La Marina – Edició febrer 2026

Viure a la intempèrie, amb fred i pluja

El centenar de persones malviuen a les tendes de campanya del carrer Número 2 de la Zona Franca

Pàgs. 10-11

ACTUALITAT

Taller a l’Institut Lluis Domènech i Montaner

Acompanyar l’adolescència en temps de violència digital

Pàg. 5

Tel. 93 296 80 00 redaccio@lamarina.cat www.lamarina.cat 102.5 FM

Fundador: Joan Antoni Reyes i Blanco

Espai Veïnal Química C/Química, 2, 1er pis - 08038 Barcelona

Directora

Yohany Limpias Ayala.

Redacció

Pau Llopis, Jesús Martínez, Carlos Suárez García, Magí Chavarria

Enrique Llacer i Mar Montilla.

Edició i maquetació

David Edo.

Fotografia

Josep Vicens, Rafel Vidal i Hugo Gallego.

Revisió del català

Rubén Cruz i Esther Pardo.

Col·laboracions

Biblioteca Francesc Candel, CAP La Marina, CAP Doctor Carles Ribas, l'ABP Sants-Montjuïc dels Mossos d'Esquadra.

Consell consultiu:

Coordinadora d'Associació de Veïns i Comerciants La Marina (AAVV: Sant Cristòfol, Can Clos, Polvorí, La Vinya, Plus Ultra, Estrelles Altes, Illa Metalco i Eduard Aunós), Associació d'Artistes La Marina.

Publicitat comercial@lamarina.cat · 93 296 80 00

Impressió: GestXXI

Tirada: 4.000 exemplars

Difusió controlada per OJD-PGD

Distribució gratuïta

DL: B-3220/94+-

Amb el suport de:

EDITORIAL

Un país que descarrila amb Rodalies És oficial: la crisi ferroviària ha esclatat. I ho ha fet sense marge per a la indiferència. Els greus incidents d’Adamuz, Gelida i el descarrilament d’un tren de la R1 a Maçanet de la Selva —tots ells en poc més d’un dia— han obert el meló de l’estat de les infraestructures arreu del país.

Crida l’atenció com, una vegada més, davant de tragèdies d’aquesta magnitud, amb prop d’una cinquantena de víctimes, la resposta política torni a passar per intentar treure’n rèdit. És comprensible el desgast ciutadà. I cal estar atents: l’extrema dreta ho està aprofitant. Dit això, cal reconèixer que la gestió de l'accident d’Adamuz ha estat molt diferent de la resposta a València. A Andalusia, el president Juanma Moreno i el ministre Óscar Puente han actuat amb coordinació i amb les víctimes al centre. És que cal esperar.

A Catalunya, el debat sobre Rodalies fa dècades que dura. No és cap sorpresa constatar que el servei és deficitari i que durant molt de temps no ha rebut la inversió necessària. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ja el suspenia amb un 4,2 abans de l’actual crisi. I els col·lectius més dependents del servei —treballadors i estudiants— el valoraven amb un 3,3.

Segons dades de 3Cat, entre gener i setembre de 2025 es van registrar 12.000 trens amb retards i més de 3.000 cancel·lacions, afectant més de 3,4 milions de passatgers. En el 93% dels dies hi va haver incidències. En aquest mateix període, només hi va haver 20 dies “normals” i cap mes sense interrupcions greus. En un 50% dels casos, la causa era l’estat de les infraestructures. Els dies amb més problemes? Els dilluns i divendres, a primera hora del matí.

Ara, mentre el servei es recupera a poc a poc, ADIF ja ha detectat 648 punts crítics a revisar a la xarxa de Rodalies. Una xifra alarmant que, amb tota probabilitat, creixerà en les properes setmanes. Rodalies fa temps que dona senyals d’esgotament. I els darrers fets només han accelerat un debat que no es pot ajornar més. Les incidències, els retards i la precarietat no són l’excepció: són la norma. Mentrestant, el traspàs del servei a la Generalitat continua encallat. Però més enllà del color polític de qui ho exigeix, el que ja és innegable és que el sistema actual no funciona.

Cal un canvi de model. I aquest passa per una gestió des de la proximitat, com demostra el cas dels Ferrocarrils de la Generalitat, molt millor valorats pels usuaris. La gestió des d’aquí no només és més eficient: fa més accessibles i exigibles els responsables polítics.

Cal un canvi de model. I aquest passa per una gestió des de la proximitat, com demostra el cas dels Ferrocarrils de la Generalitat, molt millor valorats pels usuaris. La gestió des d’aquí no només és més eficient: fa més accessibles i exigibles els responsables polítics.

En aquest sentit, també celebrem les mobilitzacions convocades per reclamar una xarxa ferroviària digna. Són expressions legítimes d’un malestar que no pot continuar sent ignorat. Cridem a la participació activa per enviar un missatge contundent: volem solucions, volem responsabilitats, volem una gestió pública que estigui a l’altura.

Perquè cada dia que passa sense solucions, el cost no és només econòmic. És social. I també polític ■

Fan fora de casa una mare amb tres fills amb discapacitat

|| Pau Llopis

L’Ana Barrios és una veïna de 37 anys que resideix al número 335 del carrer Mare de Déu de Port. És mare de tres fills amb discapacitat -- d’onze, quatre i tres anys –dels quals té la custòdia exclusiva.

Va arribar a la Marina l’any 2021, quan va llogar el pis amb el seu pare i el progenitor de dos dels menuts. Al cap d’un temps, el pare de l’Ana va morir a causa d’una disfunció multiorgànica. A partir d’aquest moment, tot es va començar a tòrcer.

La situació a casa va empitjorar de manera dràstica, i l’Ana comença a ser víctima de violència masclista per part de la seva parella. Fent el cor fort, aconsegueix sortir d’aquesta situació, separant-se i interposant una denúncia contra el pare de dos dels seus fills. En aquest punt, sola a càrrec de tres fills amb necessitats especials que requereixen una atenció constant, els ingressos van descendint considerablement.

“Em vaig veure obligada a escollir entre menjar o pagar el lloguer, i evidentment la meva principal prioritat són els meus fills”, relata l’Ana als micròfons de La Marina.

“Els ingressos que percebo són l’ajuda per la dependència d’un dels meus fills i la pensió d’aliments forçosa que embarguen a un dels pares. Entre una cosa i l’altra no arribo als 1.000 €, i amb l’atenció que requereix la condició dels meus fills, m’és impossible treballar, i tampoc em puc permetre una persona que tingui cura d’ells”, afegeix.

Per intentar resoldre la seva situació, es va posar en contacte amb Serveis Socials i amb el propietari del pis, a la recerca d’una fórmula que li permetés fer front a les seves factures, sense sort.

“El llogater em va intentar ajudar, però no vam arribar a cap entesa. Des de Serveis Socials el que em recomanen és emetre una denúncia contra els dos pares dels meus fills per tal de rebre una pensió d’alimentació, i, per tant, un import extra”. Com és habitual, però, la via jurídica no va oferir cap remei immediat, iniciant-se un procés de dos anys que l’obligava a continuar en la seva recerca de solucions.

El contacte amb els diferents agents involucrats en la seva situació, així com amb plataformes o serveis com per exemple els Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA), no va donar cap resultat. Finalment, el maig de 2025, l’Ana rep la denúncia de desnonament. “Havien venut el pis amb nosaltres encara a dins”, afirma la veïna.

En aquest punt, l’estratègia va haver de canviar completament. L’objectiu no era ja trobar una via per fer front als seus deutes, sinó evitar que la fessin fora del domicili. Li és assignada una advocada d’ofici i el 7 d’octubre se celebra el judici. “La lletrada em transmet tranquil·litat i em diu que no em preocupi, que continuï fent la meva vida perquè segurament m’hauran de tor-

nar a denunciar, en estar mal formulada la querella”.

Quatre dies per marxar. “Em vaig veure obligada a escollir entre menjar o pagar el lloguer. La meva prioritat són els meus fills

El jutjat va ordenar el desallotjament a l’octubre, però la família no en va tenir constància ni es va presentar cap recurs.

Seguint les indicacions de la jurista, l’Ana continua amb la seva rutina, oblidant-se, almenys durant un parell de mesos, del malson que l’havia perseguit els darrers anys. Quan semblava que el procés judicial avançava amb certa normalitat, la realitat va colpejar de sobte. Per la seva sorpresa, el 8 de gener rep una trucada de la seva advocada just després de deixar els seus fills a l’Escola Especial Nostra Senyora de Montserrat. “Nerviosa m’explica que no troba a la procuradora, i que el llançament és el dilluns 12 de gener. Era dijous, cosa que ens deixa amb un marge mínim de dies per trobar una solució”, comparteix l’Ana. El jutjat va demanar a l’octubre el desallotjament de la família Barrios, però l’advocada no ho va comunicar i tampoc hi va recórrer en contra. De la mateixa manera, no es va redactar a temps l’informe que recull la situació de vulnerabilitat de la família que hauria d’haver frenat la seva expulsió.

De cop i volta, es troben amb la notícia que seran desnonats en quatre dies. Una setmana que semblava normal i corrent es converteix en una pel·lícula de terror per la família. A casa, l’Ana intenta mantenir la calma, però comparteix que va ser impossible. A banda, en estar encara en setmana de celebracions de Nadal, bona part dels referents que l’havien acompanyat durant el seu procés es trobaven de vacances, trobant-se totalment desemparada. Embargada per la desesperació, la mare es posa en contacte amb totes les plataformes i entitats que coneix. En aquest pro-

cés, connecta amb el Grup d’Habitatge de Sants, que es van encarregar d’organitzar una convocatòria exprés per aturar el llançament programat pel 12 de gener. “Si no arriba a ser per ells, ara mateix estaríem al carrer”, assegura la veïna.

Es tracta d’una victòria temporal, ja que el desnonament ja té nova data; el divendres 27 de febrer. A diferència del primer, al qual es van presentar dos agents judicials i la procuradora de l’altra part, aquest sí que es preveu forçós. “L’entrega voluntària de claus està programada pel dia 24 de febrer, i el dia del desnonament segurament es presentaran diverses unitats de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra”, considera l’Ana.

A hores d’ara, assegura, li han ofert un hostal per ella i els seus fills, una solució que no és viable per una família de les seves característiques. “Espero que ens puguin oferir alguna solució perquè els meus fills puguin sortir de manera ordenada i viure en condicions. Si això no passa, hauré d’anar a viure a Girona, amb la meva mare”, explica.

Des del Grup d’Habitatge de Sants (GHS) denuncien una manca de voluntat política i administrativa per trobar una solució per l’Ana i els seus fills. “Estem parlant d’una família en una evident situació de vulnerabilitat, a la qual han venut el pis on residien amb ells encara vivint allà. Ens hem convertit en impediments per guanyar encara més diners”, afirmen des de la plataforma. Amb la data del 27 de febrer ja marcada en vermell al calendari, la família Barrios, acompanyada del GHS, continua buscant una sortida que els permeti no haver de marxar. ■

▶L’Ana Barrios acompanyada d'un membre del Grup d'Habitatge de Sants durant l'entrevista als estudis de La Marina FM 102.5

Un grup de quinze veïnes que feia activitats de costura de retalls i creativa al local del Centre Cultural de Port, propietat de l’Església, s’ha vist recentment obligat a buscar un nou espai per continuar amb les seves sessions.

Fins ara, el grup pagava una quota anual i es reunia els dimarts i dijous de 16 a 18 hores, una activitat que moltes participants consideren “una forma de teràpia i socialització”. Moltes de les usuàries han cosit en aquest local durant aproximadament 46 anys, cosa que convertia l’activitat en una cita estable i de gran rellevància per a les participants.

Fa uns mesos, les responsables del grup van retirar el material de costura perquè es fessin obres de millora al local, sense rebre indicació que no podrien tornar-hi. Un cop finalitzades les obres, segons la versió de les veïnes, el mossèn va denegar l’ús del local per a la seva activitat.

Des de llavors, elles van intentar sol·licitar accés a la casa parroquial del carrer de l’Energia, però també van obtenir una resposta negativa. En conseqüència, ara utilitzen provisionalment una de les sales cedides pel Centre d’Atenció Integral de la Marina (CAI)

Segons algunes de les participants del grup, entrevistades al programa Arrels de La Marina FM 102.5, i conduït pel Josep Vicens, el mossèn ha justificat la negativa al·legant que el Bisbat de Barcelona no permet que es duguin a terme dues activitats iguals al mateix barri en locals de l’Església.

Per la seva banda, el grup lamenta la decisió i les alternatives proposades. “Ens van oferir una petita sala al casal de Sant Cristòfol, on com a molt caben tres o qua-

Un grup de veïnes de patchwork i costura creativa es queda sense local

“Som persones grans que ens reuníem per passar una estona juntes i socialitzar, i ens hem trobat que ens han fet fora de mala manera”

tre persones. No és viable i no és cap solució”, va declarar Carme Carrillo.

“Som persones grans, moltes de nosaltres en cadira de rodes o amb mobilitat reduïda, que ens reuníem dos dies a la setmana per passar una estona juntes i socialitzar, i ens hem trobat que ens han fet fora de mala manera. No podem organitzar cap mobilització, però mereixem un respecte”, va afegir

Rosario Marín.

Des dels mitjans de La Marina s’ha contactat amb els representants parroquials, que tot i expressar que no estan d’acord amb les afirmacions de les veïnes, no volen fer més declaracions.

Mentrestant, les veïnes continuaran fent les seves sessions al CAI, amb l’esperança que aquest espai les aculli de manera definitiva. ■ Redacció

Una resistent antifeixista i un artista gitano, entre els nous noms dels carrers a la Marina

La Marina incorpora nous noms al seu mapa urbà en aplicació de la Llei de Memòria Democràtica. El carrer de l’Aviador Ruiz de Alda, ubicat a Plus Ultra, canvia de denominació i passa a dir-se carrer de Mercedes Núñez Targa, política republicana, militant antifranquista i membre activa de la resistència francesa. El canvi arriba després d’un procés participatiu impulsat des de la taula de memòria del districte i a proposta del veïnat.

Núñez Targa va sobreviure a la deportació al camp de concentració de Ravensbrück i va dedicar la resta de la seva vida a explicar l’horror del feixisme i a defensar els valors democràtics.

A la Marina del Prat Vermell, l’espai comprès entre el carrer de Cal Cisó i el carrer dels Motors acollirà la nova plaça d’Helios Gómez, artista i activista gitano andalús. Gómez és conegut pels seus cartells i il·lustracions revolucionàries, on va combinar l’avantguarda artística amb un fort compromís polític. Una de les obres més emblemàtiques de la seva trajectòria és la Capella Gitana, actualment en procés de restauració a l’antiga presó Model.

El districte ha trobat finalment l’em-

• Mercedes Núñez Targa, resistent antifeixista

• Helios Gómez, artista i activista gitano

• Émile Zola, escriptor francès

• Nativitat Yarza, primera alcaldessa de Catalunya

• A més, s’incorporen: Port de Miami, Port de Ningbo i el passatge de la Marina del Prat Vermell

plaçament per al passatge d’Émile Zola, una denominació pendent d’assignar des de l’any 1980. El nou passatge se situarà al Polígon de la Zona Franca, entre el carrer del Port de Miami i el carrer del Port de Ningbo, i recordarà un dels grans escriptors francesos del segle XIX.

En aquest mateix àmbit, i molt a prop del nou carrer de Mercedes Núñez Targa i del carrer del Mecànic Pablo Rada, es crearan els jardins de la Trepitjada del Raïm, en homenatge a la festa popular que encara avui se celebra al barri de Plus Ultra.

La Marina del Prat Vermell sumarà també la plaça de Nativitat Yarza, política republicana, mestra i pionera en la defensa dels drets democràtics. L’espai s’ubicarà entre el carrer de Cal Cisó i el carrer de l’Acer. Yarza va ser la primera alcaldessa elegida a Catalunya i és una figura de referència en la lluita per la igualtat i l’educació.

Finalment, el passatge situat entre el carrer de la Metal·lúrgia i el carrer de l’Estany consolida oficialment el nom de passatge de la Marina del Prat Vermell, una denominació ja arrelada en l’ús popular. ■ Redacció

▶Les veïnes del grup de costura i patchwork davant el local del Centre Cultural de Port.

▶La plaça de Plus Ultra passarà a anomenar-se Jardins de la Trepitjada del Raïm en homenatge a la festa popular. arxiu La Marina

|| Yohany L. Ayala

El cervell d’un adolescent encara està en procés de maduració. Tot i que creix ràpid, no completa aquest procés fins a ben entrada l’edat adulta. És com el meló, no basta que tingui un bon volum, ens hem d’esperar que estigui al seu punt. Això explica per què, durant l’adolescència, ens costa més de posar límits, anticipar conseqüències o gestionar la pressió del grup. És precisament en aquest moment quan l’entorn —també el digital— pot convertir-se en un espai de risc.

Amb l’ús d’Internet plenament estès —el 97,5% dels infants i adolescents a Espanya el fan servir, segons l’INE—, també han augmentat les situacions de violència digital, com el ciberassetjament, la difusió d’imatges sense consentiment o els insults a les xarxes socials. La tecnologia exigeix cada vegada més informació i acompanyament. No és casual que el debat hagi arribat també a l’agenda política: a inicis de febrer, el Govern espanyol va anunciar la voluntat de limitar l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials, una mesura que s’afegeix a decisions similars adoptades recentment en països com Austràlia o França.

Davant d’aquesta realitat, la preocupació és compartida per famílies i centres educatius. A l’Institut Lluís Domènech i Montaner, aquesta inquietud es treballa a través d’un taller amb estudiants de segon i tercer d’ESO, impulsat conjuntament amb la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya i l’Associació Escola Dominical Undebel, i coordinat per la promotora escolar del centre, Lluïsa Montero, amb un objectiu clar: educar per prevenir la violència digital i fomentar un ús responsable de les xarxes socials.

Manel Gavarre, tècnic de comunicació de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC) i un dels professionals que imparteixen el taller, explica que es troben “amb molts casos de baralles entre adolescents i amb dificultats per entendre el mal que es pot causar a altres persones, així com el risc que suposa exposar-se un mateix a les xarxes”. Atenen casos de conflictes, sobreexposició i dificultats per posar-hi límits.

A més, Gavarre assenyala la manca d’eines, informació i d’espais de conscienciació: “molts joves es fien massa perquè no sempre són conscients que les xarxes no són de color rosa, que també hi ha perills i situacions que els poden quedar grans, i que, en aquests casos, més val prevenir”. Quan els educadors pregunten qui té xarxes socials, gairebé tota la sala —una vintena d’estudiants— aixeca la mà. “Faig servir TikTok i WhatsApp, i sé que les plataformes socials tenen molt de perill”, explica l’Antònia Gavarre. Les xarxes formen part de la seva rutina diària, reconeix el grup. Victòria i Conxi Santiago, les altres dues educadores presents al taller, els hi proposen un exercici pràctic: projectar imatges a la pantalla perquè els estudiants identifiquin quines són reals i quines han estat generades amb intel·ligència artificial. En alguns casos, el consens és ràpid; en d’altres, fins i tot als adolescents, avesats a l’entorn digital, els costa de distingir-les. La manipulació fins fa poc era impensable i ara tot és possible, i en són plenament conscients. Ara bé, aquestes sessions els ajuden a

Acompanyar l’adolescència en temps de violència digital

Taller a l’Institut Lluis Domènech i Montaner

Violència i assetjament entre infants i adolescents a Internet

Segons diversos estudis, les agressions més habituals entre infants i adolescents a Internet són de tipus verbal i relacional. Destaquen conductes com posar malnoms o fer burles, difondre mentides per provocar el rebuig del grup, parlar negativament de l’aspecte físic o excloure algú de manera sistemàtica. Aquestes formes de violència no es viuen igual segons el gènere. Les noies pateixen amb més freqüència agressions relacionals i comentaris sobre el seu cos, mentre que els nois són més exposats a agressions físiques, racistes o vinculades a l’orientació sexual. Entre els factors de risc més freqüents per patir assetjament escolar hi ha l’orientació sexual, les dificultats d’apre-

Configurar el compte com a privat és una de les recomanacions que més verbalitzen els estudiants, tot i que reconeixen que encara els costa fer aquest pas.

Els joves conviuen cada dia amb riscos a les xarxes socials. Cal protegir-los de la violència digital no només des del control, sinó també des de l’acompanyament i l’educació

nentatge, l’origen familiar i l’aspecte físic. Quan es pregunta a les víctimes pels motius que atribueixen a la seva situació, el 52,9% assenyala l’aspecte físic com la causa principal —un 26,6% ho relaciona amb el sobrepès—. El 44,2% considera que desafiar els estereotips sexistes, és a dir, no comportar-se com s’espera d’un noi o d’una noia, també és un factor determinant. Altres respostes habituals són “perquè em tenen enveja” (42,2%) o situacions d’indefensió i aïllament (41,1%).

Les dades mostren que els col·lectius més vulnerables a l’assetjament i la violència són les nenes, els infants i adolescents LGTBI, els que tenen capacitats diverses i els d’origen migrant.

interioritzar un principi bàsic de respecte que és bo tant a Internet com fora d’ell: “el que no t’agradaria que et fessin, ni a les xarxes ni en persona, és millor no fer-ho tu”, el verbalitza José Gavarre Campos, estudiant. Un posicionament que posa de manifest que la gestió de la privacitat és un dels grans reptes de l’entorn digital, especialment quan els perfils són públics i el contingut pot circular sense control. A poc a poc, s’albira una millor comprensió del risc de tot el grup classe: “Si tens un perfil públic, milions de persones poden veure el que penges, i qualsevol

detall es pot utilitzar per riure’s de tu, fer comentaris fora de lloc o fer-te mal”, raona Kilian Campos Amaya, i subratlla la importància de preservar la privacitat.

Però la violència digital no impacta tothom de la mateixa manera. Els prejudicis i els estereotips fan que alguns col·lectius siguin especialment vulnerables a l’assetjament a les xarxes, i els adolescents també en són conscients: “Les lesbianes, els gais, les persones gitanes o les dones en pateixen més”, comenta l’Azahara Giménez Sáez, quan l’hi preguntem. I insisteix en mesures de protecció bàsiques, com configurar els comptes com a privats i evitar compartir determinades imatges.

Com dirien les àvies, tal com està el pati, cal vigilar però també convé no perdre de vista la bona notícia de la dinàmica del cervell d’un adolescent: té una capacitat extraordinària de canvi i adaptació.

És precisament en aquesta etapa quan les experiències positives i basades en la confiança poden marcar la diferència. Participar en tallers, assumir reptes educatius, fer exercici o implicar-se en propostes creatives contribueix a enfortir els circuits cerebrals i afavoreix una maduració més saludable.

Un potencial d’adaptació que reforça la importància de prevenir la violència digital no només des del control, sinó també des de la comprensió, l’acompanyament, i l’educació. “Respectar-nos és protegir-nos”, conclouen els joves a la sessió. I ho sabem nosaltres, que fa estona fem toc-toc al nostre meló, amb l’esperança que, tard o d’hora, ens retorni el so apropiat. ■

Protegim la infància i l'adolescència de la violència.

▶ Cuchi Santiago, Manel Gavarre i Victòria Santiago, tècnics de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC).

La mirada dels cinc consellers portaveus del districte de Sants-Montjuïc sobre un mateix tema

El Calidoscopi

Quines mesures hauria d’impulsar el districte de Sants-Montjuïc per donar resposta a l’augment del sensellarisme, amb assentaments com el de la Zona Franca ja consolidats?

Ancor Mesa

Tenerife. Sociòleg i doctor en psicologia social.

Des de Barcelona en Comú considerem que el 2025 ha estat un any perdut al barri de la Marina especialment. Un any en el qual el Govern Collboni ha decidit no tornar a obrir l'Oficina d'Atenció al Ciutadà, posposar la reforma del Passeig de la Zona Franca, deixar desemparat al veïnat dels Jardins de la Mediterrània, deixar de planificar habitatge públic o retallar en serveis socials amb la desaparició del Projecte Vila Veïna i el creixement del sensellarisme entre altres greuges. En aquests moments, no tenim gaire confiança que 2026 capgiri la desatenció que té el barri per part del govern del PSC, però almenys desitgem que arrenqui d'una vegada per totes el nou pla singular del Prat Vermell i que tornin les inversions que necessita la Marina.

Barcelona.PortaveudelPSCSants-Montjuïc, afiliat a UGT i soci de Médicos sin Fronteras.

Barcelona destina 51 milions d’euros en polítiques d’abordatge al sensellarisme, la ciutat compta amb prop de 2.900 places residencials per a persones sensellar. S’ha creat la Taula de Ciutat sobre el Sensellarisme, un espai operatiu per desenvolupar propostes concretes impulsat i liderat des de l’Ajuntament. Els equips de carrer dels serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona, especialitzats en sensellarisme intenten fer vincle amb les persones per informar dels recursos disponibles. Es fa intervenció social i sanitària, vetllant per la convivència i salubritat i amb la necessària coordinació amb tots els actors i administracions implicades.

Georgina Lázaro

Barcelona. Jurista de professió. Portaveu del Districte de Sants-Montjuïc

L’augment del sensellarisme a Sants-Montjuïc evidencia un fracàs de les polítiques socials i d’habitatge del govern del PSC. El govern Collboni ha de liderar una resposta política clara i no ho ha fet. Cal desplegar recursos socials de proximitat, amb com a mínim un centre de baixa exigència; prioritzar l’atenció precoç durant els primers sis mesos per evitar la cronificació; reforçar el Housing First i coordinar-se de manera estable amb les entitats socials. Exigim pressupost, calendari i objectius concrets. El sensellarisme no és un problema d’ordre públic, és una emergència social.

Marc Bettosini

Barcelona. Estudiant de Ciències polítiques a la Universitat de Barcelona

L’augment del sensellarisme és un fet que cada cop va a més. El districte hauria d’augmentar les places d’albergs per a la gent sense sostre, coordinar-se amb entitats per avaluar la situació de cada persona i augmentar l’oferta d’habitatge (retirant els topalls al lloguer), fent així que l’accés a l’habitatge sigui real. A més, s’hauria de fomentar la creació i l’accés a nous llocs de treball. Amb tot això evitaríem que el sensellarisme fos tan elevat, que els problemes de convivència que genera desapareguessin i que Barcelona tornés a ser el que mai havia deixat de ser.

Josep Joaquim Pérez Calvo

Barcelona. Advocat procurador de tribunals.

Donar resposta a l’augment de persones dormint al carrer, fins a les 1.982 recentment recomptades, passa per destinar més recursos al model Housing First, que ofereix un habitatge com a primer recurs i ha demostrat ser eficaç per garantir estabilitat residencial, inserció sociolaboral, benestar emocional i millora de la salut mental, amb una reducció dels costos socials i sanitaris. Des d’Esquerra Republicana hem impulsat una iniciativa aprovada al plenari per destinar el 25% del fons negociat als pressupostos del 2026 a ampliar el parc públic d’habitatge mitjançant el tanteig i retracte, apostant per solucions de llarg termini.

Vols proposar preguntes als consellers? Escriu a les nostres xarxes socials, al nostre web www.lamarina.cat o fes un correu a redaccio@lamarina.cat

Albert Deusedes

La línia H12 reforça la seva connexió entre la plaça Cerdà i la de Glòries

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) reforçarà a partir del 26 de gener el servei de la línia H12 de bus al tram central de la Gran Via entre la plaça de les Glòries i la plaça de Cerdà, amb vuit autobusos més i una freqüència de pas d’uns 5 minuts, per augmentar en un 15% la capacitat de passatge en una de les línies més utilitzades de la ciutat.

Aquesta actuació forma part de l’Agenda Bus 2026-2030, un pla de mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i TMB que inclou diverses mesures per millorar l’eficiència del transport públic urbà.

Entre aquestes, es preveu també la creació de noves línies exprés que connectaran el centre amb altres zones, entre elles la Marina del Prat Vermell, amb l’objectiu que aquest barri en desenvolupament tingui una connexió directa amb el centre de Barcelona. També s’estudiarà l’ampliació de la línia V5 fins al carrer de l’Acer per apropar el servei als nous usos residencials, i es contempla l’increment de carrils bus a la ciutat. ■ Redacció

A càrrec dels arquitectes i autors: Sandra Bestraten, Emili Hormias i Jaime Pérez

Amb la participació de: La regidora del districte de Sants-Montjuïc, Raquel Gil

LGTBIQé?

Enrique Llacer Sabio

Relaxem-nos estimadis

Cada mes quan m'assec a pensar i escriure sobre la temàtica d'aquest article acostumo a reflexionar sobre les coses que en general ens passen a les persones que som transmaricabibolleres: que si el rebuig, que si la discriminació, que si la salut mental, que si la ploma, que si els referents, que si Triana Marrash.

A vegades em sento tediós de treballar aquests temes que crec que ja s'han d'anar superant en les nostres narratives. A vegades, sento que aquest tipus de missatges cal portar-los fora de la comunitat i que les narratives des de les quals ens definim em comencen a avorrir.

Les persones conscienciades hem estat durant molt de temps pendents de què dèiem i com ho dèiem perquè no es confongui el nostre missatge i estar amb el discurs de “por las precarias” tot el dia en la boca. Això ha fet que es desactivi l'humor com a eina contra el rebuig i que l'assimilació al sistema ens hagi transformat en persones grises amb un discurs gastat i perfectament delimitat dins de la correcció política.

Personalment m'interessen noves narratives. Ja sabem el que són els rols de gènere i com de fotuts poden arribar a ser, però fem broma sobre això, fem-li una volta més. Afirmem amb insolència que per molts crop tops que ens posem els marietes ens continuen agradant els homes homes.

Ja sabem que altres formes de relacions són possibles, però tampoc perfectes. Amb el que reivindico el dret de dir que el poliamor és un circ. Després si vols t’amplio.

Ja sabem que el gènere no es limita al binarisme d'home i dona, però en aquest món hi ha tontos, tontas i tontes “M'és igual que siguis no binarie, però has de rentar els plats”. Relaxem-nos estimadis.

Seguiu-nos a El Color Morado del Arcoiris els dilluns a les 18 hores a La Marina FM (102.5). @moradoarcoiris

La Unió d’Entitats de la Marina renova la Junta amb una aposta clara pel relleu jove

Amb només un vot en contra, la Unió d’Entitats de la Marina ha aprovat la nova Junta presidida per Manel Coronado, amb un fort relleu de joves. Després de quatre anys al càrrec, la directiva encapçalada per Rosalía Fernández va esgotar el seu mandat. El procés es va tancar dilluns 26 de gener amb l’elecció de la nova Junta.

Enguany, van arribar a la fase de presentació dues candidatures. Finalment, només una d’elles va superar la validació de la Comissió electoral i va arribar a la jornada de votació.

Amb la presentació d’una candidatura única, els representants de les entitats federades van sotmetre a votació l’aprovació de la nova comissió executiva. Amb un resultat de 24 a vots a favor i 1 en contra, la candidatura presidida pel president de l’A.V.V. Cases Barates, Manel Coronado, ha estat escollida com a nova Junta Directiva pels pròxims quatre anys.

La nova Junta: cares i funcions Es tracta d’una comissió executiva conformada per set membres de diferents associacions del barri, amb una forta presència de joves. A banda de Coronado –qui ocuparà el càrrec de president—, en formen part Loli Abad (Tramuntana) com a tresorera, Paula Bueno (Joves del Centre Cultural Estrelles Altes) com a secretària i Mónica Tolmo (La Joia de Montjuïc), Albert Prada (A.V.V. Sant Cristòfol), Salvador Calvo (Centre Cultural Àncora) i Pau Llopis (Associació de Mitjans de Comunicació Local) com a vocals.

Una candidatura que comporta un matís, ja que segons marquen els estatuts, una persona no pot formar part de la Junta Directiva de la Unió d’Entitats durant més de cinc anys consecutius Per tant, en ser secretari de la darrera executiva, Coronado només podrà ser president durant el primer any de mandat. D’aquesta manera, el càrrec recauria sobre Loli Abad.

El relleu generacional i la implicació veïnal

dor tant per la Unió d’Entitats com pel barri. “Són persones que incorporen una visió fresca i nova sobre matèries que has tractat tota la vida. En les reunions que hem mantingut en les darreres setmanes ja han sorgit propostes en les quals la resta no hi havíem reparat mai”, va compartir Coronado.

Pau Llopis, periodista de l’AMCL, i l’integrant més jove de la Junta, també va remarcar la importància que els i les joves del barri formin part dels òrgans de decisió. “Sovint les entitats fan incís en la dificultat d’aconseguir que el jovent col·labori en la vida i les decisions que afecten el barri. Tenir una representació tan jove és una passa endavant per revertir aquesta situació”.

La nova executiva aposta per acostar la federació a les entitats, però també a la resta del veïnat, com va explicar Mónica Tolmo. “Moltes vegades hi ha certa llunyania entre el que ocorre a la Unió d’Entitats i la gent que viu al barri”. “Per aquest motiu, ja estem cercant la fórmula perquè el veïnat pugui tenir tota la informació que desitgi sobre la Unió, tant en matèria econòmica, com logística i de calendaris”, va assegurar la nova vocal.

24 a vots a favor i 1 en contra “Volem continuar amb la feina que han dut a terme les generacions que ens han precedit. És una manera d’agrair tot el que s’ha fet”

Un cop aprovada la Junta, els membres ja han començat a marcar les línies de treball i a explicar les seves perspectives al barri. En declaracions al programa Converses de La Marina FM 102.5, Coronado va afirmar que el propòsit de la nova Junta és que la implicació de tots els membres sigui equitativa. “Hem fet repartició de càrrecs perquè els estatuts estableixen que han d’existir, però he incorporat a gent treballadora que sé que s’involucrarà de ple”.

A banda, va afirmar que comptar amb una executiva jove és un aspecte positiu i enriqui-

La força associativa de la Marina és fruit de molts anys de bona feina, tant de les associacions del barri com de les anteriors juntes, tal com va destacar Paula Bueno, una altra de les cares joves de la directiva. “Volem continuar amb la feina que han dut a terme les generacions que ens han precedit. És una manera d’agrair tot el que s’ha fet”, va incidir la secretària. Amb la vista posada al futur, la nova Junta tot just comença un camí fins el gener de 2030, a la recerca que les entitats aconsegueixin el relleu generacional que han perseguit durant tants anys. ■ L.M.

▶ Davant i d'esquerra a dreta, Manel Coronado, Loli Abad, Mónica Tolmo i Salvador Calvo. Darrera, Pau Llopis, Paula Bueno i Albert Prada.

Viure al ras amb fred i pluja

Un passat encara present

Al carrer Número 2 del polígon de la Zona Franca una vuitantena de tendes de campanya conviuen amb les grans naus industrials i companyies que formen part del conglomerat empresarial de la vora del Llobregat.

A una banda de la tanca, tones de mercaderies, tecnologia punta i progrés econòmic. A l’altra, l’assentament de persones sense llar més gran de tota Barcelona. No és la primera vegada que l’infrahabitatge conforma el paisatge d’aquests barris. Les barraques formen part de la memòria històrica de la Marina. Una representació important del veïnat que actualment resideix a la zona va passar la seva infantesa en els humils domicilis que conformaven el paisatge dels voltants de la muntanya de Montjuïc.

A la dècada dels anys cinquanta del segle passat, prop de 30.000 persones vivien a les més de 6.000 barraques que hi havia distribuïdes per la zona.

El febrer del 1966, Marcial Echenique, arquitecte i sociòleg, va publicar a la revista Serra d’Or un informe sobre les barraques de Montjuïc. Deia que en el conjunt de la muntanya hi vivien 12.280 persones en aquests habitatges i que aquesta xifra representava el 30% del total de la pobla-

Els testimonis:

“Tragique”

Majd, resident a l’assentament sobre les condicions de vida

“El

mes que ve farà tres anys que soc aquí”

Mohamed, originari d’Algèria

El número

2 de la Zona Franca

ció barraquista de la ciutat de Barcelona

Només el 45% dels nens en edat escolar anaven al col·legi i només el 33% dels habitatges disposaven de lavabo. Ningú tenia aigua corrent i calia anar-la a buscar a les fonts públiques o treure-la de pous particulars i no sempre saludables.

Finalment, el procés d’eliminació del barraquisme tal com se’l coneixia va culminar a les portes de la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat

Una nova realitat

Les barraques que abans poblaven zones com Can Tunis, La Vinya, El Morrot o Can Valero ja no existeixen, més enllà d’en la identitat d’aquelles persones que un dia les van habitar. Les persones que pateixen situacions d’irregularitat en l’habitatge, però, continuen presents als nostres barris.

Es tracta d’un fet que no és exclusiu d’aquí, ja que segons un recompte de la Fundació Arrels del passat mes de desembre, a tota la ciutat un total de 1.982 persones viuen al carrer, una xifra rècord que suposa un augment del 43% respecte del recompte elaborat l’any 2023.

Per altra banda, Sants – Montjuïc és el districte amb més persones en situació de sensellarisme, amb un total de 489 i un augment del 143% respecte del darrer sondeig.

A les xifres de Sants – Montjuïc hi contribueix de manera determinant l’assentament de persones sense llar més important de la ciutat, ubicat a la zona enjardinada del carrer Número 2 del polígon de la Zona Franca, amb un volum de residents superior al de les barraques de La Sagrera, o el desallotjat campament de Vallcarca.

A l’Skid Row de Barcelona – en una comparació formulada pel periodista Jesús Martínez pel carrer de dos quilòmetres ple de persones sense llar al Central City East de Los Angeles, als Estats Units– hi malviuen prop d’un centenar de persones. La majoria d’ells, migrants sense documentació que han vingut en cerca de noves i millors oportunitats, de moment, sense sort. Alguns fa mesos que hi viuen; d’altres, tot just han arribat. El factor comú de gran part dels casos, el desig de redreçar les seves vides i poder tirar endavant.

Sobreviure quan ningú et mira

A pocs metres de la seu de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local, sota el porxo que comunica els edificis de Química 4A i Química 4B, hi malviu una persona des de fa setmanes. Parapetat darrere d’un dels tres bancs que hi ha ubicats, dorm en el seu matalàs vell, sota un parell de mantes que li permeten fer, encara que sigui parcialment, front a les adverses

|| Pau Llopis

▶ Al carrer número 2 del polígon de la Zona Franca, un campament improvisat s’ha convertit en lloc de supervivència per a fins a un centenar de persones de diversos orígens.

Conviure a l’espai públic

La nova Ordenança que actualitza les normes a Barcelona

Barcelona és una ciutat compartida. Compartida entre veïns i veïnes que hi viuen des de fa dècades i persones que hi han arribat recentment; entre qui hi treballa cada dia i qui la visita puntualment; entre qui gaudeix de l’espai públic com a lloc de trobada i qui necessita que aquest mateix espai sigui tranquil, segur i habitable. Aquesta convivència, rica i diversa, només és possible si existeixen unes normes clares que garanteixin el respecte mutu.

Amb aquest objectiu entra en vigor, el 15 de febrer, la nova Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic, una actualització profunda d’un text que feia gairebé vint anys que no es revisava. Durant aquestes dues dècades, la ciutat ha experimentat canvis profunds en els usos del carrer, en les formes d’oci, en la mobilitat, en la pressió turística i en les dinàmiques socials dels barris. La nova ordenança neix per donar resposta a aquesta realitat canviant i reforçar un model de ciutat basat en la corresponsabilitat.

Continua a la pàgina 2

Fotos: Ajuntament de Barcelona

La norma s'adapta a la ciutat actual

L’ordenança que ara s’actualitza es va aprovar en un context urbà molt diferent de l’actual. Avui, l’espai públic és escenari de més activitats, més interaccions i també més tensions. El carrer és lloc de pas, d’estada, de joc, de protesta, de celebració i, en alguns casos, d’excessos que acaben afectant la convivència

La nova norma parteix d’un principi bàsic: el dret a gaudir de l’espai públic va lligat al deure de respectar-lo. I ho fa amb una mirada global, que no se centra únicament a sancionar, sinó en prevenir conflictes, fomentar actituds responsables i garantir que, quan cal intervenir, la resposta sigui efectiva.

Prevenció, pedagogia i corresponsabilitat

Un dels pilars de la nova Ordenança de Convivència és la prevenció. Per això, abans de la seva entrada en vigor, l’Ajuntament desplega una campanya informativa específica, amb informadors i informadores a peu de carrer que expliquen els canvis de manera directa i entenedora. La voluntat és clara: que la ciutadania conegui les normes abans que entrin en vigor, entengui què es pot fer i què no, i per què aquestes normes existeixen. Aquest enfocament pedagògic es complementa amb la mediació com a eina per resoldre conflictes quotidians abans que derivin en sancions. La convivència, entesa com un valor col·lectiu, requereix diàleg, informació i corresponsabilitat.

Normes clares per reduir l’incivisme

La nova ordenança actualitza el catàleg d’infraccions, posant el focus en aquelles conductes que generen més molèsties, degraden l’espai públic o afecten directament la qualitat de vida als barris. El text diferencia entre noves sancions, que responen a pràctiques fins ara

Noves sancions: conductes que a partir d’ara tenen resposta clara

La nova ordenança incorpora com a infraccions diverses pràctiques que afecten directament la convivència:

P L’organització de rutes d’alcohol queda prohibida a tota la ciutat, les 24 hores del dia. Aquesta activitat, sovint associada a concentracions massives i episodis de soroll, brutícia i molèsties veïnals, comporta sancions econòmiques que poden arribar fins als 3.000 euros.

P La promoció, organització o col·laboració en pintades o grafits no autoritzats, així com l’organització de rutes de grafits, es

no regulades o insuficientment regulades, i increments de sancions en conductes ja existents però reiterades.

L’objectiu no és sancionar més, sinó sancionar millor, amb imports proporcionals i una aplicació més efectiva.

Fotos: Ajuntament de Barcelona

Velles infraccions amb noves sancions

considera infracció sancionable amb multes de fins a 600 euros. A més, la persona infractora haurà d’assumir el cost de la neteja i la reparació dels danys ocasionats, reforçant el caràcter reparador de la mesura.

P La compra de productes procedents de la venda ambulant il·legal passa a estar sancionada amb multes de fins a 600 euros, amb l’objectiu de reduir aquesta activitat des de la demanda.

P L’exhibició al carrer de roba o objectes amb caràcter sexual, així com elements que representin òrgans genitals, comporta sancions econòmiques de fins a 300 euros

P Circular o romandre al carrer amb el tors nu, fora dels espais autoritzats com les platges o la pràctica esportiva, es sanciona amb multes de fins a 300 euros, amb l’objectiu de preservar unes normes bàsiques de convivència en l’espai compartit.

P Les conductes d’exhibicionisme o manca de respecte, com insults, masturbacions o actituds intimidatòries que atemptin contra la dignitat d’altres persones, comporten sancions de fins a 600 euros.

P A més, la norma incorpora de manera específica les conductes que vulneren la dignitat i la llibertat sexual a l’espai públic, amb un règim sancionador propi que pot comportar multes de fins a 600 euros, en funció de la gravetat dels fets.

Increment de sancions: quan la reiteració impacta en la vida quotidiana

La reforma també incrementa les sancions en aquelles conductes que, tot i ja estar regulades, continuen generant conflictes recurrents als barris.

El consum d’alcohol a l’espai públic, especialment quan es produeix en presència de menors o en zones amb restriccions acústiques nocturnes, se sanciona amb multes que poden arribar fins als 1.500 euros.

El soroll a la via pública en zones acústicament tensionades es penalitza amb multes de fins a 3.000 euros, reforçant la protecció del descans veïnal.

Orinar al carrer en espais especialment sensibles, com zones d’oci nocturn, carrers estrets o àmbits amb lavabos públics, comporta sancions de fins a 750 euros

Embrutar l’espai públic amb residus com papers, gots, embolcalls o xiclets es sanciona amb multes de fins a 750 euros, reforçant la cura de l’espai comú.

No diluir amb aigua els orins dels animals, a més de no recollir-ne els excrements, comporta sancions de fins a 300 euros, amb l’excepció dels gossos d’assistència.

Més efectivitat: sancions que es compleixen

Una de les novetats més rellevants és el reforç dels mecanismes de compliment. La nova ordenança preveu la notificació i cobrament immediat de sancions a persones no residents, tant en infraccions lleus com greus o molt greus. Aquesta mesura busca evitar situacions d’impunitat i garantir una aplicació equitativa de la norma. Paral·lelament, s’optimitzen els circuits de recaptació i es redueixen els descomptes per pagament anticipat, reforçant l’efecte dissuasiu del sistema sancionador.

Un pacte col·lectiu per cuidar l’espai públic

Quan sancionar no és l’única opció

La nova Ordenança de Convivència incorpora una mirada social. En determinats casos de situacions de vulnerabilitat, la sanció econòmica es pot substituir per mesures alternatives, com ara accions formatives. Aquestes mesures permeten adaptar la resposta a la realitat personal de l’infractor i reforçar la coordinació amb els serveis socials.

L’objectiu és evitar que la sanció econòmica sigui l’única resposta possible i apostar per solucions que fomentin la responsabilitat i la convivència a llarg termini.

Una ordenança construïda amb la ciutat

La reforma és fruit d’un procés participatiu intens. El text final incorpora el 34% de les esmenes presentades durant la fase d’exposició pública, celebrada entre els mesos de febrer i maig del 2025,

durant la qual entitats ciutadanes, associacions veïnals, agents socials i grups polítics van poder fer aportacions i presentar propostes d’esmena. D’aquest volum de suggeriments, més d’un terç van ser incorporats al text final, la qual cosa reflecteix una voluntat real de connectar la normativa amb les realitats del carrer, no només amb una pauta legal abstracta.

Aquesta lògica de construcció no s’acaba amb l’aprovació de l’ordenança: s’ha previst la creació d’una comissió de seguiment amb representació de tots els grups polítics i actors implicats, que es reunirà periòdicament per avaluar-ne l’impacte, adaptar criteris i escoltar directament el territori. És una manera de reconèixer que l’espai públic —i les normes que el regulen — no són estàtics, sinó dinàmics, i que requereixen diàleg i actualització constant.

Aquest consens ampli se situa, per tant, com un element clau: la convivència que la nova ordenança pretén fomentar no és només una qüestió de sancions, sinó de corresponsabilitat i negociació quotidiana, on veïnat, agents socials i institucions comparteixen la mateixa expectativa de ciutat.

L'espai compartit com un lloc de respecte, pluralitat i convivència

La nova Ordenança de Convivència vol preservar l’espai públic com un lloc de respecte, pluralitat i convivència. No es tracta només de sancionar, sinó de protegir la majoria que compleix les normes i garantir una ciutat més habitable per a tothom. A partir del 15 de febrer, Barcelona disposa d’un marc normatiu actualitzat, pensat per respondre als reptes actuals i amb una mirada de futur, que entén la convivència com un pacte col·lectiu basat en drets i responsabilitats compartides.

Consulteu totes les novetats i el text íntegre de l’Ordenança de convivència a barcelona.cat/plaendreça

condicions meteorològiques que ha portat l’inici d’any. Pel voltant del seu improvisat llit, hi ha els aliments i begudes obtingudes gràcies a l’almoina d’algunes persones que s’interessen per ell, i que raciona per tal de subsistir dia rere dia.

Els primers dies, la seva presència atreia les mirades i alguns comentaris del veïnat que passava per allà. Ara, unes setmanes després, s’ha convertit en un element més de l’entorn, que roman aliè a la constant entrada i sortida dels veïns, a la música, rialles i converses dels joves que fan ús de l’Espai Química, i al soroll dels motors de les motocicletes que aparquen a escassos metres del seu habitacle i el tràfec constant dels vehicles.

Les condicions en què viuen els habitants del nostre Skid Row particular són pràcticament idèntiques. En el mateix lloc per on desfilen constantment els imponents camions carregats de tones de mercaderies, hi sobreviuen més d’un centenar de persones amb poc més que l’essencial. Ens acostem un divendres al matí. En girar la cantonada amb el carrer A, sembla que hàgim entrat en un indret completament diferent.

L’escena és impactant. Desenes i desenes de tendes repartides al llarg d’un espai enjardinat d’uns cinc–cents metres, amb la superfície plena d’envasos de plàstic, garrafes o embolcalls de diversa mena. Aquest indret l’acaben de completar els estenedors improvisats, les cadires de plàstic com espais de trobada, els grafits dels murs que delimiten les naus industrials, i alguns objectes personals que es veuen al voltant dels habitacles. Entremig, alguns bassals de mida considerable són l’empremta que han deixat uns dies de clima advers.

El primer que crida l’atenció és un home netejant-se fent ús d’una ampolla d’aigua d’un litre al bell mig de la zona on estan ubicades les tendes. Mentrestant, uns quants dels residents es vesteixen i abandonen la zona equipats amb motxilles, per dirigir-se a diverses destinacions i continuar amb el seu dia.

TTEMA CENTRAL

1.982 persones dormen al carrer a Barcelona, un 43% més que el 2023, segons la Fundació Arrels La Zona Franca escenifica el contrast. En un dels pols econòmics de Barcelona, el creixement és constant. A tocar, la vida d’algunes persones queda suspesa a la intempèrie

Potser com a símbols d’identificació, alguns grups de tendes han ubicat elements als arbres costaners. En molts casos s’hi poden veure banderes diverses, d’Espanya o de Palestina, per exemple, mentre que d’altres han instal·lat pintures i miralls. Un petit grup ha decorat els voltants amb serpentines de colors, intuïm, per la celebració d’un aniversari.

La nostra observació de la zona ha captat l’atenció d’uns quants dels presents. Mentre fan un cafè en un dels espais comuns, dos homes ens dirigeixen la mirada.

Els expliquem que som periodistes i accedeixen a parlar sempre que no els enregistrem. Amb una cigarreta a la mà, ens expliquen la seva vida. Cap dels dos parla l’idioma amb fluïdesa, motiu pel qual la conversa es desenvolupa en una barreja de francès, anglès i castellà.

En Majd, que vesteix un conjunt de xandall blau cel i unes prominents ulleres de sol, va arribar fa quatre mesos, acompanyat de la seva dona. L’Ahmed, encaputxat i amb un xandall gris, va arribar un mes abans que la parella. Ambdós són procedents de Tunísia, i, tot i no conèixer-se prèviament, el fet de ser del mateix país els ha convertit en companys de vida a l’assentament.

Visiten regularment el Centre de Primera Acollida de la Zona Franca, on aconsegueixen els aliments bàsics, així com netejar-se en condicions i carregar els seus dispositius mòbils. Cap dels dos ha aconseguit regularitzar la seva situació i no poden treballar. En ser preguntats sobre les condicions de vida a l’assentament, en Majd pronuncia un contundent “tragique” que ens explica tot el que volem saber.

A uns quants metres, un altre dels presents ens saluda. Es dirigeix a nosaltres per les marques dels nostres abrics, i ens ensenya el seu, que abans disposava d’una bateria portàtil que ja no funciona. “Sou de Serveis socials?”, ens pregunta. Quan compartim amb ell la nostra professió, ens estén la seva mà i es presenta. “El mes que ve farà tres anys que soc

aquí”, comença en Mohamed, originari d’Algèria. Viu en una petita agrupació de tendes amb mitja dotzena de persones que per ell s’han convertit en família, ja que va arribar sol.

Ens relata que al campament hi ha persones de procedències molt diverses; catalans, espanyols, francesos, algerins, senegalesos i portuguesos, entre d’altres. Anys enrere van existir problemes de convivència, però relata que des de ja fa un temps l’ambient és respectuós i no s’ha produït cap episodi de confrontació.

Parla del CPA amb certa indignació. Quan va arribar n’era usuari, però amb el pas del temps va deixar d’anar-hi. El motiu, ens explica, és l’afartament amb una Administració municipal, que ell identifica com a “govern”, que s’ho complica tot i li dificulta la vida. Des d’aleshores, es manté mitjançant un carret de la compra amb el qual recull una ferralla que després ven per una quantitat ínfima.

Mentre abandonem l’assentament, els camions continuen entrant i sortint del polígon, carregats de mercaderies que viatjaran arreu del món. A pocs metres, les tendes, que ja són una realitat acceptada, romanen invisibles per a molts dels qui passen cada dia pel mateix carrer. La ciutat que un dia va eliminar les barraques va canviar el paisatge, però no totes les dinàmiques. Almenys no les d’aquí, entre la Marina i la Zona Franca, un indret on Barcelona continua canviant de nom i que mai no sortirà a la portada de cap número de Vogue

Sobre el Centre de Primera Acollida de la Zona Franca

A escassos metres d’aquest assentament, concretament al carrer Número 60, hi ha el Centre de Primera Acollida de la Zona Franca. Moltes de les persones de l’assentament s’hi apropen de manera pràcticament diària per dutxar-se, fer un cafè i aconseguir roba o aliments. Amb una capacitat per cent persones, l’aforament del CPA és complet i, a hores d’ara, no hi poden pernoctar més persones de les que ja ho fan. ■

Bauhaus inaugura Baumaster, un nou espai formatiu dedicat al bricolatge

Baumaster neix amb l’objectiu de convertir-se en un punt de trobada per a totes aquelles persones interessades a aprendre bricolatge des d’una perspectiva pràctica, creativa i accessible, fomentant l’experimentació, la confiança amb les eines i la creativitat manual.

Es tracta del primer espai d’aquestes característiques impulsat per Bauhaus i suposa un pas més en la seva aposta per reforçar el vincle amb la comunitat local. Ubicat al carrer de l’Estany, número 40, el barri incorpora així un nou taller professional on descobrir l’ampli ventall de possibilitats que ofereix el bricolatge.

El nou espai està pensat per a tots els públics, des d’infants que fan els seus primers passos amb una brotxa fins a adults que volen dissenyar i fabricar els seus propis projectes. L’aprenentatge es basa en el mètode de prova i error, en un entorn proper, segur i sense pressió, sempre acompanyats per professionals de Bauhaus. “A Baumaster s’aprèn experimentant, tocant els materials i construint amb les nostres pròpies mans”, va explicar Ricardo, encarregat de l’acompanyament tècnic als assistents durant l’acte d’inauguració.

Amb motiu de l’obertura, Bauhaus va organitzar una jornada especial en què els assistents van participar en un taller pràctic

En les pròximes setmanes es duran a terme els següents tallers:

de creació d’un llum des de zero. Es podia escollir entre un llum de fusta, estil flexo d’escriptori, o un llum de sobretaula de coure d’estètica industrial.

Retahílas

Mar Montilla

¿Truhan, señor o depredador?

Taller creatiu de Sant Valentí 6 i 14 de febrer

Taller tècnic d’electricitat 20 de febrer

Taller tècnic de fontaneria 27 de febrer

Més enllà de la inauguració, Baumaster oferirà una programació estable de tallers setmanals, que se celebraran els divendres de manera alterna. La proposta combina tallers tècnics, amb un aforament de fins a 24 persones, i tallers creatius temàtics, amb grups reduïts de 12 places per garantir un seguiment més personalitzat. Les sessions inclouen materials i eines, i s’adapten a diferents interessos, nivells i edats. ■ Redacció

l número de depredadores sexuales que son, además, personajes públicos, no deja de crecer. Ahora debemos añadir a la lista un nombre no famoso, sino famosísimo. Y como suele suceder en estos casos los medios han abierto un inmenso abanico de debates y opiniones al respecto. Hay quienes se lamentan porque se les ha caído un mito. No seré yo, desde luego. No existe un hombre más alejado de mis gustos —tanto en el estilo musical como en el aspecto físico— que Julio Iglesias. Hay quienes se niegan a creer que escogiera a trabajadoras domésticas jóvenes, guapas y de procedencia humilde para someterlas, para convertirlas en sus esclavas sexuales. Pero los rumores están ahí. Hay quienes afirman que es un montaje y lo único que buscan es sacarle una buena tajada al artista, cuyo patrimonio se estima en unos seiscientos millones de euros. ¿En serio? ¿Otra vez lo de siempre? ¿Culpabilizarlas a ellas?

Cualquiera tiene derecho a la presunción de inocencia, por supuesto. Sin embargo, las imágenes mostradas en televisión sobre el comportamiento de este individuo con algunas presentadoras dan una buena pista de su violencia, de su machismo. Si hace eso delante de las cámaras, ¿qué no hará en la intimidad de su hogar?

Escuchar a las víctimas y darles crédito es lo primero, lo más importante. Después, que la justicia sea justa y haga el resto.

Trato de imaginar el calvario padecido por estas mujeres hasta reunir el coraje para denunciar a alguien con semejante poder mediático y financiero. Va por vosotras, chicas. Ojalá vuestra valentía ayude a otras a romper el silencio. ■

|| Yohany L. Ayala

Sol solet, vine’m a veure’m… s’ha de veure, en quin moment passem de la rotllana i del joc tendre i compartit, sense guanyadors ni perdedors, a la competitivitat esportiva. Sana, si es fonamenta en el respecte i en valors com la disciplina i l’esforç. Però és també en aquestes pràctiques esportives on s’inicien, ja des de l’esport de base, les burles i els insults. I encara més en esports com el futbol. Sense posar tothom al mateix sac, les actituds agressives, racistes i violentes al futbol professional són ja un clàssic dels informatius. Escenes que ens avergonyeixen. I que veuen milions de persones. També infants i adolescents, pendents dels seus ídols.

Per això, treballar valors i aprofundir en una cultura de la no-violència és l’objectiu del projecte Esport al Barri. Es tracta, expliquen, de reforçar els valors inherents a la pràctica esportiva. La iniciativa, liderada per la Fundació Futbol Club Barcelona i patrocinada per Nike, es desenvolupa a la Fundació Mans a les Mans amb prop d’una setantena d’estudiants, distribuïts en tres grups d’edat —de 7 a 11 anys, de 13 a 18 i de 16 a 22—, gairebé tots veïns i veïnes de la Marina.

En la feina diària amb infants i joves, “en l’esport veiem molts actes de violència”, detalla Sonia Martínez, coordinadora de projectes a la Fundació Mans a les Mans. “Quan es perd una pilota, apareixen insults, cops o actituds molt vinculades a la frustració i la ràbia”, sobretot en esports de contacte com el futbol o el bàsquet. “Són emocions que afloren amb facilitat en contextos molt competitius”, explica. Els mateixos estudiants són plenament conscients d’aquestes dinàmiques. “Si et veuen dèbil o amb un aspecte una mica gras, segur que se’n burlaran molt”, diu David Orozco, estudiant que participa en el projecte. “Depèn molt de la persona, però has d’anar amb compte, perquè mai saps com reaccionaran els altres”, afegeix Ensa Fattysajaw. Tots dos practiquen futbol i Ensa, a més, fa kick boxing Malgrat aquest context, expliquen la tranquil·litat amb què viuen la pràctica esportiva dins d’aquests espais i les eines que hi adquireixen. “És important aprendre a perdre, respectar els altres i també saber controlar l’ego”, assenyala Ensa. En la mateixa línia, David destaca que “ens ajuda a saber com actuar fora, quan ja no hi ha ningú posant límits o controlant les baralles; apliquem coses que aprenem aquí”. Igualment, Roberto Cobo, coordinador de la Fundació Mans a les Mans, posa el focus en com aquestes dinàmiques poden acabar condicionant la pràctica esportiva. “De vegades, l’accés a l’esport es veu dificultat per la por a sentir-se jutjat, per la pressió del grup o per la manca de paciència”, explica. Tot plegat, afegeix, “influeix directament en els xavals, que acaben assimilant aquestes inseguretats a la seva personalitat, i pot fer que alguns se sentin fora del grup o exclosos d’aquests espais”. I és que durant l’etapa formativa som, en bona mesura, esponges. La nostra espècie va trobar en la imitació una eina de supervivència que encara avui mantenim, i a través d’aquest procés anem conformant i reproduint conductes i actituds heretades

Esport al barri, quan els valors marquen el joc

“Competir no vol dir trepitjar; aquí els valors importen molt més que guanyar”, defensen els coordinadors de la Fundació Mans a les Mans.

“Quan la por i la pressió pesen més que el joc, alguns joves poden sentir-se’n exclosos”, ressalta l’educadora.

“Aprendre a perdre i anar amb compte amb el nostre ego ens ajuda dins i fora del camp”, reconeixen els estudiants.

al llarg del temps. Quan analitzem aquesta herència en la majoria d’àmbits —també en l’esportiu, i en concret en el futbol— hi trobem una càrrega important de prejudicis vinculats a l’aspecte físic, al gènere i també a l’origen de les persones.

Atenent això, Cobo defensa la importància de treballar valors com el respecte i la igualtat a través de l’esport, més enllà del resultat o la competició. “En l’esport es viu tot de manera molt més directa; és una forma molt clara de connectar aquests valors amb la realitat dels joves”, assenyala. I afegeix que també és una eina de prevenció: “És una experiència directa de no-violència dins l’esport. Quan detectem una situació de violència, reaccionem de seguida i apliquem mesures reparadores, tant amb la persona que l’ha patida com amb qui l’ha exercida”.

I si aquest article narrés les faltes d’un partit de futbol, ara sonaria el xiulet: pí-pí Perquè, malgrat els avanços importants en el futbol femení i l’aparició de jugadores tan referents com Aitana Bonmatí o Alexia Putellas, la bretxa de gènere a l’esport encara es manté.

“A les categories infantils hi ha molta més paritat, però a mesura que van creixent es fan evidents la davallada i els condicionants que afecten les noies. L’agressivitat, o el fet d’estar en grups formats majoritàriament per nois, acaba desanimant algunes, que d’altra manera continuarien practicant-lo”, explica Sònia, posant paraules a una dinàmica que es repeteix entre els grups, tot reconeixent que, a poc a poc, també s’hi observen avanços.

El gènere, les possibilitats econòmiques, l’aspecte físic o l’origen condicionen l’accés a l’esport i, amb això, la possibilitat de desenvolupar les habilitats físiques, socials i de salut que comporta. Una realitat que va molt més enllà del futbol i que ajuda a en-

tendre per què les violències i les desigualtats no impacten en tothom de la mateixa manera.

Per trencar aquestes dinàmiques, al projecte Esport al Barri cada trobada setmanal gira entorn d’un valor: l’esforç, el respecte, l’empatia, el joc net, la disciplina o la constància. Abans de cada partit, el grup conversa, s’interpel·la i posa sobre la taula exemples i reptes concrets. Aquí, el joc no el guanya qui marca més gols, sinó qui compleix millor les normes i manté una actitud respectuosa. Una altra manera d’entendre la competició, posant el focus en el comportament i no en el resultat. Sí, és possible.

Cobo ho explica així: “Tenen ganes de guanyar, però aquí la competició passa pel compliment d’unes normes que ells mateixos han acordat. Guanyar no vol dir només marcar, sinó saber ajustar-se a les regles”. Aquest enfocament, defensa, contribueix a protegir drets fonamentals dels infants i adolescents, com el dret al joc i a disposar d’un espai segur. “Aquí, a la Fundació Mans a les Mans, molts joves viuen aquest espai com casa seva. És un entorn protector, on es garanteix una suma de drets que, per a nosaltres, és essencial”

El que passa al camp —i a la graderia— no és neutre. I l’esport, i encara més el futbol, és un espai de referència col·lectiva que pot educar o discriminar. A la Fundació Mans a les Mans no deixen la qüestió a l’atzar, com qui llença una moneda a l’aire; estan posicionats: cal defensar les mateixes oportunitats per a tothom, cada dia, també a l’esport. ■

Protegim la infància i l'adolescència de la violència.

▶ Els joves juguen a la pista esportiva de la Fundació Mans a les mans.

Pantalles: ús, sobreús i salut

Les pantalles ja formen part del nostre dia a dia: telèfons mòbils, tauletes, ordinadors i televisors; tots ells ens ajuden a informar-nos, treballar, estudiar i comunicar-nos. Ben utilitzades poden ser eines molt útils, però quan l’ús es converteix en sobreús és quan apareixen problemes de salut, especialment si no posem límits clars, concretament als nostres infants i adolescents.

Des del punt de vista mèdic cada vegada veiem més efectes relacionats amb l’excés i el seu mal ús, tant en joves com adults. Un dels més freqüents és el cansament visual: mirar una pantalla durant molta estona fa que parpellegem menys i això resseca més els ulls, ens provoca picor i visió borrosa. També són molt habituals els mals de cap, el dolor al coll i a l’esquena, sobretot si la postura no és correcta.

Un altre aspecte important és com afecta a la son, un punt bàsic de la salut que a vegades oblidem. La llum de les pantalles, sobretot a la nit, fa confondre el nostre rellotge intern. El cervell interpreta que encara és de dia i li costa produir melatonina, l’hormona que ens ajuda a dormir: el resultat és anar a dormir més tard, dormir pitjor i llevar-nos cansats, i això a llarg termini afecta l’estat d’ànim, la memòria i la concentració.

T’ha passat mai algun símptoma dels que estàs llegint? Recordes quan no te-

nies accés a tanta pantalla si tenies aquestes molèsties

En infants i adolescents el tema és particularment delicat i cal ser més curós. Fins als 6 anys el seu cervell està creixent

Un repte del nostre barri

i és especialment sensible als estímuls externs. Un ús excessiu de pantalles, a qualsevol edat, pot afavorir el sedentarisme, l’augment de pes, dificultats d’atenció i menys temps de joc lliure i de relacions socials cara a cara. Les pantalles no són dolentes en sí mateixes, però no poden

Traumatismes dentals, actuar ràpid per salvar la dent

Contusions i cops a la boca jugant, fent esport o en petits accidents domèstics són habituals tant en infants com en adults i, amb una mica de mala sort, se’ns pot trencar una dent. En aquests casos és important mantenir la calma i saber què fer de seguida, ja que els primers moments són clau per al futur de la dent.

Els traumatismes dentals són lesions de diferent grau que van des de petits cops, desplaçaments, passant per fractures més o menys grans i fins arribar a la pèrdua completa de la dent (tota la dent sencera surt del seu lloc, inclosa l’arrel). En

Com actuar:

TOTS aquests casos, si actuem ràpid, podem salvar la dent.

S'ha observat que un 10% de la població espanyola ha patit algun tipus de traumatisme dental, principalment durant la infància (el pic està entre els 8 i els 10 anys) però no només, més freqüentment en homes i sent els incisius superiors les dents més afectades. Algunes maloclusions o pràctiques esportives de contacte ho poden afavorir, per això és important utilitzar protectors bucals.

ser el substitut del joc, l’activitat física ni el contacte i interacció amb altres persones. També cal parlar de la salut mental. L’ús continu de xarxes socials, moltes amb continguts molt discutibles, pot generar comparacions constants que no aporten res de bo, ans al contrari, també pot provocar ansietat i una sensació de no desconnectar mai. Estar sempre pendent del mòbil pot desencadenar l’estrès i dificultar aquells moments de calma i tranquil·litat tan necessaris per al cervell. Què podem fer doncs, com a veïns i veïnes del barri? La clau, com en tot, és l’equilibri. Alguns consells senzills són: fer pauses cada 20 ó 30 minuts quan usem pantalles, mirar lluny durant uns segons per descansar la vista, evitar pantalles una hora abans d’anar a dormir i cuidar la postura. En el cas dels infants és MOLT important que els adults donem un bon exemple, siguem conscients que som els seus referents, doncs cal establir normes clares, adaptades a l’edat. Les pantalles han vingut per quedar-se, però la nostra salut és prioritària. Aprendre a fer-ne un ús conscient i responsable és una inversió en benestar, avui i en el futur del nostre barri. ■

Núria Sellarès Medicina de família i comunitària CAP Doctor Carles Ribas

bem com si no hem d'anar al dentista en unes hores per fer el tractament adequat (més ràpid com més gran sigui el tros trencat). El que volem els dentistes és preservar al màxim la vitalitat de la dent (que el nervi no estigui afectat), sobretot en dents “joves”, i això depèn de la mida de la fractura però també del temps que ha passat fins que la podem reconstruir o re-enganxar. Si hem trobat el tros, l'hem de transportar en saliva (sota la llengua) o en llet.

PARLANT CLAR

Joan Antoni Reyes i Blanco

Un xerif

a 4.000 metres i a Can Clos

Aquest cap d’any he retornat a Bolívia després de més d’una dècada.

A Santa Cruz de la Sierra, retrobament amb la família de la meva dona; i a La Paz, l’abraçada amb la meva filla Lucía, futura arqueòloga, que tot i les seves limitacions visuals mirava la ciutat amb un orgull que feia pujar encara més l’alçada.

A Santa Cruz, m’ha impressionat el creixement imparable: quan hi vivíem, l’urbanisme es frenava al quart o cinquè anell. Ara n’hi ha deu, i segueixen. Anells concèntrics, 27 avingudes radials i una superfície de 535 km² —quatre vegades més que Barcelona. Sense metro ni tramvia, però tot roda al ritme del sucre, la soja i l’orgull cruceñista. És el motor econòmic de Bolívia. I sí, ja tenen gratacels i totes les franquícies del món.

A La Paz, capital política i ciutat que no s’acaba mai de pujar, em va captivar el telefèric urbà més alt i llarg del món. Més de trenta quilòmetres entre els 3.600 i 4.000 metres, connectant La Paz amb El Alto. No és només un rècord Guinness: és una obra pública monumental impulsada per Evo Morales, que enllaça barris, muntanyes i vides amb una elegància silenciosa. Funciona, és digne i, a més, és bonic.

Davant de petits cops lleus -concussió o subluxació- podem mantenir una dieta tova i prendre algun analgèsic fins que les molèsties desapareguin en uns dies, i ja més endavant el dentista valorarà possibles efectes posteriors (encara que sembli sorprenent, les dents tenen “memòria”).

Si una dent s'ha desplaçat del seu lloc -luxació- podem intentar recol·locar-la nosaltres mateixos, però tant si podem com si no hem d'anar al dentista en les properes hores per estabilitzar-la.

Davant d’un tros de dent trencada –fractura- hem d'intentar trobar el tros perquè es pot re-enganxar, i tant si el tro-

El cas més greu dels traumatismes dentals és l'avulsió d'una dent definitiva, quan la dent sencera surt de lloc. Hem d'esforçar-nos molt en trobar la dent, perquè es pot re-implantar! L'agafem per la corona (la part visible) tocant el mínim possible l'arrel, si està bruta la netegem durant no més de 10 segons sota un raig d'aigua freda però sense rascar-la, i la tornem a posar al moment al seu lloc, sense por, ja que com menys temps passa la dent fora del seu lloc més probabilitat hi ha que la puguem mantenir. Tant si l'hem pogut col·locar com si no (en aquest cas la transportem en saliva -sota la llengua- o llet), hem d'anar al dentista immediatament, intentant que no passi més d'una hora des de l'avulsió. Ah! Les dents de llet no s’han de re- implantar. S'han arribat a trobar dents i trossos de dents en piscines, camps d'esport, descampats... Busqueu-les! Perquè una dent pot durar tota la vida. ■

Maria Terrades Oliver odontòloga CAP La Marina

També em va emocionar retrobar-me amb antics companys: advocats i activistes que avui formen part d’institucions públiques i internacionals. El seu pas per la Universitat d’Estiu de Drets Humans de Ginebra, on vaig col·laborar, va sembrar l’Associació de Drets Humans de Bolívia. Em van organitzar una trobada preciosa, amb reconeixement inclòs. I sí, em vaig emocionar.

Però tornem a la Marina, que d’altura també en sabem —en forma d’ambició col·lectiva. Dilluns passat, sessió del Pla Singular 2026–2035. Hi havia una desena d'entitats. Es va parlar d’educació, economia i comunitat. Fins que vaig demanar quin paper tenim les entitats. La resposta: “rebre informació i aportar inquietuds.”

Home, perdonin... però si això és participar, jo soc astronauta.

Agraeixo, això sí, al veí de Can Clos que, amb molt d’afecte, em va interpel·lar com “el xerif de la Marina”. M’ho prenc com un honor, i li responc amb estima: al segle XXI no necessitem xerifs, sinó unitat, propostes sòlides i veus àmplies que ens representin. Gràcies, veí. I gràcies, la Marina. ■

|| Pau Llopis

El tamborí és un esport minoritari, però amb arrelament als barris de Barcelona i, especialment, a la Marina. A finals de 2024, diversos pavellons del districte van acollir el Campionat d’Europa indoor, una mostra del creixement d’aquesta disciplina. Tot i això, darrere les competicions internacionals s’amaga una realitat molt menys visible; la dificultat de fer sostenible el projecte esportiu a casa nostra.

El passat mes de desembre, els representants barcelonins, el Club Tamborí Marina i el Farola Ibersport Club Tamborí, van competir pel campionat continental que es va disputar a Brussel·les.

Un dels presents va ser en Pau Pompas, jugador del C.T. Marina i de la selecció catalana, que recentment també va disputar un torneig amistós a Poussan (França), en un seguit de competicions que han de servir de posada a punt de cara al Mundial que se celebrarà a Roma del 26 de febrer a l’1 de març

“De mica en mica, altres països van organitzant competicions, que és quelcom que celebrem. De tota manera, al desembre vam participar del torneig organitzat per la Federació de Bèlgica, creada a principis de l’any passat, i es notava que encara estaven arrencant”, va comentar Pompas.

Al nostre barri el tamborí té més trajectòria, el que no és sinònim que sigui més senzill. “Per entrenar tenim una hora fixa cada dimarts. Els problemes venen quan hem d’organitzar partits els caps de setmana, quan també es disputen els de bàsquet o voleibol, per exemple, que són esports que tenen prioritat”, va assenyalar Yolanda Gutiérrez, secretària de la Federació Catalana de Tamborí (FCT)

Amb el mundial a tocar, els esportistes busquen preparar-se per fer un bon paper. De nou, trobar pistes on fer-ho s’està convertint en una odissea. “Hem demanat poder entrenar a diversos pavellons al llarg del mes que queda fins al campionat. El màxim que ens han ofert han estat un parell d’hores a la setmana, en les franges horàries que queden disponibles, és a dir, les que ningú més vol”, lamenten. La solució fins ara ha estat la disputa de tornejos amistosos arreu d’Europa per entrar en rodatge. Tot i estar emparats per una federació, l’estructura, el personal i, especialment, els recursos econòmics no són suficients per assumir les despeses. “Cada campionat suposa un trajecte de moltes hores, normalment en cotxe, amb la despesa de benzina corresponent, a més a més de pagar un hotel. Tot això surt de la butxaca del jugador”, assenyala en Pau Pompas.

La recerca de finançament per fer que sigui viable és un maldecap per a la Federació i els seus integrants, tal com explica Gutiérrez. “De la mà de l’Institut Barcelona Esports de l’Ajuntament fem algunes formacions a escoles, la qual cosa ens aporta un ingrés mínim i també donar-nos una mica a conèixer. Però clar, nosaltres hem de pagar als monitors que s’encarreguen de fer aquests tallers, el que provoca que el poc que ens ha entrat, surti per fer front a aquestes despeses”.

Com poden, van trampejant per subsistir. El Mundial, tot i ser una competició internacional on participen representants d’arreu del món, tampoc aportarà cap benefici a la delegació catalana, ans el contrari. “Per formar-ne part s’ha de pagar una inscripció, de la qual n’assumirà l’import la Federació, però ja no podem fer front al pagament dels bitllets d’avió ni de l’allotjament”, es resigna la secre-

Del barri al Mundial El tamborí català, entre la il·lusió i la precarietat

tària de l’organisme.

Les comparacions són odioses, diuen, però precisament a Itàlia el tamborí és una disciplina professional, amb bons sous i grans marques al darrere, tal com corroboren els entrevistats. “És un esport afiliat al Comitè Olímpic Italià. L’equip romà té una marca com Decathlon de patrocinador, per exemple.

“Cada

campionat comporta despeses que assumeixen els jugadors, però per nosaltres és innegociable ser-hi”

Vas a les botigues de Roma i et pots fer amb el seu equipament i comprar material per jugar a tamborí. En termes de publicitat i capacitat de creixement ens porten anys d’avantatge”, assegura Gutiérrez.

“En canvi, jo m’he trencat les banyes per cercar un patrocinador per a nosaltres. Des de grans empreses fins a comerços locals, sense massa èxit en cap dels casos”, afegeix la secretària de la FCT.

“A banda, han volgut que la competició també sigui professional, motiu pel qual es disputen els enfrontaments de dijous a diumenge. Això significa que hem de sortir de Barcelona dimecres a la nit, i en molts casos, gastar dies de vacances per poder ser al campionat”, afirma Pompas. “Nosaltres no volem faltar-hi, això és innegociable. Intentes mirar la part positiva i, al final, passaràs uns dies a Roma, amb amics i jugant al que t’agrada al màxim nivell, però no hauria de ser així”, considera el jugador.

Amb el Mundial de Roma a tocar, els representants catalans –Pau Pompas, Jordi Pompas, Marc Solsona, Marc Satorra, Álvaro Ratia, Marc Parra i David Alsina– ultimen la preparació amb més il·lusió que mitjans. Del 26 de

febrer a l’1 de març, setze països es reuniran a la capital italiana en una competició que es podrà seguir en directe per plataformes d’estríming.

Amb França i Itàlia com a grans favorites, l’objectiu dels de casa és clar:

competir al màxim nivell i lluitar per la tercera posició. Un repte esportiu majúscul per a un equip que, malgrat les dificultats, continua demostrant que el tamborí també es juga –i es defensa–des dels barris. ■

LA MARINA del comerç associat

Barcelona, capital europea del comerç de proximitat: un reconeixement que fa ciutat

El passat 28 de gener, Barcelona va rebre el reconeixement de capital europea del comerç de proximitat. Una distinció que fa valdre un dels grans trets diferencials de la ciutat: el seu teixit comercial proper, arrelat als barris i profundament vinculat a la vida quotidiana de la ciutadania.

Aquesta capitalitat és una iniciativa de Barcelona Comerç, entitat que agrupa i representa el comerç de la ciutat, i de la qual la nostra associació de comerciants en forma part. El projecte neix amb una voluntat clara: defensar i projectar un model de comerç humà, proper i sostenible, tant a escala local com europea.

Què significa aquesta capitalitat?

La capitalitat europea del comerç de proximitat va molt més enllà d’un títol simbòlic. Significa situar el comerç local com una prioritat de ciutat i reconèixer-lo com un pilar fonamental de l’economia, la cohesió social i la qualitat de vida.

Al llarg d’aquest període s’impulsaran

accions per donar més visibilitat al comerç de barri, reforçar els eixos comercials i valorar les botigues i els mercats com a espais de servei, relació i confiança. També es promouran campanyes de sensibilització perquè la ciutadania prengui consciència que comprar a prop té un impacte directe en l’ocupació, la sostenibilitat i la vitalitat dels barris.

La capitalitat també permetrà acompanyar els comerciants en els reptes actuals i futurs: la digitalització, l’adaptació als nous hàbits de consum, la formació i la innovació, sempre preservant el tracte personal, la

Botigues associades:

ADMINISTRACIÓ LOTERIA

ADMÓN. LOTERIA 137 COSTA

Mare de Déu de Port, 379-381 Tel. 93 331 52 98

ADMINISTRACIÓ FINQUES

ASSESSORIA ADMINISTRACIÓ

FINQUES PÉREZ 933327788

Mare de Déu de Port, 385

ANIMAL DOMÈSTIC

MON ANIMAL c/Foneria, 43 Telf. 934317402

PELUTS Alts Forns, 69, local 16 (Plaça Mediterrània) 934229079

PERRUQUERIA CANINA AUUUKAN

Av. de la Gran Via de l'Hospitalet 33, baixos 3. 614 49 76 78

PELLETS 620105433 Gran Via de les Corts Catalanes, 192

ARTS GRÀFIQUES

CELIA SERVEIS GRÀFICS C/ Energia, 32. 628635753

ASSESORIES-GESTORIES

ANNA MARIA MADRID ASSESSORIA Telf. 93 419 52 87 Av. Josep Tarradellas 8, Entl 5a

BOFILL & PERAIRE TAX&LEGAL

c/Mineria, 4-6 Esc A, 7è 4a Telf. 932989977 / 609932494

ENRIQUE OLMEDILLO SANCHEZ

ASESOR EN SEGUROS

c/Alts Forns, 71 Telf. 619174408

AUTOESCOLES

AUTOESCOLA ZONA FRANCA

Pg. Zona Franca, 186 Telf. 93 331 86 12

AUTOMÒBILS

KIA AR MOTORS

Pg. Zona Franca, 6-8 932239288

BENESTAR LEVAKESH CENTER BARCELONA Foneria, 21 936059881 636162553

BUGADERIA LA WASH c/ Mineria, 17 Telf. 666 242 460

CELLERS

CELLER LA MARINA

c/ Aviador Duran, 2. 680188509

COOPERATIVES

KERAS BUTI Carrer Ulldecona, 28 641158191

CORREDURIES D’ASSEGURANCES

GEXBROK BARCELONA

C/ Gran Via Corts Catalanes, 144 Telf. 93 606 19 17

DROGUERIES I PERFUMERIES DROGUERIA FELI

C/Alts Forns, 74. 688 89 30 77

DROGUERIA RAMIRO

Pg. Zona Franca, 228 Local 1 Tel. 93 332 22 12

ELECTRODOMÈSTICS

ELECTRODOMÈSTICS JIDIAM

Pg. de la Zona Franca, 124, 126 Telèfon 935 35 52 52

ENSENYAMENT KUMON Gran Via d’Hospitalet del Llobregat, 53 6081116769

ESCOLA D'IDIOMES KIDS AND US LA MARINA C/ Mecànica, 17

SMALL TALK ACADÈMIA D'ANGLÈS Pl. de Sant Cristofol, 19 Telf. 647 19 56 44

ESPECTACLES B-TROUPE (COMEDIA, SHOW I ESPECTACLES) Mare de Déu de Port, 389 670556539 661730205

ESTANCS ESTANC ZONA FRANCA

Pg. Zona Franca, 244 933326946

ESTANC Nº 276 Alts Forns, 70-72. 93 332 65 66

FARMÀCIES FARMÀCIA ZONA FRANCA

Pg. Zona Franca, 162 Telf. 934218129/ 606885784

FARMÀCIA PANADÉS

Pg. Zona Franca, 226. 93 332 34 47

FARMÀCIA ROBERT-ESTELRICH C/Mineria, 12 Telf. 93 332 10 75

FARMÀCIA FORNS I GIRÓ C/Mare de Déu de Port, 234 Telf. 93 332 21 94

FARMÀCIA CARMEN BARENYS

Pg Zona Franca, 122 933320210 / 608975406

FARMÀCIA BELKIS MARTÍNEZ SÁNCHEZ

C/ Ferrocarrils Catalans, 69 Tel. 932980106

FARMÀCIA DOMÈNECH CB

Gran Via C. C., 152 Telf 933326497

FARMÀCIA SANTIAGO TORRENTS

Mare de Déu de Port, 255 Telèfon: 93 331 13 41

FARMÀCIA ENERGIA

c/ Energia, 9 Tel. 93 332 50 18

FARMÀCIA DE LA MARINA c/ Sovelles, 11 932232593 650706656

FARMÀCIA FONERIA c/ Foneria, 18 933332647

FERRETERIES-LAMPISTERIES TU CERRAJERIA.COM

Pg. Zona Franca, 173. 661 991 144

COMERCIAL ÁLVAREZ 2013, S.L c/ Energia, 20 Telf. 934215977 / 677565089

BAUHAUS BARCELONA

Pg. de la Zona Franca, 123 Telèfon: 932 23 19 23

IMPEGA CERRAJEROS

Passeig Zona Franca, 181

FORNS DE PA

365. CAFÈ I FORN DE PA

C/ Mare de Déu de Port, 271 Telf. 93 421 87 26

365. CAFÈ i FORN DE PA C/ Mare de Déu de Port, 379 Telf. 93 422 38 47

365. CAFÈ FORN DE PA I

DEGUSTACIÓ Pg. Zona Franca, 365 EL TALLER

C/ Alts Forns, 61. 938289122

FORN HUGUET

C/ Alts Forns, 60. 645 944 419

FORN CAFETERIA JESSI-K-AFÉ

C/ Alts Forns, 74. 935318354

PA DE CARPES Mare de Déu de Port, 321 local 7. 636836708

FOTOGRAFIA

GALERA FOTOGRAFIA

Pg. Zona Franca, 177-179 Telf. 93 332 57 97

IMMOBILIÀRIA

PISOS LA MARINA

Passeig de la Zona Franca, 177 934311020 / 637526075

FINCAS LLOPIS

C/ Alts Forns, 81 676585317

PISOS BARCELONA Alts Forns, 71-73. 935365919

LLAR D’INFANTS

LLAR D’INFANTS ELS GEGANTS

Jardins de la Mediterrània s/n. Telf. 93 296 48 18

https://barcelona.spain.representation.ec.europa.eu

identitat i l’ànima de cada barri. A més, aquest reconeixement obre la porta a compartir experiències amb altres ciutats europees, aprendre de bones pràctiques i defensar un model urbà més equilibrat, on el comerç no és només activitat econòmica, sinó també servei a la ciutadania.

Per què és important per a la ciutadania?

El comerç de proximitat és molt més que un lloc on fer compres. És vida als carrers, ocupació, seguretat, relacions humanes i senti-

LLAR D’INFANTS XUMETS

C/Energia, 10. 93 431 76 72

ESCOLA BRESSOL LA PAU

Mare de Déu de Port, 355 baixos Telf. 930321306

MANTENIMENTS

FRISAL MANTENIMENTS c/ Ferrocarrils Catalans, 115 933023389

MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ

MACARRO Ferrocarrils Catalans, 87-89. Telf. 93 332 78 56

MERCHANDISING

ESTAMPACIONES BARRIL

Passeig de la Zona Franca, 220 674320486

MOBLES

MUEBLES EL CISNE

Pg. Zona Franca, 224. 933322698

MacMOBLES ZONA FRANCA

Pg. Zona Franca, 141. 93 432 37 99

MacMOBLES ZONA FRANCA -2

Ctra. Del Prat, 11. 93 421 20 70

SUEÑOS DESCANS

Passeig de la zona Franca, 165 935909991

MODA I COMPLEMENTS

WALA SPORT Pg. Zona Franca, 191-205. Telf. 93 332 04 13

CALZADOS CISNE

Passeig de la Zona Franca, 220 Telf. 933323594

JUBEL ZAPATERIA

c/Mare de Déu de Port, 252 Telf. 93 432 16 98

NOTARIA

MARÍA DE LOS DESAMPARADOS

RIOS MESSANA

Pg Zona Franca 242, Entlo C. Tel. 936282806 Fax 931210064

ÒPTIQUES

JOSA ÒPTICS Pg. Zona Franca, 155 Telf. 93 432 24 98

VISTA ÒPTICA

Mare de Déu de Port, 252. Telf. 93 331 40 47

GENERAL ÓPTICA Passeig de la zona Franca, 174 934 31 03 22

ÓPTICA & AUDIOLOGIA

UNIVERSITARIA Passeig de la Zona Franca, 182 93 889 90 39

PASTISSERIA CREATIVA

ZAS! CAKE Mare de Déu de Port, 272 Telf. 93 141 97 75

PERRUQUERIES I ESTILISME

BALLESTERS PERRUQUERS UNISEX

Mare de Déu de Port, 413 bxs local 3. Telf. 93 422 10 48

DANI FERNANDEZ ESTILISTES

Paseo de la Zona Franca, 132 Telf. 934 32 15 90

MI PELU C/Foneria, 33-35. 93 533 10 12

UÑAS XXBEAUTY c/ Mineria, 17 local 4. 686259382

QUADRES I MARCS ART I DECORACIÓ Mineria, 17. 93 296 70 03

QUEVIURES

PEIX I MARISC

Mare de Déu de Port, 257 Tel. 934322108

REFORMES INTEGRALS

NOUESPAI, S.C.P Pg. de la Zona Franca, 177 Telf. 93 517 63 18

TENMAN REFORMES c/Mare de Déu de Port, 407-409 Telf. 629.82.92.85

RESTAURACIÓ TABERNA DEL CONDE Carrer de la Foneria, 46 Telf. 93 527 08 42

BAR GARRIDO c/Foneria, 40 Local 3 (Jardins de la Mediterrània)

GRANJA ELENA, S.C.P Pg. Zona Franca, 228 Telf. 93 296 98 43

RESTAURANTE CHIRIMIRI c/ Minería, 4

LA SAL DEL PORT c/ Foc, 84. Telf. 93 007 59 88

BAR-RESTAURANTE O'RINCÓN Gran Via, 158. Telf. 93 461 61 48 LYS (CUINA XINESA) Carretera del Prat, 40 Telf. 936 11 83 83

RESTAURANTE PALACIO MANDARIN Pg. Zona Franca, 241 934218715 / 618566698

BAR LAS PALMERAS C/ Mare de Déu de Port, 252 633266155

LA PLACETA DE LES BESSONES Gran Via Corts Catalanes, 144 Telf. 938085215

CAFÉ CON QUÉ? Carretera del Prat, 40 local 2 651857026

ment de comunitat. Les botigues de barri coneixen el seu entorn, escolten les persones i contribueixen a fer barris més vius, més cohesionats i més habitables.

Comprar a prop també és apostar per un consum més responsable i sostenible, reduint desplaçaments i reforçant l’economia local.

El llegat que volem deixar

La capitalitat europea del comerç de proximitat vol deixar un llegat durador: comerços més forts i preparats pel futur, barris més dinàmics i una ciutadania més conscient del valor del comerç local. Un orgull compartit que reforci la identitat de Barcelona i la seva manera d’entendre la ciutat. Aquest reconeixement no és un punt final, sinó un punt de partida. Una oportunitat per continuar construint, conjuntament entre institucions, comerciants i veïnat, una Barcelona més propera, més humana i amb més futur.

EL RACONET DE LA JUSTÍCIA Av. Gran Via de l’Hospitalet, 3 08908 L’Hospitalet Llobregat Telf. 934321078

BIRRAS & COPAS CAFÉ BAR c/Mineria, 12 Telf. 631066564

KAIROS RESTAURANT c/Ferrocarrils Catalans, 43 936279023 - 641908332

BAR CACHÉ Carrer de la Foneria, 22 933 31 50 79

EL VERMUTET DE LA GANXETA C/ Mare de Déu de Port, 305 (Entrada per Jardins de la Mediterrània) 930 07 81 06

LA PIZZERÍA C/ Alts Forns, 69 (Entrada per Plaça Marina – Jardins de la Mediterrània) 685 41 31 46

BAR SKY Gran Via de les Corts Catalanes, 148. 633 83 39 77

AMELIÉS BUBBLE TEA AND CREAM Carrer de la Foneria, 34 634 19 52 84

REVISIÓ CARNET DE CONDUIR CERMASA CENTRE MÈDIC Gran Via, 162. 93 431 41 40

SALUT

THERANENS (FISIOTERAPIALOGOPEDIA- PSICOLOGIA-OSTEOPATIA) Carretera del Prat, 5. 656187296

HUELLAS CLINICA PODOLÓGICA

Passeig de la Zona Franca, 106 Telf. 622169239

CROSFFIT LA FIRA 936057058

Passeig de la Zona Franca, 220 SIX, CENTRE TERAPÉUTICO C/ Foneria, 22-24 Telèfon 653 803 131

NATURES ENERGY SPORT c/ Mare de Déu de Port, 265 Local (part posterior de l'edifici) Telf. 934 22 97 00

REDFIELD TRAINING & FRIENDS C/ de l’Acer, 22 611 84 77 66

SALUD Y ESTÉTICA MARA Gran Via de les Corts Catalanes, 192 934218422

TALLERS MECÀNICS TALLERES J.F Mare de Déu de Port, 279 Telf. 93 332 89 95

TATUATGES

TRISQUEL STUDIO (Estudi de tatuatge – Doula) Arquitectura, 14. L'Hospitalet Llob.

TELECOMUNICACIONS I.T.C. SYSTEMS Mare de Déu de Port, 305-319 (Jardins de la Mediterrània) Tel. 93 421 56 17

TELEFONIA YOIGO MASLIFE C/ Alts Forns, 78 93 332 45 71

L’empresa líder en robòtica industrial de la Xina aterra a Espanya a través de DFactory Barcelona

Estun, l’empresa líder en el mercat xinès de robòtica industrial, desembarca a Espanya i ho fa a través de les seves noves instal·lacions ubicades al DFactory Barcelona, l’ecosistema d’indústria 4.0 de referència internacional, impulsat pel Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB). Amb gairebé 30 anys d’innovació i una inversió constant en R+D d’aproximadament el 10% dels ingressos anuals, Estun ha establert una cadena de valor integral en automatització basada en tres negocis principals: robots industrials, automatització industrial i solucions digitals industrials. La missió de l’empresa és fer que l’automatització avançada sigui accessible i fiable, oferint solucions flexibles que permetin a les empreses de qualsevol mida innovar i créixer. Estun combina un ampli portafoli de productes amb plataformes intuïtives i un sòlid suport de servei. Recolzada per una R+D contínua i una xarxa global de socis en creixement, Estun ofereix automatització escalable, rendiment rendible i un ampli ecosistema de solucions adaptades a diverses aplicacions. Fundada el 1993 i amb seu a Nanjing, Xina, Estun compta amb unes 5.000 persones arreu del món. Amb

gairebé 30 anys de R+D contínua i una inversió constant en innovació, l’empresa va ser reconeguda per Forbes el 2020 com l’única companyia xinesa de robots industrials inclosa a la llista de les Empreses Més Innovadores de la Xina. Estun té un fort enfocament estratègic a Europa, amb una planta de producció a Polònia capaç de fabricar 15.000 robots a l’any i ofereix una gamma completa de robots —incloent-hi models de sis eixos, SCARA i robots col·laboratius—, cobrint aplicacions en soldadura, béns de consum, noves energies, automoció i aeroespacial. Aprofitant el seu propi control de moviment i components clau, Estun garan-

teix un rendiment fiable i rendible, alhora que impulsa projectes de pròxima generació com la robòtica humanoide. Dmitry Kapishnikov, CEO d’ESTUN Iberia, ha explicat que la presència de la companyia al DFactory Barcelona “reflecteix el nostre ferm compromís amb el mercat europeu i la prestació d’un suport proper i de primer nivell. En integrar-nos en aquest hub d’innovació industrial, reforcem la col·laboració amb les indústries locals, fomentem la R+D conjunta i oferim solucions avançades

d’automatització adaptades a les necessitats d’Espanya i Europa”

Per la seva banda, el delegat especial de l’Estat al CZFB, Pere Navarro, ha destacat que “la incorporació d’una companyia líder mundial en robòtica industrial, com és el cas d’Estun, enriqueix l’ecosistema del DFactory Barcelona i reforça la nostra aposta per l’impuls de la innovació, la digitalització i l’automatització avançada en el teixit productiu. És una gran notícia que contribuirà a generar noves oportunitats de desenvolupament tecnològic i a consolidar el posicionament de la Regió Metropolitana de Barcelona com a pol internacional de referència en solucions industrials d’última generació”

Finalment, la directora general del CZFB, Blanca Sorigué, ha afirmat que “l’aposta d’Estun per DFactory potencia la nostra vocació de crear un ecosistema sòlid capaç d’atreure empreses que impulsen l’automatització avançada i que aporten solucions d’alt impacte per a la indústria. A DFactory Barcelona estem ampliant la diversitat tecnològica i consolidant el nostre paper com a plataforma de referència per al desenvolupament de projectes innovadors a Europa”. ■

El nou BlueTechPort convertirà el Port de Barcelona en un hub blau d’innovació aplicada pioner a Europa

El Port de Barcelona i World Trade Center Barcelona (WTCB) van donat el passat gener el tret de sortida oficial a les obres de construcció del BlueTechPort, el nou espai d’innovació en economia blava que convertirà els tinglados de Sant Bertran i el conjunt del port en un hub únic a Europa.

L’acte de col·locació de la primera pedra marca l’inici d’unes obres que, amb una inversió de 60 milions d’euros, permetran disposar l’any 2028 d’un nou espai de 25.000 m² per a empreses i organitzacions vinculades a l’economia blava i on podran treballar 2.500 professionals. El BlueTechPort, però, no serà únicament un edifici. Serà l’epicentre d’un ecosistema innovador que desbordarà el moll de Sant Bertran per convertir tot el recinte portuari barceloní en una gran sandbox on fer realitat innovacions vinculades al sector portuari i l’economia blava.

Aquest hub d’innovació aplicada suposarà un gran salt de qualitat i quantitatiu en l’estratègia d’innovació del Port de Barcelona, que ja ha demostrat la seva capacitat per impulsar les empreses i els models de negoci emergents amb les primeres fases del BlueTechPort.

“El BlueTechPort és més que un edifici: és la porta d’entrada a un laboratori obert que abasta tot el Port de Barcelona, on la innovació es prova en condi-

D’esquerra a dreta, la directora d’Innovació del Port de Barcelona, Emma Cobos, el president de Puertos del Estado, Gustavo Santana, el president del Port de Barcelona, José Alberto Carbonell, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, i el director general de WTCB, Carles Anglada, en el moment de col·locar la primera pedra del nou BlueTechPort.

cions reals”, va assegurar el president del Port de Barcelona, José Alberto Carbonell, afegint que “l’edifici i la resta del recinte portuari funcionaran com un únic ecosistema del que també forma part la Funda-

ció BCN Port Innovation i els projectes del programa Ports 4.0. I sumarem sinergies amb altres actors punters en el món de la innovació que ja estan plenament operatius, com Tech Barcelona o Norrsken, que estan entre els principals hubs d’innovació tecnològica i d’impacte d’Europa”. El president de Puertos del Estado, Gustavo Santana, va recordar el potencial dels ports per impulsar la innovació en multitud

d'àmbits, destacant que "edificis com el BlueTechPort situen els ports com a catalitzadors de l'economia blava" Al seu torn, el director general de WTCB, Carles Anglada, va destacar el valor del nou BlueTechPort com “un punt de trobada per generar col· laboracions i sinergies”.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat de Catalunya, Sílvia Paneque, va recordar que “el nou BlueTechPort neix sobre un llegat de país i sobre un coneixement científic que li aporta solvència i seguretat”, posant en valor el paper del Consell Català de Cogestió Marítima, que “ha fet un treball exemplar durant els darrers anys i que, ara, ostenta la satisfacció també de tenir a Barcelona aquest nou centre d'innovació en tecnologia d'economia blava”.

Finalment, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va destacar que “el BlueTechPort és una iniciativa totalment imbricada amb l’estratègia de diversificació econòmica de la ciutat i el projecte de referència de l’aposta de Barcelona per l’Economia Blava. El reaprofitament d’espais físics en desús mitjançant l’ús de la tecnologia i la capacitat d’atreure talent a través d’aquest projecte vinculat al sector portuari ens ha de permetre garantir el dret a quedar se a la ciutat amb noves oportunitats de treball per als barcelonins i barcelonines”. ■

|| Y.L.A.

Una nena gitana camina pel Saló de Cent. Porta faldilles de colors i sabates de lluentons. No ho sap, però el seu pas és història. Avança serena entre vitralls i escuts, envoltada de la seva comunitat i de personalitats polítiques de la ciutat. Aquesta escena —petita, poderosa— hauria emocionat Isidre Nonell. O Helios Gómez. Però no és un quadre. És real. I passa avui, al cor institucional de Barcelona.

Amb ella, un centenar de persones —algunes amb vestits tradicionals— van recórrer el camí des de la plaça de l’Àngel fins a l’Ajuntament. La caminada simbòlica va servir per representar l’arribada del poble gitano a la península fa 600 anys, i va posar punt final a la commemoració oficial de l’Any del Poble Gitano a Barcelona. L’acte de clausura, presidit per l’alcalde Jaume Collboni, va tenir lloc al Saló de Cent el 12 de gener. L’escenari institucional acollia, aquesta vegada, una memòria llarga i sovint marginada.

Un segle abans, Isidre Nonell també va voler mirar-les. Però no com s’esperava d’un pintor modernista. No buscava el folklore, sinó la dignitat. Va retratar gitanes soles, pensatives, assegudes als marges d’una ciutat que no les volia veure. La burgesia li va girar l’esquena. Trigaria dècades a ser reconegut.

Avui, aquells rostres silenciosos han entrat, per fi, en escena. Ja no com a objectes de pintura, sinó com a subjectes d’història. Amb veu pròpia, vestides de festa, van prendre el Saló de Cent. I el quadre, ara sí, ha canviat.

Però la memòria no només habita els museus. A la Marina, Indiara Fernández i Chelo Gavarre han posat veu a una desena de joves que, des dels instituts Domènech i Montaner i Montjuïc, han dedicat tot un trimestre a una investigació singular: la història de la indumentària gitana.

"Sabies com anaven vestides les gitanes fa 600 anys? Compte, que tot va començar a l’Índia", diuen al vídeo que elles mateixes han escrit, gravat i narrat. Amb llenguatge fresc, imatges cuidades per uns estudiants de secundària, i una estructura pensada per connectar, han convertit l’origen migrat del poble gitano en una història de bellesa, orgull i continuïtat. Una manera pròpia, jove, de celebrar el tancament dels 600 anys. I de dir: som aquí, sabem d’on venim. Sense saber-ho, les noies que investiguen la indumentària del poble gitano alegren el cor d’un home que va viure una història ben diferent. Helios Gómez Rodríguez —pintor, poeta, activista i militant llibertari d’ètnia gitana— va combatre idees i murs molt abans que s’escrigués aquesta commemoració.

A la Model de Barcelona, una de les seves estades va tenir un desenllaç insòlit: en una cel·la va pintar un conjunt de frescos que es coneix com la “Capilla Gitana”, una obra on tot els personatges son bruns. Aquella obra, coberta de pintura i gairebé silenciada durant dècades, avui és objecte de restauració gràcies a la recuperació dels murals originals.

I mentre elles, des dels instituts del barri, reinventen històries i reconstrueixen modes ancestrals amb un llenguatge juvenil i lingüístic propi, la memòria d’Helios Gómez esdevé una llum que enllaça passat

Una desfilada que trenca el silenci de 600 anys De la Pepita Casanellas al Saló de Cent, l’empenta de la Fashion Calí

uniondelpuebloromani.org

i present. Aquest diàleg, a través del gest simple de posar veu a la cultura i la identitat, ens recorda que res del que hem viscut és irrellevant: el present és fruit de generacions que han resistit silencis i exclusions.

També ho és la desfilada del Fashion Calí, celebrada a la Sala Pepita Casanellas el 3 de desembre. Un acte de resistència col·lectiva convertit en festa, on moda i educació comparteixen escenari. Organitzat per Voces Gitanas, amb la col·laboració de La Vinya, l’Escola Dominical Undebel i la FAGIC, el projecte connecta famílies, infants i comunitat a través de l’estima per l’ofici i la cultura pròpia. Simón Montero, president de la FAGIC, destacava l’esforç i el significat de tot plegat.

Les joves models van mostrar vestimentes que narren el viatge del poble gitano des de l’Índia fins a Catalunya, i per poder-hi participar, havien de demostrar un compromís amb l’escola. “Això és feminisme i empoderament”, deia una emocionada Luisa Montero, després de nits senceres treballant amb les famílies.

“M’encanta ballar i la moda. No podria estar més contenta de ser aquí”, explicava la Nayeli, una de les petites protagonistes, al micròfon del programa Dicen, el programa de la Mariví Cortés, de La Marina FM.

Una escena comunitària salta del barri al consistori

L’escena que obre aquesta article –la desfilada al Saló de Cent– no és més que la suma condensada de totes les anteriors. Les mateixes noies que investigaven indumentàries a classe, que desfilaven al Fashion Calí i que lluïen creativitat al carnaval de la Marina, són ara qui trepitgen amb pas ferm els salons institucionals. Amb l’acte de tancament de tan marcada celebració, sobretot pel poble gitano, el Consell de Cent, escenari de la història barcelonina, il·lustra una altra mena de progrés. Aquesta és la democràcia: quan la gent que ha estat invisible pren la paraula, s'organitza i ocupa l'espai.

Gitanos, avui. Però també dones, infants, negres, marrons, llatins, àrabs... Potser encara falta que el mirall on ens mirem reflecteixi la diversitat real. Perquè durant molt de temps, parlar bé ha volgut dir parlar com els de sempre. I no tothom s’adona que això també és una forma de silenci. El racisme no és només odi; sovint és costum, és desconeixement, és absència. I si el relat continua sent escrit des de fora, sempre faltarà alguna cosa. Però, quan veïnes gitanes pugen al Saló de Cent o ballen al barri reivindicant la seva identitat amb orgull, s’està escrivint una altra història. I això, encara que a alguns incomodi, també és democràcia. I també és bellesa. ■

|| Pau Llopis

Arribar a la tercera edat és —o serà— una realitat per a tothom. La vellesa se sol relacionar amb una sèrie d’interessos o clixés que construeixen una imatge del que es considera que se sol fer en aquesta etapa de la vida. De la mateixa manera, hi ha certs temes tabús que s’obvien perquè es pressuposa que ja no interessen, com ara la sexualitat, les tecnologies o les relacions socials.

Parlar de la tercera edat trencant aquestes barreres és parlar de les persones grans d’una manera digna. A La Marina FM 102.5, el programa Tercera Era, conduït per la psicòloga i vicepresidenta de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local, Noemí Farré, aborda un ampli ventall de temes que afecten i interessen aquest collectiu i, en extensió, a tota la societat.

Conversem amb ella en el marc del cicle d’entrevistes als programes de la ràdio dels barris de la Marina, per conèixer què hi ha darrere d’aquest espai, que s’emet cada divendres de cinc a sis de la tarda.

Explica’ns la teva història. Creixo en un poble de l’àmbit rural de Lleida, anomenat la Fuliola. A Lleida estudio una primera carrera, que és Educació Social, i després em trasllado a Barcelona per estudiar Psicologia. Arribo per motius acadèmics i ja m’hi quedo a treballar i viure, i m’instal·lo a la Marina. Professionalment, he estat vinculada a l’àmbit de la geriatria des dels meus inicis. En la darrera dècada, he combinat els serveis d’atenció directa amb la gent gran i la consulta psicològica.

D’on neix la idea de fer el programa i com arribes a La Marina FM?

El programa combina les meves dues passions, que són la psicologia i el món de la tercera edat. I la veritat és que sorgeix per casualitat.

Ja abans de la pandèmia tenia el desig de vincular-me amb l’àmbit de la longevitat i l’envelliment des d’una perspectiva de divulgació i apoderament. Aleshores vaig iniciar un petit projecte que es va acabar truncant amb l’esclat de la Covid i tot el que va comportar, que va provocar que ho deixés de banda.

Al cap d’un temps, però, em va tornar aquest anhel i vaig cercar fórmules per reviure la meva idea i aconseguir que aquesta vegada funcionés i no es quedés pel camí. En aquell instant començo el contacte amb un bon grapat de ràdios locals per conèixer si existia la possibilitat de col·laborar en algun programa.

En aquest procés em trobo amb La Marina FM, que a part és la ràdio del meu barri. Parlo amb en Juan Antonio Reyes –president de l’AMCL i director de l’emissora – i em proposa que en comptes de tenir aparicions puntuals, condueixi jo el meu propi programa.

Vaig arribar a la nostra conversa amb la idea de xerrar deu minuts de tant en tant i vaig sortir amb un programa sencer. I haig d’admetre que, potser també per inconsciència, a mi em va semblar una proposta magnífica. [Rialles]

Ell no sabia si ho faria bé, ni jo tampoc,

Sintonitza el que vius!

“La sexualitat, els divorcis o el maltractament també existeixen a la vellesa”

Entrevista a Noemí Farré, conductora del programa Tercera Era a La Marina FM 102.5

realment. Ens vam llençar a l’aventura i la veritat és que no puc dir que hagi anat malament, perquè ja portem tres temporades. I encara em mou el desig de donar-li el valor que mereix aquesta etapa vital que tard o d’hora tots passarem.

Com definiries Tercera Era en una frase?

Una visió alternativa de l’envelliment, enfocada a viure’l d’una manera positiva i valuosa.

Seguint aquest fil, què creus que aporta a l’audiència?

Dona veu i valida el que senten i viuen moltes persones del nostre entorn, sovint oblidades. També serveix per demostrar que bona part de les coses que els passen no estan únicament vinculades amb l’edat, sinó que existeixen uns altres motius al darrere. Causes mèdiques, psicològiques i socials amb prou importància per ser tingudes en compte.

També serveix per transmetre que el bagatge de la tercera edat té un valor incomparable per les futures generacions i, fins i tot, per la seva. Aporta un gran enriquiment perquè es pot parlar de l’envelliment des de moltes perspectives. La vellesa no és homogènia, ni tothom la viu igual. No és el mateix viure aquesta etapa a la ciutat o en el món rural, per exemple. Tampoc ho és passar-la amb una malaltia crònica que no fer-ho.

De la mateixa manera, hi ha una sèrie d’idees preconcebudes sobre el que preocupa i, per tant, interessa a les persones de la tercera edat. A Tercera Era intentem sortir-nos una miqueta del marc. Pel programa han passat sexòlogues, per exemple. Parlem de la sexualitat, dels divorcis, del maltractament. De temes que existeixen i que són latents, encara que sovint ens costi de creure.

Com prepares cada emissió? Intento estar sempre al dia del que passa

en l’àmbit de les persones grans, per tal de decidir aquells temes que poden resultar interessants per tractar al programa. Quan tinc decidit el que vull parlar, arriba el moment de cercar amb qui puc conversar al respecte. En aquest sentit, soc bastant atrevida i contacto amb veus autoritzades bé sigui mitjançant les xarxes socials, enviant correus o fent ús de contactes, i així fins que algú em diu que sí. [Rialles]

En els darrers mesos, vam enviar un missatge a tots els alumnes de la Universitat de l’Experiència, a càrrec de la Universitat de Barcelona. Ens van respondre un bon grapat, i a partir d’allà estan sortint programes. Normalment, la part més complicada del programa és, precisament, aconseguir els convidats, o sigui que és de gran ajuda.

Quin és el moment o programa que més t’ha marcat?

Una de les parts més positives del programa és que jo també estic aprenent moltes coses al llarg del procés. Aleshores, per mi el punt d’inflexió més important va ser quan vaig entrevistar a l’escriptora i doctora en Psicologia, Anna Freixas. Em va obrir un món i em va ajudar a que el programa evolucionés, tant en termes de llenguatge com de tractament dels casos i la informació.

Tens al cap algú més a qui t’agradaria entrevistar?

A molta gent. Però si hagués de triar-ne uns pocs, segurament serien Maruja Torres, Pilar Eyre i Pacho O’Donell. Tots ells per la seva faceta com a escriptors, i en el cas d’O’Donell, també per la seva tasca en el camp de la psicologia.

Per acabar, quin missatge enviaries a aquelles persones que encara no escolten Tercera Era?

Els diria que l’envelliment és cosa de tots. Que tots ens farem grans algun dia i tot el que puguem saber prèviament serà positiu. ■

Seguiu-la a @tercera.era i els divendres de 17 a 18 hores a La Marina FM (102.5)

“La manera com ens vestim reflecteix més del que sembla del moment que vivim”

Expliqui’ns la seva història. A Veneçuela em vaig graduar com a dissenyador als 19 anys i vaig obrir un taller de roba a mida. Vaig començar amb molta il·lusió de crear, però sovint la clientela venia amb dissenys predefinits i això em frustrava: pensava “això no et quedarà bé”. Amb el temps vaig entendre que havia de pagar lloguer i adaptar-me, i vaig aprendre a ser més flexible. Hi va haver moments bons i d’altres no tant, però anava tirant. Ser autònom i artista és difícil arreu. Paral·lelament, em vaig seguir formant a la Universitat Tècnica de Confecció i vaig fer una especialització en assessorament d’imatge. Això em va permetre començar a fer algunes xerrades i conferències. Tot i el drama del país, les coses m’anaven relativament bé. Tinc germans: de mare i pare som tres, però per part del pare som nou. Vaig créixer envoltat de cosines.

Quan pren la decisió de migrar? Va ser un cúmul de coses. Tota la meva família ja havia marxat a Xile i jo seguia picant pedra. En aquell moment vaig participar en el concurs Passarel·la França a Veneçuela, impulsat per l’Aliança Francesa i l’ambaixada de França, amb dissenys fets amb materials no convencionals però pensats per a la indústria. Vaig quedar segon, però em vaig decebre molt. Tot seguit vaig dissenyar un vestit per a una candidata del Miss Veneçuela —un pas clau per consolidar-te com a dissenyador— i, el mateix dia de la desfilada, la model va decidir no portar-lo. Aquell cop va ser tan dur que vaig llençar el material i vaig vendre les màquines, però vaig tornar-hi. Fins al dia que tot va canviar, quan, passejant el gos, un home va baixar d’un cotxe amb una pistola i em va dir “vine”. Vaig entendre que era un intent de segrest, vaig fugir corrents i, l’endemà mateix, vaig comprar el bitllet per venir-me’n. Terrible experiència.

Em vaig portar la meva vida en una maleta de 10 kg perquè no volia cridar l’atenció. Ara ja fa gairebé quatre anys que soc aquí… Com li va anar en aquest aterratge?

Com a turista, havia estat a Madrid i altres ciutats europees el 2015, i Madrid m’havia encantat. Però quan vaig decidir migrar, les amistats que m’acollien eren a Barcelona. L’arribada va ser dura: vaig viure en pisos amb vuit o nou persones i recordo moltes nits plorant. Vaig anar a Madrid per temes de papers i potser m’hi hauria quedat, però en tornar a Catalunya i llegir “sortida”, vaig sentir que tornava a casa. Va ser molt emocionant. I encara hi soc.

Com se’n surt aquí? A què es dedica? He fet de tot: conserge, neteja, recepcionista… Una de les meves alegries va ser col·laborar amb una dissenyadora local, però fins fa poc treballava en un restaurant. L’hostaleria és admirable, però el ritme és dur i el conveni gens amable. Els horaris són rotatius, difícils de conciliar. No tens gaire temps per pensar, estudiar o formar-te en altres àmbits. Em fa la sensació que està pensat perquè t’hi quedis atrapat... El meu objectiu era comprar un pis i feia jornades de 72 hores setmanals.

Ara ja té un pis a l’Hospitalet, un luxe ara, i ha muntat el seu taller. Amb el meu primer salari em vaig comprar un maniquí, després van venir les màquines. Ara estic centrat a construir el meu espai de treball. Encara hi falten coses, però va prenent forma, i a poc a poc vaig consolidant una clientela que confia en mi. Acaba d’aconseguir una beca per formar-se com patronista industrial. Sí! Una de les 20 beques que Mango ha donat enguany per impulsar la sostenibilitat i formar nous professionals. Cada cop costa més trobar patronistes ben formats, i aquest curs m’ajuda a obtenir una certificació oficial.

En un moment de crisi social i polarització com l’actual, quin paper pot jugar la moda? És només estètica o pot ser també discurs, posició o denúncia? La moda és una forma d’expressió i pot ser perfectament discurs o denúncia. Una peça pot transmetre un missatge, i això ja la converteix en una obra. La moda reflecteix com ens sentim i el moment social que vivim. Ara

Heiberth

Michell Sánchez Villalobos

(1988, Caracas)

Visc a L’Hospitalet de Llobregat i fa gairebé quatre anys que vaig arribar a Barcelona.

Soc solter i em dedico al disseny de roba.

Religió? Vaig créixer en una família cristiana i tinc fe en Déu.

Política? Em considero republicà, és a dir, partidari de la república com a forma de govern, en què el poder polític resideix en la ciutadania i en els seus representants elegits.

Amb només 9 anys ja insistia perquè el deixessin fer un curs de costura, però no l’hi van permetre. Va ser entre telers i manualitats diverses, i amb l’ajuda de la tieta àvia i les cosines, que va començar a explorar una passió que no l’ha deixat mai.

A l’entrevista, repassa els seus referents —de Chanel a Alexander McQueen— però reivindica també noms llatinoamericans com Jorge Duque i Vanessa Farinha.

Ell ho té clar: “La moda no és banal ni supèrflua. Tothom, encara que només sigui dos minuts davant de l’armari, es pregunta: què em poso avui? I això no és només aparença, és expressió, és context, defensa. Parlem del seu recorregut com a dissenyador i d’un viatge personal tan intens com inspirador.

està canviant molt: abans era més resistent a transformar-se, però les crisis han fet que el que portem sigui un mirall del carrer. La uniformitat que veiem diu molt del moment social. I quan algú reivindica amb una peça, també parla de resistència. La moda és al carrer, en la gent. No és només estètica: explica qui som i com vivim. Quina opinió té sobre la nostra manera de vestir?

Sempre dic que Madrid és un batxiller en ciències i Barcelona en humanitats, i tothom ho entén! (riu). La moda barcelonina i la madrilenya no tenen res a veure. A Veneçuela també passa: les persones creatives vesteixen d’una manera, i les més formals, d’una altra. Aquí, a més, hi ha la platja, el clima… Tot té la seva lògica. Com ha viscut l’última crisi política a Veneçuela?

El 3 de gener vaig quedar en xoc. No sabia si riure o plorar, encara avui em sento una mica a la deriva. Després van venir comentaris com: “Ara sí que esteu fotuts, us trauran el petroli.” Però em pregunto: pitjor que el 2018? Aquell any tot era una lluita per sobreviure. Aquests comentaris venen de qui no ho ha viscut. Ara, com a mínim, hi ha un moviment, i això dona una mica d’esperança. Un amic allà em deia: “Volen arreglar els talls de llum, però el gran problema és que cada cop costa més menjar perquè és caríssim.”

I com viu aquí els discursos de l’odi contra les persones migrades?

Com a immigrant, sovint reps comentaris que volen fer veure que no són ofensius, però que et recorden que no ets d’aquí. I això és dolorós, sobretot quan intentes encaixar. Amb el temps, però, entens que també pot ser una fortalesa. En la moda i a la vida, tothom busca ser diferent, i com a immigrant ja ho ets de manera natural. Jo ho aprofito.

Al final, tots volem el mateix: viure amb dignitat. I per això defenso molt el respecte per la cultura local —l’idioma, els costums—, perquè compartir-ho és preciós.

Què opina de la regularització de persones immigrants que impulsa el govern?

—No estic gaire posat en el tema, però recordo quan tramitava la residència: em van deixar quedar, però no treballar. I vaig pensar... això és un negoci rodó! També reconec que jo mateix tenia prejudicis: pensava que les persones àrabs no volien integrar-se, fins que una noia iraniana em va convidar a una trobada de la seva comunitat. Tot era tan diferent que, tot i voler compartir i mostrar respecte, vaig acabar esgotat. L’endemà ella em va dir: “Ara ja saps com em sento jo cada dia.” Això em va fer entendre molt sobre la dificultat d’integrar-se realment. Què li demana a la vida? Què espera del futur?

Una certa independència econòmica i salut. No sentir-me pres. Perquè hi ha moltes maneres de sentir-se empresonat: treballar 72 hores, o perdre la sensació de seguretat en el teu entorn. Això també empresona. ■

Yohany L. Ayala