Issuu on Google+

LLATINISMES CURS 2012-13:

IVÁN PULPÓN Institut Can Planas Barberà del Vallès


Antiguitat tardana A partir del segle III d.C. L'Imperi Romà va patir un seguit d'esdeveniments que van marcar la seva decadència. L'assassinat de Alexandre el Sever l'any 235 d.C va marcar 30 anys on va regnar un maremàgnum a tot l'imperi, a causa de l'aparició de poders ilégitims a zones de l'imperi, i del començament de l'anarquia militar. A partir d¡aquí s'inicia l'anomenada crisi del segle III. Durant aquests 30 anys hi va haver 47 emperadors, dels quals només un va morir de forma natural. Durant aquesta època, molts emperadors que van arribar al poder eren militars, que lluitaven a les fronteres contra els bàrbars, que aprofitant la crisi imperial, van començar a atacar les fronteres. Aquests militars es pot dir que eren esnob, els hi agradava imitar els emperadors, i per això lluitaven uns contra altres pel poder imperial. Lìmperi va arribar a tal crisi que es va desmembrar i es van formar entitats imperials efímeres, com l'Imperi gal. En l'ínterim d'aquesta època tan inestable, després de l'epoca de l'anarquia militar, van regnar els emperadors iliris, que eren emperadors d'origen danubià i ilíric. Finalment, Valerí Aureli Diocles, alies Dioclecià.

Un altre element molt important d'aquesta època van ser les invasions bàrbares, entre els segles IV i el V, que van posar fi a l'Imperi Romà d'Occident. Durant el segle IV els bàrbars van anar entrant a l'imperi pacíficament, però durant el segle V, a causa de la invasió huna i dels canvis climàtics al nord d'Europa van provocar que els pobles bàrbars, principalment els gots, vàndals, i alamans entressin violentament en les fronteres imperials, atacant i saquejant totes les ciutats al seu pas. Mentrestant, l'Imperi Romà van començar a prendre importància els generals, que eren els millors estràtegs, i a més eren alters egos dels emperadors, és a dir, eren homes de confiança de l'emperador, encara que alguns, com per exemple el general Estilicó (d'origen vàndal), un dels últims genis militars romans, va ser traicionat i assassinat per tenir un lapsus. Segurament aquest fet (que va ser assassinat per culpa de la gelosia de l'emperador Honori). A causa d'aquest fet, l'any 408 els gots van aconseguir entrar a Roma, que havia sigut abandonada, i saquejar-la, un fet que va ser vist pels romans com la fi d'una era (Roma no era saquejada desde fèia 8 segles). Aquest saqueig, pels bàrbars va ser com un accèssit, perquè anys més tard van aconseguir poder ocupar les terres romanes. Anys després, els romans van haver de fer front a la invasió huna. Els huns van ser l'enemic més gran que va tenir Roma, i amb ells, l'Imperi Romà va conèixer la destrucció total, els saqueigs i els genocidis de poblacions senceres, i van ser la principal causa per la qual va caure l'Imperi. Dels huns en sabem poca cosa, i només pel que ens diuen els llibres, i sobretot els addendes d'aquests llibres, en sabem que va ser un poble nòmada, que buscaven les millors


pastures, eren guerrers, i provenien de l'Ă€sia central.


ELS DIFERENTS TRIBUNALS A ESPANYA Un dels tribunals més importants de l'estat espanyol és el Tribunal Constitucional, que és segurament un dels òrgans més importants del poder judicial (encara que està separat d'aquest) i està contemplat a la Constitució. Un resum de les seves funcions són les següents: En primer lloc, aquest és un tribunal de iure, està recollit dintre de la Constitució i del poder judicial. La seva funció és d'interpret: ha de solucionar conflictes relacionats amb l'aplicació de les lleis aprobades per les Corts, de dir si són constitucionals o anticonstitucionals. Moltes vegades ha sigut objecte de fortes polèmiques, per aprobar o declarar nul·les algunes lleis, però “dura lex, sed lex”. Un altre tribunal molt important és el Tribunal Suprem, que es troba a la cúspide del poder judicial. Entre altres coses, aquest tribunal es dedica a il·legalitzar partits polítics, decideix recursos contra una llei, i sobretot jutja a persones relacionades amb l'àmbit polític, les persones non grates, que normalment han comès algun delicte. A nivell autonòmic estan els tribunals superiors de justícia, que estan integrats en el Poder Judicial d'Espanya, i són de nivell autònomic. La Constitució va preveure, quan es va el·laborar, va preveure una organització administrativa i judicial totalment descentralitzada, i pacta sunt servanda, es van poder formar aquests tribunals de nivell autònomic. I finalment, a nivell local (municipal) estan els jutjats, on es jutgen casos corrents. Aquests casos corrents poden ser molt diversos: delictes per robatori, assassinats, per lesió, etc. Actualment, els acusats han de tenir una defensa, i la fiscalia ha de demostrar que és culpable. Finalment, el jutge es que decideix amb les proves (o si no hi ha proves) si l'envia a presó, el deixa en llibertat (amb càrrecs o sense càrrecs) o l'imposa una multa. També pot pasar, que hi hagi sub iudice, es a dir, el jutge tarda un temps (que pot anar d'uns dies a mesos) a donar la seva resolució. Actualment, en el sistema judicial modern, el fiscal és “in dubio pro reo”, és a dir, ha de demostrar la culpa de l'acusat. Però també, actualment impera també l'ignorantia legis non excusat, encara que l'acusat no coneixi la llei i l'hagi violat, serà jutjat igualment. Actualment, els únics exemptos de la justícia són els menors de divuit anys, que depenen de la patria potestas.


UN DIA QUE VA PROVOCAR UNA GUERRA El 17 de juliol de 1936, al Protectorat espanyol del Marroc, es va produir un cop d'estat militar, dirigit contra el govern de la II República, i davant la poca importància que li va donar el govern (al principi), la sublevació militar es va estendre per tot el país durant els dies 18 i 19 de juliol, i va colapsar el govern republicà, que es va veure desbordat (3 governs efímers en dos dies). Però el cop d'Estat va fracassar a les ciutats principals d'Espanya (Barcelona, Madrid, Bilbao, etc) i la insurrecció va conduir a una guerra civil. La revolta va triomfar a tot l'interior d'Espanya (Castella), a les ciutats principals d'Andalusia (Sevilla, Granada, Cadis etc), Galícia, gran part d'Aragó, entre d'altres. A priori, el principals problemes que tenien els rebels era transportar el gruix de les tropes africanes, que estaven atrapades al Marroc, i havien de creuar l'estret, que a més, estava bloquejat per la marina republicana. Van ser dos països, a posteriori, els que van ajudar al bàndol sublevat, l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista, enviant un munt d'avions per poder construir un pont aeri. Ab illo tempore, les tropes rebels van poder creuar l'estret. Però ara analitzarem com es va produir el cop d'Estat i per què. El cop d'estat va ser minuciosament preparat pels alts comandaments de l'exèrcit disconformes amb la formació d'un govern republicà d'esquerres. Quan al mes de febrer el Front Popular va guanyar les eleccions, els militars van acordar preparar un cop d'estat “sine die”, perquè pensaven que havien d'acabar amb el govern republicà com més aviat millor. Però fracassat aquest intent al mes d'abril, van estar preparant la pronunciament des d'aquest mes, i van acordar començar-lo el dia 17 de juliol, i al Marroc, on estaven estacionades les millors tropes espanyoles, la Legió i els Regulars. El mateix dia 17 de juliol, a la ciutat de Melilla, a les 5 post meridiem, la guarnició, que estava detallant el pla de la sublevació, va ser enxampada in fraganti. Llavors, van haver de començar la rebel·lió abans del previst, i van detenir al cap de la guarnició, que era lleial al govern. A més, es va destituir a l'Alt Comissari espanyol, juntament amb el general en cap de l'exèrcit d'Àfrica, i alguns oficials indecisos. Ipso facto, a les 8 ante meridiem del dia següent, tots van ser afusellats, excepte el general de l'exèrcit d'Àfrica, que va ser empresonat. A les altres ciutats del protectorat tot va anar més o menys com s'havia previst: Ceuta i Tetuan es van sublevar també, i al final del dia, tot el Protectorat estava en mans dels rebels. L'únic punt que no estava en mans dels rebels era l'aeròdrom de Melilla, que va caure, in extremis a primera hora del matí del 18 de juliol.


UN FET QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA. El dia 28 de juny de 1914 va passar un fet extraordinari, que segurament va canviar la història d'occident, i del món sencer. Aquest dia va esclatar la primera guerra mundial. Però per què va esclatar? Hi ha un seguit de fets que van ser decisius. Com a causes més pròximes, està la violència que hi va haver a Europa entre 1900 i 1914, que va anar in crescendo, sobretot a la zona dels Balcans. Però, també hi havien les rivalitats colonials. Alemanya, que no posseïa moltes colonies, en necessitava més. Volia tenir més presència a Àfrica, i que el repartiment colonial fos “ex aequo”, i així poder tenir més territoris colonials en aquest continent. Pero volens nonens, les grans potències (Gran Bretanya i França) es van negar a fer qualsevol concessió. Aquest tema es va debatir durant uns anys fins ad nauseam, i no hi va haver canvis territorials de gaire importància. Un altre focus de constant inestabilitat era la zona dels Balcans, ja que la decadència i disgregació de l'Imperi Turc havia provocat que els nous estat sorgits (Sèrbia, Grècia, Rumania, etc) estiguessin en contínua confrontació entre ells, per l'absorbiment de territoris que anaven conquistant als turcs. Així que, estricto sensu, aquesta zona era un “polvorí”, sobretot després de l'annexió, l'any 1908 de Bòsnia per l'imperi Austrohongarès. Laetu sensu, aquest fet va ser una de les causes directes de l'esclat de la guerra mundial. Degut a aquests esdeveniments tan greus, moltes potències (sobretot Rússia, Itàlia, i Àustria) cadascuna per motu proprio, van intervenir en les dues guerres que hi va haver. Però el país més malparat va ser Sèrbia, que tenia in mente la idea de crear un gran imperi serbi (la Yugoslavia) pero els seus plans van ser desbaratats per Àustria. La potència que menys va intervenir en assumptes com aquest va ser la Gran Bretanya, que estava in albis. Però la causa més inmediata va ser, com al principi he dit, que el dia 28 de juny va succeir l'atemptat de Sarajevo, que les seves conseqüències in extenso, van provocar l'esclat de les hostilitats. Ad hoc, per a aquesta guerra molts països, com França i Alemanya feia temps que l'esperaven per venjar-se els uns dels altres (desfeta francesa en la guerra franco-prussiana de l'any 1871). No se pude mostrar la imagen vinculada. Puede que se haya movido, cambiado de nombre o eliminado el archivo. Compruebe que el vínculo señala al archivo y ubicaciones correctos.


ELS DIFERENTS TRIBUNALS A ESPANYA Un dels tribunals més importants de l'estat espanyol és el Tribunal Constitucional, que és segurament un dels òrgans més importants del poder judicial (encara que està separat d'aquest) i està contemplat a la Constitució. Un resum de les seves funcions són les següents: En primer lloc, aquest és un tribunal de iure, està recollit dintre de la Constitució i del poder judicial. La seva funció és d'interpret: ha de solucionar els possibles conflictes relacionats amb l'aplicació de les lleis aprobades a les Corts i dir si aquestes lleis són constitucionals o anticonstitucionals. Moltes vegades ha sigut objecte de fortes polèmiques, per aprovar o declarar nul·les algunes lleis, però “dura lex, sed lex”. Un altre tribunal molt important és el Tribunal Suprem, que es troba a la cúspide del poder judicial. Entre altres coses, aquest tribunal es dedica a legal·litzar o il·legalitzar partits polítics, decideix la validesa dels recursos contra una llei, i sobretot jutja a persones relacionades amb l'àmbit polític, les persones non grates de la societat, que normalment han comès algun delicte. A nivell autonòmic, trobem els tribunals superiors de justícia, que estan integrats en el Poder Judicial d'Espanya, i són de nivell autònomic. La Constitució va preveure, quan es va el·laborar, una organització administrativa i judicial totalment descentralitzada, i pacta sunt servanda, seguint el que dèia la Carta Magna, es van poder formar aquests tribunals autonòmics. I finalment, a nivell local (municipal) estan els jutjats, on es tracten els casos corrents. Aquests casos corrents poden ser molt diversos: delictes per robatori, assassinats, lesions, etc. Actualment, els acusats han de tenir una defensa, i la fiscalia ha de demostrar que és culpable aquesta persona. Finalment, el jutge és qui decideix amb les proves (o si no hi ha proves) si l'envia a presó, el deixa en llibertat (amb càrrecs o sense càrrecs) o l'imposa una multa. També pot pasar, que hi hagi una sub iudice, es a dir, el jutge pot tardar un temps (que pot anar d'uns dies a mesos) a donar la seva resolució definitiva. Actualment, en el sistema judicial modern, s'aplica el “in dubio pro reo”, és a dir, el tribunal ha de demostrar amb proves la culpabilitat de l'acusat, si no, la falta de proves deixaria lliure de concena a aquest. Però també actualment impera l'ignorantia legis non excusat, encara que l'acusat no coneixi la llei i l'hagi violat, serà jutjat igualment. Actualment, els únics exemptos de la justícia són els menors de divuit anys, que depenen de la patria potestas.


DOS GRANS TEMES 1er:Història del part: abans i després. Durant segles, un acte tan normal avui dia com és el part d'una dona va ser una cosa molt delicada, perquè en el part hi podien deixar la vida la dona i el fill. Degut a que les condicions sanitàries no es podien comparar amb les d'ara, moltes vegades l'infant no sobrevivia. A més a més, no hi havien hospitals, i els parts es feien en les cases particulars. A més, podia ser que una parella no volgués tenir el fill, però com que antigament no existien mètodes anticonceptius, com per exemple les pastilles anticonceptives, no podien evitar tenir fills. El que sí existia abans era el coitus interruptus, l'únic mètode conegut des dels segles antics, encara que aquest mètode era poc fiable. També podia passar que una parella no fos fèrtil. Durant l'antiguitat aquest problema no tenia solució, però actualment amb les noves tecnologies, s'ha ideat un mètode de pro-creació, la fecundació in vitro, en que la fecundació es fa fora del cos de la mare. Així es permet que les dones que no són fèrtils puguin tenir descendència. En aquella època, el que podia passar és que el nadó és que pogués venir amb greus lesions, mort, o rigor mortis (degut a les concicions del part) i que morís al cap de poc temps. Això s'aniria solucionant amb el progrés de la medicina, sobretot a partir del segle XIX. Però en el part, a més del nadó, també la mare corria risc de morir. Si es trobava molt malament, se'l podia subministrar placebo, es a dir, alguna substància per tal de calmar-li el dolor, però no s'assegurava poder salvar-li la vida. Quan ja la dona estava a punt de parir, llavors podia tenir un delirium tremens, un gran dolor en que podia morira la mare i el fill, encara que a vegades se salvaven els dos o un d'ells. 2n: La crisi econòmica actual La situació econòmica, social i política actual a Espanya és bastant complexa. En primer lloc, degut a la greu crisi econòmica que hi ha, hi ha poques oportunitats de trobar treball, a causa de l'elevada taxa d'atur. I en aquests temps de greu crisi, és quan les empreses demanen més requisits i més formació en la seva oferta d'ocupació. Per això, en el curriculum vitae d'una persona, ha de tenir un grau mitjà o alt d'estudis, i saber més d'una llengua. També ha de sortir en aquest currículum els treballs que ha tingut anteriorment la persona, si és que n'ha tingut. En una mala situació degut a la crisi estan les finances públiques. Abans de la crisi, Espanya era un país que creixia econòmicament molt ràpid, sobretot gràcies al sector de la construcció. Però amb el desencadenament de la crisi financera, i la caiguda d'aquest sector tot va anar molt ràpid, i l'Estat espanyol ha contret un gran deute. Durant aquesta època, el nostre país va tenir encara algunes èpoques de superàvit, és a dir, els ingressos van ser superiors a les despeses. Però actualment, les coses han canviat molt. Degut a la greu crisi que patim, l'estat ha de demanar prèstecs per finançar-se amb uns interessos força més alts, cosa que finalment provoca el dèficit de l'estat. També actualment, amb la crisi, ha augmentat el sentiment sobiranista en zones com al País Basc i a Catalunya, i aquesta última ja ha arribat a demanar poder celebrar un referèndum, per preguntar als ciutadans el futur polític d'aquesta comunitat. Però encara que Espanya té una crisi econòmica molt gran, és el país número 30 en la renda per càpita, amb 30.000 dòlars. Aquesta renda per càpita és la relació que hi ha entre el PIB d'un país i el seu nombre d'habitants. En tota aquesta inestabilitat intervé la Unió Europea, per controlar aquests sistemes financers, com l'espanyol, que estan sumits en greus problemes. Però també hi ha altres països on hi ha problemes financers com a Espanya, fins i tot més greus, com a Grècia, Portugal i Itàlia. El país amb la situació econòmica més greu és Grècia, on la UE ha hagut d'intervenir econòmicament dues vegades, i d'aquests diners injectats haurà de retornar una prorrata, cosa que ho haurà de fer a costa de grans sacrificis, és a dir, fent grans retallades en els serveis públics.


La religió cristiana La religió cristiana és una religió d'origen jueva, basat en la doctrina que va predicar Jesús de Natzaret i els seus Evangelis. La religió cristiana, predica que, en primer lloc, una persona ha de ser misericordiosa, no ha de cometre pecats (robar, matar, blasfemar, etc). També aclara en els seus principis que el creient cristià ha d'anar a l'Església a resar (almenys els diumenges) i predicar el mea culpa, es a dir, confesar-se davant del sacerdot dels seus pecats, per tal de que puguin ser personats. Per més inri, a l'edat mitjana es podia pagar al cura per a que aquests pecats fossin perdonats, sent una de les principals causes del cisma entre el cristianisme. La branca més important del cristianisme és el catolicisme, sent la religió més extesa al món. La màxima autoritat de l'Església catòlica es el Papa de Roma, que dirigeix tots els catòlics del món des de la Santa Seu a la Ciutat del Vaticà. Una de les tradicions principals del Papa cada any és la missa que fa des del balcó del Vaticà “urbi et orbi”, per a tohom que hi ha present a la plaça i per al món sencer. Una de les tradicions més importants del cristianisme és el rèquiem que es fa en record d'una persona morta, es fa normalment portant el taüt del difunt a l'interior de l'església i allà es fa la missa en record seu. Normalment, la pregària que fa el sacerdot acaba amb el tradicional RIP o requiescat in pace (descansi en pau), i llavors és quan aquest recorda com va ser la vida del difunt, encara que peccata minuta, ja no té importància perquè no el podran tornar a veure. Per una altra banda, hi han hagut religiosos durant la història que han sigut molt importants gràcies a la seva importància en alguns camps de la ciència, la religió, la filosofia, etc com els exemples de San Anselm de Canterbury, el cum laude sant Tomàs d'Aquino, o Guillem d'Ockam, que van contribuir de diferent manera a la filosofia cristiana de l'edat mitjana (Escolàstica). Molts d'aquest religiosos que van sorgir, posteriorment a la seva mort, se'ls va nomenar doctors honoris causa de l'Església catòlica per les seves contribucions al coneixement de l'època.


CRISI ECONÒMICA ACTUAL La situació econòmica, social i política actual a España és bastant complicada. En primer lloc, degut a la greu crisi econòmica que hi ha, hi ha poques oportunitats de trobar treball, degut a els alts índex d'atur. I en aquests temps de greu crisi, és quan les empreses demanen més requisits i més formació a la seva oferta d'ocupació. Per això, en el curriculum vitae d'una persona, ha de tenir un grau mitjà o alt d'estudis, i saber més d'una llengua. També ha de sortir en aquest curriculum els treballs que ha tingut anteriorment la persona, si es que n'ha tingut. En molta situació degut a la crisi, estan les finances públiques. Abans de la crisi, Espanya era un país que creixia econòmicament molt ràpid, sobretot gràcies al sector de la construcció. Pero amb el desencadenament de la crisi financera, i la caiguda d'aquest sector tot va anar molt ràpid, i l'Estat espanyol ha contret una gran deuda. Durant aquesta época, el nostre país va tenir inclós algunes époques de superàvit, és a dir, els ingressos van ser superiors a les despeses. Però actualment, les coses han canviat molt. Degut a la greu crisi que patim, l'estat ha de demanar prestecs per finançarse amb uns interessos força més alts, cosa que finalment provoca el dèficit de l'estat. També actualment, amb la crisi, ha augmentat el sentiment soberanista en zones com al País Basc i a Catalunya, i aquesta última inclús demanant celebrar un referèndum, per preguntar als ciutadans el futur polític d'aquesta comunitat. Però encara que España té una crisi econòmica molt gran, és el país número 30 en la renda per càpita, amb 30.000 dòlars. Aquesta renda per càpita és la relació que hi ha entre el PIB d'un país i el seu nombre d'habitants. En tota aquesta inestabilitat intervé la Unió Europea, per controlar aquest sistemes financers, com l'espanyol, que estan sumits en greus problemes. Però també hi ha altres països on hi han problemes financers com a España, fins i tot més greus, com a Grècia, Portugal i Itàlia. El país que pitjor està Grècia, on la UE l'ha tingut que intervenir econòmicament dues vegades, i d'aquests diners injectats haurà de retornar una prorrata, cosa que ho haura de fer a costa de grans sacrificis, és a dir, fent grans retallades en els serveis públics.


LITERATURA MEDIEVAL La literatura durant l'època medieval, va ser una literatura en què la religió cristiana va ser la base de la societat. El cristianisme, que és una religió que segons els seus principis vol arribar a una aurea mediocritas entre els seus fidels, es va convertir en la base de la societat, i va ser la causa de moltíssimes guerres, no complint amb el seu principi i a més, es va convertir en un arma de poder, sobretot per al Papat i les principals potències europees. Durant aquesta època la religió va influir molt en la literatura, degut a que els únics intel·lectuals eren clergues.Alea iacta est, pràcticament tota l'obra medieval era de base religiosa. Gran part de les obres medievals eren anònimes, degut que els autors tenien poca reputació i no deixaven signades les seves obres. Actualment, se'ls pot atribuir a algun autor d'aquella època obres anònimes, però “cum grano salis”, les fonts són poc fiables, i els investigadors han de contrastar-ho degudament. La gran herència que van tenir els autors medievals va ser l'herència clàssica grecorromana, sobretot la de filòsofs com Plató, Aristòtil i Sèneca; poetes com Homer, Virgili, Ovidi, Horaci, etc; i un llarg etcètera. Tota aquesta herència va ser utilitzada en matèria literària, i inclús ha arribat als nostres dies,com els grans tòpics literaris: el carpe diem (aprofita el moment), beatus ille (feliç aquell), locus amoenus (lloc ideal), pacta sunt servanda (els pactes són per a ser complerts), etc. Els temes més importants que es van tractar durant aquesta època varen ser temes morals, amorosos (literatura trobadoresca), cantars de gesta, filosòfics, religiosos (els més importants),etc de gustibus non disputandum, encara que en la majoria dels casos estava molt present la religió. Això sí, en els temes medievals no es van fer grans descobriments, com per exemple en temes filòsofics, en què l'únic que es va fer és afegir a la filosofia aristotèlica els principis del cristianisme. Aquesta filosofia seria coneguda com a filosofia medieval. Els autors medievals no es dedicaven a buscar la captatio benevolentiae entre el públic, sinó que normalment es dedicaven a fer textos didàctics, per a ensenyar a una població que era majoritàriament analfabeta. Paral·lelament a aquesta filosofia, en temes polítics, les grans potències en plena edat mitjana van ser França i el Sacre Imperi Romanogermànic. Durant aquesta època hi va haver una infinitat de guerres, de les quals una de les més importants, la guerra dels Cent Anys, va enfrontar França amb Anglaterra. La guerra va durar 116 anys, i quan semblava que Anglaterra guanyava la guerra, “audaces fortuna iuvat”, va guanyar-la França, encara que això va suposar la ocupació per part anglesa de la Bretanya francesa durant uns quants anys. Per altra banda, el Sacre Imperi Romanogermànic, un gran imperi que ocupava el centre europeu, va dominar tot el centre europeu durant segles, però sempre amb oposició fora de les seves fronteres, i d'alguns prínceps alemanys, que volien ser més autònoms del poder imperial, però l'emperador els deia que fins ad kalendas graecas no aconseguirien els seus propòsits, encara que a partir dels segles XVI i XVII, ja a l'edat moderna, i amb la decadència de l'imperi, van començar a separar-se i a no obeir l'autoritat imperial.


Mesures contra la crisi Actualment, el nostre país està patint una crisi econòmica molt greu. Una crisi financera que va començar l'any 2008 als EUA, que s'ha estès pel món i que s'ha vist molt agreujada al nostre país degut a l'esfondrament del sector de la construcció, la crisi bancària i tot això acompanyat d'una pujada estrepitosa de l'atur i el malestar social consegüent. La culpabilitat d'aquesta crisi o bé pot ser dels successius governs d'Espanya (socialistes o populars) o bé dels propis bancs espanyols, però sigui qui siguí, errare humanum est, les persones poden tenir errors, i poden ser greus com aquests. Per això, per errors com aquests, actualment hi ha una greu crisi econòmica a Europa. Amb una situació molt complexa, el que fan els governs arreu d'Europa és prometre arreglar la situació, i sobretot aplicar mesures d'ajust en els pressupostos, però “facta, non verba”. El que vol la gent són uns polítics decidits a fer una política econòmica bona, que pugui assentar unes bases per al futur creixement, i que compleixi el que ha promés, i no prometi coses que després sap que no complirà. Perquè, actualment, els governs europeus s'han dedicat a dir el que faran, i a preveure la sortida de la crisi, però res de res. Verba vuolant, scripta manent, les paraules se les emporta el vent, però si una cosa es promet a la població, s'ha de complir amb péls i senyals. Així que mentir no serveix de res, perquè la població, és intelligenti pauca, comprèn les coses de seguida, i s'adona d'aquestes mentires. Non plus ultra d'aquesta qüestió, les mesures que s'han fet a dia d'avui no han acabat de donar resultat, i sembla que la crisi mai acabarà, encara que nihil novi és aquest tema, per tots és sabut que aquestes mesures no han aturat la crisi. Moltes persones són ja les que clamen per una política econòmica més flexible, i que no hi hagui tanta retallada de despesa. Però independentment de la crisi econòmica, Espanya ja ha sortit de molts altres problemes pitjors. Així que, un cop superada la crisi, Espanya podrà dir: veni, vidi, vici, degut a que aquest país haurà superat tot tipus de crisis. Finalment, la gent, no hauria de pensar tant en aquesta crisi econòmica, perquè la solucionaran els que l'han provocat. Així que “mens sana in corpore sano”, millor gaudir d'una bona salut i d'una bona vida i tranquila, que preocupar-se i desanimar-se per aquestes coses.


Iván Pulpón. "LLatinismes"