Skip to main content

De rondalla

Page 1


Pròleg

Q u a n v a i g l l e g i r l ’ a n u n c i a l d i a r i , n o m’ho vaig pensar dues vegades. Era una fein a a p a r e n t m e n t s e n z i l l a , a m b l ’ h o r a r i q u e em convenia. Sóc el mitjà de cinc germans, m’he criat en una casa plena de gom a gom i n o e m v e n i a d e n o u t r e b a l l a r d e c a n g u r.

A c o s t u m a t a l e s p i c a b a r a l l e s a m b e l m e u germà gran i a la cridadissa contínua de les m e n u d e s … P e r q u è m ’ h a v i a d ’ e s p a n t a r f e r de cangur el cap de setmana?

Definitivament, una ocupació de dissabte a la nit, tan ben pagada com aquella, no podia deixar-la escapar. Entre altres coses perq u è e r a l ’ ú n i c a o f e r t a d e c e n t q u e h a v i a trobat. Ja sabia el que comportava treballar de cambrer, de dependent i de repartidor de p i z z e s , i n ’ h a v i a t i n g u t p r o u i m a s s a . Va i g telefonar per concertar una entrevista de seg u i d a . L’ ú n i c i n c o n v e n i e n t p r e v i s i b l e e r a l a

competència. Les coses bones atreuen un niu de gent, encara més ara com ara, quan acons e g u i r f e i n a é s t a n d i f í c i l c o m c o n s e r v a r- l a . D’altra banda, m’adonava que calia superar un obstacle addicional, no encaixava amb la imatge típica de cangur: xicot, estudiant de p r i m e r c u r s d e p e r i o d i s m e i s e n s e c a p r e f erència anterior. No obstant això, els requisits d e l ’ a n u n c i i n c i d i e n e n u n a c l a s s e d e q u a l it a t s , q u e e s t a v a s e g u r d e p o s s e i r. L’ a n u n c i deia: «Necessitem cangur per a nena de deu anys, amb paciència, tenacitat i molta molta imaginació. Interessats truqueu al…»

La casa estava als afores de la ciutat, env o l t a d a d ’ u r b a n i t z a c i o n s p e r ò a ï l l a d a d e l a

r e s t a d ’ e d i f i c i s . S i m é s n o , s e m b l a v a u n a masia reconvertida en residència. L’autobús urbà m’hi deixà lluny, i em tocà caminar un q u a r t d ’ h o r a , e n t r e t a n q u e s d e b a r d i s s e s

r e r e l e s q u a l s e m l l a d r a v e n t o t d e g o s s o s

a g r e s s i u s , e n s i n i s t r a t s p e r d i s s u a d i r e l s l l adres. Amb l’única guia de l’instint i unes poques indicacions en un paper, resultat de la conversa telefònica amb la senyora Alberta, v a i g r e c ó r r e r a q u e l l l a b e r i n t d e c a r r e r s d eserts. La casa impressionava. Allargada sob r e u n p u j o l , c o m u n a a n t i g a m u r a l l a d e pedra coberta d’heura, de finestrals immen-

s o s i x e m e n e i e s p u n x e g u d e s , t ’ o b s e r v a v a amb l’aire d’un drac falsament adormit.

M e n t r e t r a v e s s a v a e l j a r d í , e n d i r e c c i ó a l’entrada, vaig ser envestit per una desconeg u d a q u e e n f u g i a c o r r e n t s . Te n i a e l r o s t r e desencaixat, en una ganyota de pànic i desesperació, fins al punt de no adonar-se que corria descalça, ja que havia perdut una sab a t a . Va s e r l ’ ú n i c e l e m e n t d i s c o r d a n t e n l’atmosfera de silenci i quietud que envoltava l’edifici.

Va i g p r é m e r e l t i m b r e , d e s c o n c e r t a t p e r l’empenta, i un enfilall de campanetes ressonà a l’interior. Em va rebre una criada estir a d a , c o m p e n j a d a a l ’ e s t e n e d o r d u r a n t u n mes, que em va fer dubtar si, potser, s’havia engolit un cullerot i l’olla sencera. Em mirà d e c a p a p e u s , a m b a s p r o r, i m a s t e g à : « U n

a l t r e » . Va i g s e g u i r- l a s e n s e p i u l a r, d e s d ’ u n

r e b e d o r m é s g r a n q u e u n a p l a ç a , a t r a v é s d’un passadís tret de la galeria d’un museu, fins a la presència de la senyora Alberta, la mare de la criatura.

Era una dona jove, elegant, molt ben vest i d a i m a q u i l l a d a , a m b l ’ a s p e c t e i m p e c a b l e q u e t a n b é s a b e n e x h i b i r l e s p e r s o n e s q u e

no nec es si ten tr eba lla r pe r v iur e. Llu ïa una cabellera rossa que ondulava delicadament,

s o b r e e l s m u s c l e s , d o t a d a d e v i d a p r ò p i a . Els moviments eren pausats i calculats i, alhora, espontanis i seductors. Parlava amb calma, la veu dolça, sense embafar. Vaig pensar que, amb una mare com aquella, la filla havia de ser o un model de simpatia i de virtut o una creguda insuportable.

Em féu força preguntes. La majoria previs i b l e s ; l e s p o r t a v a p r e p a r a d e s . Va i g e n s en y a r- l i l a m a t r í c u l a d e l a u n i v e r s i t a t , l e s m e v e s ú l t i m e s n o t e s f o r ç a b o n e s i u n parell d’articles apareguts en revistes i diaris. Sense cap mena de dubte, la vaig convèncer que tenia al davant una persona responsable, n o c a p d e l i n q ü e n t e n p o t è n c i a . Va i g e n s enyar-li unes quantes fotografies familiars, amb e l s g e r m a n s , e l s p a r e s , l ’ a v i … N e c e s s i t a v a a q u e l l a f e i n a d e c a p d e s e t m a n a p e r p a g a rme els estudis. Això, i la cara d’insinuar no h a v e r f e t m a i u n a m a l i f e t a , q u e t a n b é s é aparentar quan m’interessa, la convenceren de les meves bones intencions i aptituds. Només hi hagué una pregunta, l’última, que em deixà perplex, i m’agafà de sorpresa: —Vostè, senyor Arnau, creu en la màgia?

La pregunta tenia trampa, segur! Sonava a la típica qüestió desconcertant, que fan a les entrevistes de treball, per posar a prova la teva

capacitat de reacció. Si contestava que sí, em prendria per un cap de pardals. Si contestava que no, semblaria més avorrit que una soca.

— N o c r e c e n l a m à g i a , s e n y o r a . P e r ò s í en els moments màgics que podem trobar a la vida. I paga la pena buscar-los.

La senyora Alberta va somriure, complaguda. Vaig alenar, alleugerit:

P o d r i a s e r v o s t è l a p e r s o n a a p r o p i a d a per tenir cura de la meva filla. L’Alícia creu en la màgia. Està convençuda que és víctima d ’ u n e n ca n t er i . P a t e i x u n a m al al t ia p ul mon a r, i f a p o c l ’ h e m o p e r a d a . N o e n t r a r é e n detalls tècnics. Si evoluciona favorablement, potser durà una vida normal en pocs mesos.

Si no, pot passar qualsevol cosa… Eixugà u n a l l à g r i m a , a m b u n m o c a d o r t a n b l a n c c o m l a m e v a c a r a , d e s p r é s d ’ e s c o l t a r- l a .

Continuà parlant, amb una serenitat admirable : Es fatiga fàcilment i necessita repòs i tranquil·litat. El poca-solta del meu exmarit, per fer-li entendre el que passava, li exp l i c à q u e u n a b r u i x a l ’ h a v i a e n c a n t a d a . I que algun dia, si era bona i es prenia les medecines que el doctor savi li portava, acons e g u i r i e n t r e n c a r l ’ e n c a n t e r i . Tr i à a q u e s t a opció perquè des de menuda la fascinen els contes. —Va fer una pausa. Capgirà el gest i

em mirà amb severitat—. El doctor considera que les emocions fortes no són recomanables per al seu cor. Millor si no en conta cap.

—Entesos. I… quan he de començar?

E n c a r a n o e s t à c o n t r a c t a t e m t a l l à , secament, per fer-me tocar de peus a terra—. Abans ha de superar la prova.

—Quina prova?

H a d e p u j a r a l ’ h a b i t a c i ó i p a s s a r u n a estona amb l’Alícia. Després, ja en parlarem.

Ja ho entenc. Si sóc capaç de guanyarm e l a s e v a c o n f i a n ç a i e s t à a g u s t a m b m i , em contractarà?

— N o , n o h o h a e n t è s . A l a m e v a f i l l a l i c a u b é t o t h o m . P a s s a t a n t t e m p s s o l a , p obra, tancada a l’habitació, sense jugar amb altres infants… Fa més d’un any que no pot anar a escola, i ha de rebre classes particul a r s … É s v o s t è q u i , d e s p r é s d e c o n è i x e r- l a , ha de dir-me si es veu amb cor d’acceptar la feina o, per contra, si hi renuncia. En el pitj o r d e l s c a s o s , n o h a d ’ a v e r g o n y i r- s e ’ n . H e de confessar que tots els candidats que l’han precedit s’ho han repensat…

—Quanta gent s’ha interessat per la feina? Quanta? dubtà . Vostè és el que fa deu…

—Només deu…

—Aquesta setmana.

N o v a i g g o s a r p r e g u n t a r s i l a d o n a q u e

h a v i a v i s t f u g i r e s c o p e t e j a d a , p e l j a r d í , e r a

l a d e l ’ e n t r e v i s t a a n t e r i o r. N o e n c e r t a v a a endevinar el motiu d’aquell rebuig. Al cap i a la fi, només era una nena de deu anys, malaltissa i solitària. Poca guerra podia donar.

—La meva filla és… especial… La trobarà al llit, a la seva habitació, al final de l’escala.

E n c a r a d e u e s t a r d e s p e r t a , p e r q u è l i h e d i t que faltava l’última entrevista. Bona sort…

E l t o d ’ a q u e l l e s p a r a u l e s m ’ i n q u i e t à . Quin misteri s’hi amagava, en tot allò? Per què l’Alícia era tan especial? La criada estirada, que es deia Comecilda, em va conduir al peu de l’escala.

—És l’última habitació, al final.

G r à c i e s . N o m ’ h i a c o m p a n y a p e r f e r les presentacions?

Ah, no! Això no entra en el meu salari. Una cosa més…

Sí?

—Si per algun motiu té necessitat de baixar les escales corrent, agafi’s bé a la barana e n g i r a r e l r e p l à d e l p r i m e r p i s . E l m a r b r e està encerat i rellisca. No vull haver de tor-

nar a netejar la sang del terra ni a cridar una ambulància. Després tot són maldecaps.

Vaig seguir les indicacions. A cada pas em sentia més a prop d’un destí tràgic, com els c o n d e m n a t s a m o r t . E l s g r a o n s e r e n d ’ u n marbre rosat, polit i lluent. No era mentida que els havien encerat ni que relliscaven. A m i t j a e s c a l a e m v a i g t o p a r a m b u n a s a b a t a de dona, inexplicablement perduda enmig de tanta brillantor. A mesura que ascendia, pressentia la proximitat de l’habitació de l’Alícia. Una porta de color blanc m’esperava al final de l’escal a. M’esp antava i m’atrei a, alh ora, amb la força d’un remolí. Quan vaig tocar el p o m , e l v a i g n o t a r f r e d , b e n b é c o n g e l a t . U n a e s t r a n y a i n q u i e t u d s ’ e m p a r à d e m i . E l sisè sentit que posseïm totes les persones, habitualment adormit, es despertà. M’advertia que, si penetrava a l’habitació de l’Alícia, la meva vida no tornaria a ser la mateixa. La primera cosa que em cridà l’atenció va ser l’olor de menta. Devia ser alguna pomada amb propietats respiratòries que aplicaven a la menuda. La segona, la gran quantitat de joguines, perfectament col·locades a les prestatgeries de les parets, netes, noves, per estrenar. Joguines tristes de col·leccionista, més que no pas d’una nena. Entre aquella cort silenciosa, l’Alícia esperava al llit, convertida en la princesa encantada d’un conte de fades. Recolza-

da al capçal, amb la fragilitat d’una figureta

d e v i d r e , m ’ o b s e r v a v a a m b l e s m a n s e n -

c r e u a d e s i e l s u l l s f i x o s a l a p o r t a . Tenia una pell molt pàl·lida, de no pren-

d r e e l s o l , i u n a c a b e l l e r a l l a r g a , f i n s a l s

m u s c l e s . R e s p i r a v a a m b d i f i c u l t a t , a t e n t a i seriosa, igual que una persona gran.

—Molt de gust, Arnau. Sóc l’Alícia.

E m v a a l l a r g a r u n a m a n e t a f l o n j a i v a m

e n c a i x a r. Va i g m i r a r a l v o l t a n t , p e r d e s c o -

b r i r a l g u n l l o c o n p o g u é s s e u r e . N o m é s h i

h a v i a u n t a m b o r e t d e d o s p a m s d ’ a l ç a d a .

C o i x e j a v a d ’ u n a p o t a , b a l l a v a a l m é s p e t i t

m o v i m e n t i h a v i a d e f e r e q u i l i b r i s p e r n o

c a u r e . Va m e s t u d i a r- n o s u n a b o n a e s t o n a .

No s’assemblava gens ni mica a les escanda-

l o s e s d e l e s m e v e s g e r m a n e s , c a p a c e s d e convertir la casa en un manicomi en menys d’una fracció de segon. Jo tampoc no m’assemblava als altres cangurs que havia conegut. En això, empatàvem. Sempre he tingut

f a c i l i t a t p e r e n t e n d r e e l s i n f a n t s i g u a n y a rm e ’ l s , p e r ò a m b l ’ A l í c i a n o s a b i a p e r o n

c o mençar. Em sentia com si el menut fos jo, i ella, la mare severa que em renyaria si deia

o f e i a c a p i n c o n v e n i è n c i a . Va i g f e r u n e s

quantes provatures per entaular conversa o començar un acudit, que no quallaren.

—Estàs preparat? Tots els que pregunten per la feina han de superar una prova.

Va i g p e n s a r q u e e s t r a c t a v a d ’ u n j o c . I vaig optar per seguir-li la corda.

Ah, sí, la prova! Tu diràs…

Vaig recórrer la cambra amb els ulls a la recerca d’alguna joguina. Les nines i els pe-

l u i x o s e s t a v e n p e r f e c t a m e n t a l i n e a t s a l e s

p r e s t a t g e r i e s , e n f o r m a c i ó . E l s e s t o i g s d e pintures, oberts, amb els colors nous i orden a t s . E l s c o n t e s , l e s c a p s e s d e m ú s i c a , u n a pilota…, tot restava proper i llunyà. La prova? Quina s’empescaven en aquella casa?

—Explica’m un conte.

— L a m a r e h a d i t q u e n o t e n ’ e x p l i q u i cap. Que no és bo per a…

— P e r a q u è ? Vu l l q u e m ’ e x p l i q u i s u n conte. Si m’agrada, li diré que ets un cangur de primera. Si no, no tornaràs.

Això era un xantatge. Començàvem bé. La mare m’havia deixat clar que no li’n contés c a p , p e r q u è n o l i c o n v e n i e n l e s e m o c i o n s .

A r a , b é p o d i a s e r u n t r u c , i l a p r o v a p o d i a consistir a demostrar iniciativa, per fer el contrari del que m’havien manat. Ben mirat, quin problema hi havia si li explicava una història?

— H e m d e p a s s a r m o l t e s h o r e s j u n t s .

I vull saber si sabràs distreure’m o no.

20

D e f i n i t i v a m e n t , n o v e i a r e s d e d o l e n t

a l l e g i r- l i a l g u n c o n t e . H i h a v i a u n a l l e i x a de llibres. Vaig fer el gest d’allargar el braç per agafar-ne un que em cridà l’atenció pel títol del llom: Cinc viatges pel misteri.

— N o , n o . H a d e s e r e x p l i c a t , n o l l e g i t . No s’hi val a fer trampes.

Malament! Això embolica va la troca encara més. Vaig restar pensarós una bona es-

t o n a . L’ A l í c i a s o m r e i a , m a l i c i o s a , m e n t r e picava de dits a la tauleta de nit.

— N o t e ’ n s a p s c a p , e h ? D i r é a l a m a r e que cal buscar un altre candidat, un de més divertit…

S i p e n s a v a q u e m ’ h a v i a d e r r o t a t , a n a v a

l l e s t a ! E s t a v a m a s s a d e s e s p e r a t , s e n s e n i

c i n c a l a b u t x a c a p e r p a g a r e l s e s t u d i s , p e r

d e s a p r o f i t a r u n a b o n a f e i n a . S e r c i n c g e rmans a la família i haver conviscut amb l’a-

v i q u a n é r e m m e n u t s i v e n i a a c a s a p e r ajudar els pares té els seus avantatges. Com a r a , q u e p e r a d o r m i r- n o s e n s c o n t a v a u n a rondalla totes les nits. Vaig tornar-li el somriure burleta.

— Q u i n a c a s u a l i t a t ! E m f a l ’ e f e c t e q u e m e ’ n r e c o r d o d ’ u n … S a p s l a h i s t ò r i a d e l jove que volia veure món?

LES AVENTURES

D’EN JOAN DE L’ÓS

— A i x ò v a p a s s a r f a u n a p i l a d ’ a n y s . E n

Joan i la seva mare van arribar a un poble.

N i n g ú n o s a b i a d e s d ’ o n n i p e r q u è . L a

m a r e e r a v í d u a i b u s c a v a f e i n a . E r a u n a dona amable i treballadora, encara que poc aficionada a les converses llargues i a entrar en d e t a l l s s o b r e l a s e v a v i d a a n t e r i o r. E l f i l l , e n c a n v i , n o p a s s a v a d e s a p e r c e b u t . A l s s i s anys, superava en alçada tots els infants de l a m a t e i x a e d a t , i a l s d e u , t e n i a m é s f o r ç a que qualsevol home del poble.

» Q u a n a e s c o l a l i d u i e n l a c o n t r a o e l punxaven, s’organitzaven unes picabaralles ben grosses. No perquè fos cap busca-raons ni cap perdonavides, sinó més aviat pel contrari: era tan bona persona que se n’aprofitaven per burxar-lo i treure’l de polleguera.

C o m q u e e r a u n g r a n d à s i n i n g ú n o s a b i a res de son pare, li deien: “El teu pare és un

ós, el teu pare és un ós”. I tant ho van repetir, que al final de malnom li quedà en Joan de l’Ós.

— I p e r q u è n o c o n e i x i a e l p a r e ? — m ’ i nterrompé l’Alícia . Estaven separats?

—L’avi, quan m’explicav a la història, no deixava clar aquest punt. I jo no preguntava, per no ser indiscret ni tallar-li el fil.

E l s m e u s p a r e s e s t a n s e p a r a t s . P e r ò j o e l s c o n e c t o t s d o s . E n J o a n d e v i a s e r m o l t desgraciat.

—Sí…, però la seva sort va canviar. Vols saber com?

L a p o t a d e l t a m b o r e t a m e n a ç a v a d ’ e nv i a r- m e a t e r r a . E m v a i g a c o m o d a r t a n b é c o m v a i g p o d e r, l e s c a m e s o b e r t e s , l ’ e squena cont ra la paret, per continuar. L’Alíc i a e m m i r a v a f i x a m e n t , a m b u n s u l l s c o m unes taronges.

En pujar-li la mosca al nas, en Joan enc a l ç a v a e l s a l t r e s i e l s a m e n a ç a v a a m b e l puny tancat i vaig cloure el puny, com recordava que feia l’avi, i l’Alícia es tapà amb el coixí, instintivament . Però el que tenia de forçut li sobrava de bondadós, i així que a c o n s e g u i a a g a f a r- n e a l g u n i a i x e c a r- l o d e terra, el calmaven amb raons i bones paraules. No obstant això, el mestre no sabia què

f e r i c a d a c u r s e s t a v a m é s a m o ï n a t . A r a i

a d é s , e n v i a v a n o t e s a l a m a r e s o b r e e l s e u

c o m p o r t a m e n t : « E l s e u f i l l s ’ h a b a r a l l a t » ;

« E n J o a n h a d e i x a t l ’ u l l b l a u a u n c o m -

p a n y » ; « E n J o a n h a p e r d u t e l c o n t r o l p e r -

q u è n o h a s a b u t r e s o l d r e l ’ a c t i v i t a t a l a

p i s s a r r a i e l s c o m p a n y s s ’ h a n r i g u t d ’ e l l » ;

«En Joan ha agafat la taula i l’ha llançat per la finestra». I altres coses per l’estil…

—Llançava taules per la finestra? I no pegava a ningú?

—Era forçut. I no pegava a ningú perquè la finestra donava al pati de l’escola. A mesura que creixia resultava més difícil de cont r o l a r i e l m e s t r e e r a i n c a p a ç d ’ a p l i c a r aquella dita: «De petitet, s’adreça l’arbret.»

L a m a r e v a p r o v a r d e f e r- l o l l a u r a r d r e t , i d e c i d í p o s a r- l o a t r e b a l l a r. P r i m e r, d ’ a p r enent al forn. Havia de mantenir el foc encès, abocar llenya i buscar-ne a la serra. Decidir e n q u e t r e b a l l a r i a d e f r a n c , a c a n v i d e l a manutenció. Al cap de tres dies el forner el tornava a casa.

» Què passa, no compleix, el meu fill, a la feina?

» Seny ora, prou i massa que com pleix ! —s’explicà el forner—. Mai de la vida no he vist ningú agafar branques i troncs com pa-

l l a , n i c a r r e g a r s a c s d e f a r i n a d e q u a t r e e n quatre. Però en Joan menja més que un bou.

A h i r e n s v a f a l t a r p a p e r v e n d r e , p e r q u è a mig matí va dir que tenia fam. I no ho vul-

g u i s s a b e r, e l s p a n s q u e e s c r u s p í , a m o s s e -

g a d e s , l ’ u n r e r e l ’ a l t r e . E m s a p g r e u , e l s e u fill no pot treballar de forner.

» L a m a r e , d e s e s p e r ad a , p e r q uè e l l a t a m -

p o c n o p o d i a a l i m e n t a r- l o , v a a f a n y a r- s e a trobar-li una altra ocupació. Aquesta vegada, el col·locà de jornaler en una masia. Hi

t r e b a l l a r i a a c a n v i d e m e n j a r. E l m a s t e n i a

m o l t s b a n c a l s d ’ h o r t a , f r u i t e r s i c a ç a e n abundància. No se l’acabaria. Això pensava ella! Al cap de tres dies, el capatàs trucava a la porta de casa.

» — Q u è p a s s a , n o c o m p l e i x , e l m e u f i l l ?

» Tr e b a l l a m é s q u e v i n t h o m e s j u n t s .

I menja més que quaranta! Abans-d’ahir el

t r a c t o r e s q u e d à s e n s e g a s o l i n a , i m e n t r e o m p l í e m e l d i p ò s i t , d e s e n g a n x à e l s f e r r o s , s e ’ l s l l i g à a l ’ e s q u e n a i , t o t s o l , e s p o s à a l l a u r a r, m é s r à p i d q u e l a m à q u i n a . A h i r, l i manàrem cavar un pou. Agafà el pic i, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, començ à a p a r t i r r o c a c o m u n a b a r r i n a d o r a i a

t r e u r e t e r r a a c a b a s s o s . L’ a m o e s t a v a c o ntentíssim. Però vingué l’hora de sopar i ens

va buidar el rebost, que teníem ple per pass a r l ’ h i v e r n . I e n c a r a p r e g u n t à : “ Q u e n o n’hi ha, de segon plat? He treballat més que un bou”. Em dol l’ànima, però el seu fill no hi pot continuar.

»El mateix va passar de peó d’obra, d’ap r e n e n t d e f e r r e r, d e c a m b r e r … A l c a p d e tres dies, a tot estirar, tornava a casa. Això

v a a u g m e n t a r e n c a r a m é s l a l l e g e n d a q u e l ’ e n v o l t a v a , f i n s a l p u n t q u e t o t h o m e l t em i a , e l m i r a v a d e c u a d ’ u l l i p a r l a v a a c a u d’orella quan se l’encreuaven pel carrer. En Joan, al final, en va tenir prou.

» — M a r e , m e ’ n v a i g d e c a s a , a v e u r e món.

» Q u e t e ’ n v a s ? S i e t s m o l t j o v e n c e l l .

Q u è f a r à s p e l m ó n , a m b e l s p e r i l l s q u e h i ha?

» — M a r e , a m b s e n y i u n b o n g a r r o t , d e res no he de tenir por.

» L a p r i m e r a c o s a q u e v a f e r a b a n s d e p a r t i r, v a s e r t r i a r u n b o n g a r r o t . P e r ò c a p no li feia el pes. Els de tronc de pi eren mass a l l a r g s . E l s d e t r o n c d e c a r r a s c a , m a s s a grossos. Els de garrofer, massa curts. A més, no li semblaven resistents. Ell en volia un de ferro. Però d’on l’aconseguiria? Aquell dia, a l’hora de la becaina, va recórrer els carrers

d e l p o b l e , e s t i r a n t i a r r e n c a n t l e s r e i x e s d e l e s f i n e s t r e s , p e r a j u n t a r e l f e r r o , f o n d r e ’ l i forjar un garrot.

» E l s v e ï n s , e n a d o n a r- s e d e l q u e h a v i a passat i en sentir les martellades, treien foc pels queixals. Però ningú no gosava dur-li la c o n t r à r i a , p e r p o r d e d e s p e r t a r e l g e n i . A més a més, estaven esperançats amb la idea d e p e r d r e ’ l d e v i s t a . E l p r o b l e m a é s q u e e n Joan no quedà convençut del garrot, perquè va ser capaç d’alçar-lo amb un dit, sense esf o r ç . I a l ’ h o r a d e s o p a r s e ’ n v a a n a r a a rrencar el ferro que quedava als balcons. I si algú protestava pel desgavell, ell el reptava:

» — Q u è t ’ e s t i m e s m é s , d o n a r- m e e l f e r r o o convidar-me a sopar?

»Va treballar tota la nit de valent a la forja. Les martellades i els esbufecs mantingueren el poble en vetlla. Fins que poc abans de l ’ a l b a , e l v a n v e u r e c r e u a r e l c a r r e r i a l l unyar-se, orgullós del seu garrot de vint arroves de ferro pur:

» — A m b s e n y i u n b o n g a r r o t , d e r e s n o he de tenir por.

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook