Mar Pavón Un bon dia, un barret
Il·lustracions d’Anna Clariana
SOPA DE LLIBRES
© 2012, Mar Pavón
© 2012, Anna Clariana, per les il·lustracions
© 2012, d’aquesta edició: Editorial Barcanova, SA Mallorca, 45, 4a planta. 08029 Barcelona Telèfon 932 172 054. Fax 932 373 469 barcanova@barcanova.cat www.barcanova.cat
Disseny: Manuel Estrada
Projectes: Sara Moyano
Edició: Montse Ballaró Maquetació: Laura Rodríguez Assessorament literari: Pere Martí
Primera edició: abril de 2012
ISBN: 978-84-489-3030-1 Dipòsit legal: B-12089-2012
Imprès a Índice, S. L. Printed in Spain
Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó i multes, a més de les indemnitzacions corresponents per danys i perjudicis, per a aquells que reproduïssin, plagiessin o comuniquessin públicament, totalment o parcialment, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada per qualsevol mitjà, sense l’autorització preceptiva.
Un bon dia, un barret
Un bon dia, un barret Mar Pavón
Il·lustracions d’Anna Clariana
Un
bon dia, tot aprofitant un cop de vent, un barret va sortir volant de l’aparador de la barreteria.
El barreter, que, a diferència del barret, no tenia ales, va exclamar desolat:
—Ara
sí que estic llest; quina barra, la d’aquest barret!
Sort n’hi ha que és d’allò més corrent…
Una clienta, però, que ho havia presenciat tot, no opinava el mateix:
—Llest, vostè? Corrent, el barret? No em faci riure!
S’ha de ser ruc de debò per deixar escapar un barret tan valuós!
El barret va volar alegrement fins que anà a encaixar-se al cap d’un cobrador de rebuts carbassa, a qui va anunciar solemne:
—Sóc el barret que dóna briu i ombriu iteu seré si el meu nom dius.
Com que el cobrador tenia molts rebuts carbassa per cobrar, va contestar el primer que li va passar pel cap (a més del barret, ha! ha!):
—Tu a mi no m’enredes; el teu nom és Portamonedes! El barret va arrugar el folre fins al fons i desplegà l’ala a la valenta perquè la resposta… era dolenta!
* * *
Tot volant, volant, el barret va anar a parar al cap d’un lladre de cortines de bany, a qui va proposar cerimoniós:
—Sóc
el barret que dóna briu i ombriu i teu seré si el meu nom dius.
Com que el lladre tenia moltes cortines de bany per robar, va respondre el primer que li va passar pel cap (a més del barret, he! he!):
—Tu
a mi no m’enganyes; el teu nom és Passamuntanyes!
El barret va arrugar el folre fins al fons i desplegà l’ala a la valenta perquè la resposta… també era dolenta!
* * *
Vola que volaràs, el barret va aterrar al cap d’un tastador d’entrepans de mortadel·la:
—Sóc el barret que dóna briu i ombriu i teu seré si el meu nom dius.
Com que el tastador tenia molts entrepans de mortadel·la per tastar, va replicar el primer que li va passar pel cap (a més del barret, hi! hi!):
—Tu a mi no em fas perdre el temps; el teu nom és Escuradents!
El barret va arrugar el folre fins al fons i desplegà l’ala a la valenta perquè la resposta… era igualment dolenta!
* * *
El barret va tornar a ballar-la —o fóra necessari dir «a volar-la»?— i va anar a acomodar-se aquesta vegada al cap d’un endevinador del futur immediat:
—Sóc el barret que dóna briu i ombriu i teu seré si el meu nom dius.
Com que l’endevinador
tenia molt futur immediat per endevinar, va contestar el primer que li va passar pel cap (a més del barret, ho! ho!):
—Tu a mi no m’extravies; el teu nom és Galimaties!
El barret va trigar una mica més del que era habitual a arrugar el folre fins al fons i a desplegar l’ala a la valenta.
I és que, malgrat que li va sonar bé, la resposta… tornava a ser dolenta!
* * *
Tot volant, volant, el barret es va colar per una finestra i va anar a encaixar-se al cap d’una nena:
—Sóc el barret que dóna briu i ombriu i teu seré si el meu nom dius. 24
Com que la nena tenia
tot el temps del món, s’ho va prendre amb calma.
Per fi, va contestar amb un somriure entremaliat:
—Barret que dóna briu i ombriu, vols ser el meu amic, ja que ets tan viu?
El barret va estirar tant el folre que aquest gairebé es descús del fons. I, per descomptat, l’ala no es va bellugar gens ni mica perquè… la resposta era bona (i bonica!).
* * *
A partir d’aquell moment, el barret i la Lia, que així es deia la nena, van ser inseparables, i les seves converses, dignes d’admiració:
—I per què vas tocar el pirandó de l’aparador?
—Perquè jo no sóc un barret corrent, i és per això que vaig contra corrent…
—I aprofites els corrents d’aire per volar?
—És clar, i també la meva ala desplegable.
—Estàs ben tocat!
—Oh, i tant; de l’ala!
A més, a petició del barret, la Lia li va ensenyar el seu bonic portamonedes, el passamuntanyes del seu germà i la capseta d’escuradents del seu pare.
Tanmateix, amb galimaties no se’n va saber sortir, per la qual cosa va anar de dret cap a una foto del seu avi Maties, que va ser el primer que li va passar pel cap (a més del barret, hu! hu!).
Al barret, però, allò no li cabia a la barretina:
—Si us plau, no te’n riguis, Lia; això
no és galimaties!
Efectivament, a la Lia se li escapava el riure amb la mateixa facilitat que el barret s’havia escapat de l’aparador.
Però, com que era molt intel·ligent, de seguida va saber què fer: buscar la paraula en el diccionari!
GALIMATIES: Confusió, desordre, embolic.
Al barret li va agradar
tant aquell significat, que es va canviar de nom ell solet pel sol fet de decidir-ho… i dir-ho!:
—Seré Galimaties la resta dels meus dies!
I, amb la seva nova i simpàtica
mestressa, la resta dels seus dies van ser molts i feliçment desordenats: el dilluns semblava el divendres; el dimarts, el dissabte; el dimecres, el diumenge; el dijous…, el divendres, el dissabte i el diumenge alhora!
En canvi, el cobrador de rebuts carbassa, el lladre de cortines de bany, el tastador d’entrepans de mortadel·la i l’endevinador del futur immediat van continuar fent les seves tasques de dilluns a divendres sense tenir un moment de respir, i només el dissabte i el diumenge, quan semblaven disposar de tot el temps del món, somiaven un cop de sort que canviés les seves avorrides vides per sempre…
La Sort és capritxosa; somriu a qui li presta atenció.
Han escrit i han dibuixat...
Mar Pavón
Vaig néixer amb un llapis a la mà, i no ho dic per dir: vaig venir al món a Manresa un dilluns 16 de setembre, a punt per començar el curs. Tanmateix, com que no em van acceptar a l’escola per massa ploranera, em vaig espavilar ben aviat pel meu compte, ja fos dibuixant, pintant, gargotejant… En definitiva: fent volar la imaginació tothora sobre un full en blanc.
La meva passió per inventar històries va anar creixent a mesura que ho feia jo, de tal manera que als tretze anys ho tenia claríssim: de gran seria escriptora!
Recordo especialment les meves incomptables —i inacabables— visites a la biblioteca escolar i, més tard, a la municipal, agafant i tornant llibres; perquè, per si no ho sabeu, als qui ens agrada escriure ens encanta llegir (o potser perquè ens encanta llegir, ens agrada escriure).
Una cosa, però, que no m’hauria imaginat mai quan era joveneta és que acabaria escrivint, sí, però no pas poesia romàntica i històries de terror per a adults, tal com era la meva intenció aleshores, sinó… poemes i contes per a vosaltres, nens i nenes! Va ser cap a finals del 1996, poc després d’estrenarme com a mare, que, sense ni adonar-me’n, em vaig veure component un poemet infantil. Després en vaig compondre un altre, i un altre més, fins que vaig enllestir el meu primer recull de poesia. I, més tard, vaig escriure el primer conte, al qual ben aviat va seguir el segon… Fins avui, que en porto publicats un bon grapat, alguns dels quals han estat traduïts a altres llengües de l’Estat, així com a l’anglès, el francès, el portuguès i, fins i tot, el coreà. I tots, tant si són en vers com en prosa, han estat escrits amb molta il·lusió; la mateixa que veig diàriament en els ulls dels meus fills, en Yeray i la Sira. Exactament la mateixa que, quan era petita, m’empenyia a dir a tothom qui em volgués escoltar que de gran seria escriptora.
Ben mirat, crec que néixer un dilluns 16 de setembre, tot i que no em deixessin aprofitar l’avinentesa per començar el curs, m’ha portat bona sort, oi? De fet, em sento tan privilegiada com el barret protagonista d’aquest conte, que vola i vola incansable, com la meva imaginació, fins que es cola per una finestra, com ara els meus records d’infantesa ho estan fent a través d’aquestes pàgines. I, tant ell com jo, trobem nous amics!
Anna Clariana
Hola, sóc l’Anna, l’autora dels dibuixos d’aquest llibre.
Vaig néixer a Terrassa, ciutat on avui enca-
ra visc. Fa molts anys que em dedico a il·lustrar; bé, de fet, ho faig des de ben petita. Sempre m’ha agradat, i de mica en mica he anat aprenent aquest ofici. Llapis, gomes d’esborrar, maquinetes, pinzells i pantalles d’ordinador m’han servit per il·lustrar uns quants llibres per a infants.
Il·lustrar és una feina agradable, que et permet conèixer moltes coses i entrar en molts mons desconeguts que abans ignoraves. Amb un llapis a la mà, m’he passejat per llocs extraordinaris, m’he endinsat en valls tenebroses, he bussejat al fons del mar i he volat entre els estels.
Aquesta professió requereix un esforç i una dedicació constants i, a la llarga, influeix en la teva ma-
nera de viure. Cal anar sempre amb els ulls ben oberts i no perdre passada, estar molt alerta del que s’esdevé al teu entorn, del canvi de colors del món que t’envolta, de la diversitat de gent que t’acompanya en el viatge i dels diferents valors de cadascú. La meva feina es pot fer amb un barret al cap, una gorra de llana o un casquet de bany, però també sense cap objecte, perquè les idees surten sense impediment. Ara bé, amb un barret com el de la història que acabeu de llegir, tot és bufar i fer ampolles.
SOPA DE LLIBRES
A partir de 6 anys
Un bon dia, un barret va sortir volant de l’aparador de la barreteria, i es va anar encaixant al cap d’estrambòtics personatges.
A tots ells formulava la mateixa endevinalla: —Sóc el barret que dóna briu i ombriu i teu seré si el meu nom dius.
Però cap de les respostes que donaven al barret no era la bona. Aquest, finalment, va conèixer la Lia, una nena d’allò més eixerida, i amb tot el temps del món per endavant…