L’ombra dels tres nois, retallada per la llum de la lluna, s ’ esclafa, plana i neg ra, contra l’asfalt.
Duen posada la caputxa de la dessuadora, de manera que amb prou feines, de perfil, se’ls veu el nas. Contemplen, amb les cames separades, l’edifici, davant del qual queden, de moment, plantats i silenciosos. Es fixen especialment en la reng lera de finestres de la planta baixa.
El més alt de tots tres flexiona el cos enrere, estira el braç i el projecta, descr iv int un arc de cent vuitanta g raus, cap endavant. De la mà li sur t, a g ran velocitat, una pedra com un puny que, al cap de no res, impacta contra un v idre amb un cop sec. No l’ha trencat, però hi ha dibuixat una terany ina d’esquerdes que el fa més vulnerable. Els companys l’imiten; llancen pedres, el v idre s ’esmicola i un dels projectils, finalment, salta a l’inter ior.
No sona cap alarma. Les cases habitades més properes són a un centenar de metres i, per tant, ningú no ha pogut sentir la trencadissa.
Amb una palanca de fer ro eixamplen el forat i, l’un dar rere l’altre, es planten al bell mig d’un passadís llarg , fosc i silenciós. Un d’ells ha encès una lot i l’enfoca ara cap a un costat, ara cap a l’altre.
No es veu ningú.
Vacil·len un moment, com si no sabessin què fer, però e l m é s a l t , qu e d i r i g e i x e l g r u p, a s s e nya l a e n u n a d i re cc i ó i els altres, amb la lot, el segueixen. Es planten davant d’una por ta. Amb un parell de puntades de peu l’esbotzen i, quan la llum de la lot es passe ja per l’espai que hi ha al dar rere, veuen una sala plena d’ordinadors.
El líder del g rup es passe ja per aquella sala durant un minut. Passa l’índex delicadament per la superfície d’una taula com si volgués comprovar la quantitat de pols que s’hi acumula. De cop, agafa un monitor, l’aixeca ben alt i l ’ e s c l a f a co n t r a e l te r r a . E l s a l t re s d o s , q u e h a n c a p t a t e l m i s s a t g e , co m e n ce n a d e s t ro s s a r- h o to t . Fa n s e r v i r p e u s i mans, i la bar ra de fer ro. Bar regen amb el soroll de trencadissa els seus cr its i r ialles. Al cap d’un minut, la sala s’ha conver tit en un abocador de fer ralla electrònica inser v ible. Només han salvat un parell de PC por tàtils, que s ’enduen a dins d’una bossa d’espor t.
La parada següent és en un despatx ple d’armar is i calaixos. Comencen a obr ir-los i a escampar per ter ra el paperam que contenen. Un dels assaltants, de cop, exclama: Mireu!
La llum de la lot es dir igeix, directament, cap a les m a n s d e l q u i h a c r i d a t . Hi p o r t a u n a p e t i t a c a p s a metàl·lica. L’obren a cops de bar r a i de dins en treuen un bon feix de bitllets i algunes monedes. Udolen i cr iden, en senyal de v ictòr ia. S’ho embutxaquen tot i sur ten, altre cop, al passadís.
Vo l te n i m p u n e m e n t p e r l ’ e d i f i c i , s e n s e t ro b a r n i u n a
r a t a . Co r re n i s a l te n , exc i t a t s . Pe r a l l à o n p a s s e n v a n d e i -
x a n t u n r a s t re d e v i d re s t re n c a t s , p a p e r s e s c a m p a t s i to t a
m e n a d e d e s t ro s s e s . Pu g e n a l p r i m e r p i s i s e g u e i xe n e l
m a t e i x r i t u a l . D e s p r é s a l s e g o n p i s . Ho d e i xe n t o t
d a mu n t d av a l l .
Abans de mar xar, passen per la cantina, situada a la planta baixa. No hi ha caixa enreg istradora, i al calaix on guarden els diners només queden un parell d’euros en monedes d’un, dos i cinc cèntims. Han de conformar-se amb unes quantes bosses de patates xips, vuit o deu llaunes de refresc i unes quantes pegues dolces, que entaforen a la bossa, juntament amb els por tàtils.
Un cop al car rer, el més alt furga dins la butxaca de la jaqueta i en treu un pot d’esprai. En fa saltar el tap amb el polze, el sacse ja, col·loca l’índex sobre el polsador i comença a escr iure, amb lletres majúscules, a la paret del costat de la por ta pr incipal de l’edifici.
I . L ’ I N C I D E N T
Sona el desper tador.
Fa una setmana que l’Eduard ha de llevar-se pel seu compte i, per si no n’hi hagués prou, també ha de despertar l’Enric, el microbi de set anys que té per germà. Ja no s’hi val, a ronsejar durant un quart d’hora fins que la mare, desesperada, el treu del llit… Ara, si vol arribar puntual a l’institut, ha d’espavilar-se. Si allarga la mandra cinc minuts i es torna a quedar fregit pot ser que no es desperti fins a mig matí, com fa dos dies. Aquell cop la cosa es va resoldre amb dues simples amonestacions verbals, severes però comprensives, de la mare i del tutor. Però si es repeteix, ja es pot anar calçant.
Abans la mare feia el torn de tarda i el venia a desper tar cada matí. El cr idava els cops que feia falta, li abaixava el llençol i, si calia, li estirava les orelles fins que el veia, ulls mig clucs, sor tir del llit. Per descomptat, la mare també tenia cura de l’Enr ic, i l’única feina de l’Eduard era mirar d’ar r ibar puntual a l’institut.
Fa callar el bip-bip que li trepana el cer vell. Rebotr ia de bon g rat el desper tador per ter ra, però controla l’impuls. Remuga, endormiscat, un enfilall de renecs.
Abans d’anar cap al lavabo passa a desper tar el germanet i li ordena que en deu minuts el vol vestit, amb la cara
neta i pentinat. El petit se’l mira, apàtic, mig somnàmbul, amb posat de no acabar d’entendre a quin planeta v iu.
L’Eduard, al seu torn, es renta la cara i es vesteix: vambes, texans que li cauen fins a mig cul i jersei ratllat amb caputxa. Escalfa dos gots de llet al microones i, abans de beure’s el seu, hi suca quatre galetes. L’Enr ic, que ja està a punt i desper t, l’imita, ulls esbatanats, com si al món no hi hagués ningú més que el seu germà g ran. Quan han enllestit, l’Eduard deixa els gots a la pica i es posa a la motxilla l’entrepà que, això sí, li ha deixat a punt la mare a quar ts de sis, abans d’anar a la feina.
El menut i ell, que com a bons ger mans sempre es bar al l en e l microbi no par a de bur xar-lo fins que li clava un bolet però que no sabr ien v iure l’un sense l’altre, sur ten de casa ar rossegant els peus i els ànims.
A tres quarts de vuit, l’Eduard deixa l’Enric a casa de la Teresa, una veïna separada que té un fill de la mateixa edat. Els dos microbis van junts a escola. L’Eduard troba que la Teresa, pels anys que deu tenir, està per sucar-hi pa. Normalment el surt a rebre en pijama, perquè encara és d’hora, però quan fa bon temps, com avui, la veïna dorm amb una samarreta llarga i prou. Llavors el rep amb aquell pet de cuixes a la vista i ell, que no és de pedra, se la queda mirant com un badoc, i es demana si un adolescent amb les hormones en ebullició no seria capaç de satisfer, arribat el cas, una dona necessitada. Apa, noi, que faràs tard… li diu aquella creació de Déu, picant-li l’ullet. I sense abandonar el somr iure li tanca la por ta als mor ros.
Camí de l’institut, i encara amb la imatge d’aquell bé de Déu de cuixes a la retina, es troba amb l’Or iol.
Ei, Ur i…
Què passa, Edu? Has estudiat?
Una estoneta… Està tirat.
Això per a tu, llardós, que vas sobrat i de seguida ho captes tot… Jo m’he hagut de cremar les celles com un desg raciat fins a la matinada… Badalla com si volgués clavar una queixalada al món . I tot per acabar cate jant! Aquella tia em cau fatal… i fot uns exàmens que t’hi cagues… Si no fos pel culet que té… No t’has fixat mai que, mentre escr iu a la pissar ra, remena les galtes del cul com si toqués les maraques…
I a tu et cau la bava.
A tu no?
Truquen a casa del Xevi, que treu el cap per la finestra, amb una magdalena a la boca, per dir-los més amb gestos que amb paraules que baixa com un coet. Falten nou minuts per a les vuit i, si no s ’afanyen, ar r ibaran tard. Saben que a l’hora en punt el conserge tancarà la por ta. Tothom que arribi a par tir d’aquell moment serà apuntat pel professor de guàrdia en el full d’incidències i acumularà un retard que, si es repeteix fins a tres cops, serà comunicat a la família i fins i tot pot ser que tingui conseqüències en for ma de càstig: quedar-se a nete jar taules, no par ticipar en una sor tida… Així és que val més no temptar la sor t. El Xev i sur t, fregant-se els ulls i encara amb l’últim mos de l’esmorzar a la boca. L’institut queda un tros més enllà
de les últimes cases del poble. Si caminen de pressa encara ar r ibaran a temps.
Au! Xev i, que sembla que ar rosseguis l’ànima. A aquestes hores, ar rossego fins i tot els ous…
Doncs v ig ila que no te’ls trepitg is.
L’Or iol i el Xev i: quin parell!
Pel camí ensopeguen amb l’Anna anella de plata a la cella , que va tranquil·la i al seu aire, amb l’MP4 a tot drap, cantusse jant a mitja veu una cançó en ang lès mentre tecle ja el mòbil, concentrada. Quan li passa per la vora, l’Eduard assenyala el rellotge, amb cara d’alarmat, però la noia fa una ganyota de fàstic i un gest com dient «A mi tant se me ’ n fot» i continua redactant l’SMS que potser és per a l’Alber t, el seu xicot. Es veu que a ella com a aquell paio amb qui sur t ja no li ve d’un retard.
A mesura que s ’acosten a l’institut, s ’uneixen a la processó de nois i noies que ar r iben d’altres punts del poble. Alguns passen, esper itats, dalt de la bicicleta o van fent esses sobre la petita plataforma d’un monopatí. La major ia, en canv i, com l’Eduard, l’Or iol i el Xev i, caminen amb certa pressa, però sense cór rer. Tenen apamat l’itinerar i amb tanta exactitud que saben ar r ibar a la por ta just en el moment que toca el timbre.
Avui, però, s ’adonen que en passa alguna quan, en tombar l’última cantonada, veuen que davant de l’institut s ’aplega una multitud de noies i de nois sense cap pressa per entrar.
Tots tres fan el gest instintiu de fer un cop d’ull a l’hora i, en adonar-se que encara falta un minut i trenta segons
per a les vuit, es miren amb cara de concloure que no sembla pas que tota aquella colla faci tard. De fet, allà fora hi deu haver tot l’alumnat del centre. Encar a no hi han deixat entr ar ningú. Potser el conserge s’ha ador mit, o s’ha deixat la clau, o qui sap si algun brètol ha enganxat un xiclet al pany, com va passar fa uns mesos…
Quan veuen ar r ibar un cotxe de la policia decideixen que la cosa deu ser g reu.
Què hi passa, aquí?
L’Eduard ho ha demanat a un noi de segon d’ESO, un xitxarel·lo que li té més por que respecte. Mentre el noiet es disposa a obr ir la boca per contestar-li, però, s ’adona que a la paret, al costat de la por ta pr incipal, hi ha una pintada feta amb esprai.
ANEU A PRENDRE PEL CUL!
La llegeix en veu alta i es mira els companys, que no saben si r iure o fer veure que s ’escandalitzen.
Al cap de pocs minuts apareix el director amb un posat de funeral que fa que al seu voltant, com una onada, s ’ estengui el silenci. Com que vol que el sentin, l’home s ’enfila en un banc. Sense abandonar la cara de pomes ag res, espera que tothom estigui atent i explica que durant la nit han entrat a l’institut, i les destrosses que hi han fet són prou g reus per veure ’ s obligats a suspendre les classes fins demà. Acte seguit comença a repar tir uns papers explicatius que hauran de donar als seus pares.
A banda d’algun «Visca!» anònim, camuflat entre la multitud, en general tothom mira de dissimular l’aleg r ia continguda. La mitja r ialla, però, apareix en totes les cares tan bon punt comencen a g irar cua. I és que ja els sap g reu, ja, que hag in entrat a l’institut i hi hag in fet totes aquelles maleses…, però un dia de festa inesperat no és mai una mala notícia… I encara menys quan falta tan poc per a la Festa Major.