Page 1

gener / febrer 2011


ÍNDEX

PòrTIC

Pàg. 3 Pàg. 4

I JA EN VAN TRES

Pàg. 5 Pàg. 6 Pàg. 7 Pàg. 8 Pàg. 9 Pàg. 10 Pàg. 11 Pàg. 12 Pàg. 13 Pàg. 14 Pàg. 15 Pàg. 16 Pàg. 17 Pàg. 18

Índex / PòrTIC Salutació. Adéu i hola! Opinió. Les lliçons d’unes eleccions Tema del bimestre. Paradoxes de la jubilació Aportació. La soledat de ser gran al Darfur Participació. Dia Internacional de la Gent Gran «De senectute»: Abuelitud. ¿Solo ante el peligro? La pàgina dels lectors. La pàgina del somriure. Salut. Videojoc terapèutic Sortides. Viatge a la Capadòcia (Àsia Menor) Tecnologies TIC. Aula oberta d’informàtica i Tallers TIC Premsa: Actualitat. I ara, què en farem de la Sagrada Família? Opinió. En primera fila Esport. El futur de l’excursionisme Cultura. Un nou llibre Agenda de DELTA gent activa. Conferència. Desarrollo personal

Editat per: DELTA gent activa Castellví, s/n (Casa de Cultura) Tel. 935.149.899; Fax 935.894.339 08172 Sant Cugat del Vallès Web: www.deltagentactiva.org C.e.: deltagentactiva@gmail.com Equip de redacció: Agustí Casals, Martí Fabregat, Miquel Feu, Antonio González, Josep Nebot, José Antonio Pastor Col·laboradors: Pilar Cámara, Albert Gonzalez

Butlletí núm. 3 – gener / febrer 2011 –3–

Ja som a l’hivern. Ja ha tornat el vent, el fred, les pluges i la neu (mai no és bonic parlar del «mal temps») a les nostres contrades. També hi ha hagut eleccions autonòmiques i, com de consuetud, n’hi ha que hi han guanyat més i d’altres menys. El cas és, però, que hi ha hagut canvi de govern, i per a bé o per a mal –com acostuma a dir la gent gran que, ves per on, ja som nosaltres– esperem que el que hi guanyi sigui el nostre país. Tanmateix, a nosaltres ens pertoca de fer una altra mena de política. Com ja hem manifestat en els primers números d’aquest Butlletí bimestral, la nostra contribució a la millora de la societat que ens envolta pretenem dur-la a terme tot intentant ajudar les persones ja desvinculades del món laboral estricte a ocupar –per no dir aprofitar– la part que desitgin del seu temps cada cop més lliure (fent cursets, etc.). Per això ens estem ficant en l’àmbit de les tecnologies, ja no tan noves, de la informació i la comunicació (altrament dites TIC). I anem aprenent d’editar la nostra pròpia plana Web, el Butlletí digital (Bloc) i el Butlletí imprès, del qual avui us oferim, ja, aquest tercer número.


SALUTACIÓ ADÉU I HOLA! Equip de redacció El que és ideal de qualsevol relleu és que no sigui un canvi de rumb, de trajectòria, que no hi hagi el que s’entén per ruptura, o per creu i ratlla. A Sant Cugat hi ha hagut un relleu en la conducció de l’Ajuntament després d’onze anys sense interrupció de Lluís Recoder al capdavant d’una ciutat que és el fruit de la seva tasca diària al Consistori. Mercè Conesa pren la vara del relleu, i el seu nom és ja una garantia que no hi haurà, afortunadament, ruptura, ni canvi, ni alternativa, sinó un pas endavant en la tasca de fer de la nostra ciutat el que tots somiem: vuitanta-dos mil ciutadans orgullosos de l’honestedat i el treball d’una alcaldessa i uns regidors que treballen a l’ombra per «treure lluentor» i promoure en tota la societat catalana una ciutat jo-

ve i en expansió, gran llar d’infants, de joves i d’ancians, d’aquí i d’allà.

El nostre adéu cordial a Recoder, amb les gràcies i un desig d’eficàcia en la seva nova tasca. El nostre hola a Conesa, que ja coneix el «terreny», i també gràcies anticipades, perquè sabem que ho farà molt bé.

OPINIÓ LES LLIÇONS D’UNES ELECCIONS JAP.net El 28-N passat fou a Catalunya una classe magistral de lliçons pràctiques en exclusiva per a la nostra societat, sense baixar ni apel·lar a l’arc iris dels partits que hi van concórrer, i sense prendre opció partidista, sinó pensant en el nostre país, en la seva projecció cultural, en el seu quefer històric, en les seves essències irrenunciables, i en la prosperitat i la convivència pacífica. Una de les lliçons és aquesta: la fidelitat a l’estil històric i cultural de la nostra societat i a les arrels del nostre ésser, forjat de valors històrics i ancestrals que podien haver estat esborrats, però que s’han salvat.

Una altra lliçó és la clara supremacia del seny entre la nostra gent a l’hora de les opcions transcendents, de les decisions crucials, de la «tria» d’allò més convenient per a un futur més favorable. La tercera lliçó ens ensenya que les veritables revolucions no consisteixen a innovar, sinó a purificar el que pot danyar el teixit social, a rebutjar la contaminació i optar per l’aire net de les coses que l’experiència ha donat per bones. La felicitació no és, doncs, a cap partit, sinó al poble català en ple, sense exclusió de ningú. I ara, tots a treballar, cadascú en la seva parcel·la… –4–


TEMA DEL BIMESTRE PARADOXES DE LA JUBILACIÓ elPeriódico.cat (19/12/10) Olga Grau A Espanya estan a punt de prejubilar pràcticament 3.400 treballadors que tenen 55 anys. Són treballadors del nou grup financer format per Caja Madrid, Bancaja i les caixes Insular de Canarias, Ávila, Laietana, Segovia i Rioja. La fórmula pactada permetrà cobrar el 95% del sou fix net de l’últim any als treballadors que facin 55 anys durant el 2011, exercici en què el nou grup comença a operar. L’acord servirà, amb tota probabilitat, de font d’inspiració per marcar l’edat de prejubilació d’altres caixes en procés de fusió. I el precedent es podria aplicar als 11.000 llocs de treball que sobren en el sector financer a Espanya com a conseqüència de les fusions. Tota aquesta reguera de prejubilacions es produirà de manera paral·lela a la reforma de les pensions, que estarà a punt el dia 28 de gener. El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ja va sentenciar des de Brussel·les divendres passat què passarà: l’edat de jubilació s’elevarà des dels 65 anys fins als 67 anys. I el període que serveix per calcular la pensió s’allargarà, passarà dels últims 15 anys actuals de la vida laboral a 20 anys, 25 anys, o fins i tot agafarà com a referència tota la vida laboral. Això, traduït en diners, significa que les pensions baixaran i l’Estat estalviarà.

Al ciutadà corrent li serà difícil entendre que l’obliguin a allargar l’edat de la jubilació fins als 67 anys mentre que per altra banda es van prejubilant treballadors als 54 anys. Tampoc veurà coherent que s’augmenti l’edat de retirar-se quan actualment l’edat mitjana de jubilació a Espanya és de 62,5 anys, i només el 3,7% de les noves jubilacions provenen de treballadors més grans de 65 anys. També li resultarà paradoxal que li diguin que ha de treballar més temps en un mercat laboral que difícilment ofereix cap lloc de treball a partir dels 50 anys. Quan una empresa ha de retallar la plantilla sempre acomiada els treballadors que tenen més de 50 anys (o els prejubila amb la connivència dels sindicats). I quan ha de contractar nous treballadors, sempre tria els que tenen menys de 50 anys. A tots ens han inculcat que hem de ser flexibles i acceptar que no treballarem a la mateixa empresa durant la resta de la nostra vida. És lògic i, ben mirat, més divertit que el que feien els nostres pares. Però no és el mateix canviar de feina als 30 anys, que als 50 o als 60 anys. De totes maneres, hi ha excepcions. Des que va començar la crisi els bancs han recorregut a la fórmula de rescatar persones prejubilades. Els joves de les oficines no havien viscut mai cap crisi i sabien vendre productes, però no negociar amb morosos. L’experiència no els ha ensenyat res i ara tornen a recórrer a les prejubilacions. –5–


APORTACIÓ LA SOLEDAT DE SER GRAN AL DARFUR Albert Gonzalez Farran, fotoperiodista / UNAMID Ser una persona gran al Darfur (Sudan) no és gens fàcil. De fet, suposa un dels papers més complicats en un conflicte bèl·lic que ja fa prop de 8 anys que dura. Al Darfur hi ha més de tres milions de persones que es troben desplaçades dels seus llocs d’origen. Els saqueigs indiscriminats de les terres més fèrtils, els bombardeigs del Govern i les milícies rebels i, en conclusió, els danys col·laterals que provoquen els enfrontaments entre les tribus que participen en el conflicte han fet que una gran part de la població civil s’hagi refugiat en campaments protegits per les Nacions Unides i la Unió Africana. Famílies senceres han quedat dividides i, en aquesta confusa realitat, els qui més ho paguen són els més dèbils: els infants, les dones, els malalts, els discapacitats i els ancians. Mentre els més joves intenten buscar noves fonts d’ingressos als nous llocs on s’han instal·lat, la gent gran es queda confusa a les seves improvidades cabanes enmig de campaments hostils i deshumanitzats. Sense els seus veïns de sempre, sense part dels seus familiars, sense les seves terres, sense els seus tresors de joventut… Tot els ha estat robat de cop i volta. Els més grans són els qui pateixen més aquest trasllat forçat que ningú no sap fins quan durarà.

Aquest és el cas d’Adam Hassan Sabuun (70 anys) original de Gogar (Darfur Oest) però des de fa set anys instal·lat al camp de desplaçats d’Abuzar, a més de 100 quilòmetres del seu poble. És un agricultor de tota la vida que està forçat a la jubilació per haver abandonat les terres en la fugida (segurament algú altre les està cultivant en aquests moments). Els seus cinc fills estàn repartits per altres racons del Darfur i de tant en tant el vénen a veure, però es troba dramàticament sol. Quan explica la seva situació, ha d’amagar els plors sota les seves mans arrugades. O també és el cas d’Abuk Bol, una dona de 86 anys originària d’Awiel (al Sud del Sudan), però que es troba reclosa des de fa 22 anys al campament d’Abu Shouk, al Nord del Darfur (a milers de quilòmetres de casa seva). El seu grau de deslocalització és tan gran que ni tan sols parla l’àrab (la llengua oficial al Darfur). Ella sols coneix l’idioma que els seus pares li van ensenyar de petita i ara només pot comunicar-se amb alguns dels parents que la van acompanyar en la fugida. El Darfur és un drama col·lectiu que s’allarga en el temps sense saber quin futur li depara. Els qui més hi perden són aquells qui menys tenen, i el més dur de tot és que la resta del món li dedica molt poca –6–


atenció. Qui es preocupa dels miserables problemes de tots i cadascun d’aquests tres milions de desplaçats que esperen sense optimisme un retorn impossible a

casa seva? Qui es preocupa dels sentiments d’aquells ancians que no saben per què els han obligat a deixar la casa dels seus avantpassats?

PARTICIPACIÓ DIADA INTERNACIONAL DE LA GENT GRAN

Els més grans van poder gaudir de diverses activitats protagonitzades per ells mateixos. La celebració del Dia Internacional de la Gent Gran a Sant Cugat, el mes d’octubre passat, va aplegar més de 400 persones a la plaça d’Octavià per homenatjar els més veterans del municipi. De fet, aquest va ser l’objectiu de la jornada: reivindicar una trobada intergeneracional en què la gent gran compartissin experiències amb les noves generacions. En aquesta oca«Biodiversitat», els més en mestres de cerimòservir per fer visible la

sió, i sota el lema de la grans es van convertir nia d’una tarda que va tasca de tot l’any.

Passat, present i futur. Així va descriure l’encarregada de llegir el manifest, Rosa Ribas, la gent gran. De fet, la celebració va ser l’excusa per reunir diverses generacions a la plaça d’Octavià i fer visible la vida dels més grans en el seu dia a dia. –7–


«DE SENECTUTE»: ABUELITUD ¿SOLO ANTE EL PELIGRO? Miquel Feu / J.A. Pastor Las circunstancias en un determinado período de la vida no cambian a la persona pero influyen poderosamente en su trayectoria social, familiar o íntima, afectando –por el efecto dominó– a la vida en conjunto del individuo, al crearle nuevos problemas en nuevos ambientes, nuevas situaciones económicas y familiares y nuevas perspectivas de trabajo. Cuando una persona de edad mediana, forzosamente jubilada porque así lo ordenan las leyes, pasa de un ambiente laboral –casi siempre intensivo– a la perspectiva de más de veinte años de «vacaciones medianamente pagadas», se encuentra ante un panorama que ha de asimilar, orientar, graduar, incorporar a su nueva vida para que ésta siga teniendo sentido. De la noche a la mañana ha entrado en el paro forzoso y de por vida de la jubilación: le han arrebatado la herramienta de trabajo que era su propia mano, su propio cerebro, su propia ilusión, su propio quehacer diario… A cambio le han entregado algo que no ha tenido ocasión de valorar aunque sea un don extraordinario: tiempo, mucho tiempo, todo el tiempo…

Así las cosas, antes de caer en la nostalgia de un tiempo y un trabajo que ya pasaron y no volverán, tiene que enfrentarse a la soledad y la aventura de una persona página blanca de la próxima etapa de la vida, que ha de llenar de algo tan importante como lo era el trabajo perdido y olvidado. Por muy acompañado que esté de familiares y amigos, de antiguos compañeros de la juventud o la infancia, por muy halagüeño que se le presente el aparente descanso sin horario de un posible cuarto de siglo, tiene que plantearse qué va a hacer en adelante, cuál va a ser su horario, cuál su ocupación, cuál su «nuevo oficio», en qué y cómo va a organizar las largas horas… Y debe preguntarse también qué puede hacer que sea útil a los demás, es decir, integrarse en la sociedad, contribuir desde otro punto de vista a «hacer país». Esto sería el inicio de una lucha contra la soledad que produce el «ocio total», los días igualmente inútiles, la rutina del aburrimiento por pereza sistemática, la «espera de nada», el tedio infecundo, y la pérdida de la ilusión y del sentido de la vida, la condena a la infelicidad de unas vacaciones de veinticinco años…

–8–


LA PÀGINA DELS LECTORS Cartes publicades al Diari Avui (Bústia, El racó dels lectors, 27/01/11, pàg. 26)

Els espanyols i la sobirania Darrerament sentim un plany col·lectiu, en què ens lamentem de la incapacitat de les forces catalanistes per unir-se en les seves reivindicacions. Però una pregunta: és que tots els catalanistes tenen al cap el mateix projecte de país, en el sentit del mateix grau de sobirania? Recordeu quan Convergència i Unió acusava els socialistes de no tenir projecte de país? I doncs, quin és el seu? Al meu entendre, els dos principals partits catalans no aspiren a tenir una nació, sinó a tenir una relació de comunitat foral amb Espanya (d’allò que Maragall, sempre tan ocurrent i divertit, en deia el federalisme asimètric, a Espanya encara riuen). Per tant, difícilment poden unir-se amb forces que aspiren a la plena sobirania. Els espanyols, en canvi, tenen un projecte de país ben definit, «España una, grande y libre», i no l’han variat substancialment en els darrers sègles. A Madrid no hi ha cap partit que defensi que Espanya no ha de ser una nació sobirana, ni ningú que aspiri al bilingüisme. Allà ho tenen molt clar. Així és que no els engaltem el problema als d’allà. El problema el tenim nosaltres! Sembla que ara no toca perquè hi ha crisi, però els espanyols sí que aprofiten la crisi per carregar amb l’artilleria pesant cap al fràgil autogovern i el poder econòmic català. Deu n’hi do! Lluís Mont (St. Cugat del Vallès)

Un punt sense retorn Un acte o una decisió poden provocar un compromís irrevocable, un punt sense retorn. Per falta de combustible o per excés de convicció, no es pot tornar al punt de partida i s’està obligat a continuar endavant cercant un altre destí. El president de la Generalitat, Artur Mas, ha avisat l’Estat espanyol que es pot arribar a un punt «sense retorn» si Madrid impedeix l’emissió de més deute. Mas ha assegurat que «no ens quedarem amb els braços plegats», i ha anunciat que té un pla B si Espanya no paga els mil milions de fons de compensació. Les declaracions de Mas poden sonar a amenaça, però són tan sòlides com el dèficit de 7.200 milions d’euros que Espanya ha generat al nostre país, i tan fàcils de defensar des de la comunitat internacional que Espanya estarà obligada a replantejar-se la compensació. Quan sobrepasses el punt sense retorn estàs obligat a continuar avançant cap a un altre destí. A la vida, com a la política, el punt el marques tu segons el que estàs disposat a assumir. Ara, però, les relacions entre el govern català i Espanya pengen d’un fil, artificial, vell i raspat. Lluís Feliu i Roé (St. Cugat del Vallès)

–9–


LA PÀGINA DEL SOMRIURE

UN PARELL D’ACUDITS INNOCENTS Un senyor ha anat al Palau de la Música a sentir un concert d’una orquestra molt bona, però s’adorm i només es desperta amb el soroll dels aplaudiments. Tot intrigat, pregunta al del seu costat: – I doncs, què passa? – És que estan demanant la Quinta de Beethoven. – Caram! Si que està malament això dels països islàmics…

Una senyora va de visita a casa d’una família que té tres filles, i pregunta a la noia gran: – I tu, nena, a què et dediques? Què fas? – Jo, fototípia. (*) La mitjana s’afanya a dir-li: – Doncs jo, fotogravat. I tu, petita, què és el que fas? – Jo? Foto ganxet. (*) Una de les antigues TIC…

–10–


SALUT VIDEOJOC TERAPÈUTIC Publicat al Diari Avui del 8/02/11, pàg. 28

Marta Cièrcoles Psicòlegs de l’Hospital de Bellvitge mostren el nou videojoc – Foto: T. Albir / EFE

L’Hospital de Bellvitge utilitza un videojoc com a complement terapèutic en pacients amb addicció al joc i trastorns alimentaris. Uns sensors capten l’angoixa del jugador, que ha d’aprendre a gestionar l’estrès.

No guanya el més ràpid, sinó el més reflexiu L’escenari és una illa perduda enmig de l’oceà, i l’objectiu, trobar la manera de sortir-ne. És una cursa de llarg recorregut, ja que per assolir la fita la clau no és la rapidesa, sinó la capacitat d’autocontrol i de superar la frustració. Aquesta és, a grans trets, la filosofia d’Islands, el videojoc interactiu que el servei de psiquiatria de l’Hospital de Bellvitge ha començat a utilitzar com a eina terapèutica de manera experimental i pionera amb un grup de pacients diagnosticats de trastorns de l’alimentació i addicció patològica al joc. Es tracta de pacients en què la impulsivitat condiciona decisivament la conducta.

El videojoc Islands és un projecte desenvolupat per diversos equips de recerca europeus, la part clínica del qual ha estat liderada pel grup de Bellvitge. L’objectiu principal del videojoc és proporcionar eines per «identificar i gestionar situacions i emocions» que suposen un risc per als pacients, segons explica el doctor Fernando Fernández Aranda, cap de la unitat de trastorns de l’alimentació. Del que es tracta és que el pacient aprengui a controlar els seus impulsos i a reaccionar amb serenitat davant les situacions d’estrès. Per això, durant les sessions –sempre controlades pel terapeuta–, el jugador porta uns biosensors a la mà i al tòrax que revelen informació sobre el seu estat anímic a través de paràmetres com el pols, la respiració, el ritme cardíac, la saturació d’oxigen o les reaccions cutànies. A més, una càmera capta les expressions facials i identifica emocions com ara la ràbia o l’avorriment. «Com més estressat està el jugador, més dificultats troba per assolir les tasques que ha de superar», afirma el doctor Fernández. Per exemple, si es tracta de bussejar, com més angoixat estigui, abans se li exhaurirà l’oxigen. En aquest cas, el videojoc recondueix el jugador a una zona de relaxació on pot guanyar més oxigen.

–11–


SORTIDES VIATGE A LA CAPADÒCIA (ÀSIA MENOR) Antonio González Sortim d’Ankara per una carretera decent, cap a la zona d’Anatòlia Central. És un viatge llarg, però val la pena el que ens hi espera. Aproximadament a mig camí arribem a Tuz Gölü (llac de sal). A l’hivern és un gran llac salat, però a l’estiu es transforma en una gran extensió de sal on es pot caminar, ja que l’aigua se n’ha evaporat. A més de representar un alt percentatge del consum de sal de Turquia, és un centre turístic, ateses les característiques d’aquesta zona. Continuant el viatge, arribem a la Capadòcia. Entrem per Nevºehir, i ja ens sorprèn el panorama que tenim davant: un conglomerat de roques de tova d’origen calcari, erosionades durant milers d’anys, que fan la impressió de ser un paisatge lunar. En moltes d’aquestes roques s’hi van construir en el seu moment coves on vivia la gent (encara n’hi ha algunes d’habitades), i fins i tot esglésies i magatzems per als aliments; és la zona de les Xemeneies de les Fades. Algunes d’aquestes coves són enormes, amb diversos pisos (algunes en tenen entre 7 i 10), i estan condicionades per a la vida normal de tot un poble, de manera que sols els calia sortir a l’exterior per a l’obtenció d’aliments. Els primers pobladors d’aquestes coves van ser els hitites, encara que després les van habitar altres pobles.

Les roques de Nevºehir s’anomenen les Xemeneies de les Fades perquè tenen l’aspecte d’unes xemeneies misterioses. En d’altres valls, com a la de Göreme, hi ha roques condicionades per a viure-hi; també a la zona de Kaymakli s’hi troben veritables ciutats subterrànies. Però, per al meu gust, les més sorprenents són les de la Vall de l’Amor, plena d’aquestes roques d’aspecte fàl·lic, d’on en deriva el nom. Hi ha d’altres valls d’indubtable bellesa, a banda de les comentades: Avanos, Aksaray, etc., totes elles sorprenents en el seu aspecte. A més, hi ha quelcom original d’aquestes valls per comprar: tota mena de joies, el motiu central de les quals és la turquesa, encastada en anells, arracades, collarets, etc., de moltes classes i preus; però això ja seria objecte d’un altre article sobre el viatge a Turquia.

–12–


TECNOLOGIES TIC AULA OBERTA D’INFORMÀTICA I TALLERS TIC L’AULA OBERTA D’INFORMÀTICA és una idea original de DELTA gent activa, i la plataforma que li permet desenvolupar els seus Tallers TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) Els Tallers TIC L’originalitat d’aquests Tallers TIC, i al mateix temps el seu fet diferencial respecte a d’altres cursos/tallers d’informàtica que realitzen altres entitats o organitzacions és que els nostres tallers han estat creats, realitzats i dirigits per i per als sèniors actius, tot fent un èmfasi especial en cercar solucions als problemes que es presenten a aquests usuaris en l’ús de les diferents aplicacions informàtiques que utiltizen de forma habitual. Una altra característica pròpia d’aquests tallers és la interactivitat entre els usuaris, els quals presenten i intercanvien tant els seus problemes com les seves solucions. Tallers en curs TIC 01: ORGANITZACIÓ D’ARXIUS Una forma senzilla de guardar i localitzar els arxius quan es necessiten (un lloc per a cada cosa i cada cosa en el seu lloc). TIC 02: NETEJA DE L’ORDINADOR Com mantenir l’ordinador en perfectes condicions de funcionament. TIC 03: CÒPIES DE SEGURETAT Com mantenir les dades del disc duro, com conservar els arxius importants per a l’usuari i com recuperar la informació en cas de desastre. TIC 04: EL CORREU ELECTRÒNIC Com rebre i enviar missatges, i fer un bon ús de la bústia personal. Tallers en preparació TIC 05: ELS ARXIUS REMOTS (CLOUD COMPUTING) TIC 06: LA FOTOGRAFIA DIGITAL Tallers TIC 07: TIC 08: TIC 09:

previstos L’SKYPE (Cómo hablar a coste cero utilizando el ordenador) LA METEOROLOGIA EL GPS

… i tots els que se’ns vagin proposant per desenvolupar, sempre i quan hi hagi prou persones interessades a seguir-los. –13–


PREMSA: ACTUALITAT I ARA, QUÈ EN FAREM DE LA SAGRADA FAMÍLIA? Publicat a Foc Nou, núm. 437, gen. 2011, pàg. 4 (Foto de Forum Libertas)

Ignasi Moreta, Dr. en Humanitats per la UPF Sobre la basílica de la Sagrada Família s’han dit moltes coses. Se’ns ha parlat de la fe de Gaudí. De la simbologia de cada pedra. Dels retaules oberts a la ciutat. De la consagració. Del papa. De les monges de l’altar. De tot i de res. Però ningú no s’enfronta a la pregunta clau: i ara, què en farem? Què en farem de la Sagrada Família? Se suposa que l’Església no construeix parcs temàtics, sinó esglésies. Se suposa que la solemne consagració papal es feia per remarcar el caràcter religiós de la construcció, no pas ad maiorem gloriam de l’arquebisbe de torn. Se suposa que tots els esforços que han fet nombroses generacions de catalans i japonesos per alçar la basílica tenen alguna cosa a veure amb les necessitats pastorals de la ciutat. O no?

De moment, l’únic que sabem és que la consagració no ha canviat

res. La parròquia de la Sagrada Família continua amagada a la cripta, amb una dinàmica independent de la nau, que no en depèn. La Sagrada Família en si no és una parròquia, i per tant no té rector ni comunitat. Però tampoc no és una catedral, i per tant no té canonges. Però és que sembla que ni tan sols no sigui una església, perquè no té horari de misses. Què és, pastoralment parlant, la Sagrada Família? Quin projecte eclesial hi ha al darrere? Què en farem, a partir d’ara? Per què l’hem consagrada? Per què la volem, més enllà d’atraure el turisme de postal? Simptomàticament, el web oficial de la Sagrada Família (www. sagradafamilia.cat) només parla de tarifes, visites guiades, donatius, Gaudí, història, arquitectura… La pastoral no existeix. Ni en projecte. També molt simptomàticament, en l’última versió (actualitzada el 17.12.2010) de la Guia de l’Església disponible al web de l’arquebisbat la basílica de la Sagrada Família no existeix. És evident que la Sagrada Família constitueix en si mateixa un enorme esdeveniment cultural, però no cultual. Em pregunto si «para este viaje hacían falta tantas alforjas».

–14–


OPINIÓ EN PRIMERA FILA José Antonio Pastor Lamentaciones, comentarios, estadísticas, asombros ante los números… Nos quedamos ahí, parados, llorosos, tristes, porque vemos cómo la juventud se hunde en sus propias y banales teorías, se suicida con sus propias armas. Todo por culpa del veneno silencioso y engañoso, apasionadamente deseado y decepcionadamente consumado, que es la droga, ese dormidero del alma, anestésico de todo lo noble, mordaza de la inteligencia y la voluntad, camino acelerado hacia ninguna parte… Asistimos a la tragedia desde la segunda fila. O quizá sólo nos la han contado unos padres atormentados, unos compañeros de estudios escandalizados. O lo hemos visto en la tele, en coloquios, en ruedas de prensa, en reportajes a lo vivo. O nos han dicho que dicen que en un colegio, que en el patio, que en la facultad, que en los rincones oscuros de la ciudad…

Cursillos, conferencias, testimonios de especialistas, toda una parafernalia contra la droga. Presupuestos, artículos de prensa, quehaceres de asociaciones que se dejan el pellejo en proclamar a voz en gruito: ¡cuidado, muchachos!… La familia, «¡ay, la familia!». Pero, ¿está la familia en primera línea de combate?, ¿está la familia en el tuétano de la cuestión, en el corazón de esto que está ocurriendo? Vamos a implicarnos, a mojarnos hasta nadar en la cosa, vamos a blindar a nuestros hijos con una moral doméstica, con unos ideales nobles que contrarresten la fealdad del placer momentáneo, vigilando, compartiendo inquietudes, amando de veras a estas criaturas que, según parece, están siendo educadas por la tele, por una legislación invertebrada, por unos ministerios sesteantes o profundamente dormidos.

–15–


ESPORT EL FUTUR DE L’EXCURSIONISME El món excursionista s’ha d’obrir a totes les activitats que impulsen el gaudi de la natura Publicat al diari Avui de 21/01/11 Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic d’Història contemporània a la UAB Des de fa uns 160 anys, en ple auge de la Renaixença, de l’autoestima cultural i d’un impuls econòmic general d’eufòria, l’excursionisme ha estat a Catalunya un element cabdal per conèixer l’entorn, els espais naturals, sempre acompanyat per un ferm criteri amb voluntat de saber, al qual no se li pot negligir voluntat científica; alhora es posicionava de forma precisa i clara en un indiscutible amor al país. S’enfortí la defensa del patrimoni cultural, el coneixement de les comarques més allunyades i l’intercanvi de coneixences i, també, un catalanisme que s’expandia amb ell. Afectà tots els grups socials, des de professions liberals i comerciants fins a menestrals i obrers. De totes les classes socials van aparèixer excursionistes. Fet que s’anà estenent per ciutats i totes les comarques del Principat. Els seus fills seguiren l’impuls inicial dels pares i, en èpoques de dictadures i manca de llibertat, l’excursionisme fou escola de ciutadania, civisme i indiscutible compromís nacional. És reconegut àmpliament que durant el franquisme l’excursionisme educà culturalment i nacionalment molts fills espuris del franquisme davant les pors de pares i educadors lliurats o temorosos del Règim. Fins i tot durant el nacionalcatolicicisme, l’excursionisme agità consciències i va fer evolucionar variades mentalitats tancades.

L’excursionisme activà la cultura i defensà el patrimoni quan el conjunt de la societat s’enlluernà amb el desarrollisme i aparegué el consumisme generalitzat, els caps de setmana, les caravanes a les carreteres i la massificació de platges amb la consegüent especulació urbanística i l’accés massiu a tot arreu del país. Ara l’excursionisme està en un culde-sac. No viuen un bon moment els esplais, caus i tots els centres que eren planter d’excursionistes. L’allau d’activitats esportives als nanos i joves, les xarxes informàtiques, l’extraordinària oferta televisiva, un deixatament dels pares d’avui dia vers l’excursionisme per tots els factors citats, on encara es podria incloure la crisi de l’Església i la proposta que feia vers aquest món, etc. ha fet que a l’excursionisme li costi renovar-se i expandir-se. Cal apostar de forma decidida pel seu manteniment. Crec que el món excursionista s’ha d’obrir a totes les activitats que impulsen el gaudi, ús i coneixement de l’entorn natural. Que ha de sumar de

–16–


forma humil i senzilla a tothom. Des del més marxaire de xiruca o vamba esportiva fins a tots aquells que fan senderisme; alpinisme; esquí o esquí de travessa; raquetes; escalada, escalada indoor, alpina o en glaç, bicicleta de muntanya, etc. L’excursionisme es basa a participar de l’amor a la natura. Ha de tornar als orígens. Ha d’acceptar des d’aquells que creuen que si no pugen a cims no han fet res o que caminar és un mínim d’hores, fins al món de la competició més extrema –sé que a molts romàntics de l’excursionisme d’ahir això no ens fa gaire el pes–, fins a fer des del món dels infants, gent gran i jovent prou dispers un planter de nous acòlits. Cal ser optimistes, a França, Alemanya, els EUA o Austràlia l’excursionisme té una salut de ferro. Ho han aconseguit obrint-se a tothom, a tothom

sense excepció. Des del món dels participants més ampli fins a administracions, comarques i ajuntaments. També veient la importància social i econòmica més diversa que genera, si s’accepta que és també –altre cop ho sento pels puristes més recalcitrants– una activitat turística. I, com a tal, una font d’ingressos i desenvolupament. L’excursionisme ha de trucar a portes, des de la Generalitat fins a TV3, des dels partits catalans que pensen en clau nacional fins als educadors. Des dels ajuntaments fins a comarques i centres d’estudi, des de potenciar esplais fins a fer-se visible i present a tot arreu. L’excursionisme va triomfar per tocar el cor i la fibra de la gent, ara, altre cop, en plena crisi, és una gran oportunitat per redescobrir la natura per a molta gent desencisada d’uns cants de sirena consumistes que són pa per avui i misèria per demà, i per avui.

CULTURA PILAR CÁMARA presenta el seu nou llibre INVESTIGANDO PROCESOS Y DESENMASCARANDO EMOCIONES

Aquest llibre és la metàfora de la incorporació en la pràctica habitual de la teoria dels comportaments emmascaradors de defensa o protecció. L’autora invita a utilizar les metàfores com a ajuda en la nostra vida quotidiana. –17–


AGENDA del mes de MARÇ de DELTA gent activa Més informació a: www.deltagentactiva.org Dia

Horari

08, dimarts 18h30-19h30 10, dijous 11–13h 10, dijous 18–20h 17, dijous 10-14, 16-20h 24, dijous 11–13h 24, dijous 18–20h 31, dijous 10-14, 16-20h

Activitat Conferència: «Cómo afrontar el desarrollo personal» Taller TIC 01: Organización de Archivos Taller TIC 02: Limpieza del Ordenador Editorial: Redacció del Butlletí núm. 4 Taller TIC 03: Copias de Seguridad Taller TIC 04: El Correo electrónico Editorial: Redacció del Diari digital «deltA+50»

CONFERÈNCIA «CÓMO AFRONTAR EL DESARROLLO PERSONAL» El pròxim dia 8 de març, a la Casa de Cultura de Sant Cugat, tindrà lloc la conferència sobre «Cómo afrontar el Desarrollo Personal» per part de F. Xavier Lasunción, expert en la matèria i col·laborador habitual de DELTA gent activa de Sant Cugat en la seva missió de «Fer actives les Classes Passives», tot facilitant que cada persona assumeixi la seva pròpia Responsabilitat Social Personal a partir dels seus coneixements específics i les seves il·lusions. Recentment, F.X. Lasunción ha publicat el llibre «Cómo afrontar el Desarrollo Personal. Un proceso sin fin y sin traumas». En la conferència, el ponent exposarà les seves experiències i reflexions sobre el tema amb la intenció d’«ajudar les persones interessades a emprendre processos de creixement interior orientats cap a la perfecció personal». En paraules del ponent: «Tots i cada un dels temes tractats en aquesta conferència sobre desenvolupament personal han estat primerament motiu de seriosa reflexió interior per tractar d’aplicar-me en aquest procés de superació personal i servei als altres que des de nen em van inculcar els meus pares i, més tard, aquelles persones que van voler ajudar-me a emprendre funcions directives en tasques socials i empreses de serveis». F.X. Lasunción és enginyer industrial, consultor i assessor d’empreses de serveis i expert en la formació de dirigents i del personal de contacte i atenció a persones, tant en empreses com en tasques socials. Ha estat el promotor de projectes educatius diversos, ha publicat multitud d’articles en revistes tècniques, i és ponent habitual en fòrums i congressos nacionals i internacionals. Fou col·laborador de Joan-Antoni Samaranch en el transcurs de la seva presidència en el Comitè Olímpic Internacional i li fou concedida l’Ordre Olímpica (Lausana, 1995). Lloc: Casa de Cultura – Castellví, s/n (Jardins del Monestir) – Sant Cugat del Vallès Data: Dimarts, 8 de març – Horari: 18,30 a 19,30 h – L’organitza: DELTA gent activa – Preu: Gratuït (cal inscriure-s’hi) – Límit d’inscripció: 3/03/2011 –18–


–19–


Butlleti 3  

Periode: Gener/Febrer 2011

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you