Memoria DE la
retirada 1939 Èxode i exili
Dirigit per
Miquel Dewever-Plana
AR T EM CE T
ERA
Direcció, coordinació editorial, concepte gràfic i maqueta Miquel Dewever-Plana Projecte Marie Sola Fotografies, recopilació i transcripció dels testimonis Alumnes de l’institut Déodat de Séverac (Ceret) Traducció Lluïsa Moreno Llort Maqueta Cristina Carbonell Márquez Coordinació editorial Cristina Rodriguez Fischer Primera edició en llengua catalana, juny de 2022 © 2022 Naturart S.A., Editat per BLUME Carrer de les Alberes, 52, 2n, Vallvidrera 08017 Barcelona - España Tel. 93 205 40 00 email: info@blume.net © 2022 Artem&Cetera. Association Culturelle 25 rue des Bezines. 16000 Angoulême - França © 2022 Miquel Dewever-Plana © 2022 Marie Sola © 2022 Serge Barba © 2022 Maxime Escriba I.S.B.N.: 978-84-19094-68-1 Dipòsit legal: B. 9123-2022 Imprès a Tallers Gràfics Soler, Esplugues de Llobregat (Barcelona) www.blume.net www.artem-cetera.org www.miquel-dewever-plana.com www.deodat-de-severac-ceret.mon-ent-occitanie.fr Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ja sigui per mitjans mecànics o electrònics, sense la deguda autorització per escrit de l’editor. Preservem el medi ambient. En la producció dels nostres llibres intentem, amb el màxim esforç, complir amb els requisits mediambientals que promouen la conservació i l’ús responsable dels boscos, especialment dels boscos primaris. Així mateix, per la nostra preocupació pel planeta, intentem utilitzar al màxim els materials reciclats, i sol·licitem als nostres proveïdors que facin servir materials, el procés de fabricació dels quals estigui lliure de clor elemental (ECF) o de metalls pesants, entre d’altres.
Memoria DE la
retirada 1939 Èxode i exili
Dirigit per
Miquel Dewever-Plana
“Mireu, mireu tota aquella gent que baixa!
Amb el nas enganxat a la finestra, vam veure centenars de persones que arribaven de la muntanya”
Joseph Ribes 90 anys Joseph Duniach 91 anys Testimonis de l’èxode
«Érem pobres, però vam fer el que vam poder. Els vam amagar i en vam tenir cura durant uns quants dies» Joseph Ribes i Joseph Duniach
T
eníem 8 i 9 anys i estàvem tranquils a classe quan uns quants companys nostres van cridar: «Mireu, mireu tota aquella gent que baixa!». En aquell moment, amb el nas enganxat a la finestra, vam veure centenars de persones que, vingudes de la muntanya, van arribar fins a l’entrada del poble.15 Va ser a finals de gener del 1939. Les tropes senegaleses16 van formar una barrera per intentar controlar aquella allau humana.17 En acabar la classe, les autoritats ens van obligar a quedar-nos a l’escola. Després, a la tarda, els nostres pares van poder recollir-nos per portar-nos altre cop a casa. Tan bon punt vam arribar, van dur els espanyols a la Verneda, que era el centre turístic del municipi. Però de seguida es van quedar sense espai. Val a dir que durant dos o tres dies l’onada humana va ser contínua. Van haver de requisar altres llocs, com les escoles municipals, el castell fortificat, la sala de cinema, garatges privats, l’església de Sant Martí; fins i tot van concentrar els refugiats al camp. Durant tres mesos no vam tenir classes perquè els professors s’encarregaven de repartir una mica de menjar als nens i nenes refugiats. Jo vivia a prop del pont per on s’havia de passar per arribar al poble. Un dia, els refugiats van dur a casa meva dues persones molt malferides. Van demanar als meus pares si no els feia res acollir-les. Una havia rebut un impacte de bala al genoll i l’altra en tenia una al pulmó. Érem pobres, però vam fer el que vam poder. Els vam amagar i en vam tenir cura durant uns quants dies 26
fins que la Creu Roja va venir a buscar-les. L’home ferit al genoll va tornar al cap de tres anys per agrair-nos amablement que li haguéssim salvat la vida. El seu company, per desgràcia, va morir a l’hospital. Aquell home sí que era bona persona, però amb d’altres calia anar amb compte. Des de la casa podíem veure el campament provisional que era a la vora del Tec. Una nit, vam sentir cantar els homes del camp i sabíem que la cosa pintava malament. Algunes vegades els cants servien per encobrir els crits. Com que aquells homes no tenien les mateixes idees polítiques, a vegades hi havia revenges. Aquell exili devia ser terrible per a aquella gent. D’un dia per l’altre van haver d’abandonar casa seva, carregar-se un sac a l’esquena i anar-se’n sense saber com els rebrien. Avui ja som vells i viuen molt poques persones de la nostra generació. No obstant això, cal no oblidar el que ha passat; per això en donem testimoni. Ho fem sempre junts perquè a ell li costa expressar-se, però hi sent perfectament, i jo estic sord com una tàpia, però puc parlar. Per tant, entre tots dos ens complementem!
27
•••
memoria DE la
retirada 1939 Èxode i exili El 26 de gener de 1939, Barcelona va caure en mans dels franquistes. A partir d’aleshores, milers de famílies republicanes van prendre el camí de l’exili cap a França. Van haver de renunciar a tot amb el cor encongit. No obstant això, la pena que els devastava era tan forta com el desig de llibertat que els animava. I per més difícil que fos, aquests republicans no podien concebre abandonar aquesta llibertat. Entre ells, nens, a vegades molt joves, seguien els seus pares, experimentant l’exili, els camps d’ internament i de concentració i moltes privacions. Avui, més de vuitanta anys després, aquests nens arriben al crepuscle de les seves vides i desitgen més que mai transmetre com a llegat aquesta dolorosa experiència a les generacions més joves. Guiats pel fotoperiodista Miquel Dewever-Plana, els alumnes de l’institut Déodat de Séverac de Ceret (Pirineus Orientals francesos) van tenir el privilegi de conèixer-los i escoltar-los. Van gravar els seus testimonis i records d’un passat llunyà, mitjançant un enfocament fotogràfic documental contemporani, i ens fan conèixer alguns aspectes de la vida d’aquesta gent amb sensibilitat i poesia. Aquest llibre vol retre homenatge al seu coratge i inscriure llur veu en la història. Tant de bo que els qui mirin aquest llibre se sentin enriquits i aprenguin d’aquests fets passats. Que aquesta «memòria de la Retirada» conservi eternament els rostres i el record d’aquests fills i filles de republicans exiliats. Marie Sola Rose-Marie Faury Maxime Escriba
Preservem el medi ambient • Reciclem i reutilitzem. • Utilitzem paper procedent de boscos de gestió responsable.
ISBN 978-84-19094-68-1
AR T EM CE T
ERA
9 788419 094681