Petit llibre de la natura. Clima by Editorial Blume

PETIT LLIBRE DE LA NATURA

CLIMA

Títol original The Little Book of Weather

Edició Jason Hook, Slav Todorov Desenvolupament i direcció del projecte Ruth Patrick Disseny i direcció d’art Alex Coco, Lindsey Johns

Il·lustracions en color Claudia Myatt

Il·lustracion art i línia Ian Durneen

Traducció Carolina Bastida Serra Revisió de l’edició en llengua catalana

Deli Saavedra Director de Paisatges. Rewilding Europe Coordinació de l’edició en llengua catalana Cristina Rodríguez Fischer

Primera edició en llengua catalana, setembre del 2026

PRINCETON press.princeton.edu

ISBN: 979-13-88023-49-1 Dipòsit legal: B. 5810-2026 Imprès a la Xina

Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, ja sigui per mitjans mecànics o electrònics sense la deguda autorització per escrit de l’editor.

WWW.BLUME.NET

CRÈDITS DE LES IMATGES

Alamy Stock Photo: 51 Muhammad Mostafigur Rahman; 76 INTERFOTO / History; 109 Jochen Tack / imageBROKER.com GmbH & Co. KG; 130 Album. iStock: 22 FrankRamspott; 29 livetalent; 118 ugurhan; 124 Bob Gwaltney Photography; 144 oversnap. Nature Picture Library: 68 David Noton. Shutterstock: 10 Japan’s Fireworks; 17 glenrichardphoto; 38 Hannah Stanbury; 45 John D Sirlin; 52 Mykola Mazuryk; 58 Alex Segre; 85 Paramonov Alexander; 88 Tobetv; 90 Andreanicolini. Altres: 70 Assistent de fotografia (CPHoM) Robert F. Sargent (National Archives and Records Administration); 97 © Stephen Conlin 1986. Tots els drets reservats. Investigació del Professor J. Byrne TCD; 98 Exèrcit dels Estats Units; 137 NASA / GSFC / SDO; 151 NASA, ESA, STScI, A. Simon (Goddard Space Flight Center), M.H. Wong (University of California, Berkeley), i l’equip d’OPAL.

PETIT LLIBRE DE LA NATURA

CLIMA

CONTINGUT

MESOSFERA

Amesura que ascendim per l’atmosfera, la pressió disminueix i l’aire es fa menys dens. L’última capa del que considerem l’atmosfera és la mesosfera. Ara som molt lluny de la superfície terrestre, a una altitud de 50-85 km. La curvatura de la Terra i la foscor de l’espai ja són visibles.

En sabem molt menys de la mesosfera que de les capes inferiors de l’atmosfera, però amaga alguns fenòmens sorprenents i importants. Igual que a la troposfera, la temperatura augmenta amb l’alçada, i hi ha moltes turbulències i pertorbacions que agiten l’aire des de sota. Aquí també trobem els núvols més alts del món: els anomenats «núvols noctilucents», que al capvespre reflecteixen la llum del Sol més enllà de l’horitzó. De manera sorprenent, només la mesosfera d’estiu presenta les temperatures baixíssimes necessàries perquè apareguin núvols noctilucents, i té el rècord del lloc més fred de l’atmosfera, al voltant de -120 °C.

 Capes de l’atmosfera que mostren la mesosfera, a 50-85 km d’altitud, i la

circulació dels pols d’estiu a hivern (P) a la mesosfera. L’equador apareix a (E).

 Els núvols noctilucents de la mesosfera són visibles a l’estiu, just després del capvespre.

Núvols noctilucents

OSCIL·LACIÓ DE L’ATLÀNTIC NORD

Per als països al voltant de la conca de l’Atlàntic Nord, les condicions hivernals poden ser molt diferents d’un any al següent. Alguns hiverns són molt suaus, mentre que en altres el fred és molt intens. Si analitzem les diferències entre els hiverns, sovint trobem un patró similar: l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO, per l’acrònim en anglès). La NAO és el factor que determina de manera més decisiva el rigor de l’hivern a Amèrica del Nord, Europa i el nord d’Àfrica.

 En moltes zones del nord d’Europa i de l’est dels Estats Units, la neu està íntimament relacionada amb la NAO.

Quan està en fase negativa, el jet atlàntic es debilita i l’aire fred irromp en aquestes regions.

EFECTES

Sir Gilbert Walker, meteoròleg britànic, va definir i anomenar la NAO després d’estudiar registres meteorològics a la dècada de 1920. Aquest patró presenta pressió baixa sobre Islàndia i pressió alta sobre les Açores. Quan la NAO és positiva, el patró es reforça i la pressió és més baixa del normal sobre un territori ampli que se centra en Islàndia, mentre que en una gran regió sobre les Açores és més alta del normal. En aquesta fase, el corrent en jet de l’Atlàntic s’intensifica i es desplaça cap al nord. Això implica que el clima del nord d’Europa és més temperat, però també més humit i tempestuós, ja que arriben més ciclons atlàntics. En contrast, al Mediterrani i el nord d’Àfrica fa més fred de l’habitual durant la fase positiva de la NAO. Aquests efectes també s’estenen al costat occidental de la conca atlàntica, on trobem un clima suau a l’est dels Estats Units i temperatures més fredes a l’est del Canadà quan la NAO és positiva. En conjunt, això genera un patró quàdruple de temperatures, de manera que les temperatures de la costa est dels Estats Units varien en sincronia amb les del nord d’Europa.

VARIABILITAT CLIMÀTICA

La NAO ha variat de manera dràstica i ha provocat alguns dels hiverns més extrems del passat. A la dècada de 1960, l’oscil·lació va estar sovint en fase negativa, i el nord d’Europa va viure alguns dels hiverns més freds del segle xx. Més endavant, a la dècada de 1990, va canviar a la fase positiva, amb una sèrie d’hiverns suaus al nord d’Europa, marcats per inundacions i danys per tempestes. Aquestes fluctuacions van continuar, i l’hivern dels anys 2009-2010 es van registrar les NAO més baixes, amb fred intens i fortes nevades a gran part d’Europa, mentre que l’hivern de 2019-2020 va tenir una NAO positiva, amb una bateria de tempestes atlàntiques i precipitacions rècord a finals de l’estació al Regne Unit. Entendre i predir aquestes fluctuacions és un tema de gran interès entre els meteoròlegs.

EL

CLIMA ESPACIAL

El clima espacial sembla un concepte estrany. Com pot existir el clima a l’espai si no hi ha atmosfera? «Clima espacial» és el terme que s’empra per a les variacions en les condicions properes a l’espai, que inclouen partícules, radiació i camps electromagnètics que provenen majoritàriament del Sol. Aquests elements tenen efectes secundaris espectaculars, com les aurores, però també representen un risc creixent per a la societat. De fet, tot i que sembli insòlit, pot donar lloc a problemes molt pràctics i terrenals. A mesura que ens tornem més dependents de la infraestructura elèctrica amb cables i dels instruments elèctrics, cada cop estem més exposats als impactes del clima espacial. El març del 1989, una ejecció de massa coronal (conegudes com a CME per l’acrònim en anglès) va alliberar energia i matèria del Sol, i va induir un corrent tan intens en les línies de la xarxa de distribució elèctrica al Quebec (Canadà), que els transformadors es van cremar i tota la regió va patir una apagada.

SATÈL·LITS

Els satèl·lits, que avui són crucials per a les comunicacions i la navegació, hi són especialment vulnerables, perquè els fluxos de partícules d’alta energia provinents de les erupcions solars i les CME malmeten els sensibles instruments espacials. L’escalfament i l’expansió de l’atmosfera superior durant una tempesta solar també poden submergir de manera sobtada el satèl·lit en una atmosfera molt més densa, i això genera més resistència i canvis disruptius en l’òrbita.

PRONÒSTICS

L’amenaça del clima espacial és tan gran que diversos països el monitoren i el pronostiquen. Les partícules carregades de CME triguen uns quants dies a arribar, així que hi ha temps per emetre advertències, preparar la infraestructura elèctrica i protegir els satèl·lits dels efectes més greus. És important que ens prenguem seriosament el clima espacial, perquè encara no hem vist els efectes més negatius del Sol. El 1859, l’anomenat «esdeveniment Carrington» va cremar cables de telègraf i va provocar nombrosos incendis quan una CME massiva va afectar la Terra. Què faria avui un fenomen així, a la nostra infraestructura moderna i electrificada?

Tot i que el Sol sembla una font constant d’escalfor i llum, en realitat està en un remolí continu, amb camps magnètics fluctuants que transporten fluxos de plasma, àtoms ionitzats als quals s’han arrencat els electrons i han creat un gas conductor d’electricitat. De tant en tant, bucles de plasma magnetitzat esclaten des del Sol i, ocasionalment, se’n trenquen seccions senceres en una ejecció de massa coronal (CME). Si aquesta ejecció és dirigida cap a la Terra, uns dies després l’atmosfera superior és bombardejada amb partícules carregades i camps magnètics fluctuants, que poden induir corrents elèctrics nocius a la superfície terrestre.

EL NOSTRE SOL TEMPESTUÓS

Aquesta obra deliciosament dissenyada i il·lustrada, i plena de dades sorprenents, captivarà qualsevol amant de la natura. Es tracta d’un manual de referència accessible i entretingut sobre el clima al món. El coneixement de l’expert en la matèria es combina amb els dibuixos artístics originals i fotografies a color per concentrar tota l’essència del clima del nostre planeta en un flascó petit i exquisit. Pronòstics meteorològics, fenòmens extrems (huracans i tifons), canvi climàtic, futur del clima, mites, fets curiosos i història…: el resultat és una guia irresistible sobre el fascinant món del clima.

PETIT LLIBRE DE LA NATURA