Com que era el pr imer dia, els monitors tan sols els hav ien donat el mater ial del curs i els hav ien deixat temps lliure perquè sor tissin i es coneguessin. A les vuit de la tarda, però, hav ien de tornar a l’internat per confirmar l’assistència, si no, s ’entendr ia que renunciaven al curs.
Va mirar el rellotge. Les sis de la tarda.
La platj a er a plena de gom a gom. Els nens jug aven vor a e l mar, const r uint caste l l s de sor r a o banyant-se amb br açals. Des d’un a ca dir a e le v a da, un so cor r ista sup er v isava e ls bany istes que ne daven mar endins i de tant en tant xiulava e ls qui t r aspassaven e ls límits de les b oies. Hi hav ia molts tur istes que es tor r aven com g amb es damunt de les toval loles. La major ia eren nòrdics de car a pig a da i p e l l blanquíssima. El l, en canv i, hi cont r astava amb la se va p e l l me diter rània, br il lant i bronze j a da p e l sol.
Va o b r i r l a m o t x i l l a i v a a g a f a r e l r e p ro d u c t o r d e música. A din s també hi tenia e l l libre d’ang lès que li hav ien do n a t e l s m o n i to r s i v a a p ro f i t a r p e r f u l l e j a r- l o.
Te m p s ver bals, condicionals, constr uccions en passiva, phrasal v e r b s …
De seguida en va perdre l’interès i va posar-se’l damunt de la cara perquè el protegís del sol.
Eh, tu! És l’hora!
Es va treure l’aur icular de l’orella i va obser var la figura que tenia al seu davant. Era una noia del g rup que el mi-
Ja t’he dit que em quedaré aquí.
Em sembla que v ius molt feliç. No tens on anar.
El noi es va incor porar per asseure ’ s a la sor ra.
Tant t’impor ta la meva v ida?
Doncs no, però crec que estàs desaprofitant una g ran opor tunitat per aprendre ang lès.
Mira qui parla, la noia que proposava faltar a classe per veure un eclipsi de sol.
Aprendrem ang lès i ens ho passarem bé. Crec que te’n penediràs si no véns.
Qui t’ha demanat l’opinió?
Ella va encreuar els braços.
Perdona, t’estic intentant ajudar. No cal que em donis les g ràcies.
No pensava fer-ho. Tu fes el curs si creus que és tan impor tant, però jo passo de perdre el temps va decidir mentre s ’aixecava.
Va agafar la motxilla i va començar a caminar cap a un extrem rocós de la cala.
I ara on vas?
A gaudir de l’estiu.
La noia va obser var com s ’allunyava mentre intentava endev inar les seves intencions. Al costat de les roques hi hav ia una dotzena de barques encallades a la sor ra. Algunes estaven capg irades i d’altres tenien una cober ta amb cadenat. Pel seu estat de conser vació, semblava que no s ’utilitzaven gaire. El noi va passe jar entre les barques mentre les examinava detingudament i va comprovar que n’hi hav ia
una que no estava amar rada. Després de caminar al seu voltant, va ficar-hi la motxilla i va començar a empènyer-la en direcció al mar.
La noia, que obser vava l’escena, va reaccionar de seguida i va cór rer cap a ell. Els pocs tur istes que quedaven a la cala els van mirar amb cur iositat.
Tu estàs boig o què?
B o i g ? No s ó c p a s j o q u i e s d e d i c a a p e r s e g u i r l a g e n t …
Aquesta barca no és teva. No pots fer això.
El noi aconseguia que la barca llisqués lentament sobre la sor ra.
Només la prenc presta da. Que vols venir amb mi?
li oferí amb sorneguer ia.
La noia va fer-li una ganyota.
Tu t’ho perds!
Quan la barca va entrar al mar, va continuar empenyent-la fins que l’aigua li va cobr ir els genolls. Després va deixar-la surant i va tornar a la vora amb una br illantor entremaliada als ulls.
O sigui, que prefereixes fer el curs d’ang lès abans que venir amb mi?
La noia se’l va mirar par pelle jant.
Què et fa pensar que tinc el més mínim interès de venir amb tu?
Doncs que no t’has separat de mi durant tota la tarda, per exemple.
La noia el va fulminar amb la mirada.
Ja n ’estic far ta! i va rebufar . Que t’aguanti la teva mare!
Li va g irar l’esquena i se ’ n va anar amb el cap ben alt. El noi es va adonar que li queia de la bossa el llibre d’ang lès.
Ei, espera!
O blida’m!
El noi va adoptar una expressió diver tida.
Ja tornaràs es va dir mentre agafava el llibre i pujava a la barca.
Va clavar els dos rems a la sor ra i va engegar el cronòmetre del seu rellotge.
Hav ien passat quatre minuts i dos segons quan la veia tornar. Tot i així, va fer-se el despistat fins que ella va ar r ibar a la vora de la platja.
Els separaven uns pocs metres.
Dóna-me’l! el va increpar amb la mà estesa.
Un altre cop al meu dar rere? Pensava que em deixar ies en pau! li va retreure gaudint del moment.
No estic per ximpler ies. Dóna-me’l!
Et refereixes al llibre? va preguntar ensenyantl’hi . Vine a buscar-lo.
La noia va tancar els punys i va inspirar for t.
A veure si ens entenem. A mi tant me fa que passis del curs, dels teus pares i de tothom, però no penso seguir-te el joc. Entesos?
I tant!
Doncs ara fes el favor de donar-me el maleït llibre! Estic fent tard per culpa teva.
Jo també faig tard perquè m ’estàs entretenint va assegurar-li mentre agafava els rems . Abans te l’he volgut tornar. Ara t’esperes o véns amb mi.
La noia va deixar la bossa a ter ra i va recollir-se els cabells amb un nus. Amb pas decidit, va introduir els peus a l’aigua i va caminar cap a la barca amb rostre ombrívol. El noi li va ofer ir la mà per pujar, però ella va impulsar-se amb els braços.
Prova superada!
En posar-se dreta, li va etzibar una bufetada.
No juguis amb mi!
Més tranquil·leta, eh! va calmar-la amb el dit alçat . Aquí tens el teu llibre.
Ella el va llançar a la vora de la platja amb ràbia.
Així m ’ ag rada! va expressar r ialler mentre s ’ asseia . És molt millor venir amb mi que aprendre ang lès!
No penso anar amb tu!
El noi va començar a remar.
Massa tard!
Deixa’m a la vora! li va exig ir.
El noi va continuar remant.
Deixa’m a la vora!
Li ho va rep e t ir cinc o sis ve g a des més, p erò e l l xiulava com si no la sentís. Ment restant, la barca s ’ anav a al lunya n t d e l a co s t a to t d e i x a n t u n e f í m e r s o l c b l a n c a l a s u p e r f í c i e d e l m a r.
A tu què et passa? s’hi encarà perdent la paciència . No em fa gens de g ràcia tot això!
Em penso que estàs molt tensa. Relaxa’t!
Ja no puc més. Dóna’m els rems!
El noi no va cedir davant els intents obstinats de la noia per prendre’ls-hi.
Condueixo jo li va adver tir . Que quedi clar.
Doncs deixa’m a la vora de la platja!
Si tantes ganes tenies de quedar-te a la vora, no haver v ingut amb mi.
La noia es va passar les mans pel front mentre esbufegava.
M’estàs cansant i molt. Jo no volia venir amb tu!
D o n c s qu i n a l l à s t i m a , p e r ò j a n o p o d e m to r n a r.
Vull veure la posta de sol des de les roques digué assenyalant l’extrem rocós de la cala.
No em pots obligar a anar-hi.
Jo no t’hi estic obligant.
Com que no? va exclamar amb una r iallada . Em tens seg restada!
Vés-te’n nedant si vols.
Les pupil·les de la noia van titil·lar imperceptiblement.
Mi r a , t i o, n o s é q u è e t d eu s f u m a r, p e r ò t u e s t à s b e n tocat. La gent normal no fa aquestes coses.
La gent normal no sap diver tir-se. Jo prefereixo gaudir dels bons moments de la v ida.
La noia va albirar a la llunyania un tur ista que recollia els seus estr is de la platja i ràpidament va aixecar els braços per cr idar-li l’atenció.
No et veurà li va adver tir el noi . A cent metres de la platja, semblem formigues.
Va sospirar resig nada en comprovar que el tur ista se n ’ anava sense immutar-se. Es va deixar caure recolzada a la paret de la barca. Va abraçar-se les cames i va posar el cap sobre els genolls.
Per què m’ha de passar això?
Es va produir un llarg silenci.
Els raigs del sol pinzellaven el cel de tons vermells i ataronjats que el mar reflectia com si estigués cober t per una dolça capa de mel.
El noi remava resseguint les roques de l’extrem de la cala. Perdien de v ista la platja de sor ra i contemplaven g rans masses rocoses que s ’ er ig ien majestuosament per damunt del mar.
Crec que no ens hem presentat. Sóc el Trapella va dir per trencar el silenci . Em diuen així perquè de petit era molt entremaliat i sempre estava fent bromes. Era una bona peça… Tu com et dius?
La noia va restar callada.
Tens cara de dir-te Sara. T ’assembles a la germana d’un company de classe que es deia així…
No em dic Sara! el va tallar . I no tinc cap intenció de ser la teva amiga.
Jo n o m é s t r a c t a v a d e s e r s i m p à t i c .
Simpàtic? A r a v o l s s e r s i m p à t i c ? v a i r o n i t z a r .
Que sàpigues que tot això no quedarà així. Quan tornem a la platja, passarem comptes…
Feia una estona que hav ien deixat de veure la platja i només de tant en tant contemplaven petites cales aïllades
entre roques i penya-segats, a les quals només es podia accedir des del mar.
Una gav ina va posar-se a la borda de la barca i se’ls va quedar mirant amb interès.
Fuig d’aquí! va espantar-la el Trapella.
L’ocell va emprendre el vol amb un cr it de guer ra.
Les g av ines dominaven e l ter r itor i. N’hi hav ia un autèntic exèrcit i totes conv iv ien en perfecta harmonia al llarg de les roques de la costa, el seu centre d’operacions.
El sol ir radiava una tènue llum daurada.
El Trapella va remar cap a una petita cala de còdols per contemplar la posta de sol. Els últims raigs solars acariciaven el seu tors nu i feien br illar un penjoll d’or que duia al pit.
Quan van ser prop de la costa, una gav ina va acostars’hi volant i va ar rencar-li sobtadament el penjoll.
Eh! Torna-me’l! va cr idar amb el puny alçat.
La gav ina va dir ig ir-se a les roques. El noi va obr ir ràpidament la motxilla i va llançar-li un estoig amb totes les seves forces. Encara que no va encer tar-la, la gav ina va deixar anar el penjoll al mar.
Ara torno! va anunciar.
On vas?
Es va llançar a l’aigua i es va submerg ir on hav ia caigut el penjoll.
La Sara va observar el mar angoixada, sense saber què fer. La barca balandrejava agitadament i es va començar a marejar.
Hav ia passat més de mig minut i el Trapella encara no hav ia sor tit de l’aigua.
Trapella! Em sents?
Tenia les mans recolzades a la borda i va adonar-se que li tremolaven.
Al cap d’uns segons, el cos del noi va emerg ir a la superfície de cap per avall.
Un calfred va estremir-la.
Trapella! li va cr idar preocupada . Estàs bé?
El noi no es mov ia.
Si és una broma, no em fa cap g ràcia!
El seu cos flotava iner t a disposició del mar. La Sara sentia com una suor freda li esgar rapava la pell.
Si us plau, contesta’m!
El silenci del noi va retronar al seu inter ior.
Va agafar un rem i va intentar colpe jar-lo, però no va poder ar r ibar-hi i el rem va caure a l’aigua.
N o e m f a c i s a i x ò ! l i d e m a n à a m b l a v e u t r e nc a d a . N o p u c a j u d a r- t e !
Els batecs del seu cor van ser més for ts que les seves paraules.
No sé nedar! va confessar amb el rostre encong it.
Les llàg r imes li impedien veure’l.
No sé nedar! va retreure’s entre gemecs.
L’onatge del mar s ’enduia el noi lentament. Av iat l’haur ia perdut.
Va tancar els ulls.
Potser se ’ n penedir ia. Potser era una bajanada. Potser s ’estava condemnant.
Tot i així, es va llançar a l’aigua.