Scherzo. Allegro

ARQUITECTURA ALEMANYA: BEETHOVEN, BRAHMS

Bàrbara Duran

CAT

A la darreria del XVIII es va produir una millora tècnica espectacular del piano. La generació de Mozart i fins i tot Haydn compongué música per a tecla però amb limitacions, moltes més que les dels pianos de cua que els germans Érard construïren a la primeria del XIX —un d’ells per a Beethoven. S’amplià, per exemple, el nombre de tecles, a més de millorar-ne substancialment el mecanisme de retrocés, cosa que permetia una major velocitat d’execució —i, per tant, compondre música amb un tempo prou ràpid. Però una de les millores que més impactà fou el fet de poder obtenir dinàmiques que anaven des de pianissimo a fortissimo, a més dels pedals d’expressió.

Beethoven necessitava investigar els elements d’aquestes noves possibilitats pianístiques que entreveu ja com una nova expressivitat, poderosa i poètica. Des de la primera sonata, op. 2 (1795) —dedicada al seu mestre Haydn i inequívocament clàssica—, a la núm. 32, op. 111 (1822), hi ha una revolució conceptual que tindrà com a resultat la generació d’una música pensada, estrictament, per a piano.

Alhora, però, Beethoven segueix dins l’àmbit de la creació simfònica, i els dos camps de recerca confluiran i nodriran els seus concerts per a piano: l’experimentació d’una nova expressivitat i amplis desenvolupaments formals que són complementats pel seu mestratge simfònic. El Concert núm. 5 sembla que té connexions amb la simfonia “Heroica”, sobretot pels aires de grandeur exposats en el primer moviment; tres acords de l’orquestra són contestats per elaboracions magistrals del piano. El segon moviment desplega un coral que serà contestat delicadament; el darrer moviment té com a tema principal un aire de dansa alemanya amb un finale espectacular.