Skip to main content

Petit llibre de la natura. Cetacis

Page 1


PETIT LLIBRE DE LA NATURA

CETACIS

BALENES, DOFINS I MARSOPES

ROBERT YOUNG | ANNALISA BERTA

Títol original The Little Book of Whales

Edició Jason Hook, Slav Todorov, Caroline West

Direcció creativa Alex Coco

Alex

Desenvolupament i direcció del projecte Ruth Patrick

Disseny i direcció d’art Lindsey Johns

Il·lustracions en color Tugce Okay

Il·lustració art i línia Ian Durneen

Traducció Carolina Bastida

Traducció Carolina Bastida Serra

Revisió de l’edició en llengua catalana

Manuel Vallesteros Vázquez

Ballesteros

Professor emèrit, Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona

Coordinació de l’edició en llengua catalana

Cristina Rodríguez Fischer

Primera edició en llengua catalana, setembre del 2026

© 2026 Naturart, S.A. Editat per BLUME

Carrer de les Alberes, 52, 2n, Vallvidrera 08017 Barcelona

Tel. 93 205 40 00 e-mail: info@blume.net

© 2024 UniPress Books Limited, Londres © 2024 Princeton University Press, Nova Jersey (Estats Units)

PRINCETON press.princeton.edu

ISBN: 979-13-88023-50-7

Dipòsit legal: B. 5802-2026

© 2026 Naturart, S.A. Editat UniPress Press, B. 5802-2026

Imprès a la Xina

Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, ja sigui per mitjans mecànics o electrònics sense la deguda autorització per escrit de l’editor.

WWW.BLUME.NET

WWW.BLUME.NET

CRÈDITS DE LES IMATGES

Alamy Stock Photo: 17 Hemis; 59 ZUMA Press, Inc.; 100 Natalia Pryanishnikova; 108 Volvox Inc.; 116 Walt Stearns; 126 Pictorial Press Ltd.; 131 MET/BOT. Dreamstime.com: 23 Kajornyot. Nature Picture Library: 10 Tony Wu; 35 David Fleetham; 49 Brian Skerry; 55, 122 Doc White; 69 Hiroya Minakuchi; 70 Chris & Monique Fallows; 92 SCOTLAND: The Big Picture; 96 Martha Holmes; 139 Doug Perrine; 144 Dave Watts. Shutterstock: 24-5 Nataly23; 33 beaverboy56; 39t 3D-Horse; 39b Sebastian Kaulitzki; 151 Phuttiwong. Altres: 79 Callan Carpenter; 82 Ewa Krzyszczyk, Shark Bay Dolphin Research Project. Referències addicionals d’il·lustració: 12 Hans Thewissen; 21 Pavel Riha; 85 Tursiops; 105b Alessio Marrucci; NOAA Fisheries (a tot el llibre).

PETIT LLIBRE DE LA NATURA

BALENES, DOFINS I MARSOPES CETACIS

2. Diversitat

CONTINGUT

4. Busseig i apnea

7. Intel·ligència i comunicació

8. Estructura

Mites

Dades curioses

TAXONOMIA DELS CETACIS

La taxonomia dels cetacis ha travessat una crisi d’identitat. Tradicionalment, el terme Cetacea es considerava un ordre, equiparable en rang a altres grans grups de mamífers com els carnívors, els rosegadors o els primats. Els artiodàctils, o mamífers amb peülles de dits parells, també constitueixen un ordre ben establert, i per això el reconeixement que els cetacis es troben integrats dins d’una branca dels artiodàctils va provocar una confusió considerable, que s’ha prolongat durant més de dues dècades.

EL NOU ORDRE DELS ARTIODÀCTILS

Alguns estudiosos han proposat un nou ordre, els cetartiodàctils, que bàsicament confereix el mateix rang a ambdós grups. Aquesta solució és problemàtica, perquè els cetacis van divergir de només una de les branques dels artiodàctils, així que es fa difícil justificar un rang equivalent. Altres veus defensen el manteniment dels dos grups com a ordres separats en benefici de l’estabilitat, tot i que estiguin clarament relacionats. Actualment, les comissions de taxonomia de la Societat de Mastozoologia Marina (Society for Marine Mammalogy, SMM) i de la Societat Americana de Mastozoologia (American Society of Mammalogists, ASM) defensen la idea dels cetacis com a un infraordre dins de l’ordre dels artiodàctils.

Aquesta solució representa de manera més precisa la jerarquia taxonòmica, però també implica que un ordre venerable que tradicionalment incloïa només els mamífers amb peülles ara incorpora, de manera discreta, els cetacis com una de les seves subdivisions principals, una combinació estranya que genera confusió per al públic general.

~ Misticets i odontocets ~

Els misticets tenen barbes en lloc de dents, mentre que els odontocets moderns es caracteritzen per dents homodontes dissenyades per capturar i subjectar les preses, però no per mastegar­les. Així doncs, en general, els odontocets ingereixen les preses senceres (tot i que, de vegades, dues orques poden cooperar per dividir una presa grossa). Els odontocets també tenen un front gras, o meló, que els ajuda a focalitzar el so durant l’ecolocalització.

AGRUPACIONS FORMALS I INFORMALS

Per al reconeixement de famílies i espècies, aquest llibre seguirà l’estructura aprovada per la comissió de taxonomia de la Societat de Mastozoologia Marina (Society for Marine Mammalogy, SMM).

Segons aquesta estructura, els misticets engloben quinze espècies que es divideixen en quatre famílies, i els odontocets, setanta-nou espècies classificades en deu famílies. Aquestes famílies es descriuen en detall a les pàgines següents.

En un to menys formal, gairebé tots els misticets formen part del que anomenem «grans balenes», un grup de definició vaga que inclou cetacis de més de 13 m de llargada. Amb mascles que superen els 18 m, el catxalot (Physeter macrocephalus) és l’únic odontocet que es compta entre les grans balenes.

Identificable per les tres crestes del rostre, el rorqual de Bryde (Balaenoptera edeni), que s’alimenta per envestida, és una de les grans balenes, amb una longitud de fins a 15 m.

DEPREDACIÓ A LES PROFUNDITATS

Tot i que els cetacis que bussegen a molta profunditat consumeixen nombroses espècies de peixos, les preses principals són, amb molta diferència, els calamars i els pops d’aigües profundes, que viuen a la zona crepuscular (200-1000 m) i a les aigües sense llum situades per sota. Mitjançant un ús extensiu de l’ecolocalització, els catxalots (Physeter macrocephalus ) i els zífids persegueixen preses individuals a gran profunditat i, quan els és possible, es dirigeixen a bancs i agregacions reproductives de calamars. S’estima que els cetacis consumeixen més de 100 milions de tones de calamars l’any i, d’acord amb els becs de calamar que es troben als estómacs, se sap que ingereixen més de 50 espècies, amb mides que varien des de pocs centímetres fins a gairebé la seva pròpia longitud corporal. El calamar gegant més gros que s’ha registrat mai mesurava 13 m de longitud, inclosos dos llargs tentacles que s’estenien 5 m des del mantell (cos), el cap i els braços. Els calamars colossals són una mica més curts, però el mantell mesura gairebé el doble que el del calamar gegant, fet que els converteix en els invertebrats més grossos que coneixem (pesen més de mitja tona). No és infreqüent trobar aquestes dues espècies; els catxalots en mengen milions cada any.

 Les escasses dents dels catxalots són suficients per subjectar els calamars. En canvi, els zífids, que tenen dos solcs ventrals, empren l’alimentació per succió.

 Sovint, els catxalots presenten cicatrius al cap, causades pels ganxos quitinosos i les ventoses dentades dels tentacles dels calamars gegants i colossals.

 La batalla entre els catxalots i els calamars gegants, amb braços i tentacles que s’agiten violentament, és una de les nostres visions típiques i romantitzades de la vida a les profunditats del mar; un fet sorprenent si tenim en compte que cap ésser humà ha observat mai aquest enfrontament.

ENCALLAMENTS MASSIUS

Els encallaments massius es produeixen en molts llocs del món quan grups de cetacis que, aparentment, estan sans, arriben a la costa, normalment alhora i al mateix lloc, s’encallen i solen morir a les platges. Aquests tipus d’encallaments poden afectar dos exemplars (sense comptar les parelles de mare i cria) o centenars d’animals. S’han documentat encallaments tant d’espècies petites com de grosses.

Sovint, els encallaments massius afecten els odontocets socials, com els caps d’olla comuns i els negres d’aleta curta (Globicephala melas i G. macrorynchus, respectivament); diverses espècies de zífids, en particular el zífid de Cuvier (Ziphius cavirostris) i el zífid de Stejneger (Mesoplodon

stejnegeri); les falses orques (Pseudorca crassidens); els dofins de flancs blancs de l’Atlàntic (Lagenorhynchus acutus), i els catxalots. A causa de l’alt grau de sociabilitat, quan un membre d’un grup queda encallat, sovint la resta el segueix.

QUÈ PROVOCA ELS ENCALLAMENTS?

Hi ha múltiples causes per als encallaments massius, tant naturals com derivades de l’activitat humana. Alguns encallaments de les darreres dècades a les illes Canàries, les Bahames i Hawaii s’han relacionat amb els sonars militars, que podrien causar sordesa temporal, fet que provoca que els cetacis es confonguin i es desorientin. Molts cetacis avarats mostren evidències d’altres traumatismes físics, com hemorràgies al cervell, a les orelles i en altres teixits. L’examen patològic d’un grup de zífids de Cuvier encallats a les illes Canàries durant un exercici naval el 2002 va informar per primer cop d’una malaltia similar a la descompressió, evidenciada per les bombolles de gas, les lesions associades i els embolismes en vasos i òrgans. La síndrome de descompressió o «mal del bussejador» és una afecció coneguda sobretot en els bussejadors que ascendeixen massa ràpidament després d’una immersió profunda (vegeu capítol 4, pàgina 57). Això suggereix que aquests cetacis podrien ser susceptibles a la formació de bombolles de gas en presència de pressions sonores intenses, o bé que els sons podrien induir­les a incórrer en comportaments arriscats; ambdós casos podrien fer­los vulnerables a l’encallament. S’han observat patologies similars després d’incidents amb sonars militars en encallaments recents (2004­2014) de zífids de Cuvier al Mediterrani.

En altres casos, és probable que els encallaments massius es derivin de les condicions meteorològiques, malalties per paràsits, floracions d’algues tòxiques i virus, a més de canvis en la topografia submarina. Tot i que són tràgics, aquests incidents han proporcionat als científics dades valuoses sobre moltes espècies que viuen mar endins en aigües profundes, que ens ajuden a entendre i protegir aquests cetacis tan difícils d’estudiar.

 Avarament massiu de caps d’olla negres d’aleta llarga. Aquesta espècie és especialment vulnerable, ja que viu en societats matriarcals molt sociables.

Aquesta obra deliciosament dissenyada i il·lustrada, i plena de dades sorprenents, captivarà qualsevol amant de la natura. Es un manual de referència accessible i entretingut sobre el món dels cetacis. El coneixement d’experts en la matèria es conjuga amb dibuixos artístics originals i fotografies en color per concentrar tota l’essència dels cetacis del nostre planeta en un flascó petit i exquisit. Anatomia i diversitat dels cetacis, reproducció, hàbitat i estructura social, fets curiosos, mites, folklore i cultura popular...: el resultat és una irresistible guia sobre la fascinant vida dels cetacis.

PETIT LLIBRE DE LA NATURA

ARANYES

ARBRES

CETACIS

CLIMA

DINOSAURES

ESCARABATS

FONGS

PAPALLONES

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Petit llibre de la natura. Cetacis by Editorial Blume - Issuu