On s’explica la història de l’Osvald
L’Osvald era un jove elefant que havia a c o n s e g u i t e l s e u g r a n s o m n i : e s t u d i a r m ú s i c a . F e i a e l s c u r s o s d e d i r e c c i ó a l conservatori de la Gran Ciutat, on vivia amb la seva cosina Marcel·lina cal dir que a la Ciutat dels Elefants no hi havia conservatori, ja que era força petita.
E l s p a r e s d e l ’ O s v a l d , a l p r i n c i p i , n o volien que el seu fill fos músic ni que marxés de casa tan aviat. Ara, però, se sentien molt orgullosos d’ell. L’havien anat a veur e d i r i g i r e l s e u p r i m e r c o n c e r t i e s v a n emocionar de tan bé com ho va fer.
P e r ò n o t o t h a v i a e s t a t t a n s e n z i l l : e l primer dia de l’Osvald al conservatori va
ser un veritable daltabaix. Primer va fer miques el piano i va tenir un gran proble-
m a a m b l a f l a u t a t r a v e s s e r a . D e s p r é s , com que tenia massa força, va destrossar tots els instruments de percussió; quan va p r o v a r e l s d e c o r d a , c o m q u e n o t e n i a dits, va trencar totes les cordes de l’arpa
i d e l s a l t r e s i n s t r u m e n t s . I a m b e l s d e vent, va provocar un huracà dins de l’aula. Per sort, l’Osvald no es va rendir i finalment va trobar el seu lloc en el camp de la música: seria director. Podia dirigir
a m b l a t r o m p a , i n i l a s e v a f o r ç a , n i l a
seva bufera ni el fet de no tenir dits no li impedirien poder ser un bon músic. Així, res ni ningú no corria perill al seu costat.
A r a f e i a e l d a r r e r c u r s d e d i r e c c i ó .
Hav i a f e t m o l t s a m i c s i e s t a v a m é s f e l i ç
q u e u n g í n j o l . E l s e u m i l l o r a m i c , u n
n a n q u e e s d e i a P o l , e s t a v a e s t u d i a n t
v i o l í i t a m b é c a n t a v a a l c o r q u e d i r i g i a
l ’ O s v a l d . To t s e l s i n t e g r a n t s d e l a c o r a l s’havien convertit en bons amics.
N o e r a e s t r a n y q u e s ’ h a g u é s f e t a m i c
d ’ u n n a n , d ’ u n a g i r a f a i d ’ u n e l f . L a
On l’Osvald explica el seu neguit
Així era la vida del jove elefant. Estava molt conte nt de com anaven els seus
e s t u d i s i l a d i r e c c i ó l i a g r a d a v a d ’ a l l ò
m é s . E l s m a t i n s e l s t e n i a o c u p a t s a m b les classes i, tres cops la setmana, dirigia el cor del conservatori. També havia co-
m e n ç a t a a n a r a l g i m n à s i d e t a n t e n t a n t j u g a v a a t e n n i s a m b e l s e u a m i c Pol.
L’Osvald era molt feliç, encara que no del tot. Hi havia una cosa que li costava molt d’acceptar: no podia tocar cap ins-
t r u m e n t . N o s ’ h i h a v i a r e s i g n a t e n c a r a i n o h a v i a d e i x a t d e d o n a r- h i v o l t e s . J a havia provat tots i cadascun dels instru-
ments que existeixen i havia vist que no en podia tocar cap. Què podia fer? Segur
q u e s i h i p e n s a v a h i t r o b a r i a u n a s o l ució. Ell, però, no l’havia trobat. La veritat és que no ho havia dit a ningú perquè encara se sentia avergonyit d’haver trencat tantes coses al conservatori…
M a l g r a t t o t , c o m q u e j a h a v i a p a s s a t f o r ç a t e m p s , l ’ O s v a l d v a d e c i d i r p a r l a rne amb en Pol. Un dia, mentre menjava xocolata amb melindros per berenar, l’e-
l e f a n t v a p e n s a r q u e a q u e l l e r a e l m oment idoni per explicar-li-ho.
— S a p s q u è e m p a s s a , P o l ? — v a d i r
l ’ O s v a l d . N o e m p u c t r e u r e d e l c a p
q u e n o p u g u i t o c a r c a p i n s t r u m e n t , e m
sap més greu…
Ò n d i a , O s v a l d ! v a r e s p o n d r e e n
P o l — . C o n t i n u e s d o n a n t v o l t e s a a i x ò ?
Em pensava que t’havies oblidat del tema.
N o r e c o r d e s e l q u e e t v a p a s s a r ? Q u a n
h i p e n s o … E n c a r a h i h a e l s s e n y a l s d e l’huracà a la classe.
Com vols que no ho recordi. Quina vergonya que vaig passar! —va respondre
l’Osvald—. Si existissin instruments per a elefants, tot això no m’hauria passat…
En Pol es va quedar una estona en si-
l e n c i . N o l i a g r a d a v a v e u r e a i x í e l s e u
a m i c . D e s o b t e , l i v a v e n i r u n a i d e a a l
cap i va dir: Osvald! No t’emocionis gaire, però
s e m ’ a c a b a d ’ a c u d i r u n a c o s a . Ti n c u n
a m i c , e n K u r t P e r s k l a , q u e é s l u t i e r ; j a saps què fan, oi?
— I t a n t ! — v a r e s p o n d r e l ’ O s v a l d — .
Són els artesans que fan els instruments de corda, els violins, les violes, etc. Però, què vols dir, que em pot ajudar?
D o n c s n o h o s é v a d i r e l n a n , p e r ò l i h o p o d r í e m a n a r a p r e g u n t a r.
E l q u e p a s s a é s q u e n o v i u a l a G r a n Ciutat, sinó força més lluny. I no hi podem anar en tren, hi ha massa quilòmetres; haurem d’agafar un avió.
Q u è d i u s a r a ! S i m a i n o h e a n a t e n
a v i ó , j o ! — v a e x c l a m a r l ’ O s v a l d m o l t il·lusionat—. Quan ho expliqui als pares no s’ho creuran! I quin és aquest lloc tan i tan lluny?
— É s e l P a í s d e l N o r d , q u e , p e r c e r t , és molt conegut perquè allà la música és
m o l t i m p o r t a n t . A t o t e s l e s e s c o l e s e l s nens aprenen a tocar un instrument —va respondre en Pol.
— S í , j a h o h a v i a s e n t i t d i r … Ta n t d e bo a tot arreu fos igual. I creus que el teu amic sabrà què fer? —va preguntar l’elefant.
—No n’estic segur, però no hi perdem
r e s s i p a r l e m a m b e l l d i r e c t a m e n t . A
més, estic convençut que t’agradarà molt conèixer en Kurt. Què me’n dius? Anem de viatge? —va dir el nan, molt content.
—Saps què et dic, Pol: anem de viatge! País del Nord, ara venim! va dir l’Osvald, molt animat i amb un somriure immens a la cara. 20
