Baleares Palma Orquesta Sinfonica abono nº13 - 2019

TEMPORADA D’ABONAMENT 2018-2019 AUDITORIUM DE PALMA (CICLE GRANS PIANISTES) | 11/ 04 / 19 | 20.00 H AUDITORI DE MANACOR (CICLE GRANS PIANISTES) | 12 / 04 / 19 | 20.00 H

06

13

CONCERT

# 13

06

40’

Concert per a piano núm.5 op.73 “Emperador” en mi bemoll major Ludwig van Beethoven (1770-1827)

1. Allegro 2. Adagio un poco mosso 3. Rondo - Allegro ma non troppo

20’

Pausa

50’

Serenata núm. 1 op.11 en re major, per a orquestra Johannes Brahms (1833-1897)

1.

2.

3.

4.

5.

6.

Allegro molto Scherzo Adagio non troppo Menuetto I – Menuetto II Scherzo. Allegro Rondo. Allegro

YEVGENY SUBDIN, PIANO JOJI HATTORI, DIRECTOR ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS 3

NOTES AL

PROGRAMA

ARQUITECTURA ALEMANYA: BEETHOVEN, BRAHMS

CAT

Bàrbara Duran

A la darreria del XVIII es va produir una millora tècnica espectacular del piano. La generació de Mozart i fins i tot Haydn compongué música per a tecla però amb limitacions, moltes més que les dels pianos de cua que els germans Érard construïren a la primeria del XIX —un d’ells per a Beethoven. S’amplià, per exemple, el nombre de tecles, a més de millorar-ne substancialment el mecanisme de retrocés, cosa que permetia una major velocitat d’execució —i, per tant, compondre música amb un tempo prou ràpid. Però una de les millores que més impactà fou el fet de poder obtenir dinàmiques que anaven des de pianissimo a fortissimo, a més dels pedals d’expressió.

Beethoven necessitava investigar els elements d’aquestes noves possibilitats pianístiques que entreveu ja com una nova expressivitat, poderosa i poètica. Des de la primera sonata, op. 2 (1795) —dedicada al seu mestre Haydn i inequívocament clàssica—, a la núm. 32, op. 111 (1822), hi ha una revolució conceptual que tindrà com a resultat la generació d’una música pensada, estrictament, per a piano.

Alhora, però, Beethoven segueix dins l’àmbit de la creació simfònica, i els dos camps de recerca confluiran i nodriran els seus concerts per a piano: l’experimentació d’una nova expressivitat i amplis desenvolupaments formals que són complementats pel seu mestratge simfònic. El Concert núm. 5 sembla que té connexions amb la simfonia “Heroica”, sobretot pels aires de grandeur exposats en el primer moviment; tres acords de l’orquestra són contestats per elaboracions magistrals del piano. El segon moviment desplega un coral que serà contestat delicadament; el darrer moviment té com a tema principal un aire de dansa alemanya amb un finale espectacular.

5

L’ombra allargada de Beethoven va ser present durant bona part del segle XIX; Brahms tardà anys en compondre simfonies, però tots dos comparteixen un talent constructiu extraordinari.

Brahms estava encisat pel món de la música de cambra i pianística, i quan va acceptar el càrrec de director coral a la cort de Lippe-Detmold, a la darreria dels anys 1850, pogué experimentar de manera directa el treball amb una orquestra estable.

Amb la realització de les serenates núm. 1 i núm. 2, Brahms va iniciar de manera ferma la seva projecció orquestral i simfònica.

Així i tot, sembla que tenia dubtes i que sovint revisava els treballs iniciats; és el cas d’aquestes serenates, que foren elaborades i reestructurades entre 1858 i 1860.

La Serenata núm. 1 fou pensada inicialment com un nonet de vent. Malgrat els arranjaments posteriors, el protagonisme de la trompa i dels vents en aquesta peça ens condueix a pensar que Brahms la compongué específicament per a un color instrumental que s’apropava més a una petita banda. L’obra presenta una qualitat gairebé clàssica; és conegut el fet que Brahms pogué consultar, com a mestre de capella, la biblioteca musical de Lippe-Detmold, on es podien trobar obres semblants.

La Serenata va tenir una segona versió pensada per al nonet inicial i quinze cordes, però la versió definitiva per a orquestra ens apropa ja a una recerca dintre del concepte de música orquestral i simfònica, una exploració del terreny en què Brahms necessitava superar, sobretot, complexos.

Aquesta elucubració constructiva amb la reconversió de la sonoritat de la música de cambra en un timbre més simfònic fa brillar moments en què es percep el vincle amb una natura poderosa —la crida primigènia de les trompes i les respostes dels vents— i un cert esperit rural. A Brahms, tanmateix, se li escapa a vegades l’amor per les danses del país, les danses pageses.

6

ARQUITECTURA ALEMANA: BEETHOVEN, BRAHMS

ESP

Bàrbara Duran En las postrimerías del XVIII se produjo una mejora técnica espectacular del piano. La generación de Mozart e incluso Haydn compuso música para tecla pero con limitaciones, muchas más que las de los pianos de cola que los hermanos Érard construyeron al principio del XIX —uno de ellos para Beethoven. Se amplió, por ejemplo, el número de teclas, además de mejorar sustancialmente el mecanismo de retroceso, lo que permitía una mayor velocidad de ejecución —y, por lo tanto, componer música con un tempo lo bastante rápido. Pero una de las mejoras que más impactó fue el hecho de poder obtener dinámicas que iban desde pianísimo a fortísimo, además de los pedales de expresión.

Beethoven necesitaba investigar los elementos de estas nuevas posibilidades pianísticas que entrevé ya como una nueva expresividad, poderosa y poética. Desde la primera sonata, Op. 2 (1795) —dedicada a su maestro Haydn e inequívocamente clásica—, a la núm. 32, Op. 111 (1822), hay una revolución conceptual que tendrá como resultado la generación de una música pensada, estrictamente, para piano.

Al mismo tiempo, sin embargo, Beethoven sigue dentro del ámbito de la creación sinfónica, y los dos campos de investigación confluirán y alimentarán sus conciertos para piano: la experimentación de una nueva expresividad y amplios desarrollos formales que son complementados por su magisterio sinfónico. El Concierto núm. 5 parece que tiene conexiones con la Sinfonía “Heroica”, sobre todo para los aires de grandeur expuestos en el primer movimiento; tres acordes de la orquesta son contestados por elaboraciones magistrales del piano. El segundo movimiento despliega un coral que será contestado delicadamente; el último movimiento tiene como tema principal un aire de danza alemana con un finale espectacular.

7

La sombra alargada de Beethoven estuvo presente durante buena parte del siglo XIX; Brahms tardó años en componer sinfonías, pero los dos comparten un talento constructivo extraordinario. Brahms estaba cautivado por el mundo de la música de cámara y pianística, y cuando aceptó el cargo de director coral en la corte de Lippe-Detmold, en las postrimerías de los años 1850, pudo experimentar de manera directa el trabajo con una orquesta estable. Con la realización de las serenatas núm. 1 y núm. 2, Brahms inició de manera firme su proyección orquestal y sinfónica. Así y todo, parece que tenía dudas y que a menudo revisaba los trabajos iniciados; es el caso de estas serenatas, que serían elaboradas y reestructuradas entre 1858 y 1860.

La Serenata núm. 1 fue pensada inicialmente como un noneto de viento. A pesar de los arreglos posteriores, el protagonismo de la trompa y de los vientos en esta pieza nos conduce a pensar que Brahms la compuso específicamente para un color instrumental que se acercaba más a una pequeña banda. La obra presenta una calidad casi clásica; es conocido el hecho de que Brahms pudo consultar, como maestro de capilla, la biblioteca musical de Lippe-Detmold, donde se podían encontrar obras parecidas. La Serenata tuvo una segunda versión pensada para el noneto inicial y quince cuerdas, pero la versión definitiva para orquesta nos acerca ya a una investigación dentro del concepto de música orquestal y sinfónica, una exploración del terreno en el que Brahms necesitaba superar, sobre todo, complejos.

Esta elucubración constructiva con la reconversión de la sonoridad de la música de cámara en un timbre más sinfónico hace brillar momentos en los que se percibe el vínculo con una naturaleza poderosa —el llamamiento primigenio de las trompas y las respuestas de los vientos— y un cierto espíritu rural. A Brahms, sin embargo, se le escapa a veces el amor por las danzas del país, las danzas campesinas.

8

GERMAN ARCHITECTURE: BEETHOVEN, BRAHMS

ENG

Bàrbara Duran

At the end of the XVIII th century, impressive technical improvements were made for pianos. Mozart’s generation, and even Haydn’s, had composed music for keys with limitations, many more than the ones in the grand pianos that the Erard brothers started building at the beginning of the XIX th century —one of them, for Beethoven. For instance, the number of keys was increased and their release mechanism was substantially improved, allowing pianists to play at a higher speed and, therefore, to compose music at a quite fast tempo. But one of the most striking improvements was the possibility to obtain dynamics ranging from pianissimo to fortissimo, besides the expression pedals.

Beethoven felt the need to investigate the elements of such new piano possibilities, which he already glimpsed as a new expressivism, powerful and poetic. From the first Sonata op. 2 (1795) —dedicated to his teacher, Haydn, and unequivocally classic— to No.32 op. 111 (1822), there is a conceptual revolution that will result in the generation of music that was strictly thought for piano.

At the same time, however, Beethoven continues in the area of symphonic creation, and both research fields will converge and nourish his piano concertos; experimenting with a new expressivism and wide formal developments that are complemented by his symphonic mastership. Concert No.5 seems to be connected to the Heroica symphony, mostly due to the grandeur exhibited in the first movement; three orchestra chords are responded by masterful piano elaborations. The second movement unfolds a choir that is delicately answered; the last movement has an air of German dance as its main theme, with a spectacular finale.

9

Beethoven cast a long shadow during a great part of the XIX th century —it took Brahms many years to compose symphonies, but they both shared an extraordinary constructive talent. Brahms was captivated by the world of chamber music and piano music, and when he accepted the appointment to direct Lippe-Detmold’s choir, at the end of the 1850s, he experimented firsthand the work with a stable orchestra. With the realization of Serenade No.1 and No.2, Brahms steadily initiated his orchestral and symphonic projection. Nevertheless, it appears that he was doubtful and constantly reviewed the work he was beginning; such is the case in these Serenades, which were composed and restructured between 1858 and 1860.

Serenade No.1 had initially been conceived as a nonet for winds. Despite the subsequent arrangements, the importance of the French horn and the winds in this piece makes us think that Brahms composed it specifically for an instrumental colour that was closer to a small band. The work presents an almost classical quality and it is known that Brahms had consulted, being master of the chapel, Lippe-Detmold’s musical library, where there were similar works.

The Serenade had its second version for the initial nonet and fifteen strings, but the definite version for orchestra takes us near his research of the concept of orchestral and symphonic music, an exploration of the territory where Brahms had to overcome —above all— his own complexes.

This constructive reflection on the reconversion of the sound of chamber music to a more symphonic timbre illuminates moments were we can feel the bond with a powerful nature —the original call of the horns and the response of the winds— and a somehow rural spirit. Brahms, in the end, falls for the dances of his country —the peasant dances.

10

YEVGENY

SUDBIN

© Peter Rigaud

IEVGUENI SUDBIN Pianista

CAT

Ievgueni Sudbin ha rebut els afalacs del diari The Telegraph, que el descriu com “un dels millors pianistes del segle XXI en potència”. És artista en exclusiva de BIS Records i tots els seus enregistraments han estat aplaudits per la crítica, i sovint apareixen com a “Disc del mes” en la BBC Music Magazine o en l’apartat “Editor’s Choice” de Gramophone. El seu enregistrament d’Skriabin va ser “Disc de l’any” segons The Telegraph i va rebre un Premi MIDEM Classical al “Millor enregistrament en solitari” a Canes. Gramophone el va qualificar de “Disc com n’hi ha ben pocs”, mentre que International Record Review va afirmar que el seu enregistrament de Rakhmàninov “el confirma com un dels talents pianístics més importants del nostre temps”.

Sudbin actua de manera habitual a les millors sales de concerts i dins les millors programacions del món, tant en format recital com acompanyat d’orquestres, on s’inclouen la Tonhalle de Zuric; Royal Festival Hall, Queen Elizabeth Hall (International Piano Series) i Wigmore Hall (London Pianoforte Series) de Londres; Concertgebouw (Meesterpianisten) d’Amsterdam; Avery Fisher Hall de Nova York, i Davies Symphony Hall de San Francisco. Entre els compromisos i gires més recents, s’hi compten orquestres com la Simfònica de Nova Zelanda, l’Orquestra Simfònica de Vancouver, l’Orquestra de Cambra Australiana, l’Orquestra de Minnesota, la Leipzig Gewandhausorchester, la Simfònica de Lucerna, la Filharmònica Txeca, la Bergen Philharmonic, la Philharmonia Orchestra, la Filharmònica de Londres, la BBC Philharmonic i la Royal Liverpool Philharmonic. La seva interpretació del Concert número 1 de Rakhmàninov en el programa BBC Proms al Royal Albert Hall fou descrita com a “sublim” per The Telegraph.

Sudbin ha col·laborat amb alguns dels directors més influents del món, com Neeme Järvi, Charles Dutoit, Vladímir Aixkenazi, Osmo Vänskä, Hannu Lintu, Tugan Sokhiev, Mark Wigglesworth, Andrew Litton, Dmitri Slobodeniouk i Vassili Sinaiski. El seu amor per la música de cambra l’ha portat a col·laborar amb molts altres músics, com Alexander Chaushian, Ilya Gringolts, Hilary Hahn, Julia Fischer i el Chilingirian Quartet, entre d’altres. Pel que fa a festivals, ha participat en el d’Aspen, en el Mostly Mozart, i en els de Tívoli, Nohant, La Roque-d’Anthéron, Menton i Verbier.

D’entre els compromisos més recents i futurs, cal destacar-hi concerts i enregistraments amb la Tapiola Sinfonietta i Osmo Vänskä, la Filharmònica dels Països Baixos i Ivor Bolton, la City of Birmingham Symphony Orchestra i Michael Seal, la Filharmònica de Rotterdam i Stanislav Kotxanovski, i una gran gira per Nord-amèrica. També tornarà als escenaris de Wigmore Hall, Moscow International House of Music i Serate Musicali (Milà), en format recital.

Ievgueni Sudbin va néixer a Sant Petersburg el 1980 i va iniciar els estudis musicals a l’Escola Musical d’Especialistes del Conservatori de Sant Petersburg, amb Liubov Pevsner, quan tenia 5 anys. Va migrar amb la seva família a Alemanya l’any 1990, on va continuar estudiant a la Hanns Eisler Musikhochschule (amb Galina Ivanova). El 1997 es va traslladar a Londres per estudiar a la Purcell School i, després, a la Royal Academy of Music, on es va graduar i va obtenir un màster amb Christopher Elton. Va estar becat per les fundacions Hattori i Pulvermacher, així com per The Wall Trust, de la qual ara és vicepresident. El 2010 va rebre una beca d’investigació de la Royal Academy i actualment n’és professor convidat. Viu a Londres amb la seva dona i dos fills petits, i dedica el temps lliure a la fotografia.

13

YEVGENY SUDBIN Pianista

ESP

Yevgeny Sudbin ha recibido los halagos del diario The Telegraph, que lo describe como “uno de los mejores pianistas del siglo XXI en potencia”. Es artista en exclusiva de BIS Records y todas sus grabaciones han sido aplaudidas por la crítica, y a menudo aparecen como “Disco del mes” en la BBC Music Magazine o en el apartado “Editor’s Choice” de Gramophone. Su grabación de Skriabin fue “Disco del año” según The Telegraph y recibió un Premio MIDEM Classical a la “Mejor grabación en solitario” en Cannes. Gramophone lo calificó de “Disco como hay pocos”, mientras que International Record Review afirmó que su grabación de Rajmáninov “lo confirma como uno de los talentos pianísticos más importantes de nuestro tiempo”.

Sudbin actúa de manera habitual en las mejores salas de conciertos y dentro de las mejores programaciones del mundo, tanto en formato recital como acompañado de orquestas, donde se incluyen la Tonhalle de Zúrich; Royal Festival Hall, Queen Elizabeth Hall (International Piano Series) y Wigmore Hall (London Pianoforte Series) de Londres; Concertgebouw (Meesterpianisten) de Ámsterdam; Avery Fisher Hall de Nueva York, y Davies Symphony Hall de San Francisco. Entre los compromisos y giras más recientes, se cuentan orquestas como la Sinfónica de Nueva Zelanda, la Orquesta Sinfónica de Vancouver, la Orquesta de Cámara Australiana, la Orquesta de Minnesota, la Leipzig Gewandhausorchester, la Sinfónica de Lucerna, la Filarmónica Checa, la Bergen Philharmonic, la Philharmonia Orchestra, la Filarmónica de Londres, la BBC Philharmonic y la Royal Liverpool Philharmonic. Su interpretación del Concierto número 1 de Rajmáninov en el programa BBC Proms en el Royal Albert Hall fue descrita como “sublime” por The Telegraph.

Sudbin ha colaborado con algunos de los directores más influyentes del mundo, como Neeme Järvi, Charles Dutoit, Vladímir Áshkenazi, Osmo Vänskä, Hannu Lintu, Tugan Sokhiev, Mark Wigglesworth, Andrew Litton, Dmitri Slobodeniouk y Vassili Sinaisky. Su amor por la música de cámara lo ha llevado a colaborar con muchos otros músicos, como Alexander Chaushian, Ilya Gringolts, Hilary Hahn, Julia Fischer y el Chilingirian Quartet, entre otros. Con respecto a festivales, ha participado en el de Aspen, en el Mostly Mozart, y en los de Tívoli, Nohant, La Roque-d’Anthéron, Menton y Verbier.

De entre los compromisos más recientes y futuros, hay que destacar conciertos y grabaciones con Tapiola Sinfonietta y Osmo Vänskä, la Filarmónica de los Países Bajos e Ivor Bolton, la City of Birmingham Symphony Orchestra y Michael Seal, la Filarmónica de Róterdam y Stanislav Kochanowski, y una gran gira por Norteamérica. También volverá a los escenarios de Wigmore Hall, Moscow International House of Music y Serate Musicali (Milán), en formato recital.

Yevgeny Sudbin nació en San Petersburgo en 1980 e inició los estudios musicales en la Escuela Musical de Especialistas del Conservatorio de San Petersburgo, con Liubov Pevsner, cuando tenía 5 años. Migró con su familia a Alemania en el año 1990, donde siguió estudiando en la Hanns Eisler Musikhochschule (con Galina Ivanova). En 1997 se trasladó a Londres para estudiar en la Purcell School y, después, en la Royal Academy of Music, donde se graduó y obtuvo un máster con Christopher Elton. Estuvo becado por las fundaciones Hattori y Pulvermacher, así como por The Wall Trust, de la cual ahora es vicepresidente. En 2010 recibió una beca de investigación de la Royal Academy y actualmente es profesor invitado de esta. Vive en Londres con su mujer y dos hijos pequeños, y dedica el tiempo libre a la fotografía.

14

YEVGENY SUDBIN Pianista

ENG

Yevgeny Sudbin has been hailed by The Telegraph as ‘potentially one of the greatest pianists of the 21st century’. As BIS Records’ only exclusive artist, all of Yevgeny’s recordings have met with critical acclaim and are regularly featured as CD of the Month by BBC Music Magazine or Editor’s Choice by Gramophone. His Scriabin recording was awarded CD of the Year by The Telegraph and received the MIDEM Classical Award for Best Solo Instrument Recording at Cannes. It was described by Gramophone as ‘a disc in a million’ while the International Record Review stated that Yevgeny’s Rachmaninov recording ‘confirms him as one of the most important pianistic talents of our time’.

Yevgeny performs regularly in many of the world’s finest venues and concert series, both in recital and with orchestra, including Tonhalle Zurich; Royal Festival Hall, Queen Elizabeth Hall (International Piano Series) and Wigmore Hall (London Pianoforte Series) in London; Concertgebouw (Meesterpianisten, Amsterdam); Avery Fisher Hall (New York) and Davies Symphony Hall (San Francisco). Recent engagements and tours have included orchestras such as New Zealand Symphony, Vancouver Symphony Orchestra, Australian Chamber Orchestra, Minnesota Orchestra, Leipzig Gewandhausorchester, Lucerne Symphony, Czech Philharmonic, Bergen Philharmonic, Philharmonia Orchestra, London Philharmonic, BBC Philharmonic and Royal Liverpool Philharmonic. His performance of Rachmaninov’s Concerto No.1 at the BBC Proms in the Royal Albert Hall was described

by The Telegraph as ‘sublime.’

Yevgeny has collaborated with some of the world’s most influential conductors, such as Neeme Järvi, Charles Dutoit, Vladimir Ashkenazy, Osmo Vänskä, Hannu Lintu, Tugan Sokhiev, Mark Wigglesworth, Andrew Litton, Dmitri Slobodeniouk and Vassily Sinaisky. His love of chamber music has led him to collaborate with many other musicians including Alexander Chaushian, Ilya Gringolts, Hilary Hahn, Julia Fischer, the Chilingirian Quartet and many others. Appearances at festivals include Aspen, Mostly Mozart, Tivoli, Nohant, La Roque d’Antheron, Menton and Verbier.

Recent and future engagements include concerts and recording projects with the Tapiola Sinfonetta and Osmo Vänskä, Netherlands Philharmonic and Ivor Bolton, City of Birmingham Symphony Orchestra and Michael Seal, Rotterdam Philharmonic and Stanislav Kochanovsky, and extensive touring in North America. He also returns to many recital stages, including the Wigmore Hall, Moscow International House of Music and Serate Musicali (Milan).

Yevgeny was born in St Petersburg in 1980 and began his musical studies at the Specialist Music School of the St Petersburg Conservatory with Lyubov Pevsner at the age of 5. He emigrated with his family to Germany in 1990 where he continued his studies at Hanns Eisler Musikhochschule (Galina Ivanzova). In 1997 Yevgeny moved to London to study at the Purcell School and subsequently the Royal Academy of Music where he completed his Bachelor and Masters degrees under Christopher Elton. He was supported by the Hattori and Pulvermacher Foundations as well as The Wall Trust, of which he is now Vice President. In 2010, he was awarded a Fellowship by Academy and is now a Visiting Professor.

Yevgeny lives in London with his wife and two young children and, in his spare time, he is an avid photographer.

15

JOJI

HAT TORI

© Jeff Mangione

JOJI HATTORI, Director

CAT

Joji Hattori és un dels principals músics japonesos de la seva generació, amb una carrera professional molt diversa. Va iniciar-se com a concertista de violí i s’ha format fins a esdevenir director d’orquestres de cambra, director d’orquestres simfòniques i fins a director d’òpera. L’any 2014, Hattori va ser nomenat Director principal convidat i Co-director artístic de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, tasca que combina amb la de Director associat convidat de l’Orquestra de Cambra de Viena, amb la qual col·labora des del 2004. La temporada 2007-2008, Hattori fou Director principal resident de l’Opera House d’Erfurt (Alemanya) i, de 2009 a 2011, Director musical del festival d’estiu a l’aire lliure de Schloss Kittsee (Àustria), càrrec que reprendrà el 2017.

Com a director convidat, acostuma a treballar amb orquestres destacades com la Philharmonia Orchestra de Londres, la Slovakian Philharmonic, la Wiener Symphoniker o la Düsseldorfer Symphoniker. El 2009 es va estrenar a la Wiener Staatsoper amb tres funcions de La flauta màgica, dirigint l’Orquestra Filharmònica de Viena a la fossa. També ha dirigit en diverses ocasions al Nou Teatre Nacional de Tòquio, la principal casa d’òpera del Japó.

Hattori va néixer al Japó i es va criar a Viena, on habitualment assistia a l’òpera i a les sales de concert, cosa que va esperonar el seu creixement musical. Amb la influència de dues cultures, Hattori és avui un dels poquíssims músics de llegat asiàtic respectat internacionalment per la seva reinterpretació dels clàssics vienesos. Va començar a tocar el violí a cinc anys i va estudiar amb Rainer Küchl a l’Acadèmia de Música de Viena, per a després continuar els estudis superiors amb Yehudi Menuhin i Vladímir Spivakov. L’any 1989 guanyà el Concurs internacional de violí Yehudi Menuhin, a Anglaterra. Després d’una dècada d’activitat per tot el món com a violinista solista, va participar en el Concurs de Directors Maazel-Vilar a Nova York, el 2002, i va rebre un dels primers premis a més de l’oportunitat d’estudiar tècniques de direcció amb Lorin Maazel durant els dos anys següents.

A banda de la seva activitat interpretativa, Joji Hattori és President i Membre del jurat del Concurs Internacional de Violí Yehudi Menuhin, i el 2003 fou nomenat Membre honorífic de la Royal Academy of Music de Londres. Pel fet d’haver estudiat antropologia a la Universitat d’Oxford, continua investigant sobre les qüestions d’identitat nacional. A més, des del 2015 és propietari de Shiki, un restaurant d’alta gastronomia japonesa a Viena.

17

JOJI HATTORI, Director

ESP

Joji Hattori es uno de los principales músicos japoneses de su generación, cuya carrera destaca por su variedad. Empezó como concertista de violín y se formó hasta convertirse en director de orquesta de cámara, director de orquesta sinfónica e incluso director de ópera. En 2014, Hattori fue nombrado Director principal invitado y Codirector artístico de la Orquesta Sinfónica de las Islas Baleares, una tarea que combina con la de Director asociado invitado de la Orquesta de Cámara de Viena, con la que lleva colaborando desde 2004.

Durante la temporada 2007-2008, Hattori fue Director principal residente de la Opera House de Erfurt (Alemania) y, de 2009 a 2011, Director musical del festival de verano a l’aire libre de Schloss Kittsee (Austria), cargo que retomará en 2017.

Como director invitado trabaja habitualmente con orquestas de la talla de la Philharmonia Orchestra de Londres, la Slovakian Philharmonic, la Wiener Symphoniker o la Düsseldorfer Symphoniker. En 2009 debutó en la Wiener Staatsoper con tres funciones de La flauta mágica, dirigiendo a la Orquesta Filharmónica de Viena en el foso. También ha dirigido en varias ocasiones en el Nuevo Teatro Nacional de Tokio, la principal casa de ópera de Japón.

Hattori nació en Japón y se crió en Viena, donde asistía asiduamente a las casas de ópera y salas de conciertos, algo que espoleó su crecimiento musical. Influido por dos culturas, Hattori es hoy uno de los muy pocos músicos de legado asiático que cuentan con el respeto internacional a la hora de reinterpretar los clásicos vieneses. Comenzó a tocar el violín a los cinco años y estudió con Rainer Küchl en la Academia de Música de Viena, para después proseguir los estudios superiores con Yehudi Menuhin y Vladímir Spivakov. En 1989 ganó el Concurso internacional de violín Yehudi Menuhin, en Inglaterra. Tras una década de actividad por todo el mundo como violinista solista, participó en el Concurso de Directores MaazelVilar en Nueva York, en 2002, donde recibió uno de los primeros premios y la oportunidad de estudiar técnicas de interpretación con Lorin Maazel durante los dos años siguientes.

Además de su actividad interpretativa, Joji Hattori es Presidente y Miembro del jurado del Concurso internacional de violín Yehudi Menuhin, y en 2003 fue nombrado Miembro de Honor de la Royal Academy of Music de Londres.

Estudió antropología en la Universidad de Oxford, y aún hoy sigue investigando sobre cuestiones de identidad nacional. Desde 2015 es propietario de Shiki, un restaurante de alta gastronomía japonesa, en Viena.

18

JOJI HATTORI, Director

ENG

Joji Hattori is one of the leading Japanese musicians of his generation and has enjoyed a very varied career as a musician, firstly as a concert violinist, an activity which has developed into directing chamber orchestras, conducting symphony orchestras and finally operas. In 2014, Hattori has been appointed Principal Guest Conductor and Co-Artistic Director of the Balearic Symphony Orchestra in Palma de Mallorca. He also continues his work as Associate Guest Conductor of the Vienna Chamber Orchestra, a position which he has held since 2004. From 2007 to 2008 Joji Hattori served as Principal Resident Conductor of the Opera House in Erfurt, Germany, and from 2009 to 2011 as Music Director of the open-air Summer Festival at Schloss Kittsee, Austria, an activity which he will resume again in 2017.

As guest conductor he regularly works with many distinguished orchestras such as the Philharmonia Orchestra London, Slovakian Philharmonic, Wiener Symphoniker or the Düsseldorfer Symphoniker. In 2009 he made his debut at the Vienna State Opera with three performances of The Magic Flute, conducting in fact the Vienna Philharmonic Orchestra in the pit. He has also conducted repeatedly at the New National Theatre Tokyo which is Japan’s leading opera house.

He was born in Japan and spent his childhood in Vienna where regularly attending the opera house and concert halls formed his musical development.

Influenced by both cultures, Hattori is today one of the very few musicians of Asian heritage who is respected internationally for his interpretation of the Viennese Classics. He started playing the violin at the age of five and studied with Rainer Küchl at the Vienna Academy of Music, followed by further studies with Yehudi Menuhin and Vladimir Spivakov. In 1989 he won the International Yehudi Menuhin Violin Competition in England. After a decade of international activities as a violin soloist, he participated at the inaugural Maazel-Vilar Conductor’s Competition in New York in 2002, where he was given a major award and the opportunity to study conducting techniques with the late Lorin Maazel for the following 2 years.

Apart from his performing activities, Joji Hattori is President and Member of the Jury of the International Yehudi Menuhin Violin Competition and in 2003 he was made Honorary Member of the Royal Academy of Music, London.

Having studied social anthropology at Oxford University (St. Antony College), he also continues to research the questions around the national identity of human beings. Since 2015 he is also the owner of Shiki, a Japanese Fine Dining restaurant in Vienna.

19

ORQUESTRA SIMFÒNICA

DE LES ILLES BALEARS

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE LES ILLES BALEARS

CAT

L’Orquestra Simfònica de les Balears està considerada un dels referents simfònics a Espanya. Va ser creada l’any 1988 sota la institució denominada Fundació Pública de les Balears per a la Música, incloent el Govern Balear, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.

Malgrat que la història del simfonisme a les Illes Balears s’inicia als anys 40; la formació de l’orquestra com es coneix avui es deu al recentment desaparegut mestre Luís Remartínez, que va ser-ne titular i director artístic des de l’any 1988 fins a l’any 1994. Després l’han seguit els mestres següents: Philippe Bender (1994-1997) (2005-2009), Salvador Brotons (1997-2000) (2009-2013), Geoffrey Simon (2001-2002), Edmon Colomer (2002-2005), Josep Vicent (2013-2014).

Actualment el mestre Pablo Mielgo és el director titular i Joji Hattori “Special Artistic Advisor and Guest Conductor”.

L’Orquestra desenvolupa la seva temporada regular en l’àmbit simfònic (temporada d’abonament a l’Auditorium de Palma, concerts simfònics a Menorca, Eivissa i Formentera, temporada d’abonament a l’Auditorium de Manacor, concerts extraordinaris a Mallorca), així com en l’àmbit líric (temporades d’òpera de la Fundació Teatre Principal de Palma i dels Amics de l’Òpera de Maó). En la temporada d’estiu, l’OSIB desenvolupa el festival Estius simfònics, amb el Castell de Bellver com a seu principal, i col·labora amb altres festivals com el de Pollença o el Sunset Classics. A més de la seva programació artística, desenvolupa una extensa tasca pedagògica mitjançant el programa Simfònica en família, així com el programa Simfònica en societat en què porta la música a diferents mitjans socials més desfavorits.

Durant els últims 25 anys, l’Orquestra ha tingut com a acompanyats solistes de la rellevància internacional de Juan Diego Flórez, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza, Joaquín Achúcarro, Piotr Anderszewski, María Bayo, Simón Orfila, Katia i Marielle Labeque i el jove Francisco Fullana.

L’OSIB ha actuat en nombroses ocasions fora de les Illes Balears. Destaca el seu recent viatge al Teatre Reial de Madrid juntament amb el tenor Juan Diego Flórez; el viatge a Zurich per a un concert amb la mezzo Kate Lindsey; el concert al Radio Hall France de París amb Khatia Buniatishvili i el concert a la Sala de Drets Humans de la ONU.

21

Orquestra Simfònica Illes Balears Músics Primers violins • Smerald Spahiu, concertino • Gina Nicola, concertino associat • Jennifer Peck, solista, ajudant de concertino • Gloria Grati • Gabriel Martí • Paula Marquès • Andrei Melkumov • Margarita Navarro • Marc Nogues • Maria Luisa Payeras • Pavel Penchev • Christine Schedukat Segons violins • Barbara Walus, solista • Sebastià Pou, ajudant de solista • Agustí Aguiló • Carme Fullana • Roberto Moragón • Ferenc Rácz • Francisco Sard • Beth Super Violes • Sonia Krasnova, solista • Marta Hatler, ajudant de solista • Miguel Arola • Jun Kuroki • Junko Kuroki • Filippo Maschio • Luís Oliver • Elisabeth Romero • Jorge Pérez Violoncels • Emmanuel Bleuse, solista • Ibolya Rózsás, ajudant de solista • Luis Correa • Bisser Tchernokojev • Felipe Temes • Manuela Torres Contrabaixos • Martin Gregg, solista • Jozef Szafrañski, ajudant de solista • Philip Dawson • Wojciech Sobolewski

Flauta/Flautí • Enrique Sánchez, ajudant de solista Oboès • Javier Arnal, solista • Jordi Miralles, ajudant de solista Oboè/Corn anglès • Carlos Fortea, ajudant de solista Clarinets • Eduardo Bernabeu, solista • Juan José Pardo, ajudant de solista Clarinet/Clarinet Baix • Sílvia Insa, ajudant de solista Fagots • José Vicente Tatay, solista • Gerardo Beltrán, ajudant de solista Fagot/Contrafagot • Joana Rullan, ajudant de solista Trompes • Nigel Carter, solista • Miriam Merino, ajudant de solista • Joan Barceló, ajudant de solista • José Francisco Fortea, ajudant de solista • César Guillem, ajudant de solista Trompetes • Michel Herment, ajudant de solista/solista • Cyril Pouillet, ajudant de solista/ solista • Samuel Garcia, ajudant de solista Trombons • Jean Christophe Brunet, solista Tuba • Tobias Isern, solista Timbales • Armando Lorente, solista Percussió • Juan Carlos Murgui, ajudant de solista • Susana Pacheco, ajudant de solista

Flautes • Josep Miralles, solista • Estela Córcoles, ajudant de solista

COL·LABORADORS Catina Bibiloni, violí, Carlota Coll, violí, Marina Fuster, violí, Jorge Pérez, viola, Miquela Gayá, violoncel, Pablo Moreno, contrabaix, Maria del Mar Rodriguez, contrabaix

22

Gerència •

Pere Bonet, gerent

Equip Artístic • •

Pablo Mielgo Carrizo, Director titular i co.director artístic Joji Hattori, Special Artistic Advisor and Guest Conductor

Equip Tècnic • • • • • • • •

Cristina Martínez, cap de producció Katalin Szentirmai, arxiu i documentació musical Gloria Grati, secretari tècnic Maria del Mar Furió, serveis artístics Aina Gayart, auxiliar Francisca Pallicer, auxiliar Juan Ramón García, atriler Gustavo Riutort, serveis generals

PATRONAT DE LA FUNDACIÓ OSIB Presidenta • Consellera de Cultura, Participació i Esports: Francesca Tur Riera

Vicepresidenta • Directora General de Cultura: Joana Català Coll

Vocals nats • Secretari General: Guillem Joan Fullana Daviu • Director General (Funció Pública): Pedro Jiménez Ramírez • Director General Pressupostos: Joan Carrió Vidal

Vocals electes • Cap del departament de Cultura: Catalina Ferrando Ballester • Director General d’Esports i Joventut: Carles Gonyalons Sureda • Director General del Tresor: José Luis Gil Martín

Membres amb veu sense vot • Advocada CAIB: Isabel Monjo Bordoy • Vicepresident primer i conseller executiu de Cultura, Patrimoni i Esports: Francesc Miralles Mascaró – Consell de Mallorca • Conseller de Cultura, Educació i Patrimoni del Consell de Menorca: Miguel Àngel Maria Ballester • Conseller d’Educació, Patrimoni, Cultura, Esports i Joventut del Consell Insular d’Eivissa: David Ribas Ribas • Vicepresidenta primera. Consellera de Cultura, Educació i Patrimoni: Susana Labrador Manchado

PATROCINA :

PATROCINAD OR ESPECIAL TEMP OR ADA D’ABONAMENT 2018 -2019 :

G O I B

VICEPRESIDÈNCIA I CONSELLERIA INNOVACIÓ RECERCA I TURISME

AGÈNCIA D’ESTRATÈGIA TURÍSTICA ILLES BALEARS