Skip to main content

L'estrany

Page 1


Capítol 1

U N E S T R A N Y A C A S A

El dia que la mare em va dir que llogar ia l’habitació del fons vaig tenir dues reaccions. La pr imera, d’empipament, perquè un estrany v iuria amb nosaltres. La segona, d’excitació, perquè d’aquesta manera passar ia alguna cosa diferent en les nostres v ides. Això de tenir dues reaccions tan oposades et crea una sensació molt estranya, com quan estàs cremant de febre però tens esgar r ifances. No sabia quina de les dues era la més for ta fins que vaig comprendre que, tenint en compte com estaven de malament les coses, ne cessitàvem e ls diners, i molt. Per tant, em vaig resig nar, vaig acceptar allò que el destí m ’ofer ia i em vaig mentalitzar per a l’ar r ibada del rellogat, tot i que la mare m’hav ia dit que aquesta paraula no li ag radava gens, que ella prefer ia utilitzar-ne una altra de més idònia, com ara hoste.

Així doncs, ens vam disposar a compar tir el nostre espai v ital amb una persona desconeguda, que tant podia ser home com dona, jove o g ran. Un mister i.

D’entrada, a la mare li va anar bé tenir alguna cosa en què pensar i en què ocupar-se. Va posar fil a l’agulla: va endreçar l’habitació, que no es feia ser v ir des de la mor t de

l’àv ia, va llençar un munt de coses inútils i la va deixar llesta per ser ocupada, amb un llit, un armar i, un mirall de paret, un moble baix amb calaixos, un penja-robes, una cadira i un rentamans amb una palangana. També l’haur ia pintat, però el senyor Abelard, el de ca l’adroguer, no ens va voler fiar la pintura. Per tant, va tapar una taca de la paret amb un quadre que va trobar a l’habitació dels mals endreços i va dissimular una esquerda col·locant-hi el penjarobes just al davant. Pel que fa al pany, en va fer ser v ir un de molt vell que guardava en un bagul, ja que la mare era de les que no llençava res.

L’habitació feia goig de veure.

El millor va ser veure-la somr iure.

Ja està! va sospirar.

I si ve molta gent? em vaig interessar jo.

Tant de bo.

Com decidirem qui es queda?

Bé, el pr imer sempre té preferència.

Però i si no ens ag rada?

Rei meu, en aquests temps que cor ren tindrem molta sor t si apareix algú av iat.

En aquests temps que cor ren.

Sempre el mateix.

Jo no hav ia conegut altres temps, de manera que eren els meus.

I resultava que eren dolents.

Des de l’empresonament del pare tot hav ia estat… estrany, per fer ser v ir una paraula abstracta i en la qual

cabés tot. A casa, la tr istesa constant de la mare, la falta de diners, la sensació que la v ida s’hav ia aturat. I al car rer, tota aquella por heretada del final de la guer ra, el silenci, les mirades fug isseres de les persones, la buidor que ho embolcallava tot com un mantell inv isible.

Aquí i allà hi flotava una enorme càr rega de dolor.

Fins i tot jo podia adonar-me’n.

Quan vaig parlar del tema amb en Rober t i la Sara, els meus amics, van valorar críticament la nova situació que se ’ m presentava. No era estrany que discrepéssim, de manera que els seus comentar is no tenien preu.

Els rellogats solen ser hor r ibles va dir en Rober t en un to fúnebre.

Que bé, així la teva mare estarà ocupada en alguna cosa! va sospirar la Sara en un to positiu.

Em vaig encarar amb en Rober t.

No en direm rellogat vaig voler deixar clar . Serà el nostre hoste.

Tant se val com en diguis. El meu amic va insistir en els seus arguments . Els «hostes» va remarcar la paraula es pensen que són els amos de la casa, ho volen tot net, tot puntual, que no hi hag i sorolls, que no se’ls m o l e s t i … E s v a qu e d a r s e n s e l l i s t a , m o m e n t à n i a m e n t , i va acabar afeg int : Són exigents, ja que per això paguen.

I si és una persona diver tida a qui ag raden els nens? vaig insistir jo.

La mirada escèptica d’en Rober t va ser de les que maten.

Coneixes algú a qui ag radin els nens?

Això era determinant. A vegades semblava com si féssim nosa a tot ar reu.

Doncs jo no hi estic d’acord va inter venir la Sara. Vam centrar la nostra atenció en ella. Gairebé sempre era l’equilibrada del trio, la mesurada, la que raonava les coses jutjant-les amb equitat i intel·ligència, no exemptes de la mateixa passió que acostumava a dominar-nos a nosaltres dos.

No estàs d’acord en què? va voler saber en Rober t.

En tot això que has dit ens va desafiar amb la seva ser iositat, abans d’adreçar-se a mi . La teva mare estarà ocupada, i això és molt impor tant. Sempre que la veig , sembla que sigui a qualsevol lloc menys dins de si mateixa. I tan tr ista… Va pronunciar aquella frase amb una soter rada càr rega de dolor . Si aquest hoste és una dona, tindrà algú amb qui parlar, i si a sobre és una persona afable… No tot ha de ser negatiu.

Si algú lloga una habitació és perquè està sol o de pas, i en les dues circumstàncies no crec pas que aquestes persones tinguin gaires ganes de parlar. Si ja no es parla enlloc, per por, encara menys ho farà un estrany va replicar en Rober t, defensant els seus arguments.

I eren de pes.

Bé, no sé per què estem discutint vaig voler calmar les coses . Falta que v ingui algú, i després ja veurem com ens va.

Fos com fos, era la novetat. Una de les poques que sens dubte ens acompanyar ia i trencar ia la monotonia els dies següents.

La mare va posar l’anunci i vam esperar. Haur ia estat millor fer-ho en un diar i, però això també costava uns diners que no teníem, de maner a que en va col·locar un a la por ta del car rer, un altre al v idre del forn i un tercer a la taver na de la senyor a Eulàlia. Hi deia: «Habitació senzilla en casa par ticular, pagament setmanal. Àpats a convenir. Ambient familiar. Intimitat i discreció absolutes».

A mi em va semblar un bon anunci. Això de la intimitat i la discreció no ho vaig entendre gaire bé. Sonava a avor r it. Però com que eren coses de persones g rans, em vaig estimar més no ficar-me de peus a la galleda. Amb els diners que ens pagués l’hoste per l’habitació tindríem per a molt més del que teníem en aquell moment.

Vam encreuar els dits i vam esperar una mica d’una cosa de la qual estàvem mancats completament.

Sor t.

Capítol 2

L ’ H O S T E

Sí, eren temps difícils. Això deien. La guer ra hav ia deixat empremtes i fer ides profundes. Segons el nou govern, el pare era un traïdor. Els seus amics, en canv i, asseguraven que era un heroi. I si hagués guanyat l’anter ior govern, el constituït legalment, al pare li haur ien concedit honors i tot això. Però, com diu el meu professor, la històr ia l’escr iuen els vencedors.

A nosaltres ens hav ia tocat perdre.

Quina paraula més hor r ible.

Perquè perdre, al cap i a la fi, no és dolent. Jo perdo molts par tits quan jugo a futbol i m’és igual, ens ho hem passat bé, que és el que compta. El pitjor de perdre és quan a més et prenen coses, i t’insulten, i et sents malament, com si ells tinguessin raó i tu no. Ar r ibes a plante jar-te si realment actuaves amb encer t a l’hora de defensar aquests ideals o tal vegada anaves er rat.

Tanta humiliació…

Feia molt temps que la policia ens hav ia deixat en pau, a la mare i a mi. No comptàvem per a res. Una dona i un nen.

Hi hav ia tantes dones soles i infants per reeducar. Però, així

i tot, la mare només podia v isitar el pare un cop al mes. Ningú no sabia quan sor tir ia, si és que sor tia. Encara afusellaven persones. Als voltants del castell, a la nit, o a trenc d’alba, encara s’hi sentien descàr regues generals de fuseller ia. Quan això passava, les dones ploraven i temien que fossin els pares, els mar its, els germans, els fills…

Sempre eren les dones les que ploraven, ja que d’homes n’hi hav ia molt pocs.

Ens hav ien deixat en pau, però la mare continuava caminant pel car rer amb el cap cot, els ulls clavats a ter ra, i em recordava a cada moment que fes bondat, que no em fiqués en embolics, que no em sig nifiqués en res, que pensés en el pare i només en ell, perquè necessitàvem que tornés. Només estant junts, units, tots tres, tindríem almenys una esperança.

Això és el que deia la mare.

Però a mi em costava caminar pel car rer amb el cap cot.

Tot i que reconec que em posava a tremolar davant d’un uniforme.

La mare no somreia perquè estava tr ista, però ells no ho feien simplement perquè no en sabien.

Sempre aquella expressió d’odi…

Ah, ara que hi penso, em dic Daniel i aquesta és la històr ia del que em va passar quan era petit. No fa gaire d’això, si bé a mi em sembla que ja ha passat una eternitat. I no em pregunteu pas on v isc, perquè no cal. Podr ia ser la vostra ciutat demà, o d’aquí a uns quants anys, si no proteg iu la lliber tat i la democràcia. Ni em pregunteu quan va passar.

Tant és una data com una altra. Va succeir i prou. I jo era allà. Un nen ple de somnis, il·lusions, fantasies…

És increïble, oi?

Al cap de tres dies d’haver posat els anuncis, la mare em va dir que l’habitació ja estava llogada.

Quan tornava de l’escola, ja durant els últims dies de classe i amb l’olor de vacances a quatre passes, me la vaig trobar somr ient i taral·le jant una cançó. Que la mare cantés era la millor prova que se sentia força bé, gairebé feliç. Però que somr igués… era el súmmum. Un petit g ran pas per recuperar l’ànim perdut. Me la vaig quedar mirant amb els ulls ben ober ts i llavors em va etzibar :

Ja tenim hoste.

Tota una notícia.

Qui és?

Un senyor, g ran, molt educat.

Crec que haur ia prefer it una persona jove, i encara més una dona. Després de la pr imera conversa amb en Rober t i la Sara no ho veia gens clar. Fos com fos, allò resolia la qüestió i no valia la pena pensar en res més. Un senyor, g ran, molt educat. De les tres coses, la pitjor era el fet que fos g ran. Probablement es dev ia tractar d’un maniàtic de l’ordre i el silenci. Als vells els molestava tot.

Gaire g ran?

No ho sé, d’uns seixanta anys si fa no fa.

MOLT g ran.

A mi m’ha semblat afable, molt senzill i afectuós.

I per què no hi és?

Tornarà al vespre, amb les seves coses… Mira.

Em va ensenyar els diners.

Dues setmanes pagades per endavant.

És molt? vaig preguntar.

De moment ens ser v irà per pagar el que devem a la botiga de quev iures, a la lleter ia… I ens en sobren per començar a aixecar el cap.

Ja no aniràs pel car rer mirant a ter ra?

La mare va fer un p e t it esbufe c i em va mir ar amb una d’aque l l es cares indefinibl es que fan e ls g r ans quan e t miren amb aque l l afe c te esp e cial que sembla que se t’hag in de menj ar a p e tons, p erò que en e l fons és p erquè no sab en què dir i t’emb olcal len amb un mante l l d’infinita tendresa.

No sé si m ’explico.

Vinga, vés a fer els deures, que tens exàmens.

Els exàmens ja s’han acabat, mare. Aquests dies gairebé no fem res.

No et quedaràs pas a la por ta esperant-lo, oi?

Faltava molt perquè es fes fosc, però la impaciència ja em dominava.

Li has preguntat res més?

No. Tenia la documentació en reg la i és tot el que necessitava. La ver itat és que començava a dubtar que v ingués algú. Em fa l’efecte que l’haur ia llogat a qui fos, fill.

I la pr imera impressió? Tu sempre dius que la pr imera impressió és la que compta, la més impor tant, i que si l’instint, i això i allò…

La mare va mirar dintre seu.

Solia fer-ho molt.

Es quedava quieta i abocava tot el seu ésser cap al fons de si mateixa.

Una persona bona. Molt solitàr ia, o potser perduda. Però bona. Tenia una mirada neta, malg rat la tr istesa.

La guer ra hav ia deixat molta solitud.

I més enllà de la tr istesa, l’amargor.

Per a nosaltres, els vençuts, és clar.

Ja no hi va haver res més. Em va tocar passar aquelles hores esperant que el nostre hoste ar r ibés a casa al vespre, com hav ia promès. Vaig entrar a l’habitació i vaig lleg ir un llibre, però crec que no em vaig assabentar gairebé de res, perquè l’única cosa que tenia al cap era l’ansietat davant l’esdeveniment que hav ia de canv iar les nostres v ides.

I jo encara no sabia fins a quin punt.

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
L'estrany by Editorial Barcanova - Issuu