

C A P Í T O L 1
La pr imera frase d’una històr ia és molt impor tant. És el pr imer contacte que tens amb l’obra i, segons com, pot ser l’últim. En el meu cas, o, més ben dit, pel que fa a mi, en relació amb el que us vull explicar, aquesta pr imera frase, el pr imer concepte, podr ia haver estat «Ar xiu secret a les teves mans». Sov int passa que alguns ar xius, d’aquells que duen per totes bandes imprès TOP SECRET a cop de tampó sucat en tinta vermella, es perden en la foscor dels temps… i dels magatzems. El meu ar xiu secret feia cinquanta-nou anys que estava oblidat i ar raconat. El vaig localitzar l’agost del 2001 d’una manera gairebé for tuïta.
He re l le g it e l paràg r af anter ior i he t re t alguna conclusió, com ar a que, si pre tenc explicar-vos una històr ia plena de p ersonatges, invents, v iatges i aventures, haig d’anar més p er feina; també que si no us dic qui sóc jo, no p o dreu s i t u a r p ro u b é l a t r a m a , p e rq u è e l p u n t d e v i s t a é s d i f ere n t s i s ó c u n n e n a m b u l l e re s , u n a n o i a s e x y , u n f o r ç u t d e l c i rc o, fins i tot, un gos feixuc i bavós.
Us confessaré que és el pr imer cop que provo d’escr iure una històr ia. No sóc escr iptor, o sí, però d’informes, perquè sóc investigador. No, no us imag ineu un investigador pr ivat amb bar ret de feltre, revòlver i cigar reta als llav is; sóc, o em
considero, un investigador científic de processos de recerca de tecnolog ia avançada. Ara no m’hi dedico tant com voldr ia, a fer de científic, però precisament l’any 2001 estava seguint unes pistes per a la tesi doctoral sobre invents relacionats amb la matèr ia i sistemes de transg ressió quan vaig localitzar l’ar xiu de què us parlo. Tot i això, ja us avanço que la meva par ticipació en la històr ia no és gaire impor tant, no us espereu un heroi valent i intrèpid que repar teix mastegots als dolents i petons a les noies. De fet, els herois valents i intrèpids no solen escr iure les seves històr ies, sempre hi ha algú que les hi escr iu, suposo que és perquè tenen massa feina salvant qui toqui. Amb això no vull dir que els herois valents i intrèpids siguin bur ros i no sàpiguen escr iure mínimament. No ho sé, tot plegat, perquè no n’he conegut mai cap, d’heroi. De noia valenta i intrèpida, sí… però això ja ar r ibarà.
Ah, em dic Nuno Peixoto. Sóc por tuguès, amb un marcat accent català per par t de mare, la senyora Ribes. Quan va començar aquesta història, l’any 2001, tenia vint-i-cinc anys.
C A P Í T O L 2
El petit bagul, el del secret amb cinquanta-nou anys de solatge, el que vaig trobar en un magatzem humit del por t de Funchal, a l’illa de Madeira, contenia una agenda amb tot de notes, fórmules, llistes i gargots, que volien ser plànols i esquemes, i una sèrie de bobines de cinta de magnetòfon. Concretament, disset bobines, cadascuna dins la seva llauna (sor t d’això, perquè si no estarien més malmeses del que ho estaven); onze duien unes etiquetes blanques enganxades a la tapa, on hi havia escrites unes dates, i sis més, en comptes d’etiqueta, duien pintat un nombre, de l’1 al 6.
Abans de detallar-vos què hi hav ia escr it a l’agenda i si vaig aconseguir esbr inar el contingut de les cintes, us explicaré tan resumit com pugui els motius que em van dur fins allà on era.
Jo sempre he sigut un apassionat de la ciència i, esp ecialment, de les te cnol o g ies avança des aplica des. Per dirho fàcil, m ’ ag r a da invest ig ar energ ies alter nat ives, sistemes de comunic a ció ca da cop més sofist icats , pro cessa dors const r uït s amb uns mater ials conduc tors en constant e volució que aug menten la ve lo citat de pro cés fins a límits imp ensables… Però, sobre tot, m ’entusiasmen e ls invents p arac ie ntífic s que tenen ar re ls molt fondes, com ar a les
fór mules d’al químia amb les quals es pre tenia conver t ir e l plom en or, e ls b eur atges que en comp tes de fer passar un mal de panxa o mil lor ar una lumbàlg ia prome t ien l’amor, la r iquesa o la v ida e ter na, e ls g inys est r ambòt ics que hav ien de p er me t re a l’home volar, passar tant de temps com volgués sota l’aigua, cór rer com, com… com un processa dor infor màt ic!

L’agost del 2001 ja feia tres o quatre mesos que seguia la pista d’uns rumors publicats a la premsa de seixanta anys enrere, o sigui el 1941 i el 1942. Eren pocs i molt discrets, sense foto ni res, i estaven mig amagats entre notícies sobre la Segona Guerra Mundial, i també entre resultats espor tius, cròniques de casaments de fills de r ics i declaracions polítiques tan pomposes com buides. En total vaig localitzar cinc ar ticles en què es parlava d’uns exper iments que tenien lloc a Madeira. Les fonts no semblaven gaire autor itzades, sobretot perquè els diar is que se ’ n feien ressò eren generalistes, poc impor tants en l’àmbit internacional i gens en el científic. I perquè ja en aquells anys, tot i que molt més en els poster iors, les llegendes sobre el poder dels nazis en tota mena de plans malèfics o utòpics eren molt habituals: des d’afirmar que tenien una colònia de soldats a la Lluna construint naus per envair la Ter ra quan la població menys s’ho esperés, fins a dir que buscaven el Sant Greal al monestir de Montser rat; també que es feien assessorar per mèdiums o que, i això sí que és tr istament cer t, utilitzaven els presoners per posar en pràctica experiments cruels amb la investigació mèdica com a excusa…
Però en l’època de què us parlo els rumors només eren científics, tot i que estaven relacionats, això sí, amb armament secret que s ’utilitzar ia durant la guer ra, la Segona Guer ra Mundial, que hav ia començat el 1939 i durar ia fins al 1945. Entre totes aquestes notícies, en molts casos filtrades pels mateixos nazis per mostrar com aquell qui res el seu abassegador potencial bèl·lic, n’hi hav ia una que no
estava relacionada amb ells, o no directament: parlava d’un laborator i que treballava en un invent denominat «líquid transmatèr ic». Com que, per la poca informació que donava la nota (i, en canv i, tot el que suposava, intuïa o directament inventava el redactor, un tal Amelio Sousa), tot plegat estava basat en unes fórmules alquímiques, el meu nas es va excitar amb la flaire d’una suculenta investigació.
D e s p r é s d ’ a qu e l l a re ce rc a p a c i e n t , a h o re s m o r te s , p e r
a co n s e g u i r e l s c i n c ú n i c s tex to s re l a c i o n a t s a m b e l m i s te -
r i ó s l í qu i d , v a i g a r r i b a r a l f i n a l d ’ u n a d e l e s e t a p e s d e l re co r re g u t q u e j a e s t av a s e g u i n t s e n s e s e r- n e d e l to t co n s -
c i e n t . E l s e g ü e n t p a s e r a v i a t j a r a Ma d e i r a i f e r u n a i nve s -
t i g a c i ó s o b re e l te r re ny. Pr i m e r d e to t , vo l i a l o c a l i t z a r
Am e l i o S o u s a , q u e e r a l ’ ú n i c q u e h av i a s i g n a t d u e s d e l e s
n o t í c i e s , l e s d e l D i á r i o d e No t í c i a s d a Ma d e i ra . Le s a l t re s
t re s e re n a n ò n i m e s : d u e s a l d i a r i Jo r n a l Fol h a d e S a n t a
C l a ra , d e Co ï m b r a , i l a te rce r a l ’ h av i a l l e g i t e n u n a m e n a
d e re v i s t a q u e e s v a p u b l i c a r d u r a n t p o c s m e s o s i qu e e s
d e i a Ut o p i c u s Mo d e r n u s , s e n s e a d re ç a co n e g u d a , to t i q u e
p ro b a b l e m e n t e r a i m p re s a a L i s b o a , s e go n s l e s d a d e s
d ’ u n a i m p re m t a q u e a p a re i x i e n e n u n r a c ó . E n d u e s d e l e s
n o te s e s co m e n t av a l a v i s i t a o f i c i a l a l ’ i l l a d e Ma d e i r a
d ’ u n a d e l e g a c i ó d e l ’ Ar à b i a S a u d i t a , co i n c i d i n t a m b l a
p re s è n c i a d ’ u n s p e t i t s s u b m a r i n s a n co r a t s a l p o r t . Po t s e r
n o te n i e n c a p re l a c i ó a m b e l l a b o r a to r i , p e r ò c a l d r i a
i nve s t i g a r- h o.
La ver itat, i ho poso per escr it perquè no em prengueu
per un il·lús, és que no tenia gaires esperances d’aconseguir
cap resultat positiu. Com que en aquell moment, però, em quedaven unes quantes setmanes de vacances abans de tornar a la feina de professor associat i una cosina meva, que es diu Rosalina i treballa en una agència de v iatges, m’hav ia aconseguit una ofer ta immillorable de vol d’anada i tornada Lisboa-Funchal, amb allotjament a mitja pensió, doncs me ’ n vaig anar cap a Madeira.

El dotzè dia va arribar a les costes dels Estats Units. Havia de prendre precaucions si no volia que el confonguessin amb un submarí amb intencions bèl·liques. Cal dir que cap dels submarins no duia banderes, escuts ni emblemes. Sovint, però, el fet de no identificar el que se’ns acosta encara ens fa estar més alerta.
A prop de Nova York, un fort corrent el va xuclar cap al riu Hudson i, abans que se n’adonés, Heini estava aturat a l’estació de metro de Bowery Street, a l’andana, envoltat de gent, d’usuaris del transport públic que no li feien gaire cas. A Nova York, poques coses sorprenen els ciutadans, i encara menys si surten de les profunditats inhòspites del metro. Bé, aquesta manera de ser i de reaccionar ja es va encarregar de trencar-la el fill de Rashîd, tal com us he explicat. Ara s’han tornat una mica paranoics amb les agressions externes.
