Històries de vida

HISTÒRIES DE VIDA AMB ULLS D’ADOLESCENT Realitzat pels alumnes de 4t d’ESO de la Secció d’Institut a Empuriabrava, amb la col·laboració del Casal de la gent gran de Castelló d’Empúries

2

© Històries de vida amb ulls d’adolescent © Text: Alumnat de 4t d’ESO de la Secció d’Institut a Empuriabrava (Castelló d’Empúries) © Equip impulsor: Dolors Barceló (regidora d’ensenyament), Consol Iglesias (inspectora d’ensenyament), Alícia Fuentes (directora tècnica dels Serveis a la Ciutadania), Jordi Serra (director Secció d’Institut a Empuriabrava) i Josep Salleras (president del Casal de Castelló) © Coordinació: Pilar Arnáiz Pérez (equip LIC del SEAE), Miquel Barti (professor Llengua SIN), Eva Font (tècnica d’Ensenyament) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya © Edició: Ajuntament de Castelló d’Empúries Any: juny de 2014 Dipòsit Legal: GI 1063-2014 Tiratge: 75 exemplars Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada i agraïda, amb la finalitat d’engrescar i divulgar aquesta iniciativa.

Fora dels casos que es vulgui fer, directament o indirectament, amb algun tipus de finalitat comercial o lucrativa.

3

ÍNDEX Pròleg. Dolors Barceló i Moner .......................................................................................................... 4 Regidora d’Ensenyament de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries Presentació del projecte. Miquel Barti ............................................................................................. 5 Professor de Llengua catalana de la Secció d’institut a Empuriabrava.

Una experiència educativa de servei comunitari ........................................................................... 6 Pilar Arnáiz Pérez. Assessora LIC del Servei Educatiu de l’Alt Empordà.

Participació del Casal de la gent gran .............................................................................................. 8 Josep Salleras i Sala. President del Casal de Castelló Històries de vida ........................................................................................................................... 9 -Records d’una vida -Superant els obstacles -De l’Uruguai a Castelló -Una vida per als balls i per als viatges -Un salmantí a Catalunya -Una vida plena -Un mecànic de l’Empordà -Creuant el mar -Un agricultor a l’Alt Empordà Els participants .................................................................................................................................. 44 Recull fotogràfic ................................................................................................................................. 45 4

PRÒLEG. Sobre històries de vida amb ulls d’adolescent S’ha demostrat que el contacte entre generacions beneficia la cohesió social i el compromís cívic i que pot crear xarxes fonamentals perquè les comunitats es mantinguin juntes i se sentin unides.

Així doncs, conviure a casa, al barri, a la comunitat, i, en aquest cas, obrir espais de relació entre joves i no tan joves en què els uns poden explicar-se i els altres poden descobrir l’experiència de la vida, la història i l’herència cultural, ofereix ocasions immillorables perquè ambdues parts coneguin punts de connexió inexplorats que són autèntiques troballes.

El projecte Històries de vida amb ulls d’adolescent del Pla Educatiu d’Entorn acosta els centres educatius i el Casal de la gent gran i permet que els joves descobreixin els universos personals dels avis, incorporant el valor de l’experiència i del coneixement mutu com a valor educatiu i fomentant el sentiment d’identitat i de vàlua de les persones d’edat avançada. En aquests contactes l’enriquiment mutu ha estat molt important i segur que fins i tot s’ha produït un cert efecte sorpresa: les històries són més confluents del que podríem pensar per la diferència d’edat i les emocions i els sentiments pràcticament els mateixos, salvant la distància del temps. Poder-ho comprovar en les trobades informals i poder-ho plasmar en aquestes pàgines vives i valuoses ha estat un plaer per als grans i els joves. I el resultat és un petit tresor per als lectors. Enhorabona a tots.

Dolors Barceló Regidora d’Ensenyament

5

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE. Històries de vida amb ulls d’adolescent Aquest projecte d’aprenentatge i servei, que va començar fa temps, a mitjan curs, i que a poc a poc ha anat creixent, el teniu finalment a les vostres mans materialitzat en aquest recull d’històries de vida.

Ha estat un treball de força gent que va néixer d’una idea i d’una proposta de Pla Educatiu d’Entorn amb la finalitat de relacionar a través de l’escriptura dues generacions molt importants del municipi que molt sovint es desconeixen. Aquesta idea i aquest projecte, que des del primer moment va tenir el suport de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, es va concretar buscant gent gran del municipi que volgués explicar la seva història, bàsicament gent del casal d’avis de Castelló i gent jove que els volgués escoltar, alumnes de l’Institut d’Empuriabrava, i llavors relatar les seves experiències. Així doncs, ens vam trobar. Primer, i a través d’una sèrie d’entrevistes que els nois i les noies van fer a la gent del casal, van anar recollint informació sobre els fets més importants de les històries d’aquestes persones. Un vegada fetes les entrevistes, els alumnes van elaborar, a partir de les respostes, un relat de vida i ho van fer com si fos una autobiografia, en primera persona, com si els narradors fossin els mateixos protagonistes, la gent del casal.

Tot aquest procés, doncs, que es reconeix en aquest recull, ha servit per situar en un mateix punt de trobada gent de generacions diferents d’un mateix municipi per tal que es pugui conèixer, i potser reconèixer, i al mateix temps, ha plantejat per als alumnes del nostre institut un treball de llengua i d’expressió escrita molt interessat i allunyat -que de vegades convé- dels aspectes més acadèmics que s’ensenyen a l’aula.

Miquel Barti Professor de llengua catalana de la Secció d’Institut Castelló d’Empúries 6

UNA EXPERIÈNCIA EDUCATIVA DE SERVEI COMUNITARI

Quan tenia tretze anys, el nostre professor de llengua ens va dir un dia a tota la classe: “Aquesta tarda anirem al Parc Bosc de Figueres. Trobareu molta gent gran que passeja. D’altres estan asseguts als bancs. Sobretot, però, hi trobareu persones que estan soles. Aneu a parlar amb elles i després proveu d’escriure una redacció explicant com us ha anat”.

Ja han passat uns quants anys des d’aquell dia, però encara tinc el record de com va ser d’entranyable, no només per a mi, sinó per a tots els meus companys i companyes. Recordo amb tendresa els escrits que vam llegir a l’aula i com aquella experiència em va crear un feeling especial amb la gent gran.

El Departament d’Ensenyament ha endegat l’acció experimental Impuls del servei comunitari per a l’alumnat de secundària obligatòria amb l’objectiu de garantir que els estudiants, al llarg de la seva trajectòria escolar, experimentin i protagonitzin accions de compromís cívic, aprenguin en l’exercici actiu de la ciutadania, i posin en joc els seus coneixements i capacitats al servei de la comunitat.

Difícilment aconseguirem formar ciutadans a l’escola, si ho fem de forma deslligada de l’entorn. Calen modalitats noves d’aprenentatge que alhora fomentin el diàleg i la convivència. La ciutadania, com els valors, es transmet i s’exercita fent coses conjuntament, no només a través d’una assignatura i dins les quatre parets de l’aula. Cal fer-ho des de la reflexió però també des de la pràctica.

L’aprenentatge i servei és la proposta educativa més adient per desenvolupar el Servei Comunitari. L’alumnat, alhora que ofereix un servei comunitari, adquireix competències socials i de ciutadania, aprèn a responsabilitzar-se en la societat que l’envolta i a adquirir compromís cívic. La filosofia del servei comunitari coincideix en bona part amb les finalitats dels Plans educatius d’entorn.

7

L’experiència d’intercanvi generacional que presentem pretenia, entre d’altres objectius, crear espais de relació reals entre persones d’edats diferents, reconèixer les persones grans com a portadores d’experiències interessants i trencar els estereotips d’ambdós col·lectius.

A través de la narració oral que les persones grans han fet als joves s’ha anat desenvolupant un projecte que ha superat els objectius inicials: els alumnes no només han tingut l’oportunitat de conèixer una època i una generació diferent a la seva a través de les veus de la gent gran sinó que, en aquesta relació compartida del donar i rebre, s’han establerts llaços afectius, d’empatia, de reciprocitat i de complicitat.

Tots aprenem de tots. Dins de cadascun de nosaltres hi ha una veu única, autèntica i original com ho és la nostra pròpia i particular història. Històries de vida amb ulls d’adolescent vol ser un homenatge a tota la gent gran. Històries de vida que han anat confegint aquests joves i que han volgut explicar en primera persona. Cadascun dels relats és un repàs de la infància, l’adolescència, la joventut i l’edat adulta, amb els records, els esdeveniments i els fets més significatius que han marcat les vides dels nostres protagonistes. Tot des d’un punt de vista amable i proper, amb la intenció que Històries de vida amb ulls d’adolescent perduri com a una entranyable experiència per a grans i joves.

Pilar Arnáiz Pérez. Assessora LIC del Servei Educatiu de l’Alt Empordà

8

PARTICIPACIÓ DEL CASAL DE LA GENT GRAN Quan ens van demanar la col•laboració per participar en aquest projecte, no esperàvem, sincerament, que el resultat fos tan gratificant per a nosaltres. Al principi anàvem tots una mica espantats perquè no sabíem què ens trobaríem i, sobretot, què ens preguntarien.

Crec que parlo per boca de tots els participants si dic que, al minut 5 de la primera trobada amb la nostra jove parella, ja ens vam sentir còmodes i relaxats. Els joves van començar a fer-nos preguntes sobre la nostra vida i, a poc a poc, aquell sentiment d’intriga i de nerviosisme va anar desapareixent.

A la primera trobada, nosaltres érem els amfitrions, ja que els alumnes van venir al Casal de Castelló, i a la segona, van ser ells qui ens van convidar al seu centre i ens van rebre amb un fantàstic esmorzar, tot un detall que els volem agrair. Teníem una idea força equivocada del centre. Sabíem que era un centre nou i que encara estaven en “barracons”. La nostra sorpresa va ser que el centre estava molt ben equipat per dins i no ens va desagradar gens.

Com a president del Casal, voldria destacar el compromís per part dels nou voluntaris, membres del Casal, de participar en l’activitat. Normalment el Casal està en funcionament a les tardes i l’activitat s’ha fet als matins. Per tant, ha estat molt positiu veure la seva implicació i que no han faltat a cap trobada.

Finalment, podem dir que estem molt contents del treball dut a terme, que donem les gràcies als alumnes i als professors per fer-nos passar una bona estona, i estem contents també que les nostres vides hagin contribuït en el procés d’aprenentatge dels alumnes participants.

Josep Salleras i Sala. President del Casal de Castelló d’Empúries

9

Històries de vida 10

RECORDS D’UNA VIDA Àngela Brotons i Roser Prim El 7 d’octubre de l’any 1935 vaig néixer a Castelló d’Empúries. Els meus pares es deien Esteve i Maria. Sempre he viscut a Castelló i m’encanta.

Recordo que vaig fer la primera comunió quan tenia 7 anys i la segona amb 11 i estic confirmada.

De ben petita vaig viure la guerra i la postguerra. Al poble, la misèria d’aquells temps no es notava tant, perquè hi teníem l’hort i el porc i el pagesos sempre tenien una mica de pa, llet i ous. Així que no vam passar gana. Això sí, la meva mare havia d’anar molts cops a Vilanova per agafar el tren per anar a Portbou a buscar un quilo de pa, perquè a Castelló algunes vegades no n’hi havia.

Pel que fa a l’escola, vaig anar a una escola de monges a Castelló i de petita volia ser escriptora, però no tenia ocasió de llegir perquè no teníem diners per comprar llibres. En Gironella era un escriptor que llavors m’agradava molt. Les assignatures que més m’interessaven eren les matemàtiques i la geografia, i tota la meva educació va ser en castellà.

Jo era filla única i no m’agradava, perquè durant una temporada vaig viure en un poble on hi havia pocs veïns i no podia jugar amb ningú. Durant el meu temps lliure, com que a la meva mare li agradaven els ànecs i les oques, em va comprar una colla d’oques i quan sortia del col·legi hi jugava amb les meves amigues. En aquells anys, la meva millor amiga es deia Maria.

11

Em vaig casar després de complir els 20 anys, al novembre, i el meu marit en tenia 25. Es diu Francisco Jordà, és de Fortià i actualment té 83 anys. Era flequer i jo l’ajudava a llaurar la terra. De viatge de noces vam córrer per tot Espanya durant un mes i va ser un viatge molt maco.

Recordo que vaig conèixer el meu espòs perquè la germana del meu marit tenia una botiga de comestibles i el dia que ell va acabar la mili, va anar a veure la seva germana i vaig entrar-hi jo a comprar. Ell es va fixar amb mi i va preguntar a la seva germana qui era i li va dir on vivia. Al cap de dos dies, era la festa de Vila-sacra i hi vam anar en bicicleta i em va venir a buscar per ballar, però va fer tard, perquè jo ja ho havia promès a un altre.

Ell va anar a parlar amb el noi a qui li havia promès el ball i li va dir que em deixés tranquil·la. Al final, vaig ballar només amb el meu futur marit.

Després, un altre dia, en una festa de Roses, vaig ballar amb ell i ens vam acabar enamorant.

Tinc un fill que es diu Xavier, té 54 anys. Va néixer a Castelló i treballa de pagès. També tinc una néta que és metgessa, es diu Ariadna Jordà i treballa a l’Hospital de Figueres. Té 28 anys i va néixer quan jo en tenia 50 i el meu fill 27.

M’agrada molt viatjar i he viatjat per mig món. A l’estiu no, perquè havia de treballar, però a l ’hivern sí. He estat a Amèrica set o vuit vegades i a diferents llocs. L’únic que no m’agrada dels viatges que he fet és que en molts dels llocs on he anat he vist molta gent pobra i passant gana, sobretot a Cuba. He fet molts creuers i m’han agradat tots, però el que més em va agradar va ser el dels fiords i també els Emirats Àrabs. Dels llocs on encara no he estat

12

m’agradaria anar al Canadà i a la Selva Negra, a Alemanya. També m’ha faltat temps per anar a Alaska, Rússia i a altres països freds, perquè com que a l’estiu treballava, no podia anar-hi, i a l’hivern, en aquells llocs hi fa molt fred.

El meu dia a dia ara és anar a l’hort, anar a comprar i fer la feina de casa. Procuro també sortir, anar a ballar els dissabtes i diumenges i anar a fer un volt pel mercat. Al Casal, però, no hi vaig gaire. Només hi vaig quan fan les classes de memòria. Sobre les meves aficions he de dir que no m’agrada tenir animals perquè els agafo molt d’afecte i quan es moren em sap molt de greu. M’encanten, però, les flors i el meu marit va plantar-ne a l’hort perquè quan hi vagi les pugui veure.

Em descric com una persona que ha sigut molt activa i ara també procuro ser-ho. No m’agrada cuinar, en canvi sí que m’agrada veure programes de cuina i quan he de cuinar diuen que el menjar em surt molt bo.

També m’agrada molt la música, sobretot la clàssica, i m’agradaria anar a veure alguna òpera. També m’agrada cantar i quan vaig a missa cada diumenge hi canto.

He de dir que estic orgullosa de la vida que he portat i no sóc de recordar les desgràcies perquè tinc un caràcter molt optimista. Àngela Brotons 13

SUPERANT ELS OBSTACLES Oscar Albanese, Javier Castillo i Rosa Ras Vaig néixer l’1 novembre del 1948 a Pedret i Marzà. Els meus pares es diuen Jaume i Maria. El meu pare fa 48 anys que va morir en un accident de moto, una gran tragèdia. La meva mare es diu Maria i ara mateix té 90 anys: és la meva cuinera oficial. Amb la meva mare sempre hem viscut juntes i tenim una molt bona relació.

Quan vaig néixer, als vuit dies, vaig tenir tètanus, i als 3 anys, em va quedar la cama molt primeta. Els metges es pensaven que tenia paràlisi, però és que vaig néixer sense la ròtula del maluc. Als 9 anys em van operar set metges a Barcelona. Vaig estar a l’hospital un any i m’ensenyaven a caminar, fer recuperacions, etc.

La primària, la vaig estudiar a Pedret i Marzà, després vaig anar a fer un curs de Comerç. Les meves primeres amistats, i amb qui encara segueixo en contacte, són la Margarita i la Marta. Com que Pedret i Marzà tenia uns cent i escaig d’habitants, érem tots amics però amb qui tenia més amistat és amb la Margarita i la Marta.

Els meus records de la infantesa són una mica dolents perquè les operacions valien molts de diners i era difícil per a la meva família. Jo, de petita, volia ser infermera, però com que ni aquí ni a Girona no feien el graduat, a casa meva no tenien prou diners per enviar-me a fer-lo en un altre lloc . En aquella època mai no vaig viatjar fora del país... bé , sí, a Andorra, però com que hi estem molt a prop, no el considero un viatge. Jo només viatjava una mica per anar a fer les operacions i veure metges.

14

El cinema per a mi era molt importat llavors. Vaig estar cinc anys de taquillera al cinema Las Vegas de Figueres, un dels millors cinemes d’Europa. A dintre hi cabien unes 1.900 persones, gairebé 2.000. Quan vaig començar a treballar-hi tenia 14 anys. Hi ha una pel•lícula que em va agradar molt que fins i tot vaig veure vuit vegades.

A nosaltres ens agradava bastant la música tipus Duo Dinámico. Per això anàvem molt a ballar cada diumenge a Figueres, al Casino Menestral. També m’agradava anar amb moto; una mobylette, i si no tenia moto, anava amb la bicicleta. També vaig tenir un cotxe, un Renault 8. El cotxe el tocava molt poc perquè em posava molt nerviosa i a més amb la cama, no podia.

El meu primer xicot va ser el meu marit, en Joan Pujades, i el vaig conèixer al cinema. Plegava de treballar al cinema i sortíem junts a fer una volta, anàvem a ballar, a sopar, a la discoteca Scopas... Quan nosaltres érem joves, sincerament penso que ens divertíem amb menys recursos que els joves d’ara. Quan em vaig casar, vàrem anar de viatge de noces a Barcelona, Tarragona, Málaga, i finalment vàrem pujar per Madrid. Després del viatge de noces, ja no vaig treballar més.

El meu fill ha sigut molt bo amb motocròs i ara està posat en el món del teatre. Té una companyia que es diu T4. També va ser director de Ràdio Empordà. També tinc una filla de 37 anys que es diu Lourdes, i treballa com a professora a l’escola de primària de Castelló.

15

Ara no surto gaire amb les meves amigues, perquè viuen massa lluny. Tinc molts records d’aquells temps de festes, perquè encara tinc les fotos que ens fèiem entre totes.

Tampoc no tinc gaires aficions, però encara conservo la de planxar i la de veure sèries de TV. Oscar Albanese i Javier Castillo

16

DE L’ URUGUAI A CASTELLÓ

Laura Ballesteros i Omar Siboldi

Sóc l’Omar Siboldi i vaig néixer el 21 d’octubre de 1945 a Arroyos de los Patos, a l’Uruguai. Els primers anys vaig viure al camp, ja que el meu pare, l’Omar Siboldi, i la meva mare, Linda, es dedicaven a l’agricultura.

El 17 de gener de l’any 1956 va néixer el meu germà Rubén, que actualment resideix a l’Uruguai i es dedica a vigilar els estadis de futbol, però també treballa a Radio Televisión, que és un canal de TV de l’Uruguai.

De petit, jo estudiava al liceu i vaig arribar fins a tercer grau. Recordo que les meves assignatures preferides eren les matemàtiques, la història i la geografia. A part que m’agradaven, jo era bo en això, així que treia notes molt altes, i en les altres assignatures m’esforçava per treure el màxim que podia. Quan sortia de l’escola, anava a casa a ajudar els meus pares a les feines del camp. El fet de viure al camp, a l’ Uruguai, comportava que jugués molt a futbol, però hi jugava sovint sol. Un cop vaig marxar a la ciutat, ja vaig tenir molts més amics i les coses per a mi van ser radicalment diferents. Entre les moltes coses que van canviar, una va ser que vaig començar a jugar a futbol amb una colla.

Encara que m’agradin tots els esports i els hagi practicat, el meu preferit és el futbol. El tinc com afició, no només jo, sinó tota la meva família. De petit jugava, però, en un equip de bàsquet -és curiós- i ens dèiem Los Defensores de Maroña. Érem força bons i per això vam guanyar un campionat important, concretament, el famós campionat federal del meu país.

17

Pel que fa a la feina, he de dir que a l`Uruguai la feina s’aconsegueix a través dels amics. És a dir, un amic et diu on hi ha feina i tu fas el currículum i entres a treballar-hi. Són influències. Quan tenia 14 anys, per exemple, un amic em va dir que hi havia una feina per fer aparells de televisor. M’hi vaig presentar i vaig aconseguir la feina.

Recordo molt bé que allà es treballava en cadena, i aquesta va ser la meva primera feina. Després d’això, en vaig aconseguir una altra. Es tractava de treballar en uns frigorífics de carn.

A part d’això, vaig estar tres anys de voluntari a la marina. Aquests temps fent de militar aquí es coneixen amb el nom de mili. Però jo hi vaig entrar voluntàriament, per això hi vaig estar tant de temps.

Durant l’any 1966 em vaig traure el carnet de conduir, però va ser complicat ja que havies de saber de motor i, a part, havies de fer un examen pràctic i un examen teòric. A més, també em vaig treure els exàmens per entrar de xofer i de taxista. Com més coses tens millor per trobar feina.

Un dia vaig anar a una festa de futbol i els meus amics em van presentar una noia molt maca. Aquesta noia es deia Aida Lista i seria la meva futura esposa. Efectivament ens vam casar el 7 de novembre de 1968 i la festa es va celebrar a Buenos Aires, a l’Argentina. En aquest mateix país vam fer el nostre gran viatge de noces.

18

El 18 d’octubre de l’any 1969, va néixer una persona molt estimada per a mi: el meu fill Enrique. El meu fill jugava, és clar, a futbol quan sortia del l’escola, ja que com he dit abans tota la meva família és molt futbolera.

L’any 1979, la meva vida va canviar ja que vaig venir aquí a Catalunya per motius polítics, perquè al meu país passaven coses que no m’agradaven gaire. Vam anar a viure a Castelló d’Empúries i quan vam venir aquí el meu fill ho va passar malament perquè era molt jove i no tenia amics i no coneixia ningú. Era una nova escola, uns nous amics i una nova casa. Per sort, amb el temps es va anar adaptant.

Recordo que un cop vaig arribar aquí, a Catalunya, vaig aconseguir una feina de paleta: va ser la meva primera feina. Després de ser paleta, vaig aconseguir una altra feina, exactament l’any 1995, i vaig passar de ser paleta a ser jardiner: treballava a l’empresa Castelló 2000, on actualment treballa el meu fill.

Laura Ballesteros Jurado

19

UNA VIDA PER ALS BALLS I PER ALS VIATGES Claudia Monteverde i Montse Juncà

Vaig néixer a Castelló d’Empúries el 14 d’abril del 1944. Els meus pares es deien Pepito Juncà i Carme Maragall. Tinc un germà que es diu Nito, que ara té 78 anys i viu a Castelló.

Els meus pares eren pastors d’ovelles, però es van vendre el ramat i es van dedicar a fer de carnissers. La carnisseria es diu Can Pepito Carnisser i és al poble.

Tota la vida he viscut a Castelló d’Empúries. Quan era petita anava a una escola de monges, que era al poble.

Només era una escola de nenes. Jo treia bones notes i l’assignatura que més m’agradava eren les matemàtiques.

L’escola en aquella època, com que era al poble i tothom es coneixia, estava bé, però era molt diferent de les d’ara.

Les professores eren monges (els dèiem germanes) i eren molt bones. De petita, jugava a ploms i palets (ara es diu a agulla). Es jugava posant el plom al terra i el palet de lluny es llançava.

Al meu temps lliure m’agradava sortir amb amics, veure la televisió i jugar.

De petita, jo mai no vaig pensar què volia ser de gran. Tot era molt diferent: normalment el fill havia de continuar amb la feina familiar. En el meu cas, seria la carnisseria del meu pare.

També recordo que no es podia sortir i si volies anar a Figueres o a Roses o a algun altre lloc, havies d’anar acompanyat dels teus pares.

20

D’adolescent, ajudava els meus pares al ramat i, després, quan van tenir la carnisseria, vaig començar a treballar allà fins que em vaig jubilar. A la carnisseria, només hi treballàvem els meus pares i jo.

Les meves aficions d’aquella època eren jugar a futbol i ballar. Per carnaval fèiem partits de futbol entre casades i solteres del poble. Per això m’agrada més l’adolescència d’abans, perquè no hi havia tanta llibertat, i ara en canvi els nens beuen i es descontrolen.

Vaig tenir moto als 14 anys i cotxe als 18, tot i que no anava amb cotxe perquè, com que treballava a la carnisseria, hi anava amb bicicleta.

La televisió que teníem a casa era en blanc i negre, però m’agrada més la d’ara, perquè és en colors i es veu millor.

Quan feia les feines de casa escoltava la ràdio i quan descansava mirava la televisió.

Recordo que vaig començar a sortir amb el meu marit als 14 anys, es diu Josep Salleres. Ens vam conèixer en un ball del poble. Als 21 anys em vaig casar a la catedral de Castelló d’Empúries i, després de dos anys, vam anar a viure sols. Vam fer un viatge de noces molt llarg. Vam anar a Barcelona, Lleida, Tarragona, Saragossa, Sant Sebastià... Va ser un viatge llarg perquè el vam fer amb cotxe i em va agradar molt, però enyorava casa meva.

21

Als 22 anys, vaig tenir el meu primer fill, es diu Josep i ara porta la carnisseria del meu pare. Als 24 anys, vaig tenir la Carme. Ella ha estudiat Enginyeria Química, i als 28, vaig tenir el meu tercer fill, en Pere, que porta l’empresa del meu marit.

Al llarg de la meva vida he anat de vacances a molts llocs. He anat a la Xina, al Canadà, a Brasil, a Mallorca... He viatjat per tot el món.

M’encanta conèixer diferents països i cultures, i conèixer gent nova. Per exemple, quan vaig anar al Brasil de vacances, vaig guanyar un concurs de ball. S’havia de ballar la lambada i de premi em van donar una caipirinha.

Sóc àvia i tinc cinc néts. Els dos més grans són de part de la Conchi, la dona del meu fill Josep. Es diuen Letizia, que té 26 anys, i Israel, que en té 22. Els meus néts de part dels meus fills són tres: el més gran es diu Roger, té 18 anys i està estudiant a Barcelona. El mitjà es diu Dídac, que té 16 anys i està estudiant a l’nstitut de Castelló.

El més petit es diu Narcís, que té 9 anys i va al Joana d’Empúries.

Ara visc al Botxí i em vaig jubilar als 65 anys, però treballo més ara que abans, ja que ajudo el meu fill, en Josep, a la carnisseria. També vinc al Casal per divertir-me i conèixer gent i sóc qui organitza les activitats.

22

Les meves millors amigues són la Matilde, la Juanita i la Rosmi.

M’agrada molt mirar pel·lícules, però que siguin d’amor i de l’oest. També m’agraden molt els gossos i els gats. De caràcter, em considero una persona molt oberta, simpàtica i bona persona, i estic orgullosa de tota la meva vida, perquè són experiències que he viscut i mai no les oblidaré.

Claudia Monteverde

23

UN SALMANTÍ A CATALUNYA Nadia Arenas i Miguel Galán Em dic Miguel Galán Cáceres i vaig néixer el dia 8 de maig del 1946 (tinc 68 anys) en un poble de Salamanca, Cantalapiedra. A casa érem quatre germans: la M. Cruz, la Pilar, en Pedro i jo. El meu pare, Pedro, treballava al camp. No tenia molt bona relació amb ell, sempre s’enfadava amb mi quan arribava una mica tard o així. En canvi, la meva mare, M. Cruz, era molt bona dona, mai no es queixava i mai no em va aixecar la mà.

L’apreciava molt. Anava a una escola de Salamanca i el nostre sistema d’educació era diferent: tots els cursos anàvem a la mateixa classe. Recordo que la meva assignatura preferida eren les matemàtiques.

La comunió la vaig fer amb 9 anys, al meu poble. No la recordo, però sé que portava una brusa blanca i uns pantalons acampanats que en aquella època es portaven molt. A l’església, els nois i les noies anàvem separats, i el dinar de comunió el vàrem fer a casa: érem catorze persones en total.

Recordo que tots els diumenges ens reuníem nois i noies en una sala de ball on, amb 12 anys, ja era dels millors balladors de la sala i totes les noies volien ballar amb mi. L’any passat vaig viatjar-hi convidat per l’alcaldessa del poble, hi van fer una festa i vaig reviure molts moments de la meva joventut. Poc després, vaig mudar-me a Castelló d’Empúries, a casa d’uns parents. Enrere vaig deixar la meva família al meu poble. El canvi de parlar castellà a parlar català em va resultar realment fàcil gràcies als meus dos professors, que en tres mesos em van ajudar a parlar el català fluid.

24

Al cap de poc temps em vaig apuntar a futbol. Era el porter dels Esplais Castelló d’Empúries. Quan no jugàvem a futbol, els amics passàvem el temps majoritàriament al carrer, anàvem a la sala de ball del poble o bé al cine. Quan teníem diners, ens passàvem les tardes fumant tabac, normalment Celtas o Peninsulares, que eren els més barats. De tant en tant bevíem vi, ja que aleshores no eren populars els cubates.

La meva primera xicota es deia Maria: era molt guapa. Malgrat que ens estimàvem, vam haver de deixar-ho perquè el seu pare tenia un ramat d’ovelles (de 2.000 caps!) i com que jo no m’hi dedicava, a ell no li feia gràcia que estiguéssim junts. Més tard, vaig conèixer una extremenya que treballava de cambrera en una cafeteria, no recordo el seu nom. A la festa major, en un moment en què ella era al lavabo, vaig ajuntar-me amb una altra extremenya impressionant. Quan va tornar la meva xicota, en veure’ns junts, em va fotre una patacada i em va deixar. Però jo ja m’havia enamorat de l’altra: la meva dona actual, la Isabel García.

Amb 22 anys (una mica més tard del normal) vaig entrar a la mili, que era obligatòria, a Sant Climent. Tenia un càrrec superior i guanyava set duros al dia. Recordo un dia que alguns dels meus companys i jo vam marxar cap al poble sense avisar i al matí següent em cridaven per l’altaveu. Finalment, quan vaig tornar, vaig haver de passar una

25

nit sencera al calabós, que estava ple de polls. Quin fàstic em va fer! És l’única vegada a la meva vida que vaig haver d’anar al calabós.

Vaig estar a la mili setze mesos i setze dies. Després de tres mesos, amb allò que vaig guanyar a la mili, em vaig pagar el casament amb la meva dona. Va ser a la catedral de Castelló d’Empúries i érem entre cinquanta i seixanta persones. Al dia següent, vam començar el nostre viatge de noces. Primer vam passar dos dies a Barcelona, en un hotel molt bonic situat a la Rambla de les Flors.

Vam seguir i vam passar a Valladolid uns quinze dies, després uns quants al meu poble, Cantalapiedra, i els que quedaven els vam passar per Salamanca. En total vam ser fora un mes i deu dies.

Amb 24 anys, em vaig treure el carnet de conduir. El meu primer cotxe va ser una furgoneta 600 Siata. Els meus següents cotxes van ser: un Chrysler, un Opel Corsa, un Beta 2000, un Astra 1600 i el meu actual, un Nissan Qashqai. Mai no n’he trencat cap.

Amb 25 anys vaig tenir la meva primera filla, la Isabel. Actualment és cambrera a la cafeteria de l’Hospital de Figueres, i viu a dos minuts de casa meva. Té dos fills: en Xavier, de 6 anys,

26

que sempre vaig a buscar al cole, i l’Estela, de 24, que treballa d’auxiliar d’infermeria a l’asil de Castelló d’Empúries. Després tinc un fill que es diu Miguel, viu a Suïssa i hi està treballant de lampista. L’any passat la meva dona va anar a visitar-lo. Em va explicar que els paisatges d’allà són molt diferents dels d’aquí i que li va agradar. L’estiu que ve vindrà ell a veure’ns. Ara cada dia parlem amb el nostre fill per la webcam.

També tinc una altra filla, la Laura, que treballa d’auxiliar d’infermeria a l’Hospital de Figueres i té el títol de forense.

La meva vida professional ha estat molt variada. Primer vaig aprendre a fer de fuster, però més tard em vaig adonar que era incapaç de respirar la pols de la fusta. Després, vaig estar treballant en una fàbrica de llet fent mantega, però la fàbrica va acabar tancant.

Més tard, vaig ser aprenent de paleta. El meu professor, l’Arnau, em va comprar eines i em va ajudar molt.

Quan acabàvem les classes, cada tarda, agafava el seu nebot i a mi per ensenyar-nos una horeta més i aprendre molt de plànols. Sens dubte, és l’ofici que més m’ha agradat. Des de llavors, he fet moltes cases.

De fet, la nostra casa la vaig construir jo, ja que amb la meva dona vam comprar una casa vella, la vam enderrocar i en vam fer una de nova. Tenim dues plantes de 88 m2 cadascuna, una terrassa i un pati de 10 m de llarg on a l’estiu, a les hamaques, s’hi està molt bé.

El dia de sant Joan, a la festa medieval o en festes semblants, ens reunim tots a la meva terrassa i fem barbacoes.

Durant una temporada de la meva vida, vaig estar en un partit polític de Castelló, però m’ha deixat d’interessar la política. Pel que fa a la religió, sóc cristià, però no practicant.

Actualment, jugo molt al billar del Casal que, per cert, vaig arreglar jo, com el futbolí. Passo molt de temps amb la meva família, les meves filles i els meus néts i conservo alguns amics de la infantesa, com per exem-

27

ple en Pere Garriga, que també ve al casal.

He de dir que no canviaria res de la meva vida: he treballat molt, però he sigut i sóc molt feliç. En referència al món actual, opino que està molt malament i que no s’arreglarà, i si s’arregla, no serà en dos dies.

Els joves d’ara ho tindran molt malament per trobar feina. Per això sempre cal seguir amb els estudis, perquè com més preparat està algú, millor.

Per acabar, un consell que donaria als joves d’avui seria que siguin sempre amables amb els pares, perquè si no ho són, més tard se’n poden penedir molt.

Nadia Arenas

28

UNA VIDA PLENA Iris Tubau Clotet i Josep Salleres Jo, Josep Salleres, fill de Salvador i Mercè, vaig néixer el 17 d’abril del 1942 en un petit poble medieval de l’Alt Empordà anomenat Castelló d’Empúries. A casa meva érem cinc: els meus pares, les meves dues germanes, Maria Teresa i Maria Carme, i jo.

Vaig estudiar a l’escola de monges del poble, però als 7 anys, els nois havíem de canviar-nos a les escoles nacionals o acadèmies.

Jo vaig anar a l’Acadèmia de Figueres, on m’hi vaig estar fins als 14 anys. Llavors, els meus pares em van deixar decidir si volia seguir estudiant o si volia començar a treballar. Definitivament, el tractor nou que havia comprat el meu pare em va fer decidir

per començar a treballar.

Durant aquell temps, concretament quan tenia 16 anys, també vaig conèixer l’amor de la meva vida. No va ser com una pel•lícula romàntica ni molt menys, però per a nosaltres va ser bonic. Ens vam conèixer en un ball del poble i, posats a confessar, us diré que a mi ja em feia gracia des del primer moment. Llavors em va tocar marxar a fer el servei militar. Com que el meu somni era córrer món, vaig decidir presentar-m’hi per sorteig amb la mala sort que em va tocar a Girona.

Allà vaig trobar-me amb un amic del germà del meu pare que em va aconseguir el permís per anar a dormir els caps de setmana a casa. Quan vaig acabar la mili vaig tornar cap al poble a seguir treballant de pagès.

Vaig festejar amb la Montserrat fins als 21 anys. Llavors ens vam casar. Va ser un casament senzill i convencional en el mateix poble. De fet, podem dir que el millor va ser el viatge de noces. Vam anar a recórrer

29

Espanya amb el cotxe que ens va regalar el meu pare. Va ser el nostre primer viatge però no l’últim... Més endavant ho descobrireu.

Al cap de poc temps, el meu pare va marxar a passar els hiverns a les Canàries a conseqüència de la seva asma. El metge li va dir que li aniria bé un canvi d’aires i així va ser. El problema d’aquesta història és que per a casa meva va suposar un gran esforç. Viure sense ell tot l’hivern es feia difícil. L’economia va anar empitjorant a poc a poc i això obligava que cada cop que tornava s’hagués de vendre una finca. Finalment, ens va suposar una pèrdua econòmica tan gran que vaig haver de deixar el camp i la granja de porcs per posar-me a treballar del primer que vaig trobar. Per sort, al cap de poc temps, vaig poder entrar a treballar a Cemesa, una empresa de neteja on vaig estar durant deu anys. Com que em va agradar el negoci, en acabar la feina allà vaig muntar la meva pròpia cooperativa de neteja. El primer nom que li vaig posar va ser ENSCO (Empordanesa de Neteja i Companyia), tot i que ara ja no me n’encarrego jo, sinó els meus fills, així que ara es diu Sersall (Servei Salleres).

Vint-i-dos hiverns després que el meu pare s‘estigués a les Canàries, em va trucar perquè l’anés a buscar, ja que no es trobava bé. Tot i així, quan vaig arribar me’l vaig trobar ballant a la sala de ball de la residència on s’estava. Era el primer cop que el veia a ballar. Poc després va morir, als 84 anys.

Més tard em vaig aficionar als esports. Primer vaig començar a jugar a bàsquet, però com que em feia mal el dit, ho vaig deixar. Després vaig provar de jugar al futbol, però tampoc era gaire bon jugador, així que també ho vaig abandonar. Finalment, vaig entrar de conseller a l’Ajuntament del poble, on vaig formar un equip de futbol per als joves jugadors. Com que en aquella època no hi havia camp al poble, cada divendres agafava els jugadors i amb el meu cotxe els portava a jugar al camp del Figueres. Era divertit, ja que em tocava fer de tot: d’àrbitre, d’entrenador o escapar-me perquè em perseguien amb la pilota.

Arran d’això vaig entrar al món de la política i des de llavors hi estic ficat, encara que com més gran m’he

30

fet, més m’hi he dedicat. Quan treballava no tenia gaire temps per fer res més, certament.

Després de fer de conseller, vaig entrar al Casal d’Avis.

Primer, em vaig posar a organitzar les excursions i, a part que em va agradar, me’n vaig sortir força bé, així que actualment he arribat a ser-ne el president.

Tornant a la joventut, als 23 anys ens vàrem independitzar amb la meva dona i un any després vàrem tenir el nostre primer fill, en Josep, que actualment treballa a la carnisseria de la família de la seva mare i està casat amb la Conchi, que té dos fills, la Letizia, de 26 anys, i l’Israel, de 22.

Tres anys després, vàrem tenir la segona filla, la Carme, que ha estudiat Enginyeria Química però tot i així treballa a l’empresa Sersall, que és l’empresa de neteja familiar. Té dos nens: en Roger, de 18 anys, i en Dídac, de 16, del qual en sóc padrí. Però no em van deixar escollir el seu nom, així que ara li dic Diego per fer-lo enfadar.

Als 30 anys vàrem tenir el nostre últim fill, en Pere, que és el cap de l’empresa familiar. Ell té un fill, en Narcís, que té 9 anys i és el petit de la casa.

31

Quan ja vàrem ser més grans, amb la meva dona vàrem començar a viatjar. Hem estat a la Xina, al Brasil, als Estats Units, a l’Argentina i per gran part de l’interior d’Espanya. De tots aquets viatges en podríem explicar mil i una anècdota, com per exemple el concurs de ball que vàrem guanyar al Brasil o les precioses cascades que vàrem poder observar als Estats Units...

Tot i així, considerem que el millor viatge que hem fet va ser el de Canaima (Veneçuela), ja que vaig anar a veure el Salto del Ángel, que és el saltant d’aigua més gran del món. Era impactant i impressionant.

Malauradament, la meva vida va canviar durant un temps. Als 62 anys, em van detectar un problema al cor. Se m’havien tapat algunes artèries. Ja m’ho deia el meu metge, que m’havia de cuidar més i treballar menys...

Em van haver d’operar a l’Hospital Sant Jordi de Barcelona. Per sort, ho vaig superar i vaig poder seguir amb la vida que havia portat sempre. Fins i tot vaig tornar a treballar.

Als 64 anys el meu cos ja no podia continuar amb el ritme de sempre, així que vaig deixar l’empresa als meus fills i em vaig jubilar.

Des de llavors, com he dit, em dedico amb passió a la presidència del casal, a fer excursions i a viure la vida envoltat de la meva família i la gent que estimo.

Com podeu veure, he pogut gaudir d’una vida plena i espero fer-ho molts més anys. Em sento orgullós de la meva dona, dels meus fills i dels meus néts, així que no em falta de res. Fins i tot he pogut complir el somni que tenia des de petit: córrer món. Així que dono les gràcies per haver pogut portar aquesta vida. I per acabar només un donaré un consell: no tingueu pressa i aprofiteu cada moment, que de vida només en podreu viure una.

Iris Tubau Clotet

32

UN MECÀNIC DE L’EMPORDÀ Lisa Marie Meisel, Salma El Foztete i Joan Pujades Em dic Joan Pujades i vaig néixer a Palau-sator el dia 7 de gener del 1944. Ara tinc 70 anys.

Els meus pares es deien Miquel i Consol. Tinc un germà dos anys més gran que jo, en Josep, i sempre hem tingut molt bona relació.

Recordo, de quan era petit, la gran unitat que hi havia amb els amics de la meva edat. Malgrat ser un poble tan petit érem molta colla i estàvem molt units. Jo passava el meu temps lliure jugant amb els amics i amb el meu xai petit, que era com la meva mascota. També recordo la misèria que es vivia a pagès: hi havia

molta pobresa al meu poble.

Una de les coses que no m’agradava gens era que l’escola era tota en castellà. Les classes també eren molt diferents i els nois i les noies anàvem separats. El primer professor que vam tenir es deia Manuel, encara me’n recordo. Ensenyava molt bé. Les meves notes eren bones, tot i que mai no m’han agradat les matemàtiques. En canvi, la geografia m’encantava. Un dels millors amics que vaig tenir quan estudiava era en Salvador, que va néixer el mateix dia que jo. Mira tu quina casualitat!

Vaig estudiar dels quatre fins als catorze anys, quan vaig començar a treballar a la Bisbal en un taller mecànic. Recordo que hi anàvem amb bicicleta cada dia. Algun cop ens parava la Guàrdia Civil perquè no

33

portàvem la llum posada o bé perquè ens havíem deixat el carnet d’identitat.

No vaig tenir xicota fins que vaig trobar la meva dona, quan ja tenia 24 anys. Havia fet petites sortides amb alguna noia, però no es poden considerar com a xicotes. D’ amors platònics en vaig tenir molts.

Vaig marxar del meu poble amb 17 anys, a Figueres, on vaig anar a viure en una pensió. Allà va ser on vaig conèixer la meva dona, ja que jo treballava de mecànic i ella treballava en una ferreteria on anàvem a comprar el material. Llavors, vam començar a parlar. I a més a més, també la coneixia del cinema, ja que treballava en aquell cinema tan famós que hi havia a Figueres, el Las Vegas.

Sobre la joventut d’ara penso que les coses han canviat molt.

Abans estàvem molt limitats, no teníem absolutament res, ni una trista ràdio, ni una televisió i cotxe, ni somiar-ho. Ara, pots sortir i anar on vulguis. L’amistat d’abans, però, era molt més forta que la d’ara. Fèiem vida a casa dels nostres amics i ens ho passàvem molt bé.

Una cosa que sempre m’ha agradat ha estat jugar a futbol i anar a ballar, encara que mai no he sigut un bon ballador, tot i que les festes, en general, m’agradaven molt.

34

Vaig casar-me als 27 anys a Castelló d’Empúries. Era una època en què havia de treballar moltes hores i la meva dona va plegar de treballar quan ens vàrem casar i es va quedar a casa cuidant dels petits. A en Jaume i a la Lourdes, la veritat és que no els vaig poder gaudir gaire i em sap molt de greu.

A les vacances, fèiem petits viatges: a la Vall d’Aran, a Andorra...sempre per aquí a la vora. Sempre que hem sortit m’he emportat els fills.No entenc com hi ha matrimonis que deixen els seus fills a casa dels avis i marxen sols.

Actualment tinc dues nétes: la Cèlia, de 6 anys, i la Jana, que en té 2. Passo molt de temps amb elles i m’agrada molt fer d’avi.

Pel que fa a les aficions, estan relacionades amb la feina que he fet tota la meva vida: reparar bicicletes. És una gran afició. Jo, si tinc salut, vull continuar fent-ho. A la tarda, em tanco al garatge i arreglo bicicletes: és la meva gran il•lusió. I això que quan em vaig haver de jubilar, ho vaig passar molt malament perquè no sabia què fer!

El món que veig ara des de la meva edat ha empitjorat molt, moltíssim. Tinc molta por de la gran crisi, i sobretot del gran atur que hi ha i del futur dels nostres fills i néts. També em preocupa la violència que corre pertot arreu.

La meva dona i jo ja portem quaranta-tres anys junts, tenim bona relació i espero que duri molt. Amb el meu germà no ens veiem gaire, perquè vivim força lluny l’un de l’altre, ja que viu a Palafrugell. No ens relacionem tot el que a mi m’agradaria, però tenim bona relació, també.

35

Recordo molt el meu pare. Va morir fa vint-i-cinc anys, d’un atac de cor. D’ ell tinc un record fantàstic. Era un home sa, valent i simpàtic. La meva mare fa uns set o vuit anys que va morir: tenia 98 anys i en feia deu que estava en un geriàtric. Va passar molts anys així: l’anàvem a veure i no ens coneixia, no podia ni menjar. És criminal i no ho desitjo a ningú. No vull que això em passi ni a mi ni a ningú més de la meva família.

Pel que fa la meva sogra, visc amb ella des que em vaig casar i no hem pas pogut trobar una dona millor. Té 90 anys i encara ens fa el dinar a tots i mai no s’ha posat en cap problema.

I aquesta és la meva vida i n’estic molt orgullós, sobretot dels meus fills i de la meva família.

Salma el Foztete i Lisa Meisel

36

CREUANT EL MAR Iara Cruz i Aida Lista Sóc l’Aida Lista, tinc 76 anys i vaig néixer a l’Uruguai.

Vivia a l’avenida Rivadavia, un carrer enorme i preciós.

De gran volia ser advocada; de fet, és un somni que vaig estar a punt de fer realitat.

He tingut una infantesa molt feliç: sempre m’han donat tots els gustos i mai no m’ha faltat res. Quan era petita, m’encantava jugar a la xarranca. Va ser el meu joc preferit fins als 14 anys: és el millor record que tinc.

Mai no oblidaré la meva millor amiga de la infantesa, la Rosa Roco: no vam separar-nos fins als 18 anys. Fa poc vam retrobarnos a l’Uruguai, després de tants anys, i va ser increïble.

Quan vaig complir 17 anys, va morir el meu pare a causa de l’artritis. La meva mare estava molt malalta i patia molt per la pèrdua del meu pare, i com que sóc la gran de tres germanes, la responsabilitat familiar va caure sobre mi.

El meu primer treball va ser a l’Emporio de los Sandwiches, una confiteria enorme de l’Uruguai. Vaig treballar-hi poc temps, perquè més tard van aconseguir-me un lloc de feina a la Companyia Oriental de Turisme.

Allà, venia passatges cap a l’Argentina i altres llocs. Era un treball molt còmode, ja que tenia el meu despatx a les oficines i no em cansava.

Al meu barri hi havia un noi molt guapo que es deia Omar: totes les noies estaven boges per ell. Un dia van

37

organitzar un ball al camp de futbol i ell va acostar-se a parlar amb mi, em va agradar molt.

Al cap d’uns dies, vaig descobrir que érem veïns. Ell sempre em saludava i un dia va demanar-me que sortíssim a passejar junts i ens vam acabar enamorant.

No va arribar a dos anys que ja ens vam casar, i al dia següent vam marxar a viure junts a l’Argentina perquè ell havia aconseguit una feina allà. Onze mesos més tard va néixer el nostre fill, en Quique.

Una tarda era sola a casa mirant la televisió i de sobte vaig notar com em feia mal el cos i no em podia moure en absolut ni per agafar el telèfon ni per demanar ajuda. Per sort, la meva veïna era al carrer: vaig cridar fort i ella va córrer a ajudar-me. Havia tingut el meu primer infart.

La situació a l’Uruguai en aquells temps era molt complicada. Nosaltres, la meva família, som d’esquerres i en aquell moment hi havia una dictadura. Un dia, mentre l’Omar, el meu marit, treballava, jo vaig anar al magatzem per comprar menjar i vaig deixar a casa la meva mare amb el meu fill. Quan vaig arribar, el dependent, que em coneixia, em va dir que la policia anava de casa en casa escorcollant-les i buscant socialistes, i que eren al meu barri. Jo tenia molta por: casa meva era plena de fullets i diaris d’esquerres que, a més a més, guardava sota el bressol del meu fill. Vaig tornar ràpidament i els vaig trobar tot just sortint de casa meva. En aquell moment estava morta de por, però vaig entrar a casa i vaig veure ma mare asseguda al sofà, amb la cara molt pàl•lida i

38

amb el meu fill als braços. Em va dir : “Tranquil·la, ja han marxat”. Però estàvem les dues molt nervioses.

Va explicar-me com aquells homes van aixecar el meu fill del seu llit, però que, per sort, no hi havien trobat res.

Quan l’Omar va arribar a casa i va assabentar-se del que havia passat, va agafar tots aquells papers i els va enterrar sota una figuera al jardí.

Durant aquells dies va morir moltíssima gent. Vivíem amb por i la situació anava a pitjor. Tot era molt car, i quan la meva mare va morir, vam decidir marxar a Espanya, a viure a prop de la meva germana, que vivia a Sitges. Un noi va trobar-nos una casa a Castelló d’Empúries.

El meu fill tenia ja 8 anys i ho va passar molt malament perquè havia d’anar a la nova escola sense tenir amics. A més, no li li agradava la nova casa, i a nosaltres tampoc. Era petita i freda, i per anar al lavabo havies de sortir al jardí. Tornar a començar va ser difícil per a tots.

Tot i això, no vam tenir cap problema a l’hora d’integrarnos. Jo vaig formar part de l’AMPA de l’escola, al Centre Escolar Empordà de Roses, on estudiava el meu fill, i vaig fer-me amb les altres mares ràpidament.

El pitjor canvi va ser el de la feina. L’Omar va passar de ser director de fàbrica a ser paleta i jo vaig passar d’estar asseguda en una oficina a l’Uruguai a netejar cases a Espanya preparant els xalets per als turistes a la zona d’Els Arcs. Vaig plorar molt però tot era qüestió d’acostumar-s’hi.

39

Treballant, de sobte va començar a fer-me mal el cos i a l’hospital van dir-me que tenia hepatitis. Vaig estar un mes al llit i un dia va venir a veure’m un metge. Em va dir que ell creia que no patia hepatitis, que hauria d’anar al Hospital de Figueres a fer-me totes les anàlisis un altre cop. Semblava que hi havia hagut un error i m’havien donat els resultats mèdics d’una altra persona: el que jo tenia era colesterol.

Durant la meva vida he anat veient com ha canviat l’ adolescència d’abans fins a ser la d’ara, i avui en dia els adolescents estan molt influenciats per les drogues. Crec que no són conscients del mal que es fan. El meu fill es feia amb un grup de nois que no es controlaven amb aquest tema i, per bona o mala sort, ell va aprendre a no drogar-se després de veure morir de sobredosi el seu millor amic.

Uns anys més tard vaig tenir la meva primera néta. Quan ella va fer-se una mica més gran vaig portar-la a les atraccions, a les fires, i tot just baixant d’una, vaig veure un cartell que prohibia la pujada de gent que hagués patit infarts, però ja era tard. Al dia següent, em va venir el segon infart. Per sort vaig superar-lo també.

Em sento orgullosa de la meva vida. Sé que podria haver donat més valor a algunes coses, com a la feina.

No vaig aprofitar els meus estudis per buscar una bona ocupació, però en aquell moment no ho veia necessari. És de l’únic que em penedeixo. Però, per tota la resta de coses, puc assegurar que he tingut una bona vida.

Iara Cruz.

40

UN AGRICULTOR A L’ALT EMPORDÀ Chakira Fariss i Pere Garriga Sóc en Pere Garriga, tinc 67 anys i vaig néixer a Castelló d’Empúries. El meu pare es deia Jaume i la meva mare Francisca. Els dos eren pagesos i és la professió que he mantingut durant el llarg de la meva vida. Tinc una germana: es diu Anna Maria. Vaig estudiar fins als 6 anys a Castelló d’Empúries, després vaig estar intern a La Salle de Figueres i més tard a Mataró. Finalment, vaig acabar els meus estudis a França, on vaig estar dos anys estudiant Agricultura. Sincerament, jo de petit no era bon estudiant però tampoc era gaire dolent, simplement era mandrós i passota. Vaig adonar-me’n que si volia, podia, una mica tard, ja que a França me’n sortia. Fa poc vam quedar per sopar tots els qui feia cinquanta anys que havíem acabat el batxillerat: va ser una retrobada molt interessant i bonica.

Els meus amics de la infantesa són els mateixos que els de la meva adolescència i amb alguns encara som amics. La meva colla d’amics estava formada per alumnes dels internats (tant noies com nois). Tot i que ja coneixíem els nens i nenes de Castelló, el fet que els interns tornéssim al poble de vacances i ens trobéssim amb colles del poble fetes ens va unir. Estàvem sempre junts; érem inseparables. Els guateques eren un entreteniment de l’època i a Castelló d’Empúries nosaltres en fèiem molts. Es tractava de quedar en alguna casa d’un de nosaltres, portar un equip de música, posar cançons del Dúo Dinámico o d’ Els Mustangs, entre altres, i posar-nos a ballar i fer un pica-pica. A part d’això, ens agradava molt anar a la platja a

41

jugar. A mi m’encantava el futbol i jugava de porter. Era el meu esport preferit, tot i que també jugava al rugbi. Precisament jugant a rugbi a França em vaig lesionar. Després de la lesió, durant la recuperació i durant tot el llarg temps que no vaig jugar, ho vaig deixar. Actualment em segueix agradant i sóc culé.

Vaig anar a fer el servei militar obligatòriament amb 20 anys. Va ser llavors quan vaig tenir el meu primer cotxe (anteriorment havia tingut moto). Em van enviar a Sant Climent, quinze mesos, on vaig coincidir amb un company del casal, en Miguel Galán. Dels anys 60 cap amunt per a nosaltres va ser l’època bona. Els joves vam començar a donar les primeres passes per ser més lliures.

Els del grup vam créixer junts, i teníem tanta complicitat que quan ens vam fer grans, alguns ens vam casar entre nosaltres. Jo sóc un d’ells: la meva muller és una d’aquelles noies de la colla. Vaig casar-me amb ella quan jo tenia 24 anys. Es diu Catalina, va estudiar Magisteri i va exercir de mestra de primària. Tenim quatre fills: en Xavier, que és llicenciat en Història i treballa a l’Ajuntament; en Jordi, que va estudiar Enginyeria Industrial i treballa en una empresa

42

d’obres públiques; en Pere, que porta una grua i treballa aquí i a França, i l’Albert que és Enginyer Tècnic d’Agroalimentàries i treballa a la Cooperativa de Pomes de Sant Pere Pescador. Tinc una néta, filla del meu fill Jordi i la seva muller Judith, que es diu Ona i té 6 anys.

He sigut durant tota la meva vida pagès. Durant el pas que va fer el meu pare en la producció, del blat i l’ordi a la fruita, jo vaig intervenir en els canvis de varietats i canvis de sistemes de cultius.

Això va provocar que alguns haguéssim de viatjar per motius de feina. Vam anar a països com Israel, Dinamarca, França o Itàlia.

També hi anàvem per observar com eren els seus sistemes, per tal d’intentar descobrir què podíem fer millor, ja que, per exemple, tant els francesos com els italians tenien una gran qualitat en la producció i un gran avançament tècnic. També vaig ser membre de la Cooperativa Costa Brava i em vaig jubilar als 66 anys, ja que vaig allargar la jubilació perquè dubtava molt sobre què fer amb les terres. Vaig intentar crear una societat anònima, per no me’n vaig sortir i ho vaig deixar. Finalment, les terres les van comprar els actuals propietaris. A vegades vaig a veure com van les coses allà, fins i tot m’han trucat diversos cops per demanar-me ajuda i consells. Crec que això és important, és d’agrair.

També vaig estar molts anys a l’Ajuntament fent de regidor. Una de les coses de les quals em sento més content i orgullós va ser

43

de contribuir a solucionar els problemes que hi havia d’aigua tant a l’agricultura com a la mateixa Empuriabrava. El problema era que l’aigua era salada. Després d’una lluita forta i dura tant amb el governador civil com amb els alcaldes d’altres pobles i més gent involucrada, ho vam aconseguir.

Sobre la situació política actual, com és el cas de la independència de Catalunya, abans creia que no hi havia necessitat de separació. A més a més, és difícil i complicat, però ara hi estic a favor i penso que és indispensable fer una consulta perquè han canviat les coses i molt.

Pel que fa les aficions, m’agrada molt llegir. M’agraden les comèdies i les novel•les històriques. Una d’elles és Els pilars de la Terra. En relació al cinema, una de les meves pel•lícules preferides es diu 1,2,3 Splash i de música, no tinc un estil, m’agrada la música que m’agrada, molt variada.

Si hagués de donar un consell al jovent d’avui en dia, seria un que em va donar un antic amic meu: “Si tens moltes opcions, vas descartant quines per a tu tenen més punts negatius, fins a quedar-te amb les possibles. Això no vol dir que hagis de triar el camí fàcil, però et facilita la tria”.

Chakira Fariss

44

ELS PARTICIPANTS Alumnat:

Voluntariat del Casal:

Claudia Monteverde Iara Cruz Lisa Marie Meisel Salma El Foztete Iris Tubau Clotet Nadia Arenas Àngela Brotons Francisco Javier Castillo Oscar Albanese Chakira Fariss Laura Ballesteros

Sr. Josep Salleras Sr. Pere Garriga Sra. Roser Prim Sra. Montserrat Juncà Sra. Rosa Ras Sr. Joan Pujades Sra. Aida Lista Sr. Omar Siboldi Sr. Miguel Galán

Professor responsable: Miquel Barti

45

RECULL FOTOGRÀFIC 46

47

48

49

50