Issuu

Constructores de ciutat: Sant Martí

La lluita de les dones pels drets de ciutadania Isabel Segura Soriano

Autora: Isabel Segura Soriano Han participat en la preparació de l’obra: Carmen Aguilera Flores, Araceli Aiguaviva Bauli, Rosa Alberca Jordano, Jacoba Castillo Mendoza, Montse Clotet Cuberes, Montse Milà Estrada, Arantxa Morán Rodríguez, Estrella Pineda Menor, Eulàlia Pons Boch, Pilar Ripoll Balague, Josefina Rocamora Lopez. Agraïments: Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí Arxiu de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona Arxiu Fotogràfic de Barcelona Arxiu Històric Ciutat de Barcelona Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals Eduardo Simón Sánchez Edita: Ajuntament de Barcelona Coordinació de l’edició: Olga Arisó Sinués, Matilde Albarracín Soto i Meritxell Guixà Sallent - Direcció de Feminismes i LGTBI, Rosa Saiz Giribet i Maria Antònia Montagut Llinàs - Direcció de Serveis a les Persones i Territori del Districte de Sant Martí, Lorena Domínguez Liébana i Carlota Falgueras i Marsal – Conselleres de Feminismes i LGTBI del Districte de Sant Martí. S’han fet totes les getions possibles per identificar la propietat dels drets d’autor. Qualsevol error o omissió accidental, que haurà de ser notificat per escrit a l’editor-a, serà corregit en posteriors edicions. Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jordi Martí Grau, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Gemma Arau Ceballos, Águeda Bañón Pérez, Marta Clari Padrós, Núria Costa Galobart, Laura Pérez Castaño, Jordi Rabassa Massons, Joan Ramón Riera Alemany, Pilar Roca Viola, Edgar Rovira Sebastià i Anna Giralt Brunet. Directora de Comunicació: Águeda Bañón Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart Cap Editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Disseny gràfic: palli:disseny Revisió lingüística: Linguaserve Fotografies de la coberta: - Treballadores i treballadors de la fàbrica Camilo Mulleras, 1897. Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí - Criatures jugant al barri del Besòs, 1970-1979. Carme Garcia, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. - Manifestació, 1977. Robert, Diari de Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Edició i producció: Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2020 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats

Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada (by-nc-nd): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades (copyright). Dipòsit legal: B.4195-2021 ISBN: 978-84-9156-320-4

Constructores de ciutat: Sant Martí

La lluita de les dones pels drets de ciutadania Isabel Segura Soriano

Índex Introducció

Camps, séquia, molins i farinera

Fàbriques, tallers, habitatges

Qui fa anar les fàbriques?

De violències

Experiències i expectatives

Paisatges en transició

Viure als nous barris

Les esquerdes de la modernitat

“Patronato, marrano, queremos un barrio sano”

Viure els barris intensament

Dret al propi cos

Dret a l’educació, quelcom més que saber llegir i escriure

Crear comunitat, entre passat i present

Bibliografia

Introducció Aquest llibre s’ha anat fent a poc a poc. Diverses dones ens hem trobat periòdicament per explicar-nos relats de l’experiència vital a Sant Martí. Aquests relats retrospectius, que setmana rere setmana han anat emergint, importen per si mateixos, i entre totes hem donat sentit i significat a fets i experiències que sovint queden al marge de la història. Les experiències recollides relacionen el que va passar i ens parlen de les conseqüències que van tenir els fets narrats. Alhora, també hem compartit el plaer de mirar i de llegir plànols, fotografies i documents que es troben en alguns arxius tant públics com privats. Hi ha una llarguíssima tradició oral i escrita, una tradició que s’ha reconstruït una i altra vegada, que ha recuperat els elements essencials fins i tot quan havien estat sufocats o eliminats. Cadascuna de nosaltres té un passat que ens vincula a les dones que ens han precedit. Participar de la reconstrucció del passat, trobar indicis, pistes que ens permetin rellegir, des de la nostra perspectiva contemporània, les experiències, els desitjos, els pensaments, les necessitats i les reivindicacions de les dones que ens han precedit, ens configura. Recuperar el fil, el vincle amb les dones del passat, perquè les nostres accions, pensaments, desitjos, no sorgeixen del no-res. No comencem de nou. Som part d’una tradició que ens cal conèixer i divulgar entre totes.

Camps, séquia, molins i farinera Es conserva una antiga representació parcial del territori de l’actual Sant Martí “Plan y Demostración de porciones de terreno de los términos de la Ciudad de Barcelona, San Martí de Provensals i Sant Adrià de Besós” i del total conegut com la Granota i el Juncà. En l’explicació del gravat s’hi indica que el terreny està destinat a pastures de ramat i que limita, per la banda de llevant, amb el terme de Sant Adrià de Besòs, a través de la séquia anomenada la Madriguera, a migjorn, amb els glacis de la Ciutadella, i a mestral, amb el terme de Sant Martí. Un dels camins que travessen Sant Martí és el que va a Mataró. Un viatger i estudiós de finals del segle XVIII, Francisco de Zamora, va fer aquesta descripció del paisatge: “Este trozo de camino hasta el Besós es una de las salidas más hermosas y divertidas de Barcelona, pues además de hallarse plantadas sus orillas de buenos álamos blancos, y sus terrenos inmediatos bien cultivados, están también sobre sus orillas una gran porción de prados de las fábricas de indianas que lo hermosean mucho. Debe notarse que los prados más inmediatos al camino riegan en el verano grandes trozos de él para que no les vaya el polvo a las piezas de lienzo, con lo que dan nuevo mérito a este paseo” (Zamora, pàg. 43) L’existència de la séquia, que portava aigua a Barcelona des del segle X, va fer que s’instal·lessin molins fariners —que aprofitaven els salts d’aigua com a força motriu— als actuals barris del Clot i de la Sagrera. Un d’aquests molins del Clot, a finals del segle XVIII era de Teresa Barnadas, que venia la farina al Pastim del Clot, és a dir, a la instal·lació on es pastava i es coïa el pa, i també al Pastim de Barcelona. Som a l’any 1789. El pa, en aquella època, està en la base de l’alimentació. El pa constitueix l’aliment principal de les classes populars. Una pujada del preu del pa posa en perill la seva subsistència en la població.

Això és el que va passar el 1789. El 28 de febrer, van aparèixer uns papers per les cantonades que indicaven la pujada del preu del pa. Immediatament, les dones van sortir al carrer i van cremar les parades de venda. “I quien empesso toda la bulla fueron las mujeres”, diuen els cronistes de l’època. El rebombori del pa, iniciat el 28 de febrer de 1789 i que es perllongà els primers dies del mes de març, afectà diverses poblacions catalanes. La revolta la van iniciar les dones i s’hi van sumar milers i milers de persones que exigien la rebaixa del pa, però també la rebaixa dels productes bàsics d’alimentació. Com a resultat, es va aconseguir la frenada del preu de les subsistències. Ara bé, la repressió va ser dura, i el mes de maig van morir a la forca cinc homes i una dona, acusats d’haver promogut la revolta. Ella es deia Josefa Vilaret, àlies la Negreta, barcelonina i casada amb un criat i mare de dues criatures. Sabem que havia cremat una barraca i es va confessar, amb gran orgull, autora del fet. En el rebombori del pa del 1789 hi van participar vuit mil persones. En aquesta revolta de subsistència, les dones van tenir un clar protagonisme en l’inici i en el desenvolupament d’un conflicte que afectava la qualitat de vida d’homes i de dones. 10

L’alimentació és en la base de la supervivència de la població. Aquesta responsabilitat, la del manteniment de la vida, ha estat

responsabilitat de les dones. És per aquest motiu que les dones van ser la protagonistes dels rebomboris del pa. El pa, durant segles, continuà sent la base de l’alimentació, juntament amb la carn, que s’obtenia dels ramats que pasturaven, entre d’altres, pels camps de Sant Martí, tal com podem veure en el plànol que hem reproduït a l’inici del capítol, on hi ha indicats els “corrals”. Però de carn, les classes populars de l’època en mengen poca. Sant Martí és fonamentalment una zona rural, i a mitjans del segle XIX s’hi instal·len els prats d’indianes i les fàbriques de teixit.

Còpia d’un plànol dels terrenys destinats a prats d’indianes del segle XVIII, AHCB

Fàbriques, tallers, habitatges A mitjans del segle XVIII els prats d’indianes van transformar el paisatge de Sant Martí. Els teixits de cotó van passar de ser simples teixits de poc cost a ser estampats per mitjà de motlles de fusta, amb tota una extensa gamma de colors. Els nou teixits, coneguts amb el nom d’indianes, requerien ser exposats a l’aire lliure. Estesos damunt l’herba, els coneguts com prats d’indianes donaven un to acolorit al paisatge de Sant Martí. La major part dels prats d’indianes tenien una caseta o cobert; un d’aquests va donar lloc al nom de Taulat, que encara es conserva en la toponímia actual. En el plànol reproduït en la pàgina precedent, s’hi pot llegir Canals i Glòria, unes de les fàbriques d’indianes més importants de l’època. Explica l’historiador Duran i Sanpere que els inicis urbanístics del Poblenou van ser molt influïts per les idees del comunisme ideal d’Étienne Cabet, que en el seu Voyage en Icarie (‘viatge per Icària’) anaren a fundar un paradís social, una societat igualitària que confiava en la potencialitat revolucionària de la gent i de la indústria moderna. A Sant Martí de Provençals es va fundar la primera comunitat icariana. Per això, el Poblenou prengué el nom d’Icària; i el passeig que l’uneix amb la ciutat va ser anomenat avinguda d’Icària. Els camps anaren perdent a poc a poc presència en el paisatge de Sant Martí, ja que foren substituïts per les noves instal·lacions fabrils i els habitatges. Aquest serà un procés de llarga durada. Llarga, llarguíssima tradició d’instal·lacions fabrils al Poblenou, a Sant Martí, des que a mitjans de segle XIX quedà prohibida la localització d’indústries a Barcelona, dins el recinte emmurallat. Als pobles del pla, entre d’altres, Sant Martí de Provençals, s’hi van instal·lar les naus de les fàbriques per la disponibilitat de terrenys i per l’abundància d’aigua. El 1888, hi havia registrades a Sant Martí 243 fàbriques, de les quals 152 eren al Poblenou (Montserrat Sintes, pàg. 20)

Llarga, llarguíssima és la dedicació de les dones al treball a les fàbriques tèxtils.

“Personal de la Fàbrica de D. Camilo Mulleras en Sant Martí de Provençals, teixits, secció 3ª, Juny de 1897”, diu el peu de la fotografia. Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

Qui fa anar les fàbriques?

Façana transversal de la fàbrica de Can Saladrigas, al carrer del Joncar, 26 d’agost de 1884 AMDSM. FHSM. Sèrie obres particulars, exp. 726/1884

Val la pena aturar-se en la fotografia de la fàbrica de Camilo Mulleras, feta a finals del segle XIX. Hi veiem una majoria aclaparadora de dones, dones de totes les edats. Dones joves, dones grans, dones de diverses generacions, fins i tot adolescents, fins i tot criatures. En els marges i, en un nombre inferior, alguns homes, pocs, molt pocs. Una seixantena de dones, aproximadament, algunes criatures i sis homes, si no m’he descomptat. Aquesta fotografia, de l’any 1897, d’una fàbrica concreta, és representativa de la proporció de dones que hi havia en el sector tèxtil. Podem concloure, doncs, que la revolució industrial a Barcelona, a Catalunya, es va fer gràcies al treball de les dones.

Treballadores de Can Saladrigas. Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

Una de les fàbriques més antigues és Can Ricart, recinte fabril en el gran eix patrimonial de Pere IV, construït entre el 1852 i el 1854, i a mitjans del segle XIX, Can Saladrigas, que primer va ser un petit negoci de blanqueig i que s’expandí, i es va especialitzar en l’estampació de teixits. En una de les instal·lacions de Can Saladrigas, veiem les dones en una gran nau al costat dels telers. Dones que fan anar les màquines i al fons a la banda esquerra, nenes. La relació de les dones amb la tecnologia ve de lluny, de molt lluny, una relació que per a les dones de les classes populars comença quan són joves. L’excepcionalitat de les fotografies de la fàbrica de Can Saladrigas és que es pren la imatge en el lloc de treball, han parat de fer anar els telers, però estan situades a tocar del teler que fan anar hores i hores cada dia. Un document gràfic que ens desvela, com dèiem abans, la presència aclaparadora de dones en la indústria tèxtil. Ara bé, de què no ens parla la fotografia? No sabem la història ni les expectatives vitals de cadascuna d’elles, no sabem ni ens parla dels jornals que cobraven. Tampoc no ens parla de l’assetjament sexual que patien per alguns dels homes que hi treballaven, en categories superiors. Sabem de l’assetjament sexual al lloc de treball per narracions que altres dones més properes a nosaltres ens han explicat. Una altra fàbrica: El mes de setembre del 1880, Bartolomé Godó demana autorització per reedificar una quadra —nau industrial— després d’haver patit un sinistre, a una part de la fàbrica. Un any després, el 24 d’agost de 1881, el mateix Bartolomé Godó, que viu a Barcelona, escriu a l’Ajuntament que “siéndole con-

Plànol de la fàbrica del Cànem, nom popular amb què es coneixia la fàbrica, propietat dels germans Godó, 1880 Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

veniente regularizar la manzana en que poseé la fábrica conocida vulgarmente por el (Canam) y construir en el chaflán […] un almacen que conste de bajos y tendedores en la forma que viene señalado en el adjunto plano”. Així doncs, la fàbrica del Cànem, a la dècada dels vuitanta, ja existeix. Es dedica a la manufactura del jute, molt utilitzat per a la fabricació de sacs i xarpelleres. Era l’única fàbrica de l’Estat que treballava aquesta matèria, i la mà d’obra assalariada era majoritàriament dones i també criatures. Condicions de treball dures, jornals baixos, molt baixos. La feminització del treball en el tèxtil, des que la revolució industrial es posà en marxa, establí uns jornals baixos per a les dones que hi treballaven. En alguns moments, hi treballaven més de dues mil persones, majoritàriament dones i criatures. A voltes, dones d’una mateixa família treballaven al Cànem i es combinaven els torns, per fer possible la subsistència del col·lectiu familiar. En altres ocasions, eren les germanes grans les que es feien càrrec de les criatures més petites.

Ara bé, més enllà dels plànols de les noves instal·lacions fabrils, més enllà de la representació dels espais, ens interessa esbrinar els subjectes que convivien a l’interior de fàbriques i tallers.

Les imatges, són representatives, primerament, de les diverses generacions de dones que convivien a les fàbriques. Dones, joves, molt joves, adolescents, dones de mitjana edat i també dones grans. Totes elles conviuen en el mateix espai fabril, durant les llargues jornades laborals. Les imatges ens parlen de l’aclaparadora presència femenina. Es calcula que un 85% de la mà d’obra de la indústria cotonera, sector hegemònic a la indústria catalana, eren dones. La història, a voltes, segons qui l’escriu, ignora els subjectes que van fer possible l’anomenada revolució industrial, que es va fer amb capitals, amb tecnologia i sobretot amb l’esforç i els treballs de milers i milers de dones que, a més d’aconseguir un jornal amb vuit, deu o dotze hores de treball remunerat diari, havien de tenir cura de l’entorn familiar. El treball assalariat no les eximia de tenir la responsabilitat de mantenir la vida en l’entorn familiar. Els jornals eren baixos, tant que en més d’una ocasió havien de fer un altre torn en una altra fàbrica per poder subsistir.

Plànol del xamfrà de la fàbrica del Cànem, 1881 Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

De violències Dues violències contra les dones s’exerciren en els recintes laborals. Una, la violència econòmica, implantada amb baixos salaris que no permetien la subsistència. L’altra, la violència sexual, l’assetjament sexual a la feina. La primera, la podem anar resseguint a través dels fulls de salaris i de la comparativa entre els jornals d’homes i dones. Des dels inicis de la revolució industrial, la discriminació directa es pot anar resseguint a través de la remuneració, en què el salari de les dones se situava al voltant d’un 30% menys respecte al dels homes. Un percentatge que 150 anys després ha disminuït però no ha desaparegut, i encara a hores d’ara la diferència salarial entre homes i dones se situa al voltant del 22%. L’anomenada bretxa salarial entre homes i dones es justifica per part de la patronal de la gran empresa espanyola CEOE per motius psicològics. Les dones, diuen, “són menys propenses al risc i tendeixen a conciliar més en les negociacions”. Els empresaris reconeixen que les diferències es basen en algunes compensacions addicionals en el salari base, com hores i pagues extres, treball per torns... Ara bé, els empresaris, paradoxalment, ignoren o volen ignorar que la diferència salarial entre homes i dones està en l’origen de la revolució industrial i del sistema patriarcal. Des d’alguns sindicats, en aquest cas un informe de CCOO del 2019, s’expliciten els factors que influeixen en la bretxa salarial. En primer lloc, la segregació horitzontal del mercat de treball, és a dir, treballar en sectors i ocupacions feminitzats i més mal remunerats. En segon lloc, la segregació vertical, és a dir, la dificultat per progressar professionalment dins l’empresa. En tercer lloc, les dones ocupen treballs més precaris ja sigui per les jornades a temps parcial, la temporalitat, les rotacions i que, encara a hores d’ara, les dones continuen exercint la màxima responsabilitat en els treballs de cura i manteniment dels col·lectius familiars. La segona violència, la violència sexual, és molt més difícil de resseguir a través de la documentació, a través de les imatges. Hem localitzat un document excepcional a l’Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí. És del 1851; tracta de la violació d’una dona soltera de 26 anys, Josefa Sellarés, treballadora domèstica, violada per Domingo Martí, l’hereu de Can “Viladoma” —potser Viladomat? 18

Diu així:

“Diligencias formadas sobre violación a una mujer soltera de 26 años de edad llamada Josefa Sellarés seguida de embarazo”. “En el Pueblo de Sant Martin de Provensals [transcrivim el document] a hoy siete de Abril de mil ochocientos cincuenta y uno. [...] se acaba de presentar Pablo Sellarés dándole parte que su hija Josefa Sellarés ha sido violada y desflorada por Domingo Martí, en cuya casa servia de criada”. Josefa Sellarés declara que feia més d’un any que treballava de criada i l’hereu de la casa Domingo Martí la va agafar amb molta “furia la derribó al suelo, y sin embargo de los muchos esfuerzos que hizo la declarante [...] el la violó y desfloro del modo que quiso [...] la amenazó diciéndole que si lo descubría le pegaria”. Vox populi, la violència sexual era una veritat sabuda, però no teníem suport documental, més enllà de les manifestacions de les dones afectades i de la literatura escrita per dones, com per exemple Dolors Monserdà, que en un dels seus contes recollits a Del món narra una situació similar a la que va viure Josefa Sellarés. El document a què fem referència és una prova documental, on es denuncia davant les autoritats el que era una pràctica de violència exercida contra les dones en el seu lloc de treball. Aquí rau l’excepcionalitat del document del segle XIX. Si avui en dia sabem que les denúncies per violències contra les dones només són la punta de l’iceberg, és a dir, que només se’n denuncien una part molt petita, aproximadament el 10%, imaginem-nos en l’època en què Josefa Sellarés va ser violada, com de difícil havia de ser plantar-se i declarar davant l’autoritat competent. Quin convenciment, quina força no empararia, d’una banda, el pare Pablo Sellarés, jornaler agrícola empobrit, que sobreviu en una institució per a pobres i que és qui posa la denúncia. De l’altra, Josefa Sellarés, dona sense recursos, que treballa per subsistir en una de les professions més esteses entre les dones de les classes populars, la de “serventa”, en paraules de l’època. Continuem amb la documentació que es conserva a l’expedient referenciat. S’hi inclou la declaració d’altres persones en relació amb el cas de violació. Una dona, treballadora agrícola, explica que entre les dones del seu cercle es comentava la violació de

Josefa Sellarés. Les dones del seu entorn fan declaracions sense posar en dubte les paraules de la dona violada. En canvi, altres declarants posen en dubte les afirmacions de la dona violada. Una pràctica, la de posar en qüestió la paraula de les dones, que recentment hem vist. Josefa Sellarés i el seu pare fan pública la seva oposició a la violació, a la violència exercida contra les dones. S’oposen radicalment a la pràctica social de la violència sexual contra les dones. Res no sabíem de Josefa i Pablo Sellarés. Escriu Adrienne Rich que tota la història de la lluita de les dones per la seva autodeterminació ha quedat sepultada sota el silenci. Un greu obstacle cultural que insinua que cada obra sorgeix del no-res, com si cadascuna de nosaltres hagués viscut, pensat i treballat sense un passat històric i sense el context present. Aquest procediment fa que les obres i el pensament de les dones s’hagi presentat com una cosa esporàdica, accidental, orfe, sense una tradició pròpia. La violència exercida contra les dones és present en la societat del moment de maneres diverses. Els homes, alguns homes, tot sembla indicar que la utilitzen en substitució del diàleg o de manifestar les divergències. Les paraules són substituïdes pels cops de puny. El novembre del 1862 té lloc un judici de faltes, segons un expedient que també es troba a l’Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí. Diu així: “Teresa Casals de Bohigas por Andrés Font, ambos de esta Ciudad, dándole un bofeton este a aquella en la calle carretera de Mataró, a las ocho menos cuarto . Ella de edad 46 años, natural de Barcelona, calle de Mataró número 17, piso segundo

Paseando por la carretera de Mataró a las ocho menos cuarto el acusado y le hizo algunas preguntas sobre lo que había hablado de un piso de Font, sosteniendo la que dice lo que había manifestado y no creyendo ofenderle por haver dicho que las obras del piso no son buenas, le dió un fuerte bofetón cayendo inmediatamente al suelo causandole algunas lesiones” El metge manifesta que Teresa Casals tenia “una contusión en el ángulo externo del ojo derecho acompaña-

da de trombos y otra contusión en la parte superior y anterior de la pierna izquierda [...]” “El pronostico leve, pues creo que dicha lesionada podrá ocuparse en los quehaceres domésticos propios de su sexo dentro [...] si no sobrevienen sintomas ulteriores de clase alguna. El acusado reconoce ser cierto el bofetón pero que ‘fue el hecho en acto de resentimiento’ y ‘se arrepiente’ por lo que pide ser absuelto de la demanda. Fallo ‘Debo condenar y condeno a Andrés Font a las penas de diez días de arresto, siete duros en papel de multas [...] y al pago de las costas”. (Expedient 6/1851, AMDSM2-167 1.1.2. Diligències criminals) Dels declarants, l’agressor diu que va actuar de manera tan violenta pel ressentiment i demana ser absolt. El metge, que malgrat les contusions a l’ull i a les cames, i els trombes, qualifica les ferides de lleus, creu que podrà continuar ocupant-se dels quefers domèstics “propis del seu sexe”. Una manifestació feta per alleugerir la condemna de l’agressor. Novament, hem de parlar de l’energia i el posicionament d’algunes dones que, enfront de la violència masclista com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones, s’hi oposen radicalment i hi posen límits, en aquest cas, en forma de denúncia que va portar a judici de faltes i on l’agressor va ser condemnat. Ariella Azoulay, que ha treballat sobre l’arxiu i la memòria, ens anima a visitar i rellegir els documents de l’arxiu. Diu així: “Las huellas de la violencia constituyente preservadas en el archivo pueden bien ser conservadas intactas, preservando la ley del archivo, o ser reconfiguradas y reconceptualizadas a través de una nueva rejilla, cuyas consecuencias afectan la manera en la que uno es gobernado, así como las formas en las que uno comparte el mundo con otros. La curiosidad —pero también la rabia, la solidaridad, la resistencia, la duda y la sospecha— despiertan el interés de los ciudadanos por el archivo” (Ariella Azoulay, pàg. 17)

Experiències i expectatives Treballadores en dia d’excursió Foto F. Sucana, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Les imatges també ens mostren els lligams i els vincles que les treballadores van establir en els espais que compartien quotidianament i que, a voltes, abandonaven col·lectivament, en to celebratori. Si ens preguntem quines eren les expectatives vitals d’aquestes dones, de ben segur que hauríem de respondre que eren diverses. Elles es mostren davant la càmera segures, confiades. Entre totes componen un grup, i la dona gran de la dreta també mira a càmera; una dona, d’una altra generació que potser ha treballat al camp, potser ha treballat a casa. Al fons, a l’esquerra, malgrat que la fotografia ha estat feta en un entorn rural, dos anuncis, Renault i Codorniu. Dues marques, una d’automoció, l’altra, de transformació del raïm. D’una manera imprevista, la fotografia ens dona peu a parlar de les treballadores d’aquests sectors de producció.

Araceli Aiguaviva Baulies, que ha participat en la preparació d’aquest llibre, ens descriu com en el seu entorn familiar va rebre molta estimació però poca llibertat:

“Vaig néixer el 7 de juny de 1948. Vaig néixer a casa (no a cap hospital). El meu pare, Manel Aiguaviva, portava l’oficina del Taller Oliva Artés. La meva mare, Araceli Baulies, sempre va fer de mestressa de casa, i també en sabia molt, de cosir. La família de la meva mare eren diversos germans i germanes i regentaven l’acadèmia Baulies (al carrer de Pere IV), que és la primera escola a la qual vaig anar fins que vaig passar a l’Institut Verdaguer del parc de la Ciutadella per fer-hi el batxillerat. Vivíem en un pis bastant petit, sense dutxa al principi. Més endavant vàrem fer una dutxa al costat de la cuina. Al replà hi havia quatre pisos i cada una de les famílies tenia una filla (jo era la més petita). Teníem molt bona relació i fèiem xerrades al replà i al terrat, i celebràvem coses en els nostres domicilis. La manera de fer de la meva família en aquella època, en el meu cas, era de molta estimació, però molt poca empenta i poca llibertat.” Montserrat Cotet i Cuberes, que ens acompanyà en alguna sessió preparatòria del llibre, manifestava en una entrevista realitzada per Àngel Valverde i publicada a la revista El Rebrot, el mes de setembre del 2018: “L’any 1973 vaig tornar a Espanya després de set anys intensos de treball a Santiago de Xile amb tot el moviment de la reforma agrària. Després del Concili Vaticà II, l’Església xilena va ser una de les primeres a reunir-se en sínode i van determinar que el missatge de l’Evangeli els impel·lia a dedicar béns i serveis a favor de la reforma agrària. L’Església era propietària de moltes terres i volien humanitzar el seu món. Jo vaig anar l’any 1967 a Santiago amb contracte de treball per regentar una casa de l’arquebisbat de Santiago que es va posar al servei de dita reforma. El cop d’estat de Pinochet em tornà a

Estrella Pineda a la fàbrica Estepa, de mantecados Foto cedida per Eduardo Simón Sánchez

Espanya amb uns canvis de mentalitat molt profunds i enriquidors. L’any 1975, per raons de feina, em vaig desplaçar a Barcelona i, a través d’unes amistats, vaig començar a viure al barri”. Estrella Pineda Menor també ha participat en l’elaboració d’aquest llibre i ens explica els seus orígens i la seva trajectòria laboral, primer al sector de la transformació alimentària a Estepa i després al sector tèxtil a Barcelona. “Vaig néixer a Còrdova per casualitat, ja que la meva mare no es trobava bé i va anar a visitar-se a l’hospital i ja no hi havia temps de tornar al poble. Soc bessona.

Vaig viure a Estepa (el meu pare era d’allí) fins als 16 anys que vaig marxar a Madrid, després a València, i vaig tornar de nou a Estepa fins als 18 anys (la meva mare va enviudar), i vam decidir venir a Barcelona on ja vivia part de la meva família.

Vaig començar a treballar als 13 anys a la indústria “mantecadera”. Treballàvem sense contracte, i cada vegada que venia una inspecció de treball, aquest dia ens deien que no anéssim a treballar. Vaig denunciar aquesta situació... efectes negatius: van acomiadar-me!, aspectes positius: van haver de contractar totes les companyes (és una indústria amb molta mà femenina, sobretot en les feines poc qualificades).” Hi ha hagut una llarga tradició de treballs de dones en la indústria alimentària, un sector on els jornals eren baixos i la precarietat de les condicions laborals per a les dones feien difícil poder subsistir. Però malgrat les condicions donades en un context de manca de llibertats —recordem que a finals dels anys seixanta, principis dels setanta, el règim i les institucions franquistes continuen al poder—, Estrella Pineda va denunciar les condicions il·legals en què es produïen les relacions laborals i que afectaven sobretot les dones. Estrella Pineda emigra a Barcelona a principis de la dècada dels setanta i continua amb el seu relat: “Arribo a Barcelona el setembre del 1971. Durant un any o any i mig vam viure a casa de la meva germana (en total, en un pis de 75 m2 vivien 7 persones). El pis l’havien aconseguit a través de la Mútua Patronal del tèxtil; aquest, concretament, eren els habitatges del Congrés Eucarístic. Després de dos anys, el meu germà va comprar un pis al mateix barri i hi vam anar a viure els tres (la meva mare, ell i jo). Era un pis de compra lliure a la Gran Via, cantonada Puigcerdà. Després va venir un tercer canvi i un quart (on vivim actualment). Aquest últim també ha suposat un canvi de barri. El nou Poblenou, pis de cooperativa rodejat d’habitatges de luxe. El meu primer treball a Barcelona va ser a la indústria tèxtil, a les oficines. Hi vaig estar 10 anys fins que una altra vegada van acomiadar-me el 1980, coincidint amb la segona crisi del tèxtil, però les raons de pes van ser que vaig pre-

Manifestació de treballadores i treballadors del tèxtil, des de Sant Martí, camí de la concentració, contra l’atur, el mes de maig de 1978. Foto SE-GRÀ, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

sentar-me a les eleccions sindicals i vaig sortir elegida en representació de les Comissions Obreres de Catalunya”. Durant la dècada dels setanta, les grans empreses del tèxtil es deslocalitzen. Moltes d’elles van abandonar les naus del Poblenou i van canviar la seva ubicació lluny de la ciutat o en d’altres continents. Els canvis en els sistemes productius, i la deslocalització industrial on els empresaris del sector buscaven països on els salaris eren més baixos i els drets laborals eren menys o gens reglamentats, van fer que una part importantíssima de la producció marxés a altres continents. Moltes, moltíssimes dones, van perdre el seu lloc de treball. Amb tot, van buscar estratègies per obrir noves expectatives laborals i vitals. Continuem amb el relat d’Estrella Pineda: “El temps d’atur vaig aprofitar-lo per estudiar, i vaig donar un canvi radical a la meva vida professional. La universitat obria una porta per afavorir que les persones adultes poguessin accedir-hi. La famosa prova dels 25 anys! Vaig presentar-me a l’Escola de Magisteri. El 1985 començo a treballar per l’INEM, en una nova experiència de treball i formació, adreçada a joves de fracàs escolar i d’alt risc. Les Escoles Taller. Hi vaig estar 5 anys. També vaig assumir responsabilitats sindicals: delegada i membre de l’executiva de CCOO al Vallès Occidental. Del 1990 fins a la meva jubilació, he treballat en Comissions Obreres en diferents activitats i responsabilitats: formació ocupacional, projectes de formació i treball i cultura i col·laboració amb la Secretaria de la Dona des de pràcticament la seva creació. El meu compromís amb el moviment veïnal no va ser gaire llarg però crec que intens; va començar en un moment en què des de tots els fronts es treballava pel canvi. Vaig deixar l’associació poc després de les primeres eleccions democràtiques.”

El sector tèxtil, més enllà del treball assalariat en fàbriques i tallers, ocupava també moltes dones que feien les feines a casa. Com explica Maria Favà, en un article publicat a la revista Icària, cap al 1917, d’un total de 10.000 obreres del ram de la confecció, unes 8.000 treballaven a casa, amb jornals molt més baixos que els que es percebien a la fàbrica. El seu jornal diari, a preu fet per una jornada d’unes onze hores, era d’1,10 pessetes, en uns anys en què el cost diari de la vida d’una família obrera era de 5,75 pessetes. (Maria Favà, 2018, pàg. 6.) Més enllà del tèxtil, altres dones es van incorporar al sector metallúrgic. Montse Milà Estrada, una de les dones que ha participat en l’elaboració del llibre, ens narra la seva història familiar i laboral; també, d’altra banda, la seva implicació per millorar les condicions laborals, les condicions de vida i forçar un canvi en les relacions amb les institucions del poder —econòmic i polític—. “La meva història familiar ve del sector dels vencedors. Profundament religiosos, van viure amb molt descontentament el període de la república. El meu avi matern treballava d’encarregat a La Xarxa (una empresa tèxtil de la Sagrera), era carlí, va acompanyar les monges a votar i va participar en l’atac a la caserna de Sant Andreu. El meu avi patern va inculcar a tots els seus fills la filosofia del ‘no compromís’ però tenia una bodega que jo vaig viure sempre freqüentada per policies, militars i capellans. Per a mi, començar a treballar va ser entrar en contacte amb un món que m’era desconegut i que em va descobrir una realitat diferent. La meva aportació al moviment obrer s’ha d’emmarcar entre l’any 1965 i primers de la dècada del 1970. Estem parlant del començament de les CCOO, quan es va decidir la importància d’infiltrar-se al sindicat vertical a fi que els treballadors i les treballadores poguessin ser escollits ‘jurats d’empresa’.

Paral·lelament, al carrer, les manifestacions reivindicatives es repetien i les inquietuds pròpies de la joventut feien que l’anàlisi de la situació em fes replantejar situacions i comen-

Treballadores de la fàbrica Hispano Olivetti. Foto F Sucarana, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

cés a participar-hi. També els cercles de la UNESCO que vaig freqüentar eren per a mi un focus de pensament crític. Vaig començar a treballar a La Maquinista Terrestre i Marítima (MTM) el maig del 1965 i em van destinar a les oficines tècniques de la secció de Material Elèctric. Aquest lloc de treball em va posar en contacte amb el taller i vaig viure de prop les reivindicacions del dia a dia: les lluites contra l’expedient de crisi, el sistema de primes, un nou expedient de crisi...” En el sector del metall, les dones també hi eren. Ara bé, la seva presència ha tendit a ignorar-se. Ja fa alguns anys, quan preparàvem un llibre per rescatar les experiències de dones en un altre districte de la ciutat, les germanes Solà Rubio van aportar unes fotografies de la seva mare, treballadora de la fàbrica de cotxes Hispano Suiza, que fabricava motors i cotxes, al barri de Sant Andreu, el 1923. Les imatges, conservades per les filles, ens mostren una nau plena de dones fent els motlles per als motors dels cotxes que fabricava l’empresa. Ens preguntem com és que en els arxius públics i empresarials no es conserven gaires imatges com aquestes. Què ha fet que en la tria d’imatges a fer i a conservar, la presència femenina hagi estat sistemàticament invisibilitzada, ignorada? I aquí rau la importància dels arxius familiars, la importància de construir i de narrar la història també a partir d’aquelles imatges, d’aquelles experiències que també componen arxius vitals i familiars i que no s’han conservat en els arxius públics.

Continua Montserrat Milà: “Quan em vaig incorporar, feia poc de les darreres eleccions i el nou jurat d’empresa comptava amb un nombre important de joves del moviment obrer. Encara hi havia persones procedents del Sindicat Vertical, però l’opció d’haver-se presentat es valorava molt positivament perquè facilitava l’accés a informació de la qual abans no es disposava; aquesta informació es podia passar als treballadors, hi havia possibilitat de reunir-se i més facilitat per convocar assemblees i organitzar mobilitzacions. Això representava un element de pressió a l’empresa. La decisió que es va prendre en el seu moment es va demostrar encertada. Vaig començar a participar en les assemblees que es feien a l’empresa i molt aviat a les que es feien a l’exterior (a l’escola del Clot, a Sant Medir, a Montcada, a Santa Coloma...); abans d’acabar l’any 65 ja formava part de les CCOO de La Maquinista i posteriorment em vaig afiliar al FOC (Front Obrer de Catalunya - FELIPE arreu d’Espanya). La presència de les dones al ram del metall era minoritària. A La Maquinista jo era l’única que formava part de les CCOO i recordo una companya a Mevosa, una a Roselson i una altra a la SEAT. A la MTM vam comptar amb la complicitat de la treballadora social a qui al poc temps l’empresa va acusar d’una irregularitat econòmica, evidentment falsa, però que no es va veure amb cor d’afrontar i va plegar amb un acomiadament pactat.

L’any 70 hi va haver una vaga de llarga durada en contra de la implantació d’un nou sistema de primes, que ja havia comportat moltes mobilitzacions. Les CCOO de la MTM van decidir que no em sumés a l’atur, atès que el sector d’oficines no parava i era una manera evident de significarme i posar en risc el lloc de treball. L’empresa va tancar i la vaga es va perllongar durant tres mesos. Des de la direcció

Acomiadament de Montserrat Milà Estrada, treballadora de la Maquinista Terrestre y Marítima, 21 de gener de 1970. Arxiu Montserrat Milà Estrada

de personal s’anava cridant les persones per petits grups i es van acomiadar molts dels treballadors més significatius. Malgrat que jo no m’havia sumat a la vaga, també em van acomiadar.” “I, parlant dels drets de la dona: quan vaig anar a Magistratura, abans del judici, el secretari em va fer passar per forçar-me a la conciliació sota l’amenaça d’enviar-me a casa sense cap diner. Davant la meva negativa, argumentant que no volia una indemnització sinó que reivindicava el meu lloc de treball, van fer entrar el meu marit (que també estava acomiadat) perquè em forcés a acceptar. Evidentment no ho va aconseguir. Això era un problema greu. El meu company i jo estàvem sense feina, a les llistes negres i durant molt temps no vam aconseguir cap contracte. La solidaritat dels companys ens va ajudar a sobreviure.

Providència de la Magistratura de Treball, on es comunica que Montserrat Milà Estrada pot optar a la represa de la relació laboral després d’haver estat acomiadada. Arxiu Montserrat Milà Estrada

Vaig guanyar el judici però l’empresa es va negar a admetre’m i em van indemnitzar”. “Aproximadament nou mesos després vaig entrar a treballar en una altra empresa del metall on també vaig aportar la meva experiència al personal de taller per enfocar les seves reivindicacions. Tant el meu company com jo seguíem col·laborant amb els companys de La Maquinista. Ajudàvem amb la propaganda i en l’organització de les reunions. A manca d’espais on reunir-nos i considerant que en no treballar a la MTM estàvem fora de sospita, sovint ens trobàvem a casa nostra.

Durant la vaga de l’any 71, amb motiu d’un nou expedient de crisi, i després d’un any del nostre acomiadament, la policia va detenir el meu company quan tornava de repartir octavetes a la porta de l’empresa i a mi em va venir a buscar a casa.

Hi havia estat d’excepció. Dos dies després de la nostra detenció van arribar a via Laietana vuit companys més de La Maquinista. A tots ens van interrogar.” El context dels anys seixanta, encara és dictatorial. Un any abans de l’inici de la dècada, el règim havia imposat l’estat d’excepció a tot el territori espanyol, el gener del 1969. “Acciones minoritarias [deia el Decreto-ley 1/1969] pero sistemáticamente dirigidas a turbar la paz de España y su orden público, han venido produciéndose en los últimos meses, claramente en relación con una estrategia internacional que ha llegado a numerosos países.” El 1968, les manifestacions contra la guerra del Vietnam i a favor dels drets civils s’escampen arreu del territori nord-americà. A Europa els moviments contra la invasió soviètica de Praga, el Maig del 68 a París i les vagues i els conflictes als centres universitaris i industrials a Astúries, Barcelona, el País Basc i Madrid són el pretext per aplicar novament la censura de premsa, la clausura d’editorials, el tancament de les universitats i una sistemàtica repressió. La declaració dels successius estats d’excepció, abans i després del 1969, denoten que el consens construït durant el franquisme s’ha esquerdat. La dissensió amb el discurs hegemònic ja és una pràctica social i cultural que es manifesta en diversitat d’espais i col·lectius. “Els calabossos de comissaria en estat d’excepció [continua Montse Milà], sense saber quan temps et poden retenir, són un patiment afegit. Quan es va saber que ens havien detingut, tota la fàbrica va parar i la policia no va torturar cap treballador de La Maquinista, però nosaltres no sabíem que ens esperava i des de la cel·la 1 jo veia baixar en Brito, un company de la Indo a qui torturaven sense compassió. El venien a buscar de nit i de dia, fins que va decidir negar-se a menjar i tot van ser corredisses de metges i els germans Creix per recuperar-lo. Anaven passant els dies i pensàvem que a nosaltres també ens podia passar.

Quatre companys i jo mateixa vam estar disset dies al calabós de la policia, i ens van deixar anar sense fitxar-nos. Va ser un segrest. La meva detenció, el pas a la presó del meu company, haver de sortir de la feina per visitar-lo i portar-li menjar, em van posar en evidència a l’empresa on treballava i van forçar el meu comiat. El cap de personal em va posar contra les cordes i vam pactar la meva sortida. Soc treballadora social, vaig fer un curs de reciclatge i vaig deixar els treballs administratius.

Comunicació de la Jefatura Superior de Policía de Catalunya, on consta que Montse Milà va ser “encartada” per “actividades “subversivas” el 1971, i posteriorment amnistiada. Arxiu Montserrat Milà Estrada

Lliure accés de la dona als llocs de treball i derogació de lleis discriminatòries, 18 de desembre de 1977. Foto SE-GRÀ, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Les visites a la Model van ser una altra oportunitat de veure la participació de les dones. Vaig conèixer un sector de dones que, sense una implicació directa en la lluita obrera, feien una tasca insubstituïble. Tenien els marits en presó de llarga durada i els duien menjar, els visitaven i, al mateix temps, eren un exemple i un mirall per a totes i tots els que ens iniciàvem en el dia a dia d’un company empresonat. Aquesta realitat que exposo era comuna a la de les dones que participaven en altres empreses i a la resta de rams. Malgrat ser minoria, recordo dones en llocs de representació al tèxtil, arts gràfiques i a les altres empreses del metall que ja he esmentat. També políticament hi havia dones organitzades que col·laboraven en tasques clandestines i d’altres que treballaven als barris.

“La Maquinista va ser per a mi una veritable escola on vaig aprendre de la gent jove que aportava la seva creativitat i el seu entusiasme, i de la gent gran que havia fet la guerra i ens transmetia els seus coneixements i la seva experiència. Allà vaig conèixer el que més endavant va ser el meu marit.” La participació com a dona pel que fa a responsabilitats no tenia cap limitació per part dels companys: vaig formar part de l’equip de redacció del butlletí de la MTM, el primer que es va editar arreu d’Espanya després de la guerra i que es distribuïa a la resta d’empreses, i vaig participar com a representant de la MTM en la coordinadora del ram del metall.” Ara continuem amb el relat d’Araceli Aiguaviva, que ens parla de la seva trajectòria professional: “Em vaig llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona el juny del 1972. Vaig exercir com a advocada laboralista, com a membre d’un despatx col·lectiu d’advocats des del 1972 fins al 1979. Vaig ser assessora del col·lectiu CEALSA. Vaig ser impulsora i membre de la coordinadora de laboralistes de Catalunya. Així doncs, el setembre del 1990 vaig aprovar les oposicions, i vaig tenir els següents destins: Jutjat de primera instància i instrucció número 6 d’Arenys de Mar des del 15-9-1990 fins al desembre del 1992. Jutjat de primera instància número 2 de Palma de Mallorca al gener i febrer del 1992. Jutjat penal número 17 de Barcelona des del 15-9-1992, fins que em vaig jubilar.”

Paisatges en transició Més de dos-cents anys després d’aquell plànol que hem reproduït a l’inici, Roser Martínez Rochina, fotògrafa i crítica fotogràfica, captà el Poblenou, antic municipi independent, annexionat a la ciutat de Barcelona a finals del segle XIX, que havia acollit les fàbriques, les grans fàbriques mogudes per la força del vapor des de mitjans del segle XIX. Un segle després, les fàbriques hi romanien, fàbriques velles, fàbriques més noves, tèxtils, alimentàries, químiques, d’automoció, fàbriques de tota mena conviuen amb edificis d’habitatges, blocs de pisos o habitatges unifamiliars, en una barreja d’usos no sempre saludable. A principis dels anys setanta, Roser Martínez Rochina capta una imatge on al fons veiem el mar; en paral·lel a la línia de la costa, una fàbrica tèxtil, probablement Can Saladrigas, on des de principis del segle XX milers i milers de dones, de diverses generacions, hi havien treballat. També alguns homes. Sobre la línia ferroviària, tallers i blocs de pisos. Amb detall, podem veure la màquina de tren elèctrica i les barreres del pas a nivell aixecades. Si Roser Martínez Rochina ens retrata el Poblenou, amb la barreja de fàbriques, tallers i habitatges, una manera tradicional de fer ciutat, una altra fotògrafa, Carme Garcia, ens mostra el paisatge en transformació que denota una nova manera de fer ciutat.

Poblenou. Foto Roser Martínez Rochina, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Una fotògrafa, Carme Garcia Pedrosa, que mai no va poder professionalitzar-se en el món de la fotografia, però que mai no va deixar de fer-ne, des d’unes primeres fotos realitzades a la dècada dels trenta, en un context republicà. Després, durant les primeres dècades del franquisme, impensable que una dona fos contractada com a fotoperiodista per un diari. Això, però, i tal com hem dit, no aturà la creació fotogràfica de Carme Garcia. Li agradava la fotografia i sabia que excel·lia en la seva feina, fos o no fos reconeguda. En el sobre de negatius d’un dels seus carrets de fotografies, hi va anotar “Des del pis del nen”, on capta la transformació de territoris abans agrícoles en habitatges, al districte de Sant Martí. És l’any 1967, i ella que viu a Ciutat Vella va sovint al pis del seu nen. Les visites li permeten captar la transformació del paisatge i ho fa, insisteixo, des del pis del seu nen, per tant, des d’un lloc familiar, des d’un lloc on circulen els afectes. I amb afecte mirarà i retratarà l’ús que fan veïnes i veïns de l’espai comú, de l’espai públic. És una mirada que no estigmatitza ni l’espai ni els habitants de la nova Barcelona.

Des del pis del nen, 1970-1979. Foto Carme Garcia, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Barri del Besòs, 1970-1979. Foto Carme Garcia Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Barcelona ha mantingut un ritme de creixement de població sostingut i imparable des del 1950. D’aquells 1.300.000 habitants el 1950, passa a 1.775.000 el 1970. La nova Barcelona, construïda en les darreres dècades, per iniciativa pública i privada, té com a rerefons els principis de l’urbanisme funcionalista i opta per la construcció massiva d’habitatges, en polígons residencials, localitzats a la zona est de la ciutat. Milers i milers d’habitatges construïts sense serveis, ni pavimentació, ni enllumenat, ni escoles, ni serveis sanitaris, ni transport públic ni comerços. Un urbanisme que entén la ciutat a partir de les funcions: habitar, treballar —només entén del treball remunerat, no dels treballs de cura i domèstics— i esbargir-se, si es pot. Localitzades les funcions en territoris diferents, a voltes lluny, molt lluny, les unes de les altres, aquesta manera de fer no té en compte la diversitat d’accions de la vida quotidiana, i divergeix radicalment de la ciutat que, fins a aquell moment, s’havia anat fent, que apostava per la barreja d’activitats i d’usos en un mateix barri. Inici de les obres del polígon del Sud-oest del Besòs Arxiu de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona

Un dels problemes recurrents de la ciutat de Barcelona ha estat la manca d’habitatges. A la Barcelona dels anys cinquanta, les institucions públiques gairebé no havien tingut cap iniciativa per intentar alleugerir el problema de l’accés a l’habitatge de les persones amb migrats recursos econòmics.

Un dels primers conjunts habitacionals construïts durant el franquisme va ser per iniciativa d’una entitat financera. El conjunt, conegut com edifici Agricultura, situat a l’illa delimitada pels carrers Agricultura, Treball, Concili de Trento i Andrade, va ser inaugurat el 1955 i constava de 416 habitatges, 24 botigues i una gran plaça a l’interior. L’arquitecte Manuel Cases Lamolla, que va ser comandant de l’aviació franquista, va dissenyar el conjunt d’habitatges del carrer de l’Agricultura. Jacoba Castillo Mendoza, que ha participat en l’elaboració d’aquest llibre, havia nascut al barri de cases barates del Bon Pastor, el 1952, i posteriorment va anar a viure al conjunt del carrer de l’Agricultura. “Para mi madre, trabajadora textil, su máxima ilusión era tener un piso. En la fábrica donde trabajaba llegó la noticia de la posibilidad de entrar en un sorteo que hacía para los trabajadores del textil. Rápidamente mi madre hizo la solicitud para entrar en el sorteo. Se efectuó el sorteo en varias etapas, en ninguna de ellas mi madre tuvo suerte. Mi padre tuvo la ocasión de coincidir, por su trabajo de camarero, en un acto donde acudió el ministro de vivienda de aquella época franquista, y tuvo el valor suficiente para explicarle lo del sorteo que se terminaba y en el que no habían sido agraciados con ello, y que estaba en una situación de necesidad de obtener un piso por vivir en una casa barata compartida. Sin conocer a mi padre, este señor le pidió los datos y dos días después mi padre recibió una llamada diciendo que ya tenía piso. Recuerdo perfectamente que yo tenía 14 años y como lloraba mi madre de alegría y felicidad de poder tener su propia casa. El cambio de barrio fue brutal; para mis padres, una mejora incalculable; para mí, dejar familia y amigos supuso el miedo a lo desconocido, toda mi familia vivía en Buen Pastor.

Visita de les autoritats, polítiques, econòmiques i religioses al polígon del Sud-oest del Besòs Arxiu de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona

Pero sí, supuso un cambio importante de vida. Mi mayor felicidad fue el cuarto de baño: ¡Dios mío, poder ducharme cada día y tantas veces como quería! En mi antiguo barrio lo hacíamos en un barreño. Los viernes tarde o sábados mañana mi madre o abuela calentaban agua y nos bañábamos. En verano utilizábamos el lavadero. En la nueva casa pudimos tener lavadora, otro gran avance que no teníamos, pues la ropa se lavaba en el lavadero y se tendía en la calle con palo y cuerda de ventana a ventana y se recogía por la noche. Muy rápido hicimos relaciones vecinales, sobre todo las mujeres. Vecinas que contaban cómo llegaron al barrio y a la nueva vivienda, unas por sorteos verdaderos pero la mayoría por amistades.” Un dels projectes habitacionals més multitudinari de la dècada dels seixanta va ser el polígon del Sud-oest del Besòs, promogut per iniciativa pública, pel Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona. La intervenció va afectar 32,6 hectàrees i les obres es van perllongar des del 1959 fins al 1966. Es tractava de construir molt, ràpid i a baix preu, i això condicionà la qualitat dels 87 blocs d’habitatges.

Un cop acabades les obres, ve la cerimonial inauguració amb les autoritats i l’arquebisbe obrint la marxa. Després de l’acte, els nous habitatges seran adjudicats amb més o menys rapidesa. En alguns polígons habitacionals, van trigar anys a adjudicar-les.

Viure als nous barris De l’experiència de viure en un d’aquests barris, tot just acabats de construir, Pilar Ripoll Balagué, nascuda el 1953 a Barcelona, ens n’ofereix aquest relat: “El mes de juliol del 1962, amb 9 anys, vaig venir a viure al barri del Sud-oest del Besòs. Jo vivia amb els meus pares, el meu germà de quasi 2 anys d’edat i el meu avi (pare de la meva mare). Vivíem al barri de Gràcia on va néixer la meva mare, on es va conèixer amb el meu pare que també vivia i treballava al barri de Gràcia. El motiu del canvi va ser que l’habitatge, que era de lloguer, estava afectat, sobresortia del carrer i havia de ser enderrocat.

Barri del Besòs TAF, Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona

Pilar Ripoll Balague, amb la mare i l’avi a la galeria, any 1962 Foto Antonio Ripoll Marsinyach (Fons SMHSM/CESMP)

Des del Patronato de la Vivienda ens van oferir anar a viure al barri o un import de diners que era l’entrada d’un habitatge per al barri que s’estava construint en fases al sud-oest del Besòs. Al barri de Gràcia econòmicament no ens podíem quedar els lloguers ja que eren alts, era un temps que faltaven pisos en general a la ciutat de Barcelona. Recordo el meu pare donant l’argument per anar al Besòs: ‘per quedar-nos a Gràcia hem d’anar a viure a carrers amb molt pendent i serà un problema, l’avi ja és gran, i al Besòs serà de propietat; si en el sorteig ens toca una caseta baixeta anem al Besòs’, i així va ser.

Pels voltants del 25 de juliol de 1962, jo i el meu avi amb algun paquet vam marxar al barri en transport públic, tota una excursió en l’època. La mare i el pare amb el meu germà en un camió amb totes les coses de casa, recordo veure la mare plorar per tenir de marxar de Gràcia.

Jo ho vaig viure bé; sí que era un canvi i vaig passar d’una escola en pati (ara es el Casal Jove la Fontana de Gràcia) a una escola que eren els pisos baixos d’uns blocs de pisos anomenats Construcciones Españolas; no tenia pati, estàvem sempre amb llum de fluorescent, era l’Acadèmia Túrbula; a casa van fer un esforç econòmic perquè van valorar que em podria treure Comerç Comptable amb títol reconegut per l’Acadèmia Pràctica de Barcelona i facilitar trobar feina i així va ser; l’any 1967, un mes abans de fer 15 anys, ja treballava en un despatx. La llengua a casa era el català, a Gràcia era majoritària encara que a l’ensenyament estava prohibida; al venir al barri no va ser així i en algun moment em vaig sentir dir ‘hable en cristiano’”. Pilar Ripoll Balague, també fotògrafa, va fer aquesta fotografia de la galeria menjador de casa seva al barri del Besòs. Més enllà de les raons per anar-hi a viure, la mateixa Pilar Ripoll ens explica com estava el barri, el 1962, quan ella va arribar a viure-hi.

Les esquerdes de la modernitat Pilar Ripoll continua amb la seva narració per donar-nos a conèixer “com estava el barri a nivell d’infraestructures. (1962) La construcció del barri era molt moderna tant en distribució com en les formes de les cases i els materials emprats; eren habitatges petits; la nostra, de 58 m2, tres habitacions i un bany, però tots a l’exterior, o sigui amb llum, pisos de només de 5 d’alçada sense ascensor, moltes zones enjardinades, diferents tipus de blocs i també cases baixes, el que s’anomena ara adossades amb un petit jardí, carrers peatonals amplis; la cuina estava solament separada del menjador per una mampara de fusta. A nivell estètic tot molt bé, però al cap de poc d’estar vivinthi van començar a sorgir problemes importants perquè els fonaments no eren els adequats i van començar a sortir esquerdes sobretot en els blocs i va fer que durant molts anys es demanés al Patronat de la Vivenda que prengués mesures; com que no en feia cas, el 1977 es va tallar el barri i veïns i veïnes mobilitzats i cansats que no se’ls fes cas es van tancar durant dies, sobretot dones, van ocupar el Patronat de la Vivenda.

Els serveis públics, deficitaris. Les escoles eren barracons però no com els d’ara; fins al 1970 no es van construir d’obra; guarderies, res de res; no hi havia mercat, va trigar 6 anys; això per a les dones del barri era un problema; hi havia poques tendes i eren cares i a les dones els tocava desplaçar-se al mercat més proper; la mare anava a Sant Adrià de Besòs; poc transport públic, un tramvia per Llull i un altre per Pere IV; l’any 1963 inicia recorregut l’autobús que baixa per l’avinguda d’Alfons el Magnànim i dona cobertura al barri; anava fins a la plaça del Doctor Letamendi/Aragó, primer li deien AB d’Arago Besòs, jo ja el recordo com el 44.

El barri del costat, anomenat La Maresma, no tenia els carrers asfaltats i ens separava la riera d’Horta, que era un sot on hi havia rates, ple de runes i escombraries i molt fang quan plovia, no es va urbanitzar fins l’any 1990. En un pis del barri estava situat el Consultorio, un servei mèdic privat; hi havia camps i una masia en el que avui és el barri de la Pau que nosaltres l’anomenàvem Becosa, que era el nom de la constructora, el van inaugurar l’any 1966. El barri el van formar persones que van venir de fora de Catalunya a treballar, ja que en els seus llocs d’origen els era molt difícil, sobretot dels 60; també hi van arribar persones que vivien en barraques, persones que vivien rellogades o que la seva casa estava afectada per un pla urbanístic com es el cas de la meva família; també per parelles recent casades; és important assenyalar la manca d’habitatge a la ciutat de Barcelona.” Però més enllà del que l’arquitectura i l’urbanisme transformen el paisatge, en aquells anys seixanta, s’han creat col·lectivitats de barri, a partir de la trobada dels subjectes que hi viuen, subjectes que sense ser del tot anònims, el fet de la proximitat, de la trobada casual, de les rutes compartides, de l’anar i l’estar, s’han configurat com a col·lectivitat. Barcelona, a principis dels anys setanta, viu en conflicte. Conflicte polític, urbanístic, veïnal, laboral i el conflicte dels subjectes que volen redefinir les seves relacions amb les institucions, així com repensar i qüestionar les identitats donades. Manolo Vázquez Montalbán, en un reportatge publicat a la revista del Col·legi d’Arquitectes Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, número 86, el novembre-desembre del 1971, plantejava dues concepcions de ciutat, la dels urbanistes del XIX que aposten per la ciutat compacta amb barreja d’usos, i la dels contemporanis que opten, a remolc dels principis establerts pel CIAM, per una ciutat funcional, amb forta especialització espacial: “Algunos urbanistas del s. XIX ya descubrieron la medida humana de las ciudades, la necesidad de convertirlas ante todo en vivitorio, vivitorio pleno, a todas horas, con todas sus consecuen-

cias. Lugares para trabajar, lugares para pasear, conversar, jugar, amar, dormir, morir. Los especuladores han reducido el ciclo: trabajar, dormir, morir. Las ciudades solo sirven para ese precario tríptico del sacrificio”. Barcelona, a la dècada dels setanta, és una ciutat de “bellesa crispada”, en paraules de Montserrat Roig. Barcelona, a la dècada dels setanta, és una ciutat “saturada” per la inadequació d’una estructura urbana complexa i antiga i una ciutat amb forta especialització espacial. Barcelona, a la dècada dels setanta, és una ciutat segregada socialment, burgesa en gairebé tot el centre i a l’oest; popular al sud, nord i est, que determina profundes desigualtats en l’ús de la ciutat com a bé col·lectiu, escriu l’urbanista i sociòleg Jordi Borja a la revista CAU, construcción, arquitectura, urbanismo, número 10, el novembre-desembre del 1971, publicació del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, creada un any abans per fer seva “la lucha por una sociedad y un paisaje más justos”.

Vindicación Feminista, 1 de juliol de 1977. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

“Patronato, marrano, queremos un barrio sano” Aquest era l’eslògan de la mobilització de les dones del Besòs, el 1977. La revista Vindicación Feminista dedicà un reportatge sobre la mobilització de les dones al barri del Besòs, que durant dies i dies reclamaren que el Patronat Municipal de l’Habitatge esmenés els desperfectes dels habitatges. Maite Goicoechea, l’autora del reportatge “Barcelona: sublevación popular en el Besós”, publicat el dia 1 de juliol de 1977, explicava els fets. Assemblees, tancament d’establiments públics, manifestacions i barricades i ocupació dels locals del Patronat de l’Habitatge, van obligar les autoritats a negociar els problemes del barri. El motiu de la revolta, ho dèiem, eren les precàries condicions d’habitabilitat dels blocs d’habitatges construïts pel mateix Patro-

Vindicación Feminista, 1 de juliol de 1977 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

nat, feia tan sols una dècada. La utilització de materials de mala qualitat i, en alguns casos, materials de “desecho”, les humitats del subsol, havien provocat l’envelliment del conjunt habitacional d’un barri de 5.000 habitatges i que albergava entre 25.000 i 30.000 persones. Esquerdes, humitat, inundacions, trencament dels desguassos... Feia mesos que havien intentat negociar amb el Patronat perquè hi posés remei.

El 13 de maig van ocupar la seu del Patronat de l’Habitatge. “Era el 13 de mayo cuando decidimos ocupar tranquilamente la sede del Patronato. Llegamos con las manos cruzadas, nuestro bolso y tan pizpiretas pensando que el encierro duraría unas horas”. Però la cosa s’allargà davant la falta de resposta institucional. En una de les fotografies publicades a Vindicación Feminista, veiem dones, moltes i moltes dones, i alguna criatura al voltant d’una taula d’on sobresurt un càmping gas per cuinar. La taula plena de plats, alguna ampolla... Els primers dies només havien menjat entrepans, però van fer una trucada a una ràdio demanant men-

jar calent i va començar a arribar quantitat i qualitat de menjars preparats. Els entrepans havien quedat fora de la dieta; durant els dies posteriors a la crida el menjar es convertí en una manera d’expressió de la solidaritat activa amb el grup de dones tancades al Patronat. Diuen que la major part de la “manduca” va venir dels comercials i del mercat del barri “generosos y solidarios hasta límites insospechados” Pilar Ripoll, que viu al barri i viu el conflicte, amant de la fotografia, amb la seva càmera va captar imatges que mostren el barri aquells dies i, amb posterioritat, ens descriu les raons per les quals va fer les fotografies aquell any 1977. “Per què vaig fer aquestes fotos? (1977) Hi havia molt moviment en el barri, la gent ja estaven cansats que no se’ls fes cas pels problemes dels pisos, van decidir tallar l’accés al barri. Al costat de casa van aparèixer unes pintades molt ben fetes, amb molt de missatge per la repressió que es vivia, detencions i empresonaments; hem de contextualitzar que estàvem en plena lluita antifranquista. S’ajuntava la lluita obrera per les millores laborals i la lluita per un barri en condicions. Vaig recorre el barri des de Pere IV al carrer Llull retratant els murals de les parets, els autobusos pintats, les tendes de càmping on la gent dormia per por que caigués la casa. Jo el 1977 tenia 24 anys i des dels 15 anys treballava, i des dels 18 anys a les 18.30, quan sortia, anava a estudiar de 19.00 a 22.00 hores. Primer el batxillerat i després la carrera, sempre nocturn, per la qual cosa per a mi en aquella època era un barri dormitori, la mare és la que més vivia el barri. Com altres fotos les vaig guardar. A l’estar jubilada m’ha permès tenir més temps i formar part com a voluntària del projecte Som Memòria / Centre d’Estudis Sant Martí; em va semblar interessant col·laborar i compartir aquestes fotos que mai hauria pensat que podrien formar part d’una exposició i que m’ha permès connectar amb Isabel Segura i poder col·laborar en aquest llibre.

“Cabina de teléfono: los vecinos del Besós llevamos 12 días encerrados (...)” Av. Alfons el Magnànim Foto Pilar Ripoll (Fons SMHSM/CESMP)

Considero importantíssim la recuperació de la memòria històrica, sobretot la gent de la meva generació que vam estar educades amb el silenci en la majoria dels casos; recomano a la gent jove que pregunti als familiars que són grans, que treguin informació; a mi quan em va entrar el cuc de preguntar ja era massa tard, doncs el pare i la mare ja no hi eren”. El mes d’abril del 1974, l’Associació de Veïnes i Veïns del grup La Paz fan assemblea. Ja feia temps que la institució que va promoure la construcció del barri, l’Obra Sindical del Hogar, el 1966, havia abandonat les seves responsabilitats en el manteniment del conjunt habitacional. Veïnes i veïns reclamaven al Ministeri que assumís les seves responsabilitats, ja que els habitants del conjunt pagaven regularment el lloguer dels pisos. D’altra banda, reclamaven a l’Ajuntament que tingués cura dels espais col·lectius.

Pintada mural “Libertad vecinos detenidos” Av. Alfons el Magnànim Foto Pilar Ripoll (Fons SMHSM/CESMP)

Viure els barris intensament Jacoba Castillo Mendoza explica les accions i lluites per aconseguir uns serveis mínims; recordem que vivia a l’edifici Agricultura, i ens parla del fort vincle que s’establí amb les veïnes i els veïns, sobretot les veïnes, per participar en la millora del barri, i com aquest vincle que s’havia anat teixint dia a dia, pels trànsits compartits, per l’ocupació diària de l’espai, havia configurat el barri. Havíem deixat la Jacoba unes pàgines més amunt, amb aquesta frase: “Muy rápido hicimos relaciones vecinales, sobre todo las vecinas”. I continua: “Recuerdo que las vecinas de mi escalera formaron parte del desarrollo de la escuela de adultos del centro cívico. Se reunían para pedir que llegara el metro, fue una lucha de años donde la mujer tuvo una gran participación junto con las asociaciones de vecinos. Teníamos una de las mejores guarderías que gestionaba La Caixa, pero era insuficiente para el crecimiento del barrio; también las mujeres tuvieron un papel importante en la reivindicación de más centros, empezaron a construir nuevos colegios. He visto crecer esta barriada gracias a l’AVV y a las vecinas y vecinos que se implicaron en las reivindicaciones vecinales manifestándose para reclamar la llegada del metro a nuestro barrio; la rambla Guipúzcoa que era la carretera nacional de la costa; parques, mejoras y más escuelas, guarderías, un auditorio y actualmente la construcción de la biblioteca García Márquez. Una de las mejoras llegó con las olimpiadas y fue el acceso y disfrute de la playa la Mar Bella. Actualmente es una barriada donde me gusta vivir por su espacio de calles amplias y ajardinadas con arboledas y recibiendo a nuevos habitantes de todos los lugares; y juntos tenemos que seguir reivindicando una barriada donde todos tengamos un lugar y seguridad ciudadana, para mujeres y todos los que vivimos en ella”.

Manifestació per reivindicar guarderies i zones verdes davant l’edifici Agricultura, agost del 1977. Foto Robert, Diari de Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Carmen Aguilera, que ha participat en l’elaboració d’aquest llibre, és veïna de la Verneda. Va arribar al barri l’any 1970. Tenia quatre criatures i tenia una merceria al carrer Palma de Mallorca, a la zona de Can Dragó. Per combinar les dues feines, la remunerada i la domèstica, dormia poc. Cada dia anava i tornava dues vegades. Havia de donar el menjar a les criatures. La freqüència dels busos era desesperant. “Un dia, em vaig negar a pagar el bitllet, després d’esperar i desesperar l’arribada del bus. A la següent parada, va pujar gent jove i els vaig dir que jo no havia pagat i que ells fessin el que volguessin. Tampoc van pagar. El gest de no pagar el vaig fer diversos dies i parlava amb la gent del bus perquè es sumessin al boicot. Pocs dies després, van incrementar la freqüència de la línia de busos.

“Todo lo que ahora son pisos en toda esta zona, antes eran frondosos huertos. El barrio se fue transformando... desapareció la Perona” —barri d’autoconstrucció, el darrer barri de barraques del segle XX—.

“Afortunadamente, también se llevaron la fábrica de botones, porque a las diez de la noche soltaban los gases, y eso despedía un olor insoportable. También desapareció la riera que venia de Horta, que baja por la calle Prim y daba mosquitos para hacer morcillas… y tenían unos aguijones que te hacían bailar la yenka. Nosotros veníamos de la zona de Virrei Amat y nos costó un poco, sobre todo a mi hija que iba a cumplir 3 años. Pero después se hizo un bonito barrio con unas pistas para patinaje, los niños las usaban para entrenar a fútbol, se formó un club de patinaje y había alegría en el barrio, se celebraba todo. Hoy día da pena, solo hay suciedad y excrementos de perros, los jardines ya no existen, son los meaderos de los perros, que abres las ventanas y las tienes que volver a cerrar”. I conclou: “Pero esto no impide que yo quiera a mi barrio”. Un cop jubilada, continua Carmen Aguilera: “Me costó muchísimo meterme en casa. Ahora, en mi jubilación he encontrado un gran aliciente en el centro —Centre Social de Sant Martí—. Hay que dar las gracias a todas las personas que lucharon por ello.” La implicació emocional de les persones que han viscut al barri s’explica perquè el barri és una noció dinàmica que necessita un aprenentatge progressiu i que s’incrementa amb la repetició del compromís del cos a l’espai públic, fins a exercir una apropiació de l’espai. El barri, escriu Michele de Certeau, “es la sucesión de pasos sobre una calle, poco a poco expresada por su vínculo orgánico con la vivienda” (Michel de Certeau, pàg. 8). Montserrat Clotet, que va ser una de les cofundadores de l’associació de veïns de la Verneda alta, explica en l’entrevista que hem citat anteriorment: “Érem gent molt inquieta i pensàvem en un món diferent. Això era un barri-dormitori. Aquí ningú tenia opinió de res. De fet, la tenien però no la comunicaven. Hi havia tantes mancances que s’havia de treballar. Volíem fer un barri més humà. Volíem ‘fer barri’...

Foto Robert, Diari de Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Plaça dels Porxos 1982. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Primer vam començar amb el tema urbanístic. Després, vam aprofundir amb el tema de la cultura. Amb Marisa vam fer moltíssimes enquestes als blocs de Construciones Españolas. I sortia que les dones eren analfabetes, el 80 per cent... Vam elaborar el Pla Popular, volíem un barri que hi hagués una intercomunicació de la gent. La primera (lluita), la de la plaça de la Verneda...després, l’escola del Pont del Treball i la negociació de la fàbrica Vila. Jo vaig estar molt posada en les negociacions. El que ara és la residència de gent gran, ho reivindicàvem com a hospital. I la de l’escola dels Horts, d’on va sorgir també l’Escola de Persones Adultes. Van néixer les vocalies. La de les dones va ser molt important”. (El rebrot, setembre del 2018, pàg. 4-5) 56

Estrella Pineda Menor ens narra la seva relació amb el moviment veïnal per millorar les condicions de vida:

“L’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Marti de Provençals inicia les seves activitats el 1972 (una junta formada per homes) fins al 1975, en què és renovada i comencen a participar les dones. La nova junta estava formada per persones militants de Bandera Roja, PSUC, PTE, Cristians pel Socialisme i algú independent. El president va ser elegit una persona, militant del PSUC, que havia estat exiliat a França. Sant Martí de Provençals, com tots els barris obrers d’aquell període, patia manca de tot tipus d’equipaments. El programa amb el qual es va presentar la nova junta va ser: urbanístic —creació d’espais públics i de socialització, millora de l’entorn, de carrers, semàfors, educació, creació d’escoles i escoles bressol—, sanitat —la creació d’un ambulatori, no n’hi havia cap—. Així mateix, fomentar la participació i les

Assemblea contra la construcció d’habitatges a la plaça dels Porxos Arxiu Fotogràfic de Barcelona

“L’Associació de Veïns i veïnes de Sant Marti de Provençals inicia les seves activitats el 1972 (una junta formada per homes) fins el 1975 en que es renovada i comencen a participar les dones. La nova junta estava formada per persones militants de : Bandera Roja, PSUC, PTE, Cristians pel Socialisme i algú independent. El president va estar elegit una persona, militant del PSUC que havia estat exiliat a França.

Sant Marti de Provençals, com tots els barris obrers d’aquell període patia manca de tot tipus d’equipaments. El programa amb el que es va presentar la nova junta, va ser: urbanistic (creació d’espais públics i de socialització, millora de l’entorn, de carrers, semàfors, educació, (creació d’escoles i escoles bresol), sanitat, (la creació d’un ambulatori- no hi havia cap). Així mateix fomentar la participació i les mobilitzacions per conquerir les millores.

Urbanisme. La primera activitat de la vocalia d’urbanisme, va ser una exposició per a que els veïns i veïnes coneguéssim el Pla Urbanístic Municipal i com aquest ens afectava. A partir d’aquí es van anar creant xarxes (AAVV Verneda Alta, AAVV Camp Arriaza crec que en aquests moments era l’única que existia, i altres grups que no recordo). Ens van mobilitzar, per l’eradicació del barraquisme a la Perona, adequació dels espais públics, com la plaça dels Porxos, la Plaça de la Palmera, el carrer Prim (abans era un torrent ). Sanitat. Aconseguir l’ambulatori de Sant Martín, situat el carrer de Fluvià (com totes les millores), va implicar moltes mobilitzacions, moltes assemblees a la seu de l’Associació i moltes reunions amb les administracions amb competència en la matèria. Plaça dels Porxos 1982. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Centre cívic, situat al carrer de la Selva de Mar, inicialment va ser un col·legi de noies de la Secció Femenina; portava molt temps tancat i van decidir ocupar-lo de forma indefinida, fins a aconseguir que sigui cedit al barri per a equipament. Inicialment s’hi va ubicar la guarderia, les activitats com a centre cultural i l’escola de persones adultes —que en aquell període, sobretot des de l’Associació de Veïns de Verneda Alta era una reivindicació molt forta—.” Entre altres reivindicacions hi va haver la lluita contra l’encariment de la vida. En aquest districte, les dones van jugar un paper molt important en diferents fronts en tot el que va ser la lluita de Seat, campanyes de sensibilització, recollida d’aliments, caixes de solidaritat... “Amb la finalitat d’augmentar la participació de les dones, des de l’Associació de Veïns van habilitar un espai on poguéssim les mares deixar les criatures per poder assistir a les reunions. Per atendre aquest espai, fèiem torns i normalment les trobades eren els dissabtes” “Amb la finalitat d’augmentar la participació de les dones, des de l’Associació de Veïns vam habilitar un espai on poguéssim les mares deixar les criatures per poder assistir a les reunions. Per atendre aquest espai, fèiem torns i normalment les trobades eren els dissabtes” Les vocalies de dones es van convertir en espais de relació entre les dones del barri, espais d’intercanvis d’afectes i de coneixements, espais que propiciaven converses i debats a partir d’experiències vitals, a voltes plaents, a voltes no tant. Juntes, van discutir, van dissentir i van perseverar, unides per vincles d’afectes. Les vocalies de dones van ser espais que van donar cabuda a l’intercanvi de sabers i de dubtes, de qüestionament del model hegemònic de feminitat. Es valora l’experiència femenina, tan sovint ignorada en els espais heterosexuals. Va ser aquell estar entre dones, el de saber-se reconeguda per les altres i de compartir incerteses, voluntats de llibertat i de viure’s de manera més plaent, el que els convertí en espais amb una forta càrrega política. 60

Des de les vocalies o des dels altres espais, la implicació amb el veïnat ha estat una experiència que ha creat una vinculació emocional i intel·lectual amb d’altres dones.

Veïnes i veïns davant la Corporació Metropolitana de Barcelona contra el projecte de construcció d’habitatges a la plaça dels Porxos, 1982. Fons Diari de Barcelona Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Dret al propi cos Les dones, als anys setanta, van qüestionar un dels eixos sobre els quals es basava l’estructura patriarcal. Van vindicar el dret al propi cos. Històricament, en diferents cultures, la condició de procreadora es considerava la prova de la feminitat per a una dona. A través de la maternitat, cada dona quedava definida per consideracions externes a ella. La maternitat era una identitat imposada a les dones. L’estat franquista entenia la maternitat com una obligació, una obligació de les dones envers l’estat. La voluntat de cada dona a decidir si volia o no ser mare quedava supeditada a altres voluntats, una voluntat que sí que havia estat reconeguda en l’etapa de la Segona República, amb el decret d’interrupció de l’embaràs, aprovat per la Generalitat republicana, que reconeixia a les dones el dret a decidir. El dret al propi cos va ser una de les gran vindicacions de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976. I l’exigència d’aquest dret s’escampà pels barris de la ciutat. Les dones van crear serveis, i de manera autogestionada van començar els primers centres de planning (planificació). Eulàlia Pons Bosch, infermera, que ha participat en l’elaboració d’aquest llibre, va participar, amb altres dones, en la posada en marxa del Centre de Planificació de la Verneda. Ella, una altra infermera i una metgessa van activar el centre. Es feien xerrades sobre planificació, citologies, preparació del part. Van aconseguir un espai físic per instal·lar-hi el centre. El desembre del 1977, des del Centre de Planificació i des de les vocalies, es reclamava “una educación sexual a todos los niveles, de acuerdo con la edad, que no inculque una idea negativa de la sexualidad, sino que se vea la sexualidad como una relación de placer y comunicación entre dos personas”, llegim a la revista Dones en Lluita, el mes de desembre del 1977, concretament al número 0. El Centre continuà, i el dret a una sexualitat plaent i lliure s’estengué com una taca d’oli.

Les dones plantegen que una altra sexualitat és possible més enllà de la reproducció i tenen en compte el dret al plaer, el plaer femení, absent dels discursos hegemònics.

Des del Centre de Planning de la Verneda també donaven informació a dones que volien avortar. L’avortament, prohibit i perseguit, tant per a les dones que decidien com per a les professionals que els practicaven, va ser un dels eixos de les reivindicacions de les vocalies de dones i del moviment feminista en general. El dret al propi cos, al dret a la salut sexual i reproductiva, es convertí en una reivindicació que, tal com dèiem, trastocava un dels pilars sobre els quals la societat patriarcal havia basat el control i domini del cos de les dones. La pressió pel dret al propi cos va aconseguir un primer èxit amb la despenalització dels mètodes anticonceptius, el 7 d’octubre de 1978. Amb les eleccions democràtiques als ajuntaments, el primer consistori va crear una comissió mixta amb les vocalies de dones com a assessores per a la creació del primer centre pilot de l’Ajuntament a Barcelona. Eulàlia Pons Bosch va participar, ara ja com a contractada, en el Planning Familiar, finançat per l’Ajuntament de Barcelona. El Centre Municipal de Planificació Familiar de Torre Llobeta, creat el 1979, que funcionà com a centre pilot, incorporà com a consultores dones del centre de la Verneda. Des dels centres de planificació i de les vocalies de dones, es detectaven casos de violència masclista, però no hi havia els instruments legals ni els serveis que, després d’anys i anys de reivindicacions, s’han anat creant. Rosa Alberca, que ha col·laborat en l’elaboració d’aquest llibre, va treballar com a modista. “No vaig poder estudiar, ja que era la germana gran i vaig haver de cuidar dels meus germans. De jove vaig aprendre tall i confecció i als 14 anys ja treballava en un taller. Després de diversos avortaments vaig tenir tres criatures, una de les quals va morir. Durant anys, vaig viure una situació de violència psicològica exercida pel meu marit. Les baralles eren diàries i no em vaig separar pels fills. Vaig aguantar tot el que vaig poder i em vaig posar a cosir més i més fins que em vaig jubilar. Un cop jubilada, i com no tenia estudis, vaig treure’m el graduat escolar. Feia anys que volia estudiar i aconseguir el títol però el meu marit s’hi oposava.

Un cop jubilada, he aconseguit el títol. I ara visc el que no he pogut viure en els anys anteriors.” La violència masclista és la que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeixen en l’àmbit públic com en el privat”. Així ho defineix la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista. Un dels catalitzadors socials i polítics més potents dels darrers anys ha estat que les dones hem parlat amb d’altres dones, ens hem explicat els nostres secrets, hem compartit ferides, segons escriu Adrienne Rich, al seu més que recomanable llibre Ensayos esenciales, publicat recentment, que aplega una col·lecció d’articles des de l’any 1972 al 2006. El fet d’escoltar i dir ha aconseguit trencar molts silencis i tabús, i transformar literalment per sempre la nostra manera de mirar i, hi afegiríem, de viure.

Dret a l’educació, quelcom més que saber llegir i escriure L’any 1976, una de les comunicacions de les Jornades Catalanes de la Dona versava sobre educació. Es plantejava l’analfabetisme com un greu problema de país, que afectava moltes dones. El 1970, a la ciutat de Barcelona el nombre d’analfabetes era el triple que el d’analfabets. Les dones analfabetes arribaven gairebé al 10%. Més enllà de les dades generalistes, la comunicació abordava la participació de les dones en els diferents nivells educatius i constatava que hi havia una disminució del nombre de dones a mesura que augmentava el nivell d’instrucció, sobretot a partir dels 14 anys. La classe social i el sexe influïen decisivament en l’accés a la cultura i en les taxes d’escolarització. Si els mitjans econòmics familiars eren escassos, els nois anaven a formació professional; en canvi, les noies no estudiaven, s’incorporaven al mercat laboral o bé participaven en les tasques domèstiques. Amb més recursos econòmics, els nois estudiaven batxillerat, i les noies, formació professional o estudis de tipus mitjà, molt feminitzats. D’altra banda, en les classes mitjanes i altes, les noies s’orientaven a carreres de lletres o clarament feminitzades, i als nois se’ls orientava cap a professions tècniques superiors. Per exemple, aquell mateix any 1970 no hi havia cap llicenciada en les especialitats d’enginyeria. En les Jornades es reivindicava una àmplia campanya d’alfabetització per posar fi a l’analfabetisme.

Concert contra l’especulació immobiliària i a favor de la construcció d’escoles, 1982. Fons Diari de Barcelona Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La lluita contra l’analfabetisme entre les persones adultes no només significa una minva en la capacitat de llegir i d’escriure, sinó també l’impuls, en paraules de l’escriptora Adrienne Rich, de fer-se preguntes, de reflexionar, de consultar el diccionari, de mussitar, de discutir, de capgirar els missatges i de fer ús del llenguatge, i de ser conscients de les mentides i distorsions dels discursos dominants (Adrienne Rich, pàg. 32). Una de les associacions que més directament s’ha implicat en la lluita contra l’analfabetisme ha estat Heura, creada el 1978, i actualment establerta al Centre Cívic de Sant Martí, en un espai llargament reivindicat per entitats i associacions del barri, que de residència de “señoritas” de Falange passà a ser Centre Cívic. L’Associació de Dones Heura té per objectiu promoure la igualtat de les dones mitjançant la formació, la informació i la dinamització sociocultural del barri. Manifestació reivindicativa a favor del Centre d’Educació de Persones Adultes de la Verneda, Sant Martí. Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

Acte contra la violència sexista a la Farinera del Clot Barcelona, 2008. Foto Valentín Viñas Sánchez Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí

Des del seu inici ha estat compromesa en la lluita activa contra la violència de gènere, i ha disposat ja des del començament d’un protocol de prevenció i actuació contra situacions d’assetjament a l’Escola d’Adults Àgora. A través de l’escola fomenten l’educació i la participació de les dones que no tenen titulacions acadèmiques ni universitàries i que no han tingut abans l’oportunitat d’accedir a espais educatius i culturals.

Crear comunitat, entre passat i present Al llarg de la història més recent, Sant Martí ha tingut una intensa vida associativa. Les dones han impulsat i creat espais de trobada, de debat, de pensament i d’accions, amb altres dones, potenciant espais físics o simbòlics que els permetessin tenir els seus propis espais —una mena de cambra pròpia, amb paraules de Virginia Woolf—, des dels quals poguessin potenciar les vinculacions emocionals i intel·lectuals amb altres dones, per crear comunitat. El 1993 es va crear a Sant Martí el primer Consell de Dones de Barcelona. Era el primer que es creava en un districte de la ciutat i dos anys abans del Consell de Dones a escala de ciutat. El Consell, un organisme participatiu i amb caràcter consultiu, ha impulsat debats i ha participat en moltes de les lluites per millorar les condicions de vida de les persones del districte, per millorar els espais col·lectius, per reivindicar l’accés a l’alfabetització de les persones adultes i per recuperar la memòria històrica. Les dones i associacions que han participat en el Consell han emprès moltes accions contra la violència masclista, un dels eixos d’actuació al llarg dels més de vint-i-cinc anys d’història continuada. En l’actualitat, el Consell de Dones del districte té com a objectius estudiar i emetre informes sobre la igualtat d’oportunitats i la no-discriminació per raó de sexe, així com potenciar la transversalitat de les polítiques de dones en tots els àmbits de les polítiques públiques. El darrer 8 de març, el Consell de les Dones de Sant Martí difonia el manifest següent, on s’adheria a la vaga feminista per capgirar el sistema patriarcal: “El dia 8 de març, les dones dels barris de Sant Martí tornem a sortir juntes al carrer. Som dones diverses: paies, gitanes, migrades, racialitzades… Som d’arreu, treballem en l’àmbit laboral i de les cures. Som bisexuals, lesbianes, cisgènere, trans, hetero… Som de totes les edats. Som les que es queden al mar o a les fronteres i som les que ja no hi són: les assassinades. 68

Aquest any tornem a alçar la veu per defensar els drets adquirits gràcies a la lluita feminista, que a través del temps va guanyant

força i sumant complicitats. També estem aquí per alertar que no baixarem la guàrdia davant les amenaces d’un sistema i d’unes polítiques feixistes i heteropatriarcals que volen posar en perill els nostres drets i les nostres vides.” El manifest reclamava i exigia el següent: 1) Que es posi en valor el treball domèstic i de cures. 2) Que no acceptem estar sotmeses a pitjors condicions laborals, ni a cobrar menys que els homes per la mateixa feina. 3) Que la nostra situació laboral ens permeti desenvolupar un projecte vital amb dignitat i autonomia i que l’ocupació s’adapti a les necessitats de la vida: l’embaràs o les cures no poden ser objecte ni d’acomiadament ni de marginació laboral, ni han de minvar les nostres expectatives personals ni professionals. 4) Exigim les pensions que ens hem guanyat. 5) Que hem de ser lliures i volem decidir sobre les nostres vides i els nostres cossos. 6) Una educació pública, laica, feminista, lliure de valors heteropatriarcals i imperialistes i que trenqui amb els rols i estereotips de gènere imposats des de l’etapa infantil. 7) Posar en valor el protagonisme de les dones i de les seves lluites, així com mantenir el record de les que ja no hi són. 8) Que l’estat desenvolupi polítiques reals i efectives contra la violència masclista i no meres declaracions d’intencions. El punt 7 reclama ressaltar el protagonisme de les dones i de les seves lluites, una reclamació que s’inscriu en el que dèiem al principi: Cadascuna de nosaltres té un passat que ens vincula a les dones que ens han precedit. Participar de la reconstrucció del passat, trobar indicis, pistes que ens permetin rellegir, des de la nostra perspectiva contemporània, les experiències, els desitjos, els pensaments, les necessitats i les reivindicacions de les dones que ens han precedit, ens configura. Recuperar el fil, el vincle amb les dones del passat, perquè les nostres accions, pensaments, desitjos, no sorgeixen del no-res. No comencem de nou. Som part d’una tradició que ens cal conèixer i divulgar entre totes.

Bibliografia AZOULAY, Ariella. Historia potencial y otros ensayos. Ciudad de México, Conaculta, 2014. CERTEAU, Michel de. La invención de lo cotidiano. México, D.F.: Universidad Iberoamericana, 1996-1999. DELGADO, Manuel. “Lo urbano, más allà de la ciudad”. A: LEFEBVRE, Henri. El derecho a la ciudad. Madrid: Capitán Swing, 2017. DURAN I SANPERE, Agustí. Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat. Barcelona, Curial, 1972-1975. FAVÀ, Maria. “Les dones al món del treball”. Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou, núm. 21 (2018): Poblenou amb nom de dones. FERNÁNDEZ, Marisa. “La violència contra la dona”. Articles Feministes. Institut de Ciències Polítiques i Socials, núm. 10 (2011).< https://www.icps.cat/archivos/CiPdigital/CiP-AF10Fernandez. pdf?noga=1> HARLEY, J. B. La nueva naturaleza de los mapas: ensayos sobre la historia de la cartografia. México: Fondo de Cultura Económica, 2005. LUCERÓN, Esteve. El barri de la Perona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, ICG Marge, SL, 2017. MONSERDÀ, Dolors. Del món. Barcelona: La Sal, 1983. RICH, Adrienne. Ensayos esenciales: cultura, política y el arte de la poesia. Madrid: Capitán Swing, 2019. SANTOS, Jesús. “La cara desconocida de las últimas barracas de Barcelona”. La Vanguardia (24 novembre 2017). SEGURA, Isabel; SERCHS, Jordi (ed.). Carme Garcia: Des del ter-rat. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona: El Cep i la Nansa Edicions, 2018. SINTES, Montserrat. Can Saladrigas, 146 anys després: Memòria d’una fàbrica. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Districte de Sant Martí, 2007. ZAMORA, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona: Curial, 1973.

Constructores de ciutat: Sant Martí

La lluita de les dones pels drets de ciutadania

Aquest llibre s’ha anat fent a poc a poc. Diverses dones ens hem trobat periòdicament per a explicarnos relats de l’experiència vital a Sant Martí. Alhora, també hem compartit el plaer de mirar i de llegir plànols, fotografies i documents que es troben en alguns arxius tant públics com privats. Cadascuna de nosaltres té un passat que ens vincula a les dones que ens han precedit. Participar de la reconstrucció del passat, trobar indicis, pistes que ens permetin rellegir, des de la nostra perspectiva contemporània, les experiències, desitjos, pensaments, necessitats i reivindicacions de les dones que ens han precedit, ens configura. Recuperar el fil, el vincle amb les dones del passat, perquè les nostres accions, pensaments, desitjos, no sorgeixen del no res. No comencem de nou. Som part d’una tradició que ens cal conèixer i divulgar entre totes.