C A P Í T O L 1
Barcelona, 19 de febrer de 1903
No era fàcil caminar amb el feble enllumenat del car rer. Avançava pensatiu amb poca conv icció deixant-se por tar pels pensaments que l’angoixaven. No comprenia com en poc temps la seva v ida hav ia canv iat tan ràpidament.
En Franc provenia d’un poble del centre de Catalunya. Els pares posseïen prou ter res per no haver de preocupar-se de treballar per als g rans propietar is de la localitat. Ell i el seu germà s’ho feien tot. Els millors amics que tenia eren tots del voltant. Els ag radava conrear la ter ra i av iat hav ien deixat els estudis. Per sor t, els pares li hav ien pogut donar estudis amb el mestre del poble més temps que a la resta d’amics. Va somr iure en pensar en algun cop de reg le que li hav ia caigut per buscar brega amb els companys. Sempre va veure clar que el cultiu de la ter ra era el seu futur i l’estudi en què tant insistien els pares era una fal·làcia.
Després de l’escola hav ia estat una mica bala perduda. Li ag radava la g resca amb els amics, i més d’una vegada el pare li hav ia estirat les orelles.
Quan va conèixer la Isabel tot va canviar. Ella era una persona més centrada. Per tanyia a una família de les impor-
tants del poble. Ell se ’ n va enamorar la primera vegada que la va veure. La família d’ella no el va acceptar mai.
L’embaràs l’hav ia agafat molt de sor presa, com totes les coses que li hav ien succeït després. Ara, submerg it en la penombra, el món no semblava tenir ar rels, se sentia abandonat a la seva sor t, deslligat del poble i de la família. Sempre hav ia pensat que ell era una persona que dominava els esdeveniments del dia a dia i que tot al seu voltant estava controlat.
Feia p o cs die s que tenia feina a la fàbr ica de pasta de la família None l l, al car rer de S ant Pere Més B aix. No er a l luny del seu nou habitatge de lloguer. Li semblava que per fi la tranquil·litat tornava a la seva v ida. Un treball de poca complicació i a la vegada amb un capatàs ag radable i que li feia la impressió de ser bona persona. S’hav ia fet amic del fill de la casa, l’Isidre, que tot el dia estava dibuixant. Ell no hav ia v ist mai una persona amb aquella capacitat de dibuixar els sentiments que expressaven els personatges que sortien del car bonet. No comprenia per què li ag radava tant dibuixar aquelles gitanes. Gaudia molt quan li explicava coses de París. De les aventures que contava, algunes coses costaven de creure, i a ell, que provenia d’un poble tan petit, encara més. Tant, que de vegades pensava que li prenia el pèl. Les històr ies dels amics al Moulin de la Galette li semblaven com a mínim demencials. Les recordava ara amb tranquil·litat i no podia fer altra cosa que somr iure.
Avui cercar feina no costava gaire, però trobar un bon ambient de treball era d’allò més difícil. A Barcelona, al
contrar i que al poble, els ambients sindicalistes radicals estaven creant moltes tensions. Pensatiu, va fer un mig somr iure en veure la cantonada del car rer a prop del seu nou habitatge. No era el tipus d’habitatge al qual estava acostumat. Al poble gaudia de la casa pairal, però tant la Isabel com ell hav ien hagut de fug ir. La pressió fanàtica sobre el fill s’hav ia fet insupor table. A més, la dar rera discussió amb la família de la Isabel va ser èpica. Encara que la família d’ella tingués diners, no deixar ia que ningú manipulés la seva v ida.
En girar la cantonada va obser var un moviment inusual de gent. Els ulls van expressar un moviment d’aler ta. La intranquil·litat es va fer patent al seu rostre. Una gran quantitat de persones estaven esperant a l’entrada de l’escala.
La gent feia molt d’enrenou i ell no va preguntar què hav ia passat. Ho sospitava.
Ràpidament es va fer lloc i va pujar les escales. Ell i la dona hav ien trobat un segon pis que en realitat era un tercer, ja que hi hav ia una planta baixa. Era una escala típica de la Barcelona de començaments de seg le. La construcció era molt bar roera, sense cap atractiu especial. Quan plov ia apareixien humitats a les parets i quan feia vent el cor rent d’aire que hi hav ia a la casa es feia insupor table. Es va fer pas com va poder fins a acostar-se al seu pis. Hi hav ia gent que li semblava conèixer i el deixava passar, però n’hi hav ia altra que no hav ia v ist mai. Quan passava sentia com la gent comentava: «És el pare». Una senyora el va estirar de la màniga i li va dir : «Si us plau, al meu mar it li queda
poc». La situació era angoixant. Va pensar que amb el pas de les hores es calmar ia. Però sabia que demà ser ia pitjor.
Va trucar a la por ta i es va fer entendre perquè la hi obr issin. Es va haver d’esperar una estona. La Isabel per fi la hi va obr ir.
Com va poder, va entrar i va empènyer la por ta fins a tornar-la a tancar. Va fer cór rer la balda i en g irar-se va mirar fixament la seva dona i va preguntar :
Com ha passat?
Ha anat molt ràpid. Aquest matí ha v ingut la veïna de dalt. No volia deixar el nen sol, feia mal temps i hav ia de sor tir a comprar. Sembla que se l’ha empor tat a casa. El mar it d’aquesta noia és tísic i està molt malalt. Ha tingut una estona el nen. Després d’això ha començat a dir que es trobava millor. Diu que s’ha curat.
L’expressió de la cara d’en Franc no podia demostrar més frustració i neguit. La v ida tornava a fer-se costa amunt. La Isabel va persistir amb l’explicació.
La veïna ha v ist la creu de Caravaca al paladar del nen i ha començat a dir que tenia poders. La ver itat és que la dona estava eufòr ica i no he pogut convèncer-la que no escampés la notíc ia. Els pr imers parents malalts han començat a venir i ha estat un no parar d’ar r ibar gent. Se la va mirar pensatiu. Ell ja coneixia com anava tot el procés. En sis mesos era la tercera vegada que això passava. Per pr imera vegada començava a dubtar. La gent era molt supersticiosa. Creure en els poders cur atius d’un nen només podia ser fruit de la desesperació de les persones
amb familiars malalts. Però quan la gent començava a dir que el nen curava de g ràcia, un r iu de gent volia tocar el seu fill. Caldr ia tornar a fug ir. Es va enfrontar a les famílies, perquè hav ien insinuat de fer negoci de la situació, però ell no creia en muntatges i calia preser var el fill d’aquestes situacions. Un munt de gent malalta tocant el nen no era una v isió ag radable.
Els pensaments corrien com un llamp. No tenien manera de dissimular aquesta creu. La gent més supersticiosa creia fermament que aquesta creu en el paladar era un senyal diví. Encara recordava quan, en néixer el nen, al poble, la llevadora es va posar a cridar com una possessa. Se’ls mirava com si els hagués tocat alguna mena de tómbola. I ell només pensava que no entenia res i se la mirava preocupat per les possibles conseqüències per a la salut del nadó.
Ara ja no sabia què creure. Era la tercera vegada que algú deia que el seu fill curava per g ràcia en sis mesos. Li caldr ia reflexionar sobre tot això, però aquesta nit haur ien de fug ir de nou. Abans que la policia preguntés què estava passant i mig Barcelona v ingués a demanar-li que sanés algú altre. O que el rector de torn li recordés que això podr ia ser cosa del dimoni i que millor que s ’ empor tessin el nen una temporada per estudiar el cas. Ja hav ia sentit rumors de nens que sor tien de les cases i desapareixien en estranyes circumstàncies. Catalunya estava molt alterada pels rumors que cor r ien sobre la desapar ició de nens que després es dessag naven per vendre’n la sang a la gent que patia la tisi. Aquesta tuberculosi estava afectant també la
salut de les persones amb més poder adquisitiu. Una manera d’allargar el temps de v ida del pacient era beure sang sana. La dels nens i els nadons semblava la més bona. Els diar is anaven plens de nens que hav ien desaparegut. Existia tota una psicosi entre les mares i de vegades qualsevol estrany que s ’ apropava al fill provocava reaccions exagerades. En alguna ocasió alguna persona innocent que s’hav ia aproximat en excés a algun nadó n’hav ia patit les conseqüències i quasi hav ia estat linxada.
Era necessar i afanyar-se. Ell i la dona hav ien començat a fer l’equipatge. Ara no hi hav ia temps de pensar. Potser la família Nonell els acollir ia aquella nit i demà caldr ia buscar un altre lloc. Potser l’Isidre els deixar ia passar la nit a l’estudi on pintava. Ser ia necessar i inventar una bona històr ia. La fàbr ica no era lluny ; segur que les tafaner ies s ’estendr ien pel bar r i.
Aquell febrer era més fred del que podia recordar. La nit era fosca, però calia anar ràpid.
Sor tirem a la matinada. Ara deixem-ho tot preparat i anem a dormir.
Es va abraçar a la dona. Coneixia aquella mirada. Tots dos començaven a entendre que aquella situació els estava complicant molt més la v ida de l que mai hav ien p ensat. Es v an mir ar. Hav ien de ser molt més curosos i aprendre a passar desapercebuts. La conv icció de tots dos va quedar palesa.
C A P Í T O L 2
Freixenet, dotze anys després
Se’l va mirar als ulls. Aquells ulls blaus es van clavar fixament en els seus. La ràbia el superava. Un sentiment destructor li sorg ia des del seu inter ior més profund. Va tancar el puny i amb tota la força el va llançar directe cap a la cara d’aquell nen estrany. En cap moment no va veure ni un símbol de feblesa o de por en aquell rostre. Va detenir el puny a pocs centímetres de la cara. Una cara impassible se’l va mirar. No hi hav ia por en aquella mirada.
Tot el g rup de nens que estaven mirant l’espectacle van passar d’un estat de total excitació a un de total per plexitat. Aquell nen hav ia ar r ibat a l’escola ara feia pocs dies i hav ia t rencat tots e ls esquemes que funcionaven en aque l l col·leg i. I ara fins i tot en Joan hav ia tingut una actitud totalment diferent de la que habitualment tenia.
La Júlia se’l va mirar i encara que només tenia dotze anys notava que aquell noi era diferent. Quan parlava, dictava sentència i no p er me t ia cap t ipu s de discussió. Com si tingués el poder de la ver itat, com si sabés més enllà del qu e e l l a p o d i a e n te n d re . A cl a s s e , qu a n e s v a i n co r p o r a r e l pr imer dia, ja la va impressionar la seva mirada. En cap
moment no es va mostrar tímid, ans al contrar i. Els ulls blaus de mirada intensa t’escrutaven i semblaven endinsarse als teus pensaments més íntims. No era gaire alt, ni for t, però els seus cabells rossos no et deixaven indiferent. Tenia el posat dels escolanets que veia a les estàtues de l’esg lésia del poble. Quan el mirava, li creava una sensació de confiança i honradesa que feia que confiés en ell.
El que més la sobtava era com prestava la màxima atenció a la professora. Ell sempre atent estava contínuament pendent de tot el que explicava. Tot sovint alçava la mà, però n o p e r f e r p re g u n te s , s i n ó p e r f e r a p o r t a c i o n s q u e l a p ro f e s s o r a co m e n t av a . D e ve g a d e s , f i n s i to t , e s produïen col·loquis pels quals a poc a poc els alumnes anaven perdent l’interès i es conver tien en converses amb la professora que aquesta hav ia d’inter rompre perquè la classe, lentament, es desmar xava.
Avui en Joan no hav ia pogut més, potser per gelosia, potser per ràbia. S’adonava de com aquell nen li prenia el lideratge de l’aula pr imer i del pati després. La Júlia ho sabia d’altres vegades; en Joan no ho supor tava. Ja hav ia situat alguns companys, fins i tot més g rans que ell, al seu lloc. Sempre li hav ia ag radat demostrar que qui manava era ell. La situació que s’hav ia produït en aquell esbarjo li hav ia v ingut a tomb. Tot just quan van començar a organitzar el joc, va decidir que en Miquel, un nen a qui feia la guitza des que es coneixien, avui no jugava. Ja feia uns quants dies que li estava amarg ant la v ida d’una maner a molt més intensa. El costum d’en Miquel d’anar sempre molt brut
no l’ajudava pas a estar ben integ rat amb la resta de companys. Sov int era un nen a qui es veia jugant en un racó o altre del pati perquè en Joan el rebutjava. Però avui hav ia estat especialment cruel. La Júlia se sentia indig nada amb el tracte que en Joan hav ia donat sempre a aquell nen. No s’ho mereixia de cap de les maneres.
La Júlia sols tenia dotze anys, però ja coneixia com de dura podia ser la relació amb els companys de l’escola. Li encantava la relació amb la resta de nenes de la classe. Parlar i parlar amb les companyes era la millor distracció. Per la seva edat era alta i esvelta, molt bonica, i això la feia destacar per damunt de les altres companyes. La cabellera llarga i bruna li rellançava una cara amb les faccions molt marcades i inquisidores que li donaven una bellesa natural. Però des de feia uns dies se la veia entr istida. Les companyes es ficaven amb ella. No sabia per què, però intuïa una mena de gelosia instintiva a la resta d’amigues. Pr imer va pensar que era perquè els pares eren de les famílies més benestants del poble. Però av iat va descobr ir que aquest no era el tema. Procurava pentinar-se i vestir d’una manera que l’ajudés a passar inadver tida, però així i tot no aconseguia tornar-se a integ rar al g rup. Ja feia dies que el seu aïllament dur ava i quan per fi podia parlar amb algú, encara que fos un nen, es produïa tot un mov iment per par t de les que abans eren les seves amigues que feia recular qualsevol relació. Quan això no funcionava, recorrien a en Joan. Aquest nen feia i desfeia al pati i era fàcil de manipular per par t de les seves excompanyes. En Miquel, com ella,
ho estava passant malament. Feia temps que hav ia caigut en desg ràcia també amb la resta de companys. La inter venció del nen nou va ser ràpida. Encara li ressonaven les paraules a l’orella: «En Miquel juga i no t’ho tornaré a repetir». Mai ningú no s’hav ia dir ig it amb aquesta autor itat i seguretat a en Joan. Ara recordava la cara d’espant i sorpresa que li va quedar, molt a prop que succeís allò que era inev itable i que un esclat de v iolència tornés a tenir de protagonista aquell personatge. Però inexplicablement el puny d’en Joan va parar a pocs centímetres de la cara i el seu espant es va conver tir en sor presa. La valentia davant de la injustícia d’aquell nen l’hav ia impressionat, però sobretot l’hav ia encur iosit.
A una nena com ella li era molt difícil fer-se amiga del nen nou. Un aproximament no casual podr ia por tar les seves amigues a difondre que eren promesos o que li ag radava. Però el volia conèixer, saber molt més d’ell. La seva cur iositat femenina l’obligava a investigar. Hav ia de pensar amb eng iny el seu apropament. Ser amiga d’aquest nen després del que hav ia fet per en Miquel li podr ia repor tar un aliat molt valuós.
Dues professores amb una tassa a la mà miraven per la finestra. La més jove, en veure l’enrenou, va sortir volant alarmada pel possible altercat que ara es produïa al pati de l’escola. Ella va restar impassible al davant de la finestra. Eren molts anys de professora al centre i li havien ensenyat a deixar a la joventut aquests petits conflictes de pati. L’escola feia poc temps que tenia dues professores. Ella recordava
com durant un període molt llarg hav ia estat sola. Tenia present en la memòria el seu historial educatiu i com s’havia anat habituant a les petites trifulgues de pati i com, a poc a poc, s’havia tornat més calmada i havia deixat que els problemes més banals es resolguessin sols. De sobte va centrar la seva atenció en aquell nen nou. Feia molt temps que els nens l’havien deixat de sorprendre. La veritat era que estava contenta de tenir aquell nen a l’aula. Tenia un interès per les ex p l i c a c i o n s q u e l a m o t iv ave n a a u g m e n t a r e l n ive l l d e l e s seves exposicions, fins i tot, de vegades, amb paraules erudites que quedaven lluny de l’abast de la comprensió de la gran majoria d’alumnes de la classe. No li importava si els altres alumnes seguien la classe; ella sentia una autosatisfacció personal.
No obstant això, notava quelcom especial en aquell nen. La sensibilitat per l’estudi i la predisposició cap a l’aprenentatge el feien destacar, però hi hav ia alguna cosa més que no aconseguia encer tar.
Hav ia de confessar-ho inter iorment. Feia temps que l’educació l’hav ia deixat d’interessar. Estava ja pensant en el temps que li quedava per a la jubilació. N’hav ia donat la culpa a la ter r ible ar trosi que patia. De vegades li era impossible poder agafar el llapis i, encara menys, escr iure amb el guix a la pissar ra.
A poc a poc el dolor hav ia anat aug mentant, al mateix temps que l’interès per comprometre’s en la tasca escolar hav ia anat disminuint. Ella en donava la culpa a la maleïda malaltia. Però ara es trobava molt millor. No tenia cap
dolor. Això tampoc no li hav ia tornat les ganes de millorar en el treball escolar. Es va tornar a mirar el nen nou. Recordava perfectament el pr imer dia d’escola i com li va estrènyer la mà en forma de presentació. Sols estrenyent-li la mà, les sensacions van ser positives. Hav ia de ser un bon alumne. Les mostres de la bona educació eren ev idents. La seva exper iència li indicava que ser ia una incor poració que ajudar ia a millorar el nivell de l’aula. Normalment les noves incor poracions al centre eren alumnes amb poc interès per l’aprenentatge.
Va beure una mica de la tassa i va tornar a mirar per la finestra. Potser caldr ia anar a v isitar el doctor. Era com si li costés acostumar-se a v iure sense aquell dolor. De vegades fins i tot li feia por tancar la mà pel record d’aquella tor tura que li ar r ibava fins al moll dels ossos.
Va g irar el cap i va entrar la professora. Falsa alarma va exclamar.
Se la va mirar amb un cer t aire de super ior itat, com el de la persona que sap com acaba aquell llibre. En cap moment no va mostrar cap mena de remordiment per no haver sor tit amb ella i haver-li fet costat per si calia redreçar alguna mena de situació conflictiva. Ella era la directora del centre; considerava l’escola com si en fos la propietàr ia. Eren molts anys de lluitar amb les administracions per aconseguir millores al centre. Calia discutir, per la nete ja, p e r l e s re p a r a c i o n s , p e r l a c a l e f a cc i ó , p e r to t . L’ e s co l a s e m pre era l’última per fer inversions. Els nens hav ien de por tar els troncs de llenya des de casa per poder tenir cale-
facció. L’ajuntament no se ’ n volia fer càr rec. Tothom s ’ omplia la boca de com era d’impor tant l’educació fins que les administracions s’hav ien de rascar la butxaca. Sols calia mirar el sou. Calien més recursos, però no hi hav ia mai prou diners per a l’escola i menys per a aug ments de sous. Aquests dar rers anys s’hav ia calmat en les seves reiv indicacions. Pensava que cada vegada els alumnes estaven menys interessats a aprendre. En els seus temps considerava que els alumnes respectaven la tasca dels professors. Ella es considerava de la vella escola i mirava amb recel les novetats pedagòg iques que de vegades explicava la companya. Li costava cada vegada més fer entendre als pares que amb el respecte per la seva feina no n’hi hav ia prou. Ella volia més g ratitud cap a la seva tasca i considerava que els nous professors eren massa sov int tous amb les normes. Creia que l’opinió de les mestres sempre haur ia de ser més present a l’hora de prendre decisions que afectessin la v ila.
«L’autor itat del professor és necessàr ia. L’opinió del professor ha de ser escoltada al poble. És necessar i or ientar a q u e s t a g e n t c a p a l a c i v i l i t z a c i ó . S e m p r e h a e s t a t a i x í , i mentre sigui la directora, lluitaré perquè continuï de la mateixa manera», va pensar.