Barcelona Observatori Industria Papes nº15 oct 2020

2.

Reconeixement i valoració dels requeriments de l’entorn legal amb incidència sobre la dimensió de l’empresa Modest Guinjoan

3.

L’impacte laboral de la Indústria 4.0 a Catalunya Joan Miquel Hernández Gascón (director), Jordi Fontrodona Francolí, Adrià Morron Salmeron, Laia Castany Teixidor, Manel Clavijo Losada i Belén Tascón Alonso

4. Potenciació del transport multimodal al Corredor del Mediterrani

des de la implementació de models multiclient i multiproducte eficients

CENIT - Centre d’Innovació del Transport 5.

La qualitat de l’ocupació de la indústria a Catalunya CETSC - Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya

6.

Renda Bàsica Universal. Anàlisi d’una proposta disruptiva d’innovació social Oriol Amat Salas i Xavier Ferràs Hernández

7.

Perfils professionals i necessitats de formació per a l’economia circular a la indústria Andreu Lope Peña (director) i Benjamí Moles Kalt

8.

Potenciació de l’operador de transport multimodal al Corredor del Mediterrani Pedro Pérez

9.

Política industrial a la Unió Europea. Comparativa amb Catalunya Laia Castany Teixidor i Jordi Fontrodona Francolí

10. Reptes i oportunitats de les pimes catalanes en la Indústria 4.0

Anton-Giulio Manganelli 11. Competències i necessitats formatives del sector de l’automoció

a Catalunya

Consorci de Formació Professional d’Automoció 12. L’impacte de la intel·ligència artificial a les empreses

Xavier Marcet 13. Anàlisi dels incentius fiscals existents per a les empreses catalanes

Dr. José María Durán Cabré, Dr. Jordi Jofre Monseny 14. La indústria catalana 2008-2018: crisi i renovació?

Jordi Fontrodona Francolí, Laia Castany Teixidor 15. Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives

Joan Ramon Rovira, Sandra Gutiérrez, Alejandra Marly

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives

Les dones en el sector industrial a Catalunya Carme Poveda

/

1.

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

COL·LECCIÓ PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÚSTRIA

15

15

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives JOAN RAMON ROVIRA SANDRA GUTIÉRREZ ALEJANDRA MARLY

15

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives JOAN RAMON ROVIRA SANDRA GUTIÉRREZ ALEJANDRA MARLY

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP: Rovira, Joan Ramon, autor Deslocalització industrial a Catalunya : impacte, determinants i perspectives. – Primera edició. – (Papers de l'Observatori de la Indústria ; 15) Bibliografia ISBN 9788418199585. – ISBN 9788418199592 (PDF) I. Gutiérrez, Sandra (Gutiérrez Cubero), autor II. Marly, Alejandra, autor III. Catalunya. Departament d'Empresa i Coneixement IV. Títol V. Col•lecció: Papers de l'Observatori de la Indústria ; 15 1. Indústries – Catalunya 2. Deslocalitzacions (Economia) – Catalunya 338.45:332.156(460.23)

Els continguts d’aquesta obra estan subjectes a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se’n citi l’autor i no se’n faci un ús comercial.

La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca

© Generalitat de Catalunya Departament d’Empresa i Coneixement Direcció General d’Indústria Passeig de Gràcia, 129 08008 Barcelona / Tel. 93 476 72 00 / http://empresa.gencat.cat Col·lecció: PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÚSTRIA Aquesta publicació ha comptat amb el suport d’ACCIÓ.

Autors: Joan Ramon Rovira, Sandra Gutiérrez, Alejandra Marly (GABINET D’ESTUDIS ECONÒMICS I D’INFRAESTRUCTURES DE LA CAMBRA DE COMERÇ DE BARCELONA) Consell de redacció: Joan Miquel Hernández, Jordi Fontrodona, Laia Castany, Belén Tascón, Manel Clavijo Primera edició: Barcelona, setembre 2020 Disseny, maquetació i correcció:

ISBN: 978-84-18199-58-5 DL: B-18578-2020 El Departament d’Empresa i Coneixement no participa necessàriament de les opinions manifestades en els documents de la col·lecció Papers de l’Observatori de la Indústria, la responsabilitat de les quals correspon exclusivament als autors.

15

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives JOAN RAMON ROVIRA SANDRA GUTIÉRREZ ALEJANDRA MARLY

Índex de continguts Presentació i agraïments

10

1. Globalització, deslocalització i canvi tecnològic

13

1.1. Marc teòric

14

1.2. Tendències globals

21

1.3. El cas català

24

2. Deslocalització empresarial

33

2.1 Objectius i metodologia

34

2.2. Resultats

36

2.3. Relació de casos

45

2.4. Contrast amb Expedients de Regulació d’Ocupació

46

2.5. Valoració

50

3. Inversió estrangera i (des)localització

53

3.1. Objectius i metodologia

54

3.2. Resultats

54

3.3. Contrast per sectors

62

3.4. Valoració

65

4. Deslocalització de l’activitat

67

4.1. Objectius i metodologia

68

4.2. Indicador de deslocalització

71

4.3. Comparativa per sectors

75

4.4. Comparativa per països

81

4.5. Determinants

86

4.6. Impacte de la deslocalització

93

4.7. Valoració

108

5. Conclusions

113

Bibliografia i webgrafia

120

Annex: base de dades. Casos de deslocalització a Catalunya, 2000-2018

124

8

Presentació i agraïments

9

PRESENTACIÓ I AGRAÏMENTS El segle XXI es va iniciar amb un fort impuls als fluxos econòmics internacionals associat amb la difusió de les tecnologies digitals, amb una important expansió de les cadenes de valor globals i amb la constitució d’una zona monetària única a Europa. Durant les dues dècades transcorregudes de l’actual segle l’economia catalana ha fet front amb èxit als reptes de la globalització i de la integració al sí de la UEM, registrant creixements significatius del PIB i del PIB per càpita en el conjunt del període. No obstant això, arran de la crisi econòmica i financera que s’inicia el 2008 es posa en qüestió amb especial intensitat fins a quin punt els beneficis associats amb la globalització superen els costos –justament quan aquesta comença a perdre impuls i també es posen en qüestió els principis del multilateralisme que fins fa poc havien estat la pedra angular que suportava l’edifici del comerç internacional.

Els efectes de la crisi van ser especialment intensos en les economies del Sud d’Europa, incloent-hi Catalunya, amb nivells molt elevats de destrucció d’ocupació; mentre que la recuperació ha ha trigat a arribar i ho ha fet en un context geopolític caracteritzat per l’ascens d’economies emergents que plantegen importants reptes de competitivitat a les economies occidentals més desenvolupades. A Catalunya aquesta amenaça es percep principalment com una intensificació del risc de deslocalització, que plana sobre moltes empreses i sectors d’activitat industrial. L’altra cara d’aquest fenomen és l’oportunitat que ofereix una major obertura a l’exterior per atraure noves activitats econòmiques que generen riquesa i ocupació a partir del talent i dels actius arrelats en el mateix territori. La primera qüestió a plantejar-se, per tant, seria fins a quin punt les forces centrípetes que juguen a favor de la localització en el territori compensen o excedeixen les forces centrífugues que impulsen la deslocalització. L’altra qüestió, no menys essencial, seria identificar els beneficiaris i els perjudicats per aquestes forces contraposades –per sectors d’activitat, tipologies d’empreses i nivells formatius dels treballadors– i, com a conseqüència, plantejar-se com enfocar les polítiques públiques per tal d’aprofitar al màxim les oportunitats i minimitzar els riscos derivats de la creixent obertura de l’economia catalana a l’exterior.

L’objectiu d’aquest estudi és contribuir a donar resposta a aquestes dues qüestions, arran de l’encàrrec que el Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya fa al Gabinet d’Estudis Econòmics i d’Infraestructures de la Cambra de Comerç de Barcelona, dirigit per Joan Ramon Rovira, en el context dels treballs desenvolupats dins del Pacte Nacional per a la Indústria. L’estudi s’estructura en cinc capítols. El primer tracta de la interacció entre globalització, deslocalització i canvi tecnològic –introduint el marc teòric que ajuda a relacionar els diferents conceptes, apuntant les principals tendències globals que els emmarquen i situant el cas específic de l’economia catalana en aquest context.

El segon aborda la deslocalització empresarial, a partir d’una base de dades construïda expressament per a aquest estudi, principalment de filials d’empreses estrangeres que han traslladat la producció a altres països. El tercer capítol analitza l’evolució de la inversió estrangera a Catalunya en tant que vehicle principal de la localització i la deslocalització empresarial i avalua el seu impacte net sobre l’activitat econòmica. El quart capítol parteix d’una definició més àmplia de deslocalització de l’activitat per valorar les relacions entre els fluxos econòmics internacionals, l’ocupació, la productivitat, les inversions i la dimensió de les activitats manufactureres a Catalunya, identificant tant els factors de risc com les oportunitats per millorar el posicionament de la indústria catalana davant les decisions de localització empresarial en un món globalitzat. Un capítol final resumeix les principals conclusions i propostes de l’estudi.

Els autors volen fer constar el seu agraïment especial a Rafael Myro, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Complutense de Madrid. Les seves observacions, comentaris i atenta lectura del manuscrit inicial han contribuït decisivament a orientar l’enfocament de l’estudi, afinar aspectes metodològics i corregir errors formals i materials.

Agrair també a Joan Miquel Hernández, cap de l’Àrea d’Anàlisi Estratègica, Jordi Fontrodona, responsable de l’Observatori de la Indústria i Jordi Carbonell, subdirector general d’Inversió Industrial del Departament d’Empresa i Coneixement, pel suport rebut, la revisió acurada i la informació detallada sobre casos de deslocalització identificats a Catalunya al llarg del període cobert per l’estudi. Els possibles errors i/o omissions que puguin subsistir són responsabilitat exclusiva dels autors.

10

11

12

01

Globalització, deslocalització i canvi tecnològic

13

1.1. MARC TEÓRIC

1.1. MARC TEÒRIC 1.1.1. Que s’entén per deslocalització?

El terme “deslocalització” s’utilitza amb significats diferents, tant a la literatura econòmica com als mitjans de comunicació. Per tant, és important començar aclarint quins són aquests significats i delimitant amb precisió amb quin sentit s’utilitzarà el concepte de deslocalització en aquest estudi.

Progressant des de les definicions més específiques a les més àmplies, i seguint en aquest punt a Canals (2006, p.

8-10), la deslocalització en sentit estricte seria una forma d’offshoring, que al seu torn es pot definir com l’adquisició (importació) de béns i serveis intermedis de l’estranger que entren com a inputs en la fabricació del producte final. Hi ha deslocalització quan una empresa domèstica (la que opera al propi país, amb independència de la nacionalitat dels accionistes) fragmenta la producció del bé final en diferents tasques o béns/serveis intermedis i decideix produir-los en filials seves establertes a altres països. En canvi, quan els béns o serveis intermedis provenen d’una empresa independent localitzada a l’estranger es tractaria d’una subcontractació internacional (international outsourcing).

A l’article esmentat, Canals distingeix la definició anterior de l’ús més freqüent als mitjans de comunicació del terme deslocalització per referir-se al cas d’una empresa amb seu central al país X que produeix al país Y mitjançant una filial i que decideix deixar de produir a Y i desplaçar la producció al país Z –normalment perquè produir a Z ha passat a ser més rendible que produir a Y. Aquest significat del terme deslocalització és el més comunament utilitzat des de la perspectiva d’economies com la catalana, tradicionalment receptores d’inversions d’empreses estrangeres que amb el temps es poden veure impulsades a traslladar la producció a economies emergents amb l’objectiu de fabricar el mateix producte amb menors costos. Álvarez et al. (2012, p. 6) utilitzen una definició més àmplia del terme deslocalització, inspirada en Baldwin i Robert-Nicaud (2000), que inclou des del cas d’una empresa que mou part o el conjunt de la producció a un altre país, fins al tancament d’establiments productius o línies de producció a conseqüència de la competència exterior. Segons aquests autors, per deslocalització s’entén la pèrdua de llocs de treball a la indústria manufacturera en benefici d’altres països per qüestions de rendibilitat en un context d’obertura al comerç i les inversions internacionals. Quan el terme deslocalització s’utilitza en aquest sentit més ampli es refereix a l’impacte que tenen els fluxos econòmics internacionals sobre el conjunt de l’activitat a la indústria manufacturera, i no només al cas d’empreses (domèstiques o estrangeres) que traslladen determinades tasques o activitats a altres països –que correspondria a la definició més precisa però també més restrictiva d’offshoring.

Fernández-Otheo et al. (2007, p. 57-63) elaboren la distinció entre deslocalització d’empreses i de l’activitat productiva, que també serà utilitzada en aquest estudi. La primera està associada amb el trasllat de línies de producció, plantes completes o empreses, mentre que la segona està relacionada amb els canvis en la dimensió de les activitats productives als diferents sectors econòmics a conseqüència de l’obertura a l’exterior. La desinversió de capital estranger es pot considerar com un fenomen complementari dels anteriors. En el segon sentit esmentat, el més ampli, és difícil distingir la deslocalització del fenomen més general de la globalització.

Els autors citats enumeren quatre vies específiques de deslocalització: •

14

(i) el tancament d’establiments productius (o línies de producció) al territori davant la competència exterior (deslocalització de l’activitat),

•

(ii) el trasllat dels establiments, les línies de producció o les pròpies empreses a altres països (deslocalització empresarial),

•

(iii) la substitució de proveïdors domèstics d’inputs intermedis per proveïdors estrangers (subcontractació internacional), i

•

(iv) la inversió estrangera per part d’empreses domèstiques, tant per produir un bé final a l’exterior (inversió horitzontal) con per fabricar parts i components (offshoring).

Per tant, la noció d’emigració d’empreses utilitzada per Fernández-Otheo et al. (2007) supera en amplitud el concepte d’offshoring, incloent-hi el cas de les filials de multinacionals que abandonen definitivament el territori. Per altra banda, una gran part de la deslocalització de l’activitat en un sector es pot produir a través del tancament d’establiments o línies de producció, sense emigració d’empreses. Un exemple seria el cas dels sectors tèxtil i de la confecció, amb predomini d’empreses de dimensió petita o mitjana i de capital domèstic, que en alguns casos s’han vist obligades a abandonar la producció davant la competència asiàtica, sense possibilitat de traslladar els establiments als països competidors. En canvi, en altres casos el canvi de nacionalitat de la propietat pot no anar acompanyat d’una deslocalització important de l’activitat. Aquest seria el cas d’empreses domèstiques que són adquirides per una empresa estrangera que decideix mantenir tota o una gran part de l’activitat en el territori d’origen de l’empresa adquirida.

La distinció entre deslocalització empresarial i de l’activitat és paral·lela a la diferència entre avantatges competitius i comparatius. Mentre que els primers depenen d’economies d’escala i de la diferenciació del producte en mercats amb competència imperfecta, els segons estan més estretament associats amb les dotacions relatives de factors productius entre països. Per tant, les dues formes de deslocalització requereixen aproximacions analítiques diferenciades, que tinguin en compte els elements específics que les caracteritzen. Els autors citats aconsellen abordar les diferents formes de deslocalització amb la perspectiva analítica més adequada segons la seva naturalesa, que serà precisament l’enfocament adoptat aquí.

Partint dels arguments i les definicions anteriors, en aquest estudi s’entendrà per deslocalització de l’activitat la pèrdua de producció i d’ocupació industrial com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. Es considera que hi ha substitució de producció domèstica/estrangera per producció estrangera/ domèstica quan les empreses amb activitat al propi país perden/guanyen quota al mercat domèstic i/o als mercats internacionals. Cal tenir en compte que pot haver substitució de producció domèstica per producció estrangera sense destrucció de producció ni d’ocupació a les empreses que operen al propi país. Aquest seria el cas, per exemple, de sectors que operen en mercats en expansió i on les empreses domèstiques, encara que perden quota de mercat en benefici de la producció estrangera, augmenten el volum de producció en nivells absoluts. A més, també hi pot haver pèrdua de producció i d’ocupació no derivada de la substitució per producció estrangera. Seria el cas, per exemple, de sectors que experimenten una contracció dels mercats per als seus productes, que pot afectar per igual o més a la producció estrangera (és a dir, cau la producció domèstica però les importacions cauen amb igual o més intensitat).

Aquesta definició àmplia però precisa de deslocalització de l’activitat inclou com a cas específic la deslocalització empresarial, quan es tracta d’empreses domèstiques o estrangeres amb filials a Catalunya que traslladen una part o el conjunt de la producció a països estrangers.

Finalment, és important diferenciar els significats de deslocalització adoptats en aquest estudi, que impliquen la substitució d’activitats industrials al propi territori per producció a països tercers, del concepte d’offshoring en tant que estratègia utilitzada per les empreses domèstiques per augmentar la seva competitivitat internacional. Tot i reconèixer la seva importància i que en determinats casos els dos conceptes se solapen, l’offshoring en el sentit d’estratègia

15

1.1. MARC TEÓRIC competitiva per part d’empreses amb seu a Catalunya requeriria d’una anàlisi monogràfica que depassa els objectius assignats al present estudi.

1.1.2. La deslocalització en el marc de la globalització: una perspectiva històrica Un bon punt de partida per contextualitzar el fenomen de la deslocalització amb una certa perspectiva històrica és l’obra de Richard Baldwin i coautors (2011, 2012, 2013 i 2016). El concepte de globalització fa referència al creixement sistemàtic dels intercanvis de béns, capitals, persones i idees entre zones geogràfiques cada vegada més allunyades.

Aquest creixement dels intercanvis s’inscriu en el context canviant de la divisió internacional del treball entre països amb diferents nivells de desenvolupament, amb un impacte creixent sobre l’ocupació, la productivitat i les remuneracions dels factors productius a les diferents zones.

Les anàlisis de Baldwin permeten interpretar el fenomen de la deslocalització en el marc de les diferents fases que han impulsat la globalització al llarg de la història, amb especial atenció a l’última fase, que inclou la deslocalització de segments de l’activitat que abans estaven concentrats geogràficament dins d’un mateix establiment productiu. Baldwin argumenta que l’actual fase de la globalització, iniciada cap a la dècada dels 90 del segle anterior, és substancialment diferent de la fase precedent, que va començar cap a la dècada dels 20 del segle XIX. En aquesta fase anterior la caiguda dels costos del transport va accelerar la separació entre el lloc de producció i el lloc de consum, fomentant el comerç de mercaderies i l’especialització sectorial entre països llunyans. L’expansió del comerç internacional va contribuir decisivament a l’augment de la productivitat, aprofitant les economies d’escala que s’obrien als diferents sectors, però era difícil separar el coneixement productiu de la producció de forma efectiva entre diferents zones geogràfiques sense incórrer en elevats costos de coordinació. Com a conseqüència, la indústria va tendir a concentrar-se en un petit grup de països centrals, al mateix temps que la perifèria en molts casos es desindustrialitzava, especialitzant-se en l’exportació de matèries primeres i semimanufactures als països centrals.

En aquesta fase, els factors que determinaven la concentració de les diferents fases de la cadena productiva en una mateixa localització van generar grans diferències de costos laborals entre el centre i la perifèria, ja que les empreses del centre estaven estretament vinculades a la força de treball ubicada en la seva proximitat. Els treballadors del centre no competien directament amb els treballadors de la perifèria, ja que la força laboral dels països industrials operava en combinació amb la tecnologia i la capacitat de gestió localitzats en aquests mateixos països. Per tant, la competència era fonamentalment entre nacions. És a dir, entre grups d’empreses que combinaven força de treball i tecnologia en un mateix lloc geogràfic.

La revolució de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) canvia essencialment aquesta dinàmica, en la mesura que redueix els costos de coordinació i permet separar de forma efectiva el coneixement productiu de les diferents fases de la producció, per tal d’aprofitar els diferencials de costos entre països. La competència passa a ser entre empreses multinacionals que combinen la tecnologia del centre amb la mà d’obra més barata de la perifèria –aprofitant el diferencial de costos que es va eixamplar durant l’anterior fase de la globalització. Davant d’aquesta nova oportunitat, les empreses que operen a escala global tendiran a separar les diferents fases del procés productiu localitzant-les allà on puguin obtenir la màxima rendibilitat. Així neixen les anomenades “cadenes de valor globals”, que permeten ubicar les fases tecnològiques més madures de la cadena productiva (per exemple, l’acoblament) en aquelles zones amb una major disponibilitat de mà d’obra barata i poc qualificada, al temps que concentren les fases tecnològicament més avançades en els països amb una força de treball més qualificada. Com a conseqüència, aquesta nova fase de la globalització beneficia sobretot als treballadors més qualificats dels països centrals, que gaudeixen

16

de més i millors oportunitats laborals, al temps que pot perjudicar als menys qualificats, que difícilment podran competir amb treballadors de la perifèria que operen amb tecnologia i sistemes d’organització trasplantats del centre.

Aquests canvis tenen també un reflex en la transformació de l’estructura econòmica als diferents països, en la mesura que una part important dels treballs més qualificats que resulten reforçats en les economies més avançades (per exemple: disseny, màrqueting, enginyeria o programació) es consideren ocupacions pròpies dels serveis –tot i que estan directa o indirectament vinculades amb les cadenes de valor de la indústria. Per tant, la indústria manufacturera perd pes relatiu en la classificació estadística de l’oferta productiva als països centrals, al mateix temps que el guanyen els serveis, sense que aquesta transició impliqui necessàriament una pèrdua del valor afegit per treballador en el conjunt de l’economia.

Un altre element clau d’aquesta transformació és la dinàmica de canvi constant que imprimeix en la divisió internacional del treball. A mesura que la deslocalització mobilitza la mà d’obra dels països menys desenvolupats, tendirà a elevar amb el temps els costos laborals en aquests països. Per tant, l’avantatge en costos s’anirà desplaçant a altres països també perifèrics però encara menys desenvolupats que encara disposen de reserves abundants de mà d’obra disponible. Per afegir-se a les cadenes de valor globals, aquests països han d’introduir canvis importants que facilitin l’aterratge de les empreses multinacionals, garantint la seguretat jurídica de les inversions, facilitant unes relacions laborals prou flexibles i proveint les infraestructures necessàries. No tots els països compleixen aquests requisits i, per tant, la geografia de la deslocalització és molt asimètrica, amb una elevada focalització en el continent asiàtic –començant per la Xina i seguint per altres economies emergents com ara el Vietnam o Tailàndia, per exemple.

Per aquests motius, Baldwin (2016) opina que l’estratègia de l’Administració Trump d’utilitzar els aranzels per frenar l’expansió comercial i tecnològica de Xina és com intentar solucionar els desafiaments del segle XXI amb les eines del segle XIX. Els principals perjudicats d’un augment dels aranzels serien les mateixes empreses americanes que integren inputs acoblats a la Xina en les seves cadenes de valor. Augmentant els aranzels augmenta el preu d’aquests inputs, que l’acaba pagant el consumidor americà i que es tradueix finalment en un menor nivell de benestar –sense que per aquesta via sigui possible aconseguir el retorn dels llocs de treball menys qualificats, que segurament haurien acabat desapareixent de l’economia americana sota la pressió del canvi tecnològic.

1.1.3. Impacte de la deslocalització empresarial sobre l’ocupació i els salaris Les anàlisis de Baldwin posen de manifest el fet que la globalització, i en especial l’actual fase que inclou la deslocalització per fases de l’activitat productiva, encara que pugui tenir un efecte net positiu sobre el nivell de benestar de la majoria de la població, té efectes asimètrics sobre diferents segments d’aquesta mateixa població. Hi ha perdedors i guanyadors. Els primers serien els treballadors menys qualificats que perden el lloc de treball o, alternativament, veuen com els seus salaris s’estanquen o fins i tot es redueixen. Els guanyadors són els consumidors en el seu conjunt, els accionistes de les empreses que aconsegueixen millores de rendibilitat i els treballadors més qualificats que ocupen els segments tecnològicament més avançats en les cadenes de valor. Les dues qüestions fonamentals que es deriven d’aquest plantejament són si els guanys fruit de la deslocalització compensen o no els costos i com es poden minimitzar els perjudicis als col·lectius i/o els territoris que resultin afectats més negativament.

Durant els últims anys s’ha publicat un elevat nombre d’articles acadèmics, principalment a EUA, que intenten donar resposta a aquestes qüestions des de la perspectiva dels països “emissors” de deslocalització –és a dir: la dels països d’origen de les multinacionals situades al centre de les cadenes de valor mundials. Aquesta literatura es focalitza en

17

1.1. MARC TEÓRIC el desplaçament de la fabricació dels inputs intermedis per part de les multinacionals des del seu país d’origen cap a països tercers amb costos laborals inferiors –el que abans s’ha definit sota el concepte d’offshoring. Un exemple típic seria el cas de la indústria de semiconductors a EUA, que durant la dècada dels 80s produïa, acoblava, provava i empaquetava els semiconductors en territori americà. Actualment, aquest sector encara produeix les plaques on s’integren els semiconductors a EUA, però l’acoblament, la prova i l’empaquetament es fan a altres països. Aquest mateix fenomen es pot observar a altres indústries manufactureres, com l’automoció, la fabricació de mobles, els productes tèxtils i la confecció, per exemple.

Una revisió de la literatura acadèmica més rellevant sobre els efectes econòmics i socials de l’offshoring es pot trobar a Barbe i Riker (2018). Segons aquesta literatura, la decisió de deslocalitzar o no una part del procés productiu dependrà del cost relatiu de realitzar les tasques associades en diferents territoris. En principi, la deslocalització de determinades tasques presenta avantatges (per exemple, costos laborals més reduïts), però també desavantatges (costos de coordinació i supervisió). Des d’aquest punt de vista, com més rutinàries i bàsiques siguin les tasques deslocalitzades, major pot arribar a ser l’estalvi en cost laboral directe i menors els costos de coordinació i supervisió. Per tant, les ocupacions amb més risc de deslocalització seran les que impliquen tasques més estandarditzades, que recauen majoritàriament en personal menys qualificat.

Pel que fa a l’impacte de la deslocalització sobre el volum total d’ocupació, cal tenir en compte dos tipus d’efectes que es contraposen. Per un costat hi ha un “efecte preu”, que mou les empreses a substituir mà d’obra local per mà d’obra estrangera com més gran sigui el diferencial en costos laborals entre els dos col·lectius. Ara bé, la magnitud total d’aquest efecte preu dependrà de fins a quin punt els treballadors domèstics són substituïbles o, alternativament, es poden considerar complementaris dels treballadors estrangers (per exemple, els treballadors locals dedicats al disseny del producte es poden considerar complementaris dels treballadors estrangers que munten les peces dissenyades pels primers). En general, l’evidència empírica suggereix que el factor substitució predomina sobre el factor complementarietat, de manera que l’efecte preu tendirà a tenir un impacte net negatiu sobre l’ocupació en el sector directament afectat.

L’altre efecte contraposat al preu relatiu és l’efecte “productivitat”. La idea és que la deslocalització disminueix el cost de fabricació del producte final i possiblement el preu, la qual cosa implica un augment de productivitat que permet augmentar el volum total d’ocupació en el mateix sector i en el conjunt de l’economia. La qüestió és fins a quin punt aquest segon efecte, que implica un augment de l’ocupació, pot arribar a compensar el primer, que implica destrucció. En aquest punt, els resultats de la literatura no són concloents, però en general apunten a una compensació només parcial entre els dos efectes. Wright (2014), per exemple, ha estudiat l’impacte de la deslocalització dels EUA a la Xina i arriba a la conclusió que un augment de la destrucció d’ocupació directa com a resultat de la deslocalització és compensat només parcialment per l’augment de la productivitat associat. No obstant això, l’efecte net seria responsable de només el 6% de la pèrdua de llocs de treball de baixa qualificació a la indústria, de mitjana anual, entre 2001 i 2007 (o 69.000 treballadors d’un total de 1,2 milions).

Per altra banda, cal destacar la qüestió del canvi tecnològic com alternativa a la deslocalització per explicar la destrucció d’ocupació a la indústria. En aquest sentit, les investigacions més recents tendeixen a concloure que, tot i que la deslocalització pot explicar una fracció de la pèrdua de llocs de treball a la indústria durant els últims anys, la major part d’aquesta destrucció d’ocupació respon a altres causes. Harrison i McMillan (2011), per exemple, argumenten que la deslocalització no és el principal factor per explicar la pèrdua d’ocupació a la indústria manufacturera americana entre 1977 i 1999, la qual s’explicaria principalment per altres factors –entre els quals s’inclou el canvi tecnològic.

Un altre tema important destacat en la literatura és l’impacte diferencial sobre els treballadors qualificats i els no qualificats. Un dels articles més citats en aquesta línia és Feenstra i Hanson (1999), en el qual s’estima que la deslocalització explicaria un 40% de la creixent bretxa salarial entre treballadors qualificats i no qualificats als EUA entre 1979 i 1990.

18

Ara bé, segons aquest mateix estudi, els nivells salarials dels treballadors poc qualificats també augmenten en nivells absoluts, indicant que els efectes nets de l’offshoring sobre la massa salarial total serien positius. En sentit contrari, Hummels et al. (2014), per exemple, apunten a una pèrdua salarial considerable dels treballadors locals amb tasques més rutinàries com a conseqüència de l’offshoring, mentre que l’impacte salarial sobre els treballadors més qualificats és insignificant. Autor i Dorn (2013), per la seva part, troben evidència que és el canvi tecnològic, i no la deslocalització, el principal factor que pot explicar la polarització salarial i ocupacional als EUA. En canvi, Sitchinava (2008) defensa que la deslocalització sí és un factor important per explicar la desigualtat salarial als EUA entre 1989 i 2004, mentre que el paper del canvi tecnològic no és concloent.

Hummels et al. (2014) ofereixen evidència empírica sobre l’impacte de la deslocalització en la bretxa salarial a Dinamarca. De mitjana, si una empresa duplica la seva intensitat de deslocalització (per exemple, passa d’un 10% de béns intermedis comprats a l’estranger respecte del seu consum total a un 20%), els treballadors no qualificats experimenten una caiguda entre un 4,0% i un 11,5% de les rendes del treball acumulades en els 5 anys posteriors. En canvi, els treballadors qualificats experimenten variacions que van des d’un descens del -1,4% fins a un creixement acumulat del 4,9%. Finalment, una conclusió important que se’n deriva de l’estudi, en comú amb l’evidència als EUA, és que les tasques que es desenvolupen en el lloc de treball tenen una gran incidència en l’impacte salarial de la deslocalització.

Mantenint constant el nivell educatiu, les feines més intensives en tasques rutinàries són les que pateixen més en termes salarials, mentre que la remuneració de les tasques relacionades amb les matemàtiques i les habilitats comunicatives tendeix a millorar.

1.1.4. Deslocalització de l’activitat i canvi tecnològic Més enllà de l’offshoring en el marc de les cadenes de valor mundials, el qual ha intensificat l’impacte de la globalització, la deslocalització de les activitats productives des dels països desenvolupats als menys desenvolupats inclou altres canals, com la substitució de producció domèstica per importacions. Per tant, una visió àmplia de l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació, la productivitat i els salaris hauria de tenir en compte aquest fet. Per altra banda, cal tenir també en compte l’impacte en paral·lel del canvi tecnològic, ja que en molts casos els efectes són difícils de distingir i, a més, hi ha interdependències importants entre els dos fenòmens.

Ebenstein et al. (2014) analitzen l’impacte conjunt de la substitució d’importacions i de l’offshoring sobre els treballadors americans entre 1983 i 2002, un període en el qual es van perdre uns sis milions de llocs de treball a les manufactures als EUA i la desigualtat de rendes va augmentar significativament. Aquests autors diferencien l’impacte sobre els diferencials salarials entre sectors i entre tipus d’ocupació, arribant a la conclusió que l’impacte de la substitució d’importacions i de l’offshoring sobre els diferencials salarials sectorials no és significatiu, però sí és molt significatiu pel que fa als diferencials salarials entre diferents tipus d’ocupació. Un dels canals principals que expliquen aquest impacte asimètric és el fet que els treballadors expulsats del sector manufacturer han hagut d’ocupar llocs de treball pitjor remunerats al sector serveis. En concret, el canvi de sector derivat de la globalització hauria implicat reduccions en els salaris reals dels treballadors afectats en el rang del 12% al 17% entre 1983 i 2002. Aquests efectes recaurien en particular sobre els treballadors empleats en ocupacions més rutinàries, aportant evidència de que els costos de la globalització es concentren de manera preponderant sobre aquelles persones especialitzades en executar tasques que poden ser copiades fàcilment per treballadors poc qualificats en altres països.

Un altre investigador que ha analitzat en profunditat els efectes de la globalització sobre els treballadors americans és David Autor, amb els seus coautors habituals David Dorn i Gordon Hanson (2013, 2019). Com s’ha comentat a l’apartat anterior, la literatura sobre l’impacte de l’offshoring conclou que els treballadors menys qualificats poden resultar per19

1.1. MARC TEÓRIC judicats, però en general els efectes positius sobre altres categories de treballadors o sobre la productivitat compensarien o minimitzarien els efectes negatius. En canvi, els autors citats aporten evidència, en diferents articles, de que en aquelles regions on la producció de béns manufacturats estava més exposada a la competència de les importacions procedents de la Xina els salaris i el grau de participació en la població activa van patir una reducció significativa i persistent al llarg d’una dècada, generant també importants efectes disruptius en les comunitats afectades (incloent una major propensió a recolzar opcions polítiques més extremistes).

En treballs anteriors, Autor havia analitzat un altre aspecte de gran incidència sobre l’ocupació com és el canvi tecnològic, arribant a la conclusió que en les decisions d’automatització els factors més rellevants no són tant les habilitats i coneixements dels treballadors, com el tipus de tasques realitzades. Per tant, i en línia amb l’estudi ja comentat d’Ebenstein et al. (2014), els llocs de treball en una determinada ocupació estarien en risc en la mesura que les tasques executades pels treballadors puguin ser fàcilment automatitzades i/o deslocalitzades –amb relativa independència del nivell formatiu dels treballadors. Aquest fet implica que ocupacions executades per treballadors amb remuneracions mitjanes o per sobre de la mitjana i amb nivells formatius també mitjans, però amb una component rutinària i susceptible d’automatització i/o deslocalització, estarien en risc –mentre que ocupacions que requereixen un menor nivell formatiu però són difícilment automatitzables o deslocalitzables estarien més protegides. Ara bé, mentre que els efectes de l’automatització sobre l’ocupació i els salaris es distribueixen àmpliament i de manera transversal en el conjunt de l’economia, la pèrdua de llocs de treball com a conseqüència de la globalització –o de la deslocalització en sentit ampli– acostuma a tenir un impacte geogràfic més concentrat.

En un article recent, Autor (2019) constata per al cas dels EUA al llarg dels últims anys, d’una banda, el desplaçament d’una part dels treballadors amb nivells de qualificació i formatius mitjans cap a llocs de treball de menor qualificació i pitjor retribuïts i, d’altra banda, la concentració dels treballadors més qualificats i millor retribuïts en els entorns urbans més oberts i competitius. Aquest fet representa un canvi important en comparació amb el passat recent. En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial els treballadors amb formació mitjana ocupaven majoritàriament llocs de treball de “coll blau”, que requerien una qualificació mitjana i rebien una retribució també mitjana, i ho feien operant en proximitat amb els treballadors amb nivells superiors de qualificació i formació (“coll blanc”), en el marc d’establiments productius ubicats en zones metropolitanes. El canvi tecnològic i, en menor mesura, la competència exterior explicarien conjuntament la disminució dels llocs de treball de qualificació mitjana en entorns urbans i també dels salaris associats amb aquests llocs de treball, al temps que augmenta la prima salarial dels treballadors més qualificats en les ciutats –incrementant el grau de polarització entre aquestes dues categories laborals.

L’evidència empírica per a Europa també proporciona resultats significatius amb relació a l’impacte de la deslocalització en sentit ampli sobre el mercat laboral. Per exemple, Goos et al. (2014) conclouen que l’efecte de la pressió importadora exterior sobre l’ocupació no és molt significatiu quan es té també en compte l’impacte del canvi tecnològic.

Atès que la tecnologia tendeix a substituir mà d’obra, especialment en professions intensives en tasques manuals o cognitives repetitives, la reducció secular de llocs de treball que alguns sectors han experimentat entre el 1993 i el 2010 no es deuria tant a processos de deslocalització com, principalment, a canvis tecnològics que han propiciat una caiguda de la demanda de treball en determinades ocupacions. Amati et al. (2008) analitzen com les rigideses del mercat de treball magnifiquen els costos associats amb la deslocalització. Els autors argumenten que factors com la manca de flexibilitat en les reduccions de la jornada laboral per absorbir xocs de demanda, els majors costos d’acomiadament, així com la dificultat en la contractació agreugen l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació i els salaris.

En conclusió: la deslocalització en sentit ampli, juntament amb el canvi tecnològic, podrien contribuir a explicar tant els profunds canvis en l’estructura ocupacional com la creixent desigualtat entre categories laborals en els països més desenvolupats. Cal destacar especialment el fet que aquests fenòmens poden tenir repercussions socials i geogràfiques persistents a mitjà i llarg termini.

20

1.2. TENDÈNCIES GLOBALS 1.2.1. De la globalització a la regionalització: bases geopolítiques de la deslocalització L’impacte asimètric de la globalització sobre determinades ocupacions i zones geogràfiques, incloent la deslocalització en el marc de les cadenes productives globals i l’impuls a la liberalització comercial amb l’accés de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), ha acabat afectant en major o menor mesura la situació social i política als països desenvolupats. En paral·lel, i tal com es posa de manifest en un article recent publicat a The Economist (2019), les principals variables associades amb la globalització s’han frenat o desaccelerat els últims anys –en alguns casos molt significativament. L’article citat considera dotze indicadors vinculats amb la globalització, dels quals vuit estan estancats o en regressió. Per exemple, el comerç mundial ha passat de representar el 61% del PIB mundial el 2008 al 58% el 2018. La incidència de las cadenes de valor mundials s’ha frenat, com posa de manifest el fet que el percentatge que representen les importacions de béns intermedis –que havia augmentat ininterrompudament els vint anys anteriors a la crisi financera– s’ha reduït des del 19% del comerç mundial el 2008 al 17% el 2018. El pes que representen els beneficis de les empreses multinacionals sobre el total de les empreses cotitzades també s’ha reduït, des del 33% el 2008 al 31% el 2018. La inversió estrangera directa ha passat del 3,5% del PIB mundial el 2007 a l’1,3% el 2018.

Els préstecs bancaris internacionals han passat de representar el 60% del PIB mundial el 2006 a un 36% el 2018. I els fluxos financers internacionals bruts han caigut des d’un màxim del 7% el 2007 a un 1,5% el 2018. És important destacar que aquest canvi de tendència en la globalització és anterior a les friccions comercials entre els EUA i la Xina, aguditzades per les polítiques de l’Administració Trump. La desacceleració del creixement del comerç mundial i, en particular, la pèrdua d’intensitat en la formació de cadenes de valor globals, podria estar assenyalant un punt de saturació, a mesura que es va reduint el marge per aprofitar diferencials de costos laborals en economies amb nivells suficients de seguretat jurídica i decau el retorn a la inversió en actius materials per part de les empreses multinacionals (ha passat d’una mitjana del 10% entre 2005 i 2007 a un 6% el 2017). Per tant, les actuals friccions comercials se superposen a aquest canvi estructural previ, aguditzant les tendències de fons. Així, tot i que l’impacte directe dels augments aranzelaris sobre les empreses multinacionals americanes hauria estat relativament limitat fins al moment, els efectes sobre la confiança dels inversors de la política comercial americana podrien ser importants.

Les empreses podrien estar integrant en les seves estratègies la possibilitat que l’impuls decidit a la globalització, que anteriorment hauria estat recolzat amb fermesa pels diferents governs americans, podria ser qüestió del passat –en un context en què l’aposta per la globalització ja no reuneix el mateix nivell de consens als països occidentals en el seu conjunt. Segons The Economist (2019), el nou clima comercial pot portar les empreses a aplicar un major cost del capital abans d’emprendre noves inversions en sectors que es considerin políticament sensibles –com el tecnològic– i en països amb els quals les relacions comercials s’han tornat problemàtiques. I aquest fre aniria en les dues direccions, com posa de manifest el fet que les inversions de multinacionals xineses als EUA i Europa han disminuït un 73% el 2018 –mentre que la inversió estrangera directa arreu del món disminuïa un 20% el mateix any, segons dades de la UNCTAD recollides a l’article.

Un dels canvis de tendència més significatius en aquest context d’alentiment de la globalització que s’esmenta a l’article, seria la consolidació de pautes de relació comercials privilegiades sobre una base regional –amb un impacte significatiu sobre les decisions de localització en les cadenes de valor globals en línia amb els nous factors geoestratègics en joc. De fet, la quota dels béns intermedis subministrats dins d’una mateixa regió geogràfica en les cadenes de valor mundials ha augmentat a Àsia, Europa i Amèrica del Nord, segons l’OCDE. La inversió de les empreses multinacionals s’està tornant també cada vegada més regional: en el cas de les empreses americanes l’exposició a països estrangers s’ha estancat durant els últims deu anys, mentre que les multinacionals europees, que van concentrar un 60% de les seves inversions dins d’Europa, tendeixen a reduir la seva exposició al mercat americà. Pel que fa a les empreses asià21

1.2. TENDÈNCIES GLOBALS tiques, han elevat el pes de les inversions dins del seu continent fins al 50% del total, quan fa deu anys era una tercera part. Al mateix temps, els marcs legals i diplomàtics que regulen les relacions econòmiques internacionals es tornen cada vegada més regionals.

Segons The Economist (2019), aquest canvi de tendència des de la globalització sobre una base multilateral cap a la regionalització de la inversió i el comerç internacionals representa un canvi substancial respecte al passat, en el qual la presència d’una potència hegemònica única com els EUA actuava de motor de l’economia mundial, en tant que consumidor d’última instància amb dèficits comercials recurrents, suportats pel monopoli sobre la divisa internacional més acceptada. En el nou esquema apareixen tres regions –Amèrica, Europa i Àsia– cadascuna amb una potència econòmica hegemònica –EUA, Alemanya i la Xina. No obstant això, dues d’aquestes potències –Alemanya i la Xina– són economies mercantilistes molt dependents de les exportacions, la qual cosa augura tensions comercials creixents en una economia mundial cada vegada més fragmentada.

1.2.2. De la regionalització a la relocalització En aquest context de creixent regionalització dels fluxos econòmics internacionals es comença a observar una profunda reconfiguració de les cadenes de valor globals. En un article publicat a El País (2019) el professor d’Esade George Chondrakis preveu un increment important de la relocalització o retorn d’una part de les activitats productives deslocalitzades als seus països d’origen al llarg dels propers anys, com a conseqüència de l’automatització, l’augment dels salaris a economies emergents com la Xina i les friccions comercials. Segons l’entitat americana Reshoring Initiative, també citada a l’article, un 20% de l’augment de l’ocupació manufacturera als EUA es podria atribuir a la relocalització.

Segons aquesta mateixa entitat, l’any 2018 1.389 empreses americanes varen comunicar el retorn de la producció al seu país, amb la generació de 60.000 llocs de treball. Des del 2010, les dades utilitzades per aquesta entitat revelen el retorn per relocalització de 350.000 llocs de treball a EUA. Altres experts, en canvi, consideren que els principals beneficiats de la migració de llocs de treball de la Xina han estat altres economies asiàtiques, com el Vietnam, l’Índia, Singapur o Malàisia. Per altra banda, l’informe d’Eurofound, Reshoring in Europe 2015-2018, mostra que des del 2016 ha augmentat el nombre de països europeus que han registrat relocalitzacions de l’activitat. En concret, la iniciativa European Reshoring Monitor comptabilitza 253 casos entre 2014 i 2018, la majoria per part d’empreses del Regne Unit, França i Itàlia. En el cas d’Espanya es comptabilitzen 12 casos –com per exemple Mango, Orbea o Pepe Jeans- de la Xina, Polònia o l’Índia, entre d’altres països.

El canvi d’estratègia comercial per part de les empreses europees estaria motivat per la introducció de noves tecnologies que els permeten millorar la competitivitat i fer front a uns costos salarials creixents a economies com la xinesa (en les últimes dues dècades el salari mitjà en zones urbanes hauria crescut un 60%), però també altres factors com la proximitat al client, el pes creixent dels costos de transport i la major facilitat per controlar la producció. Mango, per exemple, té actualment un 40% de la producció en proximitat –a Marroc, Turquia, Espanya, Itàlia i Portugal–, mentre que la Xina perd pes –encara que representa un 30% de la producció total– en benefici de Bangladesh.

Segons la professora d’economia de la Universitat d’Alacant Carmen Martínez Mora –citada a l’article d’El País (2019)– les empreses de calçat, tèxtil i joguines, que van deslocalitzar la producció els anys 2000, després de la crisi de 2008 van reduir dràsticament la producció de manufactures als països asiàtics i fins a un 30% va retornar a Espanya. No obstant això, no es va registrar un augment proporcional en l’ocupació, possiblement degut al fet que la relocalització va anar acompanyada d’una creixent automatització dels processos. Aquest seria també el cas als EUA, on són moltes les firmes que estan reduint la dependència manufacturera d’Àsia (Apple fabricarà l’última generació de l’ordinador Mac Pro a Texas, i General Motors i Ford estan invertint per produir vehicles elèctrics autònoms a Detroit). Però al ma22

teix temps les grans multinacionals tracten de diversificar les cadenes de subministrament, traslladant la producció al Vietnam, Taiwan, Tailàndia, Indonèsia i Mèxic, a la vegada que repatrien algunes línies de producció als EUA. En qualsevol cas, la introducció de mètodes de producció més automatitzats fa irreversible la pèrdua d’una gran part dels llocs de treball inicialment deslocalitzats.

En conclusió: a cavall entre la deslocalització i la relocalització de l’activitat està tenint lloc una transformació radical de l’estructura productiva i de la base tecnològica als diferents sectors econòmics. Els llocs de treball perduts amb la deslocalització no es recuperen amb la relocalització; el que es recupera és la producció de proximitat amb mètodes de gestió i organització totalment diferents, més intensius en capital humà i tecnològic. Sense la deslocalització molts d’aquests llocs de treball probablement també s’haurien perdut com a conseqüència del canvi tecnològic.

1.2.3. Canvi estructural i globalització: bases territorials de la deslocalització Un estudi recent d’Eriksson i coautors (2019) es pregunta perquè l’exposició a la competència exterior procedent de la Xina va tenir un impacte superior sobre l’ocupació i els salaris als EUA en comparació amb onades anteriors de deslocalització que també van implicar la substitució de producció domèstica per importacions. Fent servir una base de dades de més de cent anys, els autors mostren que els canvis en la localització de les indústries manufactureres reflecteixen el cicle de vida dels productes a escala internacional. Durant la fase inicial, els sectors emergents es localitzen en àrees amb una major concentració de treballadors amb nivells salarials i formatius per sobre de la mitjana.

Però a mesura que el cicle del producte madura i la producció s’estandarditza els establiments tendeixen a situar-se en zones amb menors nivells formatius i salarials.

Aquesta hipòtesi ajuda a explicar perquè l’impacte de la competència exterior procedent de la Xina sobre l’ocupació i els salaris als EUA va ser superior a l’impacte que en el seu moment va representar la competència de l’economia japonesa. La raó seria que els sectors més exposats a la competència xinesa eren activitats en una fase del cicle de vida del producte més madura i estandarditzada, amb establiments productius ubicats en territoris amb una abundància relativa de mà d’obra menys qualificada. Per tant, en el moment de rebre l’impacte exterior, aquestes activitats ja s’havien desplaçat des dels nuclis urbans més innovadors i productius a zones més obertes a acollir indústries madures.

En canvi, la competència japonesa va incidir sobre activitats que es trobaven en una fase del cicle del producte menys avançada, que estaven ubicades principalment en territoris amb un nivell superior de formació, i que van mostrar un nivell de resiliència superior davant els efectes de la competència exterior. Mentre que els efectes de la destrucció d’ocupació a les àrees que van patir la competència de la Xina van ser profunds i persistents, com mostren els estudis ja citats d’Autor i coautors, les àrees amb una població més formada que van patir la competència del Japó es van recuperar amb relativa rapidesa.

D’aquest estudi es desprenen conclusions importants aplicables també al cas de Catalunya, en la mesura que el risc d’atur i desvinculació de la força de treball augmenta quan la competència exterior afecta territoris on l’activitat es concentra en la fase més madura del cicle de vida dels productes i els treballadors tenen menors nivells formatius. Des d’aquesta perspectiva, la deslocalització –com també el canvi tecnològic– s’inscriu en un context més ampli de transformació i canvi estructural del teixit productiu a llarg termini, amb tendències seculars que determinen els canvis en la localització dels diferents sectors en funció del cicle de vida dels productes.

Per exemple, sectors com el calçat o les joguines s’haurien acabat desplaçant de les seves ubicacions o s’haurien transformat substancialment amb o sense la deslocalització a economies emergents. Per tant, el shocks exteriors actuarien com a catalitzadors o acceleradors d’aquestes forces més profundes que regulen el desenvolupament econòmic en el temps i en l’espai.

23

1.3. EL CAS CATALÀ Una segona conclusió més general parteix del reconeixement d’un vincle estret entre el desenvolupament econòmic i la distribució de l’activitat en el territori, obrint un marge d’actuació per a les polítiques públiques amb una orientació territorial ben definida. Des d’aquest punt de vista, les polítiques proteccionistes només aconsegueixen retardar en el temps processos de canvi estructural que en última instància són ineluctables –i desitjables en termes del benestar col·lectiu. L’alternativa són les polítiques dirigides a reforçar tant els nivells formatius dels treballadors que operen en sectors més madurs, com a potenciar els factors de competitivitat de base territorial per facilitar l’adaptació al canvi.

La productivitat de les empreses està molt influenciada per factors vinculats amb l’entorn territorial en el qual operen.

El concepte de “districtes industrials”, que es remunta a l’obra d’Alfred Marshall i que ha generat una àmplia literatura les darreres dècades, pretén captar aquestes vinculacions. Des d’una perspectiva més àmplia però complementària, l’economista indi Rajan (2019) fa una defensa del concepte de comunitat amb una base territorial local com a “tercer pilar” essencial per al bon funcionament dels sistemes econòmics, en fràgil equilibri amb el poder dels mercats i dels estats. A mesura que els mercats guanyen escala i protagonisme en el marc de la globalització, els estats també tracten d’augmentar la seva influència en un context geoestratègic sota el signe de la confrontació, afavorint dinàmiques en les quals el poder econòmic tendeix a concentrar-se en determinats nuclis amb centralitat creixent, al temps que les perifèries es degraden.

Davant d’aquestes tendències d’abast global i llarga durada, Rajan es mostra preocupat pel risc que una part creixent de la població perdi la confiança en la seva capacitat per competir en mercats oberts, que les comunitats en les quals s’integren entrin en espirals de declivi i que es generalitzi el sentiment que les elits només es preocupen de sí mateixes –advertint que tots aquests factors combinats poden acabar transformant el ressentiment col·lectiu en explosions de violència més o menys generalitzades. Per fer front a aquesta amenaça, Rajan rebutja la idea d’una renda bàsica universal i, com alternativa, proposa retornar a les comunitats locals el control efectiu sobre polítiques públiques amb impacte territorial, com els programes dirigits a reciclar competències professionals i dinamitzar els mercats de treball locals.

1.3. EL CAS CATALÀ 1.3.1. Globalització i deslocalització des de la perspectiva d’un país de frontera: el cas català En el cas específic de l’economia catalana, globalització i deslocalització tenen connotacions específiques, en tant que país situat a cavall entre el nucli constituït per les economies europees centrals més desenvolupades i la perifèria representada per les economies emergents d’Àsia, l’Est d’Europa i la riba sud de la Mediterrània. En tant que país de frontera, amb un teixit empresarial autòcton relativament més desenvolupat en comparació amb altres zones de la Península, Catalunya s’ha beneficiat des de fa dècades de l’arribada de fluxos continuats d’inversió estrangera directa –especialment en el sector manufacturer. Amb el temps, aquests fluxos han format un estoc de capital productiu i una força de treball vinculada amb un pes molt important i que juga un paper vertebrador central per a la indústria i l’economia catalana en el seu conjunt. Els factors que expliquen aquesta localització del capital estranger en territori català són diversos i no es limiten als diferencials de costos laborals –encara que han estat i continuen sent un element important i fins i tot decisiu en alguns sectors d’activitat.

La inversió estrangera s’ha anat localitzant en territori català impulsada per criteris més amplis de rendibilitat esperada que tenen en compte altres factors addicionals als costos laborals, com la dimensió i el potencial de creixement del mercat domèstic, la presència d’un teixit de proveïdors prou sòlid i diversificat, una bona xarxa d’infraestructures i la posició geogràfica privilegiada en una regió d’influència més àmplia. Amb el temps, moltes empreses amb origen i seu a Catalunya s’han convertit al seu torn en inversors als mercats exteriors –per raons igualment diverses. En alguns 24

casos les inversions exteriors d’empreses catalanes poden haver tingut com a motivació principal la subcontractació de béns intermedis o semimanufacturats a països emergents amb costos laborals inferiors, però aquest fenomen no ha provocat el nivell de debat i preocupació social que sí ha generat als EUA. La raó és que el pes i la dimensió relativa de les multinacionals catalanes és molt inferior als de la seva contrapart americana i, per tant, l’impacte relatiu sobre l’ocupació per aquesta via ha estat també inferior.

En canvi, sí genera inquietud el risc de deslocalització per part d’empreses estrangeres que en el seu moment van decidir fabricar a Catalunya i que s’han replantejat o es poden replantejar aquesta decisió en la mesura que vagin apareixent alternatives de producció més rendibles a altres països. També preocupa el cas d’aquelles empreses domèstiques o estrangeres ubicades a Catalunya que es veuen forçades a tancar o reduir la producció davant la competència exterior, encara que no desplacin la seva activitat productiva a altres països. Per tant, el concepte de deslocalització rellevant per al cas de Catalunya és el concepte més ampli definit al principi d’aquest capítol, que inclou el trasllat de línies de producció a altres països –per a l’elaboració de béns finals i/o de béns intermedis– així com la substitució de la producció domèstica per importacions.

Ara bé, les conclusions de la literatura comentada als apartats anteriors amb relació a l’offshoring resulten igualment rellevants per al cas català, que és l’objecte d’aquest estudi. En primer lloc, és important entendre i avaluar el fenomen de la deslocalització en el context ampli de la globalització i del canvi estructural –impulsat en última instància pel canvi tecnològic i organitzatiu. També cal abordar aquest fenomen com un procés dinàmic de reconfiguració constant dels esquemes de divisió del treball entre centre i perifèria. En el cas d’un país de transició com és Catalunya, el gruix del teixit productiu se situa en un terreny intermedi entre els països situats a la frontera de la innovació –on també se situen les seus centrals de les principals empreses multinacionals– i les economies emergents amb nivells de formació i salarials inferiors.

Aquest posicionament intermedi de l’economia catalana té avantatges i limitacions. Un avantatge és el fet que l’economia catalana està molt integrada amb el nucli europeu central, de manera que una motivació dominant dels inversors estrangers al triar Catalunya és posicionar la producció de béns amb tecnologia mitjana o avançada en un mercat domèstic amb un cert nivell de desenvolupament i amb capacitat per abastir una zona geogràfica més àmplia. Per tant, l’economia catalana no competeix directament amb economies més perifèriques focalitzades en l’acoblament de productes bàsics destinats a l’exportació. Com s’estudiarà a continuació, la primera onada de deslocalització a Catalunya durant els primers anys de l’actual segle es va concentrar sobretot en aquells sectors més madurs en els quals el diferencial de costos laborals podia ser decisiu, sobretot davant l’obertura als països de l’Est d’Europa i la liberalització comercial amb la Xina. Després de la crisi financera del 2008, el marge de deslocalització per aquesta via ha disminuït, en línia amb una contracció de la producció industrial que ha afectat especialment als sectors madurs.

Una limitació d’aquest esquema d’integració en la globalització és el fet que l’economia catalana ha tendit a especialitzar-se en segments també intermedis de la cadena de valor dins de cada branca industrial, en el context d’una divisió del treball regional dominada pel comerç intraindustrial entre països europeus. L’exemple de Seat, la principal empresa industrial de Catalunya, és paradigmàtic en aquest sentit. Integrada en el grup Volkswagen amb seu central a Alemanya, s’ha especialitzat en la producció de vehicles de gamma mitjana, aprofitant una densa xarxa de proveïdors de components en proximitat. Amb altres fabricants de material de transport radicats també al país conforma un clúster de gran importància quantitativa i qualitativa per al conjunt de l’economia catalana. Seat no és només una planta d’acoblament amb tecnologia puntera, també disposa d’un centre de disseny i recerca i d’una plantilla de tècnics i d’enginyers amb capacitat d’innovació pròpia, així com una densa interpenetració amb el teixit productiu auxiliar ubicat en el propi territori. No obstant això, i en correspondència amb el seu posicionament en els mercats internacionals, l’ingrés mitjà per vehicle és uns 15.000 euros inferior a la mitjana dels competidors alemanys, francesos o britànics.

Per altra banda, a Marroc s’han instal·lat dues fàbriques franceses de producció de vehicles i se n’ha anunciat una 25

1.3. EL CAS CATALÀ tercera amb capital xinés, al temps que es desenvolupa un teixit de fabricants de components que proveeix també a la mateixa Seat. Els màxims responsables de Seat són conscients de que, per poder fer front a aquests nous reptes, l’empresa de Martorell ha d’escalar en la cadena de valor i augmentar el marge per producte. Això implica un canvi d’estratègia, passant de la fabricació de vehicles petits en els quals és difícil incorporar la tecnologia més avançada, per una qüestió de preu, a produir vehicles més sofisticats i/o a la incorporació intensiva de programari i a l’entrada en nous segments de mercat amb elevat potencial de creixement –com els vehicles elèctrics i connectats. Així mateix, el model de negoci canviarà cap a una col·laboració més estreta amb altres activitats cada vegada més vinculades amb la mobilitat: telecomunicacions, infraestructures, energia, banca i assegurances (informacions extretes de l’entrevista al president de Seat Luca di Meo a La Vanguardia, 18 de novembre de 2019, p. 59).

Aquest esquema en el qual l’economia catalana opera principalment com a centre de fabricació de productes de gamma mitjana i mitjana-alta destinats als mercats domèstic i d’exportació, principalment en un context de comerç intraindustrial amb altres països europeus, és extrapolable a molts altres sectors amb participació del capital estranger a Catalunya. El principal risc associat amb aquest model no és només un trasllat de la producció a països emergents motivat per un diferencial de costos laborals, sinó molt especialment l’associat amb processos de reestructuració sectorial o empresarial que tendeixen a concentrar la producció en territoris pròxims a les seus centrals de les empreses o als mercats amb major potencial de creixement. De fet, durant els anys posteriors a la crisi s’observen diversos casos d’empreses estrangeres que han abandonat els centres de producció a Catalunya per concentrar-se en els propis països d’origen a Europa Occidental. Per altra banda, també són nombroses les empreses amb arrels històriques a Catalunya que han estat absorbides per grups multinacionals i han patit reduccions d’ocupació derivades de la reestructuració del negoci dins del perímetre d’acció dels nous inversors. En definitiva: els efectes de la inversió estrangera sobre les decisions de localització de l’activitat productiva a Catalunya són multidimensionals i no es limiten al fenomen específic de l’offshoring més característic de les economies centrals, amb EUA al capdavant.

En línia amb la literatura comentada als apartats anteriors, a mesura que maduren els cicles de vida dels productes, la indústria catalana evoluciona cap a sectors amb exigències més elevades de formació i capacitat d’innovació. La pressió de la competència exterior pot accelerar aquests processos, introduint en alguns casos elements disruptius amb un impacte econòmic i social concentrat en determinades zones geogràfiques, però les tendències de fons són clares i estan impulsades també per la direcció i la intensitat del canvi tecnològic. L’especificitat del cas català rau en la seva especialització en els esglaons intermedis de la cadena de valor, menys intensius en capital humà i tecnològic d’elevada qualificació en comparació amb les economies capdavanteres. Per tant, mentre que l’exposició de l’economia catalana a perdre ocupació de baixa qualificació és cada vegada més limitada, el potencial per augmentar l’ocupació d’alta qualificació i salaris elevats està condicionat pel posicionament intermedi en l’actual divisió regional del treball a escala europea –que gravita al voltant del poder industrial i tecnològic concentrat a Alemanya.

Una altra qüestió important a plantejar seria fins a quin punt la destrucció d’ocupació al sector industrial a Catalunya els últims anys, derivada de la deslocalització en sentit ampli, ha estat compensada per la creació d’ocupació a altres sectors –en especial als serveis– i si els nous llocs de treball creats en aquests altres sectors són més o menys qualificats i estan millor o pitjor remunerats que els llocs de treball perduts a la indústria. Recordem que una de les conclusions destacades de l’estudi d’Ebenstein et al. (2014) per al cas d’EUA és que la pèrdua d’ocupació a la indústria ha estat només parcialment compensada per la creació d’ocupació als serveis i que els nous llocs de treball requereixen menys formació i estan pitjor retribuïts en comparació amb els llocs de treball perduts a la indústria. Per altra banda, i com posa de manifest l‘exemple abans comentat de Seat, la competitivitat del teixit productiu català dependrà cada vegada més de la complementarietat i la integració amb aquelles activitats de serveis que generen més valor afegit per treballador –dins d’un concepte de “nova indústria” que depassa àmpliament les classificacions convencionals de les activitats econòmiques.

26

Tornant a les tesis de Baldwin, i des de la perspectiva d’una economia semiperifèrica com la catalana, sembla discutible que en la nova fase de la globalització les nacions hagin deixat de competir per deixar pas a la competència entre cadenes de valor globals sense centre de gravetat territorial. La ubicació de les seus de les empreses multinacionals és un factor rellevant, en la mesura que tendeixen a concentrar les fases de més valor de la cadena en la seva proximitat i la dinàmica de la producció internacional gravita al seu voltant. Per tant, Catalunya necessitaria més empreses en sectors emergents i d’elevat contingut tecnològic amb seu al propi país i capacitat d’expansió en els mercats internacionals, com a condició necessària –encara que no suficient– per garantir una transició efectiva cap a esglaons superiors en la divisió internacional del treball. Per assolir aquest objectiu, el factor territorial és clau, com també ho són les polítiques públiques que donin suport i facilitin l’articulació d’estratègies empresarials amb arrels locals i projecció global.

1.3.2. Integració comercial i deslocalització L’especificitat del cas català aconsella obrir el focus de l’estudi per tenir en compte l’impacte de la deslocalització en el sentit més ampli que es pot encabir en aquest terme, incloent la pèrdua d’activitat industrial i empresarial com a conseqüència –directa o indirecta– de la competència exterior. En aquest sentit, el cas singular representat pel trasllat de determinades etapes de la cadena productiva més intensives en treball per part d’empreses multinacionals amb seu a Catalunya és només una part de la problemàtica que es vol analitzar en aquest estudi, i que inclouria també la creació i destrucció d’ocupació, així com els impactes sobre la productivitat i els salaris, associats amb la inversió estrangera i el comerç internacional en el seu conjunt.

Existeix una amplíssima literatura sobre l’impacte del comerç internacional en l’ocupació, la productivitat i el creixement econòmic. Sense pretendre resumir aquí els principals resultats, és convinent recordar alguns principis generals que serviran per guiar l’anàlisi que s’exposarà en els capítols següents. El primer principi és la tesi àmpliament acceptada que l’aprofundiment en la divisió del treball que acompanya al comerç internacional té un impacte net positiu sobre la productivitat i la riquesa de les nacions (Jensen i Lee, 2007). La liberalització del comerç crea nova ocupació en determinats sectors, i estimula la inversió i el creixement en el conjunt de l’economia, tot i que va acompanyada d’una reestructuració de l’activitat productiva que pot implicar el tancament d’empreses i la pèrdua de llocs de treball en altres sectors. A curt i mitjà termini els efectes nets sobre l’ocupació poden ser positius o negatius en funció de factors específics de cada economia, associats amb el funcionament dels mercats de béns, treball i capitals. A llarg termini, però, el consens dominant és que la liberalització comercial genera un guany net d’eficiència per al conjunt de l’economia, que es tradueix en més i millors llocs de treball i/o salaris més elevats per a tots els participants. No obstant això, aquesta millora en termes agregats pot tenir com a contrapartida efectes distributius asimètrics entre diferents grups de treballadors, que es poden pal·liar o minimitzar amb l’aplicació de les polítiques públiques apropiades.

La visió general, fins fa poc, dels efectes de la liberalització comercial partia de la idea de que els sectors més intensius en el factor treball anirien perdent pes relatiu en l’estructura econòmica dels països més desenvolupats, en favor dels menys desenvolupats, alliberant recursos que es reassignarien als sectors més intensius en capital –físic, humà i tecnològic. Les conseqüències possibles d’aquesta transformació del teixit productiu com a resultat de la liberalització del comerç serien, per una part, una major desigualtat entre treballadors més i menys qualificats en les economies desenvolupades i, per altra banda, una reducció de les desigualtats en les economies en desenvolupament. En un principi, l’evidència empírica semblava confirmar aquestes prediccions, però en els últims anys s’han posat de manifest altres fenòmens que van més enllà d’aquesta visió simplificada.

En primer lloc, cal destacar el fet que la major part del comerç internacional es produeix entre els mateixos sectors d’economies desenvolupades –el que es coneix com a comerç intraindustrial– i la literatura que analitza aquest feno27

1.3. EL CAS CATALÀ men arriba a la conclusió que aquesta categoria d’intercanvis també poden tenir com a conseqüència un augment de la desigualtat salarial entre països i dins de cada sector d’activitat. En segon lloc, en la mesura que el comerç internacional genera una major competència, també pot implicar una major elasticitat-preu de la demanda de treball, contribuint a frenar les demandes d’augment salarial per part dels treballadors davant del major risc de perdre el lloc de treball en un context més competitiu per a les empreses. Finalment, s’ha observat que una part significativa dels canvis de feina per part dels treballadors tenen lloc dins d’un mateix sector, més que entre diferents sectors, tal com prediu la teoria estàndard. Això és degut a que la liberalització promou l’expansió de les empreses més productives dins de cada sector; tant en aquelles activitats on els països són exportadors nets, com en aquelles on són importadors nets. Les conseqüències per a les polítiques públiques d’aquestes observacions són importants, en la mesura que el risc de pèrdua de llocs de treball s’estén a tots els sectors productius i és més difícil predir quines activitats i ocupacions estan més exposades i cap a on es dirigirà la demanda en el futur.

Aplicant aquests principis al cas català, en aquest estudi s’analitzaran especialment els canvis en la balança comercial als diferents sectors manufacturers, associats principalment amb la intensificació del comerç intraindustrial amb altres països europeus, i les correlacions que es poden observar entre aquests canvis en les balances comercials sectorials, l’ocupació, la productivitat, els salaris, la rendibilitat i la inversió a cada sector. Les preguntes que es tractaran de respondre són, en primer lloc, fins a quin punt la intensificació del comerç ha destruït ocupació neta a la indústria catalana en excés de la que es pot haver creat als serveis durant el mateix període, i si la nova ocupació creada als serveis ho és amb salaris mitjans inferiors o superiors als de l’ocupació destruïda a la indústria. En segon lloc, s’analitzarà fins a quin punt la pèrdua d’ocupació industrial s’ha vist compensada per un augment proporcional de la productivitat o, alternativament, hi ha hagut una pèrdua neta de VAB industrial durant el període analitzat com a conseqüència de la deslocalització i la substitució de producció domèstica per importacions. Finalment, s’estudiarà fins a quin punt la transformació del teixit industrial associada amb els canvis en els fluxos comercials implica una creixent especialització de la indústria en segments d’activitat de més valor afegit.

1.3.3. Inversió estrangera i deslocalització Tot i la seva importància, els fluxos comercials són indicadors parcials de l’impacte de la globalització sobre l’ocupació, la productivitat i els salaris als diferents sectors. La intensificació de la globalització al llarg de les últimes dècades ha implicat, sobretot, un augment dels fluxos d’inversió estrangera directa els quals, al seu torn, reforcen els fluxos comercials. En el cas de Catalunya, com ja s’ha comentat, la inversió estrangera directa és un dels principals factors determinants de l’ocupació, la productivitat i les exportacions a la indústria manufacturera, i explica una bona part de les decisions de localització i deslocalització al llarg del temps. Per tant, també és important tenir en compte alguns resultats bàsics de la literatura sobre els determinants i l’impacte de la inversió estrangera directa a l’hora d’analitzar el cas català.

Un primer element a destacar d’aquesta literatura i que resulta rellevant per al cas català és la multiplicitat de factors que determinen les decisions de localització de les empreses multinacionals (Dunning, 1979), més enllà dels diferencials de costos laborals en un context de canvi tecnològic. Aquesta diversitat de factors depèn en bona mesura de les diferents estratègies adoptades per aquestes empreses, que al seu torn determinen el grau d’autonomia de les filials i el seu grau d’integració i complementarietat amb els recursos específics del territori on s’ubiquen (Hita, 2008). És útil distingir tres tipus d’estratègies: globals, multidomèstiques i transnacionals: (i) Les estratègies globals són apropiades quan el mercat dels productes fabricats per la multinacional és també global, sense diferències locals importants. Les estratègies globals es corresponen amb estructures empresarials integra28

des verticalment, amb les fases de més valor afegit situades prop de la matriu, localitzant altres parts de la cadena productiva en aquells països que presenten avantatges de localització específics –sovint de cost laboral. Aquestes estratègies impliquen generalment filials amb un grau reduït d’autonomia, focalitzades en l’acoblament de components procedents sovint d’altres filials de la mateixa empresa, destinant els productes finals a l’exportació dins de regions sense barreres aranzelàries i costos de transport reduïts –com seria el cas de la Unió Europea per a Catalunya. (ii) En contrast amb les estratègies globals, les estratègies multidomèstiques encaixen amb mercats de productes on les característiques locals són més determinants, i corresponen amb estructures organitzaves més horitzontals, que en el límit són un conjunt d’empreses domèstiques amb un propietari en comú. Almenys una part de la tecnologia pot procedir de la central, però és freqüent en aquests casos que les filials desenvolupin activitat pròpia d’R+D, encara que sigui per adaptar els productes a les preferències locals. Per tant, les filials operen amb un grau elevat d’autonomia. (iii) Per últim, les estratègies anomenades transnacionals impliquen distribuir la producció en plantes ubicades a diferents països, especialitzades en diferents variants d’un mateix producte o en la fabricació de components específics que s’incorporen a la cadena de producció en altres plantes de l’empresa. Seria aquest el cas, per exemple, de la planta de Seat a Martorell amb relació al Grup Volkswagen o de la planta de Nissan a la Zona Franca dins del grup Nissan-Renault. L’especialització de cada planta en una tipologia de models permet guanyar economies d’escala en la fabricació i exportar al conjunt dels mercats coberts per l’empresa. La decisió de localització de les plantes es pot fer tenint en compte els diferencials de qualificació i cost de la força de treball, però també la correspondència entre el mercat domèstic i la variant del producte que s’hi fabrica o els avantatges de la proximitat al client local.

D’aquestes estratègies es desprenen tres tipus bàsics de filials: passives, autònomes i actives. Les primeres corresponen a empreses globals amb poca autonomia i focalitzades en segments específics de la cadena de valor en cada un dels països. Les segones són característiques de les empreses multidomèstiques, que funcionen amb gran autonomia i estan connectades amb la central amb més o menys intensitat per la via del finançament, el màrqueting i, en part, la tecnologia. Per últim, les filials actives són pròpies de les empreses transnacionals, amb un nivell significatiu d’autonomia i que agrupen diferents activitats de la cadena de valor dins d’un mateix país: fabricació, logística, distribució, màrqueting i/o R+D. Les filials passives, associades amb estratègies multinacionals globals, s’integren en el territori que les acull amb un tipus d’aproximació igualment “passiu”, en expressió de Krifa i Héran (1999), amb l’objectiu d’explotar diferencials temporals de costos laborals i/o avantatges d’accés a mercats regionals protegits. En aquest cas, el risc de deslocalització davant l’entrada d’economies emergents amb costos inferiors és més elevat. Per tant, es tracta d’una tipologia d’inversions assimilables a la categoria d’offshoring ja comentada extensivament en apartats anteriors, i que en el cas de països com EUA preocupa en tant que economies emissores, mentre que en economies com la catalana, que ha estat tradicionalment receptora d’aquest tipus d’inversions, preocupa pel risc de deslocalització cap a economies emergents –dins o fora d’Europa. En canvi, tant les empreses multidomèstiques com les transnacionals practiquen una aproximació més “activa”, en el sentit de contribuir a desenvolupar recursos més diferenciats i vinculats al territori, amb estratègies d’inversió a més llarg termini. En aquests casos el risc de deslocalització disminueix significativament.

A la pràctica, les empreses multinacionals combinen diferents estratègies en major o menor mesura, establint filials actives en aquells països on estigui més justificat –incloent sempre en aquesta categoria el país d’origen de la matriu– que acostumen a coincidir amb els que disposen d’un ecosistema innovador més desenvolupat. Per altra banda, les filials autònomes se situaran en aquells països amb una forta diferenciació i les passives allà on els costos de determinats inputs i les economies d’escala siguin més favorables. Per tant, els nivells de formació, innovació i disponibilitat d’infraestructures en el països de destí seran un factor determinant de la qualitat de les inversions i de l’estratègia que adoptaran les multinacionals per establir-se en el territori. De nou, la tesi de Baldwin de que competeixen les

29

1.3. EL CAS CATALÀ empreses a escala global i no les nacions és discutible i les polítiques públiques orientades a potenciar els factors de productivitat i competitivitat vinculats al territori cobren ple sentit.

Finalment, el concepte de cicle de vida del producte, que ja s’ha comentat en el cas de l’offshoring a partir de l’estudi d’Ebenstein et al. (2014), és també una peça important en l’anàlisi de la inversió estrangera. Aquí l’autor de referència és Vernon (1996), amb la distinció entre fases d’innovació i maduració al llarg del cicle. Les primeres exigeixen una aproximació “activa” al territori per construir els recursos que fan possible la innovació i el desenvolupament inicial d’un producte. A mesura que el producte madura i els sistemes de producció s’estandarditzen augmenta la competència en preus, impulsant el desplaçament de segments de la cadena productiva cap a localitzacions amb menors costos laborals, amb una aproximació al territori més passiva. Aquesta línia d’argumentació és, de fet, molt similar a la utilitzada en l’article citat d’Erikson et al. (2019) per a l’estudi de l’impacte de l’offshoring i la liberalització comercial sobre els mercats laborals als EUA. Per tant, seria recomanable ser selectius en l’atracció de filials de multinacionals, prioritzant i orientant els estímuls a atraure establiments en les fases inicials de desenvolupament dels productes, en tant que aquestes van associades a aproximacions més proactives i vinculades amb el desenvolupament de recursos específics de base territorial, amb un major grau d’autonomia de les filials i un menor risc de deslocalització. Per altra banda, les polítiques públiques no haurien d’imposar barreres artificials de sortida als establiments focalitzats en productes madurs i de baix valor afegit, sinó acompanyar la transformació del teixit productiu a escalar esglaons en la cadena de valor.

1.3.4. La deslocalització en el marc de les economies europees Finalment, cal analitzar la deslocalització a Catalunya en el marc de les economies europees i espanyola, amb les quals està fortament vinculada. Álvarez et al. (2012) analitzen l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació manufacturera a escala regional europea entre 2000 i 2005, descomptant els canvis derivats del creixement de la productivitat del treball i els associats amb les fluctuacions cícliques. L’anàlisi mostra que els efectes de la deslocalització han estat especialment intensos a regions de França, Regne Unit i Itàlia –mentre que determinades regions de Finlàndia, Alemanya i Països Baixos són les que presenten efectes de localització de major magnitud. En aquest article els autors utilitzen un concepte ampli de deslocalització, que inclou el tancament o la cessació de l’activitat a establiments productius domèstics davant la competència exterior, seguint en aquest sentit la definició utilitzada per Baldwin i Robert-Nicaud (2000).

En el cas concret de Catalunya i per al període 2000-2005 obtenen un increment net de 6.600 llocs de treball, després de descomptar una pèrdua d’ocupació derivada del creixement de la productivitat durant el mateix període de 19.140 llocs de treball. És a dir, en el cas de Catalunya els efectes de la “localització” d’activitat manufacturera en el territori van superar els efectes de la “deslocalització”, de manera que la base industrial es va expandir en termes nets durant aquest període. En termes comparatius, la Comunitat de Madrid va experimentar un impacte net negatiu; és a dir, els efectes de la deslocalització van excedir els de la localització en el territori, amb una pèrdua neta de 10.600 llocs de treball –deduint els derivats del creixement de la productivitat.

Entre les principals conclusions de l’article, els autors destaquen el fet que només la meitat de les regions europees han mostrat un impacte positiu de localització d’activitats manufactureres al seu territori. Aquestes regions estan majoritàriament concentrades en un grup de països del Centre i Nord d’Europa que inclou Àustria, Alemanya, Països Baixos, Irlanda, Finlàndia i Suècia. No obstant això, també s’observa un impacte net positiu a Catalunya i País Basc, en el cas de l’Estat espanyol. En canvi, la deslocalització ha estat especialment intensa a regions de França, Gran Bretanya i Itàlia. Pet tant, els canvis en la localització-deslocalització des de la creació de l’euro han contribuït a concentrar 30

l’activitat manufacturera en les zones amb un avantatge competitiu més arrelat –principalment al centre i nord del continent– al temps que també es produïa una certa relocalització de les activitats dins de cada un dels països.

Una altra conclusió important és el fet que les àrees que registren un major creixement de la productivitat són també aquelles que mostren una major capacitat de localització d’activitats manufactureres, de manera que és possible trobar situacions en què l’impacte positiu associat amb la localització vagi acompanyat d’un declivi de l’ocupació agregada degut a l’augment simultani de la productivitat. En sentit contrari, aquelles zones en les quals l’impacte de la deslocalització és més intens també registren un menor creixement de la productivitat. Aquests resultats confirmen una hipòtesi avançada per Cuadrado-Roura et al. (2002) que distingeix dos tipus de regions “guanyadores” a les manufactures europees. En primer lloc, aquelles que aconsegueixen compatibilitzar els augments de l’ocupació i de la productivitat, reflectint canvis tecnològics i organitzatius profunds que han impulsat l’especialització en nínxols d’elevat creixement i han atret fluxos d’inversió relativament menys intensius en el factor treball. I, en segon lloc, aquelles regions que han estat capaces d’afrontar processos de reestructuració que han eliminat els sectors d’activitat més ineficients, assolint nivells més elevats de productivitat i producció industrial, però com a contrapartida han experimentat una notable disminució dels nivells d’ocupació agregats.

Finalment, l’article conclou destacant el fet que a moltes regions la reducció de l’ocupació a les manufactures ha estat compensada per la creació d’ocupació a altres sectors, al temps que augmentava la productivitat al sector industrial.

El resultat de tot plegat és que a totes les regions estudiades s’observa una reacció al repte de l’augment de la competència exterior, sigui mitjançant l’augment de la productivitat i/o substituint l’ocupació perduda al sector manufacturer amb nova ocupació a altres sectors d’activitat.

1.3.5. La deslocalització en el marc de l’economia espanyola Myro (2008) tracta més específicament la relació entre deslocalització empresarial i inversió estrangera a la indústria espanyola durant el període 2000-2007, protagonitzada en bona parte per empreses multinacionals amb seu central a altres països. A l’article es fa referència a dues onades de deslocalització experimentades per l’economia espanyola: la derivada de la integració en el Mercat Comú Europeu, amb una major concentració de casos cap a principis dels 90, i la relacionada amb l’ampliació de la Unió Europea cap a l’Europa de l’Est i amb l’emergència de la Xina com a potència industrial. Aquesta segona onada va tenir una etapa de major intensitat cap als anys 2005 a 2007, que va donar lloc, en particular, a molts tancaments empresarials. En les dues onades les motivacions més destacades han estat la reducció de costos i la reestructuració empresarial –fonamentalment com a resultat de processos de concentració, compra i fusió empresarial. La diferència principal entre les dues onades és la preponderància del motiu “reestructuració” en la primera, de manera que una part important de la producció afectada es va moure cap al centre i el nord d’Europa, i del motiu “reducció de costos” en la segona, més vinculada a la pèrdua d’avantatge competitiu en determinats sectors davant la competència de l’Est d’Europa i Xina.

L’estudi se centra en aquesta segona onada, utilitzant com a principal eina d’anàlisi una base de dades de “capital estranger, localització y deslocalització” creada al sí de la Universitat Complutense de Madrid, a partir d’informació publicada als mitjans de comunicació i la disponible en determinades bases de dades empresarials (per tant, amb un cert biaix cap a les operacions que afecten empreses mitjanes i grans). En conjunt, s’identifiquen més de 450 operacions que han afectat a uns 85.000 treballadors. Les empreses de capital estranger representen el 62% de les operacions i el 79% de l’ocupació afectada. Els sectors més afectats han estat material de transport, maquinària i material elèctric i electrònic, tèxtil, confecció, calçat i altres manufactures (mobles, joguines, etc.). No obstant això, l’impacte relatiu es

31

1.3. EL CAS CATALÀ pot considerar com a relativament moderat, havent afectat només a un 2% de l’ocupació industrial existent l’any 2000.

De fet, l’efecte de les deslocalitzacions ha estat més que compensat pel de la localització de noves activitats manufactureres –una vegada es descompten els efectes de la productivitat i del cicle sobre el volum d’ocupació. Els únics sectors que haurien registrat pèrdues netes d’ocupació són tèxtil, confecció, calçat i altres manufactures. En general, l’autor conclou que, en alguns sectors, els processos de deslocalització-reestructuració de l’activitat s’han culminat al llarg del període –en particular en el cas del material elèctric i electrònic–, si bé subsisteix la inquietud en un sector de gran importància vertebradora com és l’automoció, ja que afronta grans excessos de capacitat de producció a escala global.

L’article també explora la informació disponible entre els anys 2003 i 2005 procedent del Registre d’Inversions Estrangeres (RIE) sobre Posició de la Inversió Estrangera Directa, que inclou, entre d’altres dades, informació sobre ocupació i actius materials de les filials d’empreses amb capital estranger ubicades en territori de l’Estat. En general, s’observa un manteniment de l’activitat i un augment de la intensitat de capital per treballador, compatible amb un canvi en la naturalesa de les operacions i de l’equipament. Per tant, l’onada de la deslocalització no hauria implicat una retirada del capital estranger de l’economia espanyola. Pel que fa a l’impacte de les operacions de deslocalització associades amb fluxos d’inversió estrangera d’empreses amb seu a l’Estat espanyol tenen una importància relativa menor. Sobre tot a partir de 2003 s’observen alguns processos de subcontractació a l’exterior de certa importància en sectors com tèxtil, calçat, mobles o joguines cap a països amb baixos costos salarials, però en general predominen les implantacions horitzontals a l’exterior. No obstant això, l’autor adverteix que les empreses amb seu al país estant tot just començant el camí de la deslocalització, que previsiblement s’intensificarà en els propers anys.

Finalment, pel que fa a les polítiques públiques més adequades per minimitzar els costos i aprofitar els avantatges associats amb els processos de localització-deslocalització-relocalització en el territori, són particularment destacables les orientacions contingudes a Fernández-Otheo et al. (2006), on s’analitzen les característiques, motivacions i efectes de la deslocalització d’empreses a Catalunya, en comparació amb altres comunitats autònomes, partint de la mateixa base de dades utilitzada a Myro (2008). El principal resultat obtingut és que l’onada de deslocalització que s’inicia al conjunt de l’Estat cap al 2000 es trasllada amb un cert retard temporal a Catalunya, on acaba per assolir una major intensitat –en particular els anys 2004 i 2005, afectant fins a l’1% de l’ocupació total a les manufactures. El fet que aquest fenomen hagués afectat Catalunya, per davant d’altres comunitats, és atribuït a tres factors principals: (i) la major presència relativa d’empreses multinacionals estrangeres, que han estat les principals protagonistes, (ii) la major dimensió relativa de l’empresa catalana, que fa que estigui sobrerepresentada a la base de dades utilitzada i (iii) una major propensió de les empreses estrangeres deslocalitzades a Catalunya a buscar la reducció de costos, desplaçant les activitats més intensives en mà d’obra i menor sofisticació tecnològica, a diferència de Madrid o el País Basc, amb una major preponderància d’empreses intensives en capital. Les recomanacions dels autors per minimitzar l’impacte negatiu de les deslocalitzacions a Catalunya passen per reforçar les dotacions de capital humà i tecnològic, la reestructuració del sistema educatiu i de ciència i tecnologia, vigilar l’evolució dels costos laborals i flexibilitzar el funcionament del mercat de treball, fomentar la creació d’empreses i en especial les més intensives en tecnologia. Una atenció especial mereix l’impuls a les relacions universitat-empresa, l’extensió dels programes de formació continuada dels treballadors i l’atracció de noves inversions estrangeres.

32

02

Deslocalització empresarial

33

2. 1. OBJECTIUS I METODOLOGIA

2.1 OBJECTIUS I METODOLOGIA Aquest capítol analitza un conjunt de casos majoritàriament, però no exclusivament, de deslocalització empresarial, registrats entre els anys 2000 i 2018, amb l’objectiu de determinar els factors comuns que els caracteritzen i avançar unes primeres hipòtesis explicatives generalitzables al conjunt del teixit industrial. Aquestes hipòtesis seran contrastades i, si fos el cas, reformulades, en els següents capítols.

L’anàlisi utilitza una base de dades de reestructuracions i tancaments empresarials que es poden considerar vinculats amb el fenomen de la deslocalització, construïda expressament per a aquest estudi a partir de tres fonts diferents: •

En primer lloc, s’ha utilitzat la base European Restructuring Monitor (ERM) d’Eurofound1, que des del 2002 monitoritza l’impacte laboral dels processos de reestructuració empresarial a gran escala a tota Europa (els 28 països de la Unió Europea i Noruega). Per tal d’elaborar les fitxes dels diferents processos de reestructuració, l’ERM es basa en la informació reportada als principals mitjans de comunicació de cada estat membre i que s’actualitza regularment. Per a l’Estat espanyol, la informació de base procedeix de les notícies publicades a nou mitjans (ABC, Cinco Días, El Diario, El Mundo, El País, Expansión, La Gaceta de los Negocios, La Razón i La Vanguardia).

•

En segon lloc, s’han inclòs els casos reportats per la Direcció General de Indústria (DGI) de la Generalitat de Catalunya com a resultat d’una tasca de seguiment dels trasllats d’activitat productiva de la indústria a Catalunya entre els anys 2000-2006 i 2012-2018.

•

En tercer lloc, també s’han inclòs casos procedents d’una cerca pròpia de notícies als mitjans de comunicació i, quan s’ha considerat apropiat, s’ha aplicat aquest mètode per completar la informació procedent de les fonts anteriors.

En el cas de l’ERM, es fa una distinció de vuit motius pels quals una empresa pot iniciar un procés de reestructuració: (i) relocalització, (ii) externalització o subcontractació, (iii) deslocalització, (iv) fallida, (v) tancament, (vi) fusió, (vii) reestructuració interna i (viii) expansió empresarial. Per tal de fer una selecció més acurada, s’han inclòs tots els processos d’externalització/subcontractació, deslocalització, fallida o tancament i reestructuració interna que estan relacionats tant amb la deslocalització empresarial en sentit estricte (trasllat de la producció total o parcial) com de l’activitat en sentit ampli (es produeix una substitució de la producció per importacions a causa de la competència exterior). És a dir, la situació relacionada amb la deslocalització de l’activitat vinculada a empreses que han hagut de tancar o reduir la producció davant la competència exterior i, per tant, s’ha acabat deslocalitzant l’activitat del territori, i, específicament la deslocalització empresarial que correspon a empreses que traslladen la producció a països amb costos més baixos per guanyar rendibilitat. Així doncs, dels 97 processos de reestructuració registrats entre el 2002 i el 2018 a la indústria catalana segons l’ERM, 33 han estat directament vinculats a la deslocalització (empresarial o de l’activitat).

Dels 83 casos que la DGI ha detectat com a possibles trasllats d’activitat, se n’han identificat 57 que s’ajusten al concepte de deslocalització emprat en aquest estudi. Cal afegir-hi 7 casos més, identificats mitjançant una cerca pròpia.

L’ERM forma part del European Monitoring Centre on Change (EMCC). Aquesta és una font d’informació dissenyada per promoure la comprensió dels canvis en el món del treball, l’ocupació, la creació d’ocupació i la reestructuració. Es va crear el 2001 dins d'Eurofound, amb el suport del Parlament Europeu, la Comissió Europea i els interlocutors socials. Disponible a través de: https://www.eurofound.europa.eu/es/observatories/ emcc/european-restructuring-monitor

1

34

Si es descompten 15 duplicitats (processos que apareixien tant a l’ERM com a la base de la DGI), el resultat és una base de dades amb 82 processos de reestructuració empresarial directament vinculats amb el trasllat de la producció de l’empresa a l’estranger i, en alguns casos, amb la reducció o el cessament de l’activitat a causa de la competència amb tercers països.

A nivell metodològic, també cal tenir present el trencament de la sèrie de casos que es produeix entre 2007 i 2011 per manca de dades reportades per la DGI. Aquesta ruptura fa que la sèrie no sigui homogènia i, per tant, que les comparatives i conclusions que se’n deriven s’hagin d’interpretar amb prudència. Si s’analitza el nombre de casos segons les fonts d’informació, la DGI reporta exclusivament el 51% dels casos, l’ERM el 22%, un 9% és fruit de la cerca pròpia i un 18% han estat detectats per més d’una de les fonts alhora.

Per a cada un dels casos analitzats s’ha elaborat una fitxa amb informació de l’any de la deslocalització, el nom de l’empresa i del grup, l’activitat a dos dígits de la Classificació Catalana d’Activitats Econòmiques (de la 05 a la 39 de la CCAE-09), el tipus de deslocalització de l’activitat: empresarial i de l’activitat, el nombre i proporció de treballadors afectats, si hi ha hagut continuïtat de la fàbrica, el país d’origen de l’empresa afectada, la ubicació a Catalunya i la nova destinació (països i regions) i una descripció sintètica de cada cas2. Atès que les dades de l’ERM i de la DGI no segueixen els mateixos criteris a l’hora de classificar la informació, s’han unificat i s’han completat les dades que faltaven amb cerca pròpia, quan ha estat possible disposar d’informació.

Cal advertir sobre la limitació que representa una base de dades elaborada a partir de notícies publicades principalment als mitjans de comunicació. L’extensió progressiva de la digitalització als mitjans implica que la disponibilitat d’informació és creixent al llarg del temps, la qual cosa introdueix una certa asimetria entre el principi i el final de la sèrie pel que fa al nombre de casos considerats. Per altra banda, la cobertura dels casos és variable en funció del mitjà que la recull. Igualment, s’ha de tenir en compte que un cop elaborada la notícia pels mitjans de comunicació, les decisions anunciades per les empreses poden modificar-se per diversos motius, sense donar lloc necessàriament a un segon article en premsa. Per tant, en la majoria de casos les pèrdues de llocs de treball o la nova destinació en el cas que es deslocalitzi l’empresa són les anunciades inicialment i, per tant, poden no coincidir amb l’impacte real. Finalment, hi ha un cert biaix cap a empreses de dimensió mitjana i gran, ja que les petites reben menys atenció per part dels mitjans. Aquesta llacuna és important, ja que una gran part de les deslocalitzacions de l’activitat a la indústria, en especial en el cas de determinats sectors on predominen les empreses de menys de 50 treballadors, estan protagonitzades per empreses de menor dimensió.

Per tant, aquest capítol analitza principalment una selecció de casos sobretot de deslocalització empresarial protagonitzats majoritàriament per empreses d’una certa dimensió (d’aquí el títol del capítol), reservant per al capítol IV una anàlisi de la deslocalització de l’activitat al conjunt de les empreses manufactureres.

La informació disponible s’ha estructurat segons un conjunt de variables rellevants, per tal d’analitzar-la amb diferents perspectives, oferint una visió àmplia i a la vegada aprofundida dels diferents processos de deslocalització que han transformat les activitats industrials catalanes des de principis del segle XXI. En primer lloc, es presenten els resultats globals per tipus de deslocalització entre els anys 2000 i 2018. A continuació, s’analitza la distribució sectorial i l’evolució per períodes. En tercer lloc, es classifica la informació segons la destinació de la planta que es deslocalitza, per períodes i subsectors. Un cop analitzats els resultats segons les variables seleccionades, les xifres globals es posen en relació amb el nombre de treballadors acomiadats per Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) i també amb el nombre d’afiliats nets a la indústria, del 2000 al 2018. Pel que fa als ERO i les afiliacions netes, les dades provenen de l’Observatori de Treball i Model Productiu de la Generalitat. L’objectiu és contextualitzar les xifres d’impacte laboral per deslocalització obtingudes de l’anàlisi de casos amb altres dades representatives del mercat de treball a la indústria, per tal de valorar en termes relatius quina ha estat l’evolució i l’impacte laboral dels processos de deslocalització al llarg del temps.

2

Aquesta informació està disponible a l’Annex “Base de dades. Casos de deslocalització a Catalunya, 2000-2018” (pàg. 122).

35

2.2. RESULTATS

2.2. RESULTATS 2.2.1. Tipus de deslocalització La taula 1 classifica els casos de deslocalització registrats a la base segons els dos tipus tipificats en aquest estudi. El primer és la deslocalització empresarial (E) en sentit estricte, amb trasllat de l’establiment o d’una línia de producció a un altre país, amb 65 del 82 casos identificats (79% del total). El segon és la deslocalització de l’activitat (A), és a dir, cessaments o reduccions de la producció per substitució d’importacions, amb poc més d’un 20% dels casos identificats (17 empreses).

TAULA 1 Casos de deslocalització empresarial (E) i de l’activitat (A)

ANY 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017 2018 TOTAL

TOTAL

Font: ERM, DGI i Cambra.

36

E 1

A

E+A 1 1 3 8 10 11 5 5 3 3 4 1 3 6 5 4 5 3 1 82

1 3 5 8 7 4 3 2 3 3 1 3 4 5 4 5 3 1 65

3 2 4 1 2 1 1

2

17

2000-2007

2008-2013

2014-2018

2000-2018

42

20

20

82

Segons la base de dades elaborada, dels 82 casos de deslocalització detectats, un 79,3% són de deslocalització empresarial, és a dir, que s’ha produït un trasllat total (tot l’establiment) o parcial (una línia de producció) de Catalunya cap a una altra regió. Per períodes, a destacar que la majoria dels casos de deslocalització identificats es concentren en el període 2000-2007 (42 dels 82), tot i que el trencament de la sèrie entre 2007 i 2011 distorsiona la comparativa temporal.

2.2.2. Treballadors afectats La taula 2 registra el nombre de treballadors acomiadats per deslocalització a cada un dels anys i segons els tipus considerats a la taula anterior: TAULA 2

També s’observa una major concentració de treballadors afectats en el període 2000-2007, amb Treballadors afectats per deslocalització empresarial (E) i de l’activitat (A) 9.019 d’un total de 15.219. Aquesta prelació es manté quan es calculen les mitjanes anuals per a ANY E A E+A cada un dels períodes.

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017 2018 TOTAL

TOTAL

600

600

1.109 839 1.413 1.317 1.476 523 404 411 567 220 364 376 502 605 1.007 271 70 12.074

100

1.209 839 2.029 1.714 1.980 648 821 705 567 650 364 376 764 605 1.007 271 70 15.219

616 397 504 125 417 294 430

262

3.145

2000-2007

2008-2013

2014-2018

2000-2018

9.019

3.483

2.717

15.219

Font: ERM, DGI i Cambra.

També s’observa una major concentració de treballadors afectats en el període 2000-2007, amb 9.019 d’un total de 15.219. Aquesta prelació es manté quan es calculen les mitjanes anuals per a cada un dels períodes.

37

2.2. RESULTATS A continuació, la figura 1 mostra el percentatge que representen els treballadors acomiadats per deslocalització sobre els treballadors afiliats a la indústria al Règim General de la Seguretat Social, per tal de visualitzar la importància relativa d’aquest fenomen al llarg del temps.

FIGURA 1 Percentatge dels treballadors afectats per deslocalització* (T) sobre les afiliacions** (A)

Catalunya

PERÍODES %(T/A)

2000-2007 0,23

2008-2013 0,13

2014-2018 0,13

2000-2018 0,17

Font: ERM, DGI, Cambra i Idescat. Nota: NC, no hi ha casos disponibles. *Dada extreta de l’anàlisi de casos. **Mitjana anual de les afiliacions netes a la indústria al Regim General i Mineria i del Carbó.

Destaca el fet que l’impacte de la deslocalització empresarial sobre l’ocupació a la indústria catalana ha estat molt superior, tant en termes absoluts com en termes relatius, durant la fase expansiva del cicle anterior (2000-2007), en comparació amb l’actual fase de recuperació (2014-2018).

2.2.3. Afectació per sectors La taula 3 classifica els casos detectats de deslocalització i el nombre de treballadors afectats per als diferents sectors industrials.

38

TAULA 3 Casos (C) i treballadors afectats (T) per subsectors.

SECTORS 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 13. Indústries tèxtils 14. Confecció de peces de vestir 20. Indústries químiques 10. Indústries de productes alimentaris 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques 17. Indústries del paper 26. Fabricació de productes informàtics, electrònics i òptics 31. Fabricació de mobles 23. Fabricació d'altres productes minerals no-metàl·lics 18. Arts gràfiques i reproducció de suports enregistrats 21. Fabricació de productes farmacèutics 30. Fabricació d'altres materials de transpor 35. Subministrament d'energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat 11. Fabricació de begudes 28. Fabricació de maquinària i equips ncaa 15. Indústria del cuir i del calçat 32. Indústries manufactureres diverses 33. Reparació i instal·lació de maquinària i equips TOTAL

C 22 16 9 4 5 3 4 4 2 2 2 1 1 1 1 1 1 1 1 1 82

T 5.610 3.739 1.682 794 568 460 396 356 322 265 213 142 133 130 125 90 68 56 40 30 15.219

Font: ERM, DGI i Cambra.

El sector industrial més afectat per les deslocalitzacions, en nombre de casos i de treballadors afectats, és la fabricació de vehicles de motor, amb un 27% i un 36% del total, respectivament. Segueixen en importància, amb més de 1.500 treballadors afectats cadascun al llarg de tot el període considerat, la fabricació de materials i equips elèctrics i les indústries tèxtils. A continuació, la confecció de peces de vestir i les indústries químiques concentren més de 500 treballadors afectats cadascun.

Cal destacar el fet que tres dels cinc sectors més afectats per la deslocalització (material i equips elèctrics, tèxtil i confecció) són activitats amb nivells de productivitat (valor afegit brut –VAB– per hora o per treballador) inferiors a la mitjana de la indústria. En canvi, l’automoció i la química són activitats intensives en capital amb nivells de productivitat per sobre de la mitjana.

39

2.2. RESULTATS La taula 4 classifica el nombre de casos i de treballadors afectats per sectors i també per períodes.

TAULA 4 Casos (C) i treballadors afectats (T) per períodes.

C

SECTORS 10. Indústries de productes alimentaris 11. Fabricació de begudes 13. Indústries tèxtils 14. Confecció de peces de vestir 15. Indústria del cuir i del calçat 17. Indústries del paper 18. Arts gràfiques i reproducció de suports enregistrats 20. Indústries químiques 21. Fabricació de productes farmacèutics 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques 23. Fabricació d'altres productes minerals no-metàl·lics 26. Fabricació de productes informàtics, electrònics i òptics 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 28. Fabricació de maquinària i equips ncaa 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 30. Fabricació d'altres materials de transpor 31. Fabricació de mobles 32. Indústries manufactureres diverses 33. Reparació i instal·lació de maquinària i equips 35. Subministrament d'energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat TOTAL

20002007 1 9 3 1

20082013 1

20142018 1 1

1 1

3 1 3

T

1

1 1 9

5

9

8

1 1

1

3 1 1 1 1 1 2 1 5 1

20002007 220

20082013 170

1.682 500 56

294 42

435 133 335

61

99 207 2.912

575

2.374

1.977

125 40

140

1 42

1 20

20

20142018 70 90

314 142 72 61 114 115 252 68 1.259 130

30 9.019

125 3.483

2.717

Font: ERM, DGI i Cambra.

En el cas de la fabricació de material i equips elèctrics, la confecció i la química, la majoria de les empreses i treballadors afectats també es concentren principalment entre els anys 2000 i 2007. En canvi, en el cas de l’automoció també s’observa una major concentració en el primer període, però el nombre d’afectats en els altres dos períodes és també força significatiu.

2.2.4. Països de destí de la deslocalització Els resultats classificats segons la nova destinació de l’activitat productiva de l’empresa subjecte a deslocalització s’assignen a quatre regions principals: Àsia, Europa Occidental, Europa Oriental i Nord d’Àfrica. També s’han incorpo40

rat dos països de Nord-Amèrica (Estats Units i Mèxic) i s’ha afegit una agrupació per a la resta de l’Estat espanyol. Cal matisar que, en aquest cas, la suma de destinacions no coincideix amb les xifres totals que s’han mostrat als resultats globals atès que s’ha contemplat l’opció de multiresposta (és a dir, una empresa pot decidir traslladar la seva producció a més d’una destinació).

TAULA 5 Casos segons la nova destinació de la producció.

REGIÓ Europa Occidental Europa Oriental Àsia Resta d'Espanya Nord d'Àfrica EUA Mèxic

2000-2007 12 16 8 4 2 1

2008-2013 9 6 2 2

2014-2018 6 4 3 7 1

1

TOTAL 27 26 13 13 2 2 1

Font: ERM, DGI i Cambra.

Els principals destins de les deslocalitzacions identificades són altres països d’Europa Occidental i les economies d’Europa de l’Est. La primera regió reflecteix majoritàriament un procés de concentració de les activitats bé en els països d’origen d’una empresa multinacional europea o bé on s’ubica la seu a Europa d’una multinacional d’origen no europeu. Per contra, en el segon cas, el trasllat de producció ve motivat per l’oportunitat de reduir costos tot mantenint les facilitats d’accés al mercat únic europeu.

En el cas de les economies emergents d’Àsia s’observa una forta concentració durant el primer subperíode, amb la incorporació d’aquests països a les cadenes de valor globals, però la importància relativa d’aquest destí cau en anys posteriors –coincidint amb la maduració i, en alguns casos, la reversió de les deslocalitzacions associades amb les cadenes de valor. Les deslocalitzacions amb destí al Nord d’Àfrica i Amèrica del Nord tenen una importància relativa menor.

41

2.2. RESULTATS Les taules 6, 7 i 8 creuen les regions de destí amb els subsectors afectats en els tres subperíodes analitzats.

TAULA 6 Casos segons nova destinació de la producció i subsectors. 2000-2007

REGIÓ I SECTORS Àsia 10. Indústries de productes alimentaris 13. Indústries tèxtils 14. Confecció de peces de vestir 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques 27. Fabricació de materials i equips elèctrics EUA 21. Fabricació de productes farmacèutics Europa Occidental 13. Indústries tèxtils 15. Indústria del cuir i del calçat 20. Indústries químiques 21. Fabricació de productes farmacèutics 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs Europa Oriental 13. Indústries tèxtils 14. Confecció de peces de vestir 15. Indústria del cuir i del calçat 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs Nord d'Àfrica 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs Resta d'Espanya 10. Indústries de productes alimentaris 21. Fabricació de productes farmacèutics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Font: ERM, DGI i Cambra.

42

2000-2007 8 1 1 1 1 4 1 1 12 1 1 2 1 1 3 3 16 2 1 1 7 5 2 2 4 1 1 2

TAULA 7 Casos segons nova destinació de la producció i subsectors. 2008-2013

REGIÓ I SECTORS

2008-2013

Àsia

2

23. Fabricació d'altres productes minerals no-metàl·lics

1

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

1

Europa Occidental

9

10. Indústries de productes alimentaris

1

20. Indústries químiques

1

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

2

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

4

35. Subministrament d'energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat

1

Europa Oriental

6

10. Indústries de productes alimentaris

1

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

2

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

2

35. Subministrament d'energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat

1

Mèxic

1

35. Subministrament d'energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat

1

Resta d'Espanya

2

17. Indústries del paper

1

31. Fabricació de mobles

1

Font: ERM, DGI i Cambra.

43

2.2. RESULTATS TAULA 8 Casos segons nova destinació de la producció i subsectors. 2014-2018

REGIÓ I SECTORS Àsia 18. Arts gràfiques i reproducció de suports enregistrats 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques 27. Fabricació de materials i equips elèctrics EUA 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs Europa Occidental 11. Fabricació de begudes 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques 23. Fabricació d'altres productes minerals no-metàl·lics 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs Europa Oriental 17. Indústries del paper 26. Fabricació de productes informàtics, electrònics i òptics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs Resta d'Espanya 10. Indústries de productes alimentaris 17. Indústries del paper 20. Indústries químiques 28. Fabricació de maquinària i equips ncaa 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

2014-2018 3 1 1 1 1 1 6 1 1 1 1 2 4 1 1 2 7 1 1 1 1 3

Font: ERM, DGI i Cambra.

La concentració de casos a Europa de l’Est i Àsia és preponderant durant el primer període (2000-2007). En el cas d’Àsia, va afectar principalment el sector de material i equips elèctrics, mentre que, en el cas de la deslocalització a Europa, Occidental i de l’Est, el sector més afectat és l’automoció. Durant el període de crisi 2008-2012, el subsector més afectat va ser l’automoció, amb deslocalitzacions cap als països d’origen de les filials, en un procés de concentracions de l’activitat associat amb un context advers per a l’activitat industrial a totes les economies desenvolupades (són els casos d’Honda l’any 2009, Comesa el 2010, Derbi i Yamaha el 2011 ambdues). Finalment, durant el període més recent es continua registrant un nombre significatiu de deslocalitzacions al sector de l’automoció a Europa Occidental i de l’Est, en un procés de concentració i reorganització de les activitats del sector a escala global que mereixeria una anàlisi específica.

44

2.3. RELACIÓ DE CASOS 2.3.1. Automoció En l’automoció, com també en els altres sectors, és útil distingir entre el primer període, de 2000 a 2007, i els altres dos, de 2008 a 2018. En el primer període, destaquen els casos de Lear Automotive, Productos Eaton Livia, el grup Valeo, Autotex, Vibracoustic, Proflex, Zodiac Automotive i Nacam. La majoria d’aquestes empreses van decidir traslladar la seva producció a Europa Oriental (sobretot a Polònia i República Txeca) amb l’objectiu de reduir costos salarials respecte a les empreses competidores. En alguns altres casos, s’afegeixen també raons estratègiques per tal de reduir duplicitats i potenciar la proximitat al centre logístic (Valeo Iluminación i Zodiac Automotive). La majoria d’empreses ubicades a la zona del Baix Llobregat i el Vallès es dedicaven a la fabricació de components de baix valor afegit per als automòbils (vàlvules, cablejat, fars, airbags o peces de cautxú per a motor).

Pel que fa als altres dos períodes, el nombre d’afectats és també relativament elevat i s’emmarquen casos coneguts com el de la italiana Derbi, Tyco Electronics, Nissan, Honda, Showa, Conesa, Yamaha, Delphi i Valeo Climatización, entre d’altres. En aquests casos, les deslocalitzacions van tenir com a destí preferent Europa Occidental (Itàlia, Alemanya o França, que són els països d’origen de les multinacionals) i, en menor mesura, també l’Oriental (Romania, Eslovènia o República Txeca). Els motius al·legats van ser principalment econòmics (típicament descens de la xifra de negoci), especialment fins al 2011, i també d’estratègia dels diferents grups empresarials multinacionals.

Entre les empreses que s’han deslocalitzat com a conseqüència de les estratègies de reestructuració dels respectius grups multinacionals destaca el cas de la italo-alemanya Comesa, que es dedicava a la mecanització de peces per a vehicles pesants i el 2010 va marxar de la Zona Franca als països d’origen al·legant motius de viabilitat econòmica. El cas de Derbi, integrada al grup italià Piaggio, també es pot incloure en aquesta mateixa tipologia, amb el tancament progressiu de la fàbrica entre 2011 i 2013 amb l’objectiu de racionalitzar la xarxa de producció a Europa i millorar la productivitat. El mateix any, la japonesa Yamaha va deslocalitzar l’activitat a França sota el marc de l’estratègia corporativa del grup. També l’empresa japonesa Honda va traslladar la seva producció a Itàlia amb l’objectiu de reduir la seva presència a Europa i produir a prop dels principals mercats.

2.3.2. Material i equips elèctrics En el sector de material i equips elèctrics i electrònics durant el període anterior a 2008 destaquen, entre d’altres, els casos de Hewlett-Packard, Actaris Contadores, Matshushita Electric España, Novalux Philips, Samsung, Lámparas Z o Braun, entre d’altres (s’han detectat 17 casos en total). Només una de les empreses (Al-Ko Condural, ubicada a Polinyà) va tancar la fàbrica, per les pressions d’abaixar preus que rebia dels seus principals clients enfront de la competència creixent a Polònia, República Txeca o Turquia. La resta d’empreses identificades van traslladar l’activitat a Àsia (La Xina, Singapur i Malàisia) i a Europa Oriental (principalment Hongria i Polònia). HP, Matshushita, Samsung o Lámparas Z van al·legar principalment la manca de competitivitat en un context internacional de reducció de costos (sobretot laborals). La fàbrica de Novalux, ubicada a La Garriga, però, va al·legar falta de productivitat, atesa la reduïda dimensió de la planta. Per tal d’aprofitar les economies d’escala i reduir costos, una part de les activitats es va traslladar a Polònia i una altra, a Alemanya. Pel que fa al període posterior a 2008, dos dels casos més destacats (Aleo Solar España i GE Power Control Ibérica), estan relacionats amb problemàtiques empresarials específiques (reduccions de primes al mercat nacional, decisions estratègiques de reestructuració o caiguda del mercat). Destaca el cas d’Asea Brown Boveri com a més assimilable als de l’etapa anterior, atès que va traslladar la seva producció a Polònia el 2012 per fabricar un producte de baix valor afegit.

45

2.3. RELACIÓ DE CASOS

2.3.3. Tèxtil i confecció En el sector de les indústries tèxtils, la deslocalització es concentra exclusivament en el període 2000-2007, sense que s’hagi identificat cap cas en els altres dos períodes (2008-2013 i 2014-2018). Els nou casos identificats anteriors a la crisi econòmica fan referència a les empreses Benetton Textil Spain, Fisipe Barcelona, Galler Textiles, La Preparación Textil, Levi Strauss España, Manufacturas Antonio Gassol, Pasarela Textil, Sans Branded Apparel i Tèxtil Celrà. Quatre d’aquestes nou van tancar l’empresa, i en la majoria de casos l’empresa va al·legar que no podia competir amb les manufactures xineses i els reduïts costos de producció a les fàbriques d’Europa de l’Est (bàsicament Polònia i Hongria). De fet, Pasarela Textil va optar el 2005 per importar els tèxtils de la Xina i mantenir oberta la fàbrica d’estampats a Girona. De les empreses que es van deslocalitzar i de les quals es disposa d’informació sobre la destinació, Tèxtil Celrà ho va fer a Àsia; Levi Strauss, a Polònia, Hongria i Turquia; i Benetton, a Croàcia i Hongria. Només la italiana Manufacturas Antonio Gassol va decidir retornar la producció a Itàlia sota la subscripció d’un acord amb una altra empresa del país, tot i que també va tancar sota el context de crisi del sector tèxtil català que ja s’arrossegava des dels anys 90.

En el sector de la confecció de peces de vestir, el nombre total de casos és reduït (només quatre empreses) i quasi totes van tancar abans de la crisi econòmica iniciada el 2008 (casos de Bonser Española, Ignacio Carner i Burberry Spain).

Bonser Española va traslladar la producció de camises primer a Romania i després va entrar en concurs de creditors.

En termes generals, es tracta d’empreses familiars que havien iniciat la seva activitat a principis del segle XX (Ignacio Carner) i que no van poder competir amb les manufactures xineses. Un cas diferent és el de Dogi, que va traslladar parcialment la seva producció a Àsia amb l’objectiu d’expandir-se internacionalment i guanyar competitivitat.

2.3.4. Química i altres sectors Quant a la indústria química, els motius que van dur les empreses a cessar o traslladar la seva activitat es desmarquen força dels casos anteriors, ja que estan relacionats amb processos de reorganització de les línies de negoci de les empreses multinacionals respectives a nivell mundial. Tanmateix, cal destacar el cas de dues empreses afectades indirectament pels canvis que s’han produït a d’altres activitats. La primera és l’empresa Manuel Camacho, la qual va tancar dues de les tres fàbriques que tenia entre el Baix Llobregat, Barcelona i el Vallès Oriental el 2006 per la reducció de comandes d’un dels seus principals clients (Schlecker no podia fer front a la competència de les empreses xineses) i la reestructuració d’un altre client primordial (Puig). La segona empresa és DuPont Performance Coating Iberia, la qual va traslladar la seva fàbrica el 2006 per fer front a les oscil·lacions de demanda derivades de reestructuracions recurrents al sector de l’automòbil.

Pel que fa a altres sectors, la farmacèutica Merck Serono va deslocalitzar parcialment la seva activitat a Alemanya, on tenia la seu central i hi estava invertint en construir una planta d’R+D. En el sector de la fabricació de begudes, Bacardi traslladà la fàbrica de Mollet del Vallès a Itàlia amb l’objectiu d’integrar les plantes i optimitzar la producció.

Una relació completa de tots els casos identificats es pot trobar a l’annex de l’estudi, incloent el sector, la motivació al·legada i la repercussió en l’ocupació.

2.4. CONTRAST AMB EXPEDIENTS DE REGULACIÓ D’OCUPACIÓ Una gran part dels casos de deslocalització estudiats en els apartats anteriors s’han materialitzat utilitzant Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). Tot i que s’ha de tenir en compte que no tots els acomiadaments associats amb un procés

46

de deslocalització s’han de fer forçosament a través d’un ERO. Per tant, l’anàlisi de les variables associades amb aquest instrument d’ajustament de plantilles permet relativitzar els resultats obtinguts a partir de la base de dades de deslocalització des d’una perspectiva més àmplia.

En primer lloc, la figura 2 mostra el nombre de treballadors acomiadats com a conseqüència d’ERO al sector industrial entre els anys 2000 i 2018 (totals i mitjanes anuals per subperíodes): FIGURA 2 Treballadors acomiadats per ERO a la indústria catalana

Font: Observatori del Treball i Model Productiu.

De la informació continguda, s’aprecia clarament una disminució tendencial del nombre de persones acomiadades com a resultat d’ERO a la indústria entre la fase expansiva anterior a la crisi (2000-2007) i la de recuperació posterior (2014-2018). El valor singularment elevat del 2009 correspon al pitjor any de la crisi. El nombre total de treballadors acomiadats per ERO al llarg de tot el període s’eleva a 88.589, dels quals un 49,4% (43.777) corresponen al període expansiu 2000-2007 i només un 8% (7.117), al període de recuperació 2014-2018.

Donat que el nombre d’afiliats a la indústria (i als diferents sectors industrials) ha anat canviant al llarg dels anys, una estimació més precisa de la magnitud d’aquest fenomen requereix ponderar els llocs de treball perduts com a conseqüència d’ERO pel nombre d’afiliats al conjunt de la indústria, en percentatge, tal com es fa a la figura 3.

47

2.4. CONTRAST AMB EXPEDIENTS DE REGULACIÓ D’OCUPACIÓ FIGURA 3 Percentatge de treballadors acomiadats per ERO sobre afiliats a la indústria. Catalunya

Font: Observatori del Treball i Model Productiu. Nota: *Trencament en la sèrie d’afiliats, de CCAE93 a CCAE09.

Aquests resultats en termes relatius corroboren els anteriors en xifres absolutes. Descomptant l’alça extraordinària derivada de la crisi, s’observa un important descens del percentatge d’afectats per rescissió de contracte com a conseqüència d’ERO entre el període expansiu anterior i l’actual de recuperació. Entre 2014 i 2018, els acomiadaments per ERO –que podrien incloure al voltant d’un terç dels derivats de deslocalitzacions– no arriben al 0,35% dels afiliats a la indústria. Per tant, són xifres moderadament superiors (0,13%) i congruents amb les estimacions d’acomiadaments com a conseqüència de deslocalitzacions empresarials esmentades anteriorment.

La taula 9 permet comparar els acomiadaments associats amb deslocalitzacions a partir de la base pròpia presentada en aquest capítol i els derivats d’ERO a la indústria.

TAULA 9 Treballadors afectats (T)* per deslocalització i per ERO (E) a la indústria catalana

2000-2007 2008-2013 2014-2018 2000-2018

T 9.019 3.483 2.717 15.219

Font: ERM, DGI, Cambra i Observatori del Treball i Model Productiu. Nota: *Dada extreta de l’anàlisi de casos.

48

E 43.777 37.695 7.117 88.589

%(T/E) 20,6 9,2 38,2 17,2

Com és previsible, el percentatge que representen els primers sobre els segons cau notablement durant els anys més durs de la crisi, en els quals molts tancaments d’empreses van estar motivats per factors aliens a la deslocalització (com, per exemple, la davallada de les comandes procedents de la construcció). També influeix la sub-representació de la mostra d’empreses deslocalitzades entre els anys 2008 i 2012. Per altra banda, quan es comparen períodes expansius (2000-2007 i 2014-2018) s’observa una menor incidència relativa durant aquest últim: tant pel que fa al total d’afectats per ERO, com pel que fa als acomiadaments estimats a partir de la base de dades de casos de deslocalització empresarial i de l’activitat. En canvi, la proporció relativa dels afectats per deslocalització és superior durant el període 2014-2018, ja que el nombre d’acomiadaments per ERO s’ha reduït més que el nombre d’afectats per deslocalitzacions quan es comparen en els dos períodes.

Aquest fet s’observa amb més claredat en l’anàlisi per sectors –industrials i de serveis– i per períodes: mentre que durant el període expansiu 2000-2007 quatre dels subsectors més afectats en termes absoluts són industrials (indústries tèxtils, maquinària i material elèctric, automoció i maquinària i equips mecànics), entre 2014 i 2018 l’únic subsector industrial entre els cinc primers és l’automoció i els altres quatre són serveis, encapçalat pel subsector de mediació financera (que inclou bancs i caixes).

TAULA 10 Treballadors acomiadats per ERO a Catalunya

2000-2007 SECTOR (60 EN TOTAL) Descripció CCAE-93 1 Indústries tèxtils 2 Correus i telecomunicacions 3 Maquinària i materials elèctrics 4 Vehicles motor, remolcs i semiremolcs 5 Construcció maquinària i equips mecànics

ACUMULAT

% S/TOTAL

11.029 3.853 3.686 3.463 3.413

17,2 6,0 5,7 5,4 5,3 2014-2018

SECTOR (88 EN TOTAL) Descripció CCAE-09 1 Mediació financera 2 Comerç engròs, exc. vehicles motor 3 Vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 4 Comerç detall, exc. vehicles motor 5 Activitats administratives d'oficina

ACUMULAT 2.246 1.793 1.156 1.046 1.031

% S/TOTAL 10,0 8,0 5,1 4,7 4,6

Font: Observatori del Treball i Model Productiu.

D’aquestes dades es pot concloure que, durant el període expansiu 2000-2007, una part important dels acomiadaments per ERO va estar motivada per factors estructurals, com els associats amb la deslocalització de les activitats productives, especialment en determinats sectors industrials (tèxtil, material elèctric, automoció i equips mecànics); mentre que, durant el període 2014-2018, els acomiadaments motivats per factors estructurals associats amb la deslocalització estan concentrats principalment en el sector de l’automoció i tenen una menor intensitat relativa.

49

2.5. VALORACIÓ

2.5. VALORACIÓ La primera conclusió a destacar dels resultats anteriors és el fet que l’impacte de la deslocalització sobre l’ocupació a la indústria catalana va ser més important en l’anterior període expansiu 2000-2007, en comparació amb l’actual període de recuperació 2014-2018. Segons la base de dades construïda per analitzar aquest fenomen, el nombre total de treballadors afectats per deslocalitzacions entre 2000 i 2007 ha estat de 9.019, el qual cal comparar amb els 43.777 treballadors acomiadats per ERO a la indústria durant el mateix període. En canvi, durant el període 2014-2018, els treballadors afectats segons la base de dades van ser 2.717, els quals es comparen amb els 7.117 treballadors industrials acomiadats via ERO en aquest mateix període. En termes relatius, entre 2000 i 2007, els treballadors afectats per deslocalització segons la base de dades han representat, en mitjana, el 0,23% dels afiliats a la indústria, pes que es redueix fins al 0,13% per al període 2014-2018.

També hi ha una gran diferència en la distribució sectorial i per destins de les deslocalitzacions entre els dos períodes.

En el període 2000-2007, tres dels quatre principals sectors afectats representen activitats amb nivells de productivitat inferiors a la mitjana de la indústria (indústries tèxtils, confecció i material i equips elèctrics i electrònics), que s’han deslocalitzat majoritàriament a països emergents amb costos laborals inferiors (Europa de l’Est i Àsia). En canvi, entre 2014 i 2018 aquests sectors semblen haver esgotat el marge per a la deslocalització, ja que el nombre de casos i treballadors afectats és molt menys significatiu. En aquest segon període, els principals sectors afectats per les deslocalitzacions són l’automoció i el material de transport, amb nivells de productivitat del treball superiors a la mitjana de la indústria.

Una diferència fonamental entre els dos períodes és el fet que també ha canviat substancialment la naturalesa mateixa de la deslocalització. Mentre que en l’anterior període expansiu es van deslocalitzar principalment activitats de baix valor afegit, davant l’oportunitat de reduir costos traslladant la producció a economies emergents, durant el període més recent 2014-2018, abunden els casos de reestructuracions empresarials en sectors d’elevada productivitat com és l’automoció, en el qual s’observa una tendència a concentrar la producció en altres països d’Europa Occidental.

El sector de l’automoció seria, per tant, especialment representatiu dels reptes que planteja el fenomen de la deslocalització en el present i amb perspectiva de futur. Certament, es tracta d’un sector amb reptes de viabilitat i competitivitat específics, davant d’un excés de capacitat instal·lada a nivell global i de la necessitat d’adaptar-se a les noves regulacions ambientals i a canvis importants en les pautes de mobilitat de la població. Però és també un sector representatiu de la importància d’escalar posicions en la cadena de valor a totes les activitats industrials i, per tant, de la rellevància de vincular les estratègies de les empreses multinacionals presents a Catalunya amb el desenvolupament de recursos específics de base territorial. És a dir, recursos associats amb el capital humà i la tecnologia que s’integren en ecosistemes innovadors arrelats al territori i que, per aquest motiu, són més difícilment deslocalitzables. En última instància, és un sector especialment representatiu de la importància de comptar amb seus d’empreses amb matriu local i projecció internacional, així com filials d’empreses estrangeres amb un grau suficient d’autonomia dins de l’estratègia transnacional de la companyia matriu.

En el futur, es poden donar processos de reestructuració i concentració d’àmbit sectorial, en aquest i altres sectors, en els quals les empreses amb establiment a Catalunya podrien competir amb establiments situats en països amb nivells similars de desenvolupament. Aquest fenomen és molt diferent de les deslocalitzacions motivades pels diferencials de costos laborals en segments d’activitat de baix valor afegit –el cas típic de l’onada de deslocalitzacions industrials registrada durant la primera dècada del present segle. Aquesta nova encarnació del fenomen de la deslocalització s’ha d’entendre en el marc de les estratègies d’empreses transnacionals en un context dominat pel comerç intraindustrial, sovint d’àmbit regional (europeu). En aquest cas les empreses multinacionals produeixen diferents varietats 50

d’un mateix bé en diferents localitzacions. Quan es desencadenen episodis de reestructuració i concentració de les activitats a escala sectorial els establiments millor posicionats són els situats més a prop de la matriu i també els més dependents d’actius clau vinculats amb la ubicació territorial (capacitat d’innovació, disseny, màrqueting, logística, infraestructures, serveis professionals d’alt valor afegit, entre d’altres). Sovint aquestes dues característiques van alineades, subratllant la importància d’una política pública d’atracció d’inversions estrangeres que sigui selectiva en la concessió d’estímuls i d’una política industrial sensible a la ubicació territorial dels recursos estratègics.

Per finalitzar, cal dir que una lectura superficial de les xifres de treballadors afectats per les deslocalitzacions, que com s’ha vist se situen significativament per sota de l’1% dels afiliats a la indústria, té el risc de restar importància quantitativa i qualitativa a aquest fenomen. En realitat, la xifra total de treballadors afectats és superior si es compatibilitzen les empreses i els treballadors que resulten indirectament afectats (proveïdors, clients, altres comerços que subministren als treballadors de les empreses afectades directa o indirectament). Però, sobretot, cal tenir en compte que l’impacte més important recau en les comunitats on aquestes empreses estan arrelades i que sovint representen un motor econòmic decisiu del que depenen molts altres ingressos i activitats. Tal com s’ha posat de manifest al capítol introductori d’aquest estudi, l’evidència empírica mostra que en molts casos els treballadors afectats tenen grans dificultats per trobar ocupacions alternatives i adequades al seu nivell de qualificació o passen a ocupar llocs de treball pitjor retribuïts als serveis. Per tant, més enllà de les xifres dels treballadors directament afectats, cal tenir en compte (i) les implicacions dels episodis concrets de deslocalització sobre la dinàmica econòmica als diferents territoris i, també, (ii) el potencial del conjunt de l’economia per absorbir i compensar els efectes negatius de les deslocalitzacions per la via d’un canvi gradual de l’estructura productiva que permeti escalar esglaons en la cadena de valor a tots els sectors.

Aquestes són les qüestions centrals que s’analitzaran als capítols següents.

51

52

03

Inversió estrangera i (des)localització

53

3.1. OBJETIUS I METODOLOGIA

3.1. OBJECTIUS I METODOLOGIA El fenomen de la deslocalització, tant en el sentit estrictament empresarial com en l’accepció més àmplia que inclou la totalitat dels fluxos comercials, està estretament vinculat a la inversió estrangera, les empreses multinacionals i la constitució de cadenes de valor que integren diferents fases de l’activitat productiva en diferents territoris.

En aquest capítol, s’analitza quina incidència ha tingut la inversió estrangera canalitzada mitjançant la presència de filials d’empreses multinacionals en la generació de valor, en l’ocupació i en la productivitat a Catalunya al llarg del període per al qual disposem d’estadístiques homogènies (2008-2017) i que és coincident amb el marc temporal del següent capítol.

El focus de l’anàlisi és avaluar fins a quin punt les inversions (i reinversions) de capital associades amb l’activitat d’empreses multinacionals en territori català durant el període de referència superen, o no, les desinversions associades, entre d’altres factors, amb la deslocalització empresarial i de l’activitat cap a altres territoris.

La principal font utilitzada en aquest capítol és l’Estadística de filiales de empresas extranjeras en España (FILINT), elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Les dades es presenten amb periodicitat anual i abasten des del 2008 fins al 2017. Per filial s’entén una empresa –en tant que unitat jurídica– resident en territori de l’Estat espanyol i controlada per una empresa estrangera, amb més d’un 50% de les accions o, per sota d’aquest percentatge, disposant d’una participació de control.

Aquesta sèrie estadística no facilita informació desglossada per sectors i per comunitats autònomes alhora. Per aquest motiu, s’ha optat per analitzar el conjunt de sectors representats, que inclouen, juntament amb la indústria, el comerç i els serveis no financers (transport, comunicacions i altres). En bona mesura aquests sectors coincideixen amb el perímetre del que es coneix com a “nova indústria” i, per tant, aquesta anàlisi més àmplia no contradiu l’esperit de l’estudi, centrat en la deslocalització al sector industrial –en tant que fenomen que afecta cada vegada més a una part important del sector serveis, especialment la inclosa dins del concepte de “nova indústria” (Poveda, 2015). També s’han utilitzat com a fonts de referència addicionals el Directorio Central de Empresas (DIRCE), també elaborat per l’INE i que permet posar amb relació el nombre de filials estrangeres amb el nombre total d’empreses amb assalariats; i les dades d’exportacions i importacions de béns i serveis dels Comptes econòmics anuals de Catalunya publicades per Idescat.

3.2. RESULTATS 3.2.1. Nombre de filials L’any 2017, l’estadística de l’INE registrava un total de 4.187 filials d’empreses estrangeres radicades a Catalunya, cosa que representa un augment del 67,6% en comparació amb les 2.492 registrades el 2008.

54

FIGURA 4 Filials estrangeres a Catalunya (nombre)

Font: INE.

Aquesta xifra s’ha de posar en relació amb el fet que, durant el mateix període, el nombre total d’empreses amb assalariats, segons la base DIRCE també elaborada per l’INE, es va reduir un 13,2%. Per tant, el percentatge que representen les filials estrangeres respecte del total d’empreses amb assalariats mostra una tendència creixent al llarg del període.

FIGURA 5 Percentatge de filials estrangeres sobre el total d’empreses amb assalariats

Font: INE. 55

3.2. RESULTATS Aquest percentatge és significativament superior en el cas de Catalunya en comparació amb el conjunt de l’Estat, augmentant des d’un 0,84% el 2008 fins a un 1,62% el 2017 (0,89% a Espanya l’últim any).

3.2.2. Valor afegit El valor afegit brut (VAB) total aportat per les filials estrangeres a Catalunya durant el període ha augmentat a un ritme similar (48,2%), passant de representar uns 17.800 milions d’euros el 2008 a quasi 26.400 milions el 2017.

FIGURA 6 VAB de filials estrangeres a Catalunya (milers d’euros)

Font: Font: INE. INE.

Aquest augment continuat del VAB aportat per les filials estrangeres contrasta amb l’evolució més desigual del PIB del sector privat3 durant el mateix període, de manera que el percentatge que representa el primer respecte al segon mostra una tendència ascendent –passant del 9,8% el 2008 al 13,8% el 2017.

El PIB del sector privat s’ha calculat detraient les branques d’activitat “Administració pública i defensa; seguretat social obligatòria; educació; activitats sanitàries i de serveis socials” (O-Q) al valor total. El mateix s’ha fet per a les variables dels següents apartats, en el cas que es faci referència al sector privat.

3

56

FIGURA 7 Percentatge del VAB de les filials estrangeres sobre el PIB al sector privat

Font: INE.

3.2.3. Ocupació El nombre de persones ocupades per les filials estrangeres a Catalunya també registra un augment sostingut, però més moderat, del 32,8% durant el període de referència –fins a arribar a un total de 430.374 persones el 2017, en comparació amb les 324.101 persones ocupades el 2008.

FIGURA 8 Persones ocupades a filials estrangeres a Catalunya (nombre)

Font: INE. 57

3.2. RESULTATS Els treballadors ocupats per filials estrangeres a Catalunya representaven el 2017 un 15,6% dels ocupats totals al sector privat, un valor significativament superior al del conjunt de l’Estat (10,6%) i creixent des del 2008 (10,2%).

FIGURA 9 Percentatge de persones ocupades a filials estrangeres sobre el total d’ocupats

Font: INE.

3.2.4. Productivitat (VAB per ocupat) En la mateixa línia, la productivitat aparent del treball de les filials estrangeres calculada a preus corrents (VAB per persona ocupada), mostra una tendència creixent (11,6%) al llarg del període –passant dels 54.907 euros per ocupat el 2008 als 61.283 el 2017.

FIGURA 10 Productivitat (VAB/ocupat) a filials estrangeres a Catalunya (euros)

Font: INE. 58

A destacar també que la productivitat de les filials estrangeres s’ha mantingut, en mitjana, al voltant d’un 7,5% per sobre de la productivitat mitjana al conjunt de l’economia catalana Catalunya.

FIGURA 11 Percentatge del VAB/ocupat a filials estrangeres sobre el total del sector privat 140 120 100 80 60 40 20 0

2008

2009

2010

2011

2012

2013

Catalunya

Espanya

2014

2015

2016

2017

Font: INE.

3.2.5. Inversió Una altra variable rellevant que també ha experimentat un augment tendencial sostingut durant el període (+32,5%) és la inversió en actius materials, que ha passat d’uns 2.800 milions d’euros el 2008 a 3.700 milions el 2017 (un 14% del VAB de les filials).

FIGURA 12 Inversió en actius materials a filials estrangeres a Catalunya (milers d’euros)

Font: INE. 59

3.2. RESULTATS Aquest volum d’inversió representa un percentatge significatiu i creixent de la Formació Bruta de Capital Fix (FBCF) del conjunt de l’economia catalana (incloent la inversió en infraestructures i residencial), des del 6,4% registrat el 2008 al 10,8% del 2017.

FIGURA 13 Percentatge de la inversió de filials estrangeres sobre la FBCF total

Font: INE. Nota: (P)Dada de FBCF provisional.

3.2.6. Exportacions Una altra variable on les filials estrangeres juguen un paper molt important són les exportacions. En aquest cas, només disposem de dades del 2014 al 2017, període en el qual es registra un creixement del 22,3% –des dels 29.600 milions d’euros el 2014 a 36.200 el 2017.

FIGURA 14 Productivitat (VAB/ocupat) a filials estrangeres a Catalunya (euros)

Font: INE. 60

A destacar especialment el fet que les exportacions de les filials estrangeres a Catalunya representen un 47% de mitjana amb relació a les exportacions totals, amb valors ascendents al llarg del període de quatre anys disponible.

FIGURA 15 Percentatge de les exportacions de les filials estrangeres sobre el total exportacions

Font: INE i Idescat.

3.2.7. Remuneració salarial Finalment, subratllar que el cost laboral per persona ocupada a les filials estrangeres a Catalunya ha augmentat de manera continuada (10,9%) entre 2008 i 2017, des dels 36.623 euros de 2008 als 40.599 de 2017.

FIGURA 16 Cost laboral per ocupat a filials estrangeres a Catalunya (euros)

Font: INE. 61

3.3. CONTRAST PER SECTORS Aquests valors superen un 25,6% en mitjana el salari mitjà observat al sector privat de l’economia catalana en el període, mostrant una tendència ascendent des del 2008 fins al 2013 i decreixent els darrers anys (excepte el 2015).

FIGURA 17 Percentatge del salari mitjà a filials estrangeres sobre el total al sector privat a Catalunya

Font: INE.

3.3. CONTRAST PER SECTORS El fet de no disposar del detall sectorial de l’activitat econòmica associada amb les empreses estrangeres en el cas de Catalunya és una limitació important de l’anàlisi. Per tal de compensar en part aquesta omissió en aquest epígraf es considera breument l’evolució amb detall sectorial de les xifres d’inversió bruta que proporciona la font DataInvex elaborada pel Ministeri d’Economia. Cal tenir en compte que aquestes xifres són molt diferents de les anteriors. El que proporcionen és el valor (flux) de les transaccions financeres efectuades per inversors estrangers per adquirir empreses o establir filials pròpies amb o sense establiment productiu a Catalunya. Per tant, aquests valors barregen sota un mateix concepte operacions financeres d’adquisició o fusió empresarial amb inversions greenfield –només aquestes segones representen un augment de la capacitat productiva i de l’ocupació, que són les variables centrals de l’estadística utilitzada en apartats anteriors d’aquest capítol.

La taula 11 i la figura 18 mostren els valors de la inversió estrangera bruta a Catalunya entre 2008 i 2017, referides al conjunt de l’economia i a la indústria manufacturera, segons DataInvex. En general, la inversió al conjunt de l’economia catalana mostra una tendència creixent al llarg del període –tot i l’elevada volatilitat característica d’aquestes dades, fins i tot amb freqüències anuals.

62

TAULA 11 Inversió estrangera bruta total (T) i al sector manufacturer (MAN) a Catalunya (milers d’euros)

ANYS

T

MAN

%(MAN/T)

2008

2.982.591

433.335

14,5

2009

1.577.046

322.774

20,5

2010

4.890.394

1.232.595

25,2

2011

3.128.077

1.170.131

37,4

2012

2.730.410

1.212.934

44,4

2013

3.661.676

1.396.425

38,1

2014

3.064.043

233.479

7,6

2015

5.488.331

1.409.313

25,7

2016

8.265.752

776.815

9,4

2017

3.395.910

1.169.237

34,4

Font: DataInvex.

FIGURA 18 Inversió estrangera bruta total (T) i al sector manufacturer (MAN) a Catalunya (milers d’euros)

Font: Datainvex.

63

3.3. CONTRAST PER SECTORS La inversió en manufactures, en canvi, mostra tendències més erràtiques: ascendent entre 2008 i 2013 i molt volàtil en anys posteriors, com es pot apreciar a les figures 19 i 20 (en valors absoluts i com a percentatge del total).

FIGURA 19 Inversió estrangera bruta al sector manufacturer a Catalunya (milers d’euros)

Font: DataInvex.

FIGURA 20 Percentatge de la inversió estrangera bruta al sector manufacturer sobre el total

Font: DataInvex.

64

És difícil extreure conclusions massa fermes d’aquestes dades. Però sí es pot senyalar un cert efecte de substitució entre la inversió dirigida a les manufactures per les destinades a altres sectors de l’economia catalana entre 2012 i 2017.

3.4. VALORACIÓ La principal conclusió que es desprèn d’aquests resultats és clara: entre 2008 i 2017 la inversió estrangera directa a Catalunya ha contribuït a crear molta més ocupació de la que es pot haver destruït com a conseqüència de la deslocalització. Dues xifres serveixen per il·lustrar aquesta afirmació: (i) Els llocs de treball destruïts a la indústria catalana entre 2008 i 2017 com a resultat de processos de deslocalització, segons la base de dades utilitzada al capítol anterior, s’eleva a 6.130. Aquesta xifra representa només un 5,8% del nombre total de llocs de treball nets creats per la inversió estrangera directa a Catalunya (a la indústria i als serveis no financers), que ha estat de 106.273 durant el mateix període. (ii) El nombre de treballadors acomiadats via ERO a la indústria a Catalunya (que podrien incloure al voltant d’un 22% dels derivats per deslocalització, segons la base de casos del capítol I) entre 2008 i 2017 s’eleva a un total de 43.859 persones, cosa que representa un 41% dels llocs de treball nets creats per la inversió estrangera en activitats no financeres durant aquest mateix període.

Una segona conclusió reforça l’anterior: durant la fase de recuperació posterior a la crisi de 2008, la inversió estrangera ha estat un motor fonamental de la generació d’activitat i riquesa, com ho mostra el fet que, entre 2008 i 2017, el VAB associat a filials d’empreses multinacionals establertes a Catalunya ha augmentat significativament més que el VAB del conjunt del sector privat. Per tant, es pot afirmar que els factors que impulsen la localització d’activitat econòmica a Catalunya vehiculada per la inversió estrangera han superat amb escreix els que impulsen la deslocalització.

Cal tenir en compte que aquestes xifres poden estar influïdes per les adquisicions d’empreses locals per part d’empreses estrangeres, que no impliquen noves inversions greenfield. No obstant això, aquestes adquisicions també estarien reflectint una aposta del capital estranger per l’economia catalana i una forma de localització en el territori. Per altra banda, les empreses estrangeres tenen una dimensió mitjana superior a les autòctones i tendeixen a operar en els sectors amb millors expectatives de rendibilitat i creixement. Per tant, no és estrany que destaquin durant les fases de recuperació de l’activitat. Tot i així, el bon comportament de les xifres d’ocupació i VAB associades amb la inversió estrangera durant el període 2008-2017 serveix per posar en el seu context les dades analitzades en l’anterior capítol de destrucció de llocs de treball i teixit empresarial associades amb deslocalitzacions empresarials.

Ara bé, per interpretar adequadament aquest bon comportament de la inversió estrangera és important recordar la classificació exposada al capítol introductori amb relació als diferents enfocaments de les empreses multinacionals per establir-se en un determinat territori, que distingeix entre estratègies globals, multidomèstiques i transnacionals. Una bona part de les inversions estrangeres localitzades a Catalunya entrarien dins de la definició de multidomèstiques, on l’adaptació del producte al mercat local és un factor clau i el risc de deslocalització és menor. Exemples d’estratègies multidomèstiques es poden trobar amb facilitat al sector alimentari, per exemple, de gran importància a Catalunya. Les estratègies transnacionals encaixen dins de sectors amb preponderància del comerç intraindustrial entre països, especialment dins d’espais regionals com l’europeu, i generalment impliquen un cert grau d’autonomia per a les filials i un risc limitat de deslocalització. El risc de deslocalització es concentra en les empreses multinacionals amb una estratègia global i filials amb poca o nul·la autonomia de decisió estratègica. Malgrat que no es disposa del detall sectorial a la font estadística utilitzada, es pot conjecturar que l’onada de deslocalitzacions registrada durant la

65

3.4. VALORACIÓ primera dècada del present segle s’ha concentrat en els sectors amb estratègies globals més sensibles als diferencials de costos laborals, mentre que la majoria d’empreses estrangeres amb estratègies multidomèstiques i transnacionals van mantenir el compromís amb el territori, sent recompensades amb un creixement important de la facturació i dels beneficis durant el període de recuperació.

Dit això, és fonamental no oblidar que aquest bon comportament de la inversió estrangera es correspon amb un període de gran moderació en el creixement dels costos laborals unitaris a Catalunya, impulsat en gran mesura per la moderació salarial i els increments passius de productivitat derivats dels ajustaments de plantilla durant la crisi. Per tant, durant aquests anys, va millorar considerablement la competitivitat del teixit industrial català, generant bones expectatives de rendibilitat i creixement també pel capital estranger, el qual ha mantingut el compromís inversor i ha vist confirmades les expectatives per la recuperació de la facturació i dels beneficis. No obstant això, la qüestió clau és en quina mesura la inversió estrangera està contribuint a posicionar l’economia catalana en esglaons superiors de la cadena de valor als diferents sectors. Al capítol introductori s’ha comentat el posicionament intermedi de l’economia catalana en molts subsectors industrials, en comparació amb els països més desenvolupats del Centre i Nord d’Europa que acullen la majoria de les seus de les multinacionals que operen a Catalunya. Aquesta posició intermèdia és un avantatge per atraure inversions amb nivells també intermedis de tecnologia, en un entorn amb costos laborals inferiors als dels països més desenvolupats –però és un risc per fer front a processos transnacionals de reestructuració i concentració empresarial.

Un dels resultats més importants destacats en aquest capítol és el notable augment de la productivitat del treball (definida com a VAB a preus corrents per persona ocupada) observat als establiments controlats per la inversió estrangera entre els anys 2008 i 2017. A més, el nivell de productivitat de les filials estrangeres supera en un 7,5% els valors mitjans al conjunt del sector privat. No obstant això, el criteri rellevant per constatar si la inversió estrangera contribueix a transformar positivament el teixit industrial català és la comparació amb els altres països europeus. El VAB per ocupat de les filials estrangeres a Catalunya va ser de 54.907 euros el 2008, cosa que representa un 87,8% en relació amb els 62.517 euros del PIB per ocupat registrat al conjunt de l’eurozona (segons dades d’AMECO). Donat que el PIB per ocupat de l’eurozona ha crescut un 14,9% entre 2008 i 2017, fins als 71.851 euros, l’augment d’un 11,6% a les empreses amb capital estranger a Catalunya les ha situat ens els 61.283 euros, un 85,2% en comparació amb els països de l’euro. De la comparativa amb el motor d’Europa, Alemanya, s’observa una pèrdua de la productivitat relativa de les filials estrangeres catalanes des d’un 88,1% el 2008 fins a un 83,6% el 2017. Per tant, tot i la contribució positiva de les empreses estrangeres a l’augment de la productivitat en relació amb el conjunt del sector privat a Catalunya, la distància amb Europa continua sent significativa.

La moderació salarial i la contenció dels costos laborals unitaris han estat claus per estimular la inversió productiva de les empreses estrangeres a Catalunya. Entre 2008 i 2017 el VAB ha augmentat un extraordinari 48,2%, alhora que l’ocupació ho ha fet un 32,8% i la productivitat nominal per treballador, un 11,6% durant el mateix període. Donat que la remuneració salarial per treballador ha augmentat un 10,9%, moderadament per sota de la productivitat, els marges empresarials de les filials estrangeres haurien augmentat al llarg del període de referència. Amb perspectiva de futur seria desitjable observar un creixement més compassat dels salaris i de la productivitat, que fos compatible amb el manteniment de la competitivitat i de l’atractiu per a futures inversions estrangeres amb un augment sostingut i sostenible del poder adquisitiu dels treballadors.

En conclusió: l’impacte de la inversió estrangera a Catalunya, amb les dades disponibles, de 2008 a 2017, ha estat clarament positiu per a l’ocupació, la inversió, la productivitat i també per a les remuneracions salarials, quan es compara amb la resta de l’economia. A més, s’aprecien senyals d’un moderat avenç cap a segments d’activitat de més valor afegit per al conjunt dels sectors productius –que compensarien la pèrdua de llocs de treball als sectors més afectats per la deslocalització empresarial analitzada al capítol anterior.

66

04

Deslocalització de l’activitat

67

4.1. OBJECTIUS I METODOLOGIA

4.1. OBJECTIUS I METODOLOGIA 4.1.1. Objectius Els objectius d’aquest capítol són: (i) Estimar l’impacte de l’obertura a l’exterior sobre la quota de mercat, el valor afegit i l’ocupació de la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018, sectorialment per a les diferents branques manufactureres entre 2000 i 2016 i en comparació amb altres països. (ii) Identificar els principals factors determinants de la deslocalització de l’activitat als diferents sectors manufacturers i valorar els riscos de deslocalització amb perspectiva de futur. (iii) Valorar la tendència a la deslocalització a la indústria catalana en un context de canvi estructural i tecnològic i de transformació del model productiu.

La principal font estadística utilitzada en aquest capítol són els Comptes econòmics anuals de Catalunya que publica l’Idescat i, per a la comparativa internacional, la base de dades AMECO de la Comissió Europea i Eurostat.

4.1.2. Conceptes L’impacte de l’obertura a l’exterior sobre els nivells d’activitat i d’ocupació a la indústria a cada país es produeix per mitjà de dues vies: (i) la localització / deslocalització de l’activitat (que inclou la localització / deslocalització empresarial) i (ii) l’expansió / contracció dels mercats en els quals operen les empreses domèstiques, vinculada amb la major / menor integració del país en l’economia global. Mentre que la deslocalització destrueix llocs de treball al propi país, l’expansió dels mercats associada amb la globalització els crea. Com s’ha posat de manifest al capítol I, es tracta de dos aspectes indissociables d’un mateix fenomen, però amb diferents efectes. Un objectiu central de l’estudi és estimar el resultat net d’aquestes dues forces contraposades. És a dir, es tracta de valorar fins a quin punt els costos associats amb la globalització (com, per exemple, la pèrdua de valor afegit i d’ocupació i el risc de devaluació salarial derivats de la deslocalització) superen, o no, els beneficis potencials (com, per exemple, els augments del valor afegit, l’ocupació i la productivitat induïts per l’expansió dels mercats i una major especialització de l’activitat).

Als efectes d’aquest estudi s’entén per deslocalització de l’activitat la pèrdua de valor afegit i d’ocupació industrial com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. A diferència de la deslocalització empresarial, generalment associada amb expedients de regulació d’ocupació i amb el trasllat d’establiments productius a l’estranger, sovint amb notori impacte mediàtic, la deslocalització de l’activitat es podria qualificar de “deslocalització silenciosa”. Els protagonistes principals d’aquesta forma més àmplia, però també més difícilment mesurable de deslocalització, acostumen a ser petites i mitjanes empreses de propietat domèstica que perden gradualment quota de mercat davant la competència exterior i en alguns casos desapareixen.

La deslocalització de l’activitat, en el sentit definit aquí, implica substitució de producció domèstica per producció estrangera, tot i que no tots els processos de substitució entre produccions de diferent origen impliquen una disminució del valor afegit per a les empreses domèstiques. En un mercat en expansió, per exemple, en el qual les importacions creixen més que la producció d’origen domèstic, hi ha substitució entre produccions sense que necessàriament hi hagi destrucció d’activitat i d’ocupació al sector domèstic. Per altra banda, no totes les reduccions dels nivells 68

d’activitat i d’ocupació són resultat d’una substitució entre produccions de diferent origen. Per exemple, una part important de la caiguda del VAB i de l’ocupació industrial durant el període de crisi iniciat el 2008 va ser conseqüència directa del descens d’activitat a la construcció, sense relació directa amb el sector exterior.

La deslocalització empresarial seria un cas específic del concepte més ampli de deslocalització de l’activitat, en el que la substitució de producció domèstica per producció estrangera amb pèrdua de valor afegit i d’ocupació al propi país es materialitza mitjançant el trasllat de les operacions a l’estranger. Però també hi ha deslocalització de l’activitat quan, sense traslladar les operacions a un altre país, una empresa domèstica cessa o redueix l’activitat, sent reemplaçada per producció estrangera en forma d’importacions destinades al mercat domèstic o d’exportacions estrangeres que desplacen les exportacions domèstiques als mercats internacionals.

Tal i com s’ha explicitat al capítol I, la deslocalització de determinades tasques o activitats de baix valor afegit pot ser resultat d’estratègies empresarials de millora de la competitivitat amb l’objectiu de potenciar l’expansió internacional, generant més ocupació de la que destrueixen i amb més valor afegit per ocupat. Aquest podria ser el cas, per exemple, quan un fabricant de vehicles decideix adquirir determinats components o materials a proveïdors situats a l’estranger que ofereixen una millor relació qualitat/preu, i com a resultat pot oferir al seu torn millors preus que li permeten augmentar la facturació i les exportacions –augmentant l’ocupació al propi país per aquesta via. O, en el sector tèxtil, quan les empreses subcontracten les fases més intensives en treball poc qualificat a empreses ubicades a països amb costos laborals inferiors i, com a resultat, milloren la competitivitat i creix la facturació total, contractant més personal en les fases superiors de la cadena de valor (en disseny, màrqueting, innovació, administració, etc.).

Als efectes del present estudi es considera que existeix substitució quan el valor de les importacions creix a una taxa superior a la de la producció agregada de les empreses domèstiques en un determinat sector d’activitat durant un determinat període. Cal tenir en compte que la producció domèstica té dos destins: exportacions i vendes al mercat domèstic. Per tant, hi ha substitució en benefici de la producció estrangera quan les empreses domèstiques experimenten una pèrdua de quota de mercat davant les importacions al mercat domèstic no compensada pel creixement de les exportacions –encara que augmenti la producció del sector en el seu conjunt. A la inversa, es considera que hi ha substitució en favor de l’activitat en el propi territori quan la producció agregada de les empreses domèstiques creix a un ritme superior al de les importacions en un determinat sector, el que implica un guany de quota en el mercat domèstic i/o un augment de les exportacions suficientment elevat com per compensar una possible pèrdua de quota en el mercat interior.

En un mercat estacionari una pèrdua/augment de quota implica necessàriament un descens/augment de la producció domèstica equivalent a l’augment/descens de les importacions. En canvi, en uns mercats (interior i/o internacionals) en expansió, la producció generada per les empreses domèstiques pot augmentar, però si ho fa a un ritme inferior al de les importacions tendirà a ser desplaçada per l’estrangera, la qual es beneficia en major mesura del creixement dels mercats.

Finalment, en un mercat en contracció, tant la producció domèstica com les importacions poden experimentar caigudes, però si les segones cauen menys que la primera en termes relatius també es donaria una pèrdua de quota per part de les empreses domèstiques –i, per tant, hi hauria substitució en favor de la producció estrangera.

4.1.3. Sectors Els sectors seleccionats es corresponen amb 22 de les 24 branques de la indústria manufacturera de la CCAE-09 a dos dígits —no s’inclouen les activitats vinculades a les coqueries i refinació del petroli, les indústries extractives i la reparació i instal·lació de maquinària i equips.

69

4.1. OBJECTIUS I METODOLOGIA La taula 12 agrupa les 22 branques en 16 sectors amb la denominació completa, el corresponent codi CCAE-09 i l’abreviatura que s’utilitzarà a la resta del capítol.

TAULA 12 Inversió estrangera bruta total (T) i al sector manufacturer (MAN) a Catalunya (milers d’euros)

ABREVIATURA

DENOMINACIÓ ESTADÍSTICA

CODI CCAE-09

Alimentari

Indústries alimentació, begudes i tabac

10-12

Tèxtil

Indústries tèxtils, cuir i calçat

13-15

Fusta i paper

Indústries de la fusta i paper

16-17

Arts gràfiques

Indústria de les arts gràfiques i suports enregistrats

Químic

Indústries químiques i refinació de petroli

Farmacèutic

Fabricació de productes farmacèutics

21

Plàstics

Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques

22

Minerals

Indústries d'altres productes minerals no metàl·lics

23

Metal·lúrgic

Metal·lúrgia

24

Fabricació productes metàl·lics, excepte maquinària i equips

25

Fabricació de productes informàtics i electrònics

26

Equip elèctrics

Fabricació materials i equips elèctrics

27

Maquinària

Fabricació de maquinària i equips ncaa

28

Productes metàl·lics Informàtica i electròn.

Mat. de transport Indústries diverses

18 19-20

Fabricació material de transport

29-30

Fabricació de mobles i Indústries manufactureres diverses

31-32

Font: Idescat.

4.1.4. Períodes Tant la deslocalització com la substitució entre produccions de diferent origen combinen causes estructurals amb altres de naturalesa més conjuntural i transitòria que seria convenient poder diferenciar. Donat que les sèries disponibles als efectes d’aquest estudi abasten tres fases cícliques diferents (expansiva entre 2000 i 2007, recessiva entre 2008 i 2013 i de recuperació entre 2014 i 2016/18) s’analitzaran els resultats tant del període complet (2000-2016/18) com dels diferents sub-períodes cíclics.

70

4.2. INDICADOR DE DESLOCALITZACIÓ

Als efectes d’aquest estudi, el valor total del mercat de referència amb relació al qual s’estima el grau de substitució de

la producció domèstica per producció estrangera és igual a la suma de la producció agregada (S) de les empreses del

sector A que operen al propi país (empreses domèstiques) més el valor de les importacions (M) del sector A subminis trades per empreses que operen a l’exterior (empreses estrangeres).

Per tant, la quota (s) de la producció domèstica 𝑆𝑆 = en el mercat de referència ve donada per la següent𝑠𝑠expressió: 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 𝑆𝑆

𝑠𝑠 = 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

I el canvi en la quota per:

𝑆𝑆

𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 𝑆𝑆

= ∆ de referència

La taula 13 mostra la variació de la quota sobre ∆𝑠𝑠 el mercat experimentada pels sectors manufacturers 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 seleccionats entre 2000 i 2016, ordenats de major a menor. ∆𝑆𝑆'() = s' ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() + ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆𝑠𝑠 = ∆

∆𝑆𝑆'() = s' ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() + ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

TAULA 13

Quota de producció domèstica sobre el total

SECTORS

Metal·lúrgic Maquinària Fusta i paper Químic Alimentari Arts gràfiques Farmacèutic Productes metàl·lics Total manufactures Minerals Indústries diverses Plàstics Mat. de transport Informàtica i electròn.

Equip elèctrics Tèxtil

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠%s ' = %[S/(S+M)] ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 0 2000 2016

49,4 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 0 ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() 53,3 ∆𝑠𝑠'() 𝛼𝛼 = = = 𝑔𝑔4 73,9𝑠𝑠'() 𝑆𝑆'() ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() 60,8 ∆𝑠𝑠'() 𝛼𝛼 = = 82,3𝑠𝑠'() = 𝑔𝑔4 𝑆𝑆'() 99,8 ∆𝑌𝑌'() 69,1

β=

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) 85,9'() ∆𝑌𝑌'() 69,0 β=

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) 84,8'() 61,5

75,2 71,2∆𝑌𝑌'() ∆𝑌𝑌'() 𝑔𝑔8 𝑌𝑌 𝛽𝛽 = =46,9 '() = ∆s'() ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() 58,9 𝑔𝑔4 ∆𝑌𝑌 '() s'() ∆𝑌𝑌'() 𝑔𝑔 70,2𝑌𝑌 8 𝛽𝛽 = = '() = ∆s'() '() ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) 𝑔𝑔4 s'() Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat. 𝑊𝑊 𝑃𝑃 = 1 + µ ∗

𝑞𝑞 𝑊𝑊 𝑃𝑃 = 1 + µ ∗

𝑞𝑞

57,5 61,3 78,5 65,0 82,3 99,1 68,3 82,8 65,0 80,9 56,9 69,9 56,2 30,4 39,0 43,4

∆%s 2000-16 8,1 8,0 4,6 4,3 0,1 -0,7 -0,9 -3,0 -3,9 -4,0 -4,6 -5,3 -15,0 -16,5 -19,8 -26,8

71

𝑆𝑆 𝑆𝑆 𝑠𝑠 = 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 𝑠𝑠 = 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

𝑆𝑆

𝑆𝑆= ∆ 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 4.2. INDICADOR DE∆𝑠𝑠DESLOCALITZACIÓ ∆𝑠𝑠 = ∆

𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

𝑠𝑠 =

𝑆𝑆 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

𝑆𝑆 La variació acumulada de la producció domèstica [ ∆St+n 4] és la suma de dos components: l’augment ∆𝑠𝑠 durant = ∆ el període

𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 ∆𝑆𝑆'()

=

s ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) +

∆𝑠𝑠 ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)

' '() '()a resultat de '()l’expansió / contracció del mercat de referència [ s *∆(S + M) / disminució de la producció com ], més t t+n ∆𝑆𝑆'() = s'l’augment ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()com a resultat del guany / pèrdua de quota en el mercat [ ∆s *(S + M) ] : '() + ∆𝑠𝑠'() / disminució de la producció t+n t+n

∆𝑆𝑆'() = s' ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() + ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠' on ∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'

i ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 0 ∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠' ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 0

∆𝑠𝑠 ∗ (𝑆𝑆 + ∆𝑠𝑠'() ∆(𝑆𝑆de+milions 𝑀𝑀) = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀un0 d’aquests components per a cada un dels '()en milers La taula 14'() mostra el 𝑀𝑀) valor de cada 𝛼𝛼 = = = 𝑔𝑔4 '() d’euros (MEUR) ∆𝑠𝑠 ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) ∆𝑠𝑠 '() '() '() 𝑆𝑆 𝑠𝑠 pel=percentatge que representa la substitució de producció domèstica per producció estrangera a 𝛼𝛼 = sectors ordenats = 𝑔𝑔'() '() 4 𝑆𝑆'() sobre el total 𝑠𝑠'() cada sector de la indústria:

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆𝑠𝑠'() 𝛼𝛼 = = = 𝑔𝑔4

𝑆𝑆'() 𝑠𝑠'() ∆𝑌𝑌'() TAULA 14 β =∆𝑌𝑌

'() ∆𝑠𝑠 ∗ 𝑀𝑀)'() '() (𝑆𝑆 +

β =

Substitució de producció ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + domèstica 𝑀𝑀)'() per producció estrangera. 2000-2016

∆𝑌𝑌'() β=

SECTORS ∆st+n*(S+M)t+n %∆s sector/total ∆𝑠𝑠'()∆S∗t+n(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() st*∆(S+M)t+n

Total manufactures 34.757

Mat. de transport 1.469 ∆𝑌𝑌'() Tèxtil -1.825 ∆𝑌𝑌'() ∆𝑌𝑌'() 𝑔𝑔8 𝑌𝑌

𝛽𝛽 =∆𝑌𝑌 = 𝑔𝑔'() = ∆s8 '() Equip ∆𝑠𝑠 elèctrics -948 𝑀𝑀)𝑌𝑌 𝑔𝑔4 '() ∗ (𝑆𝑆 + 𝛽𝛽 = = '() = s '()

∆s'() ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) 𝑔𝑔'() '() 4 Informàtica i electròn.

-1.904 ∆𝑌𝑌'() s'() ∆𝑌𝑌 𝑌𝑌 '() 954

Plàstics 𝛽𝛽 = = '() ∆s ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 +1.727 𝑀𝑀)'()

'() Indústries diverses s'() 𝑊𝑊 Productes metàl·lics 921 𝑃𝑃 = 1 + 𝑊𝑊 µ ∗ 𝑞𝑞

𝑃𝑃 =

1 + µ ∗

Minerals -267 𝑞𝑞 Farmacèutic 4.973 𝑊𝑊 𝑃𝑃 =

1 + µ ∗

Arts gràfiques -266 𝑞𝑞 Alimentari 13.049 Fusta i paper 1.360 Metal·lúrgic 865 Maquinària 2.596 Químic 11.724

42.701 5.919 2.232 387 -842 𝑔𝑔8 =1.367 𝑔𝑔4 2.068 1.219 -115 5.085 -250 13.025 1.019 421 1.582 10.099

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

4

72

On “t” és l’any inicial i “t+n” és l’any final del període de referència.

-7.944 -4.450 -4.057 -1.335 -1.062 -413 -341 -298 -152 -112 -16 24 341 444 1.014 1.625

-100,0 -56,0 -51,1 -16,8 -13,4 -5,2 -4,3 -3,7 -1,9 -1,4 -0,2 0,3 4,3 5,6 12,8 20,5

∆𝑆𝑆'() = s' ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() + ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'

∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀) = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 0 El grau relatiu de substitució entre produccions'() de diferent origen a cada un dels sectors, expressat com a proporció de la producció total del sector en un període determinat, ve donat per la següent expressió 𝛼𝛼 =

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆𝑠𝑠'() = = 𝑔𝑔4 𝑆𝑆'() 𝑠𝑠'()

Els resultats de calcular aquest valor per a cada sector es mostren a la taula 15, ordenats de més a menys negatiu quan

hi ha substitució per producció estrangera i de menys a més positiu quan la substitució es per producció domèstica. ∆𝑌𝑌'() β=

TAULA 15 ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() Grau relatiu de substitució per producció estrangera com a proporció de la producció del sector

SECTORS Tèxtil Informàtica i electròn.

Equip elèctrics Mat. de transport Indústries diverses

Plàstics Total manufactures Minerals Productes metàl·lics

Farmacèutic

Arts gràfiques Alimentari Fusta i paper Químic

Maquinària Metal·lúrgic

∆𝑌𝑌'() ∆𝑌𝑌'() 𝑔𝑔8 𝑌𝑌 𝛽𝛽 = = '() = ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆s'() 𝑔𝑔4 s'() 𝑠𝑠 =

𝑆𝑆

𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

𝑃𝑃 = 1 + µ ∗

𝑊𝑊

𝑞𝑞

𝑆𝑆

𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

∆𝑠𝑠 = ∆

∆𝑆𝑆'() = s' ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() + ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

α -61,7 -54,5 -50,8 -26,7 -8,1 -7,6 -6,1 -4,9 -3,6 -1,3 -0,7 0,1 5,8 6,6 13,1 14,1

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Com es pot observar, els sectors que més han tendit estrangera com a proporció de la domès∆𝑠𝑠'()a substituir = 𝑠𝑠'() − producció 𝑠𝑠' tica són tèxtil i confecció, informàtica i electrònica, material elèctric i material de transport. Mentre que els sectors on

s’ha produït el fenomen contrari (substitució de producció estrangera per producció domèstica) són metal·lúrgic, maquinària, química i paper. Els sectors alimentari i farmacèutic experimentat molt poca variació. Les manufactures ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)han 0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 0 en el seu conjunt registren una pèrdua de quota equivalent a un 6,1% de la producció total.

És important tenir en compte que una pèrdua de quota no implica necessàriament una reducció del valor afegit ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆𝑠𝑠'() generat pel sector i, per tant, tampoc 𝛼𝛼deslocalització, segons = la definició utilitzada en aquest estudi. Per estimar el = = 𝑔𝑔 4 𝑆𝑆'() 𝑠𝑠'() grau de deslocalització efectiva als diferents sectors com a conseqüència de la substitució per producció estrangera s’utilitzarà la següent formulació, que representa la variació acumulada del VAB domèstic a preus constants (Y) com a

proporció de la variació de la quota de mercat de les empreses domèstiques en un període determinat: β=

∆𝑌𝑌'()

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

73

∆𝑌𝑌

∆𝑌𝑌'()

𝑔𝑔

DESLOCALITZACIÓ 4.2. INDICADOR DE

La taula 16 mostra els valors de β corresponents al conjunt𝑆𝑆del període 2000-2016 per a cada un dels sectors, ordenats 𝑠𝑠 = de major a menor. 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 TAULA 16

Grau de deslocalització/localització – integració/contracció. 2000-2016

SECTORS Arts gràfiques Alimentari

Minerals Productes metàl·lics Plàstics Químic Equip elèctrics Metal·lúrgic Tèxtil Total manufactures

Mat. de transport Informàtica i electròn.

Fusta i paper Maquinària Indústries diverses Farmacèutic

𝑆𝑆

𝑆𝑆 + 𝑀𝑀

∆𝑠𝑠 = ∆

∆𝑆𝑆'() = s' ∗ ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() + ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠' ∆(𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() = (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)0(1 − 𝑆𝑆 + 𝑀𝑀 0 ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆𝑠𝑠'() 𝛼𝛼 = = = 𝑔𝑔4 𝑆𝑆'() 𝑠𝑠'()

∆𝑌𝑌'() β=

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

β 117,42 20,35 10,21 9,86 5,17 3,75 3,23 1,59 1,11 1,04 0,69 0,07 -0,39 -1,17 -1,95 -46,93

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Per interpretar aquests resultats és convenient re-formular l’indicador en els següents termes:

∆𝑌𝑌'() ∆𝑌𝑌'() 𝑔𝑔8 𝑌𝑌 𝛽𝛽 = = '() = ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() ∆s'() 𝑔𝑔4 s'()

Aquesta forma de representar l’indicador està expressant una elasticitat, la qual es pot interpretar com el percentatge de variació del VAB (a preus constants) de les empreses domèstiques associat amb un punt percentual de variació en la 𝑊𝑊 serà positiu quan la variació de la quota i del VAB quota de mercat d’aquestes empreses. El valor𝑃𝑃 d’aquesta = 1 + elasticitat µ ∗

𝑞𝑞 tenen el mateix signe. Quan aquest és el cas (β > 0) indica el grau de localització o deslocalització de l’activitat. És a dir, l’indicador estima en quina mesura la quota de les empreses domèstiques augmenta/disminueix quan el seu VAB augmenta/disminueix. Aquells sectors que registren caigudes del VAB associades amb una pèrdua de quota són exemples de deslocalització, mentre que un augment de la quota associat amb un augment del VAB seria un exemple de localització de l’activitat. El que mesura l’elasticitat és la intensitat de la substitució entre produccions de diferents orígens, amb independència del signe d’aquesta substitució.

74

En canvi, quan les variacions en la quota i en el VAB domèstic prenen signes diferents (β < 0) el que està mesurant l’indicador és el grau de complementarietat o acoblament entre produccions, no de substitució. Quan el numerador pren signe negatiu (es perd quota), però el denominador és positiu (el VAB domèstic augmenta) els augments del nivell d’activitat de les empreses domèstiques estan associats amb augments de les importacions en una proporció superior. És a dir: la producció domèstica és més complementària amb l’estrangera com més negatiu és el valor de β.

Inclouria aquells casos en els quals les empreses situades al final de la cadena tendeixen a adquirir cada vegada més béns intermedis i components de l’exterior per generar més valor afegit a l’interior. En aquests casos, es pot dir que la intensificació del comerç internacional i, per extensió, dels fluxos econòmics internacionals, té efectes positius sobre la generació de riquesa i d’ocupació tant als països exportadors com als importadors.

La situació inversa a l’anterior d’integració o augment de la complementarietat entre la producció domèstica i l’estrangera seria la de separació o contracció entre les dues produccions. Aquest seria el cas quan el numerador de β és positiu (les empreses domèstiques guanyen quota de mercat) i el denominador negatiu (el VAB domèstic cau).

Aquest efecte es pot donar per raons conjunturals o estructurals. Les conjunturals o transitòries estan associades amb situacions recessives en què les importacions cauen amb més força que el VAB de les empreses domèstiques i, també, a variacions dels preus i/o dels tipus de canvi entre països. A les economies catalana i espanyola és comú observar aquest efecte durant períodes recessius.

Entre els factors estructurals que poden impulsar la separació o contracció comercial internacional, un exemple seria el d’un país o un sector que es tanca al comerç internacional introduint mesures proteccionistes que permeten augmentar la quota del mercat interior a les empreses domèstiques, al temps que disminueix la producció domèstica en el seu conjunt –potser perquè amb el tancament al comerç internacional també cauen les exportacions. En aquest cas, l’indicador estaria recollint els costos en termes de disminució del VAB de tancar una economia al comerç internacional –encara que el major grau d’autarquia permeti a les empreses del país guanyar quota en el seu propi mercat.

Per tant, i de manera anàloga al cas de la substitució entre produccions de diferent origen, l’elasticitat implícita en aquest indicador està mesurant amb un mateix rang de valors tant el grau d’integració com la intensitat de la contracció o separació entre producció domèstica i producció estrangera.

4.3. ANÀLISI SECTORIAL Per facilitar una interpretació més intuïtiva de l’indicador, les figures 21A, B, C i D representen els valors de β en quatre quadrants. L’eix vertical representa els valors de la variació en la quota (gs) i l’horitzontal (gy) la variació del VAB. En el quadrant superior dret coincideixen valors positius de la variació en la quota i de la variació en el VAB. Per tant, en aquest quadrant es representen els casos de localització de l’activitat industrial en el propi territori. La situació inversa es representa en el quadrant inferior esquerra, on coincideixen les variacions negatives en la quota i en el VAB. És a dir: deslocalització de l’activitat industrial del territori. En el quadrant inferior dret es combinen una variació negativa en la quota amb un augment del VAB i, per tant, és on s’ubiquen els casos d’integració comercial internacional. La situació inversa es representa en el quadrant superior esquerra, que recull els casos de contracció del VAB domèstic amb substitució de la producció estrangera per domèstica, sigui per raons conjunturals o estructurals.

75

4.3. ANÀLISI SECTORIAL FIGURA 21.A Descomposició de la β per components gs i gY i sectors. Període 2000-2016

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat

La figura 21A situa els diferents sectors en els quadrants que els hi corresponen al llarg del període 2000-2016. La majoria de sectors se situen en l’eix localització-deslocalització. Hi ha tres sectors en els quals coincideix un augment de quota amb un augment del nivell d’activitat en el conjunt del període: metal·lúrgic (MET), químic (QUI) i alimentari (ALI: aquest últim marginalment). És a dir, són sectors que han tendit ha localitzar la producció en el territori. En canvi, sectors com material elèctric (ELEC), tèxtil i confecció (TEX) o material de transport (AUT) han perdut simultàniament quota de mercat i volum d’activitat. És a dir, són sectors en els quals la producció ha tendit a deslocalitzar-se del territori.

Per altra banda, el sector farmacèutic (FAR) representa un cas d’integració comercial internacional: tot i que les importacions en aquest sector han crescut (moderadament) més que el conjunt de la producció domèstica, ha registrat un augment del nivell d’activitat, associat amb l’expansió dels mercats (domèstic i d’exportació). En canvi, el sector de maquinària i equips mecànics (MAQ) ha guanyat quota de mercat amb relació a la producció estrangera, però el seu volum d’activitat s’ha reduït, suggerint una menor exposició al comerç internacional. No obstant, i com es veurà més endavant, aquest cas podria estar reflectint factors més aviat conjunturals associats amb la crisi iniciada el 2008.

El conjunt de les manufactures encaixaria dins de la categoria de deslocalització si es considera el conjunt del període 2000-2016, però el fet que el valor se situa prop de l’origen ens indica que aquest efecte no és molt acusat i que, en última instància, no fa altra cosa que sintetitzar en un sol valor situacions sectorials molt heterogènies entre sí. Més endavant es veurà, per al conjunt de les manufactures, que quan s’amplia el període de referència fins al 2018 el resultat canvia.

76

Per altra banda, cal tenir en compte que la figura 21a barreja en un sol indicador fases cícliques molt diferents. Per tant, és aconsellable contrastar aquests resultats amb els que es desprenen de l’anàlisi de períodes cíclics més homogenis.

FIGURA 21.B Descomposició de la β per components gs i gY i sectors. Període 2000-2007

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat

La figura 21B cobreix el període expansiu 2000-2007. Destaca, en primer lloc, el fet que els quatre sectors que apareixien com a exemples de deslocalització entre 2000 i 2016 (material elèctric, tèxtil i confecció, material informàtic i electrònic i material de transport) també figuren dins d’aquesta categoria durant la fase expansiva del cicle anterior.

En canvi, els sectors químic (QUI) i metal·lúrgic (MET) registren un descens de l’activitat durant el període no atribuïble a una pèrdua significativa de quota davant les importacions. Per tant, serien casos de contracció del mercat possiblement relacionats amb episodis de re-estructuració sectorial.

77

4.3. ANÀLISI SECTORIAL FIGURA 21.C Descomposició de la β per components gs i gY i sectors. Període 2007-2013

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat

La figura 21C, al seu torn, recull la fase recessiva 2007-2013. Com es pot observar, durant aquest període predominen els casos de deslocalització i contracció. Material elèctric (ELEC), tèxtil i confecció (TEX) i material informàtic i electrònic (INF) continuen destacant en el quadrant de la deslocalització, confirmant la naturalesa estructural o tendencial d’aquesta categoria en aquests sectors. En canvi, material de transport (AUT) canvia de quadrant i, malgrat la pèrdua d’activitat, guanya quota envers les importacions durant la fase recessiva, situant-se clarament dins de la categoria de mercats internacionals en contracció. Maquinària i equips mecànics destaca amb molta intensitat en el quadrant de la contracció comercial durant aquesta fase, suggerint un predomini dels factors conjunturals en aquest sector el qual contamina el resultat del conjunt del període 2000–2016. Al sector metal·lúrgic (MET), el nivell d’activitat augmenta durant la fase recessiva, al temps que guanya quota de mercat, apuntant a la localització en el territori durant la fase recessiva (tot i que aquest efecte també podria ser degut a un descens del preu de les importacions d’aquests productes).

78

FIGURA 21.D Descomposició de la β per components gs i gY i sectors. Període 2013-2016

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat

Finalment, la figura 21D representa la fase de recuperació que s’inicia a finals de 2013 i arriba fins a l’últim any de la sèrie estadística disponible (2016). Tèxtil (TEX) i material elèctric (ELEC) continuen apareixent dins del quadrant de la deslocalització, però material informàtic (INF) canvia de quadrant: guanya quota i augmenta el volum d’activitat. En canvi, maquinària mecànica (MAQ) perd volum de producció i quota al mateix temps, passant al quadrant de la deslocalització. El sector químic (QUI) es consolida com a exemple de localització en el territori, mentre que productes farmacèutics (FAR) i alimentació (ALI) destaquen en la categoria d’integració comercial: absorbeixen importacions amb més intensitat del que creix la seva producció total, però també augmenten el VAB. Pel que fa al sector de material de transport (AUT), estratègic a Catalunya, durant aquest període passa també al quadrant de la integració, matisant el resultat que es desprèn quan es considera el conjunt del període. Durant la fase de recuperació aquest sector aconsegueix augmentar significativament el seu volum d’activitat, absorbint al mateix temps una major proporció de béns importats.

79

4.4. ANÀLISI PER PAÏSOS La taula 17 resumeix el conjunt de resultats per sectors i per períodes.

TAULA 17 Resum deslocalització/localització – integració/contracció per sectors i períodes

2000-2016

2000-2007

2007-2013

2013-2016

C

Deslocalització

Integració

Contracció

Integració

ALI Alimentari

10-12

Localització

Integració

Contracció

Integració

TEX Tèxtil

13-15

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

FUS Fusta i paper

16-17

Contracció

Localització

Deslocalització

Integració

18

Deslocalització

Contracció

Deslocalització

Deslocalització

19-20

Localització

Contracció

Contracció

Localització

21

Integració

Integració

Localització

Integració

PLAS Plàstics

22

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

Integració

MIN Minerals

23

Deslocalització

Localització

Deslocalització

Integració

MET Metal·lúrgic

24

Localització

Contracció

Localització

Integració

25

Deslocalització

Integració

Contracció

Localització

26

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

Localització

ELEC Equip elèctrics

27

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

MAQ Maquinària

28

Contracció

Integració

Contracció

Deslocalització

AUT Automoció

29-30

Deslocalització

Deslocalització

Contracció

Integració

DIV Indústries diverses

31-32

Integració

Localització

Deslocalització

Deslocalització

MAN Indústria manufacturera

GRAF Arts gràfiques QUI Químic FAR Farmacèutic

P.MET Productes metàl·lics INF Informàtic i electrònics

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

80

4.4. ANÀLISI PER PAÏSOS La taula 18 compara, per un conjunt de països, l’evolució del VAB de les manufactures a preus constants (gY), la quota de mercat sobre el mercat de referència segons la definició feta anteriorment (s), la taxa de variació de la quota (gs) i l’indicador de deslocalització (β = gs/gY), per al període 2000-2018, ordenats de major a menor en funció de la variació acumulada del VAB. TAULA 18 Impacte de la globalització. Període 2000-2018

PERÍODES

gY

s

α=gS

β=gY/gs

Rep. Txeca

71,6

60,6

-38,9

-1,84

Polònia

66,0

63,5

-21,9

-3,02

Àustria

35,5

56,3

-12,0

-2,96

Alemanya

27,4

68,5

-14,5

-1,89

Països Baixos

23,6

44,6

-52,2

-0,45

França

12,1

64,2

-19,4

-0,62

Portugal

8,0

60,8

-34,8

-0,23

Catalunya

1,4

67,2

-6,8

-0,20

Espanya

0,6

66,7

-30,1

-0,02

Itàlia

0,5

73,6

-18,5

-0,02

-0,4

74,6

-9,2

0,05

Grècia

Estats Units

-18,1

54,0

-33,1

0,55

Regne Unit

-47,5

57,9

-20,7

2,29

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, Eurostat i AMECO.

En la majoria de països, el valor de β és negatiu, com a resultat d’un augment del VAB manufacturer a preus constants entre 2000 i 2018 i una pèrdua de quota de mercat. És a dir, la majoria de les economies representades a la taula són casos d’integració comercial, que combinen una major penetració de les importacions amb un augment del nivell d’activitat. Els casos més destacats en aquest sentit són les dues economies de l’Est representades (Rep. Txeca i Polònia), les quals, arran de la integració en la Unió Europea, s’han beneficiat d’una expansió sense precedents dels mercats d’exportació per als seus productes. El valor elevat de β per a aquests països està recollint el fet que la pèrdua de quota ha estat molt inferior a l’augment del VAB, posant de manifest que el procés d’integració comercial els hi ha estat especialment beneficiós. A poca distància segueixen Àustria i Alemanya, les quals també s’han beneficiat en gran mesura del procés d’integració, com reflecteixen uns valors de β elevats i superiors a la unitat.

Les economies del Sud-Oest europeu (França, Portugal, Catalunya, Espanya i Itàlia) se situen dins d’un mateix grup, amb valors de β negatius però inferiors a la unitat. Això vol dir que la pèrdua relativa de quota de mercat ha estat superior (en termes absoluts) al guany relatiu en termes de VAB. Per tant, en aquests països també s’ha produït un 81

4.4. ANÀLISI PER PAÏSOS procés de major integració en els fluxos del comerç internacional, però menys beneficiós en termes de VAB generat en comparació amb les economies del Nord i de l’Est d’Europa.

En el cas de Catalunya, el valor de β no coincideix amb el mostrat en apartats anteriors per al conjunt de les manufactures per dos motius: (i) perquè en aquest segon càlcul s’inclou el conjunt de la indústria manufacturera, sense excepcions, i (ii) perquè incorpora dos anys més a l’anàlisi a nivell agregat: 2017 i 2018. Per tant, quan es considera aquest període més ampli la manufactura catalana canvia de categoria, transitant de la deslocalització a la integració comercial.

Finalment, hi ha tres països amb un valor de β positiu, en els quals la pèrdua de quota va associada amb un descens del VAB manufacturer al llarg del període: Estats Units, Grècia i Regne Unit. En les dues primeres economies, el valor absolut de β és inferior a la unitat, indicant que la pèrdua relativa de VAB ha estat inferior a la pèrdua relativa de quota. En canvi, en el cas del Regne Unit β > 1, posant de manifest una destrucció de VAB superior en termes relatius a la pèrdua de quota.

A continuació, les figures 22A, 22B, 22C i 22D descomponen el valors de l’indicador de deslocalització en els seus dos components (gs i gY), seguin la tècnica dels quatre quadrants utilitzada a l’apartat anterior i períodes.

FIGURA 22.A Descomposició de β per components gs i gY i països. Període 2000-2018

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

82

La figura 22.A mostra els resultats del conjunt del període 2000-2018, extrets de la taula 18. La representació gràfica ajuda a visualitzar les diferents trajectòries de cada economia. Els dos casos més clars de deslocalització, situats en el quadrant inferior esquerra i allunyats del centre de la figura, són Grècia i Regne Unit. També es pot observar com Catalunya se situa molt pròxima als EUA, ja que ambdues economies han registrat pèrdues de quota de mercat d’un ordre similar i variacions moderades del VAB (encara que positiva i negativa, respectivament). Itàlia, Espanya, França i Portugal experimenten augments relativament moderats del VAB, acompanyats de caigudes més o menys importants de la quota de mercat. Finalment, les economies del Nord i de l’Est d’Europa (amb excepció dels Països Baixos) experimenten forts augments del VAB manufacturer acompanyats d’una major penetració de les importacions.

Les figures següents mostren les trajectòries diferenciades de les diferents economies per períodes (2000-2007, 20072013, 2013-2018).

FIGURA 22.B Descomposició de β per components gs i gY i països. Període 2000-2007

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

La figura 22.B mostra el període expansiu 2000-2007. Les diferències més importants respecte de la figura anterior venen donades per Estats Units, Regne Unit i Grècia. Aquest últim país mostra creixement del VAB manufacturer al llarg del període, acompanyat d’una forta caiguda de la quota de mercat. Estats Units ni guanya ni perd quota, però el VAB manufacturer es contrau amb força. Finalment, Regne Unit combina pèrdua de quota i contracció del VAB. 83

4.4. ANÀLISI PER PAÏSOS Durant el període recessiu (2007-2013), Catalunya mostra un comportament clarament diferenciat i de caràcter conjuntural, ja que combina una important contracció del VAB (en bona mesura associada amb la caiguda dels productes industrials destinats a la construcció) amb un augment de la quota (reflectint un fort descens de les importacions típic dels períodes recessius).

FIGURA 22.C Descomposició de β per components gs i gY i països. Període 2007-2013

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

En canvi, altres economies meridionals, com és el cas d’Espanya, Itàlia o França, van combinar caigudes del VAB amb pèrdua de quota, passant a situar-se en el quadrant de la deslocalització. Finalment, economies del Nord i de l’Est, com Àustria, Alemanya o Polònia, van continuar augmentant la producció manufacturera, tot i la pèrdua de quota.

Durant el període de recuperació 2013-2018 (figura 22.D) totes les economies se situen en el quadrant de la integració comercial internacional (augments del VAB acompanyats de pèrdua de quota), excepte el Regne Unit, el qual es transforma en un cas de localització (augments del VAB i de la quota), en acusat contrast amb els períodes anteriors.

84

FIGURA 22.D Descomposició de β per components gs i gY i països. Període 2013-2018

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

A la resta d’economies, les manufactures perden quota però augmenten el volum d’activitat, posant de manifest un patró de creixement basat en la complementarietat entre produccions de diferent origen. Aquest efecte es pot imputar a una major especialització en un context de comerç intraindustrial i al recurs cada vegada més intens a l’adquisició d’inputs i béns intermedis de l’exterior. Com més allunyats del centre de la figura i més propers a l’extrem inferior dret del quadre, més intens el procés d’integració, caracteritzat per una penetració de les importacions més o menys proporcional a l’augment del VAB. Catalunya se situa en el centre del núvol de punts, registrant un augment del VAB manufacturer superior al d’Alemanya, acompanyat d’una major penetració de les importacions. També són destacables, per raons oposades, els casos de Grècia i Estats Units. L’economia grega experimenta un augment moderat del VAB manufacturer amb un deteriorament proporcionalment superior de quota, mentre que l’economia americana representa el cas invers: un important augment del VAB amb moderada penetració de les importacions.

Finalment, la taula 19 resumeix les diferents situacions per països (localització/deslocalització – integració/contracció) i per períodes.

85

4.5. DETERMINANTS TAULA 19 Resum deslocalització/localització – integració/contracció per països i períodes

Alemanya

2000-2018

2000-2007

2007-2013

2013-2018

Integració

Integració

Integració

Integració

Àustria

Integració

Integració

Integració

Integració

Catalunya

Integració

Integració

Contracció

Integració

Espanya

Integració

Integració

Deslocalització

Integració

Estats Units

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

Integració

França

Integració

Integració

Deslocalització

Integració

Grècia

Deslocalització

Integració

Contracció

Integració

Itàlia

Integració

Integració

Deslocalització

Integració

Països Baixos

Integració

Integració

Deslocalització

Integració

Polònia

Integració

Integració

Integració

Integració

Portugal

Integració

Integració

Deslocalització

Integració

Regne Unit

Deslocalització

Deslocalització

Deslocalització

Localització

Rep. Txeca

Integració

Integració

Integració

Integració

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

4.5. DETERMINANTS En aquest apartat es consideren un conjunt de variables que la literatura econòmica comentada al primer capítol suggereix que podrien estar relacionades amb els fenòmens de la substitució i la complementarietat entre produccions de diferent origen: la productivitat, la rendibilitat i la competitivitat.

4.5.1. Productivitat i rendibilitat La taula 20 mostra els sectors manufacturers considerats anteriorment, classificats per categories (localització, deslocalització, integració i contracció) amb dades del període 2000-2016, juntament amb els valors per a cada sector de: (i) (ii) (iii) 86

la productivitat del treball (q), mesurada pel VAB a preus constants (Y) per lloc de treball equivalent a temps complet (q = Y/L), la intensitat del factor treball en els processos productius, mesurada per la ràtio dels costos laborals (WL) com a percentatge de les vendes (WL/S) la remuneració salarial per lloc de treball equivalent (W) i

(iv)

la rendibilitat empresarial, mesurada per l’excedent brut d’explotació (Π) com a percentatge del VAB a preus corrents (π = Π/PY).

TAULA 20 Determinants de la deslocalització. Mitjana 2000-2016

EUROS β

%

Y/L

W

π=(Π/PY)

WL/S

Alimentari

Localització

52.598

30.986

44,9

11,9

Arts gràfiques

Deslocalització

39.351

29.428

30,3

27,6

Mat. de transport

Deslocalització

53.673

37.613

30,4

14,3

Equip elèctrics

Deslocalització

55.552

40.446

27,8

22,6

Farmacèutic

Integració

105.300

53.815

49,5

17,8

Fusta i paper

Contracció

49.442

32.326

42,4

16,6

Indústries diverses

Integració

37.135

25.485

38,1

23,1

Informàtica i electròn.

Deslocalització

51.806

35.782

34,4

18,0

Maquinària

Contracció

50.292

35.104

32,8

23,4

Metal·lúrgic

Localització

68.538

41.687

43,8

12,0

Minerals

Deslocalització

60.512

36.402

43,2

20,8

Plàstics

Deslocalització

50.640

34.375

34,0

19,5

Productes metàl·lics

Deslocalització

41.519

31.815

28,5

26,6

Químic

Localització

90.218

45.561

49,5

10,1

Tèxtil

Deslocalització

34.107

23.209

36,6

20,6

Total manufactures

Deslocalització

52.592

33.982

38,8

16,7

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Els sectors amb tendència estructural a la integració comercial internacional (químic, farmacèutic i metal·lúrgic) mostren nivells de productivitat, salarials i de rendibilitat superiors a la mitjana de les manufactures, mentre que alguns dels sectors amb una major propensió a la deslocalització (tèxtil i confecció, material informàtic i electrònic) mostren nivells de productivitat inferiors a la mitjana. No obstant això, també hi ha sectors tendents a la deslocalització i nivells de productivitat per sobre de la mitjana (material elèctric o material de transport). Per altra banda, la majoria de sectors amb tendència a la deslocalització mostren un pes dels costos laborals superiors i nivells de rendibilitat inferiors a la mitjana.

87

β=

∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'()

∆𝑌𝑌'() ∆𝑌𝑌'() 𝑔𝑔8 𝑌𝑌 𝛽𝛽 = = '() = ∆s ∆𝑠𝑠'() ∗ (𝑆𝑆 + 𝑀𝑀)'() 𝑔𝑔4 '() s'()

4.5. DETERMINANTS

És important destacar el fet que totes aquestes variables estan, al seu torn, estretament relacionades entre sí. Aquesta

interrelació es pot il·lustrar utilitzant l’expressió següent: 𝑊𝑊 𝑃𝑃 = 1 + µ ∗

𝑞𝑞

on P és el preu del producte, μ el markup que determina el marge de benefici com a proporció dels costos laborals, W

el salari nominal i q = Y/L la productivitat del treball. 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 1 + µ = 𝑃𝑃𝑃𝑃 = 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑊𝑊 𝑊𝑊𝑊𝑊 Reordenat els termes de l’equació s’obté: 1 + µ = =

𝑊𝑊 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑃𝑃𝑃𝑃 =

𝑃𝑃𝑃𝑃 1 𝑃𝑃𝑃𝑃+ µ = 𝑊𝑊 𝑊𝑊𝑊𝑊 1 + µ = =

𝑊𝑊 𝑊𝑊𝑊𝑊 És a dir: el marge de benefici empresarial depèn (i) positivament 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊de la productivitat del treball per un nivell donat dels 𝜋𝜋 = 𝑃𝑃𝑃𝑃 –

salaris nominals, i (ii) negativament dels salaris nominals, per 𝑊𝑊𝑊𝑊 un nivell donat de la productivitat. 𝜋𝜋 = 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊

𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝜋𝜋 = 𝑃𝑃𝑃𝑃 estan relacionats mitjançant l’expressió següent: i el markup Al seu torn, el marge de benefici 𝜋𝜋 =

𝑃𝑃𝑃𝑃 𝜇𝜇

𝜋𝜋 𝜋𝜋 == 𝜇𝜇 11+ + 𝜇𝜇 𝜇𝜇 𝜇𝜇 𝜋𝜋 =

𝜇𝜇 1 +és 𝜇𝜇 𝜋𝜋 = a la taula anterior La ràtio de rendibilitat p = Π/PY utilitzada equivalent a l’expressió: 1 + 𝜇𝜇

𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝜇𝜇𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 =

𝜋𝜋 𝜋𝜋 == = 1 + 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 1 + 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑊𝑊𝑊𝑊

𝜋𝜋 =𝑊𝑊𝑊𝑊 =

𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 1 + 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝜋𝜋 = = 1 + 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 i és una de les claus que explica el comportament empresarial davant la globalització.

En un entorn generalment competitiu com𝑃𝑃𝑃𝑃– les tendiran a créixer i guanyar quo𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑊𝑊 empreses més rendibles 𝑊𝑊 és l’industrial, 𝜋𝜋 =𝑃𝑃𝑃𝑃– 𝑊𝑊𝑊𝑊 de=mercat 1 − 𝑊𝑊i, en → el1 + 𝜋𝜋tendiran = 𝑊𝑊 a desaparèixer. Amb un nivell salarial ta de mercat i les menys rendibles 𝜋𝜋 perdran límit, = quota = 1 −

→

1 + 𝜋𝜋 =

𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃– 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑊𝑊 𝑊𝑊 𝑃𝑃𝑃𝑃 productius, 𝜋𝜋 = 𝑊𝑊 = 1 −𝑃𝑃𝑃𝑃 les →empreses 1 + 𝜋𝜋 tenen = 𝑃𝑃𝑃𝑃 tres vies per preservar la rendibilitat donat al territori on se situen els establiments 𝑃𝑃𝑃𝑃– 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑊𝑊 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝜋𝜋 =

= 1 − la → 1 + 𝜋𝜋 = deslocalitzar

davant la competència exterior: la producció a territoris amb costos laborals 𝑃𝑃𝑃𝑃 augmentar 𝑃𝑃𝑃𝑃 productivitat, 𝑃𝑃𝑃𝑃

inferiors i/o diferenciar-se mitjançant el màrqueting, el disseny i la innovació.

= ∆𝐿𝐿 𝑋𝑋 + 𝑀𝑀 + ∆𝐿𝐿 𝑠𝑠 + ∆𝐿𝐿 𝑞𝑞 ∆𝐿𝐿 De fet, la diferenciació del producte, en∆𝐿𝐿 la mesura = ∆𝐿𝐿 𝑋𝑋que + 𝑀𝑀implica + ∆𝐿𝐿increments 𝑠𝑠 + ∆𝐿𝐿 𝑞𝑞de qualitat i preus superiors, és també una ∆𝐿𝐿 '() = ∆𝐿𝐿 𝑋𝑋∆s +'() 𝑀𝑀a∗+ ∆𝐿𝐿 𝑠𝑠 '+ ∆𝐿𝐿 𝑞𝑞 𝑆𝑆a' la indústria 𝑠𝑠' ∗ ∆(𝑋𝑋 +tant, 𝑀𝑀) (𝑋𝑋 deslocalització + 𝑀𝑀) 𝑆𝑆' solament pot ser l’augment forma d’augmentar la productivitat.

Per l’alternativa la ∗ ∆𝐿𝐿 − 𝑆𝑆 ∆𝐿𝐿 =𝑠𝑠= 𝑋𝑋 + + 𝑀𝑀 + ∆𝐿𝐿 𝑠𝑠+ + ∆𝐿𝐿 𝑞𝑞∗ (𝑋𝑋 + 𝑀𝑀) + ∆(𝑋𝑋 𝑀𝑀) ∆s 𝑆𝑆 ' '() '() ' ' 𝑞𝑞 𝑞𝑞 𝑞𝑞 𝑞𝑞 de la productivitat, la qual associada superiors per pagar salaris/hora 𝑠𝑠' ∗ ∆(𝑋𝑋' + amb 𝑀𝑀)'() nivells + 𝑀𝑀)' + per'() 𝑆𝑆ocupat, 𝑆𝑆' '' '() ∗ '(𝑋𝑋 d’inversió ' =𝑀𝑀) està + 𝑀𝑀) + ∆s − capacitat =

+

− en general es tracta de sec𝑠𝑠 ∗ ∆(𝑋𝑋 + ∆s ∗ (𝑋𝑋 + 𝑆𝑆 𝑆𝑆 ' '() '() ' ' ' 𝑞𝑞 𝑞𝑞 𝑞𝑞 𝑞𝑞 més elevats, marges empresarials que estimulin a continuar produint i, en la mesura que ' ' '() ' 𝑞𝑞 𝑞𝑞 𝑞𝑞 𝑞𝑞

' ' '() ' = + + −

𝑞𝑞' 𝑞𝑞'() en la𝑞𝑞facturació. ' ' tors més intensius en capital, un menor pes𝑞𝑞dels costos laborals ∆𝑠𝑠

'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'

La taula 21 il·lustra el de ∆𝑠𝑠'() = grau '() −correlació 𝑠𝑠−' 𝑉𝑉𝑠𝑠'' (R) que existeix entre la productivitat del treball (q = Y/L), per una banda, i la ∆𝑠𝑠 '() = 𝑠𝑠'() '() ∆𝑉𝑉 𝑠𝑠= 𝑉𝑉 − ∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'()salarial − 𝑠𝑠'() remuneració ' (W), la rendibilitat empresarial (p = Π/Y) i la intensitat del factor treball en els processos produc∆𝑉𝑉 '() = 𝑉𝑉 '() ∆𝑉𝑉'() = 𝑉𝑉 − 𝑉𝑉−' 𝑉𝑉' '()

tius altra ∆𝑉𝑉 (WL/S), = 𝑉𝑉 per − 𝑉𝑉 banda. '()

88

'()

'

TAULA 21 Productivitat del treball i variables associades. Mitjana 2000-2016

R

0,90

0,61

-0,71

-0,59

Y/L

W

π

WL/S

w/(Y/L)

105,3

53.815

49,5

17,8

50,7

Químic

90,2

45.561

49,5

10,1

50,1

Metal·lúrgic

68,5

41.687

43,8

12,0

58,5

Minerals

60,5

36.402

43,2

20,8

56,4

Equip elèctrics

55,6

40.446

27,8

22,6

72,6

Mat. de transport

53,7

37.613

30,4

14,3

69,9

Alimentari

52,6

30.986

44,9

11,9

55,1

34,4 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 34.375 1 + µ = = 34,0

𝑊𝑊 𝑊𝑊𝑊𝑊 35.104 32,8

18,0

66,3

19,5

65,9

23,4

67,5

42,4

16,6

57,7

31.815 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 28,5 𝜋𝜋 = 30,3 29.428 𝑃𝑃𝑃𝑃

26,6

71,6

27,6

69,3

38,1

23,1

61,9

36,6 𝜇𝜇 33.982𝜋𝜋 = 38,8 1 + 𝜇𝜇

20,6

63,8

16,7

61,3

SECTORS Farmacèutic

Informàtica i electròn.

51,8

Plàstics

50,6

Maquinària

50,3

Fusta i paper

49,4

Productes metàl·lics

41,5

Arts gràfiques

39,4

Indústries diverses

37,1

Tèxtil

34,1

Total manufactures

52,6

35.782

32.326

25.485 23.209

R: Coeficient de correlació amb Y/L

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝜋𝜋 = =

1+ 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 la condició necessària per preservar uns marges Transformant l’expressió formulada anteriorment, es comprova que de benefici estables i situats en valors competitius és un creixement dels salaris reals compassat amb el creixement

de la productivitat: 𝜋𝜋 =

𝑃𝑃𝑃𝑃– 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑊𝑊 𝑊𝑊 = 1 − → 1 + 𝜋𝜋 = 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃

D’aquesta expressió es dedueix que, per garantir que ∆π = 0, és condició necessària que ∆(W/P) = ∆q. Aquesta conclusió reflecteix una condició bàsica per minimitzar deslocalització: ∆𝐿𝐿 = ∆𝐿𝐿 𝑋𝑋el+risc 𝑀𝑀 de + ∆𝐿𝐿 𝑠𝑠 + ∆𝐿𝐿 𝑞𝑞 garantir un creixement dels salaris reals alineat amb la productivitat del treball. Un creixement dels salaris reals superior al de la productivitat implica una 𝑠𝑠' ∗ ∆(𝑋𝑋 + 𝑀𝑀)'() ∆s'() ∗ (𝑋𝑋 + 𝑀𝑀)' 𝑆𝑆' 𝑆𝑆' pèrdua de competitivitat, amb empresarials en competitius i, com a conseqüència, = compressió dels marges + + mercats

−

𝑞𝑞' 𝑞𝑞' sistemàticament inferior a la '() un augment del risc de deslocalització.𝑞𝑞'Per altra banda, un creixement dels 𝑞𝑞salaris reals

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'

∆𝑉𝑉'() = 𝑉𝑉'() − 𝑉𝑉'

89

4.5. DETERMINANTS productivitat és indici de mercats poc competitius i afebleix els incentius empresarials a introduir canvis tecnològics per augmentar la productivitat.

El fet que a la pràctica s’observi una forta correlació entre la productivitat i els salaris reals als diferents sectors industrials és indicatiu de fins a quin punt actuen aquestes forces en mercats oberts a la competència internacional, evitant divergències sistemàtiques entre les dues variables a llarg termini. No obstant això, desviacions d’aquesta regla a curt i mitjà termini, com va ser el cas durant els anys anteriors a la crisi de 2008, augmenten el risc de deslocalització –com es va posar clarament de manifest amb la intensa onada de tancaments i trasllats empresarials evidenciada al capítol segon durant el període expansiu 2000-2007.

4.5.2. Competitivitat Un segon grup de possibles determinants de la deslocalització fa referència a la competitivitat empresarial. És a dir, a la capacitat per competir obertament als mercats internacionals, generalment associada amb diferents indicadors com la quota de mercat, els preus relatius o els costos laborals unitaris.

La taula 22 mostra la taxa de creixement de les exportacions (gX), de les importacions (gM) i la diferència entre les dues ∆(gX – gM) dels diferents sectors, qualificats per categories (localització / deslocalització i integració / contracció).

TAULA 22 Deslocalització, exportacions i importacions. 2000-2016

SECTORS Alimentari Arts gràfiques Equip elèctrics Farmacèutic Fusta i paper Indústries diverses Informàtica i electròn.

Maquinària Mat. de transport Metal·lúrgic Minerals Plàstics Productes metàl·lics Químic Tèxtil Total manufactures

β

gX

Localització Deslocalització Deslocalització Deslocalització Integració Contracció Integració Deslocalització Deslocalització Localització Deslocalització Deslocalització Deslocalització Localització Deslocalització Deslocalització

200,8 143,1 59,3 396,4 59,5 106,1 -44,3 62,1 86,0 242,0 46,8 73,2 74,3 124,6 88,7 95,3

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

90

gM 85,5 265,9 64,2 135,4 1,1 104,2 2,5 8,3 111,0 -0,5 22,0 58,4 41,8 58,3 140,2 62,7

∆(gx - gm) 115,2 -122,8 -4,9 261,0 58,3 1,9 -46,8 53,9 -25,0 242,5 24,8 14,8 32,5 66,3 -51,5 32,7

Els sectors amb tendència a la localització (alimentari, químic i metal·lúrgic) mostren un creixement de les exportacions molt superior al de les importacions. En canvi, en alguns dels sectors amb propensió a la deslocalització (tèxtil, arts gràfiques, equips informàtics i electrònics, material elèctric i material de transport) són les importacions les que creixen per sobre. Però també hi altres branques d’activitat amb tendència a la deslocalització (fusta i paper, plàstics, minerals no metàl·lics i productes metàl·lics) en les quals les exportacions creixen més que les importacions. En aquest últim cas, cal deduir que la penetració de les importacions en el mercat domèstic ha estat prou intensa com per neutralitzar l’avenç de les exportacions, comportant una disminució del VAB generat per les empreses domèstiques en el seu conjunt (vendes al mercat domèstic més exportacions).

En el cas de la indústria farmacèutica, que és un exemple clar d’integració comercial internacional, les exportacions tripliquen la taxa de creixement de les importacions –sent molt elevada en les dues direccions. La pèrdua de quota es concentra en el mercat domèstic i en bona mesura es tractaria d’inputs associats amb el comerç intraindustrial que s’incorporen als béns exportats. Finalment, el sector de maquinària seria un exemple de contracció del mercat en el seu conjunt, tot i que les exportacions creixen a bon ritme al llarg del període, mentre que el valor de les importacions pràcticament s’estabilitza.

En conclusió: un creixement de les exportacions superior al de les importacions al llarg del període és compatible amb un major o menor grau de deslocalització a molts sectors i també amb un fort grau de complementarietat amb la producció estrangera en altres sectors. Aquest és un resultat destacable, que cal interpretar en el context d’un augment del comerç intraindustrial de base regional, tal com es comenta al capítol primer de l’estudi. Els sectors més oberts al comerç internacional tendeixen a especialitzar-se en diferents varietats d’un mateix grup de productes, amb una intensitat creixent dins de cadascuna de les grans àrees regionals (Europa, Amèrica i Àsia). Com a conseqüència, tant les exportacions com les importacions tendeixen a créixer més que les vendes al mercat domèstic.

TAULA 23

TAULA 24

Exportacions sobre importacions

Exportacions sobre el VAB

SECTORS

%(X/M)

Farmacèutic Metal·lúrgic Alimentari Fusta i paper Maquinària Químic Productes metàl·lics Minerals Total manufactures Plàstics Indústries diverses Equip elèctrics Mat. de transport Arts gràfiques Tèxtil Informàtica i electròn.

93,7 58,7 101,9 88,0 70,6 73,4 87,8 104,2 78,7 89,0 53,5 79,7 102,1 35,5 67,6 47,5

∆(X/M) 60,9 60,8 50,8 37,7 28,5 26,6 19,8 19,1 14,7 7,9 0,5 -2,5 -12,5 -15,3 -17,4 -34,9

SECTORS Equip elèctrics Metal·lúrgic Mat. de transport Tèxtil Farmacèutic Alimentari Total manufactures Plàstics Maquinària Químic Minerals Fusta i paper Indústries diverses Productes metàl·lics Arts gràfiques Informàtica i electròn.

%(X/PY)

∆(X/PY)

227,3 232,8 275,5 165,1 118,9 102,5 139,8 112,6 144,2 211,0 46,7 85,1 87,7 45,5 0,4 327,5

237,1 235,8 158,0 151,5 71,6 63,6 61,1 60,6 40,4 30,2 29,6 29,0 24,2 19,0 0,5 -144,2

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

91

4.5. DETERMINANTS Les taules 23 i 24 mostren el percentatge que representen les exportacions sobre les importacions i sobre el VAB, respectivament, en nivells mitjans del període 2008-2016 i en taxes de variació al llarg del període. Les dades estan ordenades en funció de la taxa de variació, de major a menor. Amb unes poques excepcions, aquestes dues taules mostren el que és potser el principal canvi estructural registrat per la indústria catalana al llarg del període de referència, derivat de la integració creixent en els fluxos de comerç internacional. La contrapartida a aquesta major integració per la via de les exportacions és una pèrdua de quota creixent en el mercat domèstic, com s’observa a la taula 25, la qual mostra el percentatge que representen les importacions (M) sobre el mercat domèstic (VAB domèstic a preus corrents – exportacions + importacions).

TAULA 25 Importacions sobre el mercat domèstic

SECTORS Tèxtil Equip elèctrics Informàtica i electròn.

Mat. de transport Plàstics Indústries diverses Minerals Total manufactures Productes metàl·lics Farmacèutic Arts gràfiques Alimentari Químic Fusta i paper Maquinària Metal·lúrgic

M/(PY-X+M)

∆(PY-X+M)

44,1 47,0 65,2 35,6 27,3 38,0 14,2 32,6 16,1 30,8 0,5 17,8 36,6 21,7 41,4 44,9

26,8 19,8 16,5 15,0 5,3 4,6 4,0 3,9 3,0 0,9 0,7 -0,1 -4,3 -4,6 -8,0 -8,1

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Aquests resultats permeten situar el fenomen de la deslocalització industrial a Catalunya en el context de la globalització i del canvi tecnològic: les mateixes forces que impulsen l’obertura creixent de les empreses catalanes a l’exterior són també les que determinen la pèrdua de quota en el mercat domèstic. El fet que l’increment de les exportacions no hagi estat suficient per compensar la pèrdua de producció orientada al mercat domèstic i que competeix amb les importacions, explica el fet que el VAB i l’ocupació al conjunt dels sectors analitzats hagin disminuït en valors absoluts entre 2000 i 2016.

Finalment, cal destacar el fet que la competitivitat als mercats internacionals, reflectida pel diferencial positiu entre el creixement de les exportacions i el de les importacions, està positivament associada amb els marges empresarials (π) –tal com es mostra a la taula 26.

92

TAULA 26 Variació de les exportacions entre importacions i el marge empresarial

R

0,60 ∆(X/M)

π

Farmacèutic

60,9

49,5

Metal·lúrgic

60,8

43,8

Alimentari

50,8

44,9

Fusta i paper

37,7

42,4

Maquinària

28,5

32,8

Químic

26,6

49,5

Productes metàl·lics

19,8

28,5

Minerals

19,1

43,2

Total manufactures

14,7

38,8

Plàstics

7,9

34,0

Indústries diverses

0,5

38,1

Equip elèctrics

-2,5

27,8

Mat. de transport

-12,5

30,4

Arts gràfiques

-15,3

30,3

Tèxtil

-17,4

36,6

Informàtica i electròn.

-34,9

34,4

SECTORS

R: Coeficient de correlació Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat

Aquesta associació no és casual, ja que els marges empresarials són la inversa dels costos laborals unitaris reals –els quals, al seu torn, es poden considerar una mesura de competitivitat. Aquesta última observació subratlla la importància de preservar una evolució dels costos laborals unitaris consistent amb el creixement compassat de salaris i beneficis –tot preservant l’estabilitat dels marges empresarials en nivells competitius.

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ En aquest apartat s’analitza l’impacte de la deslocalització i dels canvis en l’estructura productiva sobre l’ocupació, la productivitat i els salaris per hora treballada als diferents sectors d’activitat. Finalment, s’inclou una comparativa internacional sobre l’impacte de la globalització en l’ocupació manufacturera a un conjunt d’economies desenvolupades.

93

1 + µ =

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ

𝜋𝜋 =

𝑊𝑊

=

𝑊𝑊𝑊𝑊

𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊

𝑃𝑃𝑃𝑃

𝜇𝜇

4.6.1. Impacte en l’ocupació𝜋𝜋 = 1 + 𝜇𝜇

𝜋𝜋 =

𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊

𝑃𝑃𝑃𝑃

𝜋𝜋 =

𝜇𝜇

1 + 𝜇𝜇

La variació del nombre d’ocupats al llarg del període de referència (∆L) és la suma de tres components: 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝜋𝜋 = =

(i) l’augment/reducció de llocs de treball𝜇𝜇com a conseqüència de l’expansió/contracció del mercat ∆L(S+M) = st+n*∆(S+M)/qt, 1 + 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 – 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝜋𝜋 = =

+ 𝜇𝜇 𝑃𝑃𝑃𝑃a resultat de la substitució de producció estrangera/domèstica per (ii) l’augment/reducció del nombre1d’ocupats com

producció domèstica/estrangera ∆L(s) = (∆st+n*(S+M)t)/qt

𝑃𝑃𝑃𝑃– 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑊𝑊 𝑊𝑊 (iii) la reducció/augment de llocs de treball derivat de l’augment/reducció del treball ∆L(q) = (St/qt+n) 𝜋𝜋 =

= 1 − → 1 +de 𝜋𝜋 la=productivitat

𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃– 𝑊𝑊𝑊𝑊 𝑊𝑊 𝑊𝑊 – (St/qt). 𝜋𝜋 = = 1 − → 1 + 𝜋𝜋 = 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃 𝑃𝑃𝑃𝑃

Aquests elements es combinen en la següent formulació:

on q = S/L

∆𝐿𝐿 = ∆𝐿𝐿 𝑋𝑋 + 𝑀𝑀 + ∆𝐿𝐿 𝑠𝑠 + ∆𝐿𝐿 𝑞𝑞

∗ ∆(𝑋𝑋 + 𝑀𝑀) ∆𝐿𝐿 = ∆𝐿𝐿 𝑠𝑠𝑋𝑋' + 𝑀𝑀 + ∆𝐿𝐿 '() 𝑠𝑠 + ∆𝐿𝐿∆s 𝑞𝑞'() ∗ (𝑋𝑋 + 𝑀𝑀)' = + + 𝑞𝑞 𝑠𝑠' ∗ ∆(𝑋𝑋 + 𝑀𝑀)'() ∆s'() ∗' (𝑋𝑋 + 𝑀𝑀)' 𝑆𝑆' 𝑞𝑞' 𝑆𝑆' = + + −

𝑞𝑞' 𝑞𝑞' 𝑞𝑞'() 𝑞𝑞'

𝑆𝑆' 𝑆𝑆' −

𝑞𝑞'() 𝑞𝑞'

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'

∆𝑠𝑠'() = 𝑠𝑠'() − 𝑠𝑠'∆𝑉𝑉 '() = 𝑉𝑉'() − 𝑉𝑉' ∆𝑉𝑉'() = 𝑉𝑉'() − 𝑉𝑉'

Els llocs de treball perduts/guanyats com a conseqüència de l’obertura de l’economia als fluxos econòmics internacionals és el resultat net dels que es guanyarien/perdrien per l’expansió/contracció dels mercats i dels que es perdrien/ guanyarien per la substitució de producció domèstica/estrangera per producció estrangera/domèstica. És important subratllar que aquests resultats indiquen la variació en el nombre de llocs de treball atribuïble a cadascun d’aquests factors sota la hipòtesi de que la resta de variables romanen constants i són independents entre sí. Per tant, és un procediment útil per visualitzar la importància relativa de cada un dels factors, però no es pot interpretar literalment en el sentit de que cada factor, considerat individualment, hauria generat o destruït el nombre de llocs de treball que l’atribueix la descomposició, al marge dels altres factors. Per exemple, l’expansió dels mercats no és independent dels augments de la productivitat de les empreses exportadores i no es pot deduir que sacrificant progrés tecnològic hauria estat possible un major creixement net de l’ocupació derivat exclusivament de l’obertura comercial.

La taula 27 mostra els valors de cada un d’aquests components per a cada un dels sectors ordenats pel nombre total de llocs de treball perduts al llarg del període.

94

TAULA 27 Imputació de la variació de l’ocupació desagregada per components (2000-2016)

1=ΔL(S+M)

2=ΔL(s)

1+2

ΔL(q)

ΔL

341.933

-63.611

278.322

-564.322

-286.000

Tèxtil

31.637

-57.506

-25.870

-56.130

-82.000

Productes metàl·lics

15.494

-3.784

11.710

-56.710

-45.000

Mat. de transport

33.048

-24.846

8.202

-50.202

-42.000

9.464

3.167

12.632

-35.632

-23.000

Plàstics

12.484

-3.772

8.711

-29.711

-21.000

Minerals

-1.021

-1.358

-2.379

-12.621

-15.000

Equip elèctrics

2.810

-9.701

-6.891

-6.109

-13.000

Arts gràfiques

-3.180

-200

-3.380

-7.620

-11.000

Indústries diverses

35.475

-5.853

29.621

-39.621

-10.000

Informàtica i electròn.

-4.585

-5.787

-10.372

1.372

-9.000

Maquinària

15.310

9.806

25.116

-31.116

-6.000

Químic

36.503

5.874

42.377

-47.377

-5.000

Metal·lúrgic

1.852

1.949

3.801

-6.801

-3.000

Alimentari

81.947

150

82.096

-84.096

-2.000

Farmacèutic

28.393

-625

27.768

-25.768

2.000

SECTORS Total manufactures

Fusta i paper

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

La primera columna representa els llocs de treball que s’haurien guanyat/perdut per l’expansió/contracció dels mercats: ∆L(S+M), suposant que els altres factors s’haguessin mantingut constants i fossin independents entre sí. La segona columna mostra els llocs de treball que s’haurien perdut per la substitució de producció domèstica per producció estrangera: ∆L(s), també assumint constants i independents els altres factors. La tercera mostra els llocs de treball nets perduts per la suma dels dos factors anteriors. La quarta columna mostra els llocs de treball que s’haurien perdut/ guanyat a conseqüència dels augments/reduccions de la productivitat ∆L(q), altres factors constants. Finalment, la cinquena i última columna representa la pèrdua/guany d’ocupació efectivament observada als diferents sectors (amb les xifres arrodonides en milers de persones).

Quan es fa abstracció dels canvis en la productivitat del treball, la substitució per producció estrangera hauria representat la pèrdua d’uns 63.611 llocs de treball actuals o potencials per al conjunt dels 16 sectors analitzats, parcialment compensats per una expansió dels mercats que hauria creat uns 341.933 llocs de treball. Per tant, l’impacte conjunt de la substitució per producció estrangera i del creixement dels mercats hauria contribuït a crear 278.322 llocs de treball nets al conjunt dels sectors analitzats com a conseqüència de la globalització de la indústria catalana al llarg del període 2000–2016. No obstant això, el canvi tecnològic hauria reduït el volum total d’ocupació en 564.322 llocs de 95

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ treball. La diferència entre la contribució positiva de la globalització a l’ocupació i la detracció derivada dels avenços en la productivitat dona com a resultat una pèrdua observada de 286.000 llocs de treball.

En tots els sectors amb tendència a la deslocalització (tèxtil, arts gràfiques, plàstics, minerals no metàl·lics, productes metàl·lics, material informàtic i electrònic, material elèctric i material de transport) la substitució per producció estrangera ha contribuït negativament a l’ocupació al llarg del període. A més, en alguns casos (arts gràfiques, minerals no metàl·lics, material informàtic i electrònic) el mercat (suma del valor de la producció domèstica i de les importacions) ha experimentat una contracció, de manera que l’impacte total de la globalització sobre l’ocupació ha estat negatiu. En altres casos (tèxtil, material elèctric), la contribució positiva associada amb l’expansió dels mercats ha estat insuficient per compensar l’efecte negatiu de la substitució per producció estrangera i l’impacte total de la globalització també és negatiu. Per últim, hi ha alguns sectors (plàstics, productes metàl·lics i material de transport) en els quals l’expansió dels mercats ha compensat amb escreix l’efecte negatiu associat amb la substitució, mostrant un impacte positiu net de la globalització sobre l’ocupació.

La figura 23 resumeix la distribució del pes dels components de deslocalització i tecnològic a la variació total del nombre d’ocupats per a cada un dels sectors entre el 2000 i el 2016.

FIGURA 23 Imputació de la variació de l’ocupació per components

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Utilitzant la mateixa metodologia aplicada en l’anàlisi sectorial, la figura 24 presenta les estimacions de l’impacte sobre l’ocupació al conjunt de la indústria manufacturera a Catalunya al llarg d’un període més ampli (2000-2018) per al qual disposem de dades agregades, però no desglossades per sectors: 96

FIGURA 24 Impacte del canvi tecnològic i la globalització sobre l’ocupació al conjunt de la indústria manufacturera, 2000-2018

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Els resultats són qualitativament similars als de la taula 27. La deslocalització de l’activitat hauria restat 76.115 llocs de treball, més que compensats pels 412.286 llocs que s’haurien derivat de l’expansió dels mercats. No obstant això, la suma d’aquests dos factors vinculats amb la globalització (+336.171 ocupats), és insuficient per compensar la reducció d’hores de treball associada amb el canvi tecnològic (–577.973 ocupats). Per tant, el resultat net de les forces associades amb la globalització i el canvi tecnològic sobre l’ocupació manufacturera implica una pèrdua neta de 241.802 llocs de treball entre 2000 i 2018 a Catalunya.

Els càlculs anteriors només tenen en compte els impactes directes de la deslocalització sobre el VAB i l’ocupació. És a dir, s’ha quantificat la pèrdua de producció i la destrucció de llocs de treball a les empreses directament afectades per la deslocalització. No obstant això, hi ha dos tipus d’efectes addicionals de gran importància associats amb la deslocalització. El primer és el que es pot denominar impacte indirecte sobre les empreses proveïdores i auxiliars d’aquelles que pateixen directament la deslocalització, en la mesura que es poden veure obligades a reduir al seu torn la producció pròpia –almenys fins a trobar clients alternatius a altres territoris. El segon és l’anomenat impacte induït, el qual fa referència a la translació de la pèrdua de rendes i d’ocupació derivada de la deslocalització al consum i, per aquesta via, a les empreses domèstiques que fabriquen o distribueixen béns de consum als treballadors afectats –en la mesura que al reduir el seu poder adquisitiu immediat i augmentar la incertesa respecte a les rendes futures, es poden veure induïts a retallar la seva despesa.

Un dels elements que més s’ha destacat al primer capítol és la dimensió territorial i social dels efectes de la deslocalització, en la mesura que impacten sobre un teixit empresarial i social vinculat amb un determinat territori. En alguns casos la deslocalització pot afectar molt negativament comunitats senceres durant llargs períodes de temps, especialment en les comarques més allunyades de nuclis urbans potents i amb mercats laborals amplis i diversificats.

L’anàlisi en profunditat d’aquesta realitat, més enllà de les xifres agregades, requeriria de tècniques que depassen l’abast d’aquest estudi.

97

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ Als efectes de proporcionar només un ordre de magnitud del que poden representar els impactes indirectes, es poden utilitzar els coeficients de les taules input-output. Per a Catalunya disposem d’aquests coeficients referits al Marc Input Output de l’any 2011 (MIOC 2011), però el nivell de desagregació sectorial no coincideix totalment en l’utilitzat en aquest estudi. Segons aquesta taula i per al conjunt de la indústria (incloent els subsectors industrials no manufacturers), per a cada milió d’euros de facturació corresponen 4,16 llocs de treball directes i 7,83 llocs de treball totals (incloent els indirectes). Per tant, hi hauria 3,67 llocs de treball indirectes per milió d’euros facturats, cosa que implica una ràtio de 0,881 llocs indirectes generats per cada lloc de treball directe.

4.6.2. Impacte en l’estructura productiva El concepte de canvi estructural fa referència a la transformació de l’estructura productiva, per la qual uns sectors guanyen pes relatiu i altres en perden (amb relació al VAB i a l’ocupació). Al capítol I s’ha posat l’accent en la vinculació que existeix entre el canvi estructural i els processos de canvi tecnològic i deslocalització/integració de l’activitat productiva. Per tant, és important aclarir quins són aquests vincles i com contribueixen a explicar i permeten valorar els efectes de la deslocalització en un context de creixement i desenvolupament econòmic.

Les taules 28 i 29 mostren els canvis de pes relatiu dels 16 sectors analitzats entre els anys 2000 i 2016, ordenats de major a menor en funció de l’increment de pes relatiu.

TAULA 28 Contribució sectorial al VAB (preus constants)

%(Y) SECTORS

2000

2016

2000-16

Farmacèutic Químic Alimentari Metal·lúrgic Indústries diverses Fusta i paper Informàtica i electròn.

Maquinària Mat. de transport Plàstics Minerals Arts gràfiques Productes metàl·lics Equip elèctrics Tèxtil

4,1 12,5 13,0 2,7 3,4 4,6 2,3 6,5 11,2 5,5 4,7 3,3 10,3 4,9 8,9

10,7 17,6 14,1 3,7 4,3 4,7 2,4 6,0 10,0 4,2 3,3 1,9 8,0 2,0 5,6

6,6 5,1 1,1 1,0 0,9 0,2 0,0 -0,5 -1,1 -1,3 -1,4 -1,4 -2,3 -2,9 -3,3

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

98

∆ (%Y)

TAULA 29 Contribució sectorial a l’ocupació (temps complet)

%(L)

∆ (%L)

SECTORS

2000

2016

2000-16

Alimentari

12,3

19,2

6,9

Maquinària

6,5

9,1

2,6

Químic

6,1

8,7

2,6

Farmacèutic

2,9

4,9

2,1

Indústries diverses

5,6

6,8

1,2

Metal·lúrgic

1,3

1,4

0,1

Arts gràfiques

4,0

4,1

0,1

Informàtica i electròn.

2,7

2,5

-0,2

Equip elèctrics

3,4

2,7

-0,7

Minerals

3,9

3,1

-0,8

Plàstics

5,3

4,1

-1,2

Fusta i paper

5,4

3,9

-1,5

Mat. de transport

11,0

8,9

-2,2

Productes metàl·lics

11,9

9,7

-2,2

Tèxtil

15,4

7,6

-7,8

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

En termes de VAB, els cinc sectors que més pes relatiu han guanyat han estat farmacèutic, químic, alimentari, metal· lúrgic i indústries diverses. I els que més n’han perdut, tèxtil, material elèctric, arts gràfiques, minerals no metàl·lics i plàstics. En termes d’ocupació, els cinc primers són quatre dels cinc anteriors (alimentari, químic, farmacèutic i indústries diverses), als quals se suma maquinària i equips mecànics, el qual desplaça al sector metal·lúrgic. I els cinc que més pes relatiu perden són tèxtil, material de transport, productes metàl·lics, fusta i paper i minerals no metàl·lics.

De la descripció d’aquests resultats es desprèn que entre els sectors que guanyen pes es troben alguns dels menys propensos a la deslocalització, mentre que entre els sectors que perden pes es troben alguns dels que mostren una major tendència a la deslocalització. Per altra banda, tal com mostren les taules 30 i 31, els sectors que guanyen més pes tant en termes de VAB com en termes d’ocupació són també els més productius.

99

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ TAULA 30

TAULA 31

Productivitat i variació del VAB

Productivitat i variació de l’ocupació

∆ (%Y)

Y/L

SECTORS

∆ (%L)

Y/L

Farmacèutic

6,6

114,3

Alimentari

6,9

53,2

Químic

5,1

96,2

Maquinària

2,6

51,4

Alimentari

1,1

53,2

Químic

2,6

96,2

Metal·lúrgic

1,0

89,5

Farmacèutic

2,1

114,3

Indústries diverses

0,9

39,7

Indústries diverses

1,2

39,7

Fusta i paper

0,2

52,7

Metal·lúrgic

0,1

89,5

Informàtica i electròn.

0,0

51,5

Arts gràfiques

0,1

40,2

Maquinària

-0,5

51,4

Informàtica i electròn.

-0,2

51,5

Mat. de transport

-1,1

55,9

Equip elèctrics

-0,7

60,5

Plàstics

-1,3

53,5

Minerals

-0,8

64,0

Minerals

-1,4

64,0

Plàstics

-1,2

53,5

Arts gràfiques

-1,4

40,2

Fusta i paper

-1,5

52,7

Productes metàl·lics

-2,3

46,5

Mat. de transport

-2,2

55,9

Equip elèctrics

-2,9

60,5

Productes metàl·lics

-2,2

46,5

Tèxtil

-3,3

35,4

Tèxtil

-7,8

35,4

SECTORS

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

El canvi estructural no es dona només dins del sector industrial. Com es comentava al capítol I, el canvi estructural en el context del conjunt de l’economia es caracteritza, entre d’altres fenòmens, per la tendència secular a la pèrdua de pes relatiu de la indústria en favor dels serveis. Es comentaven també en el mateix capítol alguns articles que senyalen com una part significativa dels treballadors expulsats per la indústria s’han reubicat als serveis –però en llocs de treball menys qualificats i pitjor retribuïts. La qüestió a determinar des de la perspectiva de l’economia catalana és si la pèrdua de llocs de treball al conjunt de la indústria com a conseqüència de la deslocalització ha estat compensada, o no, per l’augment dels llocs de treball als serveis durant el mateix període. I si els llocs de treball creats als serveis són més o menys productius i estan millor o pitjor retribuïts que els que s’han perdut a la indústria per la deslocalització.

La taula 32 compara l’increment del VAB a preus corrents (∆Y) i la variació en l’ocupació (∆L) a la indústria manufacturera i al conjunt dels serveis, així com la productivitat mitjana (Q=Y/L) i la retribució salarial mitjana per ocupat (W), entre els anys 2000 i 2018.

100

TAULA 32 Increment del VAB i ocupació, productivitat mitjana i retribució salarial a la indústria manufacturera i al conjunt dels serveis

MEUR

EUR

2018

∆Y

∆L

Q

W

MAN

7.356

-271.000

53.010

34.074

78.850

767.000

46.435

28.040

SER Font: Elaboració pròpia a partir d’INE.

Tant el VAB de les manufactures com el dels serveis han augmentat, mesurats a preus corrents, entre els anys 2000 i 2018, però el VAB dels serveis ho ha fet per un import gairebé unes nou vegades superior. Pel que fa a l’ocupació, la pèrdua de 271.000 llocs de treball a la indústria manufacturera ha estat més que compensada per la creació de 767.000 llocs als serveis al llarg del període. Per altra banda, la productivitat del treball a les manufactures, de mitjana al llarg del període, supera en un 14,2% la productivitat als serveis, i la remuneració salarial mitjana a la indústria manufacturera supera la dels serveis en un 21,5%. D’aquestes dades, sembla deduir-se que els serveis han més que compensat la destrucció de treball a la indústria entre 2000 i 2018, però amb una ocupació menys productiva i pitjor retribuïda. Aquesta afirmació, però, s’ha de matisar, tal com es comentarà més endavant.

A més, la distància entre les productivitats i les remuneracions salarials mitjanes s’han anat eixamplant significativament al llarg del període de referència, tal com es pot observar a la figura 25: FIGURA 25 Diferencials del salari per ocupat i de productivitat entre la indústria manufacturera i els serveis

Font: Elaboració pròpia a partir d’INE.

101

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ Si al principi del període la productivitat mitjana a les manufactures superava un 3,8% el valor corresponent als serveis, i la remuneració salarial mitjana, un 9,3%, al final del període les distàncies s’havien eixamplat fins a un 31,5% i un 32,1%, respectivament –al temps que els diferencials salarials i de productivitat tendien a convergir.

Les conclusions anteriors cal matisar-les tenint en compte que els llocs de treball efectivament perduts a les manufactures són significativament menys productius que la mitjana de la indústria. Per tal de contrastar aquesta afirmació, la taula 33 compara la productivitat i els salaris mitjans dels llocs de treball perduts a la indústria per l’acció conjunta de la deslocalització i la integració comercial, utilitzant les dades de l’Estadística estructural d’empreses del sector industrial referides al període 2008-2017, amb la productivitat i els salaris mitjans associats amb les noves ocupacions creades als serveis al llarg del període 2008-2016.

TAULA 33 Productivitat i salaris mitjans per ocupat. Període 2008-2016

Q

W

MAN

53.010

34.074

DES

47.094

32.083

SER

46.435

28.040

2000-16

Nota: MAN: indústria manufacturera (16 sectors), DES: sectors manufacturers subjectes a la deslocalització i SER: sector serveis.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat i l’INE.

Per tant, amb dades referides al període 2008-2016, els llocs de treball perduts a conseqüència de la globalització eren un 12,5% menys productius que la mitjana de la indústria manufacturera (sumatori 16 sectors), però pràcticament igual de productius que la mitjana dels serveis. Per altra banda, els salaris associats amb els llocs de treball perduts per l’obertura a l’exterior són lleugerament inferiors a la mitjana de la indústria (–6,2%), però un 14,4% superiors a la mitjana dels serveis.

D’aquests càlculs no es pot deduir que les persones que han perdut els seus llocs de treball per deslocalització a la indústria hagin trobat llocs de treball menys productius i pitjor remunerats als serveis. Simplement posa de manifest el fet que s’han perdut llocs de treball que eren significativament menys productius que la mitjana del conjunt de la indústria manufacturera, encara que estaven remunerats a nivells similars i per sobre de la mitjana dels serveis.

4.6.3. Impacte en la productivitat i la remuneració salarial Es pot considerar que el canvi estructural és progressiu quan contribueix a fer avançar el conjunt de la indústria (i de l’economia) cap a un model productiu de més valor afegit (per ocupat o hora treballada) i amb salaris mitjans superiors. Es pot comprovar que aquest és el cas del canvi estructural experimentat per les manufactures catalanes entre 2000 i 2016, tenint en compte que la productivitat mitjana del conjunt de la indústria és igual a la suma de les productivitats mitjanes a cada sector multiplicades pels pesos relatius sectorials. Quan el pes relatiu del diferents sectors canvia, també canviarà la productivitat mitjana de la indústria en conjunt –fins i tot quan no hi ha creixement de la productivitat a cap sector.

102

D’acord amb l’argument anterior, és possible separar els increments de la productivitat al conjunt de la indústria entre els derivats del creixement del VAB per hora treballada als diferents sectors i els que són conseqüència dels canvis en els pesos relatius dels sectors. Els resultats d’aquesta operació es mostren a la taula 34.

TAULA 34 VAB (a preus constants), miler d’euros per ocupat

Y/L

2000

2016

2016*

g2000-16

g2000-16*

∆g

47,6

71,2

68,1

49,6

43,1

6,5

* Productivitat en absència de canvi estructural.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

Les dues primeres columnes mostren el valors mitjans de la productivitat del treball al conjunt de la indústria efectivament observats els any 2000 i 2016 (en milers d’euros constants). La tercera representa el VAB per ocupat que s’hauria observat al conjunt de la indústria sota el supòsit que a cada un dels sectors la productivitat hagués augmentat al ritme efectivament observat durant el període, però els pesos relatius de cada sector són els de l’any 2000, no els del 2016. La cinquena columna mostra el creixement agregat de la productivitat efectivament observat entre 2000 i 2016 i la sisena, el creixement del VAB per ocupat que s’hauria observat en absència de canvi estructural (en percentatges).

Com es pot apreciar, el creixement de la productivitat amb canvi estructural ha estat del 71,2% i sense canvi estructural hauria estat del 68,1%. La diferència entre aquests dos valors (sisena columna: 6,5 punts percentuals) és l’augment de la productivitat que seria imputable al canvi estructural en la indústria al llarg del període. Una fracció del canvi estructural seria conseqüència de la deslocalització i de l’expansió dels mercats, en la mesura que alteren els pesos relatius dels sectors; l’altra part seria atribuïble al canvi tecnològic.

El mateix tipus d’argumentacions i càlculs es poden replicar, sota hipòtesis similars, per al cas del cost laboral/hora mitjà del conjunt de la indústria –amb i sense canvi estructural. Els resultats es recullen a la taula 35.

TAULA 35 Cost laboral

W

2000

2016

2016*

g2000-16

g2000-16*

∆g

24,3

44,2

42,5

81,5

74,7

6,8

* Productivitat en absència de canvi estructural total Font: Elaboració pròpia a partir de dades dels Comptes econòmics anuals de Catalunya d’Idescat.

El creixement mitjà del salari (cost laboral) per hora treballada efectivament observat entre 2000 i 2016 al conjunt de la indústria ha estat d’un 81,5%. Sense canvi estructural (assumint que els pesos relatius dels sectors el 2016 fossin els mateixos del 2000) hauria estat del 74,7%. Com a conseqüència, l’augment del salari mitjà degut al canvi estructural total (sumant els efectes de la deslocalització, l’expansió dels mercats i el canvi tecnològic) es pot xifrar en 6,8 punts

103

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ percentuals acumulats al llarg del període. Per tant, l’impacte del canvi estructural global en la remuneració del treball ha estat menor que en el cas de la productivitat.

4.6.4. Impacte de la globalització en la indústria manufacturera: anàlisi comparativa Finalment, les taules 36 i 37 comparen l’impacte del canvi tecnològic i de la globalització sobre l’ocupació a la indústria manufacturera a Catalunya, juntament amb les taxes de variació dels salaris, de la productivitat i dels costos laborals unitaris, en comparació amb altres economies desenvolupades.

TAULA 36 Variació de l’ocupació desagregada per components. Període 2000-2018

∆L

A=∆L (s)

B=∆L (S+M)

A+B

∆L (q)

Estats Units*

-4.189.000

-1.968.494

3.834.515

1.866.021

-6.055.021

Regne Unit

-1.167.040

-732.839

520.891

-211.948

-955.092

Espanya

-896.700

-740.475

309.260

-431.216

-465.484

França

-857.000

-629.419

430.493

-198.926

-658.074

Itàlia

-628.400

-702.168

-68.624

-770.792

142.392

Portugal

-255.160

-286.166

78.937

-207.228

-47.932

Catalunya

-241.802

-76.115

412.286

336.171

-577.973

Països Baixos

-157.000

-529.766

600.826

71.060

-228.060

Grècia

-115.290

-115.220

14.495

-100.725

-14.565

Alemanya

-113.000

-1.497.788

3.965.033

2.467.245

-2.580.245

1.520

-126.404

525.028

398.624

-397.104

Rep. Txeca

110.557

-972.484

2.140.482

1.167.998

-1.057.441

Polònia

511.700

-1.562.867

5.787.827

4.224.961

-3.713.261

PAÏSOS

Àustria

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

En termes absoluts, l’economia espanyola és la tercera del grup en llocs de treball perduts a les manufactures, en un rànquing encapçalat pels Estats Units i el Regne Unit. La deslocalització o substitució de producció domèstica per producció estrangera hauria destruït gairebé dos milions de llocs de treball als EUA i més de 700.000 a Gran Bretanya i Espanya. Alemanya hauria perdut un milió i mig de llocs de treball per deslocalització, però l’expansió dels mercats 104

vinculada amb el comerç internacional n’hauria creat gairebé quatre. La República Txeca i Polònia, juntament amb Àustria, són els únics països on l’ocupació manufacturera creix en termes absoluts, aprofitant l’expansió dels mercats internacionals i tot i la notable destrucció de llocs de treball associada amb el canvi tecnològic.

TAULA 37 Impacte de la globalització sobre l’ocupació. Període 2000-2018

PAÏSOS

∆L(S+M+s)/Lt

Polònia

144,8

Rep. Txeca

∆L(q)/Lt

gQ

gw

gCLU

-127,2

135,4

113,4

-8,7

87,6

-79,3

180,3

221,5

14,1

Àustria

60,8

-60,6

67,4

57,6

-5,0

Catalunya

42,8

-73,5

94,4

76,2

-4,6

Alemanya

31,5

-32,9

59,8

44,1

-9,2

Estats Units*

9,5

-30,8

45,7

19,8

-18,0

Països Baixos

7,5

-24,2

70,9

57,1

-8,4

Regne Unit

-5,7

-25,5

28,1

25,5

-5,9

França

-5,8

-19,2

42,1

58,0

9,4

Espanya

-14,9

-16,1

86,2

57,3

-13,8

Itàlia

-16,9

3,1

41,2

49,0

8,1

Portugal

-20,1

-4,7

70,6

54,9

-7,9

Grècia

-22,4

-3,2

75,8

20,7

-26,6

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE, Eurostat i AMECO. Nota: *Estats Units fins al 2017.

Les dades de 2017 i 2018 per a Catalunya s’ha estimat a partir dels valors de l’INE i Idescat conjuntament.

La primera columna de la taula 37 mostra els llocs de treball creats per la globalització (efectes combinats de l’expansió dels mercats i de la deslocalització) com a percentatge dels ocupats totals a cada país. La segona columna registra els llocs de treball perduts a causa del canvi tecnològic com a percentatge del total d’ocupats. La tercera, quarta i cinquena mostren les taxes de creixement de la productivitat (gq), la remuneració salarial (gW ) i els costos laborals unitaris (gCLU) al llarg del període. Com es pot observar, els creixements de la productivitat i de les remuneracions salarials a la indústria manufacturera catalana són els més elevats de tots els països de la mostra –amb excepció de les dues economies menys desenvolupades de l’Est d’Europa (Polònia i República Txeca). Finalment, i com a conseqüència del diferencial positiu entre els creixements de la productivitat i dels salaris nominals al llarg del període, la indústria catalana registra una evolució positiva de la competitivitat (que augmenta com més negativa és la taxa de creixement dels costos laborals unitaris).

105

4.6. IMPACTE DE LA DESLOCALITZACIÓ La taula 38 compara els nivells relatius de la productivitat del treball i dels salaris per empleat a la indústria manufacturera catalana en comparació amb l’espanyola (segona i tercera columnes) i l’alemanya (quarta i cinquena):

TAULA 38 Productivitat del treball i salaris, comparativa entre Catalunya, i Espanya i Alemanya

ANYS

%(qCAT/qESP)

%(wCAT/wESP)

%(qCAT/qALE)

%(wCAT/wALE)

2000

101,6

101,5

66,9

60,6

2001

99,9

101,5

68,8

62,1

2002

99,5

102,9

71,2

64,4

2003

97,9

104,6

70,3

65,7

2004

100,9

105,6

71,5

67,1

2005

96,5

105,4

69,6

68,7

2006

97,2

105,5

69,3

70,7

2007

97,3

105,6

70,7

73,8

2008

96,7

106,4

75,7

77,4

2009

95,3

109,1

87,2

83,2

2010

103,9

109,1

82,5

81,4

2011

102,0

109,9

80,5

80,9

2012

102,6

110,2

82,3

81,0

2013

102,1

110,5

85,4

79,7

2014

105,4

111,6

86,7

78,2

2015

105,5

113,9

85,2

77,3

2016

106,9

114,1

82,0

75,7

2017

107,4

113,0

82,7

74,5

2018

106,1

113,7

81,4

74,1

Font: Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat i AMECO.

En comparació amb Alemanya, la productivitat a les manufactures catalanes ha passat de representar un 70% els primers anys de l’actual segle a més d’un 80% al final. En canvi, els salaris han augmentat a l’entorn del 60% a uns quatre punts per sobre del 70%. Quan la comparació es fa amb el conjunt de la manufactura espanyola Catalunya perd posicions en productivitat entre 2000 i 2009 però les recupera amb escreix entre 2010 i 2018, mentre que el gap en termes salarials s’eixampla sistemàticament al llarg de tot el període.

106

Per tant, la competitivitat, representada en termes dels costos laborals unitaris reals (la inversa dels marges empresarials) mostra un avantatge sostingut en favor de la manufactura catalana en comparació amb l’alemanya, però un desavantatge amb el conjunt de la manufactura espanyola, com es pot observar a la taula 39: TAULA 39 Costos laborals unitaris reals a Catalunya, Espanya i Alemanya

ANYS

% CLU CAT

ESP

ALE

2000

60,1

60,2

68,8

2001

60,2

59,5

68,7

2002

60,7

59,1

69,1

2003

62,4

59,0

68,4

2004

61,0

58,8

66,2

2005

63,4

58,3

65,0

2006

62,1

57,8

62,0

2007

62,3

57,8

60,7

2008

64,9

58,9

64,5

2009

68,5

59,2

72,0

2010

62,8

59,1

63,6

2011

62,3

57,2

62,1

2012

62,1

57,0

63,2

2013

60,2

54,8

64,9

2014

57,2

53,0

63,6

2015

56,7

51,6

62,9

2016

56,3

51,8

61,3

2017

55,5

51,4

61,4

2018

57,3

51,9

62,5

Font: Elaboració pròpia a partir d’Idescat i AMECO.

107

4.7. VALORACIÓ

4.7. VALORACIÓ L’evidència presentada en aquest capítol permet situar el fenomen de la deslocalització industrial a Catalunya en el context de la globalització i del canvi tecnològic: les mateixes forces que impulsen l’obertura creixent de les empreses catalanes a l’exterior són també les que determinen la pèrdua de quota en el mercat domèstic entre 2000 i 2018. El fet que l’extraordinari increment de les exportacions no hagi estat suficient per compensar la pèrdua de producció orientada al mercat domèstic que competeix amb les importacions s’explica –en part– per la major integració de les manufactures catalanes en cadenes de valor globals i d’àmbit regional europeu. L’impacte de la competència exterior afecta amb més intensitat els sectors amb nivells de productivitat, inversió i rendibilitat inferiors a la mitjana de la indústria, més exposats a la competència en costos i preus. En última instància, el fet estilitzat que millor caracteritza l’evolució de la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018 és l’emergència i expansió d’empreses i activitats amb una propensió creixent a la internacionalització, acompanyada d’un menor protagonisme de les empreses o activitats enfocades preferentment al mercat domèstic –a tots el sectors industrials, gairebé sense excepció.

Entre els anys 2000 i 2018, la indústria manufacturera catalana ha perdut uns 242.000 llocs de treball. A l’estudi s’analitza la variació en el nombre de llocs de treball atribuïbles a la deslocalització, l’expansió dels mercats i el progrés tecnològic estalviador de treball, sota la hipòtesi que les altres variables romanen constants i són independents entre sí. Per tant, és un procediment útil per visualitzar la importància relativa de cada un dels factors, però no es pot interpretar literalment en el sentit de que cada factor, considerat individualment, hauria generat o destruït el nombre de llocs de treball que l’atribueix la descomposició, al marge dels altres. Per exemple, l’expansió dels mercats no és independent dels augments de la productivitat de les empreses exportadores i no es pot deduir que sacrificant progrés tecnològic hauria estat possible un major creixement net de l’ocupació derivat exclusivament de l’obertura comercial.

Segons la descomposició per factors, el canvi tecnològic hauria convertit en redundants 578.000 llocs de treball, mentre que l’efecte combinat de l’expansió del mercats i de la deslocalització associat amb la globalització i la integració comercial al sí de la UEM n’hauria generat 336.000 –els quals compensen només en part la pèrdua d’ocupació derivada de l’augment de la productivitat. Per altra banda, els serveis haurien creat uns 767.000 nous llocs de treball entre 2000 i 2018, compensant amb escreix la pèrdua d’ocupació industrial –però amb uns nivells de productivitat i de remuneració salarial inferiors.

Tot i les limitacions pròpies de qualsevol exercici de descomposició dels factors que incideixen sobre l’ocupació, aquestes xifres indiquen clarament que l’impacte net de la globalització hauria estat clarament positiu per al conjunt de l’economia catalana al llarg del període que segueix a la integració en la UEM, contribuint a l’augment de la productivitat a la indústria i també a l’augment de l’ocupació a la pròpia indústria i al conjunt de l’economia.

Per altra banda, cal destacar l’emergència d’una estructura productiva cada vegada més dual, amb una major distància entre una indústria amb un creixement superior de la productivitat i que pot pagar remuneracions salarials també superiors i uns serveis relativament menys productius i amb uns salaris mitjans cada vegada més baixos en comparació amb la indústria.

Aquest impacte positiu de la globalització en termes agregats nets no hauria d’amagar el fet que els efectes sobre les persones i, en especial, sobre les comunitats arrelades en localitats específiques, són molt asimètrics. Una part possiblement important de les persones acomiadades en processos de deslocalització empresarial, o com a resultat de tancaments empresarials associats amb la competència internacional, tindran dificultats per trobar nous llocs de treball amb una remuneració equivalent al mateix o a altres sectors –fins i tot suposant que la creació neta de llocs de treball derivada de l’expansió dels mercats sigui positiva a nivell agregat. A més, els efectes indirectes sobre els proveïdors i els induïts sobre el consum i el comerç a les zones afectades poden ser persistents en el temps i magnifiquen el cop inicial. Les zones més dependents i especialitzades en sectors industrials amb major 108

risc de deslocalització pateixen especialment les conseqüències negatives, mentre que els efectes positius es concentren a les ciutats més grans –en especial les que disposen d’una població activa més formada i ocupable als nous serveis professionals i tècnics d’alt valor afegit.

Al capítol II es va xifrar en unes 15.219 persones, segons la base de dades de casos analitzada 5, les quals han perdut el seu lloc de treball com a conseqüència de la deslocalització entre 2000 i 2018, cosa que representa un 2,6% dels afiliats a la indústria l’any 2000 (gairebé 592.000), mentre que els acomiadaments per expedients de regulació d’ocupació ascendien a quasi 88.600 persones, cosa que representa gairebé un 15% dels afiliats industrials l’any 2000. Aquests dos valors queden més que compensats pels 336.000 llocs de treball que serien imputables a l’expansió internacional de la indústria al llarg del mateix període. A més, cal recordar que l’augment de l’ocupació associat amb filials d’empreses estrangeres no financeres amb establiment productiu a Catalunya supera les 100.000 persones entre 2008 i 2017. Per altra banda, cal tenir en compte que els 336.000 nous ocupats atribuïbles a la globalització són, al seu torn, el resultat net de 412.000 nous llocs creats pel creixement dels mercats, als quals cal restar la destrucció de 76.000 llocs de treball per deslocalització de l’activitat. I les persones que ocupen els nous llocs no són sempre les mateixes que han estat acomiadades.

D’aquests arguments es desprèn que cal analitzar la deslocalització industrial conjuntament amb el canvi estructural i el canvi tecnològic. En molts casos, els llocs de treball perduts per deslocalització haurien estat igualment amenaçats pel canvi tecnològic: per tant, la primera qüestió que cal plantejar i intentar respondre és en quina mesura la deslocalització és part integrant d’una transformació del model productiu cap a segments d’activitat més intensius en valor afegit per persona ocupada, i a quin cost. La primera part de la resposta a aquesta qüestió és positiva: la contrapartida a la pèrdua neta de VAB i d’ocupació al llarg del període considerat ha estat un augment de la productivitat com a resultat directe del canvi en els pesos relatius dels sectors derivats del canvi estructural. Per altra banda, la resposta a la qüestió del cost econòmic i social és més ambigua. Com s’ha vist, durant aquest període l’evolució de l’ocupació als serveis ha compensat la pèrdua registrada a la indústria, però la productivitat i els salaris mitjans als serveis se situen cada vegada més per sota de la mitjana de la indústria.

Un element important a tenir en compte per explicar la coexistència d’una internacionalització creixent amb la deslocalització de l’activitat en determinats sectors és l’intens procés d’ajustament a la indústria com a conseqüència de la crisi iniciada el 2008. Aquest procés d’ajustament ha tingut un impacte molt important sobre la productivitat, els salaris i els costos laborals unitaris, i explica en gran part la millora significativa de la competitivitat industrial la qual ha permès assolir les elevades taxes de creixement de les exportacions observades al llarg del període. El revers d’aquest procés ha estat la desaparició dels establiments i les activitats productives menys eficients, en part associat amb la deslocalització. No obstant això, sense aquest procés de millora de la competitivitat, l’ajustament hauria estat, sens dubte, molt més cru, i el grau de deslocalització, molt superior. Aquesta hipòtesi està en línia amb el fet que la intensitat de la deslocalització empresarial durant la fase anterior a la crisi de 2008-2009 –caracteritzada per la pèrdua de competitivitat als sectors més oberts a l’exterior– va ser molt més important que durant la fase posterior a la crisi.

Enllaçant aquests arguments, una primera orientació de política econòmica per minimitzar tant la intensitat de la deslocalització, com el seu impacte econòmic i social, passa per mantenir i millorar en la mesura del possible la competitivitat internacional de la indústria catalana. I una condició necessària per mantenir almenys els actuals nivells de competitivitat passa per acordar en la negociació col·lectiva un augment dels salaris reals, descomptant la inflació, en

Les dades que s’utilitzen de la base de casos del capítol II fan referència a les xifres totals de deslocalització de les quals un 79,3% són de tipus empresarial.

5

109

4.7. VALORACIÓ línia amb l’increment de la productivitat del treball. Un creixement salarial per sobre d’aquesta referència implicaria un augment dels costos laborals unitaris nominals superior a l’increment dels preus i una pèrdua gradual de competitivitat –augmentant la probabilitat de deslocalització als diferents sectors. Per altra banda, un creixement salarial per sota d’aquesta referència redueix els incentius a invertir per elevar la productivitat i fa el teixit empresarial més dependent dels costos laborals per competir amb l’exterior.

La segona orientació passa per posar l’accent de la política industrial en la millora sistemàtica de la productivitat a tots els sectors. El 2016, la Comissió Europea va emetre recomanacions als països membres de la zona euro perquè constituïssin consells de productivitat encarregats de consensuar polítiques públiques amb aquesta finalitat. Aquesta recomanació ha estat seguida per alguns estats membres, entre els quals no es troba l’espanyol (Comissió Europea, 2019, p. 5). El cas singular de l’automoció és un exemple en el qual l’actuació concertada de patronals, sindicats, poders públics i empreses implicades pot contribuir decisivament a facilitar la transició cap als models de negoci de futur –amb la generalització del vehicle elèctric i la integració de la fabricació i els serveis de mobilitat dins d’una mateixa estratègia empresarial.

La tercera i última orientació fa referència a la conveniència d’adoptar una visió de la política industrial més àmplia, alineada amb el concepte de “nova indústria”. La frontera entre les activitats estrictament manufactureres i els serveis professionals i tècnics associats és cada vegada més difusa. Tot i que la indústria manufacturera definida amb els barems convencionals ha perdut ocupació en termes absoluts al llarg del període considerat en aquest capítol (2008-2018), les dades d’inversió estrangera analitzades en el capítol anterior posen clarament de manifest que la suma de la indústria i els serveis no financers sota el control d’empreses estrangeres ha augmentat tant en termes de VAB (48,2%) com de nombre d’ocupats (32,8%) durant el mateix període. Per conciliar aquestes dues realitats potser caldria parlar de “localització” de l’activitat productiva a Catalunya en determinats sectors sota l’impuls de la inversió estrangera, que coexisteix amb la “deslocalització” en altres sectors sota la pressió de la competència exterior. La falta d’informació estadística desglossada de l’activitat de les empreses sota control del capital estranger a Catalunya fa difícil diferenciar entre uns i altres sectors. El que sí es pot dir és que el balanç net d’aquestes dues forces contraposades és el principal factor que definirà la configuració del model productiu català al llarg de la propera dècada.

Una última reflexió passa per recuperar el tema de la relació entre globalització, canvi estructural i canvi tecnològic, amb l’objectiu de definir en quina posició se situarà l’economia catalana amb relació a les noves formes de divisió del treball a escala internacional que s’albiren al llarg dels propers anys. Una visió simplista contraposa un model productiu i d’integració de l’economia catalana en l’economia global en el qual la indústria perd pes relatiu i el protagonisme recau excessivament en el turisme i altres serveis de baix valor afegit. Una anàlisi més aprofundida posaria de relleu l’emergència de sectors de serveis professionals i tècnics d’alt valor afegit vinculats amb la indústria, però també amb els serveis associats amb la salut, el lleure i la qualitat de vida. El canvi tecnològic i la deslocalització destrueixen llocs de treball a la indústria, però també és el mateix canvi tecnològic, associat amb els avantatges propis d’una població amb formació i talent assentada en el territori, cosa que impulsa la localització de noves activitats productives. L’element que lliga aquests dos processos és el canvi estructural. I el repte de les polítiques públiques és acompanyar aquest canvi, contribuint a minimitzar els costos econòmics i socials, i al mateix temps a maximitzar les oportunitats de futur que passen per desenvolupar el potencial arrelat al país.

110

111

112

05

Conclusions

113

5. CONCLUSIONS En aquest estudi s’ha tractat d’analitzar i valorar el fenomen de la deslocalització industrial a Catalunya en el marc del canvi estructural representat per la globalització i la integració en la Unió Econòmica i Monetària Europea (UEM), al llarg de les dues primeres dècades del segle actual. La globalització té dos efectes contraposats: per un costat, destrueix ocupació com a conseqüència de la deslocalització i de la competència exterior, especialment intensa en determinats sectors d’activitat. Per l’altre, crea ocupació i estimula el creixement de la productivitat com a conseqüència d’una major especialització i de l’expansió dels mercats, que es deriven de la major integració del país en els fluxos econòmics internacionals. Aquests dos efectes són part d’un mateix procés de canvi i, juntament amb el progrés tecnològic, donen forma a la transformació del model productiu al llarg del temps. Per tant, les dues qüestions que d’entrada es plantegen són, en primer lloc, fins a quin punt els beneficis de la globalització superen, o no, els costos econòmics i socials que se’n deriven a nivell agregat per al conjunt de l’economia. I, en segon lloc, quins són els principals beneficiaris i quins els principals perjudicats per la globalització –per sector, tipologia d’empresa i nivell formatiu dels treballadors– i, com a conseqüència, quines haurien de ser les polítiques públiques més adequades per aprofitar les oportunitats i minimitzar els riscos associats amb una major integració econòmica internacional.

L’estudi aporta evidència del fet que l’obertura creixent de l’economia catalana a l’exterior, intensificada entre els anys 2000 i 2018 amb la integració en la UEM, ha tingut un impacte net positiu sobre l’ocupació i la productivitat de la indústria manufacturera catalana considerada en el seu conjunt –millorant el registrat a altres economies del Sud d’Europa, i apropant-se als països més beneficiats, al Centre i Nord d’Europa. Els resultats de l’estudi permeten afirmar que la destrucció d’ocupació imputable a la deslocalització ha estat superada per la creació de nova ocupació gràcies al creixement dels mercats derivat d’una major i millor integració comercial de la indústria catalana en l’economia global. La pèrdua neta d’ocupació a la indústria durant el període de referència és imputable principalment al canvi tecnològic i ha estat compensada per la creació de nova ocupació als serveis.

No obstant això, els nous llocs de treball haurien estat ocupats per persones amb nivells formatius i grups d’edat diferents d’aquells que els han perdut com a conseqüència de la deslocalització o de la competència exterior. L’estudi també aporta evidència de que l’impacte negatiu de la globalització afecta especialment a segments d’activitat amb nivells de productivitat, rendibilitat i inversió per ocupat per sota de la mitjana de la indústria. En alguns casos, els treballadors afectats troben ocupació en activitats de serveis alternatives, possiblement amb nivells de productivitat i retributius inferiors, i en altres, tenen dificultats importants per trobar una nova ocupació –tot i que els efectes nets al conjunt de l’economia siguin clarament positius. A més, l’impacte indirecte sobre els proveïdors de proximitat i els induïts sobre el consum i el comerç de les zones més afectades poden ser tant o més importants –en alguns casos amb efectes negatius persistents que abasten el conjunt d’una determinada àrea territorial amb un grau elevat de concentració sectorial.

L’estudi analitza successivament tres fenòmens complementaris associats amb la globalització: (i) la deslocalització empresarial, (ii) la relació entre inversió estrangera i localització o deslocalització i (iii) el que s’anomena com a deslocalització de l’activitat. La deslocalització empresarial es refereix principalment al cas de filials d’empreses multinacionals instal·lades a Catalunya que decideixen traslladar la producció a un altre país per reduir costos –encara que dins del mateix concepte també s’analitzen casos de cessament de l’activitat com a conseqüència de processos de reestructuració d’un grup empresarial multinacional en una determinada regió o arreu del món. En segon lloc, la inversió (o desinversió) estrangera és particularment rellevant en aquest context en tant que principal vehicle mitjançat el qual es materialitzen els processos de deslocalització, localització o relocalització en el territori. Finalment, la deslocalització de l’activitat es refereix a la destrucció de producció i d’ocupació industrial com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. Per tant, la deslocalització de l’activitat és un concepte més ampli que inclouria com a cas especial la deslocalització empresarial, però també el cas d’establiments que redueixen o cessen la producció davant la competència exterior, i que pot estar associat amb la desinversió d’empreses estrangeres, però que també es pot materialitzar mitjançant l’ajustament de plantilles en empreses de capital domèstic.

114

Pel que fa a la deslocalització empresarial, a l’estudi s’analitza una mostra de 82 casos d’empreses amb establiments productius a Catalunya que han traslladat part o tota la producció a altres països, o que han cessat o reduït l’activitat, per diferents motius (per reduir costos, com a conseqüència de la reestructuració d’un grup empresarial multinacional o per no poder fer front a la competència exterior), entre els anys 2000 i 2018. El resultat d’aquests trasllats o tancaments d’empreses ha estat la pèrdua de 15.219 llocs de treball al llarg dels 19 anys analitzats (és a dir, una mitjana de 846 treballadors acomiadats per any). En termes relatius, aquests 15.219 llocs de treball representen un 2,6% dels 591.994 treballadors afiliats a la indústria l’any 2000, un 17,2% dels treballadors acomiadats via expedients de regulació d’ocupació (88.589 en total) i un 20% dels 76.000 llocs de treball que s’estima s’haurien perdut en conjunt per deslocalització de l’activitat a la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018.

Per tant, en una primera aproximació, l’impacte directe de la deslocalització empresarial sobre l’ocupació industrial a Catalunya semblaria relativament acotat. Cal advertir, però, que els exemples registrats a la base de dades construïda expressament a efectes d’aquest estudi constitueixen una mostra orientativa, però no estadísticament representativa, de tots els casos de deslocalització empresarial que possiblement s’haurien produït al llarg del període de referència a Catalunya. Tot i aquestes cauteles, la informació disponible serveix per posar de manifest tres fets especialment rellevants: (i) La deslocalització empresarial va ser molt més intensa, en nombre de casos i de treballadors afectats, durant la fase expansiva anterior a la crisi (2000-2007), en comparació amb l’actual fase de recuperació (2014-2018). (ii) Durant la primera fase de deslocalització (2000-2007), els sectors més afectats van ser tèxtil i confecció, juntament amb equips i material elèctric, amb nivells de productivitat i salarials inferiors a la mitjana de la indústria. La presència d’aquests sectors durant el període 2014-2018 és poc significativa. En canvi, el sector de fabricació de vehicles de motor, amb nivells de productivitat superiors a la mitjana, és un dels més afectats al llarg de tot el període mostral (2000-2018). (iii) Durant la primera fase de deslocalització (2000-2007), la qual va afectar especialment sectors amb productivitat per sota de la mitjana, destaquen entre els països de destí de la producció traslladada els situats a l’Europa de l’Est i a l’Extrem Orient. En canvi, durant el període més recent, 2014-2018, la majoria de destins es troben a Europa, Occidental i de l’Est, amb una important pèrdua de representació dels països asiàtics.

La imatge general que emergeix d’aquestes dades és la d’una primera onada d’intensa deslocalització anterior a la crisi iniciada el 2008 la qual va afectar principalment sectors de baix valor afegit, més exposats al risc de deslocalització cap a economies amb costos laborals inferiors en una etapa de forta integració comercial a escala europea (Europa de l’Est) i mundial (la Xina). Durant els anys de recuperació 2014-2018, el descens en el nombre de casos i de treballadors afectats coincideix amb una representació molt inferior dels sectors amb major risc de deslocalització, possiblement perquè en l’onada anterior i durant la crisi ja s’hauria produït un important ajustament de la capacitat productiva a les noves condicions de competitivitat en aquests sectors.

El cas de l’automoció, en canvi, presenta unes característiques diferencials específiques que cal destacar. En primer lloc, es tracta d’un sector amb elevats nivells de productivitat i, almenys aparentment, amb un menor risc de deslocalització. A la pràctica, els nivells de productivitat varien molt per subsectors dins d’aquesta mateixa branca d’activitat i la deslocalització podria haver afectat especialment establiments situats aigües amunt de la cadena de valor –fabricants de components i altres béns intermedis– amb un menor valor afegit per treballador. El fet és que, en aquest cas, la deslocalització de determinades activitats dins del sector ha coexistit amb un creixement molt notable de les exportacions i de la productivitat al conjunt del sector, beneficiant empreses situades aigües avall de la cadena de valor, les quals possiblement haurien millorat la seva competitivitat adquirint components i materials de proveïdors estrangers amb una millor relació qualitat/preu. Quan aquest és el cas, l’expansió dels mercats associada amb una 115

5. CONCLUSIONS major integració comercial internacional al conjunt del sector pot arribar a compensar la pèrdua d’activitat derivada de la deslocalització en determinats segments de la cadena de valor. Tot i així, és un sector que, per la seva importància estratègica en el conjunt de l’economia catalana, requereix una atenció especial i en el qual els canvis tecnològics, sumats a l’emergència de nous competidors en un entorn globalitzat, pot alterar en un futur proper les decisions de localització/deslocalització en els diferents territoris.

L’anàlisi de la inversió estrangera en empreses no financeres a Catalunya amplia el focus de l’anàlisi i mostra, sense cap mena de dubte, l’impacte net notablement positiu de les filials d’empreses estrangeres sobre el VAB agregat, l’ocupació, la productivitat, les remuneracions salarials i les exportacions del sector privat del conjunt de l’economia catalana –al llarg del període per al qual es disposa de dades (2008-2017). Durant aquest període, el nombre de filials augmenta un 67,6% (mentre que les empreses amb assalariats han disminuït un 13,2% al conjunt de l’economia). El VAB generat per aquestes filials creix un 48,2% (2,7% al conjunt de l’economia), passant de representar un 9,8% del PIB del sector privat el 2008 a un 13,8% el 2017. L’ocupació creix un 32,8%, passant de 324.101 persones ocupades a 430.374: un increment de 106.273 persones, superior en 62.414 persones al nombre total d’afectats per ERO a la indústria entre 2008 i 2017 (43.859 persones) i que multiplica per 22,5 els afectats per deslocalització empresarial identificats a la base de dades de l’estudi durant el període 2008-2017 (4.727 persones). La productivitat de les filials és un 7,5% superior en mitjana a la del sector privat. La inversió en actius productius de les filials estrangeres creix un 32,5% i augmenta el seu pes en la Formació Bruta de Capital Fix del conjunt de l’economia catalana (incloent la residencial), que passa del 6,4% el 2008 al 10,8% el 2017. Finalment, les exportacions de les filials van augmentar un 22,3% entre 2014 i 2017 (únic període per al qual es disposa d’aquesta informació), fins a representar un 47,3% de les exportacions de mercaderies catalanes el 2017, amb progressió ascendent tots els anys de la mostra.

Cal tenir en compte, però, que les xifres d’inversió estrangera es refereixen al conjunt del sector privat no financer i que les manufactures tendeixen a perdre pes en el total. I també cal tenir en compte que una part d’aquests valors reflecteixen canvis en l’accionariat de control de les empreses, sense augments efectius de la capacitat productiva. Tot i així, la imatge que emergeix d’aquestes dades apunta més cap a la localització que cap a la deslocalització d’activitat en territori català. Les empreses de capital estranger a Catalunya són generadores netes de VAB i ocupació, contribueixen decisivament a la millora de la productivitat de l’economia en el seu conjunt, inverteixen amb especial intensitat en actius productius i representen una part molt considerable de les exportacions totals. Al costat d’aquestes xifres, l’impacte de les deslocalitzacions associades amb filials d’empreses estrangeres que es descriu al segon capítol de l’estudi quedaria més que compensat.

No obstant això, tant la inversió estrangera com la deslocalització empresarial capten una part menor del fenomen més ampli de la deslocalització de l’activitat en el seu conjunt. El penúltim capítol de l’estudi s’ocupa d’aquesta qüestió, que és difícilment distingible de l’impacte de la globalització sobre la indústria catalana en sentit ampli. Per analitzar aquest tema es construeix un indicador que permet estimar el grau de localització/deslocalització i d’integració/ contracció comercial internacional de l’activitat industrial per sectors (i també per països) en diferents períodes. En primer lloc, aquest indicador serveix per quantificar en quina mesura la substitució de producció domèstica per producció estrangera té com a conseqüència una pèrdua de producció i d’ocupació industrial. A la inversa, quan és la producció domèstica la que és substituïda per l’estrangera i aquesta substitució té com a conseqüència un augment del VAB i de l’ocupació per aquest canal, el que estaria mesurant l’indicador és el grau de localització en el territori.

En segon lloc, aquest mateix indicador serveix per estimar el grau de complementarietat entre la producció domèstica i l’estrangera, en processos d’integració comercial en els quals les empreses d’un país tendeixen a incorporar una proporció major d’inputs de fabricació estrangera per generar augments de valor afegit en el propi territori. Aquesta seria la racionalitat dels processos d’offshoring o subcontractació internacional de determinats inputs o béns intermedis, amb l’objectiu de millorar la competitivitat de les empreses. A la inversa, l’indicador també permet captar 116

situacions de contracció del comerç internacional, en aquelles economies en les quals la producció domèstica guanya terreny a l’estrangera –per exemple, com a conseqüència de la introducció de barreres comercials– a costa de reduir el nivell d’activitat total al propi país.

En el cas dels períodes i dels sectors de la indústria catalana analitzats en aquest estudi principalment s’observen sectors amb tendència estructural a la deslocalització i sectors amb tendència a la localització i a la integració comercial internacional. Entre els primers destaquen especialment tèxtil i confecció, arts gràfiques, plàstics, productes metàl· lics, equips elèctrics, productes informàtics i electrònics, i material de transport. Entre els segons, els sectors alimentari, químic, farmacèutic i metal·lúrgic. L’estudi també posa manifest que, en termes generals, el risc de deslocalització augmenta com més baix és el nivell de productivitat, salarial, d’inversió per ocupat i de rendibilitat. En tots aquests sectors cau el VAB i l’ocupació al llarg del període analitzat (2008-2017). A la inversa, els sectors amb nivells de productivitat, salarials i rendibilitat més elevats tendeixen a ser els que mostren un major grau de complementarietat entre produccions de diferent origen i, per tant, es caracteritzen per un major grau d’integració internacional. En aquests sectors, el VAB augmenta al llarg del període, però no sempre ho fa l’ocupació, com a conseqüència dels efectes del canvi tecnològic estalviador de força de treball.

Aquests resultats ajuden a interpretar el fenomen de la deslocalització en l’esquema més ampli del canvi estructural en el model productiu sota la influència conjunta de la globalització i del canvi tecnològic. L’estudi mostra, per exemple, com el canvi de pesos relatius dels diferents sectors industrials com a conseqüència de la globalització té un impacte important sobre el nivell agregat de la productivitat mitjana al conjunt de la indústria. La raó és l’efecte composició que es deriva del fet que els sectors més productius guanyen quota a costa dels menys productius.

La qüestió principal és sense dubte l’impacte de l’acció conjunta de la deslocalització i de l’expansió dels mercats derivada de la creixent integració comercial sobre l’ocupació agregada al conjunt de la indústria. Per respondre aquesta pregunta, a l’estudi se separa l’impacte sobre l’ocupació com a conseqüència dels increments de productivitat associats amb la difusió del canvi tecnològic, de les variacions en l’ocupació que es deriven de l’expansió dels mercats i de la substitució de producció domèstica per producció estrangera. L’efecte net d’aquests dos últims factors representaria l’impacte de la globalització sobre l’ocupació industrial. És important subratllar que els resultats obtinguts indiquen la variació en el nombre de llocs de treball atribuïble a cadascun d’aquests factors sota la hipòtesi de que la resta de variables romanen constants i són independents entre sí. Per tant, és un procediment útil per visualitzar la importància relativa de cada un dels factors, però no es pot interpretar literalment en el sentit de que cada factor, considerat individualment, hauria generat o destruït el nombre de llocs de treball que l’atribueix la descomposició, al marge dels altres factors. Per exemple, l’expansió dels mercats no és independent dels augments de la productivitat de les empreses exportadores i no es pot deduir que sacrificant progrés tecnològic hauria estat possible un major creixement net de l’ocupació derivat exclusivament de l’obertura comercial.

Els resultats obtinguts imputen en primer lloc al canvi tecnològic una reducció de 578.000 llocs de treball que ja no serien necessaris per produir el VAB industrial de l’any 2018 en comparació amb els existents l’any 2000. En segon lloc, els llocs de treballs perduts (o directament creats a l’estranger) com a conseqüència de la substitució de producció domèstica per producció estrangera s’estimen en 76.000, que queden més que compensats pels 412.000 nous llocs associats amb l’expansió dels mercats. Per tant, l’efecte de la globalització sobre l’ocupació aportaria uns 272.000 llocs nets, que compensen en part els destruïts pel canvi tecnològic, fins a arribar a una pèrdua total de 242.000 llocs de treball a la indústria manufacturera catalana entre 2000 i 2018.

Totes aquestes xifres són en qualsevol cas molt superiors a les que es deriven del còmput d’afectats per deslocalització empresarial i, en línia amb la imatge que aporta l’anàlisi de la inversió estrangera, apunten a un impacte clarament 117

5. CONCLUSIONS positiu de la globalització sobre l’ocupació industrial a Catalunya a nivell agregat –encara que el nombre total d’ocupats a la indústria s’hagi reduït en termes absoluts, com a conseqüència dels augments de productivitat associats amb el canvi tecnològic. La comparació internacional del grau de localització/deslocalització i d’integració/contracció, i del diferent impacte de la globalització i del canvi tecnològic sobre l’ocupació a diferents economies desenvolupades, ajuda a contextualitzar internacionalment el cas de l’economia catalana. El principal resultat obtingut d’aquesta anàlisi comparativa apuntaria a què la indústria catalana s’ha beneficiat en major mesura que altres economies del sud d’Europa de la globalització en general i de la integració en una zona monetària única a nivell europeu, en particular.

Les més beneficiades han estat les economies del centre i nord d’Europa, com l’alemanya i, sobretot, les de l’Europa de l’Est –aquestes últimes partint de nivells de desenvolupament molt inferiors i per tant amb un major marge de progrés que l’economia catalana. La majoria de les economies europees analitzades mostren increments del valor afegit brut industrial que coexisteixen amb una major penetració de les importacions estrangeres per unitat addicional de VAB domèstic: una pauta previsible en sectors i països en procés d’integració comercial internacional. L’excepció europea és la Gran Bretanya, amb caigudes del VAB manufacturer acompanyades amb la substitució de producció domèstica per producció estrangera: signes inequívocs d’un intens procés de deslocalització industrial en el conjunt del període 2000-2018.

Finalment, en el cas de l’economia catalana s’ha analitzat també fins a quin punt la pèrdua neta de llocs de treball a la indústria ha estat compensada als serveis. Els resultats obtinguts ens indiquen que, per un costat, els 242.000 llocs de treball perduts a la indústria entre 2000 i 2018 queden més que compensats pels 767.000 nous llocs de treball creats als serveis durant el mateix període. No obstant això, tant la productivitat com els salaris són inferiors de mitjana als serveis i han crescut menys al llarg del període. Com a resultat, la productivitat a la indústria ha passat de ser un 3,8% superior a la dels serveis l’any 2000 a un 31,5 % superior el 2018. Els salaris mitjans, al seu torn, han passat d’un 9,3% el 2000 a un 32,1% el 2018. Per tant, la transformació del model productiu induïda pels efectes conjunts del canvi estructural associat amb la globalització i el canvi tecnològic semblaria conduir a una major polarització entre una indústria de menor dimensió en volum d’ocupació però molt més productiva i uns serveis que ocupen una fracció superior de l’ocupació total, amb creixements molt inferiors de la productivitat. És una distinció important, ja que a mesura que la indústria perd pes el seu impacte sobre la productivitat agregada és menor i aquesta variable essencial per a la generació sostenible de riquesa passa a dependre cada vegada més d’un sector serveis que fins ara no ha mostrat suficient capacitat per traduir el canvi tecnològic en eficiència productiva –ni a Catalunya ni tampoc a moltes altres economies.

Dels arguments anteriors es desprenen tres grups principals d’orientacions i propostes, relacionades, respectivament, amb (i) la deslocalització empresarial, (ii) la inversió estrangera i (iii) la deslocalització de l’activitat i la internacionalització de l’economia en sentit ampli. (i) En primer lloc, i pel que fa a la deslocalització empresarial, l’estudi posa de manifest l’asimetria de l’impacte associat amb el trasllat d’empreses o línies de producció a altres països, que es concentra en sectors o segments d’activitat de baix valor afegit, en col·lectius de treballadors amb nivells inferiors de formació i qualificació i també en determinades àrees geogràfiques més especialitzades en aquest tipus d’activitats. Aquesta concentració geogràfica i sectorial aconsella anar més enllà de les mesures pal·liatives, una vegada s’ha produït la deslocalització, i actuar amb polítiques preventives que s’anticipin a la migració d’empreses en la mesura del possible. Això implica identificar els sectors i els territoris amb un major risc de deslocalització per implementar plans d’actuació específics en els àmbits de la formació, la innovació i les infraestructures, entre d’altres aspectes. Per tant, la política industrial hauria d’incorporar decididament les dimensions territorial i sectorial des d’una perspectiva estratègica orientada a enfortir les economies locals. (ii) En segon lloc, i pel que fa a les polítiques d’atracció d’inversió estrangera, el principi bàsic és que tots els projectes d’inversió que aportin generació de riquesa i d’ocupació a Catalunya, i siguin compatibles amb els criteris exigibles de sostenibilitat social i ambiental, han de ser benvinguts i acompanyats. Dit això, les polítiques d’atracció d’inversió més 118

proactives que comportin beneficis fiscals o de qualsevol altre tipus haurien de tenir un caràcter selectiu, promovent especialment els projectes que representin creació de nova capacitat productiva en el marc d’estratègies empresarials que permetin suficient autonomia a les filials per operar en els segments superiors de la cadena de valor en cada branca d’activitat. Això es tradueix en un recolzament especial a tots els projectes que impliquin mobilització de recursos propis en l’àmbit de l’R+D+i i, més en general, els vinculats a la captació i desenvolupament de talent arrelat al territori. En aquest sentit, la política d’atracció d’inversions ha de prioritzar les activitats incloses dins d’un concepte ampli de “nova indústria”, que inclou els serveis d’alt valor afegit que formen una part cada vegada més important de la cadena de valor de la producció de béns industrials. (iii) Finalment, l’estudi destaca especialment el bon comportament de la indústria catalana fent front amb èxit al repte de la globalització i, en particular, de la integració en una zona monetària única europea des del 1999 –en comparació amb altres països del sud d’Europa. L’estudi també posa de relleu el fet que el risc de deslocalització augmenta com menors són els nivells de productivitat, inversió per ocupat i rendibilitat dels diferents sectors –mentre que l’augment del VAB en aquells altres sectors que han aprofitat l’expansió dels mercats derivada d’una major integració comercial internacional depèn positivament de la productivitat, la inversió i la rendibilitat. El missatge principal és que cal contextualitzar el fenomen de la deslocalització en el marc més ampli de la globalització i de la integració comercial d’àmbit europeu, contrastant fins a quin punt els efectes nets sobre l’ocupació i la productivitat són positius –tot i que els costos individuals no sempre es compensin amb els beneficis col·lectius.

En aquest marc més ampli, els canvis estructurals associats amb la globalització determinen, juntament amb el canvi tecnològic, la transformació del model productiu cap a una especialització per activitats que permeti escalar posicions en les cadenes de valor dels diferents sectors econòmics. La política econòmica hauria de contribuir a facilitar aquest objectiu per dues vies: (a) acompanyant els processos de concertació liderats pels agents socials juntament amb el Govern per assolir un creixement tendencial dels salaris reals en línia amb la productivitat del treball, de mitjana al llarg del cicle; i (b) integrant la concertació social en un marc de suport a les activitats productives basat en l’impuls a la inversió, la innovació i la internacionalització.

119

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

Bibliografia ÁLVAREZ, M.ª E., MYRO, R. i VEGA, J. (2007): Cambios recientes en la especialización inter-industrial de las manufacturas españolas, Papeles de Economía Española, n. 112, pp. 2-21.

AMITI, M. i EKHOLM, K. (2008): The Effect of Offshoring on Employment in Rigid Labor Markets: Evidence from EU Countries. Recuperat de: http://www.fm-kp.si/Files/File/Konference/EIIE%202006/Amiti.pdf AUTOR, D. H. i DORN, D. (2013): The Growth of Low-Skill Service Jobs and the Polarization of the US Labor Market. American Economic Review 2013, n. 103(5): pp. 1553-1597. Recuperat de: http://dx.doi.org/10.1257/aer.103.5.1553 AUTOR, D. H. (2019): Work of the Past, Work of the Future, NBER Working papers, n. 25588, National Bureau of Economic Research.

BALDWIN, R. (2011): Trade and industrialisation after globalisation’s 2nd unbundling: How building and joining a supply chain are diferent and why it matters, NBER Working papers, n. 17716, National Bureau of Economic Research.

BALDWIN, R. (2012): Global supply chains: Why they emerged, why they matter, and where they are going. Discussion papers, n. 9103, Centre for Economic Policy Research.

BALDWIN, R. i LOPEZ-GONZALEZ J. (2013): Supply-chain trade: a portrait of global paterns and several testable hypotheses, NBER Working Papers n. 18957, National Bureau of Economic Research.

BALDWIN, R. (2016): The Great Convergence, Information Technology and the New Globalization, Harvard University Press.

BARBE, A. i RIKER, D. (2018): The Effects of Offshoring on U.S. Workers: A Review of the Literature, Journal of International Commerce and Economics, juny. Recuperat de: https://www.usitc.gov/journals.

CANALS, C. (2006): Offshoring y deslocalización: nuevas tendencias de la economía internacional. Documentos de Economía, “la Caixa”, n. 3, desembre.

Comissió Europea (2019): Progress report on the implementation of the Council Recommendation of 20 September 2016 on the establishment of National Productivity Boards. Report from the Commission to the Council, Brussels. Recuperat de: https://ec.europa.eu/info/sites/info/files/economy-finance/progress_report_on_the_council_recommendation_ on_the_establishment_of_national_productivity_boards.pdf CUADRADO-ROURA, J.R., MANCHA, T. i GARRIDO, R. (2000): Regional Productivity Patterns in Europe: An Alternative Approach, The Annals of Regional Science, n. 34(3): pp. 365-384.

Direcció General d’Indústria de la Generalitat de Catalunya. DGI (2019). Casos de deslocalització a la indústria catalana del 2000 al 2018 reportats pel departament.

DUNNING, J. (1979): Toward an Eclectic Theory of International Production: Some Empirical Tests. Journal of International Business Studies, n. 11 (1): pp. 9-31.

120

EBENSTEIN, A., HARRISON, A., MCMILLAN, M. i PHILLIPS, S. (2014): Estimating the Impact of Trade and Offshoring on American Workers using the Current Population Surveys. The Review of Economics and Statistics, n. 96(4): pp. 581-595.

El País. (2019/10/14): Adiós a la deslocalización: el GPS guía a las fábricas de vuelta a casa. Recuperat de: https://elpais. com/economia/2019/10/11/actualidad/1570802701_245973.html ERIKSON, K., RUSS, K., SHAMBAUG, J.C. i Xu, M. (2019): Trade Shocks and the Shifting Landscape of U.S. Manufacturing, NBER Working Papers, n. 25646, National Bureau of Economic Research.

Eurofound (2019), Reshoring in Europe: Overview 2015–2018, Publications Office of the European Union, Luxembourg.

FEENSTRA, R.C. i HANSON, G.H. (1999) The impact of outsourcing and high-technology capital on wages: estimates for the United States, 1979–1990. Quarterly Journal of Economics, n. 114(3): pp. 907-940.

FERNÁNDEZ-OTHEO, C.M., MYRO, R. i RUIZ, T. (2006): Deslocalización de empresas en Cataluña. Una perspectiva comparada con España. CIDEM-Grupo de Investigación sobre Inversión, Desinversión y Deslocalización de la UCM. FERNÁNDEZ-OTHEO, C.M, LABRADOR, L. i MYRO, R. (2007): Deslocalización de empresas y actividades productivas en España. Una primera aproximación. Mediterráneo Económico, n. 11.

GOOS, M., MANNING, A. i SALOMONS, A. (2014): Explaining Job Polarization: Routine-Biased Technological Change and Offshoring. American Economic Review, n. 104 (8): pp. 2509-2526. Recuperat de: http://personal.lse.ac.uk/manning/ work/ExplainingJobPolarization.pdf HARRISON, A., i MCMILLAN, M. (2011): Offshoring Jobs? Multinationals and U.S. Manufacturing Employment. Review of Economics and Statistics, vol. 93, n. 3: pp. 857-875. Recuperat de: https://doi.org/10.1162/REST_a_00085 HITA, S. (2008): Estudio de la deslocalización en la empresa multinacional: el caso de Samsung. Projecte/Treball Final de Carrera. Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona – Enginyeria Industrial.

HUMMELS, D., JORGENSEN, R., MUNCH, J., i XIANG, C., (2014): The Wage Effects of Offshoring: Evidence from Danish Matched Work-Firm Data. American Economic Review, n. 104(6): pp. 1597-1629. Recuperat de: www.aeaweb.org/articles?id=10.1257/aer.104.8.2509 JENSEN, M. i LEE, E. (2007): Trade and Employment. Challenges for Policy Research. Estudi conjunt de la Organització Internacional del Treball (OIT) i el Secretariat de la Organització Mundial del Comerç (OMC).

KRIFA, H. i HÉRAN, F. (1991): L’insertion locale des firmes multinationales globales dans le cas de régions de tradition industrielle. Revue d’Economie Regionales et Urbaine n. 2.

La Vanguardia. (2019/11/18): Luca de Meo: “No mendigamos dinero en Alemania, hace 4 años que nos autofinanciamos”.

Recuperat de: https://www.lavanguardia.com/economia/20191118/471705290730/luca-de-meo-presidente-seat-alemania-volkswagen.html MYRO, R. (2008): Deslocalización de Empresas e Inversión Extranjera Directa en la Industria Española. Papeles de Economía Española, n. 116: pp. 184-201.

POVEDA, C. (2015): La Nova Indústria. Actualització a partir de les taules input-output de Catalunya. Articles d’Economia Industrial, n.3. Recuperat de: http://catalonia.com/.content/documents/Estudi_nova_industria_tcm213-220813.pdf

121

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA RAJAN, R. (2019): The Third Pillar: How Markets and the State leave the Community Behind. Penguin Press, New York.

SÁNCHEZ-SILVA, C. i POZZI, S. (2019/10/13): Cuando fabricar ya no es la panacea. El País – Negocios: pp. 2-5.

SITCHINAVA, N. (2008): Trade, Technology, and Wage Inequality: Evidence from U.S. Manufacturing, 1989-2004. Department of Economics, University of Oregon, Eugene, Oregon. Recuperat de: http://conference.nber.org/conferences/2008/si2008/ITI/sitchinava.pdf The Economist. (2019/01/24): Globalisation has faltered. Recuperat de: https://www.economist.com/briefing/2019/01/24/globalisation-has-faltered VERNON, R. (1996): International Investment and International Trade in the Product Cycle. The Quarterly Journal of Economics, vol. 80, n.2: pp. 190-207.

WRIGHT, G.C. (2014): Revisiting the employment impact of offshoring, European Economic Review, Elsevier, vol. 66(C): pp. 63-83.

Webgrafia AMECO. (2020): Database. [Base de dades]. Recuperat de: https://ec.europa.eu/info/business-economy-euro/indicators-statistics/economic-databases/macro-economic-database-ameco/ameco-database_en DataInvex. (2019): Inversión Extranjera en España. [Base de dades]. Recuperat de: http://datainvex.comercio.es/principal_invex.aspx European Restructuring Monitor. ERM (2019): Database. [Base de dades]. Recuperat de: https://www.eurofound. europa.eu/es/observatories/emcc/erm/factsheets Idescat. (2019): Comptes econòmics anual de Catalunya. PIBA. [Base de dades]. Recuperat de: https://www.idescat.cat/ pub/?id=piba Idescat. (2019): Estadística estructural d’empreses del sector industrial. EIE. [Base de dades]. Recuperat de: https://www. idescat.cat/estad/eie?lang=es Idescat. (2019): Marc Input-Output de Catalunya, 2011. [Base de dades]. Recuperat de: https://www.idescat.cat/estad/ mioc Institut Nacional d’Estadística. (2019-2020): Cuentas económicas: Contabilidad regional de España. [Base de dades].

Recuperat de: https://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736167628&menu=resultados&idp=1254735576581 Institut Nacional d’Estadística. (2019): Estadística de filiales de empresas extranjeras en España. FILINT. [Base de dades].

Recuperat de: https://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736167628&menu=resultados&idp=1254735576581 Institut Nacional d’Estadística. (2019): Explotación estadística del directorio central de empresas. DIRCE. [Base de dades]. Recuperat de: https://www.ine.es/dyngs/INEbase/es/operacion.htm?c=Estadistica_C&cid=1254736167628&menu=resultados&idp=1254735576581 122

Observatori del Treball i el Model Productiu. (2019): Afiliació a la Seguretat Social. [Base de dades]. Recuperat de: http:// observatoritreball.gencat.cat/ca/ambits_tematics/mercat_de_treball/afiliacio_ss/mineria_carbo_i_regim_especial_autonoms/ Observatori del Treball i el Model Productiu. (2019): Regulació d’ocupació. [Base de dades]. Recuperat de: http://observatoritreball.gencat.cat/ca/ambits_tematics/relacions_laborals_qualitat_treball/relacions_laborals/regulacio_ocupacio/

123

124 2002

2002

DGI/ ERM

DGI/ ERM

DGI

DGI

DGI

DGI

2

3

4

5

6

7

2003

2003

2002

2002

2000

DGI

1

ANY

FONT

NÚM.

FIGURA 25

Empresarial

Empresarial

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de Eaton Corp motor, remolcs i semiremolcs 15. Indústria del cuir i del calçat 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Porta

Valeo

Portania SA (antiga Romika) Valeo Sistemas de Conexió Eléctrica SL

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Productos Eaton Livia SA

Empresarial

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Activitat

Rodello Achiano Pompea

Manufacturas Antonio Gassol SA

Empresarial

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

13. Indústries tèxtils

Lear Corp

Lear Automotive

Actaris Holding

Hewlett-Packard

Hewlett -Packard

Actaris Contadores SA

GRUP

EMPRESA

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

SECTOR (CCAE-09)

402

56

34

100

925

150

600

TREBALLADORS AFECTATS

Total

Total

Parcial

Parcial

Total

Total

Total

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

No info.

No info.

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

França

Luxemburg

No info.

Itàlia

EUA

França

EUA

PAÍS D'ORIGEN

Abrera

Reus

Montornès del Vallès

Mataró, Salt i Barcelona

Cervera

Montornès del Vallès

Sant Cugat del Vallès

UBICACIÓ A CATALUNYA

Marroc, Tunísia i Portugal

Bulgària i Portugal

Polònia (no confirmat)

Itàlia

Polònia

Hongria i Portugal

Singapur i Hongria

NOVA DESTINACIÓ

Fabricació de sabates. La fàbrica tanca per la situació de crisi per la disminució de vendes i pel trasllat de la producció a petits tallers.

Europa Occidental + Europa Oriental

Fabricació de cablejat i connexions elèctriques. Es tanca la Europa planta per la falta de rendibilitat. Es presenta un ERO i el Occidental + grup ofereix la possibilitat de recol·locar els treballadors a Nord d'Àfrica les plantes de Jaén, Saragossa i Galícia.

Fabricació de vàlvules per a motor. Al 2006 es tanca la fàbrica definitivament per les condicions del negoci i el descens de comanda. L'objectiu també era concentrar la producció a altres fàbriques similars per poder ser competitius. Es va presentar un ERO.

Aquest cas s'emmarca sota el context de crisi del sector tèxtil català als anys 90 que va repercutir directament en la pèrdua de llocs de treball. L'empresa va subscriure un acord amb l'empresa italiana Pompea (que fabrica per a Filodoro) per comercialitzar els productes, però finalment es va tancar la seu central de Mataró; tot i que hi ha poca informació sobre aquest cas.

Europa Oriental

Europa Occidental

Europa Oriental

Era l'única empresa a Espanya que fabricava comptadors.

Traslladen la fàbrica per reduir costos, arrel també de la pressió que rebien per part de les companyies elèctriques, i com a part d'una reorganització de la producció a totes les seves plantes.

Europa Occidental + Europa Oriental

L'empresa explica que la forta competència d'un producte intensiu en mà d'obra condueix a nous plantejaments orientats a la millora de la productivitat. Aquests plantejaments passen per traslladar la producció a països extracomunitaris amb un menor cost laboral. També constaten que la seva competència directa ja ha traslladat part de la seva producció a països de fora de la Unió Europea, amb costos laborals més reduïts. A més, l'empresa ja disposa d'una planta a Polònia amb salaris més baixos.

Altres motius que també es valoren són la pressió a la baixa sobre els preus en el sector dels components per a l'automòbil i l'excés de capacitat productiva.

Fabricació d'impressores. Va traslladar la fàbrica per la reducció constant de preus i la caiguda de vendes.

Europa Oriental + Àsia

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

ANNEX: BASE DE DADES. CASOS DE DESLOCALITZACIÓ A CATALUNYA, 2000-2018

ANNEX

125

2004

2004

2004

2004

DGI

DGI

ERM

DGI/ ERM

ERM

DGI/ ERM

9

10

11

12

13

14

2003

2003

2003

DGI

8

ANY

FONT

NÚM.

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Koninklijke Philips Electronics

Matshushita Electric España SA

Novalux - Philips Ibérica

Matsushita Electric Industrial (Panasonic)

14. Confecció de peces de vestir

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Industria Adriatica Confenzioni

Bonser Española

Ignacio Carner

14. Confecció de peces de vestir

Valeo

Valeo Iluminación SA

Empresarial

Activitat

Empresarial

Empresarial

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Eugene Perma Group SAS

Cosmética General SA (Cogesa)

Empresarial

22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques

Empresarial

Polyrey

Polyrey Ibérica SL

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

SECTOR (CCAE-09)

20. Indústries químiques

GRUP

EMPRESA

100

240

216

100

261

75

45

TREBALLADORS AFECTATS

Total

Total

Total

Parcial

Total

Parcial

Total

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Si

Tancament fàbrica

No info.

No info.

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

Holanda

No info.

Japó

No info.

França

França

França

PAÍS D'ORIGEN

La Garriga

Igualada

Cedrà

Navas (Barcelona)

Sant Esteve Sesrovires

Barcelona

Sant Fost de Campsentelles

UBICACIÓ A CATALUNYA

Empresa familiar des del 1924. Arrossega pèrdues durant els últims tres anys per la impossibilitat de competir amb les manufactures asiàtiques.

Forma part d'un pla de reestructuració global per reduir costos. La cadena de producció d'Espanya (làmpades i il·luminació industrial) podria traslladar-se a Alemanya, França (ja que hi ha fàbriques més grans a aquests dos països, per tant, aprofitarien les economies d'escala) o Polònia. Un any enrere anuncien que la viabilitat de la fàbrica és complicada per la progressiva reducció de la demanda dels productes fabricats a la Garriga (llums encastables i regletes per a ús industrial), el seu permanent reemplaçament per altres gammes internacionals en els últims anys i la falta de competitivitat en els mercats europeus a causa de la mida petita d'aquesta planta.

Si concentren l'R+D i la comercialització a Europa, i la producció als grans centres, estalvien costos.

Europa Occidental + Europa Oriental Alemanya, França o Polònia

Fabricació d'electrodomèstics. Traslladen l'activitat degut a la falta de competitivitat en comparació amb els reduïts costos laborals a l'Àsia. Per la intensa competència i caiguda dels preus, presenten pèrdues acumulades els primers mesos de l'any i una reducció de la facturació considerable. Van dir que reassignarien la producció d'electrodomèstics amb més valor afegit, però no ho van fer.

Fabricació de camises. Presenten un ERO pel trasllat de la producció de camises a Romania que afecta a 2/3 de la plantilla. El 2010 entra en concurs de creditors.

Fabricació de fars i llums del darrere. La seu central de la planta es troba a Jaén amb quasi 2.000 treballadors.

L'objectiu del tancament és centralitzar la producció per evitar duplicitats, reduir costos i potenciar la proximitat al centre logístic i tecnològic. A més, ofereixen la possibilitat als treballadors de traslladar-se a la fàbrica de Jaén (Martos).

No info.

No marxa

Àsia

Europa Oriental

Resta d'Espanya

Europa Occidental

Europa Occidental

La filial de la francesa Polyrey tancarà les portes a principis de 2003 i acomiadarà 45 persones. La filial compta amb una fabrica a Sant Fost de Campsentelles, a Barcelona, preveu traslladar tota la producció a la planta principal del grup a Couze, França. Polyrey mantindrà una petita estructura comercial i administrativa per servir al mercat espanyol i preveu la posada en marxa d'un programa de recol·locacions. Aquesta filial va facturar 5,14 mm. d'euros el 2000 i obtenir un benefici net de 680.000 euros.

Aquestes xifres contrasten amb les de 1997 i 1998, en els que la filiat va facturar 12 mm. Probablement, a l'ERO al·legarà, per a la seva autorització, raons organitzatives.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

No marxa

Xina

Romania

Resta d'Espanya (Jaén)

França

França

NOVA DESTINACIÓ

126 2004

2004

2005

2005

2005

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI/ ERM

DGI/ ERM

ERM

DGI/ ERM

16

17

18

19

20

21

22

23

24

2004

2004

2004

2004

2004

DGI

15

ANY

FONT

NÚM.

Empresarial

Activitat

13. Indústries tèxtils 22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques

Levi Strauss

Benetton

Newell Rubbermaid

Fenway

Levi Strauss España SA

Benetton Textil Spain SL

Newell Rubbermaid

Galler Textiles (antiga Courtaulds)

13. Indústries tèxtils

Celestica

Estampados del Tordera

Philips Group

Celestica

Pasarela Textil

Lámparas Z (Philips Lighting)

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Empresarial

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Empresarial

Activitat

Activitat

13. Indústries tèxtils

Empresarial

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Vibracoustic

Vibracoustic

13. Indústries tèxtils

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Milliken & Company

Autotex SA

Empresarial

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Samsung

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

Samsung Electronics Iberia

SECTOR (CCAE-09)

GRUP

EMPRESA

161

133

480

316

60

59

285

80

173

400

TREBALLADORS AFECTATS

Total

Total

Total

Total

Total

Total

Total

Total

Total

Total

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

Holanda

Espanya i Holanda

Canadà

Holanda

EUA

Itàlia

EUA

Alemanya

EUA

Corea del Sud

PAÍS D'ORIGEN

Barcelona (Zona Franca)

Reus

Polònia

No marxa

República Txeca

No marxa

Sant Boi de Llobregat i Monistrol de Calders

Cerdanyola del Vallès

No marxa

Europa Oriental

No marxa

Europa Oriental

No marxa

No marxa

Europa Oriental

Europa Oriental

Polònia, Hongria i Turquia

Croàcia i Hongria

Europa Oriental

Europa Oriental

Europa Oriental

Sota el context de desmantellament industrial de Philips a Espanya, la fabrica tanca el 2003 i 2004 amb pèrdues i una caiguda interanual de la facturació del 23,8%. Així doncs, es decideix traslladar la producció enfront dels menors costos que té a una planta similar a Polònia.

Abans l'empresa es deia Casacoberta. Un 48,8% era propietat d'Eyelaster (holandesa) i un 46,1% de Grupaser Textil (espanyola). La fabrica va tancar per la manca de comandes i amb la intenció d'importar els tèxtils de la Xina i mantenir oberta la fàbrica d'Estampats Tordera a Girona. El darrer any van tancar amb 155.000€ de pèrdues.

Fabricació d'ordinadors i productes electrònics i òptics.

La factoria era hereva de Bull i de Telesincro i va deixar de fabricar desprès de més de 30 anys, sota un pla de reestructuració a nivell mundial per reduir entre un 10% i 15% la plantilla. La fàbrica de Cerdanyola va tancar amb 4 milions d'euros en pèrdues.

Sota el context de crisi en què es troba el sector tèxtil, l'empresa es troba en pèrdues per reestructuració de la plantilla arrel del traspàs de propietat de Sara Lee a Fenway.

Fabricació de rails de persianes. Tanquen la fàbrica per la pèrdua progressiva de competitivitat per la importació de productes asiàtics. La caiguda de la producció ha estat de més del 40%. També cal dir que, paral·lelament, l'empresa amplia les instal·lacions de la filial a Oporto.

ERO que s'emmarca dins de l'estratègia de reubicar la producció.

Fabricació de texans. L'empresa al·lega els elevats costos de producció i l'excés de la capacitat productiva a Europa.

A més, a Europa de l'Est fabrica un 50% més econòmic on té plantes operatives a Polònia, Turquia i Hongria i també subcontracta la producció a la Xina. El tancament de fàbriques també s'ha produït a Estats Units i Canadà.

Fabricació de peces de cautxú i metall per a motors. L'empresa al·lega la pèrdua de clients i reducció de comandes, mentre que els sindicats parlen de deslocalització i reducció de costos laborals.

Fabricació d'airbags i tapisseries per a automòbils. Els costos de la mà d'obra eren un 87% superiors als de les seves empreses competidores, i van registrar pèrdues els darreres 3 anys.

Fabricació de telèfons mòbils i reproductors de DVD. En un context de crisi i tancament de fàbriques a tot el món, volen reduir costos.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

República Txeca

República Txeca

Eslovàquia

NOVA DESTINACIÓ

Martorell

Castellbisbal

Bonmartí

Cornellà de Llobregat

Vacarisses

Palau-Solità i Plegamans

UBICACIÓ A CATALUNYA

ANNEX

127

2005

2006

2006

DGI/ ERM

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI

ERM

DGI/ ERM

25

26

27

28

29

30

31

32

2005

2005

2005

2005

2005

ANY

FONT

NÚM.

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

SECTOR (CCAE-09)

10. Indústries de productes alimentaris

27. Fabricació de materials i equips elèctrics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Terasaki

Avon Rubber

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Zodiac

ZF Lenkssysteme

Gillete (Procter & Gamble)

Zodiac Automotive España SL

Braun SA

Empresarial

Empresarial

13. Indústries tèxtils

Fibras Sintéticas de Portugal (Fisipe)

Fisipe Barcelona SA

Nacam

Activitat

13. Indústries tèxtils

Marubeni

Wrigley

GRUP

Tèxtil Celrà

Proflex

Terasaki

Joyco (+ Cafosa)

EMPRESA

761

189

170

264

102

140

44

220

TREBALLADORS AFECTATS

Total

Total

Parcial

Total

Total

Total

Parcial

Total

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

No info.

No info.

No info.

Tancament fàbrica

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

EUA

No info.

França

Portugal

Japó

Regne Unit

Japó

EUA

PAÍS D'ORIGEN

Esplugues de Llobregat

Sant Boi de Llobregat

Roses

El Prat de Llobregat

Celrà

Calaf

Granollers

Alcarràs i Barberà del Vallès

UBICACIÓ A CATALUNYA

Fabricació de batedores i planxes de vapor, en concret a l'acoblament d'aparells, una activitat de baix valor afegit.

La fàbrica no és prou productiva i els costos són massa elevats. Per fer front a les pressions sobre els costos i resistir a la dinàmica del mercat, traslladen la fabricació.

La unitat d'R+D la traslladen a Alemanya. També es preveu que afecti a 1.500 treballadors indirectes.

Europa Occidental

Europa Occidental + Europa Oriental + Àsia

França i Alemanya

Alemanya, Xina i Europa de l'Est

El procés de tancament dura dos anys. El motiu Resta segons l'empresa són raons estratègiques. Mantenen d'Espanya + en plantilla els treballadors amb formació per fabricar Nord d'Àfrica les embarcacions recreatives i militars i tanquen la part de fundes d'airbag.

L'empresa presenta un ERO (finalment acaba en suspensió de pagaments). El tancament va afectar a 158 llocs indirectes d'empreses subcontractades. L'empresa també comptava amb fàbriques a Hongria.

Sota el context de crisi dels sector tèxtil, l'empresa presenta un ERO per les pèrdues acumulades.

Excès de producció.

No info.

Fabricació de productes d'electrònica de consum.

L'empresa portava dos exercicis consecutius amb pèrdues per la reducció de comandes. No poden fer front als pagaments i es preveu que entri en liquidació concursal.

Els sindicats, però, comuniquen que s'ha desviat la càrrega de treball a França i Alemanya.

Nord d'Àfrica o València

No marxa

Àsia

Vietnam, Xina, Indonèsia (no hi ha informació que confirmi la nova destinació) No marxa

Europa Occidental + Europa Oriental

Àsia

Resta d'Espanya + Àsia

D'una banda, els sindicats consideren que el grup va comprar la fàbrica de Lleida fa un any amb l'objectiu de tancar-la i eliminar competència. D'altra banda, l'empresa afirma que hi ha hagut una reducció de vendes de xiclets amb sucre (més de 6 milions entre 2002 i 2004) i que els costos laborals són elevats (16,82 €/hora a Tarazona i 26,43 €/hora a Alcarràs). Per tant, produir a Saragossa és un 40% més econòmic. Es recol·loquen 90 persones d'una fàbrica a l'altra. Es preveu, però que la producció de xiclets de la fàbrica de Barberà del Vallès (Cafosa) es traslladi parcialment a la Xina.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

República Txeca o Portugal

Japó i Malàisia

Resta d'Espanya (Tarazona) i Xina

NOVA DESTINACIÓ

128 2006

2006

2006

2006

ERM

DGI/ ERM

DGI

Cambra

DGI

ERM

ERM

34

35

36

37

38

39

40

2007

2007

2006

2006

ERM

33

ANY

FONT

NÚM.

Empresarial

14. Confecció de peces de vestir

SSL Healthcare Manufacturing

Dogi

Dogi

Empresarial

22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques

Durex

Empresarial

Activitat

32. Indústries manufactureres diverses

13. Indústries tèxtils

Puig

Activitat

13. Indústries tèxtils

Sans Branded DB Apparel Apparel SA

Flamagàs

La Preparación Téxtil SA

Empresarial

20. Indústries químiques

DuPont Performance Coatings Ibérica SL DuPont

Activitat

Detersa

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

26. Fabricació de productes informàtics, electrònics i òptics

SECTOR (CCAE-09)

Activitat

GRUP

20. Indústries químiques

Manuel Camacho

EMPRESA

160

230

280

40

143

246

207

114

TREBALLADORS AFECTATS

Parcial

Total

No info.

Parcial

Total

Total

Parcial

Parcial

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

Si

Tancament fàbrica

No info.

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

No info.

No info.

EUA

Espanya

França

EUA

No info.

No info.

Tancament de dues de les tres fàbriques

No info.

PAÍS D'ORIGEN

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

No marxa

No marxa

Alemanya

Tailàndia i Índia

Àsia

Rubí

El Masnou, Parets i Cardedeu

Part del Igualada, Maprocés de taró, Olvan i fabricació fora Massanes d'Europa.

Sant Just Desvern

Ripoll

Polinyà i Rubí

No marxa

No marxa

L'Hospitalet del Llobregat, Montornès del Vallès i Castellví de Rosanes

Castellbisbal

NOVA DESTINACIÓ

UBICACIÓ A CATALUNYA

Àsia

Àsia

No info.

No marxa

No marxa

Europa Occidental

No marxa

No marxa

Es redueix la plantilla per implementar un pla per millorar la competitivitat empresarial i consolidar el mercat internacional a través de l'expansió d'activitats a l'Àsia.

Es trasllada la fabricació a l'Índia i Tailàndia per la pèrdua de competitivitat en front de la forta competència exterior en el sector dels profilàctics que ha donat lloc a una evolució negativa en la situació econòmica i productiva.

Tanmateix el portaveu dels sindicats considera que la fàbrica és competitiva per la seva tecnologia punta, la plantilla experimentada, l'absència de problemes econòmics, la bona ubicació y la quota de mercat.

Sota el context de crisi del sector tèxtil, s'inicia un procés de reestructuració i es presenta un ERO.

Deixen de produir els llapis Alpino i traslladen la producció d'altres béns (llapis cosmètics i ceres Dacs) a la fàbrica de Llinars del Vallès. Poc més de la meitat de la plantilla ha estat recol·locada. El motiu és que els preus dels llapis fabricats a la Xina són "imbatibles" (en poc temps el país va experimentar un augment notable de la producció de llapis -del 22% el 1990 al 37% el 1995).

L'empresa inicia un ERO. Els intents de remuntar la fàbrica per la caiguda del preu dels productes (es venen a la meitat de preu que fa 10 anys) han fracassat.

La multinacional es troba en un procés de reestructuració a nivell mundial (1.500 treballadors a Europa afectats).

A Espanya, la divisió de pintures està destinada sobretot al sector de l'automòbil. La producció de les fàbriques de Catalunya es trasllada a Alemanya per diversos motius: la reduïda dimensió, la reestructuració permanent del sector de l'automòbil, la caiguda de la demanda industrial i l'augment del cost de les matèries primeres per l'escalada de preus. Cal destacar que paral·lelament s'obren fàbriques al Japó i la Xina, i un centre de distribució a Polònia.

Fabricació de components de TV. Es duu a terme un ERO que afecta al 70% de la plantilla. El motiu és el descens de les comandes per part de Sony que ha optat per proveïdors asiàtics, però els problemes van començar el 2004 amb el tancament de la fàbrica de Samsung.

Fabricació de perfums i cosmètica. El 70% de la plantilla està afectada. El motiu principal de la reducció de plantilla és que un dels seus clients (Schlecker) ha reduït el número de comandes per l'elevada competència de la Xina i un altre, Puig, està en procés de reestructuració.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

ANNEX

129

2008

2009

ERM

ERM

ERM

ERM

ERM

Cambra

42

43

44

45

46

47

2008

2008

2008

2007

2007

ERM

41

ANY

FONT

NÚM.

Activitat

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

Cytec

Al-Ko Condural

Nissan

Empresarial

Activitat

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

20. Indústries químiques

Empresarial

23. Fabricació d'altres productes minerals no-metàl·lics

Nissan

Empresarial

29. Fabricació Tyco de vehicles de Electronics motor, remolcs i semiremolcs

Tyco Electronics

Indo

Activitat

31. Fabricació de mobles

Empresarial

21. Fabricació de productes farmacèutics

Inoxcrom

Merck

GRUP

Inoxcrom

Merck Serono

EMPRESA

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

SECTOR (CCAE-09)

61

191

226

99

305

125

133

TREBALLADORS AFECTATS

Total

Total

Parcial

Total

Total

Parcial

Parcial

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

No info.

EUA

Tancament fàbrica

No info.

No info.

No info.

No info.

Alemanya

PAÍS D'ORIGEN

Tancament fàbrica

No info.

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

No info.

No info.

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

La Llagosta

Alemanya

No marxa

No marxa

Barcelona (Zona Franca) i Montcada i Reixach

Polinyà

Tailàndia

Hongria i República Txeca

No marxa

Resta d'Espanya (Madrid), Alemanya i EUA

NOVA DESTINACIÓ

Vilafant

Berga, Valls i Barcelona

Barcelona

Mollet del Vallès i Barcelona

UBICACIÓ A CATALUNYA

Europa Occidental

No marxa

No marxa

Àsia

Europa Oriental

No marxa

Resta d'Espanya + Europa Occidental + EUA

Tancament de la fàbrica i trasllat de la producció a Alemanya. No dona explicacions del tancament, però aquest s'emmarca dins d'una reducció de plantilla de la multinacional a nivell mundial (10% en total).

Era un proveïdor de Seat, Ford i BMW. Portava més de dos anys en pèrdues. Rebia pressions per part dels seus clients per revisar preus a la baixa. No podia competir amb els fabricants instal·lats a Polònia, la República Txeca o Turquia.

Hi ha un excedent del 37% de la plantilla per la caiguda de vendes del sector i el crític entorn internacional. En la tendència a llarg termini la companyia automobilística ha decidit que la seva planta catalana serà més petita per dur a terme una nova reducció general dels costos i aspirar a adjudicar-se nous models del grup nipó a partir del 2010 i poder remuntar el vol a Espanya. Altres fonts consideren que la producció a la planta de fabricació de Nissan a Barcelona s'ha vist afectada els darrers anys com a conseqüència de la seva mudança a altres plantes Nissan al Marroc i Tailàndia.

Trasllat de la fàbrica a Tailàndia per fomentar la presència a l'estranger i racionalitzar les àrees de negoci i oferta.

Implementen un canvi d'estratègia sota una política de creació de valor i amb l'objectiu de millorar els marges -la multinacional deixa de banda els mercats amb resultats dolents (Alemanya i Espanya) i potencia on obté beneficis (EUA, Portugal i Itàlia).

L'empresa va rebre moltes ajudes públiques per a la seva instal·lació a Berga. No hi ha més informació.

L'empresa duu a terme un ERO que afecta el 25% de la plantilla a Espanya. La producció es va veure afectada per la competència de nous productors low-cost (entrada de la Xina al mercat de l'escriptura) i la fortalesa de l'euro. Va registrar pèrdues comptables de 2005-2006. Els sindicats parlen de mala gestió i intent de deslocalització i externalització de la producció a països amb costos més baixos.

Procés de replegament del grup: trasllat de la seu social i fiscal de Mollet a Madrid i tres departaments d'investigació i alt valor afegit (oncologia, investigació clínica i ètics -amb laboratoris a Barcelona-) a Alemanya (on està la seu central i a més estan construint una gran plataforma biofarmacèutica) per optimitzar sinergies, obtenir economies d'escala, facilitar la gestió i millorar la capacitat d'innovació i competitivitat a llarg termini.

La pèrdua de llocs de treball afectarà els departaments de logística, control de qualitat, enginyeria i contractació del lloc. La direcció afirma que la reducció de llocs de treball és vital per a la supervivència futura de la planta i mantenir la productivitat.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

130 2009

2010

2010

2010

2011

2011

ERM

ERM

Cambra Cambra Cambra

DGI/ ERM

DGI/ ERM

DGI

49

50

51

52

53

54

55

56

2012

2009

2009

ERM

48

ANY

FONT

NÚM.

Yamaha

Yamaha Motor Ibérica SA

Aleo Solar España SL

Piaggio

Derbi

Comesa

Terasaki

Iveco Pegaso

Burberry

Burberry Spain

Showa

Cadbury

Honda

GRUP

Trident

Honda

EMPRESA

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

Empresarial

Empresarial

Activitat

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Activitat

Empresarial

SECTOR (CCAE-09) 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 10. Indústries de productes alimentaris

14. Confecció de peces de vestir

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 27. Fabricació de materials i equips elèctrics

74

430

220

227

60

280

294

170

180

TREBALLADORS AFECTATS

No info.

Total

Total

Total

Total

Total

Total

Total

Parcial

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

No info.

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

Si

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

No info.

Japó

Itàlia

Itàlia i Alemanya

Japó

Japó

No info.

No info.

No info.

PAÍS D'ORIGEN

Santa Maria de Palautordera

Palau-Solità i Plegamans

Martorelles

Barcelona

Granollers

Martorelles

Barcelona

El Prat de Llobregat

Santa Perpètua de Mogoda

UBICACIÓ A CATALUNYA

Alemanya

França

Itàlia

Itàlia i Alemanya

Regne Unit (Glasgow)

Japó

No marxa

Polònia, Rússia i França

Itàlia

NOVA DESTINACIÓ

Europa Occidental

Europa Occidental

Europa Occidental

Europa Occidental

Europa Occidental

Àsia

No marxa

Es trasllada la producció a altres plantes europees (Polònia -on tenen una gran fàbrica-, Rússia i França).

Els departaments comercials, màrqueting, financer i el centre de presa de decisions es manté a Espanya.

Segons els sindicats, no hi havia indicis de reducció de la producció ni problemes econòmics.

Europa Occidental + Europa Oriental

Fabricació de plaques fotovoltaiques. El mercat nacional es troba en caiguda per la reducció de primes en energies renovables.

En front la caiguda del negoci a Europa, es trasllada tota la producció de la planta a Paris per motius corporatius. Els sindicats no entenen la decisió perquè "Yamaha Espanya ha obtingut històrics beneficis i té una situació financera solvent, que ha servit de suport a les pèrdues de la planta francesa, a la qual pretenen deslocalitzar la producció".

Fabricació de motocicletes. Trasllada la producció a Itàlia (Venècia) per motius econòmics, productius i industrials. Sota un marc de reestructuracions del grup d'operacions a Espanya, l'activitat es transfereix a les fàbriques italianes per garantir i millorar l'eficiència i producció, enfortir la competitivitat i mantenir el creixement de la quota de mercat.

Els sindicats, però, no entenen el trasllat perquè són els segons millors en termes de qualitat. Fonts indiquen que aquest cas és part del desmantellament (cal afegir Honda i Yamaha) de la indústria de la motocicleta a Catalunya pels baixos costos de producció a Europa de l'Est i el Nord d'Àfrica

Mecanització de peces per a vehicles pesats. Al·leguen falta de producte i viabilitat econòmica.

Segons la multinacional, no respon a causes econòmiques, però a decisions polítiques.

Fabricació d'amortiguadors per a motocicletes. L'empresa al·lega motius econòmics i financers.

S'ha registrat un baix nivell de vendes al país (descens del 20% de 2007 a 2008). És una mesura de reestructuració per tal de ser competitius i garantir la viabilitat futura de l'empresa a Espanya. Forma part d'una campanya global destinada a reduir costos (entre 32 i 38 milions d'€ menys).

Deixa la producció d'un model i les activitats auxiliars d'injecció de plàstics i pintura. Els altres quatre models els trasllada a Itàlia. El motiu principal és que la fàbrica està al 25% de la seva capacitat productiva.

Europa Occidental

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

ANNEX

131

2014

2014

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI

ERM

ERM

Cambra

58

59

60

61

62

63

64

65

2014

2013

2013

2013

2013

2012

2012

DGI

57

ANY

FONT

NÚM.

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Activitat

Activitat

Empresarial

31. Fabricació de mobles

17. Indústries del paper 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 35. Subministrament d'energia elèctrica, gas, vapor i aire condicionat 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

30. Fabricació d'altres materials de transport

17. Indústries del paper

22. Fabricació de productes de cautxú i matèries plàstiques

Alstom

Torraspapel

Tradema Sonae Algodones del Bages SA GE Power Controls Ibérica SL Johnson Control Manufacturing España SL

Sun Roller

Alstom Transport

Oberthur

Torraspapel

Empresarial

Empresarial

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

GRUP

Asea Brown Boveri SA (ABB)

EMPRESA

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

SECTOR (CCAE-09)

61

132

130

109

125

100

42

140

150

TREBALLADORS AFECTATS

Total

Total

Parcial

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

Tancament fàbrica

Tancament fàbrica

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

PAÍS D'ORIGEN

La Palma de Cervelló

Sarrià de Ter

Santa Perpètua de Mogoda

Fogars de Tordera

Sabadell

Sant Vicenç de Castellet

Sant Vicenç de Castellet

Solsona

Sant Quirze del Vallès

UBICACIÓ A CATALUNYA

França i Xina

No marxa

No marxa

Eslovènia

Turquia (50%), França (25%) i Mèxic (25%)

Europa Occidental + Àsia

No marxa

No marxa

Europa Oriental

Europa Occidental + Europa Oriental + Mèxic

Europa Oriental

Resta d'Espanya

Resta d'Espanya (Toledo)

Polònia

Resta d'Espanya

Europa Oriental

Fabricació de targetes de crèdit. La intenció és traslladar la planta de producció a França o la Xina per reorganitzar el grup. En principi, si la multinacional tanca s'estalvia 3,9 milions d'inversió que pot realitzar en productes d'última tecnologia per 1,9 milions.

Reorientació de les seves inversions i sistemes productius per la falta de competitivitat pel nou mecanisme de retribució a la cogeneració (per la reforma energètica). Hi ha una forta competència també de productors europeus, sudamericans i asiàtics.

Fabricació de locomotores ferroviàries i material rodant. S'estima un excés de capacitat productiva i s'ha produït una reducció de la demanda domèstica (a Espanya no s'han realitzat noves comandes de material rodant des del 2009) i un fort augment de la competència en preus en el mercat internacional.

L'objectiu és adaptar l'estructura de la planta a la demanda real i garantir la seva viabilitat en el futur.

No afecta els llocs de treball en les àrees d'enginyeria i innovació.

Fabricació d'autocaravanes i mòduls prefabricats per a bungalows. La matriu decideix traslladar la producció a plantes del grup del seu país d'origen, per la caiguda de demanda i els costos operacionals.

Fabricació d'aparells d'aire condicionat industrial.

Per enduriment de les condicions del mercat han de reorganitzar la producció (part de la maquinària se subministrarà des de la Xina, on els competidors són més competitius).

Respon a una decisió estratègica ja que a Polònia tenen dues plantes amb excés de capacitat i a més és un producte de poc valor afegit.

Fabricació de productes d'incontinència per a adults.

Integració en una única planta de la multinacional, com a conseqüència de l'adquisició per un grup canadenc.

Planta amb inversió obsoleta, caiguda de mercat de la indústria del moble i integració operativa.

Fabricació de motors de baixa tensió. Producte de poc valor afegit. Justifiquen el tancament per la caiguda de competitivitat de la planta i uns costos de fabricació massa alts.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

Jaén

Polònia

NOVA DESTINACIÓ

132 2014

2015

DGI

DGI

DGI

DGI/ ERM

DGI

DGI

DGI

67

68

69

70

71

72

73

2015

2015

2015

2014

2014

2014

DGI

66

ANY

FONT

NÚM.

195

30

Empresarial

33. Reparació i instal·lació Empresarial de maquinària i equips

General Elèctric

270

27. Fabricació de materials i equips elèctrics

110

General Cable

Mondi Group

Mondi Consumer Packaging Ibérica SL

140

Empresarial

Magna

Intier Automotive

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

Empresarial

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

115

Autoliv Kle SA

Empresarial

26. Fabricació de productes informàtics, electrònics i òptics

Faibal, Fabrica Ibèrica de Altavoces SA

114

Empresarial

Empresarial

23. Fabricació d'altres productes minerals no-metàl·lics

Schott Ibérica SA

72

TREBALLADORS AFECTATS

17. Indústries del paper

Empresarial

17. Indústries del paper

GRUP

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

SCA Hygiene Products SL

EMPRESA

SECTOR (CCAE-09)

No info.

No info.

No info.

Total

No info.

No info.

No info.

No info.

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

No info.

No info.

No info.

Tancament fàbrica

No info.

No info.

No info.

No info.

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

Suècia

PAÍS D'ORIGEN

Castellbisbal

Manlleu, Montcada i Abrera

Granollers

Polinyà

Vilafranca del Penedès

Vacarisses

Sant Adrià del Besòs

Mediona

UBICACIÓ A CATALUNYA

No info.

Portugal i altres plantes del grup

Resta d'Espanya (València)

No info.

Europa Occidental

Resta d'Espanya

Europa Oriental

Resta d'Espanya + Europa Occidental + EUA

Resta d'Espanya (Madrid), Alemanya i EUA

Hongria i Polònia

Europa Oriental

Europa Occidental

Hongria

Alemanya

Resta d'Espanya

Resta d'Espanya (Navarra) + Catalunya (Tarragona)

S'externalitza el servei de reparació d'elements de la divisió de gas en altres proveïdors.

Fabricació de cablejat (producte de poc valor afegit).

En un context de caiguda del mercat de construcció residencial i obra civil, es deslocalitzen diverses divisions. Es mantenen les plantes amb menor capacitat.

Fabricació de peces de fixació de cinturons de seguretat. Es tracta d'un producte de baix valor afegit, fet al que se li ha de summar la pèrdua de contractes.

Fabricació d'embalatge flexible. Hi ha diverses informacions. D'una banda, la falta de confiança dels inversors desprès de cinc anys amb pèrdues (portaven temps produint un 15%-20% per sota del preu de cost). D'altra banda, Mondi va comprar Nordenia el 2012 i integra les plantes per buscar costos més competitius, d'aquí que se centralitzi la producció a Hongria i Polònia.

Fabricació de catifes i moquetes per al sector de l'automoció. No hi ha més informació.

Fabricació d'altaveus per a l'automoció i el sector professional de l'àudio. Traslladen l'activitat per la pèrdua de contractes a l'automoció i els costos operacionals.

Fabricació de vidre per a la indústria farmacèutica.

Al·leguen problemes mediambientals, instal·lacions i maquinària antigues, a més que tenen una planta amb més capacitat i més producció a Alemanya.

Fabricació de bobines de paper. Considera que l'activitat no és competitiva. Presenta un ERO.

REGIÓ DE LA NOVA DESCRIPCIÓ DEL CAS DESTINACIÓ

NOVA DESTINACIÓ

ANNEX

133

2016

2017

2018

DGI/ ERM

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI

DGI

Cambra

74

75

76

77

78

79

80

81

82

2017

2017

2016

2016

2016

2016

ANY

FONT

NÚM.

68

28. Fabricació de maquinària Empresarial i equips ncaa Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

Empresarial

11. Fabricació de begudes 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs 29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

20. Indústries químiques

18. Arts gràfiques i reproducció de suports enregistrats 27. Fabricació de materials i equips elèctrics 10. Indústries de productes alimentaris

Alstom Hydro Bacardi España Valeo Climatización

Inteva Products España SA Ercros Industrial SA (División Química Básica)

Bic Graphic

Motovario SPA Gallina Blanca

Agroalimen

Delphi

70

57

142

72

63

250

90

536

Empresarial

Delphi

GRUP

29. Fabricació de vehicles de motor, remolcs i semiremolcs

EMPRESA

TREBALLADORS AFECTATS

TIPUS DE DESLOCALITZACIÓ

SECTOR (CCAE-09)

Total

No info.

Parcial

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

Total

PROPORCIÓ DE TREBALLADORS AFECTATS

No

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

Tancament fàbrica

CONTINUÏTAT DE LA FÀBRICA

Espanya

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

No info.

PAÍS D'ORIGEN

Sant Joan Despí

Sant Fruitós del Bages

Tarragona

Flix

Santa Maria de Palautordera

Martorelles

Mollet del Vallès

Cornellà de Llobregat

Sant Cugat del Vallès

UBICACIÓ A CATALUNYA

Osca

Taiwan

Resta d'Espanya

Àsia

Àsia

Resta d'Espanya

Resta d'Espanya (Sabinyanigo) + Catalunya (Vila-seca)

Xina

Europa Occidental + Europa Oriental

Resta d'Espanya

Europa Occidental

Resta d'Espanya

Europa Oriental

REGIÓ DE LA NOVA DESTINACIÓ

República Txeca i França

Resta d'Espanya (Saragossa)

Itàlia

Resta d'Espanya (Bilbao)

Romania

NOVA DESTINACIÓ

Ofereixen la possibilitat als treballadors de marxar a l'Aragó.

Fabricació de motoreductors de potència elèctric. El grup italià es trobava en mans d'un fons d'inversió que ven la participació a un grup taiwanès.

Deslocalització parcial de la divisió de producte de màrqueting promocional per causes organitzatives i de costos operatius. Es tractava de productes de molt poc valor afegit, a banda de la contracció del mercat promocional.

Producció de clor alcalí. Deixen d'invertir per la directiva europea de fabricació amb tecnologia de mercuri. Si cal dir que efectuen la inversió i ampliació de capacitat a Vila-seca.

Fabricació de conjunts electromecànics per aixecar vidres per al sector de l'automoció. La pèrdua de nous models de Seat els dur a decidir a nivell mundial integrar les divisions.

Injecció plàstica per a conjunts de climatització del sector de l'automoció. Integració del producte en una única planta.

Procés d'integració en altres plantes del grup, a més d'una caiguda del consum de les begudes envasades a Mollet.

Fabricació de turbines d'energia hidràulica. Concentració en plantes per integració d'Alstom i GE.

Fabricació de bombes d'injecció (de motors dièsel) per al sector de l'automoció. També hi ha afectades un centenar més d'empreses subcontractades. Els motius que justifiquen la decisió són l'entorn econòmic i de negoci que no permeten que la planta sigui competitiva, els costos estructurals de la fàbrica i la falta de càrrega de treball per mantenir la producció.

La fabrica estava en un procés de reindustrialització amb nous propietaris i el suport de l'administració pública (alcaldes dels municipis propers i la Conselleria de Treball). A més, la nova normativa euro5 i euro6 per a motors dièsel ha suposat una caiguda del mercat del dièsel; i les plantes són més eficients en termes de costos operacional a Europa de l'Est.

DESCRIPCIÓ DEL CAS

2.

Reconeixement i valoració dels requeriments de l’entorn legal amb incidència sobre la dimensió de l’empresa Modest Guinjoan

3.

L’impacte laboral de la Indústria 4.0 a Catalunya Joan Miquel Hernández Gascón (director), Jordi Fontrodona Francolí, Adrià Morron Salmeron, Laia Castany Teixidor, Manel Clavijo Losada i Belén Tascón Alonso

4. Potenciació del transport multimodal al Corredor del Mediterrani

des de la implementació de models multiclient i multiproducte eficients

CENIT - Centre d’Innovació del Transport 5.

La qualitat de l’ocupació de la indústria a Catalunya CETSC - Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya

6.

Renda Bàsica Universal. Anàlisi d’una proposta disruptiva d’innovació social Oriol Amat Salas i Xavier Ferràs Hernández

7.

Perfils professionals i necessitats de formació per a l’economia circular a la indústria Andreu Lope Peña (director) i Benjamí Moles Kalt

8.

Potenciació de l’operador de transport multimodal al Corredor del Mediterrani Pedro Pérez

9.

Política industrial a la Unió Europea. Comparativa amb Catalunya Laia Castany Teixidor i Jordi Fontrodona Francolí

10. Reptes i oportunitats de les pimes catalanes en la Indústria 4.0

Anton-Giulio Manganelli 11. Competències i necessitats formatives del sector de l’automoció

a Catalunya

Consorci de Formació Professional d’Automoció 12. L’impacte de la intel·ligència artificial a les empreses

Xavier Marcet 13. Anàlisi dels incentius fiscals existents per a les empreses catalanes

Dr. José María Durán Cabré, Dr. Jordi Jofre Monseny 14. La indústria catalana 2008-2018: crisi i renovació?

Jordi Fontrodona Francolí, Laia Castany Teixidor 15. Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives

Joan Ramon Rovira, Sandra Gutiérrez, Alejandra Marly

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives

Les dones en el sector industrial a Catalunya Carme Poveda

/

1.

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

COL·LECCIÓ PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÚSTRIA

15

15

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives JOAN RAMON ROVIRA SANDRA GUTIÉRREZ ALEJANDRA MARLY

2.

Reconeixement i valoració dels requeriments de l’entorn legal amb incidència sobre la dimensió de l’empresa Modest Guinjoan

3.

L’impacte laboral de la Indústria 4.0 a Catalunya Joan Miquel Hernández Gascón (director), Jordi Fontrodona Francolí, Adrià Morron Salmeron, Laia Castany Teixidor, Manel Clavijo Losada i Belén Tascón Alonso

4. Potenciació del transport multimodal al Corredor del Mediterrani

des de la implementació de models multiclient i multiproducte eficients

CENIT - Centre d’Innovació del Transport 5.

La qualitat de l’ocupació de la indústria a Catalunya CETSC - Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya

6.

Renda Bàsica Universal. Anàlisi d’una proposta disruptiva d’innovació social Oriol Amat Salas i Xavier Ferràs Hernández

7.

Perfils professionals i necessitats de formació per a l’economia circular a la indústria Andreu Lope Peña (director) i Benjamí Moles Kalt

8.

Potenciació de l’operador de transport multimodal al Corredor del Mediterrani Pedro Pérez

9.

Política industrial a la Unió Europea. Comparativa amb Catalunya Laia Castany Teixidor i Jordi Fontrodona Francolí

10. Reptes i oportunitats de les pimes catalanes en la Indústria 4.0

Anton-Giulio Manganelli 11. Competències i necessitats formatives del sector de l’automoció

a Catalunya

Consorci de Formació Professional d’Automoció 12. L’impacte de la intel·ligència artificial a les empreses

Xavier Marcet 13. Anàlisi dels incentius fiscals existents per a les empreses catalanes

Dr. José María Durán Cabré, Dr. Jordi Jofre Monseny 14. La indústria catalana 2008-2018: crisi i renovació?

Jordi Fontrodona Francolí, Laia Castany Teixidor 15. Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives

Joan Ramon Rovira, Sandra Gutiérrez, Alejandra Marly

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives

Les dones en el sector industrial a Catalunya Carme Poveda

/

1.

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

COL·LECCIÓ PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÚSTRIA

15

15

PAPERS DE L’OBSERVATORI DE LA INDÙSTRIA

Deslocalització industrial a Catalunya: impacte, determinants i perspectives JOAN RAMON ROVIRA SANDRA GUTIÉRREZ ALEJANDRA MARLY