Paco Bellod Ramos, Josep Miquel Conca Alonso, Eva Espinosa Francés, Francesc Gascó i Navarro, Alícia Martínez Valdés, Àngela Navarro Mataix, Maria J. Payà Valdés
Portada:
Laura Silvestre Albero, primer premi concurs cartell anunciador festes de Moros i Cristians Beneixama 2025
Disseny i maquetació: Andrea Parra Samper
Impressió:
Editorial MiC
Dipòsit Legal: A 359-2013
L'equip coordinador no es responsabilitza ni subscriu necessàriament les opinions expressades pels autors, als quals agraïm la seua col·laboració desinteressada.
8 SALUTACIONS
11 Salutació de l'alcalde
12 Salutació del president de la Comissió de Festes
13 Salutació de la parròquia
14 Salutació del jutge de pau
16 PROGRAMA D'ACTES
18 Dies previs
19 Dia 6
20 Dia 7
21 Dia 8
22 Dia 9
23 Dia 10
24 Dies posteriors
26 LA FESTA
28 COMISSIÓ DE FESTES
32 Un projecte compartit per guanyar el futur
35 Memòria econòmica
36 Dibuixos concurs infantil Mig Any
40 FILÀ CRISTIANS
43 Salutació del president
45 Capitanes 2025
46 L’ambaixador en la festa
49 Sabies que…?
50 Fotografies de la festa 2024
56 COMPARSA D’ESTUDIANTS
59 Salutació del president
61 Capitans 2025
62 Capítol V: Els anys de l’enlairament de l’estudiantina (2011-2023)
79 Sabies que…?
80 Fotografies de la festa 2024
86 COMPARSA DE LLAURADORS
89 Salutació del president
91 Capitans 2025
92 50 Aniversari del maset dels llauradors
95 Sabies que…?
96 Fotografies de la festa 2024
102 FILÀ DE MOROS
105 Salutació del president
107 Capitans 2025
108 De les mil i una haimes
111 Sabies que…?
112 Fotografies de la festa 2024
118 COMPARSA DE PIRATES
121 Salutació del president
123 Capitans 2025
124 Un més de la família
127 Sabies que…?
128 Fotografies de la festa 2024
134 CONFRARIA DE LA MARE DE DÉU
DIVINA AURORA
137 Salutació del president
142 Concurs de dibuix
148
ARTICLES FESTA
150 Días de capitanía cristiana, per Vicente Payá Coret
151 Comparsa d’Estudiants de Beneixama, per José Payá Valdés
152 Curro, per l’esquadra “El Terròs”
154 La alegría de vivir, per Luis Román
155 Antoniet, cap de banda, per Miguel Lozano Santonja
158 La història d’un Centenari, un centenari per a la història dels Estudiants, per la directiva dels Estudiants
164 Al meu amic Blas, per MS
165 En el record
169 Ara fa 100 anys
173 Història gràfica de la festa. Beneixama 1999
182 CRÒNIQUES D’UN ANY
Per Sergio i Miguel Ángel Ortín Molina, cronistes oficials de Beneixama
184 Juliol
187 Agost
189 Setembre
190 Octubre
193 Novembre
194 Desembre
195 Gener
197 Febrer
198 Març
199 Abril
202 Maig
204 Juny
210
GENT I POBLE
212 ¿Por qué suenan las campanas?, d’Amparo Puig Valdés
213 Los “Hermanos de cartilla” de Beneixama, per Manolo Pascual Berenguer
216 Beneixamuts pel món: Juan Castelló Payá, per Mª José Payá Pérez
218 “Morir-me ací li demane en fe a Déu”, el deute de Beneixama amb el poeta Milán, per Miguel Ángel Ortín Molina
231 Memòria secretaria municipal 20242025
234 CONCURSOS
236 Concurs de poesia Poeta Pastor Aicart
242 Concurs cartell anunciador Festes de Moros i Cristians
244 Concurs fotogràfic Pepe Mas 2024
250 ASSOCIACIONS
252 AMPA
254 Asociación vecinal Salze y alrededores
256 Club ciclista Beneixama
258 Societat Coral de Beneixama
260 Colla de Dimonis Emplomats
262 Grup de Danses de Beneixama
266 Grup de Muntanya de Beneixama
268 IEVM
270 Associació de Jubilats i Pensionistes de Beneixama
272 Societat Musical La Pau
274 Tàvega d’Hermes
276 HISTÒRIA I PATRIMONI
278 Relació literària de Pastor Aicart amb Alcoi (II), per Vicent Luna i Sirera
286 El galer, el pinastre, el corner i la moixera de pastor. Quatre arbres singulars a la serra de Beneixama, per Joan Pérez Albero
292 150 años de su inauguración, per mossén Josep Miquel Francés Camús
296 Mariposas diurnas de Beneixama, per José Aragoneses
300 L’antiga façana de l’ermita de la Divina Aurora de Beneixama, per Marc Peña Cervera
307 70 anys de dades meteorològiques, per Antonio Pérez Puig
320 ANUNCIANTS I COL·LABORADORS
Beneixama Moros i
Fotografia de Laura Silvestre Albero
Fotografia d’Emili Pons
Beneixama Moros i Cristians 2025
Salutació de l’alcalde
Queridos vecinos y vecinas de Beneixama, un año más, con ilusión renovada y entusiasmo, nos preparamos para vivir nuestras queridas fiestas de Moros y Cristianos, un tiempo de reencuentros, de orgullo colectivo y una tradición que nos une, nos emociona y que da prestigio a nuestro pueblo.
Este 2025 es especial por un acontecimiento que merece ser destacado, celebramos un aniversario muy importante; la Comisión de Fiestas cumple diez años de andadura, diez años de esfuerzo, ilusión y compromiso desinteresado con nuestras tradiciones. Quiero dedicarles unas palabras de agradecimiento sincero a todas las personas que han formado y forman parte de esta Comisión. Gracias por vuestro trabajo incansable, por vuestra capacidad de organización y, sobre todo, por mantener viva la llama de nuestra fiesta. Desde el Ayuntamiento, seguiremos trabajando codo con codo con vosotros para que Beneixama continúe gozando de unas fiestas dignas de nuestro pueblo y de su historia.
No quisiera desaprovechar esta ocasión, sin agradecer al Equipo Redactor y a todas las personas que hacen posible esta publicación, su trabajo para que un año más tengamos esta revista que da a conocer a todos los colectivos de nuestra población y a todas nuestras costumbres. A todos vosotros, gracias por todo y por tanto.
Beneixama es un pueblo que sabe mantener vivas sus raíces sin dejar de mirar hacia el futuro y estas Fiestas, con su alegría contagiosa, nos recuerda que somos una comunidad fuerte, unida y orgullosa de su identidad, por eso os invito a disfrutar de estos días con respeto y hermandad para que nuestras Fiestas sigan siendo un reflejo de lo mejor de Beneixama.
¡FELICES FIESTAS!
Con afecto
D. Vicente Ibáñez Cruz
Alcalde-Presidente del M.I. Ayuntamiento de Beneixama.
Benvolguts veïns i veïnes de Beneixama, un any més, amb il·lusió renovada i entusiasme, ens preparem per a viure les nostres benvolgudes festes de Moros i Cristians, un temps de retrobaments, d’orgull collectiu i una tradició que ens uneix, ens emociona i que dona prestigi al nostre poble.
Aquest 2025 és especial per un esdeveniment que mereix ser destacat, celebrem un aniversari molt important; la Comissió de Festes compleix deu anys de trajecte, deu anys d’esforç, il·lusió i compromís desinteressat amb les nostres tradicions. Vull dedicar-los unes paraules d’agraïment sincer a totes les persones que han format i formen part d’aquesta Comissió. Gràcies pel vostre treball incansable, per la vostra capacitat d’organització i, sobretot, per mantindre viva la flama de la nostra festa. Des de l’Ajuntament, continuarem treballant braç a braç amb vosaltres perquè Beneixama continue gaudint d’unes festes dignes del nostre poble i de la seua història.
No voldria desaprofitar aquesta ocasió, sense agrair a l’Equip Redactor i a totes les persones que fan possible aquesta publicació, el seu treball perquè un any més tinguem aquesta revista que dona a conéixer a tots els collectius de la nostra població i a tots els nostres costums. A tots vosaltres, gràcies per tot i per tant.
Beneixama és un poble que sap mantindre vives les seues arrels sense deixar de mirar cap al futur i aquestes Festes, amb la seua alegria contagiosa, ens recorda que som una comunitat forta, unida i orgullosa de la seua identitat, per això us convide a gaudir d’aquests dies amb respecte i germanor perquè les nostres Festes continuen sent un reflex del millor de Beneixama.
BONES FESTES!
Amb afecte
D. Vicente Ibáñez Cruz
Alcalde-President del M.I. Ajuntament de Beneixama.
Salutació del president de la Comissió de Festes de Moros i Cristians N.S. de la Divina Aurora
Aquesta és la tercera vegada que m’adrece al poble de Beneixama com a president de la Comissió de Festes des d’aquestes pàgines. Sembla que el temps ha passat molt ràpidament, i és que la responsabilitat d’estar al capdavant d’aquesta entitat tan important és molt gran, perquè cal estar atent a molts detalls, conversar amb molta gent i organitzar un bon grapat d’actes que abasten pràcticament tot l’any. Però és una feina molt gratificant, ja que pots veure com el treball de poca gent fa feliç a tots els veïns i veïnes de Beneixama.
Ara que ja hem superat la meitat del nostre mandat, podem dir que estem orgullosos del treball desenvolupat perquè els principals objectius que ens vam marcar el 2022 s’acabaran d’assolir al llarg d’aquest any. En primer lloc, el 2022 vam aconseguir celebrar de nou les nostres de Festes de Moros i Cristians amb normalitat després de dos anys insòlits de parada, igual que el 2023 i esperem que també el 2024. En segon lloc, el passat 22 de juny es va dur a terme la Consulta Popular per a conéixer l’opinió de totes les persones involucrades en les Festes de l’Aurora sobre la conveniència de mantenir les dates tradicionals o fixar-ne unes de noves, els resultats de la qual podran descobrir en aquestes pàgines. I, en tercer i últim lloc, durant aquestes Festes conclourà el procés d’integració de la nova Comparsa de Pirates, ja que enguany participaran del 5 a l’11 de setembre i, per tant, a partir de 2025 formaran part de ple dret de la Comissió de Festes.
Més enllà d’aquests tres objectius prioritaris, també hem treballat per millorar l’organització interna dels actes programats, hem introduït modificacions en determinats esdeveniments, com les Entradetes o l’acte de Nomenament de Capitans, hem aconseguit millorar el finançament de la Comissió de Festes i hem treballat per cohesionar totes les filades i comparses. Però encara som més ambiciosos. La Junta Directiva ja ha començat a treballar en una modificació dels estatuts de l’entitat per a millorar la seua eficàcia i funcionament intern, així com han començat també les negociacions per a redactar el Reglament de Règim Intern, un document fonamental per al bon funcionament de la Comissió de Festes.
Arriben ara els dies grans de Beneixama on es podrà comprovar la feina feta durant aquest temps. Dies en què desitgem que tots els veïns i veïnes del poble gaudisquen de cada minut i segon amb moments replets de felicitat, alegria, passió, devoció, amistat i estima. I, especialment, desitgem unes Festes inoblidables a tots els i les components de la Comparsa d’Estudiants en aquest any tan especial del seu centenari. I, com no, esperem que els capitans i capitanes, màxims representants de les Festes de l’Aurora, visquen uns dels dies més especials de les seues vides, i des d’ací els agraïm tot el treball i l’esforç fet per a construir les millors Festes de Moros i Cristians del món.
Josep Miquel Conca Alonso
President de la Comissió de Festes de Moros i Cristians N. S. de la Divina Aurora
Salutació de la Parròquia
La restauración de la Divina Aurora nos invita a restaurar nuestra fe
Este año la imagen de la patrona de Beneixama, Nuestra Señora de la Aurora, -como la llamaba el Cardenal Miguel Payà, volverá a recorrer las calles de nuestro pueblo, restaurada.
El paso de los años había hecho mella en la sagrada imagen. Por eso la Cofradía de la Mare de Déu Divina Aurora decidió restaurarla, para una mejor conservación, devolviéndole la belleza original, dentro de las celebraciones de los doscientos cincuenta años de constitución de la parroquia como vicaría independiente de la parroquia de Biar.
Su restauración nos plantea también a nosotros, comunidad cristiana de Beneixama, la necesidad de renovar nuestra fe. Estamos en un cambio de época. También en la Iglesia. El paso de los años, como en la imagen, ha podido deteriorar nuestra ilusión por vivir como cristianos. Por eso, siempre es necesaria una restauración de la vida parroquial para recuperar la belleza de la fe.
Volver a celebrar con más ilusión los sacramentos, formarnos, cuidar de los más necesitados.
No perdamos la esperanza que en Beneixama siempre habrá familias que, buscando lo mejor para sus hijos, quieran transmitirles la fe de sus mayores.
La Divina Aurora, com a Mare de Jesús, el Nostre Senyor i Mare nostra, ens acompanya en el camí de la vida, prega per nosaltres al seu Fill i anima la nostra esperança. Amb un record per als malalts i les famílies que poden estar patint, des de la parroquia vos desitgem bones festes.
Vuestros sacerdotes: José Limorti Guill, párroco.
Mossèn Josep Miquel Francés Camús. Rafael Guía Marín.
Salutació del Jutge de Pau
Benvolguts veïns i veïnes:
El 22 d’octubre de 1855, Sa Majestat Isabel II —que, malgrat els alçaments carlins i altres dificultats de l’època, encara trobava temps per a signar lleis— va crear la figura del jutge municipal, anomenat més tard jutge de pau, amb la voluntat de separar el poder polític del judicial.
Des dels temps de don Cristóbal Sanjuán Conca, cap al 1873 segons consta en el registre més antic, ens separen ja cent cinquanta-dos anys d’aquelles primeres persones que van dedicar el seu temps i esforç a procurar el bé comú, la concòrdia, la pau i l’ordre en la nostra estimada Beneixama.
Una llarga llista d’homes i dones a la qual tinc l’honor d’unir-me, gràcies a la confiança que, per segon mandat, han dipositat en mi els senyors i senyores regidores del nostre Ajuntament. Sense el seu suport i col·laboració, la tasca diària d’aquest jutjat no seria possible.
Però parlem del que realment ens uneix: les festes, el seu ambient, la seua alegria i eixa devoció per la Divina Aurora, que tant agrada a veïns i forasters.
Des d’aquest jutjat, us desitgem de tot cor que les festes d’enguany siguen inoblidables.
Rebeu una cordial i afectuosa salutació,
Salvador Coscolín i Artiaga
Estimados convecinos:
El 22 de octubre de 1855, Su Majestad Isabel II —que, a pesar de los alzamientos carlistas y otras dificultades de la época, aún encontraba tiempo para firmar leyes— creó la figura del juez municipal, más tarde llamado Juez de Paz, con la intención de separar el poder político del judicial.
Desde los tiempos de don Cristóbal Sanjuán Conca, allá por 1873 según consta en el registro más antiguo, nos separan ya ciento cincuenta y dos años de aquellas primeras personas que dedicaron su tiempo y esfuerzo a procurar el bien común, la concordia, la paz y el orden en nuestra querida Beneixama.
Una larga lista de hombres y mujeres a la que tengo el honor de unirme, gracias a la confianza depositada en mí, por segundo mandato, por los señores y señoras concejales de nuestro Ayuntamiento. Sin su apoyo y colaboración, el trabajo diario de este juzgado no sería posible.
Pero vayamos a lo que nos reúne: las fiestas, su ambiente, su alegría y esa devoción por la Divina Aurora que tanto gusta a propios y extraños. Desde este juzgado, les deseamos que las de este año sean unas fiestas inolvidables.
Reciban un cordial y afectuoso saludo.
Salvador Coscolín i Artiaga
Fotografia de Juan Fco. Parra
Beneixama Moros i Cristians 2025
Programa d’Actes de les Festes de Moros i Cristians de Beneixama 2025
DISSABTE 30 D’AGOST ENTRADETES
21:00 h. Sopar de germanor en els respectius masets.
23:30 h. Entradetes de Festes i, en acabar, revetla amb l’Orquestra Sioux en el recinte de la piscina municipal.
DIJOUS 4 DE SETEMBRE CONCERT
21:00 h. Sopar de germanor als masets respectius.
23:30 h. Concert de Música Festera a la Glorieta a càrrec de la Societat Musical “La Pau” de Beneixama.
DIVENDRES 5 DE SETEMBRE NIT DELS SOPARS
D’11:30 a 13:30 h. Activitats infantils a la Plaça de l’Ajuntament.
19:30 h. Recollida de banderes i càrrecs festers amb l’ordre següent: Filà de Cristians, Comparsa de Pirates, Comparsa d’Estudiants, Comparsa de Llauradors i Filà de Moros.
20:00 h. Solemne Processó de la sagrada imatge de la Divina Aurora des de la seua ermita fins al temple parroquial.
22:00 h. Sopar dels festers als seus masets respectius.
00:30 h. Revetlla amb l’Orquestra La Trampa al recinte de la piscina municipal.
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia d’Andrea Parra
DISSABTE 6 D’AGOST L’ENTRADA
A l’alba, volteig de campanes i disparada de masclets. 12:00 h. Res de l’Àngelus i hissada de les banderes al balcó de l’ajuntament al so dels diferents himnes.
Tot seguit, mascletà a la Plaça de l’Ajuntament.
A continuació, Moguda de les Músiques, en la qual participaran, amb l’ordre següent: Unió Musical del Camp de Mirra, per la Filà de Moros; Ateneu Musical “Sant Jordi” de Banyeres de Mariola, per la Comparsa de Pirates; Cultural Instructiva Musical de Genovés, per la Comparsa d’Estudiants; Unió Musical de Llanera de Ranes, per la Comparsa de Llauradors; Societat Musical de la Canyada, per la Filà de Cristians; i, finalment, la Societat Musical “La Pau” de Beneixama.
17:00 h. Rendició d’honors al president de la Filà de Cristians al carrer Nou de l’Aurora núm. 7, amb l’ordre següent: Comparsa de Pirates, Filà de Moros, Comparsa d’Estudiants i Comparsa de Llauradors.
17:30 h. Gran Entrada de filades i comparses. Pel Bàndol Cristià: Filà de Cristians, Comparsa d’Estudiants i Comparsa de Llauradors. Pel Bàndol Moro: Filà de Moros i Comparsa de Pirates. Tot seguit, desfilada de carrosses.
00:30 h. Revetla amb discomòbil amb animació al recinte de la piscina municipal.
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Francisco Vicente
Fotografia de Laura Silvestre
Fotografia de Macarena Picón Martínez
Fotografia de Juan Francisco Parra
DIUMENGE 7 DE SETEMBRE PRIMER DIA
A l’alba, volteig de campanes i disparada de masclets.
8:00 h. Diana des de la porta del castell.
8:30 h. Rendició d’honors a la capitana del dia de la Filà de Cristians, na Cristina Pascual Valls, al carrer Dr. Juan Bautista Pastor núm. 3.
9:00 h. Missa de Companyies. En acabant, El Rogle, davant de l’església.
12:00 h. Missa Major Solemne.
13:00 h. Ofrena de flors a la Mare de Déu, des de l’ajuntament fins a l’església parroquial.
18:00 h. Serreta pels carrers de costum fins a arribar al castell.
19:30 h. Ambaixada dels Moros als Cristians segons el text del poeta Pastor Aicart.
20:15 h. Guanyada del Castell pel Bàndol Moro. En acabant, trasllat i col·locació al castell de l’Efígie dels Moros.
23:00 h. Retreta des del castell i, en acabant, revetla amb l’Orquestra Míticos i discomòbil al recinte de la piscina municipal.
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Diana García
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia d’Andrea Parra
DILLUNS 8 DE SETEMBRE DIA DE LA MARE DE DÉU
A l’alba, volteig de campanes i disparada de masclets.
8:00 h. Diana des de la porta del castell.
8:30 h. Rendició d’honors al capità del dia de la Filà de Moros, en Juan Adrián Camús Martínez, al carrer Diputació, núm. 3.
9:00 h. Missa de Companyies. En acabant, El Rogle, davant de l’església.
La Corporació Municipal assisteix al temple parroquial amb l’acompanyament de la SM La Pau.
12:00 h. Missa Major Solemníssima en honor a la Divina Aurora, acompanyada per la Societat Coral de Beneixama.
Acabada la missa, disparada de mascletà a la Plaça de l’Ajuntament i, tot seguit, cercavila de totes les filades i comparses pels carrers de costum.
18:00 h. Serreta pels carrers de costum fins a arribar al castell.
19:30 h. Ambaixada dels Cristians als Moros segons el text del poeta Pastor Aicart.
20:15 h. Guanyada del castell pel Bàndol Cristià, i, tot seguit, cordà a càrrec de la Filà de Moros.
22:00 h. Solemne processó amb la imatge de la Patrona precedida de totes les filades i comparses. A l’entrada de la Mare de Déu a l’església disparada d’un castell de focs d’artifici.
Fotografia de Laura Silvestre
Fotografia de Mateo Belda
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Laura Silvestre
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia de Laura Silvestre
DIMARTS 9 DE SETEMBRE TERCER
DIA
A l’alba, volteig de campanes i disparada de masclets
8:00 h. Diana des de la porta del castell.
8:30 h. Rendició d’honors al capità de dia de la Comparsa de Llauradors, en Joaquín Bernabeu Rico, al carrer Cardenal Payá núm. 130.
9:00 h. Missa de Companyies. En acabant, El Rogle, davant de l’església.
12:00 h. Missa Major Solemne.
13:00 h. Cercavila de les filades i comparses pels carrers de costum.
19:00 h. Ambaixada amb la conversió dels Moros, segons el text del poeta Pastor Aicart. Tot seguit, desfilada dels caramels.
22:30 h. Solemne Processó del trasllat de la imatge de la Divina Aurora a la seua ermita precedida per les salves d’arcabussos.
00:30 h. Revetla amb discomòbil al recinte de la piscina municipal.
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Juan Francisco Parra
DIMECRES 10 DE SETEMBRE DIA DELS ESTUDIANTS
A l’alba, volteig de campanes i disparada de masclets.
8:00 h. Diana des del Maset dels Estudiants i, a continuació, Rendició d’honors al capità del dia, n’Enrique Aldaz Francés, al carrer Manuel Puig núm. 75.
9:00 h. Missa a l’ermita i, en finalitzar, El Rogle a la Glorieta.
11:30h. Visita de la Comparsa al cementeri per a retre homenatge a tots els difunts de l’Estudiantina.
13:00 h. Trasllat de la Cresola dels Estudiants al castell. A continuació, Festa Estudiantil davant del castell.
19:00 h. Desfilada humorística i, a continuació, ambaixada humorística segons el text de José María Milán. En acabant, assalt al castell, que acabarà amb la cordà a càrrec de la Comparsa d’Estudiants.
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia de Juan Francisco Parra
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia d’Andrea Parra
Fotografia d’Andrea Parra
DIJOUS 11 DE SETEMBRE DIA DE LES PAELLES
10:00 h. Seguint la tradició iniciada per l’il·lustre fill del nostre poble en Miguel Payà i Rico, se celebrarà un funeral pels difunts de la nostra parròquia.
20:00 h. Començament a l’ermita del tradicional novenari a la Divina Aurora.
En finalitzar la novena, tindrà lloc a la Plaça de l’Ajuntament el Ball de les Danses de Beneixama amb la participació de tot el poble.
DIVENDRES 12 DE SETEMBRE DANSES
En finalitzar la novena, a la Glorieta actuaran el Grup de Danses de Beneixama i el Grup de Danses i Cançons de Castalla.
Fotografia de Juan Francisco Parra
DISSABTE 13 DE SETEMBRE CORREFOC
23:50 h Correfoc a càrrec de la Colla de Dimonis Emplomats de Beneixama des del castell.
En acabar, discomòbil al recinte de la piscina municipal.
DIVENDRES 19 DE SETEMBRE DANSES
En finalitzar la novena, davant del castell, Danses Populars amb l’acompanyament de la Societat Musical “La Pau”.
Els balladors eixiran acompanyats per la Colla El Reclot des de la seu del Grup de Danses (Centre Cultural) fins a la plaça de l’Ajuntament.
Fotografia d’Andrea Parra
Beneixama Moros i Cristians 2025
Fotografia de Juan Fco. Parra
Beneixama Moros i Cristians 2025
LA DIVINA AURORA
JUNTA DIRECTIVA
President
Josep Miquel Conca Alonso
Vicepresidenta
Malena Sanchis Sarrió
Vicepresident segon
Daniel Martínez Amorós
Secretari
Manuel Juan Amorós Silvestre
Tresorera
María José Llin Navarro
Vocal M. I. Ajuntament
Eva María Espinosa Francés
Vocals Filà de Cristians
Ricardo Navarro Borrás
José Vicente Sanchis Barceló
Vocals Comparsa d’Estudiants
Juan Bautista Payà Sanchis
Antonio Pérez Puig
Vocals Comparsa de Llauradors
Raúl Camús Sirera
Elena Martínez Bellod
Vocals Filà de Moros
Pau Casas López
Juan Rafael Llin Pérez
Vocals
Comparsa de Pirates
Daniel Mataix Graciá
Alberto Barceló Molina
Assessors religiosos
José Vicente Molina Tortosa
María Angeles Rivas Graciá
Assessor musical
Alejandro Pérez Vidal
CONTACTE
Seu Social Beneixama (Alacant), C/ Dr. Silvestre, núm. 1, 3a planta
Sembla mentida, però enguany fa ja quatre anys que va començar a funcionar aquesta Junta Directiva de la Comissió de Festes. Malena Sanchis, Manuel Amorós i María José Llin acceptaven el repte de formar part d’una institució encapçalada per mi. El nostre desafiament era molt important, ja que substituíem la darrera Junta Directiva presidida per Guillermo Valdés, que és la persona que havia aconseguit moure aquest projecte l’any 2015 juntament amb altres festers i festeres al seu costat: els tres primers anys (2016-2018) estigué acompanyat per Raül Camús, Juan Antonio Ferrero i Laura Martínez; i els tres anys següents (2019-2021) per Juan Antonio Ferrero, Patrícia Pérez i per mi mateix.
Els sis primers anys de Comissió de Festes foren molt fructífers quant a projectes i propostes assolides. De fet, podem identificar quatre línies de treball sobre les quals es va vertebrar el projecte: fer les adaptacions d’actes necessàries, posar en valor les nostres Festes de Moros i Cristians, cohesionar el món fester i assegurar-ne la suficiència econòmica.
Així les coses, es van introduir modificacions per a adaptar les nostres Festes Patronals a les necessitats actuals del nostre poble. Podem identificar dos canvis fonamentals: el primer fou concentrar l’any 2017 totes les entradetes de Festes en un mateix dia, el dissabte anterior a les nostres Festes de Moros i Cristians; i el segon, esdevingut l’any 2019, fou canviar de dia la processó de trasllat de la Divina Aurora a l’església, passant-la del 6 al 5 de setembre. Ambdues modificacions tenien una mateixa finalitat, fomentar la participació de més festeres
i festers, i el temps ha demostrat que han estat canvis profitosos i acceptats per quasi tots. A més a més, es van introduir modificacions en l’organització d’alguns actes, com és el cas de l’Entrada.
Per altra banda, s’ha fet un enorme esforç per a promoure i valorar com cal la nostra Festa. L’any 2016 es publicava el primer llibre editat per la Comissió de Festes dedicat a les nostres ambaixades, Beneixama y sus embajadas. Una mirada retrospectiva a la poesía de la fiesta, encetant així una sèrie de publicacions que pretenen recollir la història i la idiosincràsia de les Festes de Beneixama, la qual es va veure incrementada l’any 2021 amb l’edició del segon volum, en aquest cas, dedicat a transmetre els 50 anys d’història de la Comparsa de Llauradors: Llauradors de Beneixama: 50 anys fent festa (1971-2021). L’any 2017 s’inicià la publicació de la revista Moments de Festa, amb tres edicions consecutives, oferint la imatge de les nostres Festes a través de l’objectiu de tres fotògrafs locals. El 4 de setembre de 2018 es presentava el CD Beneixama en Festes amb la col·laboració de la SM la Pau i el Cor de Beneixama, amb l’objectiu de preservar i difondre la música més rellevant de les nostres Festes Patronals; i el 6 de setembre d’aquell mateix any es repartia per primera vegada un guió de l’Entrada amb tota la informació necessària i ben detallada.
Processó de trasllat del 5 de setembre de 2019
Portada del CD Beneixama en Festes
Però, probablement, el fruit més important de tota aquesta feina va arribar el 28 de maig de 2019 quan el Consell de la Generalitat Valènciana va declarar Festa d’Interès Turístic Autonòmic els Moros i Cristians de Beneixama, un reconeixement que revesteix la nostra celebració d’una major protecció i permet una difusió més ampla. I, aprofitant el treball fet per a aconseguir aquest reconeixement, es va presentar el documental Arrel i Festa.
La nostra Història el 3 de setembre de 2021, un projecte amb moltes hores de dedicació que pretén ser una finestra per a apropar la gent a les nostres Festes de Moros i Cristians. També el 2019 es va difondre el primer vídeo promocional de les nostres Festes patronals, estrenat la nit de Sant Joan durant l’acte de Nomenament de Capitans. I, encara més, es van iniciar els tràmits per declarar quatre elements fonamentals de les nostres Festes (la soldadesca, les marxes lentes interpretades per la SM La Pau, les ambaixades dels poetes Pastor i Milan, i la pólvora) Bé d’Interés Cultural del Patrimoni Immaterial de la Comunitat Valènciana.
Altra gran preocupació va ser cohesionar el món fester. Per aquest motiu, l’any 2017 es van iniciar les ambaixades infantils durant la celebració del Mig Any, amb un èxit aclaparador i amb unes conseqüències molt importants, com són apropar les ambaixades als nostres xiquets i xiquetes i crear pedrera per al futur. També aquell mateix any es va dur a terme per primera vegada l’Assaget Fester, un sopar d’agermanament pensat per a apropar tots els festers i festeres sense importar la seua afiliació a una filada o comparsa determinada.
La quarta línia de treball, garantir la suficiència econòmica, també va ocupar una bona part de les faenes d’aquelles dues primeres Juntes Directives. No sols es van posar en marxa les quotes de les entitats membres, també es va fer un gran treball per aconseguir subvencions de la Diputació d’Alacant i la Generalitat valenciana, principalment, per a desenvolupar bona part dels projectes abans esmentats.
Amb tot aquest bagatge vam arribar nosaltres, en el moment que es veia la llum després del túnel de la pandèmia de la Covid-19 que, si bé va obligar a cancel·lar bona part dels actes festius dels anys 2020 i 2021, no havia impedit avançar altres projectes d’envergadura. La nostra intenció fou seguir les mateixes línies de treball i consolidar alguns dels canvis que s’havien engegat temps enrere, tot i que vam establir-hi tres projectes com a prioritaris: recuperar la normalitat en les nostres Festes de Moros i Cristians, incorporar la Comparsa de Pirates, que començava el seu procés d’integració dins de la Comissió de Festes i convocar una consulta popular per a escollir les dates de celebració de les nostres Festes Patronals.
Durant aquests quatre anys hem perseverat en l’adaptació de diferents actes que necessitaven actualitzar-se. Així, per exemple, hem continuat millorant l’organització de l’entrada per a oferir un espectacle molt especial i únic als veïns i visitants, i hem canviat la manera d’organitzar la Retreta i la Desfilada dels Caramels, i hem obtingut resultats molt satisfactoris perquè s’han acurtat els temps. Menció especial mereix la incorporació de la Comparsa de Pirates a les nostres Festes. Mai abans havíem hagut d’integrar una nova entitat festera en el Bàndol Moro, i això ha comportat una sèrie de tensions que s’han hagut de polir a base de diàleg i arribar a acords més o menys ambiciosos i estables. Aquesta nova incorporació també ens ha fet veure que, potser, cal introduir-hi altres canvis d’horari o organització en determinats actes de les nostres Festes i adaptar-los a la nova realitat, cosa que s’estudiarà en un futur pròxim.
També hem seguit realitzant accions per a posar en valor les nostres Festes de Moros i Cristians. Cada any hem presentat un nou vídeo promocional, mostrant diferents actes i visions de la festa, amb l’objectiu d’atreure visitants i transmetre el valor cultural i històric de les nostres Festes. La col·lecció de llibres de la Comissió de Festes s’ampliarà ben prompte amb la publicació del llibre Estudiant un segle. Cent anys d’estudiantina a Beneixama (1924-2024) en commemoració del 100é aniversari de la Comparsa d’Estudiants celebrat al llarg del any 2024. Moments de Festa s’ha transformat en la revista El Pas, un nou projecte editorial propi on s’integra la fotografia amb el text i on s’opta per posar en diàleg diferents generacions de festers i festeres al voltant de tres temes concrets de les nostres Festes. També hem organitzat dues exposicions per a donar a conèixer les nostres Festes de Moros i Cristians a tots els visitants que acudeixen a Beneixama durant la Fira Xe que bo! i la carrera de muntanya Solana Trail que se celebra el primer cap de setmana d’octubre. Aquest any, a més, participarem en un encontre d’ambaixades de conversió del Moro al cristianisme que se celebrarà en Almansa al mes d’octubre, i també estem immersos en l’organització del 150 aniversari de les ambaixades
Ambaixades Infantils celebrades en el Mig Any Fester de 2023
de Moros i Cristians i el 100é aniversari de l’Ambaixada dels Estudiants que celebrarem al llarg de tot l’any 2026. Continuem amb l’Assaget Fester com una ferramenta de cohesió del món fester, un acte intergeneracional on es potencia la germanor entre tots els festers i festeres a través del menjar i la música. També la consulta popular per a escollir les dates on celebrar les nostres Festes fou un primer exercici de democràcia interna que pot marcar un camí a explorar en el futur. Així mateix, avancem en la reforma dels nostres Estatuts per a convertir la Junta Directiva de la Comissió de Festes en un organisme de treball independent on s’integren diverses persones de cada filà i comparsa amb l’objectiu d’organitzar i regir tots i cadascun dels actes organitzats al llarg de l’any seguint els acords presos per l’Assemblea General de la Comissió de Festes.
Finalment, també hem mantingut els esforços per garantir la suficiència econòmica d’aquesta entitat. Hem treballat de valent per a aconseguir diferents subvencions any rere any. I, si bé és cert que al principi vam aconseguir moltes ajudes públiques, també ho és que en els últims dos anys, les subvencions de la Diputació d’Alacant i la Generalitat Valènciana han disminuït molt fins quasi desaparèixer, la qual cosa ens ha obligat a augmentar les aportacions que fan les entitats que formen part de la Comissió de Festes i a reduir-ne algunes despeses, com el finançament d’una banda de música a cada filà i comparsa en les Entradetes de Festes.
Aquests quatre anys, en definitiva, han estat molt fructífers i han servit per a consolidar bona part dels projectes
i apostes engegades durant els primers anys, i per encetar-ne de noves. L’equip que hem construït entre Malena, Manuel i Maria José ha estat molt unit a l’hora d’enfrontar tots els reptes i desafiaments que se’ns han presentat davant, i enguany s’ha enfortit amb la incorporació de Daniel Martínez com a representant de la Comparsa de Pirates. Som conscients, això sí, que no sempre hem encertat en totes les decisions que hem pres i, per això, des d’ací, vull demanar disculpes a aquelles persones que s’hagen pogut sentir ofeses o perjudicades. La nostra intenció sempre ha estat treballar pel bé de les nostres Festes de Moros i Cristians i per totes les persones que hi participen.
Com a reflexió final, voldria destacar la importància d’aquests primers 10 anys de Comissió de Festes. S’han aconseguit moltes coses que, sense aquest organisme i el diàleg constant entre totes les entitats que l’integren, no seria possible. Aquest ha de ser un projecte comú de tots els festers i festeres i només la participació i la implicació de tots faran que acabe triomfant. I, tal i com estan ara mateix les coses, només units i cohesionats, aconseguirem superar els reptes que tenim per davant. Per això, des d’aquestes línies, els demane a tots i totes que consideren la Comissió de Festes com una part fonamental i imprescindible de les nostres Festes de Moros i Cristians i els commine a participar activament en ella de la forma que consideren més oportuna. Només així podrem seguir avançar i guanyarem el futur.
Josep Miquel Conca Alonso
President de la Comissió de Festes de Moros i Cristians N. S. de la Divina Aurora.
Gravació del documental Arrels i Festa. La Nostra Història.
Presentació de la revista EL PAS!
Exposició
Memòria econòmica
Ingressos
Dibuixos concurs
infantil Mig Any
Aura Gracià Francés - Segon d’infantil
Alejandra Molina Colomina - Tercer d’infantil
La Festa: Dibuixos Concurs Infantil Mig Any
Lola Francés Ferrero - Primer de primària
Erik Payà Juan - Segon de primària
Beneixama Moros i Cristians 2025
Beneixama Moros i Cristians 2025
Irene Pérez Sirera - Quart de primària
La Festa: Dibuixos Concurs Infantil Mig Any
Maria Gascó Doménech - Tercer de primària
Paula Hernández Cerdá - Cinqué de primària
Beneixama Moros i Cristians 2025
Eva Payà Pascual - Sisé de primària
Fotografia de Paco Sempere
Beneixama Moros i Cristians 2025
SALUTACIÓ DEL PRESIDENT
Ara que ja fa un any que em vaig deixar caure per entre estes pàgines, no deixen de vindre’m al cap totes eixes situacions que desconeixia quan només era un “fester d’a peu”.
Ser president de la Filà et col·loca en una posició de privilegi des de la qual ets sabedor i conscient de totes les circumstàncies que fan que el rumb, tant de la Filà com del desenvolupament de les festes, discórrega de la manera que ho fa. De vegades em fa la sensació que estic en un lloc des del qual veus l’esdevenir dels festers i de la festa des d’una posició elevada, com que pots veure-ho tot des del lloc del sentinella. T’adones dels moviments dels festers, com s’ajunten, com participen, com es diverteixen...
La informació que t’arriba és tanta que, de vegades, t’aborrones de la quantitat de detalls, dels quals fins ara n’era completament ignorant, que hi ha que respectar i gestionar per a que tots eixos que van dipositar la confiança en mi, i els que no tant, se senten contents i acollits al si de la nostra Filà.
Al mateix temps, el fet d’estar en un lloc tant visible també fa que sigues l’objectiu de la mirada dels festers. Però el que més et colpeja son aquells que veus que no et miren i, fins i tot, aquells que et miren però no et veuen. És per açò, més si cap per estos últims, que la illusió d’estar al costat de tots es reforce a mesura que va
passant el temps, més encara quan els senyals d’agraïment i amistat de tots ells són tant propers, constants i sincers.
Encara que també semble un tòpic vull deixar clar que no ho és, però sería impossible desenvolupar esta tasca sense la resta del Consell. En realitat són elles i ells el qui s’encarreguen que tot estiga a punt, tant quan els cristians eixim al carrer com quan no. Tota la meua estima i agraïments són pocs. Sou insubstituïbles.
No puc passar per alt a tots aquells que, des de l’ombra i sense pertànyer al Consell, any rere any presten la seua col·laboració per al perfecte funcionament de la Filà. No tinc prou paraules d’agraïment per a vosaltres. A tots, moltes gràcies per continuar sempre ací.
I, també, i com no, a totes i tots els festers que enguany representareu la Filà en tots els actes de festes, Capitanes, Bandereres i Banderers, enhorabona! Ambaixadors, Sergents, Esquadres de Gastadors i, com no, a totes les Cristianes i Cristians que un any més duran la Nostra Filà al lloc que li correspon, milers de gràcies de tot cor.
A totes i tots, Festers i no Festers, que passeu molt bones Festes de Moros i Cristians!
Este any comença el compte arrere per al 150é aniversari dels textos de les ambaixades escrits pel nostre poeta il·lustre Joan Baptista Pastor Aicart i amb este motiu la filà de cristians vol fer un homenatge a tots els ambaixadors cristians, però principalment a aquells que encara ens acompanyen en la festa.
Pensem que el poeta Pastor Aicart només va escriure el text de les ambaixades del seu poble, però no va ser així. Beneixama, Banyeres de Mariola i Fontanars dels Alforins interpreten cada any durant les festes de moros i cristians els textos creats per Pastor Aicart a la fi del segle XIX o principis del XX.
Les primeres ambaixades de Beneixama es representen l’any 1872 i quatre anys després Pastor Aicart escriu una altra versió en la qual s’inclou l’ambaixada del tercer dia, l’acte de la conversió del moro al cristianisme, la qual serà editada a Ontinyent en 1878 a la Impremta A. Albero. Passats uns anys va escriure un altre text diferent de la primera versió esmentada i que està datada l’any 1897.
Les ambaixades estan escrites en castellà, en versos decasílabs i hendecasíl·labs. Hi ha vàries versions de les ambaixades, cosa que demostra que era un text viu, al qual l’autor anava llevant, afegint o canviant coses depenent de la reacció del públic per tal de millorar-les.
La filà de cristians ha tingut molts ambaixadors, de fet és la filà que més n’ha tingut. Han estat fins a 17 les persones de la filà de cristians que han exercit el càrrec al llarg dels 150 anys d’història del text.
Alguns han estat molts anys sacrificant-se durant les festes per mantindre este acte de les ambaixades i fer-lo lluir. La majoria d’ells ja només estan al nostre record, però la filà de cristians pot presumir de tindre entre els seus socis a José Payà Valdés, conegut per tots com Pepe Penyetes, que fou ambaixador durant 50 anys de forma ininterrompuda, i als nostres ambaixadors actuals José Vicente Sanchis Barceló i Andrés Ferrero Camús.
L’ambaixador no només participa representant el text de les ambaixades. L’ambaixada no comença, com creuen molts, quan l’ambaixador arriba al castell. Un dels actes més bonics de la vesprada en les festes és anar a arreplegar l’ambaixador a sa casa. Cadascun d’ells, des de sempre, espera als festers de la seua filà amb el nerviosisme propi del moment i xarra amb uns i altres mentre els convida a unes pastetes i una beguda fresqueta. Este acte és cada vegada més minoritari i creiem que s’hauria de revaloritzar.
Quadre homenatge pintat per José María Albero Pérez
Llistat ambaixadors fins al 1986
També ix a la processó del dia de la verge i balla la bandera damunt del castell després de la rendició del moro al castell el dia dels caramels. Durant molts anys l’ambaixador de la nostra filà ha eixit també a l’entrada, a cavall, com és tradició també a altres pobles com Elda. És un costum que desfile amb els capitans del dia i l’alferes en la cercavila dels caramels i fins i tot algunes vegades han eixit els dos ambaixadors, el moro i el cristià, a la processó del dia 9 davant dels capitans.
El fet que de vegades aparega la figura de l’ambaixador en alguns actes i d’altres vegades no, és una decisió personal de la persona que exerceix el càrrec, ja que depén de factors com el treball, el cansament o les ganes d’acudir a l’acte en qüestió com un fester més. Este any hem tingut el plaer de parlar detingudament amb els nostres ambaixadors actuals José Vicente i Andrés i també amb Pepe, tots ells remarquen diverses coses: la primera d’elles és la bona relació que mantenen amb els ambaixadors moros, fins al punt d’assajar junts i considerar-se amics. Resulta curiós la seua forma de saludar-se que ve d’enrere, ja que Pepe Payà ens contava que ja ho feia amb Juan Silvestre, el tio Xato ( ambaixador moro i pare de Valeriano Silvestre, també ambaixador). Ens deien que quan es troben es saluden al crit de “Guarde Dios al emir”.
Des de fa uns anys es celebra l’anomenat «sopar dels ambaixadors» on s’enjunten els representants de les dos filaes i, mentre sopen, assagen el text.
LLISTAT D’AMBAIXADORS CRISTIANS
Juan Bautista
Juan Bautista Valdés Sarrió
Lorenzo Ferrero Sarrió Fulgencio Sirera Sirera
José Antonio Camarasa Michavila
José Sanchis Pascual
Rodolfo Crespo Parra
Leandro Sarrió Pérez
Paco Payà Valdés
Juan Bautista Payà Molina
Juan Silvestre Sanchis
Gabriel Molina Vicent
José Sirera Luna
José Payà Valdés
José Vicente Sanchis Barceló Andrés Ferrero Camús
Pablo Ibáñez Payà
Una altra cosa que destaquen tots tres és la importància de tindre un bon apuntador. Pepe ens contava que el seu primer apuntador va ser el seu germà Vicente i que quan este va faltar va agafar el relleu la seua germana Lola. Per a José Vicente i Andrés el seu apuntador es Manuel Juan Amorós Silveste, i tots dos destaquen el seu compromís amb la festa i que és capaç d’apuntar a un i l’altre de manera diferent segons les necessitats de cadascun, moltes gràcies pel teu treball Manu.
Els nostres ambaixadors van començar amb esta tasca per motius ben diferents, però tots ells destaquen que han tingut l’ajuda dels seus predecessors per a assajar els textos.
Andrés Ferrero Camús
Valeriano Silvestre, Pepe Payà i Pepe Mataix
Una cosa ben curiosa i que no tots saben, és el referent al vestit d’ambaixador. Des que tenim notícies el vestit era de la filà, com que el vestit oficial era molt car al ser de vellut i estar brodat amb fil d’or, la filà va canviar al vestit gris que molts de nosaltres recordem, es va fer un vestit especial per a l’ambaixador basat en este gris, però verd i amb la capa vermella. Este vestit es va deteriorar per l’ús i la filà va començar a llogar-ne un, però resultava massa aparatós i poc pràctic, ja que amb tanta peça de llanda com portava, l’ambaixador havia de començar a vestir-se dos hores abans. El vestit actual és de la filà, tant Andrés com José Vicente tenen el seu propi vestit, però compartixen el casc.
Este casc del qual parlem és el de l’antic vestit d’ambaixador, però ha patit remodelacions per a fer-lo més actual.
Abans els ambaixadors cristians utilitzaven una arma amb molta història. Un sabre utilitzat per D. Josep Carrasca a la guerra de Crimea. Tots els anys el sabre era demanat a la seua neta per la filà. Avui en dia cada ambaixador té la seua pròpia espasa cedida per la filà igual que el vestit.
Des de fa uns anys la Comissió de Festes va iniciar l’acte de les ambaixades infantils durant la celebració del mig any fester. És una iniciativa que involucra els xiquets de l’escola municipal perquè preparen un xicotet fragment de les ambaixades i el representen. Este acte fa valorar als més menuts el treball que suposa ser ambaixador i també els fa apreciar la bellesa dels textos que va escriure Joan Baptista Pastor.
Des d’estes pàgines del programa de festes volem donar la importància que es mereix l’acte de les ambaixades, que cada vegada és més minoritari i també ens agradaria reivindicar la figura de l’ambaixador. No reparem en la seua importància perquè no ens adonem de la feina i l’esforç que suposa aprendre un text tan extens, posar-se davant de tot un poble i recitar amb emoció els versos que va escriure ja fa quasi 150 anys el nostre poeta Pastor.
Aurora Calabuig Sarrió
Juan Carlos Valdés Vera Filà de Cristians
José Vicente Sanchis Barceló
SABIES QUE...
...l’any 2003 l’esquadra infantil de gastadors va ser la primera vegada que va ser mixta?
A la Filà de Cristians de Beneixama, sempre havien desfilat només xics, però aquell any, per falta de xics, tres xiques — Alejandra Mateu Albero, Ángeles Puig Ivars i María Puig Ivars — van participar tant en l’entrada com en els rogles de la missa de Companyies, obrint un camí nou dins de la festa. Este fet va marcar un abans i un després, fent efectiva la incorporació de la dona a les dos esquadres oficials de la Filà. Tot i que, l’any 2005, l’esquadra real va ser tota de dones, demostrant que la festa és de tots i totes, mantenint viva la tradició i adaptant-la als nous temps sense perdre l’essència que caracteritza a esta Filà.
Beneixama Moros i Cristians 2025
Fotografia de José Amorós Sanchis
La Festa: Filà de Cristians
COMPARSA D’ESTUDIANTS
Fotografia de la Comissió de Festes
Beneixama Moros
SALUTACIÓ DEL PRESIDENT
El 31 de maig va acabar l’objectiu principal que teníem fixat com a directiva: l’organització i consecució del Centenari de la Comparsa de Estudiants. I encara que continuarem treballant per la nostra entitat, minvaran, òbviament, els actes a organitzar.
De la celebració del aniversari vull destacar vàries coses importants. En primer lloc, que hem pogut materialitzar més de 30 esdeveniments o activitats. Una ambiciosa agenda d’acord amb la importància de l’efemèride que estàvem celebrant. Però també que ens han plogut les felicitacions en la majoria d’actes. Un fet significatiu que donava sentit i reforç a tot el que anàvem realitzant.
Però les coses no han sigut fàcils. Va ser molt complicat fer front a una important càrrega de treball. També dissipar ombres de dubte i desconfiança davant la magnitud del repte. O gestionar determinades situacions amb una gran varietat de persones. Tampoc va ser senzill allargar el Centenari per a poder dur endavant l’Exposició i el Documental. L’èxit obtingut en els dos projectes, ha confirmat que va ser encertat.
I, si tenim en compte la perspectiva que concedeix la distància, podem afirmar que el suport rebut i les experiències viscudes, han compensat amb escreix tot l’esforç i l’estrés passat. Ha sigut un camí ple d’obstacles, però, sens dubte, ha valgut la pena recórrer-lo.
No obstant això, l’important no és el camí, sinó la gent que vas trobant-te en ell. I en este intens trajecte del Centenari, les persones han sigut el més important. En primer lloc els membres de les comissions de treball que es van crear. Així com totes les persones que van participar en l’espectacular Entrada de l’any passat.
També els valents que van gosar representar l’obra de teatre “Préstame pueblo querido por un instante atención”. O els estudiants i esquadres que van fer tan dignament de Capitans/nes. I, per descomptat, la nostra excel·lent directiva, que va estar al peu del canó en cada activitat. En definitiva, tots i totes els/les Estudiants van aportar el seu granet d’arena per a dur endavant un inoblidable Centenari. De tot cor, gràcies per l’esforç i la il·lusió.
Vull també donar les gràcies a tota la gent que, sense pertànyer a l’Estudiantina, ha participat d’una manera o una altra en el nostre Centenari. També a les Administracions públiques pel seu suport. En primer lloc a la Diputació d’Alacant per haver patrocinat el nostre documental “La vida són quatre dies i el dia dels Estudiant”. I sobretot a l’Ajuntament de Beneixama, i de manera especial, a la seua regidora Eva Espinosa Francés, pel seu suport econòmic, el seu respecte, i la seua implicació.
Només ens queda gaudir dels records d’este aniversari tan especial. Per tant, és temps de passar pàgina i deixar arrere el passat, i anar pensant en el futur, que són les pròximes festes. En elles els nous protagonistes serán els nostres capitans. Franscisco Javier, José Manuel, Ángela i Enrique, portaran endavant una capitania nascuda de l’amistat. Segur que representen la nostra Comparsa de manera excepcional.
Finalment vull desitjar a totes i tots els Estudiants, i al poble en general, que passeu molt bones festes de Moros i Cristians.
Capítol V: Els anys de l’enlairament de l’estudiantina (2011-2023)
Enguany tanquem definitivament aquesta sèrie d’articles que hem anant publicant a la Revista de Festes des de l’any 2020 amb motiu de la commemoració del Centenari de l’Estudiantina de Beneixama. No obstant això, tots aquests texts eixiran publicats pròximament en un llibre subvencionat per la Comissió de Festes.
Per raons òbvies d’espai, ometrem en aquest capítol moltes de les dades que apareixeran en el llibre. En aquest article solament anem a reflectir totes les informacions referents a les festes de setembre, incloent-hi també els festejos en honor a Sant Joan celebrats a Beneixama pel mes de juny, les quals són l’anunci d’aquelles, atès que es presenten als capitans
ANY 2011
La festa de Sant Joan tornava novament a Beneixama pel mes de juny. Va començar el dissabte 18 amb el sopar als masets i la revetlla al recinte de la piscina. El dia 23 va tindre lloc l’arreplega de les banderes, l’Àngelus, la cercavila de les fogueres i la presentació dels capitans. També es va presentar eixa nit al nou director de la Societat Musical «La Pau», l’alcoià Àngel Lluís Ferrando. Els nostres capitans, van estar acompanyats per les bandereres, i van pujar a l’escenari per rebre la banda acreditativa entre els forts aplaudiments del públic, a l’igual que els capitans de les altres comparses i filades. Així, quedaven nomenats oficialment: Ismael Parra Payà (capità per al Dia 7 de setembre), Maria Francisca Galvany Mataix (capitana per al Dia 8 de setembre), Juan David Galvany Castelló (capità per al Dia 9 de setembre) i David Galvany Mataix (capità per al Dia dels Estudiants).
El dia 28 d’agost, durant el transcurs del «porrat», se li va retre un xicotet homenatge al nostre expresident Honorio Sanchis Valdés, qui ens havia deixat per sempre pel gener del 2008, atès que estava commemorant-se el 25é Aniversari de la compra del maset, i que la transacció s’havia dut a terme quan ell era el president de l’Estudiantina.
Els dies 1, 2 i 3 de setembre van continuar les entradetes. Tot estava preparat per a celebrar les festes patronals.
No obstant això, el dia més important per als capitans fou el Dia de l’Entrada. Una desfilada que van escometre damunt de sengles carrosses. Per una banda, marxaven els components de la família Galvany Mataix, dalt d’un vehicle decorat amb un arc de mig punt i ple de flors que semblaven un jardí. La peça musical que els va acompanyar al llarg del seu recorregut va ser una marxa cristiana que contenia detalls musicals amb certes reminiscències de l’Himne de l’Estudiantina.
Un xicotet succés que, afortunadament, va quedar en una anècdota per a la posteritat, tindria lloc en la matinada del dia 8 al 9. Una persona desconeguda, va calar foc a la bandera cristiana que onejava dalt del castell. Per sort, unes persones que passaven en eixe moment per allí van descobrir la malifeta i van buscar ajuda per apagar el foc de manera molt ràpida. Una peripècia que va donar que parlar la resta de les festes.
El Dia dels Estudiants, com tots els anys, va ser un dia apoteòsic per a tots nosaltres. Eixe any, encara més, atès que va caure dissabte i moltes persones de pobles del voltant es van desplaçar per veure la desfilada i la posterior Ambaixada. Com una altra anècdota més d’aquelles festes, va destacar la «interpretació» en el paper d’Odalisques, de Carlos Milán, el Carnisser, i Ramón Gracià, el Molinero, que van donar mostres, una vegada més, d’eixe humor innat que els caracteritza.
Any 2012. Cercavila de mig dia
ANY 2012
La festivitat de Sant Joan vindria a marcar el vertader inici de l’estiu a Beneixama. L’acte més transcendental d’aquests festejos i, per al futur de les festes de setembre, seria el nomenament i presentació de capitans. Eixe any, i com a novetat afegida, es va organitzar a la «Plaça de la Torre», un espai que li va aportar un encant especial, sense perdre gens de vistositat, més bé al contrari, ja que per damunt de l’edifici lliscaven les diferents banderoles de les respectives filades i comparses, i això aportava un muntó de colorit al fons de l’escenari. Un glamurós ballet va animar la vetlada. Els capitans de l’Estudiantina que van pujar a l’«entaulat» per ser nomenats foren: Antonio Alonso Luna (capità per al Dia 7 de setembre), Maria Aurora Sanz Sanjuán (capitana per al Dia 8 de setembre), Maria Gràcia Alonso Luna (capitana per al dia 9 de setembre) i Antonio Alonso Llin (capità per al Dia dels Estudiants).
El dia 4 de setembre per la nit va tindre lloc el Concert de música de festes. Tot quedava obert per al començament dels dies «grans» a Beneixama...
El dia de l’Entrada del 2012 va caure dijous. El banderí del sergent, portat per José Vicente Navarro, Pepe el Villenero, qui feia el seu debut com a sergent, obria la desfilada dels estudiants junt a les esquadres oficials de la comparsa. L’Estudiantina va lluir les seues millors gales de la mà dels seus capitans. Així, van romandre al llarg de la desfilada de «l’Entrada» dalt d’una carrossa que semblava un palauet gòtic. Anaven també acompanyats dels més menuts de les famílies, els quals no podien faltar a la cita. La sobrietat del negre, color predominant als vestits dels capitans i capitanes i els seus/seues acompanyants, afegien una nota d’elegància i distinció al moment. A més, la resta dels estudiants que van participar a la desfilada, anaven desfilant ale-
grement al compàs dels pasdobles estudiantils, i mostraren la seua satisfacció al veure que el públic responia amb aplaudiments el seu bon fer. Les bullicioses i característiques carrosses de la comparsa provocarien moments d’eufòria i exultació en la gent que arreplegava tot allò que se’ls oferia.
Al voltant de la nostra Estudiantina, es convocava junta general ordinària per al dia 4 de novembre del 2012. En primer lloc, el President va comentar alguns fets ocorreguts que van entelar el tranquil discórrer dels actes, tal i com va passar a l’acte de la Retreta, on la majoria d’esquadres i quadrilles volien eixir al costat de la banda del Genovés, la qual acompanya als estudiants en totes les festes; en canvi, la resta de bandes de música no van tindre massa gent. Això va provocar el desconcert dels organitzadors de l’estudiantina que no van poder ubicar correctament a tots els que van participar en l’acte. Per altra banda, Juan Lorenzo també es lamentava que la «guanyà del castell» que té lloc després del parlament de l’Ambaixada dels Estudiants, es va realitzar amb massa vehemència, i es van emprar, per conquistar la fortalesa, elements no massa del gust de la gent, la qual cosa va provocar que el president, com a màxim responsable de la comparsa, no passara uns moments massa agradosos, preocupat pel caire que prenien els fets. No obstant això, es manifestava que s’havia d’aprendre dels errors i seguir endavant.
Així mateix, es va fer la presentació dels nous capitans per a les festes del 2013: Juan Bautista Castelló Sirera, Emilio Esteban Milán, Andrés Sanchis Hernández i Juan Bautista Amorós Ferrero. Es tractava de quatre amics, components de l’esquadra «Assedegats», els quals havien pres la decisió voluntària de representar a la nostra entitat exercint els càrrecs de capitans i alferes en les properes festes.
ANY 2013
La nit de Sant Joan va donar espai a la presentació i nomenament dels Capitans de les respectives filades i comparses, per passar posteriorment després de la seua finalització al tradicional «Cant de l’Aurora». Prèviament, a poqueta nit, l’encesa de les fogueres havia anat escalfant l’ambient de festa, mai millor dit.
Els nostres capitans van pujar a l’escenari corpresos per l’emoció del moment. Així, van quedar proclamats: Emilio Esteban Milán (capità per al Dia 7 de setembre), Andrés Sanchis Hernández (capità per al Dia 8 de setembre), Juan Bautista Amorós Ferrero (capità per al Dia 9 de setembre) i Juan Bautista Castelló Sirera (capità per al Dia dels Estudiants). Com ja sabem, el capità del Dia 10 de setembre exercirà la capitania en el Dia de l’Entrada. El dilluns 24 de juny continuaren els actes. Pel matí se celebraria la Missa i per la vesprada la Processó.
I per fi arribava setembre. Als semblants dels beneixamins i les beneixamines ja es podia veure reflectida l’alegria i el bon humor. Els seus rostres dibuixaven uns bells i encisadors somriures. Des del divendres 31 d’agost fins el 3 de setembre van tindre lloc
Any 2013. 9 de setembre. Processó de retorn de la Mare de Déu
les «entradetes» prèvies. El dimarts dia 4 es realitzaria al recinte de la Glorieta el Concert de música festera a càrrec de la Societat Musical «La Pau», un monogràfic dedicat a la figura del compositor Pedro J. Francés Sanjuán, el qual ens havia deixat a finals del mes de juliol.
El Dia de l’Entrada va caure eixe any dijous, no obstant això, a tot el recorregut no hi cabia una agulla. La participació dels estudiants a la desfilada va destacar per l’elegància i la sobrietat de les esquadres i pel goig i l’eufòria que desprenien, qualitats que no estan renyides sinó que es complementen a l’hora de desfilar l’Estudiantina. Obriria el bloc de la comparsa el banderí del sergent, eixe any portat també per José José Vicente Navarro, Pepe el Villenero.
El «boato» dels capitans va ser extraordinari; sobretot van destacar tres coses: la carrossa de les nòvies i dones, les quals anaven dins d’una gran gorguera que les envoltava; un ballet espectacular de cantineres que anaven molt elegants, abillades amb uns vestits blancs principescos que duien penjant unes cintes de colors a semblança de les tiretes que pengen de la casaca del nostre vestit oficial i amb la gorguera característica; i la figura dels quatre capitans dalt d’una carrossa acompanyats davant per la seua esquadra d’amics, els quals anaven desfilant. Els capitans van ser correspostos pels estudiants que, dalt del castell, esperaven la seua arribada a la Plaça de l’Ajuntament.
Les festes del 2013 tindran una protagonista especial: la pluja. Una protagonista inesperada i gens volguda per a aquestes dates tan especials per al poble. Per aquesta circumstància no es va poder realitzar l’Ofrena ni la Desfilada dels Caramels del dia 9; en canvi, si que es va poder realitzar la processó de trasllat de la imatge de «la Divina Aurora» des de l’Església a l’Ermita que, a més, ens va correspondre portar a nosaltres els estudiants.
El Dia dels Estudiants va ressaltar, una vegada més, per la desbordant imaginació desplegada pels estudiants a la desfilada prèvia a l’Ambaixada. Un dels personatges estrella seria l’heroi infantil «Doraemon», ànima del manga escrit i illustrat per l’autor japonés Fujiko F. Fujio. Aquell ídol dels més menuts fou representat com a personatge de «La Cresola».
ANY 2014
Al començar el mes de juny, la festivitat de Sant Joan ja tocava a la porta. Tot començaria el dissabte dia 21 amb el sopar i «l’entradeta» dels festers. Un acte que es va tancar amb la revetlla popular al recinte contigu a la piscina municipal, que aquell any va ser amenitzat per l’orquestra «Liverpool». La nit del dilluns 23 de juny, després de l’encesa de les fogueres i el sopar al carrer, va tindre lloc l’acte de presentació i nomenament de capitans. La presentació dels capitans per a les festes del 2014 va aixecar una gran expectació. Aquest acte va tornar a organitzar-se a la Plaça de la Torre per tercer any consecutiu. Per part de l’Estudiantina quedaven nomenats: Aurora Pérez Milán (capitana per als dies 6 i 10), José Vicente Molina Tortosa (capità per al dia 7), Eugenia Pérez Milán (capitana per al dia 8) i Ángel Pérez Luna (capità per al dia 9). A continuació tenia lloc el Càntic de «La Aurora», el qual es va iniciar des de l’Ermita de la «Divina Aurora».
Un fet important, relacionat amb les nostres festes, es va commemorar en l’any 2014. Es tractava del 70é Aniversari de la construcció del castell de fusta que es planta a Beneixama per a les festes de Moros i Cristians i on tenen lloc actes tant importants com les Ambaixades del Poeta Pastor i l’Ambaixada humorística dels estudiants escrita per José Maria Milán. El castell havia sigut construït per Daniel Conca i els seus germans en el 1944, i fou pintat per José Albero Gracià, Pepe el pintor. Ara, en el 2014, s’escometia una reforma per l’estiu abans de tornar-lo a pintar. El 18 de juliol es portava al magatzem de l’Ajuntament perquè el fuster en reparara els desperfectes. El dia 26 d’agost tornava a brillar davant de les portes de l’Ajuntament de Beneixama amb un nou aspecte. Per recordar aquell episodi es van entregar als festers, junt amb la Revista de Festes, uns retallables amb la maqueta del castell.
Tot estava ja preparat per a rebre les festes del 2014. El dissabte dia 30 d’agost s’inauguraven les «entradetes» amb la festeta de la Societat Musical «La Pau» de Beneixama. El dijous dia 4 va tindre lloc el Concert de música festera, eixe any dedicat als compositors locals, al recinte de la Glorieta, davant l’Ermita de la «Divina Aurora». En el transcurs del mateix es va realitzar l’acte simbòlic del nomenament de Pedro Joaquín Francés Sanjuán com a «fill predilecte» de Beneixama.
El dia 6 de setembre, el dia gran de les festes, ja havia arribat. Com és tradicional, amb el naixement de l’aurora, eixa llum rosada que precedeix immediatament l’eixida del sol, es van voltejar les campanes i es van disparar els masclets per anunciar l’arribada imminent de les festes en honor a la «Divina Aurora». A migdia tenia lloc el Res de l’Àngelus i es van hissar les banderes al balcó
Any 2013. Tot és festa. Numeret dels Ismaelites en la Retreta
de l’Ajuntament al so dels diferents himnes. Tot seguit esdevindria la mascletada a la plaça de l’Ajuntament. Seguidament van aparèixer les bandes de música per iniciar la cercavila amb el següent ordre: la Unió Musical d’Atzeneta d’Albaida per la Filà de Moros, la Cultural Instructiva Musical del Genovés per la Comparsa d’Estudiants, la Unió Musical Llanera de Ranes per la Comparsa dels Llauradors, la Societat Musical de La Canyada per la Filà de Cristians i, per últim, la Societat Musical «La Pau» de Beneixama.
A les 17 h. totes les esquadres de les diferents filades i comparses es van concentrar als llocs limítrofs de la casa del President de la Filà dels Cristians Francisco Payà Sanchis, situada al carrer Ramón i Cajal núm. 9 per fer-li la «Rendició d’Honors». Els primers en passar foren els moros, seguidament els Estudiants i, per últim, els Llauradors. L’esquadra dels Cristians muntava guàrdia al costat del President i la seua Bandera, i esperava atent que la resta d’esquadres desfilaren per davant en senyal de respecte i submissió. Tot quedava preparat per donar inici a la gran Desfilada de l’Entrada.
El «boato» dels nostres capitans, la família Pérez Milán, va destacar per la gran carrossa on anaven de peu, col·locats i perfectament abillats, els capitans i els seus acompanyants. A la part de darrere figurava una reproducció gegantina i totalment il·luminada de la façana del «Maset» de l’Estudiantina. A la façana no li faltava cap detall, una còpia perfecta on destacaven les finestres i el balcó, reproduïts amb un color que simulava la pedra. Davant de la carrossa anava el ballet de cantineres amb uns vestits molt elegants de color blanc i negre que els aplegaven fins els peus, acompanyades dels membres de l’esquadra «Ploma i Tinter», els quals anaven engalanats amb les seues característiques indumentàries, com són els vestits d’època (els
uns amb els de tons grisos i els altres amb el negre de la creu de Sant Jaume), i que ballaven amb elles una dansa als compassos d’una música medieval. Entre el ballet i la carrossa dels capitans es va situar una plataforma que al centre duia un fanal gegantí flanquejat per dues banderes de la Comparsa. El capità Àngel Pérez Luna, dalt de la carrossa, reia exultant i devanit al veure a tota la família reunida gaudint d’eixos moments tant especials. Però encara li esperava una gran sorpresa per a l’últim dia...
La resta de dies van transcórrer amb un ambient distès i tranquil però sense deixar de costat la xerinola i el bon humor. Tot dins d’un enorme bullici de festers pels carrers, els quals romanien plens de gom a gom a tota hora, sobretot els dies 6 i 7, perquè van caure en cap de setmana. Els Estudiants van destacar en l’acte de la Retreta, on va predominar l’originalitat dels «numerets» i la varietat de les disfresses; una explosió de color, alegria i de goig per als sentits. El dia 9, tots i totes els/les components de les respectives filades i comparses van retre «honors» al nostre Capità de Dia Àngel Pérez Luna, al carrer Manuel Puig núm. 31.
El Dia dels Estudiants, el nostre singular dia per excel·lència, començava amb el volteig de campanes i la disparada de masclets. El maset ja tenia les portes obertes per prendre el timonet. A continuació, a les 8 del matí, la Diana, que va partir des del nostre maset cap a la casa de l’alferes i del capità per arreplegar-los i dirigir-nos a la Glorieta. A les 9 del matí tots ens vam congregar allí per escoltar la missa. El cel estava totalment buidat, per la qual cosa els raigs del sol il·luminaven la Mare de Déu de ple, i això feia ressaltar encara més la seua bellesa.
Cap a migdia es va traslladar «la Cresola» al castell. Abans, xiquets i majorets es congregaven al taller de Gimeno per agafar la corda. La sorpresa va ser majúscula quan els estudiants van veure eixir per la porta al ninot; el seu cap resultava ser una reproducció d’un dels estudiants més emblemàtics, Àngel Pérez Luna, Àngel el Carat. El fet de veure representat el seu rostre va fer que esclatara a plorar com un xiquet. Allò no s’ho esperava, i suposava, segons les seues pròpies paraules, tot un honor per a un estudiant.
Per la vesprada, a les 19 h., començaria la desfilada. Les hosts dels moros «llençoleros» i els cristians
Any 2014. Capitania Pérez Milán. Els capitans estan arribant al castell i esclata
«de l’espardenya» es congregaven a les portes del maset per iniciar la desfilada. Als vestits d’uns i d’altres, tant dels xics com de les xiques, es veuria reflectida la gran imaginació i creativitat dels Estudiants; això es va poder comprovar en algunes indumentàries com la de l’esquadra «Els Assedegats», on regnava la companyonia i el bon humor de tots els seus membres, els quals anaven vestits d’Aladins amb la seua llàntia meravellosa de la qual eixia el geni Xavi; per altra banda, els membres de l’esquadra «Al Gall» desfilaven orgullosos amb pas marcial, amb els seus escuts característics i esperaven impacients el moment de l’assalt al Castell per, com diu Milán al text de l’Ambaixada, «esclafar-los els mostatxos» als «moratxos».
Després de l’Ambaixada vindria la crema de la Cresola i la cordà. Així es posava punt i final als actes del Dia dels Estudiants; no obstant això, Gimeno i els portadors amb el ninot als muscles, es dirigirien al maset; al llarg del recorregut anirien professant el seu càntic ja famós del «Ja hem cremat a la Mahoma, ja s’han acabat les festes, que tu-ru-ru-ru-rú, que tu-ru-ru-ru-rú!». Però encara hi hauria energia perquè els Estudiants acudiren per ballar a la discomòbil al costat del recinte de la Piscina, i així posaríem fi a les festes del 2014.
ANY 2015
Per juny tornava novament a reunir a tots els beneixamins i beneixamines l’important cita de Sant Joan. El dimarts dia 23 a poqueta nit es va esdevenir la cercavila per arreplegar les banderes de les Filades i Comparses. Tot seguit es va passar a la Salutació Angèlica, l’hissat de les Banderes i la Crema de les Fogueres. Eixa mateixa nit, va tindre lloc l’Acte de Presentació dels Capitans per a les festes del 2015. Els nostres capitans i capitanes van pujar a l’escenari per rebre la banda, la distinció que els proclamava com a capitans. D’aquesta manera quedaven nomenats: Raquel Amorós Molina (capitana els Dies 6
i 10), Ángeles Sirera Conca (capitana per al Dia 7), Juan Roura Silvestre (capità per al Dia de la Mare de Déu) i Inés Amorós Molina (capitana per al Dia 9). Seguidament s’iniciava el «Càntic de l’Aurora», el qual es va perllongar fins la matinada.
De vegades, la climatologia, a més d’incontrolable, es mostra obstinada. Així, el dia de l’Entrada la pluja persistia i el poble s’omplia de paraigües. Els ulls miraven amb nerviosisme cap al cel i les converses giraven entorn del temps. S’oblidava, per moments, esquadres, seguicis, maquillatges, etc. Aleshores el cel donava una xicoteta treva i, a les 12:00 h., es podia donar començament al res de l’Àngelus, la interpretació dels himnes i la Mascletada. No obstant això, l’alegria va ser efímera, i lamentablement, s’havia de suspendre l’esperada «Moguda de les Músiques». Tanmateix, els festers se’n van anar a dinar pensant que en qualsevol moment podria revertir-se la situació.
Però la situació meteorològica no va canviar. Moments abans de moure l’Entrada, i amb la pressió i l’angoixa de pensar si s’estava fent el correcte, els representants de l’Ajuntament i de les entitats festeres van decidir que l’acte havia de celebra-se. Cris-
tians, Estudiants i Llauradors, van aconseguir, amb celeritat i no sense mullar-se, completar tot el recorregut; però, quan l’Efígie dels Moros es trobava a mitjan trajecte, la intensitat de la pluja va augmentar per moments, per la qual cosa les autoritats van haver de suspendre l’Entrada. Aleshores, el caos es va apoderar de la situació. Hi va haver esquadres que van intentar continuar, però el recorregut es va quedar, a poc a poc, desert, i els festers van haver de buscar un cobert que els permetera refugiar-se.
La pluja no va poder deslluir del tot l’ambient de la vesprada, i els nostres capitans van resistir l’aiguat estoicament. Els seus vestits de tonalitats obscures i sòbries, pel seu disseny ens evocaven algunes reminiscències de l’època del «Segle d’Or» espanyol, feien que les seues figures lluïren de manera elegant i esvelta. Els fills i filles dels capitans romanien circumspectes davant la situació, i esperaven que almenys un raget de sol il·luminara els seus rostres per donar-los un poquet d’energia. Un ballet de cantineres molt alegres i modernes, abillades amb uns vestits molt vistosos, que duien uns cossets de color gris, i de cintura per avall unes minifaldilles amb volants negres i blancs (i amb el rostre
Any 2015. Grup de dones desfilant en la Volta als Trons
maquillat amb un antifaç d’estil carnavalesc que era un dibuix d’una rata penada), precedien a la carrossa dels capitans. Amb les seues alegres dansades tractaren d’animar la vesprada. Així mateix, tampoc van faltar les referències al Quixot, i apareixerien les figures característiques d’alguns dels seus personatges, tal com l’il·lustre cavaller errant, que anava damunt del seu cavall «Rocinante», i algun xanquer que semblava un molí de vent.
El Dia 7 va continuar plovent. La borrasca no escampava. També fou un dia passat per aigua. L’ofrena es va haver de realitzar dins de l’església. A més, a la vesprada es va suspendre la Serreta per motius de seguretat. La pólvora amb aigua podia resultar perillosa. A més, els festers que van voler participar en la Retreta, ho van fer, però van acabar tots mullats. No obstant això, van actuar tots amb un somriure, fent així que triomfara la diversió.
El Dia de la Mare de Déu el temps va donar una esperadíssima treva, i les festes van continuar amb una certa normalitat. La Societat Coral de Beneixama, va interpretar, durant el transcurs de la Missa Major, la Missa de Palazón, amb motiu del seu 25é aniversari del cant d’aquesta missa.
Les festes seguiran el seu curs, però seran un record inesborrable que quedarà gravat a la retina dels habitants de Beneixama durant molt de temps. De fet, ni els més vells del poble recordaven res de semblant. Malauradament, per als capitans, bolcats tot l’any en la preparació de les festes, devia ser un record agredolç.
ANY 2016
La festa de Sant Joan preludiava la festa de Moros i Cristians. El dijous 23 de juny a poqueta nit s’iniciava la recollida de les banderes i, seguidament, es donava pas al res de l’Àngelus. A continuació va tindre lloc la cercavila i, posteriorment, l’encesa de les fogueres, molt nombroses els últims anys. La nit de Sant Joan ve a tindre un significat especial que va més enllà del simbolisme d’aquesta festivitat local. S’ha convertit en un punt de trobada dels amics, les famílies i els veïns del poble.
Finalment, una volta s’acaba la torrada, els beneixamins acudim a la plaça del poble per veure la presentació dels càrrecs festers. Uns capitans que ens representaran amb molt d’orgull en les festes de setembre. Aquella nit van ser presentats, i van rebre la banda acreditativa, els nostres adalils per a les festes del 2016, que eren els membres que conformaven la família Valdés Pastor: Vicente Valdés Pastor (capità per al Dia 7 de setembre), Inés Valdés Pastor (capitana per al Dia de la Mare de Déu), Vicente Valdés Vidal (capità per al Dia 9) i Elena Valdés Pastor (capitana per al Dia de l’Entrada i el Dia dels Estudiants).
El dia 4 de setembre, la Societat Musical «La Pau» de Beneixama oferia, a l’espai de la Glorieta, el seu concert extraordinari de festes de Moros i Cristians. Però aquesta vegada, amb un component addicional molt especial: l’obertura de la commemoració del 175é Aniversari de la Fundació de la Banda Municipal de Beneixama. Per a inaugurar l’efemèride s’hi va estrenar el pasdoble del director Mario Roig Vila, anomenat: «A la Pau de Beneixama».
Això sí, afortunadament, les tempestes no van tindre cabuda en aquelles festes del 2016. Eixe any, les celebracions no vindran acompanyades d’obstacles meteorològics, sinó que ens deixaran una sèrie de novetats i curiositats per al record. Així, la vesprada del dia 7 de setembre, un gran desplegament d’instruments de percussió va acompanyar al nou ambaixador del bàndol moro, José Isaías Richart Ferriz, el qual va debutar amb una actuació memorable. A més, també va fer, per primera vegada, la seua presentació com a versador en l’Ambaixada, Juan Carlos Silvestre Payà, qui hi va actuar representant el paper de missatger. Una altra novetat fou la participació, també per primera vegada, d’un xiquet: Joan Sirera Molina. Era la prova evident que la poesia de la festa, és a dir, les nostres ambaixades, tenien el futur assegurat. Així mateix, durant aquelles festes es
Any 2016. Casa dels capitans pel matí. Destaca la decoració de les altures del carrer amb paraigües
van produir algunes curiositats, encara que en referència a la Fila dels Moros. En primer lloc, el fester Juan Conca complia 100 anys vestint-se de moro; a més, dos caps històrics de l’Esquadra de Gastadors de la mateixa filà, pare i fill, serien capitans eixe any: Juan Llin Barceló i Juan Rafael Llin Pérez. Ambdós, van rebre l’escolta dels antics companys de l’esquadra de gastadors, els quals els van acompanyar, en el seu trajecte de matí per a la celebració de la missa de companyies, fins les portes de l’Església Parroquial.
Quant a la nostra Estudiantina, hauríem de destacar la posada en escena de la capitania d’una família de forts arrels estudiantils: la família Valdés Pastor. Una capitania que va resultar molt lluïdora, des del punt de vista plàstic, en part per causa dels vestits d’època que portaven alguns dels seus components, atés que alguns d’aquests ja fa anys que es dediquen al món del tall i la confecció de roba per celebrar esdeveniments de traca i mocador, i duien uns preciosos vestits d’època, molt fins i elegants, tal i com cabia esperar en una família de dissenyadors i modistes. Al «boato» de l’Entrada van desplegar les seues millors gales. La família anava damunt d’una elegant carrossa, adornada amb un rosetó d’estil gòtic, i en la qual es distribuïen tots els membres de la família, des dels més menuts als més majors, en dues fileres en forma d’escala; al bell mig del vehicle van desplegar una catifa blanca per semblar l’interior d’un palau. No van faltar a l’encontre els jóvens estudiants i estudiantes, amiguets i amiguetes de la família; els uns, de tunos amb guitarres i panderetes, i les altres, molt gracioses, engalanades dins d’uns mallots de ballarina i amb un llaç de cintes de colors al cabell. Així mateix, les esquadres de la quadrilla «Llapis i Ploma» (els amics del pare, Vicente Valdés Vidal), participaren en l’acompanyament, sota la batuta dels seus caporals Juan Pérez Luna, Pinxi, i Francisco Nàcher Ferre, Paco Nàcher.
El Dia «gran» dels Estudiants, el 10 de setembre, es va tornar a caracteritzar pel fabulós desplegament de tota la formidable ironia, fantasia i bon humor que atresoren els/les membres de la nostra societat. Pel matí, els més menuts van poder gaudir d’uns moments de felicitat duent la corda que arrossegava la Cresola. Tots els xiquets portaven un barret enganxat al cap amb una gometa, el qual duia dibuixats els protagonistes de la sèrie televisiva de dibuixos animats basada en el personatge de la «Peppa Pig». Però el moment més àlgid del dia es va viure per la vesprada, al llarg de la desfilada prèvia a la representació teatral i en la pròpia posada en escena del text de l’Ambaixada del poeta José Maria Milán. La desfilada sortia des del maset al voltant de les set de la vesprada. Iniciaven la comitiva, en el seu trajecte fins el castell, les forces mahometanes. Allí formaven l’esquadra «Ploma i Tinter» (que celebraven el seu 25é aniversari) disfressats de tribu africana. Grans quantitats de fang escampat per
tot el cos, llança i escut per al combat, i a penes uns xicotets tapalls per cobrir les seues parts més íntimes, formaven tota la seua indumentària. Altres grups de llençoleres participaven en la desfilada, abillades amb el clàssic llençol i amb una perruca a l’estil més «afro». A més, un grup de xicones, les quals s’havien confeccionat uns colorits vestits, feien gala de la seua fantasia creativa amb uns barrets semblants a uns plafons de llum molt carnavalescos i adornats amb unes rates penades. La quadrilla «Asseregats» tampoc van faltar a la cita, en aquest cas lluint un molt formal vestit de moro de Beneixama, i duien cadascun sobre els seus camals un ninot vestit de cristià en senyal de submissió. Els més menuts de la comparsa tampoc no van faltar a l’esdeveniment; en aquest cas, un grupet de xiquetes embellides amb els vestits de mores llençoleres que anaven repartint caramels al llarg de la desfilada i que van posar la nota més entranyable a una calorosa vesprada plena de sorpreses. I, com no, anava tancant la desfilada de les tropes de la mitja lluna l’esquadra «Llapis i Ploma», l’escolta del sentinella (paper interpretat una vegada més per Cristóbal Nàcher Ferre) i l’ambaixador moro, amb el seu caporal Gimeno, qui mostrava orgullós el seu alfange a mesura que anava marxant i saludant al públic.
També romandrien allí, per posar la seua nota de color i mordacitat, les tropes cristianes; els membres de l’esquadra «Al Gall», integrats en el bàndol cristià, anaven abillats amb uns vestits de milords anglesos o francesos, i portaven unes perruques clàssiques del segle XVIII. Altres veterans, els «Ismaelites», amb les seues clàssiques espardenyes d’hortolà. Mentres, la figura de «la Cresola», amb el cap de la «Peppa Pig», resplendia orgullosa dalt del castell i esperava impacient l’arribada dels protagonistes.
Posteriorment, al final de la vesprada, tindria lloc la representació de l’Ambaixada de Milán, en aquesta ocasió protagonitzada pels ambaixadors Juan Pérez Castelló (cristià) i Francisco Nàcher Ferre (moro). Així es posava punt i final a les festes del 2016. Un balanç molt positiu el de les festes del 2016 per a l’Estudiantina, on la Comparsa d’Estudiants aconseguiria la xifra de 248 socis, i s’hauria de destacar, una vegada més, la gran participació dels estudiants en tots els actes.
ANY 2017
Les celebracions per la festivitat del Patró de Beneixama, Sant Joan Baptista, no es van fer esperar. Com sempre, els actes començaren el cap de setmana anterior. El dissabte 17 a les 21’30 h. va tindre lloc als respectius masets els sopars dels festers. I és que calia agafar forces per a «l’entraeta», la qual es va iniciar a partir de les 23’30 h. Al finalitzar, hi hauria un temps de més afegit per al gaudi dels sentits, amb una orquestra ja tradicional en les nostres vetlades festives, com és La Tribu.
El cap de setmana següent, va tindre lloc l’acte de presentació dels capitans; un esdeveniment que es pot considerar el preludi de les festes de setembre. Aquella nit l’acte tornà a celebrar-se a un escenari extraordinari: la plaça de la Torre; els presentadors i mantenidors de l’acte serien els ambaixadors dels bàndols Moro i Cristià, Vicente Ferrero i Andrés Ferrero. La temàtica entorn de la qual girarà la vetlada serà l’univers de les ambaixades de Moros i Cristians, atès que eixe any del 2017 se celebrava el centenari de la mort de Pastor Aicart. Per eixe mateix motiu, també es projectarà, sobre un dels murs de la Torre mora, un audiovisual dedicat a reflectir la vida i l’obra del poeta. Així mateix, el president de la Comissió de Festes, Guillermo Valdés, afegirà al seu discurs tot un conjunt de novetats que s’havien començat i havien vist ja la llum, com l’escola infantil d’ambaixadors i la presentació del llibre Beneixama i les seues ambaixades, i d’altres que es volien dur a terme, com el projecte de realitzar les «entradetes» en una mateixa nit, i va proposar el dissabte dia 2 de setembre per dur-ho a la pràctica. La nostra capitana, la filla del difunt estudiant i expresident de l’Estudiantina José Barceló Mataix, Àngela Barceló Amorós, pujaria a l’escenari per ser nomenada capitana per a totes les festes del 2017.
El dia 4 de setembre la festa aterrava de la mà de la música. La nostra llorejada Societat Musical «La Pau» realitzaria l’últim dels actes celebrats entorn al seu 175é Aniversari. A les 23 h. va començar el concert amb el pasdoble La Replaça. Es tractava d’una peça composta pel nostre il·lustre i enyorat paisà Pedro Joaquín Francés. Seguidament assistiríem a l’estrena de dues obres: Oída y Temida i Marxa Cristiana; la primera fou composta per Josep Domènec Canoa Gracià, i la segona, escrita pel compositor Damián Molina Beneyto. La resta d’obres que s’interpretaren al referit concert també foren dirigides pels seus propis autors. Finalment, s’hi va escoltar el pasdoble A La Pau de Beneixama, una peça composta especialment per al 175é Aniversari de la Societat Musical «La Pau» pel seu director Mario Roig Vila.
A migdia del 6 de setembre, com a tret de sortida, té lloc un dels actes més emotius de les nostres festes, la Moguda de les Músiques. Aquell any del 2017, en el mateix acte, la banda de música de Beneixama interpretaria un pasdoble dianer que el compositor benidormer Pep Cano li va dedicar al seu oncle Carlos Milán (antic entranyable saxofonista de la banda) en el 1996.
Pel que ens sembla, antigament alguns actes de les nostres festes de setembre anaven precedits pel característic so de la dolçaina i el tabal. Malauradament, la pàtina del temps va esborrar aquesta estimable tradició.
No obstant això, quan el nostre benvolgut Juan Pérez Luna, Pinxi, va assumir la presidència de la Comissió de Festes a mitjanies dels anys vuitanta, va decidir despertar del somni dels justos aquest enyorat costum. Des de llavors, tots els matins de festes mouen la dolçaina i el tabal des de la seua casa, i el seu so fa trencar el silenci matutí, i els dos instruments anuncien al poble que la festa continua.
Els sentiments són l’ànima de les nostres festes. L’emoció s’apodera de tots nosaltres i l’alegria es desborda als carrers i ompli cada racó de vida. Ens agermanem en un entusiasme compartit. La devoció a la nostra Patrona ens uneix, sent un llaç que ens connecta any rere any per estar tots junts i celebrar les festes setembrines. Amor, devoció, il·lusió, entusiasme i responsabilitat, són algunes dels sentiments que afloren cada any. Per això, a les 5 i mitja de la vesprada del Dia de l’Entrada ja comença a fer-se perceptibles tots aquests sentiments. Tot just s’inicia l’espectacle amb l’electritzant força que saben transmetre tots els festers en el seu conjunt.
Referent a la nostra Estudiantina, obria la desfilada el nostre sergent José Vicente Navarro, el qual portava el banderí que ens representa a tots els estudiants, i el feia lluir onejant-lo amb orgull. A continuació, les joves esquadres de la nostra Comparsa, que realitzaven els seus característics moviments d’estil marcial que recordaven a l’antiga soldadesca. A poc a poc, un gran mantell blanc i negre, ens traslladaria fins el Segle d’Or, i aniria ocupant els carrers per on discorre la desfilada. El «boato» de la Capitania estava dedicat a la figura de l’estudiant José Barceló Mataix, el Papelero, el qual havia nascut a Beneixama en el 1917. Per això, Àngela Barceló Amorós, la seua filla, havia escollit a propòsit aquell any del 2017, atès que feia cent anys del naixement de son pare, i quina millor data per ser capitana voluntària. Una bonica idea que havia sorgit per honrar son pare, el qual havia sigut un gran estudiant, i també va ser President de la Comparsa en els anys 60.
Any 2017. Capitania Ángela Barceló Amorós en honor a son pare José Barceló Mataix, “El Papelero”
Així que, un llibre obert de grans dimensions on apareixia escrita la dedicatòria «Per tu», anunciava amb gran èmfasi l’esdeveniment. Així mateix no faltaven les al·lusions a la «Divina Aurora» (sempre present) amb la reproducció d’un fragment del moment final de l’Ambaixada de José Maria Milán. En aquella posada en escena tampoc faltarien les antigues cantineres, amb el repartiment de licors al seu pas, tal com es feia antigament; i encara menys, els càntics de la «tuna», antiga estudiantina universitària, la qual va sonar alegrement al compàs de les guitarres, bandúrries i panderetes, que van recordar els antics «sopistes» i murris del món universitari. El moment àlgid de la desfilada vindria representat per una fotografia de José Barceló, a lloms d’una burreta, tal com ho feien els primers capitans de l’Estudiantina, i amb el seu fill major Miguel als braços.
Tancava la comitiva la nostra Capitana Ángela Barceló Amorós, a peu, flanquejada als seus costats per les dones de la família que anaven acompanyant-la. Totes proveïdes d’uns vestits molt elegants i de bon tall, que ressaltaven les seues figures, i que fusionaven l’antic vestit de l’home amb un nou estil més delicat i harmoniós en el qual no podia faltar la nostra gorguera i un barret d’època que penjava lleugerament de la meitat del seus caps. De la seua mà esquerra, es desprenia un pergamí decorat amb tires de colors, que anaven onejant amb el ritme compassat de la música que portaven totes les dones que representaven a les famílies adherides: Vera Barceló, Barceló Soler, Sirera Vera, Verdú Barceló, Vera Ivars i Francés Barceló.
Al final de la desfilada de totes les Filades i Comparses va vindre el moment de les carrosses, el concurs de les quals anirà minvant progressivament any rere any, atés que els festers s’aniran inclinant més per participar en la pròpia desfilada, i per anar marxant i movent-se als sons
de la música de la banda. A poc a poc, se li anirà donant de costat a la nostra intervenció en aquest ritual tant característic per als estudiants de Beneixama. Els temps i els costums canvien. Coses d’un destí capritxós. És una llàstima que aquest moment haja anant deslluint-se per la mancança d’aquest tràfec de joguines, refrescs, utensilis casolans, etc., que inundava d’il·lusió, fantasia i contentació aquells moments finals de «l’Entrada».
Com anècdota especial de les festes en general, el dia 8 de setembre debutava com a ambaixador de la Filà dels Moros, el jove Juan Carlos Silvestre Payà, net d’un dels nostres fundadors, el tio Marqués.
En aquelles festes del 2017 també vam complir amb la nostra Patrona, atés que ens va correspondre portar-la als lloms pels carrers per on discorre la processó del Dia 9: carrer Doctor Silvestre, Reis Catòlics, carrer Constitució i Cardenal Payà fins a l’Ermita.
El Dia 10, l’Estudiantina tornaria a despuntar amb la seua gràcia i jocositat característiques. Els nostres talentosos humoristes feren gala al carrer d’unes grans dosis d’enginy i humor «negre», atès que alguns dels membres de la Comparsa atresoren i dominen una potent eina expressiva com és la comicitat. Vertaderament, els estudiants de Beneixama solen ser uns mestres en el desenvolupament de la sàtira i la comèdia. I quin millor moment per donar-la a conèixer a tots i totes que el Dia dels Estudiants. Pel matí, una riuada de xiquets es feren de notar arrossegant la corda de «la Mahoma», que eixe any portava el cap d’un dels personatges protagonistes d’una pel·lícula del gènere de ciència-ficció més taquilleres de la història com és: «La Guerra de les Galàxies» (Star Wars en anglès); una filmació creada pel guionista, productor i director George Lucas. El personatge al que al·ludim era el malvat Darth Vader.
Any 2017. Capitania Ángela Barceló Amorós en honor a son pare José Barceló Mataix, “El Papelero”
Però sobretot, l’humor sobreeixiria a l’hora de la desfilada prèvia que es realitza abans de l’Ambaixada de José Maria Milán; uns instants on els estudiants foren capaços de fer-nos riure a riallades amb els seus enginyosos vestits i disfresses, elaborats únicament per a l’ocasió.
Tot plegat, i una vegada més, la màgia de l’Estudiantina estaria present als carrers de Beneixama aquella entranyable vesprada.
ANY 2018
I per fi arribava Sant Joan. Una clara senyal de que les nostres festes grans estaven a cada vegada més a prop. El cicle anual es renovava amb vives senyals de llum i color que començarien amb l’arribada del solstici d’estiu. Els festejos arrancaven el dissabte 16 de juny amb els sopars de les filades i comparses als masets respectius. A continuació, seguint l’ordre de Cristians, Llauradors, Estudiants i Moros, els festes començaren a gaudir amb la ja tradicional «Entradeta», que transcorreria pels carrers de costum. En aquella ocasió, amb la finalitat de millorar l’organització, van a finalitzar les desfilades a la Glorieta. Seguidament, els festers van continuar la vetlada gaudint de la revetla organitzada al recinte de la Piscina Municipal, la qual es va perllongara fins altes hores de la matinada.
El divendres 22 de juny, després d’un sopar al Maset dels Moros, al voltant de les 23:00 h., va tindre lloc a la Plaça de la Torre un concert-exhibició protagonitzat per la Societat Musical «La Pau», i en el qual participaren també les esquadres oficials de les comparses i filades. En una plaça plena de gom a gom, i amb la presència d’alguns representants de la UNDEF, entre ells, la seua Presidenta Pepa Prats, les esquadres oficials realitzaren els seus moviments militars característics, i així ens van transportar en el temps, per uns instants, a les nostres festes de setembre, i a actes com «El Rogle» o «La Rendició d’Honors»1
A marge de la seua intervenció en moments transcendentals, així com en les visites de personatges il·lustres, a començaments del segle XIX, la milícia local beneixamina va començar a intervenir a les festes patronals. Possiblement, com havia ocorregut a d’altres poblacions, hi devia realitzar algun tipus de desfilada amb trets d’armes de foc. Devien efectuar, a més, salves com a escorta processional de la Verge. La veritat és que, al primer terç
del segle XIX, aquesta importantíssima peça del nostre organigrama fester, va encaixar perfectament en el trencaclosques dels nostres Moros i Cristians.
El dissabte, a les 00:30 h., a la Plaça de la Torre, seguia l’intens programa d’activitats amb l’acte de presentació dels Capitans per a les properes festes. Un públic que omplia de gom a gom la Plaça, va gaudir d’un acte entretingut i original que incloïa uns vídeos molt divertits que es van projectar sobre la paret de la Torre. Així doncs, quedaven presentats els capitans per a les Festes del 2018. Per l’Estudiantina, van pujar a l’escenari els membres de la família Molina Sirera, amb mostres de goig i satisfacció. Quedaven així nomenats per a desenvolupar la Capitania de la Comparsa d’Estudiants els socis: Francisco Molina Sirera (el Dia 7 de setembre), Juan Vicente Molina Sirera (el Dia 8 de setembre), Juan Molina Amorós (el Dia 9 de setembre) i José Luis Molina Sirera (el Dia 10 de setembre).
I per fi arribaria el moment més àlgid de l’any, és a dir, el Dia 6 de setembre... El Dia de l’Entrada, per a seguir detalladament l’evolució de la desfilada, la Comissió de Festes de Beneixama elaborarà un minuciós guió, on es donaran pèls i senyals de tot el que esdevindria moments després. Malgrat tot, una convidada inesperada, com sol ser habitual en els últims anys, trastocaria per complet els plans establerts, als pocs minuts de començar l’acte. La pluja entraria en escena i l’acte s’hauria de suspendre. Per sort, després d’una hora d’aiguat tardorenc, va poder reiniciar-se la desfilada, que va acabar amb èxit i sense cap altre contratemps.
En relació amb la Comparsa d’Estudiants, el «boato» organitzat pels nostres capitans no va deixar de sorprendre a propis i estranys. L’època i la societat espanyoles dels segles XVI i XVII serviren com a font d’inspiració als dissenyadors d’aquell seguici. Al nostre parer, la família Molina Sirera, va encertar amb la idea, ja que els seus membres van bussejar en les fonts artístiques del Renaixement i del Barroc per traçar un magnífic esbós d’aquesta època. Així, de la ploma de l’estudiant Juan Bautista Payà, brotaren uns versos (que buscaven un paral·lelisme amb el famós títol de l’obra de Calderón de la Barca La vida es sueño) que resumien amb molt d’enginy, l’enllumenament de la idea, fonamentada en el somni que va tindre el paterfamilias, Juan Molina Amorós. Un somni que després es va fer realitat: ser capitans de
1. Aquestes evolucions castrenses tenen el seu origen en les antigues milícies o soldadesques. Existeixen molts exemples d’aquestes reminiscències en multituds d’aspectes de les nostres festes de Moros i Cristians. Així, el noms dels càrrecs (capità, alferes, sergent i cap), la denominació dels actes (diana, retreta), els símbols (banderes, banderoles, bandes de capità i alferes), o les evolucions militars de les nostres esquadres oficials. En períodes de pau, les milícies havien de continuar exercitant-se per estar preparades davant un nou conflicte. Però amb el pas del temps, el que va començar sent una forma d’exercici militar i una posada a punt de l’armament, va acabar per transformar-se en una pràctica de caràcter lúdic i festiu. A Beneixama, tenim proves documentals d’aquesta metamorfosi. El 14 de juny de 1797, va arribar ací, provinent de Madrid, una comissió d’oficials reials. La seua comesa, era la d’organitzar i oficialitzar la concessió al nostre poble, per part del rei Carles IV, del títol de vila independent. Curiosament, la comitiva regia, que va generar una gran expectació entre la gent, va ser rebuda amb trets d’armes de foc. A més, el 1803, una acta municipal testificava que, amb motiu de la visita d’una autoritat eclesiàstica es va disparar amb armes de foc i morterets.
l’Estudiantina. Per aqueixa raó, la desfilada del «boato» s’obria amb un llibre de proporcions gegantines que es titulava: «Un somni fet realitat».
Tampoc va faltar a l’encontre la figura característica de don Quijote de la Mancha. Així, un ninot de grans proporcions damunt d’una carrossa feta a mida, anava conduït per quatre persones, i, a més, era acompanyat d’unes cantineres vestides a la vella usança que, al seu torn, anaven donant uns ventalls molt poètics on anava escrita la llegenda del somni del capità.
Però això no va ser tot, ja que ens quedava per veure la presència del famós autor del Quixot, en Miguel de Cervantes, al qual donaria vida qui subscriu la present crònica. A més, de manera simbòlica, i per voler reflectir alguns alguns dels elements i objectes que utilitzaven aquells artistes per a escriure les seues obres, aparegué en escena un tinter gegantí amb la seua ploma, tot allò fabricat amb cartó pedra. Encara que la cirereta del pastís la posaren les xiques del ballet «Dolls de Tinta», les quals anaven ballant abillades amb uns vestits molt elegants, propis de l’època que representaven, i també feien volar al seu pas uns mocadors que llançaven als quatre vents.
La pluja, condicionarà el desenvolupament d’alguns actes al llarg dels dies de festa, encara que no com en les festes del 2015; aleshores, l’acte de l’Ofrena, va veure limitat el seu recorregut per motius de la pluja. A més, el líquid element, enemic de la pólvora, va obligar a suspendre la Mahoma dels Moros.
El Dia dels Estudiants esdevingué l’apoteosi final. Pel matí, com de costum, els xiquets i les xiquetes de l’Estudiantina van haver de traslladar l’Efígie de la Cresola fins el castell, eixe any caracteritzada amb d’un personatge de pel·lícula anomenada Ladybug. Posteriorment, ja per la vesprada, la desfilada dels estudiants va deixar pels carrers on transitava, unes bones dosis d’ironia i humor i, per finalitzar un dia tant assenyalat en el calendari
estudiantil de la festa, va arribar la singular Ambaixada jocosa del mestre Milán, aquell any interpretada, en el paper d’ambaixador cristià, per Juan Pérez Castelló, Pinxito, el qual desfilarà en companyia de la seua esquadra dels cristians de l’espardenya, i membres de la colla «Al Gall», eixe any caracteritzats com a vertaders soldats de l’Ordre del Temple; encara que ell aniria disfressat de cordovés, amb el barret característic d’ala ampla i un rogenca i cridanera «torereta». El paper de missatger va ser protagonitzat per Santiago Nàcher Berenguer. Així mateix, el bàndol moro va tindre els dos germans Cristóbal i Paco Nàcher, en els papers de sentinella i ambaixador respectivament.
A la desfilada va cridar l’atenció, pel seu impacte visual, una filà de cristians que semblaven membres de la Benemèrita, però amb la boina típica de la Filà de Cristians de Beneixama. Portaven una armes prou contundents com eren unes metralletes, encara que de plàstic. Menys mal. Cal veure l’enginy i l’agudesa que mostren sempre els nostres estudiants, fent mostra d’una vessant humorística que mai decebrà al respectable públic assistent.
ANY 2019
El diumenge 23 de juny, amb l’encesa de fogueres, van continuar els festejos en honor a Sant Joan Baptista. Després de donar compte d’una bona graellada de carn, a les 00:30 h., va tindre lloc l’acte més singular de la festivitat: l’acte de presentació de Capitans per a les esdevenidores festes de setembre del 2019 a la Plaça de la Torre, un marc incomparable, tal i com havia sigut aquests últims anys, on s’havia celebrat l’acte.
Els tres presentadors, Andrés Ferrero, Josep Miquel Conca i David Juan, recolzats per un audiovisual projectat en la cara nord de l’emblemàtica fortificació, van realitzar una representació teatral que ens va transportar a l’any 1821, per recordar la proesa realitzada pels tres famosos carreters de Beneixama, José Parra, Salvador Vera i Vicent Lluna, quan tornaven amb els seus carros de recórrer la plana manxega per vendre i negociar els nostres productes². Seguidament, es va emetre el vídeo
Any 2018. Capitania família Molina Sirera
Any 2018. Membres de la colla El Desgavell en la desfilada dels caramels
promocional gravat per a la difusió del caràcter de les nostres festes i que, de segur, hauria contribuït a la decisió que atorgava la recent Declaració d’Interés Turístic Autonòmic de les nostres festes de Moros i Cristians. A continuació, els nostres Capitans per a les pròximes festes també van ser aclamats pels assistents. Així doncs, foren presentats per l’Estudiantina la família dels germans Pérez Puig (Juan, Antonio i José Manuel) i Mariví Sirera Sanz.
Aquella màgica nit de Sant Joan va concloure amb l’històric «Cant de l’Aurora», que eixe any acomplia el 150é Aniversari (1869-2019). Per commemorar l’efemèride, la Comissió de Festes va editar un llibret que duia per títol: el Cant de l’Aurora. Un curiós treball que contenia informació sobre l’origen i la història d’aquest popular cant a Beneixama, a més de les diferents estrofes que, compostes per diversos autors, s’han anat cantant al llarg del temps la nit de Sant Joan.
I, per primera vegada en la història, la processó del trasllat de la Mare de Déu des de l’Ermita a l’Església es va convertir en el primer acte de les nostres festes de Moros i Cristians, al passar a celebrar-se la vespra, és a dir, el dia 5 de setembre a poqueta nit. Així, la Confraria de la Mare de Déu havia posat l’assumpte del canvi del dia en mans de l’Arquebisbat de València, al qual pertanyia el nostre poble; llavors, la Comissió de Festes acordava, en connivència amb els serveis jurídics d’aquesta entitat eclesiàstica, que en aqueix 2019 s’avançara la processó al dia anterior del començament oficial de les festes. Una vegada passades les festes, es votaria en assemblea general de la Confraria, la idoneïtat del canvi de la processó. No obstant això, a les 20:00 h. començava l’esperat acte, i l’assistència va ser multitudinària. A continuació, els festers es dirigiren als seus respectius masets per a gaudir del tradicional sopar del fester, un moment que, evidentment, no pot experimentar cap canvi.
Un altre dels aspectes de les festes que es veurà afectat serà el de l’ús de la pólvora. Cada vegada són més les dificultats que tenen els amants de l’arcabusseria per a poder continuar amb aquest costum ancestral tan vinculat amb la tradició de la Festa de Moros i Cristians. La veritat és que, en els últims anys, s’han incrementat les restriccions en el proveïment del preuat explosiu; per eixa raó, als pobles que celebren les festes s’ha vist reduïda significativament, la quantitat de gent que dispara. Així i tot, sembla que al nostre poble, els cops i arcabussos continuaran inundant de soroll i olors a pólvora els carrers Constitució i Cardenal Payà.
No obstant això, la festa continuaria, si cap, amb major intensitat. La gent esperava impacientada l’arribada de les nostres festes majors.
Ens quedem en les festes del 2019 i els capitans de la nostra comparsa, la família Pérez Puig, els quals gaudiran de la seua capitania i tindran molt present els seus avantpassats, que els van inculcar eixe afecte per l’Estudiantina.
Així doncs, el dia de l’Entrada començava el dia amb molta brillantor, com si el pas de l’aurora haguera fet el miracle. Els festers es mostraven exultants i eufòrics, tot i que encara no s’havien posat els vestits. El res de l’Àngelus i la hissada de banderes des del balcó de l’edifici de l’Ajuntament al so dels diferents himnes, significaven el preludi del que s’esdevindria hores després.
Per la vesprada, al voltant de les cinc, totes les esquadres oficials, acompanyades pels presidents respectius i les banderes, retien «honors» al president de la Filà de Cristians, després de concentrar-se al número 9 del carrer Ramón i Cajal. Un acte molt emotiu que a tots ens agermana i ens uneix entorn a uns objectius comuns: l’enaltiment de les nostres festes patronals i el gaudi de tots els festers i festeres. Mitja hora més tard, a les 17:30 en punt, començava la Gran Entrada, amb el següent ordre: Cristians, Estudiants, Llauradors, Pirates (que hi feien el seu debut) i Moros.
L’Estudiantina, a l’igual que la resta de filades i comparses, ens delectava amb el pas de les seues esquadres i músiques, a cada instant. Els pasdobles de tot tipus animaven la vesprada amb el pas alegre dels nostres festers i festeres. El «boato» dels capitans va tancar la desfilada de la comparsa. Es tractava d’una recreació del que ha sigut l’Estudiantina; per eixa raó, no faltaren les cantineres o, millor dit, posaderes, que semblava que havien eixit d’alguna venta del Quixot, i que anaven proveint de beguda i viandes al públic; ni tampoc el ja clàssic ballet, en aquest cas, abillades amb uns vestits negres a l’estil més purament tunant, però en versió femenina; duien unes robes molt juvenils i cridaneres; en les mans portaven unes cintes «estudiantils» (semblants a les que porta en la part del braç esquerre el vestit oficial) que eren ventejades per les mateixes ballarines. Finalment, la carrossa de les famílies Pérez Puig i Sirera Sanz, amb un desplegament de distinció i elegància, damunt d’una carrossa que semblava l’interior d’un palau renaixentista. Les dones amb uns vestits d’època i els homes amb el vestit oficial de la comparsa amb la banda de capitans.
Al final de la desfilada de totes les comparses i filades, assistírem al carrusel de les carrosses, que malauradament, van minvant els últims anys a passos gegantins. Que li anem a fer... L’acte de l’entrada va agafant uns nous rumbs en eixe aspecte.
La resta de dies, l’harmonia i el bon humor predominaren constantment entre nosaltres, per la qual cosa ens divertírem com sempre, sobretot, en el transcurs de l’acte de la Retreta; tot un espectacle que no decau mai, i que l’Estudiantina s’ha encarregat de realçar any rere any, amb molta participació de festers, i els «numerets» han anat convertint-se en una eclosió de colors, d’agudesa i d’humor, i per suposat, en un gaudi per als sentits. Així, Ismaelites, Ploma i Tinter, etc...
Així mateix, la nostra comparsa va tornar a cimejar en el seu dia gran: el Dia dels Estudiants. Tot començava de matí amb la Diana i la Missa en honor dels nostres difunts a l’Ermita i en presència de la «Divina Aurora». Posteriorment, va tindre lloc el tancament de la bandera i l’esmorzar. En concloure aquest, es van viure moments molt emocionants en el sorteig de capitans. A continuació, el trasllat de la Cresola va fer les delícies dels més xiquets. Tots eufòrics i exultants la conduïren des de ca Gimeno al castell, van arrosegar-la amb una llarga corda. Eixe any, el cap del protagonista representava al personatge animat de la pel·lícula «El rei lleó». Ens referim al tendre cadell de lleó Simba.
No obstant això, els moments més esperats, sens dubte, es van viure per la vesprada, al llarg de la desfilada i en el transcurs de la representació de l’Ambaixada escrita pel nostre president d’honor, José Maria Milán Álvarez. Uns instants extraordinaris, on afloren sempre una bona dosi de sentiments oposats; i ja n’anaven uns quants, des que en l’any 1926 va començar a representar-se el text que continua vigent avui. En definitiva, tot un ritual, ple de màgia i fantasia, que ens fa com estar vivint un conte de fades.
Any 2020
Quan començava l’any 2020 les perspectives per a la nova dècada no podien ser més optimistes. Passada la gran crisi financera, aquella llarga travessia del desert que a Espanya ha estat especialment virulenta, semblava que
s’iniciava un nou període de bonança. Tot indicava que en aquesta nova ocasió podríem encarar amb entusiasme una època daurada, socialment i econòmicament.
El divendres dia 6 de març, com a tret d’eixida del «Mig Any Fester», tenien lloc al maset de la Filà de Cristians, la presentació de la revista Moments de Festa. Els festejos continuaren amb total normalitat els dies 7 i 8 de març. Malgrat algunes notícies, ningú va anticipar el que estava a punt de passar; la veritat era que en eixe moment pocs o ningú podíem presagiar el que després s’esdevindria, i que duria als governs dels països del món a prendre mesures tant dràstiques com el confinament de la població i la suspensió de qualsevol activitat social; aquestes mesures de prevenció van afectar totes les festivitats populars que se celebraven al conjunt dels pobles i ciutats de l’Estat Espanyol. Disposicions que també causaren un gran impacte en la nostra població, atés que no es van poder celebrar les nostres festes de Moros i Cristians durant dos anys.
La calma s’havia instaurat a poques hores d’aquella tempesta que estava apunt de caure...
Així doncs, el concert, previst per al 14 de març, ja no arribaria a celebrar-se. Eixe dia, davant la imminent situació de crisi sanitària ocasionada pel coronavirus, el govern espanyol declarava l’estat d’alarma, i s’establiren unes mesures extraordinàries de contenció i suspensió de nombroses activitats i serveis. A Beneixama, quedaven paralitzades totes les activitats programades de caire esportiu, lúdic i cultural.
Però la notícia més trista de l’any per als beneixamins esdevindria pel mes de setembre. Després de 80 anys ininterromputs de celebració, Beneixama es quedava sense festes de Moros i Cristians. La decisió va ser presa el 6 de juny per la Junta Directiva de la Comissió de Festes. A l’acord se sumaren tant l’Ajuntament com la Parròquia de Sant Joan Baptista. Amb la idea de llançar un missatge d’esperança s’edita, per part de la Comissió, un vídeo que portava per títol Tornarem.
Malgrat tot, la Parròquia decidirà celebrar unes festes eclesiàstiques amb un programa especial en honor de la Divina Aurora; d’alguna manera, es tractava de pregar a la nostra Patrona perquè intercedira per nosaltres, i així, aconseguir que s’acabara la pandèmia. No obstant això, la decisió no estaria exempta de polèmica, ja que s’havia signat un acord per a no realitzar cap mena de celebració. Finalment, els actes previstos se celebraren sense cap incidència.
ANY 2021
Malauradament, el 8 de juliol es prenia la decisió de suspendre les festes de Moros i Cristians. En una reunió general de les diferents poblacions, que van mantindre amb
la Consellera de Sanitat, es va tractar la qüestió. L’administració havia instat totes les entitats festeres perquè elaboraren uns protocols per poder celebrar les festes amb totes les garanties sanitàries; malgrat tot, fou impossible salvar les enormes barreres burocràtiques que l’administració sol·licitava a les poblacions i, per tant, la Comissió de Festes, reunits en junta, decideixen, de comú acord amb l’Ajuntament i la Parròquia de Sant Joan Baptista, deposar la celebració per segon any consecutiu.
La nit del 3 de setembre, al pati de les antigues escoles, va tindre lloc la presentació del documental de les nostres festes. La cinta portava per títol Arrels i festa, la nostra història; en l’elaboració de la projecció i en el seu muntatge, hi va participar molta gent del nostre poble. A més, els actors i les actrius eren majoritàriament de Beneixama. L’audiovisual intentava desgranar la nostra festa i, per això, es feia un recorregut en el temps, des de la seua aparició, allà per la dècada de 1830, fins a l’actualitat. La gent que vam acudir a la projecció, ens vam quedar bocabadats quan vam contemplar el magnífic resultat final. Semblava tot un somni, un viatge en el temps a la Beneixama del segle XIX. Aquella pel·lícula documental va ser obra d’un magnífic professional, com és Pablo Godoy Rojas, qui va comptar amb tot un gran treball de recerca i documentació per part del president de la Comissió de Festes, Guillermo Valdés, i dels seus assidus col·laboradors. Aquell acte mitigaria una miqueta l’absència de les festes.
Així, davant la impossibilitat de celebrar les festes de Moros i Cristians, es prepararen uns festejos especials en honor a la «Divina Aurora»; es tractava d’una mena de festes «eclesiàstiques»2. Les celebracions començaren el 5 de setembre amb el trasllat de la Patrona des de l’ermita fins a l’església. Entre cent-cinquanta i dos-centes persones acompanyaran la Verge en un horari intempestiu, sobre les 7:30 h. del matí. L’endemà, al voltant de les 7:30 del matí, la Confraria convidava els xiquets i xiquetes a un gelat a les portes de l’església. Altrament, el dia 7 de setembre per tal que la gent poguera portar flors a la Mare de Déu, el temple romandria obert des de les 9:30 fins a les 13:00 h. D’altra banda, el Dia de la Nativitat de la Verge (el dia 8), a les 18:00 hores, es va realitzar una conferència a càrrec del canonge de la catedral de València Miguel Payà Andrés. Sota el títol «Historia de una devoción. Virgen María Divina Aurora», va fer un repàs cronològic dels esdeveniments eclesiàstics que han marcat la vida del nostre poble des del segle XIII fins a l’actualitat. Finalment, els dies 9 i 10 de setembre, com tots els dies anteriors, hi va haver missa, volteig de campanes i disparada de coets.
ANY 2022
Després de quasi dos anys molt durs sense cap mena de festejos, el 18 de juny tornava celebrar-se a Beneixama la festivitat de sant Joan. La gent va gaudir com mai a «l’entradeta» després de tanta enyorança i indignació contingudes al llarg d’aqueixos durs anys. El dia 23 se celebrà el tradicional acte de presentació dels capitans per a les festes del 2022. En una gala molt emotiva i visual, presentada per Jéssica Sanjuán i Ana Mollà, els assistents van poder visualitzar algunes actuacions i vídeos relacionats amb les nostres festes, els quals es projectaren en una pantalla gegant. A més, es presentava en societat al nou president de la Comissió de Festes, Josep Miquel Conca Alonso. En aquest acte es nomenaren els nostres capitans de l’Estudiantina per a les festes del 2022, els quals havien quedat ajornats per la no-realització de les festes de Moros i Cristians durant els dos anys anteriors. Els capitans que pujaren a l’entaulat per gaudir del seu nomenament davant el poble foren: Rafael Carratalà Quereda (capità per al dia 7 de setembre), Magdalena Silvestre Pont (capitana per al Dia de la Mare de Déu), Cristóbal Sirera Conca (capità per al dia 9 de setembre) i Maria José Carratalà Francés (capitana per al Dia dels Estudiants).
I per fi van arribar les festes, les tan desitjades festes. Després de quasi tres anys d’absència tornaven a Beneixama les festes de la «normalitat». I és que no hi havia un precedent històric d’aquesta obligada aturada, exceptuant-ne alguns anys durant la Guerra Civil, en els anys 1936, 1937 i 1938, atés que en l’any 1939 ja es van tornar a celebrar.
Les festes van transcórrer amb plena normalitat, amb l’alegria i la germanor que sempre ens acompanya. A més, el bon oratge marcaria la tònica d’unes festes tan desitjades, que tornaven a Beneixama per a mantindre vigent la tradició i la il·lusió de tots els beneixamins i beneixamines.
2. Atés que algunes poblacions havien organitzat actes festius a la fi del mes d’agost i principis de setembre, alguns veïns del poble no veieren totalment desbaratat la celebració de les festes de Moros i Cristians; la gent debatia en cercles d’amics i familiars la idoneïtat de celebrar aquells festejos; així doncs, encara que s’havien ajornat un any més (i ja n’eren dos consecutivament), la intenció d’alguns era alleujar la situació de tristesa que s’havia produït a causa d’aquella suspensió; per aquesta raó, l’Ajuntament, amb la col·laboració d’algunes associacions del poble, va organitzar una sèrie d’actes. En primer lloc, el dia 4 de setembre es va fer el concert de música festera. A més, el dia 8 per la nit va tindre lloc un espectacle de focs artificials. Finalment, l’11 de setembre es tornava a realitzar un espectacle piro-musical que havia preparat la «Colla de Dimonis Emplomats».
Any 2022. En record del caporal Juan Pérez Luna, “Pinxi”
Aquell bon temps va ajudar que tots els actes es desenvoluparen amb normalitat, i a més, a que un gran nombre de visitants també pogueren gaudir dels festejos. Caldria destacar la presència, la vesprada del dia 7 de setembre, del programa Bona vesprada de la televisió autonòmica valenciana, que va retransmetre en directe per a tota la Comunitat Valènciana part de la Volta dels trons i de la primera Ambaixada.
Quant a la participació dels festers de totes les filades i comparses, caldria destacar l’elevada assistència a tots els actes, malgrat haver caigut les festes entre setmana, la qual cosa era d’esperar atés que havíem estat dos anys sense poder gaudir i ara es feia el moment de recuperar el temps perdut. Així mateix, la gran novetat d’aquells festejos fou la primera participació, a nivell oficial, en les festes de Moros i Cristians de la Comparsa de Pirates, la qual s’havia fundat en el 2018, i algunes esquadres ja havien eixit en la desfilada de l’Entrada en el 2019.
Pel que fa a la nostra Estudiantina i a la participació dels nostres socis i sòcies en els diferents actes, caldria dir, en primer lloc, que començàrem les festes amb peu ferm, ja que en l’Entrada es va registrar un considerable desplegament d’esquadres. La nostra desfilada va consistir en un continu carrusel de colles d’amics i amigues que integren la nostra societat, abillades amb els seus vestits especials o amb els vestits oficials, i que desfilaven l’una rere l’altra amb la seua banda de música. Formaven tota una legió humana reunida per a gaudir de l’alegria de la vida i, al mateix temps també, per dur a terme el profund compromís d’enaltir la nostra comparsa i la festa de Moros i Cristians de Beneixama. Un conjunt de protagonistes que han fet de la tradició i de l’alegria dos baluards emblemàtics que constitueixen la nostra idiosincràsia. Esquadres d’estudiants i estudiantes que faran gala d’eixa gran veterania atresorada amb el pas del temps; una solera ben guanyada a pols; encara que, una d’elles, la coneguda com llapissera i ploma, va desfilar ben afligida per la recent desaparició d’un dels estudiants més emblemàtics: Juan Pérez Luna, l’inoblidable i sempitern Pinxi, el qual ens havia deixat en juny del 2022. La seua ànima i el seu esperit estigueren presents al bell mig de l’esquadra, i estaria representat per un simbòlic vestit, acompanyat per la seua regla de caporal.
Els nostres capitans van estar, com sempre, a l’altura de les circumstàncies, acompanyats per unes elegants donzelles abillades amb uns vestits d’època. La seua carrossa representava el castell de festes, flanquejat per sengles escuts, el de la nostra comparsa i l’oficial de Beneixama.
actes portant el banderí. No obstant això, l’Estudiantina senyorejava en cada un dels actes de la festa, i destacava la massiva afluència d’estudiants a tots i cadascun dels moments oficials d’aquesta.
El Dia dels Estudiants, la diana posava en funcionament l’ànim de cadascun dels estudiants. A migdia, la nostra Cresola, amb el cap de Harry Potter i vestida d’estudiant, era traslladada des de ca Gimeno al castell. Tot estava preparat per a l’assalt final.
Per la vesprada, com sempre, l’Ambaixada, aquell any molt emotiva davant la pèrdua de l’ambaixador cristià de les últimes dècades, Pinxi pare. No obstant això, Juan Pérez Castelló, Pinxito, glossaria de manera magistral el paper de l’ambaixador cristià, en homenatge a son pare. Cal deixar constància també d’un fet sense precedents que va esdevindre el dia 9 de setembre; es tractava de la intervenció de la primera dona ambaixadora de la història de les festes de Moros i Cristians. Ens referim a Maria Consuelo Silvestre Asensi, la qual representarà l’ambaixada de la conversió del moro com ambaixadora de la Filà dels Moros.
El dia 11 de setembre, encara que les festes ja havien conclòs, els beneixamuts i les beneixamudes estaven grassos de contents i satisfets al veure que tot havia anat bé, i s’havia pogut gaudir amb normalitat d’aquelles festes tan anhelades.
I amb l’arribada del Nadal, concloïa feliçment aquell any de l’esperança. Per fi s’havia aconseguit recuperar la celebració de les nostres festes de Moros i Cristians, encara que alguns dels nostres estudiants romandrien per sempre en el nostre record.
La manca d’un sergent oficial va fer que els membres de la directiva col·laboraren en l’acompliment d’aquest ofici, i anaven alternar-se durant el transcurs dels diferents
ANY 2023
Per juny arribava Sant Joan, i això significava que les festes de setembre estaven cada dia més a prop. Així doncs,
Any 2022. Grup de festers jovençols a la Cercavila de mig dia
el segon cap de setmana d’aquell mes va tindre lloc el sopar de germanor als respectius masets de les comparses i «filaes». Després de menjar i beure bona cosa s’esdevindria «l’Entraeta». No obstant això, els dies 23 i 24 de juny esdevenen, sens dubte, com els més emotius de la festivitat. Sobretot, la nit de Sant Joan, és per als festers la més entranyable, atés que queden proclamats davant del poble els capitans per a les properes festes.
L’Estudiantina hi va presentar els seus: Maria Bellod Sanjuán (capitana per al dia 7 de setembre), Miguel Ángel Valdés Carricondo (capità per al Dia de la Mare de Déu), Christian Rodríguez Sanjuán (capità per al dia 9) i Alejandro Bellod Sanjuán (capità per al Dia dels Estudiants). Posteriorment, en el tradicional càntic de l’Aurora, les estrofes del nostre president honorífic, José Maria Milán, cantades per alguns veïns i veïnes del poble, van cobrir de poesia, fins les cinc de la matinada, els carrers del poble. Com a dada anecdòtica, en la missa del dissabte 24 de juny del 2023, es va donar la benvinguda a la relíquia de Sant Joan Baptista que, des de llavors, custodia el poble de Beneixama.
I per fi arriba setembre, encara que les previsions meteorològiques apunten a l’arribada d’una gota freda al llarg de la primera setmana de setembre. Les tertúlies dels veïns i les veïnes se centren en aquest aspecte. Els més endevins comencen a fer els seus pronòstics i ja parlen que seran les festes de l’aigua. Pel que puga passar, el dia 2 de setembre s’instal·la a l’aparcament de la piscina municipal, lloc habitual de les orquestres i discomòbils en les nits de festes, una carpa que complisca amb l’objectiu de protegir l’espectacle en cas que de sobte començara a arruixar. Malauradament, els pronòstics s’acom-
pliran eixa mateixa nit durant el transcurs de la desfilada de «l’Entradeta», i agafarà als Cristians i als Estudiants, que hauran de suspendre el seu concurs. Encara que la carpa romandrà allí la Nit dels Sopars, afortunadament no s’hauria d’utilitzar.
L’oratge de les festes serà espectacular i els festers podran celebrar tots els actes amb l’entusiasme característic. El concert del dia 4 se celebrarà amb dues peculiaritats: la primera serà la seua ubicació, en aquest cas, la banda se situarà en l’encreuament dels carrers de les Monges i la Séquia.
Quant a l’Estudiantina, una aura especial surarà en l’ambient durant les festes, la qual impregnarà els nostres ànims de felicitat al pensar que solament restarà un any per a l’esperat Centenari. Malgrat que aquest esdeveniment encara no havia arribat era força impossible no sentir-se arrossegat per ell, pel seu magnetisme, i per l’orgull que representava ser estudiant de Beneixama i complir cent anys.
La desfilada de l’Entrada ens deixaria grates imatges per al record. Les nostres esquadres no fallaran a la cita anual. És el cicle de la vida, la tradició, la nostra cultura... Sempre recordarem eixos quatre capitans a peu gaudint del calor del públic, del calor humà que desprén. De fons, la façana del nostre maset plenament aconseguida, artísticament immaculada. Dos germans, un cosí que és més que un germà, i un nòvio, el promés d’ella, de l’única dona que exerceix la capitania però que en cap moment donarà senyals de flaquesa, i estarà a l’altura de la resta. Els quatre lluiran uns vestits d’època pareguts al del pro-
Any 2022. Xiquets damunt de la llapisera gegantina a la cercavila
tagonista de la pel·lícula Alatriste, don Diego Alatriste y Tenorio. Des de la senzillesa que transmetien arribaren a connectar amb la gent, la qual els va aplaudir rabiosament al seu pas. La capitana, Maria Bellod Sanjuán, va causar sensació amb eixe vestit tan guerrer i futurista, paregut als que apareixen algunes vegades als videojocs, el qual duia dues espases entrecreuades a la seua esquena. La veritat és que van causar una bona impressió en passejar pels carrers on discorria la desfilada, sense fer cap mostra de magnificència ni d’ostentació, i van fer de la humilitat el seu emblema.
Malgrat la magnífica posada en escena de l’Estudiantina en la desfilada de l’Entrada, assistírem a un fet que venia donant-se ja en els últims anys, però que mai pensàvem que podria ocórrer. Assistírem al final de les carrosses. Si mirem cap enrere encara recordem aquells primers senzills vehicles que havien començat al caliu dels primers estudiants; tartanes tirades per la força de burrets o mules, les primeres intendències, que donaven a berenar a la gent que s’apropava als estudiants que anaven damunt d’aquells artefactes. Posteriorment, es transformaren en remolcs impulsats pels motors dels primers tractors, i posteriorment, sorgiren els grans camions carregats de joguines. Tot això desapareixia de l’Entrada. No sabem si tornaran algun dia...
Quant al Dia dels Estudiants, una vegada més hauríem de destacar la magnífica posada en escena de tota la comparsa per tal d’enaltir els seus costums tradicionals i els seus senyals d’identitat. Aquell ritu ancestral, que es produeix aquest dia any rere any, tornava de nou. La creativitat i la sàtira combinaven de nou entorn d’una cel·lebració única. Pel matí, com és ja habitual, va tindre lloc el trasllat de l’efígie de la Cresola fins el castell; una imatge que eixe any feia referència a un dels personatges ficticis de la pel·lícula de ciència ficció militar i animació estatunidenca del cineasta James Cameron anomenada Avatar. Per la vesprada, la desfilada de les tropes mores i cristianes i, després, l’Ambaixada jocosa del nostre president honorífic José Maria Milán, la qual, des del 1926, ve delectant tot el públic que s’acosta a veure i a escoltar els seus protagonistes. A continuació, la cordà, ja que els estudiants també som foc, pólvora i tradició.
Tan sols un mes després, a finals del mes d’octubre, començaren els festejos entorn de la celebració d’una gran efemèride: el Centenari. Un nou any despuntava a l’alba. Un gran any per a la història de la nostra benvolguda Estudiantina. Amb el capítol de la Crònica del Centenari conclourem la nostra història que es va començar a relatar en aquesta mateixa publicació a l’any 2021. Moltes gràcies per l’acollida i bones festes.
José Vicente Payà Sanchis
Arxiver de la Comparsa d’Estudiants de Beneixama
Any 2023. Esquadra especial d’hòmens amb un elegant vestit d’època
Any 2023. Rèplica de la façana del maset dels Estudiants
Any 2023. Parella de capitans. Miguel Ángel Valdés Carricondo i Maria Bellod Sanjuán
SABIES QUE...
...com l’ambaixada és curta, al final inclou un “Entremés en un acte dedicat als ambaixadors dels Estudiants “El Frare” i “Pere Chuan”?
...la retreta amb disfresses la van començar els estudiants José Maria Albero, Antonio Albero, Paco Sanchis Navarro, José Albero Calabuig “Panxeta” i Juan Sirera “el manxego”? Els únics, però, que es van disfressar van ser Paco Sanchis i Panxeta. Fins a eixe moment, la retreta eren fanalets i prou.
...l’any 1949 l’Estudiantina va celebrar les Bodes de Plata, sent la Banda oficinal de la Comparsa ni més ni menys que la d’Ontinyent, que el dia 10 va oferir per a tot el poble un concert amb obres de Palau, Berlioz, Txaikovski i Mozart, entre altres, i que al descans es va celebrar “un gran concurso de peinado”, amb tres premis per a les guanyadores?
COMPARSA DE LLAURADORS
Fotografia de Francisco Vicente
Beneixama Moros
SALUTACIÓ DEL PRESIDENT
Cada vegada em sorprèn més la rapidesa amb què passa el temps. Quan arriben els preparatius de Sant Joan, moment en què escric aquestes paraules, ja tot és festa. En res estarem gaudint dels porrats als nostres masets i, com qui no vol la cosa, setembre és ací. Aquestes seran les terceres festes que escric unes paraules com a president i voldria aprofitar un any més per a dir que és tot un orgull representar aquesta gran família que és la nostra Comparsa de Llauradors i, com no, sempre acompanyat de la junta directiva, sergent i, per descomptat, de tots i totes vosaltres que sempre esteu ahí per al que necessitem.
Enguany hem fet un pas endavant en la millora del nostre maset, per tal de continuar gaudint de totes les activitats que allí realitzem al llarg de l’any i li donen vida i sentit a aquest edifici. Es tracta de la reforma i millora de la nostra cuina, no únicament utilitzada en els sopars i dinars del calendari fester sinó també per comparsistes o associacions que el lloguen al llarg de l’any.
Si fem la vista enrere, aquest any ha sigut positiu quant el nombre de persones associades. Com ve sent costum, a poc a poc anem creixent amb noves incorporacions. No obstant això, no sempre són tot alegries. Aquest any ens ha deixat un soci amb el qual compartíem la festa des de fa molts anys, fidel a la comparsa i, com no, cal dir-ho, a la seua benvolguda esquadra El Terròs. Curro, allà on estigues, ben segur que ens dones força per continuar endavant.
Vull aprofitar també aquestes línies per donar l’enhorabona a la Comparsa de Pirates, ja que aquest any s’incorporen completament a les nostres festes de Moros i Cristians en honor a la Divina Aurora. Espere de tot cor que any rere any pugueu continuar creixent com ho hem fet nosaltres.
A més, no podem deixar de banda als nostres capitans, protagonistes indubtables dels nostres dies grans. Pep, Salva i Ximo, que acompanyats de les vostres parelles, amics, família i de tota la Comparsa de Llauradors, ben segur que viureu uns dies inoblidables. L’enhorabona per aquest càrrec.
M’agradaria fer extensiva aquesta felicitació als capitans i capitanes de la resta de comparses i filades, a més de veïns i visitants que arriben al poble en aquestes dates per gaudir de les nostres festes. Igualment, a la Comissió de Festes de Beneixama i a la Regidoria de Festes, ja que any rere any coordinen tots els elements que fan possible el bon desenvolupament de les nostres festes.
Esperem que, un any més, siguen dies plens d’alegria, música, sentiments a flor de pell, color, pólvora i, com no, dies viscuts amb molta il·lusió i respecte.
D’entre totes les coses que necessita una associació festera, una de les més importants és un lloc on reunir-se. Aquest és fonamental per a les tasques administratives, per a guardar els símbols que les identifiquen i, sobretot, per a convertir-se en un espai d’encontre entre totes les persones associades perquè, al capdavall, la finalitat última és crear llaços d’unió entre diferents gents dins la Festa.
A Beneixama tenim molt assumida la tradició de tindre un local fix per a cada una de les filades i comparses, ja siga en propietat o en règim de lloguer. A diferència de la majoria de llocs, al nostre poble els anomenem maset, un diminutiu de mas, mot que significa “casa de camp situada enmig d’una explotació agrària”. No sabem ben bé d’on pot derivar aquest nom tan particular, però a la Comparsa de Llauradors ens encaixa perfectament.
L’1 de maig de 1971, a la casa de Francisco Camús, conegut com Pana, naixia una nova entitat festera, la Comparsa de Llauradors. Però, prompte van haver de buscar un lloc on reunir-se per a preparar la festivitat de Sant Isidre, que aquell any ja assumien en bona part. Primer s’instal·laren en un local de Josefa Molina, situat actualment al número 77 del carrer Manuel Parra. Era un espai gran, però estava allunyat del centre i no reunia les condicions per convertir-se en un maset. Així que, poc després de la Festa de Sant Joan, van fer la mudança a un nou indret, una antiga almàssera situada al carrer Cardenal Payà, just enfront de l’ermita, propietat del marit de l’anterior benefactora, ambdós pares del jove comparsista Juan Bautista Conca.
El nou emplaçament era més idoni perquè se situava al cor de la Festa de Moros i Cristians de Beneixama, molt a prop de la resta dels masets de les altres entitats. Tanmateix, passat aquell emocionant primer any, els Llauradors buscaren un nou espai més adequat a les seues necessitats. Molt a prop, al mateix carrer, però ara enfront de la Plaça de l’Ajuntament, hi havia una antiga gelateria propietat de la tia de Juan Bautista Conca, la qual fou llogada, gràcies a la seua intermediació, per a un període de cinc anys i un preu mensual de 1.000 pessetes. I, a més, la gelateria estava adossada a l’antic abeurador del poble, de manera que continuava estant molt relacionada amb la temàtica de la nostra entitat.
Aquell local, ampli i amb una petita cuina, els va permetre encetar una nova aventura. Els caps de setmana i dies festius, el maset dels Llauradors es convertia en un bar. Els socis es repartien les jornades de treball a torns, i entre tots aconseguien recaptar fons econòmics per a finançar el nou projecte fester. Allí se servien tapes típiques de Beneixama, moltes d’elles elaborades per les mares o les dones dels festers, esdevenint el plat estrella el “Pepito”, un entrepà menut i redó, farcit de pisto, arrebossat amb ou i fregit. Amb molta probabilitat, aquesta idea sorgí arran l’aclaparador èxit del Bar Rodilla que havien organitzat per a la festivitat de Sant Isidre. I cal dir que també es convertí en un dels llocs més populosos de la Beneixama dels primers anys de la dècada de 1970.
A finals de 1974, quan encara no havien passat ni cinc anys des de la fundació, va sorgir una bona oportunitat per a aconseguir un local en propietat, situat novament al carrer Cardenal Payà. Es tractava d’una vella almàssera en desús des de feia temps propietat de la família Lluna. Gràcies a la intermediació d’alguns socis i familiars, la comparsa finalment va pactar la venda per un valor de 450.000 pessetes, una quantitat gens menyspreable en aquell temps. Per tal de facilitar l’adquisició, els propietaris, els germans Paulino i Francisco Puig Luna, van acordar establir un termini de pagament de 10 anys. Això vol dir que la comparsa, cada any, havia de satisfer aproximadament 45.000 pessetes (al voltant de 3.750 pessetes mensuals). Finalment, el contracte de compra-venda es va signar en el temps previst, el 6 de novembre de 1984. Aquesta operació tan arriscada ens permet comprovar com els socis d’aquell moment tenien plena confiança en l’èxit de la Comparsa de Llauradors i apostaren fort per la seua consecució.
L’adquisició d’una propietat, però, suposava tot un repte per a la nounada entitat. Aquella vella almàssera, tancada des de feia temps, necessitava una intervenció molt forta per a transformar-se i esdevenir un veritable maset. Miguel Mollà Martí, constructor de Beneixama i veí del nou local, va estimar que el cost de tota l’obra sumaria al voltant de mig milió de pessetes. Però, perquè tenia un cost tan elevat? Doncs perquè calia escometre reformes de molt de calat: reparar tot el sostre; al sòl calia remoure i extreure terra, fer un piconat de pedra, una estesa de formigó i col·locar 160 m² de paviment amb taulells; construir una cuina, lavabos d’homes i dones, obrir forats als murs i col·locar una porta i quatre finestres; fer les conduccions d’aigua freda i calenta i les instal·lacions elèctriques; i també l’arranjament de la façana principal i la lateral. La compra i rehabilitació del nou maset suposava una inversió aproximada d’un milió de pessetes. Davant d’aquesta despesa considerable, els socis van decidir encarregar-se personalment de les obres, contractant professionals només quan era indispensable. Així, les reformes es van dur a terme els caps de setmana, gràcies al treball voluntari dels socis, que van col·laborar segons les seues capacitats físiques i tècniques. Aquest esforç va implicar que l’any 1975 l’activitat de l’entitat es mantingués a la gelateria, mentre avançaven les obres del nou local. Però, tot i la dedicació dels socis, els treballs de reforma es van allargar diversos anys, i, de fet, la cuina encara s’estava adequant el 1977. No obstant això, la inauguració del nou maset va tenir lloc el 1976, quan les reformes encara no havien finalitzat. Malgrat la implicació directa dels socis en la feina, va ser necessari sol·licitar dos crèdits bancaris de gran quantia. A pesar que la manca de documentació ens impedeix saber-ne l’import total, sí que coneixem que encara en l’any 1983 quedaven per pagar 550.000 pessetes, més els interessos corresponents, fet que va obligar a aprovar diverses derrames extraordinàries de considerable import.
Aquesta primera reforma, això sí, sols va transformar la planta baixa, que era l’espai essencial per a desenvolupar els actes festius. Les obres de condicionament de la primera planta es van posposar fins el 1992, quan es va presentar un projecte de renovació que incloïa habilitar una habitació per als músics, un saló amb una cuina pròpia, obrir una porta nova i millorar l’escala de pujada, de manera que es garantiria una estada més còmoda als músics que ens acompanyaven en Festes i s’incrementava la seua capacitat. Aquesta reforma va tenir un cost d’1,7 milions de pessetes i va durar tres anys, ja que la inauguració del saló de dalt fou el 6 de maig de 1995. D’aquesta manera, el maset es completava per a enfrontar la celebració del 25é aniversari de la Comparsa de Llauradors, celebrat al llarg de 1996.
A partir d’aquest moment, el maset quedava completament equipat per a l’ús diari de la comparsa i els seus socis 20 anys després de ser adquirit. Però el pas del temps i la seua utilització han requerit d’altres intervencions de manteniment i millora. El 1998 es va haver de reparar la façana lateral per a erradicar la seua humitat. Més endavant, en 2003, es van reprendre les obres de la primera planta, i s’hi va construir una nova habitació més
menuda, un magatzem i es van millorar notablement els seus banys, amb més dutxes, sanitaris i lavabos. L’any 2012 s’aprovà un projecte per a renovar els lavabos de la planta baixa i la porxada del pati, mentre que el 2015 es va dur a terme la remodelació integral del pati i la connexió del maset amb el clavegueram. L’última obra de millora s’ha completat fa pocs mesos, amb una reforma integral de l’antiga cuina, tot adaptant-la definitivament a la nova normativa estatal i autonòmica.
Més enllà d’aquestes intervencions més importants que han transformat l’antiga almàssera en un maset, hi ha altres menors que també han tingut la seua importància. El condicionament ha estat una preocupació constant al llarg del temps: primer amb la construcció d’una llar, després amb la instal·lació d’una estufa, més tard es va comprar un canó de calor i, finalment s’han instal·lat aparells d’aire condicionat a les diferents estances del maset, com ara els dos salons i l’habitació gran. També ha estat necessari renovar el mobiliari per a garantir la utilització del maset. Es van comprar cadires de boga, substituïdes després per altres plegables de fusta i recentment se n’han adquirit algunes noves de plàstic; es compraren taulers de fusta amb cavallets metàl·lics, després de contraxapat i, finalment, de plàstic amb les seues pròpies potes; es van comprar lliteres i matalassos per a equipar les habitacions; també s’adquirí un ordinador de taula per a l’oficina; etc.
El resultat de totes aquestes intervencions ha estat la creació d’un maset que ens estimem tots els llauradors i llauradores perquè, al cap i a la fi, s’ha convertit en un dels símbols més visibles de la nostra comparsa. Però també perquè molts de nosaltres hem celebrat molt esdeveniments importants de la nostra vida a les seues estances, junt amb les nostres famílies, amics i esquadres. Forma part, per tant, del nostre imaginari personal i col·lectiu. A més a més, la seua excel·lent ubicació i el seu condicionament han afavorit que moltes associacions l’hagen escollit per a dur a terme innumerables esdeveniments, de manera que també ha esdevingut un referent cultural de Beneixama.
Per tot això, i ara que fa 50 anys que forma part de la Comparsa de Llauradors, hem de saber cuidar-lo i conservar-lo, perquè el nostre maset és una part molt important de la nostra entitat, on tots els socis i sòcies han aportat el seu esforç per a construir-lo i mantenir-lo.
Josep Miquel Conca Alonso Cronista de la Comparsa de Llauradors
SABIES QUE...
…la Comparsa de Llauradors sempre ha estat molt vinculada al carrer de la Séquia? La seua fundació es va acordar a casa de Pana l’any 1971, situada en aquest carrer, que actualment rep del nom de Cardenal Payà. Així mateix, tres dels quatre locals que han servit de maset també s’ubiquen en aquest carrer: l’any 1971 estava situat al número 42, just davant de la Glorieta, entre 1972 i 1976 es va ubicar al número 58, just enfront de la Plaça de l’Ajuntament, i actualment està al número 72. A més a més, en tots tres casos, els masets han estat molt vinculats a les tasques agropecuàries del poble: el primer i el tercer són antigues almàsseres, mentre que l’altre tenia adossat l’antic abeurador del poble.
Comitiva de la capitania de dia de la Comparsa de Llauradors en el seu 25 aniversari (9 de setembre de 1996) davant de l’actual maset.
Beneixama Moros
Beneixama Moros
Beneixama Moros
FILÀ DE MOROS
Fotografia de Paco Sempere
Beneixama Moros
SALUTACIÓ DEL PRESIDENT
En aquests dies de final d’estiu, en els quals ja es respira la festa i gairebé percebem en l’aire la pólvora i la música, se m’ofereix de nou l’oportunitat de transmetre alguna petita reflexió a través d’aquestes pàgines. En aquesta ocasió, m’agradaria posar el focus de les meves paraules en el lloc que és punt de reunió de tots els festers: el Maset.
La Filà de Moros té la sort de comptar avui amb un local magnífic, gràcies al llegat històric dels socis que ens van precedir i van tenir visió de futur. En el seu manteniment i explotació col·laboren, des de sempre, moltes persones al llarg de l’any: no sols membres de la Directiva, sinó també voluntaris anònims que ofereixen el seu temps i esforç gratuïtament per a convertir-ho en un espai acollidor que permeti la trobada, la celebració i la germanor.
Això clarament succeeix en els porrats de l’estiu, en les grans celebracions festeres, i també en altres petits moments que potser passen més desapercebuts però són essencials en les distàncies curtes: ens permeten conèixer-nos millor, estrènyer llaços d’amistat i fomentar l’intercanvi generacional entre joves i majors, com cada diumenge en la cervesa de migdia o en els menjars de germanor, que enguany hem celebrat al desembre i per Setmana Santa. Fins i tot, des de la consciència solidària que ens convida a compartir el que tenim, el nostre Maset ha obert les seves portes, com no podia ser d’una altra manera, en les ocasions en què circumstàncies adverses ho han requerit, com en les donacions de sang durant l’època de pandèmia, o en la recollida d’articles de primera necessitat per als damnificats de la DANA d’octubre. És una sort immensa disposar d’un local que pot convertir-se, gràcies a la col·laboració i la bona voluntat de cada persona, en un gran espai de convivència on compartir els grans valors humans. Tant de bo, en aquestes pròximes festes, continuem aprofitant-lo i cuidant-lo entre tots.
No puc acabar aquestes línies sense dirigir-me als capitans d’aquest any 2025, Teresa, Juan Adrián i Laura, per a agrairlos el servei que presten en representar a tota la Filà i, com no, desitjar-los que gaudeixin com mai aquests dies que, segur, romandran en la seva memòria per sempre. I a vosaltres, socis i veïns, us desitjo unes molt bones festes.
Pau Casas López
En estos días de final de verano, en los que ya se respira la fiesta y casi percibimos en el aire la pólvora y la música, se me ofrece de nuevo la oportunidad de trasmitir alguna pequeña reflexión a través de estas páginas. En esta ocasión, me gustaría poner el foco de mis palabras en el lugar que es punto de reunión de todos los festeros: el Maset.
La Filà de Moros tiene la suerte de contar hoy con un local magnífico, gracias al legado histórico de los socios que nos precedieron y tuvieron visión de futuro. En su mantenimiento y explotación colaboran, desde siempre, muchas personas a lo largo del año: no solo miembros de la Directiva, sino también voluntarios anónimos que ofrecen su tiempo y esfuerzo gratuitamente para convertirlo en un espacio acogedor que permita el encuentro, la celebración y la hermandad.
Esto claramente sucede en los porrats del verano, en las grandes celebraciones festeras, y también en otros pequeños momentos que quizá pasan más desapercibidos, pero son esenciales en las distancias cortas: nos permiten conocernos mejor, estrechar lazos de amistad y fomentar el intercambio generacional entre jóvenes y mayores, como ocurre cada domingo en la cerveza de mediodía o en las comidas de hermandad, que este año hemos celebrado en diciembre y en Semana Santa. Incluso, desde la conciencia solidaria que nos invita a compartir lo que tenemos, nuestro Maset ha abierto sus puertas, como no podía ser de otro modo, en las ocasiones en que circunstancias adversas lo han requerido, como en las donaciones de sangre durante la época de pandemia, o en la recogida de artículos de primera necesidad para los damnificados de la DANA de octubre. Es una suerte inmensa disponer de un local que puede convertirse, gracias a la colaboración y la buena voluntad de cada persona, en un gran espacio de convivencia donde compartir los grandes valores humanos. Ojalá, en estas próximas fiestas, sigamos aprovechándolo y cuidándolo entre todos con este fin.
No puedo acabar estas líneas sin dirigirme a los capitanes de este año 2025, Teresa, Juan Adrián y Laura, para agradecerles el servicio que prestan al representar a toda la Filà y, como no, desearles que disfruten como nunca estos días que, seguro, permanecerán en su memoria para siempre. Y a vosotros, socios y vecinos, os deseo unas muy felices fiestas.
Instagram @filamorosbeneixama WEB www.filademoros.es
La Festa: Filà de Moros
CAPITANS 2025
DIA
DIA 8:
DIA 9:
7: Teresa Molina Cambra
Juan Adrián Camús Martínez
Laura Ferrero Montes
De les mil i una haimes
Allà pel segle V abans de Crist, l’historiador Heròdot descrivia el poble dels libis com un grup sòlid però heterogeni amb grups que vivien de forma itinerant, viatjant d’un lloc a un altre del seu territori, i altres grups que decidiren assentar-se en llocs determinats i no moure’s més d’allí, com a forma d’assegurar el territori. Segles després, al llarg d’Al-Àndalus la norma ja és tindre una vida sedentària arrelada al terreny, en forma de califat o taifa, segons l’època. Nosaltres, la Filà, som més semblants als libis que van i venen o més bé andalusins, fixats en un lloc concret?
Si repassem la història, trobem que molts han sigut els llocs on la Filà ha estat establida. Un dels primers llocs coneguts on es celebraven les reunions dels socis -que no sòcies- era l’hort de Puig, on el gran pati emparava un àpat a l’aire lliure que donava començament a les festes en un moment en què el sopar del dia 5 encara no era una tradició establida. També era el lloc elegit per a pintar-se de negre el dia de l’entrada.
Tanmateix, aquell lloc, en la mesura que era una casa particular, encara no tenia el rol de maset tal com el coneixem hui en dia. Després va vindre l’adquisició del Maset del Carreró (Fotografia 1), en l’actual carrer José María Milán, un local en què els vora 40 socis no cabien, circumstància que els portava, de nou, a sopar al ras, a base de taules al carrer emparats pel gran arc d’obra que Pita va construir per a donar-li tot un aire morisc.
A mesura que augmentava el nombre de socis, el següent pas va ser el trasllat al maset de la plaça de l’ajuntament (Fotografia 2). En aquell moment, la filà encara no estava constituïda com a associació i, per tant, no podia tindre propietats. Va ser el soci Juan Bautista Pastor Valdés, president de la filà en diverses ocasions i fill de l’il·lustre poeta Pastor, qui va fer un pas endavant i va adquirir la finca a títol personal. L’escriptura indica que es va produir la transacció el 31 de juliol de 1965 per la quantitat
de 13.500 pessetes (Fotografia 3).No serà fins 1976 que es signarà un compromís per part de Juan Bautista Pastor, president en exercici aquell any, on exposa que el maset no ha de comptar-se com a part del seu patrimoni ja que la finca passarà a pertànyer a la filà “en tanto sean redactados, presentados y aprobados los Estatutos que permitan a la antes nombrada Comparsa constituída legalmente en Sociedad, y pueda poseer bienes propios e inscritos a su nombre y administrados por la Directiva que en su día la represente”, fet que succeirà l’any 1983, quan la filà, ja composada legalment com a associació i sota la presidència d’Antonio Vañó Amorós, adquireix la finca per 500.000 pessetes de l’època (Fotografia 4).
Entre unes coses i unes altres, tràmits i burocràcia amunt i avall, el maset de la plaça va exercir de seu de la Filà durant prop de quaranta anys. “Alguno dice que huele a absenta: puede ser, ¡cómo no! Si ese es el aroma de la fiesta y de la tierra! 40 años. 40. Hay quien entró de bebé y hoy es un señor moro con toda la barba”, escrivia la Filà personificada en l’article de l’any 2003. El nombre creixent de socis, això no obstant, va fer que també el maset es quedara xicotet i moltes celebracions i sopars passaren a tindre lloc al carrer, com ja succeïa a l’hort de Puig i al maset del carreró.
Arran d’aquesta tessitura, en els darrers anys del segle passat es va posar sobre la taula la necessitat d’una nova seu. Esta vegada, no obstant, el canvi seria més substancial que mai, ja que es va plantejar una construcció de nova alçada, un fet pioner per a la Filà i per al poble. El procés, emperò, no va ser fàcil. En primer lloc,
3
es va valorar l’adquisició de diversos sitis on començar a fer l’obra. Entre les diverses opcions sospesades estava un solar situat al peu de l’actual avinguda de València abans que este carrer existira, un siti que es va comprar per part de la Filà l’any 1994. De fet, es va arribar a projectar algun plànol (Fotografia 5) però finalment, desestimada l’opció de construir allí la nova seu festera, l’any 1998 s’executà la devolució als seus propietaris originals. Un destí similar patiria un siti a l’entrada del poble, pròxim al taller dels Canets. Finalment, va aparèixer la possibilitat que acabaria per ser l’opció definitiva: un terreny localitzat enfront de la Torre de Beneixama, propietat de Rosendo Gómez, soci de la Filà.
4
Abans d’adquirida la parcel·la i ja amb la idea clara que este seria, ara sí, el siti, començaren les gestions per a l’ambiciosa comesa. Ja en l’any 1999 estaven sotmetent-se a debat distintes modalitats de pagament per a sufragar l’obra: i és que parlem d’un pressupost total d’aproximadament 100 milions de pessetes (uns 600.000 euros), una quantitat notòria per a una obra faraònica. El resultat és el que tota la morisma coneix: un enorme saló central diàfan de 840 metres quadrats (Fotografia 6), espai per al músics i situat en un lloc privilegiat, al bell mig del cor de la festa. A més a més, els arquitectes responsables foren Alfonso Pastor Juan i Mari Carmen Calatayud Romero amb la col·laboració de José Manuel Vázquez Mosqueda, tots tres socis de la Filà.
Fotografia
Fotografia
Fotografia 7
El 29 de juny de 2002 es va col·locar la primera pedra, tal com recull el mistèric ‘llibre vermell’ (Fotografía 7), i per a les festes de l’any següent la construcció ja estava preparada per a rebre’ns i festejar-la com a la més majestuosa seu que mai ha tingut la Filà en la seua història. Enguany, any 2025, farà 23 anys des d’aquelles primeres festes a la nova seu.
La història de la filà ha anant quedant escrita a les parets de nombrosos indrets que han actuat de testimoni mut del decurs fester. Llavors, em torne a preguntar: la Filà som més andalusins, arrelats a un terreny fixe, o bé més com el libis, que anaven i tornaven i mai no s’establien? Potser hi haja una de calç i una d’arena. Hi ha qui viu tot l’any a Beneixama i se n’ocupa de tindre cura del poble i del maset, i hi ha qui cada vegada, malauradament, té una disponibilitat més reduïda per a tornar-hi. Potser en
tenim un poc de tot, de libis i d’andalusins, de gent sempre present i de gent més dispersa, però és un fet que les festes són l’acte de major convocatòria per a tornar al poble, i el nou maset, el maset d’Almizrra, ja el maset sense més, sempre ens convida a aplegar-nos dins d’ell per a fusionar-nos en aquella efervescència comuna que pren els carrers la segona setmana de setembre: vinguem d’on vinguem, és sempre l’escenari de retrobaments, gojos, absentes i, de tant en tant, també algun acte fester.
Andalusins, libis, residents i no residents, festers uns i altres, filles i fills de Beneixama, la Filà de Moros vos desitja bones festes.
Joan Carles Silvestre Payà
El Croniste
SABIES QUE...
...la font d’aigua que presideix el pati té un simbolisme molt vinculat a l’entorn del nostre poble? La font que fa lliscar un corrent uniforme d’aigua simbolitza allò llunyà, a l’igual que en les construccions àrabs originàries. A la part superior de la mateixa paret, hi ha una finestra tan llarga com la font que enquadra el Cabeço Gordo i les muntanyes adjacents. Així, el nostre pati està senyorejat per una finestra oberta a l’entorn més pròxim i conegut, el Cabeço Gordo, que es contraposa al corrent constant de l’aigua com a evocació dels llocs distants i enyorats.
…les manises col·locades el pati del maset procedeixen de la façana de l’antic maset de la Plaça? Es tracta d’un treball vinculat a la família Pita, de llarga tradició d’obrers. Miguel Mollà Martí va ser l’encarregat de fixar el mosaic a la paret exterior que dona a la plaça de l’Ajuntament. Posteriorment, el seu fill, José Miguel Mollà Santonja, va executar la delicada operació de retirar una a una les manises de la façana per a tornar-les a posar al pati de l’actual maset. El mosaic, doncs, porta acompanyant la Filà durant més de 40 anys al llarg de dos seus diferents.
Beneixama Moros i Cristians 2025
La Festa: Filà de Moros
Beneixama Moros
Beneixama Moros
La Festa: Filà de Moros
Beneixama Moros
Fotografia de Juan Fco. Parra
Beneixama Moros i Cristians 2025
SALUTACIÓ DEL PRESIDENT
Estimats amics, ja són set anys escrivint en aquesta revista, i enguany voldria començar mirant arrere per valorar tot el camí recorregut. Des d’aquell 2018 en què vam fundar la Comparsa de Pirates amb tan sols 18 socis fins al dia de hui, que ja en som més de 60, la nostra evolució ha sigut constant. Amb esforç, il·lusió i molta faena compartida, hem consolidat una comparsa viva, activa i cada vegada més present dins les nostres festes. Des de començament d’any, estem participant activament en la Comissió de Festes, on s’ha obert un espai de reflexió important sobre el present i el futur de les nostres festes. Un dels temes que tenim damunt la taula és una possible actualització dels estatuts de la comissió, per tal d’adaptar-los a les necessitats actuals. Entre altres propostes, es planteja substituir el sistema de votació per unanimitat per un de majories, amb l’objectiu de facilitar la presa d’acords i avançar amb més agilitat.
La festa, com tot allò viu, evoluciona. I això implica també saber escoltar, dialogar i adaptar-nos, sempre amb respecte i pensant en el bé comú de totes les Comparses i Filaes.
La meua il·lusió és continuar avançant cap a unes festes més justes en el tracte a totes les Comparses i Filaes. Espere que, en un futur no massa llunyà, puguem trobar una solució consensuada a qüestions com l’ordre de l’entrà i entraetes, així com l’ordre de les banderes en la nit de Sant Joan. Són aspectes que, segons l’opinió de gran part del poble i de moltes entitats festeres, actualment no es fan de la manera més encertada.
És moment de mirar endavant amb responsabilitat i generositat, escoltant totes les veus i tenint clar que el més important és respectar l’esperit de la festa i tractar totes les comparses en igualtat de condicions. Vull aprofitar també per donar les gràcies, de tot cor, als nostres capitans d’enguany. Gràcies per assumir aquest paper amb tanta entrega, compromís i estima per la festa. Sou un exemple per a tots, i la vostra dedicació es notarà en cada detall, en cada acte, en cada moment.
I, com no, un agraïment sincer a tots els membres de la comparsa. A aquells que, any rere any, col·laboren, treballen i fan pinya perquè la Comparsa de Pirates continue sent un referent dins la festa. No importa l’edat ni el càrrec: cada persona compta. L’ajuda, la constància i el bon humor són el que ens fa grans i el que dona sentit a tot açò.
Vos desitge unes festes plenes d’alegria, convivència i emocions compartides. Que la música, la pólvora i la germanor ompliguen els carrers de Beneixama i que ho fem, com sempre, amb orgull, respecte i estima per la nostra tradició.
Visca Beneixama, visca la Comparsa de Pirates i visca la nostra estimada Divina Aurora!
Dani Mataix
JUNTA DIRECTIVA
President
Daniel Mataix Graciá
Vicepresidenta
Patricia Vañó Mauricio
Secretari
Alberto Barceló Molina
Tresorers
Juan José Valdés Albero
Natalia Valdés Pérez
COMPARSA DE PIRATES
Vocals
Oscar Pascual Luna
Vicenta Pérez Gracià
José Antonio Sánchez Milán
Francisco José Pérez Gracià
SERGENT
Justice Quayson
BANDA DE MÚSICA
Unió Musical “La Tranca” de Banyeres de Mariola
PERSONES ASSOCIADES
68
ANY DE FUNDACIÓ 2019
MASET
Carrer Otília Sales, 7
CORREU ELECTRÒNIC piratesbeneixama@gmail.com
XARXES SOCIALS
Facebook
Comparsa Pirates de Beneixama
Instagram @piratesbeneixama
La Festa: Comparsa de Pirates
CAPITANS 2025
DIA 7: Adelina Valdés Pérez
DIA 8: Marcos Vañó Mauricio
DIA 9: Natalia Valdés Pérez
Un més de la família
El ritual de cada any tornarà a complir-se, amb passió, soroll i il·lusió, pels carrers del nostre poble.
En aquesta edició els Pirates consolidarem la nostra presència com la cinquena comparsa del municipi de Beneixama, aportant un punt de desvergonyiment i esperit jove. Potser siga només la nostra impressió, però quan anem creuant el recorregut de l'entrà, sentim que el públic gaudeix amb entusiasme de la nostra presència i, siga com siga, a nosaltres ens transmet positivisme, ens ompli de goig i ens fa acabar el recorregut amb més vitalitat si cap.
En tan sols uns mesos tornarem a experimentar totes aquestes emocions però, no anem tant de pressa i repassem alguns dels actes i moments que conformen les nostres Festes de Moros i Cristians.
Tirant la vista enrere arribem al mes de juliol, en què ens ajuntem al nostre maset el dijous de cada setmana i fins el començament dels porrats. Açò és ja un acte quasi oficial dins de la Comparsa de Pirates i s’ha convertit en una font d'inspiració de cara a les festes. De fet, sempre hi ha algun que altre cul inquiet que va per davant de les boires i deixa caure sobre la taula alguna que altra bogeria o pla descabellat per a dur a terme. Sense anar més lluny, el passat 3 d'agost de 2024 vàrem reprendre el que un dia va moure la "Penya el Xapitel", el campionat de dòmino. Eixe dia va despertar molt bons records i va haver molt bon rotllo entre els participants, i va resultar així una jornada agradable i prou pirata.
Els dies de festes donen per a molt, però, al mateix temps s'esfumen de pressa, així que intentem assaborir al màxim tots i cadascun dels actes oficials. Comptem per a això amb la nostra banda oficial "L´Ateneu Musical Sant Jordi de Banyeres de Mariola", o millor dit, "La Tranka" què, com solem dir nosaltres, bufa més que ninguna altra! Podríem contar moltes anècdotes de les festes passades però potser ens faltarien pàgines i no acabaríem mai. Per dir-vos-en alguna... en una serreta, el President va haver d’abandonar el "barco" una estona, i com que la resta dels que estàvem allí no sabíem com s’organitzava este acte, vam fer el recorregut amb el banderí on no tocava. Altra cosa que podem explicar és l’aportació al maset del que ja considerem un amic de la comparsa. José Maria Albero (el Sevillano) va desenfundar una vegada més el seu pinzell i ens va deixar de nou bocabadats amb els seus dots artístics.
Bé, amics i amigues, sols em queda convidar-vos al nostre banquet pirata, que es celebrarà del 6 a l’11 de setembre al carrer Otilia Sales. Hi podreu menjar a mans plenes, fer rots i brindar amb rom i, si no ho feu, anireu drets als taurons!
LA VIDA PIRATA, LA VIDA MILLOR.
Bones festes.
SABIES QUE...
...els pirates otomans i barbarescos efectuaven ràtzies costaneres constants pel Mediterrani, saquejant pobles i capturant esclaus que després venien als mercats d’Alger i Istanbul?
El regne de València era un regne ric i pròsper dins de la corona d’Aragó, amb importants ports i un florent comerç, la qual cosa, unida a la seua proximitat a les bases pirates del nord d’Àfrica (a l’Alger, Tunísia i Trípoli), el feia ser un botí perfecte i molt anhelat?
La ràtzia més recordada va ser aquella en la qual 300 pirates liderats per Dragut van desembarcar i van arrasar Cullera.Va ocórrer en 1550 i encara hui es recrea anualment a la ciutat. Però València, Gandia, Xàbia, Dénia, Calp, Altea, Benissa, Oliva, Benidorm i Guardamar també van patir atacs i saquejos esporàdics durant anys, la qual cosa va obligar a posar torres de vigilància al llarg de tota la costa valenciana. Això permetia advertir la població de l’arribada de vaixells enemics i proporcionar-los un temps crucial per a fugir cap a l’interior. Moltes d’eixes torres encara perduren hui en dia.
Torre de Gerro, cap de Sant Antoni, Dénia
Beneixama Moros
Beneixama Moros
Fotografia cedida per la Confraria
Beneixama Moros i Cristians 2025
SALUTACIÓ DEL PRESIDENT
Un año más llegan las fiestas de Moros y Cristianos en honor a nuestra patrona Divina Aurora. Estamos todo un año esperando con entusiasmo la llegada de estos días en los que disfrutamos con alegría y devoción.
Son días que esperamos con ansia por ver a nuestra patrona por las calles de Beneixama en todo su esplendor luciendo sus mejores galas.
Somos muchos los que durante el año la visitamos en su ermita simplemente para verla y ofrecerle unas velas o incluso para pedirle con fe y amor que nos ayude en momentos difíciles.
Sea como sea, del 5 al 10 de septiembre la tenemos mucho más presente y aprovechamos para decirle cuánto la veneramos y el amor que sentimos hacia ella simplemente viéndola pasar en procesión por las calles o al entrar a la iglesia en misa de comparsas.
Por eso, desde la Cofradía trabajamos para que nuestra patrona brille cada año aún más si cabe. Trabajamos para que vuestros donativos sirvan para mejorar sus instalaciones, para recuperar, limpiar o restaurar todo su patrimonio y que así perdure en el tiempo.
Como ya muchos sabéis este año especialmente se ha trabajado sin descanso realizando muchos trabajos de restauración en la ermita de la Divina Aurora.
Es importante a lo largo de los años realizar este tipo de trabajos para asegurar un patrimonio en buen estado y que haga lucir a nuestra patrona. Es por ello que quiero aprovechar estas líneas para explicar todos los trabajos que hemos realizado.
Empezamos rehabilitando la sacristía y el cuarto del almacén donde se guardan las andas, faroles de la Virgen y otros enseres. Con el paso de los años eran muchos los daños a causa de las humedades y goteras.
También hemos restaurado unos lienzos en la parte superior del templo que estaban muy deteriorados y necesitaban de un trabajo muy delicado y especializado. Una vez nos metimos en materia de restauraciones, desde la cofradía nos planteamos la idea de restaurar también la imagen de la Divina Aurora. Desde lejos puede que no se apreciasen los daños, pero desde cerca era muy evidente que el paso de los años habían hecho que la imagen estuviera muy descolorida, sucia y con
miles de rasguños que necesitaban ser reparados. Es por eso que la imagen tuvo que trasladarse hasta Villajoyosa durante más de un mes para ser restaurada.
Cabe decir que desde la coronación de la Virgen no se le había realizado ningún tipo de restauración ni limpieza, por lo que desde la junta hemos tenido que tomar muchas decisiones en estos últimos meses, siempre para bien de nuestra patrona.
A raíz de la restauración de la imagen de la Divina Aurora creímos necesaria la limpieza tanto del pectoral como de la corona de la Virgen, que llevamos a València para dejar así completa la restauración.
Por otra parte, quiero hacer un pequeño inciso para recordar la visita que hemos tenido también durante este año.
En noviembre nos visitó la imagen peregrina de la Mare de Déu de Fàtima, gracias a Eugenio Amorós Silvestre, párroco hijo de nuestra localidad.
El pueblo se volcó en su recepción y hubo mucha participación en la preparación de ese fin de semana. La recibimos a las 12:30 h con una misa muy emotiva en honor a su visita, y luego por la tarde hicimos una procesión por las calles del pueblo donde se apreció la alegría y devoción de todos los asistentes.
Creo que no me dejo nada por contar, simplemente recordar que todo lo que hemos realizado durante este intenso año es gracias a los miembros de la Cofradía y al pueblo en sí, ya que la Divina Aurora es del pueblo.
Desde aquí no me cansaré de dar las gracias a todas las personas que colaboran y ayudan con sus donaciones. A todas esas otras que durante las fiestas se preocupan y colaboran con nosotros para que todo sea posible, y no quiero olvidarme de dar las gracias también a mi Junta Directiva, que pierden tiempo de sus vidas para hacer que todo lo que os he explicado anteriormente sea una realidad.
Y nada más, quiero desear al pueblo de Beneixama unas felices fiestas, que las vivan con devoción y respeto, y os animo a que os acordéis de nuestra madre tanto en fiestas como en el resto del año.
José Vicente Molina Tortosa President de la Confraria Mare de Déu Divina Aurora
El último día de Fiestas de 2023 decidimos afrontar el reto de ser Capitanes de la Fila de Cristians, contando con un año por delante para preparar y decidir cómo representar a la Fila de la mejor manera posible.
Para Trini, Aurora y Vicente comenzaba una cuenta atrás que culminaría en nuestros Días de Capitanía Cristiana.
Ser Capitán de tu Comparsa, cuando se sienten las Fiestas de Moros y Cristianos es el mayor reto e ilusión para un festero. En nuestro caso, el poder hacerlo con la familia y nuestros hijos, que ya eran conscientes por su edad de la experiencia que iban a vivir.
Un reto y una ilusión en el que nos hemos divertido mucho, con momentos también de incertidumbre, prisas y nervios para que todo no fuera tan fácil. Finalmente creemos que salió todo bien.
Desde aquí queremos agradecer a todas las personas que nos han ayudado. Amigos, nuestras escuadras Camelot y El Reforç y a nuestra familia. Sin su ayuda y colaboración no hubiéramos podido realizar este sueño.
Trini, Aurora y Vicente Capitans Cristians 2024
Comparsa d’Estudiants de Beneixama
Quiero darle la enhorabuena a la Comparsa d’Estudiants por todos los actos que, con gusto y talento, ha realizado con motivo del centenario, y en especial por la exposición conmemorativa de los cien años realizada en el maset, pues estuvo muy bien organizada, con gusto, talento y esmero.
Disfruté mucho recorriendo el itinerario, desde el vídeo de la embajada de José María Milán, auténtico tesoro literario de ese gran poeta que tanto amó a este pueblo y a esta comparsa, así como leyendo artículos y escritos muy interesantes del gran poeta Juan Bautista Pastor, autor de las embajadas de Moros y Cristianos.
Os doy, por tanto, las gracias, al igual que todo el mundo, por estos aciertos que ensalzan a todos los estudiantes, al pueblo, a España y a la cultura en general.
Gracias a la junta directiva y a todos sus miembros, que han colaborado muy activamente, en especial a su presidente, don Juan Bautista Payà Sanchis, que ha demostrado ser eficiente, inteligente, activo y gran festero. Su querida madre Pepi y su hermano José Vicente se sentirán orgullosos, tanto como su padre desde el cielo.
Fue su padre un embajador que lo hacía muy bien, matizando las palabras con acierto y perfección, con acertados gestos y posturas extraordinarias, dignas de un verdadero artista en la declamación. Y no digamos en la faceta de pintor, en la que era un verdadero maestro, con estilo realista que siempre acertaba con los tonos de color. Sus cuadros obtuvieron un gran prestigio, admiración y valor en todos los sentidos. Fue un gran pintor que, junto a otro maestro, Jose María Albero, forman dos pintores buenísimos, orgullo de este pueblo. Ahora nos contempla desde el cielo en compañía de muchos buenos festeros que también están allí, junto a su padre, los dos poetas antes mencionados y muchos amantes de la cultura, el cardenal Payà y la Divina Aurora.
José Payà Valdes Embajador
Y es por eso que olvidamos el político ideal cuando a estos días llegamos y ante ella rivalizamos en cariño sin igual.
Por ella y por Benejama luchemos, hermanos míos, con el ardor de la llama…
Por ella y por Benejama, seamos nobles y bravíos.
Tanto arriba como abajo demos en toda ocasión, al hallarnos en el tajo, a nuestro pueblo, el trabajo, y a la Aurora el corazón.
Fragment final de l’ambaixada dels Estudiants, de Jose María Milán
Any 2001. Dia dels Estudiants. Ambaixador cristià: Juan Payà Pérez.
Curro
6 de setembre de 1975
Diuen que quaranta anys en el món de la festa donen per a molt, i segurament siga així. Esta vegada, en la desfilada del dia 6 de setembre de l’any 2023, any del XLé aniversari de la nostra esquadra, el bombo de la Unió Musical de Muro no va haver d’avisar-te, amb la maça del bombo colpejant-te el muscle, perquè canviares el pas, com ho va fer aquella vesprada del 6 de setembre de l’any 1983.
Moltes són les vivències i anècdotes que tots junts hem compartit al voltant de la festa de moros i cristians en general i de la festa de la nostra comparsa de Llauradors i de l’esquadra El Terròs en particular, per això amb estes paraules i imatges et volen recordar amb la teua singularitat i peculiaritat, puix la participació en la festa al llarg de quatre dècades ens ha permés conéixer-nos millor, descobrir facetes desconegudes dels companys de l’esquadra, polir els nostres defectes i aprendre dels altres.
Com diria el nostre company d’esquadra, Juan “Soca”, et trobarem a faltar “compañero”, sobretot en el moment del dinar del dia de l’entrada, en les acalorades converses que se succeeixen al voltant de la festa i en els records d’experiències festeres viscudes al llarg dels anys. Ah, i enguany també hi haurà cava en el dinar!
Per tants moments, et recordarem, Curro!
EL TERRÒS
7 de setembre de 1985
Capità, 6 de setembre de 1990
6 de setembre de 1985
Berenar ermita Sant Isidre
6 de setembre de 2023 abans de l’entrada.
La alegría de vivir
2025
Por razones propias de la evolución – o vaya usted a saber el “porqué” – lo cierto es que estoy llegando a esa edad en la que empiezo a moverme tan lento como un glaciar y no necesito estudiar historia… me basta con recordarla. Por esto tengo claro que la vida es un regalo que hay que disfrutar hasta el último aliento.
Las fiestas de Moros y Cristianos de Beneixama son una de esas ocasiones para llenar tu agenda de baile y que, cuando la música deje de sonar a tu alrededor, te vayas satisfecho. No seas de aquellos que desean la inmortalidad y luego no saben que hacer un domingo por la tarde. Cristianos, Estudiantes y Labradores, herederos de la cultura engendrada por los seguidores de un judío nacido en Palestina y crucificado por el imperio romano en tiempos del emperador Tiberio. Con el tiempo – allá por Edad Media - lograron imponer en toda Europa el mensaje de Cristo referente al amor al prójimo, momento en el cual se organizaron la Cruzadas para ir a matar infieles. A pesar de estas contradicciones, su influencia en occidente ha sido determinante para definir un modo de vida que es de lo mejor del planeta.
Ya sé que hay quien piensa en aquellos pueblos de la Amazonía como la arcadia de la vida natural, pero una comunidad que desconoce los antibióticos no es el mejor lugar para vivir más allá de los cuarenta años, lo que supone que nunca llegarías a ser pensionista; estado social sin obligaciones laborales, pero que ingresa efectivos de manera regular, o sea un paraíso terrenal.
En el otro bando, los Moros representan la exuberancia de lo que fue el mundo musulmán. Tiempos pasados en los que desarrollaron las matemáticas, la química, la astronomía, inventaron el ajedrez y nos legaron un sistema de numeración tan elegante y eficaz que arrinconó la formulación romana, donde 2 y 2 no siempre son cuatro.
Una cultura poderosa que en el siglo X era capaz de levantar una bóveda tan extraordinaria como la Mezquita de Córdoba, sostenida por pilares sutiles, cuando en Europa sólo se podían construir ermitas con la técnica de “piedra gorda sobre piedra gorda”. Desgraciadamente su evolución no ha sido acorde a lo que proyectaba en la antigüedad. Ahora su ambición es comprar lo que se crea y desarrolla en occidente; desde la tecnología para sus campos petrolíferos, hasta eventos deportivos de todo tipo. A Dios gracias nosotros celebramos su paso por España en su mejor momento dejando huellas indelebles en nuestra cultura y en nuestra fisonomía, pues a decir verdad no todos parecemos descendientes de Pelayo.
A modo de verso suelto no quisiera olvidarme de los Piratas que, a falta de un dios al que servir, tienen por bandera entregarse a la diversión mundana, eso sí, dentro de la legalidad vigente. Ni abordan bergantines, ni entierran tesoros en las playas de Tortuga. Puesto que Errol Flynn, Tyrone Power y Burt Lancaster nos alegraron la infancia doblegando su espada frente a una mujer hermosa en la popa de un velero, desde aquí lanzo mi homenaje robando las palabras de Serrat; “Larga vida y gloria eterna. Para hincarles de rodillas hay que cortarles las piernas”.
Así pues, lánzate a la fiesta con tus mejores galas y no pretendas conservar la figura, si acaso auméntala dándote a los placeres más prosaicos, que se te ocurran. No hay mayor signo de inteligencia que vivir con alegría.
Luis Román
Antoniet, cap de banda
Dissabte, 15 de febrer, em dispose per anar al Centre Social a l’assaig, puic hem començat a preparar el concert del Mig Any, què tindrà lloc el dissabte 28 a l’auditori Pedro J. Francés, quan ha sonat la campaneta del Whatsapp del mòbil… És Cristian Climent, president de la Unió Musical de Llanera: “Bon dia, Miguel, supose que us hauran avisat, però, per si de cas. Va morir Antoniet ahir divendres 14 de febrer. Estarà al tanatori de la Llosa de Ranes de 12:00 a 16:00”.
A Llanera, en parlar d'Antoniet, tots saben qui és i en la Comparsa de Llauradors, també, exceptuant, tal volta, els més joves. Antonio Benito Chapí, Antoniet, va ingressar en la Unió Musical l’any 1970 amb el clarinet, sota la direcció del mestre Francisco Baixauli. Curiosament, el mateix any que ho vaig fer jo en la societat musical La Pau de Beneixama. I no va ser fins a l’any 1973 quan va participar per primera vegada en les festes patronals de L’Aurora, dos anys després que ho fera la seua Banda acompanyant la Comparsa de Llauradors fins a l’actualitat. En aquella època era molt freqüent que els músics que acudien a tocar a les Festes de Moros i Cristians s’allotjaren a les cases dels festers. A Beneixama funcionava l’hostal “L’Aurora”, establiment que permetia hostatjar els músics de la banda del Palomar, que era la banda oficial dels Estudiants, i la de Llanera. Però, com que no hi havia habitacions per a tots, alguns festers oferien la seua casa per allotjar a algun músic a canvi d’una rebaixa substancial en la quota de festes. Així va resultar que l’any 1971, el primer any de la banda de Llanera en les nostres festes, vam acollir a ma casa Paco Benito, Paquito, germà d’Antoniet, què tocava l'oboè i, tres anys més tard, Higinio Sanchis, saxofonista.
Fullejant els llibrets de la festa de Santa Cecília es pot comprovar com Antoniet, fins a l’any 2021, apareix en la relació de la plantilla de la banda en la secció de clarinets. Però tots nosaltres el reconeixem tocant la percussió, bombo i plats, puix el clarinet el reservava per als concerts. Malgrat no aparéixer en els darrers anys com a músic oficial, Antoniet no tenia cap inconvenient en participar en la banda sempre que se li requeria, i així ho va fer en la celebració extraordinària de la festa de Sant Isidre, amb motiu del cinquantenari de la comparsa, el 8 de maig del 2022, compartint una vegada més amb tots nosaltres música i festa.
El viatge de Beneixama a la Llosa ve a durar tres quarts d’hora, així que em dispose a fer marxa fent-me acompanyar per la música enregistrada en el CD “Gràcies per acompanyar-nos”, concert commemoratiu del 50é aniversari de la comparsa de Llauradors que va oferir la Unió Musical el 3 de juliol del 2022, a l’auditori Pedro J. Francés Sanjuán
Són moltes les experiències, vivències, anècdotes i testimonis que hi podríem recordar al llarg d’aquests ja cinquanta-quatre anys, on han passat músics i festers que hui ja no es troben entre nosaltres, però que de segur portem tots en la ment i al cor, i Antoniet n’és un d’ells. Són tres generacions de festers i músics: pares, fills i néts els protagonistes d’uns lligams personals de germanor i familiaritat, plenament consolidats que, des d’aquell llunyà setembre de 1971 ens uneixen com a músics i festers. I és que parlar de la història de la nostra comparsa i no fer-ho de l’especial vinculació amb els músics de Llanera sembla quasi impossible. Perquè la
Unió Musical és part de la història festera de Beneixama i, de manera molt especial i particular per a mí, perquè de ben menut, amb 12 anys, sent cap de banda Pepe “El Moreno”, m’acolliren per participar en les Festes de Moros i Cristians d’Ibi, Callosa d’en Sarrià, Albaida, Bocairent, Biar, Cocentaina… i s’hi va establir una relació afectiva-musical i familiar que ha anat perpetuant-se de pares a fills, que ve renovant-se any rere any en la celebració de la patrona de la música, Santa Cecília. Especialment des de l’any 1996, en el qual vaig tindre el plaer de presentar el concert i celebrar el cinquantenari de músics veterans de la Banda, presentació que repetiria en dues ocasions més: l’una en el concert extraordinari d’acomiadament del mestre Paco Moral, el desembre del 2005. Com no recordar aquell primer premi de la primera secció al Teatre Romea de Múrcia i aquella extraordinària interpretació de l’obra “Variazioni Sinfoniche su Non Photo Reposare”, d’Hardy Martens , inclosa l’anècdota del flautí, i tantes altres actuacions de la Banda acompanyant a cèlebres intèrprets de renom mundial com Pierino Gamba, Adam Ferrero, Steven Mead, Jacques Mauger , Gómez d'Edeta, R. D. Chils, British Tuba Quartet, entre altres. I, l’altra, el 28 d’octubre del 2024, en el concert
de cloenda de la trenta-setena edició del Festival Comarcal de Bandes de Música de la Costera dintre de la Campanya d’Activitats Comarcals de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valènciana.
I si important va ser la tasca musical desenvolupada per la Unió Musical sota la batuta del mestre Paco Moral, no menys brillant va resultar la realitzada , a partir de l’any 2011, amb la direcció de Pascual Martínez, especialment l’any 2014- “Un any per al record”- on es va aconseguir el primer premi i la menció d’honor en la segona secció del XXXVIIIé certamen provincial de València, celebrat el 17 de maig al Palau de la Música. També, l’èxit aconseguit, uns mesos després, el 26 d’octubre en la trenta-sisena edició del certamen autonòmic, realitzat al Palau de les Arts Reina Sofia, amb el primer premi i menció d’honor en la segona secció. A més, el reconeixement al millor director del certamen i a la Banda amb major puntuació de totes les seccions. Així mateix, el 30 d’octubre del 2017, la Unió Musical aconseguia el primer premi en el tercer certamen nacional de Catarroja, amb secció única fins a huitanta músics.
Malgrat que Antoniet no estava en actiu durant aquests anys d’èxits musicals, sí que ho va poder gaudir com a músic estimat i respectat “en la reserva”, en companyia d’amics i altres músics veterans de la banda ja retirats.
Al cap de pocs anys d’ingressar en la Unió Musical va exercir com a cap de banda en dues etapes diferents, que sumaven en total dihuit anys en distintes juntes directives. En paraules d’Azael Tormo, director titular de la Banda des de desembre del 2021, “Poc es parla de la figura del cap de banda, contractista, ajustador,etc. Un càrrec imprescindible (quasi sempre sense retribució) situat en la línia que transita entre músics i festers i que, a més de fer les llistes (mai a gust de tots) i llogar els reforços, traure comptes, preparar papers […] fer els contractes (costant-li pagar més d’una convidà),pensar en què, quant i com s’ha de tocar, saber què li agrada a cada fester i avançar-se a les seues peticions,[…] ha de prendre decisions que afecten a tots i que en molts casos no acontenten ningú. És temps de posar-los en valor i fer-los un reconeixement. El meu respecte i comprensió.” Doncs això, dihuit anys!
També va formar part de la junta directiva que va escometre els tràmits burocràtics i la construcció del local social de la Banda, “El Musical”, inaugurat l'octubre de 1988. I en la celebració de la festivitat de Santa Cecília de 1997, va ser nomenat “Cecilià”, amb els companys Miguel Ballester i Miguel Doménech com a “cort d’honor”, en la simpàtica festa organitzada en el transcurs del dinar, per les “Xiquetes de la Banda”, inciativa que té el seu origen a l’any 1994 i que pretén fomentar la companyonia, la tolerància i el compromís de tots els membres de la Unió Musical.
La Festa: Artícles
El 25 de maig de l’any 2024 vaig tindre l’oportunitat d’assistir a la trenta-setena edició del Certamen de Música Festera d’Elda, que va tindre lloc al teatre Castelar, en el qual la Banda va obtindre el segon premi. Va ser una jornada protagonitzada per les extraordinàries interpretacions de les tres societats participants, Societat Unió Musical de Canyada, Unió Musical Llanera
de Ranes i Cercle Musical Primitiva d’Albaida. Jornada també de retrobament amb socis i músics veterans de Llanera i en la qual em vaig assabentar que l’estat de salut d’Antoniet s’havia deteriorat i requeria atenció personalitzada i especialitzada fora del domicili.
Passaren els mesos més calorosos de l’estiu i a les portes de les festes de l’Aurora es presentava, un any més ,la Unió Musical de Llanera, que ja havia obtingut el primer premi en l’entrada de bandes de les festes d’Ontinyent (primera secció) amb el pasdoble “Origen”, de l’autor de Camp de Mirra, Alejandro Martínez, pasdoble que també interpretarien en la moguda del dia 6 de setembre, sota la direcció d’Azael Tormo.
És costum meu, des de fa molts anys, passar pel Maset, una vegada acabada la moguda de bandes, per saludar els músics de Llanera i compartir al pati unes cerveses mentre conversem sobre coses de músics… assitència en els assajos, certàmens, el festival de La Costera, les noves modes tecnològiques (l’ús dels mòbils)… Una cita anual que sol reunir els músics majors i retirats que venen a passar el dia 6 a Beneixama i que en aquesta ocasió no va comptar amb l’assistència d’Antoniet, malgrat trobar-se millor de la seua malaltia.
Passades les festes i quasi al final de la tardor, els músics tenim una cita musical especial en la festivitat de la nostra patrona Santa Cecília i jo tinc la sort de poder-la celebrar per dues vegades, una amb la meua societat, “La Pau” de Beneixama i, l’altra, en la meua segona Banda, La Unió Musical de Llanera. Així és que el dissabte 23 de novembre assistia al Musical al concert solidari de Santa Cecília, en aquesta ocasió a benefici de la Unió Musical d’Aldaia, societat com tantes altres afectada per la DANA, i al soparet posterior amb els socis i músics. Una vetlada agradable i reconfortant de música i amistat, com tantes altres he viscut al llarg de més de cinquanta anys de relació, i més en rebre bones notícies d’Antoniet. En paraules de l’amic i company Enrique Mateu “es troba molt ben atés, millor que tu i que jo”. Aquella nit ens emplaçàrem per ajuntar-nos un dia a esmorzar; això sí, hauria de ser dilluns perquè poguérem comptar amb Miguel Ballester, altre suport important en la vida d’Antoniet. I així va ser, un dilluns abans de les festes de Nadal ens trobàrem al Celeste per esmorzar i xarrar bona cosa junt amb els companys de sempre. Prèviament, Enrique havia passat per Anna per arreplegar Antoniet, i, perquè no faltarà de res, acompanyàrem el café amb pastissets de moniato i herberet de Beneixama. Ho passarem tan bé que decidírem repetir-ho a l’inici de la primavera…
Enguany, en acabar la moguda de músiques del dia 6 de setembre, seguint el costum, passaré pel Maset i ens ajuntarem al pati al voltant d’una taula, per compartir unes “cervesetes i tapetes” i xarrar de coses de músics… els assajos, els mòbils, el festival de La Costera, el repertori fester… i físicament no et trobarem, però tingues per segur que hi estaràs, Antoniet.
Miguel Lozano Santonja
La història d’un Centenari, un centenari per a la història dels Estudiants
Està és, en unes quantes paraules, la història d’un Centenari, el de la Comparsa d’Estudiants de Beneixama. Un esdeveniment del qual han gaudit, i en el qual han participat, la majoria dels Estudiants. Una vegada acabat, toca fer balanç i recopilar tot el que ha passat.
Per a preparar un esdeveniment de tal magnitud, cal una planificació i una preparació dilatada en el temps. A més de la implicació i l’esforç d’un gran nombre de persones. És com una espècie d’iceberg, on el que aflora a la superfície són els actes realitzats, però l’enorme treball que hi ha darrere, roman en el fons, silenciós, invisible i d’enormes dimensions.
Tot va començar amb l’anterior directiva presidida per Elvira Martínez Gracià, quan es van constituir comissions de treball per a programar l’aniversari. Posteriorment, el 13 de novembre de 2022, amb el nomenament de l’actual President Juan Bautista Payà Sanchis, comença a caminar la directiva que portarà endavant el Centenari. Davant la magnitud del repte, el President configura una Junta Directiva amb molts membres, possiblement, la més nombrosa que haja tingut la Comparsa. A més, es produeixen baixes i noves incorporacions en les diferents comissions de treball, i s’amplia, considerablement, la programació d’actes.
Tot són preparatius per a celebrar com correspon els cent anys de l’Estudiantina. Directiva, les quatre subcomissions de treball constituïdes (Artística, Literària, Musical i Esdeveniments), i els socis en general, es posen a la feina per a poder materi-
alitzar l’efemèride que alhora és un agraïment cap als que, des de 1924, van fer possible l’existència d’esta gran entitat festera.
Molt abans de començar els actes oficials, i amb la finalitat de fer comparsa, passar-ho bé i recaptar diners, s’implanten al Maset els denominats Sopars i Dinars del Centenari. Al llarg de l’aniversari, arriben a realitzar-se fins a 10 activitats d’este estil. Algunes d’elles, amenitzades per la bona música de Dj Raboreta. En el sopar del 26 de gener del 2024, es presenta l’APP de la Comparsa elaborada per Guillermo Valdés Sanz.
Una vegada passades les festes del 2023, el 29 de setembre, es presenta part de la simbologia que presidirà el Centenari. En primer lloc una lona de dimensions enormes que adornarà la façana del Maset. També dues de més menudes que emmarcaran l’escenari a l’interior. I, finalment, el magnífic logo dissenyat per Andrea Parra Samper, i el marxandatge de productes elaborat per Ángela Pérez Milán.
El 24 de febrer de 2024, després d’infinitat de preparatius, comencen les celebracions amb la Gala de Presentació del Centenari. Malena Sanchis Sarrió i Juan Pérez Castelló (Pinxi), conductors extraordinaris de l’acte, desgranen amb naturalitat i complicitat totes les activitats programades per a la celebració de l’aniversari. La Gala compta amb la col·laboració de la Societat Coral i de la Tuna de Beneixama, que omplin de festa, records i molta emoció, l’escenari de l’Auditori Pedro Joaquin Francés. Finalment, l’obra de teatre “Préstame, pueblo querido, sólo un instante atención”, transporta als presents a una època passada on eren protagonistes José María Milán i els fundadors de la Comparsa.
El 23 de març de 2024, al mateix escenari, té lloc la conferència “Orígens i evolució de les Comparses d’Estudiants”. José Fernando Domene Verdú, una de les persones que mes sap de les festes de Moros i Cristians, explica, de manera magistral, quin es eixe origen.
Una de les premisses de la programació era realitzar activitats per a totes les franges d’edat. Òbviament, als xiquets i xiquetes no se’ls podia deixar de costat. Amb la idea de sembrar una xicoteta llavor de coneiximent i estima cap a la Estudiantina, a mitat de març, un parell d’inconscients vestits d’estudiants s’acosten al Col·legi Divina Aurora per a contar-los als més menuts històries de la Comparsa. A més, dins de la pròpia escola, s’implementen activitats plàstiques i musicals relacionades amb els Estudiants. Finalment, el 13 d’abril de 2024, es realitza una Festa Infantil al Maset, i es presenta, a l’Auditori Municipal, el còmic Els Últims Estudiants; una història d’esperança en un món apocalíptic on els protagonistes, Joan i Auro, descobriran en el Maset dels Estudiants un fet significatiu que canviarà les seues vides. Aventures, perills, estudiants, i molt més, en esta història original de Daniel Olmo i Cèsar Martí.
És impossible pensar en les festes sense l’acompanyament de la música, i en el cas dels Estudiants, és impossible pensar en la desfilada del dia 10 sense l’acompanyament de la Banda de Beneixama. Per eixa històrica vinculació, el 27 d’abril de 2024, es realitza un homenatge als músics a través d’un Ensanyet Fester. La Societat Musical La Pau amenitza, primerament el dinar, i seguidament, una cercavila pels carrers del poble. Després de moltes hores de bona música, acaba la festa amb un divertit Tardeo.
La nit del 30 d’abril de 2024, tornen els majos a Beneixama carregats de música, versos i bon humor. Passada la mitjanit, s’acosten a rondar al Maset per a dedicar-li a la Comparsa algunes estrofes. Se’ls rep, amb un divertit numeret, amb la ironia i l’humor que caracteritza l’Estudiantina.
El carro dels actes del Centenari no es deté, i l’11 de maig de 2024, té lloc una nova activitat. Els actors i les actrius tornen a trepitjar les taules de
l’escenari de l’antic Teatre Cervantes amb una sèrie d’entremesos clàssics del Segle d’Or. La companyia de teatre clàssic “El Carro de Verona”, representa “La Generosa paliza” i “La Tierra de Jauja,” de Lope de Rueda, “El Juez de los Divorcios”, de Miguel de Cervantes, i finalment, “El Estudiante”, una oportuna obra atribuïda a Tirso de Molina. Prèviament realitzen una desfilada teatralitzada pels carrers de Beneixama invitant a la gent a la representació.
L’1 de juny de 2024, la música adquirix novament tints d’importància en la celebració del Centenari. La nostra estimada Banda de Genovés, sota la batuta del seu director Juanjo Gallego Montell, realitza un Concert Extraordinari de peces exclusives que s’han compost per a esquadres, socis, capitanies o la pròpia Comparsa. També s’estrena el pasdoble “Cent l’Estudiantina”, compost per Juan Bautista Francés Parra per a l’ocasió. Un alegre pasdoble que conté melodies pròpies de l’Himne dels Estudiants. Finalment, el propi compositor, sorprén als assistents amb un inesperat regal: una marxa mora titulada Una Gran Penjà composta per a la desfilada humorística que precedeix l’Ambaixada.
Poc després, la Comparsa s’aventura en una nova activitat, però està vegada en companyia d’altres estudiants. El 13 de juliol de 2024, té lloc a Beneixama una Trobada Extraordinària de Comparses d’Estudiants. A les 12.00 hores, es rep als visitants en el Maset amb un xicotet aperitiu. Mentres que la gent dona compte d’una bona cervesa, Juan Bautista Payà Sanchis i José Vicente Payà Sanchis, fan una breu xarrada sobre la història i les característiques de la Comparsa. Seguidament, els ambaixadors Cristóbal Nàcher Berenguer i Juan Vicente Molina Sirera, trauen un somriure als assistents declamant un breu fragment de l’Ambaixada. En acabar, l’agrupació estudiantil s’encamina en cercavila cap a la Fundació Elena Santonja acompanyada per la Banda de Beneixama. Allí els espera un dinar suculent, i a més, un
divertit “tardeo”. Com a bona reunió d’estudiants, és un acte carregat d’alegria, humor i fraternitat.
Els Porrats són una espècie d’aperitiu, tant culinari, com per a les pròximes festes. Són també un laboratori d’idees que veuran la llum a principis de setembre. En vista de la significació que tenen les festes del 2024, el 25 d’agost, en l’últim Porrat, el grup de música “La Cocktelera Azul” ofereix als estudiants un combinat de bones cançons. Entre elles una versió jazzística inoblidable de l’Estudiantina.
Els Estudiants sempre hem tingut la Divina Aurora en els nostres pensaments. Prova de la devoció que li professem, és el detall que li vam atorgar el 31 d’agost de 2024 poc abans de l’Entradeta. Una espècie de diadema de plata que portarà en un lateral del tors quan romanga a l’Ermita. Amb caràcter previ, es realitza la presentació i benedicció de la bandera commemorativa del Centenari.
Pocs dies després arriben les esperadas festes del Centenari. S’enfronten amb una enorme càrrega de treball i responsabilitat, però també, amb una gran il·lusió i moltes ganes de passar-ho bé. Es percep que és un any especial en la profusa decoració del Maset. El 6 de setembre, té lloc una Entrada espectacular que serà dilatadament recordada, tant per la nombrosa participació, com per la varietat i vistositat. Ix una àmplia representació d’Estudiants de nombroses localitats, i a més, estan presents els elements més característics de l’Estudiantina de Beneixama. Tanca l’inabastable bloc estudiantil, un extraordinari ballet de xiques i una carrossa de veterans que reprodueix mil·limètricament la façana d’un antic Maset.
L’endemà, recordant els temps de fundació de la Comparsa, una trentena de persones participa en la Retreta amb una disfressa dels Feliços anys 20. S’atorga suport al numeret, amb el lloguer d’un flamant cotxe d’època. Després de l’esmorzar de l’esperat
Dia dels Estudiants, els membres de la Comparsa es dirigeixen cap a la replaça de l’església per a fer-se una foto multitudinària
Seguidament, pugen al Cementeri per a realitzar un homenatge als difunts de l’entitat. Allí, una vegada ha acabat el discurs del soci Antonio Valdés Vidal, cada estudiant/a porta a la tomba dels seus familiars una flor blanca. La música interpretada per la Banda de Genovés, i el record dels éssers estimats que ja no estan, fan que les llàgrimes brollen amb facilitat. És sens dubte un dels actes més emotius del Centenari. A la vesprada, té lloc una Ambaixada especial. En ella participen totes les persones que alguna vegada l’han realitzada, però també, en vídeos projectats en una gran pantalla, alguns dels enyorats ambaixadors que ja no estan. Finalment, es projecten, a manera d’homenatge, imatges de tots els difunts que van intervindre, d’una manera o d’una altra, en l’Ambaixada. Acaben les inoblidables festes del Centenari amb un espectacle de foc realitzat, a les portes del Maset, per una entitat que també està d’aniversari, la Colla de Dimonis Emplomats.
Si ens vestírem d’Estudiant i ens col·locàrem davant d’un quadre dels segles XVI i XVII, tindríem l’estranya sensació que estem davant un espill.
No és un misteri insondable, sinó una clara evidència dels orígens del vestit dels Estudiants. No és estrany, per tant, que l’Estudiantina haja triat com a referent al personatge més icònic d’aquella etapa històrica, Miguel de Cervantes. Buscant eixe origen, i eixe referent, es programa un viatge a la Fira Cervantina d’Alcalá de Henares. De l’11 al 13 d’octubre de 2024, al voltant de 50 persones es desplacen a la ciutat on va nàixer l’insigne escriptor. Un meravellós viatge amb moments de cultura, diversió i bon mejar.
A més, es projecten al Maset pel·lícules ambientades en eixa època. El diumenge 10 de novembre de 2024 es pot veure “Alatriste”, i el 23 de novembre “Lope”.
En principi es tenia previst que els actes de l’efemèride anaren des del Mig Any de 2024 fins al Mig Any del 2025. La nombrosa i ajustada agenda de tot el realitzat, i la seua complexitat, fan que es queden en el tinter alguns esdeveniments importants. No obstant això, en vista del treball avançat, es decidix prolongar el Centenari fins a maig per a dur-los endavant. El dissabte 3 de maig de 2025, s’inaugura en el Maset l’Exposició 100 anys amb els 5 sentits. Una original mostra amb imatges històriques de l’Estudiantina, sons de les nostres festes, objectes de la Comparsa, i a més, delícies culinàries que, a primers de setembre, omplin estómacs buits d’ànimes plenes. En definitiva, un curiós i divertit recorregut amb
els 5 sentits per 100 anys d’història compartida. En la mateixa ubicació, el 24 de maig, Antonio Valdés Vidal i José Vicente Payà Sanchis, tanquen l’exhibició de l’exposició amb la conferència “Orígens i evolució de la Comparsa d’Estudiants de Beneixama”. Finalment, com a colofó d’este intens i viscut Centenari, té lloc a l’Auditori Municipal, la Gala de Clausura. Els presentadors de l’acte, Juan Vicente Molina Sirera, Juan Pérez Castelló, Jordi Ribera Esplugues i Alejandro Pastor Mollà, diverteixen als assistents amb les seues gracioses ocurrències. A més, es fa un merescut reconeixement, tant a les comissions de treball, com a la pròpia directiva. La projecció del documental “La vida són quatre dies i el Dia dels Estudiants”, és la perfecta guinda del pastís de la gala. Posteriorment, ja en el Maset, la gent dona compte d’un Porrat extraordinari comentant les imatges del audiovisual. Acaba una nit màgica, amb els agradables sons del grup Vinalumba.
Creiem que ha sigut un aniversari molt especial. Podríem afirmar, que un Centenari per a la història dels Estudiants. En primer lloc perquè s’han materialitzat més de 30 esdeveniments. Una ambiciosa agenda d’acord amb la importància de l’efemèride que estàvem celebrant. Però també, perquè ens han felicitat, obertament, en la majoria d’activitats. Un fet significatiu que donava sentit i reforç a tot el que anàvem realitzant. A més, perquè tots els membres de la Comparsa han posat el seu granet d’arena per a dur-lo endavant, i per això, pensem que l’associació està més cohesionada que mai. En definitiva, perquè tots i totes els estudiants, hem d’estar orgullosos del resultat FINAL.
LA DIRECTIVA DELS ESTUDIANTS
Fotograrfia de Juan Francisco Parra
Al meu amic Blas
Adeu, amic. A reveure
T’acomiade amb llàgrimes als ulls i una intensa ràbia continguda mentre sona al meu cap Serrat i aquella cançó tantes vegades cantada… Nascut, viscut a la Mediterrània, homenot de tarannà gentil i savi, amic entranyable, honest, lleial, company de llargues, memorables nits, de bons consells i d’èpiques converses. La mort ens arrabassa el teu cos, sí, però no el record de tot allò que va ser nostre. Mentre escric, repasse els anys de joventut i música... i allà estàs tu, en cadascun d’aquells moments sublims: els bons, els més divertits, els indelebles. Em deixes, ens deixes un gran buit, un buit immens,
En el record
Vicente Barceló Sanchís Comparsa de Llauradors
Blas Jesus Llin Navarro Filà de Moros
Paqui Berenguer Silvestre Filà de Moros
Mª Irene Ferrero Soriano Filà de Moros
Isabel Verdú Pascual Filà de Moros
Rellotge antic del campanar de l’esglèsia. Fotografia de Laura Silvestre
José Laborda Gimeno amb el seus fills, José (esquerra) i Rafael (dreta) Laborda Ferrero, davant de l’antic Castell de les Festes de Moros i Cristians de Beneixama. Ca. 1935. Col·lecció fotogràfica de Carmen Laborda Ferrero.
Ara fa 100 anys
El Programa de Festes de 1925 esdevé molt interessant per a les persones curioses de hui dia. Com a novetat respecte al de 1921, reproduït en la Revista de Festes de l’any passat, en aquest trobem una petita descripció de la Beneixama d’aquell any on, tot i reconéixer que el poble viu majoritàriament de l’agricultura, també compta amb una indústria creixent conformada per fàbriques de licors, oli de pinyolada, alcohol, calcer de pell i espardenyes d’espart, confiteria, ceràmica i carruatges, entre altres. Així mateix, hi destaca l’existència de la línia de tren, del telèfon municipal i de la il·luminació elèctrica dels carrers beneixamins.
Pel que fa als actes de Festes, cal destacar la menció de la Comparsa d’Estudiants per primera vegada, fundada l’any anterior, tot i que encara no es du a terme el dia dels
Estudiants, iniciat el 1926. A més a més, podem comprovar com han evolucionat alguns actes al llarg del temps. Per exemple, la retreta era una desfilada nocturna que es feia els dies 6, 7, 8 i 9 de setembre i que s’iniciava entre les 10:00 i les 11:30 hores actuals. Així mateix, els actes d’arcabusseria partien des de l’Estació Vella i finalitzaven al Castell, per la qual cosa intuïm que una part transcorria pel camí dels Molins i l’altra pel carrer de la Séquia. Igualment, el dia 9 no existia encara la Desfilada dels Caramels i, en el seu lloc, se celebrava un acte d’arcabusseria que començava en l’església i finalitzava a l’ermita.
A continuació tenen la reproducció del Programa de Festes del 1925 en la seua totalitat. Els convidem a explorar-lo i a cercar les semblances i les diferències amb l’actual.
La Festa: Artícles
La Festa: Artícles
Història gràfica de la Festa
Autor portada: Antonio Pastor Millet, guanyador del primer premi del XIXé concurs de cartell anunciador.
Filà Cristians 1999
Fotografies de José Luis Barceló Pérez
Beneixama Moros i Cristians 2025
Fotografies de José Luis Barceló Pérez
Fotografies cedides per: Juan Alonso i Enrique Aldaz
Fotografia de Francisco Vicente
Beneixama Moros i Cristians 2025
Fotografia d’Emili Pons
Cròniques d’un any
Per Sergio i Miguel Ángel Ortín Molina
JULIOL
“Per juliol, el raïm es vist de dol”
Somni Americà
Les cròniques d’enguany comencen al lloc que ocupa el nostre castell de festes. El dissabte 6 a la nit, la Societat Musical La Pau de Beneixama ofereix el seu tradicional concert d’estiu, amb una temàtica que esta volta, inevitablement, gira entorn al pròxim viatge que la banda emprendrà més enllà de l’Atlàntic per a portar la seua música als carrers de Nova York. El concert s’acompanya de la projecció de diversos vídeos breus preparats per a l’ocasió, on alguns integrants de la banda expliquen les peces que van a interpretar-se damunt de l’escenari.
Cal destacar que, com a teló de fons, la banda havia preparat un decorat amb caixes apilades de cartó que simulaven l’skyline (la silueta urbana) de la ciutat de Nova York, i que va haver de tapar de pressa i carrera després de l’inici d’una inesperada tempesta d’estiu que va amenaçar la celebració del concert. Finalment, a meitat d’una fresca nit, va sonar tota la música que estava preparada, davant d’unes caixes de cartó supervivents a l’aigua.
Tornejos d’Estiu
L’estiu sol ser sinònim de competicions esportives. El dissabte 6, se celebra el Campionat de Calitxe a les pistes reglamentàries de la Plaça de la Pau, davant del restaurant Ca Pere. Com a anècdota, cal destacar-hi que la pluja va irrompre sense pietat i va dificultar les últimes partides del torneig, i va convertir el calitx en una barca naufragada. Eixa mateixa nit, es juga a la Plaça de l’Ajuntament el Campionat d’Escacs, que tindrà una envejable música de fons aportada pel concert d’estiu de la nostra banda, realitzat a la mateixa hora i a escassos metres de la Plaça.
Literatura de proximitat
La vesprada del dijous 11, la Biblioteca Municipal acull la presentació d’un nou llibre de l’autor local Josep Martínez Sanchis (Joan Benesiu), anomenat “Trieste: una ciutat a plec de mapa”. Pròximament, al final del mes de desembre, l’escriptor presentarà una nova novel·la anomenada “Terminus”, en la trama de la qual apareix, sense citar-lo pel seu nom, un espai beneixamut tan emblemàtic com és el taller dels Canets.
Germanor Estudiant
El dissabte 13, Beneixama s’engalana de blanc i negre per a rebre les comparses d’Estudiants de fins a 13 pobles de la contrada, des de Sant Vicent del Raspeig a Villena, i des de Callosa de Segura a Fontanars; la recepció dels convidats es va realitzar al migdia al maset de la Comparsa, on
Fotografia d’Emili Pons
els forasters van disfrutar d’unes pinzellades de la història centenària dels Estudiants de Beneixama, junt a una breu representació de l’Ambaixà de Milán. Del maset, tots els festers van ser acompanyats per la banda municipal en cercavila fins a l’antic convent de les Monges, on va tindre lloc el dinar de germanor festera a sota d’uns tendals que protegien el claustre del sol estiuenc.
La Roja Es Corona (de nou)
La Selecció Espanyola Masculina de Futbol es proclama Campiona d’Europa el diumenge 14. El partit es retransmetrà en directe en pantalla gran i amb servei de barra, a l’aparcament de la piscina municipal, on una tropa vestida amb camisetes roges celebrarà este nou triomf esportiu de nivell estatal.
Música de l’infern
El divendres 19 a la nit, i dins de la celebració del seu 25é aniversari, la Colla de Dimonis Emplomats obri les portes de l’Avern i organitza un concert a la fresca amb peces de correfoc a càrrec de la Colla de dolçainers i tabals
“La Bassa la Vila” de Biar, al pati de les antigues escoles. Les dimonieses presentadores van ser les encarregades de contar una rondalla misteriosa que anava intercalant-se amb les peces del concert, i generava una narració musical que va comptar, a més, amb la participació d’altres membres de l’Infern proveïts amb xanques i pirotècnia.
Malena, festa plena
Durant la passada Festa de l’Oli organitzada pel Grup de Danses de Beneixama, es va tantejar la possibilitat de realitzar una actuació conjunta amb els nostres veïns de Banyeres, el grup Aires de Mariola. Una actuació que el diumenge 21 es va dur a terme sota l’atenta mirada de la imatge de Santa Maria Magdalena, davant de la seua ermita banyeruda. Una vesprada castigada amb una calor angoixant que ho va posar tot “costera amunt”. Més, si cap.
Després dels balls de la primera meitat de l’actuació, interpretats pel grup de Beneixama, es va realitzar un descans on els organitzadors van repartir dolços i refrigeris per a tots els assistents, perquè tant els balladors com el públic pogueren reviscolar-se de la temperatura sufocant. Després de
la participació del grup amfitrió, l’acte es va concloure ballant tots junts l’emblemàtica Jota de Banyeres en la qual, com a anècdota, destaquem que una jove integrant del Grup de Danses de Beneixama, va acomboiar l’alcalde del poble veí per a ballar amb ella esté colofó en una vesprada de germanor popular.
El Grup de Muntanya tanca el mes
Com ja és tradició —i per sort també costum ben beneixamuda— el Grup de Muntanya va organitzar el dissabte 27 un dia ple d’activitats per a totes les edats: natura, aprenentatge, aigua i, com no, festa. Tot començava amb el ja clàssic ral·li infantil: les activitats que organitza el Grup són tallers que van des del muntatge de tendes de campanya fins a l’elaboració de nusos i, des de l’orientació, a les proves aquàtiques. A continuació, un vespreig (“tardeo”) amb bon ambient, seguit d’un sopar informal amb entrepans i música fins a la matinada, que posa el colofó a un cap de setmana intens de germanor muntanyenca.
Fotografia d’Inma Albero
AGOST
“La pluja d’agost, fa espès el bosc.”
Rock i dolçania
El dissabte 3, vam donar el tret de sortida al mes d’agost amb la XVa edició del Beneixama Rock, que ja és una tradició més que consolidada. Després d’un animat “correbars”, acompanyat per la Xaranga Askampal Poll, la festa es va traslladar a la piscina municipal. Allà, els grups Cactus, Awakate i Funkiwis, juntament amb el binomi local Raboreta, van posar banda sonora a una nit potent, plena de ritmes combatius i d’energia juvenil. I tot amb l’establiment, dins del Pacte d’Estat contra la violència de gènere, d’un Punt Violeta, perquè el respecte i la diversió poden —i han— d’anar de la mà.
L’endemà, la Muixeranga d’Alacant va vestir els carrers de festa i tradició amb les seues figures impossibles i una emoció que feia tremolar els mòbils a les mans del públic. Cada torre humana era una ovació… i un alleujament col·lectiu quan baixaven sense incidents. Al final de la cercavila, els muixaranguers van permetre als beneixamuts que ho desitjaren pujar-se sobre ells per a coronar xicotetes torres humanes de dues plantes.
Ja estem (quasi) en festes
El dissabte següent, l’Assaget Fester va omplir el recinte de les Escoles Velles amb bona música i millor ambient. La CIUM de Genovés va fer sonar el sopar, i després, a la piscina, la disc-mòbil amb Raboreta va prolongar la festa fins ben entrada la nit.
I arriba, per fi, un dels dies grans de l’estiu fester. El 15 d’agost es presenta el programa de Festes de Beneixama 2024 a la Glorieta. Un acte breu que va estar amenitzat pel grup local de música Fil i Cotó, que anava intercalant les seues cançons a mesura que avançava la presentació dels diferents apartats de la revista. Ràpidament en acabar l’acte, cada beneixamut es va posar en peu per a recollir el seu exemplar gratuït del llibre de festes, buscant (o evitant) les fotografies en les quals puga aparèixer.
50 Anys de la Glorieta d’el Salze
El següent cap de setmana comença la III Setmana Cultural de l’Associació Veïnal d’El Salze i Voltants, enguany dedicada als 50 anys de la
Glorieta de la pedania. Durant quatre dies hi hagué de tot: xerrades, vins d’honor, documentals, productes típics, dansa tradicional, música en directe amb la banda local La Coctelera Azul, i activitats infantils (i per als adults que ho desitjaven) com el pinta cares. El final de festa va arribar amb el carro-comèdia El Orejón i l’adaptació dels contes del Conde Lucanor a càrrec de Pepa Piruleta i Pepe Pestillo, que van demostrar que la literatura medieval pot ser divertida a més de pedagògica.
Finals d’estiu
En l’àmbit esportiu, els caps de setmana centrals del mes es van disputar al poliesportiu les finals de la Lliga i la Copa de Futbet, amb ambient d’estadi gran, sense VAR, però amb molta emoció. D’altra banda, el dissabte 24, el Triatló de Beneixama va agafar el relleu i va posar a prova cossos i voluntats: alguns van arribar a la meta amb l’últim alè, però amb l’orgull intacte i alguna agulleta de record per a Festes.
Música, lletres i art
El diumenge 18, la Plaça de la Torre es va transformar en un local de música en directe amb la Nit de Jazz, a càrrec de Paquito Romero i amics, i l’Smart Set Trio. Una vetlada elegant i reposada, amb algun gotet de vi que entrava com si res.
El divendres següent, la música va donar pas a l’“agro i cultura”. La Biblioteca Municipal es va omplir de fragàncies d’horta amb el concurs de tomates, on el jurat popular va triar la més bonica, la més saborosa i, fins i tot, la més irregular. El premi fou el llibre “El Quemenjar”, presentat per les seues autores Inés i Maria Josepa Payà Valdés, que ens van parlar de cuina amb trellat i consciència. I ho devien fer bé, perquè el públic assistent no els va llançar cap tomata. I això que ho tenien a l’abast.
El diumenge 25, l’art va prendre els carrers de Beneixama: xiquetes i xiquets van traure pinzells i ganes de crear en el Concurs Infantil de Pintura a l’Aire Lliure. Qualsevol racó del poble es podia transformar en obra d’art: balcons, façanes, fontetes i oliveres es van convertir en muses improvisades. L’art, com sempre, brollant des de menut.
Últim porrat del Centenari
El diumenge 25 el porrat celebrat al maset dels Estudiants estarà amenitzat per la banda La Coctelera Azul, que interpretarà grans èxits vinculats a la comparsa (i a la Tuna) com són El Sabor de un Beso o L’Estudiantina, obres ambdues amb lletra de José María Milán.
FESTIGREU 2.0
“Era una promesa y la hemos cumplido”. Amb estes paraules arrancava José Manuel Vázquez Calatayud la segona edició del Festigreu, dirigint-se al públic del primer concert. L’última setmana del mes, el poble es va omplir novament de sons greus i metalls lluents amb el Festival de Tuba i Bombardí de Beneixama. El Festigreu 2024 va començar el dimarts 27 amb un concert inaugural de música de cambra a càrrec dels professors del curs al claustre de l’antic convent; l’actuació de l’Ensemble Festigreu amb la col·laboració de la Societat Musical la Pau de Beneixama a la Plaça de la Glorieta, el dijous; i el Concert de Cloenda el divendres a la Plaça de la Torre per part d’un Ensemble d’alumnes, que
van mostrar al poble l’altíssim nivell de l’alumnat i del professorat. Així, Beneixama pot presumir per uns dies de l’extraordinari privilegi de ser la capital dels instruments més grans de la banda.
Ja estem (ara sí) en festes
I per tancar l’agost, el dissabte 31 té lloc el tradicional sopar de germanor als masets de les comparses i filaes, per donar pas a les entradetes que obrin, oficialment, la setmana gran de la localitat. En acabar, una revetla al recinte de la piscina que, per cert, tancarà la seua temporada al sendemà i, com és costum, amb entrada gratuïta i regalets per als assistents que acudisquen a banyar-se per fora, o per dins.
Fotografia de Juan Bta. Payà
SETEMBRE
“Per setembre, l’ovella a la serra i el vi a la gerra”
Els millors dies de l’any
El cicle fester conclou amb l’arribada dels dies més alegres i bulliciosos del calendari. Ací ressenyarem només les particularitats que les passades festes van tindre respecte a la resta d’anys. L’acte de l’Entrada va ser el més llarg de la història de Beneixama, van arrancar els primers Cristians a les 17:30 de la vesprada i van aplegar els últims Pirates al castell ben passades les 23 de la nit. L’oratge de les festes va ser a tothora envejable llevat de la matinada del 7 al 8, quan va esclatar una intensa pluja després de la Retreta que va obligar a cancel·lar la discomòbil, i va forçar als festers a acabar el dia corrent cap a casa.
I també destacarem la idea que va tindre la Comparsa d’Estudiants per tancar les festes del Centenari amb la instal·lació, en el moment de la seua Ambaixà humorística, d’una pantalla gran junt al castell en la que s’anaven projectant fragments d’ambaixades de fa molts anys, de manera que els ambaixadors del present i del passat podien interactuar entre ells. Per posar un exemple: si a la pantalla, Pinxi pare declamava en els anys 90: “te doy dos horas de plaso pa que deques tu guarida”, des del cavall, en 2025, Pinxi fill podia continuar les paraules de son pare: “o si no d’un trabucaso, decas ahí dentro la vida”.
Els dies de després
Acabades les festes, arriben diversos actes que són igualment inevitables. Per una banda, l’actuació del Grup de Danses de Beneixama durant els dies de la Novena a la Divina Aurora, i que enguany van compartir el divendres 13 amb el grup convidat d’Aires de Mariola, on van concloure un intercanvi que es va iniciar durant les festes banyerudes de la Malena. L’actuació es va desenvolupar amb una climatologia incerta que amenaçava arrancar-se a ploure en qualsevol moment, però finalment es va poder dur a terme a la Glorieta, davant de la Divina Aurora. Per l’últim ball de cada grup, es van agermanar els dansadors dels dos pobles, i van ballar tots junts les jotes de Banyeres i de Beneixama.
Només un dia després, el primer dissabte després de festes, la Colla de Dimonis Emplomats realitza el seu tradicional Correfoc pels carrers del poble en meitat de la celebració dels 25 anys de vida d’esta associació.
L’acte començarà a la Replaça de l’Església, i es despenjarà un dimoni des de cada campanar, i acabarà al descampat de l’Assagador, des d’on es dispararà un gran castell de focs d’artifici capaç de rivalitzar amb el del dia 8 setembre.
A causa de la pluja, es van haver d’ajornar les danses populars que coincideixen amb el final del Novenari, que es van reprogramar una setmana més tard, el divendres 27.
Al càrrec de la flota
El Dia dels Estudiants, el fill del poble i vicealmirall Juan Pérez Puig pren possessió com a Comandant del Quarter General Marítim d’Alta Disponibilitat de l’Armada (CGMAD) i dels Quarters Generals de les Forces Marítimes Espanyoles (SPMARFOR), en un acte celebrat a la base naval de Rota, a Cadis. El CGMAD és l’òrgan que dirigeix la Força Naval Operativa de tota la Marina Espanyola, mentre que el SPMARFOR és una unitat multinacional que forma part de l’estructura de l’OTAN.
Intercanvis Musicals
Durant el mes, l’Auditori Municipal Pedro Joaquín Francés Sanjuán va acollir dos concerts d’intercanvi de dues associacions locals vinculades a la música: la banda i el cor. El diumenge 22, la nostra SM La Pau i la SM Santa Cecília d’El Camp de Mirra ofereixen un concert conjunt del qual, davant la impossibilitat de trobar dates adients, i com a curiositat, destacarem que el mateix concert es va realitzar a les 5 de la vesprada en el Camp, i a les 7 en Beneixama, sense descans per als músics dels dos pobles.
Fotografia d’Aurora Daza
Just una setmana més tard, la Societat Coral de Beneixama rep a la Coral Marinyén de Tavernes de la Valldigna per a compartir un concert al nostre Auditori, només un dia després que el cor de Beneixama es desplaçara fins a la Valldigna per a oferir el mateix concert cantant com a visitants.
Investigador premiat
El científic beneixamut Francisco Alonso Valdés ha sigut incorporat al rànquing “Elsevier”, que l’acredita dins del 2% d’investigadors més citats a nivell internacional. A més, ha sigut incorporat en dues categories diferents: “Single”, que fa referències a l’impacte de les seues publicacions dins de l’any anterior a l’elaboració del rànquing, i “Career”, que indica la consecució d’este mèrit amb les
investigacions realitzades al llarg de tota la seua trajectòria professional.
En el passat, Paco “Cabeça” ha sigut Director de l’Institut Universitari de Síntesi Orgànica i Coordinador del Programa de Doctorat en Síntesi Orgànica, ambdós dins de la Universitat d’Alacant i, actualment, desenvolupa el seu càrrec de Catedràtic adscrit al Departament de Química Orgànica de la citada universitat.
OCTUBRE
“Si en octubre plou, el rovelló mou”
Un cartell molt de poble
La fireta ha comptat enguany amb una infinitat de propostes culturals i d’oci, i del més variat: tallers de pintura per a xiquets i majors, minirunning, tasts de vins i cerveses, tallers de manualitats, cercaviles, xarrades, sushi, jocs de taula, música en directe, vespreig (“tardeo”), classes de ball... i amb un cartell d’excel·lència local, obra gràfica de Carmen Verdú Barceló.
I com no, la XIIa Solana Trail. El diumenge, la carrera organitzada pel Grup de Muntanya de Beneixama supera novament totes les expectatives amb dades màximes d’inscripcions i d’assistència. En esta edició, els guanyadors de les modalitats competitives han sigut, en la categoria K-9 de 12 a 15 anys, el corredor local Alejandro Sarrió García, de nou, i Isabel Chafer Pla, del Cava Stock Logistic. Claudio Moltó Terol i Santiago Navarro Santamaría, van ser els més ràpids en aplegar a la línia de meta a la K-16 general. Quant a la distància de 26 quilòmetres, els primers en finalitzar la carrera han sigut David Francés López-Atalaya del CA Marathon de Crevillent, revalidant el títol, i Silvia García Orgiles, del Egari Trail.
Ja de vesprada, i per tancar l’intens cap de setmana, un correfoc infantil a càrrec dels Dimonis Emplomats ompli de música, espurnes i algun crit els carrers del poble per posar punt i final a una nova edició —i ja en van onze— de la cada vegada més multitudinària i reconeguda Fira Xe Que Bo.
Fotografia de Víctor Ribera
Fotografia de Víctor Ribera
Fotografia de Teresa Molina Cambra
Beneixama a Times Square:
música a 6.000 Km
Sí, sí, ho heu llegit bé. El diumenge 13 d’octubre, la Societat Musical La Pau va fer història desfilant a Nova York pel Dia de la Hispanitat al so de Capellino i Tabal i Saragüells. Els músics (i els acompanyants) van passar vora una setmana recorrent els espais més emblemàtics de la ciutat americana. Però no contents amb això, per primera volta una entitat de Beneixama es va promocionar amb un vídeo gegant en un dels llocs més icònics del món: Times Square. Amb el lema “La música que ens uneix”, van mostrar allò que més estimen: la música i el nostre poble. Un acte simbòlic que va obrir l’informatiu autonòmic d’àPunt, que se’n va fer ressò de la proesa. Perquè la música arriba lluny, però l’orgull de ser de Beneixama hi arriba més encara.
Mentrestant, a les xarxes
Amb caràcter anecdòtic, cal ressenyar el que va ocórrer al xat internacional de YouTube en els moments previs a la participació de la SM La Pau en la desfilada novaiorquesa. En este xat es va donar cita mig poble que esperava ansiós el pas de la nostra banda entre gratacels... i allí van esdevindre curiosos missatges que van amenitzar la llarga espera. Entre molts comentaris en anglès, de vegades se’n veia un que apel·lava a l’orgull local, com “Beneixama del meu cor” o “Ací veient passar la banda: visca la Divina Aurora!”. Alguns paisans, aprofitaven per a salu-
dar-se entre ells a través d’esta via, i podíem llegir també algun “Hola Aurora!”, per exemple.
Però si van destacar per un motiu, va ser per l’enginy a l’hora de comentar el que ocorria a la pantalla. Atenent al retard que portava la cercavila, algun beneixamut va comentar “Estos són igual de puntuals que en l’Entrà del Campet” o “Va, anem anant que se’ns fa tard per a la processó”. D’altres, vist que l’estructura de la desfilada de països llatinoamericans no distava tant de la d’una Entrada, van llançar intervencions com “Vaja, com ha canviat la Retreta” o “Els panamenys trauen 19 blocs”. I per finalitzar, sempre hi haurà algú que aplegue tard a la cita, i a qui li toque preguntar “Han eixit ja els beneixamuts?” obtenint uns rotunds “Sí, sí, sí” com a resposta; abans de la conclusió definitiva d’algun paisà, que amb un “Menudo pifostio de desfile” va sentenciar tot allò que va passar abans i després del pas orgullós dels nostres músics per una de les avingudes més emblemàtiques del món.
De gira per terres veïnes
La Societat Coral de Beneixama tampoc es queda curta en quilòmetres. El dissabte 5, durant la celebració al poble del Xe Que Bo, realitza una actuació a l’Auditori Luís Peiró de Montaverner, en el VIé Encontre “Montaverner Canta”, acompanyats de la Coral Vicente Martín y Soler d’Aiora, i dels amfitrions.
I només dues setmanes després, esta volta quasi en l’estranger, el Cor Jove de la Societat Coral de Beneixama viatja fins a la localitat manxega d’Almansa per participar a l’Encontre Coral Ciudad de Almansa, al Teatro
Regio de la localitat, juntament amb la Coral Santa María del Mar de València, i la local Coral Unión Musical. I és que, quan el cant ve d’Almansa, a tots alcança!
Un dia de por... i lectura
El dijous 24, el CEIP Divina Aurora va viure un matí molt especial amb l’actuació de Dani Miquel i el seu espectacle “De Por”. Un show pensat per fer riure... i tremolar de gust. Aquella mateixa vesprada, a l’Auditori Municipal, es va celebrar la segona edició de SOM Beneixama, dedicada en esta ocasió a la literatura. Amb Joan Benesiu, María Josepa Payà Valdés i Pedro Amorós Juan vam viure un diàleg nutritiu i proper. Lletres fetes a casa, amb arrel i futur.
La Dana: Crònica d’una catàstrofe
Entre tants moments de festa i llum, l’any també ha estat travessat per l’ombra més absoluta. La DANA del fatídic dimarts 29 va colpejar durament diverses comarques de la Comunitat Valènciana —i també de Castella-La Manxa i Andalusia—, deixant darrere un rastre de pèrdues irreparables, personals i materials. Amb 224 morts i 3 desapareguts, és la pitjor tragèdia ocorreguda a l’Estat des de la Pandèmia, per sobre d’un altre moment terrible com els atemptats d’Atocha el 2004.
Fotografia d’Inma Albero
Fotografia d’Inma Albero
La commoció va sacsejar la societat valenciana i va evidenciar fins a quin punt som vulnerables davant els excessos de la natura i les incompetències de la política. Cases arrossegades, camps devastats, vehicles amuntonats en muntanyes de metall, i edificis sencers sense llum ni aigua durant dies. Beneixama es va sumar a l’onada de solidaritat que va seguir a la riuada, i ràpidament es van organitzar arreplegues massives de productes bàsics per a ser enviades als pobles afectats, i inclús quadrilles de voluntaris que van “treballar de valent” en la neteja de localitats com Algemesí. També, el dilluns 4 de novembre es va realitzar una concentració amb 5 minuts de silenci davant de l’Ajuntament, i d’unes banderes hissades a mig pal.
Cal deixar constància de la memòria d’aquells dies grisos, no per fer més gran el dol, sinó per honrar a les víctimes, reconéixer la solidaritat espontània, demanar solucions davant la crisi climàtica i exigir les responsabilitats polítiques necessàries.
NOVEMBRE
“Novembre humit, fa al laurador ric”
Visita religiosa
El diumenge 10 arriba a Beneixama la imatge pelegrina de la Mare de Déu de Fàtima, a qui rebem amb una missa matinal cantada a l’església, i una processó vespertina sense més acompanyament musical que les veus del poble entonant a capella càntics en el seu honor. La Mare de Déu arriba al poble com a colofó després de visitar també la Canyada i el Camp de Mirra.
Els beneficis del bilingüisme
El divendres 15, la Biblioteca Municipal acull una xarrada que pretén explicar els detalls de la imminent votació sobre la llengua vehicular i la nova llei autonòmica en matèria educativa. La sala de la Biblioteca s’ompli de gom a gom fins al punt que, davant la falta de cadires, certs assistents s’han d’asseure sobre les estanteries de llibres per escoltar una xarrada que finalitza amb un col·loqui participatiu.
Som música
El dissabte 16 conclou la segona edició del SOM Beneixama amb el col·loqui Som Música, que reuneix damunt l’escenari al compositor
Juan Bautista Francés Parra, a l’exdirector de la SM La Pau Jaume Pascual Sirera i al músic professional Javier Molina Parra, este últim, que intervindrà de manera virtual a través de la pantalla. Este acte s’havia programat inicialment per al dia 2 d’este mes, però es va haver d’ajornar per causa de la commoció produïda per la catàstrofe de la DANA.
Cine cervantes, de nou
Dins dels actes programats amb motiu del Centenari dels Estudiants, es projecten al maset de la Comparsa dues pel·lícules espanyoles ambientades en el Segle d’Or de les lletres castellanes, període emblemàtic de les actuals Estudiantines. L’antic Cine Cervantes tornarà a oferir dues sessions, el diumenge 10 i el dissabte 23, amb les pel·lícules Alatriste i Lope, respectivament.
Germanor festera
El dissabte 23, després del tradicional esmorzar de la banda durant el cap de setmana previ a Santa Cecília, el poble rep la visita d’un grup de festers de la Filà Marrakesch d’Alcoi, de la qual la nostra SM La Pau és la banda oficial. Els visitants seran conduïts en visita guiada pels llocs més emblemàtics del poble i pels seus masets, enfortint els vincles festers i musicals entre les dues localitats.
Fotografia d’Emili Pons
DESEMBRE
“Per Nadal els focs, i a Pasqua els jocs”
Santa Cecília:
Música i Mariachis
Desembre va començar, com marca la tradició i el bon gust, al so de la música. La Festa de Santa Cecília, mai millor dit, ens va posar a to. La vesprada del 30 de novembre, l’Auditori Municipal es va omplir de les melodies del tradicional concert i, després... tots els músics a sopar. Enguany la temàtica escollida per a les disfresses va ser la Festa de Tots Sants mexicana, potser motivada perquè la SM La Pau seguia trobant a faltar el continent americà.
I parlant de germanor, cal destacar un gest preciós: entre les aportacions benèfiques dels assistents al concert de Santa Cecília i una aportació directa de la banda, la SM La Pau va reunir 3.000 euros per a ajudar les Societats Musicals afectades per la DANA. Una mostra més que, quan cal, Beneixama sona a solidaritat. L’última obra del concert va ser l’Himne Regional valencià, que la banda va interpretar complet amb tot el públic dempeus des dels primers compassos.
Ja el diumenge 1 de desembre, tocava comboi solemne: recollida d’educands —eixes criatures que entren tímidament i ixen músics de cap a peus: enguany Núria Vélez al saxo, i Rafa Puerto a la trompeta—, cercavila amb pas decidit fins a l’església, missa en honor a Santa Cecília i, com no, la processó de la Patrona dels Músics amb devoció pels carrers del poble.
Versos, cors i poesia
Canviem d’instrument i passem del pentagrama al vers. El dia 15 es va celebrar el Lliurament de Premis del XXXIXé Certamen de Poesia Pastor Aicart, amb un públic entregat que va gaudir de les intervencions de la Societat Coral de Beneixama, de les xiquetes i els xiquets del CEIP Divina Aurora i del grup local Fil i Cotó, que intervindrà “en diferit” a través de la pantalla. Un acte que demostra que el poble és capaç d’unir quasi totes les Belles Arts: de la Música a la Literatura. I així, entre rimes i cançons, vam constatar que la creativitat beneixamuda no descansa, ni tan sols a desembre, que tots sabem que és més de menjar torrons que de recitar sonets.
Una aventura reial
El dissabte 21, l’escenari es va omplir de màgia amb “La Gran Aventura de los Reyes Magos”, un teatre musical familiar, organitzat per l’associació local Tirorí Tirorí, que va fer les delícies de menuts i grans, i on els Reis segurament es van quedar amb ganes d’avançar-se al 5 de gener. Però tran quils, que ja els avisarem quan toque.
L’endemà, la Gala Nadal Solidari ens va fer riure i reflexionar alhora. Amb l’humor inconfusible de Manolo Costa i Mindanguillo, i amb el bon fer de ZETAEFE Producciones, es va aconseguir recollir material escolar per a les víctimes de la DANA. Humor i solidaritat: la combinació perfecta per a estes dates, i per a acomiadar un any 2024 complet i divers.
GENER
“Gener complit, l’ametler està florit”
Carrera de Sant Simeó
La previsió de pluja de l’últim dia de l’any obliga a ajornar la carrera de Sant Silvestre que, lògicament, se celebra fora de la seua onomàstica tradicional, el dia 5 al matí.
Il·lusió de grans i petits
La comitiva dels Reis Mags arriba puntual des de l’Orient, i fa la seua aparició al poble per l’entrada de Banyeres, com marca la tradició.
Les Seues Majestats seran conduïdes fins al temple parroquial fent realitat la mítica sentència del Cardenal Payà: “a qui vinga de fora, mostreu-li l’església”.
Foc al dimoni
Enguany, la celebració de Sant Antoni arriba amb certes novetats. El dissabte 18 es realitzarà al matí una passarel·la d’animals, amb l’únic objectiu, com indica la programació oficial, de “mostrar com d’orgullós estàs d’ells”, dels que són u més de la casa, de les mascotes. A la vesprada, la tradicional subhasta canvia la seua seu habitual, i es porta a terme en el maset de la Filà de Moros, amenitzada pel grup musical local “La Coctelera Azul”, que interpretarà les seues cançons entre lots d’embotit.
Més enllà del carrer
El dijous 23 es realitza un col·loqui en la Casa de la Festa d’Alacant sobre les biografies de dues persones nascudes a Beneixama, Vicenta Ferrero i el seu fill Paco Albert, encarregada per la Foguera Francisco Albert de la ciutat a l’autor d’estes línies, Miguel Ángel Ortín Molina. La ponència versava sobre l’ampliació urbana de Beneixama en els anys 50, i recuperava la figura de Vicenta Ferrero que, fins al dia de hui, és una de les dues úniques dones que aporta el seu nom a un carrer del nostre poble. El col·loqui va acabar amb la donació de la nostra revista de festes 2024 per a ser incorporada a l’arxiu de la Foguera.
Escola innovadora
“El que promoc és una classe amb calma, en la que ens parlem i ens escoltem, on tot el món tinga cabuda, on totes les opinions siguen benvingudes i sobre tot on la comunicació siga la guia de tota l’educació”. Amb estes paraules defineix Clara Puche, mestra responsable de 1r de Primària, la participació de l’alumnat del CEIP Divina Aurora en un projecte radiofònic innovador basat en la gravació d’un pòdcast sobre temes d’actualitat on els locutors seran els xiquets del col·le.
Al llarg del programa de ràdio, es tractaran temes tan diversos com la DANA, els costums del Nadal o l’Apagó energètic del mes d’abril: temes proposats i treballats pels alumnes amb la guia de la mestra responsable, que sentenciava així la utilitat del projecte: “qui sap si en un futur esta xicoteta llavor ens porta a una ràdio més gran al nostre poble? M’encanta pensar que en un futur els nostres xiquets i xiquetes seran ciutadans que facen un món millor on, com a la nostra ràdio escolar, tots puguen expressar-se sense por”.
Fotografia d’Inma Albero
Fotografia de Laura Silvestre
Fotografia d’Emili Pons
FEBRER
“Febrerillo loco, un día peor que otro”
El mes (més) curtet
Febrer, febrer… El mes curtet, amb dies gelats, una mica desorientat entre l’alegria del Nadal i l’enrenou que vindrà amb el Mig Any. És el mes de transició en què la gent encara s’acaba els torrons que van sobrar i agafa forces per a l’ambient fester. Però que siga tranquil no vol dir que no passen coses, i ací les ressenyem.
Teatre amb accent beneixamut
El dissabte 15, en l’Auditori es va produir una aparició divina al ritme del musical “La Llamada”, de la mà de DAFÒ Theatrum. La gran notícia va ser la presència d’una artista local, Laura Silvestre Albero, en el paper protagonista. Actuació que el públic beneixamut va respondre amb una fervorosa ovació sense saber a ciència certa, i donem fe en primera persona, si estaven aplaudint a Laura o a la seua germana bessona.
Més i més ràpid
L’atleta local Joan Sirera Molina marca dos rècords d’Espanya en dues categories diferents: 7.06 s en els 60 metres, i 11.13 s en els 100 metres llisos. Esta última marca, li ha permès entrar en el top 5 internacional d’esta mítica prova d’Atletisme. Si els bons resultats continuen, en la pròxima Crònica estarem relatant la participació d’este jove corredor beneixamut en el Campionat del Món que se celebrarà a l’Índia el pròxim mes de setembre.
Fotografia, dibuix i tradició
El cap de setmana del 22 i 23, el Museu Etnogràfic es va convertir en un centre d’expressió artística local amb l’Exposició del XXIé Concurs de Fotografia Pepe Mas. Una selecció d’imatges espectaculars que mostraven la vida, la festa i els racons del poble amb ulls de professional… o d’aficionat amb molt d’encert.
A més, es van exposar els dibuixos del Mig Any fets per les xiquetes i els xiquets del CEIP Divina Aurora, plens de color, trabucs, moros i cristians amb cara de dibuix animat, i molta il·lusió. També es van mostrar els dibuixos de la Confraria de la Mare de Déu, que posaren el toc devocional a l’exposició. Una combinació de tradició i talent que va deixar clar que l’Art, a Beneixama, naix des de ben menuts.
MARÇ
“Pasqua marcera, any de perdiguera”
Rondalla de qualitat
El compte oficial d’Instagram de la Fallera Major de València (Berta Peiró, amb vora 35.000 seguidors), publica un bolero de Castelló tocat pel nostre Grup de Danses a com a banda sonora de la seua visita a les festes de la Magdalena.
Al mal temps, bona festa
Enguany la celebració del mig any fester ve carregada de novetats. Trencant amb l’habitual, tot el programa d’actes del mig any es durà a terme en un únic cap de setmana. L’últim dia de febrer es realitza la presentació de la tercera edició de la revista EL PAS!, publicació de caràcter desenfadat que versa sobre diversos aspectes que envolten la cultura popular de les nostres festes de setembre, i que enguany tractarà, com sempre, sobre 3 temes: la indumentària, la retreta i la soldadesca, amb un apèndix dedicat a les tasques invisibles i imprescindibles per a la festa, històricament realitzades per dones. Finalitzada la presentació, es farà entrega dels premis del XXIÉ Concurs de Fotografia Pepe Mas, i es va donar la sort infreqüent que enguany 3 dels 4 premis han anat a parar a persones del poble.
Fotografia de Mateo Belda
A continuació, es realitzarà el tradicional concert que compartiran la banda jove comarcal (en la primera part) i la SM la Pau (en la sego-
na). Com a anècdota, destaquem que l’última obra que va interpretar la banda titular, “Mari Merce”, va comptar amb la participació d’un tenor i una soprano, familiars de la persona que dona títol al pasdoble. Al sendemà, el dia es desperta trist i la pluja obligarà a cancel·lar tots els actes exteriors que estaven programats: des de la cercavila d’educands, fins a l’entradeta. Les ambaixades infantils es van realitzar al Centre Social, que feia les funcions de refugi de l’aigua. Les diferents bandes de les comparses van amenitzar la vesprada als masets respectius, fent temps fins que començara la revetla, que enguany de nou va tindre lloc al maset de la Filà de Moros.
8m: en peu de lluita
Enguany la celebració del Dia Internacional de la Dona se celebra a Beneixama amb dos actes: primer, amb la realització d’un taller d’art reivindicatiu oferit als espais municipals annexos a la casa del metge, i posteriorment amb la lectura del manifest a les portes de l’ajuntament que concloïa amb les paraules següents: “hui, demà i sempre, seguirem als carrers, organitzades i unides, perquè sabem que només juntes aconseguirem un món on totes puguem viure lliures, sense por i amb drets garantits. I per tot això, seguim en peus de lluita”.
Fira solidària
El dijous 20 s’organitza al CEIP Divina Aurora de Beneixama una fira del llibre benèfica amb l’objectiu de recaptar fons destinats a escoles afectades per la dana del 29 d’octubre.
Divina restauració
Enguany, la parròquia de Beneixama celebra el 250é aniversari de la seua emancipació eclesiàstica de Biar, i per a commemorar esta històrica efemèride s’impulsen unes obres de conservació que afecten l’edifici de l’ermita i la seua titular: la Divina Aurora. La restauració del temple té per objectiu eliminar les lesions provocades per la humitat del sòl i per les filtracions de la teulada. L’ermita va romandre tancada fins la finalització de les obres, però va reobrir amb l’absència de la nostra patrona, que encara es trobava a la Vila Joiosa culminant el seu procés restauratiu.
Gràcies a la donació d’un veí del poble, es va instal·lar al baldaquí de la mare de déu un llenç retràctil que mostrava a la Divina Aurora, per a compensar el buit emocional que deixava la imatge principal.
Consulta lingüística
El dia 6 de març es coneixen els resultats de la votació de la llengua base per cada centre educatiu, que mostren un panorama de divisió absoluta en termes autonòmics, amb una lleu victòria del valencià sobre el castellà. L’anàlisi dels resultats evidencia un triomf de la nostra llengua en les províncies de València i de Castelló, mentre que a Ala-
cant el retrocés del bilingüisme és més acusat, i només un terç de les famílies han donat el seu suport al valencià.
Eixe “Sí al Valencià” era el missatge que va proliferar als balcons del nostre poble, on van aparèixer “banderes” que anunciaven el compromís d’eixa casa amb un vot favorable a l’educació bilingüe sense retrocés del Valencià i que ací, a Beneixama, es va imposar amb més del 75% dels vots de les famílies.
Donant la nota
El dissabte 12, la Societat Musical La Pau de Beneixama va celebrar un concert extraordinari “del Soci”, a l’Auditori Municipal Pedro Joaquín Francés. Una cita on la música s’eleva en honor a aquells i aquelles que, amb la seua fidelitat, fan que la banda continue sonant fort i clar. El format del concert va ser diferent a l’habitual, amb el director, Mario Roig Vila, micròfon en mà, explicant les peces abans que sonaren, i baixant de l’escenari per a interactuar amb el públic i demanar a persones voluntàries que cantaren les cançons de la seua infantesa: una música popular vinculada, en esta ocasió, amb el repertori del concert.
ABRIL
“Fins abril, no et descordes ni un fil”
Mestre de mestres
Amb estes paraules va qualificar el director de la Societat Musical Banyeres de Mariola (la Vella) la figura del compositor beneixamut Pedro Joaquín Francés Sanjuán, durant el tradicional Concert dels Moros Vells de Banyeres celebrat al maset de la Filà el diumenge 13, abans de les seues Festes de Sant Jordi. Al concert, van sonar obres de 2 compositors beneixamuts: 2 del propi Pedro Joaquín, i 2 de Juan Bautista Francés Parra que, com a director convidat, es va encarregar de dirigir les obres de son pare.
Seu vacant
El dilluns 21 expira a Roma el Summe Pontífex Francesc I, donant origen al període denominat com a Seu Vacant que culmina amb la tria del seu successor. El dia del traspàs i el del funeral del Papa, les campanes de l’església de Beneixama eleven al cel 24 tocs a mort. El dia 8 de maig, en contrast, l’elecció del nou Bisbe de Roma és rebuda per les campanes del poble, com les de totes les parròquies catòliques, amb un volteig en senyal d’alegria instants després d’assabentar-se’n de la fumata blanca.
Una pasqua clàssica
El dissabte 26, la Secció Cultura de la Fundació Elena Santonja ens va regalar una joia musical amb el II Concert de Música Clàssica de Pasqua. A l’església parroquial, el quintet “Thinking Brass” va omplir les voltes amb sons nobles i metàl·lics, que feren ressonar Bach, Mozart i companyia davant la imatge del nostre Patró. Una manera refinada i espiritual de reposar després d’uns dies intensos de celebració de la Pasqua i d’anar-se’n de caseta.
Sant Vicent a fosques
El diumenge 27 es va iniciar la festa de Sant Vicent Ferrer a la pedania d’El Salze, que enguany va vindre carregada de les habituals propostes per a tots els gustos: concurs de gatxamigues (amb receptes tan secretes com la de l’herbero perfecte), inflables per als menuts i, com no, la inclassificable Cagà de la Burra.
Al migdia ens espera un multitudinari dinar amb una espectacular paella de secret, amb aforament limitat a 250 persones. Per la vesprada, hi haurà sarau amb la colla Superhits, subhasta popular amenitzada per la banda —perquè tot sona millor amb música—, i, ja amb la nit damunt, cordà i discomòbil a l’alberg. El que es diu un diumenge complet amb 3 esses: sant, soroll i somriures.
Fotografia d’Inma Albero
El dilluns 28 es va donar un fet sense precedents en la història moderna d’Espanya. Uns minuts després del migdia, l’electricitat i la cobertura mòbil van desaparèixer sense causa aparent, al temps que la gent començava a informar-se sobre la magnitud de la desfeta. I evidenciar que no afectava només al Salze, ni a Beneixama, ni a la Comunitat Valènciana, sinó a tot l’Estat. Es diu que part del veïnat, que disfrutava de la festa d’El Salze, ni es van adonar d’este fosc esdeveniment. Conforme es feia de nit, el poble es convertia en un lloc ignot i misteriós, amb gent rondant uns carrers que semblaven d’inici de Correfoc, i donant peu a antigues rondalles de frares i de Mala Fortuna. L’únic que estava encès en tot el terme municipal, va ser el pedestal de Sant Vicent durant la seua processó.
Ningú va saber si era un miracle del Sant o la reparació del subministrament, però a la mitjanit, de sobte, tot el poble es va encendre de nou i els missatges van començar a arribar als mòbils beneixamuts. Esta apagada nacional va deixar en la memòria unes estampes que recordaven temps passats i que, entre solemnitat i rialles, es va convertir en un dels moments més memorables —i fotogènics— de l’any. De fet, algun jove va confessar que va descobrir per primera vegada què era un cresol… i va preguntar si portava Wi-Fi.
La visita dels majos
El dimecres 30, Beneixama es va omplir de flors, mantons i cançons amb la tradicional Nit dels Majos, eixa vetlada on tot el poble es transforma en museu d’indumentària tradicional a l’aire lliure i la gent es retroba a la llum del fanal que encapçala el recorregut. El primer Majo es va cantar a una Divina Aurora absent, representada al seu baldaquí amb el llenç retràctil instal·lat setmanes enrere. Malgrat l’amenaça de pluja, l’assistència a esta particular ronda dels carrers va ser quantiosa. La nota d’humor la van posar, com cada any, la tropa d’Eugenia Milán, que
va representar una escola antiga, amb monges impartint fèrria disciplina sobre unes “xiquetes” que es barallen a tothora. L’itinerari també va fer parada davant la casa natalícia dels actuals cronistes de la Vila: una informació que, la veritat, ens feia il·lusió deixar per escrit.
MAIG
“Flor de maig, en 1 dia me’n vaig”
L’anhelat retorn
El divendres 23 arriba al poble, per fi, la imatge de la Divina Aurora després de finalitzar la seua restauració. La Mare de Déu no va ser instal·lada al seu baldaquí fins el dimarts, i va romandre als peus de l’altar perquè tota Beneixama poguera arrimar-se més a l’Aurora i contemplar amb detall el resultat de la reparació. Cal dir que la tornada de la imatge va suscitar certa polèmica entre una part del veïnat que defensava que el canvi havia sigut excessiu. La parròquia va instal·lar a l’Ermita un panell explicatiu de les actuacions que s’havien escomés sobre la imatge, i s’hi destacaven les lesions que presentava i que obligaven a la seua restauració.
Igualtat festera
El dissabte 3, la SM La Pau de Beneixama acompanya com a banda oficial la primera dona de la història d’Alcoi que exerceix un càrrec fester: l’alferes de la Filà Marrakesch, Ana Gisbert, que tanca l’Entrada Mora.
Sumant palmarés
El cap de setmana de les festes de Biar, l’esportista local Nerea Ivorra Masiá suma dues medalles més a la seua trajectòria, en este cas dos bronzes que l’acrediten com a tercera millor jugadora de bàdminton d’Espanya en categories individual i dobles femení. Però només dos caps de setmana després, Nerea aconsegueix la plata en la compe-
tició per equips de la Lliga Nacional de Divisió d’Honors i el premi a la millor jugadora de la lliga.
Fira del llibre
El dissabte 11 al matí celebrem una nova edició de la Fira del Llibre, enguany amb la participació de només una “caseta”, corresponent a l’empresa local La Tendeta, i sense firmes de llibres per part dels autors i les autores locals, com ha ocorregut en anteriors edicions. A meitat matí, la Fira comptarà amb una actuació de titelles i màgia a càrrec d’Anna Alba i destinat al públic infantil, com a reclam perquè els més xicotets de la casa s’aproximen al món de la lectura.
“Cent Estudiantina” a Mestalla
El diumenge 18, durant el partit de Lliga que enfrontava el València CF i l’Athletic Club de Bilbao a Mestalla, la banda CIUM d’El Genovés realitza una ronda a l’estadi tocant el pasdoble “Cent Estudiantina”, l’himne del Centenari de la Comparsa d’Estudiants de Beneixama composat pel nostre paisà Juan Bautista Francés Parra.
100 Anys amb 5 sentits
“Una experiència sensorial on podràs gaudir dels sons, les imatges, els objectes, les olors i els sabors de la Comparsa d’Estudiants”. Així definien els organitzadors el recorregut de l’exposició instal·lada al maset de la comparsa i que podrà ser visitada durant els caps de setmana del mes començant des del dissabte 3, dia de la seua inauguració. El maset es transforma amb la incorporació de panells explicatius, indumentària, documents i fins i tot licors, que acompanyen al visitant en la narració d’una travessia centenària de festa i aportacions a la cultura de Beneixama, pensada per a interactuar amb el visitant de l’exposició.
Final d’un any intens
El dia 24 de febrer de 2024 començava este viatge a través de la celebració de 100 anys d’història, i l’últim dia de maig de 2025 es posa el punt final d’este llarg aniversari. El dia 31, a l’Auditori, es realitza la Gala de Cloenda del Centenari dels Estudiants amb la projecció del documental “La vida són quatre dies i el Dia dels Estudiants”, que resumeix la història de la comparsa i recorda tots els actes celebrats per a commemorar el seu Centenari. El fil conductor del documental vindrà donat per la conversa que mantenen al Cel dos dels fundadors, caracteritzats com a persones ja centenàries, i que aniran desgranant les diverses facetes de la comparsa i evidenciaran els canvis haguts des de la seua fundació fins a l’actualitat. Hi haurà un moment que estos dos fundadors (que, malgrat la seua edat provecta, mantenen un sospitós paregut amb Juan Vicente Molina Sirera i Juan Pérez Castelló) s’escaparan del Paradís durant una estona per a actuar com a mestres de cerimònies de la Gala de Cloenda.
Un ball d’aniversari
El dissabte 24, el Grup de Danses de Beneixama organitza a l’Auditori una actuació especial amb motiu del seu 45é aniversari, que comparteix amb altres dues colles properes com són els Cors i Danses de Biar i el Grupo de Danzas de Villena. Abans de la participació dels amfitrions per a tancar l’acte, es projecta un vídeo que recull la història del nostre grup des de la seua creació l’any 1980. El colofó a l’actuació la posaran els 3 grups ballant en germanor la Jota de Beneixama, abans de l’entrega de detalls als nostres convidats.
Ral·li, convivència i fauna
El cap de setmana del 24 i 25 de maig, el Grup de Muntanya de Beneixama va organitzar unes jornades de natura, aprenentatge, germanor... i a la carrera! Enguany, com a novetat, es va incorporar un ral·li pensat especialment per als xiquets més menuts. Els joves es van
dividir en dos grups per edats (de 7 a 12 anys, i de 12 en avant) i van partir des de dos punts: els menuts des del corral de Lluna i els majors des del poble. Per cada tres xiquets d’estes edats, un pare o mare s’integrava com a acompanyant, cosa que va crear un ambient preciós de col·laboració i proximitat entre les famílies i l’organització. Dels que fan pinya, vaja.
Durant el recorregut es van fer proves variades: escalada al Pou de la Neu, proves d’orientació, reconeixement de plantes autòctones, tir amb arc, tirolina des de la torreta de vigilància... I si algú pensava que això era tot, també es va fer una marxa amb cronòmetres i esmorzar inclòs, que va fomentar la convivència i el treball en equip. Com a anècdota destacada, dos joves aparegueren disfressats de panda i de bou durant la nit... I, fet el sant, fet el miracle, també van entregar els premis del ral·li disfressats. Fauna salvatge, però molt cívica.
Fotografia d’ Aurora Molina Castelló
JUNY
“Per juny, la falç al puny”
Nit triple
De teatre, boleros i nostàlgia musical. El dissabte 14, l’Auditori Municipal va acollir per la vesprada la representació de l’obra "Germans", a càrrec de la companyia de Joan Nave i Fluxà. A continuació, a la Fundació Elena Santonja va vestir-se de gala per acollir una edició deliciosa de la Nit de Boleros, amb la participació de la Unión Musical d’Almansa, l’Agrupació Vocal Clarialba de Montaverner i la Societat Coral de Beneixama. Cal destacar la col·laboració del Grup de Danses, que va aportar una parella que ballava al ritme que el cor interpretava una cançó popular menorquina: “l’amo de son carabassa”.
Simultàniament, en l’aparcament de la piscina, es durà a terme la nit “Terrarit+: revive el pasado” amb música electrònica oferida pels DJs dels locals de la contornada que més fama tenien fa una generació, com el Pub Iguana de Beneixama, o la Pink Panther de Banyeres.
El 3 d’oros
El diumenge 15, al poliesportiu municipal, es va celebrar la II Jornada de la Lliga Interescolar de Judo, amb
noves medalles per a les nostres joves judokes. Estes medalles, se sumen als 3 ors aconseguits per Emma Vañó, i per les germanes Laia i Aurora Valdés a la Lliga de Judo de la Federació Valènciana, on es van proclamar campiones de les seues respectives categories. Ja comencem a sospitar que, si continuen així, ens tocarà obrir una vitrina només per a elles.
Flamant Auditori
El mateix diumenge se celebra en el recentment estrenat Auditori Municipal d’El Camp de Mirra, que portarà el nom del músic local José Albero Francés, un concert compartit entre la banda jove comarcal (en la primera meitat) i la SM Santa Cecília d’El
Camp de Mirra (en la segona meitat), en un espai reformat que encara fa olor a nou. L’última peça que interpretarà la banda jove, “Over the rainbow” comptarà amb la col·laboració de la Societat Coral de Beneixama, que acompanyarà amb la seua veu la música dels educands.
Piscina oberta, comença l’estiu
El dissabte següent es va inaugurar la temporada de bany amb l’apertura de la piscina municipal i els primers capbussons. I com cada any, els més valents van estrenar l’aigua gelada amb crits i rialles que ressonaven fins al bar. I és que a Beneixama, l’estiu comença quan la piscina s’ompli i el socorrista ja coneix a tots pel nom —o almenys pel número d’abonament.
Fotografies d’Emili Pons
Fotografia d’Emili Pons Puig
Foc i festa
El mateix dissabte 21, després dels sopars als masets de les comparses i filades, va tindre lloc la tradicional Entradeta pels carrers de costum, amb pas ferm i bon ambient. I després, revetla al recinte de la piscina: música per fer veure que encara aguantem tota la nit —menys mal que el diumenge no hi ha actes.
El dilluns, la festa va continuar amb la recollida de banderes als masets, el Res de l’Àngelus davant l’Ajuntament i la cercavila d’encesa de fogueres, a càrrec de la SM La Pau de Beneixama, que va recórrer el poble entre flamarades i perfums de llenya cremada. A continuació, es va fer la presentació oficial de les capitanies de les pròximes festes de Moros i Cristians 2025, amb els nervis, emocions i aplaudiments que això comporta —i discursos, per descomptat. I per acabar, càntic de l’Aurora des de l’ermita, amb eixe to solemne que ens connecta amb la tradició any rere any, i que acaba, com sempre, al voltant de les 5 del matí enfront de l’altar de l’església.
El dimarts, dia gran de Sant Joan, la SM La Pau va obrir el dia amb cercavila des de l’església fins a l’Ajuntament, seguida de la missa major i la mascletà a la plaça. De vesprada, la processó de la imatge i la relíquia del Sant, tanca el calendari festiu de juny, amb el poble als carrers donant la benvinguda a l’estiu.
Amb dignitat i fermesa
El divendres 27, la plaça va acollir la lectura del Manifest de l’Orgull LGTBI+ 2025, amb estes paraules tan sentides i necessàries: “l'Orgull no és només una festa. És un homenatge a totes les persones que ens van obrir camí, una abraçada a qui encara lluita i un compromís amb les noves generacions que mereixen créixer lliures. Perquè volem un futur on ningú haja de demanar perdó per ser com és”. Un acte que fa del nostre poble un lloc més just, més lliure i més digne. Un orgull de veritat.
Art, danses i lluna (quasi) plena
El dissabte 28, el poble es va dividir… o més bé es va multiplicar. Al matí, el XVIIIé Concurs de Pintura a l’Aire Lliure “Vila de Beneixama”, amb artistes escampats per carrers, racons i ombres buscant la llum perfecta. Ja de vesprada, el Grup de Danses de Beneixama representava el poble a l’Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola, celebrat a Planes de la Baronia, fent sonar les castanyetes i lluint la seua indumentària.
Fotografia d’ Inma Albero
I de nit, amb una calor sufocant, tocava caminar en la ja tradicional Marxa Pinxi de la Lluna Plena a Fontanars. Això sí, enguany la lluna plena, plena no estava. I es notava: la nit era fosca i les llanternes dels mòbils eren més necessàries que en altres edicions. I és que el calendari lunar va quedar en segon pla, perquè la prioritat era clara: fer coincidir la marxa amb la festa de les xiques de Fontanars. L’acte més emotiu es va portar a terme en la Caseta del Moro, on es va llegir un manifest per part de la família de Juan Pérez Luna “Pinxi”, i es va interpretar la Muixeranga, enguany amb tabalet i flauta travessera.
Per finalitzar el mes, i per posar punt i final a la Crònica, el diumenge 29, a l’església de Sant Joan Baptista, Marc Peña Cervera, llicenciat i doctorand en Història de l’Art, va oferir la conferència “Descobrim el nostre patrimoni: la pintura religiosa a la Vall. Beneixama”. Organitzada per la Secció de Cultura de la Fundació Elena Santonja, va ser una lliçó d’història, art i identitat local. Perquè sí, fins i tot els retaules tenen coses a dir… només cal escoltar-los amb ulls atents. I, com es va dir en la introducció de l’acte: “esta divulgació és necessària per a entendre el gran patrimoni que tenim: perquè si no el coneixem, mai el podrem valorar”.
I amb esta mirada curiosa i afectuosa cap al nostre patrimoni, tanquem les cròniques d’enguany. Gràcies per llegir i per fer poble. Ens retrobem l’any que ve, amb més històries, més memòries i més Beneixama. Fins prompte.
Sergio i Miguel Ángel Ortín Molina
Fotografia d’Emili Pons
Fotografia d’Antonio Valdés
Fotografia d’Emili Pons
Fotografia d’Andrea Parra
Beneixama Moros i Cristians 2025
¿Por qué suenan las campanas?
El recuerdo es nítido como agua limpia. Éramos pequeños y todo el tiempo era para el juego. Jugar con barro, recorrer las acequioletas, contar historias de miedo a poqueta nit, hacer excursiones al minat, al banc, al Salze… Hasta que, de repente, se hacía el silencio y tocaban las campanas.
A què toquen les campanes? —preguntaba la gente.
—A mort, a tempesta, a foc, a festa, a missa — contestaban los que escuchaban y entendían la voz sonora y potente de las campanas.
Una voz que acompañó nuestra infancia, nuestra juventud y ahora nuestra madurez. Cuando anunciaban una muerte, la gente solía decir:
—Espera, a vore si és un home o una dona.
Y las campanas volvían a hablar. Si los toques finales eran tres, el fallecido era hombre; si eran dos, se trataba de una mujer. En ese momento, la pregunta saltaba a la calle:
—Sabeu qui s’ha mort?
Mi padre solía decir “no hay uno sin dos ni dos sin tres”, y curiosamente tenía razón. En dos o tres días morían tres personas, como si la muerte, perezosa y holgazana, quisiera aprovechar el viaje desde las estrellas más lejanas. Otras veces las campanas tocaban a tormenta. Era entonces cuando los hombres volvían raudos del campo, el cielo se volvía negro y los rayos rompían las nubes con latigazos de fuego.
Los toques que anunciaban fuego concentraban a la gente en la Plaza de la Iglesia. Cada uno llevaba lo que podía. Por aquel entonces, apenas se hablaba de ecología, pero el pueblo tenía muy claro que había que defender los bosques y los cultivos enfrentándose a la amenaza del fuego, incluso de forma temeraria.
Los mejores toques eran los que anunciaban fiesta. Las campanas volteaban revoltosas y gritonas llenando el aire de mágicas promesas. Pero no sólo era un anuncio de fiestas; también de paz, concordia, perdón, reencuentro, ilusión, recuerdos. La voz de las campanas se hacía música, eco, risa, rezo, se imponía sobre la nostalgia y sobre el miedo. La voz de las campanas abrigaba como una manta suave en una noche de primavera.
Y lo siguen haciendo.
Y seguirán. Porque nadie es capaz de enmudecer un sentimiento.
Amparo Puig Valdés
Fotografia d’Emili Pons Puig
Los “Hermanos de cartilla” de Beneixama
De casualidad, trabajando como voluntario en la Fundación Biblioteca Solidaria Misionera en València¹, cayó en mis manos un libro de 165 páginas titulado SANT ESPIRIT. Real Monasterio de Santo Espíritu del Monte ². Yo conocía dicho Monasterio, situado cerca del municipio de Gilet, en las inmediaciones de la sierra Calderona y a escasos kilómetros del castillo romano de Sagunto porque había ido allí más de una vez con mi familia para disfrutar de sus hermosos parajes, “un valle admiración de los ecologistas, donde el hombre y la Naturaleza, en armonioso conjunto, cantan un himno a su Creador”, según su autor.
El libro despertó en mí la curiosidad y el deseo de conocer más a fondo la historia de dicho Monasterio y me dispuse a leerlo. Y cuál fue mi sorpresa cuando al llegar a la página 112 de dicho libro me llamó la atención la reseña de una crónica donde constaba que “los Hermanos de cartilla de Benejama, en 1914, le regalan una tartana al Monasterio, para conducir cómodamente a los señores sacerdotes que vienen a practicar Ejercicios Espirituales”.
Tal fue la sorpresa de encontrar el nombre de Beneixama en este libro que había llegado a mí por casualidad que me permití recabar información más exhaustiva acerca de dicha crónica y solicité a D. Alberto Marín Pastrana, Técnico del Archivo de la Catedral de València y de los Archivos-Bibliotecas de la Provincia Franciscana de la Inmaculada, que me facilitara una copia literal. En ella consta el siguiente texto:
“Al tratar de arreglar el carro de casa que estaba muy estropeado, con el fin de ponerlo en condiciones de conducir cómodamente a los señores sacerdotes que vienen a practicar Ejercicios espirituales, acudimos a los Hermanos de Benejama que tienen un taller de carruajes y estos buenos Hermanos nos ofrecieron gratuitamente la tartana que usaban sus difuntos tíos, también Hermanos de cartilla, influyendo mucho en esta donación la antigua y cordial amistad que media entre los mencionados Hermanos y los padres Guardián y Buenaventura Botella. La tartana se encuentra en muy buen uso y disponemos de ella desde la semana de Corpus.
Santa Visita Regular del Convento de Santo Espíritu del Monte a 19 de diciembre de 1914. Firmado y Rubricado”. (Archivo de Santo Espíritu. Libro 1º de Crónicas. Pág. 229)
Libro 1º de Crónicas p.229
La vida normal en Santo Espíritu era la tónica de las crónicas de las primeras décadas del S. XX. Sant Espirit vivía una época dorada. Los frailes tenían muy clara su misión específica, por voluntad de S. Francisco y en ese contexto, se celebraban las tandas de ejercicios espirituales dirigidos a los sacerdotes reuniendo prácticamente 40 o 50 ejercitantes mensualmente.
Los sacerdotes buscaban en aquella época un clima de paz que les ayudara a adentrarse en el misterio de Dios. Y lo buscaban junto a una comunidad orante, donde podían compartir el diálogo con Dios en un ambiente de serena armonía. Y esta necesidad de atender bien a los sacerdotes para poder acudir a Santo Espíritu a practicar los ejercicios espirituales es la que requiere el concurso y ayuda de los hermanos de cartilla de Beneixama mediante la donación de una tartana -que era un carruaje con cubierta abovedada y asientos laterales, muy popular entre la burguesía valenciana desde el siglo XVIII hasta nuestros días-, construida en el taller de carruajes “dels Canets”³.
Los hermanos de cartilla eran miembros de la Orden Franciscana seglar, que se comprometían a atender a los religiosos cuando salían de los conventos. Esta Orden (Ordo Franciscanus Saecularis), conocida como los franciscanos seglares, incluía a personas devotas, tanto hombres como mujeres. Sus miembros no vivían en comunidad, sino que hacían su vida cotidiana en el mundo, profesaban unos determinados votos y se comprometían a vivir el Evangelio según el ejemplo de San Francisco. Estaba abierta a los fieles de cualquier condición y podían pertenecer a ella: laicos y clérigos seculares (diáconos, presbíteros y obispos) y la Hospedería Monástica, donde se alojaban, era la pionera de los centros de espiritualidad en la provincia, muy cuidada desde siempre por los religiosos, hoy llamada Casa de Espiritualidad, casa de acogida del clero y oferta de hospitalidad a los visitantes. Y era una parte del mismo monasterio, tanto en sentido material como espiritual. No era un restaurante, ni una casa de descanso, ni el punto de partida para hacer turismo.
En esa época, la Orden Franciscana desarrollaba una actividad mendicante y seguramente sus frailes acudirían regularmente a Beneixama para recoger alimentos o productos de primera necesidad, pedir limosnas y difundir el carisma franciscano suscitando vocaciones. Por eso no es de extrañar que dichos frailes precisaran de alguna “casa de acogida o de confianza” y esta fuera la de la familia Sanchis o de los “Canets” mientras mendigaron por los pueblos. Esta familia era muy “de iglesia” y muy católica atendiendo siempre las necesidades del prójimo y no hay duda de que entre ellos y los frailes reinase “una antigua y cordial amistad”, tal y como lo cuenta el cronista.
Con el fin de corroborar esta realidad me puse en contacto con Amparo Sanchis Payà, hija del “tío Pepe Canet”, de 101 años, la cual, con una claridad mental envidiable para su edad me contó que los frailes franciscanos de los conventos de Cocentaina y de Agres en la época de la recolección de las manzanas venían a Beneixama y sus padres les hospedaban en las mejores habitaciones de la casa; que la relación que había entre dichos frailes y su familia era tan estrecha y real que incluso una hermana de su padre, de nombre Amparo, que vivía en Agres y regentaba un molino de harina, les lavaba las ropas; y que el nombre que ostentaba la antigua fábrica Sanchis como Taller de carruajes San Antonio de Padua (1195 Lisboa - 1231 Padua), -sacerdote de la Orden Franciscanajustificaba el amor y las buenas relaciones que su familia tuvo con el franciscanismo.
Posteriormente, añadió, que esas buenas relaciones continuaron con la Parroquia, aunque de otra manera, y doy fe de ello. Ambos comentamos y recordamos que la casa de sus padres fue durante muchos años la única casa que visitaba el clero de Beneixama para compartir
Taller originalmente conocido como Taller de carruajes San Antonio y más tarde como Fábrica Sánchis.
Tartana de principios del siglo XX.
tertulia y mesa camilla. Sirva como apunte que D. José Iborra, Cura Párroco durante más de 40 años, mientras vivió el tío Pepe, raramente faltaba a su cita muchos domingos por la tarde y algunos días entre semana, y el balcón de su casa fue el mirador privilegiado del clero durante muchos años para contemplar los desfiles del día de la Entrada de Moros y Cristianos cada 6 de septiembre. Obviamente, los tiempos han cambiado.
Amparo Sánchis Payà.
Desde aquel 1914, han pasado más de cien años (19142025) y en la sociedad actual muchos creyentes sienten la asfixia de un mundo cerrado en lo visible, tan inmerso en el ruido y la prisa, y necesitan también silencio, tiempo para la reflexión, para la serenidad y para la oración.
Por eso, ahora y por siempre, siguen los franciscanos de este Monasterio marcando su carisma en la acogida a los que llegan a su Casa de Espiritualidad con inquietudes espirituales, a los que se unen en el culto, a los que visitan su Monasterio o a quienes simplemente acampan a su alrededor en el goce de la Naturaleza.
Hoy, como antaño, -concluye el autor de este libro- “el carisma franciscano sigue atrayendo, acogiendo, inspirando, empujando y ofreciendo” y la demanda de dicho monasterio como casa de retiro espiritual sigue siendo un hecho en nuestra Diócesis dado que un porcentaje del clero valenciano solicita anualmente sus servicios4 .
Manolo Pascual Berenguer
1. La Biblioteca Solidaria Misionera en València recoge libros donados y material escolar, los clasifica y lo envía a países en desarrollo, fundamentalmente a países de Hispanoamérica, África y Filipinas. Las donaciones las hacen llegar a bibliotecas, escuelas, centros formativos, conventos, seminarios católicos, universidades e instituciones. La entidad pertenece a la fundación Padre Juan Eduardo Schenk, constituida por el entonces arzobispo de València, Cardenal Agustin Garcia Gasco y fue creada en 2003.
2. Nota del autor: de las dos modalidades usadas en valenciano, espirit o esperit, hemos optado por la primera, por derivar más directamente del latín spiritus y ser la usada popularmente en los alrededores de la sierra Calderona, donde está ubicado el Monasterio de Sant Espirit.
3. Taller dels canets. Associació cultural. Beneixama.Este taller era una de las industrias más importantes de la comarca, y donde se fabricaron carros que se vendían por toda la geografía española y portuguesa. Su nombre viene del apodo de los primeros propietarios. Parece ser que deriva de “el Canet”, una pieza de hierro en forma de media caña arqueada que se utilizaba bajo la barba de la caballería para sujetarla, y que por algún motivo comenzó a llamárseles así. Lo que sí sabemos con certeza es que el apodo viene de lejos y se mantiene todavía hoy en día. El taller fue construido en la primera década del siglo XX y después de cambiar de actividad en los años 80 para dedicarse a la construcción de estructuras metálicas, cesó definitivamente la actividad en el año 1998.
4. En la actualidad, igual que antaño, el Monasterio de Santo Espíritu - Franciscanos de Gilet continúa ofreciendo sus servicios de Hospedería, hoy llamada Casa de Espiritualidad, para aquellos sacerdotes diocesanos que desean hacer ejercicios espirituales. Anualmente el Sr. Arzobispo de València, D. Enrique Benavent Vidal, convoca y dirige una tanda de ejercicios organizados por la delegación para el Clero de la Archidiócesis de València en dicho Monasterio.
Llibre Sant Espirit
Beneixamuts pel món
Juan Castelló Payà, hijo de Vicente y María José nace en Beneixama el 27 de junio de 2003. Cursa estudios primarios en el CEIP Divina Aurora de Beneixama y secundarios en el IES de Biar. Actualmente estudia la carrera de enfermería en la universidad Rovira i Virgili de Tarragona.
Desde agosto a diciembre de 2024 tuvo la gran aventura de vivir una experiencia inolvidable por varios países de Sudamérica, como Chile, Argentina, Perú, Brasil.…
Siendo un gran festero y amante de su pueblo, ese año no pudo estar en fiestas, pero adquirió unos conocimientos para toda su vida tanto a nivel laboral, viviendo una sanidad diferente a la de nuestro país, como personal, conociendo diferentes culturas y formas de vivir.
A mí, como madre y compañera de profesión, me une la misma pasión y vocación por la enfermería en ayudar a los demás.
PR: En todo ese tiempo fuera de España y previo a fiestas ¿de qué te acordabas más?
R: Los primeros días sobre todo me acordaba de mi familia y amigos que había dejado atrás por un tiempo. Poco a poco, se fue acercando la tan esperada semana de fiestas patronales, y en esos días comenzaron a invadirme emociones de nostalgia y tristeza por no poder disfrutar con mis seres queridos la semana de fiestas.
PR: ¿Seguías desde la distancia todo lo que sucedía en el pueblo?
R: Por supuesto. Gracias a las nuevas tecnologías y las redes sociales, pude ver como mis seres queridos disfrutaban al máximo las fiestas del pueblo.
PR: ¿Cómo se siente un festero como tú allí tan lejos cuando llegan los días de Fiestas de Moros y Cristianos de tu pueblo y no puedes estar allí?
R: Es triste saber que llega la semana más emocionante y esperada del año y no poder estar presente. No obstante, yo me encontraba en un lugar donde me sentía como en casa y donde estaba disfrutando también de una forma diferente.
PR: ¿Cuáles son las mayores diferencias de vida entre esos países sudamericanos y España? ¿Qué pudiste observar cuando llegaste?
R: Lo primero que noté fueron las infraestructuras. Parece que aquellos países van una década por detrás de los europeos. Luego me impactó mucho la sociedad, la cultura y las costumbres de allí. Allí todo el mundo es muy servicial y abierto. También me llamaron mucho la atención los paisajes, ya que todo es diferente en cuanto a la vegetación, naturaleza y fauna.
PR: Y sobre todo ¿qué diferencias notaste en el sistema sanitario de ambos países?
R: En Chile, que fue el país donde más tiempo estuve, no noté tantas diferencias. La principal diferencia que observé son los recursos, que allí son más escasos. Luego, la carga de trabajo es menor debido a que hay más personal. Además, comparando con Argentina o Brasil, la falta de higiene, recursos, personal e instalaciones, son pésimas y lamentables desde mi punto de vista.
PR: ¿Qué zona de Sudamérica que has visitado te ha causado mayor impresión?
R: Todo. Me ha encantado todo y volvería a todos los lugares que he visitado. No obstante, si me tengo que quedar con uno, sería la Patagonia, con el parque de las Torres del Paine y el glaciar Perito Moreno.
PR: ¿Cómo te adaptaste a sus costumbres, forma de vida, fiestas y demás características tan diferentes a las de España?
R: Muy bien. Como ya he comentado, la gente de allí es muy acogedora y nunca nos ha faltado de nada. Estoy muy agradecido por la gente que conocí en esta experiencia y por los lugares que visité.
PR: ¿Cuál es el balance que te ha dado vivir esta experiencia en tu vida?
R: Que hay que aprovechar siempre todas las oportunidades que te da la vida, porque vida tan solo hay una y experiencias como esta pasan muy pocas veces a lo largo de la vida. Yo, gracias al apoyo de mi familia, he podido disfrutar de este apasionante viaje.
Como madre, agradezco mucho el gran esfuerzo que tuvo que hacer mi hijo para alcanzar su meta y me siento muy orgullosa de ello.
Con todo mi cariño FELICES FIESTAS 2025 MARÍA JOSÉ PAYÀ PÉREZ
Beneixama Moros
“Morir-me
ací li demane en fe a Déu”
EL DEUTE DE BENEIXAMA AMB EL POETA MILÁN
INTRODUCCIÓ
José María Milán i J. B. Pastor Aicart són els dos màxims exponents literaris que ha donat el nostre poble. I a Beneixama hem tingut la sort que dos ments tan inspirades dedicaren una part de la seua producció poètica a benefici del seu poble. En el cas del poeta Pastor, l’aportació més evident són les tres ambaixades inigualables que recitem els millors dies de l’any; en el cas del poeta Milán, Beneixama es va convertir en una inspiració recurrent, motivada per la nostàlgia que sentia des de la llunyana Barcelona on vivia: com una forma d’acostar-se a les arrels a través de la poesia.
EL POETA
“En la villa de Benejama, a día 19 de enero del año 1889, bauticé solemnemente a José María Antonio, que nació hoy a las tres de la mañana, hijo legítimo de Adelaido y de María Josefa, naturales él de Campo de Mirra y ella de Benejama. Abuelos paternos: Antonio Milán Cuestas, natural de Villena, y Francisca Valdés Martínez, natural del Campo. Abuelos maternos: Constantino Álvarez Sanchis, natural de Benejama, y Leonor Pérez Martínez, natural de la Alcudia de Crespins” ¹.
Esta acta de naixement correspon amb la del poeta Milán. El poeta naix com a tercer fill d’una família nombrosa de la qual conservem 8 bate-
1. Arxiu Parroquial de Beneixama (APB). Llibre de Baptismes 1886-1897. Pàgines 83-84, número 11.
Quan cantem l’Himne de Beneixama, estem cantant a Milán. Quan les veus emocionades del poble entonem “oye pues, oh madre la oración del hijo que a tus pies te rinde veneración” , estem entonant Milán. I quan el poble s’agermana per a cantar-li a l’Aurora en la matinada de Sant Joan, continua cantant Milán. Beneixama acull les restes del poeta Pastor en el cementeri d’ací, on qualsevol persona orgullosa d’un paisà tan il·lustre pot oferir-li una visita amb afany d’homenatge. Però este no és el cas de José María Milán.
Este article pretén omplir alguns buits en la biografia del poeta, presentar documents inèdits, aportar nous testimonis de Beneixama i Barcelona i, en definitiva, reconéixer novament a una de les ments més preclares que ha parit el nostre poble: la d’un poeta que no va poder complir la seua última voluntat. Anem allà.
jos: Francisca (1885), María Leonor (1887), José María (1889), Constantino (1891), María Josefa (1893), Guadalupe (1896), Elías (1898) i María Aurora (1904). Certes fonts consultades apunten que José María era el primogènit de 9 germans: la primera informació és
inexacta (tenia dues germanes majors), i la segona és verídica perquè els testimonis reconeixen a un germà xicotet anomenat Adelaido, de qui no conservem l’acta de bateig per causa que, probablement, el seu naixement es va produir fora del poble.
Estrofa final de l’Himne de “Benixama”
Acta de bateig del futur poeta: José María Antonio Milán Álvarez
En els Llibres de Defuncions d’aquella època no figura cap persona amb els cognoms Milán Álvarez, fet que indica que els nou fills del matrimoni van eixir endavant, cosa poc freqüent en aquells últims anys del segle XIX.
Les mateixes fonts apunten que la família es va traslladar a altres localitats com Alacant, Alzira o Ocaña (Toledo) durant l’adolescència de José María Milán, però no hem pogut trobar cap document que ho corrobore. Sí que trobem a la família Milán Álvarez en els llibres del padró de Bocairent², localitat a la qual la família es va traslladar quan el poeta era un xiquet de 10 anys. Durant esta etapa al poble veí, José María coneixerà a la seua futura muller, María del Carmen Vicedo Calabuig, nascuda el 25 de maig del 1890, i amb la qual contraurà matrimoni “en la parroquia de San Nicolás de Alicante el día 19 de diciembre de 1912”³, quan el poeta estava a punt de complir els 24 anys.
La següent notícia que trobem de José María Milán ens parla del trasllat del matrimoni a Barcelona, i del seu ingrés com a treballador de la Companyia Catalana de Gas, el dia 14 de març de l’any 1913 4 , només 3 mesos després de casar-se. Potser motivat perquè aquella Barcelona del primer terç del segle XX era una ciutat en expansió i amb possibilitats de faena per als nouvinguts, alguns germans de José María van emprendre el mateix camí que el poeta, i van deixar Beneixama per a iniciar una nova vida al cor de Catalunya. De la vida de Milán a Barcelona ens ocuparem amb més atenció d’ací a una estona.
Dedicarem este primer apartat a repassar part de l’obra coneguda (i també inèdita) de Milán i la seua influència no només a Beneixama, sinó a tota la contrada. Hi ha pobles ben propers que tenen símbols de la seua identitat col·lectiva que són obra de José María Milán, com és el cas de l’Himne del Camp de Mirra (amb lletra i música de dos beneixamuts) 5, o el de l’Assumpció de Bocairent. Trobem també un document ben curiós d’un esborrany de l’Himne a la Mare de Déu de Gràcia6, patrona de Biar, amb música de Manuel Parra i lletra de Milán, i demanem que pareu atenció a la lletra composada. Sembla que esta versió va agradar tant als seus autors que van decidir no cedir-la a Biar, sinó reservar-la per a l’Himne de la nostra Divina Aurora.
2. Arxiu Municipal de Bocairent. Llibre del Padró de Bocairent. 1900. Informació facilitada per Mariano Ferre Silvestre i Maria Josefa Sempere Doménech. La família Milán Álvarez vivia al número 33 del carrer Abadia. 3. APB. Llibre de Baptismes 1886-1897. Pàgina 83. La següent notícia que trobem de José María Milán ens parla del trasllat del matrimoni a Barcelona, i del seu ingrés com a treballador de la Companyia Catalana de Gas, el dia 14 de març de l’any 1913 4, només 3 mesos després de casar-se. Potser motivat perquè aquella Barcelona del primer terç del segle XX era una ciutat en expansió i amb possibilitats de faena per als nouvinguts, alguns germans de José María van emprendre el mateix camí que el poeta, i van deixar Beneixama per a iniciar una nova vida al cor de Catalunya. De la vida de Milán a Barcelona ens ocuparem amb més atenció d’ací a una estona.
4. Article “Érase una vez un sencillo poeta”. José Antonio Oliva Ventura. Revista de Festes 1984. Beneixama. Pàgines 43-44.
5. Arxiu Parroquial del Camp de Mirra. “Himne-Cançó a Sant Bertomeu, Patró del Camp de Mirra”. Lletra de José María Milán Ávarez i música de José María Molina. 1947. Informació facilitada per Josep Miquel Francés Camús.
6. “Himno a la Virgen de Gracia, Patrona de Biar”. Lletra de José María Milán Álvarez i música de Manuel Parra Bernabéu. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
El matrimoni Milán Vicedo. Facilitada per Josep Maria Gual Banús
Himne mai cantat a la Mare de Déu de Gràcia
Altres pobles també disposen d’obres composades per Milán, com l’Ambaixada de l’Estudiant que es realitza tots els anys a Onil7, i que és quasi idèntica a la d’ací; però sobretot Bocairent acumula una gran quantitat de versos dedicats al seu poble i signats pel nostre poeta. Entre d’altres, tenen un “Bocairente en Fiestas”, on Milán retrata cadascun dels actes de les festes de Sant Blai; també la lletra de les cançons que José María Milán regalava a la Comparsa de Moros Marinos8; i la col·laboració del poeta amb el grup amateur d’actors del Patronat de Bocairent, dirigit pel seu millor amic Mossèn Joaquín Vañó, i que va interpretar una peça per a una possible actuació a Beneixama, que vos convidem a cantar internament:
Portada de “l’Ambaixà” interpretada en Onil, sense referències a l’autor. Facilitada per Francisco Francés Berenguer
“Una canción” (con música de “Muñecos”)
El Patronato de Bocairente —poniendo en ello su corazón— para vosotros, benejamenses, manda un saludo con mi canción. Por varias causas allí os queremos y os hace dignos de nuestro amor: el gran cariño que aquí sabemos sentís por nuestro buen Director.
Al calor de estos amores que hoy nos brinda la fortuna, disfrutemos sus dulzores, y juntemos los fervores cantando todos a una:
—Beneixama del meu cor… raconet de paradís on tot l’any és maig en flor: de dia tens color d’or, de nit tens dolçor d’encís! 9
L’afecte de José María Milán pel poble veí va quedar retratat també tant en publicacions com en certa correspondència enviada al poble dels Cardadors:
“¡Bocairente, Bocairente! Lleno el pecho de contento hoy evoco ese portento de tus fiestas a San Blas, y admirando tus encantos y cantando tu armonía, tomo parte en tu alegría cual si fuese un hijo más. Que, aunque no nací tu hijo, yo te amo Bocairente, y te amo noblemente porque todo en ti lo hallé: al hallar en ti hidalguía, y cariños, y favores y el amor de mis amores en la esposa que soñé...” 10
“De las fiestas de tu pueblo−que casi es “mi” Bocairente− cuánto siento estar ausente, aunque en parte, no lo estoy; pues pensando en sus encantos se concentra el alma mía, y en espíritu estos días, a gozar de aquellas voy”.11
7. L’esquadra que representa l’Ambaixada té constància que el seu origen està a Beneixama, però en el text no apareix el nom de José María Milán. Informació facilitada per Francisco Francés Berenguer i l’equip redactor de la revista satírica colivenca “The Migha”.
8. Llibre “Les nostres cançons”, editat per la Filà de Moros Marinos. 2008. Bocairent. Pàgines 10 i 24-29. Informació facilitada per Mariano Ferre Silvestre i Maria Josefa Sempere Doménech.
9. “Una cançó”. José María Milán Álvarez. Bocairent. 28/05/1948. Informació facilitada per Eleuterio Molina Sanz.
10. Libre “Bocairente en fiestas”. José María Milán Álvarez. 1946?. Pàgina 5. 11. Carta “Festes de Sant Blai”. José María Milán Álvarez. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
Títols i autors de les cançonetes de la Filà de Moros Marinos
Tot i que la faceta literària més reconeguda de Milán és la poesia, hem descobert documents que demostren que va conrear altres gèneres. El poeta va escriure fins a tres obres de teatre, dues d’elles en castellà, “La alondra de Jerez” i “De poder a poder”, i una en valencià anomenada “Sor María Teresa”, per a ser interpretada per la companyia d’actors que dirigia Mossèn Vañó, i que comença amb un curiós desgreuge en matèria lingüística:
Advertensia important: l’Autor confesa en tota sinseritat, que no sap escriure en valencià: qu’está completament “pez”, en tocant a gramática y ortografia valensiana, per lo tant prega al Director i als Artistes que procuren subsanar −en lo possible− les infinits errors que asi trobaran, pues tal com l’Autor ho parla aixina ho escriu, y moltes grasies!” 12
Entre el repertori de José María Milán trobem inclús el llibret d’una sarsuela, “Alma brava”13 , una obra que, pel que sembla, mai va trobar compositor i per això apareix un buit en la portada a continuació de les paraules “música de”. I presentem un document manuscrit d’una lletra que pot cantar tot el poble, el famós “fem de los cristianos una gran penchà”, de l’Ambaixada dels Estudiants14 , i on no trobem cap detall sobre qui va composar la música, de manera que obrim la hipòtesi que la melodia fora obra del propi Milán.
12. Teatre “Sor María Teresa. Choguet sentimental en un acte”. Bocairent. José María Milán Álvarez. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
13. “Alma brava”. Sarsuela en dos actes. Lletra de José María Milán Álvarez. Nota inicial: “la acción, en la Sierra de Andalucía”. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
14. “¡¡ALA!! ¡¡ALI!!”. Sense signatures. 1926? Nota: “trompetas, que acompañan todo el canto”. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
15. “En la planta baixa estava el bar, i quan entraves a l’escala hi havia un home arreglant sabates. José María Milán vivia en el primer pis, la seua germana Adela en el segon, i la seua germana María Aurora, en el tercer”. Testimoni de Roberto Romero Llopis. Curiosament, existeix un carrer paral·lel a La Cera anomenat carrer de l’Aurora.
“Cantemos el himno de nuestros mayores, que llena de ardores, el pecho al luchar”
L’obra de Milán és excepcionalment prolífica, i encara més si tenim en compte que la seua vessant literària no era la seua ocupació principal (recordem que era assalariat d’una empresa), i que no disposava d’estudis universitaris. Amb esta reflexió, tanquem este primer apartat de l’article, i saltem del nostre poble a la Barcelona modernista.
LA CIUTAT
José María Milán i la seua muller, Carmen Vicedo, es traslladen a Barcelona a les primeries de març de 1913, uns dies abans de la incorporació del jove poeta a la plantilla de la Companyia Catalana de Gas i Electricitat, empresa a la que dedicarà tota la seua vida laboral. La parella llogarà un pis al número 7 del carrer La Cera 14, un carreronet al cor de l’històric barri del Raval, a escassos 10 minuts caminant del Liceu. Aquell barri on s’instal·la el poeta està lluny de considerar-se una zona benestant de la ciutat.
Edifici on va viure sempre el poeta Milán a Barcelona
Sarsuela mai representada amb llibret de José María Milán
El Raval, que en aquell moment tenia l’apel·latiu de Barri Xinés, era una zona principalment obrera, amb carrers estrets i edificis alts, on es van traslladar molts nouvinguts que buscaven treball en una Barcelona en constant creixement. Algunes fonts indiquen que, a finals del segle XVIII, el barri del Raval era el més dens (població per kilòmetre quadrat) de tota Europa16
La ciutat a la que arriba José María Milán en 1913 ronda els 600.000 habitants; una població que s’incrementarà ràpidament fins els 720.000 en menys de 10 anys, i que assolirà el primer milió d’habitants a l’inici del 193017. Just eixe any es forma un grup d’arquitectes i investigadors que seguien els corrents higienistes de l’arquitectura més moderna18, i que publiquen periòdicament una revista en la qual aborden diversos temes com la superpoblació de les ciutats. En dos d’aquells volums podem trobar referències directes al barri on vivia el poeta Milán:
Debemos evidenciar hoy el cáncer barcelonés del llamado Barrio Chino como caso clínico típico existente en casi todas las grandes urbes. Las viviendas de la vieja ciudad, que debían haberse destruido, pasan a ser la habitación de las clases humildes, la de las gentes que acudían atraídas por la luz cegadora del progreso industrial, y que pasaban a llenar las nuevas fábricas: todas estas gentes han sido poco a poco minadas en su salud. 19
Portada del nº 6 de la Revista AC, amb referència al carrer on vivia el poeta.
Els xiquets en el Districte V [Barri Xinés], la nova generació que tant ens ha de preocupar, es desenrotllen en un ambient allunyat de tota idea sana i optimista de la vida. 20
Podem afirmar que en aquells carrers que transitava José María Milán es devien viure situacions de misèria des dels punts de vista econòmic i de salubritat. Hem tingut accés a dos documents on Milán deixa entrevore la dura realitat que impregnava Barcelona en aquells primers anys de postguerra, i amb els qual intuïm que la situació econòmica del poeta no era aliena a esta precarietat:
Un bunyol me costa un duro i un rinyó un gotet de vi, i tinc que eixir a un camí si és que vullc fumar-me un puro.
I en creïlles no penseu...
I de carn, ni de cavall...
De què passem? −pregunteu−
Pues d’agobios i badalls!
Aquí hemos llegado a un extremo de verdadera preocupación por la cuestión comida; se agrava de día en día de tal modo este problema que nos empieza a asustar, pues el hambre está ya llamando a todas las puertas, al extremo que pese a las trascendentales cosas que por el mundo ocurren, no se habla más que de la cuestión comida. ¡Os digo que es catastrófico lo que se avecina si Dios no nos echa una mano! En fin, dejémoslo correr porque no quiero amargaros vuestra vida con mis lamentaciones. 21
Querido amigo Olegario. Los números que te envío están hechos después de terminada la guerra, por lo cual no pensaba hacer más, pero esta artista [Aurorita Esteve] es una enamorada de mis letras, y por tratarse de ella lo he hecho; pues tú no te puedes imaginar lo mal que este género se desenvuelve y las pésimas condiciones en que nos encontramos con la Sociedad de Autores. ¡No vale la pena escribir!
¡Ah! Si del festival que proyectas te sobra algo, después de pagado todo, mándame el importe de las partes de piano que te remito y que valen dos pesetas cada una, pues no te puedes imaginar el valor que tiene hoy una peseta en esta ciudad. ¡Tal vez te parezca ridículo, pero es así!22
16. “A partir de la segunda mitad de 1700, empezaron a aparecer nuevas calles con fábricas y viviendas para los trabajadores para acoger a los numerosos campesinos que huían del hambre del campo. Los trabajadores de las fábricas se quedaron a vivir en el Raval, cerca del trabajo. Este barrio se convirtió en el más denso de Europa y se aprovechó hasta el último metro cuadrado edificable”. Història del Raval. Ajuntament de Barcelona.
17. Evolució de la població de fet: Barcelona. Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).
18. GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), desenvolupat aproximadament durant els anys de la 2a República. La seua filial catalana es va denominar GATCPAC i, la seua revista, “AC: Actividad Contemporánea”.
19. Article “El Barrio Chino de Barcelona (Distrito V)”. Revista AC, número 6. Pàgines 31-33.
20. Article “L’ambient forma l’individu”. Revista AC, número 25. Pàgina 9.
21. Carta “Onomàstica de Sant Josep”. José María Milán Álvarez. 29/03/1946. Informació facilitada per Eugenia Milán Amorós.
22. Carta “A Olegario” (Pastor?). José María Milán Álvarez. 22/10/1939. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
Hem trobat escasses referències a José María Milán en la premsa barcelonina de l’època, dues que ens expliquen la seua integració en la Sociedad de Autores de Barcelona, al·ludida en el paràgraf anterior i on el poeta va ocupar el càrrec de Vocal 23 , i una menció més sobre la participació literària de Milán en un acte oficial de la recentment estrenada 2a República:
Espectáculos. Circo Barcelonés: hoy jueves noche a las 10, Grandioso Festival en Homenaje a la memoria de los Mártires de la República. Asistirán las altas autoridades locales. Terminará con el Homenaje a Galán y Hernández descubriendo su retrato, cubierto con la bandera tricolor, a los acordes de La Marsellesa y el Himno de Riego por la orquesta, y se cantará el Himno a la República titulado “El 14 de Abril”, de los autores José María Milán y Juan Costa. 24
Milán també va ser col·laborador d’una revista especialitzada en espectacles culturals i món taurí, anomenada “Ovaciones”, on publicava periòdicament les seues poesies. A mode de curiositat, reproduïm una baralla dialèctica que va enfrontar a José María Milán amb un altre literat, i que va tindre lloc entre les pàgines de la revista. Segons sembla, l’altre escriptor va registrar amb pseudònim una lletra d’autoria compartida, per a cobrar-se en exclusiva uns drets d’autor que també corresponien a Milán:
“Yo no creo que José María Milán haya publicado tan sublimes versos en vista de que la canción “Noches de farra” está obteniendo un gran éxito, y mucho menos con ánimo de lucro. Estoy casi seguro de que lo sucedido es un caso prodigioso de autosugestión. El ilustre poeta, a fuerza de oírla cantar, ha sufrido tal alucinación que ha creído que los versos de esta canción eran suyos. Espero que reconocerá su error en bien de su prestigio. Firmado: Delfín Villán”.2 5
“El Sr. Villán me desafía judicialmente, y por eso yo desde estas páginas le desafío a que ponga su firma −sin seudónimo− debajo de una composición donde figuren estrofas mías. ¿No dice el Sr. Villán que sufro una alucinación creyendo mía una cosa que no lo es? Pues, ¿a que no se atreve a firmarlo con su nombre y apellido, como lo firmo yo? ¿Verdad, Sr. Villán, que no me dará usted ese gustazo?” 26
En este punt, deixem la faceta literària de Milán i ens centrem en la seua vida personal. El nucli familiar del poeta estava compost per la seua muller i per la seua filla adoptiva: Lola Vicedo Borrell. Lola no era filla biològica del matrimoni, sinó de Casimiro Vicedo, el cunyat de José María. Esta circumstància no impedia que la família es trobara molt ben avinguda, com apunta el següent testimoni:
“L’avi Milán i la tata Carmen sempre la van estimar com a filla, i ella a ells com a pares. Casimiro, el germà de Carmen, que va enviudar quan Lola era molt petita, i per això la va confiar a la seva germana”. El nostre informant, a més, ens regala un record d’infantesa que guarda del poeta: “el meu record personal de José María Milán, molt difús, és d’un senyor gran, amb batí i papers a les mans” 27
A eixos “papers” tornarem més endavant.
23. Diari “El día gráfico”. Barcelona. 11/08/1931. Pàgina 4.
24. Diari “El día gráfico”. Barcelona. 30/04/1931. Pàgina 9.
25. “Carta abierta”. Delfín Villán. Ovaciones, número 17. 15/09/1928. Barcelona.
26. “En defensa propia”. José María Milán Álvarez. Ovaciones, número 18. 22/09/1928. Barcelona.
27. Testimoni de Josep Maria Gual Banús, cosí de Vicenç Gual Vicedo. Barcelona.
Detall de l’apartat: “los que hacen Ovaciones”
La filla de José María Milán es va casar a Barcelona i va portar al món a quatre criatures: María Teresa, Mari Carmen, Vicenç i Pere, de cognoms Gual Vicedo. Amb motiu del bateig de la seua primera neta, el poeta compon uns versos extraordinaris per a donar-li la benvinguda al món:
“No sé deciros cómo es mi nieta. No hay en el mundo ni habrá poeta que su retrato pudiera hacer. Si no creyera, hoy creería que Dios existe y que me envía del Cielo un ángel a quien querer. Por ti, mi dulce María Teresa, hoy tu abuelito, con gentileza, alza su copa y te dice: amor, porque en tu cielo no existan nubes, porque tu vida, lindo querube, sea un eterno jardín en flor. Tu abuelo José María”. 28
Malauradament, la protagonista d’esta poesia va patir un tràgic accident que li va costar la vida quan encara no havia complit els 2 anys. Conservem un manuscrit on Milán, parlant de si mateix en tercera persona, al·ludeix a la commoció produïda per la pèrdua de la seua neta:
En mi alma hoy no hay espacio suficiente para hablar de su Onomástica en poesía, porque tengo llena toda el alma mía de un pesar que día y noche está latente. (*)
(*) “El autor alude a la muerte de su nietecita ocurrida el 7 de julio de 1947, a los 20 meses y 2 días de edad”. 29
Volem tancar este capítol amb una carta que Milán envia als seus familiars de Bocairent, en la qual al·ludeix a l’agreujament del seu estat de salut. L’informant que ens l’ha facilitada, afirma que el poeta patia de problemes respiratoris, tot i que en este document es mencionen unes altres patologies:
“Muy queridos míos: ya habréis supuesto que un percance serio en mi enfermedad y la honda preocupación de la familia, ha sido la causa de que no os escribiera dándoos las gracias por vuestro tan delicado como sabroso obsequio y que tanto els rovellons, como les botifarres, fueron como manjares llovidos del cielo de Bocairente, gracias a vuestro cariño.
El viernes pasado regresé a casa con el tiempo justo para meterme en la cama con un ataque al hígado en complicación con el corazón, que puso mi vida en cuidado y hasta hoy [jueves] no he levantado cabeza, siguiendo todavía sin poder salir a la calle y pasándome la mayor parte del tiempo en la cama. Total, queridos míos, que este es el segundo “percance” serio que he tenido este año, y cada vez salgo más mal parado. Quiera Dios que “el tercero”, cuando se presente, no sea el último. Pero hasta que venga −si es que ha de venir−, confiemos en que la Providencia hará que me reponga para tener la dicha de volveros a ver”. 30
Aquell “tercer percance” al que es refereix el poeta va arribar només tres mesos després d’escriure esta carta i, malauradament, sí va ser definitiu.
28. “El brindis del abuelo”. José María Milán Álvarez. Llibre “Vida y obra de un benejamense”. Comparsa d’Estudiants de Beneixama. 25/11/1945. Pàgines 123-125.
29. Carta “¡Dolor y anhelo!” a Joaquín Vañó. José María Milán Álvarez. 16/08/1947. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
30. Carta. José María Milán Álvarez. 09/11/1950. Informació facilitada per Eladio Molina Conca.
La filla de Milán vestida de bocairentina. Facilitada per Eladio Molina Conca
Muller de José María Milán amb María Teresa. Facilitada per Eladio Molina Conca
EL RETORN
José María Milán va morir el dia 31 de gener del 1951, amb 62 anys recent complits. Així queda clar en l’esquela del poeta publicada a Barcelona, en el revers de la qual figuren alguns dels seus fragments poètics, com l’Himne de la Divina Aurora. A l’Ajuntament de Beneixama també es conserva l’acta del dia que el poble va rebre la notícia: “dio cuenta el señor Alcalde del fallecimiento en Barcelona de don José María Milán Álvarez, inspirado poeta local, muy querido de su pueblo, cuyo recuerdo nunca se borrará de Benejama”. 31
Curiosament, hem trobat correspondència que està signada per ell amb data posterior a la seua mort, concretament els dies 1 i 3 de febrer del 1951, fet que indica que ja tenia preparades unes cartes que mai va poder enviar. Encara que les va redactar durant els seus últims dies de vida, crida l’atenció que en cap d’elles fa referència a un agreujament de la seua salut, com si no s’esperara el fatal desenllaç o no volguera preocupar als seus interlocutors amb els detalls de la seua malaltia. En una d’elles, enviada a Bocairent, trobem una punxada de nostàlgia per no poder assistir a les imminents festes de Sant Blai:
“Y ahí me tienes, espiritualmente confundido entre vosotros para saborear con ojos húmedos de emoción el magno festival del Patrón. Luego me veo entre el gentío comentando la nota cómica del festero que va dando zancadas de acera a acera, eligiendo la mejor para llevar por ella el petorro que porta damunt.
31. Informació facilitada per Antonio Valdés Vidal.
Deseo con toda mi alma que pasen pronto estos días para terminar con la inquietud que me devora. ¡Los que habéis tenido la suerte de no salir nunca de vuestro hogar, no sabréis nunca el tormento espiritual que proporcionan los días de nuestras fiestas teniéndolas que vivir muy lejos de nuestra pequeña patria chica!” 32
Però, en este apartat, ens hem volgut centrar en aquells fragments de la seua obra on el poeta, després de residir la major part de sa vida lluny del poble, deixa entrevore la futura esperança de poder retornar a Beneixama, en vida o després. Per a començar, composa les següents estrofes al seu amic Manuel Parra, per a celebrar la tornada del músic al poble després de molts anys vivint fora. I diu així:
Dichoso el que la fortuna le deparó un bienestar sin privaciones ninguna y no tuvo que rodar lejos del patrio solar donde mecieron su cuna.
Esos que nunca perdieron de su vista el paredón de la casa en que nacieron, desconocen la atracción que ejerce en el corazón de los que lejos se fueron. Usted, como yo, lo sabe, y por eso el alma mía se alegra y, en cuanto cabe, hoy comparte su alegría: ¡Que un día tras de otro día feliz su vida allí acabe!
Que es en la vida un consuelo que mitiga los rigores decir: aquí está mi cielo, y aquí está el bendito suelo donde yacen mis mayores. 33
Temps després, suscitat per la mort del mestre Parra en 1938, José María Milán li dedica dues sentides elegies i, en ambdues, el poeta escriu uns versos amb els quals ell també es pot sentir identificat, on posa en boca de Manuel Parra unes paraules molt clarificadores:
32. Carta “A Joaquín” (Pascual?). José María Milán Álvarez. 01/02/1951. Informació facilitada per Eleuterio Molina Sanz.
33. Carta “A Manuel Parra”. José María Milán Álvarez. Llibre “Vida y obra de un benejamense”. Comparsa d’Estudiants de Beneixama. 1923. Pàgines 63-66.
Anvers de l’esquela del poeta. Facilitada per Eleuterio Molina Sanz
El Destino, que del hombre hizo siempre su juguete, te llevó de brete en brete, lejos ¡ay! del patrio hogar, pero siempre suspirando por su amada Benejama no dejó tarde y mañana de pensar en retornar. Y aquí vino enamorado de su tierra y de su cielo abrigando el santo anhelo de poder morir aquí, con la carga de sus años y el andar torpe y cansino suplicándole al Destino que su muerte fuera así. ¡Y aquí vive entre nosotros! Pues como él siempre dijera: el morirme aquí no fuera otra cosa que seguir en espíritu viviendo junto a todos mis amores y entre todos los dulzores que mi tierra hace sentir. 34
Persistiendo el entusiasmo que este acto alcanzaría di en pensar lo que diría si lo viese Don Manuel, y por este pensamiento, mi cerebro alucinado, hace poco lo ha soñado, y he llegado a hablar con él: por todo esto, yo quería −repetía con anhelo− fallecer bajo este cielo para así poder vivir, que viviendo en el recuerdo de estos seres tan queridos mientras no llega el Olvido, nunca llegas a morir. 35
I no oblidem mencionar dues de les estrofes més populars de Milán, on tota Beneixama canta l’esperança futura que, el dia que ens toque i d’ací a molts anys, la mort ens agafe prop del nostre poble. I així queda patent tant en el Cant de l’Aurora com en l’Himne local:
Qué placer, oh Virgen mía, siento al mirarte tan bella Y al ir siguiendo tu huella por el camino del Señor.
¡Yo no quiero más fortuna cuando me llame la Muerte Que al lado mío tenerte, sintiendo el beso de tu amor! 36
Per a mi no hi ha en el món res millor que el poble meu. Beneixama en sentida oració: morir-me ací, li demane en fe a Déu!
L’any 1951 va ser el primer que es va publicar una Crònica en la revista de festes, aquell “De fiestas a fiestas” estrenat pel Secretari de l’Ajuntament, Evaristo Lou Artigas, i que va narrar així la mort del poeta:
Fallecimiento de José María Milán: el hilo telegráfico nos transmitió la triste nueva del fallecimiento en Barcelona de nuestro querido amigo, el inspirado vate local. El Ayuntamiento, que lo contaba entre sus más preciados hijos, en cuanto se enteró de la fatal noticia, se reunió en sesión extraordinaria y tomó el acuerdo unánime de dedicarle una calle”. 37
34. “Evocando al maestro”. José María Milán Álvarez. Llibre “Vida y obra de un benejamense”. Comparsa d’Estudiants de Beneixama. 1947. Pàgines 61-63. 35. “Fantasía: poesía escrita para el festival pro-lápida de Don Manuel Parra”. José María Milán Álvarez. Informació facilitada per Roberto Romero Llopis. Nota al marge: “copia para el archivo de mi primo Pepe Romero”.
Eixe carrer, fins aleshores anomenat Sant Miquel, va canviar oficialment de nom el dia de l’Entrada d’aquell 1951, i trobem el testimoni d’aquell acte en la següent Crònica, la de 1952:
Fiestas de 1951: aquí voy a reseñar el acto en memoria del malogrado poeta local don José María Milán Álvarez, fallecido en Barcelona. El Ayuntamiento invitó a los familiares de Milán y al vecindario a sumarse a este acto, aunque su viuda doña Carmen Vicedo no pudo hallarse presente por estar enferma y no poder desplazarse desde Barcelona.
Al descubrir el señor Alcalde la placa de la calle de Don José María Milán, la Banda Municipal interpretó el Himno Nacional y todo el pueblo aplaudió entusiásticamente. La familia agradeció con emocionadísimas palabras lo que se hacía en memoria del nunca bastante llorado José María Milán”. 38
Però en eixa mateixa Crònica, només uns paràgrafs després, el narrador conta una notícia que afecta a un altre personatge destacat del poble:
Traslado de los restos del Padre Gonzalo: estaba anunciado que el día 16 de diciembre iban a ser trasladados los restos de Fray Gonzalo de Benejama desde el cementerio de Benimaclet (València) al de esta su villa natal y así sucedió. En hombros de vecinos de esta villa, fue conducido el féretro entre el doblar de las campanas y escogidas marchas fúnebres por la Banda de Música. Todos los balcones ostentaban colgaduras de luto. 39
36. “Cobles de l’Aurora”. José María Milán Álvarez. Arxiu de la Comparsa d’Estudiants de Beneixama. Informació facilitada per Vicent Sanz Pérez.
37. “De fiestas a fiestas. Crónica de un año”. Evaristo Lou Artigas. Revista de Festes 1951. Beneixama. Pàgina 8.
38. “De fiestas a fiestas. Crónica de un año”. Evaristo Lou Artigas. Revista de Festes 1952. Beneixama. Pàgina 9.
El poeta Milán. Facilitada per Josep Maria Gual Banús
Crida l’atenció que el mateix any que es gestiona el trasllat de les restes mortals del Pare Gonzalo, que havia mort 5 anys abans, l’Ajuntament va acordar dedicar-li un carrer al poeta Milán, però no iniciar els tràmits perquè ell també poguera ser enterrat a Beneixama, com va deixar entrevore en les estrofes que hem vist.
Aquella mateixa revista de festes de l’any 52 incorporava un record als fills més il·lustres del poble, on es podia llegir:
Benejama, que nunca os olvida, escribe vuestros nombres con letras de oro en la página de honor del programa de sus fiestas a la Divina Aurora, a la que tanto amasteis 39
Allí, junt a un breu text, apareixen els retrats de 5 homes que són un orgull dels seus paisans: el Cardenal Payà (enterrat a Toledo, junt amb tots els Cardenals Primats d’Espanya), el poeta Pastor (enterrat a Beneixama), Fray Gonzalo (enterrat a Beneixama), Manuel Parra (enterrat a Beneixama) i José María Milán (enterrat a... Barcelona).
En la revista de festes de 1986, el cronista del moment relata el descobriment de la placa commemorativa del poeta que podem vore en el cantó dels carrers Nou de l’Aurora i José María Milán. I diu així:
Dentro de los días grandiosos de fiesta, se abrió un paréntesis dedicado al recuerdo. El homenaje se le rindió en la calle que lleva su nombre,
con la presencia de sus familiares, autoridades y pueblo en general. Se descubrió una lápida en homenaje al hijo del pueblo, el que no reposa en la tierra que le vio nacer, el del Himno, el de casa, el Poeta, el que fue y seguirá siendo en la villa José María Milán” 41 .
I, d’igual manera, l’article “Érase una vez un sencillo poeta”, signat en Barcelona per un admirador de Milán, conclou amb les següents línies:
La sonrisa triste, pero dichosa, de un hombre cuyo último deseo no le fue concedido. ¡El de reposar, para siempre, bajo la húmeda tierra que tanto amó! Beneixama del meu cor, dolça terra....
Uns versos que, com tots sabem, rematen amb una imploració que no deixa lloc a dubtes: “morir-me ací, li demane en fe a Déu”.
El poeta Milán està enterrat al nínxol 4.917 del cementeri de Sant Andreu de Barcelona, al nord de la ciutat. La seua sepultura conté les restes de 12 difunts. La inhumació es va produir el dia 2 de febrer de 1951, quan el nínxol ja contenia a altres 3 persones. I després de José María, han enterrat fins a 8 difunts més, l’últim en l’any 2022. En la seua sepultura, el poeta reposa junt a la seua muller (Carmen), una germana (Francisca) i dos cunyats (Emilio i Casimiro), entre d’altres persones amb parentius menys propers 42.
L’única forma de saber si és massa tard perquè el poeta retorne a Beneixama, és iniciar les gestions per a fer possible el seu trasllat. L’any que ve, en 2026, celebrarem dues efemèrides importants relacionades amb el poeta Milán: el Centenari de l’Ambaixada dels Estudiants, i el 75é aniversari de la seua mort a Barcelona.
40. Revista de Festes 1952. Beneixama. Pàgines 14-15. 41. Article “Mis crónicas de un año”. Paco Navarro. Revista de Festes 1986. Beneixama. Pàgina 8. 42. Informació facilitada per José Vicente Payà Sanchis, Josefa Sanchis Valdés i l’Oficina del Cementiri de Sant Andreu de Barcelona.
Lola Vicedo en la inauguració de la placa d’homenatge a son pare. 1985
CONCLUSIÓ
Fa aproximadament 3 anys, i de manera inesperada, va arribar procedent de Barcelona un correu electrònic a l’Ajuntament de Beneixama, signat per dues persones que afirmaven disposar de documents sobre José María Milán, i enunciaven la seua voluntat de cedir-los a l’Arxiu Municipal del nostre poble. Aquella comunicació fortuïta es va extingir sense causa aparent; i aquells “papers de Milán” van continuar en Barcelona, fins ara.
Tirant del fil, vam aconseguir contactar de nou amb el matrimoni que custodiava el llegat inèdit de José María Milán, que seguien disposats a que “totes les caixes” arribaren a Beneixama: ens deien que “eixa havia sigut sempre la voluntat de Vicenç Gual Vicedo”, el net del poeta, la persona que va recopilar, conservar i transmetre tots aquells documents, i a qui devem que pròximament eixe llegat tan valuós s’incorpore per fi al nostre Arxiu Municipal.
Probablement eixa cessió vinga acompanyada d’una visita d’estes persones al nostre poble, per a “posar cara” als membres de la família Milán que encara viuen ací, i per conèixer eixa “Beneixama” que tantes voltes apareix entre els papers que han custodiat. Però això, ja serà una altra història. Ara, no voldria tancar este article sense aportar dues propostes per al futur més immediat:
La primera és que, aprofitant les pròximes efemèrides relacionades amb José María Milán, s’impulse l’edició d’una nova monografia que complete el fantàstic llibre que va editar la Comparsa d’Estudiants “Vida y obra de un benejamense”, incorporant els documents inèdits recuperats de Barcelona i les noves dades biogràfiques que ara sabem: hem de tindre un volum amb l’obra completa de Milán, com el tenim amb el meravellós “Més enllà de la poesia” dedicat al poeta Pastor Aicart.
La segona és que “treballem de valent” per a fer realitat l’última voluntat del poeta i aconseguim impulsar la identificació i posterior trasllat de les seues restes mortals des de Barcelona a Beneixama. En la meua opinió, només amb la confluència d’estos dos objectius, el nostre poble serà capaç de saldar el deute etern que té amb el poeta Milán.
Aquella Beneixama que en els seus versos era:
Benejama, Benejama...
¡Bello rincón de mi amor!
¡Cuánto siento, Benejama, no ser un vate de fama para cantarte mejor!43
O aquella Beneixama a la que cantava:
Benejama, pueblo mío: qué placer siento al mirarte cuando ansioso por gozarte de otros lares vuelvo a aquí… Con qué anhelo te contemplo mientras digo emocionado: − Oh, mi pueblo idolatrado, ¡qué orgulloso estoy de ti! 44
Sols així, eixa Beneixama que va ser la font d’inspiració principal d’un poeta extraordinari, podrà homenatjar-lo de la forma que mereix. I no podríem tancar este recull sobre la vida d’un poeta sense uns últims versos, que ens serveixen també per a felicitar-nos col·lectivament per l’arribada de les nostres festes. I amb disculpes, de bestreta, a les comparses de Llauradors i de Pirates, que encara no existien quan Milán va composar esta estrofa:
Viva la Divina Aurora, y en un saludo a dos mans, saludem asi a les Moros, a les Cristians y Estudians... Saludem a Benixama, poble d’els nostres amors... ¡Fent tots chuns perque esta festa siga cad’añ, la millor! 45 46
Salut i bones festes, Beneixama.
Miguel Ángel Ortín Molina (1/2) Cronista oficial de Beneixama
43. “Canto a Benejama”. José María Milán Álvarez. Llibre “Vida y obra de un benejamense”. Comparsa d’Estudiants de Beneixama. Pàgines 52-53. 44. “¡Qué orgulloso estoy de ti!”. José María Milán Álvarez. 19/01/1950. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón. 45. “La cansó dels Negres”. José María Milán Álvarez. 1950. Informació facilitada per Roger Bordàs Valls i Carolina Isorna Auñón.
46. Certs testimonis apunten que la lletra de l’Himne de Beneixama podria ser obra de Juan Bautista Chelet, rector de la nostra parròquia entre 1942 i 1948. Com que entre els documents de Milán no n’hem trobat cap en el que figure esta lletra amb la seua firma, deixem oberta esta hipòtesi per si alguna investigació futura decidira recuperar-la.
AGRAÏMENTS
Este article també s’ha construït gràcies a:
Pepita Candela Sanjuán, Imma Castellanos Cano, Mariano Ferre Silvestre, Francisco Francés Berenguer, Josep Miquel Francés Camús, Josep Maria Gual Banús, José Marco, Josep Martínez Sanchis, Albert Mira Trescastro, María Aurora Molina Sarrió, Raquel Molina Sarrió, Cristóbal Nàcher Ferre, José Vicente Payà Sanchis, Juan Bautista Payà Sanchis, Maria Josepa Payà Valdés, Marc Peña Cervera, Ángel Pérez Luna, Ángela Puig Camús, Fátima Sánchez Milán, Salvador Sanchis Maestre, Josefa Sanchis Valdés, Vicent Sanz Pérez, Maria Josefa Sempere Doménech, Elena Silvestre Albero, Isabel Tortosa Navarro, Juan Carlos Valdés Vera, Antonio Valdés Vidal.
Especialment a Roger Bordàs Valls, Carolina Isorna Auñón, Eugenia Milán Amorós, Eladio Molina Conca i Roberto Romero Llopis.
A la memòria de Vicenç Gual Vicedo, Eleuterio Molina Sanz i José Antonio Oliva Ventura.
Visita de dos beneixamuts a la tomba de Milán. Barcelona. 20/10/2024
Fotografia de Francisco Vicente
Memòria secretaria municipal 2024-2025
I
–
RÉGIMEN
DE SESIONES (2024)
1.1. El Ayuntamiento Pleno celebró 7 sesiones ordinarias y 7 extraordinarias.
1.2. La Junta de Gobierno Local celebró 21 sesiones ordinarias y 1 extraordinarias.
1.3. También cabe destacar las numerosas reuniones informativas celebradas por las distintas Concejalías, así como las celebradas por la Comisión Especial de Cuentas, Hacienda y Contratación y por la Comisión Informativa Municipal de Gobernación, Obras y Urbanismo.
1.4. Decretos y Resoluciones de la Alcaldía 277
II – SERVICIOS MUNICIPALES
2.1. LICENCIAS SOBRE CONSTRUCCIONES, INSTALACIONES Y OBRAS (2024)
2.2.
(
2.3.
2.4.
III – PRESUPUESTO MUNICIPAL 2025 (CLASIFICACIÓN ECONÓMICA)
ESTADO
1.619.651,00
IV.- PARQUE
V.- POBLACIÓN OFICIAL.:
VI.- JUZGADO DE PAZ Y REGISTRO CIVIL.:
6.1: Movimiento del Juzgado de Paz, año 2024
6.2: Movimiento del Registro Civil, año 2024
•
•
•
•
•
Beneixama, Julio de 2025.
El Alcalde: Vicente Ibáñez Cruz El Secretario-Interventor Acctal. Miguel Virgilio Infante Albero
El Juez de Paz: Salvador Coscolín Artiaga El Secretario del Juzgado de Paz: Vicente Sirera Molina
Fotografia de Blai Vañó
Beneixama Moros i Cristians 2025
Concurs de poesia Poeta Pastor Aicart
MODALITAT VALENCIÀ/CATALÀ
Acta del Jurat de la trenta-novena edició del concurs de poesia Poeta Pastor Aicart
Reunits, a l’Ajuntament de Beneixama, els membres del Jurat: Mari Carme Arnau, Maria Conca, José Lozano, Francesc Pou, Àngela Sirera i Vicenta Tortosa, que hi actua com a secretària, volem constatar la bona qualitat literària dels vint poemaris presentats,
ACORDEN:
Concedir per unanimitat, després d’una intensa deliberació entre els tres poemaris finalistes, el premi de poesia Poeta Pastor Aicart 2024 al poemari Quan la paraula naix, de l’autora Amparo Cortés Escrivà.
El jurat hem valorat l’ús d’un llengutge poètic, clar i harmoniós, l’enaltiment de la paraula feta poesia i, en especial, els dos poemes finals: «Les dones que m’habiten» i «Des de quan», per la seua força reivindicativa, les imatges suggerents, el ritme i l’emotivitat que desprenen.
Beneixama, a 5 de desembre de 2024
Vicenta Tortosa Sanjuan
Secretària del Jurat
POEMARI GUANYADOR EN LA MODALITAT VALENCIÀ/CATALÀ
Quan la paraula naix
Amparo Cortell Escrivà
Gènesi
El mot pronunciat esparraca el silenci. És el vocable en les cordes vocals o les entranyes del paper qui el blanc profana.
Enheduanna
La gràcil mà d’Enheduanna conduint el cisell, fendent l’argila verge, repuntant el bru de la matèria, llaurant els versos primigenis.
Exaltació cuneïforme, la carn sobre el taulell, la veu en la tauleta, llenç on naix la paraula feta poema.
L’habitació d’Emily
La llum esmorteïda del quinqué dibuixa el teu rostre, amor, en els murs que m’encadenen a la llibertat dels versos.
Ells, camarades experts de la tristesa vocacional, es tornen d’un groc insistent.
Amor, l’herba del jardí és d’un verd brillant i cruixent, puc oir com s’engronsa quan el vent li canta una cançó de bressol.
¿Vindràs a veurem una última vegada?
He posat a assecar aquella rosa que no voliarendir-se al vent.
Ah! Per si tardes en vindre i ja no hi soc, vull que sàpigues que hauré mort per la bellesa.
Permanència
Cavalque a lloms d’octosíl·labs, Regire del mot la sutura, prove de trobar-te en les ombres de les rimes que cercàrem. Sols en l’entranya del poema mai hem deixat de ser nosaltres.
L’esguard de les tulipes
Les tulipes no perfumen, però saben mirar-te als ulls. I els teus, des de les paraules de l’escassa dedicatòria, s’enfilen sobre els meus per acotxar-me l’esguard.
Tulipes i paraules deixen un rastre de color en la retina, de tinta en el paper. I moren anhelant ser llavis.
Solament contorns
He parit llibretes plenes d’incòmodes versos com cambres plenes d’ombres desvestides, ombres que volen ser llum. Versos a l’ombra que guaiten com siluetes sense condició un esplet de llum malgastada. Versos cansats com figures cansades d’il·lustrar parets oblidades esperen ser quelcom més que formes contrallum.
L’hàbit del vers
Apoderant-se de tu la paüra, en un profètic malson, t’emmudeix els dits.
Què en fas amb tot allò que no saps no escriure? Què en fas amb l’hàbit del vers?
Sense consignes
En una era sense temps sabràs llegir el meu hivern, tindràs la clau de la poesia que sagne, la de les metàfores de cada silenci.
En una era sense deus els versos s’obriran en canal, es fendran com magranes madures, es badaran com es baden
les poncelles quan a flairar aspiren. En una era sense espai podràs obrir el pany dels vells poemes, de les estrofes que ara em narren, que ara escriuen aquest crit.
Cronopoesia
Fa tres poemes que no et pense.
Fa tres poemes que sols plou per fora del cor.
Fa tres poemes que no t’estime com s’estima als poemes, tres poemes ja que no recorde els passos d’aquella dansa imaginada sobre una estora de bèsties amb ulls de robins.
Ja fa tres poemes que no compte els poemes que falten per oblidar-te.
Oasi verbal
Just al cor del poema, una lluerna.
Tot just a l’epicentre de la paraula, un oasi verbal.
Al nucli mateix, en la medul·la de l’os del símil, clars i obscurs forjant silencis essencials que s’hi enarbren, que ennueguen goles que comprometen la incògnita.
Propòsits
La terrassa és plena de testos amb esqueixos de vida que no arrela. Contemples l’horitzó asimptòtic, llom de mar d’intencions on sotsobren tots els verbs en futur.
Dins, el foc encés pel pare espurneja, dibuixa paisatges d’un altre temps. Hi llances amb la ment un feix de paraules, mots que només foren això: el bàlsam de les lletraferides.
A totes les llars ara crema un solatge de records de ceba, de memòria coent, que en llepar les flames espetega gemecs conclusius, purificadors.
Perfecta harmonia
Redescobrint la proporció àuria en els flòsculs dels gira-sols, en la disposició dels pètals d’una margarida, en l’espiral dels caragols nautilus que passegen l’ofici dels poetes.
Cercant la divina proporció amb les mans netes de pena, lleugera com un borrissol, etèria, eterna.
Entre el cel i el sòl, exactament allí, em podràs tornar a trobar.
Les dones que m’habiten
Totes les dones que m’habiten lliuren batalles, encaren la derrota o n’ixen vencedores, hi sobreviuen o moren.
Les restes de les dones mortes s’enquisten a les artèries del desig. Des de la llum fosca del vas, l’invoquen o el deneguen.
Algunes de les dones vives moren per por a allò que anhelen. D’altres, les més audaces, desaprenen l’art de la renúncia.
Totes les dones que m’habiten erren i encerten, callen veritats d’acer o al vent les proclamen. Paraules cristal·litzades, metralla de vidre incorporada als músculs de la vida. I el vent, ple de sentències.
Totes les dones que m’habiten estimen i aprenen a simular l’oblit. Una congregació de llunes udolades i enaltides, m’orbita talment constel·lació de records, que són esquerdes o carícies quasi càlides.
Totes les dones que m’habiten ocupen la infinitat del buit i es fan lloc en els racons de la joia. En la intersecció de cada dolor
s’asseuen a reinventar passats, a imaginar futurs, a cantar esperança.
Des de quan?
Des que crie perles per engalanar cada cicatriu amb concrecions de nacre, des que la set de mar s’assadolla amb la música de les onades, des que les filles de tritó canten sense espatllar els oïts dels Ulisses que solquen mars sense perdre Ítaca del mapa, des que la llum que mor als crepuscles és la més primordial carícia, des que aquest manyac és mà que em conforma i m’eleva que m’empenta i em tira endavant, des que ser dona vol dir córrer amb els llops, des que alenar metàfores és la meua forma d’expressió, des que sotge en silenci cada fase de cada lluna i són els llops qui callen i el satèl·lit qui udola, des que cada amor és profecia i és ofrena de la teua absència, des que cada melodia que em balla el cor jau sobre un pentagrama sense fi, tan ple de vida com les llibretes plenes de tota la mar de paraules que brogeix al meu ventre, des que no basten els poemes per a saber com estime.
Des de quan, em preguntes? des que nasqué la paraula, des de sempre.
MODALITAT CASTELLÀ
Acta del Jurat de la trenta-novena edició del concurs de poesia Poeta Pastor Aicart, modalitat castellà.
El jurado de la XXXIX edición del premio de poesía Poeta Pastor Aicart, integrado por D. Julián Despaigne, D.ª Maria Amparo Puig, D.ª Isabel Espluges Megías, D.ª Esperanza Esplugues Megías, D.ª Àngela Navarro Mataix que actúa como secretaria, después de constatar la calidad literaria de los más de 100 poemas presentados, y tras un reflexivo debate ha acordado conceder el premio a la obra “Eterno oleaje”. Una vez abierta la plica resulta ser de Charo Tébar Zafrilla.
El jurado ha valorado la obra por la belleza, la originalidad, el ritmo y fluidez poética, la sensibilidad, la emoción y el homenaje poético que transmiten sus versos.
El jurado desea destacar la elevada participación y la calidad de los poemas presentados, y expresa su cordial agradecimiento a todos los participantes y la más sincera enhorabuena a la ganadora.
Beneixama , a 11 de diciembre de 2024.
Àngela Navarro Mataix. Secretaria del jurado
POEMARI GUANYADOR EN LA MODALITAT CASTELLÀ
Autorretrato en seis tiempos
Charo Tébar Zafrilla
ETERNO OLEAJE
Será primero una ola niña sobre la ciega playa… Luego una delgada espuma persistente. Más tarde un desdoblar de todo horizonte que avanza, que se empuja para tomar contacto con la orilla. En cada grueso oleaje, en cada arruga de mar…
Siempre habrá olas, y anchos nudos, gruesas crestas de mar.
Caminará por siempre el sol contra la espalda… Y pasará de largo como un extraño entre los ríos… Regresará a la orilla pidiendo paz para sus muertos.
Julia Uceda
Será primero una ola niña sobre la ciega playa…
Aquella ola tiene el canto de una niña y el canto de un pájaro.
La niña observa los juegos y las risas, el pájaro suspira por el horizonte abierto.
Azul y blanco su misterio.
De un cielo tan lejano nace la voz primera que entona nuevas notas: canto de pájaro, cuerpo de niña, ola primera de espuma dormida.
La niña es tímida, callada, azul y blanco su misterio.
Las alas bellas escondidas en el plumaje gris del uniforme, en notas marrones de tierra, pardas en la orilla, en el blanco del pecho retraído.
Nace niña en la ola, despliega el agua, el pájaro la mira.
II
Luego una delgada espuma persistente
Yo era una ola muchacha, una ola ingenua de agua tímida y breve, con el azul y el verde en la larga falda.
Mis algas eran cabellos y mis brazos ramas.
En mi pecho crecía la espuma, blanca y radiante de promesas doradas.
En mis manos crecía la luz, la ingenuidad de los ojos que eran gotas blancas de dulce mirada.
Yo era una ola morena y blanca.
Que desnudaba sus pechos pequeños y mojados en la arena del mañana.
Que mojaba sus piernas pegadas a la falda, la falta de flores azules y blancas.
Yo era aquella muchacha que guardaba los libros, los poemas, los pétalos entre las páginas.
Persistente, alegre, soñadora, surcando los mares de la palabra.
Persistente y delgada, queriendo verter toda mi agua: de agua de amores recién inflamada.
III
Más tarde un desdoblar de todo horizonte que avanza, que se empuja para tomar contacto con la orilla. En cada grueso oleaje, en cada arruga del mar…
Y ya mujer en lo alto del agua, con la sensibilidad a flor de piel como si fueran escamas, como las nubes a punto de desbordarse, intentando vencer las mareas, los puertos oscuros, los monstruos marinos, en días que crecen y se ensanchan de mirada limpia, clara; atisbando nuevos horizontes que antes fueron negados, los que traen alegría en gotas diminutas, llenas de sal y cielos.
Y crece el dolor con la vida y duele llegar con el oleaje a una orilla solitaria donde las arrugas se tejen en la frente como la estela en el agua.
IV
Siempre habrá olas, y anchos nudos, gruesas crestas de mar
Siempre habrá olas que nos agiten, nos mojen las alas, nos ahoguen de agua salada, amarga, intragable.
Olas que nos arrastren y nos descubran la muerte que espera como esa piedra de locura.
Ola que es negra y nos ciega los ojos y nos enturbia el sol de la infancia con su cresta gruesa como el dolor que embarga.
Que anega y golpea el cuerpo aterido.
Al fondo, donde se agotan todas las aguas.
V
Caminará por siempre el sol contra la espalda…
Y tendrá que caminar dejando atrás la luz de los días los que fueron felices, de felicidad ingenua y muda.
La ola que fue niña, la que creció en las mareas, la que supo amar y estallar bajo días azules.
Y tendrá que caminar porque no hay parada posible y el río empuja ya con aguas turbias.
Y dejará el agua clara para otros cauces nuevos, otra la piel que se dore en la arena caliente.
El sol ya para siempre le quedará a la espalda.
VI
Y pasará de largo como uan extraña entre los ríos. Regresará a la orilla pidiendo paz para sus muertos.
Como una extraña, los ríos al margen, se separan las aguas, sin poder beber.
El río que vivió desde otra orilla la mira.
Es extraña esa figura que ya nadie reconoce.
Fotografia d’Emili Pons Puig
Beneixama Moros i Cristians
Cartell Anunciador de Festes 2025. Segon Premi, d’Andrea Parra Samper.
“No tinc por!”, de Juan Francisco Parra Payà. Primer Premi Concurs Fotogràfic Pepe Mas, modalitat Festes de Moros i Cristians.
“Tots darrere del meu amic”, de Miguel Ángel Ortín. Segon Premi Concurs Fotogràfic Pepe Mas, modalitat Festes de Moros i Cristians.
“Otoño”, de José López Giménez. Segon Premi Concurs Fotogràfic Pepe Mas, modalitat Beneixama en totes les seues facetes.
“La Grossa”, de Laura Silvestre Albero. Primer Premi Concurs Fotogràfic Pepe Mas, modalitat Beneixama en totes les seues facetes.
Fotografia de Reyes Cerdá
Beneixama Moros i Cristians 2025
AMPA
BALANÇ D’ACTIVITATS DE L’AMPA DE L’ESCOLA BENEIXAMA
Sembla mentida com passa el temps... i ja portem un curs la nova AMPA de l’escola de Beneixama treballant per les nostres xiquetes i xiquets. Hem fet un munt de coses, i ara vos les anirem presentant:
Al mes de setembre, com cada inici de curs, des de l’AMPA es van organitzar les activitats extraescolars: judo, patinatge i robòtica. A més, es van gestionar les inscripcions de socis/es de l’AMPA per al curs.
A l’octubre vam participar en la XI Fira "Xe Que Bo!". Els dies 5 i 6 d’octubre vam estar presents a la fira amb el nostre estand, on vam oferir: venda de manualitats i de loteria de Nadal, inscripció de socis/es i hi vam sortejar dos lots de material escolar.
Vam rebre la visita del músic valencià Dani Miquel, que va oferir un taller per a l’alumnat sobre els “espanta criatures”, recuperant així una part de la cultura popular valenciana.
El dia 27 d’octubre es va celebrar la “Festa de Halloween” al pati del col·legi, amb tallers temàtics, esmorzar per als xiquets i xiquetes i servei de barra per a les famílies. Va ser una jornada molt divertida per a grans i menuts. Al mes de novembre, ja ben entrada la tardor, es va celebrar al col·legi la tradicional festa de "La Castanyera", amb la visita del "castanyer" de Villena, que va preparar castanyes torrades delicioses per a tots. Els més menuts també hi van cantar i ballar la cançó de “la Castanyera”.
Al desembre, l’AMPA vam col·laborar en la decoració de l’escenari de la Gala de Nadal, aportant-hi materials i ajudant-hi en el muntatge.
Amb la col·laboració de la nostra associació, els xiquets i xiquetes van participar en la tradicional “Pastorà”, recorrent els carrers del poble, amb la recollida acostumada de donatius destinats a l’asil de Villena.
També es va organitzar una campanya solidària: “Estrelles de paper per a Paiporta” on l’alumnat va preparar estrelles de paper i missatges d’esperança que es van enviar als col·legis d’aquesta localitat afectats per la DANA. Al mes de febrer, l’11 concretament, vam celebrar el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. Es van organitzar, en col·laboració amb Metatemático, tallers de ciència per a tot l’alumnat, per visibilitzar el paper de les dones científiques i fomentar l’interés per la ciència.
La Festa de Carnestoltes és una fita ineludible. Tot i que l’oratge no va permetre fer el cercavila previst, es va celebrar una festa al gimnàs del col·le amb música, esmorzar per als xiquets i xiquetes i una coreografia preparada durant la setmana per Virginia, coreògrafa, que la va treballar amb l’alumnat.
Al març, el dia 21, en col·laboració amb Educciona, es va organitzar una Fira del Llibre al col·legi, amb llibres en valencià i en castellà. Part de la recaptació es va destinar a l’ajuda per als col·legis afectats per la DANA.
Al més de juny vam col·laborar en la decoració de l’escenari per a la Festa de graduació de 6é de Primària, una jornada molt especial per acomiadar a l’alumnat que finalitza etapa.
El 10 de juny, alumnat de 6é va participar en el “Taller de Contes Destarifats", a càrrec de Francesc Gascó, on l’alumnat va poder reinventar part dels contes clàssics més coneguts de forma amena i creativa.
El divendres 20 es va celebrar la Festa de final de curs amb un berenar per als nostres xiquets i xiquetes; es va habilitar una zona de jocs esportius amb tennis de taula, taula d’hoquei aire, tir amb arc... També un taller de pinta cares, un inflable, una màquina de rosetes (que va tindre molt d’èxit) i molta música i diversió!!!
A més de totes les activitats que hem organitzat durant aquest curs, des de l’AMPA hem contribuït al finançament parcial o total d’activitats diverses:
Subvenció d’autobusos per a excursions
• Infantil i 1r i 2n de Primària: Excursió a la Granja Escola
• 3r a 6é de Primària: Excursió a Aquanatura
Subvenció a l’alumnat de 6é: Es van subvencionar 8 € per alumna/e de 6é per a ajudar amb les samarretes del viatge de final de curs, a canvi de la preparació d’obres de teatre que van representar per a altres cursos. Tenim pensats diversos projectes i millora d’espais
• Millora dels patis escolars: L’AMPA destinarà fons per a la compra de nou mobiliari i material de joc per al pati d’Infantil i el de Primària, que s’instal·laran a l’inici del proper curs.
Aquest curs ha sigut molt especial per la quantitat d’activitats realitzades i per la resposta tan positiva dels xiquets i xiquetes i de les seues famílies. L’AMPA de Beneixama continua creixent en il·lusió i en projectes. Volem agrair de tot cor la col·laboració de totes les famílies i del professorat, sense els quals res d’això hauria estat possible.
Continuarem treballant amb moltes ganes perquè el proper curs siga igual o millor, sempre pensant en el benestar i en la felicitat de les nostres xiquetes i xiquets. Gràcies a totes i tots per fer-ho possible!
AMPA DEL COL·LEGI DIVINA AURORA
Asociación vecinal Salze y alrededores
Nuestra tercera semana cultural fue un éxito en colaboración y participación por parte de las personas de la asociación y demás participantes, como catedráticos y grupo de danzas de Beneixama que por primera vez vinieron al Salze a colaborar en esta semana cultural. También tuvimos entretenimiento para los más pequeños con Pepa Piruleta y Pepe Pestillo con su carro comedia, así como pintacaras. Amenizó nuestra tarde noche el grupo musical “La Cocktelera Azul.”
En la Semana Cultural miramos siempre la relevancia en anécdotas e historias de la Pedanía, como fue el 50 aniversario de nuestra añorada Glorieta, que disfrutamos con mucho cariño y nostalgia .
También hemos participado con éxito en la fireta “XE QUE BO” de Beneixama.
Como cada año, el fin de esta Asociación es reivindicar la solución a las necesidades que tenemos, como la falta de alcantarillado en El Salze y alrededores, mantener y recuperar como corresponde nuestros espacios públicos, ya que nuestro deseo es una pedanía limpia, segura y de buena convivencia.
Damos las gracias a todas las personas que estuvisteis ahí, aportando, colaborando, recordando la historia de El Salze, porque recordar es volver a vivir.
Club ciclista Beneixama
Un any més recollim les activitats en fotografies de les eixides ciclistes en aquest programa de festes de moros i cristians 2025. Bicicletes de carretera, muntanya i elèctriques ens han portat molts bons moments de convivències.
Des del Club Ciclista Beneixama vos convidem a participar en les activitats ciclistes i vos desitgem unes bones festes de moros i cristians.
Societat Coral de Beneixama
LA CULTURA VIVA
Un poble viu, canta i comparteix els seus cants, recorda i projecta al futur la història, l’alegria, la festa i el dolor, les esperances i els consells. Un poble que està viu cuida eixe futur.
Amb aquest pensament òbric la porta a la idea del cant coral que hi ha al poble. A Beneixama trobe que tres estaments musicals fan cant coral: la Tuna, la Rondalla del Grup de Danses i la Coral. Els tres estaments tenen un repte per davant: assumir la continuació, la conservació i l’ampliació del seu equip humà i la cura dels seus arxius. Com dur endavant aquest repte és una tasca que ens correspon a tots i totes les que residim en aquest poble meravellós.
Si fem una ullada, podem observar que, com les comparses, la Coral reuneix gent de diverses generacions tot facilitant la transmissió d’històries i experiències. Permet l’encontre de persones de procedència diferent (inclús des del continent Americà), de gustos diferents, edats, idees. Genera un espai d‘activitat per a la (mal anomenada) tercera edat. Pot ser un camí de realització de reptes personals: actuar en públic, trencar pors, aprendre a sumar veus. Facilita l’encontre i l’intercanvi de cants i costums amb altres pobles i ciutats. Viatjar: recórrer ciutats i llocs vinculats als nostres paisans com el cardenal Payà. També descobrir en un futur la Barcelona de José Maria Milán. I, com no, rebre nocions de cants amb un director musical.
El nostre calendari d’activitats contempla assaigs. Els més majors en necessitem més, els més joves aprenen en un bufit. Dues voltes a la semana ens enjuntem i podem tindre constància de qui està i preguntar per qui no ha pogut vindre.
Participem, almenys de dues eixides a cantar fora de casa. Col·laborem també en les activitats que ens demanen altres estaments del poble: Parròquia, Comparses, Confraria, Banda Jove.
Fem viatges culturals i gastronòmics oberts: “Havaneres a Torrevella”, “Ruta del Cardenal Payà”... Admetem noves propostes que enriquisquen la convivència i la cultura musical i que ens permeten gaudir i aprendre més música coral i de la música coral.
També, a més a més, plantejar-nos nous reptes com: digitalitzar l’arxiu, establir una seu, demanar classes de logopèdia i cant al poble.
Penseu més opcions perquè nosaltres volem una vida llarga a la nostra Coral i a la cultura musical del nostre poble i benvinguts sigueu sempre a les actuacions i a la vostra participació activa.
La Societat Coral de Beneixama vos desitgem que passeu unes bones festes envoltats de música.
Colla de Dimonis Emplomats
L’any passat, la Colla de Dimonis Emplomats de Beneixama vam celebrar el nostre 25é aniversari, una fita significativa per a una associació sense ànim de lucre que depén totalment del suport dels seus socis i sòcies.
A principis de juny del 2024, vam inaugurar l’estiu amb un sopar de gala que va marcar l’inici de les celebracions. Aquest sopar, que es va realitzar al recinte de la piscina, va ser del tot gratificant per als membres de l’associació, tot i que el temps no hi va acompanyar. Hi van assistir tant els membres actuals com els antics, i es va aprofitar per a commemorar la tasca de tots els presidents de la colla, i vam lliurar un detall a cadascun d’ells. Després del sopar, un castell de focs d’artifici a càrrec de l’associació va donar el tret de sortida a la festa posterior.
Tots els presidents que ha tingut la colla
Més endavant, el 19 de juliol del 2024, vam programar un concert a càrrec de la colla de dolçaines i tabals “La Bassa la Vila” de Biar. Amb el títol “De Dimonis i Llegendes”, s’hi van interpretar peces típiques dels correfocs, acompanyades per l’actuació d’alguns dimonis de la
nostra colla, que hi van afegir el toc de foc característic. L’objectiu d’aquest acte era posar èmfasi en la música pròpia dels correfocs, marcada pel so inconfusible de les dolçaines i els tabals, sense els quals els dimonis no podríem dur a terme els nostres espectacles. El concert també va estar marcat per l’ús de diferents aparells amb coets, habituals en els nostres correfocs, i va culminar, com ja és tradició, amb un castell de focs d’artifici.
Concert de tabals i dolçaines a les escoles velles
Al setembre del 2024, després de realitzar diversos correfocs en pobles veïns i dels actes abans esmentats, va arribar el torn del correfoc de Beneixama. La directiva va dedicar tots els seus esforços a fer-lo especial, carregant-lo de pólvora i molts artefactes perquè, al cap i a la fi, aquest és l’origen dels dimonis de Beneixama. Sens dubte, va ser un correfoc molt memorable, amb la participació d’antics membres de la colla que van recordar els anys viscuts.
Tots els actes de l’aniversari van ajudar a renovar el nostre sentiment de pertinença als Dimonis Emplomats i a reforçar les nostres ganes de participar-hi activament. Creiem que hem demostrat tot el que som capaços de fer, per això des d’ací animem a totes les persones interessades en la pólvora i la festa a unir-se a nosaltres i contribuir amb les seues ganes.
Una vegada finalitzats els actes del 25é aniversari, va arribar el moment d’acomiadar la directiva encapçalada per Mario Amorós, que havia tingut una durada de cinc anys per poder assumir la commemoració celebrada al llarg del 2024.
El 15 de febrer del 2025 es va celebrar l’acte d’elecció de la nova junta directiva amb un dinar de germanor. Per primera vegada en la història dels Dimonis Emplomats, aquesta està encapçalada per una dona, Rocio Bellod Payà.
La tria no va ser del tot inesperada, ja que es rumorejava la seua possible elecció per la seua implicació en els anys anteriors. Una vegada elegida la presidenta, es va formar la resta de la directiva. Aquesta la componen diversos membres de l’associació, entre ells Hilario Pérez Sánchez com a vicepresident, Maria Valdés Sarrió com a secretària, i Aurora Daza Llin com a tresorera. Cal destacar la presència de dones entre la resta dels seus membres, un fet nou també en la història d’aquesta associació, on tradicionalment havien predominat els homes en els càrrecs de responsabilitat.
Per concloure, des de la Colla de Dimonis Emplomats volem desitjar a tot el poble de Beneixama unes bones festes de Moros i Cristians en honor a la Divina Aurora.
Àngela Alonso Alonso VOCAL DE LA COLLA DE DIMONIS EMPLOMATS
Correfocs de Beneixama del 2024
Grup de Danses de Beneixama
Anem tancant el mes d’agost, ja immersos en els preparatius dels dies grans de Beneixama, i a totes les cases del poble trobem un exemplar de la Revista de Festes, que any rere any ens serveix per fer balanç de les activitats dutes a terme pel Grup de Danses, i així deixar constància de la nostra participació al calendari cultural i festiu del poble.
Amb l’entrada del mes de juny, tornà la cita anual dels pobles agermanats per la Serra Mariola, l’Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola, la 18ena edició, celebrada a Gaianes, el dissabte 15 de juny. Malauradament, per segon any consecutiu, no vam poder assistir-hi, al coincidir amb les entraetes de Sant Joan al nostre poble.
El diumenge 21 de juliol, convidats pel Grup de Danses “Aires de Mariola” de la veïna població de Banyeres de Mariola, vam participar a les Festes de la Malena, compartint una actuació amb ells a les portes de l’ermita de la seua patrona. Ballàrem i cantàrem balls autòctons de cada població, i també de la contornada, en una calorosa vesprada d’estiu que vam concloure amb pastes, aiguallimó i orxata.
Unes setmanes després, el dissabte 17 d’agost, i per iniciativa de la “Asociación de vecinos de El Salze y alrededores”, acudírem al llogaret veí per participar a la III Setmana Cultural, organitzada per aquesta associació veïnal, enguany dedicada a commemorar el cinquanté aniversari de la Glorieta José Marco, al bell mig del caseriu. Entre d’altres balls del nostre repertori, vam veure molt adient ballar la Malaguenya de Beneixama, de la qual tenim constància que es ballava al Salze en els dies de celebracions familiars i festius. Va ser ben especial fer-la sonar de nou al carrer de la nostra estimada pedania.
Passades les Festes de Setembre, complírem amb la tradicional actuació durant els dies de Novena, el divendres 13 de setembre, a la Glorieta, enguany acompanyats pel Grup de Danses “Aires de Mariola”, qui ens devia la visita de tornada que nosaltres els havíem fet al mes de juliol.
L’últim dia de Novena, la gota freda pròpia d’este mes fa fer acte de presència, i amb l’aigua als carrers vam haver de suspendre les danses populars. No obstant, ens vam quedar amb tantes ganes, que l’Ajuntament va tindre a bé postposar-les al divendres 27, donant així per concloses les Festes del 2024.
Amb l’arribada de la tardor, reprenguérem la rutina dels assajos setmanals al nostre local; tot repassant els balls de sempre, introduint-ne de nous i, també, hi vam donar la benvinguda a noves incorporacions al grup. Esperem que continuen amb nosaltres per molts anys.
Entrat l’hivern, amb l’arribada del Nadal, tenim la cita amb més trajectòria i ineludible per al nostre grup; demanar l’asguinaldo pels carrers del poble.
La Nit de Nadal, a mitja vesprada, després de presenciar l’Encesa de l’Estrela a l’església, anàrem en cercavila amb bona cosa de xiquets, pares i colles de jovenets fins al Betlem de la plaça, on tots junts cantàrem la nadala “Baixen cantant i ballant”, del mestre Vera, i autòctona del nostre poble. Molt emocionant veure a tanta gent cantar a l’uníson aquesta nadala, que tants anys portem posant en valor des del Grup de Danses.
A continuació, nosaltres, vam anar visitant les cases d’amics i simpatitzants del Grup que tenen el gust de rebre-nos en aquesta afectuosa nit, cantant les nadales populars valencianes i pròpies del poble, amb el so dels instruments de corda i percussió.
Una tradició que gaudeix de molt bona salut al nostre poble, i així esperem que es mantinga.
I per finalitzar les festes de Nadal, amb l’entrada de l’any 2025, tornàrem a participar en l’arribada i recorregut del Patge dels Reis Mags, l’1 de gener. Un acte que ja hem marcat al nostre calendari anual, i que gaudim de compartir al costat dels companys de la Colla el Reclot, obrint la comitiva al ritme de les nadales més tradicionals.
Passats els mesos més freds de l’any, i amb la progressiva entrada de la primavera, tenim dues fites assenyalades en el nostre calendari: la Festa de l’Oli i la Nit dels Majos.
El dissabte 5 d’abril tornàrem a posar en rellevància els productes locals del nostre poble, amb la Festa de l’Oli i el Vi, la XIVa edició. Davant l’almàssera de l’oli, després de ballar uns poquets balls del nostre repertori, convidàrem al públic assistent a tastar l’oli nou de diversos colliters del poble i de la cooperativa, sucant les llesques de pa dels nostres forns, i degustant el vi del poble i de productors locals. A tots ells, les gràcies any rere any per la seua bona disposició.
I per acomiadar el mes d’abril i donar la benvinguda al mes de maig, la Nit dels Majos. Amb el protocol ben establert, començàrem sol·licitant la llicència a l’alcalde per poder rondar pels carrers, seguit del cant del maig a la Mare de Déu, a la seua ermita. Després, continuàrem la ronda recorrent diversos balcons del poble, on barrejàrem estrofes tradicionals amb altres versets fets per a l’ocasió. Amb l’alegria i bon humor propis d’esta celebració, donàrem per la finalitzada la Nit dels Majos a la plaça de l’ajuntament tot compartint pastes, timonet i danses.
I rematem el nostre any de la millor manera possible, la cirereta del pastís, la celebració del 45é aniversari del nostre grup. Aquest 2025 es compleixen 45 d’anys de la constitució definitiva del Grup de Danses de Beneixama, que tingué el seu germen a finals de la dècada dels 70, quan un grup de jóvens, preocupats per la imminent desaparició de les danses, es proposà recuperar i recopilar les distintes passades i ensenyar-les a les noves generacions. Des d’aquella primera actuació el dia 11 de setembre del 1980, primer dia de Novena, han passat 45 anys, amb una llarga trajectòria cultural a l’esquena: actuacions al poble i voltants, així com a la resta del País Valencià, a comunitats autònomes veïnes i altres més llunyanes, exposicions i representacions, publicacions i gravació de CDs, manteniment de costums locals i investigació i recuperació de tradicions perdudes, etc.
Per celebrar aquesta efemèride, vam organitzar una actuació a l’auditori Pedro Joaquín Francés Sanjuán, el dissabte 24 de maig, on vam comptar amb la participació de dos grups veïns; el Grupo de danzas de Villena i el Grup de cors i danses de Biar.
Amb el recolzament d’un muntatge audiovisual, férem un recorregut per la història del nostre grup, i hi vam donar testimoni del seu dinamisme, i vam recordar a tots aquells que han col·laborat en la longevitat i conservació del Grup de Danses de Beneixama.
Després de ballar els tres grups participants, amb repertori de les seues respectives localitats, tancàrem l’acte amb la Jota de Beneixama, ballada pels tres pobles.
Des d’ací, companys i companyes, vos anime a seguir endavant, a pel cinquantenari i molts més, i a vosaltres, poble i visitants, que ens acompanyeu com fins ara.
Pròximament, se celebrarà el 19é Aplec de Danses dels Pobles de la Mariola, al bonic poble de Planes, el dissabte
28 de juny. Aquest any, per fi, sí hi podrem participar, i amb més motiu ho farem, puix serà l’avantsala del que vindrà l’any que ve; al 2026, Beneixama serà l’encarregada d’organitzar el XXé Aplec, tornant a nosaltres la roda d’aquests encontres del pobles veïns de la Serra Mariola, que ja vam tindre el gust de rebre al 2012, quan vam celebrar la huitena edició.
I fins ací la cronologia de l’aportació anual del Grup de Danses a la vida cultural de Beneixama. Com sempre, reiterem les gràcies a tot el poble, que com a públic, col·laboradors, i també balladors, és fonamental per mantindre viva l’associació.
Beneixamins i beneixamines, celebrem les nostres arrels durant estes Festes de Setembre, posem en valor l’herència rebuda, i gaudim de l’alegria i el retrobament amb amics i esquadres.
Molt bones festes a totes i tots.
Visca la Divina Aurora!
Grup de Muntanya de Beneixama
Aquest any, el Grup de Muntanya de Beneixama, el nostre “grup”, estrena nova directiva. D’acord, això de “nova” tal volta no siga la paraula més encertada: és cert que ací tenim més d’un que ja porta uns quants quilòmetres per les muntanyes, escalades a les mans, fotos de cims i, en definitiva, bons records.
Tot reflexionant al voltant dels canvis generacionals i del creixement que el grup continua gaudint, vos portem un xicotet estudi de l’estructura demogràfica de l’associació. De segur que les interpretacions que se’n puguen derivar arriben més lluny del que en aquest espai podem desenvolupar. Així i tot, hi ha dades que resulten del més gratificant i es mereixen una menció especial.
El 19 de març de 1972, 12 persones es van reunir al corral de Sant Joan per aventurar-se a formar un col·lectiu com aquest. Difícilment podria imaginar-se que eixa mateixa família, a dia de la redacció d’aquest text, tindria 324 components.
També és important destacar-hi la gran participació femenina, que cal reconéixer i remarcar. Actualment, el 40% dels socis són dones i, fins i tot, en algunes generacions en són majoria, la qual cosa representa una gran oportunitat per a continuar construint des de la igualtat i la diversitat.
Si demanem a la intel·ligència artificial que analitze la tendència teòrica d’aquesta gràfica, anticipa una falta de renovació als estrats més jóvens. A la nova directiva sembla que li ve de gust dur-li la contrària a aquestes “intel·ligències” i, per contradir una mica aquestes noves tecnologies, durant aquest primer any, ja s’han pres mesures per a potenciar activitats orientades als joves, sense descuidar aquelles més tradicionals. Les activitats d’aquest últim any han sigut:
• 27 juliol: Festa del Grup.
• 20 octubre: Marxa Monte Arabí – Iecla.
• 10 novembre: Marxa Font Roja – Alcoi.
• 24 novembre: Ruta Cañón Almadenes – Cieza.
• 1 desembre: Marxa de germanor Serra dels Calderons – amb el Grup de Muntanya Camp de Mirra.
• 2 febrer: Marxa Barranc dels Tarongers – Ontinyent.
• 12 abril: Marxa conjunta Montcabrer – Serra Mariola (amb grups Biar, Canyada, Camp de Mirra i Banyeres Mariola)
• 24-25 maig: Ral·li de Muntanya Alberg Rita –
• Beneixama
• 28 juny: Marxa de Pinxi XXIII Volta de la lluna plena
• 12-13 juliol: Formació i barranquisme Gorgo de la escalera – Anna (amb FEMECV i Tronkos y Barrancos)
Aquest és només un resum de 469 paraules; per descomptat, no aconseguirà reflectir totes les activitats i detalls que el grup du a terme. Si voleu descobrir-ho a fons i gaudir de pràctiques esportives desenvolupades en l’entorn natural que ens envolta, vos animem a continuar engreixant aquesta piràmide en qualsevol dels seus escalons.
Grup de Muntanya de Beneixama
Des de l’any 2009 -enguany, doncs, hem complit 16 anys (ni vint, ni vint-i-cinc, setze)- l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola ve desenvolupant diferents activitats, no massa, però, constants, repetides any rere any i amb continuïtat al llarg del temps.
Aquest darrer any, el 2024, hem tingut ocasió de dur a terme dues actuacions d’aquelles que vam començar i hem continuat, pràcticament des de l’any de la fundació de l’IEVM:
Edició del calendari temàtic corresponent al 2025 dedicat als dolços. Quins dolços, preguntareu vosaltres? Els dolços que tradicionalment s’han elaborat als diferents pobles del nostre àmbit d’actuació: pastís de moniato, tortada d’ametla, coquetes d’oli, rotllos d’encarar o d’aiguardent, tonyes, boletes d’ametla o bunyols de carabassa. I n’hi ha molts més!
Fent la recerca ens n’hem adonat que no hi ha dolços específics de cada poble, s’elaboraven pràcticament tots ells a tots els pobles -Biar, La Canyada, El Camp, Beneixama, Banyeres, Bocairent, Agres i Alfafara, ja sabeu, la Mariola Nordamb lleugeres variacions d’ingredients, de costums o de noms, però, en tots els casos, boníssims, superiors, extraordinaris. Res a veure amb la pastisseria industrial actual; tots els dolços fotografiats han sigut elaborats als nostres pobles, als forns locals, a cases particulars o cuines pròpies; i, qui els ha buscat i fotografiat, també els ha tastats. I us assegura que estaven molt bons tant els dolços com les pastetes!
IEVM
rotllo encarat
pastís de moniato
coqueta d’oli
rotllo d’aiguardent
boleta d’ametla
bunyols de carabassa
tortada d’ametla
tonya
El dissabte 14 de desembre de 2024, va tindre lloc el sopar anual de l’IEVM dedicat en aquesta ocasió a Maria Ibars, l’escriptora de Dénia a qui l’Acadèmia Valenciana de la Llengua havia nomenat escriptora de l’any 2024. (L’escriptora de l’any 2025 de l’AVL és Maria Beneyto).
.. Tu em diries..., tu em diries
un secret que el temps amaga: com parlaven nostres avis llengua hui tan menyspreada, noble parla que era d’àngels al nostre bressol formada
i que en cantar glòries pròpies era el cor qui les cantava ... “Al gosset secular”.
Maria Ibars
Com en anys anteriors, al maset dels Llauradors, ens vam juntar un bon grup d’amics, coneguts i saludats per escoltar el que Rosa Maria Belda ens havia de contar sobre l’autora homenatjada, recitar alguns dels seus textos -també d’Estellés que complia 100 anys-, parar atenció al que va voler contar-nos Joan Benesiu sobre el seu nou llibre “Terminus”, viatjar de la mà de Vicent Berenguer a la Feria del Libro de Guadalajara (Mèxic) i escoltar les cançons de Mireia Tortosa, algunes d’elles de collita pròpia, musicant poemes de Maria Ibars, i altres del repertori de coneguts artistes. La cloenda de l’acte i l’acomiadament dels participants en l’esdeveniment fou a ritme de la música interpretada per Vicent Sanz.
Animem des d’aquesta Revista de Festes a la participació i col·laboració en qualsevol de les nostres activitats a totes les persones interessades. Contacte: correu.ievm@gmail.com
Salut i Bones festes a tots i a totes!
Associació de Jubilats i Pensionistes de Beneixama
Una de les principals finalitats de l’Associació local de Pensionistes i Jubilats de Beneixama és contribuir a l’equilibri emocional de les persones majors del nostre poble. Amb aquest objectiu es programen diverses activitats i s’organitzen viatges que permeten compartir experiències als qui en formem part. I sempre tractant que siga una associació oberta a tots aquells que hi vulguen participar.
Durant l’any hem dut a terme diverses accions. Vam començar el curs al mes de setembre amb la Setmana Cultural, que sempre compta amb molta participació. Cal destacar, sobretot, l’obra de teatre i el dinar de germanor.
S’han programat, a més, tallers, com ara el de cuina nadalenca, on vam aprendre a elaborar entrants adients per a eixos dies festius. També un altre sobre la tècnica del decoupage o decoració de plats, amb uns resultats sorprenents.
Les celebracions de Nadal i Pasqua ja han esdevingut un clàssic en el nostre calendari associatiu. Per Nadal ja és tradició la xocolatada i, a Pasqua, la passejada de Beneixama al Salze (o on cadascú arribe) i, en tornar, el berenar amb la mona. També commemorem el 8 de Març, dia de la dona treballadora, amb una xarrada relacionada amb la data.
La tardor i l’hivern conviden a fer activitats d’interior i, per això, aprofitem algunes vesprades per a veure pel·lícules o sarsueles, acompanyats d’un grapat de roses.
Les eixides culturals també han format part de les nostres activitats. Amb motiu de la Setmana Cultural
vam visitar la localitat d’El Puig. A finals de novembre vam anar a Madrid, per a veure el musical “Aladdin” i l’enllumenat nadalenc de la ciutat, entre d’altres. Al mes de maig vam fer una excursió al parc temàtic Puy du Fou, a Toledo.
Per al 28 de juny vam programar el XVIIIé Concurs de pintura a l’aire lliure “Vila de Beneixama”, que tots els anys convoquem conjuntament amb l’Ajuntament.
Finalment, hem tancat el curs al mes de juliol, amb una activitat molt esperada pels socis: el sopar a la fresca. Una vetllada agradable i divertida on poder gaudir de bona companyia.
L’any 2024 havia d’acabar el mandat de la junta directiva elegida quatre anys abans. Per eixe motiu, al mes de novembre es va organitzar una doble convocatòria: una assemblea general ordinària i una altra d’extraordinària. En la primera es van retre els comptes de l’exercici, la memòria de les activitats dutes a terme, i la previsió per a l’any següent. Tot seguit, en l’assemblea extraordinària, es va procedir a la renovació de la junta. Tal com estableix el reglament, la convocatòria s’havia anunciat amb quinze dies d’antelació per a afavorir la presentació de candidatures. Passat aquest període, i havent-se presentat una única candidatura, que representava la mateixa presidenta, no va caldre iniciar el procés de votació i, per tant, Magdalena Molina Francés continuarà en el càrrec els propers quatre anys. La junta directiva es va renovar, de manera parcial, i continuarà treballant per l’Associació amb la mateixa il·lusió i entusiasme que en els darrers anys, responent així a la confiança dipositada en nosaltres.
MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS. BONES FESTES.
Beneixama Moros
Societat Musical La Pau
FESTIGREU, més que un festival de música.
Aquest estiu Beneixama s’ha tornat a omplir de música amb una nova edició del Festigreu: la IIIa edició del festival de tuba i bombardí que, a poc a poc, està convertint-se en tot un referent. Del 12 al 17 d’agost vam viure uns dies intensos, plens de talent, aprenentatge i creant connexions que només la música sap portar a terme.
Fa tres anys, José Manuel Vázquez Calatayud tenia un somni que volia veure la llum, va tocar la porta de la SM La Pau i nosaltres vam apostar decididament per ell i el seu gran projecte en tots els sentits. Així, amb constància, treball i molta passió, el Festigreu és hui ja molt més que un festival.
Aquella primera edició va arrancar en molta humiltat però amb arrels fermes, apostant per referents nacionals en el món de la música com Sergio Finca Quirós, tubista de Spanish Brass, com mestre docent del festival. En 2024 vam donar un nou pas, convidant referents internacionals de la tuba i bombardí. Finalment, enguany, hem incorporat també grups de corda nacionals i internacionals. Per altra banda, a més, hem inclòs una gran novetat: “Mil estones de… Jazz”, una nova aposta per obrir nous camins sonors. Aquesta iniciativa d’integrar
una proposta musical diferent al Festigreu ha sigut liderada pel músic de la banda Paco Romero Ferrero, qui ha assumit amb entusiasme i molt d’optimisme aquest gran repte.
Així, José Manuel i Paco, junt amb un equip de gent compromesa i generosa, han fet créixer aquest projecte amb una força i motivació que, des de la Societat Musical La Pau, volem reconèixer i posar en valor. Començar nous projectes sempre és difícil; per això, s’ha d’apreciar la valentia i entusiasme dels qui ho porten avant a pesar de les dificultats que van sorgint.
Quant a la programació 2025, hem escoltat el Quarteto Cibele (Portugal), el KamBrass Quintet (Catalunya), i la música dels alumnes, que van compartir escenari amb els seus mestres. També ens hem emocionat amb Sara Dowling Quartet, liderat per una de les grans veus del jazz europeu, i hem tancat amb la Mil Estones Big Band, conformada per músics de Beneixama i voltants, dirigida per Ramón Cardo i amb la col·laboració del pianista Àlex Conde. Cada concert ha sigut un regal.
Però Festigreu és més que concerts. És formació, convivència i estima per la música. Amb unes previsions de més de 40 alumnes i 600 assistents, la Fundació Elena Santonja s’ha convertit, un any més, en un espai viu de cultura i aprenentatge.
Des de la SM La Pau, volem donar les gràcies a tothom que ho ha fet possible. Aprofitem aquest moment per reafirmar el nostre compromís: seguir cuidant la cultura des de Beneixama, amb una mirada oberta a nous estils i experiències musicals contemporànies.
Com bé hem comprovat aquest estiu al poble, la música ens connecta, ens uneix i ens fa créixer a nivell cultural i, per tant, personal. La cultura és la manera com entenem el món, com ens entenem entre nosaltres. I la música —com un fil invisible que ens uneix— ens fa imaginar, créixer i ens dona les notes per mirar el món amb uns ulls diferents dels habituals.
Gràcies a qui s’ha inscrit, al públic assistent als concerts i als organismes públics que, amb les seues subvencions ho fan possible. Gràcies a tots per confiar en aquest festival i per deixar-vos portar per la curiositat; esperem haver-vos transportat a diferents cultures, ritmes i melodies, perquè el Festigreu és un moment compartit que ens transforma i ens fa créixer.
Treballem ja per al Festigreu 2026, ens veiem prompte.
La directiva de la SM La Pau de Beneixama
Beneixama Moros
Tàvega d’Hermes
CRÒNICA ANUAL DE L’ASSOCIACIÓ DE JOCS DE TAULA I ROL LA TÀVEGA D’HERMES
L’any 2024 ha estat, sens dubte, un dels més intensos i enriquidors per a la nostra associació. La Tàvega ha continuat consolidant-se com un espai viu i acollidor per a totes aquelles persones que estimen els jocs de taula i el rol.
Tot va començar l’estiu del 2018, quan David Tortosa i Damià Aparicio van iniciar una conversa casual a la piscina de Beneixama. Entre torns de feina i samarretes frikis, va néixer l’espurna que donaria lloc a La Tàvega d’Hermes, única a la zona amb l’excepció de Villena.
Aquell entusiasme inicial es va convertir en una comunitat estable, que l’any 2021 es va formalitzar com a associació.
Ara som 18 socis, la majoria de Beneixama, amb un membre de Banyeres i un altre de Biar. Com que no tots hi residim tot l’any, l’activitat és especialment intensa a l’estiu, amb les tradicionals partides anti-siesta. Però enguany hem mantingut una activitat regular durant tot l’any, tot reforçant el projecte com un espai viu i arrelat.
Durant el 2024-2025, hem consolidat un calendari ric i variat. Gairebé tots els caps de setmana hem quedat per jugar, descobrint nous jocs com La Cosa Nostra, Dark Tomb, Oceans, Reventure Orbtale, Isla de Skye, Red Planet, i Zoo Vadis, alhora que hem gaudit dels clàssics favorits com Mansiones de la Locura, Pistas Cruzadas, El Bang, Unanimo, Zombicide o The Mind.
La participació a la Fireta “Xe Que Bo!” va ser un èxit rotund, amb més de 20 jocs disponibles, quatre taules sempre plenes de gent de totes les edats, dues sessions de rol i el II Torneig de la Fallera Calavera de Beneixama, en què van participar 30 persones. El rol ha despertat molt d’interès entre els joves i, per això, en col·laboració amb la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Beneixama, durant el curs s’ha fet una campanya de rol narratiu en 8 sessions amb 14 adolescents, mostrant així l’impacte del joc com a eina educativa, creativa i intergeneracional. Actualment, hi ha una partida regular de rol de Dungeons & Dragons amb nou jugadors.
El 14 de desembre, la 1a Convivència Taveguera al Salze va posar el colofó a l’any de manera immillorable: una jornada amb menjar compartit, party games al matí, i a la tarda partides de Zombicide, La Cosa Nostra i Mario Kart.
Al juliol vam celebrar la “Ludonit d’Estiu”, una vetllada nocturna amb marató lúdica fins ben entrada la matinada i un ressopó compartit. També cal destacar el taller de pintura de miniatures organitzat aquest mateix mes, que ha atret un perfil més artístic i creatiu.
La ludoteca ha crescut amb nous títols gràcies a subvencions i donacions, i tenim previst incorporar-ne més el pròxim any.
Els objectius de l’any s’han assolit, però els reptes continuen: mantenir l’activitat, augmentar la participació juvenil i aconseguir un espai estable, adaptat a les necessitats del joc.
Agraïm el suport de l’Ajuntament de Beneixama i seguim treballant per fer de La Tàvega un espai obert i transformador.
Ens veiem sobre el tauler! Bones Festes! L’Associació La Tàvega d’Hermes
Segueix-nos en Instagram: @latavega_d_hermes
Beneixama
I PATRIMONI
Fotografia de Blai Vañó
Relació literària de Pastor Aicart amb Alcoi (II)
L’any passat, en la primera part d’aquest viatge literari que estem fent pels premis i guardons que Pastor Aicart aconseguí en els Jocs Florals d’Alcoi, vam apuntar que l’origen d’aquest lligam literari cal cercar-lo en 1876, justament quan l’Ajuntament convocà el I Certamen Literario. Per cert que enguany, la filà alcoiana Abencerrajes i el seu capità 2025, Indalecio Carbonell, han tingut la iniciativa de reeditar l’Album Literario de 1876, on hi figuren les obres premiades d’aquell Certamen. I és que l’esmentat àlbum era una peça de col·leccionista i, a més a més, estava descatalogat. El llibre, a la venda en les llibreries d’Alcoi, ha estat editat per Més Ciutat SA, en commemoració del sisé centenari del nomenament de Sant Jordi Màrtir com a patró de la ciutat d’Alcoi, i amb el suport del mateix ajuntament, el Campus d’Alcoi de la UPV i el Círculo Industrial. Recordem que aquell any Pastor Aicart va participar per primera vegada i, com ja vam dir, va rebre un premi i un accèssit.
I l’any passat també vam dir que, des de llavors, el poeta de Beneixama es va presentar a quasi tots els certàmens literaris, i en tots va ser premiat. Vam comentar alguns dels seus poemes guardonats, que van ser publicats en la Revista de Alcoy i en l’esmentat Album Literario. I en aquest recorregut literari vam arribar fins 1881, un dels
millors anys, literàriament parlant, per a Pastor Aicart, doncs aconseguí tres premis: “Un pensament d’or”, una “Rama de llorer de plata” i “Una ploma de plata”.
En aquesta segona part continuarem el nostre recorregut, i en parlarem de les col·laboracions literàries que el nostre poeta va tindre amb els setmanaris alcoians Revista de Alcoy i El Siglo Católico.
REVISTA DE ALCOY
El diumenge 2 de juny de 1878 va eixir al carrer el primer número de Revista de Alcoy Semanario Católico Literario (1). La redacció del setmanari, en aquest primer número, es lamentava que: (sic) «aquí nunca ha podido existir un periódico con vida propia y [...] a pesar de ser Alcoy una de las ciudades mas importantes y populosas de España, hayamos pasado años enteros sin tener una voz que nos haya defendido de las calumnias contra nosotros lanzadas, una voz que llegando hasta los últimos extremos de la tierra, haya hecho saber al mundo todo, como pensamos y sentimos, cuales son nuestras necesidades y deseos».
Album Literario. Edició de 2024
Pastor Aicart
09-01-1886
I tot seguit, i perquè quedés ben clar i no hi hagués cap dubte, posava negre sobre blanc quines eren les necessitats i desitjos de l’equip de redacció i dels futurs col·laboradors que, sota la direcció del prevere José Gisbert, editaven aquell setmanari: (sic) «Sin religión no pueden existir las sociedades. La Religión Católica, única verdadera, es Fuente de toda dicha, manantial de toda prosperidad, remedio de todos los males morales que afligen á los pueblos y á los individuos, y el auxiliar mas poderoso para alcanzar el verdadero progreso y la civilización verdadera».
Evidentment aquesta declaració d’intencions, aquesta mena d’editorial, cal entendre-la en el context d’aquells anys, avui de segur que aquestes paraules serien matisades per la mateixa Església. I és que, afortunadament, les religions van evolucionat, ben cert que no al ritme que a alguns ens agradaria, però van adaptant-se als canvis que tota societat experimenta. Avui, i per posar només un exemple, seria impensable, almenys en la nostra societat occidental, que condemnaren a un mestre a morir en la forca, i tot per menjar carn el divendres sant i retirar el crucifix de l’aula on imparteix classes. Doncs això mateix, l’any 1826 i només cinquanta-dos anys abans que s’edités el primer número d’aquesta Revista de Alcoy, li va passar al mestre valencià de Russafa, Gaietà Ripoll, condemnat per les Juntes de Fe de la Inquisició i tot, fixeu-vos bé, «por hereje formal y contumaç». Li fou concedit el privilegi de no ser cremat i, com hem dit, el van penjar en la forca l’últim dia de juliol d’aquell 1826.
Malauradament hi ha molt de fanatisme i odi al voltant de les religions. Tenim els dos extrems: aquells que pensen que la seua religió és l’única vertadera i la conside-
Placa d’homenatge a Gaietà Ripoll a València ra sempre bona, i aquells altres que odien les religions, perquè consideren que són inherentment dolentes. Així, l’odi i el fanatisme, són les dues cares d’una mateixa moneda. És veritat, com deia el científic Carl Gustav Jung, que «l’ésser humà, positivament, necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seua vida i li permeten trobar el seu lloc a l’univers». Així, per a uns «El verdadero progreso y la civilización verdadera » no ve donat per les religions, sinó per l’ajuda de la ciència, i la lluita tossuda i constant de l’ésser humà per aconseguir societats cada vegada més lliures, igualitàries, justes, solidàries... En canvi per a uns altres són «fuente de toda dicha, manantial de toda prosperidad, remedio de todos los males morales que afligen á los pueblos y á los individuos». Doncs bé, totes dues opcions, hi ha moltes més evidentment, haurien de conviure respectant-se mútuament. Si aconseguírem que les creences i el fet religiós de les persones, «buscant el seu lloc a l’univers», se centraren exclusivament en el terreny familiar de cadascú, evitaríem aquesta polarització i el nostre món estaria més segur.
ARTICLES I POEMES
Doncs bé, dos anys després d’aquell primer premi i accèssit a Alcoi, Aicart encetava una llarga relació literària amb aquest setmanari catòlic. Pensem que la decisió de col·laborar-hi era evident i estava justificada, si tenim en compte que l’ideari d’aquest setmanari venia a coincidir amb el pensament del poeta. No oblidem, com ens recorda Josep Martínez en el llibre Joan B. Pastor Aicart Més enllà de la poesia (València, 2010), que el poeta «comptava amb bona part de la família dins de l’Església catòlica [...] El seu pare mateix havia rebut una sòlida formació teològica. Tots aquests fets, marcarien la seua trajectòria posterior com a defensor de la ideologia i la fe cristiana [...] i finalment, seria la seua profunda creença religiosa que el duria a abandonar els ideals republicans i decantar-se en favor d’un pensament catòlic».
1. Revista de Alcoy. Semanario Católico Literario. S’edità del 02-06-1878 al 01-08-1891, 688 números.
Portada de la Revista de Alcoy,
La lectura dels articles i opinions de la Revista de Alcoy, que Aicart degué llegir puntualment, de segur que van contribuir a consolidar i afermar el seu pensament catòlic. Si donem una ullada, a qualsevol dels seus números, veurem com la majoria d’escrits giren, efectivament, al voltant de la religió: santorals, peregrinacions al Vaticà, cartes dels bisbes, instruccions i ordres del Papa a les senyores catòliques, articles sobre la resignació, el Misteri de la Trinitat, els deures dels catòlics, la Festa del Corpus, la vida del Sant Pare...Quan només feia unes setmanes que la revista havia eixit al carrer, en el número 6 (07-07-1878), ja hi figura la seua primera col·laboració: el poema La brisa de la tarde.
Pastor Aicart ja no deixarà de lliurar articles i poemes fins que, en traspassar el seu director, el setmanari deixà d’editar-se. Efectivament, en el darrer número, el 688 (01-08-1891), publicà un poema d’afecte, amistat i record sobre el director finat: Mi inolvidable y querido amigo D. José Gisbert.
Així doncs, podem afirmar que Pastor Aicart fou un dels màxims col·laboradors d’aquesta revista, i la majoria dels seus articles sempre anaven en la primera pàgina, tot just en l’espai on escrivia, a manera d’editorial, el director del setmanari. Les seues col·laboracions eren tan apre-
ciades i valorades que, com apunta Josep Martínez, «la Redacción de la Revista de Alcoy y los socios del Centro Católico Alcoyano» li van organitzar una vetllada d’agraïment per l’interés que Pastor Aicart havia dedicat a «nuestro Semanario y la doctrina católica que este sostiene» (2). El nostre poeta no va poder assistir-hi, i per tant (sic) «como habia preparativos hechos para la velada, esta se celebrará dentro de breves dias, sintiendo que la modestia del Sr. Pastor Aicart nos prive por ahora de su grata compañia».
Observem que Aicart començà lliurant fonamentalment poemes, però a poc a poc va anar incrementant els articles. Entre 1878 i 1887, la mitjana a l’any, sumant articles i poemes, és de 16 publicacions. Com a curiositat dir que l’any més productiu en aquest setmanari fou el 1880, amb 20 poemes i 13 articles. Per motius que desconeixem, a partir de 1888 i fins el darrer número del setmanari, la seu col·laboració acabarà sent testimonial. No detallarem tots i cadascun dels 58 articles i els 122 poemes que Aicart escrigué en aquest setmanari, (bé estaria que ho abordaren futurs investigadors) doncs seria farragós i a més a més no tindríem espai en aquesta Revista de Festes. Intentarem fer dues pinzellades per fer-se’n una idea, així com dos breus apunts.
Primer poema d’Aicart en Revista de Alcoy
Portada del llibre de Josep Martínez
2. Revista de Alcoy. Suplement del 20-04-1879.
EL SECRETO
Comentarem el seu primer article, El secreto (03-11-1878), on al nostre parer està concentrat el pensament religiós del nostre poeta, que ve a coincidir amb l’ideari, les necessitats i desitjos, com apuntàvem més amunt, que pretenia l’equip de redacció de Revista de Alcoy.
Doncs bé, en El secreto Aicart critica els que, segons ell, descarreguen el seu «odio á la Iglesia”: com aquells (sic) «charlatanes y almas pensadoras» que «envenenan la atmósfera moral de la Sociedad»; i també de «la tirania vergonzosa de los grandes que viven á espaldas de la cruz»; i el desvergonyiment dels polítics «sin temor de Dios». I continua adreçant-se als filòsofs, «que habeis vendido al mejor postor, los sueños de vuestra fantasia calenturienta»; i als monarques que «no habeis acertado á escuchar [...] los rujidos de la venganza -de las muchedumbres-», així com a les «¡Desgraciadas muchedumbres las que seducidas por los trinos de tanto charlatan, habeis dejado huérfanos el templo de vuestras creencias».
A més a més, per a ell (sic) «la revolucion, señora de todos los antojos de la filosofia, de todos los errores de la ciencia moderna, y de todos los delirios de la duda, ha soñado nuestra ruina, há presagiado nuestra muerte, y parece dispuesta á cantar sobre la tumba que desean habrir al catolicismo los hijos del club y los héroes de barricada, el himno de su victoria».
I també en parla de la manipulació de la història: (sic) «¡Cuan necia y ciegamente aprenden en las enseñanzas de la historia, los que procurando cegar los ojos de la fé, y de la razon cristianas, se apellidan con insolente desvergüenza, hijos de la luz! [...] en la tribuna, complácense arrojando sobre una multitud ávida de emociones y de armonía, los retazos de una historia sui geniris y de una crítica sin verdadero valor filosófico, y en todas partes, enseñan la duda, la soberbia, la licencia, y la tirania satánica de la ignorancia mas presuntuosa». Però tard o d’hora, segons ell, a tots els hi espera el judici de Déu: (sic) «El dedo de Dios os herirá, y en vano levantareis enton-
ces vuestros clamores hasta el cielo; Dios no los escuchará para castigar vuestra demencia». Pastor Aicart, i tots aquells que com ell «sabemos desafiar sin temor las iras del populacho desenfrenado y las venganzas de los poderes sin ley», sembla que té la solució a tot plegat, ens desvetlla quin és el veritable «Secreto» que guarda aquest llarg article: (sic) «guardamos un arma poderosisima y de no mellado filo para vencer á nuestros enemigos; la oracion».
Així doncs, i per concloure l’article, després d’aquesta crítica a una part de la societat, que està en constant canvi i que sembla que s’ha allunyat dels preceptes de la fe, i fidel al principi cristià de perdonar els pecadors i confiar en l’oració i en el perdó de Déu, Aicart acaba amb aquestes paraules: «Oremos por nuestros enemigos, y serán vencidos; oremos por el mundo, y el mundo se salvará. Dios está con nosotros; ¿Quién como Dios?».
Començament de l´article El secreto
Romance
Del seus poemes hem escollit Romance (09-01-1886), per la curiositat que, a continuació dels versos d’Aicart, hi figura un discurs del Cardenal Payá. En aquest poema el poeta es lamenta i fa una crítica de les passions i vicis mundans: (sic) «Con altero aplauso premia/ Nuestras flaquezas el mundo/ Y en red de engaños traidores/ nos caza aleve y astuto». Segons ell, mentre hi ha qui és víctima dels seus enganys i «dá á las pasiones tributo», en canvi és «¡Dichoso aquel que endereza / con fe cristiana su rumbo, / buscando en el puerto amigo / la paz que ambicionan muchos!». Com veiem, una vegada més, per a Pastor Aicart la “fe cristiana” és una eina, un mitjà per no deixar-se portar per les mundanes passions.
I, efectivament, en aquest número 398 del setmanari va coincidir que, tot seguit al Romance de Pastor Aicart, anés un text del Cardenal Payá. Una coincidència o no, perquè com m’ha comentat l’amic Josep Martínez, «no seria d’estranyar que tingueren contacte, i fruit d’aquest hi arribara la doble col·laboració a la Revista de Alcoy. I és que per aquesta data Pastor tenia contacte freqüent amb el metge gallec Juan Barcia Caballero, que vivia a Santiago de Compostela i que també estava en contacte amb Payá, com ho demostra alguna carta que vaig incloure en l’apèndix del meu llibre»). El text de Payá és una part del discurs que pronuncià en l’acte de l’ofrena anual a l’Apòstol, celebrat en la Catedral de Santiago de Compostela.
La Revista de Alcoy introduïa el discurs amb aquestes paraules d’elogi al purpurat: (sic) «El Emulo. Cardenal Arzobispo de Santiago, el sábio, elocuente y virtuoso Sr. Payá contestó pronunciando un hermoso discurso».
Payá suplicava al Patró d’Espanya que els ajudés a superar les (sic) «multiplicadas inundaciones, asoladores terremotos, epidemias casi generales, y lo que aún nos es más doloroso, la prematura é inesperada pérdida de una existencia benéfica que era para España bálsamo al presente y consoladora esperanza para el porvenir». El Cardenal es referia a la mort d’Alfonso XII, que faltà uns mesos abans, a finals de novembre. Com és ben sabut, el regnat d’aquest rei significà el retorn de la casa de Borbó a Espanya, després del breu parèntesi iniciat l’any 1868 amb el regnat d’Amadeo de Savoia, que durà dos anys i dos mesos, i el de la Primera República Espanyola (18731874). Payá, amb aquestes paraules, elogiava el difunt rei: (sic) «En este templo le hemos visto repetidas veces asistir á los magníficos y prolongados oficios solemnes [...] arrodillado [...] sin abandonar su actitud piadosa y edificante [...] dirigiendo al Santo Apóstol la invocación de costumbre, con voz entonada y acento de fervor que brotaba de su corazón religiosamente impresionado».
Cardenal Payá (Quadre de Román Navarro)
Final del Romance d’Aicart i anunci del discurs del Cardenal.
El Cardenal Payá acabava el seu discurs demanant al Patró que «enriquezca el alma de nuestra augusta Soberana la Reina doña María Cristina, con las mismas virtudes que tanto embellecían la hermosa de su amado consorte». Desconeixem les virtuts d’Alfonso XII, no posem en dubte que en tingués alguna, de segur que, com tothom, en tindria. Ara bé, el que estem convençuts és que precisament no era un model de “virtuós cristià”. I és que són ben conegudes les vel·leïtats amoroses d’Alfonso XII. La reina mare, Isabel II, (també era un model de virtuositat cristiana?) es queixava que «no sabia per què a ella se li exigia la continència» (amb els seus amants), quan el nuvi [Alfonso XII] «tenia aquestes i les altres». I és que era ben sabut que, un mes abans de casar-se amb María de las Mercedes de Orleans y Borbón, el jove rei no solament «tenia aquestes i les altres», sinó que fins i tot tenia la intenció d’introduir, a una d’elles, en el seu servei íntim després de la boda. A més a més, també tingué les seues relacions extramatrimonials amb la cantant lírica Elena Sanz, amb la qual tingué dos fills.
En fi, que si ens atenem als principis cristians, la moral, actitud i exemple de l’esmentat rei no eren precisament gens «edificantes». En morir Alfons XII l’any 1885, la reina Maria Cristina fou nomenada reina regent, fins que l’any 1902 Alfons XIII fou declarat major d’edat als setze anys. Per cert, que fou el Cardenal Payá qui el batejà.
I és que des d’aquest punt de vista, i des de tants altres, els Borbons n’han fet de tots els colors i, malauradament, la majoria de les vegades l’Església Catòlica Romana, per favors, interessos, conveniències... n’ha fet orelles sordes i ha contribuït a consolidar-los i blanquejar-los.
Capella del Reial Palau. Bateig d’Alfons XIII pel Cardenal Payá, 22- 05-1886
Victòria Eugènia de Battemberg i Alfons XIII el 1906
DOS APUNTS
I acabem l’any parlant, com hem dit més amunt, de dos apunts. El primer, que ja comentà Josep Martínez en el seu llibre, es refereix a la participació de Pastor Aicart en un concurs literari. Un lletraferit de la seua vàlua, que era guardonat amb els premis més prestigiosos del moment, de segur que tingué moltes peticions per formar part de jurats de premis literaris. Fullejant la Revista de Alcoy (3) hem pogut saber que Aicart va formar part del Certamen Literari d’Alacant de 1889, per celebrar el IV Centenari de Santa Faç. Per cert, aquell any es va obrir el reliquiari, per comprovar l’estat del llenç que era aproximadament d’uns 70 cm². Doncs bé, el jurat d’aquell certamen estava format, a més de Pastor Aicart com a llicenciat en Medicina, pel bisbe de la Diòcesi, el director d’Institut Manuel Senante, l’advocat i director de la Diputació Carmelo Calvo, i Roc Chabás com a doctor i cronista de la província.
I el darrer apunt que farem és la nota que la Revista de Alcoy, en la Secció Local (4), va traure sobre la mort del pare de Pastor Aicart, deia així:
«En la vila de Beneixama va morir el 2 del corrent D. Olegario Pastor y Belda, Batxiller en Teologia, i Llicenciat en Medicina, Pare del distingit poeta i col·laborador de la Revista de Alcoy, Sr. Juan B. Pastor Aicart. Exercia el càrrec de metge titular d’aquesta vila i gaudia de generals simpaties, per la qual cosa la seva mort ha estat en extrem sentida. Donem el més sentit condol a la seua desconsolada família, suplicant als nostres lectors encomanen a Déu l’ànima del finat».
Consultant el periòdic El Alicantino Diario Católico del 7 de març de 1889, hem localitzat l’esquela d’Olegario Pastor. I és que el nostre poeta també escrivia en aquest periòdic, justament un dia després de faltar el seu pare, el diumenge 3 de març, l’esmentat diari li va publicar l’article El Suelto. La qüestió és que aquest periòdic tenia un apartat, Cabos sueltos, on afegia retalls d’articles d’opinió d’altres periòdics. Aicart, amb el seu article El Suelto, en farà una crítica. Deia que tots els periòdics tenien aquesta mena de columna «a guisa de racimos», afegint que «bien aderezados son el principal puntal del periódico». I tot seguit ens parla d’una gran varietat de Sueltos : «los que saben a sal i pimienta, son deliciosamente saboreados por los paladares estragados»; «los hay completamente inofensives, estos suelen escribirse com...agua de Arroz. No tienen punta, ni siquiera hacen cosquillas». I així, de vegades d’una manera irònica, en parla també dels «pedantescos, biliosos, subversivos, enigmáticos, los que no tienen precio...». Acaba l’article dient: «Conste pues, que hay sueltos falsificadores. Estos merecen un...varapalo. ¿Lo mereceré yo también por haber denunciado á la opinión este chanchullo... periodístico? En la duda me callo y hago punto».
Esquela de la mort d’Olegario Pastor Belda El Alicantino. Diario Católico, 07-03-1889
Pastor Aicart, dos mesos després que traspassés el seu pare, reprenia la seua col·laboració en el setmanari amb un poema titulat ¡Jesús!, que tancava amb aquests versos: (sic) «Y allí del mundo rotos los deleznables lazos,/ bebiendo auras de vida, de amor, de fe, y de luz,/ requinese en su seno, y enláceso á los brazos/ tendidos por sus culpas y goces en la Cruz».
El Siglo Católico
I la Revista de Alcoy deixa d’editar-se l’1-08-1891 per traspassar el seu director, el sacerdot José Gisbert. Hagueren de passar deu anys perquè, de bell nou, s’edités una revista semblant.
Efectivament, l’1 de gener de 1901 eixí al carrer El Siglo Católico (Religión, Ciencia i Literatura), un setmanari alcoià dedicat a Cristo Redentor. En l’editorial del primer número, Nuestro programa (5), el setmanari explicitava, a grans trets, quins eren els principis i objectius que perseguien, oposar-se (sic) «á los estragos que los malos periódicos, como conductores de ideas disolventes y estímulos poderosos de abominables costumbres, producen en el pueblo cristiano». I més endavant afegia que estava dispost a «defender con prudente intransigencia
los incontrovertibles principios de la fé catòlica». I acabava dient que procurarien que els escrits del setmanari, «previamente sujetos á la censura eclesiàstica», foren d’interés: «amenos y instructivos, si Dios nos favorece con su ayuda y los distinguidos amigos que nos han prometido su asidua colaboración, no se cansan en sus generosos propósitos».
El setmanari durà molt poc, concretament un any, fins a desembre de 1902. Pastor Aicart, com no podia ser d’una altra manera, participà com a col·laborador, això sí no amb l’assiduïtat que ho va fer amb la Revista de Alcoy i solament amb poemes, no amb articles. En total en publicà sis: Al Siglo XX, Mas allá, Via gloriosa, Nido de rimas, Aurora i Mater dolorosa.
A manera de resum
A manera de resum, i en l’apartat de col·laboracions literàries que el nostre poeta va tindre amb la premsa alcoiana, direm que Pastor Aicart va ser un dels col·laborar més important que va tindre la Revista de Alcoy i El Siglo Católico, dos setmanaris de caire religiós que influïren notablement en la societat alcoiana des de 1878 fins 1901. En aquests dos setmanaris hi trobem els articles que argumenten i justifiquen el pensament religiós d’Aicart, eix vertebrador de la seu vida. Així com també els poemes, fonamentalment de caire religiós, on exalta, elogia i posa com a model a seguir els trets i símbols del cristianisme: A la Immaculada; Cántico a la resurrección;
3. Revista de Alcoy, de 02-03-1889.
4. Revista de Alcoy. Sección Local de 16-03-1889.
5. El Siglo Católico (Religión, Ciencia i Literatura), de 01-01-1901
Mater dolorosa; Voz del cielo; Martirio; Nueva Aurora; A la Virgen Maria en su concepción; Nuestro calvario; En el altar; Grandeza de Dios; Oda a Santa Teresa; El dedo de Dios; !Penitencia¡; Aleluya...
En la tercera part d’aquest treball, que presentarem el proper any en aquesta Revista de Festes, en parlarem dels premis i guardons de Pastor Aicart en el Jocs Florals d’Alcoi de 1882, 1890 i 1899.
Vicent Luna i Sirera Alcoi, març 2025
Portada del nº 1 de El Siglo Católico
El galer, el pinastre, el corner i la moixera de pastor. Quatre arbres singulars a la serra de Beneixama.
Encara que la massa arbòria dels nostres boscos està dominada per les pinedes de pi blanc o pi carrasc (Pinus halepensis Mill.), de pi pinyoner (Pinus pinea L.), i de carrasques (Quercus ilex ssp rotundifolia), tots ells de fulla perenne, a poc que ens fixem durant les nostres passejades per la serra podrem trobar petits rodals d’altres arbres que destaquen sobre la vegetació predominant, unes vegades per la forma i el color de les fulles, altres pel seu port o per l’exuberant floració que presenten, sobretot a la primavera. Són arbres que jo qualificaria de singulars a la nostra serra, singularitat que els hi ve donada per la seua escassesa, en alguns casos testimoni de la vegetació que hi hauria en temps anteriors ja que sols apareixen formant rodals amb uns pocs exemplars que cal conèixer i valorar.
Parlem del galer (també escrit gal·ler), roure valencià o roure de fulla petita, i en castellà quejigo (Quercus faginea Lam.). És un arbre caducifoli de grandària mitjana l'altura del qual no sol superar els 20 m. Pertany a la família de les fagàcies (Fagaceae) igual que els seus parents la carrasca i la coscolla, amb els quals comparteix espai a la nostra serra. Al terme municipal de Beneixama hi ha dues poblacions de galers relativament importants: una a les ombries que donen als barrancs de la Mollonera i del Xarco Blanc, i l’altra a la Lloma del Canyamó, l’Ombria de la Graveta i el Barranc dels Mellats, a més d’exemplars dispersos com els que podem trobar al Barranc Franc, a la vora de la carretera de Fontanars, un poc abans d’arribar al límit provincial.
Les fulles d’aquest roure són simples, alternes de forma el·líptica o ovada, de pecíol curt i de grandària molt variable, de làmina coriàcia i amb la vora recorreguda per dents o lòbuls poc profunds, quasi triangulars, a vegades molt rígids i quasi punxants. La principal característica de les fulles és que són marcescents, és a dir, es mantenen en l'arbre groguenques i mortes durant la tardor i l'hivern fins que ixen les fulles noves a la primavera i cauen les velles. Esta característica contribueix a l'ecologia del sistema en optimitzar el reciclatge de nutrients en el sòl. Igualment la marcescència serveix per protegir les gemmes foliars durant les possibles gelades, nevades i altres factors adversos que s’hi produeixen a l’hivern. El fullatge, no molt dens en aquest roure, forma una copa arredonida, ovoide o allargada, més o menys regular; sobre un tronc dret, no massa gruixut, d'escorça grisenca, rugosa, de poca grossària, amb clivelles nombroses i poc profundes en els exemplars d'edat.
Galers a l’ombria de la Graveta
Galers al barranc de la Mollonera
Les flors són poc vistoses. Les masculines estan agrupades en aments penjants allargats de color groguenc. Les femenines també es disposen en aments, però amb un peduncle molt curt. Floreix entre març i abril i el pollen es dispersa pel vent. El seu fruit són bellotes (glans o aglans) semblants a les de la carrasca, de color verd al principi i d’una tonalitat marró quan maduren entre setembre i novembre i suposen una font important d'aliments per a moltes espècies de fauna. Una altra característica dels galers és que són arbres anyívols, és a dir, poden estar anys sense donar bellotes per a després produir-ne moltes un any determinat.
Són típiques d’aquest arbre, les gales, agalles o cecidis (a les quals deu el nom de galer), que són una mena de boles de la grandària d’una nou de color marró que es produeixen com a reacció a la picadura d’una petita vespa que fa la posta en els brots joves de l’arbre i, en resposta a la presència del paràsit es produeix un creixement anòmal del teixit que intenta aïllar l’atac de l’insecte. Les gales tradicionalment s'han usat per extreure'n tanins per a l'adob de pells.
Pel que fa a la seua distribució, els boscos de galers es concentren principalment al nord i a zones d'interior del País Valencià i la seua presència es va reduint conforme avancem cap al sud. A la província d'Alacant, hi ha dos grups de poblacions de galers a la Font Roja i en la Serra de Salines, a més d'exemplars dispersos per les serres d'Aitana, Mariola i el Puig Campana, a més de les poblacions ací descrites.
El CIEF (Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal) depenent de la Conselleria de Medi ambient, Infraestructures i Territori, va dur a terme des de 2010 el projecte experimental «Roureda» , amb diverses línies de treball encaminades a la recuperació i promoció de les rouredes valencianes de roure valencià, un hàbitat forestal prioritari de la Unió Europea que es troba amenaçat en bona part del territori valencià. Fruit d’esta investigació, el CIEF amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València va inventariar i caracteritzar les poblacions del galers existents al terme de Beneixama. Es van delimitar les dues parcel·les on la presència de galers és significativa i es va procedir a comptabilitzar el nombre de peus: 138 en el barranc de la Mollonera i del Xarco Blanc, i 63 en la Lloma del Canyamó, l’ombria de la Graveta i el barranc dels Mellats.
Galer: detall de les fulles i de l’escorça
Gala, agalla o cecidi del galer
Galer al barranc Franc
Flors del galer
S’hi van dur a terme tractaments silvícoles d'aclarida de la massa de pinar amb la finalitat d'alliberar les capçades dels roures i eliminar la competència pels recursos del sòl. Treballs de poda en altura eliminant branques fines al llarg del tronc dels roures i aquelles que estigueren seques a fi de sanejar l'arbre, a més de millorar el seu aspecte i ajudar al creixement. S’hi van fer treballs de desbrossament i d’eliminació de la vegetació arbustiva, sobretot a les les zones on es van localitzar la presència de regenerats per eliminar la competència i ajudar al creixement de les plàntules, a més de la col·locació de protectors. Es pretenia que les bellotes que caigueren directament sobre el sòl pogueren d'esta manera arrelar i desenvolupar-se. A les zones estudiades s’hi van localitzar individus amb un únic peu fins a individus formats
per 12 peus en una mateixa rabassa. Aleshores, amb la finalitat de reduir la competència entre ells per tal d’afavorir el port arbori i de producció de fruits especialment en els mesos d'estiu on a causa del dèficit hídric pot donar-se una major competència per l'aigua, s’hi va procedir a l’eliminació d’alguns dels peus amb menor diàmetre deixant els de major diàmetre.
Galer de quatre peus a l’ombria de la Graveta
Galer de cinc peus en una sola rabassa al barranc de la Mollonera
Plàntula de galer a l’ombria de la Graveta.
Galer de quatre peus al barranc de la Mollonera
El segon arbre a destacar és el pinastre o pi rodeno (Pinus pinaster Ait.). És un pi que pot arribar a atènyer els 30 metres d'alçada. El tronc és llarg, fort i molt recte, amb una capçada densa en forma cònica i té l'escorça rogenca i profundament clivellada formant plaques gruixudes. Presenta unes acícules molt llargues, les més llargues de tots els pins europeus, de 10 a 20 cm, rígides i punxants, i quan fructifica produeix unes pinyes molt grosses de fins 20 cm de longitud, el cicle de maduració de les quals és molt llarg ja que tarden uns quants anys en obrir-se i alliberar els pinyons alats que cauran al terra del bosc. El pinastre creix amb relativa abundància a les serres de les províncies de València i Castelló fruit de les diferents repoblacions forestals dutes a terme, mentre que a Alacant la seua presència és quasi anecdòtica. Les poblacions de pinastre més antigues i abundants al nostre terme s’hi troben a les ombries dels barrancs de la Mollonera i del Xarco Blanc, així com uns quants exemplars dispersos al mont de la Replana que van ser introduïts durant la repoblació forestal que s’hi va dur a terme als anys vuitanta del segle passat, segons em comenta Juan Tortosa Mataix, Agent Mediambiental que va participar en aquesta repoblació.
El pinastre és el principal pi productor de resina, tasca hui en desús que feien els mestres resiners. Perquè l'arbre no patira en excés i el rendiment fóra òptim, al pi se li feien una sèrie d'incisions longitudinals en el tronc perquè rajara la resina que queia sobre uns pots o tests de
fang subjectes per un clau. Després la resina s'abocava en bidons que ja podien ser transportats per cavallerisses per al seu processament. De la destil·lació de la resina s’obtenia una substància, l'essència de trementina, coneguda popularment com aiguarràs, el principal ús de la qual ha estat com a dissolvent o com a matèria primera per a la fabricació de pintures i vernissos.
Població de pinastres al barranc de la Mollonera
Pinastres al mont de la Replana
Detall de les fulles del pinastre
El tercer arbre al qual cal fer menció és el corner o pomerola (Amelanchier ovalis Medik) de la família de les rosàcies (Rosaceae), arbust que pot arribar a tenir port arbori, la presència del qual és també testimonial a la nostra serra per la seua escassesa. Podem trobar exemplars aïllats al llarg del barranc de la Mollonera compartint espai amb els galers i un exemplar al peu d’una cinglera a la vora de la pista forestal que discorre entre l’ombria de la Graveta i el barranc del Mellats.
És un arbust caducifoli que assoleix una altura d'1 a 3 m, de branques flexibles i resistents; les fulles són ovalades i amb el marge serrat. Entre abril i maig floreix en panícules amb dos a deu flors blanques per cada raïm. Els fruits són drupes globoses comestibles, de color blau a negrós.
I per últim, cal destacar, a la vora de la senda que discorre pel fons del barranc de la Mollonera molt prop de la intersecció amb el barranc del Xarco Blanc, la presència d’uns 40 exemplars de moixera de pastor (Sorbus torminalis (L.) Crantz) de la família de les rosàcies, compartint espai amb un galer i un pinastre. Es tracta d’una població composta de tres peus reproductors i, la resta, rebrots juvenils.
Història
Exemplar de corner a l’ombria de la Graveta
Corner al peu d’un galer al barranc de la Mollonera
Detall de les flors i les fulles d’un corner
Moixera de pastor
Detall de la soca de la moixera de pastor
La moixera de pastor és un arbre caducifoli de fins a 20 m d'altura les fulles del qual s'assemblen una mica a les dels aurons però són alternes, de color verd fosc per les dues cares, lobulades amb entre cinc a set lòbuls, sent una mica més llargues que amples. Floreix a la fi de la primavera amb ramells de flors blanques agrupades en corimbes.
Es tracta d'una espècie forestal distribuïda de manera testimonial a les muntanyes valencianes, encara que a la província de Castelló la seua presència podria considerar-se moderada, però quasi sempre de forma molt escassa i dispersa formant nuclis esporàdics i aïllats; de fet a la província d’Alacant, al Banc de Dades de Biodiversitat (BDBCV) sols hi ha enregistrades una trentena de poblacions d’aquest arbre, la majoria de les quals a les serres d’Alcoi i Cocentaina i només una a Beneixama, la ubicada al barranc de la Mollonera que presentem en aquest article.
Detall de les flors de la moixera de pastor
Detall de les fulles i les flors de la moixera de pastor
Rebrots de la moixera de pastor
De dreta a esquerra: pinastre, galer i moixera de pastor compartint espai
Joan Pérez Albero
150 años de su inauguración
DOÑA ELENA SANTONJA
PAGÓ EN 1865 EL RETABLO MAYOR DE LA PARROQUIA DE CAMP DE MIRRA.
Durante siglos, tanto Camp de Mirra como las entonces llamadas “partidas” de El Salze, Beneixama y Canyada pertenecieron tanto civil como eclesiásticamente al Ayuntamiento y Parroquia de Biar. Cuando en 1777 el Arzobispo de Valencia creó la parroquia de San Juan Bautista de Beneixama1 , le fue adscrita un territorio concreto, que incluía las otras tres “partidas” de El Salze, Campo (así llamado hasta 1849) y Canyada. Se consumó de este modo la independencia eclesiástica de Biar, aunque continuaba sin embargo la vinculación civil. Biar fue durante algunos años más, el Ayuntamiento común.
Todo volvió a cambiar en 1795 cuando el Rey Carlos IV erigió la Villa de Beneixama con Ayuntamiento propio. Un municipio necesita de un territorio, pero para el nuevo Ayuntamiento ya estaba definido previamente. Sería el mismo de la parroquia. La nueva Villa nace por tanto aprovechando la jurisdicción adoptada años antes para la eclesiástica. Camp de Mirra, Canyada y El Salze
formarían parte desde entonces, tanto de la parroquia como del municipio de Beneixama2. Nada les unía ya formalmente a Biar.
Todo esto no fue tan sencillo. Hubo resistencia y protestas por parte de Biar, y sobre todo de los vecinos de las “partidas” de Campo de Mirra y Canyada, que no querían desvincularse de la villa, de la que habían formado parte durante siglos3
1800. LA CREACIÓN DE LAS PARROQUIAS DE CAMPO Y CANYADA
En dos momentos, en 1820 y en 1823, Camp de Mirra y Canyada, que habían formado un ayuntamiento único bajo el nombre de “Campo Cañada”, consiguieron independizarse temporalmente de Beneixama, pero la abolición de la Constitución de Cádiz les obligaba a volver una y otra vez a depender de su Ayuntamiento.
1. ERECCION DE LA PARROQUIA DE LA VILLA DE BENEJAMA. Archivo Municipal de Campo de Mirra. 409/5. Privilegios. Testimonio de los antiguos títulos concedidos al Villazgo de Benejama y pueblos anejos en 1797.
2. “Este pueblo y el de Cañada dependían anteriormente de Biar y luego de Benejama, cuando ésta se separó de aquella, hasta que en el año 1821 consiguieron erigirse en pueblo independiente. La reacción del año 23 les sometió de nuevo a dicha v., pero en el 36 alcanzaron otra vez su separación. En 24 de abril del 43 se desmembró Cañada de Campo, formando 2 pueblos distintos” (Madoz, 1846, 364).
3. 1798. Archivo Diputación Provincial de Valencia (A.D.P.V.) Gobierno Civil; c.1 Expedientes Generales; Cajas 9 y 10. “Proceso sobre privilegio de Villazgo a Benejama” ; fol. 134rº-143vº.
Retablo Mayor de la parroquia de Camp de Mirra
Los memoriales elevados, tanto a la Real Cámara como a la Iglesia diocesana fueron reiterados y muy duros contra Beneixama, hasta el punto que el 8 de julio de 1800, el Arzobispo de Valencia Francisco Fabián y Fuero erigió las parroquias Vicarias de San Bartolomé de Campo y de San Cristóbal de Canyada, con una cierta autonomía respecto a la de San Juan Bautista, pero con Vicarios parroquiales, residentes en cada una de las “partida” o “lugares” citados.
Se cumple este año el 225 aniversario de la erección – ese es el nombre canónico-, de las dos parroquias de ambas poblaciones del Valle.
Camp de Mirra comenzó la construcción de su templo parroquial en 1817, siguiendo los planos del arquitecto y académico de Bellas Artes de San Carlos de Valencia Salvador Garriga (Valencia 1765-1833), que dirigía al mismo tiempo las obras de la parroquia de Beneixama, inaugurada en 1841.
“Tan luego quede cubierta y lo permita la obra de ensanche”
La primera fase de los trabajos de la parroquia de Camp de Mirra quedó paralizada en 1833, con la muerte del arquitecto director. Poco después de reiniciarse las obras de ampliación, doña Elena Santonja ordena en su testamento de 16 de diciembre de 1865, que llegado el momento oportuno se destine una cierta cantidad para construir el retablo del altar mayor4 .
En el apartado 5º expresa textualmente: “Lego la cantidad de doscientos escudos para la fabricación del Altar Mayor de la Iglesia del Pueblo de Campo de Mirra, el cual se ejecutará según el plano que levantará un Arquitecto, y tan luego quede cubierta y lo permita la obra de ensanche de dicha Iglesia, que se está realizando actualmente”
En efecto doña Elena Santonja destina doscientos escudos para la construcción del Retablo Mayor, donde iba a ser colocada la imagen del patrono y titular, el apóstol San Bartolomé.
Como mujer culta, inteligente y bien asesorada tal vez por su pariente, el futuro cardenal don Miguel Paya Rico, no deja ningún elemento al azar. Con cautela prevé que los planos los levante un arquitecto y no cualquier maestro de obras, que también entonces trabajaban tanto en Beneixama como en Camp de Mirra. En la redacción queda constancia que se construirá el altar, “tan luego quede cubierta y lo permita la obra de ensanche de dicha Iglesia, que se está realizando actualmente”.
El singular testamento, muy rico en detalles, nos descubre los nombres de las personas de su confianza, indicando que para cumplir y llevar a efecto lo ordenado nombra como sus
albaceas testamentarios a su esposo don Juan Bautista Cerdà Herrero; a su sobrino carnal don Miguel Payà Santonja, a don Vicente Pla y Quiles, Vicario aquellos años de Camp de Mirra, junto a otros a los que otorga “las facultades en derecho necesarias para ejecutar en todas sus partes el cometido que les confío y les encargo el más exacto y puntual cumplimiento”.
Cuando se inaugura el nuevo templo parroquial de Campo de Mirra en 1875, quien escribe la crónica de las celebraciones y de los tres días de fiesta, es el Vicario parroquial don Vicente Pla Quiles, mientras que la nueva Iglesia era bendecida por don Andrés Eugenio Noguera, Cura de Beneixama.
Don Juan Bautista Cerdá Herrero, esposo de doña Elena Santonja era natural de Biar, con numerosas posesiones en Camp de Mirra. De hecho, tanto el barrio de la Bassa, como el camino, recibe aquellos años el nombre de “camino y caserío de Cerdà”.
4. Archivo Parroquial de Beneixama, Testamento de doña Elena Santonja Costa (1814-1870)
Parroquia de San Bartolomé
Templo parroquial de Campo de Mirra
“Ornamentos o en aquello de mayor necesidad”
Elena Santonja fue muy generosa en su testamento con su parroquia natal de Beneixama, pero sin olvidar a las otras dos parroquias vicarias, necesitadas de ornamentos y objetos para el culto. Por eso deja ordenado que una porción de sus bienes “se empleará en la adquisición de ornamentos o en aquello que fuere de mayor necesidad para las Iglesias de Campo de Mirra y Cañada, a juicio de los Señores Vicarios de las mismas, mitad para cada una”
El 24 de agosto de 1875, - se cumplen ahora 150 años-, se inauguró y bendijo la parroquia de San Bartolomé de Camp de Mirra. Doña Elena Santoja, que había sido en algún momento Madrina de la Confirmación de los jóvenes de las tres parroquias, no pudo asistir a la solemne inauguración. Había muerto, cinco años antes, el día 15 de octubre, fiesta de Santa Teresa de Jesús de 1870.
“Buena educación y sanas doctrinas, para los pueblos de Campo y Cañada”
Mujer de potentes convicciones católicas y con un gran amor por la iglesia, centró especialmente su testamento en la creación de una “fundación” con una triple finalidad: Escuela de párvulos, una enseñanza para los niños, donde se imparta “buena educación y con sanas doctrinas ”, y la ayuda como beneficencia para los ancianos y
familias más pobres, pero siempre con una visión llamémosle ahora “comarcal”.
“En su consecuencia, con el fin de que en su infancia reciba la juventud venidera de la presente Villa y pueblos de Campo y Cañada buena educación y sanas doctrinas, y el de que la ancianidad desvalida de dichas poblaciones tenga un Asilo de Amparo y consuelo donde acabar sus días tranquilamente, con lo cual además de los beneficios que indudablemente han de recibir dichas clases, creo hacer un gran bien a nuestra Santa Religión y a las mismas poblaciones, es mi voluntad fundar, como fundo un establecimiento con destino a escuela de párvulos, enseñanza de niñas y beneficencia, en el que se admitirán a todos los vecinos de las referidas Villas y Pueblos que sean dignos de ello”.
El “establecimiento” fundado en Beneixama con esta finalidad, se puso bajo la dirección de las Hermanas Teresianas del Carmen.
La generosidad de Doña Elena Santonja, no alcanzó tan solo a los niños y a los ancianos, sino también de manera especial y singular a los más pobres. Por eso dejó ordenado en su testamento de forma explícita, que una parte de sus bienes sería repartida “mitad entre los pobres de la presente Villa y la restante mitad entre los de los pueblos de Campo de Mirra y Cañada”
Retablo en 1950
Retablo altar Mayor
1921. LA RELIQUIA DE SAN BARTOLOMÉ FUE LLEVADA A BENEIXAMA
Para aclarar alguna duda y confusión, expresada en la Revista de fiestas del pasado año. El 2 de agosto de 1921 se desató una horrorosa tempestad en la comarca, con una potente descarga de pedrisco que arrasó buena parte de las cosechas del Valle. Cuatro años antes, en 1917 había llegado a Camp de Mirra desde Roma una reliquia del apóstol San Bartolomé, que hasta tiempos recientes fue utilizada para conjurar las tormentas. Así lo cantan los Gozos: “Campo de Mirra te adora/ en tu Reliquia Sagrada / pues la tempestad y piedra / es por ella conjurada”.
Pocos días más tarde de la tormenta, el cura de Beneixama don Estanislao Boluda le pidió al Vicario de Campo de Mirra don Vicente Valero Doménech, si era posible trasladar la reliquia a la parroquia de San Juan Bautista, para pedir al Señor, por intercesión del apóstol la recuperación del buen ánimo y la esperanza entre los feligreses de la parroquia madre.
El relato no figura tan solo en los documentos del archivo histórico municipal de Campo de Mirra, sino en el recuerdo de las personas más mayores que ya no están entre nosotros, caso de mi abuela Josefa Esteve Serrano, que cuando sucedieron estos acontecimientos tenía 21 años y tantas veces lo contó5
La devolución de la reliquia a Camp de Mirra fue solicitada semanas más tarde, para poder celebrar las fiestas del patrono el día 24 de agosto6.
Mossén Josep Miquel Francés Camús Cronista Oficial de Camp de Mirra
5. 544/15. Archivo Histórico Municipal de Campo de Mirra. Expediente de solicitud del Ayuntamiento al Ministerio de Fomento de Ayudas del Fondo de Calamidades, como consecuencia del pedrisco de 1921
6. Belda Diez, Ramon; Frances Berbegal, Román; Francés Camus, Josep Miquel: (1988): “Historia de El Camp de
Mirra i la seua festa Major”. Pag 97
Camp de Mirra en 1900
Reliquia de San Bartolome, 1917
Mariposas diurnas de Beneixama
Suelen llamarnos la atención las grandes especies de fauna emblemáticas y amenazadas como el oso, el lince, las grandes águilas, etc., por citar algunas de las más conocidas. Existe otro tipo de fauna “olvidada” y no por ello menos importante, como es el caso de los insectos, y más en concreto, de los lepidópteros (insectos del Orden Lepidóptera, que viene del griego lépidos (escama) y pteros (ala).
Desde siempre me han atraído estos insectos, con ese colorido y ese ciclo vital tan llamativo, pero no fue hasta la publicación del libro Mariposas diurnas de la Comunidad Valenciana (1) en el año 2010, cuando mi interés por ellas creció gracias a que esta publicación es una guía muy práctica y fácil de manejar para el reto de la identificación.
Existe a nivel europeo un grupo de seguimiento de estos insectos (eBMS) o Programa Europeo de Seguimiento de Mariposas, que tiene como objetivo recopilar datos para promover el seguimiento y su conservación, uniéndome a él como colaborador en el año 2014. En España lo representa SOCEME (Sociedad para la Conservación y Estudio de las Mariposas de España), del que formo parte. La pertenencia a estas dos entidades me supuso un avance muy importante, ya que cuentan con expertos que ayudan en la identificación y resuelven cualquier duda.
El método de seguimiento consiste en recorrer una ruta fija o transecto de forma periódica anotando las mariposas observadas en un cubo imaginario de 2,5 mts., a cada lado y 5 mts, por delante y encima. La longitud es variable (normalmente de 1,5 a 2 kms) y se repite cada diez días aproximadamente, con un mínimo de 10 transectos por temporada. Al adoptar el mismo sistema o protocolo de censo que los demás países europeos, se contribuye a la observación de cambios globales, como el cambio climático. Los datos obtenidos por el BMS son utilizados por la Comisión Europea para valorar el estado de conservación y evolución del medio natural. Un sistema parecido se utiliza también con las aves en el programa de Seguimiento de las Aves Comunes Reproductoras de España (Programa Sacre), y lo realiza la Sociedad Española de Ornitología (Seo/Birdlife), pero con otro protocolo distinto. Los seguimientos a largo plazo con métodos estandarizados, permiten observar incrementos o disminuciones de las especies a los que van dirigidos. Nuestro país, debido a su orografía y situación geográfica es uno de los países con mayor diversidad de mariposas del continente europeo. Las mariposas juegan un papel muy importante en el mantenimiento de los ecosistemas, contribuyendo a la polinización de infinidad de especies vegetales y son unos buenos indicadores de la calidad ambiental. Datos de la Comisión Europea muestran que las poblaciones europeas de mariposas se han reducido en un 32%. Para España (excepto Catalunya) sólo se tienen datos de los últimos diez años, período algo corto para ver tendencias. Sin embargo, en Catalunya se tienen datos anuales desde el año 1994, constatándose una bajada del 39% de las poblaciones de estos insectos (2). El uso indiscriminado de pesticidas en la agricultura afecta a las mariposas y a la práctica totalidad de los insectos.
Empecé a hacer uno de estos transectos en Beneixama en el año 2014, por lo que la zona ya cuenta con datos de diez años. Aparte de este transecto, y ya a título par-
ticular, se han recorrido todos los ambientes, desde el rio Vinalopó, pasando por los cultivos y eriales, hasta El Blanquinal y la Lloma de les Cabres, intentando cubrir todas las formaciones vegetales presentes, ya que las mariposas suelen variar en función de las plantas de las que se alimentan. El espacio con más variedad y número de mariposas lo he encontrado en el rio Vinalopó, debido a la riqueza vegetal que suelen poseer los lugares con algo de humedad. El número de especies de mariposas diurnas contabilizadas en Beneixama asciende a 62.
El listado que aquí se presenta no pretende ser exhaustivo, ya que han sido recopiladas por un aficionado, pero creo que es una buena aproximación, de la que puede que falten algunas especies muy parecidas y escasas. Por ejemplo, existen citas antiguas de Hyponephele lupinus en Beneixama, pero yo no la he encontrado (1). Muchas mariposas son distinguibles a simple vista, incluso en vuelo. En otras puede resultar necesaria su captura mediante cazamariposas y posterior suelta (como puede apreciarse en las fotos 6 y 7), y unas pocas necesitan para su identificación un examen más pausado, ya que son indistinguibles visualmente y sólo pueden ser separadas mediante la observación de sus órganos reproductores, como ocurre con algunos hespéridos. (4)
LISTADO DE ESPECIES OBSERVADAS SEPARADAS POR FAMILIAS
PAPILIONIDAE
• Chupaleches (Iphiclides feisthamelii)
• Macaón (Papilio machaon)
• Una de las mariposas más llamativas por su colorido y gran tamaño. Asociada al hinojo (Foeniculum vulgare) en cultivos y a la ruda (Ruta sp) en terrenos más forestales.
• Arlequín (Zerynthia rumina)
PIERIDAE
• Cleopatra (Gonepteryx cleopatra)
• Colias común (Colias croceus)
• Colias pálida (Colias alfacarensis)
• Esbelta común (Leptidea sinapis)
• Blanca de la col (Pieris brassicae)
• Blanquita de la col (Pieris rapae). Sin duda, la Blanquita de la col es la mariposa más abundante, pudiendo observarse incluso dentro de núcleos urbanos.
• Blanca de Mann (Pieris mannii)
• Blanquiverdosa (Pontia daplidice)
• Alcaparrera (Colotis evagore). Asociada a la alcaparrera (Capparis spinosa), de la que existen al menos, unas quince plantas en el municipio (información facilitada por Joan V. Pérez Albero “El Carrasqueño”).
• Blanquiverdosa común (Euchloe crameri)
• Aurora amarilla/Bandera española (Anthocharis euphenoides). Los machos de esta bonita especie recuerdan a una bandera española. Inconfundible y muy llamativa.
NYMPHALIDAE
• Pedregosa (Lasiommata maera)
• Saltacercas (Lasiommata megera). Una de las mariposas más frecuentes en todo tipo de ambientes, aunque no entra en los núcleos urbanos.
• Ondulada (Pararge aegeria)
• Ocelada dorus (Coenonympha dorus)
• Medioluto ibérica (Melanargia lachesis)
• Medioluto herrumbrosa (Melanargia occitánica)
• Medioluto ines (Melanargia ines)
• Loba (Maniola jurtina)
• Lobito listada (Pyronia Cecilia)
• Lobito de banda blanca (Pyronia bathseba)
• Sátiro rayado (Hipparchia fidia)
• Sátiro gris (Hipparchia statilinus)
• Sátiro alcyone (Hipparchia alcyone)
• Sátiro rubio (Hipparchia semele)
• Sátiro negro (Satyrus actaea)
• Nacarada pandora (Argynnis pandora)
• Espejitos (Issoria lathonia)
• Ondas blancas (Euphydrias desfontainii). Muy escasa. Sólo observada en una ocasión en pequeños barrancos de la solana de la sierra, siempre con presencia de la planta Cephalaria leucantha.
• Doncella mayor (Melitaea phoebe)
• Atalanta (Vanessa atalanta)
• Cardera (Vanessa cardui). Esta mariposa realiza la ruta migratoria más larga que se conoce en un insecto, recorriendo 15000 kms., desde Europa, atravesando el Mediterráneo y el Sahara, para llegar hasta el Africa sub-Sahariana (3)
• Nazarena (Favonius ersite) Escasa. Sólo observada volando alrededor de pies de carrasca en forma de mata.
• Manto común (Lycaena phlaeas)
• Niña celeste (Lysandra bellargus)
• Niña albina (Polyommatus albicans)
• Niña tersites (Polyommatus thersites)
• Icaro (Polyommatus icarus)
• Niña nacarada (Polyommatus nivescens). Escasa. Sólo observada en la solana de la sierra, con presencia de Anthyllis vulneraria.
• Morena común (Aricia cramera)
• Morena serrana (Aricia montensis)
• Náyade (Celastrina argiolus). Sólo observada en el cauce del Vinalopó con presencia de zarzas (Rubus ulmifolius)
• Estriada canela (Lampides boeticus)
• Estriada gris (Leptotes pirithous)
• Taladro del geranio (Cacyreus marshalli). Originaria de Sudáfrica, introducida accidentalmente en la década de los 80. Plaga de los geranios. Cuando está en la fase de oruga se alimenta de ellos.
• Melanops (Glaucopsyche melanops)
• Abencerraje del tomillo (Palaeophilotes panoptes)
HESPERIIDAE
Sin duda, la familia más diferente a las demás mariposas diurnas y de identificación más complicada, especialmente el género Pyrgus.
• Dorada oscura (Thymelicus acteon)
• Dorada puntas claras (Thymelicus sylvestris)
• Piquitos de las malvas (Carcharodus alceae)
• Cervantes (Erynnis tages)
• Proto (Muschampia proto)
• Ajedrezada yunque (Pyrgus onopordi)
• Ajedrezada menor (Pyrgus malvoides)
• Sertorio (Spialia sertorius)
José Aragoneses
Referencias bibliografícas:
1. Montagud, S. & García Alamá, J.A.) 2010. Mariposas diurnas de la Comunidad Valenciana (Papilionoidea & Hesperioidea). Colección Biodiversidad, 17. Consellería de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, Generalitat Valenciana. Valencia. 472 páginas.
2. (Diario El País. -Miguel Angel Criado- El mundo se queda sin mariposas).
3. Talavera G, García-Berro A, Talla VNK, Ng’iru I, Bahleman F, Kébé K, Nzala KM, Plasencia D, Marafi MAJ, Kassie A, Goudégnon E, Kiki M, Benyamini D, Reich MS, López-Mañas R, Benetello F, Collins SC, Bataille SPC, Pierce NE, Martins DJ, Suchan T, Menchetti M, Vila R (2023). The Afrotropical breeding grounds of the Palearctic-African migratory painted lady butterflies (Vanessa cardui). Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) 120 (16) e2218280120. doi:10.1073/pnas.2218280120.
4. Asociación Zerynthia y varios autores. Propuesta actualizada de nombres comunes en castellano para las mariposas de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (Lepidoptera: Papilionoidea). Boletín de la Sociedad Entomológica Aragonesa (S.E.A.), nº 60 (30/06/2017): 463–483.
Foto 10. Issoria lathonia (José Manuel Aragoneses García)
L’antiga façana de l’ermita de la Divina Aurora de Beneixama
INTRODUCCIÓ
Resulta curiós com és de capritxós el destí i com, de vegades, la casualitat provoca que algú s’adone d’un detall que havia passat desapercebut per a d’altres. Açò és precisament el que ha ocorregut perquè es publique en aquest número de la Revista de Festes de Moros i Cristians de Beneixama el present article, que pretén donar un petit pas per recuperar la memòria col·lectiva del nostre poble i una humil contribució al foment de certa consciència al voltant del nostre patrimoni històric-artístic.
Va voler la casualitat que el sis de novembre del passat 2024, pocs dies després de la fatídica barrancada del vint-i-nou d’octubre i per tal d’evadir-me de tan colpidora realitat, a l’autor d’este text se li ocorreguera vore a la web d’À Punt el capítol seixanta-quatre que el programa Ciutats desaparegudes , de la seua cinquena temporada, dedicat, entre d’altres, al nostre poble. En eixe episodi, just al minut onze 1 es mostra una fotografia conservada a la col·lecció de l’Arxiu de la Diputació Provincial d’Alacant i que fou presa durant les festes de l’any 1944, concretament al migdia del sis de setembre, quan fou beneït el nou castell; aquell on actualment continuen celebrant-se les ambaixades. 2 En la captivadora imatge es troben, en primer terme el veïnat del nostre poble, aglomerats en una gran massa davant la fortalesa de fusta, deixant un rogle al capdavant de la portada d’aquest per tal que l’aleshores rector de la parròquia, Juan Bautista Chelet, amb l’ajuda d’un hisop, ruixara amb aigua beneïda l’edificació efímera. Però allò que ens interessa en aquesta ocasió no és l’algaravia que va produir al nostre veïnat aquesta efemèride, sinó un detall que sembla haver passat inadvertit per a molts i que es troba al cantó superior dret de la imatge i és que la façana de l’ermita de Nostra Senyora de l’Aurora no presenta el mateix aspecte que a l’actualitat.
Imatge 1: Vista de l’antiga façana de la Divina Aurora de Beneixama, durant l’acte de benedicció del nou castell, al migdia del sis de setembre de 1944. Arxiu Històric Provincial d’Alacant, signatura N007263.
No es pretén atribuir-se cap troballa al respecte, en tant que no ho és. Realment, hi ha hagut fins al moment diversos indicis que han permès a qualsevol ser conscient que l’actual façana de l’ermita no és l’original. Sens anar més lluny, tal i com es va apuntar a la Revista de Festes del 2012, l’any 1948 es va dur a terme la reforma de la façana i fou col·locada a l’extrem esquerre de la portada una placa commemorativa d’aquest fet i en la qual s’indicava que l’aleshores Governador Civil de la Província
2. Segons el Programa de festes d’aquell any, aquell fou el primer acte. El castell fou “costejat per subscripció popular i construït als acreditats tallers de José M.ª Daniel i Vicente Conca Sanchis, i decorat pel pintor José Albero Graciá” i Olegario Pastor. El disseny fou de Juan Pastor Valdés. Veure’s: Programa de Festes de Moros i Cristians de Beneixama, 1944, p. 12 i p. 16.
Imatge 2: Vista de l’antiga façana de la Divina Aurora de Beneixama, durant unes festes de Moros i Cristians de principi del segle XX. Ca. 1900-1910.
Col·lecció María Mercedes Molina Berenguer.
BREU RESSENYA HISTÒRICA
Per causa dels buits documentals al respecte i a la falta de treballs arqueològics, l’origen de l’edifici és incert i, per tant, no es coneix quan fou erigit. La primera referència escrita que al·ludeix clarament a l’ermita de Beneixama data del segle XVI. No obstant això, tampoc es pot tenir la certesa que aquest document parle a l’edificació actual, que hauria d’haver estar reformada en diverses ocasions per causa del seu manteniment fins a l’actualitat i per tal d’adaptar-se al gust estètic i a les necessitats litúrgiques de cada moment o, ni tan sols si parla d’una ermita anterior a l’actual que estiguera construïda al mateix sòl que la que coneixem hui en dia.
Siga com siga, aquest document al qual ens estem referint data del 1577 i fou escrit per l’aleshores arquebisbe de València i patriarca llatí d’Antioquia Sant Joan de Ribera amb motiu d’una visita pastoral. No obstant això, resulta més valuós pel fet que permet conèixer de manera exhaustiva l’abillament d’objectes litúrgics amb els quals comptava el temple al moment esmentat, que no pas per ser massa detallat amb com era l’edificació en aquell moment.
El fragment al qual ens estem referint, transcrit per Josep Antoni Ferre Puerto a Aproximació a la història de Beneixama, és el següent:
“En diesiocho días del mes y anyo susdichos se visita la hermita de Sant Joan de Benaxama. Hallose en dicha hermita un retablo con las figuras de Sanct Joan y Sanct Christoval y Sanct Sebastiàn. A los lados dos crucifixos, uno grande de los medianos y otro pequenyo, y utra ara. Unas tovallas scadas, una campanilla sobre el tejado7 de la hermita y mas veynte sueldos que estan en poder de Genis Llopis, de los quales pagó tres sueldos por la presente visita. Y mes deu sous y dos diners en poder de Joseph Costa, toda la qual ropa y diesisiete sueldos quedó a cargo del dicho Genís Lopis, el qual prometió dar buena quenta en dicha ropa y dinero para lo qual obligó sus bienes. Renució est. Fecho en la dicha hermita est. Presentes testigos mossen Pelegrí, retor de Biar y mossen Joan Candela, clérigo, presbítero de dicha villa”.8
Plan topografico, que comprende, y dispone la situacion de Biar, y Benejama en sus quatro Partidos, y las distancias de estos entre si, y entre aquella el curso de la rambla, ô rio seco, como se verá en la explicación (Detall). Escala Ca. 1:36.830. 1797. Tinta bruna i aiguada de colors sobre paper, 470×670 mm. AGFDV. Mapes i Plànols, carpeta 10, número 1, imatge 7952.
7. En la transcripció d’aquest document al mencionat llibre, realment posa “deyado”, però s’ha de tractar d’un error, bé de la transcripció de l’autor d’aquest o bé del moment en el que es va fer la visita pastoral, i la paraula correcta és “tejado”. A les descripcions d’edificis religiosos, l’expressió “una campana sobre tejado” ha estat recurrent durant segles per a referir-se que aquests estaven proveïts d’una espadanya amb campana. 8. FERRE PUERTO, Josep Antoni. Aproximació a la història de Beneixama: 1245-1850. Beneixama: Ajuntament de Beneixama, 1999, p. 45-46.
Imatge 3: Josep Tormo.
Tot i que aquest text resulta més fructuós per tal d’estudiar l’abillament del temple, de la descripció que féu Sant Joan de Ribera a propòsit de la seua visita cal parar atenció al fragment que diu “(...) una campanilla sobre el tejado de la hermita (...)”. Açò sembla indicar que ja al segle XVI l’edificació comptava amb una espadanya i una campana, fet que sembla haver estat una constant en aquest edifici. Aquesta és precisament la imatge de l’edificació que ofereix en el primer testimoni visual que es coneix de l’ermita de la nostra localitat, el plànol de la conca alta del riu Vinalopó que Josep Tormo va fer a finals del segle XVIII i que es conserva a l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació Provincial de València.9
Eixe plànol, que pretenia mostrar de manera esquemàtica l’estat de la vall de Beneixama a les acaballes del segle XVIII, posava èmfasi en els recursos naturals i les infraestructures hidràuliques. També mostra les poblacions de la contornada, tot i que de manera un tant col·lateral, perquè no era l’objectiu principal del cartògraf i, per tant, no són imatges massa versemblants ni detallades d’aquestes. Per aquest motiu, el mapa tampoc aporta massa informació sobre com era Beneixama en aquella cronologia. Es pot apreciar, no obstant això, que el nostre poble ha estat representat com un conjunt d’uns pocs edificis de vivendes entre els quals en destaca un, una mica més alt i ample que la resta, l’ermita que, a més, de per l’escala, es distingeix de la resta per tindre una espadanya rematada per una creu i que al seu interior alberga una xicoteta campana.
Tot fa pensar que aquest edifici que es va representar en el mapa esmentat és l’edifici que coneixem actualment, doncs, com s’ha dit, “no coneixem la data exacta de la seua construcció. Però tot fa pensar que és de principis del segle XVIII, al menys tal i com ens ha arribat fins hui”.10 Es tracta d’un temple de planta basilical i una sola nau, dividida en tres trams coberts amb voltes d’aresta, delimitats per arcs torals, decorats amb fullatges i penjants, que s’assenten sobre pilars adossats al mur. Al fons, hi ha un presbiteri de planta quadrada, més estret que la nau i cobert per una cúpula valenciana de tambor cilíndric sobre petxines, davall la qual es troba el baldaquí on es situa la talla de Nostra Senyora de l’Aurora.
L’aspecte del seu interior, per tant i, en general l’estructura de l’ermita, es correspon a una remodelació neoclàssica de cronologia incerta, realitzada a partir del segle XVIII i no més tard del primer terç del segle XIX. Cal donar per suposat que la desapareguda façana a la qual se li dedica aquest article i de la qual es parlarà més endavant amb deteniment, fou plantejada en eixe mateix moment.
La següent font històrica que aporta informació sobre el santuari de la Divina Aurora és la breu descripció que Pascual Madoz Ibáñez va fer d’aquest quan es va personar a la nostra localitat amb la intenció de recaptar informació per al volum dedicat a Villena, Beneixama, Biar i Sax de la seua cèlebre obra magna, el Diccionario geográfico-estadístico-histórico. L’autor, que va arribar a ser Ministre d’Hisenda l’any 1855 pel Partit Progressista, va visitar el nostre poble després que la nova església parroquial fora beneïda l’any (i segurament no després de l’any 1845).11 Al seu text diu:
“Tiene igl., que fundada en 1774 en classe de vicaría aneja a la de Biar, fue erigida en parr. en 1777, la cual se haya en la actualidad servida por un cura de provisión ordinaria y un vicario. Son sus anejos en este orden los pueblos de Campo y Cañada, en los que se establecieron 2 vicarias en el año 1801. El templo que ha servido hasta hace pocos años de parr. no era más que una ermita dedicada a San Juan Bautista; pero el 9 de septiembre 12 de 1841 se verificó la bendición e inauguración del nuevo templo, con la advocación que tenía la ermita (…). La ermita que antes sirviera de parr., tiene ahora por titular a Ntra. Sra. de la Aurora, de grande veneración en el pueblo, fuera del cual se encuentra un cementerio regular”.13
Novament, la ressenya que fa l’autor no és massa esclaridora sobre l’aspecte que a la dècada de 1840 tenia l’ermita. Sí que ho resulta en canvi la que fa del nou temple parroquial, que el devia impressionar.14 No obstant això, és molt cridaner un detall que aporta sobre l’ermita dient que “fuera del cual se encuentra un cementerio regular”. És a dir, almenys, a començaments del segon terç del segle XIX els nostres avantpassats encara es soterraven al voltant d’aquest edifici.
9. El títol complet d’aquest mapa és Plan topográfico, que comprende, y dispone la situación de Biar, y Benejama en sus quatro Partidos, y las distancias de estos entre sí, y entre aquella el curso de la rambla, ô río seco, como se verá en la esplicación. Té unes mides de 470x670 mm i la seua signatura és AGFDV. Mapes i plànols, número 7952, MP 10 n. 1.
10. PAYÁ ANDRÉS, Miguel. Op. Cit, p. 51.
11. Quan Madoz fa la ressenya de la seua visita a Villena, localitat que presideix a Beneixama en la seua publicació, aporta l’estadística de criminalitat del partit judicial presidit per aquesta ciutat de l’any 1843. Això fa pensar que potser l’expedició per visitar aquesta zona fora al voltant de l’any següent, 1844.
12. Al text original, posa “el 9 de noviembre de 1841”, però és ben sabut que el nou temple fou beneït el nou de setembre de 1841 per Miguel Payà Rico, tal i com ell mateix narra en el memorial de consagració de l’obra que fa al revers del full 103 i al vers del 104 del Cinquè Llibre Sagramental de l’Arxiu Parroquial de Beneixama. Per tant, s’ha d’atribuir aquest fet a una equivocació de Pascual Madoz.
13. MADOZ IBÁÑEZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico: Villena, Benejama, Biar, Sax. Madrid: 1849. (A partir de l’edició facsímil publicada a València: Llibreries París-València, 1995), p. 13-14.
14. Sobre l’església parroquial diu Madoz que “por su elegancia y solidez merece una particular mención”. I afig que “tiene 2 torres en su frontispicio, un atrio espacioso, prolongándose en tres cuerpos o naves con un extenso crucero, dando cabida luego a un grande presbiterio, capilla de comunión, trasagrario, sacristía, rematando el edificio una media naranja de hermosas proporciones”.
Imatge 4: Comparació dels dos alçats de la façana de l’Ermita de la Divina Aurora de Beneixama. A l’esquerra recreació de la façana original, realitzada a partir de fotografies antigues. A la dreta disseny de la façana actual. Miguel Ángel Ortín Molina.
L’ANTIGA FAÇANA DE L’ERMITA
Parlant ja pròpiament de l’antiga façana, la descripció que d’aquesta es farà pot ser un tant inexacta, pel fet que s’ha fet a partir de totes les imatges que d’aquesta s’han trobat i de les que s’ha tractat al principi del present article. Com s’ha pogut veure, no en són molt quantioses i, a més, l’objectiu d’aquestes no era mostrar la façana esmentada, per la qual cosa no són especialment detallades. No obstant això, s’ha intentar fer la descripció de la manera més precisa que ha estat possible.
Si es comença la descripció de baix cap a dalt, originalment, la portada estava flanquejada per pilastres adossades d’ordre dòric, que pretenien sostenir un arquitrau format per dues platabandes sobreposades. A sobre hi havia un fris llis i amb una successió de denticles acanalats, que recordaven al seu torn els tríglifs característics d’aquest ordre arquitectònic. A continuació, damunt del fris s’hi disposava una cornisa amb cimaci flanquejada per gerros decoratius als extrems. Al centre de la façana, just damunt de la portada, hi havia superposats un tondo subtilment el·líptic a l’interior del qual sembla que hi havia un alt relleu, que aparentment representava un templet clàssic amb frontó semicircular, i un òcul de menor diàmetre que aportaria llum a l’interior de l’edifici. La façana estava rematada per una altra cornisa, damunt la
qual hi havia un gablet amb un arc de mig punt al centre, que feia al seu temps la funció d’espadanya, i albergava una campana. Aquest comptava amb un sofisticat disseny de línies corbes còncaves i convexes de tradició barroca, decorat amb tres de pinacles aixafats a ambdues bandes, assentats sobre les superfícies horitzontals i rematat per una creu al centre. Aquesta original solució, que combinava un disseny merament ornamental i un element funcional, com l’espadanya, era allò que més caràcter conferia al conjunt i que connectava les traces d’aquesta façana amb altres edificis religiosos d’arreu de terres valencianes i d’altres diòcesis que col·linden amb el nostre territori d’entre mitjans del segle XVIII i el primer terç del XIX. Tot el conjunt quedava emmarcat per una cadena de carreus fingits que delimitava l’ample de la nau, l’únic element que encara es pot apreciar al disseny actual de la façana.
LA REFORMA DE LA FAÇANA I
EL SEU ASPECTE ACTUAL Sembla que, des d’antic la casa del rector, ha estat adossada a la part esquerra de l’ermita, com en l’actualitat, tot i que, si es presta atenció a la fotografia més antiga que s’ha mencionat al principi de l’article, a començament del segle XX es tractava d’una edificació amb una façana semblant a les de la majoria d’edificis de vivendes dels nostres avantpassats i no estava integrada arquitectòni-
cament amb la del temple. A més, a la part esquerra de la façana hi havia una tàpia més baixa que les altres dues edificacions, amb una porta amb llindar per poder accedir a l’interior del solar on és de suposar hi havia un hort menut i on pot ser, fins i tot, estiguera eixe cementeri de les immediacions de l’ermita el qual mencionava Madoz. No obstant, això últim no es pot provar de cap manera amb els coneixements actuals.
Tal i com es pot apreciar en la imatge següent, de l’any 1944, un temps abans que aquesta fora presa ja s’havia escomès una subtil remodelació del conjunt i, si bé la rectoria i la façana del temple continuaven intactes, a la part esquerra, on estava el solar, s’havia falsejat una façana, incloent-hi, fins i tot, unes teules que simulaven l’inici d’una coberta fingida. D’aquesta manera s’igualava l’aspecte de la façana de la casa del rector amb el de la tàpia del solar i la de l’ermita, que quedava integrada al centre d’un conjunt més unitari. No obstant això, aquesta solució pareix que no fou suficient i, com s’ha dit, l’any 1948 es va procedir a fer una operació de pertinença qüestionable des d’un punt de vista patrimonial i que va desproveir irreversiblement l’edifici del seu aspecte original, creant un fals històric i conferint-li la imatge que lluïx hui en dia.
Aquesta reforma és deguda al disseny de l’arquitecte Manuel Puig Pastor i el mestre d’obres que va fer el seguiment de la mateixa fou José María Molina Sanjuan. Com s’ha dit, l’obra, que només va durar sis setmanes i que tingué un cost total de 28.480,91 pessetes, comptant els honoraris dels treballadors i tot el material requerit per a dur-la a terme, fou costejada pel
Governador Civil de la Província d’Alacant 15
La portada de l’actual façana del temple està flanquejada per un parell de pilastres afaixades d’ordre jònic adossades al mur que presenten un sotil encoixinat al fust. L’entaulament que pretenen suportar, completament desproveït de decoració està format per un arquitrau d’una sola platabanda i un fris i una cornisa llisos, a sobre del qual hi ha un frontó partit. Al centre, coincidint amb l’ample de la porta d’accés a l’interior del temple, hi ha una fornícula d’arc de mig punt, que fingix estar sustentada per una mènsula i que alberga al seu interior una imatge de la nostra patrona que va realitzar per a la ocasió l’escultor villenenc Francisco Cerdán Milán.16 La fornícula està flanquejada per altres dues columnes jòniques a sobre de les quals hi ha un entaulament rematat per un frontó partit, reproduint a menor escala el disseny de la part inferior de la portada.
Rematant la façana hi ha una cornisa sobre la que s’assenta un gablet-espadanya, al centre del qual hi ha un arc de mig punt on s’hi alberga una campana. L’arc està flanquejat per unes pilastres jòniques sobre les quals hi ha un frontó clàssic, amb una creu com a remat i amb dos pinacles rebaixats damunt dels vèrtex inferiors. Tot açò, més estret que la resta dels elements del conjunt de la façana, queda integrat en aquesta gràcies a unes grans volutes que remeten a la solució de Leon Battista Albertti a la façana de Santa Maria Novella, i dos parells de pinacles piramidals.
Imatge 5: Grup de joves beneixamudes i beneixamuts, davant la glorieta de l’ermita, encara amb la façana original, durant unes festes de Moros i Cristians. 1944. Col·lecció Julio Navarro ConcaArxiu Fotogràfic Rafael Guia Marín.
15. Arxiu Municipal de Beneixama, carpeta 383/5. 16. PAYÁ ANDRÉS, Miguel. Op. Cit., p. 54.
La façana de l’ermita queda singularitzada de la rectoria i del centre parroquial mitjançant una cadena de carreus fingits i per la cornisa superior, que recorre tot el frontal del conjunt, però que s’avança al centre, i delimita l’ample de la nau de l’ermita. La façana de la casa abadia i la del centre parroquial, que fou construït més endavant al solar de la part dreta, tenen el mateix ritme arquitectònic. S’hi superposa un nivell amb les portes d’accés a la part baixa, un parell de balcons al primer pis i dos parells d’arcs de mig punt al segon, a la manera dels nivells superiors dels palaus valencians del Renaixement. Finalment, es situa la cornisa, decorada amb uns pinacles piramidals.
CONCLUSIÓ
L’ermita de Nostra Senyora de l’Aurora és un dels immobles patrimonials més rellevants de Beneixama i l’edifici on es custòdia la nostra patrona, per la qual és innegable els beneixamuts senten una devoció fervorosa. No obstant això, la imatge exterior que mostra en l’actualitat l’edifici és més recent d’allò que molta gent pensa. Al cap i a la fi, no té ni tan sols un segle d’antiguitat. És per aquest motiu que aquest article ha pretès deixar constància i donar a conèixer al nostre veïnat com era fins a mitjans del segle passat la façana d’aquest edifici estimat, el qual sempre ha guardat una relació estreta amb la cultura festiva del nostre poble i la devoció popular de les beneixamudes i dels beneixamuts.
Aparentment, segons es desprèn de les escasses fotografies que es coneixen i del buit documental al respecte, la façana original no presentava cap tipus de patologia a la dècada de 1940. Per tant, no necessitava de cap tipus d’intervenció i, en qualsevol cas, si aquesta haguera sigut necessària, es podria haver respectat l’aspecte original i limitar-se a remeiar-hi desperfectes. És per aquesta raó que s’ha de reflexionar sobre quin fou el motiu per dissenyar una nova façana que va modificar per sempre la imatge de l’edifici. La hipòtesi que es baralla és la voluntat d’unificar la imatge de l’Ermita amb la de l’Ajuntament, una construcció amb la qual guarda moltes sem-
AGRAÏMENTS
Imatge 6: Grup d’amics davant del castell i, al fons, l’espadanya original de l’ermita. Fotografia feta el 12 de setembre de 1944. Col·lecció Carmen Laborda Ferrero. blances, com són els frontons partits de les finestres de la planta principal o el llenguatge classista dels elements arquitectònics. No en va, com és sabut, l’exterior de la casa consistorial també es deu al disseny de l’arquitecte Manuel Puig Pastor i es va dur a terme aquell mateix any de 1948.
Cal aclarir, al seu torn, que a l’actualitat una intervenció d’aquest tipus, amb la qual es modifica de manera tan substancial i de manera irreversible l’aspecte d’un monument històric, haguera estat impossible atesa la legislació patrimonial vigent. No obstant això, a mitjans del segle XX i a l’Estat Espanyol no s’havia format encara una consciència col·lectiva sobre la importància de preservar el patrimoni històric-artístic. Per tant, no es considerava que aquest tipus de projectes foren censurables, sinó més bé tot el contrari i eren relativament habituals. Allò important, però, és ser-ne conscients actualment i crear una consciència col·lectiva per tal de preservar la nostra memòria com a poble i fer-nos càrrec del nostre patrimoni, sent el més respectuosos possible amb ell.
Vull agrair molt especialment la tasca del meu amic Miguel Ángel Ortín Molina que, diligentment i de manera molt voluntariosa, ha fet els dos alçats de la façana que complementen el present text i que faciliten la comprensió de la meua descripció verbal, i que ha estat al corrent dels avanços d’aquesta investigació des del primer moment. Igualment, també vull fer un agraïment a la meua tia Maria Mercedes Molina Berenguer, que sempre està disposada a atendre’m quan tinc alguna inquietud sobre qualsevol tema vinculat amb Beneixama i al meu oncle Francesc Gascó Navarro i a Rafael Guia Marín per ajudar-me a trobar algunes de les imatges antigues de la façana.
Marc Peña Cervera
Historiador de l’Art Universitat de València
70 anys de dades meteorològiques
Fa 25 anys vaig escriure un article en esta revista que analitzava l’evolució d’algunes variables meteorològiques per als que, en aquell moment, eren els últims 25 anys. Corria l’any 2000, i era molt golós escriure un article en una data tan significativa com aquella. De la mateixa manera, considere que ara és el moment d’analitzar de nou com han evolucionat eixes variables incloent-hi els 25 anys que han transcorregut des de llavors. Però com que en algunes variables he aconseguit dades des de fa 70 anys, d’ací el títol de l’article.
I abans de res, encara que les dades provenen de l’Agència Estatal de Meteorologia, agrair a Santiago Albero Navarro i a son pare, Juan Albero Sanchis, per la pacient tasca realitzada per ell, i abans per son pare, durant tots eixos anys en la presa de dades meteorològiques, ja que són ells els que veritablement han fet possible l’existència dels registres dels que disposem hui en dia.
Fa algun temps, vaig escoltar a un locutor de ràdio dir que “El tiempo sigue igual. En invierno hace frío, y en verano hace calor”... i això és de veres; però malauradament, la qüestió no és tan senzilla. Deixe a criteri del lector que al final de l’article valore per ell mateix si l’oratge segueix igual que fa 50 o 70 anys. Com que per a formar-se una opinió al respecte, el que cal fer és estudiar l’evolució dels valors que han pres les variables meteorològiques que modelen el nostre clima, en este article les analitzaré.
TEMPERATURA MITJANA ANUAL
Començaré per la variable meteorològica principal: la temperatura mitjana anual. Esta magnitud és la fonamental, i arrossega a totes les demés. Els valors presos per ella es mostren en la taula i gràfic número 1. (1)
Any
Tª mitjana (ºC) Any
Tª mitjana (ºC)
1977 13,9 2001 15,9
1978 14,1 2002 15,6
1979 14,1 2003 15,2
1980 14,2 2004 14,8
1981 14,7 2005 14,4
1982 14,5 2006 16,1
1983 14,8 2007 15,4
1984 13,4 2008 15,8
1985 14,8 2009 16,4
1986 14,6 2010 14,7
1987 15,1 2011 16,0
1988 14,7 2012 15,7
1989 15,3 2013 14,5
1990 14,9 2014 16,4
1991 13,8 2015 16,3
1992 14,0 2016 16,6
1993 13,0 2017 16,6
1994 15,4 2018 16,2
1995 15,3 2019 16,5
1996 14,4 2020 16,8
1997 15,5 2021 17,6
1998 15,0 2022 17,3
1999 15,1 2023 17,7
2000 15,4 2024 17,7
El valor mitjà de la temperatura mitjana d’estos 48 anys ha sigut de 15,3 ºC. Però a esta dada no és a la que se li ha de prestar atenció, de fet, fixar-se en ella no té cap sentit. Eixa dada seria rellevant si les temperatures mesurades es mogueren al voltant d’eixe valor al llarg de tota la sèrie temporal. Però això no es el que ocorre. Les temperatures mitjanes mostren una clara tendència ascendent, per tant, en el que ens hem de fixar, és en el comportament de la línia de tendència (recta blava) d’eixes temperatures.
TAULA 1
Per cert, això mateix passarà amb la resta de variables meteorològiques que analitze. La línia de tendència ve a ser, en este gràfic, com l’evolució de la mitjana de la temperatura mitjana al llarg del temps (2). I el que ocorre és que en 1977 teníem una temperatura mitjana al voltant de 13,8 ºC, i en 2024 l’hem tinguda de 16,8 ºC; és a dir: un augment de 3 ºC. Per fer-nos una idea del que això implica, l’augment de la temperatura mitjana a tota la Terra des de 1977 fins ara ha sigut d’1,12 ºC (3). Això no vol dir que es tracte d’un augment extraordinari, perquè eixe augment de 3ºC a Beneixama és un augment en un punt terrestre (no marí), mentres que l’augment de 1,12 ºC és l’augment mitjà en terra i mar. Vull dir amb això que eixe augment de 3 ºC no serà diferent de l’augment que hagen experimentat altres punts situats en terres
1977 -5,0 M 35,2 J
1978 -6,0 F 43,0 J
1979 -5,0 F i M 39,0 J
1980 -7,5 D 41,5 A 1981 -9,0 G 38,0 JN
1982 -5,0 M 42,0 J
1983 -14,0 F 38,5 JN
1984 -7,0 G 42,0 J
1985 -10,5 G 38,0 A
1986 -7,0 F 38,5 J 1987 -5,2 G i F 39,0 A 1988 -6,5 F 38,5 A
1989 -3,5 G 39,0 A
1990 -5,0 D 38,0 J
1991 -6,0 F 40,0 A
1992 -3,0 G i D 36,5 A 1993 -5,0 G 38,0 A
1994 -7,0 D 41,5 J
1995 -6,0 G 38,0 J
1996 -5,5 F 39,0 J
1997 -2,0 F 36,5 J
1998 -3,5 G i D 37,0 J
1999 -3,5 G i D 38,5 J 2000 -4,0 G 39,0 J
interiors de qualsevol ubicació geogràfica semblant a la nostra. I que quan augmenta la temperatura global de la Terra, ho fa més en terres interiors continentals, que en zones costaneres i en el propi mar obert.
Com anirem veient de seguida, encara que no és evident a primera vista, este augment de la temperatura mitjana implicarà canvis importants en la resta de magnituds meteorològiques analitzades.
TEMPERATURA MÀXIMA I MÍNIMA ANUAL
Passem a vore l’evolució de les temperatures màximes i mínimes anuals, que apareixen en la taula i gràfic 2. També es mostra el mes en el qual es van donar.
Tª mínima (ºC) Mes Tª màxima (ºC) Mes 2001 -7,0 D 39,5 JN 2002 -5,7 F 36,5 JN 2003 -6,0 G 40,0 J
-6,5 M 40,0 J
-12,0 G 41,0 J 2006 -4,2 G 39,7 J 2007 -5,2 N 39,7 A 2008 -4,5 M 38,2 J 2009 -9,0 D 41,5 J 2010 -8,0 D 42,0 A 2011 -8,0 G 39,0 J 2012 -9,0 F 44,2 A 2013 -4,7 N 36,5 A
-6,2 D 40,0 A
-6,7 F 43,0 J 2016 -7,0 G 43,0 S 2017 -5,0 D 42,0 J 2018 -4,5 F 38,7 J 2019 -6,2 G 41,2 A
2020 -5,5 D 42,2 A
2021 -6,0 G 46,5 A
2022 -5,7 G 43,0 J 2023 -6,5 G 45,0 J 2024 -4,0 D 44,7 A
Ací cal tractar per separat el que ocorre amb cada temperatura. La màxima anual mostra una clara tendència a l’alça. En 1977 teníem una temperatura màxima anual mitjana entorn de 37,9 ºC, i en 2024 l’hem tinguda al voltant de 42,1 ºC; és a dir, 4,2 ºC superior. I això té conseqüències. Una d’elles és que en el decenni 2015-2024, 9 dels 10 anys hem tingut una temperatura màxima anual major de 40 ºC, mentres que en el decenni 1977-1986 només en van ser 4 de 10. Però eixa conseqüència no és la més important. Al cap i a la fi, que un dia de l‘any s’arribe a una temperatura cada volta més elevada no seria tant importat, si només es tractara d’una cosa que només ocorre un dia, o uns pocs dies, a l’any. La verdadera conseqüència la vorem tot seguit, quan analitzem la temperatura màxima mitjana d’alguns mesos de l’any, i el nombre total de dies a l’any amb temperatures majors de 30 i 40 ºC.
TAULA 2
Quant a la temperatura mínima anual, i al contrari del que es podria esperar, no presenta una tendència molt marcada cap a l’alça. La temperatura mínima anual, només ha variat d’una mitjana al voltant de -6,5 ºC en 1977 a una de -5’8 ºC en 2024. Només ha augmentat 0,7 ºC. Vol dir això que més o menys fa el mateix fred que abans? Una volta més hem de recórrer a altres magnituds per a saber-ho, perquè de nou, que un dia a l’any s’arribe a una temperatura mínima de -5, -6 o -7 ºC, qualsevol any pot donar-se el cas.
Temperatura màxima mitjana (ºC)
Any Maig Juliol Octubre
1977 20,1 27,9 21,3
1978 20,1 32,4 20,3
1979* 23,4 31,3 19,2
1980 19,6 30,9 23,3
1981 22,4 29,4 24,9
1982 21,8 34,4 20,5
1983 23,2 32,9 23,6
1984 17,2 33,3 20,6
1985 19,9 32,7 23,6
1986 25,7 30,7 20,3
1987 23,1 29,6 21,2
1988 21,6 30,9 23,1
1989 22,5 32,9 20,7
1990 22,3 30,9 19,6
1991 19,5 31,8 16,6
1992 22,0 29,1 19,5
1993 18,3 28,9 17,0
1994 24,4 34,9 19,6
1995 24,9 31,9 22,0
1996 21,9 31,0 20,5
1997 22,9 28,3 22,2
1998 20,7 32,9 21,8
1999 25,5 31,1 20,4
2000 24,1 32,0 20,8
Temperatura màxima mitjana (ºC)
Any Maig Juliol Octubre
2001 23,6 33,1 24,3
2002 23,4 31,6 22,8
2003 24,2 34,6 18,1
2004 20,3 31,8 24,0
2005 26,1 33,2 22,2
2006 25,7 34,7 24,8
2007 25,6 33,9 21,2
2008 22,7 33,5 21,9
2009 28,2 36,4 25,8
2010 23,5 34,3 22,0
2011 25,5 32,9 24,8
2012 27,1 33,8 22,7
2013 22,0 31,1 25,4
2014 26,0 34,0 24,7
2015 28,9 36,5 22,6
2016 24,6 34,8 25,2
2017 27,0 34,4 26,6
2018 24,3 35,4 23,2
2019 25,2 34,7 24,8
2020 26,5 34,7 23,5
2021 25,6 35,8 24,4
2022 28,1 36,3 26,5
2023 25,2 37,8 27,0
2024 27,8 37,4 24,5
TEMPERATURA MÀXIMA MITJANA
He seleccionat els mesos de maig, juliol i octubre, per analitzar si realment fa més calor durant eixos mesos ara, que fa uns 50 anys. Això es comprova calculant la temperatura màxima mitjana d’eixos mesos, perquè si esta augmenta, això vol dir que la majoria dels dies d’eixe mes, s’arriba a una temperatura més elevada que la que s’arribava anys enrere durant eixe mateix mes. La taula i gràfic 3 en mostren els resultats.
Com es pot comprovar, les màximes mitjanes també han augmentat, tant en juliol, com en maig i octubre (i el mateix ocorre amb la resta de mesos de l’any, no mostrats). Això vol dir que la majoria dels dies d’eixos mesos, fa més calor que abans. Per exemple, en 1977 la mitjana de la temperatura màxima mitjana de juliol estava al voltant
de 30,1 ºC. Ara està al voltant de 35,7 ºC. És a dir, que quasi tots els dies de juliol tenim 5,6 ºC més de calor que el que feia eixe mateix mes a finals dels anys 70. El resultat d’això serà un augment del nombre total de dies amb temperatures majors de 30 i 40 ºC que tenim al llarg de l’any, com vorem de seguida. Dic al llarg de l’any, perquè eixe augment de la temperatura màxima mitjana no és només exclusiu del mes de juliol, com he comentat.
Per tant, el que està ocorrent no és que ha augmentat la temperatura màxima anual perquè un día a l’any (o uns poquets dies), es dona una temperatura màxima més elevada, però la resta de dies de l’any fa la mateixa temperatura que sempre. Ha augmentat la màxima anual, i ha augmentat la mitjana de les màximes de cada mes, la qual cosa vol dir que la majoria dels dies de cada mes, fa una temperatura màxima més elevada que la que feia abans.
Temperatura mínima mitjana Any Gener Març Juliol 2001 3,5 7,3 16,8 2002 1,7 5,1 16,5 2003 1,8 4,4 17,5 2004 1,9 4,4 16,4
El que passa amb les temperatures mínimes mitjanes és un poc diferent. Ho mostre en la taula i gràfic 4 per als mesos de gener, març i juliol.
Es pot comprovar que la mínima mitjana a augmentat en març, sobretot en juliol, però es manté constant en gener. De moment, de matinada, en este mes segueix fent el mateix fred que sempre. Ara bé, en juliol, abans teníem una temperatura mínima mitjana al voltant de 15,2 ºC, i ara la tenim entorn a 19,1 ºC ... cada volta costa més dormir per les nits en estiu.
NOMBRE DE DIES A L’ANY AMB TEMPERATURES
MAJORS DE 30, 35, 40 I 45 ºC.
Passe a analitzar ara el nombre total de dies a l’any amb temperatures màximes majors de 30, 35, 40 i 45 ºC.
TAULA 5 * Falta mes de setembre
La taula i gràfic 5 ens en mostren el resultat.
Ací és on es veu el resultat que la temperatura mitjana anual haja augmentat 3 ºC en els últims 48 anys, i que la màxima mitjana de mesos com el de juliol haja augmentat 5,6 ºC. Resulta que hem passat de tindre una mitjana de 49 dies a l’any amb una temperatura màxima major a 30 ºC, a tindre’n una de 107 dies; més del doble! Quant al nombre de dies amb màximes per damunt de 40 ºC, fins l’any 2000, teníem 1 dia cada dos anys i mig. I ara tenim uns 10 dies a l’any. De fet, des del 1977 fins al 2000 van haver en total 10 dies amb màximes per damunt de 40 ºC. Ara tenim tots eixos dies en un any. És a dir, en només un any tenim el mateix nombre de dies amb màximes majors de 40 ºC, que per a tindre’ls abans, calia que passaren 24 anys. I en l’any 2023 vam “gaudir” de 21 dies en els quals vam superar eixos 40 ºC.
NOMBRE DE DIES A L’ANY AMB MÍNIMES MENORS DE 0 ºC
La taula i gràfics 6 mostren el nombre total de dies a l’any amb mínimes per davall de 0 ºC. Apareix també la data de la primera i última gelada.
Es comprova com el nombre total de dies que gela al llarg de l’any és una magnitud molt irregular. No obstant això, també mostra una tendència a la baixa. L’any 1977 teníem una mitjana d’uns 41 dies a l’any de gelada, encara que eixe any en van haver només 20, i l’any 2024 la mitjana ha estat al voltant de 34 dies, tot i que en
Any Dies Tª mín. < 0ºC Hivern Primera gelada Última gelada
1977 20 1977-1978 22/nov 13/abr
1978 29 1978-1979 28/nov 27/abr
1979 36 1979-1980 10/nov 09/abr
1980 61 1980-1981 05/nov 25/feb
1981 46 1981-1982 29/nov 14/mar
1982 30 1982-1983 18/nov 03/abr
1983 59 1983-1984 01/nov 18/mar
1984 63 1984-1985 10/dic 29/mar
1985 52 1985-1986 18/nov 13/abr
1986 44 1986-1987 10/dic 04/abr
1987 39 1987-1988 22/nov 07/abr
1988 52 1988-1989 20/nov 15/abr
1989 19 1989-1990 24/dic 23/abr
1990 26 1990-1991 23/nov 03/may
1991 31 1991-1992 21/oct 10/abr
1992 30 1992-1993 15/dic 06/mar
1993 45 1993-1994 24/oct 17/abr
1994 33 1994-1995 21/dic 01/abr
1995 32 1995-1996 28/nov 04/abr
1996 21 1996-1997 27/dic 18/feb
1997 17 1997-1998 07/dic 13/abr
1998 36 1998-1999 20/nov 16/abr
1999 45 1999-2000 16/nov 29/mar
2000 33 2000-2001 09/nov 01/mar
2024 tambè vam tindre 20 dies amb gelada. Així són els capritxos de l’Estadística.
Quant als períodes que gela en l’hivern, són molt irregulars, i no s’aprecia una tendència marcada. Un any, com per exemple el 2010-2011, pot començar i finalitzar de gelar prompte, i el següent, 2011-2012 començar i finalitzar tard. Els hiverns 2019-2020, 2020-2021 i 2024-2025, amb un període de gelades tant reduït, no són encara suficients per a marcar una tendència.
Any
Dies Tª mín. < 0ºC Hivern Primera gelada Última gelada
2001 29 2001-2002 16/nov 27/feb
2002 25 2002-2003 06/dic 06/abr
2003 43 2003-2004 24/oct 12/abr
2004 42 2004-2005 11/nov 10/abr
2005 75 2005-2006 25/nov 04/mar
2006 34 2006-2007 10/dic 30/mar
2007 48 2007-2008 16/nov 06/mar
2008 36 2008-2009 14/nov 01/abr
2009 27 2009-2010 05/dic 17/mar
2010 44 2010-2011 18/oct 02/mar
2011 34 2011-2012 18/dic 17/abr
2012 57 2012-2013 28/oct 07/abr
2013 67 2013-2014 16/nov 24/mar
2014 40 2014-2015 06/dic 17/mar
2015 46 2015-2016 23/nov 24/mar
2016 15 2016-2017 11/nov 25/mar
2017 34 2017-2018 10/nov 22/mar
2018 24 2018-2019 29/nov 28/mar
2019 35 2019-2020 16/nov 20/ene
2020 20 2020-2021 02/dic 19/ene
2021 20 2021-2022 07/nov 03/abr
2022 30 2022-2023 05/nov 05/mar
2023 52 2023-2024 23/nov 29/feb
2024 20 2024-2025 10/dic 09/feb
TAULA 6
MOSAIC DE TEMPERATURES MÀXIMES DIÀRIES
Per tal de presentar més visualment tot allò que resumeixen les taules i gràfics anteriors, he elaborat uns mosaics que ho mostren més detalladament. En el número 1 mostre la temperatura màxima diària de cada dia del període 1977 a 2024.
Tot i estar molt miniaturitzat, si un es fixa en detall, es pot extraure molta informació i alguna que altra curiositat. Comentaré només algunes coses. Quan comença a fer de manera habitual i finalitza, temperatures màximes per damunt de 30º C? Açò té molt a vore amb l’augment de la temperatura màxima mitjana dels mesos de maig i octubre reflectida en el gràfic 3. Jo diria que fins l’any 2001 no era habitual que la primera desena de juny fera temperatures per damunt de 30 ºC. Eixe any ja va començar el 28 de maig amb temperatures per damunt d’eixe valor. I eixa tendència es reforça d’ací endavant. Com també és cada volta més habitual tindre temperatures per damunt de 30 ºC l’última desena de maig. En 2022, les temperatures per damunt de 30 ºC van començar el 13 de maig!, amb una onada de calor amb temperatures per damunt de 40 ºC la segona desena de juny. Quant a la data de finalització de la calor, cada volta es dilata més. En 2023 vam tindre de manera habitual temperatures per damunt de 30 ºC fins al 13 d’octubre (10 dies en octubre per damunt de 30 ºC).
També s’observa com en este mes, el nombre total de dies amb temperatures màximes per davall de 20 ºC (colors cià obscur i turquesa) disminueix amb el pas dels anys.
M’agradaria destacar també que l’interval de temps amb temperatures per damunt de 35 ºC és cada volta més ample. A més, a partir de 2009 augmenta de manera considerable el nombre total de dies per damunt d’esta temperatura. En 2022 el dia que va començar a fer de manera continuada temperatures per damunt de 35 ºC va ser el 10 de juliol i va finalitzar el 14 d’agost. En 2023 va començar el 8 de juliol, i va finalitzar el 26 d’agost (en realitat, quasi la meitat d’eixos dies va fer temperatures per damunt de 40 ºC). I en 2024, va començar el 3 de juliol i va finalitzar el 28 d’agost.
I què dir dels dies amb temperatures per damunt de 40 ºC! Fins l’any 2009, era rar tindre algun dia per damunt d’eixe valor. L’excepció va ser l’onada de calor de la segona desena de juliol de l’any 1978. Del 2009 al 2020 es va tornar normal tindre algun dia per damunt de 40 ºC tots els anys. I a partir de 2021 s’ha tornat normal tindre 10 dies per damunt de 40 ºC tots els anys; a no ser que el que ha ocorregut estos 4 últims anys siga una cosa excepcional, cosa que dubte. De fet, ja hem donat la benvinguda a dies per damunt de 45 ºC.
MOSAIC DE TEMPERATURES MÍNIMES DIÀRIES
Per a finalitzar amb l’anàlisi de l’evolució de les temperatures, em falta presentar el mosaic de temperatures mínimes diàries, el qual he elaborat per al període en el que ha gelat. És el mosaic 2. (4)
I el que mostra este mosaic, és la variabilitat quant al nombre i període de dies al llarg de l’hivern en els
quals gela, tal i com mostraven la taula i gràfics 6. Al contrari del mosaic que mostra les màximes diàries, que reflecteix la tendència a tindre màximes cada volta més elevades i durant un major nombre de dies a l’any; en este mosaic no s’aprecia ninguna tendència cap a temperatures mínimes més suaus; encara que, com hem vist en el gràfic 6, el nombre de dies que gela a l’any lentament tendeix a disminuir.
Història
1955 11 1979 20 2003 8
1956 12 1980 20 2004 17
1957 11 1981 17 2005 9
1958 6 1982 11 2006 16
1959 13 1983 15 2007 16
1960 7 1984 10 2008 18
1961 17 1985 17 2009 22
1962 15 1986 17 2010 17
1963 11 1987 14 2011 17
1964 5 1988 26 2012 9
1965 3 1989 36 2013 21
1966 10 1990 17 2014 19
1967 5 1991 10 2015 25
1968 7 1992 12 2016 7
1969 9 1993 11 2017 14
1970 9 1994 4 2018 32
1971 13 1995 14 2019 12
1972 8 1996 4 2020 19
1973 11 1997 3 2021 18
1974 11 1998 4 2022 19 1975 16 1999 7 2023 25
1976* 37 2000 4 2024 18
1977 22 2001 8
1978 19 2002 3
1 * De l’any 1976, falten els mesos de gener i febrer.
NOMBRE DE DIES DE TRONADA
Passe ara a vore el recompte dels dies en els quals hi ha hagut alguna tronada a l’any. Disposem d’un registre magnífic dels últims 70 anys, i el que ens mostra eixe arxiu es resumeix en la taula i gràfic 7.
El primer que s’observa és el comportament completament irregular del nombre total de dies de tronada a l’any, amb anys amb més de 35 dies de tronada, i uns altres amb menys de 5. A més a més, es pot parlar de períodes decennals, o inclús més amplis, que segueixen una pauta. Per exemple, els decennis 1963-1972 y 1994-2003 van ser pobres en dies de tronada, mentres que els períodes 1975-1990 i 2004-2024 van ser generosos. Per cert, que el període 1976-1999 reflectira una clara tendència a la baixa en el nombre de dies de tronada a l’any, em va fer preveure (erròniament) en l’article de 2000, que la tendència en el nombre de tronades a llarg termini era a disminuir. Com podem vore per la línia de tendència, el comportament a llarg termini en el nombre total de dies de tronada a l’any és a augmentar. Hem passat d’una mitjana de 10,6 dies de tronada a l’any en 1955, a una de 17,2 en 2024. No obstant això, cal remarcar que es tracta d’una magnitud de comportament molt irregular. A més, això no vol dir, com vorem en l’apartat següent, que la pluja total rebuda a l’any haja augmentat. Les tronades no solen aportar pluges generals, sinó localitzades on es formen (en el nostre cas, molt sovint, a La Replana). I normalment són pluges torrencials, la qual cosa dificulta l’absorció de l’aigua en molts terrenys. Són benvingudes (sempre que no porten pedra), sobretot en l’agost, on ajuden a alleujar la sequera de l’estiu.
1955 362 1979 444 2003 407
1956 581 1980 780 2004 451
1957 496 1981 281 2005 240
1958 402 1982 607 2006 303
1959 617 1983 285 2007 519
1960 632 1984 435 2008 472
1961 313 1985 327 2009 409
1962 436 1986 611 2010 460
1963 345 1987 478 2011 409
1964 601 1988 570 2012 481
1965 385 1989 742 2013 421
1966 419 1990 565 2014 266
1967 450 1991 452 2015 326
1968 327 1992 607 2016 353
1969 554 1993 529 2017 291
1970 237 1994 270 2018 433
1971 759 1995 332 2019 461
1972 636 1996 446 2020 515
1973 604 1997 538 2021 373
1974 537 1998 277 2022 537
1975 540 1999 270 2023 339
1976* 696 2000 313 2024 275
1977 753 2001 498
1978 441 2002 390
PLUJA TOTAL ANUAL
Finalment, presente el registre de la precipitació total a l’any, també dels últims 70 anys. Les dades es mostren en la taula i gràfic 8.
Este gràfic també mostra una certa irregularitat, encara que no tant acusada com la del nombre de dies de tronada a l’any. La tendència està clara i és a disminuir. En 1955 teníem una mitjana de 526 l/m² a l’any, i la de 2024 va ser de 386 l/m², una disminució de 140 l/m² en 70 anys (un 27%). Molt o poc?... que cadascú ho valore. Ací he de reconéixer l’errada garrafal que vaig tindre al preveure en 2000 que en 2020 la mitjana de pluja caiguda a Beneixama seria d’uns 200 l/m², quan en realitat va estar (afortunadament) entorn de 394 l/m², quasi el doble. Eixa predicció la vaig fer basant-me en la línia de tendència que resultava de les dades del període 1976-1999, que eren de les que disposava en aquell moment. Si algú vol ferse una idea del que plourà en el futur, al llarg d’estos 70 anys les pluges anuals han disminuït a raó de 2 l/m² cada any, si en 2024 va ploure una mitjana de 386 l/m², podem preveure el que plourà (per terme mitjà) a 10, 20 o 30 anys vista, clar està, de seguir amb la mateixa tendència.
Una disminució de 526 l/m² a 386 l/m² anuals té vàries implicacions. Des de 1992 no hem tornat a tindre ningun any amb una precipitació per damunt de 600 l/m². O, vist d’una altra manera: en el període 1990-2024 hem tingut només un any amb una precipitació superior a 600 l/m², mentres que en el període 1955-1989 em vam tindre 12. Any Pluja (llm2)
Inclús que caiguen més de 500 l/m² en un any s’ha tornat des dels anys 90 una cosa excepcional; és el que passa quan tens una mitjana de pluges anuals al voltant dels 400 l/m². Per contra, abans del 1990, més de la meitat dels anys es superava la marca dels 500 l/m²; normal, ja que en aquells anys, la mitjana estava entorn d’eixe valor.
Algú dirà: “Home!, puix l’any 1970 només van caure 237 l/ m²”. Cert. Allò que ha canviat és que l’any anterior a eixe van caure 554 l/m² i l’any posterior 759 l/m². És a dir, en eixos tres anys van caure 1550 l/m² en total. Una cosa semblant passa en els triennis 1980-1982 i 1993-1995; un any sec enmig de dos anys plujosos. Ara anem a l’any 2014, un any també sec en el que només van caure 266 l/m², i anem a vore el total del trienni 2013-2015, quant va ser? 1013 l/m², prou menys de 1550 l/m². I encara va ser pitjor el 1998-2000 (860 l/m² en total). És a dir, comença a ser freqüent el que apareguen 2 o 3 anys secs, amb precipitacions entorn de 300 l/m², seguits. En 2023, 2024, i 2025 fins a juny, en portem uns 764 l/m². Com no en caiguen uns 240 addicionals fins a final d’any, tampoc superarem els 1000 l/m² en este trienni.
CONSIDERACIÓ FINAL
Esta ha sigut l’anàlisi de les variables meteorològiques que modelen el nostre clima. Espere que, per a qui l’haja llegit fins al final, li servisca per a formar-se una opinió de quina ha sigut l’evolució de l’oratge a Beneixama durant estos últims 50-70 anys, la situació en el moment present; i ja que cadascú es faça les conjectures que vulga sobre la possible evolució futura de les magnituds analitzades, i d’ací, del clima que ens espera.
...així que segueix sent cert això de que “En invierno hace frío, en verano hace calor”, però: “El tiempo no sigue igual”. Els anys 80 van ser meravellosos; amb Mecano, Supertramp, Dire Straits i Mike Oldfield. Ara he descobert que hi ha un altre motiu pel qual ho eren. Llavors, un terç dels dies d’estiu no aplegavem a 30 ºC, teníem entre 10 i 20 dies amb màximes per damunt de 35 ºC, i algun any, algun dia per damunt de 40 ºC. Eixes eren totes les calors de l’estiu. I plovia entorn a 500 l/m² cada any. Ara tenim quasi tot l’estiu temperatures per damunt de 30 ºC, amb uns 50 dies per damunt de 35 ºC (pràcticament tot el mes de juliol i d’agost), i d’ells, uns 10 amb temperatures per damunt de 40 ºC. I plou al voltant de 380 l/ m², i baixant. És a dir, un clima més àrid.
Antonio Pérez Puig
1. Informació elaborada per l’Agència Estatal de Meteorologia. Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Totes les dades d’esta taula i de les successives, o són dades proporcionades directament per l’AEMET, o són dades obtingudes a partir de taules de dades més detallades, proporcionades igualment per esta agència.
2. Això no és del tot cert, en tot cas es tracta d’una aproximació a l’evolució de la mitjana de la temperatura mitjana al llarg del temps, però la considere vàlida. Una forma més correcta de mesurar l’evolució de la mitjana de la temperatura mitjana al llarg del temps seria mesurant la mitjana mòbil de 5 anys, que es calcularia, per a cada any, calculant la mitjana de la temperatura mitjana d’eixe any, els dos precedents, i els dos posteriors.
3. Font de dades: Instituto Goddard de Estudios Espaciales (GISS) de la NASA. https://climate.nasa.gov/en-espanol/signos-vitales/temperatura-global/?intent=111
4. Les dades de gener i març de 2025, les he obtingudes de l’estació meteorològica de Manuel Amorós Silvestre.
Fotografia d’Antonio Pérez
Fotografia de Laura Silvestre
ÍNDEX ALFABÈTIC DE LES EMPRESES QUE HAN COL·LABORAT AMB AQUESTA REVISTA
