafaluga molta • Un rajolí de Marie Brizard (opcional) • Llevat prensat de fleca (normalment, a la fleca ja saben la proporció per a 1 kg de farina. Si no ho saben, ve a ser uns 75 g) • ¼ l de llet • Sal • Oli de girasol • Sucre glass

Elaboració 1. Desfer el llevat amb una mica de llet tèbia.

2. Posar-hi els rovells dels ous i una pessigada de sal.

3. Afegir-hi les clares, prèviament muntades, i remoure-ho tot.

4. Afegir la llet condensada, la ratlladura de la llimona, la matafaluga, la resta del ¼ de litre de llet, el sucre i el rajolí de Marie Brizard (opcional) i remoure-ho.

5. Anar afegint la farina a poc a poc mentre es va removent, fins que quedi una massa homogènia.

6. Afegir-hi la mantega, prèviament desfeta però que no cremi.

Quan s’ha fet tot aixó, es deixa reposar la massa dins el recipient amb què s’ha fet (normalment, un recipient que pugui contenir 4 - 5 vegades el volum que ocupa la massa. Habitualment, es fa servir un cove de plàstic, com els d’estendre la roba) en una habitació sense corrents d’aire i relativament a la vora d’una font de calor, però sense que aquesta escalfi directament una part del recipient (més aviat se l’ha d’envoltar d’un ambient càlid), tapat per una manta lleugera o similar, durant aproximadament 3 - 4 hores, fins que la massa hagi adquirit un volum aproximat d’entre 2 i 3 vegades l’inicial.

En aquest moment, es retira la massa d’aquest ambient i es posa una paella al foc amb oli de girasol. Quan l’oli està roent, es mullen els dits amb aigua (per intentar que la massa no s’enganxi) i es va agafant la massa per cullerades, intentant donar amb els dits la forma esférica.

Quan s’está a punt de tirar la massa al foc, s’intenta fer el forat al mig de la boleta. Es couen fins que tenen un color marró fosc.

Es retiren del foc i s’ensucren amb sucre glass. Finalment, es deixen refredar.

METGES DE CATALUNYA | 28

Recepta adaptada per a Thermomix Ingredients • 320 g de farina de força • 2 ous grossos • 80 g de sucre • 64 g de llet condensada • La ratlladura d’una llimona • 16 g de mantega • 25 g de matafaluga molta o 15 g d’anís en gra molt • 25 g de llevat premsat de fleca • 80 g de llet • Una pessigada de sal • Un rajolí de Marie Brizard (opcional) • Oli de gira-sol • Sucre

Elaboració 1. Triturem molt fi els grans d’anís (o la matafaluga) perquè quedi una pols molt fina.

2. Posem en el vas el llevat, la mantega, la ratlladura de llimona, el sucre, la llet condensada, l’anís (o la matafaluga) i la sal. Programem 5 segons a velocitat 6.

3. Incorporem la farina i barregem 30 segons a velocitat 6.

4. Baixem la farina de les parets i programem 3 minuts a velocitat espiga.

5. En aquest temps, afegim els ous, un a un, i la llet. Finalment, li donem el toc final amb el rajolí de Marie Brizard. Es torna a programar 2 minuts més a velocitat espiga.

6. Deixem que reposi fins que hagi doblat el seu volum (normalment, no menys de 2 hores; habitualment entre 3 i 4 hores).

7. Un cop reposada la massa (haurà doblat la seva mida com a mínim), posem oli en una paella i sense esperar que s’escalfi massa hi tirem la massa, a ser possible fent un forat al mig (cou millor i és menys probable que pugui quedar cru al centre).

8. Quan tenen un color marró no massa fosc, es retiren, es retira l’oli que pugui sobrar (amb paper de cuina) i s’ensucren immediatament.

Bona cuina!

31 | METGES DE CATALUNYA