Baleares Orquesta Sinfonica abono sep 2018-2019

TEMPORADA D’ABONAMENT 2018-2019 AUDITORIUM DE PALMA | 27/ 09/ 18 | 20. 30 H

#

01

CONCERT

#01

35’

1A PART

Candide obertura Leonard Bernstein (1918-1990)

Adagio per a corda Cindy McTee (1953) (de la Simfonia núm.1: Ballet per a orquestra)

Simfonia núm.70 en re major Franz Joseph Haydn (1732-1809) 1. Vivace con brio 2. Andante 3. Allegretto 4. Finale, Allegro con brio 20’

40’

PAUSA 2A PART

Simfonia núm. 4 op.98 en mi menor Johannes Brahms (1833-1897) 1. Allegro non troppo 2. Andante moderato 3. Allegro giocoso 4. Allegro energico e passionato

LEONARD SLATKIN, DIRECTOR ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS

NOTES AL

PROGRAMA

SOBRE L’OPTIMISME, LA DESESPERACIÓ I L’EQUILIBRI

CAT

Bàrbara Duran

Alegria, l’alegria de viure és present en l’obertura Candide de Berstein: la que canten els instruments de vent, les interrupcions de la secció de cordes en una orquestra convertida en fanfàrria a ple rendiment, en uns fragments reconeguts immediatament. Perquè s’ha de reconèixer que aquestes pàgines de Bernstein igualen, o potser superen, les de West Side Story, obren el cor a les experiències d’un optimisme sense embuts. El dinamisme i la bellesa extravertida del so orquestral no paren en cap moment. El tema presidit per la secció de les cordes posa una mica d’ordre emocional en un entramat divertit i brillant.

L’obertura Candide (1956) és la peça inicial d’un musical basat en una obra de Voltaire publicada el 1757. No ens estranya que l’obra es titulés, originalment, Candide ou l’Optimisme.

L’Adagio de McTee potser mostra la cara inversa. L’interrogant vital que comença, l’angoixa existencial i el poder del so per expressar-lo són palesos en una música que recull una llarga tradició dins la música occidental, amb referències no escrites en l’ús dels semitons com a expressió d’angoixa, sospir i nus existencial.

A vegades no parem atenció en el poder de determinats intervals melòdics. El semitò com a incertesa, dubte, el cromatisme com a metàfora d’un viatge permanent, no resolutiu, com a l’expressió màxima de la vivència individual dels sentiments. És difícil escriure sobre la percepció del so, però els amants de la música identificaran en aquesta peça la solitud, la tremenda sensació d’una existència punyent en moments vitals crítics. Cindy McTee no necessita explicar que compongué aquesta peça en moments d’extrema sensibilitat vital, els que seguiren a l’onze de setembre de 2001. El pes enorme de l’existència davant els desastres inexplicables, allò que sorgeix de les ombres i ens paralitza sobtadament. McTee adaptà aquesta peça d’una obra per a orgue i no amagà la seva relació amb altres adagios famosos com el de Samuel Barber. Les seqüències modals generen aquí un llenguatge que abraça les herències tonals i atonals sense que això signifiqui cap ruptura entre aquests dos mons.

5

La Simfonia núm. 70 en re major de Haydn (1779) conté tots els elements de la simfonia clàssica: l’esquema sonata del primer moviment, el minuet i trio inclosos en el tercer. Però el segon moviment, de manera poc habitual, presenta una estructura de cànon en variació doble, una mostra de com les variacions eren una estructura fonamental en el pensament musical del classicisme.

Brahms considerava Haydn com un dels seus mestres, i així va escriure unes variacions per a piano sobre un tema de Haydn, un homenatge a una llarga tradició de la qual Brahms era molt conscient. La Quarta Simfonia de Brahms (1885) és un desafiament per als oients: no solament per la seva estructura formal, sinó per la seva solidesa expressiva que obliga a “sentir” i a “pensar” més enllà del gaudi musical. El plantejament orgànic del material, cohesionat en cèl•lules i llavors que Brahms desenvolupa de manera complexa, no impedeix que aquest creixement sigui clarament percebut. El primer moviment és un exemple de la incansable recerca temàtica de Brahms, cosa que el converteix en un model de progressisme compositiu, eixamplant les variacions en el marc d’un desenvolupament continuat. En el segon, els clarobscurs orquestrals presideixen una secció que emana sensualitat tímbrica.

L’Allegro giocoso és dinàmic, amb tocs poc habituals del piccolo i del triangle; però és en el quart moviment on l’ús d’un baix essencialment barroc com el de la Passacaglia li permet explorar les possibilitats de la variació sobre uns fonaments que, malgrat ser previsibles, són usats per generar un model de reexposició i coda al final de les variacions. Un esplèndid resum formal dels esquemes de variació-sonata.

SOBRE EL OPTIMISMO, LA DESESPERACIÓN Y EL EQUILIBRIO

ESP

Bàrbara Duran

Alegría, la alegría de vivir está presente en la obertura Candide de Berstein: la que cantan los instrumentos de viento, las interrupciones de la sección de cuerdas en una orquesta convertida en fanfarria a pleno rendimiento, en unos fragmentos reconocidos inmediatamente. Porque se tiene que reconocer que estas páginas de Bernstein igualan, o quizás superan, las de West Side Story, abren el corazón a las experiencias de

6

un optimismo sin ambages. El dinamismo y la belleza extrovertida del sonido orquestal no paran en ningún momento. El tema presidido por la sección de las cuerdas pone un poco de orden emocional en un entramado divertido y brillante. La obertura Candide (1956) es la pieza inicial de un musical basado en una obra de Voltaire publicada en 1757. No nos extraña que la obra se titulara, originalmente, Candide ou l’Optimisme.

El Adagio de McTee quizás muestra la cara inversa. El interrogante vital que empieza, la angustia existencial y el poder del sonido para expresarlo son evidentes en una música que recoge una larga tradición dentro de la música occidental, con referencias no escritas en el uso de los semitonos como expresión de angustia, suspiro y nudo existencial.

A veces no prestamos atención al poder de determinados intervalos melódicos. El semitono como incertidumbre, duda, el cromatismo como metáfora de un viaje permanente, no resolutivo, como la expresión máxima de la vivencia individual de los sentimientos. Es difícil escribir sobre la percepción del sonido, pero los amantes de la música identificarán en esta pieza la soledad, la tremenda sensación de una existencia desgarradora en momentos vitales críticos. Cindy McTee no necesita explicar que compuso esta pieza en momentos de extrema sensibilidad vital, los que siguieron al once de septiembre de 2001. El peso enorme de la existencia ante los desastres inexplicables, aquello que surge de las sombras y nos paraliza repentinamente.

McTee adaptó esta pieza de una obra para órgano y no escondió su relación con otros adagios famosos como el de Samuel Barber.

Las secuencias modales generan aquí un lenguaje que abarca las herencias tonales y atonales sin que ello signifique ninguna ruptura entre estos dos mundos.

La Sinfonía n.º 70 en re mayor de Haydn (1779) contiene todos los elementos de la sinfonía clásica: el esquema sonata del primer movimiento, el minué y trío incluidos en el tercero. Pero el segundo movimiento, de manera poco habitual, presenta una estructura de canon en variación doble, una muestra de cómo las variaciones eran una estructura fundamental en el pensamiento musical del clasicismo.

Brahms consideraba a Haydn como uno de sus maestros, y así escribió unas variaciones para piano sobre un tema de Haydn, un homenaje a una larga tradición de la cual Brahms era muy consciente. La Cuarta

7

Sinfonía de Brahms (1885) es un desafío para los oyentes: no sólo por su estructura formal, sino por su solidez expresiva que obliga a “sentir” y a “pensar” más allá del disfrute musical. El planteamiento orgánico del material, cohesionado en células y semillas que Brahms desarrolla de manera compleja, no impide que este crecimiento sea claramente percibido. El primer movimiento es un ejemplo de la incansable investigación temática de Brahms, cosa que lo convierte en un modelo de progresismo compositivo, ampliando las variaciones en el marco de un desarrollo continuado. En el segundo, los claroscuros orquestales presiden una sección que emana sensualidad tímbrica. El Allegro giocoso es dinámico, con toques poco habituales del piccolo y del triángulo; pero es en el cuarto movimiento donde el uso de un bajo esencialmente barroco como el del Pasacalle le permite explorar las posibilidades de la variación sobre unos fundamentos que, a pesar de ser previsibles, son usados para generar un modelo de reexposición y coda al final de las variaciones. Un espléndido resumen formal de los esquemas de variación-sonata.

ABOUT OPTIMISM, DESPAIR AND BALANCE

ENG

Bàrbara Duran

Joy —the joie de vivre is present in Bernstein’s Candide opening. It is the joy sung by the wind instruments, the interruptions by the string section in an orchestra turned to fanfare at its full power, in some easily recognized fragments. Why not admit that Bernstein’s pages are on a par with (or even overtake) those of West Side Story: they open their heart to the experience of a straightforward optimism. Dynamism and the extrovert beauty of the orchestral sound do not fade for a moment.

The theme, presided by the string section, puts emotions in a certain order inside this funny and brilliant plot. Candide’s opening (1956) is the initial piece of a musical work based on a book by Voltaire, published 1757. No one will be surprised to know that it was originally entitled Candide ou l’optimisme.

It may be said that Mctee’s Addagio shows the reverse to that. The vital question rising, existential anguish and the power of sounds to express it, are visible ideas in a music that picks from a long tradition

8

in Western music —non-written references to the use of semitones as representatives of anxiety, sighs and the existential knot. Sometimes we do not realize the importance of a particular melodic interval. The semitone as uncertainty, doubt; chromatics as a metaphor of an eternal journey, non-resolute; the highest expression of individual perception of feelings. It is hard to write about sound perception, but in this piece music lovers wills identify solitude, the tremendous feeling of a poignant existence in critical vital moments.

Cindy Mctee does not need to recount that she composed the piece in a moment of extreme sensitivity, after September 11th, 2001. The enormous weight of existence before inexplicable disaster, that something coming from the shadows and suddenly paralysing us.

McTee adapted the piece from a work for organ, and does not hide its relation to other famous adagios, such as Samuel Barber’s. Modal sequences generate a language that embraces tonal and atonal legacies, without any break-up between both worlds.

Haydn’s Symphony No.7 (1779) contains every element in the classical symphony: a first movement with the structure of a sonata, and a minuet and a trio included in the third. But the second movement, quite unusually, presents the structure of a canon with a double variation —a display of how variations fundamentally structured the musical thinking in Classicism. Brahms considered Haydn as one of his masters, and thus wrote some variations for piano based on Haydn’s piece: a homage to a long tradition of which Brahms was fully conscious.

Symphony No.4 by Brahms (1885) is a challenge for listeners, not only because of its formal structure, but also due to the expressive solidity that obliges one to “feel” and “think” beyond musical enjoyment. The organic setting of the materials, drawn together in cells and seeds that he develops in a complex manner, do not stop their growth from being perceived. The first movement is an example of Brahms’ tireless research on theme, which sets him as a model for progressive composition, and enhances variations in a landscape of continuous development. In the second one, orchestral chiaroscuros produce a section of sensuality in timbre. The Allegro giocoso is dynamic, with surprising touches of the piccolo and the triangle; but it is in the fourth movement when an essentially Baroque bass (like the Passacaglia) allows him to explore the possibilities of variation on grounds that, though foreseeable, generate a model of re-exposition and the coda at the end of the variations. A splendid formal summary of the diagram variation/sonata.

9

LEONARD

SLATKIN

© Cindy McTee

LEONARD SLATKIN Director

CAT

Durant els anys 2017-18, l’aclamat director Leonard Slatkin celebra la seva desena i última temporada com a director musical de l’Orquestra Simfònica de Detroit (DSO) i la seva primera temporada en el nou paper de director honorari de la música a l’Orchestre National de Lyon (ONL); també celebra la publicació del seu segon llibre, Leading Tones: Reflections on Music, Musicians, and the Music Industry, i actuarà com a president del jurat del Concurs Internacional de Besançon per a Joves Directors. El seu programa com a director convidat inclou compromisos amb la Simfònica de San Luis, l’Orquestra Simfònica Nacional (EUA), la Filharmònica de Nova York, l’Orquestra de la Ràdio Nacional de Polònia, l’Orquestra Simfònica de Berlín i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa.

Els compromisos recents més destacats de la seva carrera inclouen una gira de tres setmanes per Àsia amb la DSO, gires pels Estats Units i Europa amb l’ONL, un festival de Mozart d’hivern a Detroit i compromisos amb l’Orquestra Simfònica de San Luis, l’Orquestra Simfònica de la WDR de Colònia, l’Orquestra Verdi de Milà i l’Orquestra del Teatre de Sant Carles de Nàpols. A més, va actuar com a president del jurat i director del Concurs Internacional de Piano Van Cliburn 2017.

Slatkin ha rebut 6 premis Grammy i 33 nominacions. Els seus enregistraments recents inclouen obres de Saint-Saëns, Ravel i Berlioz (amb l’ONL), i música de Copland, Rakhmaninov, Borzova, McTee i John Williams (amb la DSO). A més, ha enregistrat les simfonies completes de Brahms, Beethoven i Txaikovski amb la DSO. Guardonat amb la prestigiosa Medalla Nacional de les Arts, Slatkin també té el rang de Chevalier de la Legió d’Honor francesa. Ha rebut la Condecoració d’Honor de Plata d’Àustria, el Premi Gold Baton de la League of American Orchestras i el Premi de Reconeixement Especial ASCAP 2013 Deems Taylor pel seu llibre debut Conducting Business.

Slatkin ha dirigit pràcticament totes les principals orquestres del món. Com a director musical, ha ocupat diversos llocs a Nova Orleans, San Luis, Washington DC, Londres (amb la BBCSO) i Lió. També ha estat director convidat principal a Pittsburgh, Los Angeles, Minneapolis i Cleveland.

11

LEONARD SLATKIN Director

ESP

Durante los años 2017-18, el aclamado director Leonard Slatkin celebra su décima y última temporada como director musical de la Orquesta Sinfónica de Detroit (DSO) y su primera temporada en el nuevo papel de director honorario de la música en la Orchestre National de Lyon (ONL); también celebra la publicación de su segundo libro, Leading Tones: Reflections on Music, Musicians, and the Music Industry, y actuará como presidente del jurado del Concurso Internacional de Besançon para Jóvenes Directores. Su programa como director invitado incluye compromisos con la Sinfónica de San Luis, la Orquesta Sinfónica Nacional (EEUU), la Filarmónica de Nueva York, la Orquesta de la Radio Nacional de Polonia, la Orquesta Sinfónica de Berlín y la Orquesta Sinfónica de la Radio Finlandesa.

Los compromisos recientes más destacados de su carrera incluyen una gira de tres semanas por Asia con la DSO, giras por los Estados Unidos y Europa con la ONL, un festival de Mozart de invierno en Detroit y compromisos con la Orquesta Sinfónica de San Luis, la Orquesta Sinfónica de la WDR de Colonia, la Orquesta Verdi de Milán y la Orquesta del Teatro de San Carlos de Nápoles. Además, actuó como presidente del jurado y director del Concurso Internacional de Piano Van Cliburn 2017.

Slatkin ha recibido 6 premios Grammy y 33 nominaciones. Sus grabaciones recientes incluyen obras de Saint-Saëns, Ravel y Berlioz (con la ONL), y música de Copland, Rachmaninov, Borzova, McTee y John Williams (con la DSO). Además, ha grabado las sinfonías completas de Brahms, Beethoven y Tchaikovsky con la DSO. Galardonado con la prestigiosa Medalla Nacional de las Artes, Slatkin también tiene el rango de Chevalier de la Legión de Honor francesa. Ha recibido la Condecoración de Honor de Plata de Austria, el Premio Gold Baton de la League of American Orchestras y el Premio de Reconocimiento Especial ASCAP 2013 Deems Taylor por su libro debut Conducting Business.

Slatkin ha dirigido prácticamente todas las principales orquestas del mundo.

Como director musical, ha ocupado diversos puestos en Nueva Orleans, San Luis, Washington DC, Londres (con la BBCSO) y Lyon. También ha sido director invitado principal en Pittsburgh, Los Ángeles, Minneapolis y Cleveland.

12

LEONARD SLATKIN Music Director

ENG

In 2017-18, internationally acclaimed conductor Leonard Slatkin celebrates his tenth and final season as Music Director of the Detroit Symphony Orchestra (DSO), and his first season in the new role of Directeur Musical Honoraire with the Orchestre National de Lyon (ONL). He also welcomes the publication of his second book, Leading Tones: Reflections on Music, Musicians, and the Music Industry, and serves as jury chairman of the Besançon International Competition for Young Conductors. His guest-conducting schedule includes engagements with the St. Louis Symphony, National Symphony Orchestra, New York Philharmonic, Polish National Radio Orchestra, Deutsches SymphonieOrchester Berlin, and Finnish Radio Symphony Orchestra.

Recent career highlights include a three-week tour of Asia with the DSO; tours of the U.S. and Europe with the ONL; a winter Mozart Festival in Detroit; and engagements with the St. Louis Symphony, WDR Symphony Orchestra in Cologne, Verdi Orchestra in Milan, and San Carlo Theatre Orchestra in Naples.

Moreover, he served as chairman of the jury and conductor of the 2017 Van Cliburn International Piano Competition.

Slatkin has received six Grammy awards and 33 nominations. His recent recordings include works by Saint-Saëns, Ravel, and Berlioz (with the ONL) and music by Copland, Rachmaninov, Borzova, McTee, and John Williams (with the DSO). In addition, he has recorded the complete Brahms, Beethoven, and Tchaikovsky symphonies with the DSO (available online as digital downloads).

A recipient of the prestigious National Medal of Arts, Slatkin also holds the rank of Chevalier in the French Legion of Honor. He has received Austria’s Decoration of Honor in Silver, the League of American Orchestras’ Gold Baton Award, and the 2013 ASCAP Deems Taylor Special Recognition Award for his debut book, Conducting Business.

Slatkin has conducted virtually all the leading orchestras in the world. As Music Director, he has held posts in New Orleans; St. Louis; Washington, DC; London (with the BBCSO); and Lyon, France. He has also served as Principal Guest Conductor in Pittsburgh, Los Angeles, Minneapolis, and Cleveland.

13

PROPERS

CONCERTS

11/10

AUDITORIUM DE PALMA 11 D’OCTUBRE DE 2018 20:00H

Obertura “Il mondo della luna”, J. Haydn Concert latino, G. Montero “Así hablo Zaratustra”, R. Strauss GABRIELA MONTERO, PIANO PABLO MIELGO, DIRECTOR ACADÈMIA SIMFÒNICA ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS

19/10

AUDITORIUM DE MANACOR 19 D’OCTUBRE 2018 20:00H

Concert per a violoncel, A. Dvorak Simfonia núm. 4, P.I. Txaikovski PABLO FERRÁNDEZ, VIOLONCEL KEREM HASAN, DIRECTOR

25/10

AUDITORIUM DE PALMA 25 D’OCTUBRE 2018 20:00H

Five mystical songs, R. Vaughan Williams Simfonia núm.3 “orgue”, Saint-Säens Nänie, J. Brahms JOSÉ ANTONIO LÓPEZ, BARÍTON CORAL UNIVERSITAT ILLES BALEARS PABLO MIELGO, DIRECTOR ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS

3/11

TEATRE PRINCIPAL DE MAÓ 3 DE NOVEMBRE 2018 20:00H

Gala Lírica KETEVAN KEMOKLIDZE, MEZZOSOPRANO MARCELO PUENTE, TENOR COR AMICS DE L´ÒPERA DE MAÓ VALERIO GALLI, DIRECTOR

15

ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS Plantilla Primers violins • Smerald Spahiu, concertino • Gina Nicola, concertino associat • Jennifer Peck, solista ajudant de concertino • Paula Marquès, solista • Gloria Grati • Gabriel Martí • Andrei Melkumov • Roberto Moragón • Maria Lluïsa Payeras • Francisco Sard • Christine Schedukat • Beth Super Segons violins • Barbara Walus, solista • Sebastià Pou, ajudant de solista • Agustí Aguiló • Carme Fullana • Ferenc Rácz • Margarita Navarro* • Marc Àngel Nogués* • Pavel Penchev* • Ariadna Ferrer* Violes • Sonia Krasnova, solista • Marta Hatler, ajudant de solista • Miguel Arola • Jun Kuroki • Junko Kuroki • Filippo Maschio • Lluís Oliver • Elisabeth Romero • Jorge Pérez* Violoncels • Emmanuel Bleuse, solista • Ibolya Rózsás, ajudant de solista • Luis Correa • Bisser Tchernokojev • Felipe Temes • Manuela Torres Contrabaixos • Martin Gregg, solista • Jozef Szafrañski, ajudant de solista • Philip Dawson • Wojciech Sobolewski Flautes • Josep Miralles, solista • Mayte Abargues, ajudant de solista • Enrique Sánchez, ajudant de solista

Flautí • Enrique Sánchez Oboès • Javier Arnal, solista • Carlos Fortea, ajudant de solista • Jordi Miralles, ajudant de solista Corn anglès • Carlos Fortea Clarinets • Eduardo Bernabeu, solista • Sílvia Insa, ajudant de solista • Juan José Pardo, ajudant de solista Clarinet Baix • Sílvia Insa Fagots • José Vicente Tatay, solista • Gerardo Beltrán, ajudant de solista • Joana Rullan, ajudant de solista Contrafagot • Joana Rullan Trompes • Nigel Carter, solista • Miriam Merino, solista • Joan Barceló, ajudant de solista • José Francisco Fortea, ajudant de solista • César Guillem, ajudant de solista Trompetes • Michel Herment, solista / ajudant de solista • Cyril Pouillet, solista / ajudant de solista • Samuel Garcia, ajudant de solista Trombons • Jean Christophe Brunet, solista Tuba • Tobies Isern, solista Timbals • Armando Lorente, solista Percussió • Juan Carlos Murgui, ajudant de solista • Susana Pacheco, ajudant de solista • Carlota Cáceres* • Josep Devesa*

Gerència •

Pere Bonet, gerent

Equip Artístic • •

Pablo Mielgo Carrizo, Director titular i co.director artístic Joji Hattori, Principal director convidat i co.director artístic

Equip Tècnic • • • • • • • • •

Cristina Martínez, cap de producció Katalin Szentirmai, arxiu i documentació musical Luís Oliver, secretari tècnic Maria del Mar Furió, serveis artístics Aina Gayart, auxiliar Francisca Pallicer, auxiliar Roberto Vinciguerra, atriler Juan Ramón García, atriler * Gustavo Riutort, serveis generals

PATRONAT DE LA FUNDACIÓ OSIB Presidenta • Consellera de Cultura, Participació i Esports: Francesca Tur Riera

Vicepresidenta • Directora General de Cultura: Joana Català Coll

Vocals nats • Secretari General: Guillem Joan Fullana Daviu • Director General (Funció Pública): Pedro Jiménez Ramírez • Director General Pressupostos: Joan Carrió Vidal

Vocals electes • Cap del departament de Cultura: Catalina Ferrando Ballester • Director General d’Esports i Joventut: Carles Gonyalons Sureda • Director General del Tresor: José Luis Gil Martín

Membres amb veu sense vot • Advocada CAIB: Isabel Monjo Bordoy • Vicepresident primer i conseller executiu de Cultura, Patrimoni i Esports: Francesc Miralles Mascaró – Consell de Mallorca • Conseller de Cultura, Educació i Patrimoni del Consell de Menorca: Miguel Àngel Maria Ballester • Conseller d’Educació, Patrimoni, Cultura, Esports i Joventut del Consell Insular d’Eivissa: David Ribas Ribas • Vicepresidenta primera. Consellera de Cultura, Educació i Patrimoni: Susana Labrador Manchado

* Col·laborador

PATROCINA :

PATROCINAD OR ESPECIAL TEMP OR ADA D’ABONAMENT 2018 -2019 :